Vint-i-cinc anys i un dia!

Ahir recordàvem la Diada Nacional de Catalunya celebrada a Sant Boi de Llobregat, ara fa cinquanta anys, la primera que vàrem poder celebrar després del franquisme, però teníem molt presents uns fets que varen succeir vint-i-cinc anys enrere, el dia 11 de setembre de 2001, amb l'atac a les torres bessones de Nova York on varen perdre la vida unes 3.000 persones.

Hem vist imatges que esborronen. Unes imatges que ens varen impactar i fer-nos adonar de la vulnerabilitat de l'ésser humà, amb l'avenç de la tecnologia. Després sabem tot el que ha passat. La venjança nord-americana, amb el suport de personatges tan sinistres com el senyor Aznar, ens ha dut allà on som. 

La guerra continua present molt a prop de casa nostra, amb la incapacitat dels dirigents polítics i els organismes intergovernamentals de posar-hi fi. Tot allò que ens varen explicar del final de la Segona Guerra Mundial i de la lliçó apresa ha quedat en no res. L'ànsia de poder i la maldat d'uns quants fa que continuïn morint víctimes innocents, i que hi ha països on la gran majoria de la gent no ha conegut la pau.

Si el record de la Diada d'ara fa cinquanta anys ens deixa un cert regust, en veure que no hem superat moltes de les coses que ens vàrem plantejar, recordar els atacs a Nova York i totes les seves conseqüències, ens comporta un mal gust de boca i estómac difícil de suportar.

És cert que poca cosa hi podem fer la majoria de ciutadans, però hi ha una manera de viure que, com a mínim, ofereix pau i serenor al teu voltant. Es tracta de fer feliç els que estan al nostre costat, els que depenen de nosaltres o amb qui ens relacionem. No solucionarem els greus problemes del món, però ajudarem que la vida no sigui tan desgraciada per a uns quants dels nostres.

Qui molt parla, molt erra

La frase del titular o bé, "Per la boca ens perdem", serien les equivalents del castellà "Por la boca muere el pez". Ho expressem en català o en castellà són unes idees molt clares i evidents que no sempre tenim en compte, sobretot ara que és tan fàcil parlar o escriure a través de les xarxes socials. D'alguna manera, quan expressem les nostres idees o fem declaracions i comentaris públics, quedem retratats i a partir d'aquí la gent pot intuir com som i com pensem, i treure'n conclusions.

No tots tenim el mateix protagonisme i, per tant, les conseqüències d'allò que diem tenen més o menys repercussió i efectes. No és el mateix si qui ho xerra és un polític amb responsabilitats de govern, el president de la nostra escala, o el veí de l'àtic que no surt mai de casa. Els efectes són diferents, però la persona, sigui quin sigui el paper a la societat que ens toca viure, queda en evidència.

Quan cada dia em plantejo el tema a comentar en el meu blog soc conscient que em descobreixo davant de qui em segueix o llegeix. Em converteixo en una persona transparent i procuro ser coherent, dient allò que penso, intentant no ofendre a ningú, però fent crítica constructiva d'allò que considero que cal deixar-ne constància. 

És bo que siguem clars i no ens quedem les coses a dins. Potser dient el que diem podem contribuir a millorar les coses, encara que puguin ser força insignificants. Si és així, tens una satisfacció que no té preu. Llavors em pregunto: aquells que només obren la boca per insultar o criticar sense arguments ni propostes alternatives, quin regust no els queda? Estic convençut que en moltes ocasions, algú voldria tirar enrere i no repetir l'error. No us ha passat mai que voldríeu rebobinar i començar de nou?

Repasseu una mica les notícies i us adonareu que cada vegada hi ha més persones públiques que queden retratades per tot allò que diuen. Després s'estranyen que la gent no els tingui confiança. De bocamolls en tenim uns quants, algun amb massa poder i influència!

Els drons, armes mortíferes

Ja fa anys que hem normalitzat l'existència dels drons. Encuriosits, vàrem observar els primers exemplars que voleiaven per sobre dels nostres caps, tot enregistrant imatges. Alguns ho vèiem com una joguina. Ens deien que calia autorització en llocs habitats i una total prohibició al voltant dels aeroports per les interferències que podien provocar. Llegíem que les empreses de transport els podrien incorporar per enviar els productes, comprats per internet, fins al domicili dels compradors. Calia regular-ho bé per evitar el caos.

Digueu-me innocent, però no em podia imaginar que poc temps després de la seva presència, es convertirien en armes destructores, utilitzades en els combats de guerra, com ara passa entre Rússia i Ucraïna. Com que no hi entenc res de guerres i armament se'm fa difícil valorar la seva eficàcia i efectivitat. M'imagino que avui, és una arma difícil de controlar i molt precisa en els seus objectius.

Històricament, les guerres s'han desplaçat dels camps de combat a les ciutats i són les instal·lacions estratègiques de l'enemic els principals objectius. Atacar nuclis habitats ha provocat víctimes civils, encara que en més d'una ocasió podem témer que matar civils no sigui una manera de desmoralitzar l'adversari i forçar la seva rendició. Voldria pensar que l'ús dels drons evitarà les víctimes col·laterals, però les mateixes sospites de les imprecisions voluntàries em fan pensar que aquest objectiu tampoc serà prioritari.

La conclusió a què arribes és que els objectes, els invents, les eines que anem creant i desenvolupant, no són dolentes per elles mateixes, sinó per l'ús que se'n fa. L'ús dels drons pot beneficiar-nos en molts aspectes i és bo millorar la seva eficàcia i tecnologia, però al mateix temps poden ser armes mortíferes. Fa quatre dies que ens varen meravellar les imatges al cel, tot contemplant la Sagrada Família, però l'endemà t'ensenyaven les destrosses ocasionades per uns altres drons. Estem, doncs, en mans de qui té la força, els diners i el poder. Només podem desitjar que tinguin escrúpols, moral i humanitat. Si aquests valors queden aparcats, el futur no és gaire engrescador.

Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

Respectar els drets internacionals

Va arribar un punt en què confiàvem en les nacions a l'hora de respectar els drets internacionals dels diferents àmbits. Era una manera de jugar segur. Saber fins on podíem arribar sense que ningú s'atrevís a parar-nos els peus. Convenir una manera de funcionar i de respecte als altres.

Avui tot sembla haver canviat. Alguns polítics actuals s'han apoderat de tot i menystingut els drets. No només es donen de baixa d'institucions internacionals, que d'alguna manera avalaven aquesta defensa, sinó que ataquen a qui sigui sense tenir en compte acords presos i respectats durant molts anys.

Aquests dies Israel ha fet cas omís del dret marítim internacional i ha atacat la flotilla més enllà de l'espai que li correspon a la seva jurisdicció. No és la primera vegada i, per tant, no ens ha vingut de nou. 

Si no tenim clar què podem fer i què no, després de les negociacions entre els estats del món, ens mourem en el joc del més fort. Aquell que té més poder, fa el que vol i els altres no poden fer res més que queixar-se, sabent que són clams al desert.

La inseguretat que dona la manca de respecte als drets acordats, fa que desconfiïs de tot i tothom. Que no siguis lliure de moure't d'acord amb tot allò que està pactat, però que ara ja no t'hi pots aferrar. És paper mullat i només podràs actuar si ets més fort.

Cal una anàlisi a fons de tot el que està succeint i intentar donar-li la volta. El món es pot degradar molt més del que ja està, i tots plegats n'hem de ser conscients, i exigir als estats del món un canvi de tendència per recuperar tot allò que teníem. Per recuperar el respecte als drets internacionals en tots els camps. Que tothom tingui clar què pot fer i què no.

Podem estar d'acord o no en l'objectiu de la flotilla, però no hem de tenir cap dubte que l'espai marítim internacional és inviolable i no hi ha cap Estat que el pugui envair. 

Compromís amb la societat

Una de les coses que més satisfaccions m'ha donat és el meu compromís amb la societat. Saber que ets útil i pots ajudar els altres. Que poses el teu gra de sorra per millorar l'entorn. Sempre he pensat que si tots partíssim d'aquest pensament el món funcionaria d'una altra manera. És una voluntat de col·laborar, compartir i ajudar, tenint molt present que ens falta molt per aprendre, que no tenim sempre la raó, i que no ens podem cansar de sentir l'altre.

Els egoismes, l'excés d'ego i l'orgull són unes armes molt perilloses que s'utilitzen massa sovint. Si això li sumes capacitat de manar, el desastre està assegurat. Només cal fer una ullada a tot el que està passant, observant qui són els personatges, com són i com actuen. Hi ha qui es creu que tenir poder, sobretot si aquest és expressat per voluntat popular, vol dir poder fer allò que vols sense tenir en compte a l'altre, quan els veritables valors es troben en la humilitat, l'esperit de servei i la capacitat d'escoltar i estimar.

Tot això no és teoria, és molt pràctic, i si som capaços d'entendre-ho i practicar-ho, com a mínim al nostre voltant es respirarà un aire millor. Si ho incentivem segurament que el premi l'obtindrem a l'acte. El premi de sentir-te útil, positiu i acceptat pels altres.

No hem de fer grans coses. De fet, tampoc tenim grans oportunitats. És el dia a dia, pensant que no vivim sols, que hi ha qui s'ho passa pitjor i que nosaltres, sense gaire esforç els ho podem fer més fàcil. Compromís, solidaritat, servei.

Què és veritablement real?

Cada vegada rebem més informació i no obsta perquè visquem desinformats o bé dubtant de si allò que ens diuen és realment cert o ens estan enganyant. Aquesta aparent contradicció ve propiciada per una manca d'anàlisi i racionalització del nostre pensament, i de la capacitat o falta de costum de contrastar les notícies i informacions que ens arriben.

Què és real i què és imaginació? Som capaços de distingir allò que és d'allò que ens sembla que és? Hi ha qui té molt interès i poder com per fer-nos creure coses que no són. Ens poden convèncer fàcilment i ser incapaços d'adonar-nos que allò que ens diuen és fals, que no està passant, que és una adulteració de la realitat.

Si busquem el concepte de realitat ens diuen que la realitat és el conjunt de tot allò que efectivament existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o tot allò que sembli altra cosa que el que és. Per tant, quan analitzem uns fets, una situació, la nostra manera de ser, de concebre la vida, ens condiciona i podem estar imaginant coses que no són.

Avui, que és tan fàcil escampar notícies, opinions, declaracions, i arribar molt lluny, a persones que no ens coneixen ni tenen un criteri determinat de segons què, és un perill no aturar-se a analitzar allò que ens arriba, abans d'acceptar que és cert i que no es tracta d'una manipulació de la realitat pels interessos que sigui.

Comencem a estar cansats de les xarxes socials, on persones anònimes, o ni tan sols persones, sinó enginys tecnològics, sentencien, si no critiquen i insulten, simplement per embrutar i no aportar res de positiu. Sembla que aquest és el camí de no retorn, que no ens pot fer claudicar dels nostres principis, i ens ha de fer forts per ser capaços de discernir què és real i que és imaginari o interessadament manipulat.

Criticar, no importa què!

Avui a l'hora de dinar, aprofitant que estava sol a casa, se m'ha acudit engegar la televisió. Tenia sintonitzat el canal 3/24 de la televisió catalana i estaven retransmetent una compareixença del líder del PP, el senyor Feijóo. No he tingut temps d'assabentar-me des d'on es feia la retransmissió ni el motiu, ja que he hagut de tancar corrents la televisió per evitar posar-me més nerviós del compte. He pogut escoltar tan sols la resposta i agraïment del senyor Feijóo al representant de Vox, i l'inici de la intervenció de la representant del PSOE. No podia aguantar més.

Crec que els nostres polítics s'haurien d'adonar que els seus discursos cansen, bàsicament pel fet que aprofiten qualsevol excusa per atacar l'adversari, col·locant-se medalles i malparlant l'adversari, simplement pel fet de ser antagonistes i aspirar a aconseguir o mantenir el poder, segons sigui el cas, sense importar-los gens de què es tracta el debat.

Aquest cansament propicia que la gent deixi d'anar a votar quan es convoquen les eleccions, o es decanti per formacions polítiques sense experiència de govern i amb discursos populistes i enganyosos. La conseqüència és el deteriorament de la convivència, la concentració de la riquesa en poques mans, incrementant el desequilibri social i econòmic de la nostra societat i, si em forceu, l'amenaça de conflictes bèl·lics i un daltabaix.

Puc entendre, però no justificar, que tot s'encomana, i veient el paper que juga el president dels EUA, ja no es pot fer més el ridícul. El problema és que té molt poder i pot fer molt mal.

Seria demanar molt que els polítics de torn es dediquessin a construir en lloc de destruir sistemàticament, sense aportar alternatives viables i coherents? Els ciutadans els ho agrairíem.

Qui s'ha quedat el premi?

Vaig escriure el seu dia que em semblava un error haver concedit el Premi Novel de la Pau a la senyora María Corina Machado, bàsicament perquè estava immersa en un litigi poc clar. Atorgar el premi a la pau requeriria més cura de la que s'ha anat observant al llarg de la història, sobretot els darrers anys. Hi ha persones que s'han significat com a defensores de la pau d'una manera totalment altruista. La senyora Machado, amb més o menys raó, s'ha vist immersa en una lluita per al poder d'una nació i això obliga a investigar a fons què hi ha de veritat en un costat i l'altre.

Aquell dia comentava que el premi a la líder de l'oposició veneçolana era com una manera de no fer enfadar el president Trump que anhelava obtenir el guardó. Amb el lliurament de la medalla a Trump dona força a la meva idea de l'escrit. S'imaginaven que pogués passar això els responsables de decidir el guardonat o guardonada?

Haig de pensar que quan es confecciona la llista de candidats a rebre el premi a la pau es busquen persones que hagin fet prou mèrits per aconseguir la pau al món, o fins i tot simplement al seu país. Atorgar la pau a un polític que ha pretès aconseguir el poder, encara que hagi estat bandejat per un estafador o dictador té els seus perills i no considero que sigui motiu suficient. Però així ha anat.

Aquesta actuació, a la meva manera de veure, no deixa gaire ben parats, ni a Machado, ni a Trump, ni al jurat del Premi Nobel de la Pau. Crec que tots plegats n'hauríem d'aprendre la lliçó i, a qui respongui, ser més curosos la pròxima vegada si no volem que el premi perdi tot el seu significat. 

Ser agraïts

Una de les coses que els meus pares em varen ensenyar de ben petit era el fet de ser agraïts. Les persones tenim l'obligació d'esforçar-nos per fer bé les coses, però això no impedeix que mostrem el nostre agraïment quan ens tracten bé, quan ens atenen correctament. A tots ens agrada que ens agraeixin el nostre treball i dedicació, i per això hem de tenir-ho en compte quan són els altres els que han atès.

Donar gràcies no és un signe de debilitat, sinó una mostra del nostre compromís per fer agradable la vida en societat. Hi ha moments que et miren estranyats perquè no estan acostumats a l'agraïment per accions habituals i lògiques. Més aviat és la crítica la que es fa present en moltes situacions.

També hem de ser crítics i fer notar allò que considerem que no s'ha fet bé. Una cosa no treu l'altra. La crítica, si és constructiva, també ajuda a millorar el funcionament del sistema. El que no es pot fer és acabar insultant, i això passa massa sovint.

Si som capaços de jugar amb la crítica i l'agraïment, segur que ajudarem que l'ambient sigui millor, i potser fins i tot que aquells menys avesats a agrair els serveis i atencions, agafin el costum de fer-ho. No costa res i és un estímul per a tothom per esforçar-se encara més a fer millor la seva feina.

Els petits detalls a la nostra vida són els que fan més agradable la convivència. I viure feliç i agraït amb els que t'envolten és la millor manera de suportar tot el que ens cau a sobre. Avui el món està molt esvalotat i hi ha notícies força alarmants. Hi ha un seguit de dirigents mundials amb molt poder que ens poden complicar l'existència. Nosaltres hi podem fer molt poca cosa, però al voltant nostre sí que hi tenim un paper a jugar i hem de ser capaços de fer feliços els que tenen tractes amb nosaltres. No és tan difícil.

El meu poema de Nadal

Nadal a casa

Feia un parell de mesos que havíem tornat a casa. Bé, millor dit, on hi havia hagut casa nostra, ara un solar devastat ple de runa i on el pare va improvisar un refugi per guardar-nos de la pluja i el vent.

El primer que va fer va ser enretirar tots els enderrocs i crear un espai on ens poguéssim bellugar. Va aixecar un petit mur amb les pedres caigudes i va entrelligar les bigues per plantificar-hi un tendal. Estàvem a les fosques i aprofitàvem la claror del dia i la il·luminació de les flames del foc a terra a la nit. 

Som pocs, molt pocs els que aquí celebrem el Nadal. La gran majoria dels nostres veïns són musulmans. Nosaltres hem conservat la tradició malgrat les circumstàncies. Ja fa un parell d’anys que no podem gaudir-ne com abans. La por i les ganes de sobreviure han estat presents en tot moment. De totes maneres, no ens podem queixar. N’hi ha molts que no ho podran explicar.

Enguany no podrem instal·lar l’arbre a casa, ni tampoc n’hi haurà a l’església: va desaparèixer en un dels primers bombardejos. La mare ha improvisat una petita cuina i ens ha promès que no ens perdrem els dolços.

Els meus germans petits no entenen res de tot el que ens ha passat. No s’han adonat de l’odi dels nostres germans jueus. No pas de tots, però sí d’aquells que tenen les armes i el poder. Però aquesta ignorància i desconeixement els allibera de l’amargor que experimento, i els permet ser feliços amb les quatre quincalles que hem aconseguit desenterrar de sota la runa.

El pare ens explica que avui commemorem el naixement de Jesús, en una cova, no gaire més còmode que la nostra llar. Ens parla del bou i la mula i de l’estrella d’Orient. D’estrelles en podem observar moltes, però les bèsties ja fa temps que les vàrem sacrificar. No és fàcil poder menjar cada dia, i estem a l’aguait per a quan arriben els aliments al poble.

En Samir, el nostre veí més proper, ens ha vingut a desitjar bones festes. Ell no ho celebra, perquè és musulmà, però sempre ens ha felicitat i, quan li era possible, ens portava algun regal, en forma de galetes de sèsam i festucs. Ara viu sol. Un bombardeig li va arrabassar muller i fills.

Aquesta nit ens trobarem sols, davant del foc a terra, i ens desitjarem un bon Nadal. L’any vinent plantarem l’arbre!

Programes clars versus idees inconcretes

Acostumo a llegir al filòsof i articulista de l'ARA, en Ferran Sáez Mateu, perquè els seus escrits ajuden a reflexionar i agafar noves idees. A l'article d'avui ve a dir que per guanyar adeptes és millor ser inconcret i genèric i no pretendre ser clar en les idees. Espero haver-ho entès bé.

D'alguna manera el discurs de l'extrema dreta, populista, engresca molta gent perquè no l'acaba d'entendre o perquè suposa que té solucions per a tot allò que els partits tradicionals tenen problemes per resoldre-ho. També diu que a l'hora de governar o buscar complicitats se'ls veu el llautó. És una mica allò que diem sempre que és molt fàcil no portar cap motxilla, quan no has governat mai, perquè qui ho ha fet, segur que tens coses per retreure-li.

I tot plegat és una llàstima perquè les coses s'acaben sabent, però llavors és massa tard. Tenim molts exemples, alguns dels quals són vigents i en fase d'ofuscació o enlluernament, però que acabaran petant. Penso en el president dels EUA, que té molt poder i moltes possibilitats de fer molt mal. Arribarà un dia que tots veurem que hem estat enganyats, però a costa de què?

A Europa l'extrema dreta té la via oberta per anar avançant. Els partits polítics tradicionals s'han vist superats i no saben com enfrontar-s'hi. Hem de tenir molt clar que, amb més o menys raó, amb més o menys encert els partits democràtics de sempre tenen millors intencions que els populistes de moda. És cert que s'han trobat amb personatges corruptes i sense principis, que els hi han fet molt mal, però han estat prou clars en les seves intencions. No han enganyat i els seus simpatitzants els han seguit amb l'esperança de poder avançar en aquells principis.

Els populistes enganyen d'entrada i ho tenen molt assumit. Les promeses que fan són enganyoses. Entusiasmen la gent perquè es presenten com els únics capaços de resoldre tots els problemes. Amaguen, però, que limiten els drets, són sectaris i només busquen la seva supervivència. És una llàstima que tinguem tan poca vista i caiguem en la seva trampa. 

És cosa d'un home?

Quan veiem i analitzem tot el que està passant a Ucraïna o Gaza et preguntes si canviaria amb la desaparició de Putin o Netanyahu. Si aquests dos dirigents no hi fossin, es fonguessin, què passaria amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, o amb el genocidi que practica Israel a Gaza? Pot ser que tot depengui d'un sol home? Que la xarxa que els envolta i els protegeix, amb la seva desaparició fes aigües?

Si realment tot depèn del poder que exerceix un sol home, potser entens les ganes de molts que la seva vida tingui els dies comptats. Dubtes si tot l'engranatge que els sustenta seria capaç de trobar un nou líder, un successor que seguís els mateixos passos. El dubte persisteix i només es pot esbrinar amb fets, que ara no és el cas.

Podríem posar altres exemples. El president Trump fa i desfà sense que ningú li pari els peus. Es va presentar a les eleccions amb el partit republicà, però els seus militants no hi pinten res. Sense Trump, què farien els republicans, encara que controlessin la Cambra de Representants i el Senat? Si sense els personatges de torn tot canviés, com entendríem la democràcia parlamentària? No es tracta d'un sistema autoritari en mans d'una persona que acumula tot el poder?

I quina és la responsabilitat dels votants? Amb el seu vot han permès que els líders esmentats ostentin el poder dels seus estats. No hi ha un component de responsabilitat que els hi podríem tirar en cara?

La famosa frase que cada país té els mandataris que es mereix potser no és ben correcta, però sí que és cert que tenim els dirigents que hem escollit, directament o de manera indirecta. Ara no ens equivoquem i li donem la culpa a la política de pactes. Després d'unes eleccions governa qui ha obtingut més confiança dels electors, o qui ha estat capaç de sumar més suports entre els elegits. 

És una llàstima que visquem un temps en què uns personatges execrables fan anar el món per allà on volen, amb persones innocents que hi deixen la vida, mentre ells s'ho miren des del despatx, molt tranquils. No és just, i tenim l'obligació de denunciar-ho.

Ens falla la memòria

Avui recomanaria llegir l'article de Xavier Bosch al diari ARA, "Felipe, amb efa de fatxa", perquè la nostra memòria ens falla sovint. Tenim lapsus importants que si ho corregíssim entendríem millors les coses i posaríem a moltes persones al seu lloc.

La jubilació de qui fou president del govern espanyol, Felipe González, se'ns fa una eternitat. No és que desitgi que desaparegui, però callat estaria millor i nosaltres més tranquils. No pretenc fer un repàs exhaustiu de la seva trajectòria política, ni tampoc recordar què va passar durant aquells anys del seu govern. Som molts els que sempre hem lamentat que es va perdre una oportunitat política de transitar d'una dictadura a una plena democràcia, però no sempre es fan bé les coses. El pitjor de tot, però és no tenir memòria i criticar allò mateix que es va fer en el passat.

Quan Felipe González critica el seu successor, l'actual president Pedro Sánchez, l'acusa de les mateixes coses que se l'ha acusat a ell, i en va sortir tan tranquil, permetent-se el luxe d'estar donant consells i lliçons de comportament, quan li hauria de caure la cara de vergonya, per no enviar-lo a la presó.

Em sap greu dir-ho, però quan el sento a parlar, si no soc a temps de tancar la ràdio, em venen ganes de vomitar. Com es pot ser tan cínic? No es tracta de defensar l'actuació de l'actual govern, que tenen prou problemes a resoldre i se'ls hi està escapant de les mans. Només es tracta de posar en solfa tot allò que va fer caure el govern socialista de Felipe González, per la corrupció dels seus assessors i alts càrrecs més propers. 

L'article de Xavier Bosch ho diu ben clar i, per tant, no cal reproduir-ho. Sap greu que persones que varen tenir tant poder i que haurien pogut fer tant de bé per a la democràcia d'aquest país, es quedessin a mig fer, i ara tingui la barra de criticar els altres per fets que no difereixen en res, amb el seu historial. 

Si l'extrema dreta progressa a marxes forçades és en gran part per culpa d'uns polítics que varen fer mal ús del seu poder i que, disfressats de progressistes, ens han pervertit la democràcia.

Europa s'ensorra?

Segueixo molt de lluny la política europea i no pas perquè no m'interessi o no la consideri important per a tots nosaltres. Simplement, estic una mica cansat, per no dir fart, veient com van totes les coses. Malgrat això, no puc dir que hi visqui d'esquena i, encara que sigui d'esquitllada, llegeixo les notícies que arriben de Brussel·les. 

Haig de dir que, potser per desconeixement, estic força desanimat amb els dirigents actuals. Començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i continuant amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, estem veient una baixada dels pantalons davant la pressió del president dels EUA, que tots consideren mig boig, però que ningú no s'atreveix a contradir-lo. Té massa poder, i nosaltres som massa febles.

És una llàstima que durant tants anys de construcció de la Unió Europea, no hàgim sigut capaços d'enfortir els lligams entre nosaltres i definit una política exterior forta, tant des del punt de vista econòmic, com social i militar, per què no? Ara, que van mal dades, tot són plors i cruixits de dents!

M'imagino que la mediocritat dels polítics actuals no és una cosa només nostra, sinó que afecta arreu. La prova és si mirem qui ens està governant i liderant les institucions internacionals. No és estrany, doncs, que el populisme, de la mà de l'extrema dreta, vagi pujant graons. Fins on arribaran?

Sap greu que per solucionar les coses hàgim d'esperar a espatllar-les del tot. No som prou intel·ligents per veure-les venir, sense acabar arrossegant-nos com ara estem fent? M'agradaria ser més optimista, però avui, si més no des del punt de vista econòmic i social, no ho soc gens. Tant de bo recapitulem aviat i ens adonem que així no podem anar enlloc. 

Un bocamoll perillós

No en tinc ni idea d'estratègia militar, però tinc molt clar que les guerres no solucionen res. Hi ha qui sembla molt interessat a declarar la guerra i d'altres que no hi donen la importància ni valoren les conseqüències que provoquen. Probablement perquè ells, en persona, no hi tenen gairebé res a perdre. Els militars i les persones dels països afectats, sí que s'ho miren d'una altra manera.

Em guardaré prou de proclamar alegrament qui és el culpable i de què. Entenc que en un conflicte, ambdues parts tenen les seves responsabilitats. Dit això, però, les declaracions del president Trump, en tots els àmbits, i la decisió presa d'atacar l'Iran, crec que és un error garrafal que pot tenir greus conseqüències. És un error perquè al meu entendre no s'havia treballat prou el diàleg i les negociacions. 

És molt trist el que està passant, però és greu que el president dels EUA, que té tant poder, sigui una persona que menteix, enganya i gaudeix del dolor dels altres. Potser no és el més dolent de tots, però el sol fet de tenir tant de poder, el fa més perillós i temible.

Poques hores abans de l'atac deia que donava quinze dies de marge a l'Iran per evitar-lo. Un engany que no he entès a què es deu. O potser és això que dic, que és feliç ferint els altres i demostrant que al món es fa el que ell vol. Desitjo de cor que, a no trigar gaire, s'adoni dels seus errors i ho pagui amb el rebuig i menyspreu de tothom. No li puc desitjar la mort, però sí que algú li obri els ulls. No li caurà la cara de vergonya, perquè no n'ha tingut mai ni en tindrà. Algú li ha de parar els peus, i espero que aquest dia estigui a punt d'arribar.

Entretant, desitjaria trobar la solució per frenar l'escalada bèl·lica. I no ens oblidem que, passi el que passi, tenim un poble que pateix el genocidi, sense pietat. Moren de fam, per efecte de les bombes i per la manca d'ètica i moral d'uns dirigents que de manera activa o passiva, permeten aquesta injustícia ferotge.

Passar desapercebut

Sempre he pensat que el més trist de la vida d'una persona ha de ser passar desapercebut. Que ningú no noti la teva presència. Que no aportis res a la societat on vius. L'objectiu de tothom hauria de ser contribuir en la vida dels altres, aportant el teu gra de sorra, de coneixements, sentiments, treball, esforç, idees... Fins i tot els vegetals tenen el privilegi de motivar els humans, i això que estan fixes en un lloc i molt limitats.

Si bé és important la teva aportació a la vida en comú, no hi ha dubte que aquesta pot ser negativa i fins i tot deplorable. Tenim prou casos de persones que han estat protagonistes durant la seva vida, i que han fet més mal que no pas bé a la resta d'humans. Són personatges que tenim molt presents, ja sigui perquè hem compartit llocs i moments amb ells, perquè han condicionat la nostra vida, o perquè han esdevingut claus en el transcurs de la història.

És clar que, en referir-me a la importància de no passar desapercebut, pensava en totes les persones que sumen i no pas resten. Aquelles persones que ajuden i no destorben. La gent que genera felicitat, facilita les coses i fa avançar. En cap cas pensava en aquelles que porten a sobre la maldat, sigui per interès personal, o per afany de poder, menystenint els altres, odiant-los o martiritzant-los. En tenim uns bons exemples, i ens n'hem d'allunyar sempre que podem.

Aquests dies en què la guerra és molt present, ens adonem de la facilitat amb què uns personatges aconsegueixen el poder i només serveixen per destruir, per eliminar uns drets que han costat molt d'aconseguir. I els observem amb impotència, sense força ni capacitat de reacció més enllà de la nostra protesta, les nostres declaracions i el nostre rebuig. 

L'altre dia em preguntava què està passant?, i em costa trobar-hi un sentit. La conclusió, però, és clara: al mal, al dolor, a la barbàrie s'hi arriba massa fàcilment. El bé, el respecte, l'estima, han de fer-se lloc amb prou dificultats. Per què és tan difícil decantar aquelles persones que no passen desapercebudes, no pas per la bondat i l'esperit de col·laboració, sinó per la maldat que escampen, i el dolor que provoquen? Procurem oblidar-nos de les minúcies i centrem-nos en tot allò que és important i que cal enfrontar-s'hi amb energia. Siguem visibles, pel bé que aporti la nostra actitud, el nostre esforç de cada dia.

No hi ha un pam de net!

Els carronyaires del PP estan a sobre de Santos Cerdán i del PSOE en general. Una formació que s'ha demostrat, en moltíssimes ocasions, que ha actuat de manera corrupta i on molts dels seus dirigents han estat encausats amb una motxilla plena d'escàndols. Ara, però, s'abraonen damunt dels socialistes per intentar que aquesta sigui l'etapa final del seu camí cap a unes eleccions anticipades.

Tot apunta que el senyor Santos Cerdán no ha actuat de manera escrupolosa i honesta, però cal investigar-ho i demostrar-ho abans de qualsevol sentència condemnatòria. De moment, però, la ciutadania té un motiu més per malfiar dels nostres dirigents i no creure's res del que prediquen i prometen.

Ser honest i bona gent no és suficient per esdevenir un bon polític, però el que és cert és que les males persones, les que tenen instints corruptes, els maleducats, prepotents i interessats, aquests no seran mai uns bons polítics, i seran els que causaran totes les desgràcies al país, i la desafecció i desinterès per a la cosa pública.

Precisament l'altre dia ho comentàvem en una tertúlia improvisada. Fèiem algunes comparacions i arribàvem a la conclusió que us deia. Una persona que va a la seva, que ignora els altres i només se'n serveix i els utilitza. Que només és amic dels seus i del poder, i que el seu objectiu és la glòria personal, no podrà ser mai un polític exemplar, ni aconseguirà el respecte de la gent. Com a molt, si el poder és gran, aconseguirà l'obediència, però no l'estima ni reconeixement. Sense aquests premis, quin sentit té la vida?

Ara em ve al cap l'actual president dels EUA, que sembla que la seva satisfacció és aconseguir espantar tothom i enriquir-se personalment. Potser ara en gaudirà, però és això el que el portarà a la felicitat? A petita escala, de polítics amb menys responsabilitats i poder, també trobaríem una colla d'exemples. Ens n'hem d'allunyar!

No sé si el senyor Santos Cerdán serà declarat innocent o culpable, però de moment el panorama no és gens agradable i el futur cada dia més negre.

Ni m'interessa ni m'aporta res

No he seguit la manifestació convocada per Feijóo a Madrid i que, segons diuen les notícies, ha reunit unes cinquanta mil persones. No l'he seguit perquè no m'interessa gens ni mica. No m'interessa perquè no aporta res. És una manera de desgastar el govern i no pas de fiscalitzar-lo, que seria la seva obligació.

El nostre sistema democràtic ofereix la possibilitat d'escollir els nostres governants cada quatre anys. No sempre la força guanyadora aconsegueix formar govern, si no obté la majoria absoluta i no és capaç de sumar amb altres partits polítics. Això, pel que fa a Espanya, li va passar al Partit Popular, i si ens fixem en l'Ajuntament de Barcelona, a les darreres eleccions, ho va patir Junts.

Quan un partit polític es queda a l'oposició té l'obligació de fiscalitzar l'obra de govern, procurant que es facin bé les coses. No li faran com ell voldria, però ha de mirar que s'actuï correctament, fent bon ús dels recursos públics i, fins i tot, observant si aquelles promeses electorals s'estan complint o no. Dedicar-se tot el temps a exigir que s'acabi el mandat o la legislatura, segons el cas, per convocar noves eleccions i a veure si s'aconsegueix canviar els papers, és una mala praxi i una presa de per als ciutadans.

S'ha dit molt que Feijóo encara no ha exposat què faria de diferent si ell residís a la Moncloa. Què podríem esperar d'ell i del seu partit polític si estigués governant. Simplement, s'ha dedicat a demanar al president del govern espanyol que plegui i convoqui eleccions. Això és una desautorització de la mateixa capacitat de governar. És paper mullat. És enredar la perdiu i només buscar el poder per al poder.

És per això que no m'interessa el que em puguin dir, al marge del que puc pressuposar que passaria si arribés a governar amb l'ajuda de Vox, si ens fixem què està passant a les autonomies que estan sota d'ells. Si afegim l'actuació esperpèntica de la presidenta madrilenya a la trobada de presidents d'aquest divendres, ja no cal dir res més al respecte.

I amb això no defenso l'actuació de l'actual govern. Estic amb desacord amb moltes coses, i la primera que em ve a la memòria és l'incompliment de la derogació de la llei mordassa, que va prometre en campanya electoral. Una cosa no treu l'altra, però el que sí que fa és que no hi dediqui ni un segon a escoltar què diuen des de la plaça d'Espanya de Madrid.

Miserables

Avui anava llegint diferents notícies que sortien a la premsa i pensava que està vist i comprovat que els humans ens comportem de manera miserable, sense adonar-nos del ridícul dels nostres actes. El que està passant aquests dies és molt trist i, permeteu-me que em repeteixi, miserable.

El principal problema de comportaments miserables és quan els seus autors tenen prou poder per incidir a la societat i causar danys, a vegades irreparables, o si més no, que requeriran molt temps i esforços per revertir.

A prop de casa, i que ens afecta com a catalans, tenim l'actuació miserable del PP contra la nostra llengua. Pressionant els estats europeus perquè el català no esdevingui oficial a la Unió Europea. Una activitat d'un partit polític que ha governat i que ho tornarà a fer en el futur, i que ara s'entreté convocant una manifestació per fer fora de la presidència del govern espanyol al seu adversari. És el seu estil, i ja ho va practicar l'expresident Aznar per fer fora a l'expresident González. Misèria pura. Els catalans hem patit en diferents ocasions la seva manera de fer política. Una manera mesquina i menyspreable que no és la mena de política que un partit amb aspiracions de govern hauria de fer. 

L'actitud del president dels EUA també es troba en aquest grup de misèries humanes. Està demostrant molt poca intel·ligència, però gràcies al seu poder, ell no en sortirà perjudicat. Seran els seus adversaris, però també la majoria dels seus votants els que ho pagaran car. 

I els nostres veïns de l'Aragó, que sigui quina sigui la força política que els governi, mai ens han estimat prou, s'entesten a recuperar un patrimoni que encara existeix, no pas per mèrits d'ells, i que segons sembla pot destruir-se si s'obeeix la sentència judicial d'un tribunal que sempre ha destacat per l'animadversió contra Catalunya. Tenim prou exemples coneguts que no cal mencionar en aquest post.

Tot plegat, doncs, després d'una lectura de cap de setmana, et fan venir moltes ganes de dir ja s'ho faran! Però hi ha moltes persones que no tenen la sort d'alguns, i que per culpa d'aquests miserables que ens governen, ho passaran molt malament.