Atenció amb les ordenances!

No és la primera vegada que ho comento en aquest blog, però ho considero prou important per afegir unes consideracions. En tota societat existeixen reglaments i ordenances que regulen les nostres actuacions i les interaccions. Serveixen per posar una mica d'ordre amb la finalitat bàsica de defensar els nostres drets i recordar-nos quins són els nostres deures. A Arenys de Mar, per exemple, tenim ordenances de policia i bon govern, de repartiment de publicitat, de tinença d'animals domèstics, de civisme...

Les ordenances expliciten l'objectiu, l'àmbit territorial, les nostres obligacions i manera d'actuar i també les sancions a aplicar en cas d'incompliment. El fet de no tenir-ne coneixement ni haver llegit la lletra no ens eximeix de l'obligatorietat de respectar-les. 

Atesa la necessitat de comunicar la seva existència perquè la ciutadania sàpiga a què atendre's, és important no abusar d'elles, ser molt clars en la seva descripció i fer molta pedagogia. S'ha de tenir molta paciència i no pretendre convertir els nostres municipis o país, en un estat policial, amb el garrot a la mà. Dit això, però, no podem deixar-les en un calaix i oblidar-nos de la seva existència, ni deixar de vetllar pel seu compliment.

D'aquest darrer detall voldria aturar-m'hi un moment. No té cap sentit disposar d'unes ordenances si som incapaços de fer-les complir. Si no s'aplica les sancions previstes en cas d'incompliment manifest. I això, acostuma a passar. Massa sovint ens adonem d'incompliments que no són perseguits, no pas amb l'ànim de reprimir o recaptar diners, sinó simplement per aconseguir una bona convivència, que en el fons és el que es pretén en el moment de redactar-les.

Hi ha algunes ordenances que són difícils de controlar-ne el compliment, i si això es detecta a temps, potser val la pena de repensar-nos-ho i analitzar si realment cal tirar endavant amb la seva aprovació sense disposar de les eines ni conèixer la manera que tindrem per vetllar l'eficàcia d'aquestes. Atenció, doncs, a l'hora de redactar les ordenances, no sigui que ja neixin obsoletes.

Per què no a la Constitució?

No és un no perquè sí, sinó un no a la pràctica impossibilitat de modificar-la. Costa tant d'entendre que la vida canvia i que no estem igual que ara fa quaranta anys? Si les lleis no s'adapten a la societat resultant obsoletes i poden provocar més problemes que solucions. 

Vivim un temps en què algunes forces voldrien retrocedir als temps del franquisme i d'altres avançar més d'acord amb el segle XXI. Si no som capaços de fer l'exercici de modificar la Constitució en allò que s'ha convertit obsolet, mai podrem avançar lliurement i pacífica com a societat. Sempre anirem a remolc d'una llosa que ens impedeix caminar i créixer com a persones lliures.

Entenc que la Constitució no es pugui estar canviant cada any i que cal ser molt curós en les coses que es volen modificar, però no estic d'acord amb aquesta resistència a tocar una ratlla, a no ser que interessi la gent que en aquell moment ostenta el poder. Si volem ser justos hem d'actuar justament. Si volem ser demòcrates, hem de reflexionar sobre les lleis que tenim vigents, i modificar aquelles que s'han desfasat.

A Espanya, aquesta obsessió per no tocar ni una coma a la Constitució, esdevé un problema greu, perquè no permet adaptar-nos a la realitat del nostre segle. El futur és totalment incert, perquè no es veu la manera de fer els canvis pertinents. No només pensant en les reivindicacions independentistes, sinó de tota la societat espanyola que necessita fer un pas important per no continuar quedant despenjada del conjunt europeu.

El Tribunal Constitucional i el Suprem van de la mà

Sembla ser que el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem continuen treballant per afavorir l'independentisme amb unes decisions, que deuen tenir la seva lògica, però que sabem molt bé quina és l'actitud dels qui s'hi emparen i, sobretot, què és el que molesta a uns demòcrates inconsistents: deixar que la ciutadania s'expressi a les urnes.

Entenc que el govern català i el Parlament han de treballar per aconseguir el que sigui millor per als catalans, pensin el que pensin i parlin la llengua que parlin. Podré estar d'acord o no en la independència, fins i tot tenir els meus dubtes si continuant a Espanya podem aconseguir unes millors condicions, però el que no acceptaré mai és que em neguin el dret a expressar-ho a les urnes. 

No és estrany que C's no em mereixin ni tan sols la confiança política. Unes persones, un partit que et digui que encara que el resultat d'un referèndum fos favorable a la independència, no l'acceptarien, vol dir que no són uns veritables demòcrates, i d'aquests n'hem vist al PP i també al PSOE.

L'excusa de respectar les lleis és una fal·làcia. Les lleis han d'estar al servei de les persones, de la societat, i quan aquestes no són justes s'han de canviar. Mai les lleis poden estar per sobre de la llibertat d'expressió. Quan neguen aquesta llibertat és perquè són injustes i per tant han quedat obsoletes. 

La història està plena d'exemples i som on som gràcies a que en algun moment o altre s'ha deixat de complir unes lleis i se n'han redactat unes altres. Ja no parlo de les dictadures que en aquests casos no es deixen sense efecte unes lleis per donar més llibertat a les persones, sinó precisament per negar-los els drets fonamentals.