Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

Parlant, la gent s'entén

Aquesta frase és habitual, o potser hauria de dir que ho era. Avui ens hem oblidat de moltes expressions i llurs significats. Potser ho veig així perquè em faig gran. 

La millor manera d'entendre's amb les persones és parlant, però al mateix temps escoltant. Quantes vegades no hem observat a persones que xerren molt, però no s'aturen a escoltar els seus interlocutors. Potser perquè no ho consideren necessari. Probablement perquè es creuen posseïdors de la veritat absoluta i tota la resta sobra.

Bellugant-te per les xarxes socials, on moltes persones intervenen de manera anònima, t'adones que més que explicacions o declaracions el que es fa o s'escriu són sentències. La major part de les vegades no accepten la crítica i es responen de manera grollera i insultant. És el que hi ha, encara que no sempre és així, sortosament.

Avui em fixava en un seguit de comentaris sobre un tema que ha comportat polèmica, des de fa un temps, i m'adonava que, a part de desconeixement de com funcionen segons quines coses, les afirmacions es crispaven en el moment que un interlocutor ho criticava, arribant a l'insult. 

Com que no vull provocar més polèmica no entro a parlar de quin era el tema, ni els seus protagonistes. El que m'interessa reflectir aquí és que el diàleg és important. També el que es pugui crear a les xarxes socials. S'ha de tenir en compte, però, que les opinions són diverses i totes poden tenir una part de veritat o raó. Es tracta de contrarestar i quedar-te amb allò que et sembli més interessant.

Quan dialogues t'has de treure del cap les ganes de convèncer els altres. Es tracta d'opinar i argumentar-ho, però deixar la llibertat que els altres t'ho comprin o ho descartin. La riquesa del diàleg es troba en el contrast d'opinions i en saber descobrir per on van els trets. Si hi ha una base important de coneixement del tema que es discuteix, hi haurà molt de guanyat, i el diàleg serà realment constructiu.

Conèixer la veritat

Cada vegada és més difícil conèixer què és cert i què és mentida. Si bé hi ha països on des de sempre ha estat complicat saber què hi està passant, sembla que això s'hagi encomanat i estès a altres contrades on, aparentment, es coneixien més les trames, els entrellats. És cert que sempre hi ha hagut opacitat, sobretot en el món polític i l'econòmic, però la impressió que tinc d'ara és que avui has de dubtar de tot, fins i tot d'aquelles coses que poden semblar transparents.

    Si ens volem referir a casos concrets, tenim l'exemple de la Rússia de Putin que probablement ocuparia un dels primers llocs de la opacitat. Les seves paraules no ens mereixen cap tipus de confiança. Tot són amenaces, i la pantomima de les eleccions presidencials ho acaben de confirmar. Paral·lelament tenim la guerra amb Ucraïna, amb més desinformació que res més. Què hi està passant? Hi ha atacs de les forces ucraïneses, o dels russos rebels? Són certes les morts que proclama el president rus? Està realment tranquil?

    A casa nostra també portem alguns anys amb molts interrogants, dubtant d'allò que la premsa diu. La complicitat dels mitjans de comunicació amb segons quines ideologies polítiques fa que s'escrigui allò que interessa a uns partits concrets. La reacció més sàvia és desconfiar d'allò que es diu. Però llavors et preguntes: què m'haig de creure? com haig d'actuar i preparar-me per seguir en aquesta societat?

    I l'exemple més recent seria preguntar-nos: com s'ha arribat a l'avançament de les eleccions al Parlament català? Hi havia un interès especial dels Comuns en forçar les eleccions? Què hi tenen a guanyar? Per què ara s'han tancat amb el Hard Rock i no ho varen fer l'any passat? Interessos de partit? revenges per pactes no assolits? I el PSC, tant interès té en el macro casino? Hi veu futur o hi ha qui el pressiona pel darrere?

    Tot plegat ens obliga a ser uns desconfiats i malfiar de tothom. I el problema que tenim és que el dia 12 de maig haurem de decidir el nostre vot. Ens agradaria votar a aquells que actuen amb transparència, honestedat i esperit de servei. A aquells que els podem exigir responsabilitats i compliment de promeses. N'hi ha d'aquests?

    Resulta molt preocupant que avui no sàpigues a qui creure ni què creure. Que et sentis enganyat del matí al vespre. Que no tinguis a ningú, amb poder de decisió política o econòmica, amb qui hi puguis confiar cegament. Tot és mentida? Com ho endrecem tot això?

L'hora de la veritat per a qui?

A poques hores de la constitució del nou Congrés de Diputats ens trobem amb la incertesa de què passarà, i concretament què faran els diputats de Junts, ja que la resta sembla quedar clara la seva posició. La casualitat ha volgut que Junts, amb el president Puigdemont a l'exili, acabin sent decisius a l'hora de conformar la presidència del Congrés, i també de la presidència del govern espanyol.

Ens diuen que tot depèn d'ells per saber si el PSOE manté la presidència del Congrés, amb una candidata pensada per agradar als nacionalistes. Potser s'obliden que fins ara la presidenta era catalana, del PSC, i no n'hem tret cap benefici. Què fa pensar que ara serà diferent?

Ja ho he dit anteriorment i ho repeteixo. Junts no serà la culpable d'una situació o una altra, sinó que els culpables són els governants socialistes que han fet el que han volgut, prometent moltes coses i complint-ne encara no la meitat. Què fa pensar que ara les promeses es compliran? Junts s'ho ha de creure? Nosaltres, tots, ens ho creurem?

Tot plegat és una mostra més de la poca credibilitat dels nostres polítics. Llavors s'estranyen que la gent no voti o que ho faci a formacions feixistes com Vox. La desconfiança amb els nostres governants és total i justificada. Sabem que un govern de la dreta, amb el suport de l'extrema dreta pot ser molt perjudicial per al país, i d'una manera especial per a Catalunya, però tampoc tenim la certesa que amb un govern socialista s'arreglin les coses. ERC ha intentat pressionar el govern espanyol i no ha aconseguit res, més enllà de l'indult. Es pot esperar res més?

Avui sentia el president del govern espanyol prometre que treballaria perquè el català fos present a les institucions europees. Ens ho hem de creure? I encara que fos cert, per què no permeten que el català sigui present a les institucions espanyoles? No seria més lògic? Per què Europa ho ha de permetre i Espanya no? Això sol demostra l'engany sistemàtic de les autoritats espanyoles, de posar-nos una pastanaga al davant perquè comencem a córrer, i no arribar enlloc.

Amb menys de vint-i-quatre hores sabrem el primer resultat. Veurem què prioritza Junts a l'hora decisiva. Sigui quina sigui la seva decisió, l'encaix de Catalunya a Espanya continuarà grinyolant, i només un govern valent, honest i creïble ho pot encaminar. De moment no sé veure a ningú capaç de tirar endavant l'encàrrec, i és per això que la sortida de Catalunya és l'opció més racional a falta de compromisos clars i valents de la resta de l'Estat.

La veritat per davant

Arran del pacte entre Junts i el PSC per deixar sense efectes la prova pilot de la renda bàsica universal voldria insistir en la necessitat d'explicar bé les coses. Sovint ens queixem que els polítics reben crítiques desmesurades, i ja no parlo d'insults, però moltes vegades la culpa ve donada perquè no hi ha prou informació de les accions que s'estan fent i la gent es confon.

D'entrada, si no entres en detall a la informació, la sensació que tens és que l'acord dels dos partits esmentats es carrega un objectiu prou interessant i amb molta història al darrere. Si grates una mica t'adones que es tractava d'un projecte sense pressupost, i per tant inviable de moment, i que en tot cas pretenia seguir avançant per veure si en algun moment es podria aplicar a casa nostra. Tot això al marge de la capacitat econòmica i les competències que es puguin tenir al respecte.

Amb això no defenso la posició dels dos partits, perquè entenc que només té una intencionalitat política de desgast al govern en minoria d'ERC. I per més que pugui pensar que el govern no ho està fent bé, tampoc m'agrada que els partits polítics de l'oposició es dediquin només a fer la traveta en lloc de ser propositius per anar trobant solucions als molts problemes que tenim.

És precisament això el que provoca la tan nomenada desafecció política de la ciutadania. La gent es cansa de veure picabaralles que només busquen perjudicar l'altre en lloc de posar-se la medalla per fer propostes positives per al màxim nombre de gent possible.

Si tots plegats fóssim més sincers, diguéssim la veritat i ens esforcéssim per millorar el funcionament de les institucions i, de retruc, del país, les coses anirien d'una altra manera. Ens queixem de les traves que ens posen des de fora, però no ens adonem que nosaltres mateixos som els que més problemes ens creem. No cal pretendre anar tots de la mà, perquè la ideologia té el seu protagonisme, però sí que hauríem de procurar explicar bé les coses, rebatre allò que no veiem bé, amb arguments, i no enganyar a la gent.

L'alliberament dels presos polítics a canvi de què?

Dels comentaris a les xarxes socials avui destacaria dos temes, un d'ells és una novetat, o si més no jo no ho havia llegit abans, i l'altre es va repetint des de fa temps. El nou són unes declaracions de la tenista de Begur, Paula Badosa, que sembla ser que ha dit que el català no era una llengua. Jo no he llegit les seves declaracions, sinó la crítica que se li ha fet per aquestes paraules. Entenc que és cert que ho ha dit, i em sembla un error com sempre que algú parla de coses sense tenir-ne coneixement especialitzat, simplement declarant allò que li ve de gust. 

Les declaracions sempre creen polèmiques tinguin o no raó els seus autors, però quan no hi ha una base per afirmar allò que es diu, encara més. Desconec els motius de la tenista per afirmar que el català no és una llengua, i no seré jo qui li rebatré les seves afirmacions. Simplement li diria que parli de tenis, que sembla ser que ho fa molt bé, i deixi els temes que no són la seva especialitat, això em sembla, per a qui en té coneixement. En defensa seva diré que potser l'entrevistador o entrevistadora l'ha posat entre l'espasa i la paret i no ha dit el que realment volia dir.

Quant a la notícia que es repeteix dia rere dia és l'acusació que es fa a ERC d'haver pactat l'alliberament dels seus presos polítics a canvi de rebaixar les seves ànsies independentistes. S'hauria fet perdonar perquè el president espanyol indultés els presoners. A canvi ERC es comportaria i no insistiria amb el procés independentista.

No hi ha dubte que aquestes afirmacions tenen el suport dels seus adversaris polítics, la gent de JuntsXCat, que es mantenen ferms en la defensa de la unilateralitat, encara que no ens expliquen com ho volen encarar per no tornar a fracassar.

Treballar l'indult dels presos polítics és totalment legítim, sempre i quan s'expliqui bé a canvi de què, i no s'amagui la veritat. Seria penós que ens estiguessin enganyant i això és el que tem molta gent, degut a la manca de confiança vers els polítics. Estem una mica escarmentats i ja no ens fiem d'ells. Seria bo, doncs, que ERC expliqués bé què va pactar amb el president del govern espanyol, si és que hi va haver cap pacte, i què pensen fer sobre l'encaix de Catalunya a Espanya. Més que tot perquè qui dubti a qui ha de donar suport, sàpiga a què atendre's i pugui decidir amb coneixement de causa.

La maldat de Putin

És molt difícil trobar res de positiu en una guerra, més enllà de la solidaritat que desperta quan veus les imatges de les destrosses. La impotència que sents és tan gran, que no hi ha paraules per poder-la expressar. La ràbia que t'entra quan veus tanta maldat...

Avui es veien imatges de l'atac a un hospital infantil i la maternitat de Mariúpol, sembla ser mentre hi havia decretat un alto al foc per deixar sortir la societat civil. És posar més llenya al foc, i només et surt la paraula criminal, i venjança. No hi ha res que ho pugui justificar, per més malament que s'hagin fet les coses. Només ho pots definir com a crueltat i criminalitat.

No sabem el final de tot això, però sí que voldríem un càstig molt fort a qui ha començat la guerra. No és una guerra on s'ataquin les infraestructures militars, sinó que s'està atacant la gent, les persones que són víctimes innocents. Això no té nom. Mai una guerra és justa, però quan s'ataca directament la societat civil, que està indefensa, s'arriba a un límit que no té nom.

Voldrem viure més anys per poder comprovar com la Justícia cau sobre la persona de Putin. Ell ha de rebre el càstig de la seva insolència, la seva ràbia i els seus actes criminals. El poble rus ha de poder obrir els ulls, malgrat la molta repressió en què viuen. Han de poder conèixer la veritat. Putin ha declarat la guerra i no pararà fins a destruir Ucraïna, els seus habitants, tinguin les idees que tinguin, la religió, la llengua, la cultura.

En moments com aquests, les persones creients ens costa molt veure la mà de Déu. Ens entren molts dubtes i ens fem moltes preguntes. Què hem estat fent malament, com perquè s'hagi generat una situació com l'actual? Com és possible que una persona sigui capaç de crear tanta destrucció i matar tantes persones innocents? És la fe que ens fa creure que al final hi haurà justícia, i el mal serà vençut i la seva ànima destruïda per sempre. Entretant, però, moltes persones perdran la vida, i moltes altres sofriran l'exili, la misèria, la incomprensió. Només podem demanar que tot això s'acabi aviat.

Què ha passat amb en Xavier Roig i el diari ARA?

M'ha sobtat la informació sobre la censura del diari ARA a un article de Xavier Roig, a qui sempre he llegit. Sóc subscriptor del diari des del primer dia i em sap greu que passin coses com aquesta. Vull esperar a conèixer l'opinió i versió de la directora de l'ARA abans de pronunciar-me en un sentit o altra, però d'entrada qualsevol censura no és una bona opció i deixa en evidència el censurador.

Recordo que en vida d'en Carles Capdevila, em vaig manifestar en contra de la decisió de nomenar Esther Vera com a nova directora de l'ARA. L'opinió que jo tenia d'ella, potser errònia, no era gaire favorable a aplaudir la decisió. No sé si ara es confirmaran els meus dubtes sobre l'encert d'aquella decisió.

En els primers anys de la meva subscripció a l'ARA la vaig compartir amb La Vanguardia, un diari que només llegia gràcies a alguns dels seus col·laboradors, però que al final ja no ho vaig poder aguantar més i em vaig donar de baixa, sobretot pel nomenament de qui en va ser director, el senyor Màrius Carol.

Cada vegada és més difícil llegir un diari amb garantia de la seva transparència. Mai he exigit objectivitat, sinó veritat. Ningú és prou objectiu com per convèncer els altres. Tots actuem amb subjectivitat, però ho hem de manifestar i no enganyar ningú. 

Em sap greu la notícia que avui llegia, i encara més després de llegir l'article de Xavier Roig, suposadament censurat per la direcció de l'empresa. Sí que és cert que em va sorprendre desagradablement l'escrit que vaig rebre com a subscriptor des de l'inici. Vaig considerar-lo com un insult a la intel·ligència. No voldria sumar això al fet de la censura periodística.

Si es confirma la censura, i això ens ho ha dir la direcció del diari, haurem de posar en dubte tot el que passa al voltant del diari ARA, i a partir d'aquí decidir què cal fer per donar o no suport a uns periodistes que se'ls espera honestos i transparents en la informació que traslladen als seus lectors.

Indefens a la corrupció i l'engany

No sé si pensareu el mateix, però jo crec que cada vegada el món es troba més indefens davant l'engany, la corrupció, els poders fàctics... Em costa d'acceptar, i em rebel·la, el fet que la premsa espanyola sigui, en general, tan enganyosa. Que publiqui només allò que interessa a una part, i que a més es tergiversi la informació expressament. Em repugna la idea de l'ocultació de la veritat per part de les institucions de l'Estat, i sobretot la sang freda a l'hora de passar pàgina.

Que avui o ahir, la ministra portaveu del govern digués que no es tractava el tema del CNI i l'atemptat de Barcelona i Cambrils del 2017, no és una anècdota, sinó que és molt greu! Si el CNI va esborrar les dades de l'imam de Ripoll vint-i-quatre hores després dels atemptats, com ho hem d'interpretar? Que volien amagar informació, oi? Quina responsabilitat hi tenien? I que ara el govern del PSOE no vulgui parlar-ne...

Tot això i més coses que podríem llistar, em crea indefensió. Fa que em senti desprotegit i víctima d'un atac ferotge d'uns poders que ens fan moure com titelles, a les seves mans, als seus capricis. Que ens utilitzen quan els servim, i ens abandonen quan ja no els cal.

No considero que estigui emprant un to pessimista, sinó realista. Perquè això està passant. Quantes coses sabrem d'aquí uns anys que ens hauran amagat? Com han forçat el canvi de la història uns poders que no controlem?

Està vist i comprovat que quan no ets útil a qui controla el sistema, n'esdevens víctima. Que només venerant el capital potser et lliuraràs de preocupacions ètiques i morals, però no econòmiques i seràs vulnerable a la fractura social.

Fals testimoni

Segons comentaris de persones i mitjans de comunicació que segueixen el judici del procés sobiranista s'ha detectat la pràctica de fals testimoni en alguns dels compareixents. Els acusats en un judici no estan obligats a dir la veritat, i encara menys si aquesta els pot inculpar, però en el cas dels testimonis hi estan obligats i així se'ls hi exigeix al començament, en forma de jurament o promesa.

Diuen que l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millor, se'n va fer un tip de dir mentides, algunes d'elles comprovables gràcies a enregistraments que constaten que en el moment del judici no estava dient la veritat. Ell no va ser l'únic, encara que sí el més barroer i que menys va saber dissimular.

De fet la trajectòria política del senyor Millo deixa en evidència la seva categoria no només professional, sinó també personal. L'hemeroteca ha permès mostrar la seva capacitat per mentir. D'això en parlava jo mateix en el post d'ahir dimarts, però avui hi insisteixo pel fet que un testimoni fals és un delicte i algú n'hauria de prendre nota i fer la denúncia corresponent. 

De ben segur que cap dels magistrats del Tribunal Suprem que presideixen el judici no mourà fitxa, a ells ja els està bé, perquè anaven molt fluixos de justificants de la causa de rebel·lió, però les declaracions del senyor Millo i altres compareixents no poden quedar en l'oblit dels que reclamem justícia, i si ha mentit per fer quedar bé als seus, n'ha d'assumir les conseqüències.

Avergonyits d'Aznar

Se'm fa molt difícil de creure que hi pugui haver persones tan hipòcrites que gosin anar amb la cara alçada sense sentir vergonya per tots els mals provocats. Digueu-me innocent, però me'n faig creus! És ben cert que la millor defensa és un bon atac i, sobretot, esquitxar merda, o engegar el ventilador, per dir-ho més suau.

Aznar mai reconeixerà tenir cap culpa de res, encara que hagi provocat que la situació d'Espanya sigui la que és, per la seva culpa i per la culpa del seu hereu a dit, M. Rajoy. És impossible pensar que Aznar en sa punyetera vida pugui demanar disculpes de res. És tan orgullós que estic convençut que es creu perfecte i això el fa fort davant de qualsevol acusació, que ell sempre considerarà falsa i provocadora.

Aznar és la imatge de l'espanyol amb excés d'orgull que creu que tots els altres estan equivocats, que només ell està en possessió de la veritat i és capaç de mentir descaradament i culpar els altres de tots aquells mals que han esdevingut, no només a Espanya, sinó també al món, com pot ser la guerra d'Iraq.

Ahir tocava escriure sobre Aznar, com a primícia recent a les seves declaracions, però al final de tot penses que no hi ha cap novetat, que Aznar continua essent el mateix orgullós i prepotent que la societat espanyola ha creat i conreat. Miquel Puig diu que les seves declaracions li recorden les de Jordi Pujol, amb la diferència que els convergents n'estan avergonyits.

Aquests vells polítics que no saben callar

Escoltar les declaracions de Felipe González et remou l'estómac, et vénen ganes de vomitar. Com es poden dir aquestes bestieses en boca de qui va ser president del govern espanyol. Com es pot tenir la barra de banalitzar el nazisme per interessos que se m'escapen. Felipe González es creu posseïdor de la veritat. Jo només li demanaria humilitat i sentit comú. Que reflexioni una mica sobre la seva vida i on ha arribat, abans de gosar criticar ningú. 

Tots cometem errors, a vegades voluntàriament, però sovint de manera involuntària. Jo puc entendre que Felipe González estigui en contra de tot el que va passar el dia 1 d'octubre, i fins i tot li reconec la seva crítica a la mala gestió del cas per part del govern de Madrid, i sobretot del seu president M. Rajoy. No calia, però caure tan baix i barrejar-hi Hitler i Franco. Malauradament vivim situacions que ens recorden el passat franquista, però no precisament perquè vàrem sortir a votar, sinó per la conxorxa de jutges, polítics i policia a criminalitzar l'acció i, sobretot, mentir descaradament sense escrúpols.

Els que vàrem viure els anys de lluita democràtica amb Felipe González al cap davant, i molts d'altres, fossin de la nostra devoció o no, però a qui reconeixíem el seu valor, la seva força i la seva resolució per situar Espanya en el món democràtic, ara sentim nostàlgia i al mateix temps decepció. Pensem que l'actitud de Felipe González no és la que calia esperar del jove polític socialista. Tothom actua com vol, però com a mínim que calli i es dediqui a la vida contemplativa, sense embrutar amb més enganys i paranoies la societat que entre tots volem construir.

NO TINC POR!

No!, no tinc por, sinó ràbia i tristesa. Tot el que pugui fer l'estat espanyol, la seva policia i els tribunals judicials no em fa por, sinó que em produeix fàstic. La democràcia a Espanya està tocada de mort. Durant aquests anys de transició s'ha mantingut el caliu del feixisme, però ara ha sortit a fora. Ho veus en les decisions del govern, dels seus jutges, de la seva policia. Espanya no ha trencat mai amb el franquisme i ara deixa veure la cara més bruta de la seva essència.

No tenim por dels covards que aprofiten la força per oprimir les persones que volem ser lliures. No aconseguiran mai esborrar la meva idea de pàtria, de llibertat, de respecte. Podran fer molt amb la força, però mai tindran la raó ni la consciència tranquil·la. Vomitaran venjança perquè s'adonaran que la legitimitat no està amb ells, encara que sí la llei que imposen als seus subordinats.

No és el PP només, ni C's o el PSOE, és l'aparell de l'Estat que continua movent els fils de tot el que passa a Espanya des del primer dia de la transició, a mercè dels assassins del franquisme i els seus encobridors. Les seves armes no trobaran en mi resistència, perquè sóc persona de pau. Els meus arguments són la defensa dels drets de les persones que no es poden negar si no és amb violència. La violència de l'estat espanyol manifestada a través de la policia, a través dels jutges i tribunals, a través de lleis repressives. Tard o d'hora la veritat triomfarà i si no som nosaltres seran els nostres fills o els nostres nets. El camí que ha pres Catalunya és irreversible i sempre farem més passes endavant que no pas enrere.

Siguem valents, anem tots a la una, però sempre en pau, sense violència, perquè la raó ja forma part de la nostra vida. No és qüestió d'independència, sinó de llibertat.

Un rei que no volem

És evident que hi ha opinions de tot tipus i per això hi haurà qui encara s'il·lusionarà amb la visita de membres de la casa reial espanyola. Molts catalans, però no el volem, ja sigui perquè creiem en la república o bé perquè aquest rei el dia 3 d'octubre de l'any passat ens va insultar de mala manera a molts de nosaltres, a tots els que ens sentim orgullosos de ser catalans i de defensar els nostres drets com a poble. El rei espanyol va excloure'ns clarament i molts voldríem que aquesta exclusió es fes efectiva.

Avui ha tornat el rei a Barcelona i no sé com ha anat. M'imagino que s'ha establert un conjunt de mesures de seguretat i que uns quants barcelonins han intentat fer arribar la seva veu en contra del rei i de la seva visita. Són maneres de pensar, però jo crec més en la indiferència, i aquesta és la meva reacció a la seva visita, una persona més com qualsevol altra, que no em fa ni fu ni fa.

L'experiència viscuda durant aquests quaranta anys de transició ens fa veure com a impossible que Espanya pugui deixar de ser una monarquia. Hi ha molta devoció respecte a la institució i molta por de tocar res. Només la independència de Catalunya ens permetria desprendre'ns d'aquest llast. És bo que els Comuns ho sàpiguen i que obrin els ulls de veritat.

Els plantejaments de la gent de Xavier Domènech poden ser molt interessants, però són utòpics. Creure que es pot negociar res amb el govern espanyol és ser molt innocent, o voler enredar-nos perquè no persistim en el nostre desig d'alliberar-nos del mal govern que només ens reté per aprofitar-se'n. Entenc que arribin a segons quins plantejaments, veient com actuen els partits independentistes darrerament. Tot plegat és un bon embolic, i ja està bé de jugar amb tots nosaltres!

El llaç groc cedeix el lloc al lila

Avui, 8 de març, el llaç groc ha cedit el protagonisme al lila. Posem en un segon terme la reivindicació per a la llibertat d'uns presos polítics que injustament tenim tancats a l'espera que la justícia de veritat, la que fa temps va sortir per cames d'Espanya, els deixi en llibertat, i ens centrem en una altra injustícia que afecta directament un 50% de la població mundial i indirectament a la resta. 

Tenim el món tan ben muntat que només som a temps de recordar les diferents injustícies que dominen les nostres relacions humanes. Es tracta de la subjugació d'uns per uns altres i la nostra incapacitat per racionalitzar la nostra existència, buscant el millor per a tots i no només per a uns quants.

Cada vegada són més les veus que protesten contra la diferència de tracte entre els homes i les dones, però som incapaços d'aconseguir resoldre les diferències. Avui, doncs, és un dia per reflexionar la nostra actitud dels altres 364 dies de l'any, i pensar que no només és el mal tracte físic a les dones el que cal denunciar, sinó que tampoc hem de permetre que en la vida diària no es tracti de la mateixa manera les persones en funció de quin és el seu sexe. No estem parlant de països subdesenvolupats i pobres, sinó que parlem de tot el món, també l'occidental on ens sembla que ho fem tot molt bé.

Demà coneixerem les xifres de participació i l'impacte de la jornada, però no ens enganyem, no n'hi ha prou en sortir al carrer o a fer una vaga parcial o total de la jornada. Hem de revisar quin és el nostre comportament i actuar a consciència. És molt més fàcil sortir a cridar qualsevol eslògan, que no pas refer la nostra manera d'actuar respecte les persones de l'altre sexe.

Articulistes valencians abandonen El País

Tal com s'anunciava la setmana passada en el cas de Joan B Culla i Francesc Serés, ara són articulistes valencians, entre els quals destaco Joan Francesc Mira, els que han pres la mateixa determinació i deixaran d'escriure articles al diari El País, molestos pel tractament de les notícies sobre l'actualitat catalana.

Una cosa és ser partidista i subjectiu, i l'altra, molt diferent, amagar la veritat i fins i tot mentir. Quan un diari com El País, que sempre hem vist lluny d'altres rotatius com El Mundo, La Razón o ABC, per posar tres exemples, cau en el mateix vici de desinformar els seus lectors, és lògic i normal que persones amb sensibilitat vers Catalunya i comunicadors professionals se'n vulguin desentendre.

Els dos primers han estat acollits pel diari ARA, i no sé si en el cas dels articulistes valencians també passarà el mateix. M'imagino que subscriptors i lectors del diari El País, pensaran que aquests escriptors desentonaven amb la línia editorial que s'ha anat definint darrerament, però jo crec que és bo que els diaris conservin articulistes que no sintonitzen amb l'editorial, però que aporten idees i pensaments diferents que cal valorar positivament per part dels lectors. Hem arribat, però a una situació en què la intransigència s'ha fet mestressa de la nostra societat i de tots nosaltres, i cada vegada serà més difícil dialogar i discutir en normalitat i sense crits ni esveraments.

El que ha passat aquestes setmanes amb la premsa escrita i les televisions espanyoles ha estat molt greu i convindria fer una reflexió sincera i procurar tallar aquesta tendència adoctrinadora que tant ens han criticat als catalans.

L'oposició a la presó i així no molesta

La notícia de la sortida de la presó, després de tres anys, del líder de l'oposició al govern veneçolà, m'ha fet pensar en el mal ús de la política i el poder que brinda, en un sistema democràtic, a qui governa. No cal pensar en règims formalment autòcrates i dictatorials, en tenim prou pensant en models de democràcia representativa, amb eleccions cada quatre o cinc anys.

La democràcia en estat pur no hauria de permetre les situacions d'abús de poder. Això pot semblar molt evident, però és precisament el que hi trobo a faltar. Quan se'ns diu que la democràcia és el sistema menys dolent de governar, ho deuen dir precisament per això, per la possibilitat que una persona escollida democràticament pugui governar de manera despòtica empresonant qui li fa la guitza.

No vull valorar el govern veneçolà ni pretendre saber qui té raó, perquè tot el que sé em ve donat, a partir de la lectura dels diaris o les notícies de ràdio i televisió. No sé fins a quin punt no són informacions deteriorades ni quin grau de veracitat tenen. Sigui una cosa o altra, el fet que un opositor sigui empresonat per motius polítics ja hauria de ser motiu de trencament democràtic i ser valorat des de fora com un govern que practica una altra política.

El següent pas seria valorar què passa amb majories absolutes i quines són les conseqüències per al sistema. L'altre extrem és considerar que una bona democràcia és aquella on no existeixen les majories absolutes i que els acords es prenen per consens després de molt de treball d'estira i arronsa.

L'estabilitat d'un país per alguns passa per aconseguir una majoria absoluta per al partit polític en el govern, per a uns altres passa per una capacitat de diàleg, de saber escoltar i no creure's que la veritat és única i que la tenim nosaltres.

Què passa amb els Comuns?

Per què és tan difícil mantenir-se al marge, quan es vol guanyar vots? La indefinició és una temptació en què cauen molts polítics i també partits sencers, per evitar crítiques i opinions en contra, però al final s'adonen, a vegades massa tard, que la pitjor elecció és quedar-se en el dubte, en no ensenyar la veritat.

Sempre he defensat anar amb la veritat per davant, acceptant que no agradarà a tothom, però que els fidels sabran que hi podran confiar. Els Comuns, com passava els darrers anys d'ICV sola, han optat per no acabar de definir-se, pensant que d'aquesta manera no tindrien detractors fàcils i podrien aspirar a obtenir vots d'una i altra part. Això, però és un error que al final s'acaba pagant.

La història ens ho ensenyat i tots aquells partits que han treballat a l'ombra i amagant la cara, al final han fracassat, alguns d'ells desapareguts, com UDC, encara que no els seus líders i principals culpables.

Aquests dies a les xarxes socials hi ha un debat obert sobre l'actitud dels Comuns que espero els farà replantejar aquesta ambigua posició. N'hi ha que ho barregen tot, com Coscubiela, i la seva aberració a la dreta -no hi tinc res en contra- no li permet veure que ara es demana una altra cosa i li han de donar suport o negar-li, però no sortir per peteneres.

Tinc l'esperança que el seny i categoria política de Xavier Domènech acabarà imposant una actitud clara respecte el referèndum, i definirà davant dels seus electors i simpatitzants quina és la seva posició davant de l'1 d'octubre. Que no esperi a veure tota la jugada, que llavors serà massa tard!

Les converses entre la UE i Turquia en standby

No pretendré comparar Espanya amb Turquia, perquè faltaria a la veritat, però si que l'actitud de la Unió Europea en relació a Turquia em fa pensar una mica. El Parlament Europeu voldria aturar les negociacions entre la UE i Turquia, perquè considera que el país ha anat enrere pel que fa a les garanties democràtiques, sobretot arran de la modificació de la Constitució que va proposar el president i que va guanyar en referèndum per poc més del 51%

Dic que em fa pensar perquè els dubtes sobre el compliment estricte dels principis democràtics d'un estat, si es tenen en compte des de la UE en la negociació amb els estats aspirants a entrar-hi, potser també caldria fer-ho extensiu als estats que ja són a dins.

Espanya, al meu entendre, té molts punts per arribar a ser considerat un estat amb greu mancances democràtiques, que per alguns poden semblar subtils, però que cal tenir present a l'hora de valorar les bondats del sistema. La corrupció amagada fins fa quatre dies és una mostra més del funcionament real de les institucions públiques espanyoles i qui les lidera. No podem dir que tothom és corrupte, però sí que s'ha defensat activament i passivament també, el fet que existís la corrupció en les altes esferes del govern.

Per experiència cal pensar que la UE no farà cap pas en detriment de Turquia, sinó que com a molt deixarà les negociacions en standby, i treballarà amb acords puntuals i específics, per aprofitar els beneficis de continuar aliats, sense que se'ls vegi el llautó.

Tal com comentava en el post d'ahir dimecres, la UE té molts motius per ser poc considerada pels europeus, i que es vegi la seva tasca més com un obstacle i manca de llibertat, que no pas d'una estructura facilitadora del creixement de tota la Unió.

Guerra de fiscals

El fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, atura la decisió del fiscal en cap d'Anticorrupció, Manuel Moix, d'apartar els fiscals del cas 3%, una manera de deixar en evidència la mala situació en què es troba el món judicial, qüestionat per una bona part de la població espanyola.

Penso, tot i que reconec que no hi entenc gens, que és una manera que té el fiscal Maza, de defensar-se de tots els atacs al poder judicial, carregant les culpes a Moix. No sé si al final acabarà donant la raó al fiscal, però en tot cas el deixa una mica tocat, ja que de ben segur Moix creia que rebria tot el suport de Maza.

Nosaltres, com que ja estem vacunats contra tot el que fa referència a la Justícia i el seu obscur món, ja no ens ve res de nou, i ho veiem com un sainet per entretenir el personal i deixar passar el temps, que tot es vagi refredant.

Passi el que passi, les acusacions a Moix són prou importants com per conèixer-ne la seva veracitat. Són massa les coses que es deixen anar i no acabem de saber què hi ha de veritat, com per continuar sense tenir proves suficients i convincents de la possible corrupció dins del món judicial. Segur que tenim prou elements com per esperar-ne més notícies transcendents.