Teorema del mico a TV3

Avui és la darrera emissió de la sèrie de falsos documentals Teorema del mico que TV3 ha emès aquest mes de juliol i que de ben segur ha sorprès a molta gent. Em consta que algú s’ha disgustat perquè més d’un s’ha cregut que el documental era seriós i que allò que ens explicaven era verídic. Al final ens creurem que som bona gent i ens ho empassem tot, per estrany que pugui semblar.

S’ha de dir que he fet una excepció al que ve sent habitual a casa i he mirat els programes. Reconec que m’he desapuntat de la colla de seguidors de programes televisius, i en concret de TV3, que era pràcticament l’únic canal que seguia. I l’he seguit sobretot perquè era el debut del meu nebot en la direcció d’una sèrie televisiva. 

Admiro l’enginy i la capacitat de reclutar persones conegudes en el mitjà televisiu i l’actuació d’altres que han esdevingut uns intèrprets amb un paper que en alguns moments donava la sensació que era real. No he caigut en la trampa perquè estava avisat d’entrada, però he seguit la trama per veure com es desenvolupava en cadascun dels capítols. Havia vist el primer capítol, centrat en la meva ciutat natal, perquè la cosa no és tan senzilla com bufar i fer ampolles. Feia molt de temps que els responsables del projecte hi anaven al darrere, i al final ho varen aconseguir.

Reconec que no he seguit de prop la crítica, i per tant no sé quina és l’opinió general. La televisió ens ha acostumat a veure documentals que ens han servit per descobrir coses que probablement no hauríem arribat a conèixer mai. En aquest cas ens estaven enredant subtilment, amb un conjunt d’entrevistes i opinions que ens volien fer creure una realitat que no és. Aquí és on algú no hi haurà estat d’acord. Hem estat crítics amb la manipulació dels mitjans de comunicació, però no ens podem confondre. Aquí l’engany era temporal i força innocent. Al final es desvetllava el secret i la, diguem-ne, innocentada. Tant de bo que les notícies i falses entrevistes que ens acostumen a presentar els mitjans de comunicació fossin d’aquest estil i que al final ens desvetllessin que tot plegat havia estat una ensarronada, però la realitat no és aquesta.

M’agradaria que la crítica a la sèrie fos favorable i que animés els seus creadors a continuar treballant en nous projectes. L’efecte trencador de la sèrie és interessant i probablement estem mancats d’aquests trencaments a la nostra vida. Jo prometo seguir-los, encara que hagi de fer una excepció en el meu actual hàbit de tenir la televisió en standby la majoria d’hores del dia.

El suport d'ERC per a què?

En política estem massa acostumats a escoltar tot tipus de justificacions que acostumen a amagar la veritat. Hi ha una prioritat, que és guanyar unes eleccions o mantenir-se en el poder, i davant d'aquesta premissa es fa i es diu qualsevol cosa perquè no es posi en dubte ni la gestió ni els pactes. És un costum que està tan arrelat, que quan entres en aquest món tens molta pressió per actuar de la mateixa manera.

Reconèixer els errors, l'incompliment de les promeses fetes en campanya electoral, o bé les actuacions amb finalitats que no acaben reeixint, és gairebé una quimera. Són sempre les excuses les que surten de la boca dels polítics, quan caldria entendre que l'acceptació de les pròpies limitacions, dels propis errors o desencerts, o que una estratègia no t'ha acabat de sortir bé, seria una bona manera d'empatitzar amb la gent i que es mantingués una certa confiança. Si hi ha bona voluntat, i no es pretén enganyar els altres, tot pot quedar justificat i entès.

ERC, que governa en minoria des de la sortida de Junts, ha canviat tota la seva estratègia, acostant-se als socialistes de Madrid, i també al PSC, per aconseguir uns beneficis que no es veuen per enlloc, i que cada dia reben més batzegades. El pacte amb el PSOE per a l'aprovació dels pressupostos espanyols o el suport a la modificació penal de la sedició i la malversació estaven encaminats a treure'n un rèdit i que això també els sortís bé en el seu enfrontament amb Junts. Estem veient, però, que l'estratègia no els ha acabat de funcionar, i que el pacte amb l'enemic, no els ha sortit a compte.

No afirmaré mai que la situació sigui fàcil, i que disposi de la clau màgica per resoldre el problema d'encaix de Catalunya a l'Espanya més retrògrada dels darrers anys, però ERC ha d'acceptar que la seva estratègia fa aigües, i que el canvi de tessitura no li ha servit per avançar, ni tan sols amb mentalitat autonomista. No només estem anys llum de possibilitats independentistes, sinó que temes estructurals i de relació desigual i injusta, són cada vegada més greus i perjudicials per Catalunya.

No avencem en la defensa de la llengua, ni amb la millora de la distribució dels recursos econòmics, ni en inversions promeses i mai executades. En què hem avançat? M'atreveixo a dir que estem fent més el ridícul que abans. El tracte continua sent denigrant, però ara ens venten a la cara que els hem donat suport polític a canvi de mentides, a canvi de res.

ERC hauria d'acceptar la responsabilitat al 50% del seu trencament amb Junts. No només els antics convergents la varen pifiar, sinó que ells, amb les ànsies de consolidar-se com a primer força política catalana, també s'han equivocat. Una vegada més han volgut imitar els grans partits polítics i no han estat a l'alçada. 

Borràs se n'ha sortit amb la seva!

Amb els resultats de la consulta als militants de JuntsXCat podem afirmar que Laura Borràs se n'ha sortit amb la seva. Des d'un primer moment, quan va veure que havia perdut les eleccions, ha intentat desestabilitzar el govern i ho ha aconseguit. No va voler formar-ne part per no estar per sota d'un líder d'ERC i per això va acceptar ser nomenada presidenta del Parlament, però no ha parat fins que no ha aconseguit trencar el govern.

No m'han agradat mai els personalismes i en política sempre he cregut que calia servidors públics i no figures a qui adorar. Laura Borràs és un personatge amb molt d'ego i això acaba malament, o bé personalment o fent mal als altres. Penso que això darrer és el que ha passat.

També ha estat un èxit del president a l'exili. Sense voler treure-li tots els mèrits ni reconèixer el dolor que ha patit per haver liderar una revolta fallida contra l'Estat, s'ha de dir que amb el temps tot s'ha anat deteriorant. Probablement ERC no li ha posat fàcil, però això no treu que un ha de saber entendre les circumstàncies i acceptar la realitat. Volent conduir el país a un fracàs no és res saludable.

Ara el president Aragonès, que tot sigui dit de passada, no em mereix cap confiança, haurà de treure les castanyes del foc i intentar passar la resta de la legislatura el millor possible. No té grans polítics al costat amb un pes important per generar aquesta confiança perduda, i tot fa pensar que continuarem vivint uns dies grisos i tristos de la història de Catalunya.

L'any vinent hi ha eleccions i tal com ens tenen acostumats els polítics, no mouran gaires fitxes, sobretot si això els pot comportar fracassos electorals. ERC i Junts estan condemnats a entendre's o a desaparèixer. L'enemic, o l'obstacle per aconseguir una gran Catalunya, no és a fora, sinó que el tenim a dins, i es tracta d'aquesta lluita fratricida per aconseguir el poder. Abans d'ahir parlava de l'escrit de Joan Minguet Batllori sobre l'arrogància del poder. Realment Laura Borràs i també Carles Puigdemont han actuat amb arrogància i la principal víctima és el poble català.

Hem d'acceptar que el govern de coalició no ha funcionat ni tenia gaires possibilitats de funcionar, però no crec que el trencament culpant els altres sigui la millor solució. Crec més en la voluntat d'entesa i deixar de banda el protagonisme. És cert que ho ha decidit la militància, però la influència de Borràs i Puigdemont ha estat massa forta com per no creure que no acabarien decantant la balança. Crec que la majoria de polítics implicats en la vida local, regidors i alcaldesses, tenia clar que la ruptura no era el millor. Des d'un ajuntament la política es veu diferent, i la voluntat de servei públic és més present.

Cansats dels nostres representants polítics!

La pregunta que em faig, després de llegir les notícies sobre política catalana, és què es trencarà primer si el govern català o JuntsXCat? Fa molt temps que presenciem les baralles entre els dos partits polítics en el govern, tants dies com fa que es va constituir el mateix govern, o que es varen fer públics els resultats electorals. Ja he dit més d'una vegada que JuntsXCat no va pair haver quedat per sota d'ERC i això ho ha manifestat des del primer dia, i ha estat, segons la meva manera de veure-ho, el motiu de les disputes entre els dos partits polítics. Ara, però, cada vegada sembla més que JuntsXCat no pot superar la situació i que els corrents interns poden arribar a desestabilitzar el partit, fins al punt de la ruptura.

Una mostra de tot plegat és el discurs i manera de fer de l'expresidenta del Parlament català, que és la més afectada per la derrota electoral i que no va acceptar ser vicepresidenta del govern perquè volia més protagonisme. La seva idea va ser optar a la presidència del Parlament per poder remenar les cireres. El seu passat davant de la Institució de les Lletres Catalanes l'ha portat a que la mesa del Parlament la fes fora del càrrec i s'hi resisteix tant com pot, fins i tot a desgrat de companys de partit.

La por que molts militants de JuntsXCat tenen és que Laura Borràs estiri la corda fins arribar a trencar-la i convertir-se en líder absoluta, encara que sigui d'un nou partit polític. Difícilment acceptarà ser segona d'enlloc, i això és el que no li perdonen molts militants i així es va fer palès en les darreres eleccions internes del partit, en el moment de repartir-se càrrecs entre simpatitzants d'uns i altres.

El que pugui passar dins d'un partit polític em preocupa molt poc. El que m'amoïna és el que passa dins d'un govern perquè quan s'encalla i no actua provoca un mal al país que costarà molt de recuperar-nos-en. Les lluites entre fronts polítics n'hi ha hagut sempre i n'hi continuarà havent. El problema és quan aquestes lluites paralitzen l'obra de govern. El problema és veure que uns polítics mediocres són incapaços de liderar un projecte de país capaç d'il·lusionar-nos. 

Som moltes les persones que estem cansats d'aquests polítics, i tenim el problema que no sabem veure-hi solució, ni tampoc una alternativa clara que ens alliberi d'aquests paràsits de la política. Estem cansats de l'actuació de qui era la segona autoritat catalana, i tingui raó o no en tingui, sigui culpable de corrupció o no, entenem que no és la manera de comportar-se, perquè juga amb el país que és de tots, com si fos el seu patrimoni. Prou baralles inútils i més responsabilitat!

Negociant el trencament?

L'altre dia comentava les paraules de Jaume Alonso-Cuevillas i va, i se'l carreguen. Jo pensava que era intel·ligent i que tenia un sentit allò que deia, però sembla ser que no ha agradat. Sempre he cregut que enfrontar-se per no treure'n cap guany era una mica estúpid, i que calia guardar les forces per allò que sí se'n podia treure rèdit, però es veu que no és això, si més no a dins de JxCat, o els seus dirigents.

No crec que ERC ho vegi tan malament, i potser sí que ja és hora que decideixin cadascú anar pel seu compte. Que uns es quedin amb el govern, encara que sigui en minoria, i que els altres vagin fent la viu-viu, aprovant allò que els sembli bé i castigant amb el vot contrari quan ho creguin convenient.

Sembla que cada vegada hi ha més gent que no ho veurien malament i potser seria la manera de desencallar-ho, perquè... jo tampoc veig clar que puguin arribar a un acord, que es distribueixin les conselleries, i no passi el mateix que amb el president Torra.

Penso que el canvi de diputat a la mesa del Parlament és el millor que li pot passar a Alonso-Cuevillas, perquè si persisteix la tossuderia de la presidenta, el final seria el que ell no vol, una inhabilitació per una absurditat. 

Tots contra Puigdemont

 La frase que s'escolta aquests dies, després del trencament entre el PDECat i JxCat és "tots contra Puigdemont”. Sembla que Puigdemont ha agafat la directa i que va a totes per aconseguir una victòria personal en les properes eleccions, que prefereix retardar-les per acabar de teixir el seu programa.

El procés successori de l'antiga Convergència ha anat deixant pel camí totes aquelles persones que s'han enfrontat a Puigdemont i a la seva manera de pensar i plantejar la república catalana. Les separacions més clares han estat les de Marta Pascal, primer, i ara la del president Mas. La primera en un clar enfrontament, i en aquesta ocasió, menys sorollosa, però probablement més traumàtica. Abans n’hi va haver d’altres.

Puigdemont ha guanyat sempre que s'ha presentat en unes eleccions, i a l'hora de liderar un projecte. És potser per això que deu pensar que la sort o l'encert continuarà si ho acaba de lligar bé. Caldria veure què en pensa la població, i de fet això serà el que es veurà quan es convoquin les eleccions.

En les anteriors eleccions Puigdemont sortia com a víctima de les baralles entre els dos principals partits independentistes, i alguns pensem que això li va anar bé a l'hora de recollir molts vots que potser no estaven pensats inicialment per anar cap a ell. Continuarà passant el mateix?

Tot és possible, però jo penso que ara les coses han canviat, i ja no es veu Puigdemont de la mateixa manera que abans. Ara potser hi haurà vots dels indecisos que no li donaran el suport que espera. Ha passat molt temps i les picabaralles comencen a cansar. Aquesta incapacitat per compartir, dialogar i caminar junts, molesta molts votants, que tindran l'opció de no anar a votar, o bé canviar el seu vot per una opció menys conflictiva.

Falta temps, si es compleix el desig de Puigdemont de retardar les eleccions, i per tant poden passar moltes coses, però el cert és que els catalans portem massa temps esperant veure canvis i avançar socialment i econòmica, i de moment el més calent és a l'aigüera. Aquesta provocació de tots contra Puigdemont pot no sortir-li tal com es pensa.

Valls renyeix amb C's

El trencament entre Valls i C's ha ocorregut en el moment que més els convenia a tots ells. L'excusa d'haver donat el vot a Colau és realment això, una excusa. Estic segur que feia molt temps que les relacions no els anaven bé i buscaven la manera i el moment de fer-ho públic. No podia ser abans de les eleccions perquè els hauria ocasionat un fracàs encara més gros. Ha estat després de constituir-se el nou Ajuntament el millor moment per partir peres i donar-ho a conèixer.

Valls ha estat un fracàs, però ell s'ho ha passat prou bé. Ha viscut de renda i ha intentat aconseguir una cadira còmode al Consistori barceloní. Valls és un fracassat i un mal educat. El seu gest davant del president de la Generalitat no es justifica per res. Som molts els que no ens agrada l'actual president, però això no et dóna dret a comportar-te com va fer ell. Si volia fer públic el seu enuig podia haver escollit no presentar-s'hi, tal com va fer el representant del PP. 

Valls va venir a Barcelona, a Catalunya, creient-se que el seu passat polític li permetia passar la mà per la cara a tota aquesta colla d'aprenents de polítics. La modèstia no sap què és i tampoc té prou vergonya com per adonar-se que la seva manera d'obrar no és la millor possible.

Si no ho he entès malament, C's es dividirà en dos, amb tres regidors per a cadascú. Serà el millor que li podia haver passat al partit, tenint en compte les expectatives a l'Ajuntament de Barcelona, després del seu fracàs en les generals a Catalunya. 

Després d'aquest parèntesi, la política autonòmica tornarà a agafar protagonisme i la municipal quedarà en un segon pla.