Avui jazz, demà clàssica

Aquest cap de setmana comencen dos cicles de concerts que han esdevingut tradicionals. Avui, divendres, hi haurà el primer concert del Festival de Jazz, a càrrec d'Albert Bello & Oriol Saña Quartet, i demà podrem escoltar al Nexus Piano Duo, dins del cicle de concerts del Festival de Música de la Gruta, però que en aquesta ocasió tindrà lloc al patí del Xifré.

Però és un cap de setmana farcit d'activitats, amb un altre concert dissabte, a càrrec del Dreamer's Ball Quartet, emmarcat dins dels sopars al carrer, que també n'hi ha quatre, i un altre concert diumenge, també al carrer de la Perera. Una cantada d'havaneres a càrrec de La Vella Lola.

Us recomano que mireu l'agenda del web municipal o les cartelleres repartides per la Riera, perquè em deixo altres activitats tant o més interessants que abasten públic de totes les edats. I això és Arenys de Mar cada estiu, sense que la resta de l'any es quedi gaire enrere. 

És una sort viure en una vila tan dinàmica, amb tantes activitats, amb la col·laboració d'entitats i grups organitzats. Els problemes, que en tenim, queden d'alguna manera una mica decantats per donar pas a moments d'esbarjo, d'alegria, de cultura, de convivència. És important saber-ho valorar i pensar que no tot s'acaba amb les cridòries de les xarxes, ni amb la violència o incivisme, que també en tenim.

Gaudiu de la festa, passeu-vos-ho bé. Recordeu que entre tots podem aconseguir una vila alegre, divertida i culturalment dinàmica. Comuniquem-ho als més despitats, i també a aquelles famílies que tenen més dificultats per anar fent bullir l'olla. Entre tots hem d'aconseguir fer un gir a aquesta dinàmica que sembla que ens porta al caos. Sempre en ve a la memòria aquella cançó La vida és bella, de la pel·lícula amb el mateix nom, i penso que té tota la raó, sobretot si la sabem afrontar amb ganes i tenim el suport de la resta de vilatans.

Música desafinada al Liceu

Aquests dies el Liceu de Barcelona ha estat notícia per uns concerts organitzats per un promotor privat, amb un resultat desastrós. Algunes persones, assistents als concerts, han escrit a les xarxes socials el seu enuig per la mala qualitat musical, i avui se'n feia ressò el diari ARA i també TV3. La direcció del Liceu s'excusa dient que no són concerts que ells organitzin, sinó que els hi lloguen l'espai unes empreses externes. A mi no em serveix d'excusa.

L'etiqueta de qualitat és important per una institució com el Liceu, però ho és també per qualsevol teatre o auditori que vulgui aconseguir un públic fidel. Hi ha obres de teatre o musicals molt coneguts que per ells sols ja atrauen el públic. N'hi ha molts altres que no, i aquí és on, a parer meu, hi juga l'encert de la direcció del teatre o auditori de fidelitzar la gent. Aconseguir que els amants del teatre o de la música assisteixin als espectacles sense conèixer les obres, amb la certesa que, organitzats per aquella institució, segur que valdrà la pena.

Recordo que aquest era el meu lema durant una època que em vaig encarregar d'organitzar temporades de teatre. No sempre podies fer venir grans obres o reconeguts actors i actrius, però buscaves obres interessants, que poguessin agradar al teu públic, i ho programaves, aconseguint la confiança del públic assistent.

He llegit que el mateix promotor d'aquests concerts al Liceu, té previst organitzar pròximament concerts a diferents indrets de la península, i també a l'Auditori de Barcelona. No sé si l'escarment del Liceu servirà per fer desdir a moltes persones d'assistir als concerts. D'entrada, qui estigui una mica atent a les notícies, desconfiarà d'un promotor que ha estat capaç d'organitzar uns concerts tan maldestres. 

Segons diu la notícia, els músics no havien pogut assajar abans les peces musicals, faltaven instruments i es tocava igualment, fins al punt que alguns dels intèrprets varen desistir de tocar, per vergonya. 

Des d'aquí el meu consell a la direcció del Liceu i altres teatres i auditoris que vulguin fer diners llogant el seu auditori: no caiguin en l'error que tothom ho pot fer, i encara menys decebre els seus clients potencials. Pel bé de la cultura, i la música en aquest cas, siguem cauts i assegurem-nos de qui ve a tocar.

Gaudint del cant i els records

Aquesta tarda escoltava el Magnificat de J.S. Bach, i recordava la vegada que el vaig cantar en una trobada d'Europa Cantat a Autun (França), sota la batuta de Michel Corboz. Ja no recordava els anys que han passat, i ho he buscat a Internet. Va ser l'estiu de 1973. Més de cinquanta anys! Són molts anys, però no ho he oblidat mai més. Va ser la meva primera sortida a Europa per cantar tot el dia durant una setmana. Després en vindrien d'altres. Una gran experiència.

Sempre que escolto aquesta peça, i ho faig sovint, em venen a la memòria aquelles imatges, aquelles trobades matinals, al cant comú, sota la batuta de grans directors. Més tard les hores d'assaig, per preparar la interpretació del Magnificat. I els vespres els grans concerts. Tots ells molt interessants. 

Probablement s'ha d'haver cantat en una coral per poder-ho entendre. Poder copsar què representa la força del cant. La importància del conjunt. El paper de cadascun dels seus integrants, per aconseguir un treball d'equip, i fer gaudir de la bona música els aficionats que assisteixen als concerts.

Han estat molts anys cantant en una coral, a Vic, Barcelona, Palma, i a Arenys. Corals ben diverses, d'edats i inquietuds diferents, però amb el component comú de gaudir de la bona música. I les sortides a fora per cantar i escoltar la música coral arreu. També per viure plenament uns dies de vacances i conèixer altres contrades. Tot enriqueix i al llarg de la vida és el que t'omple i et fa feliç.

Enguany el Nadal que vivim no és com els altres. Obres els ulls a una realitat que t'entristeix. És quan diem que és llei de vida, però que quan t'hi trobes et colpeix, i et fa veure que hi ha moltes famílies, moltes persones que passen dificultats, també Nadal, i que no desapareixen fàcilment. Persones que es troben enmig d'un conflicte bèl·lic. Persones que no tenen feina, o que han hagut d'emigrar a terres llunyanes i que no els ho posen fàcil. El dolor dels altres te'l fas teu i t'ajuda a afrontar les dificultats quan et venen de cara. 

Desitges que no hi hagi sofriment per a ningú, que surtin les forces d'allà on sigui, pensant que sempre hi ha coses pitjors, i que la mort no la podrem evitar. 

El Teatre Principal, un espai cultural ben viu

Avui s'han donat a conèixer les dades d'assistència als espectacles del Teatre Principal d'Arenys de Mar durant el 2023. La xifra és de rècord, i això és una bona notícia en molts sentits. En primer lloc és un premi al treball i constància dels gestors del teatre. Una feina que no és fàcil i obliga a estar sempre al peu del canó durant tot l'any, pensant en tots els detalls, no només a l'hora de fer la programació i encertar-la, sinó per a cada espectacle deixar a punt el teatre, i satisfer totes les necessitats i demandes que les companyies i artistes sol·liciten.

    També ens hem de felicitar els arenyencs que tenim la sort de comptar amb un teatre amb tanta vitalitat, a la cantonada de casa. La proximitat amb Barcelona ens permet desplaçar-nos-hi amb certa comoditat per gaudir de grans espectacles, però tenim l'oportunitat d'assistir a obres de teatre i concerts, que ens els porten a casa, i això és molt d'agrair.

    I el fet que la xifra hagi estat rècord vol dir que cada vegada hi ha més persones que hi assisteixen, o que repeteixen la seva participació en les activitats que s'hi programen, i que aquestes agraden. Un mèrit dels organitzadors, i molts punts per les companyies i grups musicals de casa nostra que es prodiguen anant a munt i avall pel territori català.

    Estic segur que podríem trobar lliçons pendents que entre tots hauríem de mirar de donar-hi resposta. Hi ha famílies que probablement no han assistit mai a cap dels espectacles programats al Teatre Principal, i caldria saber-ne els motius i intentar resoldre-ho. Si es tracta de qüestió pressupostària, hauríem de trobar la manera de facilitar-ne l'accés, i si cal fer més publicitat de tot el que s'hi cou, també trobaríem la manera que tothom se n'assabentés.

    Des d'aquí felicito a totes les persones que fan possible aquesta excel·lent programació, animant-los a no defallir, i aprofito per demanar al nostre govern municipal que resolgui d'una vegada per totes la situació irregular que s'arrossega des de fa temps. No tots els municipis de la mida del nostre tenen la sort de disposar d'un teatre com el Principal, i això ha d'engrescar als nostres polítics per donar-hi més suport i fer més fàcil la feina de l'entitat responsable del teatre, la Societat Coral l'Esperança. Moltes gràcies i endavant!!!

En record de l'Antoni Badosa

M'acabo d'assabentar de la mort de qui fou regidor de Cultura a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, el senyor Antoni Badosa. No cal dir que m'afegeixo a totes les persones que volen expressar el seu condol als familiars i amics del difunt, i ho faig amb sentiment perquè en guardo un molt bon record de la seva persona.

L'Antoni Badosa ha estat una persona molt important a la nostra vila, tant per la seva qualitat humana, com per la feina que ha desenvolupat durant els anys que va formar part de l'equip de govern municipal. Al marge dels sentiments partidistes és important valorar la feina desenvolupada, dedicant hores i més hores de la vida d'un mateix pel bé del poble.

Hi ha prou persones a la nostra vila que podran fer un bon recull de tot el seu treball millor que no pas jo. El reconeixement oficial li va venir donat l'any 2017 quan se'l va nomenar fill predilecte de la vila.

En guardo bons records dels primers anys de l'Escola de Música d'Arenys, i del cicle inicial de concerts d'estiu que celebràvem a l'església parroquial. Sempre vàrem tenir el seu suport i ens va ajudar a lluitar per aconseguir una escola amb molts alumnes i de referència a la comarca.

Anys després va ser la regidoria d'Ensenyament qui va liderar el suport a la iniciativa de l'escola de música, però al començament de tot va ser la regidoria de Cultura que l'Antoni Badosa dirigia, la que va fer possible que el somni d'uns pocs amants de la música aconseguíssim la creació del que haurà estat una gran escola d'ensenyament musical a la nostra vila, amb alumnes de casa, però també d'altres poblacions veïnes, que no varen tenir la sort de gaudir d'una escola fins anys més tard.

Vull agrair públicament a l'Antoni Badosa la seva feina al capdavant de la regidoria de Cultura, la seva amabilitat, la seva entrega a resoldre tots els problemes que sorgien davant d'una iniciativa que a Catalunya no estava tan reglamentada com ho està a hores d'ara.

La política no és agraïda. És dur entrar en política perquè existeix la crítica fàcil i darrerament l'insult gratuït. És cert que hi ha persones que es valen de la política per enriquir-se personalment o per fer ostentació davant dels altres, però també és cert que hi ha una gran majoria de gent que entra a la política per servir el poble i els seus veïns, per dedicar el seu temps a millorar la vida de tots. Aquest és el cas de l'Antoni Badosa a qui mai no li haurem agraït suficientment tot el que ha fet. Moltes gràcies i que descansis en pau.

Michel Corboz, quaranta-vuit anys després

Avui m'he assabentat de la mort, el passat dijous 2 de setembre, del director d'orquestra i de cors, Michel Corboz, que vaig conèixer fa quaranta-vuit anys, a la trobada Europa Cantat d'Autun, a França. Amb la Coral Canigó de Vic, ens vàrem desplaçar uns quants cantaires per treballar el Magnificat de Bach, a mans del director suís.

No cal dir que va ser una gran experiència i en guardo un molt bon record, per diversos motius. Jo, llavors era jove i va ser la primera sortida a Europa, fora de la família, i la primera trobada de cantaires que al llarg dels anys he participat, sempre amb bona companyia i gaudint de la música.

El fet de ser jove, experimentar sortir de casa, i cantar tot el dia, des que ens llevàvem fins que anàvem a dormir, assistint a molts concerts i treballar amb ganes una peça musical, en aquest cas el Magnificat de Bach, va fer que guardi un gran record del músic suís que acaba de morir.

En aquells moments, que no tenia tan a mà els viatges arreu del món, em va sorprendre que el director Corboz també dirigís un cor de Lisboa, la qual cosa feia que hagués d'anar amunt i avall per assajar. Per a mi, en aquells moments, el desplaçament era una excepcionalitat.

Recordo molts moments d'aquells dies a Autun, allotjats de mala manera i amb prou feines ens podíem dutxar, però és ben cert que la joventut ho aguanta tot. A mesura que et fas gran, vas seleccionant i ja no ho veus tot de la mateixa manera.

Després vingueren altres trobades Europa Cantat, a Lucerne, Namur, Strasbourg, i alguna setmana cantant entremig, però diuen que la primera sempre és la que et queda més memoritzada, si més no la que et fa més impacte. És per això que havent conegut la mort del director Michel Corboz, he volgut fer un recordatori en el meu blog. Ell ha format part de la meva història.

Amb Beethoven desitjant l'entrada d'un millor any

El 16 de desembre de l'any 1770 va néixer a la ciutat alemanya de Bonn el gran compositor Ludwig van Beethoven, i per això l'any que entrarem celebrarem el seu 250è aniversari amb multitud de concerts arreu del món. A casa, per no ser menys, ja he instal·lat les nou simfonies que m'acompanyaran molts moments de repòs i d'escriptura dels meus posts.

Recordo que a casa dels meus pares teníem un tocadiscs que es plegava com una maleta, i uns quants discs, al començament no gaires, però entre ells hi havia algunes de les més famoses simfonies de Beethoven. Vaig començar, doncs, molt aviat a escoltar la seva música. Amb el temps m'he dedicat a escoltar més música coral i compositors anteriors, de l'època barroca i més matinera. Tot i així no he deixat de considerar Beethoven com el que ha estat, un dels millors compositors de la història de la música.

Avui, doncs, he iniciat el meu homenatge al compositor alemany i sense esperar l'inici de l'any commemoratiu he començat a escoltar les seves simfonies, que m'acompanyen en la redacció del meu post de Nadal.

Tot paint el menjà de Nadal, us desitjo unes bones festes i en cosa de vuit dies, una bona entrada d'any, que sigui millor que el que està acabant i que els nostres presos polítics puguin sortir de la injusta presó, i s'avancin les eleccions per poder aconseguir un govern i un president millor del que tenim ara.

Menys de 4 euros per aparcar a la Riera

A la pàgina web de Ràdio Arenys he llegit la notícia de la tarifa 24 hores a l'aparcament del Xifré. Crec que és una bona notícia que no sé com serà viscuda, perquè Arenys té un problema greu d'aparcament, però un altre d'encara més greu que és conceptual. M'explico. 

Totes les accions i decisions que prenem tenen unes conseqüències, algunes favorables i d'altres que no ho són. Quan prenem aquestes decisions hem de tenir-ho en compte, per evitar que després estiguem parlant de drets erronis. Què vull dir? Si decidim tenir un cotxe, perquè ens agrada o perquè el necessitem, hem de saber que hi ha una sèrie de comoditats que ens faran més fàcil la vida, però aquesta propietat comporta unes servituds o uns costos que no ens han de venir de nou. Necessitem assegurar el vehicle, comprar benzina, pagar l'impost de circulació, fer-ne el manteniment... i buscar un aparcament, ja sigui fix o rotatiu. Voler negar aquestes necessitats seria d'estúpids.

Què és el primer que qüestionem? Pagar per aparcar! Quan l'espai és sobrer és lògic que trobis la manera d'aparcar sense que et costi diners, però quan hi ha escassetat de places d'aparcament, l'única manera possible és aconseguir la rotació o construir equipaments idonis. És tan extraordinari?

Som molts els que tenim clar que quan ens desplacem a Barcelona hem de buscar un pàrquing, pagant. No se'ns acut donar voltes fins a trobar una plaça lliure i gratuïta, a no ser que sigui en dies i hores tempestives. Per què, doncs, ens ve tan de nou que a Arenys s'hagi de pagar?

Fa ja força anys que a Arenys es va començar a pagar entrada per assistir a concerts. Quan ho vàrem instituir, va costar molt que els arenyencs entenguessin que havien de pagar l'entrada per escoltar un concert a la parròquia. Ara, la majoria de les persones que assisteixen als concerts troben la cosa més normal el fet de pagar entrada. Passarà el mateix, amb els anys, a l'hora d'aparcar a Arenys? Tindrem assumit que no hi ha lloc gratuït per a tothom, i menys al centre de la vila?

L'ajuntament ha de fer fàcil i el més econòmic possible, poder aparcar al centre d'Arenys, perquè, entre altres coses, és un benefici per al comerç vilatà. Nosaltres hem d'entendre que anar fins a la Riera en cotxe, té un cost que no podem obviar ni queixar-nos.

Ens apropem a Edvard Grieg

Ens hem llevat a la ciutat noruega que va ser capital de país, Bergen, amb el repte de ser dels pocs turistes que visiten la ciutat sense veure caure ni una gota. Us avanço que el repte s’ha aconseguit, i en el moment d’escriure aquest post estem volant cap a la capital sueca, Stockholm.

El matí l’hem començat visitant la casa-museu del gran músic noruec Edvard Grieg, el seu estudi i l’actual sala de concerts, amb una capacitat per a dues-centes persones. Us haig de dir que la visita ha estat molt interessant, i el paratge on es troba és espectacular. Hem tingut la sort de ser els primers d’arribar-hi i per tant sense saturació de turistes, cosa que sí passava quan nosaltres sortíem en direcció al Gamle Bergen Museum, una reproducció de l'antiga ciutat de Bergen.

La tarda l’hem aprofitat per visitar alguns carrers de la ciutat, i especialment el barri de Knosesmauet, on es troba tot un conjunt de cases de fusta típiques de la ciutat, que ara no visiten els grups organitzats a petició dels seus habitants, que veien afectada la seva vida íntima i familiar. He pensat en els barcelonins queixosos per la saturació del turisme. A Bergen, tot i haver-hi molts turistes, no tens la sensació de caos, com sí passa als voltants de la Sagrada Família.

Després hem pres el vol des de l’aeroport de Bergen fins a Stockholm, que és el moment en què estic escrivint aquest post. A l’aeroport hem tingut un imprevist que hem solucionat gràcies a l’amabilitat dels treballadors de l'aeroport, i la primera cosa que ens ha vingut al cap és pensar que el mateix conflicte, al nostre país, no hagués acabat bé, simplement per qüestió d’actitud i professionalitat ben entesa. Em reservo tractar aquest tema en profunditat una vegada arribem al nostre país. Pensar-hi m’avergonyeix.

No trigarem gaire en arribar a la nostra destinació: Stockholm.

Europa Cantat Júnior 2017

Avui llegia la notícia de Ràdio Arenys sobre la participació d'uns cantaires joves d'Arenys de Mar a la  trobada musical Europa Cantat Júnior a la població francesa de Lió. Els desitjo que en gaudeixin i us asseguro que els resultarà una experiència que no oblidaran fàcilment.

Una mica més gran que ells, fa una colla d'anys que em vaig estrenar en les meves sortides a Europa en trobades musicals. He participat en diferents setmanes cantants per Europa, però més espectacular les trobades Europa Cantat que se celebraven cada tres anys. 

També va ser una població francesa la meva primera experiència, a Autun, no gaire lluny de Lió, l'any 1973. En guardo un molt bon record tot i que l'allotjament, en casernes militars, tenia molt que desitjar, però el fet de despertar-nos amb música i no parar fins a l'hora d'anar a dormir, cantant i escoltant concerts, em va animar a participar en les següents trobades a Luzerna (Suïssa), Namur (Bèlgica) i Strasbourg, novament a França.

A Autun vàrem treballar el Magníficat de Bach sota la direcció de Michel Corboz. Sensacional! Guardo bons records de directors de corals i orquestres com Marcel Corneloup, Gilbert Martens, Gottfried Wolters, Philippe Caillard...

Fa anys que he deixat el món coral, però el tinc molt present en el meu dia a dia, i no és estrany que el meu gust per la música clàssica es decanti majoritàriament en el Lied, en els cors, en la música coral.

Les entranyes de l'orgue de Santa Maria de Mataró

A La Vanguardia li agradaria que els sondejos que encarrega li donessin més la raó en el seu afany per criticar la voluntat sobiranista de la majoria del Parlament català, però no hi ha manera. Quan semblava que la cosa anava de baixa, encarreguen un nou sondeig i els sobiranistes repeteixen majoria parlamentària. Quina mala sort!

La intoxicació de notícies d'aquests dies està arribant a nivells alarmants. Voldria tenir la certesa que continuaré conscient de tot aquest entramat d'uns i altres per condicionar fins i tot la nostra vida, els nostres moviments. A casa, que ja ho mirem tot una mica de reüll, i força de passada, procurem entretenir-nos i pensar en altres coses.

Aquest diumenge al migdia ens vàrem endinsar a les entranyes de l'orgue de Santa Maria de Mataró. Tot i que no sóc un gran devot a la música d'aquest instrument, reconec la seva importància com a instrument total, i també li conec peces musicals interessants. Probablement estem una mica viciats i escarmentats amb els succedanis que ens col·locaven a les esglésies del nostre país, que varen perdre els seus orgues en temps de la guerra civil.

S'ha de dir que l'explicació de l'organista Raül Prieto va ser molt interessant, i vàrem poder entendre la mecànica de l'orgue, una gran desconeguda per la majoria dels mortals. És d'agrair la sinceritat de les seves paraules que no pretenien mostrar-nos una peça única, que no la és, però sí un instrument valuós que fa possible l'organització d'un cicle de concerts anual, que poc a poc va assolint prestigi. Sens dubte que amb l'empenta d'en Raül, el futur de l'orgue i del seu emplaçament, com a centre de reconegut prestigi estaran assegurats.

Tot indica que s'acaba l'estiu, però el Congrés no desencalla

Es van acabant els concerts d'estiu i ens comencen a bombardejar amb col·leccionables de tot tipus... això vol dir que arriba el setembre i el nou curs, escolar i professional. S'acaben les vacances per als que encara n'estem gaudint, però en política tot segueix més o menys en el mateix lloc. Acabo de veure que Rajoy ha perdut la primera votació: una bufetada al seu ego.

Demà començarem el setembre i totes les ganes d'iniciar una nova etapa de la nostra vida ens desvetllen i no ens deixen dormir com abans. Comences a pensar en la feina que t'espera, els maldecaps que tindràs per resoldre segons quins temes, però amb la il·lusió d'encarar-ho amb optimisme i renovació. No anem a regenerar res, com diuen els de C's, sinó simplement a agafar-ho amb més ganes.

Avui he assistit a un funeral a la mateixa església i amb el mateix mossèn que el dia del funeral del pare. Ha tornat a parlar de la Beata Teresa de Calcuta, que santificaran diumenge, amb el mateix exemple. Un déjà vu. Una bona colla dels assistents hem repetit. M'agradaria escoltar els comentaris en privat. Ens hem trobat els familiars que malauradament només veiem en funerals i t'adones que la vida passa de pressa, que aquells marrecs s'han fet grans i ja són pares, i et retrobes amb la cosina més gran que tens i la veus tan bé com sempre... només noranta-dos anys.

I avui també ha estat un dia de parlar de projectes de futur, amb il·lusió, com si fóssim uns quinzenets! (paraula errònia, però que utilitzàvem), i veus que al Congrés de Diputats estan encallats i en bona part per culpa del procés. I com és que té tanta repercussió? S'ho estaran prenent seriosament?

Esperarem a què passa divendres i si Rajoy ho torna a intentar o bé ens conviden a menjar escudella amb galets a les meses electorals.

No hi haurà eleccions

Acabem de conèixer la decisió del president en funcions, Artur Mas, de no optar a la presidència i permetre que les CUP se surtin amb la seva, i d'aquesta manera hi hagi nou president, nou govern i no haguem d'anar a les eleccions el mes de març. 

Caldrà escoltar els detalls per després opinar. No ho he volgut seguir en directe, perquè n'he quedat molt fart, i he preferit escoltar els concerts de vent de Mozart, que feia dies que no sentia. Són 5 cd, i del tot recomanables.

Ara caldrà refer tot el mal que els diferents polítics han provocat, no només al procés, sinó al govern i al país, que és pitjor. Mas ens deia que continuaven governant, i suposo que era cert, però quan entre mans tens un tema tan important i delicat com proclamar el president del govern, no es pot treballar amb totes les forces ni capacitats.

No sé si hem perdut tres mesos, o això ens haurà fet més forts, però sí que convé posar-se a treballar i assegurar estabilitat. Si el pacte entre les dues forces independentistes només serveix per nomenar un nou president, no anirem enlloc. Cal fer política i avançar. No seria bo que després de tres mesos per acordar qui ha de ser el president del nou govern, ara necessitéssim un temps semblant per decidir cadascuna de les decisions que s'han de prendre per fer avançar el país.

Desitjo que es desencalli tot plegat. Tinc les meves pors i per això aquests dies deia que el millor que podia passar era anar a les eleccions. No acabo d'estar convençut que el nou president tindrà el suport del Parlament per governar. Si les meves pors es confirmen, hauria valgut més no arribar a l'acord i convocar les noves eleccions. Ho seguirem de prop.

El Messies ens anuncia que el Nadal ja és aquí

Se m'ha espatllat el lector de cd i haurà de passar per cal mecànic. ¿Encara s'arreglen els aparells electrònics o simplement es substitueixen per uns de nous? Confio que no l'hagi de canviar. No recordo ben bé els anys que té, però vint-i-bastants sí que els té. M'ha fet molta companyia!

O sigui que la programació discogràfica ja no la decideixo jo, sinó que em ve donada per Catalunya Música. A vegades és un pal, perquè et programen concerts per oblidar, o entrevistes esgotadores... A vegades, però hi surts guanyant perquè descobreixes noves peces, nous autors, o en recuperes alguns d'aquells que fa temps que tens oblidats.

El concert d'avui és d'allò més conegut, encara que la majoria de la gent només en recorda l'Al·leluia. És precisament el Messies de Haendel, que és més que un simple Al·leluia. L'heu escoltat mai tot sencer? Us ho recomano.

Hi ha peces que s'han immortalitzat no pas per casualitat. Hi ha compositors que perviuran per sempre, i tampoc no serà per casualitat, sinó pel valor de les seves obres, la seva bellesa, la seva emotivitat, la gairebé perfecció. 

Ja sé que la majoria dels grans compositors són coneguts majoritàriament només per unes poques composicions: Monteverdi, pels seus Madrigals; Vivaldi, per les 4 estacions; Mozart, pel seu Rèquiem, i la Flauta Màgica; Bach, per les passions i les cantates; Beethoven, per les 9 simfonies; Brahms, pel seu A German Requiem, Fauré, també pel seu Rèquiem... Però n'hi ha més, i alguns d'ells compten amb una obra extensíssima.

Deixeu-me que em perdi entremig de les notes del Messies, en la versió que en va fer Mozart, mentre la CUP i Junts pel sí recuperen el diàleg. Sens dubte que el diàleg de la bona música és excels!