Remoure la consciència

Hi ha notícies i fets que ens fan remoure la consciència. No sabem ni podem fer res per solucionar-ho, però, podem estar callats? Podem viure tranquils sabent el què passa i no fer absolutament res. Ningú no hi pot posar cullerada? 

La Mònica Bernabé, a través de l'ARA ens ho recorda de tant en tant. Ella hi va viure força temps i hi va sovint i ens trasllada imatges i comentaris. Entrevistes camuflades que s'escolen malgrat la repressió absoluta d'uns governants fanàtics que no haurien d'existir, però que hi són.

Els occidentals no podem tenir la consciència tranquil·la. Russos i Nord-americans hi han estat i n'han marxat deixant plantada la gent, les dones bàsicament, que viuen sotmeses a una dictadura i total menyspreu. Pitjor que les bèsties. Estic segur que tots els que llegim les cròniques de la Mònica no estem gens tranquils, i ens fa mal. Com pot ser que passi una cosa així?

Les notícies de l'entorn de Trump també ens indignen i ens fan sentir malament, però hi ha una gran diferència. A l'Afganistan les dones no poden viure amb la mínima dignitat d'una persona. No és que hi hagi desigualtat de sexe, sinó que són tractades pitjors que els animals. És molt fàcil de dir, però se't fa un nus a l'estómac.

Rellegint la història t'adones de la irresponsabilitat dels països que ens considerem civilitzats. T'expliquen la girada d'esquena davant de la repressió franquista, sense cap consideració. Però allò, malgrat els crims de la dictadura feixista, no és comparable amb tot el que està passant a l'Afganistan. I el món continua avançant, però allà la gent, però bàsicament les dones, malviuen per culpa d'uns fanàtics repressors i malvats.

Tristesa, ràbia i impotència

Llegia l'article de la Madina Ayar al diari ARA i em notava una tristor interna, un sentiment d'impotència i ràbia, al mateix temps, i em preguntava: què hi podem fer?

Trump va decidir atacar l'Iran i es justificava dient que hi ha un règim assassí que massacra la població. La seva excusa davant l'opinió contrària, encara que en veu baixa, de molts països era que la població iraniana patia l'autoritarisme i el fanatisme dels seus dirigents. No t'ho creies. Segur que els dirigents iranians no són un bon exemple, i que la seva població viu atemorida, però la solució és declarar-hi la guerra?

Avui, llegint aquest article sobre els talibans i la prohibició d'estudiar de les noies més grans de dotze anys, em preguntava què es podia fer per ajudar-les i fer desistir els seus dirigents d'aquesta injustícia perversa. L'Afganistan ha patit atacs i dominis exteriors per part de Rússia i els EUA, i mireu en quina situació es troben. La fugida dels EUA va ser patètica i cruel. 

T'adones que el nostre patiment, per tot el que ens cau a sobre els catalans, no té punt de comparació amb el que sofreixen altres poblacions del món. Avui m'he fixat en les dones de l'Afganistan, però tindria tema per molts dies si anés desgranant tot el que està passant a altres contrades.

Et fas creus que en ple segle XXI hi hagi països del món on la dona sigui considerada pitjor que qualsevol bèstia. No et pots imaginar què passa per les seves ments ni pots entendre la perversitat de la seva actuació. Et rebel·laries, però no saps com ni amb quines forces. Se t'acudeix que la resta de països del món haurien de bloquejar l'Afganistan, no permetent cap activitat internacional, però penses que la població, potser no té tanta culpa de la situació, o sí?

No som res, ni tenim gaires possibilitats de provocar grans canvis, només podem aconseguir que al nostre voltant tot sigui diferent i millor. A vegades no ens adonem que també contribuïm al deteriorament d'aquest món.

Val més caure en gràcia que ser graciós!

No sé per què m'ha vingut al cap aquesta frase quan pensava amb en Plácido Domingo i en Julio Iglesias. Segurament ho hauria d'enfocar diferent i arribar a la conclusió que els partits polítics, que són l'eina per fer rotllar l'engranatge de la democràcia representativa han assolit una força desproporcionada en àmbits que n'haurien d'estar al marge, un d'ells el judicial, però no només aquest.

Aquests dies llegíem les acusacions d'unes persones d'haver estat maltractades pel cantant Julio Iglesias i que probablement el portarà a judici, i no fa pas tant de temps que el protagonista d'històries semblants, em refereixo a maltractament a les dones, era un altre cantant, en aquest cas el senyor Plácido Domingo.

Tot i els molts testimonis sobre el comportament del cantant d'òpera, al final no va passar res, i el que és pitjor, encara va rebre aplaudiments i suport del públic, com si es tractés d'una víctima i no pas del presumpte violador.

M'imagino que una cosa semblant passarà amb Julio Iglesias. No hi ha res com tenir poder i fama i, sobretot, tenir el suport de partits polítics que ens han governat i ho tornaran a fer. És per això que comentava que els partits polítics actuen més enllà de la política i creen una xarxa d'autoprotecció encara que això representi menystenir possibles víctimes d'un abús de poder.

Mentre permetem que els poderosos puguin fer el que els plagui i encara els hi riem les gràcies, existirà gent oprimida i indefensa que ningú els farà cas, ni tan sols els tribunals de justícia. No podem avançar-nos als esdeveniments ni acusar sense proves suficients als presumptes assetjadors i abusadors, però una vegada demostrats els fets no hi pot haver cap excusa, i encara menys els diners i la fama, que els estalviï la pena. 

Si volem un món just, hem d'aplicar la justícia a tothom per igual, encara que ens hagin donat suport en campanya electoral o formin part d'un grup de persones selectes que es fan mirar. No podem caure en el parany de deixar-nos enlluernar per l'èxit, que no sempre és sinònim de bon comportament.

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

El voluntariat surt a la tertúlia

En una tertúlia literària hem sortir a parlar del voluntariat. De fet, una de les protagonistes realitza un voluntariat per sortir d'una situació depressiva, i això ens ha portat a comentar el voluntariat, amb diferents exemples, on alguns dels tertulians hi haurien participat. És per això que he tingut ganes de treure-ho com a tema del meu post d'avui, sobretot tenint en compte que estem en període electoral i que a la premsa només hi trobes més del mateix, amb poca informació que difereixi del dia abans. És un anar donant voltes sobre el mateix i resulta prou cansat. En tenim per un mes més.

    L'obra és "Les vencedores", de Laetitia Colombani, l'autora de "La trena", que de ben segur coneixereu molts de vosaltres. Però no us parlaré de l'obra que, tot sigui dit de passada, us animo a llegir, si més no per conèixer uns fets d'ara fa cent anys que per a molts ens havien passat desapercebuts, sinó que voldria parlar del voluntariat, i molt concretament d'aquell voluntariat que té com a principal destinació l'afavorir la situació de persones que s'ho passen malament, ja sigui perquè han hagut de deixar la seva terra, per guerres o necessitat d'alimentar-se, però també d'aquelles que, vivint al seu propi país, no tenen els recursos necessaris per viure amb dignitat.

    Com que els nostres governs no se n'ocupen el que caldria, no redistribueixen la riquesa, com caldria esperar, es fa necessària la col·laboració de persones que, de manera altruista, dediquen part del seu temps i la seva vida, als altres. I no tothom n'és capaç. Hi ha formes de voluntariat més fàcils i accessibles, i d'altres molt més compromeses.

    D'alguna manera l'obra ens ha fet pensar en situacions actuals que no sempre tenim presents, com per exemple les persones que viuen al carrer, sense sostre. Les dones, concretant encara més, i que ho pateixen d'una manera més cruel que no pas els homes. El relat, encara que novel·lat, de les pròpies afectades ens ajuda a entendre una mica més què significa no tenir un aixopluc segur i haver de dependre de la caritat dels altres. És cert que cada cas és un món, i que no ho podem generalitzar, però en tot cas es tracta d'unes circumstàncies que nosaltres no voldríem experimentar. Les persones voluntàries poden fer molt per suavitzar les condicions de vida de les que ho pateixen.

    I com que l'espai no em permet aprofundir en el tema, deixo dit que no sempre ens veiem capaços de fer el pas i apuntar-nos al voluntariat, i un motiu pot ser prou contundent: estem preparats per compartir situacions injustes i difícils? Sabrem posar-nos al seu lloc i no limitar-nos a ajudar? La resposta no és fàcil.

El dolor a l’Afganistan

He vist que el diari ARA, de la mà de la Mònica Bernabé, publica un extens reportatge sobre l’Afganistan que resulta depriment, més que tot perquè no veus que des de fora es pugui fer res, o sí. Quan a les grans potències occidentals els ha interessat bé que s’han buscat solucions. Quan hi havia interessos econòmics sí que s’ha actuat, però ara només, i això és el més trist i frustrant, només es tracta de vides humanes, bàsicament les dones, les que estan en perill i viuen sota la repressió d’uns fanàtics fastigosos.

Els humans ens hauríem d’avergonyir en veure de què som capaços. Com pot ser que hi hagi gent tan malvada que castigui i destrueixi la vida dels altres sota qualsevol excusa injustificable. Però la vida ens ha ensenyat que la injustícia i el mal ha estat present arreu i al llarg dels temps.

Encara que ho podem observar a molts llocs, també al costat de casa, hi ha pobles que de manera sistemàtica i permanent ho han patit. La història de l’Afganistan és de repressió i dolor des d’abans dels talibans, però aquests han aconseguit el poder gràcies a l’abandonament de diferents estats, els darrers els Estats Units.

És d’agrair el testimoni i la valentia de persones com la Mònica, que ens permeten conèixer una realitat colpidora, i que ens fa més sensibles. Tant de bo els que poden fer-hi alguna cosa per treure el sofriment del poble afganès fossin capaços de sentir sota la seva pell aquest dolor i ràbia, i trobessin la manera de recuperar els drets usurpats a la població en general i les dones en particular. 

Avui he connectat amb el món amb aquesta realitat que ens hauria d’interpel·lar molt més del que ho fa, i me’n vaig a dormir amb l’esperança que el mal de l’Afganistan sigui passatger i que la Justícia retorni a aquest poble oprimit en nom d’una religió falsejada per una gent que només busca el poder i el domini absolut i denigrant sobre la seva població.

La revolta iraniana i la llei de desordres públics agreujats

Des del mes de setembre han estat moltes les dones que s'han manifestat a l'Iran en contra de la presidència del país, arran de la mort d'una jova detinguda per la policia de la moral, acusada de portar malament el vel del cap. Com se'ns va informar, la noia va morir a la presó i això va desencadenar multitud de protestes al carrer, en un país on sortir a manifestar-te et pot ocasionar la mort.

Les dones de l'Iran han estat valentes pel risc que suposava enfrontar-se al poder autocràtic del país, i la força emprada per la policia per dispersar les manifestacions, causant moltes morts. Al final, però, tot fa pensar que l'atreviment de les dones iranianes haurà tingut una recompensa que pot canviar una mica la vida en aquell país. Segons he llegit a la premsa, el fiscal general del país ha anunciat el desmantellament de la policia de la moral, i també que es revisaria la llei per modificar la regulació de l'ús obligatori del vel musulmà.

Caldrà seguir com evoluciona tot plegat, però d'entrada sembla que es tracta de bones notícies, i una cosa molt important: la força de la gent és la que mou muralles. I això ens fa pensar en la propera llei espanyola sobre desordres públics agreujats. ¿Podem pensar que aquesta llei en un país democràtic, com ens fem dir, prohibirà manifestacions com les de l'Iran, i que han fet possible un canvi en la manera de governar?

Si aquests dies opinava en contra de la modificació de la llei, per la por que ens reprimissin i que ens limitessin els nostres drets per manifestar-nos en contra d'allò que creiem injust, ara, amb l'exemple del que ha passat a l'Iran, encara ho veig més clar.

És important fer notar que quan deixes que una llei es pugui interpretar de moltes maneres en funció de la ideologia d'un jutge o un tribunal, posa en perill la llibertat d'expressió i d'actuació d'una població. Entenc que cal regular el funcionament d'un país, i que no es poden permetre segons quines actuacions, però la llei tal com ens l'han deixat llegir, esdevé un perill important, sobretot tenint en compte quins jutges tenim i com es protegeixen entre ells, fins al punt de no respectar la Constitució al moment de cessar i renovar els càrrecs. 

Espanya no és un exemple de bona conducta democràtica, i una llei de desordres públics agreujats encara posa més munició perquè els nostres drets com a ciutadans estiguin en perill. Crec que ni el PSOE ni ERC estan en condicions de defensar-se democràticament si no canvien la seva posició davant l'aprovació d'una llei que ens pot fer tirar anys enrere, en el record del sistema autoritari que va dominar el país durant el franquisme.

Vox, la xacra de la nostra societat malalta

Seria bo que els votants de Vox, siguin homes o dones, reflexionin sobre la destinació del seu vot. Pensin una mica a qui han regalat el vot que els ha permès entrar en moltes institucions i predicar i fins i tot poder plantejar la seva homofòbia i xenofòbia. Realment les persones que han votat Vox sabien a qui i a què votaven?

Un dia com avui que se'ns fa memòria de la xacra que té la nostra societat, de violència a les dones, els meus budells se'm regiren i em venen ganes de vomitar, veient com és possible que personatges com els militants de Vox, diguin i practiquin el que diuen.

Tenim dos grans problemes. Per una banda aquesta violència masclista que mata, i per l'altra la pujada de Vox a les darreres eleccions que no és sinó una mostra de la malaltia de la nostra societat. No es tracta d'independentisme o no, tampoc de la defensa de la Unitat d'Espanya, sinó de la defensa de la nostra societat, per protegir-la de les urpes de la xenofòbia, de la immoralitat, de l'horror que pot acabar ocasionant un progressiu increment de la veu de Vox a Espanya.

El problema, però no només és culpa de Vox, sinó també d'aquells que l'han fet possible, que s'hi han conxorxat per governar a Madrid, Andalusia o Múrcia. Ni PP ni C's tenen la consciència tranquil·la, perquè han aixoplugat Vox, li han donat empenta, aprofitant l'excés d'orgull de Pedro Sánchez que ha convocat unes eleccions innecessàries en un moment inapropiat.

Ràbia i impotència avui, 25 de novembre, on s'ha produït el 52è assassinat a Espanya, d'unes víctimes que som incapaços de protegir.

Als votants de Vox els recrimino la seva immoralitat votant una opció que no és defensable democràticament. Una opció que surt de les picabaralles partidistes per caure en la infàmia i l'horror d'una societat malaltissa.

Si et reivindiques dividiràs la societat

Si d'una cosa ens hem d'alegrar de molts polítics del PP o de la mateixa Susana Díaz, futura líder del PSOE, és que hagin perdut la vergonya i siguin sincers i oberts, i ens insultin a la cara i no des del darrere, com s'havia fet fins ara. I no només això, sinó que també ho siguin quan justifiquen l'ocultació del delicte per preservar-se de les conseqüències electorals si s'hagués denunciat.

La senyora Susana no ve a Catalunya a demanar-nos el vot dissimulant tot allò que ens ha criticat des d'Andalusia, sinó que ens ho plantifica a la cara. Per què? Doncs perquè som tan burros que no només no ens enfadem, sinó que li riem les gràcies. Però no ho fa només ella, sinó que qui fou president espanyol i que ens havia de defensar l'Estatut, i ens el va retallar, també ens insulta dient-nos que tenim perjudicis vers les dones i andaluses, però insulta als mateixos militants i amics del PSC!

I fa quatre dies que el president Rajoy ens va venir a vendre que invertirien tants i tants diners, i l'endemà ja havia tancat l'aixeta, un fet que ha denunciat la Cambra de Comerç de Barcelona.

I és que amb els catalans tothom s'hi atreveix, també el xeic de Qatar que presideix el Club de Futbol de Màlaga. Ho han vist a fer tantes vegades i de manera tan natural que s'han arribat a creure que d'això es tractava, i nosaltres obligats a parar l'altra galta, perquè... Ai! de nosaltres que se'ns acudeixi reivindicar-nos, que ens acusaran de dividir la societat!

Consells municipals de participació a Arenys de Mar

El 16 de març de l’any passat vaig escriure un post sobre l’activitat dels consells municipals de participació d’Arenys de Mar. De fet, més que parlar de l’activitat comentava les dificultats per saber quants consells existien i quins funcionaven.

En l’escrit manifestava els problemes que vaig tenir per trobar els consells existents i quedava en evidència que l’organització del web era inapropiada i que l’activitat dels consells, que d’allí es desprenia, era ridícula.

Deu mesos després ho intentat de nou, suposant que amb l’entrada en vigor de la nova llei de Transparència i Bon Govern, la situació hauria canviat i no em resultaria tan difícil localitzar els consells. Anava errat.

El web municipal continua essent un caos, si més no pel que fa als consells municipals de participació. A l’apartat de consells només n’hi surten tres: el Consell de les Dones i el de Cultura, sense cap tipus informació d’activitats, i el Consell Sectorial de la Residència Geriàtrica, on la darrera acta és del 28 de setembre de 2015.

Imaginant que n’hi havia d’haver més i també més actius, he accedit a “Govern Obert”, a l’”Agenda dels Consells Municipals”, que deixa clar que es tracta d’un espai on pots consultar el llistat de consells municipals de participació.  En aquest apartat, però, només hi ha el Consell Municipal de la Gent Gran, que no figurava a l’apartat anterior, però no hi ha cap activitat, i el Consell Municipal de les Dones, amb un parell d’intervencions sense resposta dels anys 2013 i 2015.

No m’he donat per vençut i he intentat trobar consells en alguna altra secció del web municipal, i ho he aconseguit. He buscat servei a servei si tenien cap consell i quina era l’activitat que realitzaven.

El Servei d’Igualtat té el Consell Municipal de les Dones, l’únic que he trobat a tot arreu, i a més hi ha l’acta de la sessió del 19 de setembre de 2013.

El Servei de Cooperació Internacional i Solidaritat també té un consell, el de Cooperació, però no hi ha cap convocatòria.

El Servei d’Educació parla del Consell Escolar Municipal, que no es constitueix per iniciativa municipal, sinó que ve determinat pel Departament d’Ensenyament, però no hi ha cap informació de convocatòries ni actes.

El Servei d’Esports, en l’apartat d’activitats, hi figura el Consell d’Esports que té com a darrera acta la de la sessió del 14 de juliol de 2015.

El Servei de Gent Gran disposa del Consell de la Gent Gran, que ja havia trobat abans, i en aquest cas la darrera acta és la del 12 de setembre de 2013, i una convocatòria per al 20 de març de 2014.

No he sabut trobar res més. Aquest és el panorama de la participació ciutadana a través dels consells de participació, previstos en el Reglament de Participació Ciutadana vigent del nostre Ajuntament, i també del desmanec del web municipal.

Espectaculars fitxatges de C's per a les generals

He llegit al diari ARA que C's de Cantabria ha fitxat un humorista deplorable per encapçalar les llistes per a les eleccions generals del proper mes de juny. Sortosament no el conec de res ni mai n'havia sentit a parlar. Aquest és l'avantatge de no sintonitzar segons quins canals i programes de televisió.

Diu la Mònica Planas que es tracta d'un tal El Felisuco que s'ha fet  famós a base d'explicar acudits que deixen verdes les dones, és a dir, un fomentador indirecte de la violència de gènere. Si a aquest personatge hi afegim el candidat per València, l'actor Toni Cantó, ens podem fer una gran idea de quin partit és C's.

Cada vegada tinc més clara la meva opinió sobre Ciudadanos. M'agradaria poder compartir aquesta opinió amb una gran majoria d'espanyols, perquè no es deixessin ensarronar per un líder a qui no li podem negar carisma, però que seria millor nomenar-lo encantador de serpents.

Darrere de C's no hi ha ni ètica ni voluntat de servei, sinó simplement ambició de poder d'una colla de personatges que han sortit del PP perquè el devien trobar massa de centre. I amb això no em carrego a una gran majoria de persones que militen o voten C's, ja que les persones som molt vulnerables i ens deixem enredar amb massa facilitat.

Tant de bo algú ens il·lumini i, si no acabem de saber a qui hem de votar, com a mínim tinguem clar a qui no ho hem de fer. Per cert! malauradament Xavier Amor, com avançava l'altre dia, no anirà a les llistes del PSC del 26 de juny, si més no en una posició que li asseguri sortir escollit. Potser serà una sort per a la seva ciutat de Pineda.