El PSC no hi pinta res!

Ara que encara hi som a temps, abans no decidim a qui donem el nostre vot el proper diumenge, és bo tenir present el paper que fan els nostres polítics i la seva incidència a Madrid. Si ha quedat clar que ERC, tot i ser necessaris perquè els socialistes espanyols continuïn governant a Espanya, no ha aconseguit res més que els indults als seus dirigents, no podem deixar d'observar els socialistes catalans, que una vegada rere l'altra queden desautoritzats pels seus amics espanyols. El PSC tampoc no compta per a res!

Avui llegia la premsa i he vist que el govern espanyol del PSOE vol presentar recurs d'anticonstitucionalitat a una llei aprovada al Parlament català, amb els vots del PSC. Es tracta de la llei que ha de fer front a la sequera. No estem parlant de declaració d'independència, ni de reclamacions a les inversions promeses i que no arriben, sinó d'una llei tan bàsica i urgent com és la de combatre la sequera.

Indigna veure com els nostres amics del PSC s'esgargamellen demanant el vot per Pedro Sánchez mentre aquest passa solemnement de nosaltres i no ens té en compte per a res. Davant d'aquesta posició, només podem anar a Madrid a cantar les veritats i deixar de donar suport inútil a canvi de res.

Ja ho sé que ens preocupa molt l'arribada del feixisme a la Moncloa, i que hauríem d'ajuntar esforços per evitar-ho, però no podem deixar de dir que els socialistes no ens beneficien en res. Si en algun moment el PSC va tenir protagonisme a Espanya, amb ministres i diputats que tenien influència a Madrid, això ja és història. Ho és per la manca de lideratge escaient, amb persones de vàlua contrastada, però també per un desinterès descarat cap al fet català. Al PSC sempre hi ha hagut dirigents que no tenien cap estimació al país, i no em refereixo a la independència, sinó a tenir cura perquè el nostre tracte des de Madrid fos just. Ara, però, sembla que són la majoria els que des de dins del PSC tenen un desinterès total cap al nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. I això queda palès a l'hora de defensar les lleis que el nostre Parlament aprova, fins i tot amb el vot favorable dels socialistes catalans. A què juguen?

Sabem que el PSC guanyarà les eleccions a Catalunya i que serà un bon puntal per a Pedro Sánchez, a qui volen de president, però no tingueu cap dubte que per al nostre país no seran garantia de res. Cal que les forces independentistes, úniques defensores de la nostra cultura i el nostre país, tinguin veu pròpia i força a Madrid, si més no per deixar clara la injustícia que pateix el nostre poble. 

El franquisme continua viu

Durant les feines de trasllat de les restes mortals del dictador Franco, per fer-lo fora del Valle de los Caidos, ha quedat demostrat que el franquisme continua viu en l'Espanya constitucional. La cerimònia ha donat protagonisme a les forces franquistes que enyoren els anys de la dictadura, encara que molts d'ells hagin nascut després.

Precisament, el fet que hi hagi persones joves que es considerin franquistes i enarborin la bandera preconstitucional, resulta curiós. No estem parlant de persones que varen viure felices i afavorides per la dictadura del general, sinó en tot cas els seus descendents. Joves que van en contra la democràcia, avui trontollant, reclamant mà dura contra aquells que desafien el poder central.

Pedro Sánchez ha complert la seva promesa, però són molts els que esperen més resultats. Són moltes les persones que hi tenen enterrats els seus familiars, que amb nocturnitat i traïdoria varen ser-hi traslladats. Com deia algun comentarista de televisió, el problema del PSOE és que evoluciona molt lentament, reacciona tard i massa a poc a poc.

La pregunta que ens fem és si el trasllat de les restes de Franco beneficiarà el PSOE en les eleccions del proper 10 de novembre, o més aviat espavilarà els defensors del dictador, representats per VOX. Sigui com sigui, l'acte d'avui era convenient, potser sense tanta transcendència mediàtica, però volem la segona part, i confiem que si Pedro Sánchez manté la presidència, després de les eleccions, posi la directa i faci justícia als familiars de les persones enterrades sense cap tipus d'autorització.

És legítim investigar la monarquia?

Sembla ser que el president del govern espanyol vol que el Tribunal Constitucional anul·li l'acord del Parlament català de crear una comissió investigadora sobre la monarquia espanyola. Aquell costum del govern de M. Rajoy sembla que té continuïtat amb el president socialista. Utilitza el poder judicial per tombar allò que el poder legislatiu català aprova.

Tal com es pot veure el Parlament català, representant del poble, no és sobirà sinó que continua essent trepitjat per l'Estat espanyol. Amb aquesta actitud es fa molt difícil de trobar la manera de pactar res, i fa l'efecte que ningú no vol baixar del burro.

Al marge, però de la legalitat o no de la creació d'aquesta comissió investigadora, em pregunto si és legítima. Des de fa molt temps s'ha conegut l'activitat poc neta i fins i tot presumptament corrupta del rei emèrit. En tot moment s'ha fet valdre la immunitat per vetar qualsevol de les acusacions que es podien tramitar. Si a més a més hi afegim les suposades trucades del rei actual a empreses residents a Catalunya perquè sortissin i establissin la seva seu a Espanya, tot faria pensar que el Parlament català estaria legitimat per investigar-ho. Si en lloc d'haver-ho fet el rei, hagués estat alguna altra persona, també seria legal.

Voler tapar les gestions fosques de la monarquia, basant-se en la seva immunitat constitucional, no deixa de ser una immoralitat i, al meu entendre, la comissió parlamentària creada és totalment legítima. Com que a Espanya la legitimitat no juga cap paper, sinó que tot es basa en la llei, encara que sigui contrària a l'ètica i la moral, és més que segur que Sánchez presentarà el recurs al Tribunal Constitucional i aquest ordenarà l'anul·lació automàtica de l'acord de creació de la comissió. 

Aquesta és l'Espanya que tenim i si l'aconsegueixen canviar, encara serà per a pitjor.

La paciència té un límit i a vegades s'acaba

Tal com estan anant les coses, em fa pensar que estem arribant al punt d'inflexió a partir del qual començarem a restar adeptes a l'independentisme. Totes les coses tenen un límit, i és d'agrair la paciència i implicació de tantes persones al fet nacional. El marge de maniobra concedit als nostres polítics ha estat molt ampli, més del que ells podien haver imaginat. Ara, però la gent comença a estar cansada i a molts els entren les ganes de dir: ja us ho fareu!

Penso que si encara hi ha prou gent defensant l'independentisme és gràcies a Rajoy, el seu govern i els jutges que l'apadrinen. Estic convençut que si a Espanya no hi hagués un govern corrupte i no hagués desaparegut la divisió de poders, ja faria estona que molts catalans i catalanes haurien desistit i deixat Puigdemont amb el cul enlaire.

Probablement la distància no li deixa veure la realitat del carrer, però té prou gent que l'assessora que li ho podria explicar. S'han comès molts errors i tots s'han excusat i perdonat. Això és molt d'agrair, però no se'n pot abusar i ara toca ser transparent i efectiu, i davant la situació en què ens trobem, els símbols són molt bonics, però no ens solucionen els problemes.

No sé si els lletrats ens anunciaran que les properes eleccions estan a punt de caure, però en tot cas seria desitjable que Puigdemont i els seus prenguessin una decisió seriosa i "resultona". És cert que cada vegada hi ha més institucions, organismes i grups d'opinió que posen en dubte la constitucionalitat i legalitat de les mesures preses per Rajoy i beneïdes pels tribunals judicials i el Constitucional, però això no treu que haguem d'avançar, perquè els resultats trigaran a estabilitzar-se. Serà llavors quan la història explicarà l'autoritarisme antidemocràtic del govern del PP, però potser nosaltres ni ho podrem llegir.

El perill del delicte imaginari

L'article a l'ARA del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, el senyor Javier Pérez Royo, m'ha semblat molt interessant. De fet tot el que escriu resulta interessant perquè aprens, cosa que no ho pots dir de tothom ni de tots els articles que trobes als diaris. Parla del delicte imaginari.

El podeu llegir i em direu si no és interessant, però al mateix temps alarmant, i això que defujo de notícies que em posin la pell de gallina. Segons Pérez Royo, la sedició i rebel·lió que hi veu el jutge del Tribunal Suprem està en la seva imaginació, i per al catedràtic, és molt pitjor i perillós un delicte imaginari que no pas un delicte real. Perquè el delicte real té límits ja que està tipificat en el Codi Penal, cosa que no passa amb el delicte imaginari.

Els que no hi entenem en la terminologia judicial, el nostre sentit comú ens fa veure que el que està passant des de fa un temps a Espanya, en el camp de la Justícia i les seves institucions, no és normal i que se n'ha de desconfiar, de la mateixa manera que desconfiem del poder executiu espanyol.

És trist i dolorós, però aquesta és la realitat que vivim, i se'm fa difícil veure'n la sortida perquè hi ha massa maldat al darrere, massa hipocresia, odi i ganes de venjança. Els més perillosos són els que tenim més a prop, C's i PP, però no són els únics ni els que tenen més poder. La tergiversació de les coses fa que no tinguis on agafar-te, amb un mínim de garanties justes i democràtiques.

Negar la paraula i el diàleg no és democràcia

Aquest ha estat un cap de setmana que m'he dedicat bàsicament a temes familiars, gestions que a vegades s'acumulen i que et calen hores lliures, i també ganes o necessitat, per poder-ho fer amb calma i evitar que tot s'endarrereixi. He aprofitat un cap de setmana de mobilització unionista que, segons sembla ha funcionat prou bé, vull dir que han vingut molts turistes espanyols a manifestar-s'hi.

Ho dic sense coneixement de causa perquè des de divendres la televisió l'hem tingut apagada i com a molt he rebut informacions a través de les xarxes socials, i aquestes acostumen a ser força esbiaixades.

Ho vaig deixar divendres quan es va donar per fet que el President compareixeria dimarts al Parlament per explicar la situació. Entenc que explicarà més enllà de què ha passat, que tots ho hem vist, què passarà o pretén que passi els propers dies.

Sí que he llegit la premsa escrita i he vist que ara més que mai tothom demana diàleg. Crec que és en Toni Soler qui escriu que molts contraris al referèndum i al procés, ara es voldran posar la medalla i pretendre donar lliçons perquè ells ja deien que calia diàleg, però no reconeixeran mai que, si aquest arriba, haurà estat gràcies als valents que s'han enfrontat a l'Estat, el Constitucional i Fiscalia, sense els quals el diàleg no hauria arribat. Permeteu-me, però, que encara dubti que l'orgullós Rajoy cedeixi a dialogar.

De fet ho hem escrit molts, sense necessitat de postular-nos, si no ho hem volgut, perquè això passa sempre: els canvis sempre són fruit de trencaments, després les lleis s'adapten a la realitat, i tot gràcies als provocadors que s'han mullat. És una demostració que la llei no està per sobre del bé i del mal, i valdre's de majories absolutes per negar la paraula, no és voluntat democràtica, sinó autoritarisme.

De quaranta en quaranta anys no sabem si ens toca

Hem de creure que el govern català no es mou per improvisacions, sinó que ho té tot calculat. Seria molt poc seriós que abans de mobilitzar la ciutadania no hagués calculat la reacció del govern de Madrid i els seus amics fiscals, sobretot quan han passat més de tres-cents anys.

Hi ha, però qui no ho té tan clar i a mesura que s'acosta la data del referèndum entren més sospites de si tot estava calculat, o bé hi ha alguna escletxa no prevista que avortarà la seva celebració. Què faran els mossos? Són dels nostres (es pregunten uns quants)? compliran amb l'ordre constitucional i faran cas del fiscal? Quina sort que té en Rajoy de comptar amb aquest fiscal que li fa la feina bruta!

I l'Iceta què dirà diumenge el vespre? Segur que ja té els dos discursos a punt, esperant els esdeveniments per llegir-ne l'un o l'altre en funció de com vagi tot. Costa això de nadar i guardar la roba sense que no t'ho tirin en cara, oi?

En aquests moments és complicat analitzar a fons el paper d'un i altre, i no serà fins que passin uns quants mesos que no podrem treure'n conclusions i valorar qui tenia raó. M'agradaria pensar que tothom ha obrat amb consciència defensant legítimament les seves il·lusions i principis. Al final qui queda retratat és qui ha enganyat. La llàstima, però és que sovint els retrats es queden amb el poder, i has de viure quaranta anys per poder somiar en un canvi.

Poders Executiu i Judicial contra el Legislatiu

A Espanya, no només no hi ha independència entre els tres poders (legislatiu, executiu i judicial), sinó que, ara que no hi ha majoria absoluta del partit del govern, l'executiu busca l'empara del judicial per deixar fora de joc el legislatiu.

Es tracta d'agafar-se en un punt de la lletra de la Constitució per dir que les lleis que aprova el Congrés de Diputats contra la voluntat del govern del PP provocarien un augment del pressupost, i amb això queden tan amples. O sigui que si domines l'executiu i ets amic del judicial no cal que pateixis per les decisions del legislatiu, ja que tot serà paper mullat. 

Tenim un cap d'Estat que diu i fa el que li mana el president del govern. Tenim un poder judicial que està en mans de l'executiu. Tenim un legislatiu que no pot aprovar lleis en contra de l'executiu, perquè el judicial via Tribunal Constitucional el deslegitima. Serà molt simplista la meva argumentació, però penso que és força preocupant. 

Si tot funciona d'aquesta manera, qui pot imaginar-se que hi pugui haver un referèndum pactat per la independència! És totalment absurd i una pèrdua de temps anar-hi donant voltes. 

I permeteu-me que digui que la ministra d'Ocupació i Seguretat Social menteix i ens enganya. No és cert que no perdem poder adquisitiu i les estadístiques que presenta són interessades. És lògic que l'increment de noves feines a Europa sigui alt a Espanya, perquè venim de molt avall.

El govern de Madrid ha perdut el nord

La política actual és de miserables remenant misèries. Sents cada discurs que et produeix vergonya aliena, i només faltava que el govern espanyol prohibís les estelades el dia de la final de la copa del rei. Com si això servís d'alguna cosa. És aquesta la manera com pensen desengrescar els independentistes? A casa no en tenim ni n'he enarborat mai cap, però sabent que la prohibeixen gairebé em vénen ganes de comprar-ne una.

Absurd i miserable el que estem vivint. Ni voluntat de trobar arguments sòlids per defensar l'unionisme que no siguin preservar l'orgull espanyol davant d'un hipotètic procés secessionista. Desconec el final, però entretant és penós i ridícul, demostrant la poca vàlua dels actuals polítics espanyols.

I els nostres tampoc queden curts! No sé a què juguen i només desitjo poder descobrir alguna actuació d'amagat interessant que justifiqui la situació actual. Trist per veure quines persones opten a representar-nos a Madrid: Homs, si el deixen, Fernández Díaz, Rufián, Batet...

Per cert, algú entén Meritxell Batet quan parla? Sobretot quan parla de la reforma constitucional? Aquesta noia era la número 2 de Pedro Sánchez? No hi podien posar algú millor? És cert que són temps difícils i que no n'hi ha tants per triar. Potser per això el senyor Zaragoza va seguint les passes del senyor Guerra!

Ja sé que hi ha persones que fan molt bona feina a les seves ciutats i tampoc es tracta d'enviar els bons a Madrid, però no hi podien posar la Núria Parlon de número u? I el PP no té ganes de millorar els resultats? És que no saben on enviar el brillant ministre de l'Interior?

A C's ho tenen més difícil. Aquí no hi deu haver personatges de la categoria dels candidats de Cantàbria i València. ERC, si pretén tocar el voraviu a la gent de Madrid fan bé d'enviar-hi el senyor Rufián, però estaria bé que, després de tants anys, hi tornessin a enviar diputats que es facin escoltar i ens defensin tal com som la majoria. Sort que no trio jo!

A Espanya li agafa la por, però hi són a temps

Dóna la impressió que a darrera hora a Rajoy i altres dirigents polítics espanyols els ha agafat la por. La por a pensar que potser sí que hi ha una bona part de catalans que volen la independència de veritat i que faran mans i mànigues per aconseguir-la. Aquell discurs amenaçador en forma de posar por al cos dels que demanaven ser independents s'està convertint en por en el propi cos de que pugui arribar a passar. 

El president del govern espanyol, el PP i PSOE com els dos grans partits polítics d'Espanya, han tingut molt temps per asseure's a valorar què s'estava demanant des de Catalunya, i estudiar què es podia fer per no arribar a la situació on ara som. Ningú no ens podrà negar que els catalans fa molts anys que negociem i que som conscients que sempre tenim les de perdre, però malgrat això no ens tanquem en banda. Per què ara no ha estat possible?

Sempre defensaré la meva opinió que l'orgull quixotesc dels dirigents espanyols, menystenint la possibilitat que els catalans diguéssim prou!, ha fet que estiguem on som. Si quan hi havia unanimitat en l'elaboració del nou Estatut, excepte els senyors del PP i posteriorment amb l'ajuda del PSOE, s'hagués atès com calia les reivindicacions catalanes, aprovades en el Parlament català i referendades, malgrat les retallades, no hauríem arribat a la situació actual, i només quatre nostàlgics estarien pensant en la independència.

El mal obrar dels governs espanyols successius ha provocat que molts catalans hagin dit prou, i el que defensaven uns quants, s'hagi convertit en la reivindicació de molts, a comprovar el dia 27 de setembre.

Que ningú, doncs, ens vingui a donar lliçons, ni jugui brut amb nosaltres. El que s'ha de fer primer és reconèixer la mala praxis política dels governants espanyols i rectificar. El que ha de fer el president espanyol Mariano Rajoy és reconèixer que es va equivocar amb la recollida de signatures en contra de l'Estatut català, i que s'ha continuat equivocant fins ara, i afrontar una reforma constitucional que tingui en compte la realitat territorial. Però que no vulgui enganyar ningú, perquè encara que ara pogués frenar la reivindicació d'independència, aquesta tornaria amb tanta o més força.

La legalitat vigent no és necessàriament democràtica

La insistència del PP i també el PSOE que en base a la Constitució i la legalitat no es pot celebrar la consulta, arriba a cansar. Hauríem de recordar-li a la vicepresidenta Sáenz de Santamaría que tots tenim molt clar que utilitzen la legalitat vigent per no deixar-nos votar, però nosaltres el que demanem és que, si creuen en la democràcia, per sobre de qualsevol llei, que canviïn aquesta legalitat perquè puguem votar. Això ho demanen els 106 representants dels catalans, encara que n'hi hagi uns quants que tenen més pressa que uns pocs.

El problema no és la legalitat o no de la consulta, el problema és que el govern espanyol i el PSOE no respecten el dret a decidir dels catalans. Defensen una democràcia en fals. El Tribunal Constitucional, format per 12 persones, com ja va fer amb l'Estatut, sentenciarà en contra de la gran majoria de catalans, i això no és democràcia, això és utilitzar la majoria que nomena les 12 persones, perquè es carreguin la voluntat del poble.

No m'ha agradat mai la desobediència, i no hi tenim cap dret a exigir-la a qui en pot rebre greus conseqüències. Les manifestacions de la número dos d'ERC són clarificadores i treuen qualsevol dubte sorgit arran de les declaracions d'Oriol Junqueras. La societat civil, que en tot moment dóna suport als representants polítics, hi té un paper important a jugar. De moment el Parlament ha actuat amb correcció i ha aprovat una llei de consultes que, segons sembla, jurídicament és constitucional, encara que els detractors de la democràcia li trobin tots els mals. Una altra cosa és la seva utilització per demanar què volem ser els catalans. Aquesta pregunta ens l'hauria de fer el govern espanyol i permetre'ns que els hi responguem en una consulta "legal", que tant els agrada.

Catifa vermella per a Felip VI

Els diaris d'avui són gairebé un monogràfic sobre la monarquia espanyola, a manera de balanç històric, recuperant els principals moments viscuts i protagonitzats pel rei Juan Carlos I durant els 39 anys de regnat.

Una vegada més, els dos grans partits espanyols es mantenen units defensant l'statu quo que els ha de perpetuar en l'alternança de govern, arraconant les minories. Aquestes es resisteixen a desaparèixer i a tirar la tovallola, amb un esperit més crític i, a vegades, més ajustat a la realitat social del país.

Rubalcaba defensava el seu compromís constitucional tot i manifestar-se republicà, i el PP, que en algunes ocasions havia insinuat un cert rebuig a la monarquia, s'ha erigit com el seu gran defensor, en aquests moments de relleu. La mesa del Congrés ha fixat la data del 18 de juny per proclamar Felip VI rei d'Espanya.

I avui corria el rumor d'un possible referèndum descafeïnat, per diluir l'efecte de la consulta, permetent-la però amb el llamí d'unes promeses que, dissortadament, mai s'han complert. Quantes vegades no ens han enganyat? per què els hauríem de creure en aquesta ocasió?

Entendria que el govern del PP mogués fitxa, perquè s'adona que, malgrat tot, els catalans continuem insistint en voler convocar la consulta, i la millor solució podria passar per organitzar un referèndum que deixés en un segon pla la consulta.

Avui pensava en el príncep Carles d'Anglaterra. No sé què deu pensar quan veu que les diferents monarquies europees executen els relleus generacionals, i ell es queda de príncep hereu, per secula seculorum.