Trobar pis de lloguer

Tenim molt clar que el tema de l'habitatge és avui un dels més comentats i al mateix una de les principals preocupacions de la societat. Tot el que es faci per aconseguir facilitar l'accés a l'habitatge serà benvingut, però cal fer-ho bé i analitzar a fons les conseqüències de segons quines decisions o lleis proposades.

Fa por parlar d'aquests temes tan impactants perquè no sempre s'entén allò que vols explicar, o bé no ho saps fer de manera prou entenedora per no crear malentesos. En una societat capitalista com la nostra funcionem a través del mercat de l'oferta i la demanda. Qui no ho vulgui entendre té un problema. En tot cas en què ens podem discutir i opinar és en la llibertat o control d'aquest mercat. Hi haurà qui defensarà que el mercat ha de ser regulat perquè considera que el moviment no és prou just, i també hi haurà qui dirà que és el mercat qui ha de decidir els preus dels productes.

Si tenim escassetat d'habitatges i un excés de demanda, el mercat farà que els preus s'encareixin. Si no hi volem intervenir, les persones amb poc poder adquisitiu ho tindran magre per poder accedir a l'habitatge. Si creiem en la intervenció de l'Estat, caldrà analitzar quines són les millors mesures a tenir en compte per aconseguir que hi hagi més gent que pugui accedir al seu habitatge, un dret reconegut per la Constitució.

Hem vist fracassar moltes lleis aprovades o proposades al Congrés de Diputats, i ens hauríem de preguntar per què. L'article de Fernando Trias de Bes, avui a l'ARA, és interessant perquè manifesta clarament l'error d'incidir en el preu de l'habitatge. El darrer paràgraf del seu article és clau per entendre el problema, i per això el reprodueixo: "La política d'habitatge necessita augmentar l'oferta, donar seguretat jurídica i mobilitzar sòl. Posar un topall als preus ensorra l'oferta. Era de manual. El problema persisteix.".

I és aquí on em qüestiono la capacitat dels nostres representants polítics, siguin a govern o a l'oposició per prendre segons quines decisions o opinar al respecte. Considero que o bé van mal assessorats i no es refien dels professionals que hi entenen, o és que només juguen a fer política ideològica, sense un fonament lògic i intel·ligent.

Escepticisme davant l'acord de pau

Aquest matí els diaris obrien la seva primera pàgina amb la notícia de l'acord entre els EUA i l'Iran per aturar la guerra i obrir l'estret d'Ormuz. La història recent ens ha tornat escèptics i no ens ho acabem de creure. De fet, al costat d'aquesta notícia n'hi havia una altra referida a Israel. El seu primer ministre no vol marxar del sud del Líban ni deixar de bombardejar. Si aquesta era una condició de l'Iran per signar l'acord de pau, què hem de pensar al respecte?

Trump necessita acabar aquesta guerra, que ell va iniciar, per arribar a finals d'any i no tenir problemes en les eleccions de mig mandat. Les morts ocasionades o fins i tot els efectes inflacionistes a escala mundial queden en un segon o tercer pla, en la seva escala de valors i prioritats, davant la importància que li suposa que els seus votants s'empassin que és el millor president i que es mereixia el Premi Nobel de la Pau.

També, com a gats escaldats, sabem que el populisme està molt arrelat i confon les persones. El president i tot el seu cercle és massa poderós per no dominar el discurs convincent, encara que fals, i aconseguir els vots necessaris per continuar la seva política erràtica i sense sentit. Els rics cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, però tot això gràcies als vots d'aquests.

M'agradaria pensar que la notícia de l'acord de pau és real i efectiva, i que els escèptics ens ho hem d'empassar, però tinc la sensació que una vegada més tot quedarà en no res. Quantes vegades no ens han venut que la seva intercisió ha estat clau per aconseguir la pau? Recordeu què passa a Ucraïna? Què li passa al Front Polisario, i aquí també amb la contribució de l'Estat espanyol, i especialment el govern socialista?

Estem una mica cansats de discursos enganyosos que poc després descobrim que no tenen consistència. No és estrany, doncs, que cada vegada siguin més els escèptics d'aquest món que estem creant.

No prendràs el nom de Déu en va

Aquesta temptació d'atribuir a Déu dèries humanes, d'instrumentalitzar la divinitat, la podríem considerar aquests dies arran de la visita del papa Lleó XIV a Espanya i Catalunya. Tothom hi vol veure més del compte i aprofitar la seva visita, les seves paraules i gestos, per tirar l'aigua al seu molí.

Els catalans estem obsessionats amb la llengua, encara que tenim prou arguments per justificar-ho. Els que no ens estimen i voldrien eliminar la cultura, la llengua i la història, ho tenen molt clar a l'hora de denunciar la politització que se'n fa del viatge, però potser no s'adonen que ells també fan mans i mànigues per aprofitar qualsevol frase o moviment per justificar-se.

Qui vulgui llevar transcendència a la visita no ho té fàcil, sobretot si vol ser coherent i honest. Un pot estar molt d'acord o en contra de les creences religioses i cal ser respectuós amb els que opinen diferent de tu, però no es pot negar al papa la representativitat ni la força de les seves paraules. El que pugui dir jo no tindrà mai la repercussió del que pugui dir el papa, encara que no t'agradi o no hi estiguis a favor. Al seu darrere hi ha una multitud de persones que el consideren i el segueixen.

Hem de respectar aquelles persones que creuen que un estat laic no pot sufragar les despeses que s'originen amb la rebuda del papa. Els diners públics no sempre estan ben emprats i, sobretot, no sempre es fan servir per allò en què creus i consideres prioritari. Ho podem discutir, però sense fanatismes i posant les coses al seu lloc. 

Certament, els problemes polítics, socials, econòmics i culturals els hem de resoldre nosaltres. Podem demanar ajuda, però no utilitzem sentiments i creences per justificar-ho. Però en tot!, no només en allò que critiquem dels altres. Qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra. Aquí també ho podem aplicar. No pot ser que només veiem els defectes dels altres. Siguem honrats i abans de criticar, autoanalitzem-nos i autocensurem-nos. Potser així anirem tots més bé.

Relleu a Bulgària

La Unió Europea se les prometia molt felices amb l'espectacular derrota electoral de Viktor Orbán a Hongria, i ahir diumenge va veure com un amic de Putin guanyava les eleccions a Bulgària. Plega un i n'entra un altre. No és clar que el substitut d'Orbán al capdavant del govern hongarès posi les coses fàcils a la Unió, però el que sí que es veu avui és que, si més no, hi haurà un relleu en la figura del president electe búlgar.

Ho he dit moltes vegades, i no em cansaré de repetir-ho, que Europa, si vol avançar econòmicament i socialment, ha de reformar-se. Ha de canviar la manera d'actuar. Ha de ser més transparent i que la ciutadania europea tingui una incidència més directa en les institucions. I ha de canviar el sistema de prendre les decisions. No pot ser que un país pugui bloquejar la Unió, com ha estat fent fins ara Hongria, i que pot tenir el relleu de Bulgària.

Rumen Radev, exmilitar i declarat admirador d'Orbán, ja ha manifestat que és contrari a l'euro, però sobretot que està en contra de l'ajuda militar a Ucraïna. És amic de Putin i suposo que farà el possible perquè aquest li pagui les gràcies. Amb la desaparició d'Orbán agafarà protagonisme i qui sap si serà capaç de reflotar el país més pobre de la Unió.

A la darrera conversa d'ahir, dins dels actes del festival literari Les Set*Ciències, a càrrec d'en Ferran Mascarell i l'Enric Sierra, i que tractava de les ciutats, es va parlar molt de política, mirant força el melic. Avui hem de mirar a Europa, si volem ser forts i anar units contra totes les disbauxes que passen pel món, i intentar tenir les idees clares i saber-les defensar. 

Excés de tacticismes

Puc entendre que en el món de la política els partits que governen o aspiren a poder-ho fer, utilitzin diferents tàctiques per aconseguir guanyar adeptes esperant el moment de les eleccions. Si féssim un paral·lelisme amb el futbol veuríem que els bons equips estudien diferents tàctiques per aconseguir fer entrar la pilota a la porteria contrària més vegades que el seu adversari. La tàctica és important, però no ho és tot.

Sovint ens trobem que s'abusa del tacticisme fins al punt que ens avorreix o, el que encara és pitjor, ens decep i provoca desconfiança. La fiscalització que fa l'oposició a l'obra de govern pot utilitzar diferents tàctiques que li siguin favorables i aconseguir deixar en evidència el govern. Aquest també n'utilitzarà per confondre l'oposició i justificar la seva política de govern. El problema està quan tot plegat és un conjunt de tàctiques que només pretenen confondre l'altre i seguir governant, o bé embolicar la troca per intentar fer caure el govern, sense una alternativa clara i positiva que beneficiï la ciutadania.

Aquesta setmana hem tingut un exemple que, al meu entendre, és fruit d'un tacticisme equivocat i que no ha aconseguit millorar la situació ni resoldre res beneficiós per a la ciutadania. Em refereixo a la llei òmnibus que ha presentat el govern de l'estat al Congrés de Diputats i que ha estat rebutjada. Què pretenia el govern? Deixar en evidència els partits dretans davant la negativa d'aprovar l'augment de les pensions? 

És cert que molts ciutadans, entre ells molts pensionistes, s'han enfadat amb el vot del PP, Vox i Junts, però probablement no s'han adonat dels motius del vot contrari d'aquests partits polítics. Realment estan en desacord amb l'increment de l'import de les pensions, o el que no els agrada és tot el que el govern havia afegit al darrere per intentar colar-ho?

Crec que l'honestedat és molt important, també en política. Si vols aprovar un augment de les pensions, presenta-ho sense farciment i segur que ho aconseguiràs. Si pretens aprovar més coses, sigues valent i lluita-ho per aconseguir-ho. Llavors deixaràs realment en evidència els altres, no pas ara.

Avantprojecte de llei de l'ocupació pública

El diari ARA publicava la notícia que el Consell Executiu aprovarà aquest dimarts l'avantprojecte de llei de l'ocupació pública. Una iniciativa del govern català per posar al dia les condicions d'accés a la funció pública i també el sistema de promoció interna, i que forma part del projecte de reforma de l'administració.

No he tingut l'ocasió de llegir el text de la proposta i, per tant, no en puc fer una valoració més enllà dels comentaris de l'article que avancen algunes de les modificacions que s'inclouen. Caldrà, doncs, esperar a tenir l'oportunitat d'estudiar el seu contingut per donar la meva opinió que, per altra banda, tampoc tindrà cap mena de transcendència.

Quant a l'accés a la funció pública, l'article comenta que es tindrà en compte que avui la memorització té menys importància i que s'ha de prioritzar les habilitats per actuar davant de les situacions en què es trobaran, pel lloc que opten a treballar. El següent aspecte que incorpora el nou model és l'avaluació dels funcionaris per facilitar la seva promoció en funció de la seva actuació i expertesa. Una avaluació que realitzarà el seu superior jeràrquic.

Quant a les modificacions que es puguin fer al sistema d'oposicions, substituint la memorització de lleis i reglaments, que tens a l'abast amb un clic, per proves que demostrin la capacitat del candidat de dur a terme les tasques per a les quals opta, em sembla bé. Sempre he trobat innecessari i absurd premiar la memòria, i més encara en aquests moments que ho tens tan fàcil per accedir a la informació.

En relació amb la promoció interna tinc els meus dubtes, i caldrà analitzar com es porta a terme. És cert que no tots els treballadors de l'administració pública actuen amb la mateixa diligència, interès i esforç, ni tenen la mateixa capacitat, i és per això que cal trobar la manera de premiar aquells que fan bé la feina i cada dia s'esforcen per millorar i formar-se, d'aquells que una vegada obtinguda la plaça es posen a jaure. Que l'avaluació la faci el seu superior jeràrquic, que té certa lògica, és un perill per allò dels amiguismes i ja no diem quan entremig hi juguen temes ideològics i de militància política. 

Insisteixo que cal analitzar el contingut del projecte de llei i que els seus impulsors tinguin clar quins són els perills de no ser prou explícits i previsors a l'hora de determinar qui i com s'avalua el treball dels altres.

L'insult és massa present

Aquesta tarda he fet un recorregut per les xarxes socials i us haig de dir que he quedat decebut. No us diré que vingués de nou el to amb el qual la gent s'expressa, més aviat diria que m'ha entristit.

Si no m'ha vingut de nou no és perquè trobi correctes o lògics els comentaris, sinó perquè no és la primera vegada que llegeixo tot allò que la gent expressa, la majoria sota els paraigües de l'anonimat. Un fet que jo sempre he denunciat, sobretot si emparant-se amb ell s'insulta qui opina i pensa diferent.

Pretendre que tothom parli amb correcció davant d'opinions contràries, i fins i tot ofensives, és una utopia. Vivim uns moments amb molta crispació arreu, i això s'encomana. A part, tenim el costum de creure que només nosaltres tenim la raó i que són els altres els que s'equivoquen.

Moltes vegades, quan llegeixo un article, dubto si a continuació em poso a llegir els comentaris que en fan els altres lectors o bé m'ho estalvio. D'entrada penso que és bo recollir totes les opinions, i no només de l'articulista o de qui ha fet la primera aportació, encara que sigui expert en la matèria. També és bo saber què en pensen persones com jo, que no en som experts, però que tenim la nostra opinió al respecte. Massa sovint, però, em penedeixo d'haver optat per llegir-ho tot, bàsicament per la manca de respecte i els insults que hi trobo, no pas de tothom, però sí d'alguns, la majoria dels quals tenen el costum de reincidir.

Trobo a faltar-hi el moderador, que no censurador, per eliminar de manera preventiva aquelles aportacions que només fereixen, sense elements positius a tenir en compte. Recordo la meva època de regidor, que vaig mantenir el meu blog i que vaig haver d'eliminar l'entrada directa d'opinions pel to que tenien. Sempre vaig acceptar la crítica i les opinions contràries, però no em donava la gana que en el meu blog hi figuressin insults sense cap més justificació que les ganes d'ofendre.

Sortosament, ara que no tinc responsabilitats polítiques el to de les opinions que rebo és molt diferent, i és d'agrair. Vaig titular el blog com a tertúlia, per intentar que fos el caire d'aquest espai i no pas un sac on emmagatzemar insults sense cap sentit ni profit.

I encara la llei d'amnistia

Avui s'ha conegut l'informe de l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la llei d'amnistia a favor dels implicats en el Procés català, en què avala la llei i no considera que afecti els interessos financers de la Unió Europea.

Com en totes les coses, no tothom ho veu de la mateixa manera i mentre el govern socialista i tots els polítics afectats per la no aplicació d'una llei que es va aprovar i que els jutges es resisteixen a acceptar-la, es feliciten per aquesta resolució, el PP interpreta que el dictamen apunta que la llei d'amnistia és contrària a la legislació europea al restringir a dos mesos el termini màxim perquè el Tribunal de Comptes analitzi la sol·licitud d'amnistia d'un encausat. Sincerament, crec que es tracta de buscar cinc potes al gat i no voler baixar del burro.

El següent pas és veure què sentencia el TJUE, ja que l'informe de l'advocat no és resolutiu. Si, com acostuma a ser habitual, el Tribunal es posa del costat de l'advocat general, caldrà veure com actua el Tribunal Constitucional per forçar al Tribunal Suprem l'aplicació de la llei d'amnistia.

Sense entendre quasi res de temes judicials, fent un repàs a com ha anat tot, és molt fàcil afirmar, sense possibilitat d'error, que els jutges estan actuant políticament i no pas jurídicament. I aquí rau tot el problema de l'Estat espanyol. Quan no governa la dreta, totes les institucions de l'Estat es tanquen en banda posant bastons a les rodes perquè no es pugui avançar democràticament. La conclusió més evident és que la transició democràtica espanyola és un frau que ens hem empassat tots, amb més o menys consciència.

L'activitat del port d'Arenys

En declaracions a Ràdio Arenys, el president de la Confraria Sant Elm, el senyor Antoni Marzoa, informa que el port d'Arenys representa el 46% de l'activitat industrial de Catalunya, i que la meitat d'aquesta riquesa la genera el sector pesquer. Estem parlant d'unes xifres molt importants i que probablement ens venen de nou, potser perquè encara vivim massa d'esquena al mar.

El port d'Arenys de Mar aglutina tres sectors importants com són l'industrial, amb més d'una drassana força activa, el pesquer, amb una flota que ha anat de baixa, però que es manté malgrat les adversitats, i el lleure, amb un Club Nàutic molt actiu i el Club de Pesca Mar Esport, amb una gran quantitat de socis.

En l'entrevista, el president Marzoa parla de les dificultats que posa Europa en el control de la pesca, marcant unes limitacions que fa difícil la continuïtat de la seva pràctica i que provoca un rebuig important. Trobar l'equilibri entre la protecció de la fauna marina i l'explotació pesquera no és fàcil, però a vegades es troba a faltar sensibilitat. Cal millorar la pràctica pesquera de respecte al medi ambient, i des de les institucions, valorar aquest esforç.

Avui, precisament, en el control parlamentari al president del govern català, la intervenció del representant de Vox, parlava dels greuges de la política europea respecte als pescadors. Al meu entendre era un discurs populista i amb tota la intencionalitat política, sense que es desprengués una sensibilitat real cap als professionals de la pesca. De totes maneres, això és el que s'acostuma a fer: trobar un problema i tirar l'aigua al propi molí.

És bo que sapiguem valorar tot allò que passa a casa nostra i no només les desgràcies, i donar suport dins les nostres possibilitats. Parlar de menjar més peix o mantenir les peixateries que venen peix fresc és un altre tema a comentar i que complementa l'esforç que puguem fer per mantenir la indústria de la pesca a la nostra vila. 

No m'agrada, però...

No sé si a vosaltres us passa el mateix, però cada dia trobo més coses que faig, segueixo o em subscric, que no m'agraden, però no sé trobar una alternativa que em faci canviar. És una mica el mateix que li passa a l'Estat espanyol: un govern socialista que decep, però que l'alternativa fa por. 

Avui llegia un escrit sobre TV3 que sembla ser darrerament no acaba de rodar fina. Haig de reconèixer que gairebé no la miro, però com que no veig que hi hagi una alternativa saludable, l'opció que em queda és mantenir la televisió apagada.

Una cosa semblant ho trobo amb la premsa. Des de sempre he llegit diàriament les notícies. Abans en paper, que m'agrada més, i ara digitalment. Fa molts anys que soc subscriptor de la premsa diària, durant uns anys de més d'un diari. Actualment, des del seu naixement, estic subscrit al diari ARA, però... 

No puc dir que no hi hagi bons articulistes, crec que menys que abans, i soc molt crític amb l'editorial. Més d'una vegada m'he plantejat la possibilitat de desapuntar-me, però m'agradaria trobar una alternativa per continuar llegint la premsa, sobretot tenint en compte que cada vegada estem més bombardejats de notícies falses. 

És una llàstima viure en un món mediocre, amb professionals que no es poden comparar amb èpoques passades. També passa un mica el mateix al món de la política. És allò d'haver perdut el gust per excel·lir. Ens acontentem a anar fent, evitant grans disbarats, però no voler ser els millors, els més productius, els més honestos i transparents, els millors.

Ens queixem dels serveis, de l'educació, la sanitat... no estàvem tan malament, però estem perdent qualitat. Ahir parlava d'Europa i del to positiu de la conferència que vaig seguir en línia. Potser sí que tot canviarà, però avui també hem reculat força i ens cal arremangar-nos i aspirar a més. Buscar l'excel·lència, treballar i no viure només dels records.

Perquè Trump no s'enfadi gaire

Avui s'ha donat a conèixer el nom de la persona guanyadora del Premi Nobel de la Pau d'enguany. Es tracta de l'opositora veneçolana María Corina Machado. Els més contents al nostre país han estat els militants de Vox. Per què? 

Trump s'havia preparat per rebre el premi i molts temíem que se li acabés concedint. Ho temíem perquè hem viscut casos prou significatius i sorprenents, fins al punt de deixar de creure en aquest premi. Al darrere hi ha intencionalitat política i, tal com està el món en aquests moments, no és bona la seva trajectòria.

Sense tenir prou coneixement de la realitat de Veneçuela, penso que no ha estat una bona idea concedir-li el premi. És cert que l'actual president no és aigua clara i no sabem què va passar a les darreres eleccions. Tampoc crec que una activista política com la senyora Machado sigui la persona adequada per concedir-li el premi. En el món hi ha multitud de persones, que no fan soroll, que són mereixedores d'aquest guardó.

No s'interpreti que estigui en contra de la senyora Machado o a favor de Nicolás Maduro, simplement crec que a l'hora de concedir el Premi Noble de la Pau, caldria ser molt curós i valorar totes les posicions enfrontades. Es pot concedir a una persona que defensi els drets de tothom, sense estar compromesa en una ideologia política concreta. Segur que tots tenim a la ment més d'una persona que hi encaixaria.

També em ve al cap que, concedint aquest guardó a una persona ideològicament propera a Trump, pot suavitzar la ira que li suposa no haver estat el guanyador. Alguns, fent broma, deien que si no rebia el premi seria capaç d'augmentar els aranzels dels intercanvis comercials noruecs. De Trump es pot esperar qualsevol cosa.

Una vegada més, la concessió del Premi Nobel de la Pau esdevé polèmic i la causa, al meu entendre, és concedir-lo a una persona que es troba en mig d'un conflicte polític que no està del tot clar. Els concessionaris han pres partit i això comporta la crítica de qui defensa criteris diferents dels de la guardonada.

Política i gestió al municipi

Avui m'ha vingut al cap fer la comparació entre micro i macroeconomia aplicada a la política, és a dir, parlar de micropolítica i macropolítica, i intentar comprendre les diferències. De fet, la idea m'ha sorgit arran de la notícia que sortia a l'ARA sobre un possible malestar dels alcaldes de Junts en relació amb els seus dirigents.

Els conceptes me'ls he inventat jo, i es refereixen a la política que es fa des d'un ajuntament, sobretot un ajuntament petit o mitjà, i la política que es fa des de la seu central del partit. Jo que no he militat mai a cap partit polític, el que he vist no m'ha agradat. Puc entendre que des de la direcció es vulgui controlar qui fa ús de les sigles, però sovint es passen de frenada i, el que és més greu, no acaben d'entendre la realitat dels municipis.

He dit moltes vegades que si una persona vol viure tranquil de la política que no es fiqui en un ajuntament. Si pot, que opti a entrar al Parlament. Allà viurà sense tants maldecaps. Més allunyat de la ciutadania. Els regidors i alcaldes de les nostres poblacions són carn de canó de totes les crítiques. Unes crítiques que no només es troben a les xarxes socials, sinó a la cantonada del carrer de casa.

En alguna ocasió m'han criticat que doni tanta importància, en la governança d'un municipi, a la gestió i menys a la política. Puc entendre que des d'un ajuntament també es fa política, sobretot si tens la possibilitat de prioritzar les tasques a fer, que no sempre passa. El dia a dia se't menja i moltes de les coses que t'agradaria fer, perquè hi creus, es queden en un calaix tot esperant l'ocasió.

Sí. Es pot fer política des d'un ajuntament i se n'ha de fer, sobretot pensant en les famílies més vulnerables, que la dinàmica els va decantant i cal posar-hi intenció i fermesa per evitar que quedin al marge. Però a l'hora de fer política des del municipi, no es pot oblidar la gestió. I aquesta gestió s'ha de fer ben feta, perquè si no pots ocasionar molts problemes als teus conciutadans. És aquesta micro, que és molt important i que pot anar lligada amb la macro que t'arriba des de la centralitat, però t'has de fer valer i fer-los entendre que al municipi hi ha unes prioritats que ningú se'n pot oblidar.

Racisme

He llegit a la premsa que l'aficionat de l'Espanyol que va insultar al jugador de l'Athlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020, ha acceptat la condemna d'un any de presó, que entenc que no haurà de complir, més enllà que no hi reincidís.

Em sembla molt bé que els insults racistes que pateixen els jugadors de futbol per raó del color de la pell, siguin penalitzats. Només d'aquesta manera algunes persones entenen que no es pot anar pel món insultant. Em preocupa, però, que no sempre acaba de la mateixa manera i encara menys en persones que tenen una responsabilitat més gran davant la societat.

Els nostres polítics, per exemple, pel fet de ser on són tenen més responsabilitat a l'hora d'actuar i parlar que qualsevol altre de nosaltres que passem més desapercebuts. El delicte és el mateix, però la repercussió és totalment diferent. Hi ha persones, que pel lloc que ocupen, són un mirall per a moltes altres i això s'ha de tenir en compte a l'hora de jutjar els seus actes.

En discursos al Parlament o el Congrés de Diputats, o en rodes de premsa escoltes afirmacions que són greus i totalment racistes i no passa res. Ens hi hem acostumat i és com si sentíssim ploure. I això és el que no es pot acceptar. Qui ostenta un càrrec representatiu ha de ser molt curós en les seves manifestacions i la Justícia ha d'actuar d'ofici, sense necessitat que les persones injuriades hagin de fer cap denúncia. 

Vivim un temps que es permeten massa coses. Sembla que si no hi ha un desastre no cal dir res i d'aquesta manera ens anem habituant a sentir frases injurioses. Cada vegada hi ha més xenòfobs a casa nostra i això caldria solucionar-ho de soca arrel. El problema és que el món de la Justícia està prou embolicat, amb uns jutges que estan més per fer política i interpretar subjectivament les lleis que no pas en fer-les complir, agradin o no.

És bo que als camps de futbol els aficionats es comportin i estiguin més pendents del seu propi equip, perquè millori, que no pas en molestar l'adversari. Cal, però que el bon comportament i l'educació i el respecte imperi a tot arreu, i encara més a les institucions que ens hem creat per governar-nos.

Comiat a José Manuel López

En plena festa major, la festa de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, ha mort qui fou regidor pel Partit Popular, el senyor José Manuel López, que vaig tenir la sort de conèixer i tractar durant els anys que va exercir com a regidor a l'oposició. El seu tracte era exquisit i tothom li ho reconeixia. Era un defensor del barri de Rocafonda, on residia, preocupat per tots els problemes de convivència que, des de la seva posició, intentava resoldre i entendre.

La política no és agraïda i si ja tenim el vici d'etiquetar els altres, quan es tracta de persones militants de partits polítics, aquesta pràctica s'extrema. Puc entendre que la pertinença a una agrupació política, fins i tot si no s'és militant, provoca que la gent els identifiqui d'una manera determinada, però cal tenir present que no tothom és igual. No tots els membres d'un partit polític pensen ni actuen de la mateixa manera, i és bo intentar conèixer les persones a fons i no classificar-los a la lleugera.

José Manuel López era tot un senyor i malgrat que poguéssim pensar diferent, amb ell podies treballar tranquil·lament al marge de les idees polítiques. Era respectuós, atent i treballador incansable. La meva experiència amb ell és positiva, cosa que no sempre pots dir de tothom, fins i tot d'aquells més propers ideològicament.

La seva mort m'ha sobtat. Des de la meva jubilació no hi havia tingut cap contacte i desconeixia que tingués problemes de salut. Seixanta anys són avui molt pocs anys, sobretot per aquelles persones que mantenen l'energia i les ganes de treballar per la societat, defensant les seves idees, amb il·lusió i dedicació, i honradesa.

Acompanyo en el sentiment la seva família i amics, que segur el trobaran a faltar, i també veïns i veïnes de Rocafonda i mataronins, que perden un ciutadà bo que va dedicar molts anys de la seva vida per millorar la ciutat. Que descansi en pau.

Quina mandra!

He estat una setmana pràcticament desconnectat del món. No de tot el món, sinó que m'he concentrat en la situació de l'Orient Mitjà, i molt concretament en les conseqüències del genocidi d'Israel sobre els palestins de Gaza, a països del seu voltant. Ara, retornat a la vida que em toca, haig de confessar que em fa molta mandra recuperar la situació política del meu país.

Acostumo a llegir les notícies del dia per escriure el meu post, i us haig de dir que avui mateix no he pogut ni llegir un paràgraf de tot el que s'ha escrit. M'he quedat amb els titulars i ja n'he tingut prou i massa! Encara parlen del finançament. Per una banda, llegeixes que Junts i ERC no es fien dels socialistes, i per l'altra que el PP i Vox estan movent fils per evitar que ens regalin res. De fet, no es tracta de regals, sinó d'allò que seria just, comptant que no ens deixen ser independents.

Pel nombre de lectors que tinc, en funció del tema que tracto, també arribo a la conclusió que no soc l'únic que em fa mandra parlar de política i repetir una vegada i una altra, com la cançó de l'enfadós, si el pacte deia això o allò, de si ens estan prenent el pèl, com sempre, o aquesta vegada va de veres.

Per la desconnexió que he fet, desconec quina és la situació avui, però em nego a entrar de ple a les notícies i em prenc un marge d'hores per anar-ho paint a poc a poc, i que no em provoqui un tall de digestió. Amics, si no canviem els personatges que ens representen, ho tenim magre!

Me'n vaig a l'Ateneu a aprendre a ballar amb l'Anna Xena, i d'aquesta manera faré alguna cosa profitosa i m'oblidaré dels titulars que, com la gota malaia, van foradant el nostre cervell.

Prou retallar!

Cada any a l'estiu l'ensenyament és notícia i no pas pel que pugui estar passant a les aules, que estan buides, amb tothom de vacances, sinó per les previsions per al nou curs. Sempre tenim l'espasa de Dàmocles a sobre per culpa de les retallades.

Estem cansats de llegir que tenim problemes amb les competències del nostre alumnat, en matemàtiques i també en idiomes. Ens queixem que la matrícula viva és molt viva, amb la incorporació constant de molts alumnes durant el curs, la qual cosa provoca un augment de la ràtio important. I malgrat tot això, llegeixes que el Departament té la intenció d'eliminar línies de les escoles. Segurament per estalviar costos del professorat, però es té en compte què passa amb l'alumnat?

M'imagino que, com a la nostra vila, hi ha moltes poblacions que viuen amb l'amenaça de la reducció de línies al seu institut, i això no és bo. No és bo per al professorat, que s'haurà d'enfrontar amb un augment del nombre d'alumnes per classe. No és bo per l'alumnat, perquè molts d'ells no podran estudiar on havien escollit. I no és bo per a la nostra societat que necessita una millora dels resultats. Els alumnes d'ara són el futur del país, que estarà a les seves mans, i convé que tinguin la millor preparació possible.

La història de l'ensenyament a Catalunya està plena de bons exemples, tant teòric com pràctic, i sap molt greu que després de quaranta anys de dictadura, en plena transició democràtica, i en l'actualitat, que ja no sé com definir, tinguem una situació tan precària i poc exemplar. 

A cada canvi de govern, que n'hi ha hagut una bona colla, hi ha un canvi de política educativa. Noves lleis i plantejaments que, lluny de representar una millora, creen més dubtes que encerts. El fet de tenir les tisores a l'esquena, a l'espera de veure per on retallaran, fa que la confiança en millorar el sistema educatiu se'n vagi per terra.

Crec que falta serenor. Tenir les idees molt clares i donar la importància que es mereix l'ensenyament. Cal formar bons mestres i professors. Proporcionar-los les eines necessàries per a un bon ensenyament, i reduir la ràtio, però no l'exigència, de l'alumnat. No penso que sigui una cosa tan difícil d'entendre i posar en pràctica. Em sorprèn tanta inoperància.

El totalitarisme

Aquest estiu m'he proposat llegir Hannah Arendt, per poder entendre millor el que està passant. És ben curiós que necessitis rellegir allò que es va escriure fa més de cinquanta anys. Són els anys que fa que la filòsofa ens va deixar. T'adones, doncs, que el món canvia, però no tant de com et penses, i que repetim els mateixos errors al llarg de la història. 

Llegint Hannah Arendt i observant el comportament del president dels EUA, cinquanta anys després de la seva mort, penses que les lliçons d'aquesta senyora són ben actuals, i que les preocupacions que podíem patir fa mig segle són ben vigents, i ens han de fer estar alerta.

Els orígens del totalitarisme es va escriure per primera vegada l'any 1951, i després la mateixa escriptora el va anar actualitzant. Estem parlant d'unes reflexions del segle passat i que ara podem aplicar i ens ajuden a entendre què està passant al primer quart del segle XXI. 

I allò que ens hauria d'ajudar a rectificar i procurar no equivocar-nos, resulta que només ens serveix per adonar-nos que una vegada i una altra estem repetint els errors. Simplement, ens permet adonar-nos del que està passant, però no ho podem o no ho sabem evitar. 

No pretenc, en aquest espai, ni amb els meus coneixements, reproduir les idees de Hannah Arendt, però deixo un parell d'idees que ens hauran d'ajudar a entendre el què està passant, i com ho entenia ella. 

Diu Hannah Arendt que el totalitarisme destrueix la política. La política entesa com aquella que permet a la ciutadania parlar i actuar públicament, amb el suport de diverses formes de govern i amb la seguretat que donen les lleis. Aquesta situació pot desaparèixer i la pregunta que em faig és si en aquests moments la política està desapareixent als EUA, i a bona part del món occidental, amb la praxi de Donald Trump i altres dirigents mundials.

I la segona idea, encara molt actual, fa referència als fonamentalistes, que ja llavors Hannah Arendt entenia com l'aparició perversa del cristianisme i l'islam, que no actuen com a religions autèntiques, sinó com adaptacions de les religions amb finalitats polítiques, plenes d'ideologia totalitària.

I ho deixo aquí. Amb això, crec, que en tenim prou per iniciar una reflexió sobre l'estat actual del món i la política.

Europa s'ensorra?

Segueixo molt de lluny la política europea i no pas perquè no m'interessi o no la consideri important per a tots nosaltres. Simplement, estic una mica cansat, per no dir fart, veient com van totes les coses. Malgrat això, no puc dir que hi visqui d'esquena i, encara que sigui d'esquitllada, llegeixo les notícies que arriben de Brussel·les. 

Haig de dir que, potser per desconeixement, estic força desanimat amb els dirigents actuals. Començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i continuant amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, estem veient una baixada dels pantalons davant la pressió del president dels EUA, que tots consideren mig boig, però que ningú no s'atreveix a contradir-lo. Té massa poder, i nosaltres som massa febles.

És una llàstima que durant tants anys de construcció de la Unió Europea, no hàgim sigut capaços d'enfortir els lligams entre nosaltres i definit una política exterior forta, tant des del punt de vista econòmic, com social i militar, per què no? Ara, que van mal dades, tot són plors i cruixits de dents!

M'imagino que la mediocritat dels polítics actuals no és una cosa només nostra, sinó que afecta arreu. La prova és si mirem qui ens està governant i liderant les institucions internacionals. No és estrany, doncs, que el populisme, de la mà de l'extrema dreta, vagi pujant graons. Fins on arribaran?

Sap greu que per solucionar les coses hàgim d'esperar a espatllar-les del tot. No som prou intel·ligents per veure-les venir, sense acabar arrossegant-nos com ara estem fent? M'agradaria ser més optimista, però avui, si més no des del punt de vista econòmic i social, no ho soc gens. Tant de bo recapitulem aviat i ens adonem que així no podem anar enlloc. 

Deixem-ho estar i tornem a començar!

Començar de cap i de nou; fer taula rasa; passar l'esponja; posar-hi un vel al damunt, són quatre maneres per dir, en català, «borron y cuenta nueva». Segur que en trobaríem d'altres. També el títol d'aquest post ens serveix. I per què en parlo?

Espanya, amb Catalunya inclosa, viu una situació permanent de fer taula rasa i tornar a començar, però no ens n'acabem de sortir. Hauríem de fer cas omís de tantes coses que gairebé és impossible. De fet, la mal anomenada transició política espanyola no va deixar de ser una mica això. Probablement, l'excepció és l'actitud de jutges i maquinària estatal vers el procés d'independència. Aquí no hi ha gens d'interès de girar full, i això que l'actual president de la Generalitat sempre n'ha parlat, però al meu entendre només es fixava en un bàndol. El dels perdedors.

Si analitzem el serial de la corrupció política espanyola t'adones que ningú no té vergonya. L'engany i l'embutxacada de diners de membres del PSOE sembla no haver-se acabat de descobrir del tot. Aniran apareixent episodis més i més sorprenents. Però el més trist de tot és que els acusadors són els dirigents del PP, que porten una motxilla plena d'actuacions corruptes. Ells són els que han de netejar la cara de la política espanyola? Esperpèntic!

Cada dia, quan obres el diari, t'apareixen noves informacions d'actuacions fraudulentes. De polítics i empreses que s'han untat amb diners públics. Aquells diners que obtenen dels contribuents, que som gairebé tots. I després ens demanen confiança.

En una situació com aquesta és impossible començar de cap i de nou, perquè simplement estem aixecant l'estora per posar-hi la merda, i aquesta no desapareix, sinó que tard o d'hora torna a sortir.

I no es pot girar full, alegrament, quan després que algú ha robat, els diners no apareixen. Semblaria que quan una persona és acusada de robatori, hauria de retornar els diners, al marge del càstig que se li pugui imposar. Doncs, no! Els diners s'han esfumat. Només els quatre desgraciats que han estirat la bossa acabaran restituint-ho a les seves víctimes. Definitivament, no anem bé i no podem girar full!

Pausa democràtica

Aquest cap de setmana el món polític europeu girava al voltant de les eleccions de tres països on l'extrema dreta podia fer molt mal. La tendència a créixer no ha desaparegut, però és cert que els resultats no són els que s'esperaven i d'alguna manera totes les persones que creiem en la democràcia i el respecte als drets bàsics de convivència hem respirat alleujats.

Romania probablement ha estat la que ens ha sorprès més, després d'una tendència que feia pensar que l'extrema dreta arrasaria. La decisió del seu tribunal constitucional de fer repetir les eleccions, després de la victòria del seu líder ultradretà semblava que feia presagiar una gran victòria del seu partit polític, però no ha estat així. La Unió Europea respira tranquil·la, i també Ucraïna, atès que el líder de la força extremista és antieuropeu i contrari a l'ajuda al país atacat per Rússia.

A Portugal, on els socialistes van perdent pistonada, els conservadors han aconseguit quedar en primera posició a l'espera que els hi encarreguin la constitució del govern. Un govern que no tindrà el suport majoritari del seu Parlament, i caldrà veure com s'ho fan per tirar endavant i evitar noves eleccions. Em porten moltes de seguides!

I a Polònia sembla que també els pitjors temps de l'extrema dreta han donat pas a una situació més tranquil·la i que, si més no de moment, no hi ha un perill imminent de fer oposició dins del grup dels vint-i-set. Hongria continuarà essent l'ovella negra d'aquesta Unió Europea que necessita definir clarament què vol ser en un futur, sobretot ara que els EUA, amb el president Trump, l'han deixat a l'estacada i tirat per terra totes les consideracions de col·laboració que des de la final de la Segona Guerra Mundial havien tingut.

No crec que la tendència a l'alça s'hagi aturat. Potser es tracta d'una pausa que hauríem d'aprofitar per reflexionar què hem de fer per recuperar la normalitat democràtica que molts pensàvem que era irrebatible.