Arribar a l'aeroport

Avui llegia la notícia sobre el tren que, gestionat per Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), permetrà anar de Barcelona a l'aeroport i que també es connectarà amb Rodalies i la línia de metro L9, i la veritat és que m'he perdut. Em refereixo al comentari de "la polèmica línia de tren R-Aeroport" i que tenia el seu enllaç.

Segurament que em perdo perquè no domino gaire, per no dir gens, tot el territori al voltant de Barcelona i l'aeroport i les diferents línies ferroviàries i de metro que hi circulen. Tinc clar que la connexió amb l'aeroport s'ha de millorar, perquè no és la ideal. Recordo que fa anys podies anar d'Arenys de Mar a l'aeroport sense haver de fer cap transbord. Avui això no és possible i, per tant, tot el que sigui facilitar l'accés crec que és bo. És cert, també, que s'ha de fer ben fet i no sempre es prenen les millors decisions.

La crítica que es fa és que el territori ja està prou trinxat i que es prioritzen trams per sobre d'altres que són molt usats i tenen moltes deficiències. És cert que cal arreglar allò que tenim abans de crear-ne de noves, però mantenir una connexió a l'aeroport com tenim ara no és la millor opció.

Segons la informació que he llegit, la crítica es basa que aquesta inversió és innecessària perquè ja hi ha altres maneres d'anar a l'aeroport, i que es pensa més en els turistes que en la gent que viu i treballa a l'àrea. Potser sí que hi ha altres maneres i jo les desconec, però en aquests moments, si vols viatjar amb avió i vius a Arenys, amb transport públic no és fàcil, sobretot si vas carregat de maletes. 

Em passa el mateix que en el cas de la construcció d'autopistes que trinxen el territori. Què és millor, tenir un entorn natural ben protegit i difícil d'accedir o bé obrir carreteres per anar-hi? Penso que tot és bo si es fa bé, i si no que els ho preguntin als habitants del nord d'Europa, amb fiords, muntanyes i volcans, amb una xarxa de carreteres accessible i ben muntada, sense que la natura n'hagi rebut les conseqüències. 

A veure si a mesura que es vagi parlant del tema, ja que parlen de finals del 2027 i començaments del 2008, ho veig més clar i ho acabo d'entendre.

A mi, ni fred ni calor!

No he estat mai als EUA tret d'unes hores tancat en unes dependències de l'aeroport de Miami, en trànsit, en el meu viatge cap a Mèxic, i tot fa pensar que trigaré a visitar-los. Trump ha anunciat que revisarà les opinions a les xarxes socials de totes aquelles persones que tinguin intenció de visitar el seu país i no autoritzarà l'entrada a aquells que, entre altres coses, siguin crítics amb el seu govern. La llibertat d'expressió està compromesa amb Donald Trump a la presidència.

Em consta que hi ha llocs molt interessants i dignes de ser visitats, però davant d'aquest panorama haig de confessar que no en tinc pas ganes, sobretot tenint en compte que el món és prou divers i atractiu, i em queden molts llocs per visitar i conèixer a fons.

L'acció de control està en la línia de la manera d'obrar i dirigir el país, més propi d'una dictadura que no pas d'un sistema democràtic. No us estranyi que el president se les empesqui per aconseguir tirar per terra la limitació de dues legislatures i es perpetuï en el càrrec. Coses més difícils s'han vist.

Per la informació que rebem, la societat nord-americana no està en els millors moments de la seva història. Les condicions de vida i atenció, sobretot en temes sanitaris i de dependència, són molt precàries, i no serà aquest president qui hi posi remei. Tots sabem els interessos de qui defensa, i no són precisament els de les famílies més vulnerables, encara que hagin pogut votar-lo com a president. 

I com que no tinc cap necessitat de viatjar als EUA, ja pot anar posant les traves que vulgui que a mi no em farà ni fred ni calor. Des d'aquest blog, i amb tota la humilitat del món, continuaré opinant sobre allò que consideri important i que afecta les persones, sobretot que ho fa de manera negativa per aquells que tenen menys defenses i estan més deixats de la mà de Déu.

Control d'accés a l'aeroport

Avui llegia que Aena ha decidit posar un control d'accés a l'aeroport de Barcelona per evitar l'entrada de carteristes i limitar-ho als viatgers. Tot i que té sentit i pot suposar una mesura de seguretat i tranquil·litat per als seus usuaris, entenc que s'ha de fer ben fet per no provocar més problemes dels necessaris.

Qualsevol mesura de control ocasiona retencions i acostuma a ser molest per a qui ha d'accedir en un punt a una hora determinada, amb el risc de perdre el vol. És cert que hi podem anar més aviat, però ens podem trobar que estiguem més hores a l'aeroport que no pas volant. També hi ha el tema dels acompanyants o persones que els reben. No és senzill.

Llegia que per facilitar el control, que no pas l'accés, s'ha optat per concentrar l'entrada en una sola porta, la qual cosa posa en risc la seguretat de les persones que són a dins, en cas d'emergència, i provoca llargues cues, amb molts nervis per no fer tard. 

Una vegada més es constata que lluny de facilitar les coses es busca l'interès de l'empresa. Controlar totes les portes d'accés a l'aeroport representa disposar de més personal i, per tant, més cost. Limitar-ho a una sola entrada és més beneficiós per a l'empresa, però no per als usuaris.

Confiem que el que ha passat avui hagi estat un fet puntual i que serveixi per analitzar la situació i les conseqüències de decidir un sistema o altre de control d'accés a les instal·lacions aeroportuàries. No poden posar en risc la seguretat dels viatgers, encara que sigui en pro de la seva tranquil·litat de no ser assaltats per aquells que persegueixen la seva cartera.  

Males sensacions

Sempre havia pensat i fins i tot comentat que quan surts de viatge tens una sensació d’inseguretat que fa que estiguis pendent de tots els teus moviments, molt més que quan ets per Catalunya. Que vigilis a qui tens al voltant i agafis amb fermesa les teves pertinences.

Us haig de dir que en el meu darrer viatge a Jordània res d’això m’ha passat. M’he sentit segur en tot moment, tant a l'hora de visitar monuments i paratges turístics, que és cert que hi havia policia, com caminant per les ciutats. Ha estat, en arribar al meu país, que tot ha canviat.

La sensació que a l’aeroport de la meva capital havies de vigilar que no m’estiressin la cartera, o que algú no se m’endugués una maleta, han estat les primeres sensacions d’inseguretat i por. Què passa al nostre país? En què s’ha convertit?

El fet que els delinqüents, si arriben a ser detinguts, surtin de comissaria després de ser fitxats, una vegada i una altra, sense que els passi res, és molt habitual. D’aquí la reincidència, amb centenars de casos com si es tractés de col·leccionistes.

No es tracta de posar més policies al carrer, sinó d’actuar amb contundència amb aquells que no es comporten correctament. No sé si és qüestió de bonisme o deixadesa, però el cas és que patim males sensacions, i això no és bo ni per a la nostra salut ni per a una bona convivència.

Hem d'aconseguir que caminar pels nostres carrers no generi por ni desconfiança. Que quan tanquem la porta de casa no passem l'angúnia de pensar si algú ens hi entrarà. De no haver de portar amagades la cartera i la documentació, o tenir por que no t'estirin el collaret o et robin el rellotge. Això no ens ha passat durant la nostra estada a Jordània. Per què no pot ser igual a casa nostra?

Ara el Hard Rock

Aquest matí el president de la Generalitat ha presentat el projecte d'ampliació de l'aeroport de Barcelona. No m'ha quedat clar si ja està pactat amb els seus socis del pacte de legislatura, ERC i Comuns, o bé ja té clar que obtindrà els vots de Junts i, per tant, pot prescindir de les crosses. Esclar que ERC sempre ha jugat a la puta i la ramoneta i potser ja li està bé.

Si no ho recordo malament, perquè arriba un moment que ja no saps què deien uns i altres fa vuit dies, crec que l'ampliació de l'aeroport juntament amb el perllongament de la B-40 i el Hard Rock de Vila-seca i Salou varen ser el motiu de l'avançament de les eleccions catalanes, sobretot per la contundència de Comuns en el seu posicionament sobre el complex que ara potser li ha arribat el torn.

Fa temps que el PSC es frega les mans. Potser és per mèrits propis, tampoc els hi vull negar, però sobretot per demèrit de les forces independentistes i els Comuns, que va avançant amb peu ferm i sense gaires entrebancs. 

No critico el posicionament en contra o a favor d'infraestructures com les que he esmentat i que han creat tanta polèmica. El que em preocupa és la manca d'arguments seriosos, la incoherència i els moviments interessats dels partits polítics. Al darrere hi ha qui en surt beneficiat i els nostres polítics actuen com a simples titelles. Enteneu això de la desafecció? Jo sí!

Vull pensar que els experts que avalen el projecte de l'ampliació de l'aeroport ho han estudiat seriosament i que el seu posicionament és impecable, professionalment parlant. És cert que m'agrada la veu d'aquells que es qüestionen el fet, sense resoldre temes pendents, com pot ser la reformulació de la indústria turística del nostre país, i treballar fermament perquè la conversió de l'aeroport en un Hub, comporti una millora en les relacions econòmiques del nostre país, i no acabi en un simple augment dels turistes de baix poder adquisitiu que ens venen els estius de sol i platja.

I deixeu-me recordar-vos que problemes molt nostrats i que han estat la base de pactes, es troben encallats i, els més malpensats, temem que no aconseguim desencallar-los. Amnistia, català oficial a la UE, finançament singular, traspàs de Rodalies...

Més sobre la reincidència

Arran d'una notícia del diari ARA sobre el canvi d'emplaçament dels furts, atesa la intensificació de la tasca de la policia catalana a l'aeroport del Prat de Llobregat, voldria insistir amb el problema de la reincidència i de com comprovem que alegrament els mateixos de sempre continuen delinquint sense que passi res més que la detenció momentània, simplement per fer constar que ha comès un altre delicte, i tornar al carrer fins a l'ocasió següent. Entretant les víctimes dels furts van augmentant i aguantat la situació sense poder fer-hi res.

Com a tall d'exemple transcric literalment el que es diu a la notícia i a veure què m'hi dieu:

«Els Mossos van aconseguir identificar els lladres, i un d'ells és un vell conegut de la policia. És un home de 48 anys que és considerat el top 1 de furtadors de l'aeroport. De fet, els jutjats li van imposar la primera ordre d'allunyament de la infraestructura (actualment n'hi ha una cinquantena de vigents) per tots els antecedents que acumulava al Prat. Aquest multireincident suma 96 detencions a Catalunya, i 34 han sigut a l'aeroport. L'han identificat 500 vegades, i 440 han sigut al Prat. També l'han denunciat 152 cops per fets delictius, i 50 els hauria comès a la infraestructura aeroportuària.»

Jo puc entendre a la nostra síndica de greuges, gran defensora de les mesures alternatives a la presó. Estic segur que tancar una persona a la presó no és una bona solució, però és evident que permetent que aquests delinqüents no parin de delinquir i no els passi res, amb el perjudici a la resta de persones, tampoc no crec que sigui gaire bo. Què es pot fer? 

Una cosa tinc molt clara: no podem permetre que la bona gent, les persones que actuen correctament, que són la majoria, estiguin a mercè dels delinqüents i incívics i que la llei no les empari. Això ho podem fer extensiu a molts camps. Per què hem de permetre que la gent «normal» visqui amb por pel que els pot passar? Si no trobem una solució que eviti o, com a mínim, redueixi la reincidència, tindrem un greu problema a la societat, que anirà a més.

La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

El servei públic d’aquest país…

Avui em preguntava per què a l’aeroport de Barcelona les maletes triguen tanta estona a aparèixer a la cinta transportadora de la terminal, a diferència de molts altres aeroports. Tampoc és cert que només passi a Barcelona, i potser en alguna ocasió han estat molt ràpids, però deu ser que jo sempre estic de pega i em toca el torn dels lents. Hi ha alguna responsabilitat a exigir? Qui se n’ha de fer responsable i donar-nos explicacions?

    No fa gaire vaig veure unes baralles entre persones que lluitaven per aconseguir clients per protegir-los les maletes abans de facturar-les. Vaig saber que el servei oficial no funcionava i eren particulars que pel seu compte oferien aquest servei i d’aquesta manera fer algun caleró. Així funciona l’aeroport del Prat de Llobregat? 

    És evident que els problemes de Rodalies són molt més greus, bàsicament perquè afecten a molta més gent. A persones que han d’agafar el tren per anar a treballar o estudiar, i que no tenen alternativa. De totes maneres no estaria de més que també cuidessin el servei que es dona als aeroports, encara que la majoria d’usuaris puguin estar de vacances, que no tots. Si és un servei públic caldria prendre-s’ho més seriosament i intentar estar a l’alçada.

    I tot això ho estic escrivint mentre faig temps per esperar les maletes. L’avió ha aterrat fa més d’una hora. Crec que hi havia temps per treure-les de l’avió i portar-les a la terminal. Confio que no s’hagin extraviat. Avui potser batré el rècord!

    Voleu saber com acaba la història? Una hora i mitja més tard han començat a sortir les maletes de l'avió, però les que esperàvem, no. No sé on passaran la nit, ni quan arribaran a casa. Està comprovat que en algun lloc del món ho han fet encara pitjor que a casa. Paciència!

Els Comuns n'aprenen de Junts

En plena negociació dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2024, i després de l'acord a què han arribat el PSC i ERC, els Comuns es fan forts exigint a ERC que es desmarqui del projecte del Hard Rock, si volen els seus vots, que necessiten per a la seva aprovació al Parlament de Catalunya. 

    La veritat és que no acabo d'entendre gaire el posicionament d'enguany quan el tema s'arrossega des de l'any passat i, si no vaig errat, en aquella ocasió els hi varen donar suport, oi? Llavors ara sembla que només es pot entendre per les ganes de fer-se notar i seguir els passos de Junts amb la negociació amb el PSOE, quan van votar favorablement la presidència del govern espanyol, i ara estan treballant amb la llei d'amnistia. I amb això no vull dir que jo estigui a favor del projecte Hard Rock, tot el contrari! 

    L'avantatge de no tenir majoria absoluta és la necessitat que els partits polítics tenen d'haver d'asseure's a la taula, negociar i pactar. Evitar que tot estigui dat i beneït. Ja sé que molts no hi estaran d'acord, sobretot si la majoria absoluta l'ostenta el partit amb qui simpatitzen, però estic convençut que el diàleg i el pacte és el millor camí per avançar. Això no treu, però, que a vegades s'entri en un bucle i no hi hagi manera de sortir-ne. Sempre hi ha, però, la possibilitat d'avançar les eleccions i buscar un equilibri de forces diferent, que trenqui l'estancament.

    Si ens posem a fer previsions diré que Junts acabarà pactant amb el PSOE el redactat de la llei d'amnistia, i totes les lleis que es presentin durant la legislatura, i que els Comuns donaran suport als pressupostos d'enguany, després d'haver ensenyat les dents, més que tot perquè quedi constància que els necessiten.

    De tot el que vagi passant n'aprendrem alguna cosa, i el millor que podem aconseguir és que els nostres polítics, siguin del color que siguin, millorin la seva capacitat de diàleg, prioritzin aquells temes que són realment importants i no ens decebin amb segons quines actituds i maneres.

    I... pensant-ho bé. Algú em pot dir quin interès hi tenen els socialistes catalans en el projecte Hard Rock? Jo puc entendre una mica el tema de l'aeroport del Prat de Llobregat. Una mica menys el Quart Cinturó, però el Hard Rock...? Veurem en què acaba tot plegat, i si el Hard Rock tornarà a sortir a l'hora de negociar els pressupostos de 2025.

Final de trajecte

Ahir ho avançava, però avui ja és un fet. El viatge s'ha acabat i tornem a ser a casa. Us haig de dir que, malgrat ser estiu i arribar a temperatures per sobre dels quaranta graus, arribats a la nostra vila la calor no afluixa, i encara que els termòmetres no assoleixen els mateixos graus, la xafogor provoca una sensació d'encara més calor. Estem suant.

Trigarem uns dies a acabar de pair tot el que hem contemplat. Unes visites que amb pocs dies concentren molta cosa i que necessites temps per acabar-ho d'assimilar. Les pedres històriques que ens han encisat i que demostren el coneixement d'una civilització mil·lenària, de la qual hem après moltíssim.

Karnak, Luxor, Edfu, Kom Ombo, Philae i Abu Simbel són una mostra de l'obra imponent que retrata una civilització de la qual hem après, copiat i incorporat a la nostra cultura molts dels seus costums i ensenyaments. I les piràmides! al costat mateix d'una capital de més de vint milions d'habitants. Una xifra que balla segons on ho consultis, però que saps que ha de ser gairebé impossible tenir-los a tots comptats.

Perquè a Egipte tot és monumental, grandiós, amb lletres majúscules. Ho són els seus monuments antics, però també l'obra més moderna. Comparteixen espai costums tradicionals amb la moda dels darrers temps, però tot col·locat als extrems. 

De camí cap a Abu Simbel t'adones de l'esforç necessari per enfrontar-se a la influència del desert, i les dificultats per disposar de terra fèrtil. La construcció de la presa d'Aswan, amb la creació de llac Nasser, et fa veure que tot allà és immens. La tasca de transportar l'aigua del Nil al desert és faraònica, si m'ho permeteu dir així. I és en això que t'adones que conviuen persones amb un nivell de vida molt per sota de la subsistència, amb tècnics capaços d'aconseguir qualsevol cosa per millorar l'economia del país, i fer front a l'adversitat que suposa la manca de pluja i la contundència del desert.

L'experiència del viatge servirà no només per tenir una visió d'un altre país i una altra manera de fer i de ser, sinó per adonar-te que tots els entrebancs es poden superar si hi ha ganes de sortir del pou on a vegades caiem. Ens han ensenyat els seus monuments, però també els seus anhels, les seves tribulacions, i també les misèries. Tot ha de servir, però per millorar la situació actual i trencar tabús, i créixer en autoestima.

Caos circulatori

Avui he constatat que l'Àrea Metropolitana de Barcelona té un problema. De fet ho he anat veient les darreres setmanes que, per qüestions personals, m'he hagut de desplaçar a Badalona. A la sortida 213 de la C-32 els cotxes ja estan aturats. Sortosament jo he pogut sortir cada vegada sense haver d'aturar-me.

Avui, però, la meva destinació era l'aeroport de Barcelona i el caos ha estat majúscul. El cinturó del litoral anava ple, amb els cotxes engegant i parant. Sortosament hem previst sortir amb molta antelació, i d'aquesta manera no hi hem arribat tard. El que comentàvem era que la majoria dels cotxes que hi hem trobat, segur que ho pateixen cada dia. És horrorós!

L'alternativa del tren sempre fa por, perquè la línia de la costa té aturades molt sovint, i també retards, i no a totes les hores hi ha tren programat. Davant la incertesa t'exposes a les embussades. Certament tenim un problema i és de difícil solució, sobretot perquè no hi ha interès per part de l'administració pública. No s'ha invertit prou i la gestió del transport públic és nefasta.

Diumenge hi hauré de tornar a anar, a darrera hora del dia, i no sé com ho trobaré. M'imagino que hi haurà tots els barcelonins que tornen de passar el dia o el cap de setmana fora de la ciutat. M'ho hauré d'agafar en calma, sabent que no hi ha perill de perdre cap vol, i que tot queda a casa.

No pot ser que hi hagi tants cotxes circulant per les carreteres, sobretot al voltant de les grans ciutats. Hem d'aconseguir frenar aquesta inèrcia a agafar el cotxe per qualsevol excusa. Ja sé que és molt còmode, però tampoc és agradable aguantar les retencions. No hi ha manera de millorar les combinacions del transport públic? No es poden crear espais d'aparcament als afores de la ciutat i lligar-ho amb transport públic fins al centre?

1.700 milions que s'estalvien

L'altre dia definia d'esperpèntic el cap de l'oposició del Parlament català, el del govern alternatiu i exministre Salvador Illa. Avui, però hi hauria d'afegir alguns quants més, i em refereixo a tots aquells que estan implicats en les negociacions per a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona.

Al govern socialista espanyol, que acostuma a no complir mai les promeses ni els pactes, li han posat com anell al dit. No li podien posar més fàcil des del govern de la Generalitat, i tots plegats fan pena, però els perjudicats som sempre els mateixos.

Tenim un govern, el català, que cada vegada és més llastimós. Sigui per les picabaralles entre els dos socis de govern o per la incapacitat dels seus membres, el cas és que cada vegada anem a pitjor, i això ho aprofita el govern espanyol. A Madrid tenien un problema pel conflicte originat entre els dos socis de govern, PSOE i Podemos, però des de Catalunya ja els hi hem resolt. La ministra, catalana, ha tingut l'amabilitat de comunicar-nos que degut a les discrepàncies del govern català, deixarien d'invertir els 1.700 milions d'euros promesos.

De fet, estem molt acostumats que ens prometin diners que no acaben arribant. Aquest costum fa que ja tothom s'hi atreveixi. Ja no es tracta tant de valorar si calia o no l'ampliació de l'aeroport, si els danys ecològics eren tan grans, i si Europa hauria permès el projecte. Es tracta de deixar de rebre diners que es podrien dirigir a altres llocs, com per exemple a invertir en Rodalies, un desastre endèmic que amb aquest pas no solucionarem mai.

Tenim un govern que ni fa ni deixa fer. Uns socis de govern barallats que només pensen en ells, i es deixen enredar per qualsevol govern espanyol, sigui del color que sigui, i els socis del partit de torn, en aquest cas el PSC, no fan res per Catalunya, sempre prioritzen el partit, i s'ha d'entendre, els interessos personals per anar escalant posicions i beneficis. 

El projecte verd d'ampliació de l'aeroport

Avui ha sorgit la notícia on es confirmava que el projecte d'ampliació de l'aeroport de Barcelona afecta directament l'espai natural protegit de La Ricarda. Des del moment que els governs espanyol i català varen pactar treballar aquesta ampliació, varen ser moltes les veus crítiques que temien un perjudici de l'espai natural. Els portaveus dels respectius governs ens asseguraven que seria una ampliació per a un aeroport verd i que compliria els requeriments de la Unió Europea.

Llegint la notícia d'avui és quan t'adones que el govern t'enganya. És una manera de tractar-te de babau i crear més desafecció política cap a uns governants que sembla riure's de la ciutadania. S'ha parlat molt del projecte sense conèixer el contingut, i sempre s'ha dit que seria respectuós amb el medi ambient. És per això que no resulta creïble la notícia apareguda avui a les xarxes socials.

Quins interessos hi ha amagats? Per què es menteix tan vilment? Europa aprovarà un projecte que no sigui respectuós amb la protecció de l'espai natural? A qui hem de fer cas?

Desconec els passos que cal fer per evitar que un projecte barroer tiri per terra les aspiracions d'un país per ser sostenible, sobretot quan s'ha posat en dubte la necessitat d'aquesta ampliació. Entenc que és bo que la ciutadania exigeixi transparència i rebutgi l'engany dels polítics de torn. Ningú defensarà anar enrere, però s'ha de veure molt clara la necessitat i com es compensen els perjudicis, en aquest cas mediambientals.

M'agradarà escoltar l'opinió del PSC, que és avalador del projecte, i com justifica aquest perjudici, si és que realment la notícia d'avui és certa i no ens enganya l'alcalde del Prat de Llobregat.

Tornada a casa

Com totes les coses, arriba un dia que s'acaben. Si n'has pogut gaudir, només pots donar-ne gràcies i esperar tenir una nova oportunitat per reviure situacions agradables i conèixer noves coses i nous mons.

Avui hem aterrat a Catalunya, més tard del previst. Tot i haver-nos llevat de matinada, les coses no han funcionat com calia i l'avió ha sortit amb retard de l'aeroport de Venècia. Sembla ser que l'encarregat del manteniment de l'avió s'ha adormit i ha arribat tard. Això ha provocat que totes els passatgers haguem estat més d'una hora asseguts a l'avió.

De fet, tot i que no viatjo pas gaire, no és la primera vegada que amb Vueling ho fem amb retard considerable. No sé si és costum de la companyia, o bé no és prou seriosa. També he trobat a faltar molta professionalitat en el servei d'atenció al vol. Crec que la companyia s'hauria de plantejar fer una revisió del seu funcionament, i per això els ho diré, amb l'ànim de millora dels seus serveis.

No he tingut temps d'adonar-me si a la nostra vila hi ha gaires canvis. Serà a partir de demà, quan iniciem una nova temporada, deixant de banda les vacances i planificant el nou curs. 

Potser, haurem pagat per darrera vegada el peatge de l'autopista. Dimecres, 1 de setembre, aixequen els peatges i, de moment, no serà de pagament. Alguns arenyencs, els que treballen fora de la vila, probablement canviaran el recorregut per anar a la feina, i deixaran de circular per la carretera nacional. L'emprenyador semàfor de Caldetes deixarà de ser un suplici per a molts conductors.

Les tres illes

Avui ens hem acomiadat de Venècia ja que demà marxem a primera hora. Abans però hem visitat les illes de Murano, Burano i Torcello. Unes illes que s’acostumen a programar en grups, però que nosaltres hem fet pel nostre compte, i amb un detall significatiu: abans que es llevessin la majoria dels turistes. Era dissabte i calia sumar-hi els visitants de cap de setmana. Això feia augmentar l’afluència de gent.

Per a qui no hi hagi estat us diré que la seva visita és prescindible, tot i que m’ha agradat haver-hi anat, sobretot a Burano, un poble molt endreçat, que viu del turisme, però que et causa molt bona impressió.

Torcello no té res a veure amb les altres dues illes, però t’ajudarà a veure que no tot s’acaba amb la massificació de Venècia. Hi ha tranquil·litat i més vegetació.

El comiat de Venècia ha consistit en perdre’ns pels carrers estrets de la ciutat fins arribar al capdamunt i baixar en vaporetto fins a l’estació de S Zacarias, molt a prop de la plaça San Marco.

Ara, amb la maleta pràcticament enllestida, fem un repàs d’aquests dies a la ciutat de Venècia. Demà només quedarà matinar i travessar la ciutat fins a l’aeroport.

Allau de crítiques a l'ampliació de l'aeroport

És trist que una vegada que els governs català i espanyol es posen d'acord en una inversió important al nostre país, s'origini tanta crítica per part de tanta gent. L'acord a què varen arribar els dos governs ahir sobre l'ampliació de l'aeroport de Barcelona ha provocat una reacció massiva de crítiques i planys, davant del que es creu serà un malbaratament de diners que es podrien aprofitar millor i no destruir el medi ambient.

Reconec que no tinc elements per valorar la decisió i per tant simplement m'haig de limitar a escoltar uns i altres i intentar treure'n l'entrellat. El vicepresident català afirma que es construirà l'aeroport més verd i li responen que això és fals i una manera d'enganyar-nos. S'acusa els governs de fomentar un turisme de pobres, amb salaris miserables i cap empenta econòmica important al país. Segons els crítics, l'ampliació de l'aeroport no és la millor manera de gestionar el seu futur i el de l'economia catalana.

Entenc el recel per l'experiència que tenim al nostre país a l'hora de fer barbaritats. Puc entendre que els crítics no es creguin els defensors de l'ampliació i que hi vegin simplement interessos econòmics per aprovar-ho. Voldria pensar que el govern català, i també l'espanyol, actua de bona fe i vetlla pel futur del país, també de l'economia. No sé si l'acord s'acabarà complint o bé Europa hi posarà obstacles, però en tot cas m'imagino que el problema està en que no se saben les conseqüències d'una decisió com aquesta fins que no s'ha materialitzat la inversió i es pateixen.

Aquests dies, doncs, rebrem molta informació al respecte i més detalls de l'operació pactada, que ens haurà de permetre valorar millor el seu impacte. Tant de bo que entre tots siguem capaços de recollir el màxim d'informació possible i ens serveixi, als que tenen poder de decisió, per tirar endavant o no el projecte.

La Comissió Bilateral

L'actualitat política se centra avui en la Comissió Bilateral Estat-Generalitat que hauria de desencallar uns quants temes que s'arrosseguen de fa anys. Voldria, doncs, ser optimista i pensar que és important la celebració d'aquesta reunió i hauríem d'esperar millores en els resultats a obtenir. El problema és que som com el gat escaldat, que fa massa anys que ens prenen el pèl i més aviat reaccionem de manera pessimista.

No només han de parlar de transferències pendents, sinó també de traspàs de noves competències i el tema que es repeteix any rere any, com són les inversions previstes a Catalunya que no s'acaben materialitzant. Ens queixem sempre que l'Estat inverteix poc, però fixant-nos només en les previsions inicials. Al final el resultat està molt per sota de la previsió.

La reunió d'avui hauria de marcar el presagi de com han d'anar a partir d'ara les converses entre els dos governs, ja sigui de manera bilateral per a cada cas pendent, com a la taula de diàleg que hauria de resoldre el futur de l'encaix de Catalunya dins de l'Estat espanyol.

Llegia també que avui hi ha hagut una reunió "secreta" entre la ministra de Transports, i exalcaldessa de Gavà, i el vicepresident del govern català, per parlar de l'ampliació de l'aeroport de Barcelona. Aquest també és un tema que cal parlar-lo molt bé i arribar a un bon acord. Haig d'entendre que la procedència de la ministra, amb un tema que li tocava de molt a prop, ajudarà a consensuar un acord que sigui el més beneficiós per a tothom. 

En el tema de l'aeroport hi ha intervingut molts col·lectius a l'hora de valorar-ne l'ampliació, sobretot pels efectes mediambientals que això suposa. A vegades ens sembla que les coses han de ser grans perquè siguin efectives i eficients, i resulta que es pot solucionar amb una millora de la seva gestió. Cal evitar que les característiques de l'aeroport de Barcelona condicionin en negatiu el progrés del país, però això no es pot fer a qualsevol preu, ni sense tenir en compte alternatives que també poden ser viables.

De les reunions d'avui m'agradaria poder esperar-ne bons resultats i poder trencar el malefici que no hi ha diàleg possible entre els governs espanyol i català.

Necessitem esbargir-nos

L'aglomeració de cotxes de Barcelona s'ha traslladat al Montseny i a diferents contrades del nostre país. La ciutadania necessita sortir de la gran ciutat i veure paisatge, respirar l'aire pur de les muntanyes, però es troba que tothom pensa el mateix, i es queda respirant els gasos dels mateixos cotxes, ara al mig del bosc.

Aquests dies s'ha constatat que els catalans, sobretot els que viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona, han decidit fer una sortida a la muntanya, per canviar d'aires, però s'han trobat que no només ho han pensat ells, sinó també tots els altres, i allò que havia de ser un dia de pau i tranquil·litat s'ha convertit en una rua de cotxes buscant una raconada per aparcar i sortir a estirar les cames. 

El coronavirus en té la culpa, ja que en altres circumstàncies l'aeroport hauria acumulat molts viatgers per aprofitar aquests tres dies lluny de casa nostra. Paris, Londres o Roma serien ciutats a visitar si les restriccions no ho impedissin. L'alternativa és visitar el país, i es deixa en evidència que som molts a fer el mateix pensament.

Els que tenim la sort de viure en zones més tranquil·les i sense tanta concentració de gent, ens podem permetre el luxe de mantenir el cotxe al garatge i com a molt sortir a fer una passejada per la vila. Alguns ens acontentem a quedar-nos a casa, gaudint del silenci i la claror d'un dia assolellat. Davant la sortida massiva de cotxes de la capital, tot això que ens estalviem.

Avui estem, però pendents de si la setmana vinent haurem de canviar el xip, i tornar a fer teletreball. Sembla ser que augmenten els casos d'infectats, i que ens voldran reduir els desplaçaments. Confiem que la sortida al camp, no hagi comportat una escampada del virus pels pobles i ciutats del nostre país.

Les vagues a l'aeroport no s'aturen

Aquesta setmana he tingut l'ocasió de presenciar les cues de l'aeroport de Barcelona a l'hora de dirigir-se a l'embarcament i la impressió que tens és de desmanec i tercer món. Saps que els treballadors estan en vaga si t'ho expliquen, però aquesta no és la sensació. El primer que et ve al cap és que està mal gestionat i que una nova gerència podria resoldre la situació.

Ho dic perquè la voluntat dels treballadors en vaga, que la majoria de la gent que s'ha d'enlairar en avió des del Prat s'adoni del seu problema i es pugui solidaritzar o no, no es fa evident. S'aprofita els dies de més moviment perquè la repercussió sigui més gran, però ni així aconsegueixen que les persones s'adonin que hi ha un problema laboral.

Algú dirà que la culpa està en els serveis mínims fixats, que són massa grans i que per això no s'aprecia la reducció del personal, però és evident que estem parlant d'un servei públic i no es pot deixar tot a la mà dels treballadors. S'ha de negociar i tenir en compte també els drets dels usuaris de l'aeroport.

Com ja he comentat en alguna altra ocasió, però, el fet que aquests problemes només succeeixin a l'aeroport de Barcelona ha de tenir alguna altra explicació. Els que pensem que els serveis s'han de gestionar de la manera més propera possible, i si entenem que existeixen uns governs autònoms amb capacitat per governar i gestionar els serveis públics, el cas dels aeroports haurien de ser gestionats per aquests i estic convençut que aniríem molt millor.

La vaga de cada estiu a l'aeroport

Els catalans estem molt acostumats a que quan més necessitem una cosa més entrebancs ens hi posen, sobretot en serveis dirigits des de Madrid. No ens deixen gestionar serveis, ni tan sols per comprovar si ho faríem igual de malament.

Cada estiu, coincidint en època de vacances, un o altre col·lectiu de treballadors de l'aeroport de Barcelona fan vaga. No solucionen el problema de tot l'any i fan pressió quan més moviment de passatgers hi ha. Quanta més repercussió més possibilitat d'èxit de les seves reivindicacions.

Sabem que la vaga és un dret dels treballadors i per tant no es tracta de negar-los-lo, però sí que em provoca una qüestió: Per què només passa a Barcelona? Per què la gestió de l'aeroport de Madrid, per posar un exemple, no provoca tantes vagues com el nostre? 

Desconec quines són les condicions salarials i laborals d'aquests col·lectius, però haig de suposar que no són les mateixes a Barcelona que a Madrid. Quina és la raó?

A Barcelona també és tradicional la vaga del transport coincidint amb fires internacionals. Potser per engrescar els organitzadors a desplaçar-se a Madrid, on els serveis funcionen normalment? És pensar malament, però m'agradaria que algú m'ho expliqués per no continuar mal pensant del govern espanyol a l'hora de no cedir la gestió de serveis públics a la Generalitat.