Recordant Salvador Espriu

Avui, quaranta-un anys de la mort de Salvador Espriu, he assistit a la presentació del llibre d’en Pep Quintana i l’Ignasi Massaguer, Salvador Espriu i els seus veïns, una guia del cementiri de Sinera, a l’Ateneu arenyenc. La sala feia goig i els participants a l’acte ens han fet gaudir d’una bona estona. Música, recitats, records i anècdotes s’han intercalat durant una hora llarga.

Haig de dir que en moments així m’adono que m’he fet gran i que el temps vola. Sembla que era ahir que em trobava cantant al cementiri de Sinera, en l’últim adéu al poeta.

Es respirava un aire de satisfacció i, per què no, d’orgull arenyenc. De sentir-nos covilatans de l’insigne poeta.

Sebastià Bonet, filòleg lingüista i poeta català, ens ha retratat el seu avi oncle, amb anècdotes i referències que només un familiar proper pot guardar i estimar, apropant-nos una mica més a un personatge referent d’una època, un país i una cultura significativa.

No cal dir que hem d’agrair l’Ateneu l’organització d’aquest acte, i naturalment a tots els que es trobaven dalt l’escenari. Breu recital de violins, molt ben interpretat, i una lectura fresca de fragments de la Tereseta-que-baixava-les-escales. En guardarem un bon record i en llegirem el llibre, i segur que en gaudirem.

Què voldries que recordessin de tu?

Aquesta setmana he assistit al funeral d'en Cinto, un meu cosí amb qui vàrem compartir moltes estones durant la nostra adolescència i de qui en guardo un bon record. La seva mort, massa jove, em va sorprendre i afectar, però no va ser només a mi, sinó que això va quedar palès el dia del seu comiat, parlant amb totes les persones que hi varen assistir.

L'acte, molt emotiu, va recollir pensaments, anècdotes i moments de la vida d'en Cinto per part de les persones que el varen tenir més a prop. Era un recull de tot allò que queda en la seva memòria pel qual serà recordat. Això va fer preguntar-me què voldria que recordessin de mi després quan ja no hi sigui.

Ens passem la vida lluitant per anar creixent, però no sempre agafem el camí correcte, o el més oportú, o el que més bé afavoreix els que tenim al costat, la família, els veïns, els companys de treball i del lleure. Segurament que si hi penséssim una mica canviaríem algunes coses de les que fem, sense que això ens obligués a fer cap marrada important.

Oi que és bonic sentir com els amics i parents d'un difunt en parlen amb elogis i, sobretot, afirmen que al seu costat es vivia molt bé, que no tenia un no per a ningú, que estava sempre a punt per ajudar, sense fer gaire soroll? I això no deu ser tan difícil d'aconseguir si ens ho proposem, o sí?

D'aquí la importància de ser conscients en tot moment del que fem, de per a qui ho fem i quin benefici personal i col·lectiu n'obtenim. D'aquí la importància que cada vespre, abans d'anar a dormir, siguem capaços de repassar tot el que hem fet, tot el que ha succeït al nostre costat, i mirar si ho podem millorar l'endemà.

El comiat d'en Cinto va ser tal com es mereixia, i ben segur que n'estarà orgullós, no tant per ell mateix, com per saber que les persones que han compartit la vida amb ell n'han gaudit. 

Veus que ens transporten al passat, a les arrels

Aquesta tarda he tingut l'ocasió d'escoltar un reportatge d'uns vint minuts sobre Tavertet, amb la veu de diferents persones que han viscut o viuen a la població, explicant anècdotes que ens acosten la seva història, la seva gent i la seva evolució, que per a les persones que l'hem conegut des de fa molts anys, ens aporta bells records.

Escoltant els diferents relats a Veus de Tavertet, t'adones que sovint, quan descobrim un poble, un territori, una gent, només et fixes en el moment present i se't fa difícil d'imaginar el seu passat i com s'ho han fet per arribar fins aquí. En el cas de Tavertet, si ens remuntem a seixanta anys enrere, que són els meus records, la diferència a com és ara és total. 

En alguna ocasió ja he escrit en aquest blog algunes de les vivències sobre Tavertet, i alguna cosa explico en aquest reportatge. Com us podeu imaginar, passar d'una població sense llum, ni aigua, ni carretera transitable, a com està ara, transforma radicalment la manera de viure d'uns habitants, en uns anys on no hi havia Internet, però tampoc televisió i amb prou feines disposaven d'algun aparell de ràdio.

L'evolució de Tavertet és una mostra de l'evolució del nostre país, focalitzada en un punt, un cul de sac, en un medi rural i sense gaires recursos. Gent treballadora, dedicant totes les hores del dia al camp i al bestiar, o al bosc, i ajudant-se mútuament per afrontar les dificultats i adversitats.

Des d'aquí vull felicitar la iniciativa d'aquest projecte, que ajuda a recordar un passat no molt llunyà, però completament diferent a la realitat actual, quan encara hi ha persones que en poden donar testimoni, i fer-nos veure que som aquí gràcies al treball de moltes persones amb nom i cognom, però que tenien un àmbit d'actuació molt reduït, amb moltes dificultats per desplaçar-se i comunicar-se amb la resta del món.

L'altre dia, al curs de filosofia, parlàvem del passat, present i futur, i encara que coincidíem força en la necessitat de viure el present, no ens acabàvem de posar d'acord amb la importància que havíem de donar al passat i el futur. Sempre he defensat que necessitem viure més el present, sense oblidar, però, d'on venim, ni que la nostra actuació d'ara condicionarà el nostre futur. El passat és important per entendre el present, i en alguns casos evitar errors del passat, pensant en el futur. 

Estic segur que si escolteu el reportatge us interessarà, tot i que reconec que per a les persones que hem seguit de més o menys a prop els canvis de Tavertet, tenim un afegit emocional incomparable.

La ignorància i atreviment d'alguns polítics

Moltes persones que s'han ficat en política són tan barrudes que no els fa res caure en els més grans ridículs, demostrant sovint la seva ignorància. Aquests dies n'hem tingut un exemple amb la política catalana del PP, que és al Senat espanyol, la senyora Alicia Sánchez-Camacho. Les xarxes n'han anat plenes, però ella segur que ni s'ha immutat. No passa res. Probablement la culpa no sigui només dels polítics implicats, sinó de tots nosaltres, de la nostra societat que té el nivell que té, i ofereix els polítics que pot. No n'hi ha més!

D'anècdotes com la de la senyora Camacho en trobaríem un munt, i normalment van acompanyades d'una crítica ferotge contra els seus adversaris, a qui pretén menystenir. En aquest cas, i com és costum en molts polítics catalans del PP i PSOE, i no cal dir de Ciutadans, els adversaris a combatre són els catalans que pretenen ser alguna cosa més que una colònia espanyola.

Ignorància i mala educació són dues característiques de moltes persones que es dediquen a la política i que donen molt mal exemple. Si una cosa voldries trobar en els polítics seria l'esperit de servei i la humilitat. Jo mai criticaré els sous, perquè entenc que el fet de cobrar o no, mai ha de ser un impediment perquè una persona entri en política. En tot cas podríem parlar del conjunt de dietes i beneficis que s'acompanyen, i que probablement en algun cas són desorbitats i caldria controlar. Sí que s'ha d'exigir, però, treball i compromís. No es pot entrar en política simplement per guanyar-te la vida, desconeixent què passa més enllà de les oficines del ministeri o el Parlament.

Amb l'entrada de Vox a les institucions, hem pogut constatar un disminució del respecte entre diputats i un augment d'exabruptes i proclames xenòfobes o masclistes. La qualitat democràtica s'ha vist afectada i si això és un reflex de la societat, tenim un greu problema que hauríem d'intentar resoldre. És per això que està molt bé que quedi constància del nivell de la senyora Camacho, però preocupem-nos sobretot de com creix Vox i algun sector del PP, ja que els problemes greus poden venir d'aquí.

Els bocamolls del Procés

M'ha cridat l'atenció l'article d'Aleix Moldes, a l'ARA, sobre dos bocamolls, en Santi Vidal i en Víctor Terradellas, que en el seu dia han originat tota una sèrie de problemes a molts independentistes. En el cas de Santi Vidal, quan anava pels pobles predicant que havien obtingut, de manera il·legal, totes les dades dels contribuents catalans, i ara amb l'enregistrament al mòbil de Víctor Terradellas, de no sé quins comentaris sobre la promesa de 10.000 soldats russos a Puigdemont.

De bocamolls n'hi ha arreu i originen molts conflictes. Es tracta de persones que volen presumir i sorprendre els altres, amb mentides o exageracions. El procés català no n'ha estat al marge, i aquests serien dos exemples a tenir en compte.

A l'aparell de l'Estat només li falta anècdotes com aquestes per engegar tot un dispositiu i posar la por al cos als independentistes. Els va molt bé aquests bocamolls per justificar actuacions que no són pròpies d'un estat de dret. A més, tenen la seguretat que tot es posa al seu bàndol i els protegeix perquè la maquinària de l'Estat és a punt i engreixada per posar-se en marxa sense cap tipus d'obstacle legal. Europa queda molt lluny en el temps i quan aterra el mal ja està fet.

Estaria bé que tots plegats aprenguéssim la lliçó i fóssim més assenyats. Esclar que els nostres polítics  tampoc no ens hi ajuden. L'exemple que donen fa pena i així anem, passant els mesos sense avançar, distrets ara per la pandèmia, però amb les conseqüències greus que tot plegat comportarà, que resultarà difícil aixecar el cap.

L'experiència de la Queralt

L'arenyenc Lluís Danés ha aconseguit un nou èxit, ara amb la pel·lícula La Vampira de Barcelona, que ha rebut el Premi del Públic, al Festival de Sitges. Una vegada més la professionalitat i bon fer d'en Lluís ha aconseguit entusiasmar. Serà qüestió de veure la pel·lícula quan en tinguem l'oportunitat.

L'elaboració d'aquesta pel·lícula l'he anat seguit de prop, atès que una companya meva de la feina hi tenia la filla com a participant. Una nena de vuit anys, la Queralt, que ha viscut una experiència que no oblidarà mai, i que en Lluís li ha proporcionat tot el suport i empatia.

Em comentava la seva mare anècdotes de la seva filla que donaven a entendre la importància d'una experiència com aquesta, i que va tenir el colofó a Sitges en una fotografia sobre la catifa vermella. Per a la Queralt, la pel·lícula li ha donat l'oportunitat de conèixer i ampliar el nombre d'amigues, tal com ella parlava de les seves companyes de repartiment, relacionant-se amb persones que tenen una llarga experiència en el món del cinema i el teatre.

No sabem si el futur de la Queralt serà el cinema, però de ben segur que els mesos viscuts, en el rodatge de la pel·lícula i l'apoteosi de Sitges, no ho oblidarà, i segur que l'hi servirà per al seu futur. La seva mare, la Glòria, ens comentava com havia crescut la seva filla durant aquest temps, i n'estic segur que passi el que passi en el futur, l'experiència l'ajudarà en el creixement personal. Enhorabona Queralt!

El mal ús de la comunicació de les televisions privades

No calia que arribés el coronavirus per adonar-nos de les diferències entre televisions privades i públiques, però sí que ens ha ajudat per veure qui està fent bon ús dels mitjans de comunicació i qui hi busca només l'enriquiment a base de sensacionalisme, i amb el risc d'alarmar la població innecessàriament.

Ahir vaig escoltar qui deixava anar una frase important que probablement molts descuidem i és el fet que les televisions privades són concessions públiques, la qual cosa hauria de servir per regular millor la manera de fer d'aquestes privades que no contribueixen a resoldre situacions problemàtiques, sinó que les utilitzen per cridar l'atenció desfigurant la realitat, fins i tot en casos com el del coronavirus on hi podrien haver morts també a casa nostra.

Reconec que a casa no acostumem a mirar la televisió privada, però en tens referències a tot arreu, i t'adones que hi ha uns programes amb uns conductors que només busquen el sensacionalisme. Només cal veure els tipus de concursos programats, la seva poca categoria ètica, i les tertúlies amb protagonistes que no tenen cap aportació interessant, més enllà de les anècdotes escandaloses o dramàtiques.

Crec que el control, que no vol dir censura, de les emissions televisives hauria de ser més exhaustiu, i condemnar tot allò que no compleixi amb un codi deontològic consensuat i que estigui d'acord amb els valors d'una societat lliure i democràtica. A vegades ens inventem molts organismes, però la seva actuació no està a l'altura. Ens queixem de l'educació dels nostres fills, però no ens preocupen prou les barbaritats que ens arriben des dels mitjans de comunicació, on sembla que si no hi ha denúncia, tot s'hi val.

Cent un anys enrere

Avui és un dia especial a la família. Avui és Santa Llúcia, el dia que es lliura el premi Sant Jordi de les lletres catalanes, però a casa avui celebràvem l'aniversari de la mare. Ella va néixer el dia 13 de desembre de 1918, és a dir, ara fa cent un anys. Malgrat ens va deixar fa disset anys, durant tot el dia l'he tingut molt present. La mare és una persona que mai oblides, per anys que passin.

Han estat moltes les anècdotes i experiències viscudes que m'han vingut a la memòria. La mare que va viure la guerra, amb molta pressió a la família, sense pares i per tant sense el caliu familiar que la majoria de nosaltres hem pogut gaudir. Una infància dura i una adolescència traumàtica amb l'esclat de la guerra civil. Això s'impregna a la pell i no et deixa indiferent. 

A casa només vàrem conèixer episodis concrets de la revolució, però l'objectiu era passar pàgina i, malgrat viure sota la dictadura, procurar ser feliç i gaudir de la vida. Potser per això costava d'entendre el nostre rebuig al sistema polític impulsat, i les ganes de desempallegar-nos de les cadenes que ens imposava el dictador.

Però el record de la mare va més enllà i s'endinsa en les anècdotes del dia a dia, dels petits plaers de la vida, de les aficions i traça. I analitzant la pròpia vida, que et porta a prendre decisions, sovint difícils, renunciant a coses que no sempre hi estàs disposat, valores molt més l'esforç dels teus pares en uns anys sense tantes comoditats com ara, però també amb menys ambicions desproporcionades. 

Avui la mare ha estat la protagonista del meu dia. Un dia que he intentat viure plenament i en record d'aquells anys que vàrem compartir i que un set de gener va posar fi.

L'oposició critica la gestió del nou govern municipal

L'oposició critica el govern municipal en els seus primers cent dies, manifestant que la neteja a la vila ha empitjorat respecte al mandat anterior. Personalment penso que és massa aviat per fer una valoració dels primers cent dies, per diverses raons. En primer lloc crec que cal més temps perquè es produeixin canvis significatius que avalin nous resultats, més favorables. Per altra banda, hi ha molts regidors i regidores noves, que estan descobrint què és un ajuntament i com funciona, i cal que adquireixin experiència.

Dit això, si m'obliguen a donar la meva opinió sobre el funcionament de la recollida de brossa, que ara és responsabilitat de la cap de llista de la CUP, hauré de dir que funciona pitjor. La impressió és que l'empresa del Consell Comarcal fa un pèssim servei i que de moment han desbordat les bones intencions de la regidora.

També JxArenys critica l'alcaldessa i la seva relació amb els veïns. En aquest cas sé de què està parlant el regidor Fors, perquè el nostre veïnat l'ha patit i també conec moltes anècdotes negatives d'altres carrers que s'hi ha estat fent reformes. L'alcaldessa no hi pot fer més, i no sap tractar bé la gent que li posa pegues. He assistit, professionalment, en moltes reunions de veïns, i mai he vist un comportament similar d'un càrrec polític, en situacions molt més crítiques i la ciutadania molt més revoltada. És una llàstima.

En memòria dels pares que hem estimat

Avui fa un any que ens va deixar el pare. Gairebé no et pots creure que el temps passi tan de pressa. Ha estat un any complicat i en molts moments em venia al cap la idea de trucar-lo per comentar-li un fet o demanar-li si recordava tal cosa. 

Amb la mort dels pares et vénen a la memòria moltes anècdotes viscudes i compartides. Moments alegres i d'altres no tant, però al mateix temps apareix una cortina espessa que no et deixa veure més enllà i per tant desapareix la possibilitat de recordar coses que de ben segur ells t'ho podrien explicar, però no els tens amb tu.

S'esborra, doncs, una part del passat que no arribaràs a conèixer mai. Amb els pares també han marxat els seus amics, els germans i germanes. No ha quedat ningú. Ara som nosaltres la generació que es troba a primera fila i la que ha d'afrontar el pas del temps amb l'obligació de fer-ho còmode per als nostres fills.

T'adones realment que aquella frase que sovint sents sobre la durada del temps, és real. Han passat més de seixanta anys i sí que és cert que hi ha moltes vivències a la memòria, però al mateix temps tens la impressió que han volat i que l'esperança de vida és molt més curta que tot el que has viscut.

Aquesta setmana recordarem el pare i la mare en l'aniversari de la seva mort, un i catorze anys respectivament, i ho farem amb les persones que tenien més properes, i en un dels llocs que varen visitar freqüentment: el Santuari del Far, a les Guilleries.

La normalitat d'una tarda poc habitual del mes d'agost

Aquesta tarda he passat una bona estona al CAP, de fet començo a escriure el post des d'una cadira de la sala d'espera, que més aviat sembla un passadís. Com que sabia que aniria per llarg m'he dedicat a fixar-me en la reacció de les persones que acudeixen a un lloc on no voldrien ser.

La persona gran que només entén que li han de solucionar el problema burocràtic i que al matí li han dit que passés per la tarda, discutint-se amb l'administrativa que li vol fer entendre que aquell no és el protocol que ha de seguir. Que ha d'anar a Barcelona...

Aquella mare i filla, la mare bastant gran, que surten de la consulta i la filla li recorda que la doctora li ha dit que havia de sortir cada dia, una estona a la tarda, els diumenges també. Aquell vailet que és massa xic per entendre que aquí no es pot xisclar perquè ressona molt i els pares tampoc s'hi esforcen gaire en fer-li entendre. La parella amb criatura, una mica més gran i l'únic que no va tatuat. La dona amb un tatuatge al llarg de les cames, al lateral, com si se les hagués cordat amb cuir, i l'home tota una artesania a totes les parts del cos (no ho entendré mai!).

La infermera que et fa passar abans perquè li ha fallat un pacient, i intenta descongestionar la sala i parar el cop a la doctora, encara que no sempre se'n surt. La doctora que es troba desbordada, perquè hi ha qui està de vacances i no l'han substituït, però que tot i això t'atén amb molta tranquil·litat i sense preocupar-se per saber quants en vénen al darrere.

M'hi he trobat un conegut que fa pocs dies vàrem coincidir a l'hospital de Mataró, i la veïna que no fa gaire l'he saludat pel carrer. La puntaire que l'altre dia estava endreçant els coixins amb els seus boixets, mentre jo buscava la gent de l'Observatori.

Tot un món que només et trobes quan et fa mal la panxa o t'has torçat un peu, o bé simplement t'han d'actualitzar el llistat de medicaments que amb els anys es fa més llarg. Un món senzill, sense grans anècdotes, però que consumeix part del temps que un dia veuràs llunyà, i ni tan sols recordaràs haver-lo viscut. 

L'entreteniment dels catalans i les picabaralles dels nostres regidors

Hem de reconèixer que els catalans sabem com entretenir-nos i, sinó, ja hi ha qui se n'encarrega. A part dels militants de CDC, que aquest cap de setmana decideixen si creen un nou partit o bé renoven l'estructura de l'actual, la delegada del govern espanyol a Madrid ens ha servit un programa d'entreteniment tot prohibint les estelades, i l'ANC ha tornat a decidir qui volia de president. Com que les eleccions amb els militants no són presidencialistes, el president no serà el més votat per ells, sinó qui ha merescut més vots d'entre els escollits la setmana passada.

El problema de tot plegat és que el temps passa i nosaltres no avancem. Ens aturem amb anècdotes i no desencallem tot allò que ens té atrapats des de fa molts mesos. Ara hem aconseguit que el camp de l'Atlético de Madrid s'ompli de banderes constitucionals per jugar a veure qui la té més grossa. Confio que algú s'encarregui d'animar i preparar el Barça perquè pugui guanyar el partit.

Avui encara llegia alguna notícia referida al darrer Ple municipal d'Arenys de Mar, i us confesso que sento vergonya aliena. Desitjaria que els temes fossin tractats amb més professionalitat i serietat, i es deixessin de banda les baralles de pati d'escola. I arguments! sobretot arguments! que no quedi en opinions de barra de bar.

Toni Comín, nou conseller de Salut

Avui ha estat el torn dels consellers i conselleres de la Generalitat, que han pres possessió del seu càrrec. No he pogut fer-ne el seguiment i per tant desconec possibles anècdotes, excepte la que he llegit a la premsa, poc abans de començar a escriure aquest post, sobre els tres consellers homes que no portaven corbata. Em fa gràcia que això encara sigui notícia.

Dels consellers nomenats, només he conegut personalment el conseller de Salut, en Toni Comín. Em mereix molta confiança i espero que sigui capaç de girar la truita i aconseguir que la conselleria amb més pressupost, però també amb més mobilitzacions en contra de la gestió del seu antecessor, es vegi amb uns altres ulls. Sota la responsabilitat de Toni Comín hi ha obtenir una Sanitat pública eficient i justa.

Entenc que haurem de donar un marge de confiança al govern sencer, també al seu president, sobretot tenint en compte les característiques d'aquesta etapa de la vida política i social de Catalunya. També m'imagino que ja s'ha posat en marxa tota la maquinària encarregada de llençar els draps bruts dels diferents responsables polítics. En això hem de ser justos i defensar la seva honorabilitat. Ells, però, ens hi hauran d'ajudar.

A alguns polítics els manca una mica de vergonya

Vaja. Que són uns pocavergonyes. 

El PP té tants fronts oberts que no dóna l'abast. Fins fa poc el tema principal era Catalunya, ja que políticament no tenia cap partit que li fes ombra. El PSOE, dissortadament, continua en hores baixes, encara que els seus líders ho vulguin dissimular.

L'aparició de Podemos, tot i que diguin que només afecta el PSOE, no els ha fet cap gràcia, i s'han agafat allà on han pogut per tal de desacreditar-los. També s'ha de dir que no ho han tingut gaire difícil, dos dels tres dirigents principals han estat enxampats en situació estranya, un a nivell fiscal i l'altre laboral o becada.

En una societat sana aquests casos serien anècdotes, però tal com estem, amb tanta corrupció manifesta, que els que ens volen salvar de tot això no siguin aigua clara, no ajuda gens a confiar en els polítics, ni en els vells ni en els nous.

Als catalans, i a l'espera que s'acosti la data del 27S, ens han deixat una mica de banda, només una mica, per concentrar-se més en Podemos, que els pot fer molt mal en les properes eleccions autonòmiques i, posteriorment, les generals.

Avui, però, el circ estava muntat al Parlament. Tots els líders polítics a preguntar i jutjar el president Mas. Tots i totes, fins i tot les que, havent estat requerides, es varen negar a presentar-s'hi. La senyora Camacho, si tingués un mínim de vergonya i decència, no gosaria preguntar res al president. I amb això no pressuposo res, ni faig cap crítica a ningú pel fet que el president hi hagi estat convocat. Ell ha de respondre les preguntes i, si fa el cas, respondre públicament de les seves accions durant la seva carrera política, com a conseller o com a president.

Tal com algú comentava avui, tot plegat el que han buscat els polítics de cada partit ha estat sortir en pantalla i ensenyar el tipus. Alguns i algunes més els valdria quedar-se a casa i reflexionar sobre el seu paper, la seva coherència i la seva honradesa. Aquestes dues virtuts escassegen, i així anem.