Què podem fer aquest trimestre?

Avui ho comentàvem en una tertúlia radiofònica. Hem començat l'any amb una acumulació de desgràcies que esperem que no sigui la tònica del 2026. No és que l'any que hem deixat enrere fos gaire engrescador, però el que hem iniciat fa una mica de por.

L'incendi a la festa de Cap d'Any en una població suïssa, l'atac i segrest del president de Veneçuela per part dels EUA, i a casa nostra, amb tres o quatre accidents en un punt negre que separa els dos Arenys, en són uns bons exemples que desitgem que no tinguin continuïtat.

S'han acabat les festes i avui els nois i noies i els més xics han tornat a l'escola. Molts pares i mares, i també els avis, respiraran una mica més tranquils. És bo poder gaudir de les festes, i encara més aquestes de Nadal, amb tot el que comporten, però també és cert que arriba un moment que quedes una mica saturat. 

Tenim al davant dos mesos i mig de treball fins a arribar a un nou parèntesi, la Setmana Santa, quan molts de nosaltres planificarem alguna sortida o altra. Malauradament, no tothom es troba en les mateixes circumstàncies i hem vist algun exemple que ens ha de fer pensar, com és el fred que han patit els desnonats de Badalona, sense que se'ls oferís una alternativa.

Seria bo que enguany, vist tot el que ha passat, concentréssim esforços per intentar reduir les penúries. Ja no dic eliminar-les, perquè m'agrada tocar de peus a terra, sinó com a mínim no agreujar-les. Procurar trobar solucions a fets que han esdevingut naturals fins al punt de no prestar-hi atenció. Veure persones dormir al carrer, perquè no tenen on raure, és molt trist.

Llegia l'altre dia que els ajuntaments han de disposar d'espais per allotjar aquestes persones sense llar. Em pregunto quants municipis hi ha al nostre país que poden certificar que estan preparats? Temo que la gran majoria no disposen de locals ni habitatges per oferir, i sempre caldrà improvisar solucions per evitar desgràcies, com recentment a Badalona, amb la mort d'una persona sense llar.

Enguany no he parlat dels desitjos de l'inici, però estaria bé que reflexionéssim sobre aquest tema i contrarestéssim la tendència mundial al menyspreu als pobres i l'enriquiment desproporcionat dels rics.

La gavina tafanera

Ahir a la tarda se’ns va acostar la gavina a descobrir què hi feien aquestes tres parelles contemplant el mar. No tenien res més a fer? Segurament ignorava que era diumenge, teníem festa i ens preparàvem per celebrar la Setmana Santa.

La mar no estava gaire tranquil·la, bufava una mica de vent i l’aigua espetegava a les roques amb força. Els núvols, amb forma de castells, havien fet acte de presència, però a poc a poc es varen desinflar, com si es tractés d’un decorat de fira. El sol va intentar sortir entremig, però ja no li quedaven forces. Tot i haver avançat l’hora, tocava a retirada.

Ahir vaig tenir la sensació que el temps passava lentament, tot el contrari del que és habitual. Que el podíem estirar com si fos un xiclet, i fer més coses de les que acostumem a fer, també pensar i reflexionar. Moments com aquests és quan t’adones de la importància d’una aturada per reflexionar què estàs fent i si no hi hauria una altra manera d’encarar la vida. La majoria de les coses no les podem canviar, i per tant no ens han de preocupar. N’hi ha d’altres, però, que sí que depenen de nosaltres, i aquí ens hi hem d’esforçar per fer-ho de la millor manera possible. Per a nosaltres mateixos, però també per als que tenim a prop.

Una reflexió d’una tarda de diumenge, inspirat per una gavina tafanera que ens contemplava amatent, fent una pausa en la seva volada abans de buscar el refugi per passar-hi la nit.

Reduir víctimes, l'única xifra important

Dins de la polèmica entre govern català i espanyol en la interpretació de les dades sanitàries i les decisions preses sobre la tornada al treball a les empreses no essencials, demà a Catalunya després de les festes (?) de Setmana Santa es reobriran moltes de les empreses que han estat quinze dies aturades, amb tots els treballadors que no ho poden fer a través del teletreball.

Algú pot pensar que ara es tracta de mirar què passa amb les possibles noves infeccions per poder donar la raó a un o altre govern. Jo desitjo que l'expectativa no se centri en aquestes dades, sinó que, sigui perquè ja es podia acabar amb el confinament total o perquè es prenen mesures severes per evitar-ho, no es produeix aquest increment d'afectats pel coronavirus.

Els que tenim la sort de poder disposar del teletreball continuarem quinze dies més confinats, amb moltes ganes que s'acabi aviat. Les xifres que sí que ens mirarem són les del infectats diàriament i malauradament també en les morts diàries. Qui s'hagi de reincorporar a la feina presencialment, li demano que respecti tots les instruccions preventives, que sigui responsable en benefici propi, però també dels seus familiars, amics i companys de feina.

És important passar pàgina el més aviat possible, i hem de demanar que l'esforç de totes les persones que estan a primera línia salvant vides humanes sigui recompensat pel nostre esforç en seguir les pautes dels experts per fer fora d'una vegada el coronavirus de les nostres vides.

Hi ha qui canta les absoltes al PDECat

Aprofitant que és Setmana Santa hi ha qui ja canta les absoltes al PDECat, fins i tot abans de conèixer els resultats electorals d'aquest abril i maig. És cert que el panorama és força dantesc i el seu problema no ve tant de fora com de dins mateix.

Si bé és cert que el PDECat no té substitut, i això frena una caiguda estrepitosa, sí que es fa difícil que puguin aturar la gran davallada que se'ls hi espera. Penso que no ho podien fer pitjor, i les lluites internes no les han sabut canalitzar. Viuen del record i de la mala consciència de molts, que veuen com els seus dirigents són a la presó o a l'exili. Els companys de partit que els han substituït no ho han sabut fer millor, però tampoc s'ha entès les instruccions rebudes des de Brussel·les.

Tot fa pensar que finalment ERC els passarà al davant, no sé si per mèrits propis o per demèrit del PDECat. Amb les baralles entre els dos partits independentistes, i l'obsessió dels partits de dreta per fer el discurs més dramàtic, el PSC haurà aconseguit recuperar tot allò que havia perdut durant els darrers anys electorals, i sense haver fet res més que torejar la situació, canviar el discurs a conveniència i presentar-se com el partit polític català de centre, el partit polític assenyat, tornarà a tenir el protagonisme que havia perdut amb la seva desfeta interna.

Estem, doncs a l'expectativa si de veritat toca cantar les absoltes al PDECat, i a l'espera de si són capaços de confeccionar una nova opció política que tingui cara i ulls, per afrontar la realitat i fer avançar el país.

Adéu Setmana Santa, la vida continua

Darrer dia de festa de la Setmana Santa d'enguany i a punt d'iniciar el darrer tram del curs 2016-17, amb un Sant Jordi a la porta. Com tinc per costum, aquests dies m'ha acompanyat la música de les passions, concretament les passions segons Sant Mateu, de Bach i de Telemann. No penso que es tracti d'unes peces que només es puguin escoltar en aquesta època, però sí que els dóna una força especial.

La Setmana Santa d'ara no té res a veure amb la que vaig viure de petit. El món que abastàvem d'alguna manera s'aturava i tot girava al seu voltant. Les funcions dels dijous i divendres, i la vetlla pasqual. No era fins al diumenge que tot recuperava la normalitat. Els cinemes, les discoteques, les sales de festa... Es fa estrany veure com tot ha canviat tant!

Ara és molt fàcil criticar-ho, perquè ara tot ho fem bé... o això ens sembla. La Setmana Santa és una setmana de festa als col·legis i d'excusa per sortir de casa, ja sigui a la segona residència, si encara es porta, o a fer algun viatge, precursor de les vacances d'estiu. Sobretot ara que sembla que ja hem deixat una mica enrere la crisi, encara que no tothom.

No sé si aquests dies que la religiositat s'ha convertit més en un espectacle que no pas en una reflexió de vida, ens haurà servit per fer nous plans, per encarar millor la vida, però en tot cas, manifestem o no la nostra fe, sí que és bo aprofitar els dies de repòs per plantejar-nos si anem pel bon camí, o ens fotrem un pal. La vida continua, però hem d'evitar que ens arrastri sense que siguem capaços de prendre la iniciativa.

Una desconnexió de 24 hores a Cantonigròs

No sempre és fàcil desconnectar, ni tots els llocs i ambients ho fan possible. Avui he desconnectat. M'he pres el dia lliure i he anat a Cantonigròs. Un dia esplèndid, encara que el motiu del viatge no ho feia necessari. Malgrat tot, sempre és d'agrair que quan et pots escapar puguis gaudir d'un dia assolellat (qui em coneix dirà que a mi m'agrada la pluja, i és cert).

El poble respirava molta quietud. Segurament encara estem afectats per la crisi i els propietaris de segona residència escurcen la setmana santa. Hi ha consciència que encara ha de passar un temps fins a recuperar els nivells anteriors a la crisi. M'imagino que a partir de dijous serà diferent, però llavors jo seré al costat del mar i amb més presència de visitants.

Arribant a Arenys m'he anat assabentant de les notícies del dia. Cada vegada perd més protagonisme l'accident dels Alps i avui es comentava l'ultimàtum per a l'acord entre els EUA i Iran, però també de la detenció d'una família de Badalona, amb dos joves de 16 anys que presumiblement s'estaven preparant per viatjar a Síria a lluitar amb l'EI.

Encara eren notícia les reaccions al pacte entre CIU i ERC del full de ruta. ICV hi veu electoralisme. És l'excusa de sempre. Hi ha algun partit polític que no actuï per electoralisme? ICV no ho fa? No es fa estrany que ICV només parli de participació quan s'acosten eleccions? Els problemes d'ICV i del PSC no són les declaracions electoralistes de CIU i ERC, sinó els problemes de definició, de consistència, de capacitat d'il·lusionar. Que no busquin els problemes en els altres.

I d'Arenys també hi ha bones notícies: l'ajuntament guanya el contenciós plantejat per la UFEC i, segons sembla, tampoc l'ajuntament no haurà d'indemnitzar al propietari de les Clarisses. És important, tenint en compte què va passar en casos desatesos i que finalment varen suposar un càstig econòmic important per a l'ajuntament. 

Per cert, mentre escrivia el post, a TV3 insistien que tallar un arbre no és cap crim, que en molts casos és convenient fer-ho... ho dic per a tota aquella colla de creguts ecològics que et mal miren quan demanes que tallin un arbre que està provocant problemes. Ja ho veieu, ja estic connectat.

Divendres de processons a Arenys de Mar

Sempre hem mirat altres pobles com celebraven les processons de Setmana Santa. Acostumaven a ser pobles catalans amb un nombre important de persones procedents del sud d'Espanya, on la tradició de les processons s'ha mantingut i ha estat un atractiu turístic més enllà de les fronteres.

La nostra generació, que va viure el Concili Vaticà II i s'ho va creure, més aviat érem contraris a aquest tipus de manifestacions, si més no escèptics. Amb la marxa enrere que ha fet l'Església catòlica amb papes com Joan Pau II i Benet XVI, ha sorgit una generació de capellans amb poca sintonia amb la doctrina del Concili Vaticà II, a qui li han carregat tota la culpa del descens dels catòlics practicants. Aquesta nova situació ha portat, junt amb altres factors tant o més influents, que les processons es mantinguessin i fins i tot es recuperessin després de més de quaranta anys.

Això és el que ha passat a Arenys de Mar, i avui el vespre es recupera la processó del Divendres Sant que arenyencs de soc-arrel encara recorden. Durant tots aquests anys l'única manifestació que s'ha mantingut ha estat la "Renglereta", la matinada del Divendres Sant.

Sembla ser que el nostre alcalde, d'UDC, ha tingut molt interès en què es recuperés la processó del vespre, i ha trobat bons aliats en el nou rector i en Pepe. No seré jo qui ho critiqui, i si hi ha persones que s'ho passen bé organitzant-ho, i n'hi ha d'altres que aquesta manifestació els ajuda a alimentar la seva fe, benvinguda sigui. Personalment en continuaré al marge, pensant que no em reporta res de nou, ni em fa cap falta. Sóc poc propens a les manifestacions. Les evito tant com puc i hi participo comptades vegades: els dos darrers onze de setembre han estat una excepció a la regla. A Arenys passegem els gegants i cantem l'Himne per Sant Zenon, ruixem els vianants per Sant Roc i ara passejarem uns passos el Divendres Sant.