Corruptes sense conseqüències

No sé si us passa a vosaltres, però hi ha notícies que no les vull escoltar, perquè m'indignen. Crec que era aquest matí que sentia al 3/24, com a música de fons, una compareixença de qui fou ministre del PP, el senyor Rodrigo Rato, que acumula no sé quantes acusacions, que no acabaran en res, enfrontant-se a la jutgessa. Crec que anava així.

    Quan veus que hi ha persones que han defraudat, s'han enriquit de manera desorbitada, que han hagut de comparèixer als jutjats per fer front a acusacions diverses, però que viuen alegrament de la riquesa obtinguda, amb tot l'assessorament necessari, i s'estalvien la presó, t'entra una ràbia que no és sana. I és precisament per això que no ho escolto. Ho ignoro, encara que en el fons em queda aquell regust que et fa venir ganes d'engegar-ho tot a rodar.

    Perquè en aquest país, i suposo que això passa arreu, hi ha persones que es poden permetre el luxe de defraudar a Hisenda i portar una vida corrupta, i no els hi passa res. D'altres, que han tingut la desgràcia de néixer pobres o amb recursos justets per anar tirant, que no se'ls hi acudeixi de fer res fora de la Llei, perquè tindran totes les de perdre, i la presó i la condemna més severa els caurà a sobre.

    I aquest és el món que entre tots hem estat capaços de crear. I quan això ho fa la dreta, ho entens, perquè entre ells s'ajuden. Es consideren una classe superior, i com a tal actuen. Però que l'esquerra, que es fa dir progressista, permeti aquesta situació és quan no es pot entendre. Ja sé que el Poder judicial està corromput i del costat de la dreta i l'extrema dreta, però jo crec que els governs d'esquerres podrien fer-hi alguna cosa més. I, sinó, pleguem els trastos i deixem-ho córrer!

    Entretant, un jutge que té un currículum que com a mínim l'hauria hagut de portar a la reserva, fora del servei actiu, es dedica a acusar tothom que no pensa com ell, amb el suport dels partits polítics de la dreta, els mitjans de comunicació, els poders fàctics econòmics i la majoria de la població que viu enganyada. Això deixa en evidència el Poder Judicial espanyol, i et fa veure que no hi pots confiar de cap manera. La inseguretat jurídica de la qual parlen sovint, és precisament aquí on es fa evident. Déu ens guardi de no haver de caure a les mans dels jutges espanyols, perquè només pel fet de ser catalans convençuts i amb ganes de defensar els nostres drets, ja som enemics de la Pàtria i carn de canó. 

Patriotes

Us haig de confessar que la paraula patriotisme o patriota em fa una mica d’angúnia. Em sembla molt bé que la gent s’estimi el seu país, o fins i tot diria que ho trobo necessari per a la nostra salut. És bo sentir-te arrelat a un territori, formar part d’una cultura, amb unes tradicions, un passat que recordes amb orgull. Sempre he pensat que la gent desarrelada té moltes dificultats per socialitzar i trobar-se còmode i contenta on li ha tocat viure i això no és bo per a la societat en general. És quan necessiten de nosaltres per aprendre a estimar el país d’acollida sense renegar de les seves arrels. 

    Però una cosa és estimar la terra i la seva gent, i l’altra pensar que som els millors i que els altres no hi tenen cabuda. Ja sé que ser patriota i acollidor és totalment compatible, però estem massa acostumats a veure un patriotisme excloent, i aquí hi ha el problema.

    Els catalans, que hem rebut de totes bandes pel fet de defensar una llengua i una cultura en un país sense estat, dependents d’un estat centralista i excloent, sense necessitat d’estar pensant en el període dictatorial, hem caigut en la trampa d’exagerar el sentit de pàtria, a vegades posant-nos al nivell dels que no ens volen. No ens volen diferents, però ens volen a dins, encara que només sigui pel sistema de finançament implantat, amb una aportació important i un retorn ridícul.

    L’altre dia, al programa de Catalunya Música Tots els matins del món, demanaven música que els suggerís la paraula pàtria, i vaig pensar en tot això. Es podia interpretar en el bon sentit, però alguna cosa em feia sentir incòmode. Jo em quedo amb estimació al país i la seva gent i passo una mica de puntetes amb això del patriotisme.

Un verificador salvadoreny?

No sé si anirà de baixa o bé l'agenda del senyor Feijóo i simpatitzants es mantindrà plena de convocatòries de manifestacions al carrer durant, al menys, quatre anys, el que dura una legislatura. De moment el PP continua sortint al carrer, amb més o menys èxit de convocatòria, amb un objectiu fixe, que és fer caure el govern socialista, i amb unes proclames que van canviant, adaptant-se a l'actualitat. Avui li ha tocat el torn al verificador salvadoreny.

Confio que a la llarga la gent se'n cansarà, però en tot cas és molt trist que es perdin pistonades per millorar la manera de governar i defensar els interessos de tots els espanyols. No és bo que la incapacitat de pactar el govern comporti aquesta actitud destructora. Perquè en el fons, l'amnistia és l'excusa que el PP pren per desgastar el govern que, a la seva manera de pensar, els ha pres la Moncloa. Ho tenien coll avall, i no ho han aconseguit.

Tot i així, s'ha d'entendre que la negociació iniciada ahir a Suïssa entre Junts i el govern espanyol, amb un avalador estranger, crispi els nervis dels patriotes espanyols. Com poden aguantar que algú de fora vingui a solucionar els problemes interns? Qui s'han cregut que són? L'orgull patri dels nacionalistes espanyols no permet acceptar ingerències foranes. Només s'ha escoltat a la Unió Europea quan els conservadors i amics seus s'han pronunciat a favor d'ells. Abans, ningú podia opinar sobre Espanya, i encara menys posar en dubte els poders de l'Estat.

Soc conscient que la pressió persistent, com una gota malaia, és difícil de suportar, i que el govern socialista i els seus militants i simpatitzants no ho estan passant gaire bé. La sort que podem tenir tots plegats és que cada vegada hi hagi més persones que s'adonin del ridícul, i dels veritables interessos dels dirigents del PP per empastifar la política espanyola. Caldrà molta paciència, tenint en compte que els catalans som un objectiu fàcil per anar-hi en contra, sobretot quan qüestionem la sagrada unitat de la pàtria.

Veurem més manifestacions, aprofitant qualsevol excusa, i escoltarem improperis de dirigents com la presidenta madrilenya, però sí que demanaria als meus polítics, els de casa, que no s'oblidin de governar i de demostrar que nosaltres som capaços d'espavilar-nos i fer alguna cosa de positiu. Ja fa massa temps que estem aturats i hem perdut el nord. Probablement amb un relleu dels governants ens en podríem sortir més de pressa i amb més possibilitats d'èxit.

Només li queda mobilitzar l'exèrcit

Al Partit Popular ja només li queda mobilitzar l'exèrcit. La seva obsessió per la unitat d'Espanya i la tragèdia de l'amnistia que vol signar el PSOE per aconseguir la investidura no sé on ens pot portar. Han sortit al carrer; han intoxicat el Poder judicial; han intervingut el Senat, on hi tenen majoria; continuen dominant els mitjans de comunicació, i ara ja no els queda res més que l'exèrcit. Ho veu així el senyor Aznar?

La transició espanyola, que no ha deixat de ser un frau, perquè ha mantingut al poder als mateixos de sempre, els hereus del franquisme, ha tingut moments de suspens, com va ser el fallit cop d'estat de l'any 1981. Ara, alguns nostàlgics trobarien suficients motius com per alterar l'ordre constitucional i fer fora, de manera violenta, el govern de l'Estat. 

No fa gaires dies es publicava una entrevista al senyor Tejero, que va entrar violentament al Congrés de Diputats. Ell hi tornaria. El senyor Aznar no para d'aixecar la veu i provocar per alterar la vida dels espanyols, enfrontant-los als catalans, però en certa manera als seus adversaris polítics, els socialistes, que per a ells han esdevingut enemics de la pàtria.

Hem de confiar que, malgrat la situació europea no sigui la millor, aturarà qualsevol intent de rebel·lia militar. No ens trobem a l'hemisferi sud, molt propens a aquests moviments. De totes maneres, la nostra salut democràtica està malferida, i necessitarem molta sort i temps per recuperar-nos.

En aquests moments no m'atreveixo a vaticinar què passarà a finals de mes. Hi haurà pacte d'investidura o no n'hi haurà? El PSOE complirà les seves promeses o passarà el mateix de sempre? Els catalans en sortirem escaldats, com sempre, o aconseguirem alguna cosa positiva? Diuen que tot dependrà del Tribunal Constitucional, que ara té un color més progressista, però jo no em refio del progressisme dels jutges espanyols. N'hem vist de tots colors, i al final rebem els de sempre.

No vull ser pessimista, però les coses no pinten bé. Sembla que les forces polítiques espanyoles treballin perquè els catalans no trobem cap més solució que declarar la nostra independència. L'odi cap a nosaltres és massa gran.

Vox i PP, qui és més espanyol?

Sense menystenir el fet, resulta ridícula la competició entre Vox i el PP per veure qui és més espanyol i qui defensa millor els interessos de la gran nació. Avui, segons he llegit, Madrid i Màlaga han estat seu de dues manifestacions en contra de l'amnistia i, per tant, en contra de Pedro Sánchez, a qui consideren un traïdor que vol destruir Espanya.

D'una manera o altra els catalans sempre estem al focus de totes les discussions protagonitzades per la dreta espanyola. Som els grans enemics a qui cal eliminar, que no deixar marxar, perquè no estimem la pàtria i aconseguim fer trontollar la política espanyola. La voluntat de la dreta i també de bona part dels socialistes espanyols, seria canviar el sistema electoral per evitar que uns partits minoritaris condicionin la voluntat de la majoria. Perquè està vist i comprovat que sense Catalunya ni la dreta ni l'esquerra tenen assegurada la victòria. No ens estranyi, doncs, que no arribi el dia en que els grans partits espanyols es posin d'acord per canviar el sistema per repartir-se el govern entre ells, sense haver de donar comptes a ningú més, i encara menys als catalans.

Deia al començament que no ho podem menystenir. Cada moviment, cada proclama, encara que ens sembli fora de lloc, visceral i sense cap lògica democràtica, tot això va calant, i és així com el populisme, l'extrema dreta i l'autoritarisme guanyen terreny als països democràtics, posant en dubte la idoneïtat del sistema democràtic, molt castigat pels exemples de corrupció i la manca de resposta generalitzada a les dificultats econòmiques i socials.

És ridícul veure com el PP té por de Vox, perquè se'ls mengen. No s'adonen que a mesura que es vagin radicalitzant s'aniran acostant a ells, i mai aconseguiran superar-los. Espanya necessita una dreta democràtica, que es tregui de sobre aquests tics autoritaris i excloents, però de moment el PP no està fent els passos per esdevenir aquesta dreta que pugui enfrontar-se, amb possibilitat de victòria, a un PSOE, que a mans de Pedro Sánchez, condicionat per la necessitat d'aconseguir ser investit, escolta el cant de la sirena independentista. Caldrà, però seguir els esdeveniments, i el pacte, si s'arriba a signar, per veure quan temps dura aquesta voluntat negociadora, i quin respecte hi haurà pels compromisos que es puguin assumir.

Cansat d'haver de parlar de Rodalies

Parlar de Renfe i Rodalies resulta cansat i avorrit. Poques coses positives podem dir, més enllà de desitjos i somnis de futur. Dir que el tren a casa nostra funciona malament no sorprèn a ningú. Tampoc als propis responsables del transport ferroviari, encara que ho dissimulen i hi troben mil excuses.

Recordo una vegada, ja fa uns quants anys, que en una conversa amb uns amics se'm va qüestionar la meva crítica pel mal funcionament de la línia de tren que passa per la nostra vila. La vàrem patir durant tots els anys que la meva filla va estudiar a la Universitat. 

Podria parlar de la línia 3, la que passa pel meu municipi de naixement i que es troba pràcticament en les mateixes condicions que quan jo la utilitzava, fa més de cinquanta anys. Però parlo d'una línia més transitada, que passa per la costa, en una comarca molt poblada i amb molts turistes a l'estiu... Encara que això tampoc els motiva a l'hora de prendre decisions i invertir en la infraestructura per evitar els problemes diaris.

És una vergonya tot el que passa. La manca d'inversions, i sobretot el fet que el govern de torn, sigui socialista o popular, no fa res per solucionar-ho. Sembla que tinguin un especial interès per fer-nos la punyeta. Ni posant-hi ministres catalanes, que coneixen de sobres quina és la realitat, però els interessa més el partit, el poder, l'amiguisme i els interessos personals i de partit, que no pas trobar solucions als problemes de la gent. I després ens demanen que aparquem els vehicles privats i agafem el transport públic! 

Estic molest perquè em considero menyspreat. Insisteixen que som espanyols i que hem de garantir la unitat de la pàtria, però ens tracten de qualsevol manera. Prometen inversions que després no s'acaben fent, i posen totes les traves del món per facilitar el traspàs de competències a la Generalitat.

No tinc la certesa que la gestió que es pugui fer des del nostre govern resolgui els molts problemes que patim. Segur que com a mínim caldran molts esforços i temps per posar-ho al dia, però com a mínim sabrem a qui demanar responsabilitats, sense que se'ns acusi d'estar tot el dia criticant els governs espanyols de torn. Són molts anys de mal servei, i el futur no es veu gens clar.

El dèficit fiscal i la cançó de l'enfadós

Diuen que Espanya no vol sentir a parlar de plurinacionalitat, ni federalisme, i encara menys de referèndum d'autodeterminació, de drets de les nacions de l'Estat, i un llarg etcètera que tindria a veure amb la idea d'una colla d'espanyols de províncies que demanen separar-se de la gran pàtria, la gran nació espanyola. I es pot entendre. 

El problema és que Espanya tampoc vol sentir parlar de dèficit fiscal i com s'escanya a comunitats autònomes com la catalana. No en vol sentir a parlar perquè no accepta que és un estat centralista amb una pràctica injusta respecte la perifèria. No és un tema d'identitat, sinó de mentalitat autoritària i centralista.

En el llarg procés català cap a la independència hi va haver un moment que algú va entendre que per aconseguir més seguidors calia treure el tema del dèficit fiscal. De fer veure que l'Espanya centralista no ens tractava de manera justa i equitativa, econòmicament parlant. I jo crec que algú s'hi va sumar, perquè no a tothom li interessa el fet diferencial, ja sigui cultural o lingüístic. Hi ha molts catalans que no utilitzen el català, tenen, però, sentiment de pertinença al territori i no els fa cap lleig formar part d'Espanya. Una altra cosa és que vegin que des de Madrid ens toquin la butxaca, i ho facin de la manera més barroera possible.

Cada any apareix el tema del dèficit fiscal. S'intenta maquillar tan bé com es pot, siguin socialistes o populars els que governin a Madrid, i tal dia farà un any. Des d'aquí es procura insistir en la necessitat de canviar el sistema de finançament, per aconseguir que sigui més equitatiu i no sempre desfavorable als nostres interessos. No hi ha manera!

Si els nostres polítics no han estat capaços d'avançar en res en temes de reconeixement sobiranista, però tampoc en la manca d'inversions i la política fiscal desfavorable, digueu-me què han estat fent? I ara, si donen la presidència del govern a Pedro Sánchez, a canvi de què serà? De més promeses que no s'acaben complint?

He arribat a la conclusió que els catalans no ens mereixem res més del que ja tenim. Que somiquem molt, plorem i reivindiquem de cara a la galeria, però sense aconseguir res a canvi. Ara podrem parlar català al Congrés de Diputats, però si no aconseguim més recursos per finançar-nos, si no aconseguim que el català sigui la llengua vehicular a l'escola, de veritat, si no és possible defensar-ne l'ús al comerç, en les relacions professionals, als mitjans de comunicació, a Internet... de què ens servirà que el senyor Rufián pugui parlar en català a Madrid? Sisplau, feu-s'ho mirar i anem a les coses importants, i no ens deixem enlluernar per coses, que tindran importància, però que no resolen els molts problemes que tenim.

Els dies comptats de Laura Borràs

Tot fa pensar que Laura Borràs té els dies comptats com a presidenta del Parlament català, i un futur polític magre. Això, si es confirma el judici per corrupció en la seva etapa com a responsable de l'Institut de les Lletres Catalanes. Segons l'acusació, Laura Borràs va fraccionar pagaments per afavorir un amic i evitar el concurs públic. 

Moltes persones creuen que Borràs és víctima del Procés. Pensen que sense tenir un paper destacat a la política catalana, del bàndol independentista, la pressió judicial que està patint no existiria, o si més no sense la força que està tenint. Personalment crec que és ben cert que el fet d'ostentar el càrrec que té i tot el seu currículum independentista la fa més vulnerable, però això no vol dir que no pugui ser culpable d'haver actuat d'una manera il·legal o fraudulenta en la seva vida a l'administració pública.

El fraccionament de contractes és una pràctica massa habitual i il·legal, que sempre he pensat que calia combatre i castigar la seva pràctica, la faci qui la faci. La gestió pública ha de fer-se de manera transparent i complint tota la normativa, per evitar casos de corrupció que, malauradament, el nostre país en té una bona colla.

És també cert que hi ha personatges que han actuat de manera corrupta amb conseqüències tant o més greus i en canvi no han estat jutjats, o si ho han estat, se n'han sortit sense càstig o amb la mínima expressió. La comparació amb altres polítics de formacions amb més poder i, sobretot, defensores de la sagrada unitat de la pàtria, resulta ofensiva, i aquí és on molta gent es basa per perdonar o menystenir el possible frau o corrupció de Laura Borràs. Una cosa no treu l'altra.

És bo que en política es castigui el frau i la corrupció, i serveixi d'escarment i exemple per evitar casos pitjors i continuats. Sap greu que no tothom sigui jutjat de la mateixa manera i que, per tant, la Justícia no actuï igual per a tothom, però no podem permetre que els casos de corrupció o mala praxis quedin impunes.

En altres situacions i altres protagonistes la causa potser no aniria més enllà i s'arxivaria amb alguna lleu amonestació. Probablement aquest no serà el cas de Laura Borràs, i haurà de carregar amb totes les conseqüències. Cal transparència i honestedat, i si la presidenta del Parlament català és conscient que no va actuar bé, el millor que podria fer per la institució i el país, seria acceptar l'error i dimitir.

Més fàstic

Fa pocs dies que parlàvem del fàstic que ens produïa l'actuació d'Alicia Sánchez-Camacho a la política catalana i espanyola, i avui podríem afegir-hi qui va ser ministre d'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, que també ens produeix fàstic, però creiem que hauria d'anar més enllà i exigir-ne responsabilitats polítiques. Les morals ja els hi demanarà el Déu a qui fa referències tot sovint.

Resulta indignant, i per a les persones creients, immoral, per escampar en tot moment la seva religiositat i devoció divina, quan el que queda demostrat és que no és digne de formar part de la comunitat catòlica. El senyor Jorge Fernández Díaz va actuar de manera il·legal i corrupta, però al mateix temps ho va amagar, mentint en sessió parlamentària.

En un país democràtic normal i corrent, ambdós protagonistes haurien de ser condemnats i pagar-ne les conseqüències, però no vivim en un estat democràtic, encara que s'entestin en dir que és una democràcia plena. Malauradament, els corruptes sempre se n'han sortit i ho continuaran fent. No hi ha manera que la Justícia d'aquest país actuï contra el poder corrupte, i prefereix fer-los costat, amb l'excusa de la sagrada unitat de la pàtria.

No hi ha paraules per descriure tota la ràbia que moltes persones sentim en veure com s'ha actuat durant aquests anys de transició democràtica. El PP és el gran partit polític corrupte, però no hi ha alternativa que sigui capaç de fer-hi front i condemnar-ho. El PSOE, l'altre gran partit polític espanyol, també té la seva història i la part fosca que sempre ha volgut amagar. No entraré a valorar qui és més corrupte, però sí que vull manifestar el meu desengany davant d'uns polítics que se serveixen de la política per fer-se rics, defensar els seus interessos i deixar la ciutadania desemparada, totalment enganyats.

Algú podrà pensar que soc molt innocent pensant que tot el que estic dient pot provocar una revolta que exigeixi un canvi d'actitud dels nostres polítics. Sé molt bé que la vida continua i que tot això que ha passat, continua passant i passarà en el futur. Les estructures de l'estat espanyol estan tan podrides que és impossible fer net i aconseguir transparència, honestedat i servei públic. Ens continuarem enfrontant a un mur opac, que només serveix per defensar els de sempre, i això en té culpa tothom, però sobretot aquesta esquerra que es diu progressista, però que no fa res per canviar-ho. És per això que l'esquerra no té futur. El seu paper ha quedat diluït, i no hi ha esperança per a les persones que en algun moment hi varen confiar.

El rei viatja d'amagat a Catalunya

Diran el que voldran, però que el rei hagi de viatjar d'incògnit a Catalunya no és un bon símptoma per als defensors de la monarquia i concretament del monarca actual. Sigui pels afers del rei emèrit, o bé per les relacions que té l'actual rei amb Catalunya, on no és ben rebut per una majoria de la població, el fet que hagi de venir d'amagat és un signe de debilitat que no li fa cap bé. Si jo fos monàrquic no m'agradaria aquesta actitud, sinó que voldria que donés la cara, i donés satisfacció a aquells que encara creuen en ell i el defensen.

Avui hem sabut que el rei Felip VI ha vingut a Barcelona a lliurar el premi Cervantes al poeta Joan Margarit. S'ha portat tot en secret, i només s'ha donat a conèixer quan el rei ja tornava a ser a casa, i d'aquesta manera estalviar-se les manifestacions contràries a la seva presència a Catalunya.

Aquest secretisme demostra que la monarquia espanyola és conscient de la mala rebuda que tenen a Catalunya, i que ho accepten sense posar-hi remei. Com deia abans, aquest signe de debilitat de la corona, no és bo ni per a la pròpia corona, ni per a la sobirania espanyola. És acceptar ser un perdedor en una part del teu reialme, i això no acostuma mai a acabar bé.

Una vegada més es demostra que a Espanya no hi ha normalitat política i que les coses s'aguanten per força i en contra de la voluntat popular. Si més no s'evita demanar què s'opina al respecte, per por a perdre. Ni en relació al rei, ni en relació a la unitat de la Pàtria, no es vol encarar la realitat, perquè es vol mantenir l'statu quo peti qui peti, amb l'ajut del Poder Judicial i la Policia. Uns fets com els d'avui donen esperances a qui pensen que, a no trigar, arribarà un dia que les coses canviaran. Ja no es tracta només d'un emèrit corrupte, sinó també d'un monarca covard.

Un camí pel desert amb molt poca esperança

La vida continua, però tenim una orella parada a punt per escoltar què passa més enllà de l'entorn més proper. No oblidem que hi ha una sentència pendent que serà injusta si no és absolutòria, però que tots pensem que no ho serà, que aniran més enllà per fer mal, per escarmentar haver gosat aixecar-se contra la unitat de la pàtria. Celebrem la festa de Sant Joan i celebrarem les festes que l'estiu ens porta, però sempre amb una orella distreta esperant rebre notícies sobre el procés, sobre la maleïda sentència. 

Llegim que Mas està preparat per tornar-hi, que el PDCat i Junts per Catalunya estan mirant a veure si s'acaben d'entendre i aconsegueixen d'una vegada definir com han de ser els hereus de l'antiga Convergència, i que ERC busca com recompondre's per determinar com avança en el camí cap a la llibertat.

Volem pensar que el món avança i que nosaltres no estem aturats, però és un miratge. Des de fa dos anys que no movem fitxa. Anem donant voltes sobre un mateix punt, però no avancem, i quan els altres ho fan, vol dir que estem quedant enrere. Ens varen empresonar un govern i no hem estat capaços de substituir-lo més enllà del nomenament d'unes persones que no saben com fer-nos avançar.

Vivim del record i no hem après la lliçó. Esperem què passa amb la sentència per reaccionar, però quan arribi l'hora no haurem decidit què fer, més enllà de sortir al carrer a manifestar el nostre rebuig. Així no anem enlloc! No és estrany, doncs, que molts desitgin unes noves eleccions per treure'ns de sobre els polítics actuals i confiar que en puguin venir de millors.

Manuel Marchena, amor de pare!

No em digueu que no és bonic i tendre l'amor de Manuel Marchena vers la seva filla Sofía. Què no faria un pare per acontentar la filla, per posar-la a dalt de tot, per treure-li tots els entrebancs que la vida t'ofereix?

Marchena, com a bon pare, ha aconseguit allò que tu i jo no aconseguiríem mai. Potser perquè no som tan bons pares? Potser perquè els nostres amics i col·legues no ens estimen prou? Manuel Marchena, president del tribunal que haurà de jutjar els acusats de l'1-O ha demostrat que sap estimar fins al límit, i que té uns molt bons amics.

Algú pot pensar en el tema dels favoritismes, però això seria mal pensar d'unes persones, uns jutges, que decideixen qui és bo i qui és dolent. Unes persones que imparteixen la Justícia de manera imparcial i objectiva. Unes persones que només procuren pel bé dels altres i empresonen els dolents, els que no estimen la Pàtria, els que volen trencar la sagrada unitat d'Espanya.

I això es fa de manera transparent. No se n'amaguen perquè tenen la consciència adormida i no els molesta, perquè qui li pot prendre els privilegis viu també gràcies a ells. Aquesta és la història real de l'Espanya del segle XXI. La corrupció és a tot arreu, però sobretot on hi ha el poder, sigui polític o judicial.

Exposició sobre l'Abat Oliba al Museu Episcopal de Vic

Si no heu visitat mai el Museu Episcopal de Vic us animo a fer-ho. Si us agrada l'art i especialment el romànic i el gòtic gaudireu contemplant la riquesa d'obres i pintures de la seva col·lecció. Estic convençut que en sortireu més satisfets que en molts dels museus que heu visitat en les vostres visites turístiques a altres països.

Acostuma a passar que quan viatgem visitem museus i edificis singulars de les diferents ciutats on posem els peus i en canvi desconeixem tresors que tenim a casa, potser perquè creiem que ja tindrem ocasió d'anar-hi, o bé no ens imaginem la importància d'allò que atresoren. 

I si voleu fer un repàs d'un moment històric per Catalunya, l'època de l'Abat Oliba, ara és una bona oportunitat de visitar el museu i contemplar l'exposició més important sobre l'abat considerat per molts com el pare de la pàtria catalana. L'exposició temporal és interessant perquè permet veure junts un seguit de documents i objectes repartits per diferents museus del món, destacant les anomenades bíblies de Ripoll.

De passada visiteu la ciutat de Vic, que segur que us enamorarà. Tenim un gran país i Vic no queda enrere. Convido al ministre d'exteriors, el senyor Josep Borrell, a visitar la ciutat i el museu, si encara no l'ha vist. Vull creure que té prou sensibilitat com per gaudir-ne.

A reveure Praga

Avui he tingut problemes amb el wifi des de l'habitació. M'he canviat el lloc per escriure el post que vindrà a ser un a reveure Praga.

Tot i que hi ha molts altres llocs per descobrir mai no pots dir que ja no hi tornaràs, que ja ho coneixes. Segur que ara fa vint-i-nou anys no m'imaginava que un dia tornaria a visitar la ciutat de Praga, i aquí estic.

Hem anat a la plaça de la de la ciutat vella per dir-li l'últim adéu. En guardarem un bon record, tot i la calor que hi fa. A casa nostra també hem passat unes setmanes de molta calor i humitat, per tant no ens queixem tant!

Ens hem passejat en barco i hem visitat el nou cementiri jueu on hi ha enterrat Franz Kafka. Praga ha estat una capital que al llarg de la història ha atret personatges mundialment coneguts, i això vol dir que alguna cosa s'ha fet bé. Un país castigat pels nazis i també pels russos, que ha perdut moltes vides humanes per defensar la seva pàtria. 

En aquests moments que al nostre país vivim el procés, hi penses molt. No pot ser que els humans actuem tant malament i ens haguem de violentar per justificar els nostres sentiments i defensar-los. La història d'Europa, sense anar molts anys enrere, ha estat farcida de guerres, opressions, morts injustes... i no n'hem après. Probablement ens falta més cultura, més coneixement, viatjar més per adonar-nos que sovint actuem d'una manera molt estúpida.

Praga ens ha ajudat a reflexionar i en marxem agraïts, desitjant-los que el seu futur sigui més tranquil, més just i no oblidin mai els errors que varen cometre, i ens traslladin el plany pels mals rebuts.

Borrell, el primer ensurt del govern català

Després d'alegrar-nos per la coça al cul a M. Rajoy, i sense esperar-ne grans avenços, el govern català i molts de nosaltres vàrem rebre el primer ensurt del canvi de president a Madrid. Em refereixo a la designació de Josep Borrell com a ministre d'Exteriors.

Penso que és la pitjor persona que el PSOE podia col·locar, i en el pitjor lloc. Tots recordem les últimes setmanes del nou ministre, insultant els nostres polítics i totes les persones que ens sentim profundament catalanes. Si en alguna cosa el PSC ha destacat en aquests darrers mesos és en el seu posicionament favorable al 155 i la seva crítica insultant als que no pensen com ells. Una de les veus més escoltades i que ho ha expressat amb més èmfasi ha estat el senyor Josep Borrell.

Col·locar Borrell de ministre d'Exteriors és la manera que té Pedro Sánchez d'avisar-nos que no ens les prometem tan felices, perquè el sentit de Pàtria i de Nacionalisme espanyol persisteixen, ara en mans del PSOE, de qui ja tenim bones o no tan bones referències en temps de Zapatero.

Encara que celebràvem la derrota de M. Rajoy i no la victòria de Pedro Sánchez, alguns crèiem que no ens ho posarien tan malament. Penseu que Borrell és la persona ideal per sembrar porqueria per Europa i aconseguir contrarestar la propaganda que fins ara s'ha fet des del bàndol independentista. 

Col·locar Borrell a Exteriors és gairebé el mateix que posar Boadella a Cultura. Ambdós personatges, amb diferències, s'han encarregat de parlar malament de Catalunya, els seus dirigents i les seves persones. Ells saben que, sent catalans, el mal que poden produir és més gran. Són dues persones amb molta supèrbia, que destrossen de la manera que sigui tothom que no pensi com ells.

La designació de Borrell farà que no baixem la guàrdia i continuem lluitant per aconseguir la República catalana, i fer-ho, senyor CGO, amb intel·ligència i obrint de veritat la base.

Es reprodueixen els tics i defectes de sempre

La negació del dret d'autodeterminació, la prohibició d'una negociació bilateral Generalitat-Govern de l'Estat per al finançament, i una proposta de modificació tímida de la Constitució sense consultar-ho en referèndum a la població, són la demostració del sistema democràtic que imposa el Partit Popular i que de ben segur obtindrà el suport de C's i PSOE.

Per altra banda també he volgut destacar les declaracions del portaveu de la gestora del PSOE sobre la llibertat de pactes del PSC, és a dir, sobre la impossibilitat que pacti amb altres formacions polítiques sense el permís del PSOE. 

Tot això ens ensenya quina llibertat de moviments tenim els catalans anant junts amb la resta d'Espanya. Una demostració clara de la dependència total de la resta d'Espanya, encara que l'aportació sigui superior al que correspondria en un sistema de solidaritat que respectés el principi d'ordinalitat.

Resulta cansat i molt complicat d'explicar-ho a qui té obsessivament la creença en la Unitat de la Pàtria. A qui és incapaç de valorar la diferent implicació de les persones organitzades en estats autonòmics. I sap molt greu quan això no es veu des de casa nostra, quan ens volen fer creure que som uns elitistes o uns creguts i insolidaris. Els números compten i tothom, amb un mínim d'intel·ligència i voluntat, ho pot veure i entendre.

Comencem un nou any amb els tics i defectes de sempre. La meva mare tenia estima en el número 17. A veure si això és un símptoma d'optimisme i esperança per als 363 dies que encara ens queden.

L'independentisme català uneix Espanya

Ningú no podrà dir mai que els catalans no hem contribuït a la unitat d'Espanya. Els independentistes, els dos milions que varen votar opcions independentistes, han aconseguit que Rajoy, Sánchez i Rivera es posin d'acord en la defensa de la unitat d'Espanya. A les properes eleccions generals, Catalunya no serà motiu de discòrdia, tots vendran als seus electors potencials que tot el que passa a Catalunya és culpa d'un president boig que ha embruixat dos milions de catalans.

Iglesias és el cigró negre que ha vingut a dir que la solució de tot plegat és el dret a decidir. Als ulls dels grans pares de la pàtria aquest jove no va bé, i ja s'ha vist la feina que ha fet a Europa. Les eleccions el posaran al seu lloc.

D'alguna manera el favor de l'independentisme és la torna a l'empenta que Rajoy els ha donat. No sabem com acabarà, però ens trobem en una situació que pocs s'havien imaginat. En primer lloc que Mas liderés una CDC independentista, i després que Rajoy s'hi posés tan bé per engrescar-hi joves i vells.