Algú que m'ho expliqui

Sempre que parlo de tribunals de justícia i sentències judicials comento que hi ha moltes coses que no entenc i que necessito que algú me les expliqui. Puc estar més o menys d'acord amb les decisions dels diferents jutges, però sempre em falta informació suficient i si pot ser objectiva millor. Una altra cosa és que critiqui la lentitud dels judicis. No pot ser que es triguin tants anys a sentenciar, sigui per absoldre o per condemnar.

També he posat en dubte l'objectivitat d'alguns jutges i d'algun tribunal de justícia a l'hora de dictar sentència i fins i tot a l'hora d'alentir un procediment que no els agrada. Crec que sense necessitat d'entendre de lleis, hi ha coses que queden molt clares i evidents. El cas de la no aplicació de la llei d'amnistia crec que és el més clar de tots en aquests moments.

Després de la sentència del TJUE em fa l'efecte que el Tribunal Suprem té plantejada una estratègia per evitar acceptar la derrota i aplicar l'amnistia. L'estratègia consistiria a anar amnistiant a poc a poc les causes menys impactants. Aquelles que afecten polítics i alts càrrecs de segona fila, deixant al calaix, de moment, els principals protagonistes que tothom coneix i n'espera el veredicte.

M'imagino que a la llarga tothom serà amnistiat, però l'orgull dels jutges que han fet mans i mànigues per mantenir imputats i a l'exili a uns quants, no els permet acceptar de cop la derrota. Ells no ho voldrien, i ha quedat palès des del començament, però cada vegada tenen menys excuses. D'arguments fa temps que no en tenen. Són només excuses i estratègies confuses que els mortals no coneixem ni entenem.

És una llàstima tot plegat perquè al final qui hi surt perdent és tot el sistema judicial i la mateixa democràcia. La desconfiança és total. Ja no creiem en l'objectivitat de la Justícia al nostre país, i això és molt negatiu en molts sentits, i un d'ells la convivència en un món divers i plural.

Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

La manipulació de la premsa

Ens queixem de les xarxes socials perquè estan plenes de falsedats i es manipula la gent. Es menteix i s'actua sota l'anonimat, provocant opinió enganyosa. És cert que s'ha d'estar molt alerta per no empassar-te tot allò que veus i llegeixes, i és lògic que més d'un s'ho cregui. Contrastar les informacions no és fàcil i molta gent ni s'ho planteja.

Però més greu és la manipulació de la premsa formada per professionals de la informació i la notícia. Potser abans hi havia el perill de la intencionalitat o les dificultats d'accedir al fons de tot allò que passa més enllà. Avui, però podem titllar de manipuladors, mentiders i corruptes moltes de les persones que escriuen als diaris. Uns diaris que només tenen raó de ser per desacreditar els que no agraden i amagar les vergonyes dels que aporten diners i prebendes.

Es fa difícil catalogar les diferents empreses periodístiques. No sempre la manera d'obrar és del tot descarada. N'hi ha que no se n'amaguen i els podem titllar de falsos i manipuladors sense por d'equivocar-nos. D'altres ho dissimulen millor i ens poden arribar a enganyar sense que en siguem conscients.

Davant d'aquesta situació no és estrany que l'opinió pública sigui cada vegada més dirigida per unes forces que no tenen necessitat de presentar-se a les eleccions fent promeses i engrescant a la gent. Ells són sempre al darrere i tenen prou força i mitjans per fer arribar el missatge que els interessa, fent-lo passar per verídic quan és una mentida flagrant.

I el problema concloent és que no passa res. Havíem sentit a parlar del codi deontològic, però això ara és aigua passada. Ningú el té en compte i el fet de saltar-s'ho no comporta ni penes ni escarment. És per això que hem hagut a aprendre a desconfiar de tothom. Escoltar, reflexionar i actuar segons el nostre sentit comú. 

No és estrany, doncs, que a Espanya arribi la informació totalment desvirtuada i interessada i que l'opinió que es crea sigui totalment errònia. Ho tenim magra si volem que la gent tingui a mà tota la informació neta i lliure d'enganys. Sempre havia dit que els periodistes no tenien l'obligació de ser objectius, però sí de ser honestos, i això cada vegada ho hem de posar més en dubte.

Com recuperar la confiança?

Quan es perd la confiança en una persona o una institució es fa difícil recuperar-la. Passa sovint que davant d'una successió de fets de dubtosa legalitat o imparcialitat, en funció de qui sigui el subjecte a analitzar, les persones els hi perdem la confiança. Ja no en els mirem amb els mateixos ulls, i dubtem de tot o gairebé tot el que ens diuen o fan. Després, una vegada solucionats els problemes, ja sigui perquè s'ha admès la mala pràctica, o s'han canviat els personatges, la recuperació de la confiança perduda no és automàtica, sinó que requereix molt d'esforç per totes les parts.

Crec que no m'equivoco si dic que a Espanya una gran majoria de la població ha perdut la confiança en la Justícia, i en tots els tribunals que l'han d'aplicar segons les seves competències. Hem vist massa coses que no ens han agradat, no pas perquè vagin en contra d'allò que nosaltres voldríem, sinó perquè no hi hem vist la imparcialitat, l'objectivitat i l'esperit democràtic que calia esperar-ne. Tenim uns tribunals farcits de magistrats nostàlgics del franquisme i les pràctiques autoritàries, polititzats i de la mà de la dreta i l'extrema dreta, que donen massa senyals de subjectivitat i rancúnia vers posicions polítiques que no són del seu grat.

Mentre les víctimes érem els catalans, i d'aquests, els independentistes, tot semblava una qüestió de resistència al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Tot era anticonstitucional, mereixedor de penes de llarga durada, per sublevació i sedició. Però després ha vingut el torn de l'esquerra que no hi ha manera de treure-li el poder polític, i han començat a aparèixer actuacions que resulten molt sospitoses.

Me'n guardaré prou de pensar i dir que els socialistes siguin immaculats i no hi hagi possibilitat d'accions corruptes i condemnables, però la manera com es porten les coses crec que no és la millor, ni la més recomanable per mantenir aquesta confiança necessària en el Poder Judicial.

La confiança s'ha perdut i ara caldria recuperar-la, però això no es fa amb un simple girar full, sinó canviant les pràctiques equivocades i molt probablement també els seus protagonistes. Aquests, però s'hi agafen amb totes les forces i no serà fàcil. Ens cal paciència, això no obstant, voldríem veure-hi passos en aquesta línia. Si no és així, la qualitat democràtica del nostre país continuarà sota sospita i nosaltres en continuarem rebent els plats trencats.

A propòsit de la separació de poders

Ens omplim la boca afirmant que la democràcia es basa en la separació de poders, però a l'hora de la veritat és força dubtós que aquesta separació sigui real, o si més no, que no hi hagi una barreja ideològica que tingui més presència que no pas la formació jurídica i, el que encara és pitjor, la manca d'imparcialitat i objectivitat a l'hora de repartir justícia pel món.

    S'ha desencallat l'òrgan suprem del Poder judicial, però com s'ha fet? Repartint cromos entre els dos grans partits polítics. Cada partit ha escollit aquells deu magistrats que li són afins, progressistes o conservadors, amb el detall que el PP hi ha col·locat els més bel·licistes. És així com s'ha de fer?

    Entenc que no és fàcil. Quan sento a dir al PP que els jutges s'haurien d'escollir entre ells, només hi sé veure la ideologia conservadora, per no anar a fons, de la majoria dels jutges espanyols. És evident que si es nomenen entre ells, el color es perpetuarà. I si ho fan els polítics? No és una ingerència a un altre Poder, que s'entén que és independent?

    Accepto que aconseguir la fórmula perfecta és una utopia i que s'ha de buscar la millor manera de sortir de l'atzucac. El que no hauria de tornar a passar és que el tribunal visqués cinc anys caducat per manca d'acord. Sigui el sistema que sigui, aquest hauria de ser automàtic i no a conveniència dels polítics.

    Tinc molt clar que el poble escull els polítics i no pas els jutges. Si no elegim els jutges hem de suposar que aquests actuen de manera imparcial i gens interessada. Si no fos el cas, els hauríem de poder escollir nosaltres, sigui directament o bé a través de les persones que sí que hem pogut votar. La qüestió està que la suposició d'imparcialitat és d'una innocència que fa tremolar. No només ha quedat clar amb tot el que ha passat arran del Procés d'independència catalana, sinó que ho hem vist en molts altres casos en què els conservadors ho han tingut tot a favor. Si arribem a la conclusió que no hi ha imparcialitat, i que la ideologia que persisteix és l'hereva del franquisme, podem afirmar que la separació de poders al nostre país és un engany. 

Ha sortit la llei, ja?

Una pregunta que ens fem algunes persones és per què han trigat tants dies a publicar al BOE l'aprovació de la llei d'amnistia? Com tots sabem, una llei no és efectiva sense la seva publicació al butlletí oficial. Per què, doncs, han esperat a publicar-ho i no l'endemà mateix, com podia haver estat?

    La resposta ens la donen molts mitjans de comunicació i opinadors: s'ha esperat que passessin les eleccions europees per evitar que tingués alguna repercussió electoral. En què hauria influït si la publicació s'hagués fet quan tocava? A què juguem?

    Totes aquestes estratègies no fan res més que allunyar la gent de la política, dels polítics, els nostres governants. Llavors no ens ha de venir de nou que l'abstenció vagi creixent. Quina confiança ens demostren tenir i quina hem de tenir-los?

    Avui, tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la publicació i dels primers moviments dels jutges per intentar contrarestar els efectes que la llei aprovada pot tenir per als encausats, siguin exiliats o indultats després de quatre anys de presó. I aquí ve la segona part de la desconfiança general, en aquest cas vers uns magistrats que han d'impartir justícia, però que més aviat sembla que defensin uns interessos ideològics concrets. 

    Sabem que l'aplicació de la justícia no serà fàcil, sinó més aviat complicada i amb molts elements distorsionadors. La majoria de jutges no estan per amnistiar els independentistes, que consideren uns enemics de l'Estat, i que com a tals no se'ls pot perdonar. Aquesta és la manera com el Poder judicial tracta els casos. L'objectivitat que s'espera no hi és per enlloc.

    Com que el tema anirà per llarg, de moment quedem-nos que la llei ha entrat en vigor, i ara només ens resta examinar de quina manera els jutges es burlen de la llei per evitar haver d'amnistiar els dolents de la pel·lícula. I això passa a Europa, on se li reconeix un cert pedigrí. Imagineu-vos que Espanya fos al bell mig de Sud-amèrica. De riure, oi?

Moguda per l'odi

Parlar de política i dels partits polítics de manera objectiva és molt complicat, sobretot si d'alguna manera t'has significat. És llavors quan necessites més que mai ensenyar les cartes i opinar, sempre acceptant la subjectivitat, però intentant, si vols ser crític, ser coherent amb tot allò que dius. Una coherència que no necessàriament s'ha de mantenir al llarg dels anys, perquè tinc molt clar que les persones, amb els anys, anem evolucionant, ja que no som ni hem de ser necessàriament estàtics. La vida, l'entorn, l'experiència, el coneixement i els descobriments et van formant i configurant. 

    Tot això ho dic perquè fa un parell de dies que tinc moltes ganes de parlar de l'eurodiputada Dolors Montserrat, de qui coneixem llargament la seva trajectòria política i tots els seus esforços per grimpar posicions i viure eternament de la política, encara que sigui maldient del seu país, la seva llengua i la seva cultura. I, esclar, tot això ho dic des de la meva visió i sentiment de país, amb un regust davant la manipulació i l'atac constant, aprofitant a vegades els errors que cometem, com a poble, però que en cap cas justifica el seu odi.

    El darrer treball, que fa anys que hi batalla, és la passejada per les nostres terres al capdavant d'una comissió europea que busca com enganxar-nos per dir que som tant o més dictadors que el general Franco, l'enemic del poble català i la seva llengua, que ara sembla, al seu parer interessat, que ho hem tergiversat, essent la víctima la llengua castellana.

    Puc entendre que un espanyol de l'Espanya profunda que només pot escoltar la premsa manipuladora, parcial i intencionadament anticatalana, arribi a creure's que a Catalunya maltractem el castellà. Que ho això ho defensi i prediqui la senyora Dolors Montserrat em sembla una aberració i deshonestedat, que només s'entén si penses que aquesta senyora vol viure de la política dins de l'extrema dreta del PP. 

    La senyora Dolors Montserrat volgudament, o amb desconeixement greu, està fent un mal favor, no pas al català i les persones que el tenim com a llengua materna, sinó a tot el país, sembrant un odi que només porta problemes de convivència. Si la justícia fos imparcial i atenta a tot el que passa pel món, aquesta senyora hauria de patir-ne les conseqüències. Però la justícia no actua de la mateixa manera amb totes les persones, i d'això se n'aprofita. No li desitjo cap mal, sinó simplement que arribi un dia que reflexioni amb tot el que ha fet i ha dit i, honestament, reconegui, sense necessitat que ens ho expliciti, l'error de la seva conducta.

El jutge Manuel García-Castellón

M'imagino que no soc l'única persona que s'estranya de la feina que exerceix el jutge Manuel García-Castellón, i que dubto de l'objectivitat i la imparcialitat que se suposa que ha de presidir qualsevol actuació judicial. Entenc que pugui tenir un interès especial en aclarir passatges més o menys foscos, i que treballi a fons perquè la veritat surti a la llum, i si hi ha persones que mereixen ser jutjades i condemnades pels delictes comesos, això tiri endavant. La manera de fer-ho, en tot cas, pot generar suspicàcies.

Se'm fa difícil que un jutge amb tot el currículum que ell té, amb tota la seva vinculació a una ideologia determinada i uns partits polítics concrets, pugui tenir la capacitat de ser imparcial i desplegar la justícia com cal esperar d'un sistema democràtic com creiem que és el nostre. Però això forma part dels meus dubtes i, per tant, puc estar molt equivocat.

En el post d'ahir ja parlava de la separació de poders i em preguntava qui se l'estava carregant, sobretot perquè hi ha qui té molt interès en afirmar que els polítics, en aquests moments els socialistes, són els que es passen de frenada i intenten anul·lar la tasca dels jutges, però observant tot el que està passant, més aviat l'efecte és totalment el contrari. Qui és fica on no li demanen?

Al final la conclusió a què arribes és que no et pots fiar de ningú, ni dels polítics ni dels jutges, i per això estàs desemparat i a punt de rebre de tots cantons. Però m'agradaria que algú trobés la manera de posar-hi ordre, no sé si ha de ser un polític o un jutge. És curiós que el discurs de molts magistrats jubilats estan més en sintonia amb els polítics que amb els seus excol·legues. Resulta sospitós. Que potser la generació anterior impartia millor la justícia, i tenia els conceptes més clars? o és que tot això es veu quan ja t'has jubilat?

De moment ens toca anar seguint tots els moviments del jutge en qüestió, i esperar que si ell no n'és capaç en surti algun que li pari els peus. Tot això pel bé del nostre sistema judicial, el polític, i la salut general de l'Estat.

Jutge i part

Cada vegada tinc menys confiança en els jutges i no sabria dir ben bé els motius. Pot ser que sigui culpa meva, que no em convenç tot el que està passant i s’està jutjant, o bé que l’exercici d’administrar justícia s’hagi prostituït. Potser les institucions judicials han donat mostres de deteriorament en l’exercici de la Justícia, o bé que el Procés d’independència ens ha marcat massa, a uns i altres.

Sigui quina sigui la raó d’aquesta meva desconfiança, i que noto en molta altra gent, el cas és que quan llegeixo sentències o decisions judicials, no necessàriament lligades amb els fets del 2017, m’entren molts dubtes i no acabo de veure que la raça humana hagi evolucionat gaire en la línia de saber aplicar objectivament les normes que ens hem procurat, sinó que més aviat hi veig molts interessos personals o del col·lectiu responsable d’administrar justícia, sobretot en detriment de les classes populars o d’aquelles persones amb menys recursos per poder-s’hi rebel·lar amb un mínim de garanties per aconseguir resultats favorables.

M’ha passat llegint sobre causes de violència de gènere, de desnonaments, d’enfrontaments amb grans companyies i poders fàctics. I ja no diguem sobre realitats històriques que arrosseguem des de l’època franquista i que s’han volgut tapar, sempre per protegir els que varen guanyar la revolució del 36 i els grans beneficiats de la victòria.

Puc entendre que objectivar les coses és una tasca difícil, i ho veiem a totes bandes. Em ve a la memòria l’assumpte pendent de les valoracions dels caps dels professionals de l’administració pública, res a veure amb jutges ni justícia, que han quedat aturades per desconfiança. No fos cas que l’amiguisme, l’intercanvi de beneficis, la simpatia i proximitat ideològica acabés primant a l’hora de donar l'opinió favorable.

No és fàcil, però una societat que pretén ser un model de democràcia i justa en drets i respecte a tothom al marge de creences, orígens, cultura o llengua, hauria d’esforçar-se perquè l’exercici de la Justícia i el treball dels jutges i magistrats tingués un grau de confiança suficient en honradesa, imparcialitat i objectivitat, que avui em costa molt de trobar-hi.

M’he passat al digital

Digueu-me antiquat, però us asseguro que m’està costant acostumar-me a la lectura diària de les notícies i articles periodístics en digital. Són molts anys de llegir el diari en paper. De reservar els diaris quan marxo de vacances per recuperar-los a la tornada. Fins i tot de resoldre el sudoku del dia. Tot això paral·lelament a les entrades a internet i el seguiment de les últimes notícies i tot el que se’n deriva a les xarxes socials.

M’està constant com ja em va passar amb la lectura de llibres digitals, i que vaig haver de tornar al paper. Estic acostumat a treballar amb l’ordinador, i a utilitzar potser excessivament el telèfon mòbil, però tenir un diari a les mans i anar passant fulls em genera una espècie de plaer que ara, sense premsa escrita, em resulta estrany. Estic convençut que me’n sortiré. Es tracta, com amb tot, de voler-ho i te’n surts, com amb tantes altres coses a la vida, des del petit detall de deixar de fumar, o de fer exercici diari per trobar-te millor. 

Un dia algú em preguntava com organitzaríem les calçotades si no teníem diaris. També podríem pensar en la manera d’encendre el foc a la llar, o bé el sistema que utilitzarem quan acabem de fregar el terra i necessitem passar. Els diaris han jugat un paper important a la nostra vida, no només a l’hora d’informar-nos, sinó també després quan les notícies queden obsoletes.

El diari digital té l’avantatge de ser més ràpid a l’hora d’informar-te. Tens sempre a punt les últimes notícies, i t’arriba a casa a l’instant. No has de sortir a la llibreria a comprar-lo. Malgrat tot, el paper ha format part de la nostra vida des de sempre. Ja no recordo els anys que fa que em vaig subscriure per primera vegada a un diari i no he deixat de llegir-ne.

El repte que tenim, però, sigui amb paper o digital, és aconseguir tornar a la bona premsa, a aquella que t’informava sense gaires manipulacions. No exigim objectivitat, perquè això no és el que busquem. Ja sabem que les persones pensem d’una manera, tenim una ideologia, veiem les coses des d’una perspectiva, però sí que exigim honestedat. Que no ens enganyin conscientment. I això, malauradament, és el que passa en el món de la comunicació. S’utilitza la premsa per manipular la gent, per confondre-la, i això no ho hauríem de permetre.

M’hi estic esforçant i ja he trobat l’alternativa digital del sudoku. Crec que en poc temps podré afirmar que ja no tinc necessitat de llegir la premsa en paper. Potser només de tant en tant, per recordar com ho he fet tota la vida, dedicant-hi moltes hores, reflexionant sobre l’opinió dels altres, que m’arribava a primeres hores del dia.

Una premsa que fa fàstic

Vivim un temps molt complicat políticament parlant. El paper que juguen les institucions i els diferents governs no sempre és el que voldríem, ni són exemples a seguir. Molts polítics han col·locat la política en el punt de mira, ja sigui per corrupció o per la seva incapacitat de liderar projectes polítics honrats, i amb un esperit clar de servei públic. Malgrat això, la societat no està exempta de culpa i no són els polítics els únics que haurien de fer una reflexió profunda i canviar actituds.

La premsa espanyola està fent molt mal a la societat, perquè ja no es tracta que mantinguin una actitud esbiaixada de la realitat i que tirin l'aigua al seu molí, sinó que desinformen i menteixen descaradament, fins al punt de fer creure falses mentides. Ja no és exclusivitat dels polítics enganyar els ciutadans, sinó que la premsa hi juga fort i aconsegueix desestabilitzar la societat.

Espanya té un problema greu amb la premsa i això tard o d'hora ho pagarem car. Els catalans estem molt acostumats que la informació que surt publicada ens perjudiqui amb falsedats continuades, però no som només nosaltres els que en rebem les conseqüències. La dreta espanyola ha trobat en la premsa un aliat perfecte per deteriorar la convivència per tal d'aconseguir fer fora l'esquerra de qualsevol possibilitat de govern. L'esquerra no sempre n'és conscient.

Llegir la premsa espanyola en la distància resulta indignant, però el més preocupant és que hi ha molts espanyols que no tenen cap alternativa per poder contrastar el que llegeixen, i de tant insistir-hi que les mentides semblen veritats.

Ja sé que és un problema global i que, per exemple, els nord-americans ho han viscut en la pròpia pell des de la proclamació de Trump com a president dels EUA. Espanya, però no queda enrere, i el suport que la premsa dona a la dreta i l'extrema dreta espanyola és significatiu. L'esforç per contrarestar les mentides de la premsa és important, i aconsegueix desgastar l'esquerra. Amb això no vull que s'entengui que es tracta d'una baralla entre bons i dolents. A tot arreu hi ha temes a resoldre i culpes repartides, però en el cas de la premsa, és ben clar a quin camp juguen i a qui volen afavorir, encara que sigui carregant-se els principis d'honestedat. No dic que s'hagi de comportar amb independència i objectivitat, sinó tan sols amb honradesa.

Els jutges espanyols tenen por d'Europa

Tres associacions de jutges espanyoles demanen al president del govern que aturi un informe del Consell d'Europa que posa en dubte l'objectivitat de la justícia espanyola. Diuen que es pretén equiparar el nivell democràtic d'Espanya amb el de Turquia, la qual cosa, segons ells, és un desprestigi que no ens podem permetre.

Fa molt temps que molts catalans posem en dubte l'objectivitat de la justícia a l'Estat espanyol, i ara sembla que Europa se n'ha adonat i ho vol declarar. Fa massa temps que aguantem sentències que no són justes, sinó que simplement es tracta d'actes venjatius per uns fets que no varen agradar. Perquè els catalans vàrem tenir l'atreviment de votar democràticament en un referèndum, malgrat tots els impediments polítics, judicials i policials que l'Estat espanyol va posar en pràctica.

La repressió de la justícia espanyola ha continuat i són moltes les persones encausades, no només els presos polítics i els exiliats. Ara també el Tribunal de Comptes està ofegant a polítics i alts càrrecs catalans, amb l'excusa de la difusió del procés català.

Desconec la capacitat del president espanyol per aturar aquest informe del Consell d'Europa, però en tot cas no li faria gaire favor la seva col·laboració per amagar una realitat que és palpable, i que de moment afecta directament als independentistes, però que a la llarga té efectes contra el progressisme i els moviments d'esquerres d'aquest país. El franquisme està molt arrelat dins el Poder Judicial, i per això no és estrany que considerin l'enaltiment del franquisme com a llibertat d'expressió. 

Tamara absolta

Avui hem llegit que l'activista Tamara ha estat absolta. Llavors tot el tràngol que ha patit en què queda? Com se li treu tot el sofriment i càstig rebut? Algú em pot explicar per què pot passar això? Ha estat acusada inicialment i presa, perquè al final li diguin que no té culpa. Voleu dir que no es podrien fer d'una altra manera les coses?

Llegim a vegades que deixen anar presos, després de molts anys de captiveri, reconeixent que són innocents i que per no sé quina raó varen ser acusats erròniament. Algú els ho pot compensar? Hi ha alguna manera de compensar aquests errors?

Alguns casos són exactament errors, però a casa nostra descobrim que no són errors, sinó maliciosament confeccionats per escarmentar algú. La presumpció d'innocència no existeix per a qualsevol independentista, sinó tot el contrari. D'entrada és culpable, i el que cal buscar és la innocència. El món al revés.

Celebro que hagin absolt la Tamara, però em preocupa com ha anat tot plegat, i també les altres persones que hauran viscut casos semblants. Em dol i em repugna que hi hagi hagut intencionalitat a l'hora d'acusar una persona, simplement perquè allò que defensa no agrada. És molt perillós que la policia pugui prejutjar i enrajolar una persona que acabarà sent absolta, fins i tot per uns tribunals que tenen molt que desitjar, i que no brillen per la seva objectivitat.

Desconfinament per províncies

He estat tota la tarda concentrat en diferents qüestions i m'he perdut els acords del consell de ministres. Ara, abans de començar a escriure el post del dia, he intentat mirar a les xarxes quins comentaris sortien i només he vist que queixes per la manera com el govern espanyol vol fer el desconfinament per fases. Si no ho entès malament, la unitat presa per decidir com es desconfina és la província.

La veritat és que m'ho hauré de llegir bé, perquè sense veure-ho no ho puc comentar, i encara menys criticar. De totes maneres em sorprèn que s'agafi la província, perquè hi ha prou diversitat en una província com per prendre decisions diferents. 

M'imagino Tavertet, on no hi ha hagut cap cas de coronavirus, i al seu costat Igualada o la mateixa Barcelona. Totes tres poblacions són de la província de Barcelona, però la situació no té res a veure una de l'altra, ni per configuració, nombre d'habitants, ni pels efectes del coronavirus.

La qüestió és continuar manant des de Madrid, quan el que caldria seria fer-ho des de més a prop. Els socialistes catalans no ho criticaran, no pas perquè no ho pensin, sinó perquè qui ho decideix és el seu partit i el ministre que ho regula, no hi pintaria res, si no fos perquè el PSOE governa. En el cas que això ho decidís un govern del PP, l'actitud del PSC seria diferent. I de què se'n diu d'això? Sentit comú? NO! Objectivitat? NO! Això és partidisme, sense escrúpols. Un mal de tots els partits polítics. 

Ara em poso a llegir la notícia, a veure si l'entenc millor i els haig de donar la raó. Molt em temo, però... Gat escaldat...

La persistència de les clavegueres de l'Estat

Està completament demostrat que quan la fiscalia de l'Estat es proposa anar contra una causa, tot el poder judicial es posa en marxa i en conxorxa per portar-la a judici. El cas del procés per a la independència n'és una bona prova, però no només. Es tracta de proposar-s'ho. Si és així, doncs, per què hi ha tants casos de corrupció política que estan distrets, sinó amagats entre despatxos? La resposta és clara i rotunda: perquè no interessa!

Aquests dies hem pogut seguir el cas del líder de Podemos, el senyor Pablo Iglesias, i com es comprovava la implicació de les clavegueres de l'Estat per desprestigiar-lo i apartar-lo de la política competitiva. Ha passat amb el procés català, però aquí hi havia massa interessos com per trobar suport a la seva denúncia. En el cas de Pablo Iglesias ja s'hi ha afegit més gent. Passarà res?

La resposta, malauradament, també és força evident: els culpables continuaran vivint tranquil·lament. Aquest és el resultat que es va donant en tots els casos investigats. No parlem d'aquells que no s'inicien, perquè no hi ha objectivitat i el poder de decisió continua en les mateixes mans.

Durant molts anys ens hem queixat que a l'Estat no hi hagués una separació de poders real, i que els governs del PP i el PSOE tenien el coixí que els permetia fer i desfer sense haver de preocupar-se de res. No podem oblidar-nos, però que els governs de Madrid han disposat d'altres reforços i col·laboracions tan o més importants, com ha estat la policia i l'aparell de l'Estat. Els dos organismes són els que han permès que la transició no fos tal, sinó la perpetuació del poder dels mateixos que l'ostentaven dins del franquisme, i els seus hereus.

El ministre d'Interior ha assegurat que no existeixen clavegueres de l'Estat. Sabem, però que n'hi ha hagut sempre, al marge de qui governava, ens ho hem de creure ara?

Obligats a denunciar la injustícia

Ni equidistàncies, ni imparcialitats, ni objectivitats davant la injustícia. No podem mantenir-nos callats quan s'està actuant injustament sobre ciutadans catalans o bascos gràcies als poders de l'Estat, els judicials, els polítics i els policials. Un judici clarament injust als nostres presos polítics, on el jutge Marchena impedeix contrastar les mentides dels testimonis de la fiscalia amb les imatges de què es disposa. Una presó injusta dels joves d'Altsasu per una baralla amb uns guàrdies civils de paisà.

Callar no vol dir ser assenyat i responsable quan la injustícia és flagrant. Estem obligats a denunciar arreu la injústicia de l'Estat per no esdevenir-ne còmplices. Cadascú dins de les seves possibilitats i l'abast de les seves paraules i pensaments ha de proclamar la injustícia perquè ningú la ignori i caigui com una llosa sobre els caps dels que la practiquen.

Avui Altsasu reuneix ciutadans d'arreu per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels seus joves, quan ja hi porten més de 800 dies. La Democràcia espanyola està corrompuda, no només pels escàndols financers del PP, sinó pel poder latent dels franquistes que la transició espanyola no ha sabut ni volgut depurar.

Si volem tenir la consciència tranquil·la, fins i tot per egoisme tranquil·litzador, estem obligats a denunciar la injustícia que s'està impartint a Espanya, dins un sistema que es defineix com a democràtic.

Objectivitat i seriositat de la premsa

En un món on tothom desconfia dels altres, que els rumors presideixen les tertúlies improvisades i que la corrupció surt arreu, el fet que la premsa fins ara considerada seriosa es vengui a la publicació interessada per desprestigiar governs o policies, fa que ara més que mai no puguem confiar en res. Llegim notícies i pensem si realment allò que ens diuen és cert, o bé interessa a algú que ens ho creguem.

Fins ara érem uns quants, penso que una bona colla, que desconfiàvem de tot allò que ens pogués explicar diaris com "La Razón", "ABC", "El Mundo"... però sembla ser que darrerament s'hi ha afegit "El Periódico", a part de certes editorials, com les de "La Vanguardia" o "El País", que també són sospitoses de voler adoctrinar els lectors, aquella cosa que ens acusen des d'Espanya i serveix per atacar la immersió lingüística de l'escola catalana.

En la meva, ja llarga, trajectòria lectora de diaris, he tingut entre mans diferents diaris, amb els seus periodistes, articulistes, directors i empresaris al darrere, i sempre he estat conscient que la informació que rebia no podia ser 100% objectiva, i a partir d'aquí m'he anat fent la meva composició dels fets. Probablement són més perillosos aquells diaris que amaguen grans titulars propagandistes, que no pas aquells que queden retratats el primer dia i des de la primera pàgina. Si en temps de Franco vàrem aprendre a llegir entre línies, durant la transició hem après de guardar distància entre allò que llegim i la nostra pròpia concepció del món.

Aquest equilibri necessari s'ha mantingut fins ara, i hem arribat a un punt que perilla la qualitat periodística, més destinada a convèncer que no pas a informar. La figura del defensor del lector que alguns periòdics tenen, no m'acaba de convèncer, ja que sovint actuen més a favor del diari, justificant-ne les accions, que no pas salvant el lector del perill de l'adoctrinament impulsat des de la propietat del diari.

Cinc anys amb l'ARA

Des del meu racó d'Internet vull aprofitar el cinquè aniversari de l'aparició del diari ARA per felicitar a tot l'equip que ho ha fet possible, especialment a en Carles Capdevila, sense oblidar-me dels lectors i subscriptors, entre els quals m'hi compto, des del primer dia.

Vaig creure en el nou diari perquè el necessitava i perquè les persones que es posaven al capdavant em mereixien confiança. He compartit subscripció amb La Vanguardia que, per diferents motius, acabo de deixar, convençut que l'ARA em continuarà oferint la informació diària que em permet estar connectat amb aquesta societat que m'ha tocat viure, per entendre-la i sovint criticar-la, però al final acceptant-la, com a corresponsable i amb les meves limitacions.

No busco en l'ARA l'objectivitat, sinó la sinceritat, l'honradesa i la coherència. Conec com pensen els seus articulistes amb qui podré coincidir o no, però que em mereixen tot el meu respecte. Em sento còmode llegint el diari, i només els demanaria una mica més d'esforç per ampliar i enriquir el camp internacional.

Felicitats a tots per la bona feina feta, i que puguem celebrar molts més aniversaris, també amb la col·laboració i mestratge del que fins avui n'ha estat director, l'osonenc Carles Capdevila.

El ministre d'afers estrangers s'empassa l'orgull

Un fet que hauria de considerar-se normal fa que avui el trobem remarcable. Per què serà? El president del Congrés de diputats ha fet quadrar el ministre d'afers estrangers després d'haver contestat de manera inapropiada al diputat de CIU Jordi Xuclà.

Deia que ho trobem remarcable perquè el PP no és un partit que s'hagi caracteritzat perquè els seus càrrecs públics actuïn amb objectivitat. El president del Congrés ha de fer complir les normes de comportament a tots els seus diputats, siguin del partit polític que siguin. Això, que trobem tan lògic, no sempre passa.

Diu el ministre Montoro que alguns militants del PP s'avergonyeixen de ser del Partit Popular, i alguns s'estripen les vestidures. Més aviat el que està passant dins del PP, sobretot al País Valencià, Catalunya i les Balears, és que hi ha corredisses per aconseguir els pocs llocs que aconsegueixen retenir a les respectives institucions, i al País Basc, que mantenia un cert carisma i reconeixement, l'han espifiat forçant a dimitir la seva presidenta. Allà, on C's li havia posat fàcil al defensar la supressió del concert econòmic, s'hi han posat d'esquena.

El PP inicia una campanya electoral que només el pot salvar la mala situació en que es troba encara el PSOE i les dificultats que pot tenir C's per arrencar-li vots a l'Espanya profunda.