Avui va de cues

Avui us parlaré de cues, però no de les cues que es produeixen a les nostres carreteres, on s'emporta la palma l'AP7, sobretot en caps de setmana llargs com aquest, que celebrem la segona Pasqua, sinó de les cues que es produeixen per pujar l'Everest, la muntanya més alta del món i que es troba col·lapsada.

És curiós, per dir-ho d'alguna manera, veure aquella filera mig aturada amb centenars de persones intentant arribar al cim. No es tracta de la típica passejada de diumenge al migdia fins a tocar ratlla, al final del passeig, sinó de gent amb equipament de muntanya per assolir el cim més alt. Gent que haig d'entendre que està preparada contra les adversitats naturals.

L'allau de persones a l'Everest és un fet insòlit fins fa poc, però que ara resulta el més natural del món. Cada vegada hi ha més gent i disposada a escalar muntanyes d'una certa dificultat i es parla de posar límits. No sé si per protegir la muntanya o per evitar accidents provocats per l'excessiva presència d'escaladors.

Si us haig de ser franc, preferiria una embussada a l'Everest que no pas a l'autopista, però entenc que no ha de ser agradable. Quan fas muntanyisme t'agrada gaudir del paisatge i en tot cas saludar aquelles persones que t'hi trobes. Un fet que no acostumem a fer quan passegem pels nostres carrers. Si has de demanar permís per fer quatre passes, o aturar-te davant la primera dificultat del terreny, perquè hi ha massa gent, la cosa no acaba de funcionar.

No sé com acabarà tot plegat, però en tot cas és bo que la gent surti a la muntanya, encara que haguem de regular-ho i fer-ho més fàcil, evitant l'acumulació de gent. 

Al començament parlava de la celebració de la segona Pasqua, tot i que estic convençut que la gran majoria dels afortunats, si els ho preguntes només et sabran dir que dilluns fan festa.

Hem fet el cim!

Com cada any, i ja en fa 18, hem pujat al cim del Montalt per renovar l’estelada a les vigílies de l’Onze de setembre. Bé, dic renovar l’estelada, però de fet cada any la pugem i la tornem a baixar. Hi ha persones que no veuen bé això de la bandera independentista i se n’encarreguen de fer-la desaparèixer. És allò dels símbols que en parlava ahir.

Fet i fet han estat unes sis hores entre caminar i les pauses oportunes per recuperar forces, una d’elles per esmorzar gràcies als nostres amics d’Arenys de Munt.

Segur que no entrarem al rècord Guinness, ja que el trajecte es pot fer molt més de pressa, però la qüestió és pujar-hi, al ritme dels més lents, fent-la petar ja sigui de fets que ens envolten, també d'alguna xafarderia, i planificant el futur ara que comença el nou curs i tot està per fer.

Tot i que aquest estiu hem fet algunes caminades la veritat és que, a casa, la pujada al Montalt ens ha deixat una mica esgotats. Haurem de planificar uns entrenaments setmanals per no emmandrir-nos i poder tenir les cames a punt sempre que convingui.

La matinal ha estat plaent, amb bona companyia i coneixent persones que potser ens trobem al carrer, però ni tan sols ens coneixem ni sabem res els uns dels altres. L'excusa de pujar-hi l'estelada també serveix per això i cal aprofitar-ho. Si practiquéssim més la conversa amb persones diferents de les que coincidim diàriament, segurament que aprendríem moltes coses i entre tots aconseguiríem una societat més oberta i sincera.

Em direu que el fet de plantar-hi l'estelada condiciona la participació de molta gent, o el simple fet que al darrere hi hagi un partit polític, encara més. En tot cas no he vist que ens demanessin cap carnet ni vetessin la participació de ningú. Estic convençut que no tots els que hi hem pujat pensem de la mateixa manera, encara que segur que ens uneix l'estimació a la muntanya i l'excursionisme. Aquesta pot ser l'única trava per aquells que no estimen la terra o prefereixen trepitjar l'asfalt.

La muntanya

Fa un temps vaig llegir la muntanya màgica, de Thomas Mann, i realment no em va deixar indiferent. Pensant en aquest llibre, avui volia compartir amb vosaltres aquest espai tot recordant aquelles muntanyes que ens han impressionat, que hem vist de petits, que hi hem pujat més d’una vegada i ens han encisat, o que tenim la sort de veure diàriament des de les finestres de casa.

Els arenyencs tenim a prop el Montseny i segur que tots hi hem estat moltes vegades, sigui caminant-hi, o visitant alguna raconada interessant. Jo tinc molt presents les sortides que organitzava en Ramon Verdaguer, o bé, de més jove i des de Vic, les pujades al Matagalls, o les Agudes des de Sant Marçal.

Una mica més lluny hi ha els Pirineus, per caminar o esquiar. Segur que la gran majoria en guardem bons records. I llavors hi ha les grans muntanyes que algú ens n’ha parlat i que no ho tenim tan fàcil per anar-hi, ja sigui pels dies que cal dedicar-hi i el cost. Són muntanyes per anar-hi en temps de vacances. Els Alps serien un bon exemple. Els tenim relativament a prop. És qüestió de tres o quatre dies, si la nostra agenda no dona per més. O la muntanya dels set colors, al Perú, una muntanya màgica, no la de Thomas Mann, però bonica de veure i enfilar-s’hi.

Us he fet venir ganes de recordar aquelles muntanyes que heu visitat o teniu pendent de fer? Aquesta era la meva intenció.

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

Hem pujat al Montalt

Aquest primer diumenge de setembre, com té per costum la gent de la CUP dels dos Arenys, hem pujat fins al cim del Montalt, on hem desplegat l’estelada. Una quarantena de persones de les dues poblacions ens hem calçat les sabates de caminar per fer la sortida i rendir homenatge al nostre símbol de país. Ens hi acompanyaven regidors dels dos municipis.

Persones de totes les edats, amb més o menys experiència a la muntanya ens hem unit per passar una matinal d’esport, festa i veïnatge. I ho hem fet d’una de les maneres que ho sabem fer. Aprofitant la sortida per conèixer-nos i fer-la petar, amb persones que potser només ens saludem pel carrer, o que en desconeixíem la seva existència.

Hem pogut observar la cura que es té de la muntanya, i hem procurat deixar-la tant o millor de la que l’hem trobat. En arribar a la nostra vila hem tingut el disgust de trobar-nos el capdamunt del Rial de sa Clavella, on hi havia hagut els mòduls de l’escola bressol que es traslladaria al Rial del Bareu, plena de gots i llaunes de begudes. Una vegada més l’incivisme i mala educació, i el nul respecte a la gent i a l’espai públic, quedava en evidència.

A les xarxes socials s’opina molt sobre el sistema de recollida de la brossa i la neteja dels nostres carrers i places, però per més invents que trobem si no solucionem aquesta xacra de mal comportament urbà, no aconseguirem un Arenys net i polit. No discutim tant com hem de muntar el servei de recollida de la brossa i treballem més per fer caure la cara de vergonya a totes aquelles persones que no se saben comportar!

Ens queda el bon record de la passejada i els nostres deures per contribuir a mantenir un Arenys net i endreçat. I ho hem de fer tots, la gent de la CUP els primers! Ja tenim el primer objectiu del curs a la llista d’obligacions.

La celebració d'avui es complementa amb el cap de setmana vinent, amb la festa de l'Onze de setembre, amb la incògnita de com el rebrem, després de sis anys de contradiccions, desencís i impaciència. Nosaltres, des del poble, hem de treballar perquè la il·lusió no desaparegui, però els nostres polítics tenen l'obligació d'alimentar aquesta flama, amb respostes clares i encertades. No poden continuar marejant la perdiu!

Escapada a la vall de Núria

Després d’una nit més calorosa de l’habitual, ens hem llevat amb moltes ganes de passar pàgina. Diuen que aquest cap de setmana les temperatures faran un gir important i fins i tot pot arribar a ploure amb ganes. Nosaltres, per si de cas, ens hem volgut avançar i hem anat a passar el dia a la muntanya, gaudint del paisatge i la natura, però també d’una temperatura que voldries tot l’any.

Feia uns quants anys que no hi venia i en tenia moltes ganes. Avui no es tractava de fer grans caminades. Ho guardarem per a una altra ocasió. Avui volíem gaudir de l’aire pur de la muntanya. Aprofitar que tenim els Pirineus relativament a prop, i passejar-nos pels camins propers al santuari i l’estany.

D’avui en vuit, la festa de Sant Gil, segur que seran moltes les persones que pujaran fins a la vall. Aquest divendres hem estat acompanyats per poques famílies i això també et dona pau i tranquil·litat.

I una curiositat. A l’estació del cremallera, a Queralbs, m’han reconegut després de cinquanta anys. Un excompany de la meva escola! Han passat els anys, però sembla que no canviem tant!!!

I escric el post des d’una ombra, al costat del riu, amb la remor de l’aigua que baixa cap a l’estany. Gairebé tinc fred, i recordo la calorada d’aquesta nit. Ha estat la primera de l’estiu i desitjo que es compleixin les prediccions i en sigui l’última.

Si fa temps que no heu vingut per aquestes muntanyes us animo a fer-ho i, si algú en té ganes, fins i tot podríem organitzar una pujada al Puigmal. Com diu el meu cunyat Joan, Quin país!

Continuant amb la desconnexió

Desconnectat i gaudint del paisatge i la natura sempre que podem. Malauradament no tothom ho pot fer i per això ens hem de sentir uns privilegiats. Ahir parlava d’estimar la natura i indirectament hauríem de parlar d’estimar el país.

El Procés ho ha embolicat una mica tot, fins al punt que hi ha massa gent que confon defensar la llengua, la història, i el mateix país, amb ser un independentista, un radical. Potser no ho hem sabut explicar bé, o nosaltres mateixos hem provocat la confusió, però valdria la pena fer veure que no estem parlant del mateix.

Fa uns anys teníem molt clar que els orígens calia defensar-los, perquè formaven part de nosaltres. Era l’essència i la identitat com a persona. Això no entrava en contradicció amb el respecte a l’entorn, encara que et fos estrany o que no t’interpel·lés directament. Avui, però hi ha gent que no ho té tan clar, fins al punt de creure que una cosa contradiu l’altra.

A vegades penso que la manca de civisme, la poca cura per respectar l’entorn immediat, són la resposta a la negativa a sentir-ho teu, a estimar-ho. No sé si vaig errat, però en tot cas trobo a faltar més respecte per tot el que ens envolta, i a les altres persones, pensin com pensin.

M’imagino que si hem tingut la sort que de petits ens hagin ensenyat a estimar les plantes, els animals, les altres persones, llavors tot ens resulta més fàcil, i quan tens l’ocasió de sortir al bosc, a la muntanya, la teva actitud és de respecte i estimació, perquè t’ho sents com a molt teu.

A les envistes del Matagalls

Hem tingut les Agudes ben a prop, i el Matagalls. Ens hi hem apropat, i hem pogut observar la seva majestuositat. Sempre he pensat que era una sort tenir el Montseny tan a prop, i poder gaudir-ne gairebé sense moure'ns de casa. 

Tot i les amenaces dels homes del temps hem fet cap a Espinelves per passejar-nos pels boscos que l'envolten. Sabíem que a la tarda el temps canviaria, i era qüestió d'aprofitar el matí, amb el sol traient el cap entre les nuvolades que més tard han cobert tot el cel.

Es tractava d'endinsar-nos pel bosc sense pretendre fer grans caminades ni enlairar-nos gaire. Era una passejada entre les fulles per no rovellar-nos i aprofitar l'avinentesa per conversar amb els vells amics, alguns dels quals feia molt temps que no vèiem ni hi xerràvem.

No es pot dir que haguem pogut observar grans vistes panoràmiques, ni tampoc hem augmentat el nostre nivell de vitamina D, però sí que hem gaudit de l'ombra d'uns arbres que sense rebregar-se pujaven directes al cel, amb l'esperança de poder distingir allò que nosaltres percebíem entre el seu fullatge.

I un dinar per acabar de posar-nos al dia de tots aquests anys sense contacte directe. Per recordar les nostres antigues caminades, i adonar-nos que malgrat el pas dels anys, encara ens podem atrevir a calçar-nos les nostres sabates de muntanya i amb ajuda o no de bastons, travessar les entranyes de la muntanya que tan estimem.

M'han recordat una sortida de Cantonigròs a Tavertet, de potser fa trenta anys, i m'han vingut ganes de repetir-la. De petits, amb la mare i la meva germana, era una ruta que no descuidàvem cap estiu. L'arribada a Tavertet era de somni. Un poble silenciós, on amb prou feines hi trobaves a ningú, fins a darrera hora de la tarda, quan els homes tornaven a casa, i li demanàvem a l'Àngel si ens podia portar fins al Pla de Can Codina, amb la seva DKW.

La pluja ha accelerat la nostra partida i no ens ha permès fer una passejada generosa per la població, però sí que hem pogut observar la bella església romànica, que presideix tota la contrada, i que és visible des de l'eix transversal que ha esdevingut la via més freqüentada per accedir a la bonica població d'Espinelves.

Matinal a la muntanya

No hem anat gaire lluny, però hem descobert una ruta que teníem massa a prop com per no haver-hi anat mai. Hem pujat el Montalt i després hem passat per la creu de Rupit, per acabar baixant cap al santuari de Lourdes d'Arenys de Munt. Més o menys han estat uns 13 quilòmetres, que ens han permès comprovar que encara estem en forma i no acabem d'estar ben rovellats.

El dia no es presentava gaire assolellat, si ho comparàvem amb els dies que ens precedien, però també ha fet que no patíssim calor. Les quatre gotes que avui han caigut a la vila, han arribat quan ja érem a taula a punt de dinar.

M'ha agradat el trajecte, i sobretot el fet de poder pujar i baixar per camins diferents. També és interessant comprovar que, si més no els excursionistes, vagin a peu o en bicicleta, respecten la natura i ho trobes tot molt net i endreçat. Tant de bo això també passés a la vila i a tots els pobles i ciutats, que dia rere dia es queixen de l'incivisme i la brutícia que es provoca per manca de sensibilitat i educació.

Haig de dir que desconeixia el trajecte i en concret el turó del Montalt, i m'ha sorprès perquè m'ho imaginava més espaiós. Les vistes, però, són extraordinàries i crec que val la pena anar-hi. Hi tornarem!

Avui era una mica un entrenament per no fer el ridícul la setmana vinent, que farem una sortida amb una colla de caminadors. Crec que farem bon paper i allí ho acabarem amb un bon dinar. Penso en els ciclistes que cada setmana agafen la bicicleta per exercitar-se, però no s'obliden del bon esmorzar que fan una vegada assolit el seu objectiu. S'ha de fer exercici, però no es pot oblidar la manduca!

Hem acabat aquest serial de vacances i s'ha de dir que n'estem contents. Probablement ho hauríem de repartir millor durant l'any, per no acabar tan farts, de menjar i de festa. Però ho hem acabat de manera saludable. Us animo, als que no hi hagueu anat encara, a provar de fer la mateixa ruta, i segur que us encantarà, i ajudarà a rebaixar panxa després de tants dies de menjar torrons i neules. 

Els que reinicieu la vostra feina demà dilluns, us desitjo una bona entrada i us recordo que poder treballar no està a l'abast de tothom, i fer-ho contents i amb ganes, estimula i ens fa més feliços. I a qui no tingui feina assegurada, els desitjo sort, i que ben aviat puguin formar part del col·lectiu d'assalariats. Mirem-ho positivament.

El risc de la muntanya

Avui hem rebut una notícia bona i una altra de dolenta. Un boletaire ha localitzat sa i estalvi el menor de 8 anys que havia desaparegut ahir i que el varen estar buscant per tot arreu. Aquest matí mateix, però un excursionista que es trobava al Montseny s'ha estimbat i ha perdut la vida.

La muntanya que tant ens aporta, sobretot a les persones que viuen en gran ciutats, té els seus riscos i no sempre comporta bones notícies. El risc de perdre's o prendre mal existeix, i a vegades ens n'oblidem. No prenem suficients mesures, potser perquè no hi veiem la dificultat o perillositat.

Entretant avui, unes quatre mil persones es manifestaven pels carrers de Barcelona defensant la unitat d'Espanya. És la torna a les manifestacions de l'onze de setembre, sempre amb una concurrència menor, però que demostra que al país hi ha diversitat d'opinió.

La sorpresa d'avui ha estat l'absència de C's. No sé si és una estratègia, però les declaracions i comportament dels seus líders darrerament, ha estat molt propers a PP i Vox, i no sembla que hi hagi d'haver motius per separar-se'n en una ocasió com la d'avui. Com que molts mitjans n'han parlat, segurament aquests dies ens explicaran els motius per no passejar-se de bracet amb la dreta espanyolista.

La creu de Canet

Avui hem anat una mica més al nord, al poble veí, per admirar el Maresme des d'un altre mirador: la creu de Canet. Hi hem anat des d'Arenys de Munt, on hi ha el pavelló nou i hem trigat una hora i mitja, a pas lent, sense atabalar-nos, aprofitant que el sol ja no escalfava gaire, però sabent que ens donaria temps a arribar-hi i tornar al punt de sortida.

El dia avui acompanyava més, i per això hem trobat més caminadors, i també vehicles motors. S'ha de dir que resulta agradable saludar-te pel camí, com si fos tot un ritual, la qual cosa és d'agrair. Quan vius en un poble petit és més usual saludar els veïns i les persones que acostumes a trobar-te pel carrer, però a la muntanya això ja està més arrelat, com si els consideressis dels teus, dels qui agrada sortir a caminar.

A dalt, a la creu, no hi ha res més que la mateixa creu, però la vista també és bonica. T'alces per sobre de la vila de Canet, on la muntanya hi penetra fins al mateix centre. En altres ocasions hi hem pujat des de baix, passant pel costat del castell de Santa Florentina, però la passejada des d'Arenys de Munt et permet fer un recorregut que et separa les vistes del mar i del Montseny.

La passejada d'avui també ens ha permès oblidar-nos una mica de la situació política que estem vivint, i del mal de cap que fa dies que em turmenta. És un agafar forces per encarar una nova setmana de setembre, i planificar un curs que volem que sigui de més pràctica saludable aprofitant la natura que tenim tan a prop.

El castell de Burriac

Avui necessitava escampar la boira i havent dinat, amb la Clara, hem anat fins a Cabrera de Mar, per enfilar el camí cap al castell de Burriac. Era la primera vegada que hi pujava i gairebé em feia vergonya. El castell és un bell mirador del Maresme, i és imperdonable no haver-hi pujat mai.

El dia no acompanyava gaire, i fins i tot queien algunes gotes, amb l'amenaça que es convertís en un petit temporal. L'avantatge era que en no fer sol, no es feia tan cansat. T'estalviaves una bona solellada, que el camí, molt obert i costerut, ho permet.

Hi havia poca gent a dalt, alguna família amb quitxalla, la qual cosa sempre és bo. Una manera d'acostumar els més petits a caminar per la muntanya, una afició saludable que de ben segur no es perd mai, o si més no serveix per guardar-ne un bon record.

Veritablement, tot i que el dia no acompanyava, la visibilitat no era la millor, es tracta d'un gran mirador, per veure el mar i una part extensa del Maresme. L'esforç de superar el desnivell en pocs metres, és compensat pel goig d'arribar al cim i contemplar la natura.

Pel camí ens hem trobat unes quantes famílies que encenien el foc per fer la graellada, un costum força arrelat a casa nostra, i que al Maresme, a la serralada litoral, hi pots trobar diferents indrets preparats per aquelles persones que els agrada sortir de la rutina setmanal, i parar la taula al mig del parc.

Ha estat un dissabte diferent, i encara que la boira no ha acabat d'escampar, ha servit per passar un parell d'hores distrets, fent exercici i salut, i reparar el deute de no haver pujat, encara, al castell de Burriac.

La mort de dos esportistes

Quan et comenten la mort d'una persona jove, un esportista, una persona que arrisca la vida en allò que li agrada i l'apassiona, t'entristeix. D'alguna manera assimiles la mort dels humans, però d'una certa edat, quan ja han fet un llarg recorregut. Si la mort no és volguda i arriba massa d'hora, et fa mal, ho sents encara que no hi tinguessis cap lligam.

Avui hem conegut la mort de l'escalador Sergi Mingote, que intentava escalar el K2 en període d'hivern. Lamentablement, una relliscada li ha provocat la mort, com deia, massa aviat. Ho feia amb il·lusió, respectava la perillositat de la muntanya, però no li tenia por, sinó respecte.

També vàrem conèixer la mort d'un motorista francès Pierre Cherpin a la prova Dakar d'aquests dies. També es tractava d'una persona que considerem que no li tocava morir, però que arriscava la seva vida amb l'esport que l'apassionava. També ens ha dolgut, sobretot en un temps tan esbojarrat amb tantes persones irresponsables que posen en risc la vida en societat.

Estic parlant de persones sanes, esportistes i no d'eixelebrats que desorienten el món. I és per això que dol més quan t'assabentes de la seva mort. Voldria, doncs, fer arribar aquest meu dolor a les persones afectades directament per la mort d'aquests dos esportistes, que sàpiguen que no estan soles, i que si alguna cosa els ha de servir de consol és pensar que han mort mentre realitzaven allò que més estimaven, i han mort amb el cor net i que en guardarem un bon record.

Una altra dimensió

Avui des d’una perspectiva, mirant a muntanya des d’una finestra panoràmica esperant que passin les hores. T’adones que la vida pot ser molt diferent d’un dia per l’altre. Que mentre tu estàs fent tal cosa, no gaire lluny de tu els fets van per un altre cantó, a vegades totalment diferents.

El que més em crida l’atenció és el pas de les hores i el fet de mantenir-te al marge de tot allò que en un dia normal de la teva vida t’és tan quotidià.

La incògnita afegida és conèixer l’abast d’aquest parèntesi inesperat.

A l'expectativa dels lletrats del Parlament

No sé si la pluja d'aquests dies frenarà la sequera que patíem des de fa mesos i podrem tornar a veure els nostres pantans mig plens. Les darrers fotografies que ens havien ofert feien pena i probablement haurà de ploure molt més per aconseguir que el nivell torni a la normalitat.

És curiós que tots estem força conscienciats amb la necessitat de ploure, però quan fa dos dies seguits que cau aigua, ja ens molesta. Tenim molt poca memòria, o ens sabem sacrificar molt poc. Tinc la sort que jo prefereixo un temps plujós i fred a la color que acostumen a regalar-nos darrerament els mesos d'estiu.

Estic pendent del temps per aprofitar unes gestions administratives per fer una escapadeta entre setmana, quan la majoria de la gent treballa i et trobes les poblacions de muntanya gairebé buides. Tot sigui que no hi hagi excés de neu i gel.

La setmana ha començat amb les mateixes incògnites en què acabàvem l'altra, però expectants per les notícies que poden sorgir demà dimarts. Els lletrats del Parlament català han de presentar l'informe sol·licitat pel seu president, per conèixer si el compte enrere d'unes noves eleccions està en marxa o bé ho tenim tot congelat. Sigui quina sigui la resposta, JxCat i ERC han de desencallar la situació en què ens trobem, i no crec que la resposta arribi més enllà d'aquesta setmana. 

Hem de reconèixer que tenim més resistència que la suposada, i tenim molt clar que res no ha acabat, encara que ens costi veure la continuació del camí. A veure si demà es resol alguna cosa, o sinó aprofitarem el dimecres per fer una pausa, que ja va sent hora.

Jornada d'aigua

Avui, a diferència d'ahir, hem tingut un dia molt plujós fins ben bé les 6h de la tarda. La jornada era de desplaçament a la zona que visitarem els propers dies, i aprofitar-la per veure les cascades d'aigua, algunes d'elles impressionants. També hem pogut veure les obres d'enginyeria, amb uns túnels llarguíssims sota els fiords, amb giratoris inclosos.

El fet que ens desplacéssim en autobús i ferri la pluja no ha destorbat el que sí ens hauria fet el dia d'ahir, i pensant que estàs visitant Noruega, tampoc li dónes tanta importància al temps plujós, sobretot pensant que a Arenys ja hem patit prou la calor.

Avui, doncs, ha estat un dia passat per aigua, que la trobaves a tot arreu. En forma de pluja, de riu, de llac, de cascades, de fiords... Molta aigua i molt verd, i algunes clapes de gel que s'entreveien al cim de les muntanyes, amb permís de les nuvolades. Hem pogut observar de lluny, una de les llengües del glaciar que dilluns, si el temps ens ho permet, trepitjarem.

Demà ens podrem llevar una mica més tard i fer una passejada en tren, contemplant més paisatges encisadors. Fem més natura que viles i ciutats, però tot i així hi ha un detall que no se m'escapa i que molts que em seguiu endevinareu: els carrers són nets, sense deixalles ni excrements de gossos, cosa que no podem dir de casa nostra.

La transformació dels estius en família

Per aquelles persones que tenim la sort de gaudir de vacances i que escollim fer-les el mes d'agost, ens queden un parell de setmanes d'activitat frenètica per deixar-ho tot llest i poder arribar el setembre amb la tranquil·litat que ho tenim tot a punt. No sé si us passa a vosaltres, però poc dies abans de l'inici de vacances tens la sensació que s'acaba el món i que et falten hores per poder-ho deixar tot tancat.
El darrer dia és aquell que et passa volant i et falten hores, però en el fons tens la sensació que et treus un pes de sobre i que per unes setmanes podràs oblidar-te del dia a dia de tot l'any. No sempre la desconnexió és total, però sí que t'ho mires de manera diferent i tens la tranquil·litat de pensar que ja n'hi ha d'altres que s'encarregaran de solucionar els petits problemes de cada dia. La resta s'hauran d'afrontar a la tornada.
Aquests dies el diari ARA parla de les vacances i et convida a explicar la història de les teves vacances d'infantesa. Fa notar la diferència entre les vacances dels anys seixanta i setanta, com serien les meves, i les actuals. Llavors érem moltes les famílies que, en acabar les classes, ens desplaçàvem al poble d'estiu, ja fos a la platja o a muntanya, com va ser el meu cas.
Aquells anys de bicicleta i sortida a la font; de passejada amunt i avall del bestiar, pel carrer sense asfaltar; de les batudes del blat i la construcció dels pallers, voleiant palla per tot el poble; de la festa major i el ball a l'envelat, i la tornaboda a la font del faig.
Eren unes vacances que et canviaven la rutina, i en construíem una altra que repetíem estiu rere estiu. Uns matins d'estudi amb l'estudiant de capellà, i la tarda a la font o jugant al "palé" i a la "canasta" els dies de pluja. El berenar de pa amb vi i sucre, i les apagades de llum al primer llampec.
Amb els anys tot canvia i també ho varen fer les nostres vacances. Les sortides de viatge a l'estranger varen arribar molt més tard, que en el meu cas es varen iniciar amb jornades cantants arreu d'Europa. De mica en mica deixaves de banda el poble dels estius, on hi continuaven estiuejant els pares, i hi tornaven els joves que acabaven de tenir fills. Els amics de l'estiu no els he tornat a veure mai més, però ja era això, a no ser que en sorgís algun enamorament. Sempre en queia un o altre.
Ara estic molt bé a casa, més hores de les que hi puc passar a l'hivern, aprofitant alguna sortida que a la resta de l'any t'és impossible. No és el mateix, però l'edat tampoc. Que passeu un bon estiu!