Ara toca ser GOI

Després d'escoltar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i la seva referència als Grups Objectivament Identificables (GOI), ara sembla ser que tothom intenta definir-se com a membre d'un d'aquests grups, com seria el de catalans independentistes. Si més no aquesta és la il·lusió dels que creuen que la referència permet l'excepcionalitat en l'extradició de persones a qui s'ha enviat una euroordre.

Com en tot, ens ho podem agafar rient o bé acceptar que estem perdent el temps miserablement, per culpa d'una situació que ha sortit de mare. Des del moment que es va judicialitzar un fet polític, tot el que ha vingut després ha estat una pèrdua de temps i una radicalització de les posicions d'una i altra part.

Ahir, en aquest mateix blog, ja parlava que el final encara queda lluny. Hi ha moltes coses a discutir i interpretar. De fet, la sentència del TJUE no aclareix gaire res, o d'alguna manera torna la pilota a la justícia belga perquè torni a decidir què vol fer-ne dels catalans exiliats i les euroordres que rebrà ben aviat. La sentència no dona cap resposta definitiva perquè, malgrat contradir la facilitat amb què els tribunals belgues varen rebutjar les euroordres del jutge Llarena, també obre la porta a situacions excepcionals, que algú creu que es dona certament.

I entretant els socialistes han aconseguit fer baixar del carro el govern en minoria d'ERC, que s'ha empassat els gripaus que en altres moments haurien rebutjat amb tota la seva força. Això, a diferència del que manifesta el president Aragonès, no és fer política i cedir per tirar endavant, sinó renunciar a principis i objectius que anteriorment es varen vendre com a irrenunciables.

Torno a dir que ERC patirà les conseqüències d'aquesta feblesa i moltes persones deixaran de donar-li suport. De fet, si mirem la història del partit polític des del final del franquisme, és un cúmul de contradiccions, movent-se sempre segons bufa el vent. De tot plegat, però, els més perjudicats som tots nosaltres, que vivim sense poder tenir un model de país a defensar, sinó que el tenim a mercè de la voluntat d'Espanya, avui representada pel PSC més espanyolista de tota la història.

Algú voldrà veure en el pacte entre ERC i PSC una victòria, per haver aconseguit l'aprovació dels pressupostos, però sense voler treure importància al fet de tenir uns pressupostos aprovats, sí que sap greu veure el preu que s'haurà de pagar, en perjudici del medi ambient, la sostenibilitat i el sentit comú. 

Escoltada la sentència, qui té raó?

Escoltada la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea tothom està content perquè tothom ho interpreta a la seva manera. És curiós, per a les persones que no som d'aquest ram, observar les reaccions dels diferents partits polítics apuntant-se la victòria. Això fa que una vegada llegit no acabis d'entendre res.

Què ha passat? Qui tenia raó? Se n'ha sortit amb la seva el jutge Llarena? Ha aconseguit el seu propòsit l'exconseller Lluís Puig, i de rebot els altres polítics exiliats?

He entès que la sentència no veu bé que un país europeu negui l'extradició d'uns exiliats a un altre país de la UE, i aquí Llarena tindria raó, però també he pogut llegir que hi ha casos a tenir en compte que poden justificar aquesta negativa, i que, segons els advocats dels nostres exiliats, aquest seria el cas d'ells, com a catalans independentistes, i que tenen pocs amics a Espanya.

Tot plegat entenc que donarà peu a més deliberacions, començant pels tribunals belgues que hauran de considerar la seva decisió inicial i argumentar si el cas que estudien és l'excepció que permet negar l'extradició dels polítics a Espanya. Pel cantó dels exiliats, m'imagino que treballaran per convèncer els tribunals belgues que són carn de canó, molt identificats com a col·lectiu problemàtic per als jutges i partits polítics espanyols, i que, per tant, necessiten que els considerin l'excepció que permet que es puguin quedar a Bèlgica.

L'altre tema que caldrà veure és què en pensen altres tribunals de justícia d'altres països. Es podria donar el cas que els jutges belgues es reafirmessin en la negativa de no acatar les euroordres d'extradició, i que no passés el mateix a França o Itàlia, per la qual cosa Puigdemont i els altres polítics exiliats s'haurien de quedar a Bèlgica i oblidar-se d'acostar-se a la Catalunya Nord o l'Alguer.

Estem prou entretinguts, i els partits polítics espanyols ja tenen tema per debatre, però tenint molt clar que, sigui l'extrema dreta o el PSOE, tots veuen clar que Llarena té raó, i que l'arribada de Puigdemont i els seus és cada vegada més a prop. Ho anirem seguint.

Polònia i Romania de la mà d'Espanya

Sembla ser que Polònia i Romania són els dos països europeus que s'han posicionat amb Espanya per la via judicial, en contra de la decisió dels jutges belgues de no extradir els polítics catalans exiliats. Com es pot veure, doncs, aquest és el nivell del Poder Judicial espanyol i quins són els seus amics de campanya.

La veritat és que ha passat tant temps i hi ha hagut tantes sentències i resolucions judicials que jo m'he perdut una mica. Sigui com sigui, Espanya continua batallant per aconseguir que els polítics catalans que es varen exiliar a diferents països europeus, puguin ser extradits i jutjats a Espanya.

Se'm fa difícil endevinar com acabarà tot, però de moment Espanya està rebent carbassa a totes les seves iniciatives. El jutge Llarena no ha enretirat les euroodres encara que des d'Europa se l'hagi convidat a fer-ho.

Segons he llegit, en la notícia, el magistrat Pablo Llarena ha posat en dubte la capacitat dels jutges belgues per no extradir els polítics catalans exiliats. Em fa pensar que des de Bèlgica es veu molt clar que la Justícia espanyola té molt que desitjar. Crec que si es tractés d'un altre país, segurament no hi posarien tants entrebancs, però l'exemple que dona el Poder Judicial espanyol fa que des de fora es qüestioni la seva imparcialitat. Probablement veuen que tot el que s'està movent a Espanya és més fruit d'un esperit de venjança que no pas d'aplicar la Justícia.

Entretant, però, els nostres polítics continuen sense poder tornar a casa, perquè s'haurien d'enfrontar a un judici, com els dels ex-presos polítics, que acabaria amb una sentència condemnatòria que caldria valorar si tindrien un indult per part del govern i quan trigaria a arribar, potser quan el PSOE ja no fos al govern, i que difícilment prendria la decisió un possible govern de la dreta extrema espanyola.