La informació continua fallant

Si repassés els meus escrits on parlava de Rodalies segur que trobaria un lloc, o potser més d'un, on parlava que el govern actual s'ha trobat amb l'herència de la mala gestió i la nul·la inversió en el transport públic, i molt concretament en el ferroviari, i que podíem entendre que la solució no es podia pretendre que vingués d'un dia per l'altre. Sí que insistia en la necessitat de comunicar bé, que és una altra de les queixes que es produeixen en aquest servei, i aquí no hi havia excuses del passat.

Han anat passant els mesos i els problemes de Rodalies es van repetint un dia rere l'altre. Quan no és un all és una ceba, i així anem passant el temps. Ens diuen que s'està invertint més que mai, i evidentment no veiem els resultats. Podem confiar que els nostres nets potser ho veuran. El que no ha millorat, i hem de donar totes les culpes a l'actual govern català i les companyies RENFE i ADIF, és la comunicació. Continua havent-hi una manca de comunicació i atenció a l'usuari que no té excusa.

Avui llegia les declaracions del senyor Manuel Nadal que reconeixia que no havien estat prou àgils ni encertats a l'hora de comunicar, en l'episodi d'anada i tornada a les terres de l'eclipsi total. Però no n'hi ha prou de lamentar-se i assumir els errors. Cal exigir responsabilitats a les persones que tenen el deure d'informar a l'usuari, i que la seva feina i sou existeixen per aquesta raó. Si no es fa bé s'han de depurar responsabilitats. No pot ser que les coses passin sense que ningú se'n responsabilitzi. La ciutadania, i en aquest cas els usuaris, es mereixen una bona gestió i la informació és bàsica per acompanyar-los davant dels problemes que apareixen. Alguns problemes previsibles i d'altres no, però mai pot faltar la informació a l'instant, per evitar que la gent se senti deixada de la mà de Déu.

Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

Mals que es poden evitar

Arran de l'accident ocorregut al pati de l'escola Joan Maragall i que ha fet públic la revista L'Agenda d'aquest mes de juny, voldria fer una reflexió, amb l'única intenció que serveixi per canviar la manera d'actuar de l'Administració, però també de tots nosaltres. Massa sovint acabem actuant quan ja és massa tard i no ens avancem als esdeveniments.

Per qui no hagi llegit la notícia es tracta d'una porteria d'hoquei que es trobava al pati de l'escola, sense fixar, i que va caure sobre la mà d'una nena i es va lesionar un parell de dits. L'equip d'hoquei tenia permís per entrenar al pati, en hores no lectives, amb el compromís de lligar les porteries una vegada acabat l'entrenament, per tal d'evitar accidents.

Segons diu la notícia, la direcció del centre havia avisat més d'una vegada de l'incompliment de la condició exigida a l'equip, i al final hem hagut de lamentar els fets. I això m'ha recordat un fet luctuós, molt més greu que no pas aquest i que va succeir a Vic, a l'Escola de Música, on una gran portalada de ferro es trobava abandonada al pati. El director de l'escola ho va denunciar insistentment a l'Ajuntament de la ciutat i un dia va caure damunt d'un alumne. Els professors que se'n varen adonar varen intentar aixecar la porta de sobre el noi, però no varen poder evitar que aquest morís ofegat.

Sortosament, no són gaires els casos dramàtics com aquest que he esposat, però sí que hi ha accidents que es podrien evitar si actuéssim més ràpidament davant l'amenaça. La desídia o la poca empatia poden ocasionar danys irreparables o, com en el cas d'Arenys, molèsties i dolor innecessari.

No hem de viure alarmats ni esporuguits, però sí que hem de fer més cas de tot allò que ens denuncien i avisen, per valorar ràpidament que cal actuar per evitar lamentar-nos-en després. Una reflexió que hem de fer tots, cadascú segons les responsabilitats assumides.

Millor prevenir que curar!

Avui parlàvem de l'estat en què es troba el Camí de Mar, que l'havíem batejat com el Camí d'en Vicenç, per la intervenció que va fer en Vicenç Martí quan va ser regidor de la nostra vila. L'embat de les onades del nostre mar deteriora la nostra costa i d'aquí els greus problemes de la via fèrria del Maresme i la desaparició de les nostres platges. 

Encara hi ha qui nega els efectes del canvi climàtic, però el cert és que només cal fer memòria i observar els canvis que hi ha hagut a la nostra costa, per no mirar més enllà. Fa uns dies ens parlaven del Niño, aquell fenomen natural que es reprodueix periòdicament i que començava a generar-se a la costa oest del Pacífic, i que en un termini d'uns tretze mesos acabarà arribant al nostre país. Els efectes previstos són d'un extrem a l'altre, en funció dels indrets: extrema sequera, grans inundacions per pluges torrencials.

Què hem de fer amb el Camí de Mar? Ens n'oblidem i canviem de ruta, o demanem a qui té les competències per actuar-hi que ho arregli i protegeixi? És evident que el nostre Ajuntament no pot invertir-hi perquè no li correspon, però d'alguna manera ha de vetllar que ningú no prengui mal. 

En Carles ho tenia molt clar: enviar des de l'Ajuntament un burofax a la institució responsable, informant de l'estat del camí i el perill que suposa per als passejants. Caldria tancar-ho? Sabem que l'Administració és lenta a l'hora de reaccionar i no sabem si, després del comunicat, vindran a fer-hi alguna cosa, ni quan. Tancar-ho, ens limita l'accés i la possibilitat de passejar-nos-hi, però pot evitar un accident.

Prendre decisions no és una cosa que resulti fàcil, però quan tens responsabilitats, saps que ho has de fer i, per norma, sempre és millor prevenir que curar!

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i ho recordem com si fos ahir. Va ser l’ensurt de pensar que potser fèiem marxa enrere en el procés de transformar el país en una democràcia. Sortir de quaranta anys de dictadura. Aquesta por de recular en drets i llibertats encara la tenim.

L’auge de l’extrema dreta amb el suport inconscient de molts, alguns dels quals no han tastat la repressió d’un dictador, ens fa témer que puguem arribar a perdre fites aconseguides amb molt d’esforç, amb víctimes que s’han quedat pel camí.

El president del govern espanyol ha anunciat que demà el Consell de ministres desclassificarà papers de l’intent de cop d’estat. Veurem què ens deixen llegir i fins on arribarà la nostra sorpresa. Tot i que considero necessari facilitar tota la informació, no crec que ens serveixi de gaire res.

El pitjor que ens pot passar és que es converteixi en una narració de fets, més ben documentats que no pas ara, però sense desvetllar qui estava realment al darrere. Ja ens ho imaginem i podem entendre que els protagonistes de l’intent de desestabilitzar el país eren uns simples figurants. Es varen servir d’ells, però no ho varen aconseguir.

No podem ignorar que si bé el cop d’estat no va reeixir, sí que es va produir una frenada del procés de recuperació de la normalitat política i això ha estat la xacra que ha condicionat la situació present, i que no es depuressin responsabilitats. És per això que avui podem afirmar que en el món judicial no es va transitar cap a la democràcia i que les seves institucions són hereves del franquisme, ancorades a l’extrema dreta i actuant amb total parcialitat. 

Han passat quaranta-cinc anys, però mantenim la por al cos i dubtem de tot i tothom. No ens hem fet grans democràticament i tenim l’amenaça a la cantonada.

Per què no ens fan cas?

Avui TV3 s'ha fet ressò d'un problema que patim els arenyencs i concretament les persones amb mobilitat reduïda a l'hora d'agafar el bus que arriba a l'hospital comarcal de Mataró. Des de fa anys s'ha anat reclamant a l'empresa concessionària que disposés de vehicles adaptats pensant en les persones que tenen dificultats de mobilitat, sigui perquè necessiten les crosses o bé perquè van amb cadira de rodes.

Avui és inimaginable que un servei públic de transport no compti amb accessibilitat per a tothom, sigui una empresa pública o una empresa privada amb concessió pública, com és aquest cas. Per què no ens fan cas?

La defensora del vilatà ha estat molt insistent en el tema, i crec que el govern municipal també hi ha intervingut, i malgrat tot el vehicle continua essent un obstacle perquè les persones amb dificultats de moviment hi puguin accedir. Què més s'ha de fer?

No és lògic que els veïns s'hagin de mobilitzar i convocar la televisió catalana per denunciar públicament aquesta anomalia. És un incompliment de la normativa més elemental i hi ha responsabilitats que no es poden defugir. 

La Generalitat, que és la responsable del servei, no pot mirar cap a un altre costat i ens ha de dir si és l'empresa que incompleix la normativa, privant una part de la població de l'ús del transport públic, o bé si en el contracte establert no s'especifica l'obligatorietat, la qual cosa requeriria una rectificació.

Caldrà veure si amb l'acció dels veïns afectats i molestos pel poc cas que l'empresa i l'administració els ha fet fins ara, una vegada fet públic per la televisió del país, es corregeix l'anomalia i s'hi posa remei. Ja és ben trist que les coses només puguin arribar a funcionar a base de denúncies i que no n'hi hagi prou amb notificacions, instàncies i preguntes. 

Exigir responsabilitats

No podem renunciar al dret a la vaga. Va costar molt aconseguir-lo i no podem, alegrament, prescindir-ne o eliminar-lo del llistat de drets, que en són uns quants, i que no sempre es respecten. Avui tenim uns dirigents amb molt de poder i que es creuen que poden fer el que volen sense tenir en compte els altres ni respectar-los com a persones. Dit això, però, també hem de ser conscients que tenim uns deures, i aquests tampoc no els podem obviar.

Amb tot el caos al voltant del servei de Rodalies, per mil problemes, però sobretot per la deixadesa durant molts anys per no tenir cura del seu manteniment ni invertir mínimament per assegurar un funcionament correcte, ara s'hi ha afegit la convocatòria de la vaga de maquinistes. Aquests són víctimes del caos i, d'alguna manera, solidaris amb els usuaris que dia rere dia pateixen els retards, les cancel·lacions i els accidents a la xarxa de Rodalies.

Quan es convoca una vaga en un servei públic cal assegurar uns mínims per les conseqüències que se'n deriven, precisament per tractar-se d'un servei a la comunitat. Aquests serveis mínims s'han de pactar perquè no siguin abusius per als treballadors, però també per minimitzar els efectes als usuaris. Una vegada pactats, s'han de complir.

Segons he llegit a la premsa digital d'avui, els serveis mínims no s'estan complint per un clar boicot dels maquinistes. Desconec la veracitat de la notícia, però si és cert, cal exigir responsabilitats als treballadors que incompleixen el seu deure de treballar el dia de la vaga, i als sindicats com a representants seus. 

Insisteixo que cal saber la veritat, però en tot cas cal exigir responsabilitats a qui no està fent bé la feina. Perquè no és lícit que sempre siguin els usuaris els perjudicats de totes les picabaralles, desajustaments i, en aquest cas, manca de previsió i inversió per assegurar un servei digne. S'ha d'exigir responsabilitats a tothom, sigui el director general de l'empresa, el ministre de torn o la consellera responsable, o es tracti del maquinista que avui li tocava treballar.

Opinar sense insultar

Hi ha una pregunta que em faig sovint i és de si els articulistes dels diaris digitals llegeixen els comentaris que escriuen els lectors. M'ho pregunto perquè la majoria dels comentaris no són exactament opinions o crítiques, sinó més aviat insults. Ja he comentat en altres ocasions que caldria un moderador que censurés els insults gratuïts, la majoria dels quals s'amaguen sota l'anonimat. És interessant llegir què pensa la gent, però haver de llegir tants insults seguits t'afarta i et lleva les ganes de continuar llegint.

En algun cas ja tinc la resposta, perquè l'articulista acostuma a respondre opinions de lectors, com és el cas de Miquel Puig, a l'ARA, però això no és el més habitual. Probablement no tenen gaires ganes d'aguantar segons què, insults sense sentit, a vegades perquè no accepten opinions diferents, però sovint perquè hi ha persones que només saben insultar, segurament perquè no tenen arguments a defensar.

I així anem en aquest país on molta gent es pensa que tenen raó en tot i no són capaços d'escoltar i acceptar que potser els altres els poden ensenyar alguna cosa, encara que no els acabi d'agradar. Tot escrivint això penso que no és tan difícil d'entendre, però...

M'ho pregunto sovint, perquè personalment he passat per aquesta experiència, i perquè des de fa més de vint anys escrit diàriament i ho publico i m'arrisco força. Em consola pensar que no acostumo a pontificar i sempre parteixo de la base, i ho dic, que allò que escric són opinions personals que poden ser errònies. A algú, però, això no li pot semblar suficient.

Entenc que no es pot ser molt crític amb tot el que et trobes a les xarxes socials si no tens en compte què es diuen entre ells polítics de diferents partits. Ells, que haurien de donar exemple, perquè tenen responsabilitats i representen a ciutadans que els han donat el vot, són els primers de caure en la baixesa que representa el món de l'insult. 

Tot i el to negatiu d'aquest escrit, em mantinc en l'ànim de continuar buscant opinions on sigui, intentant aparcar tot allò que és tan desagradable i aprofitar el que m'enriqueix.

Massa lentitud

Entenc que les coses s'han de fer bé, no es pot improvisar i això vol dir temps per analitzar a fons totes les circumstàncies, que algunes seran agreujants i d'altres atenuants. S'ha d'estudiar bé la responsabilitat de tots els participants, o d'aquells que hi havien de ser i no s'hi varen presentar. Dit això, però, cal insistir que no ens podem adormir, sobretot si al darrere hi ha més de dues-centes morts.

Aquesta setmana farà un any de la catàstrofe ocorreguda al País Valencià i encara no s'ha depurat responsabilitats. Podem trigar anys a conèixer la veritat, perquè els culpables, no de la pluja, sinó de no haver actuat a temps, amagaran tot el que puguin, i la Justícia és massa lenta.

Els valencians afectats, familiars i amics dels desapareguts i morts en la DANA, es manifesten persistentment als carrers de pobles i ciutats. Bàsicament, demanen responsabilitats i la dimissió del president de la Generalitat valenciana, màxima autoritat del país. 

Si Mazón tingués un mínim de vergonya, ja faria temps que hauria dimitit. No es tracta de no lluitar per a la seva defensa. Si té arguments per justificar el que no va fer, ni va saber el seu govern, que ho exposi, sense contradiccions i canvis de versió, però fer-ho apartat del capdavant del país hauria estat una mostra de sinceritat i ganes d'aclarir els fets com varen succeir.

La pressió popular és molt forta, però el suport que rep el president valencià sembla ser-ho encara més. Si la memòria no fos efímera, el resultat de les pròximes eleccions explicaria la situació. Però els humans no tenim ni memòria ni a vegades vergonya. Exigim fets puntuals, però som incapaços de mantenir la força més enllà de la moguda inicial.

I els responsables d'administrar la justícia tenen una part de culpa. Cal ser més expeditius i àgils en totes les tramitacions. Dic totes, perquè quan ha convingut bé que han actuat precipitadament. I això fa que cada vegada siguem més les persones que desconfiem dels jutges, institucions judicials i, en definitiva, de la Justícia que s'aplica al nostre país.

Necessita millorar!

En un temps en què la paraula suspès està mal vista perquè podem traumatitzar els nostres alumnes, he pensat que el Departament d'Educació de la Generalitat i tots els seus membres també es mereixen aquest qualificatiu, no sigui cas que quedin traumatitzats de per vida!

No sé què passa en aquest Departament, però governi qui governi a la Generalitat, sembla que no hi ha manera que se'n surtin i van de mal en borràs. Ho enganxen tot i s'equivoquen contínuament, il·lustrant la seva incompetència desesperant. Com podem anar bé si un Departament que s'ha d'encarregar de vetllar per l'educació dels ciutadans del futur, actua de la manera que ho fa? 

Podríem fer un llistat de tots els disbarats que han anat acumulant al llarg dels anys. No es tracta només d'un trasbals continuat pels canvis de models educatius que els polítics de torn introdueixen, sinó també de la mala jeia del conjunt de treballadors, que no deuen ser pas tots nous, que s'entrebanquen davant de qualsevol actuació. Ara a l'hora d'adjudicar les places docents per al nou curs. Tan difícil és?

La mala traça del Departament provoca inseguretat als professors i professores que, a hores d'ara, no saben si la seva nova destinació és la que els varen adjudicar a començaments de mes o bé en serà una altra, amb tot el que això comporta. Jugar d'aquesta manera amb les persones no és just i els responsables del mal fer haurien de rebre'n les conseqüències. No n'hi ha prou amb reconèixer errors i repetir el procés, sinó que cal reclamar responsabilitats, penalitzacions i, si fa el cas, expulsions.

No pot ser que tot funcioni d'aquesta manera. Molt d'interès a assumir competències, però després un s'adona que el personal encarregat de gestionar-les és incapaç de fer-ho amb un mínim de rigor i saber fer. A veure quant trigaran a desembolicar la troca i adjudicar correctament les destinacions, però en tot cas queda ben palès que el Departament i tot el seu personal necessita millorar. 

Al darrere hi ha més de 220 víctimes mortals

De la DANA que va inundar el País Valencià a finals del mes d'octubre passat només hauríem de parlar i estar preocupats per totes les víctimes, més de 220, els seus familiars, i també els efectes al seu patrimoni. Malauradament, sembla que els mitjans de comunicació parlen més del president valencià que no pas dels damnificats, i la culpa no és només dels periodistes, sinó que bona part d'ella se l'ha d'atribuir al mateix president, i al seu partit polític que el defensa.

Es parla molt del president perquè des del primer dia no ha deixat de mentir. La seva incapacitat per afrontar el problema sobrevingut, i m'imagino que la seva mala consciència per no haver estat al lloc ni en el moment oportú per intentar minorar els efectes de la catàstrofe, fan que el seu nom i les seves declaracions apareguin a les primeres pàgines dels diaris, quan ja han passat quatre mesos.

Voldria posar-me a la pell dels familiars dels morts i d'aquelles persones que han perdut la casa i pràcticament tot el seu patrimoni, i observar de què s'està parlant i de com reacciona el senyor Mazón i el Partit Popular, amb Feijóo al capdavant. Voldria imaginar què se sent, però és massa gros i dolorós per comprendre-ho en tota la seva magnitud. 

Es dona el cas que la jutgessa que investiga els fets, reconeix que la majoria de les morts es podien haver evitat si el govern valencià hagués donat l'avís a temps i no quan la majoria de les víctimes ja havien mort. I malgrat això, el president valencià no reconeix la seva responsabilitat i no fa el que seria més just i lògic en aquestes circumstàncies que és dimitir del seu càrrec. 

Els polítics, quan fan el pas de presentar-se a les eleccions i assumeixen responsabilitats, han de donar la cara i si la seva actuació no ha estat la correcta i ha provocat tantes desgràcies i morts, no poden excusar-se en res i han de retirar-se. La justícia seguirà el seu curs i decidirà si hi ha responsabilitat penal per tot el que va passar, però d'entrada el primer pas l'hauria de fer el president i el seu partit polític li hauria de fer veure i no estar aguantant-lo per interès partidista. 

Com podeu veure, el meu article parla més de l'incompetent que no va actuar com calia, que no pas de les morts i els seus familiars. Cal revertir la situació i el PP ens hi ha d'ajudar, si no pren la iniciativa el senyor Mazón.

L’obra pública a Arenys, s’encalla

No és fàcil avançar en l’obra pública en general, però sembla que a Arenys ho tenim més negre que ningú. Es faria llarg relacionar totes les obres i actuacions municipals que s'han fet malament, que han experimentat increments de preu exagerats, per no dir aquelles actuacions que s’han hagut de refer o començar de nou. Trobaríem casos d’obres menors, com els bucs d’assaig, i d’altres de més envergadura, com la canalització del rial del Bareu o la construcció de la nova biblioteca a l’edifici de les Clarisses.

Quin és el problema? Per què és tan difícil començar i acabar una obra sense complicacions? Es tracta d’un problema contractual? Hi ha poca formació per poder seguir bé les obres? És només un problema del nostre Ajuntament o es pot fer extensiu a altres administracions? Penso en el Bareu on el projecte de l’ACA sembla que ha fet aigües.

Aquest desmanec ens afecta econòmicament, perquè el cost es va inflant a costa de tots els contribuents, però també socialment, perquè perdem pistonades i retard en la posada en servei dels equipaments, o augmentant el risc a la població, pel perill d’inundacions i riuades.

Caldria analitzar cas per cas per poder veure’n l’entrellat i intentar posar-hi remei. Les empreses constructores, per assegurar-se els projectes, van a la baixa i això posa en perill la qualitat i durabilitat de les obres. S’acostuma a subcontractar a empreses que probablement no compleixen amb la mínima garantia de fer bé la feina, amb materials de baixa qualitat o treballadors mal pagats, i probablement des de l’administració contractant no es fa un seguiment prou exhaustiu, constant i eficaç, per assegurar que les obres es facin correctament.

Davant d’aquest panorama caldria demanar als nostres representants polítics i tècnics més eficàcia. Posar ordre a tot a la contractació pública procurant que el resultat sigui més efectiu, amb l’aprofitament de recursos, evitant malbaratar-los i donar un millor servei i imatge. I, si és necessari, exigir responsabilitats a qui no hagi actuat com calia esperar i es va comprometre.

Tots a l'una, sense trampes

La votació del decret òmnibus, ahir al Congrés de Diputats, em serveix per demanar als partits polítics, tant al govern com a l'oposició, més honestedat i menys ànsies de protagonisme. Em pot agradar més o menys la decisió de Junts, PP i Vox, de votar-hi en contra (jo soc pensionista), però ho puc entendre. De la mateixa manera que un govern juga brut quan posa en un mateix decret temes ben diferents, amb elements sensibles, per aconseguir el vot a favor de l'oposició, aquests també juguen amb el fet de saber que els seus vots són necessaris, per votar-hi en contra. Si no es pensa en la gent, s'estan equivocant.

Hi ha prou arguments per defensar els uns o els altres, i podríem estendre'ns-hi molt fins a fer-nos mal. Em limitaré a dir que no entenc l'oposició destructiva, la que sempre diu que no, sense arguments vàlids, anteposant els seus interessos de partit a les necessitats i voluntat de la ciutadania. Tampoc entenc l'abús de poder de qui governa, si no té la capacitat d'escoltar i no valdre's d'una possible majoria absoluta aconseguida un dia, per fer passar per l'adreçador a tothom, durant quatre anys.

Un bon exercici de la política es demostra amb la capacitat de negociar, amb la intenció final de millorar la situació de la ciutadania, sobretot la més vulnerable, la que requereix més suport de l'administració pública, que ha de vetllar per minorar els desequilibris i esmenar les injustícies que es produeixen sovint.

I per això el meu compromís a treballar per trobar la millor solució a tots els problemes que sorgeixen a la nostra societat, des del meu coneixement, responsabilitats i capacitat d'actuació, sense pretendre posar-me medalles, i només pensant en el bé comú. Malauradament, hi ha polítics que prefereixen fer llenya de l'arbre caigut, si això els beneficia personalment o com a partit. I per això observes actituds que no pretenen sumar, sinó restar. I això ho podem veure a escala mundial, nacional i local. 

Seria bo que tots plegats fóssim conscients del paper que juguen els nostres polítics, des del seu lloc de responsabilitat, govern o oposició, i ho tinguéssim en compte a l'hora de donar-los el nostre vot, quan se'ns permet opinar. Si a la meva vila hi ha un problema a resoldre, o una millora a aplicar, tots ens hem d'arremangar.

Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.

Així no!

Tristament, aquests dies parlem de València i del tràgic succés, amb més de cent cinquanta morts i encara moltes persones desaparegudes. Parlem del fet, de les conseqüències i també de les causes. No perquè sigui un fenomen natural, podem alliberar-nos de les nostres responsabilitats. Les administracions, i els seus polítics, hauran d'analitzar a fons què hem fet malament i continuem equivocant-nos. Normalment, és l'especulació, però també hi ha la desídia, la ignorància i incapacitat de reaccionar a temps, de manera contundent i eficaç.

Tot el que puguem analitzar, de manera seriosa i constructiva ens haurà de servir per evitar desastres d'aquesta magnitud. No podrem evitar que plogui de manera tempestuosa, acumulant centenars de litres en poques hores, però sí que hem de treballar per netejar els espais on ha de circular l'aigua fins al mar, i aquesta neteja ha de suposar treure obstacles, també habitatges mal ubicats, i fer un manteniment de les lleres dels rius, dels seus ponts i murs protectors.

El que no podem permetre és polititzar sobre uns fets que porten tantes víctimes mortals a l'esquena. El comportament i declaracions de personatges com el president del PP espanyol, el senyor Feijóo, mereixen la nostra desaprovació i repulsa. Resulta repugnant veure com s'aprofiten circumstàncies com l'actual per fer política en lloc de posar-se a disposició per resoldre els molts problemes que tenim, alguns dels quals han agreujat la situació.

Amb uns polítics com el senyor Feijóo, el país no pot anar bé. És intolerable escoltar segons quins discursos, aprofitant-se del dolor dels familiars de les víctimes i totes les persones damnificades. Què pretén amb el seu discurs? Que la gent el voti a ell per la seva manca de sensibilitat? Per prioritzar l'afany de poder al suport a les víctimes?

Fa molt temps que vaig dient que amb una dreta com la del PP, Espanya no té futur. L'alternança política s'ha de basar en uns partits polítics seriosos, honestos i compromesos amb la societat. Mentre juguin a fer política barata i deshumanitzada, no els podrem creure ni confiar-hi. Siguem seriosos i, sobretot, respectuosos amb el dolor dels altres.

ERC i Junts continuen barallant-se

Passa el temps, però algunes coses no canvien. Els dos partits polítics independentistes lluiten per marcar terreny i ser considerats com el millor, el més seriós i compromès amb la gent, sobretot després dels seus fracassos electorals. És una lluita fratricida que no beneficia en res al país.

La baralla dels dirigents catalans es miren amb sorna des dels partits polítics espanyols. Se’ls escapa el riure per sota el nas i es freguen les mans. Ja no els cal portar la iniciativa contra ells, sinó, en tot cas, posar més llenya al foc.

Davant la necessitat del pacte i acords amb el govern espanyol, que necessita els vots, resulta estrany i molest l’afany per criticar-se per si pacten o no ho fan, de si es deixen prendre el pèl o es tanquen en banda perquè els necessiten. Seria bo que posessin seny i es dediquessin a analitzar què necessiten els ciutadans i com poden resoldre els seus problemes i neguits.

Es pot tenir molta gràcia parlant al Congrés de Diputats, però no defugir responsabilitats ni amagar les vergonyes atacant els altres. És per això que ara més que mai convé que tots els cansats pleguin de la política i deixin pas a gent nova que injectin il·lusió, però sobretot que generin confiança, i deixin de barallar-se de manera absurda, per no arribar enlloc.

Ja tenim presidenta!

Fa massa temps que observem, i patim, les misèries del Poder judicial perquè ara, que finalment s'han posat d'acord amb els membres i la presidenta del Consell General del Poder Judicial, estiguem en condicions de confiar que tot anirà millor. En situacions normals hauríem de creure que s'ha avançat en la bona línia, però ens han malacostumat i ja no ens fiem de ningú.

Avui coneixíem el nom de la nova presidenta i sembla que, aparentment, els dos partits polítics majoritaris, PP i PSOE, els que han fet impossible l'acord durant més de cinc anys, diuen estar contents amb l'elecció. Diuen que és una jurista sensata. No sé si pressuposen que en aquest món dels jutges hi ha molt insensats.

A mi m'agradaria que es castiguessin els jutges que prevariquen. Això no sé qui ho ha de regular i pot fer-hi alguna cosa, però mentre els jutges amb responsabilitats puguin frenar els processos judicials per interessos polítics i ideològics, no podrem confiar en la Justícia.

En el cas del Procés s'ha fet molt evident que el ritme de treball ha anat segons han volgut els jutges. La no aplicació de la llei d'amnistia, aprovada pel Poder Legislatiu, és un cas de prevaricació i no s'hauria de permetre. Puc entendre que a un jutge no li agradi una llei, però ell està obligant a fer-la complir i acceptar allò que un altre poder de l'estat ha aprovat. O no es tracta d'evitar la ingerència entre els tres poders?

Ja sé que hem de confiar en les persones i donar-los un marge de confiança, però ens han enganyat tant i tan sovint, que resulta molt difícil mantenir-la. Ho intentarem, però estic convençut que no tindrem gaires alegries. El món està força corromput, i pel que fa al Poder judicial, no li va al darrere.

Escollir els millors!

Si bé hi ha coses que fan mal d'ulls, no ens podem deixar portar per l'anècdota i hem de valorar els fets pel seu fons. Aquests dies ha saltat l'escàndol per dos nomenaments polítics. El nou govern de la Generalitat està escollint els càrrecs de confiança que han de constituir la mà dreta dels consellers i conselleres. És lògic, doncs, que es busqui els millors professionals i coneixedors de cada tema per dirigir els equips de suport. Cal confiar-hi, no només per la seva qualitat professional, sinó també per l'afinitat i disciplina. Les decisions no són fàcils, i acontentar tothom encara menys. 

La consellera i portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha escollit la seva parella per exercir de cap de gabinet del seu departament. També s'ha contractat la germana de l'alcalde de Barcelona per assessorar el conseller de Presidència, i suposo que en vindran més. Són uns nomenaments incompatibles amb l'esperit democràtic del sistema?

Com deia al començament de l'escrit, hi ha fets que fan mal d'ulls, que, d'entrada, sembla que no haurien de ser, però és important anar al fons de la qüestió. No sé si les persones nomenades són les millors ni les més adequades, però cal pensar que deuen ser bons professionals, que entenen del tema que se'ls encomana i que són de la total confiança dels polítics escollits pel president del govern. Si els han escollit simplement per la seva afinitat familiar o d'amistat, i donar-los un sou mentre els duri el càrrec, seria del tot reprovable, però si es tracta d'excel·lents professionals, la cosa ja és més discutible.

En aquests casos hi ha opinions per a tot. Sempre hi haurà qui entendrà que no es pot contractar parents i amics. També hi ha qui no ho farà per no provocar els altres, atès que a ningú se li escapa que aquests nomenaments segur que aixequen polseguera. Jo prefereixo pensar que els polítics escollits han de triar les persones que els han d'acompanyar en la seva tasca i responsabilitats, i han de buscar aquelles persones que consideren que són les millors. Si no som capaços de confiar, d'entrada, en els polítics, ja podem plegar. Després, amb el pas del temps veurem si les persones escollides han estat a l'altura de les circumstàncies i han sabut demostrar que eren les millors. Tindrem temps de valorar-ho i opinar. De moment, els escarafalls ja s'han fet sentir.

Un parèntesi que podem aprofitar

Ara, que tot fa pensar que tindrem una certa calma política al nostre país, amb congressos convocats pels partits polítics per tal de replantejar el seu futur, els seus objectius i estratègies, potser ens convindria dedicar-nos a llegir i escoltar persones que ens poden ensenyar molt amb les seves paraules i els seus pensaments. Normalment, no ens expliquen res que no puguem entendre i valorar, sinó simplement que ens ho posen bé, i ens ho recorden, ja que, malauradament, acostumem a oblidar-nos-en.

Ho dic després de llegir l'article de Ferran Requejo al diari ARA, "Pensar millor la política". I en trobarem més, deixant una mica de banda tota la palla, sovint malintencionada, que pots trobar-te a les xarxes socials. Fent un parèntesi, voldria recordar unes paraules d'un polític que ha recuperat responsabilitats de govern, que ha trobat una gran diferència respecte al passat, i molta culpa és causada per la facilitat d'insultar i criticar sense arguments, que tenen les xarxes socials avui dia. Vull pensar que en podríem fer un bon ús, però sembla que no és una pràctica habitual.

Dit això, i per tal que s'entengui bé el començament de l'escrit sobre la suposada calma política que se'ns presenta, m'agradaria recordar que el nou govern té molta feina a fer i també la possibilitat de fer foc nou, atès que representa un canvi total respecte a l'antic govern, encara que hi reconeixem cares que no són ben bé noves.

M'he apuntat l'afirmació del president sobre el perfil tècnic del nou govern, perquè ningú pensi que només venen a fer política de partit o ideològica. Tinc alguns dubtes amb els perfils dels consellers i conselleres escollits per tirar endavant el govern del país, però hem de confiar que si no disposen de prou coneixements, sí que seran capaços d'envoltar-se de persones que els puguin assessorar bé. 

Ahir, per exemple, vaig poder escoltar unes declaracions de la nova consellera de salut, que algú malintencionat ha recuperat per a les xarxes socials, on donava una solució definitiva a un problema que arrosseguem des de fa temps: falten pediatres, i per això els centres d'atenció primària (CAP) tenen problemes per incorporar-los en plantilla. Segons la nova consellera, els nens i nenes no estan tan malalts, i per tant no cal tenir un pediatre al CAP. S'ha acabat el problema! Ho veieu com és de fàcil?

Un altre que no ha estat a l'altura

Puc entendre que estigués molest i emprenyat. Tampoc no em va agradar la jugada del president, que probablement li comportarà més inconvenients que beneficis i deixa tocada la seva honorabilitat, encara que alguns ho considerin una jugada mestra. Dit això, però, considero que la reacció del cap dels Mossos d’Esquadra, que no va ser en calent, sinó en una compareixença programada i, se suposa, meditada, no va ser l’apropiada pel càrrec que ostenta i penso que hauria de dimitir o fer-lo plegar, si no li surt d’ell.

La vida no és fàcil, i quan tens responsabilitats has d’assumir molts entrebancs i situacions no volgudes, però sempre amb honor i bon fer. La persona que volien detenir és un president de la Generalitat i, com a tal, mereix un tracte formal, sobretot venint d’un funcionari públic, encara que no estiguem d’acord amb el que ha fet ni ens hagi agradat.

No discutiré si l’estratègia per detenir el president va ser l’encertada o un fracàs mal planejat. Ells són els que hi entenen. Segur que es varen creure que el president intentaria entrar al Parlament, com havia promès, i que llavors seria el moment idoni per detenir-lo, però també puc pensar que sempre hi ha d’haver un pla B, i potser en aquesta ocasió no el varen preveure. Però això ho han de dir ells i no dedicar-se tant a llençar improperis a qui se’ls va escapar.

Torno a dir que no em va agradar l’actuació del president i no considero que fos el que li tocava fer. La seva situació és injusta amb uns jutges que incompleixen la llei i que caldria fer fora de la manera que sigui, però venir a jugar a fer-se fonedís no és el que podíem esperar d’un president, sigui quina sigui la seva manera de pensar. No cal fer màrtirs, però és recomanable ser seriós.

Tenim nou president de la Generalitat i aviat un nou govern. Esperem i confiem que ens treguin del clot on ens trobem, ens agradin més o menys. Tots hi hem de col·laborar, però sobretot hem de lluitar perquè al nostre país es defensin els principis democràtics i desbanquem els que tenen idees feixistes, homòfobes o racistes, siguin polítics o jutges. Ni Catalunya ni Espanya s’ho mereixen.

Salvador Illa no ho tindrà fàcil. Haurà de demostrar que creu en Catalunya, la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres drets, la singularitat que ens caracteritza. El seu passat recent està ple d’insults i menyspreu cap a les mostres més radicals de defensa del país, i ara ha de ser el president de tots. També de qui reivindica el dret a l’autodeterminació, ell que ha defensat en més d’una ocasió la implantació de l’article 155 de la Constitució.

Tampoc no ho tindrà fàcil ERC, que davant del fracàs electoral, fruit d’un mal govern, ha cedit la presidència del govern a un unionista. Ni tampoc li resultarà senzill a Junts, que encara no s’ha recuperat de la sortida del govern de coalició amb ERC i ha encadenat un reguitzell de marrades que l’han desviat del camí, i que l’única persona capaç d’unir-los acaba de fer una jugada que probablement l’allunyarà de qualsevol possibilitat de seguir sargint pedaços.

El panorama no està gens clar, però hem de tenir algun tipus de confiança. Potser el millor que ens pot passar és deslliurar-nos dels actuals governants, amb el cap dels Mossos inclòs, i esperar que durant aquesta legislatura que acaba de començar puguem reconstruir alguna cosa de profit perquè ens ajudi a somiar en un futur millor per a tots els catalans.