Les polítiques fiscals de les comunitats autònomes

La discussió sobre els impostos a pagar entre les diferents comunitats autònomes espanyoles és latent, amb pros i contres que conviden a reflexionar-hi. És sabut que la presidenta de la Comunitat de Madrid té molt clar que els impostos han de ser els mínims, la qual cosa beneficia les classes mitges i altes, i descapitalitza l'administració autonòmica. És un reclam a les empreses i les persones riques.

Catalunya manté una política totalment contrària, i és una de les comunitats on els impostos són més alts, i probablement per això el conseller d'Economia Jaume Giró ha volgut contrastar-ho creant nous trams en l'IRPF que beneficiïn les classes més pobres.

Una administració pública que recapti més impostos li permet fer polítiques socials més importants, de manera que puguin compensar en certa manera les diferències entre les classes pobres de les més riques. Està clar, doncs, que la política que segueix la senyora Díaz Ayuso, a Madrid, és una política clarament de dretes i que sorprenentment no es veu castigada en vots per la classe baixa.

La uniformitat de la política fiscal, també a nivell europeu, és la manera d'evitar el moviment de capitals entre estats o autonomies, però és molt difícil d'aplicar, sense que els estats o les comunitats autònomes se sentin fiscalitzats i amb poca llibertat de moviments.

Aquesta és la gran discussió que els polítics han de saber gestionar i comporta molta crítica per part de les persones i col·lectius afectats. Sempre que ens venen de fora les directrius, ens sentim lligats de mans i peus, com ara també passa amb l'elaboració d'una nova llei d'universitats que no convenç les universitats catalanes. L'equilibri entre l'harmonització i la llibertat de moviments, sempre serà motiu de discussió.

La dreta busca la uniformitat de tots els espanyols

Què ven més la defensa de la dona, de la llibertat d'expressió, dels drets fonamentals de les persones... o bé la unitat d'Espanya? Aquesta és una de les preguntes que ens hauríem de fer ara que comencen uns mesos de campanyes electorals. Vox ha deixat clar que la seva posició ultradretana dóna suport a la recentralització del país i l'eliminació de l'Espanya de les autonomies. L'objectiu final és la unitat d'Espanya sense privilegis ni drets diferenciats entre els espanyols.

Fins ara la dreta espanyola, representada pel PP i C's, tot i que defensava la unitat espanyola acceptava de més o menys grat les comunitats autònomes, encara que els donaven més un caire folklòric que no pas polític. Al mateix temps no eren descaradament bel·ligerants amb posicionaments feministes i LGTBI, si més no hi passaven de puntetes, procurant no fer gaire soroll per no esverar el galliner. La irrupció de Vox, però ha donat ales que sortissin de l'armari i a cara descoberta es posin a criticar allò que fins ara mig tapaven.

És una llàstima que les paraules se les emporta el vent, i que el dia de dipositar el nostre vot a les urnes, hi hagi massa gent que es deixi portar per l'engany i falses promeses, en lloc d'haver reflexionat seriosament què hi ha al darrere de cada líder i partit polític. Això és un avantatge per als partits populistes i demagogs, que fan molts esforços per enredar tothom i poder després fer i desfer desentenent-se de totes les promeses.

Em crida especialment l'atenció la confecció de la llista de C's a l'ajuntament de Barcelona. No és només la persona de Manuel Valls, exsocialista francès, sinó ara també el número tres, l'exalcalde socialista de l'Hospitalet, que per cert va ser molt criticat i deixat per inútil per part d'Albert Rivera. Quan interessa una cosa, però, ningú recorda el passat, perquè tots tenim una memòria efímera de la política al nostre país.

Com vaig llegir un dia d'aquests, qui vulgui la unitat i uniformitat d'Espanya que voti directament a Vox, perquè són els originals, els altres, PP i C's, són còpies mal fetes. 

El pressupost d'inversions del govern Rajoy, una altra porta tancada al diàleg

El president del govern espanyol Mariano Rajoy no es cansa de dir que està disposat al diàleg, però no hi ha dia que no aprofundeixi en el tancament de portes al diàleg, fent visible la seva voluntat d'asfixiar el govern català, a base de reduir el finançament, recentralitzar competències i posar pals a les rodes en qüestió de llengua i cultura.

Tot i que em repeteixo una vegada més, voldria que el PP català m'expliqués com justifica l'actuació del govern espanyol. Només ho entenc si parteixo de la base que el PP català no té cap interès en la realitat catalana, i li fa nosa tot allò que la pot diferenciar de l'espanyola. Quan es parla de diversitat cultural i de realitat plurinacional és pura mentida. El PP català, com també C's i una bona part del PSC, el que defensen és la uniformitat.

Al País valencià, on governa amb majoria absoluta el PP, i també a les illes balears, ha quedat demostrat el tarannà del partit regional. És simplement això, un partit regional amb dependència absoluta de Madrid.

La política recentralitzadora del govern espanyol té com a objectiu convertir les autonomies en simples administracions de gestió descentralitzada, amb dependència total al centre, sense capacitat de gestió particularitzada, sense recursos suficients i sense empara legal.

Aquest és el panorama de futur del PP que no té gaire més bona imatge en l'alternativa del PSOE, encara que s'ompli la boca de reforma constitucional cap a la via federal. En el fons el que defensa Pedro Sánchez és reconvertir el cafè per a tothom de les autonomies en cafè per a tothom dels estats federals, amb les competències més insignificants, per no buidar de contingut cap delegació central.

Amb aquest panorama no és estrany que molts catalans vulguin marxar. No hi ha alternativa i d'això també se'n lamenten la patronal catalana Foment del Treball i la Pimec.