El dret a la llibertat

Avui he llegit una notícia al diari ARA que estic segur revolucionarà les xarxes socials, per la por que pot generar. Es tracta de l'alerta que el centre penitenciari de Ponent fa a la Fiscalia de Lleida de l'alliberament, aquest dijous, d'un home condemnat per dues morts i diversos atracaments. El pres ha complert la condemna i sortirà en llibertat.

El fet no seria notícia si no fos que les persones que l'han tractat hi veuen un "risc significatiu de noves actuacions delictives". El pres no ha volgut seguir cap mena de tractament i després de cinc mesos de llibertat va tornar a ser ingressat a la presó per un atracament. 

Se'ns diu que els delictes han disminuït, però no la sensació d'inseguretat de la població. És per això que saber que una persona amb tots els seus antecedents delictius i criminals, pugui tornar a la societat en plena llibertat, provoca certa angoixa. El dret a la llibertat no es pot negar a ningú, i si una persona ha complert la pena, té tot el dret a gaudir-ne. 

Després ve la dita que val més prevenir que curar, i això entra en contradicció en la presumpció d'innocència i pensar que la persona s'ha penedit dels seus actes i que no necessàriament hagi de tornar a delinquir. De totes maneres, si els seus cuidadors durant els anys de captiveri consideren que hi ha indicis que hi torni, això s'hauria de tenir molt en compte.

La notícia ja parla que des de l'any 2010 la llei preveu la llibertat vigilada en cas de delictes greus, però aquesta llei no és retroactiva, sinó que es té en compte en sentències posteriors. Cal pensar que alguna cosa s'haurà de fer, que no contradigui el seu dret a la llibertat, però que pugui minorar les possibilitats de reincidir i provocar noves víctimes.

Tal com deia al començament, segur que més d'un no hi estarà d'acord. Els drets i deures s'han de respectar i analitzar a fons, i et trobes en situacions que es fa molt difícil opinar i donar la raó. Esperem i desitgem que la persona en qüestió s'hagi redimit i no provoqui més morts ni atracaments.

Que Internet no ens torni insensibles

Internet ens permet seguir des de casa, còmodament, el transcurs de la guerra entre Gaza i Israel, com si es tractés d'una pel·lícula, un documental, i no d'un fet real on estan morint persones constantment, engreixant el nombre de víctimes d'ambdós costats. Aquesta facilitat per viure al moment tot el que succeeix sota l'impacte de les bombes no ens ajuda a desenvolupar la nostra sensibilitat. Ens tornem persones amb un cor dur que no té pietat de ningú.

No és estrany que et trobis amb proclames al carrer que t'avergonyeixen, perquè la gent pren partit sense patir directament el problema. S'analitza en la distància, encara que sàpigues què està passant en el mateix moment que la bomba fa impacte a un habitatge, on probablement hi ha persones que ho perden tot, fins i tot la vida, però no et pots fer el càrrec de tota la intensitat del drama. Un drama inhumà que ningú es mereix suportar.

Vaig llegir l'article de la Najat El Hachmi, que avui ha tret en paper el diari ARA, que em va agradar i crec que molts exaltats l'haurien de llegir i comprendre'n el fons. Ho intentava dir jo mateix en aquest blog, dissabte passat, encara que no tan ben dit com la Najat, que matar no es justifica en res. El dolor injust que pateix el poble palestí necessita una solució definitiva, i no es pot permetre el seu malviure i l'incompliment dels acords. S'ha d'exigir a Israel un tracte humà a les persones, i deixar de contribuir en el genocidi més flagrant. Dit això, no queda justificada la matança de Hamàs de dissabte, on víctimes innocents varen pagar per una culpa que no tenien.

He llegit afirmacions molt estranyes que no acabo d'entendre, com les que venen del Regne Unit amenaçant qui enarbori una bandera de Palestina, o de la mateixa Alemanya amb un sentit semblant. Tothom és lliure d'expressar la seva opinió i ningú ha de poder-ho evitar. Defensar els drets del poble palestí no és cap crim, sí que em sembla perillós i rebutjable lloar la matança de Hamàs. Una cosa no treu l'altra.

Hem de ser molt curosos si volem viure en una societat tolerant que treballi per la justícia i l'alliberament dels pobles. Matar no t'allibera, sinó que t'esclavitza i et posa a la roda de la criminalitat d'on resulta molt difícil sortir-ne.

Una Constitució inamovible, i encara sort!

Quan hem criticat les dificultats perquè els polítics espanyols s'avinguessin a modificar la Constitució espanyola, pensàvem en aquelles coses que caldria adaptar a la realitat actual, per evitar la seva obsolescència, però poques vegades hem tingut en compte la possibilitat que els canvis poguessin anar a pitjor.

Continuo pensant que no té sentit defensar la Constitució com a intocable, però també crec que d'alguna manera, als catalans, ens protegeix. Tinc el convenciment que si s'obrís el meló nosaltres hi sortiríem perdent. Hi ha massa evidències per afirmar que l'escàs reconeixement que la Constitució té a la diversitat dels pobles de l'Estat, ara s'eliminarien. Ho hem vist en el discurs de Tamames en l'intent inútil de moció de censura al govern de Madrid, però també en els discursos del PP i Ciudadanos, i l'actitud de molts líders socialistes. El president espanyol no parla més perquè necessita els vots per mantenir-se en el govern, però deixa molt clar què pensa i com ens té en compte. 

La Constitució espanyola continuarà sent un obstacle per al nostre alliberament nacional. També el tenim entre nosaltres, ja que la independència té un sostre que no hi ha manera de superar, però queda clar que si aconseguíssim modificar la Constitució no hi guanyaríem res, ans el contrari.

Davant d'aquesta evidència els partits polítics catalans s'haurien de plantejar el seu futur, els seus objectius i prioritats, sobretot si els considerem com a representants de la voluntat d'aquest país, i que ens han de resoldre els problemes d'encaix, i superar el menysteniment que patim des del primer dia. I això no només fa referència als partits polítics independentistes, sinó tots els partits que tenen representació a les institucions catalanes.

No és tan estrany pensar que un PP o un PSC puguin defensar els drets i interessos dels catalans en el conjunt de l'Estat. No s'hauria de veure com exclusiu dels partits independentistes o nacionalistes, sinó de tots els partits que votem perquè millori la nostra situació econòmica, social, cultural... 

No entendré mai la subjugació del PSC al PSOE, o la del PP català al PP estatal, quan es tracta de defensar-nos. No té sentit que no vetllin per la defensa de la nostra economia, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres drets civils i judicials. Tot ho col·loquen sota la disjuntiva independentisme versus submissió al nacionalisme espanyol, i per això aquestes picabaralles absurdes entre els partits polítics catalans, i entre uns i altres la casa sense escombrar. No anem bé, i en tenim per estona!

L'alliberament dels presos polítics a canvi de què?

Dels comentaris a les xarxes socials avui destacaria dos temes, un d'ells és una novetat, o si més no jo no ho havia llegit abans, i l'altre es va repetint des de fa temps. El nou són unes declaracions de la tenista de Begur, Paula Badosa, que sembla ser que ha dit que el català no era una llengua. Jo no he llegit les seves declaracions, sinó la crítica que se li ha fet per aquestes paraules. Entenc que és cert que ho ha dit, i em sembla un error com sempre que algú parla de coses sense tenir-ne coneixement especialitzat, simplement declarant allò que li ve de gust. 

Les declaracions sempre creen polèmiques tinguin o no raó els seus autors, però quan no hi ha una base per afirmar allò que es diu, encara més. Desconec els motius de la tenista per afirmar que el català no és una llengua, i no seré jo qui li rebatré les seves afirmacions. Simplement li diria que parli de tenis, que sembla ser que ho fa molt bé, i deixi els temes que no són la seva especialitat, això em sembla, per a qui en té coneixement. En defensa seva diré que potser l'entrevistador o entrevistadora l'ha posat entre l'espasa i la paret i no ha dit el que realment volia dir.

Quant a la notícia que es repeteix dia rere dia és l'acusació que es fa a ERC d'haver pactat l'alliberament dels seus presos polítics a canvi de rebaixar les seves ànsies independentistes. S'hauria fet perdonar perquè el president espanyol indultés els presoners. A canvi ERC es comportaria i no insistiria amb el procés independentista.

No hi ha dubte que aquestes afirmacions tenen el suport dels seus adversaris polítics, la gent de JuntsXCat, que es mantenen ferms en la defensa de la unilateralitat, encara que no ens expliquen com ho volen encarar per no tornar a fracassar.

Treballar l'indult dels presos polítics és totalment legítim, sempre i quan s'expliqui bé a canvi de què, i no s'amagui la veritat. Seria penós que ens estiguessin enganyant i això és el que tem molta gent, degut a la manca de confiança vers els polítics. Estem una mica escarmentats i ja no ens fiem d'ells. Seria bo, doncs, que ERC expliqués bé què va pactar amb el president del govern espanyol, si és que hi va haver cap pacte, i què pensen fer sobre l'encaix de Catalunya a Espanya. Més que tot perquè qui dubti a qui ha de donar suport, sàpiga a què atendre's i pugui decidir amb coneixement de causa.

Pocs canvis polítics a la vista

Comencem un nou any amb una vella reivindicació. Demanem l'alliberament dels presos polítics i una solució política a la situació de Catalunya i el seu encaix a Espanya. Entenc que els unionistes no ho veuen igual i es mantenen ferms en el càstig a l'atreviment dels polítics catalans. Entenc que Europa es mantingui tan prudent considerant que la raó s'ha de donar als estats, que són els que conformen la Unió Europea, però la situació política del nostre país no pot continuar igual, i encara menys quan les previsions dels resultats electorals del 14 de febrer no consideren la possibilitat de cap canvi important en l'equilibri de forces entre independentistes i unionistes.

Tot i l'esforç del PSC per trobar un líder que els catapulti a l'èxit electoral, no es preveu que els seus guanys vinguin de les forces independentistes, sinó més aviat de la pèrdua de pes de C's. L'opció Illa, amb tots els seus col·laboradors interns del PSC, com ja avançava fa un parell de dies, és una opció espanyolitzada del partit, que treu possibilitats a C's, però no als que defensen la independència i el dret a decidir.

La lluita electoral en què ens trobem és una lluita interna dins de cada opció, però tot fa pensar que l'equilibri final entre independentistes i unionistes es mantindrà, amb un lleuger avantatge per part de les forces independentistes, a l'espera de què passa amb la CUP, que és qui darrerament ha permès la majoria al Parlament.

Només es podria donar el cas d'una pèrdua de vots independentistes, fruit del desencís de molts votants, i de la lluita entre les diferents opcions partidistes, no només entre JxCat i ERC, sinó amb el concurs dels partits polítics que s'han creat amb la desfeta dels hereus convergents. Caldrà seguir molt de prop què passa fins al 14 de febrer, però molt ens temem que pocs canvis hi haurà. És per això que es fa més necessari que mai, un canvi en les relacions entre Catalunya i Espanya, que només és possible amb la fermesa del PSOE i l'actual direcció. No podem ser gaire optimistes, però és l'única cosa que tenim per poder-nos-hi agafar.

Ha mort Pere Casaldàliga

Avui hem conegut la mort de Pere Casaldàliga, el bisbe dels pobres. La seva edat i estat de salut no ha fet possible superar els problemes respiratoris que tenia. L'hem estat seguint aquests darrers dies, des del seu ingrés hospitalari, i teníem molt clar que aquesta era la seva fi a la terra.

Pere Casaldàliga ha estat un lluitador per la justícia social, i per a molts ha estat la constatació que l'Església oficial no sempre ha estat a l'altura de les circumstàncies. Predicador de la teologia de l'alliberament, ha tingut enfrontaments amb el Vaticà, sobretot quan aquest ha destacat per la seva ideologia més dretana i ansiosa de poder.

El testimoni de Pere Casaldàliga ha servit per confiar en el missatge de l'Evangeli, i adonar-nos que no tot estava perdut. La història de l'Església catòlica té uns episodis molt negres i obscurs, que han fet perdre la fe a molta gent. Persones com Pere Casaldàliga han permès la continuïtat del missatge de Jesús, i la interpretació justa del seu exemple de vida.

La vida de Pere Casaldàliga no ha estat fàcil, i només la força rebuda de Déu l'ha permès afrontar tots els obstacles que el poder polític, econòmic i religiós li ha preparat. Estimar els més febles i desvalguts, només té sentit si creus en la bondat de les persones, per sobre de tota la injustícia present en aquest món.

Des de la humilitat vull manifestar el meu agraïment per l'exemple de vida de monsenyor Pere Casaldàliga, que ens ha d'acompanyar per avançar cap a un món més just.

75 anys de l'alliberament de Mauthausen

Avui, 75 anys després de l'alliberament de Mauthausen et fa ràbia comprovar que perduren sentiments feixistes de la ultradreta espanyola. Com pot ser que amb l'exemple nefast del nazisme no n'hi hagi prou per fer fora qualsevol arrel tòxica com la perdura en persones i partits de la ultradreta? Què ho fa que la raça humana sigui tan dèbil per caure en la provocació d'una immoralitat que no té nom? Per què en el segle XXI reproduïm errors que es varen cometre ara fa cent anys?

L'aniversari de l'alliberament de diferents camps de concentració nazis d'aquests dies queda una mica a l'ombra del període de pandèmia que estem vivint, però és bo fer-hi un lloc per valorar què varen significar i què es podria fer perquè la història no es repetís. Estic convençut que perduren sentiments xenòfobs i criminals que serien capaços de reproduir els fets esmentats, i només de pensar-hi se'm regiren els budells.

Els sentiments de solidaritat i empatia que han sorgit aquests dies arran de l'epidèmia del coronavirus, s'acompanyen de discursos provocatius d'una minoria, però malauradament prou important, de veus malaltes, que confonen la societat, amb una actitud i manera de fer populista que amaga l'engany més sinistre. 

És una llàstima que els partits demòcrates espanyols no vegin el perill de l'existència de partits polítics com Vox, amb qui arriben a pactar-hi, sense el més mínim sentiment de moralitat ni ètica, només per les ànsies de poder. Hauríem de rebutjar aquells que hi pacten, perquè els fan grans i poderosos, i fan possible que vagin creixent, amb les conseqüències que se'n poden derivar.

Tant de bo que el record de l'horror dels camps de concentració alliberats ara fa 75 anys, permeti obrir els ulls de la nostra comunitat, i reaccionar amb fermesa contra el perill de l'existència de gent que només pot ocasionar-nos dolor i neguit.

Ernesto Cardenal, un revolucionari convençut

Arran de la mort del teòleg i poeta Ernesto Cardenal, voldria dedicar-li un pensament a qui va ser per a molts una llum dins l'ombra d'un catolicisme desorientat i mal entès. Cardenal va ser un revolucionari com també ho va estar Jesús al seu temps. Una figura totalment contrària a la cúria romana, que havia optat per la riquesa i a l'empara de la classe dominant.

L'entorn de Cardenal, a Nicaragua, va afavorir la seva lluita contra la injustícia, la dictadura de Somoza. Va fer costat a la revolució sandinista, però va abandonar el Front d'Alliberament Nacional quan el seu president Daniel Ortega va derivar a una posició autoritària que res tenia a veure amb les intencions inicials que tant havia defensat Cardenal.

Els que havíem confiat en els efectes del Concili Vaticà II, ens vàrem entristir veient en què s'estava convertint la institució eclesiàstica, amb el Papa Joan Pau II, que havia fer marxa enrere i desencisat molts catòlics convençuts en el paper de l'Església en benefici dels pobres. Va ser la teologia de l'alliberament el que va fer somiar i creure que no tot estava perdut, i persones com Ernesto Cardenal varen liderar la revolució dins l'Església fins que el van fer fora, i posteriorment readmès gràcies al Papa Francesc.

Ha mort un referent de l'església humana, l'exemple de la lletra de l'Evangeli. Cap tipus d'aliança amb el poder, amb la classe dominant, sinó tot el contrari. Nosaltres, els catalans, tenim una figura molt estimada en la persona de Pere Casaldàliga, un altre ferm defensor de la teologia de l'alliberament.

Targetes vermelles a Rouco Varela i Rajoy

Des de fora d'Espanya comencen a aparèixer targetes vermelles per la manera d'actuar dels responsables del poder eclesiàstic i civil espanyols. El Papa Francesc ha deixat fora de la "Congregació dels bisbes" el cardenal Rouco Varela, molt probablement pel seu tarannà ultraconservador i no tant per l'edat. A Rajoy, des de França, li recriminen les lleis retrògrades que els diferents ministeris porten a aprovar, aprofitant la majoria absoluta que, com ja he dit en altres ocasions, confonen amb fer el que els doni la gana, sense escoltar ningú i encara menys dialogar.

En tot cas la llàstima és que juguem una lliga diferent, i les targetes vermelles no els fan fora, sinó simplement queden retratats. Rajoy, però, no s'immuta. És tanta la vergonya que hauria de tenir per la manera de comportar-se, d'enredar tothom i de dirigir un partit polític farcit de 'presumptes' corruptes, que ja ha quedat immunitzat.

El cas del cardenal i president de la Conferència Episcopal Espanyola, és diferent perquè es tracta d'una víctima d'un passat nostàlgic on la raó s'imposava per la força, políticament, i per la por, eclesiàsticament. El diàleg era signe de flaquesa i uns personatges tan orgullosos no podien caure en aquesta desgràcia.

No podem cansar-nos de repetir que el govern que tenim no ens el mereixem, perquè és un govern autoritari, escollit democràticament, però involucionista, recentralista i anti-català. Segur que els temps canviaran i que recuperarem els drets que ens fa perdre el PP, però el problema és saber quant temps haurà de passar per aconseguir aquest alliberament. Si ens ha de venir de la mà del PSOE, calen alguns miracles, però si no és per ells, difícilment aconseguirem redreçar la política del país. Entretant nosaltres hem de decidir. Ningú amb dos dits de front voldrà continuar com ara, i si hem d'esperar a pactar-ho amb el PP, ho tenim clar!

Sant Roc, Sant Zenon i la música clàssica

Un any més, els macips han sortit a remullar els arenyencs i visitants, durant la festa petita de la vila, en que es recorda el vot de vila a Sant Roc que, al segle XVI, ens va alliberar de la pesta. La festa, molt viscuda per tots els vilatans, ve precedida per un conjunt d'actes que ja són tradició, com la passejada nocturn dels gegants, la representació, també nocturna, per carrers i places de la vila, de l'arribada de la pesta, i la pedalejada.

És la festa petita, perquè la Festa Major és per Sant Zenon, patró d'Arenys, però es podria ben bé intercanviar els adjectius si tinguéssim en compte la participació dels ciutadans. Sant Roc ha anat agafant protagonisme i ha estat fruit de la creativitat d'entitats i grups de joves, que han acabat de donar-li aquest to participatiu i festiu, que engresca tothom.

A tot plegat també hi ajuda el calendari, essent l'agost, i aquesta quinzena, el mes de vacances per exel·lència, i molt més farcit d'actes culturals, entre ells els musicals que es realitzen a la gruta de la M. de Déu de Lurdes, i que amb els dos concerts anuals de les dues corals de la vila, són el que ha perdurat després d'uns anys en què la música clàssica va ser molt present a Arenys de Mar.

Precisament aquest matí, endreçant papers (que és el que s'ha de fer per vacances), he arxivat programes dels concerts d'estiu dels anys 80 i 90, i les temporades de tardor del mateix període. He pogut recordar la gran qualitat de la majoria dels concerts programats, que molt probablement avui no es podrien oferir.

Sempre m'ha quedat el dubte de si Arenys va aprofitar suficientment la presència a la nostra vila de grups i intèrprets musicals de renom, amb programes no gens fàcils de programar. El cert és que hi vàrem posar molt d'interès i hores, fent tota mena de cabrioles perquè fos possible gaudir de música clàssica de qualitat. En guardo un molt bon record.

Espanya i Itàlia, la mediocritat política

Sembla ser que qui és amic dels serveis secrets espanyols, encara que sigui un pederasta, pot sortir lliure de la presó. La notícia de l'indult d'un tal Galván, per part del rei del Marroc, a petició del nostre, s'ha seguit amb una certa incredulitat i a l'expectativa de com acabaria tot plegat. El que no m'imaginava era que la inclusió del pederasta a la llista dels cinquanta presos a alliberar, l'havia fet un colla d'amics del pres en qüestió. Així qualsevol!

Espanya amenaça la Gran Bretanya per Gibraltar. No vull entrar-hi a fons, però no creieu que és una ridiculesa constant del govern espanyol? què pretenen? defensen els interessos dels espanyols? si els gibraltarenys no volen ser espanyols, per què tanta insistència? és típic d'una república bananera, encara que tinguem rei.

Però a Itàlia no es queden curts. El senyor Berlusconi amenaça el poder judicial italià, acompanyat d'admiradors i fidels seguidors (no sé si beneficiaris dels "xanxullos" de l'exprimer ministre). No sé si l'actual president cedirà al xantatge o bé la justícia vencerà al diner, la corrupció i el poder mediàtic.

El PP continua confonent legitimitat i ètica

Fa un temps i en un país amb la democràcia consolidada hauríem insistit en la diferència que hi ha entre legítim i ètic. No perquè un comportament sigui legítim s'ha de considerar ètic i recomanable. Això ens ensenya com una llei o la seva aplicació no sempre serà justa o, com a mínim defensable èticament. Avui, però, en el nostre país, on no hem estat capaços de consolidar la fràgil democràcia, continua confonent-se els dos conceptes, sobretot per part dels que tenen responsabilitats de govern.

Que el president del Tribunal Constitucional sigui militant d'un partit, del partit que l'ha portat de la mà cap al nou càrrec, podrà ser legítim, però, si més no, fa lleig. Ja sé que a hores d'ara ningú es creu allò de la independència dels tres poders, però tot i així hi ha límits que caldria no superar.

La ciutadania estem molt cansats de les excuses de mal pagador que una i altra vegada escoltem dels nostres representants polítics, siguin del color que siguin. Estem cansats que els polítics defensin els seus, dels mateixos defectes que critiquen dels altres. No tenen ni tan sols vergonya, i ja no s'amaguen de res.

Al nostre país pot arribar el cas en què es justifiqui haver cobrat diner en negre i ser compatible amb la presidència del govern. Tot és qüestió de temps, de trobar la millor manera d'enredar una ciutadania que gairebé ha llençat la tovallola, cansada de tanta mediocritat política, tant d'engany, corrupció i opacitat.

És una llàstima que dia rere dia haguem de parlar de bastant el mateix, perquè hi ha tanta brutícia sota les rajoles de la política espanyola, que no donem l'abast per digerir-ho. Avui, però, hi ha una bona notícia a difondre. Hem sabut que les dues cooperants segrestades a Kènia, ara fa vint-i-un mesos

, han estat alliberades. Felicitats!