El PP i C's catalans volen treure pit

Vivim aquests dies la pugna dialèctica entre el PP i C's a Catalunya, pensant ja en les eleccions que el president Torra va prometre una vegada s'aprovin els pressupostos. El PP i C's volen liderar el front constitucionalista i mesuren les seves forces. Uns tenen expectatives de recuperar protagonisme, fixant-se en els darrers resultats electorals de Madrid, i els altres treuen pit dient que són la primera força política al Parlament català.

Està clar que C's s'hi ha de fer molt per despertar-se del llarg son provocat per la desfeta de les generals, que va provocar la dimissió del seu cap, i que Arrimadas vol passar pàgina com si res no hagués passat, sense voler canviar el seu sistema d'oposició, de comportar-se com uns mal educats, indignes de formar part de les institucions públiques.

El PP català té confiança en recuperar vots procedents de C's, i és per això que no té cap interès en presentar-se junts amb ells a les properes eleccions. Si recuperen la imatge i les expectatives de vot, per què s'haurien de presentar junts amb qui és més rival directe?

El PSC té clar que no ha de caure en el joc dels constitucionalistes. Tenen molt clar que ho són, però que no tenen res a veure amb la dreta, que blanqueja l'extrema dreta de Vox.

El perill per al PP és que malgrat recuperi vots de C's, en perdi pel costat més extrem, amb l'èxit que pugui tenir Vox. És per això que ha de marcar perfil propi, amb un discurs extremista, però sense arribar al punt de Vox, per marcar diferències i emportar-se novament el vots dels més extremistes, que durant molts anys han confiat en el PP.

A la recerca de la dreta catalana

Llegint l'ARA l'anàlisi que fan la Núria Orriols i l'Anna Mascaró sobre la pugna per ocupar l'espai del centredreta catalanista, he pensat que realment hi ha força persones que han perdut el seu referent polític. Votants de tota la vida de Convergència i Unió s'han trobat que en pocs anys no han sabut qui volien votar perquè el relleu ha estat rar i complicat. No és estrany que fins i tot en les eleccions municipals s'hagi notat aquest fet, amb la gran davallada que ha patit JxCat, qui pròpiament ocupava el lloc dels Convergents.

La deriva del PP també ha fet que la dreta catalana, poc nacionalista, s'hagi trobat perduda tret de qui ha vist amb bons ulls el camí cap a l'extrem. L'alternativa de C's tampoc ha acontentat tothom, sobretot aquelles persones que no volen caure en la confrontació constant. 

Aquestes persones que es troben perdudes necessiten una força política que els representi, i que ho faci amb un certa credibilitat i possibilitats de sortir airosa en unes properes eleccions. La creació del partit polític Lliga Democràtica intentaria arreplegar desencisats del PP, C's i PDECat, persones que volen un partit de dretes català, no independentista, però sí que defensi els drets dels catalans. Són persones que han vist que ni el PP ni C's fan res per a Catalunya, i que el PDECat s'ha embolicat amb l'independentisme, que no volen ni sentir-ne a parlar.

Probablement aquesta seria la posició amb més possibilitats d'èxit, però no n'hi hauria suficient. Continuo pensant que Catalunya necessita un partit polític de dretes independentista, per no deixar-ho tot en mans de l'esquerra. Aquí hi haurien de jugar fort els hereus de Convergència i Unió que es mantenen amb la idea del referèndum com a solució de tots els mals del país, però ho haurien de fer de manera assenyada, sense deixar-se portar per les picabaralles ni les ganes de protagonisme. Si no són capaços d'asseure's a planificar bé el futur, el país continuarà coix, perquè li faltarà una pota per sentir-se equilibrat.

Pedro Sánchez qüestionat des de dins

La política està plena de personalismes. Tot i que estem parlant de partits polítics, i per tant de col·lectius, grups, assemblees... en  el fons el que acaba succeint és una lluita entre candidats a liderar una massa dòcil que els fa la vida fàcil per aconseguir sortint-ne beneficiats.

El PSOE no se n'escapa i aquests dies s'ha fet més palès que mai. De fet no és la primera vegada perquè ja ho vàrem viure en la lluita entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Carmen Chacón. No es tractava d'una pugna entre dos candidats, sinó més aviat d'una lluita a mort per aconseguir el tron i desterrar el vençut. Ara és el cas de Pedro Sánchez i Susana Díaz.

Qui hagi seguit més de prop l'ascens de Susana Díaz i Pedro Sánchez que no pas jo, entendrà més fàcilment què passa, però jo hi veig la continuació de la lluita entre candidats a liderar el PSOE des de l'època esmentada de Rubalcaba i Chacón, que malgrat haver-se decidit en votacions, ningú s'ha donat per entès.

Aquesta lluita interna no beneficia la ciutadania i encara menys el partit i les seves aspiracions a governar. La gent apostem pels guanyadors i quan el que ens presenten són personatges debilitats i insegurs, girem el cap a una altra direcció. La pugna entre Sánchez i Díaz, alimentada per l'expresident Zapatero, dóna ales a Podemos i al mateix Partit Popular. Aquestes baralles per aconseguir la cadira els poden condemnar a una derrota encara més clara de la que ja tothom preveu.

I el PSC de rebot rep per dues bandes. El fet d'haver apostat per l'actual dirigent, pot provocar-los problemes amb una Susana Díaz que té molt clar que no vol cap canvi que beneficiï Catalunya. En segon lloc, les declaracions de Pedro Sánchez sobre federalisme i Catalunya, tampoc li fan cap bé a Iceta i al PSC, que acumula disgustos de cara les properes eleccions del mes de maig i el setembre.