Que Internet no ens torni insensibles

Internet ens permet seguir des de casa, còmodament, el transcurs de la guerra entre Gaza i Israel, com si es tractés d'una pel·lícula, un documental, i no d'un fet real on estan morint persones constantment, engreixant el nombre de víctimes d'ambdós costats. Aquesta facilitat per viure al moment tot el que succeeix sota l'impacte de les bombes no ens ajuda a desenvolupar la nostra sensibilitat. Ens tornem persones amb un cor dur que no té pietat de ningú.

No és estrany que et trobis amb proclames al carrer que t'avergonyeixen, perquè la gent pren partit sense patir directament el problema. S'analitza en la distància, encara que sàpigues què està passant en el mateix moment que la bomba fa impacte a un habitatge, on probablement hi ha persones que ho perden tot, fins i tot la vida, però no et pots fer el càrrec de tota la intensitat del drama. Un drama inhumà que ningú es mereix suportar.

Vaig llegir l'article de la Najat El Hachmi, que avui ha tret en paper el diari ARA, que em va agradar i crec que molts exaltats l'haurien de llegir i comprendre'n el fons. Ho intentava dir jo mateix en aquest blog, dissabte passat, encara que no tan ben dit com la Najat, que matar no es justifica en res. El dolor injust que pateix el poble palestí necessita una solució definitiva, i no es pot permetre el seu malviure i l'incompliment dels acords. S'ha d'exigir a Israel un tracte humà a les persones, i deixar de contribuir en el genocidi més flagrant. Dit això, no queda justificada la matança de Hamàs de dissabte, on víctimes innocents varen pagar per una culpa que no tenien.

He llegit afirmacions molt estranyes que no acabo d'entendre, com les que venen del Regne Unit amenaçant qui enarbori una bandera de Palestina, o de la mateixa Alemanya amb un sentit semblant. Tothom és lliure d'expressar la seva opinió i ningú ha de poder-ho evitar. Defensar els drets del poble palestí no és cap crim, sí que em sembla perillós i rebutjable lloar la matança de Hamàs. Una cosa no treu l'altra.

Hem de ser molt curosos si volem viure en una societat tolerant que treballi per la justícia i l'alliberament dels pobles. Matar no t'allibera, sinó que t'esclavitza i et posa a la roda de la criminalitat d'on resulta molt difícil sortir-ne.

A la mort d'un referent del nostre país

És cert que quan una persona rellevant es mor hi ha coincidència de moltes persones en lloar la seva personalitat, la seva trajectòria i tot allò que ha fet per al país, fins i tot per part de persones poc afins a la seva ideologia. Sembla com si per uns moments tothom s'oblidi de les picabaralles més punyents i que condicionen bona part de la nostra vida. És un moment de retre homenatge a la persona que ha mort i transmetre el condol a familiars i amics.

A la mort de Josep Espar Ticó són moltes les persones que han manifestat la seva pena i recordat la seva figura que, agradi o no, s'ha de reconèixer pel que va significar per a la identitat catalana en uns moments molt difícils per al país. Segur que hi ha persones que preferirien que no hagués existit, o que no els representa res, però d'aquí a no reconèixer el seu paper dins la història del nostre país hi ha una gran diferència, i honestament no es pot menystenir.

En les mostres de condol hi ha qui ha manifestat la seva tristesa per la desaparició de personatges de la nostra història, fent notar que aquestes figures potser no han deixat uns descendents de la mateixa categoria i personalitat. Quan em queixo del nivell dels nostres polítics actuals i fins i tot ressalto la seva mediocritat, penso precisament en la manca de relleu de polítics que varen viure els anys de la dictadura i que amb un objectiu clar, varen treballar per aconseguir un país lliure i democràtic, amb uns valors universals dignes de qualsevol persona que defensi els drets humans i el respecte per a totes les persones.

Avui estem vivint un període gris de la nostra història, com d'altres s'han viscut, amb una manca de líders capaços de conduir el país d'una manera digna. Salvant les distàncies i tenint en compte la realitat actual, potser caldria analitzar més el nostre passat i totes les persones que d'alguna manera o altra han conduit el país cap a la llibertat, per veure què estem fent malament i en què caldria canviar els nostres hàbits.

Malgrat que la història es repeteix, les condicions no són mai les mateixes, i per això no es pot aplicar un mateix model com en el passat, però sí que hi ha uns principis que no es poden perdre. L'esforç, la coherència, la honestedat, l'esperit de servei, l'estimació cap al país, la cultura, la llengua... són valors que no podem perdre i que massa vegades tenim oblidats o en un segon terme. 

Hem crescut i adquirit molts coneixements. Cada vegada hi ha més persones amb un nivell cultural més alt, amb accés a l'ensenyament i al coneixement en general, i això hauria de ser un avantatge per millorar resultats. Com és possible que en segons quins aspectes hem reculat? Per què no hem millorat com a societat, ara que vivim en un sistema democràtic? Què estem fent malament?

És bo recordar persones com en Josep Espar Ticó, que han estat un exemple de sacrifici per al país, quan podien viure lliurement i sense problemes. Hi ha moltes persones que tenen dificultats greus per subsistir i a elles no els podem exigir gaires més sacrificis, però som molts els que hem tingut la sort de néixer i créixer voltats de comoditats, i en canvi hem estat incapaços de posar tot això al servei del país, de la nostra societat. És bo reflexionar sobre què retornem a la societat del molt que hem rebut de manera gratuïta.

700 usuaris de Càritas Arenys de Mar

Aprofito la notícia de Ràdio Arenys sobre Càritas per escriure el meu post d'avui. Al web de l'emissora es pot llegir una entrevista al regidor de Benestar Social i Salut Pública, en Josep Anton López, parlant de la gran tasca de l'entitat, amb tots els seus voluntaris, i la lamentació perquè encara hi hagi tantes famílies que necessiten la seva ajuda per poder subsistir.

És de lloar la feina que fa el voluntariat de l'entitat, que dedica temps i esforç personal per ajudar les famílies necessitades de la vila. Ens parlen de 231 famílies i gairebé 700 usuaris, que en una població com la nostra, de poc més de quinze mil habitants és un percentatge important. I això ens ha de fer reflexionar. 

No estem parlant de ciutadans d'un altre continent, sinó de vilatans amb qui probablement ens topem pel carrer sense tenir-ne coneixement. Nosaltres no ho entenem com un problema nostre, però sí que és bo pensar-hi i procurar ajudar amb el que ens sigui possible. 

Hi ha una bona colla de voluntaris que des de fa temps dediquen una part del seu temps per facilitar les coses d'aquestes famílies necessitades, simplement per compromís personal davant de vilatans menys afortunats que nosaltres.

Des d'aquí la meva felicitació a totes aquestes persones voluntàries, engrescar-les a continuar endavant, i reflexionar si no podríem també nosaltres formar part d'aquest equip solidari.