L'augment de població té aturador?

Les darreres xifres que situen en vuit milions d'habitants a Catalunya ha posat els crits al cel. Tenim la capacitat per anar absorbint més població al nostre territori?, la pregunta té la seva cosa i la resposta no és senzilla.

El creixement vegetatiu que es calcula tenint en compte les defuncions i els naixements és negatiu des de fa molt temps. Per contra, el creixement migratori, tenint en compte el nombre d'emigrants i immigrants és positiu i va en augment. La suma dels dos càlculs ens dona un augment important de la població a Catalunya amb tot el que això representa, pel que fa a recursos, infraestructura i serveis.

Deixant de banda els discursos racistes i xenòfobs, aconseguir l'equilibri no és fàcil i les lleis que ens regeixen no han estat les més encertades per facilitar la inserció de la nova població al nostre sistema, laboralment i en temes d'habitatge, bàsicament. 

Els municipis, que al final són els que acaben rebent els problemes de la mala gestió i que tenen recursos escassos, com comentava ahir mateix, es queixen que no se'ls té en compte i això provoca que a vegades llegeixis segons quines declaracions de responsables municipals que grinyolen una mica i cal posar en context i separar el gra de la palla.

Avui llegia com un alcalde qüestionava l'obligatorietat d'empadronar tothom. Formar part del Padró municipal et dona dret a l'atenció sanitària i educacional, com a dos dels serveis bàsics del nostre sistema. Negar l'empadronament té conseqüències negatives que no podem discutir alegrament. 

Si tenim molt clar que en un equipament, d'acord amb els metres quadrats i els serveis que pot prestar té un límit d'aforament, és lògic que un alcalde, coneixent les característiques i serveis que pot oferir al seu municipi, tingui interès a mesurar bé quins són els límits de població que pot absorbir i es preocupi quan aquests límits se superen exponencialment. Però no podem oblidar-nos de què significa estar fora del Padró. No es poden denegar serveis bàsics.

És per això que l'administració de l'Estat, l'autonòmica i la local han de treballar plegats per evitar deixar persones al marge de la societat i trobar la manera que totes tinguin l'oportunitat de viure dignament i amb tots els seus drets assegurats.

Com em passava ahir, se m'ha acabat l'espai per tractar un tema tan transcendent i que caldria debatre seriosament, amb la presa de decisions que fa massa temps que queden en un calaix perdut.

Desnonar alegrament

Em sembla greu el que ha passat a Badalona, amb el desnonament de les persones que vivien a l'institut abandonat, on, segons sembla, hi han viscut fins a quatre-centes persones, algunes de les quals en varen marxar quan van conèixer la decisió de la jutgessa que ha portat el cas. Em sap greu per com s'ha tractat a persones humanes, i per les declaracions del seu alcalde justificant l'actuació policial.

Deixar al carrer a aquestes persones, al marge dels problemes de convivència que poguessin provocar, és un fet molt greu, si no s'ofereix una alternativa digna. Estem parlant de persones, molt vulnerables, amb una situació d'incertesa constant, bàsicament perquè la llei d'estrangeria permet que una persona visqui al nostre país sense poder treballar ni obtenir el permís de residència. 

Analitzo els fets de Badalona intentant ser molt imparcial. Puc entendre els motius que els veïns puguin tenir per avalar la decisió de l'alcalde, però ells també han d'entendre que són persones que tenen moltes dificultats per sobreviure, i que se'ls ha d'oferir una alternativa clara i digna. 

I em desagraden les declaracions de l'alcalde perquè menysté unes persones que no hi tenen cap culpa. M'imagino que si són aquí entre nosaltres és perquè al seu país de procedència hi ha guerra o fam. Tenen dificultats per viure i busquen un món millor. La nostra feina és facilitar-los la vida i no treure'ns-els del damunt com si fossin una plaga. 

Reconec que es tracta de situacions complexes, però fa massa anys que tot segueix igual, i no hem estat capaços de legislar per evitar moments i realitats com aquesta. Els nostres polítics tenen l'obligació, fins i tot moral, de trobar solucions humanes per aquestes persones, i nosaltres n'hem de ser conscients i valorar què representa que et facin fora de casa teva i et deixin al carrer. 

El risc de carregar totes les culpes als més vulnerables és fruit del discurs de l'extrema dreta i, malauradament, hi ha massa gent que s'hi agafa. Hem de ser justos i saber entendre quina és la realitat dels que tenim a prop. No són ells els culpables, sinó les víctimes. No totes aquestes persones es comporten correctament. El mateix podem dir dels autòctons que ens creiem la flor i nata i els únics que tenim drets.

La participació i la xocolata del lloro

Qui es creu la participació? Tothom en parla, però ningú la vol. Per quedar bé, algú s’inventa la xocolata del lloro, però per a coses importants tenen molt clar que el nostre sistema és de democràcia representativa. La participació ho maquilla i fa patxoca!

Després de llegir la notícia de l’alcalde que mossega un mosso, he vist que a Moià l’alcalde té problemes amb un grup de persones que li demana una consulta, li demana poder opinar, i té por de perdre-la. Molt democràtic! Ja ha avisat que si l’acaba convocant, aquesta no serà vinculant, i ells, el govern, decidiran quin cas en fan. Democràcia representativa!

El tema és conceptual. Hi ha qui creu que una vegada guanyades les eleccions pot fer el que vulgui, sense escoltar a ningú. Oi que l’han votat? Doncs ara a callar i ja en parlarem d’aquí a quatre anys. I si no fixeu-vos en Trump. És un bon exemple d’aquesta interpretació de la democràcia.

És per això que donar la veu a la ciutadania perquè opini es fa tan poc. Què en saben ells per poder opinar? Llavors el que es fa és donar les engrunes i enganyar el personal fent-los creure que els tenen en compte. És cert que hi ha temes complexos que no tots tenim opinió, però per això hi ha la comunicació, la informació i la pedagogia.

Un procés participatiu no es pot limitar a demanar el vot a favor o en contra. Cal una explicació prèvia que permeti conèixer els pros i contres d’una presa de decisió. Cal que la gent pugui opinar amb coneixement de causa, i això requereix temps i esforç amb el perill que el resultat sigui desfavorable per a qui convoca la consulta. I és aquí on el govern de torn treu la pinzellada participativa i es queda per a ell el gros del pastís.

El costum de mentir

Avui estava fent una llegida en diagonal a les xarxes socials i m'he adonat que estava farcit de mentides. Es tracta de mentides detectables a les quals caldria sumar totes aquelles que no has tingut manera de contrastar, o bé que per manca d'interès no t'hi pares a mirar.

Aquesta allau de mentides fa que desconfiïs de tot el que llegeixes. Ho poses en dubte i probablement la majoria de les coses són certes, però... És allò del gat escaldat. Perquè hi ha fonts de qui no te'n fies, però et trobes amb persones i entitats que reprodueixen informacions sense contrastar. D'elles te'n podries refiar, però com que no són curoses a l'hora de penjar una notícia, al final també en desconfies.

No obstant això, no podem pensar que només a les xarxes socials es menteix. Tots hem pogut comprovar mentides arreu. N'hi ha en seu plenària d'ajuntaments i parlaments. També en trobes davant dels tribunals de justícia, i a la boca de dirigents i magistrats que, en principi, haurien de ser molt escrupolosos, ja que la seva imatge embruta les institucions.

I és per això que trobo força inútil que es convoquin aquestes comissions d'investigació parlamentàries, perquè tots sabem que els compareixents no diran la veritat. Penso en l'operació Catalunya, però no només en aquesta. Podeu fer una repassada a l'hemeroteca i ja em direu a quina conclusió arribeu.

Si el nostre alcalde, o el nostre president, o el jutge suprem menteix descaradament, què en podem esperar? No parlo de mentides pietoses, sinó d'engany manifest, per exculpar-se de qualsevol responsabilitat, o per justificar un posicionament que, d'entrada, podria comportar polèmica.

Potser tots tenim la tendència a mentir, però si no vigilem aconseguirem crear un món fals, sense valors ni interès. No sé si vivim un moment gris de la història o aquesta és la tendència a seguir. A veure si sabem rectificar a temps, abans no sigui massa tard. 

Seguiment i control de l'obra pública

Avui he llegit les declaracions de l'alcalde de la nostra vila, queixant-se de l'incompliment del contracte de l'empresa encarregada de la reforma del pavelló municipal. Sembla que l'empresa hauria enviat un escrit als grups municipals de l'oposició denunciant l'equip de govern per no haver pagat la darrera factura de l'obra.

El nostre país té un dèficit important en la qualitat de l'obra pública, i això fa que s'alcin veus en contra de tot el que fa l'administració pública, defensant les preferències a l'obra privada. Davant d'aquesta situació el que cal és millorar el control i seguiment de l'execució de l'obra pública que duen a terme empreses privades que han guanyat un concurs, que no sempre està prou ben plantejat i encara menys controlat.

És bo, doncs, que els nostres tècnics municipals, en aquest cas, estiguin atents en com s'executen les obres i si no es fa bé, s'exigeixi a les empreses que rectifiquin o esmenin allò que no s'ha fet prou bé.

En el cas que ens ocupa, tots vàrem quedar astorats quan vàrem veure que deixaven el pavelló sense coberta durant gairebé dos mesos, i que la pluja feia les seves destrosses. Una irresponsabilitat que algú havia d'assumir. D'acord amb les declaracions de l'alcalde, sembla que no només ha estat aquest l'error de l'empresa, sinó que ha deixat d'executar les millores proposades en l'oferta contractual, i que li varen suposar la seva adjudicació.

Tot plegat, doncs, una suma de despropòsits que han portat a retenir el darrer pagament a l'espera de valorar els danys ocasionats i el valor de l'obra no executada, per poder veure quin és realment el deute pendent.

El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

Som d'allà on ens sentim

Crec que era ahir que llegia en Joel Joan dient que tots som independentistes, també els espanyols, perquè ningú no vol sentir-se sotmès per un foraster. Potser no ho deia ben bé així, però si més no s'hi assemblava. I avui llegia la notícia de la consulta que ha convocat l'alcalde d'Olost per decidir si continuen a la comarca del Lluçanès, o en surten. Recordem que no fa pas gaire que es va crear la comarca i que dels tretze pobles que l'havien de configurar, n'hi ha cinc que no hi són, i ara Olost ho posa en dubte.

La meva generació ha viscut entorn de la comarca com a entitat nostrada, amb un cert rebuig a la província, tot i que és el que realment està funcionant i no s'espera que desaparegui. Les vegueries, que eren l'alternativa no han quallat i no fa pinta que ho acabin fent. Però no totes les comarques són iguals. No tenen la mateixa singularitat, ni el pes entre els seus habitants. Ja sigui per rivalitats entre les poblacions; per una manca de lideratge de la seva capital, o bé per la seva orografia, no tothom se sent partícip d'una comarca de la mateixa manera. Demaneu-li a un osonenc i també a un ciutadà del barcelonès, segur que notareu diferències.

La meva comarca d'acollida és el Maresme. Una comarca allargassada amb poca relació entre els municipis d'un cap a l'altre, i una capital, Mataró, que no ha exercit les funcions com a tal, fins fa ben poc, sempre acomplexats per estar massa a prop de Barcelona. Si pregunteu a un arenyenc a quina comarca viu, ho tindrà molt clar. L'altra cosa és que actuï com a maresmenc i tingui per capital Mataró. A Osona, probablement és diferent, però la meva visió és la d'un fill de la capital, Vic, i no és el mateix de què pugui pensar un manlleuenc o un "suquerra-cristos" (Sant Pere de Torelló).

Realment, les persones som d'allà on ens sentim. De la terra, que estimem i sentim nostra, sigui poble, ciutat, comarca o capital. I és bo tenir aquesta referència, sense la qual es fa difícil la convivència. D'aquí la importància de la integració dels nouvinguts. De la necessitat d'elaborar una bona llei d'estrangeria, per aconseguir que tothom s'arreli al lloc de residència, l'estimi i treballi per a una bona convivència amb els seus nous conciutadans. 

No sé què decidiran els habitants d'Olost. Si es troben bé en el seu nou marc comarcal, o prefereixen tornar a la comarca d'Osona on hi han estat sempre. Un dels motius per decidir una cosa o l'altra és els beneficis que en poden treure, i no queda clar que la nova institució tingui prou força per assumir totes les tasques que es deriven d'una comarca. Aquí caldria parlar de la funcionalitat i operativitat de les comarques avui dia, però això seria tema per a un altre post.

Un trist favor a l'Església catòlica

Aquesta setmana ens assabentàvem que un alcalde d'una població de la província d'Àvila, que anava a les llistes del PP, havia protagonitzat un trist espectacle, cantant en públic una cançó que incitava la violència de gènere i la pederàstia. Tot plegat molt trist i fastigós, que no hauria de passar mai, sobretot venint d'una persona que ostenta un càrrec públic de representativitat i servei a la població. Sembla que el partit l'ha fet fora, com no podia ser d'una altra manera. 

Puc entendre que els partits polítics ho tenen molt difícil a l'hora d'escollir els seus candidats per al govern d'una administració pública, ja que són moltes les persones que han de figurar a les llistes. Això no impedeix que es tingui més cura i, si cal, renunciïn a presentar-hi algú si no es té el convenciment que s'ha fet una bona tria. Sigui com sigui, però, és bo que davant del mal, s'actuï ràpidament, com sembla que ha fet el PP en aquesta ocasió.

Però la cosa no acaba aquí. Si això que va passar és llastimós, desagradable i denunciable, la reacció del màxim representant de la cúpula de l'Església catòlica a Espanya, ha estat encara pitjor. Hi ha gent que valdria més estar callada.

El president de la Conferència Episcopal Espanyola ha dit que el fet no tenia tanta importància i que calia emmarcar-ho en una activitat festiva. Aquestes declaracions són abominables, i seria bo que el màxim responsable de l'Església, el Papa de Roma, l'expulsés, perquè no fa cap favor a l'església, i ofèn a moltes persones.

He intentat entendre el posicionament del bisbe i no ho he aconseguit. No hi ha res que m'expliqui la seva reacció, fins i tot tenint present la seva ideologia amb tics feixistes i totalment conservadora. Estic convençut que si l'alcalde hagués estat un representant d'un partit d'esquerres, la reacció hauria estat totalment contrària, denunciant els fets. Però fins i tot tenint clar aquest posicionament, no ho puc entendre.

Per al bé de l'Església catòlica i de tots els seus creients, aquest bisbe, nefast, hauria de dimitir i callar per sempre.

Un candidat que no satisfà

Puc entendre el rebuig de molts catalans a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya. Ni el mateix José Montilla podies encasellar-lo on ara situes el candidat del PSC. El mirall és l'alcalde de Barcelona, i la seva nul·la sensibilitat i interès per defensar els trets diferencials del nostre país. És un abandonament de qualsevol lluita per fer-nos sentir com a poble, eliminant l'obligatorietat de conèixer la nostra llengua per ocupar càrrecs de responsabilitat política i cultural, o amagant la nostra senyera, com si es tractés d'un objecte maleït.

Com ens acostuma a passar darrerament, difícilment en traurem alguna cosa de profit, però no podem desistir en la denúncia a aquesta actitud tan freda i poc amiga que l'actual PSC practica i que no té res a veure amb el PSC que havíem conegut anys enrere quan, sense despertar emocions, manifestava una certa sensibilitat d'estima al país.

Aquest menyspreu de l'alcalde Collboni és el que pot acabar entrant al Palau de la Generalitat. No entenen que renunciar a la independència no significa necessàriament fer-nos desaparèixer del mapa, i anul·lant els nostres anhels, inquietuds i tradicions. No els demanem que siguin independentistes, sinó simplement que vetllin pels nostres interessos, i lluitin perquè la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història i els nostres drets no acabin desapareixent, com a vegades sembla que desitgin.

Sempre he defensat el president del meu país, encara que no l'hagi votat, ni m'acabi d'agradar. A vegades m'ha resultat difícil, però ho he acceptat democràticament. Darrerament, però, ens ho han posat molt difícil. Costa molt trobar persones i partits polítics que estiguin a l'altura de les circumstàncies. Diuen que tenim els dirigents que ens mereixem, però jo sempre intento resistir-me a aquesta proclama i considero que ens mereixem algú millor. De moment tot encallat, i a les mans d'un partit polític, ERC, que al meu entendre ha tocat fons i, com deia l'altre dia, ens ha avergonyit. Ernest Maragall ha dimitit, probablement massa tard, però és l'únic que ha fet el pas. N'hi ha d'altres que amb més raó haurien de deixar la política i demanar perdó.

Després de desconnectar

Hem fet una escapada a Tavertet i hem desconnectat una mica. A la tornada he comprovat que tot segueix bastant igual, de malament. Estem vivint uns temps amb un radicalisme excloent i una total desconfiança vers els nostres dirigents. La dreta espanyola és cada vegada més a prop de l'extrema dreta, amb una presidenta al capdavant, la senyora Ayuso, que està destrossant qualsevol possibilitat de pacte amb partits més centrats i menys radicals.

    Paral·lelament, tenim a Catalunya un PSC cada vegada menys progressista i d'esquerres, amb dues figures que ho deixen prou clar, com són el presidenciable Salvador Illa i l'alcalde de Barcelona, el senyor Jaume Collboni, amb unes manifestacions i actituds que avergonyeixen, sobretot a les persones que es consideren d'esquerres i que somien i confien en el socialisme.

    Tot el que està passant a Barcelona no és res més que la degradació de la política municipal, iniciada per l'exalcaldessa Ada Colau. El seu successor no ha estat capaç de recuperar la imatge de ciutat, capital de Catalunya, i referent mundial. Tot el que sona encara és fruit del treball de mandats anteriors, i haurien de ser conscients que el rèdit s'acaba. 

    Quant a la presidència de la Generalitat, que Salvador Illa té coll avall, malgrat els entrebancs que li estan posant, tampoc és per llançar les campanes al vol. El seu discurs demostra una apatia i engresca molt poc a les persones que fa temps que esperen una mica més de la presidència i del govern català. El baix perfil de l'actual president en funcions no té cara de ser capgirat amb qui l'acabi substituint.

    Però tot això són conjectures, que caldria deixar de banda i posar-nos a treballar i valorar realitats i no pas hipòtesis de futur. Els catalans, però, fa massa anys que estem encallats esperant algú que ho desencalli i puguem sortir airosos d'una etapa que voldrem oblidar tan aviat com sigui possible.

    La desconnexió matinal ha anat molt bé. Si no coneixeu Tavertet us recomano una visita. No té res a veure amb el Tavertet que vaig conèixer els anys seixanta del segle passat, però malgrat tot desperta el seu interès, i ens deixa, per una estona, molt relaxats i contents.

Cosa de partits polítics

El PSC va deixar de ser un partit catalanista des de fa temps i no hi ha dia que no puguem observar accions que ho avalen. Tinc amics que han estat sempre simpatitzants i votants del PSC, i alguns d'ells no s'han adonat que avui el PSC no té res a veure amb els seus orígens. És una llàstima. 

    He llegit la notícia de la sentència del Tribunal Constitucional tombant el vot telemàtic a petició del PSC. Aquesta mesura fa difícil que els partits catalanistes puguin assegurar una mesa del Parlament favorable als seus interessos, ja que els polítics exiliats no podran votar. Aquest fet demostra una vegada més que l'interès de partit prima per sobre de tot, i cadascú ho defensarà a la seva manera.

    El fet podria ser més o menys irrellevant per a la majoria del país, si no fos el dubte que desperta el PSC a l'hora de defensar els interessos dels catalans. El PSC s'ha convertit com un PP qualsevol, en què primer posen la voluntat i interès del partit espanyol al que pertanyen, abans dels interessos dels ciutadans de Catalunya. 

    Té sentit que el PSC defensi el seu interès en poder dominar-ho tot, després d'haver guanyat les darreres eleccions, i haver-ho fet marcant distàncies. Potser no agrada tant la manera com es fan les coses i els recursos que s'utilitzen per assegurar-se el poder. Probablement els partits independentistes haurien d'assumir d'una vegada que els resultats electorals no els varen ser favorables, i que haurien de centrar tots els seus esforços per recuperar la imatge perduda i treballar perquè en la propera ocasió les coses els siguin més favorables. 

    La llàstima de tot plegat és que amb el PSC dominant la majoria d'institucions del nostre país, pot provocar una reculada important dels drets i especificitats pròpies del país. A Barcelona, el seu alcalde, gràcies al concurs del PP, ha donat ja prou mostres de la seva manera de pensar i obrar, poc amable amb les reivindicacions dels catalans. Ara ens trobarem un panorama semblant a l'altra banda de la plaça de Sant Jaume. Tant de bo tot plegat servís de lliçó per evitar caure en els mateixos errors!

Ens falta sensibilitat

Vivim uns temps amb una manca de sensibilitat vers els problemes dels altres que és preocupant. No n'hi ha prou en legislar i acatar fidelment les lleis. El component de la sensibilitat és necessari tenir-lo present si no volem acabar essent una societat agressiva, intolerant i injusta.

    Els nostres legisladors tenen l'obligació de redactar les lleis que ens han de regir per avançar, tenint clar les normes de conducte. Després ja els jutges s'encarregaran d'analitzar i decidir si la ciutadania compleix les lleis. Tot això se'n va enlaire quan al darrere hi ha interessos partidistes, ideologies que marquen la dinàmica, interpretacions interessades d'un poder sovint força dubtós. Hi ha, però la manca de sensibilitat que agreuja la situació dels més vulnerables. I aquí hi podem col·locar la majora d'immigrants que no tenen tots els drets reconeguts, i també les famílies amb dificultats per arribar a finals de mes.

    A Catalunya hi ha un moviment molt actiu i sensibilitzat que, en forma de defensors de la ciutadania, treballen per aconseguir el reconeixement i la dignitat de famílies i persones que els poder polítics i judicials a vegades menystenen. Aquesta sensibilitat que desprenen aquestes persones que, de manera altruista la majoria d'elles, treballen amb els més vulnerables, s'encomana i això és bo. Si perdem la sensibilitat perdem la dignitat.

    No és normal que l'administració pública segueixi un camí i la societat civil organitzada un altre. Tots hauríem d'anar de la mà per intentar resoldre aquestes situacions injustes en què es troben algunes famílies. El dia a dia a vegades ens perd, i ens fa oblidar que no vivim aïllats, i deixem d'agrair tot el que tenim, sobretot quan al costat nostre no tothom es troba en la mateixa situació.

    Tots tenim l'obligació de comprometre'ns amb la resta de la comunitat, però d'una manera especial i decidida, els nostres governants, des de la seva responsabilitat i càrrec, han de vetllar perquè ningú es quedi al marge de la societat, ni pateixi les conseqüències d'una mala gestió de les institucions, públiques i privades. 

    Avui sortia la notícia de les dificultats per empadronar-se a la ciutat de Martorell. N'he parlat moltes vegades en aquest blog, i no em cansaré de repetir que cap alcalde ni govern municipal té el dret de negar l'empadronament dels seus residents, contravenint la normativa vigent, sobretot perquè és el padró el certificat per accedir als drets més bàsics de tota persona. Negar aquest dret és una demostració d'insensibilitat majúscula, al marge d'una interpretació il·legal de la norma que està escrita.

Com detectar els paràsits?

La pregunta que em faig i us plantejo en aquest post és quina és la manera de poder detectar els paràsits a la vida política. Perquè tenim evidències suficients que la corrupció és molt present, que no tots els polítics són corruptes, però que en tots els partits polítics n'hi ha, sobretot en aquells partits polítics que tenen opcions de governar i, per tant, d'embutxacar-se diners il·legalment.

    Si repassem la història de la democràcia a Espanya, deixant de banda els períodes previs d'autoritarisme i repressió, ens adonarem que de manera sistemàtica s'han anat produint casos de corrupció, amb més o menys enginy, i amb més o menys conseqüències per a l'erari públic, i per als corruptes. N'hi ha molts que no han trepitjat mai la presó, malgrat les sentències. Això també ho hauríem d'estudiar i arribar a conclusions.

    Un partit polític a mesura que es fa gran i poderós va augmentant el nombre de militants i simpatitzants, amb la dificultat que això comporta a la direcció del partit de conèixer a fons les persones i les seves intencions. No em crec que tot es basi en la idea que el poder corromp. Estic convençut que la majoria de corruptes entren en política, i en uns partits polítics concrets, per tal d'enriquir-se, encara que sigui de manera fraudulenta. De fet, sense actuacions il·legals és molt difícil enriquir-se en política, la qual cosa no vol dir que molts hi busquin la seva professió i estabilitat econòmica. Però això seria un altre tema a discutir: polítics professionals o dedicació temporal?

    Si agafem l'exemple del PSOE veurem el cas del director de la Guàrdia Civil, el senyor Roldán, què va fer i com se'n va sortir. Per a mi és un cas clar d'intromissió d'un delinqüent en potència, d'un corrupte, dins d'un partit polític en creixement, on ningú controlava qui es feia militant. Els més llestos, i a la vegada immorals, varen aconseguir ocupar llocs de poder que els permetia enriquir-se fàcilment. I si anem avançant en el temps en trobaríem més. Algun funcionari d'ajuntament que va arribar a ser alcalde, i el varen enxampar. No cal dir noms, oi? I ara tenim el cas de qui va ser assessor de l'exministre José Luis Ábalos, que també va aprofitar el càrrec per augmentar el seu patrimoni.

    I en trobaríem més. I per això em pregunto: com podem detectar els futurs paràsits del nostre partit polític? I l'altra pregunta que té una resposta més fàcil és: què cal fer quan detectes un cas de corrupció? Si el deixes al cistell, el mal es farà més gros, i et perjudicarà en un futur, perquè els altres partits, amb demagògia, t'atacaren fins al fons. D'aquesta manera dissimularan els pecats propis. 

    I per acabar i només apuntar-ho, per tractar-ho un altre dia: com és possible que hi hagi mesures de control tan severes que compliquen la burocràcia dels ajuntaments, i en canvi es continuïn produint casos de corrupció? 

Polítics que no saben comportar-se

Segons he pogut llegir a la premsa, el senyor Javier Ortega Simth, portaveu de Vox a l'Ajuntament de Madrid, va llençar una ampolla d'aigua buida a un regidor de Mas Madrid. A partir d'aquí han sorgit veus demanant la seva dimissió i crec que, al final, però sense gaire convenciment, s'ha acabat disculpant. Si no ho recordo malament, no fa pas tant temps que un regidor socialista va ser convidat a dimitir, i ho va fer, per haver tocat la cara, per tres vegades, a l'alcalde de Madrid, el senyor José Luis Martínez-Almeida. 

    D'uns representants de la ciutadania a les institucions públiques caldria esperar un comportament més decent. Puc entendre que passin mals moments, i que s'arribin a enfadar, però d'aquí a actuar amb males maneres n'hi ha bon troç, i no haurien de caure en la temptació de demostrar quin tipus són. Sempre s'ha dit que tard o d'hora s'acaben descobrint les vergonyes més amagades de les persones.

    Hi ha polítics barroers, que escridassen a tort i a dret, sense que els caigui la cara de vergonya. N'hi ha que ho reconeixen, però s'excusen en la seva manera de ser i obrar. Crec que els càrrecs públics haurien de ser més curosos amb el seu comportament, si no volem que la societat es vagi degradant. Llavors ens queixem dels comportaments incívics, i no ens adonem de com actuem davant d'allò que potser no ens ve de gust, aquelles crítiques que no acabem d'encaixar.

    Si no evitem situacions d'irritació, o fins i tot agressió, com seria el cas del regidor madrileny, tant en la política com en qualsevol altre entorn on ens movem, aconseguirem que la nostra societat sigui una olla de grills, que ens belluguem entremig de baralles, insults i males cares, provocant una convivència difícil i desagradable. Si una persona és incapaç de moderar-se i respectar els altres, probablement el que ha de fer és retirar-se, per més eficaç que sigui en la seva feina. Segur que trobarem persones amables i educades que la podran substituir, i tots plegats hi sortirem guanyant.

Saltant-se la normativa

Recordo els meus pares dir més d’una vegada: “No passen més desgràcies perquè Déu no ho vol”. Avui aquesta expressió no deu ser gaire habitual, no està de moda, però el significat sí que és actualitat, malauradament en massa ocasions.

Aquest cap de setmana hi hagut un tràgic incendi en unes discoteques de Múrcia, amb el resultat de 13 víctimes mortals. Hem sabut que les sales no tenien permís per funcionar, si més no una d’elles, i he llegit que un dels propietaris presideix una entitat en pro de la qualitat al món de l’oci. Com és possible?

Sovint llegim notícies d’incendis o ensorrament d’edificis a països llunyans per incompliment de normatives i desmanec, i ens sembla que aquí no podria passar. Doncs sí!

Quan llegeixo aquestes notícies em pregunto si a casa nostra estem fent bé les coses, i m’entren molts dubtes. Podem estar tranquils? Els equipaments amb concurrència de públic compleixen amb totes les normatives de seguretat? En clau local, estic segur que en Carles Pérez, que un dia d’aquests es jubilarà, ens en podria explicar moltes de coses. Jo li demanaria si puc estar tranquil quan els meus fills surten de casa per assistir a algun acte en aquests tipus d’establiments. M’agradaria saber que sí.

No sé si a Múrcia es buscaran responsabilitats entre els propietaris i les autoritats públiques que no han vetllat suficientment per evitar la catàstrofe. Probablement va ser un fet casual, però no tenien permís. Se saben les raons? Permeteu-me que malfiï dels resultats de la investigació i de les possibles conseqüències. De moment ja n’hi ha una: tretze famílies que han perdut un ser estimat. Senyor alcalde, faci repassar tota la vila, no sigui el cas que tinguem anomalies que després ens n’haguem de lamentar.

Després del Ple

Ahir em vaig proposar el repte d’escriure el post mentre escoltava la sessió plenària de l’Ajuntament d’Arenys de Mar. Vaig acabar abans jo que no pas ells, que s’hi varen estar més de cinc hores, suficient per justificar el sou.

Després del Ple arriba l’hora de fer les valoracions i treure’n conclusions. Podem parlar de contingut i de formes. Aquestes varen ser totalment diferents a com ens tenien acostumats, amb una petita discussió entre l’alcalde i un regidor de l’oposició que, en tenir el micròfon apagat, des de casa no vàrem poder seguir què estava dient. Fos el que fos no va agradar a l’alcalde. El paper de dolenta va anar a càrrec de la regidora Soraya Real, que amb sorna es va fer mestressa de la sessió.

Podríem fer moltes observacions i comentaris, ja que, malgrat que l’alcalde l’havia considerat un Ple de tràmit, hi va haver força contingut i declaracions ben contundents i aclaridores. Ho deixarem, però, a mans dels grups municipals. Jo em quedaré amb un parell o tres d’idees.

Moltes de les coses que l’anterior govern va donar per enllestides, hem vist que el més calent és a l’aigüera: canalització del Bareu; reforma del Mercat Municipal; pisos socials, i d’altres amb problemes a resoldre, com és la biblioteca de les Clarisses, amb les obres aturades dos mesos, el reforç del mur del Paraíso, i la recollida selectiva de la brossa, per posar només uns exemples.

Un altre aspecte són els temes aclarits, com que el nou govern, amb majoria absoluta, no elaborarà el Pla d’Actuació Municipal (PAM). Com que no és obligat fer-ho i ningú els pot qüestionar què fan i deixen de fer, ni transparència ni participació! Tampoc posaran a concurs la plaça de cap de comunicació, sinó que ho contractaran per capítol 2.

Les paraules amables de l’alcalde varen continuar, però caldrà veure en què es concreten. La fiscalització de l’oposició no serà fàcil, però lluny de posar pals a les rodes espero que serveixi per aclarir les idees, sobretot d’alguns regidors i regidores que s’estrenen i sembla que el vestit els hi va una mica gran. El jove alcalde és gat vell i la seva mà dreta també. De ben segur que seran els que marcaran tot el traçat d’aquest mandat.

Escoltant el Ple

Intentaré demostrar que també soc capaç de fer dues coses a l'hora: escriure el meu post i escoltar la sessió del Ple, mirant de no fer malament les dues coses. 

D'entrada haig de comentar el to de la sessió plenària que no té res a veure amb l'anterior mandat municipal. Era molt trist escoltar les sessions anteriors amb un nivell de crispació que molestava i que no portava enlloc, més enllà de veure com cada grup municipal intentava marcar espai i, si podia, menystenir i desconsiderar els altres. Ara tot fa pensar que anirà diferent, probablement pel tarannà de l'alcalde. Potser caurem a l'altre extrem de l'anècdota, els somriures i el bonisme. Malgrat tot, prefereixo una cosa a l'altra.

És important que la gestió del govern municipal, sobretot ara que disposen de majoria absoluta, sigui com a mínim transparent i receptiva. L'opacitat va ser la tònica dominant a l'anterior mandat, i això no és bo per Arenys.

La manca d'experiència en gestió pública es nota en la intervenció dels regidors, sobretot els que tenen responsabilitats de govern, però no n'hem de fer una crítica destructiva, sinó més aviat generar-los confiança i confiar que l'aniran assolint i que això no serà en detriment de l'eficàcia a l'hora de resoldre els molts problemes que té la nostra vila, ni perdre oportunitats per avançar en serveis i millores.

De moment el nou govern municipal no para d'oferir la possibilitat a altres grups municipals d'entrar a formar part del govern, o assumir responsabilitats de govern, amb la confiança de disposar de majoria absoluta i no fer trontollar els objectius que com a grup municipal guanyador es va marcar. Caldrà veure si es manté l’oferta durant tot el mandat, i també com s’interpreta des dels grups municipals de l’oposició. D’entrada, però, el més important seria que totes les aportacions que es fan des de l’oposició, al marge de si s’entra o no a formar part del govern, es tinguessin en compte, i de moment sembla que en el cas dels romanents això no ha passat. Si més no d’això se n’han queixat tots els grups municipals. L’alcalde encara té temps a canviar la dinàmica i ser coherent amb el seu discurs.

No sé si he estat capaç de resoldre satisfactòriament el meu objectiu de fer dues coses ben fetes a l’hora. Com a mínim ho he intentat.  

Un altre Onze de Setembre

Avui, quan us heu llevat, quines sensacions heu experimentat? Les d'un onze de setembre? I com són aquestes sensacions? Són les mateixes que les de l'any passat, d'ara fa un parell d'anys, de l'any 2017? 

El calendari es repeteix, però les festes, les celebracions, els aniversaris no els vivim de la mateixa manera. En la majoria dels casos depenen del nostre estat d'ànims, de la situació que estem vivint, tant personalment com familiar. I en dates com les d'avui hi té molt a veure la situació política del moment. No és el mateix avui que ara fa un parell de mesos, abans de les eleccions generals, que ens temíem una majoria absoluta de l'extrema dreta espanyola.

I l'onze de setembre també és diferent avui que ara fa dos anys. Els fets de 2017, amb un referèndum guanyat amb moltes patacades, un rei renyant-nos i una policia a cops de porra. I després, una judicialització de tot el procés, amb uns jutges venjatius... Ara, amb la necessitat dels vots del dimoni gros de l'independentisme, tot està en suspens. Què passarà?

En aquests moments d'escriure el post desconec la resposta de la convocatòria de manifestació a Barcelona. La nostra família no hi hem assistit. Hem anat a l'ofrena floral a la senyera de la nostra vila, un acte emotiu, àgil i ben organitzat, però no hem tingut ànims de baixar a la capital. Per què?

Es fa molt difícil trobar-hi resposta. Desencís, desengany, falta de confiança en els nostres polítics, cansament, mandra, desmotivació. Trobaríem molts adjectius per definir la nostra motivació, la nostra actitud davant del nou onze de setembre, i de ben segur que no quedaria convençut d'haver trobat el correcte. Potser m'hauria de quedar una mica en la suma de tots ells.

El nostre alcalde ha centrat el discurs en la llengua i això ens ha de preocupar i fer reflexionar. Hi ha moltes coses que nosaltres no hi podem fer gairebé res per solucionar-les, però en la defensa de la llengua sí que tenim molt camp per córrer. La nostra actitud en defensa del català, el seu ús, en no canviar de llengua quan algú ens respon en castellà, la pedagogia als nostres fills perquè treballin per al futur del català són algunes de les coses que sí que podem contribuir-hi.

Estem il·lusionats en la possibilitat que al Congrés de Diputats, o al mateix Parlament Europeu es pugui parlar el català, però ens oblidem del que passa al nostre voltant, on la llengua ha perdut molts usuaris. I aquí hi hem de dedicar tots els nostres esforços. Aconseguir que al nostre entorn, en les nostres relacions personals, professionals, recreatives, la nostra llengua no hi perdi presència, sinó que es recuperi, per aconseguir mantenir viva la llengua que ens és pròpia, i que tants sacrificis ha causat perquè al llarg dels segles continués sobre la terra. 

Potser sortirem un altre onze de setembre a reivindicar els nostres drets com a poble sobirà, però entretant lluitem per la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra manera de pensar, que no és ni millor ni pitjor que les altres, però és la nostra.

Què hi dirà el síndic de Barcelona?

Avui hem sabut que l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha deixat sense efecte el decret signat per l'anterior alcaldessa, Ada Colau, de trencar les relacions amb l'Estat d'Israel i suspengués temporalment l'agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv. La decisió de Colau, que va deixar sols els Comuns, venia avalada per la petició d'una bona colla d'entitats de la ciutat i del propi síndic David Bondia.

Està clar que les diferències entre Collboni i Colau, malgrat el pacte de govern de l'anterior mandat, han de reflectir-se d'alguna manera ara que s'han canviat els papers, i fins al moment que els Comuns no entrin novament a governar la ciutat. Sabem que els seus assessors i càrrecs de confiança s'han mantingut, i ara només falta que l'alcalde cridi Colau a pactar un nou govern compartit. Serà així?

La decisió de Colau va ser molt criticada, sobretot per part d'uns partits polítics i ciutadans que no veien clar aquell trencament. Segurament moltes persones estan en desacord amb la política que segueix i imposa el president Benjamin Netanyahu, però potser no tenen tan clar que es pugui decidir un trencament de les relacions, amb tota la simbologia que comporta.

És cert que sovint ens omplim la boca criticant governs d'altres països, però no posem en pràctica cap tipus de pressió per afavorir un canvi o una millora en la manera de governar. Colau ho va fer i va ser molt criticada. Ara és Collboni que hi intervé, tornant a l'anterior situació. En sabem els motius?

Sabem que la hipocresia acostuma a ser molt present en el món de la política, i per això quan algun polític pren decisions dràstiques sorprèn, a vegades favorablement, però normalment amb un calaix de crítiques important. Llavors ens queixem que els polítics no prenen decisions.

Com que la notícia és molt recent, encara no he tingut temps de veure les reaccions que comportarà la decisió de l'alcalde de Barcelona, no només a nivell intern del govern, sinó de ciutat i país. Haig de pensar que està en la línia del que pensa i creu el PSOE, i que no ha pres la decisió sense encomanar-se amb algú de pes que li faci costat. Agradi més o menys la decisió de Collboni, s'ha de reconèixer que és coherent amb el que va declarar el seu dia. La pregunta que em faig és l'efecte que tindrà a Tel-Aviv i al govern d'Israel. Hi veuran algun canvi? Ho notaran en alguna cosa? 

M'interessa, però més, la reacció del síndic. Una persona molt activa en la defensa dels drets de les persones, que no se'n calla cap. En el seu moment va beneir la decisió de Colau. Què hi dirà ara?

Colau vol entrar al govern municipal

Navegant per Internet m’ha semblat entendre que Colau exigeix a Collboni entrar al govern de la ciutat, tirant per terra l’excusa del PP de Barcelona per pactar l’alcaldia socialista fent fora qui va guanyar les eleccions, el senyor Trias. Haig de dir d’entrada que no puc posar la mà al foc que la notícia sigui certa, perquè cada vegada et fies menys del que veus publicat. No saps si s’ho ha inventat algú i ho deixar anar, i llavors tots ho donem per bo. 

Dit això, però, no ens hauria de sorprendre. Més d’un ja va dir que els Comuns estarien fora del govern fins passades les eleccions generals, i per això varen conservar totes les cadires d’assessors municipals de la seva òrbita. Ara ja només es tracta de fer el pas i tornar a ser-hi, amb un alcalde diferent, però amb la mateixa gent governant a la capital catalana.

Potser és la millor opció de govern en aquests moments, però en tot cas la manera com s’hi ha arribat no m’acaba d’agradar. Per dir-ho d’alguna manera, la considero poc ètica i enganyosa. Crec que els polítics haurien de ser més transparents i sincers, sobretot si pretenen que la ciutadania no els perdi la confiança, i continuï anant a votar quan es convoquin les eleccions.

Tot això passa mentre s’està a l’espera de la decisió de Junts pel que fa al govern espanyol. Se li demana, o exigeix que permeti a Pedro Sánchez revalidar la presidència del govern estatal, amb el vot favorable de tots o uns quants dels seus diputats. La pressió és forta perquè l’alternativa: govern de PP+Vox, és perillosa no només per a Catalunya, sinó per a tota la nació.

Els catalans que no vivim a la capital també ens interessa saber què s’hi cuina. És evident que Barcelona és significativa, tant pel nombre d’habitants, com per la seva pròpia dinàmica econòmica, social, cultural… I per això parlem, opinem i critiquem el que hi passa, no per pura xafarderia, sinó per interès. Que s’apliqui una política o una altra, ens afecta com a catalans. La llàstima que en aquests moments el fet que hi hagi un alcalde socialista no és garantia de progrés ni de govern d’esquerres, i encara menys si aquest és el senyor Collboni.