Aquesta calor que ens mata!

M'he entretingut a llegir la notícia sobre les morts causades per les altes temperatures d'aquesta onada de calor que patim des de diumenge. Es tracta d'un càlcul basat en l'estadística de morts habituals comparant-la amb les morts d'aquests dies. La diferència s'adjudica a l'onada de calor. Les xifres són importants, ja que a Catalunya es calcula que són 43 les víctimes degut a les altes temperatures. Arreu podem veure xifres que criden l'atenció i el primer que et ve al cap són els negacionistes del canvi climàtic.

Les persones grans i amb afeccions cardiorespiratòries són les més exposades a no suportar la calor. Les forces flaquegen i propicien la mort avançada. És per això que cal seguir les instruccions que les autoritats pregonen i també el sentit comú. No sortir al carrer a les hores de sol brillant i buscar refugis climàtics per suportar-ho millor.

D'entre les morts n'hi ha algunes que són realment incomprensibles. Com si no pogués ser veritat, però que es repeteixen cada vegada. Em refereixo a les criatures abandonades dins dels vehicles, per uns pares inconscients. Com pot ser aquest nivell d'inconsciència? Les criatures també formen part del conjunt de la població amb més possibilitats de patir l'augment de les temperatures. De la mateixa manera que hem de tenir cura de la gent gran, no ens podem oblidar dels nadons, que són indefensos i requereixen la nostra atenció.

Aquests dies, doncs, només podem parlar de mesures correctores i salvadores, però caldria no oblidar aquelles mesures previsores, sigui a l'hora de construir els habitatges i edificis públics, o bé a l'hora de dissenyar els parcs urbans i espais d'esbarjo. Encara hi ha massa asfalt i ciment i poca terra transpirable.

Si creiem en el canvi climàtic, cosa que considero evident, caldria dissenyar les ciutats de la millor manera per fer-hi front. Després els vilatans ja ens encarregarem de cuidar els nostres avis, nets i a nosaltres mateixos, però els responsables polítics no es poden encantar.

Fa calor a les aules!

Cada any per aquestes dates llegeixes queixes de professors, alumnes i familiars de les altes temperatures a les aules. La majoria d'edificis escolars tenen els seus anys i no sempre reuneixen les condicions necessàries per fer front a la calor que patim els mesos de maig i juny, quan encara funciona el curs escolar, sobretot els darrers anys, a causa del canvi climàtic.

Quan ho llegeixo recordo que fa més de vint anys, quan gestionava l'antic teatre municipal de Vic, a l'eixample Morató, havia de limitar les actuacions programades, perquè no disposava d'aire condicionat. Sortosament pel públic vigatà, l'edifici de l'Atlàntida que el va substituir no té res a veure amb el vell i la gent pot gaudir de tota la programació sense haver de ventar-se.

Llegia avui el lema "Aules que cremen", referint-se a la campanya que molts instituts s'han adherit reclamant mesures que evitin l'agreujament d'una situació que ja no és insòlita i que caldria resoldre d'una vegada per sempre. La direcció de l'Institut Els Tres Turons d'Arenys de Mar, segons diu la notícia de Ràdio Arenys, ha enviat uns escrits a les famílies dels alumnes recomanant la vestimenta idònia per minorar els efectes d'aquesta calor, en previsió que les temperatures s'alcin encara més abans de Sant Joan, quan arribaran les vacances.

El Departament d'Ensenyament té molta feina a fer i els animem a no defallir. Sembla que de moment han parat el cop de les mobilitzacions dels professors reclamant una sèrie de reivindicacions que porten cua, però caldria vetllar per la salut dels alumnes i del professorat, i estudiar realment què cal fer per combatre aquestes altes temperatures a l'interior dels centres. Mesures a curt termini, però també a mitjà i llarg termini, ja que el que passa aquests mesos de finals de curs no és un fet aïllat que pugui desaparèixer, sinó que tot fa pensar que la cosa anirà a més.

Millor prevenir que curar!

Avui parlàvem de l'estat en què es troba el Camí de Mar, que l'havíem batejat com el Camí d'en Vicenç, per la intervenció que va fer en Vicenç Martí quan va ser regidor de la nostra vila. L'embat de les onades del nostre mar deteriora la nostra costa i d'aquí els greus problemes de la via fèrria del Maresme i la desaparició de les nostres platges. 

Encara hi ha qui nega els efectes del canvi climàtic, però el cert és que només cal fer memòria i observar els canvis que hi ha hagut a la nostra costa, per no mirar més enllà. Fa uns dies ens parlaven del Niño, aquell fenomen natural que es reprodueix periòdicament i que començava a generar-se a la costa oest del Pacífic, i que en un termini d'uns tretze mesos acabarà arribant al nostre país. Els efectes previstos són d'un extrem a l'altre, en funció dels indrets: extrema sequera, grans inundacions per pluges torrencials.

Què hem de fer amb el Camí de Mar? Ens n'oblidem i canviem de ruta, o demanem a qui té les competències per actuar-hi que ho arregli i protegeixi? És evident que el nostre Ajuntament no pot invertir-hi perquè no li correspon, però d'alguna manera ha de vetllar que ningú no prengui mal. 

En Carles ho tenia molt clar: enviar des de l'Ajuntament un burofax a la institució responsable, informant de l'estat del camí i el perill que suposa per als passejants. Caldria tancar-ho? Sabem que l'Administració és lenta a l'hora de reaccionar i no sabem si, després del comunicat, vindran a fer-hi alguna cosa, ni quan. Tancar-ho, ens limita l'accés i la possibilitat de passejar-nos-hi, però pot evitar un accident.

Prendre decisions no és una cosa que resulti fàcil, però quan tens responsabilitats, saps que ho has de fer i, per norma, sempre és millor prevenir que curar!

Reforçar la via del litoral

Sembla que l'Estat espanyol, que en definitiva és qui ho decideix tot, sigui directament o de manera indirecta, s'ha pres seriosament això del canvi climàtic i l'afectació de la línia 1 de Rodalies, el seu pas pel Maresme. Avui sentia unes declaracions al respecte que deixaven entendre que no hi hauria trasllat de la línia a l'interior, bàsicament per l'alt cost que suposaria, i que es tractaria de reforçar i protegir del mar la línia de la costa. 

En una tertúlia a la ràdio, i deixant clar que no soc una persona entesa en la matèria, apuntava aquesta possibilitat. El trasllat a l'interior no només suposaria uns costos d'expropiació de terrenys, a menys que s'aprofités l'espai lateral de l'autovia, sinó que també tindria efectes en la ubicació de les estacions de tren, que en algun cas s'haurien de situar molt lluny del centre dels pobles i les ciutats de la comarca.

Considero que no ha de ser tan complicat protegir la línia de la costa de les envestides del mar. Tenim per Europa exemples de línies de metro o tren per sota l'aigua. Això no vol dir que no tingui la seva complicació i costos, però possible ho és. El que cal, però, és voluntat de trobar solucions i posar-s'hi. Cada vegada hi haurà més temporals i llevantades, amb més força que abans, i si no s'hi fa res, només ens podrem dedicar a arreglar els desperfectes i aturar els trens.

Fins ara ens hem queixat de la manca d'inversió. Teníem previsions ridícules per la necessitat que hi havia de millorar la xarxa de Rodalies, però d'aquestes previsions amb prou feines se'n complien la meitat. No és estrany que ens trobem en la situació actual. Ara, que diuen que és cert que estem endarrerits, confio que no passarà el mateix i que no només resoldran els problemes que s'han fet evidents, sinó que invertiran per aconseguir la xarxa de trens que ens mereixem.

Negacionistes

Fa temps que intento entendre les raons per les quals hi ha persones que defensen el negacionisme del canvi climàtic i no sé trobar-hi els motius. Digueu-me innocent! No crec que sigui simplement per portar la contrària a la majoria i fer-se notar. Sembla, i jo no hi entenc pas res, que hi ha prou motius per acceptar que avui no passa el mateix que abans. 

Una vegada vaig escoltar unes afirmacions que em varen sorprendre perquè, encara que no es presentava com a negacionista, el conferenciant venia a dir que al llarg de tota la història del món, hi ha hagut èpoques de tota mena i que preocupar-se per l'augment d'uns graus de la temperatura mitjana era una ximpleria.

El que puc veure, amb els meus ulls, és que el clima actual és molt diferent del de la meva joventut. Quan plou, que no ho fa gaire, acostuma a provocar disbarats, amb trombes d'aigua molt més exagerades. També recordo que abans les primaveres i les tardors tenien més rellevància. Eren una transició a l'estiu i hivern. Ara els canvis de temperatura són molt més sobtats, fa més calor, i no neva el que ho feia.

Si pots observar tot això i hi ha científics que t'ho poden argumentar, per què carai t'entossudeixes a negar el canvi climàtic? Què hi tens a guanyar?

Resulta curiós que les persones negacionistes del canvi climàtic, també són contràries a molts dels drets que des de sempre hem defensat com bàsics per a la convivència. I això fa olor de socarrimat. Tot plegat es confecciona com una ideologia rupturista de l'estat de dret i de la democràcia, i li veus les banyes sota la boina.

Quan els negacionistes arriben al poder, pots desconfiar de tots i de tot. I potser és això el que ara ens està passant. No es tracta d'un discurs d'una minoria extravagant, sinó que alguns han aconseguit la confiança de la població i estan dirigint el seu país. Mala peça al teler!

Esperant el xàfec

Després de la DANA del mes d'octubre de l'any passat a València crec que s'ha intensificat l'estat d'alerta davant de possibles temporals descontrolats. El que va passar a València és molt greu i gros, i encara que mai es farà prou per evitar desgràcies humanes, tots els indicis fan pensar que aquella vegada varen fallar massa coses. Encara s'estan investigant responsabilitats, però la confiança en què els responsables de la catàstrofe siguin jutjats cada vegada és més escassa.

Deia que darrerament l'estat d'alerta davant de possibles aiguats és més freqüent. Cada vegada que anuncien pluges comencen a sortir totes les alarmes. A la nostra vila, per exemple, els avisos de retirar els cotxes dels rials són constants. Normalment, no passa res, però en tot cas es curen en salut i que ningú els pugui buscar les pessigolles. Esclar que el perill és que no passi com en la història d'en Pere i el llop: en veure el resultat, que la gent deixi de fer-ne cas.

Els negacionistes del canvi climàtic, que n'hi ha, m'imagino que s'ho deuen mirar d'esquitllada, convençuts que el món està malalt i que tot plegat és una mania d'uns quants, encara que aquests siguin especialistes en temes climàtics.

Sigui com sigui, la veritat és que cada vegada estem més pendents del temps. Les previsions continuen fallant com abans, però ara es miren més amb lupa. Vivim una mica tensats, i la situació del món no ens hi ajuda. Siguin les declaracions de Trump, el cinisme de Putin, o la impotència dels estats europeus davant d'una realitat que no saben com agafar-la, avui viure distret no és fàcil i això ens pot portar més problemes del compte. El remei pot passar per posar-hi distància, sense aclucar els dos ulls, no sigui que quan ens despertem sigui massa tard.

Milers d'hectàrees calcinades

La política espanyola ha assolit un nivell que resulta francament repugnant. No pot ser que els dos grans partits espanyols que en algun moment o altre han governat el país, es dediquin a fer política barata mentre mitja Espanya viu un drama desesperant. Milers d'hectàrees cremades i amb el foc encara encès, i es dediquen a tirar-se els plats pel cap quan s'haurien de centrar a resoldre la situació i treballar per aconseguir mesures preventives.

Que partits polítics com Vox, sense escrúpols juguin a enredar la gent i fer proclames populistes es pot entendre. Sempre hi haurà carronyes. Que els dos grans partits caiguin en la miserable situació d'intentar confondre la gent i barallar-se amb qualsevol excusa, en lloc de col·laborar en resoldre la situació que es viu al país, no es pot entendre ni justificar de cap manera.

El que està passant aquests dies a una bona part de l'estat espanyol, amb tantes hectàrees de terreny calcinades mereix una reflexió seriosa que no es veu possible amb els polítics que tenim. Ara cal apagar el foc i reconstruir tot allò que s'ha malmès, però s'han d'asseure a analitzar què es pot fer per mitigar els efectes del canvi climàtic, cada vegada més devastadors.

És evident que, en primer lloc, cal acceptar que el canvi climàtic és una realitat. No sé si la gent del PP ho té assumit o bé encara creu que és cosa de l'esquerra. Una bajanada. Si no acceptem els fets, ja podem plegar!

Les imatges que veiem per televisió dels incendis de Galícia, Castella i Lleó, i Extremadura són esgarrifoses. Em poso a la pell de la gent que hi té les seves propietats, la seva vida, i em corprèn. No puc imaginar-me que els incendis hagin estat provocats. Em costa de creure que hi pugui haver gent tan salvatge i cruel. Vull pensar que són fruit de causes naturals o, com a molt, descuits imperdonables de persones que no han estat prou prudents. Que ja és trist. Desitjo que el temps canviï i ajudi a apagar les flames i tornar a la normalitat. Una normalitat que per a moltes persones trigarà anys a recuperar.

La massificació no és mai bona

Amb una població d'uns quatre-cents mil habitants, l'illa d'Islàndia es mostra tranquil·la, endreçada i ben organitzada. La climatologia fa que l'aigua sigui abundant i faciliti la netedat. Les grans extensions de terreny sense amb prou feines ningú residint-hi et fa la sensació d'una illa deshabitada, només amb la presència dels animals i una natura que et transporta a èpoques prehistòriques.

La concentració de la població a l'àrea de la capital Reykjavík, un 60% del total de l'illa, tampoc es fa notar i arribes a la conclusió que la massificació que patim a casa nostra és una bona causa dels molts problemes que hem d'afrontar diàriament. 

Una setmana voltant l'illa ens ha permès gaudir d'una natura extraordinària, amb les seves cascades d'aigua, les glaceres, amb unes llengües arribant pràcticament al litoral marítim. Les seves zones volcàniques i les emanacions de gasos, amb uns guèisers sorprenents, ens han fet adonar que a sota terra hi ha vida. No és només una massa de pedres i terres, sinó que hi ha un bullici que allà arriba a sortir a la superfície.

Hem tingut la gran sort que no ens ha plogut fins al darrer dia, quan ens acomiadàvem de l'illa. Però això et fa pensar i entendre que el canvi climàtic és real, malgrat l'esforç de molts negacionistes que no sé si ho fan o prediquen per interessos personals o per la ceguesa d'aquell ignorant que li agrada portar la contrària.

El desgel de les glaceres, que resulta impressionant, és preocupant. L'escalfor que també ha arribat allà dalt, fa que la neu permanent cada vegada ocupi menys terreny i que el nivell del mar, a escala planetària augmenti d'una manera alarmant.

Islàndia ens ensenya els orígens del planeta, sense perdre el nord i desenvolupant altes tecnologies. No es queden enrere i s'organitzen, potser tenint present el malament que ho hem fet la resta. Ells són molt joves, però ens passen la mà per la cara.

Arenys de Mar inundable

No cal crear alarmes innecessàries, però sí que convé estar alerta, perquè cada vegada els fenòmens atmosfèrics són més catastròfics i no podem badar. Analitzarem més endavant, com avançava ahir, què s'ha fet malament i quantes víctimes mortals podíem haver evitat, ja es parla de 155 morts a València, i quantes destrosses ens hauríem estalviat. Però és important saber veure on som, amb quines condicions afrontem fenòmens imprevistos i què podem fer per minorar els efectes perversos.

Arenys de Mar ha patit històricament moltes avingudes d'aigua, i quan no hi havia la Riera coberta, molts cotxes, i alguna persona, havien estat arrossegats fins al mar. Avui el problema rau en els rials, sobretot els que estan urbanitzats, com són el Bareu i Sa Clavella. Quan plou molt fort, també la Riera s'inunda.

Hi ha fets que són irreversibles, però n'hi ha d'altres que encara es poden evitar. S'ha de fer entendre als nostres dirigents polítics, els que poden decidir i aprovar plans urbanístics, que no es pot edificar en llocs inundables. Sabem que amb el canvi climàtic, cada vegada resulta més perillós, per l'augment de la seva virulència.

No es pot edificar en llocs inundables, ni posar-hi murs i entrebancs, i no és bo col·locar-hi a prop serveis bàsics com pot ser un Centre d'Atenció Primària de la Salut (CAP). Diuen que l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) ha de fer un informe sobre la inundabilitat de la plaça Lloveras, on el nostre govern municipal proposa col·locar-hi el CAP ampliat. Confio que l'ACA no es limiti a dir que la plaça no és inundable, i es fixi també en els seus accessos, un dels quals és el rial del Bareu, que fa anys que s'intenta canalitzar, però que no s'ha trobat la manera.

Sisplau, siguem seriosos. No continuem comenten errors ni imprudències, perquè després només ens podem plànyer de tots els mals provocats. Llavors ja no hi ha solució i només ens queda comptabilitzar pèrdues de vides i propietats.

Els nostres plàtans

Els arenyencs ens sentim molt orgullosos de la nostra riera, que és el centre neuràlgic de tota l'activitat lúdica, social i comercial. I amb la riera, dues fileres de plàtans que formen part del patrimoni natural a protegir. La concentració de tanta activitat també comporta els seus maldecaps, i obliga a un manteniment i ordenament, que no sempre es porta a terme, provocant moltes queixes entre el veïnat.

    La convivència entre el que es passeja per la riera i qui hi té el seu negoci, no sempre és fàcil, i obliga a dictar unes normes, algunes de les quals venen donades per organismes supramunicipals, perquè tothom pugui fer ús d'aquest espai públic en les millors condicions. Botiguers i restauradors han de poder desenvolupar la seva activitat professional, i els vilatans també han de poder gaudir de les passejades.

    Els plàtans, que estan patint tant o més que nosaltres els efectes del canvi climàtic, necessiten un tractament constant, per a la seva protecció, però també per evitar danys a les persones i el mobiliari urbà. La caiguda d'un plàtan ahir el vespre, després del temporal de pluja que ens va afectar de manera contundent, és un toc d'alarma. Un avís perquè ningú s'adormi, i les persones que tenen responsabilitat en la gestió i organització de la vila, han de tenir-ho en compte i posar-se a treballar.

    No soc gens entès en la matèria i aquí moltes persones, amb coneixement, podrien explicar-nos moltes coses, però crec no equivocar-me si dic que després dels mesos de sequera viscuts, podem témer que la salut dels nostres plàtans no és la millor, i la possibilitat que es debilitin i acabin caient, tampoc no ens hauria d'estranyar. És per això que animaria al nostre govern municipal a encarregar a especialistes en la matèria que analitzin la situació de la resta de plàtans de la nostra riera i puguin valorar el risc de noves caigudes, amb el perill que això comporta.

    En el nostre afany d'urbanitzar-ho tot, especulant i construint en excés, impermeabilitzant el terreny i eliminant bona part de l'entorn natural, encaixem algunes espècies, com per fer-nos veure que existeixen, ens facin ombra i ens alegrin una mica la vista. Tot això, però no és gratuït, i obliga a un manteniment i cura que, ja sigui per desmanec o pels problemes de poc abastiment d'aigua, probablement hem deixat una mica descuidat. Conviure amb les persones no és fàcil, però tampoc ho és amb la natura. Hi ha un seguit d'obligacions que no es poden deixar de banda si volem evitar episodis com el d'ahir, que sortosament no va ocasionar cap dany físic.

El Duo Dinámico i el canvi climàtic

A veure si ho he entès bé. Resulta que un membre del Duo Dinámico declara que això del canvi climàtic és una bajanada sense sentit, i hi ha un diari espanyol que se'n fa ressò, i com ho hem de valorar? El fet que el cantant sigui famós per la seva història musical, li dona autoritat per parlar del canvi climàtic? És així com funcionen les teories al nostre país?

    Suposo que al darrere d'això hi ha un interès partidista. M'imagino que la ultradreta, de la mà d'aquest diari, va furgant per sembrar el caos en el pensament de la gent, sobretot de les persones que cauen més fàcilment en l'engany, mogudes per uns interessos que resulten prou amagats.

    No hi ha dubte que Espanya és un país de pandereta. Ens queixem dels polítics que tenim, però t'adones que el nivell de tots plegats és baixíssim. Si som així tampoc no hem d'esperar grans patums com a governants.

    La notícia l'he agafat molt d'esquitllada i, per tant, no sé la profunditat de la mateixa. No voldria carregar-me un famós cantant sense tenir prou informació al respecte, però en tot cas em serveix per comentar que la ignorància és atrevida. Sigui en aquest cas o en altres. I només així es pot entendre que postulats com els de Vox o Ciudadanos, per posar dos exemples, tinguin els seus seguidors.

    Ara Ciudadanos potser acabaran desapareixen del dos llocs on encara es belluguen, els parlaments català i europeu, però han tingut la seva història i no podem oblidar-nos que varen guanyar unes eleccions catalans, essent la força més votada. Això ens fa veure quina és la nostra realitat, i tota la feina que ens fa falta per arribar a ser un país seriós.

    Jo no hi entenc i per tant no puc defensar el canvi climàtic, però tampoc no tinc cap argument per manifestar que no existeix. Sí que puc afirmar que en els darrers anys he passat més calor que no pas abans. Que he vist ploure menys del compte i que la sensació que tinc és que la primavera i la tardor han pràcticament desaparegut. Potser això no ha notat el cantant esmentat, o és que segueix fervorosament els postulats de Vox, i no li toca cap altre remei que creure-s'ho, encara que no tinc cap argument per defensar-ho. I el diari?

Avui plou, i això és important!

La millor notícia del dia no l'ha donat el president del govern espanyol, sinó la meteorologia. La puja que ha anat caient durant tot el dia i que encara dura. En una època tan llarga de sequera, veure i sentir ploure és tot un goig. Tot l'enrenou que ens pot provocar i el canvi de plans i suspensió d'actes, no és res al costat de l'alleujament que suposa per al camp i les nostres aixetes. No sé si això farà inútil l'estratègia de la declaració i gestió de les piscines com a refugis climàtics que es va inventar el govern català, però en tot cas sempre ajudarà a emplenar una mica els pantans, i en el cas de la nostra vila, sadollar els nostres arbres que es trobaven a les últimes.

    I dic que és millor notícia que no pas la continuïtat del president espanyol perquè una mica ja ens ho pensàvem, però sobretot perquè la manera de fer-ho no és la més idònia ni la que pot ajudar a resoldre aquesta manera de fer política de la dreta i l'extrema dreta espanyola. Està vist i comprovat que la dreta sempre mana, encara que no estigui al govern. Quan és a l'oposició s'encarrega d'escampar merda per difamar i aconseguir fer fora els seus adversaris. I en això hi té el suport de jutges i mitjans de comunicació.

    Algú ho ha dit, i ara seria el moment. Com que la dreta no permetrà sortir-hi perdent, el bloqueig dels tribunals de justícia espanyols no es resoldrà a les bones. Cal trobar l'estratègia per canviar la dinàmica. Una mica més difícil serà treure tot el tuf franquista que s'hi respira. Són massa anys covant, i això no es resol amb quatre lleis, per més ben escrites que estiguin.

    Però deixeu-me que continuï parlant de la pluja. A veure si ens permet esperar un estiu menys desastrós del que se'ns diagnosticava. I que el govern que es pugui formar una vegada coneguts els resultats del 12 de maig, treballi de veritat per resoldre temes que l'actual govern ha estat incapaç de posar en solfa. Cal assegurar l'abastiment de l'aigua de boca, tenint en compte quina és la dinàmica per als propers anys, amb un canvi climàtic que no hi ha manera de revertir, i plantar cara a tots aquells que posen obstacles per aconseguir una producció energètica ecològica, amb l'excusa de l'estètica. Les decisions sempre representen una renúncia. S'ha d'optar per la millor solució, sacrificant-ne d'altres que potser ens agradarien. Tot no és possible. Siguem una mica intel·ligents i valents!

Plourà, però no suficientment

Aquest dissabte s'han suspès o ajornat algunes activitats a l'aire lliure per la previsió de pluges. Al nostre país parlar de pluja és gairebé una obsessió. Ens passem el temps conversant de quan plourà i si ho farà prou per alleugerir els problemes que tenim de sequera, mentre veiem com els nostres pantans es van buidant, amb unes imatges que mai havíem vist ni imaginat.

    La previsió i la planificació no són dues pràctiques gaire típiques del nostre país. D'alguna manera ens adonem tard de les coses i llavors tot són corredisses per intentar resoldre allò que molt probablement hauríem pogut preveure i evitar situacions crítiques. En el cas de l'aigua tenim moltes assignatures pendents.

    L'aigua, que és un bé essencial, ha esdevingut un bé escàs i molt preuat, però acostumem a fer-ne un mal ús. Potser perquè té un cost reduït, en teníem en abundància, o si més no això semblava pel fet de veure-la rajar cada vegada que obríem l'aixeta, sense dispensadors ni la precaució d'estalviar-la mentre ens rentem les dents o ens ensabonem les mans. Ara ens estan dient que no podem consumir-ne tant com volem. Que els propietaris de piscines no les poden omplir. Que no es poden regar els jardins ni els horts... Tot això ens ve de nou.

    No som profetes, i probablement ningú no s'imaginava que avui ens trobaríem amb aquesta sequera tan severa, però convindria repassar la història i recordar temps passats amb problemes semblants. Llavors vàrem córrer a trobar solucions, que amb el temps han funcionat, però no suficientment. Calien més esforços que no s'hi han dedicat. 

    Una de les tasques dels polítics és planificar el futur, preveure què pot passar i treballar per afrontar totes les circumstàncies previsibles. Fa molts anys que parlem del canvi climàtic, i encara que n'hi ha que no hi creuen, la majoria ho tenim clar, i això comporta canvis importants que s'han de tenir en compte. La sequera n'és un, i aquí hem badat.

    No podem estar tot el temps vivint només del present i tapant forats. Hem de mirar cap al futur i planificar els treballs necessaris perquè no ens enganxin amb els pixats al ventre. Demà plourà, però tots sabem que no ho farà suficientment, ni tampoc els propers dies, setmanes i mesos. Hem de donar solucions a la situació d'avui, però preveure les de demà. A veure si canviem la manera de treballar i posem seny d'una vegada!

Passejada pel Montseny

Aquest diumenge ens hem acostat al Montseny per fer-hi una passejada. Tot i l'amenaça que les temperatures serien baixes, a l'espera d'una remuntada insòlita a mitjans de setmana, s'ha de dir que gairebé hem patit calor. El sol ha estat present tota la jornada i ens ha permès gaudir de la natura força castigada per la sequera, tot i que la remor d'aigua ens hi ha acompanyat una bona estona.

Amb la pressió amb que vivim durant la setmana és bo fer un parèntesi i intentar alimentar-nos de pau i tranquil·litat. Viure tan a prop del Montseny et permet fer-hi una escapada i seguir camins més o menys fresats, per adonar-te que encara alguna cosa segueix viva, i que hem de fer el possible per conservar-lo, ja que a la plana i arran de mar ho tenim molt més complicat.

S'ha de dir que el tram per on hem caminat era per a mi totalment desconegut. Acostumem a pujar als cims, per gaudir del paisatge i l'alçada, però t'oblides d'obagues i raconades encisadores que també tenen el seu protagonisme. Als voltants del poble del Montseny hem fet una volta de poc més de dues hores, amb poc desnivell, i apte per a tots els públics. Al final del matí hem arribat per entaular-nos i fer-la petar. Una colla d'amics, alguns dels quals es troben cada mes per descobrir nous paratges i entre tots anar exercitant les nostres cames i pulmons, amb qui es agradable retrobar-t'hi de tant en tant.

Em consta que avui mateix alguns convilatans han arribat més amunt, amb gebrada inclosa i temperatures més pròpies de l'hivern. Nosaltres ens hem pogut anar traient capes de roba a mesura que el dia avançava. No sé si és qüestió del canvi climàtic, però el cert és que dels meus records d'adolescència, el mes de gener et tapaves el nas, i els dits de les mans per no agafar penellons. No és el cas d'avui.

Esperant allò que cau del cel

Ens han anunciat que demà potser plouria. Gairebé no recordem com és la pluja, quines sensacions transmet, què provoca als nostres rials i riera. Acostumava a escassejar i després ens venia de cop, provocant l'arrossegament de cotxes i mobiliari urbà. Tots en guardem unes imatges espectaculars, de la força de l'aigua lliscant fins arribar al mar. Després ens havíem d'acontentar amb setmanes on la pluja s'engrescava i ens regava els carrers, les teulades i les terrasses. Trèiem les plantes a fora perquè aprofitessin la bondat de l'aigua que ens queia del cel.

    Darrerament, però, la imatge de veure ploure ha desaparegut. Quantes setmanes i mesos fa que no ho veiem? Potser no som conscients del drama perquè tenim la sort que de les nostres aixetes brolla l'aigua que necessitem per rentar-nos, netejar i sadollar-nos. Les campanyes endegades per prendre consciència de la necessitat d'estalviar l'aigua no sempre aconsegueixen els fruits i cal arribar a les sancions per aquelles persones que en malgasten en excés. Aquests dies ho veiem anunciat.

    L'aigua és vida, i això ho tenen molt clar els pagesos, que cada vegada en són menys, que ho pateixen en les seves explotacions agràries. Nosaltres només veiem tot allò que els botiguers ens exposen als seus prestatges, i com a molt protestem si veiem que els preus s'enfilen. L'escassetat d'aigua ens implica a tots. No podem fer ploure, però sí estalviar-ne el consum. Piscines, camps de golf o pistes de gel haurien d'estar prohibides fins que no tinguem resolt aquest problema tan greu.

    I avui obrim els ulls i intentem convèncer-nos que potser aquesta vegada els homes del temps l'encertaran, i demà divendres caurà l'aigua del cel. Sabem, però que al final de la jornada coincidirem en afirmar que no n'hi ha prou, que caldria que ploguessin molts més dies seguits per compensar la sequera tan intensa que pateix el territori. 

    Recordo les tardes d'estiu a Cantonigròs, jugant mig a les fosques a la canasta i el palé, i als vidres de les finestres regalimant la pluja intensa i continuada que ens arribava de l'altra banda de Cabrera. Unes imatges d'infantesa que no s'esborraran mai, i que ara impacten davant la sequera i les ganes que tindríem que el canvi climàtic, que alguns encara neguen, no ens hagués transformat el paisatge i la vida.

Felicitar per Nadal

El costum de felicitar-nos es manté, no sé si tant o més que abans, però el que ha canviat ha estat la manera. Com ja ha passat amb les cartes, que molts ja no recordem el dia que vàrem enviar la darrera, les postals i targetes de Nadal també han gairebé desaparegut. Són molt pocs els amics i familiars que ens envien postals. Ara tot ho trobem a través de les xarxes socials. 

    Penso que és bo que, d'una manera o altra, no ens oblidem de les persones que formen o han format part de la nostra vida, per desitjar-los el millor que els pugui passar. I fer-ho en aquestes dates també ens ajuda a recordar els vells temps, a casa amb els pares i com esperàvem aquests dies de festa per celebrar-ho tots plegats.

    La llàstima és que no tothom ho pugui celebrar ni gaudir de la pau i bonança que tant desitgem. Aquests dies he vist a més d'un lloc com representaven el naixement de Jesús en mig de les runes ocasionades per la guerra, sobretot a Gaza on s'hi està cometent un genocidi i no som capaços d'aturar-ho. Aquesta injustícia fa mal i no permet gaudir plenament del missatge de pau que sempre ha presidit aquestes dates.

    Vivim en un món ple de contradiccions, on el poder econòmic preval sobre totes les coses. Ens reunim per parlar de la pau o per intentar resoldre els problemes del canvi climàtic, i al final tot queda en no-res. Les mateixes víctimes de sempre, a qui no podem oferir res de bo. Aquest egoisme és totalment contrari a les nostres paraules i desitjos de pau al món. I aquesta contradicció pot fer que es perdi el veritable sentit de les festes que procurem mantenir en el temps.

    I aquesta pau i bons desitjos comença a dins nostre, adreçant-se a l'entorn més immediat que tenim. La majoria de nosaltres no podem resoldre grans conflictes, ni solucionar molts dels problemes que es produeixen al món, però sí fer feliços als que tenim al costat, i amb això ajudar a que la felicitat s'escampi més enllà de casa, del nostre carrer, de la nostra vila.

    Hem d'exigir als nostres governants que siguin resolutius a l'hora d'aconseguir la pau al món, a l'hora d'oferir una vida digna a tothom, i nosaltres hi hem de col·laborar alegrant la vida als que tenim a l'abast. Sovint les petites coses esdevenen importants, si més no hem de tenir la voluntat de contribuir a aquesta pau que diem desitjar amb totes les nostres forces.

De Vallgorguina al Corredor

Hem fet una matinal passejant pel parc del Montnegre-Corredor i us haig de dir que m'ha entusiasmat. No puc dir que ho desconeixia, però sí que és cert que la part que hem trepitjat avui feia molts anys que no hi anava, i en concret el camí d'avui no l'havia fet mai. M'ha sorprès agradablement la capacitat de la natura per resistir la brutal sequera amb què ens obsequia el canvi climàtic. Haig d'entendre, jo que no soc cap expert, que la vegetació se les empesca per adaptar-se a les circumstàncies, molt millor que no pas els humans, que ens trobem indefensos al primer obstacle.

El dia ens ha acompanyat perquè el sol es barallava amb els núvols per poder fer acte de presència, i aquests li ho posaven difícil, la qual cosa feia que no patíssim calor, junt amb l'esforç per enfilar-nos al pla del santuari del Corredor. Dubtàvem entre el Montnegre-Corredor i el Montseny, però des d'allà hem vist que els cims del Montseny no aconseguien desfer-se dels núvols que no ens haurien deixat veure més enllà del nas.

Passejar pel territori t'ajuda a estimar-lo i a respectar-lo. Haig de dir que l'he trobat molt net i polit, i això sempre satisfà, sobretot quan, a ciutat, tenim tants problemes d'incivisme i manca de respecte de l'espai públic.

Hi hem trobat quitxalla d'uns tres anys, que hem sabut que venien des de l'Hospitalet de Llobregat. És molt interessant que ja des de petits se'ls porti al mig del bosc a gaudir de la natura i aprendre a estimar-la. Tot allò que fem i practiquem de petits es diposita a dins nostre i tard o d'hora surt a relluir. Ens fa diferents, i això és el que necessita el país.

Matinal a quatre passes de casa per animar-te a suportar les notícies de la guerra, la injustícia i la crueltat. No em castigo per tenir la sort de poder gaudir de la pau i la tranquil·litat que ens brinda la natura, perquè la meva consciència continua treballant, i la meva queixa contra aquells que permeten la violència i la mort de víctimes innocents és constant com la gota malaia.

Vox no és l'única preocupació

És normal i lògic que a pocs dies de les eleccions generals i veient el que ha passat al País Valencià o a les Balears, estiguem preocupats pels resultats que es puguin produir el diumenge, i resoldre la incògnita de si el PP i Vox sumaran la majoria absoluta que els ha de permetre governar els propers quatre anys, i amb això recular significativament en drets i llibertats. També és cert el que he estat dient aquests darrers dies sobre el paper que ha jugat el PSOE, i com ha provocat que ens trobem en aquesta incertesa. Seria demanar molt una reflexió profunda de l'esquerra per analitzar com es pot donar poder a la dreta i permetre que els més perjudicats pels feixistes acabin sent els que els hi donen el vot i la força.

Però, com dic en el titular d'aquest post, Vox no és l'única preocupació que tenim, també la deriva del PP, però més enllà de la política de partits, tenim la situació econòmica, que malgrat ens diguin que anem bé, les butxaques se'n ressenten, l'abast de la pobresa ha augmentat i ja no només són pobres les famílies que no tenen treball, sinó que amb feina no s'arriba a finals de mes.

I a tot això dos temes que són motiu de conversa, encara que no sempre els hi donem prou importància, ja sigui perquè ho veiem a mitjà o llarg termini, o perquè encara no en rebem les conseqüències. Em refereixo al canvi climàtic, que ens proporciona jornades escandalosament caloroses, després d'uns anys de sequera que va a més, i la grip aviària, que a Polònia ja està afectant als gats i altres mamífers, i que algú ens posa la por al cos dient que també pot encomanar-se a humans.

Quan et trobes en campanya electoral sembla que només puguis parlar del mateix, i que no et pots distreure amb altres coses. La política i els partits polítics tiren molt, però el dia a dia no es pot descuidar, i tot allò que no fem ara per evitar desastres en el futur, no és bo. Aquesta inconsciència que els nostres dirigents han demostrat tenir, però que també hem cultivat nosaltres, sense aturar-nos a pensar-hi, demostra la crisi de la nostra societat, i potser per aquest motiu sorgeix l'extrema dreta, torna el feixisme.

Viure la vida amb els ulls tapats, ignorant l'essència de les coses, practicant aquesta ignorància i la incultura que són realment la base del feixisme, fa que després ens haguem de lamentar de les coses.

¿Com ho podem fer per ser més conscients de tot el que passa al marge de les picabaralles partidistes per ocupar uns càrrecs públics? Hem perdut la confiança en la premsa, en els polítics, en els juristes, en gairebé tothom. No gosem parlar de pèrdua de valors perquè no ens tractin de carrinclons o passats de moda, però al final de tot t'adones que potser és aquesta pèrdua generalitzada la que ens ha portat a l'atzucac d'on no sabem com sortir-nos-en. Realment, Vox no és l'única preocupació que podem tenir.  

Per què sorgeix l'extrema dreta?

És una llàstima que amb tants temes a resoldre i tractar a fons, i que afecten a tanta gent, haguem d'estar preocupats per uns governants que només pensen en la revenja per capgirar tot allò que no els agrada, només pel fet d'haver estat establert i decidit pels seus adversaris. Passa a casa nostra i passa arreu. 

Ens arriben informacions dels EUA, on un expresident acusat de no sé pas quants delictes, pretén arribar al poder per indultar-se i fer trontollar la dèbil democràcia que ell mateix va desmuntar durant els quatre anys foscos de la seva presidència. També, més a prop, cada dia rebem inputs de governants que, aprofitant les eines de la democràcia representativa, es fan forts i invulnerables, trepitjant a tothom que els fa nosa. Podem parlar d'Hongria, Polònia, Turquia...

A casa nostra tenim el serial del PP, de la mà de Vox, adquirint cada vegada més protagonisme i poder, amb la intenció d'eliminar tota una sèrie de drets recuperats darrerament, i que tenen els dies comptats. A tot això cal afegir la lluita contra el català i els catalans.

Quan hauríem d'estar pensant en com reduïm les desigualtats socials i econòmiques del nostre país, cada vegada més grans, i mirar de quina manera podem fer front al canvi climàtic, amb totes les seves conseqüències, o treure de la precarietat laboral a molts joves que no saben què serà del seu futur, malgrat tenir una feina. Mentre no ens dediquem a tot aquest conjunt de prioritats, estem entretinguts veient com la dreta més rància d'Europa va pujant sense que ningú faci res per evitar-ho.

Perquè si la dreta extrema puja és perquè hi ha molta gent que els vota, i si ho fan és perquè estan descontents amb tota la feina feta pels actuals governants. Ningú vol viure pitjor que ara, i el missatge que es rep és que cal un canvi per tal que les coses millorin. És un engany, a no ser que siguis una persona rica, poderosa i amb recursos. Si formes part del gran gruix de persones, ho tens pelut, però precisament són moltes d'aquestes persones que, enganyades, aniran a votar el canvi que ens portarà a una reculada en drets i llibertats.

I aquesta por, que origina tants comentaris, ens fa oblidar els principals problemes de la nostra societat. I quan la dreta extrema arribi al poder, no només els catalans ens queixarem per la patacada que patirem, sinó que hi haurà molts espanyols, la gran majoria, que ho patiran a la seva pròpia pell. Després ens lamentarem, però serà tard. 

I els nostres governants què fan? El ridícul! Es van tirant els plats pel cap, generant molt poca confiança, per no dir gens, i fent que la gent s'abstingui o arribi a votar les forces polítiques que els acabaran perjudicant. És molt trist tot plegat, perquè es podria fer molt, però ningú surt a dir les coses pel seu nom, i només busquen apoltronar-se i viure de la rifeta. Quin país! 

Martí Boada al Calisay

Si ahir començava el dia gaudint d'una visita molt interessant al Museu Episcopal de Vic, tal com us comentava en el meu post, el dia el vaig acabar a la sala Josep Maria Arnau del Calisay, on hi havia programada una conferència a càrrec del científic ambiental i geògraf Martí Boada, arran de la inauguració de la seva exposició Art de Bosc.

A l'acte hi havia també el biòleg i educador ambiental arenyenc Pere Alzina, gran coneixedor dels ocells, de qui hem pogut escoltar en més d'una ocasió interessants conferències, sempre amb un to irònic, però molt pedagògic alhora. I junt amb l'alcaldessa de la vila, que va obrir l'acte, hi va participar també l'Imma Ranera, col·laboradora de Ràdio Arenys.

Martí Boada ens va fer riure parlant de coses molt serioses. El seu coneixement del Montseny o del Montnegre-Corredor serviria per un cicle de conferències sobre quina és la realitat que tenim tan a prop, dels problemes derivats del canvi climàtic i de la pèrdua de coneixements sobre el medi ambient i la natura en general, que ha anat paral·lela a la revolució digital. Martí Boada ens recordava que els nostres avis coneixien molt millor que no pas nosaltres el nom de les plantes.

Ahir parlava, en el meu post, de la sensibilitat com a virtut necessària per preservar la nostra cultura i història. El mateix podria dir avui parlant del medi ambient, i del poc coneixement que tenim dels boscos que ens envolten. Quan desconeixem una cosa se'ns fa molt difícil estimar-la.

De la conferència de Martí Boada em quedo amb alguns apunts que va deixar mig embastats, sense poder-hi aprofundir, però que et fan veure el gran desconeixement que tenim de la natura i el mal ús que es fa de les xarxes socials escampant afirmacions totalment desafortunades, i la importància d'assistir a actes com el d'ahir, on persones com Martí Boada o també en Pere Alzina, et poden explicar tantes coses que ajuden que la nostra vida tingui més sentit i que siguem capaços de valorar i estimar allò que tenim, i lluitar per protegir-ho.

Té tota la raó en Martí Boada quan diu que som molt sensibles davant dels problemes de desforestació de l'Amazònia, per posar un exemple, però no suficient quan es tracte de preservar el nostre litoral, els nostres rials, o el poc verd que ens queda al nostre municipi.