Seran capaços?

Avui ens han informat que Ucraïna ha atacat Rússia amb míssils de llarg abast, nord-americans, després que el president dels EUA autoritzés el seu ús en territori rus. Zelenski no s'ha fet esperar, i ha llançat els míssils, encara que segons sembla han estat interceptats i tot ha quedat amb un petit incendi. Però aquí no s'ha acabat. L'atac és l'excusa perquè Putin amenaci en fer ús de l'armament nuclear, posant la por al cos a tots els països europeus, a qui acusa de col·laborar amb l'enemic ucraïnès.

A vegades tens la impressió que el president rus espera qualsevol provocació per amenaçar els països de l'OTAN, que estan donant suport a Ucraïna, i que li permeten que utilitzi material bèl·lic per atacar-los a casa seva. Sembla com si no tingués al cap que ell està atacant territori ucraïnès. I amb això no vull justificar l'atac d'aquest matí. La guerra hauria d'acabar-se ja, i actuar com persones civilitzades. Algú em dirà que hi ha massa interessos pel mig, i segur que és cert, però la vida és molt més important que res.

I la pregunta que em faig és si arribaran a ser capaços de destruir aquest món, amb un atac nuclear. De moment tot queda en amenaces, segurament perquè qui les realitza no té clar que pogués sortir-ne ben parat, però hi ha molt boig pel món i no ens podem refiar de ningú.

L'altre dia parlava de la Unió Europea i el trist paper que fa. Seria bo que en un tema tan important i dur, fóssim capaços d'anar junts a denunciar-ho i posar tots els esforços per intentar aconseguir aturar la guerra. Em direu que coses més senzilles estan sense resoldre's, i és cert. Però mentre hi hagi tantes vides en perill, i tantes víctimes mortals per una guerra estúpida, no podem deixar de treballar per intentar aturar-la. Moltes reunions, molts preparatius, moltes consultes, però al final ni Rússia i Ucraïna aturen la guerra, ni Israel deixa d'atacar Gaza i el Líban. Per a què serveix tot plegat?

Quan arribes a formular-te aquesta pregunta, i ningú te la pot respondre, tens la sensació que els humans no tenim remei.

Quatre mesos de víctimes innocents

De la guerra de Rússia contra Ucraïna s'ha vist que l'exèrcit rus no està tan ben preparat com caldria esperar, la qual cosa no vol dir que no faci mal i no en pugui fer molt més. A banda de les armes nuclears, amb un resultat incert al nostre món, globalment parlant, s'ha observat que ni els militars russos ni el seu armament utilitzat acaben de demostrar la potència militar que representa el país. Ucraïna, amb un suport relatiu dels països de l'OTAN, ha aconseguit frenar el que semblava que havia de ser cosa de pocs dies o setmanes. Això no treu que el dolor que Rússia ha infringit a Ucraïna no sigui execrable i terrible, i que la reconstrucció del país serà feixuga, amb moltes morts innocents.

Rússia fa mal perquè no deixa d'atacar fronts civils, i ho fa amb tota la intencionalitat. Quan els països occidentals es reuneixen per denunciar Rússia i prendre més mesures en contra seva, és quan realitza operacions militars de desgast i provocació. Té la paella pel mànec i malgrat tots els esforços per castigar-la econòmicament, Rússia aconsegueix oprimir i mantenir reprimida Ucraïna, que fa un gran esforç per no llançar la tovallola.

Són molts els comentaris respecte el futur de la guerra. Ningú pot assegurar quina serà la seva durada ni tampoc el resultat. Hi ha qui voldria que s'acabés tot seguit, encara que sigui assumint la derrota per part d'Ucraïna i perdent una part del territori. Hi ha, però, qui creu que Ucraïna no pot rendir-se i que els països de l'OTAN l'han d'ajudar per aconseguir la derrota de l'invasor.

Aquesta tarda m'he assabentat de l'atac a un centre comercial de Krementxuk, on es creu que hi havia un miler de civils. És evident que es tracta d'un atac premeditat per desanimar els ucraïnesos, però també els europeus que creuen que s'ha de posar fi a la guerra, amb les conseqüències que siguin. Rússia no ha pogut demostrar la seva superioritat militar, si més no per enllestir la feina en pocs mesos, però sí que té suficient força com per mantenir a ratlla Ucraïna el temps que faci falta. El dolor de les víctimes i familiars ucraïnesos és motiu de reflexió i no podem tancar els ulls a la realitat.

Estic convençut que la història donarà una lliçó al cruel president rus, la llàstima és que serà a costa de moltes víctimes innocents. Les guerres no són mai justes, i encara que els seus instigadors i culpables aconsegueixin els objectius, són massa les persones d'un i altre bàndol que esdevenen víctimes innocents, fruit de la barbàrie dels seus líders. Quan s'ataca directament a la població civil queda clar que no hi ha estratègia militar, sinó una repugnant crueltat dels causants de la guerra.

L'entrada a l'OTAN, una provocació o un dret?

La pregunta que plantejo és si la possibilitat que Finlàndia i Suècia sol·licitin entrar a formar part de l'OTAN és una provocació a Rússia, o bé un dret que hi tenen, després de veure què ha fet Rússia amb Ucraïna.

Des del principi Rússia sempre ha manifestat que se sent provocada per l'OTAN, que ha anat avançant fins a les mateixes fronteres amb el seu país, i una de les excuses per envair Ucraïna ha estat la possibilitat que aquest país entrés a l'OTAN. Ara, quan Finlàndia, i també Suècia, estan discutint si fan el pas, Rússia se sent encara més acorralada i amenaça amb represàlies.

Considero que qualsevol país és sobirà per decidir si es manté neutral o bé s'alinea amb altres països del seu entorn, en aquest cas per preparar la seva defensa i seguretat. Des d'aquest punt de vista, Rússia no hauria de moure fitxa perquè és un tema que correspon a aquests dos països. Vist com ha anat tot plegat, es pot entendre que Rússia se senti pressionat per l'OTAN, sobretot tenint en compte la manera de pensar dels dirigents russos, amb Putin al capdavant.

Suècia hi és a prop, però Finlàndia té 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia, i per tant, com en el cas de les repúbliques bàltiques, limita territorial amb el seu país. Amb la possible entrada de Finlàndia a l'OTAN, desapareix aquest marge territorial que separa les dues forces militars i tensiona les seves relacions.

La situació és una mica com allò de què és primer si l'ou o la gallina. La por que pugui tenir Finlàndia en mantenir-se neutral, al costat de Rússia, havent vist què li ha passat a Ucraïna, és prou justificable. Per altra banda, el fet d'entrar a l'OTAN també exerceix una pressió a Rússia que veu com el seu adversari militar avança cap a la seva frontera, ampliant el nombre de països membres.

El més fàcil és defensar la desmilitarització de tot el continent, però avui sembla una quimera. Malauradament el militarisme és ben viu, i la rivalitat entre nacions, amb un component afegit respecte el segle passat, com són les armes nuclears, posa en perill qualsevol moviment d'ambdues parts. 

És lògic, doncs, que una vegada conegudes les intencions de Finlàndia i Suècia respecte a l'OTAN, apareguin opinions contràries sobre la idoneïtat de la seva incorporació a l'Aliança, que el meu entendre són igualment vàlides. No és fàcil posicionar-se al respecte, ni tampoc, per aquests dos països, prendre la millor decisió.

El PSOE planta la triple dreta contra l'independentisme

Resulta fins i tot divertit mirar com els tres partits de la dreta espanyola i també catalana, estan competint per veure qui s'emporta el lideratge i al final guanya punts en el seu rànquing particular. Tant a nivell espanyol com català, el procés independentista és una bona joguina per entretenir-se i els dona prou motius per anar trobant excuses a la seva creativitat.

La presidenta del Parlament català juga molt bé la provocació, i el primer a caure-hi ha estat el senyor Carrizosa que, davant dels darrers resultats electorals, necessita protagonisme i la senyora Borràs de ben segur que li donarà oportunitats. La negativa a participar al dia de les forces armades és motiu, segons el líder de C's, per demanar la seva reprovació en seu parlamentària.

Son els tres partits de la dreta sense el PSOE els que lluiten per veure qui és més valent davant els destructors de la unitat d'Espanya. Amb el govern, els socialistes han canviat d'estratègia. Sigui la necessitat dels vots independentistes o la seva responsabilitat per negociar la pau, ha fet que de moment no s'asseguin a la mateixa taula que la triple dreta i això ha permès també que el PSC es distanciï dels mateixos tres partits catalans.

El joc socialista té, però, una data de caducitat. No es troba bé lluitant a part de la triple dreta, i una mostra en son els seus barons, amb Felipe González al capdavant. Durarà el que hagi de durar per conveniència pròpia, i és aquí on els partits independentistes han d'entrar a jugar. Mai ho tindran tan fàcil, i ara és el moment de veure si entenen d'estratègia o bé deixen passar el torn, com ens han vingut acostumant darrerament.

Trump, quatre anys de provocacions

He llegit diferents articles i opinions sobre els fets de 6 de gener als EUA, amb l'ocupació del Capitoli per part dels fanàtics engrescats per Trump, però combrego amb aquells opinadors que miren enrere i no es queden en els darrers dies, sinó que fan referència als quatre anys del mandat presidencial de Trump, des del primer dia de la presa de possessió.

Tampoc podem dir que s'hagi acabat tot, doncs d'una persona com Trump se'n pot esperar de tot fins al darrer moment, i encara no som el dia de la presa de possessió del nou president. Han estat quatre anys de presidència que ens han avergonyit a mig món. L'ús de les xarxes socials per animar els supremacistes, el seu atac als immigrants i els oprimits, les seves polítiques i discursos populistes, però el pitjor de tot és el fet d'encarar-ho tot per al benefici propi.

Avui sentia com parlaven de l'entesa amb el vicepresident fins a darrera hora, però s'ha de dir que s'ha tractat de pura conveniència i quan el vicepresident ha actuat com havia de fer, ha estat quan Trump l'ha desprestigiat. Perquè Trump va a la seva, només li interessa la seva supervivència i es val dels altres per aconseguir-ho, però té la capacitat d'enredar a tothom, o a gairebé tothom.

Els fets d'aquests dies han estat greus, però no ho ha estat menys el dia a dia de la seva presidència, i d'això se n'ha de responsabilitzar a la majoria de republicans que ho han beneït i permès. Són responsables d'haver aprofitat la follia de Trump per viure tranquils i riure-li les gracietes. Ara alguns, no tots, se n'han adonat, però ara ja és tard. No serà fàcil convèncer els fanàtics seguidors, que en són molts!, que han de fer marxa enrere i intentar recuperar el seny, el sentit del civisme i el raciocini.

Atac terrorista a França

Hem de lamentar un nou atac terrorista a França, amb tres morts, víctimes del fanatisme. Aquesta inseguretat en què es viu no és bona, i obliga a conviure en un estat d'alerta constant. És tan fàcil llevar la vida d'una persona, que esgarrifa.

No hi ha res ni ningú que pugui justificar la mort d'una altra persona, i s'ha de combatre amb totes les forces per aconseguir una vida tranquil·la a la comunitat. Hem de respectar totes les creences i no doblegar-nos al terrorisme, però també hem de mesurar les nostres paraules.

Seria injust culpar d'aquestes morts a ningú més que al seu botxí, però sí que caldria reflexionar si la nostra reacció davant d'aquests actes és la millor i més apropiada, i encara més, la reacció de persones que ocupen càrrecs públics ha de ser molt mesurada i justa, i evitar qualsevol provocació innecessària.

És delictiva la proclama del president turc davant l'assassinat del professor francès, i caldria una resposta política adequada. No es pot exaltar la població amb segons quines declaracions, però tampoc em sembla correcta la reacció i el to de les declaracions del president francès. Que ningú el vulgui culpar de l'atemptat de Niça, però sí que caldria dir-li que reflexionés sobre les seves paraules, i procurés no exaltar més del compte les persones que erròniament o no, s'han sentit atacades en els seus sentiments i creences.

Res no justifica l'assassinat, res disculpa un acte abominable, però entre tots hem de fer més fàcil la nostra convivència, i respectar la diversitat. Els assassins han de pagar la culpa i els seus actes mereixen un escarment que serveixi d'exemple a altres possibles atacants. Les nostres paraules han d'ajudar a la convivència i no a radicalitzar-la. Els nostres governants han de donar exemple de moderació, que no vol dir feblesa, davant els atacs injustificables, amb missatges rigorosos i exemplaritzants.

Tots contra Puigdemont

 La frase que s'escolta aquests dies, després del trencament entre el PDECat i JxCat és "tots contra Puigdemont”. Sembla que Puigdemont ha agafat la directa i que va a totes per aconseguir una victòria personal en les properes eleccions, que prefereix retardar-les per acabar de teixir el seu programa.

El procés successori de l'antiga Convergència ha anat deixant pel camí totes aquelles persones que s'han enfrontat a Puigdemont i a la seva manera de pensar i plantejar la república catalana. Les separacions més clares han estat les de Marta Pascal, primer, i ara la del president Mas. La primera en un clar enfrontament, i en aquesta ocasió, menys sorollosa, però probablement més traumàtica. Abans n’hi va haver d’altres.

Puigdemont ha guanyat sempre que s'ha presentat en unes eleccions, i a l'hora de liderar un projecte. És potser per això que deu pensar que la sort o l'encert continuarà si ho acaba de lligar bé. Caldria veure què en pensa la població, i de fet això serà el que es veurà quan es convoquin les eleccions.

En les anteriors eleccions Puigdemont sortia com a víctima de les baralles entre els dos principals partits independentistes, i alguns pensem que això li va anar bé a l'hora de recollir molts vots que potser no estaven pensats inicialment per anar cap a ell. Continuarà passant el mateix?

Tot és possible, però jo penso que ara les coses han canviat, i ja no es veu Puigdemont de la mateixa manera que abans. Ara potser hi haurà vots dels indecisos que no li donaran el suport que espera. Ha passat molt temps i les picabaralles comencen a cansar. Aquesta incapacitat per compartir, dialogar i caminar junts, molesta molts votants, que tindran l'opció de no anar a votar, o bé canviar el seu vot per una opció menys conflictiva.

Falta temps, si es compleix el desig de Puigdemont de retardar les eleccions, i per tant poden passar moltes coses, però el cert és que els catalans portem massa temps esperant veure canvis i avançar socialment i econòmica, i de moment el més calent és a l'aigüera. Aquesta provocació de tots contra Puigdemont pot no sortir-li tal com es pensa.

Preparant la visita del rei

Davant l'anunci de la visita del rei a Catalunya aquesta setmana, els partits polítics i associacions cíviques estan preparant la resposta que se li vol donar, sobretot tenint en compte el ja famós discurs del 3 d'octubre i la corrupció dels Borbons, que ha quedat en evidència, en la figura del rei emèrit, però que esquitxa a tots.

Sabem que la repercussió de les mobilitzacions que es puguin organitzar comportarà la construcció de barreres policials perquè aquests mobilitzats no puguin arribar on es trobi el rei, tant a Figueres com a Barcelona, que potser ni els veurà ni els sentirà. És una acció simbòlica que pretén visibilitzar el rebuig a la figura del rei per part de molts catalans, no només dels republicans de tota la vida, sinó també d'aquells que es varen sentir ofesos amb el discurs del 3 d'octubre, i que potser no s'havien plantejat mai el dilema entre monarquia i república.

Moltes persones consideren la visita com una provocació del rei, perquè segur que és conscient de com es va rebre l'esmentat discurs, i, tot i que la visita forma part d'un recorregut per tota la geografia espanyola, no es considera que sigui el moment més oportú, sobretot tenint en compte tot el que va sortint del seu pare, a qui alguns l'aconsellen un exili discret per no marejar més la perdiu.

La lectura que alguns fan és que el rei emèrit ha aconseguit augmentar sensiblement el rebuig a la monarquia, com mai es podia haver imaginat, i el seu fill, l'actual rei, també hi ha col·laborat, i encara que la continuïtat de la monarquia probablement no es troba en perill, perquè encara hi ha molts adeptes, però sí que com a mínim no passaran desapercebudes les diferents accions i paraules que es vulguin dirigir a la població. A Catalunya, sens dubte, la reacció que ara es prepara, continuarà en cadascuna de les ocasions que es presentin, doncs la memòria, en aquest cas, es manté, i se'l culpa de la situació en què ens trobem.

Catalunya necessita el relleu dels nostres polítics

Cada vegada resulta més evident que Catalunya necessita unes eleccions, i el que és més important: nous polítics i jubilar els actuals. Necessitem bons polítics que sàpiguen gestionar el país, d'acord amb la realitat actual i mirant el futur del nostre país. 

És una necessitat que el govern actual dimiteixi i es convoquin eleccions al Parlament, però sobretot cal que noves persones més intel·ligents i operatives entrin a la política per trencar aquest estancament des de fa tant de temps. La paràlisi política que vivim perjudica el país, la seva economia, la seva productivitat, però també les persones, la seva ment, la seva esperança d'aconseguir un país millor.

Ens trobem amb la petició de molts d'aconseguir una independència i sortir de l'Espanya que no ens vol bé, però davant dels fets dels darrers dies, queda clar que la prioritat és aconseguir un estat democràtic i fer fora aquest aire antidemocràtic que es respira després de la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que no castiga només els líders independentistes, sinó que aporta mesures no democràtiques a les possibles reivindicacions socials de tots els espanyols.

Com llegia avui a la premsa, els jutges han substituït els polítics en la definició i creació de noves lleis que ho són tot menys demòcrates.

La joventut ha sortit al carrer i lamentem la violència emprada, però no podem oblidar que la provocació judicial i política espanyola ha engendrat un moviment revolucionari que resulta difícil de decantar-ne els nostres fills i néts.

Fem-nos les preguntes que Jordi Muñoz es planteja avui al diari ARA, i en les respostes veurem per què hem anat a parar on som ara. Cal seny i força de gent capacitada, i a la política catalana actual ens fan falta nous elements capaços de liderar el nostre projecte de país.

No caiguem en la provocació

El pitjor error és caure en la provocació i esdevenir violents. Si alguna cosa fa mal és defensar-te practicant la no violència, deixant sense arguments els repressors. 

No em va agradar l'actitud dels provocadors d'incendis ahir al centre de Barcelona, perquè no és això el que volem i encara menys el que necessitem. Provocar aldarulls és una irresponsabilitat que només dóna arguments als altres i deixa en entredit tota la tasca d'aquells que es manifesten pacíficament.

Se'm fa difícil pensar que els fets d'aquest dimarts no tornaran a passar i per això considero que els líders socials i els polítics haurien de fer pedagogia i recomanar la gent que no caigui en provocacions i es mantingui pacífica. Si realment volem donar algun exemple a la resta del món és enfrontar-nos pacíficament a qui castiga injustament els que posen les urnes i compleixen el seu mandat.

Animo les persones que aquest dimecres han iniciat el seu viatge a peu fins a la capital catalana, a continuar el seu camí de manera no violent i que la seva força sigui la quantitat de persones mobilitzades i no les accions que puguin malmetre la pau i tranquil·litat de les nostres ciutats i pobles.

Siguem més intel·ligents i no ens deixem portar per les entranyes i la violència, perquè aquesta no és la manera d'aconseguir la llibertat del nostre país.

Arrimadas, la gran mentidera

Ha anat bé que Arrimadas hagi anat a Madrid, d'aquesta manera la coneixeran pel que fa i no pel que deia quan era a Catalunya. Veuran que les seves passejades són pura provocació per fer-se la víctima i dir que no hi ha respecte i insultar de feixistes els altres.

Perquè Espanya desconeix moltes coses de Catalunya. No vull dir que nosaltres ho fem tot bé, perquè trobaríem mil raons que demostrarien que ens equivoquem, però tampoc és allò que expliquen els mitjans de comunicació espanyols o bé partits polítics com C's i PP. 

Els catalans hem errat la nostra feina de fer pedagogia. Ja sé que no ho tenim fàcil perquè més aviat ho tenim tot en contra. Les famoses notícies falses, sobre Catalunya no són noves d'ara, sinó que ve de molts anys. Hem culpat sovint els espanyols de mirar-nos malament, però hem oblidat que sovint les notícies que els hi arriben són adulterades, errònies o simplement voluntàriament falses.

Amb l'anada d'Arrimadas a Madrid els espanyols del centre s'adonaran de quina mena de persona és. Jo sempre he cregut que era mala persona i cada vegada n'estic més convençut. Crec que la posició de C's ha fet que des de sempre els seus líders siguin això: males persones. La seva raó d'existir és crear polèmica, insultant els altres i fent-se la víctima, però han errat amb la tàctica i no els ha sortit bé. Han vist que sorgia Vox que eren pitjors que ells, amb l'avantatge que Vox no s'amaga de res. És més transparent i la gent sap a què atendre's, cosa que no passa amb C's, que han enganyat a molta gent, i ara comencen a sortir-ne. Estic segur que la trajectòria de C's no serà gaire més llarga. PP i PSOE recuperaren els enganyats.

C's, un intrús a casa nostra

Aquest migdia, arribant a casa, m'he trobat amb la propaganda electoral de C's. Els sobres els tinc guardats, com acostumo a fer des de les primeres eleccions del 1977, les primeres que vaig poder votar, no només per l'edat (21 anys), sinó perquè el franquisme va donar lloc a la transició democràtica que tant n'hem parlat i que no ens acabem de posar d'acord en la seva eficàcia ni bondat.

Veure la propaganda de C's a casa m'ha provocat un cert rebuig i angúnia, per no dir una altra paraula.  Com també em passa quan veig a la web de Ràdio Arenys que parla del candidat de Ciutadans a l'alcaldia d'Arenys de Mar. No cal ni que sàpiga qui és, que segurament és una bona persona amb moltes ganes d'entrar al Consistori i de poder treballar per a la vila, però el seu logo em recorda massa Arrimadas, Rivera i Carrizosa, i m'esforço per treure-me'ls del cap. No es mereixen que ocupin part dels meus pensaments, unes persones tan desagradables, inhumanes i interessades, que només busquen la provocació, ja que les regnes del poder no les aconsegueixen.

Se'm fa difícil pensar que hi pugui haver persones a la vila que m'ha acollit, que puguin treballar per a un partit amb uns líders com els que acabo de nomenar. És cert que el món és divers i sortosament no tots pensem igual, però sí que fora bo que tots procuréssim treballar en positiu per als altres, per fer una societat més justa i humana, i per arraconar les injúries, els insults i l'odi que massa vegades ens ha aportat els principals responsables de l'existència de C's.

Haig de reconèixer que sempre he pensat que totes les forces polítiques haurien de formar part del Consistori de la nostra vila, per representar tothom, però ara, havent vist com actuen des de C's en el Parlament català, i sense conèixer els noms dels arenyencs que es presenten a les eleccions per aquesta força, desitjo que no hi entrin, per estalviar-nos, si de cas, un comportament deplorable com ens té acostumats l'Arrimadas i en Carrizosa.

Mostra d'afecte o provocació?

El president del govern espanyol, el senyor Pedro Sánchez, considera la celebració del Consell de Ministres de divendres vinent a Barcelona, com una mostra d'afecte a Catalunya i els catalans. Des d'aquí, però, hi ha una bona colla de catalans que més aviat ho considerem una provocació. I tu?

La casualitat que tingui lloc just un any després de les eleccions autonòmiques imposades pel president M. Rajoy, gràcies a l'article 155 de la Constitució, en què es va rebutjar el nomenament de tres possibles presidents, més aviat no deixa un bon record. Esclar que no és només això, sinó tot l'embolic de situacions i injustícies creades.

Intento situar-me a una certa distància dels fets, procurant objectivar-ho al màxim i veig que el clima creat és molt tòxic. El problema no és tan l'independentisme o la unitat d'Espanya, sinó l'actitud dels protagonistes. No som capaços de moure'ns en el marc d'un sistema democràtic, amb les eines que proporciona, sinó que, cadascú pel seu cantó, busca la manera d'imposar a l'altre allò que creu i desitja que passi.

En una situació com aquesta, tot el que es fa té una doble lectura. No és casual que la celebració del Consell de Ministres s'interpreti de manera diferent en un i altre bàndol, però se'm fa difícil pensar que un i altre estiguin convençuts de la motivació que defensen i, com en tot en aquests moments, se n'aprofiten per crear encara més crispació.

Vivim en una provació permanent que no porta enlloc

Encara hi ha repercussions per les paraules del president català referint-se al model eslovè d'assoliment de la independència. Em crida l'atenció que encara hi hagi persones que s'estranyin de la resposta dels partits polítics i de molts ciutadans que no hi estem d'acord, fins i tot aquells que fa temps que es consideren independentistes.

Quan el president i els que l'aplaudeixen es refereix a Eslovènia, al marge dels morts que hi va haver, la qual cosa és greu, s'obliden que el referèndum va tenir més d'un 90% de participació i el Sí també va arribar a aquestes xifres. Si fem l'esforç de mirar-nos seirosament veurem que la diferència és amplíssima. Amb això no vull dir que no haguem de defensar el nostre dret a l'autodeterminació, però sí que no podem estar llançant porqueria, i menys fer-ho des de la presidència de la Generalitat.

Avui els partits de la dreta i extrema dreta reclamen al PSOE que apliqui l'article 155. Entenc que Pedro Sánchez i el PSOE tenen més seny que no pas Rajoy i el PP ara fa un any, però també hem d'entendre que des de Catalunya no podem anar donant motius perquè pugui acabar passant.

Penso que l'actuació dels CDR, que no hi dono suport, no va ser tan greu com per generar tanta ràbia, però entenc que es tracta més de l'entorn que ens envolta que no pas els actes en sí mateixos. Estic d'acord que el consell de ministres del dia 21 de desembre és una provocació innecessària, i m'imagino que coneixent com les gasten no deixaran de venir. Esperem que la sang no arribi al riu. 

Per acabar, recordeu que tenim 4 polítics presos en vaga de fam, i que tots els aldarulls que es formen ho silencien i minimitzen els efectes que una acció com aquesta hauria de tenir. Menys força i més intel·ligència!

Les dificultats ens enforteixen. Som uns catalans prou enfortits?

Rajoy diu que no permetrà que ningú jugui amb la sobirania espanyola, però no entén que ningú no ho fa. Els que demanem el dret a decidir, ho pensem seriosament, estiguem o no equivocats, però no perdem el temps jugant. Potser el problema d'Espanya, i concretament del govern Rajoy, és no tenir idea de què passa a Catalunya. I els seus companys de viatge catalans, el PPC, no li ajuden gens.

Monsenyor Rouco Varela també hi fica cullerada i aprofita cada ocasió que pot per defensar tot allò que sap que ens pot fer mal, o que com a mínim ens desagrada. Pensar que Rouco Varela és anticatalà seria una presumpció. Altra feina té que pensar en nosaltres, encara que sigui per atacar-nos, però el seu estil no té res a veure amb el nostre, i això es veu ara, però s'ha vist sempre, també i sobretot, en temps de la dictadura franquista.

I avui Mas-Colell deia a Madrid, "Si la línia dura de l'Estat preval, Catalunya tindrà un estat propi. Si no en aquesta generació, en la següent". No podran dir mai que no els ho hem advertit de mil maneres. Si no ho han volgut entendre, no és culpa nostra. Mas-Colell ha estat encertat i clar quan ha dit que no és Catalunya qui ha escollit el moment, sinó que "ens estem defensant d'un atac en tota regla en el front de la identitat i l'autogovern". Ha parlat de la humiliació de la sentència de l'Estatut, o de la provocació de la llei d'Educació, la recentralització del PP aprofitant la crisi, i la disminució de competències de Catalunya, la llengua... El seu discurs no ha agradat. El públic d'avui tampoc ens entén.

Trencant Catalunya s'esquerda Espanya

L'obsessió del govern espanyol i de tot el seu grup parlamentari al Congrés, per ofegar Catalunya, trencant la convivència i reduint els drets més elementals dels ciutadans, fa desgraciada Espanya, aprovant unes lleis sense sentit, purament ideològiques, que envien Espanya al segle XIX quan alguns crèiem haver-ho superat.

Lleis com la d'Educació, aprovada avui al Congrés de Diputats, o la filosofia que impregna la proposta de llei judicial, només busquen la provocació centralitzadora i anul·lar competències de les autonomies. Si això no perjudiqués clarament Catalunya, els ministres espanyols no hi dedicarien tants esforços, però saben que concentrant el poder a l'Estat es minven les competències del govern i institucions catalanes, i només per això ja es donen per ben pagats.

L'ARA ens parlava, en portada, de les mentides de Montoro, que ho comentava ahir, i avui els diaris ens avisaven dels plans del govern estatal d'assaltar-nos per contrarestar el moviment sobiranista, defensant la importància de mantenir-nos units. Jo els entenc. Perdre la gallina dels ous d'or és un greu problema.

No fa tanta gràcia la mobilització ultra per venir dissabte a celebrar la festa de la Hispanitat. Una festa que s'està situant al mateix nivell del 20-N en l'enaltiment del nazisme destructiu, res a veure amb la gravetat de negar-se a parlar en castellà a un guàrdia civil. Jo també penso que el Partit Popular és massa benèvol amb l'extrema dreta feixista, segurament perquè tenen algun tret en comú. Dissabte no sortiré al carrer a manifestar-me, ni celebraré cap botifarrada. Confio que no haguem de lamentar res del que pugui passar. Entretant Espanya va perdent qualitat, prestigi i credibilitat, i el sistema democràtic molt lluny del nivell que seria desitjable.

L'informe de les deslleialtats de l'Estat

Estic d'acord amb la confecció d'un informe sobre les deslleialtats de l'Estat cap a Catalunya. M'agradaria que més que un informe fos una relació de totes les deslleialtats, no tant per enviar a fora, com per donar-ho a conèixer als catalans, i que tinguem una informació veraç sobre el tracte rebut per l'Estat espanyol.

Hauria de ser un informe o relació de greuges totalment al marge de valoracions i components subjectius. Les valoracions ja les faríem nosaltres. Hi ha evidències que no necessiten valoracions ja que per elles mateixes es determinen.

Fer-ho arribar ara a les autoritats espanyoles és una pèrdua de temps, i a altres institucions, organismes i estats internacionals pot ser positiu, sempre i quan tinguin l'encert de no posar-hi elements subjectius, per no intentar condicionar els seus lectors, provocant un efecte contrari al volgut.

El PSC diu que és un desencert. Jo penso que el desencert no és tant la seva confecció com l'ús que se'n vulgui fer. És cert que el document no agradarà al govern espanyol, però també és bo que sàpiguen que no vivim enganyats i que les mesures recentralitzadores o de càstig no passen desapercebudes. A vegades sembla que ens considerin uns babaus.

És inconsciència de Duran i Lleida o tacticisme?

Josep Maria Pelegrí demana als partits polítics que deixin de qüestionar i amenaçar Duran i Lleida. Doncs potser que el senyor Duran i Lleida hi posi de la seva part, no? Potser callant una mica més? Potser deixant de provocar un dia sí i un altre també?

Tots sabem què ha estat Unió a expenses de Convergència. Una lapa? Ara, però, quan semblaria que el senyor Duran i Lleida hauria d'estar pensant en retirar-se de la pel·lícula, és quan té més ganes de gresca. Hi té tot el dret, però llavors no poden demanar als altres que callin i no opinin sobre el comportament i declaracions del líder etern d'UDC. I si es tracta de militants de CDC, amb molta raó de queixar-se.

Parlar de què passarà amb un dels temes que més ocupa i preocupa, és una incògnita, però sí que podem preveure dificultats extremes si no anem tots junts. Ara sembla que ERC ho entén una mica, però és allò de que quan un colla l'altre molla, quan sembla que en tens un d'encarrilat surt l'altre a fer la guitza. Les declaracions de Duran i Lledia no són gratuïtes i afegeixen molts dubtes en tot plegat. 

El senyor Duran ha culpat Mas de la davallada electoral i sembla que li busqui les pessigolles. És com si els mals resultats de CIU a les darreres eleccions li hagin donat força

per enfrontar-se a tot el que pugui dir el president Mas. Quan veus que un altre flaqueja sembla que agafes més confiança i t'atreveixes a plantar-li cara. Seria una mica això. Confiem que regni la calma i que el senyor Josep Maria Pelegrí no hagi de tornar a sortir a defensar l'ovella esgarriada.

Rebaixes, retallades i provocacions

Avui començaven les rebaixes, que no és el mateix que les retallades, que ja fa molt temps que varen començar. La crisi, fins i tot perjudica la qualitat del semen. Si anem sumant no sé on anirem a parar. Paral·lelament el ministre de Defensa i el rei es dediquen a comptabilitzar les provocacions a l'exèrcit.

Tenia raó en Manel Cuyàs, a la tertúlia de Catalunya Ràdio, quan demanava de quines provocacions parlaven, i els suggeria que parlessin clar. Si creuen que la voluntat del poble català per decidir el seu futur és més provocació que les paraules de l'eurodiputat del PP, Alejo Vidal-Quadras... o les declaracions d'algunes associacions militars.

Estic d'acord que cal parlar clar. Tots! No és temps de llegir entre línies, sinó de proclamar amb veu alta què volem cadascú de nosaltres. De fet hi ha qui ho ha dit ben clar. El pacte de govern és una manera de dir les coses pel seu nom. Qui no ho vol entendre s'inventa mil excuses, però aquí hi ha uns partits que ho han deixat clar, i en cas de canviar d'idea perdrien la poca credibilitat que tenen els partits polítics.

Però no només els partits del pacte han parlat clar. També el PP i Ciudadanos s'han manifestat en una línia de pensament i actuació ben clara. Caldrà veure qui s'emporta per davant l'altre. Entretant PSC i ICV juguen una mica el paper de la puta i la Ramoneta.

Esperarem a valorar el resultat de la campanya de rebaixes. Les retallades els hauran fet molt mal. Aquesta obsessió malaltissa de reduir el deute, al preu que sigui, ens està deixant sense possibilitats ni tan sols d'anar a les rebaixes. La roba de l'any passat queda prou bé per enguany. Ja en parlarem l'any vinent.