No tot és digital

La nostra generació, la de les persones que ja hem superat els setanta anys, és una generació analògica que s'ha hagut d'anar adaptant a les innovacions, una de les quals és la digitalització de moltes de les activitats de la nostra vida. No tothom, però, ha tingut la possibilitat, l'interès o les habilitats per entrar en aquest món i això el pot deixar al marge del ritme de la societat on li toca viure.

S'ha parlat molt de la bretxa digital, pensant en la gent gran, però també hi ha joves i no tan joves que els enquadraries en el món digital, que tampoc ho porten prou bé, i d'això n'hem de ser conscients, sobretot les nostres autoritats, les encarregades de gestionar la vida pública, sigui a escala local, autonòmica o estatal.

Per què ho dic? A vegades oblidem que encara hi ha molta gent que viu al marge d'Internet, de les xarxes socials, i els seus canals de comunicació són els de sempre, o potser hem de dir dels d'abans. Si la comunicació només es basa en la digital segur que deixarem a persones al marge i això no ens ho podem permetre.

Conscients que el futur i bona part del present és digital no podem oblidar que no tot és digital i que no tothom està immers en aquest món, i no per això els hem de descuidar. Està molt bé que les administracions, però també les empreses i les entitats utilitzin Internet per comunicar-se amb els seus usuaris, clients, socis i ciutadans, però han de mantenir alternatives paral·leles per arribar a tothom. 

Recordeu el típic ban municipal? Aquella notificació de l'alcaldia que es penjava per les cartelleres dels carrers per arribar a la ciutadania? Això ja no s'estila. S'ha substituït per notificacions digitals al web municipal o altres canals i xarxes socials. Certament, ara és molt ràpid i arriba a molta gent sense necessitat de sortir al carrer, però arriba a tothom? Totes les persones d'una ciutat o país se n'assabenten?

No insisteixo més. Ho deixo aquí com a reflexió perquè ens n'adonem si ho estem fent prou bé o no.

Bon any 2026!

Tanquem l'any amb un balanç força negatiu, sobretot pel que fa a la manca de solucions a un dels principals problemes de la nostra societat com és l'accés a un habitatge digne. N'hem parlat molt i els nostres polítics s'han trencat el cap per legislar de manera que es prioritzés l'habitatge de tot l'any per davant del turístic, però els resultats no són els esperats.

En l'àmbit mundial tampoc hem resolt els greus conflictes. Tenim molt present Ucraïna i Gaza, però no són els únics llocs del món on la guerra és present, amb víctimes civils diàries. Moltes reunions als diferents organismes internacionals però incapaços de posar fi a la guerra i el genocidi.

Les diferents conteses electorals han evidenciat l'auge de l'extrema dreta amb un discurs populista que ha enganyat els més vulnerables, els més perjudicats sota governs extremistes. Europa no aixeca el cap i s'agenolla davant dels EUA, amb un president que no només deixarà empremta dins del seu país, sinó que ens arrossega a tots cap a l'abisme.

Davant de tot aquest panorama el futur se'ns presenta força negre. No tenim dipositades grans esperances per aquest 2026 que inaugurarem aquesta mitjanit. Malgrat tot hem de fer el possible per capgirar la situació i podem començar per allà on nosaltres som protagonistes i podem prendre decisions. Aconseguir que al nostre entorn hi hagi pau i serenor. Contribuir en millorar la convivència.

Pel que fa a la vila tenim alguns reptes importants. Ho podem criticar tot, però també podem col·laborar que entre tots millorem el municipi. L'aplicació del porta a porta a tota la vila no funcionarà si ens hi girem d'esquena. Podem estar més o menys d'acord amb el sistema, però aquest és el que la majoria de forces polítiques del municipi, les que ens representen, han decidit. Només cal posar-hi voluntat i facilitar la feina. Hem de tenir clar que, sigui el sistema que sigui, els resultats estaran en funció de l'interès nostre de fer bé les coses. 

Tenim pendent les obres de la nova biblioteca, l'ampliació del CAP, la canalització del Bareu, la millora del clavegueram, l'eliminació de barreres arquitectòniques, la millora de la mobilitat i me'n deixo moltes al tinter. L'any 2026 se'ns presenta amb molta feina pendent que hem de mirar de tirar endavant i evitar que en el pròxim balanç tornin a aparèixer els mateixos deures. Us desitjo una bona entrada d'any, i un millor 2026 per a totes les vostres famílies. 

A casa som de Pepephone, però...

Des de fa una colla d'anys, a casa ens vàrem apuntar a Pepephone i n'estem molt contents. És una empresa que no et molesta gens amb propaganda i, a més, quan t'escriu és per regalar-te alguna cosa o altra, i ho aprofita per disculpar-se per l'estona que li has de dedicar. Avui mateix ens han informat que a partir d'ara ens augmentaven en 10 GB mensuals la nostra disponibilitat per moure'ns per Internet. Probablement no els representa cap cost, però fan contents els seus clients.

Però no tot són flors i violes, i sempre hi ha alguna cosa a millorar. Pepephone no és l'excepció i m'ha sabut greu constatar-ho. 

Fa un mes, analitzant l'app de Pepephone vaig veure que podies canviar l'idioma. Tens l'opció de passar a l'euskera, però no al català. Vaig fer la consulta, per saber si es tractava d'una versió antiga de la meva app, i no m'ho varen saber aclarir. Ha passat un mes i ho he tornat a mirar. Continua igual.

Avui he contactat amb l'empresa perquè em diguessin si tenien intenció d'incorporar el català a l'app. La resposta no ha estat positiva. No sé si l'interlocutor se m'ha tret de sobre, perquè això del català ni li importa ni l'interessa, o bé ha fet la consulta a algun superior i li ha dit que no. Que no tenien previst incorporar la nostra llengua.

Quan et mous en línia, amb empreses també, no saps mai si parles amb un treballador que sap fins on sap, o pots contactar amb algun responsable que pugui donar la cara per l'empresa. Aquest és el dubte que m'ha proporcionat el meu interlocutor, però atesa la resposta, sempre en castellà, haig d'entendre que Pepephone no té interès per la meva llengua, i em sap greu.

Mai les alegries són completes. Estàs content pel tracte que t'ofereix una empresa de serveis, però alhora menystenen la teva llengua, que tant estimes. Sempre els he parlat en català, perquè aquest és el meu costum. Suposo que m'han entès, però no estan per la feina.

Passar desapercebut

Sempre he pensat que el més trist de la vida d'una persona ha de ser passar desapercebut. Que ningú no noti la teva presència. Que no aportis res a la societat on vius. L'objectiu de tothom hauria de ser contribuir en la vida dels altres, aportant el teu gra de sorra, de coneixements, sentiments, treball, esforç, idees... Fins i tot els vegetals tenen el privilegi de motivar els humans, i això que estan fixes en un lloc i molt limitats.

Si bé és important la teva aportació a la vida en comú, no hi ha dubte que aquesta pot ser negativa i fins i tot deplorable. Tenim prou casos de persones que han estat protagonistes durant la seva vida, i que han fet més mal que no pas bé a la resta d'humans. Són personatges que tenim molt presents, ja sigui perquè hem compartit llocs i moments amb ells, perquè han condicionat la nostra vida, o perquè han esdevingut claus en el transcurs de la història.

És clar que, en referir-me a la importància de no passar desapercebut, pensava en totes les persones que sumen i no pas resten. Aquelles persones que ajuden i no destorben. La gent que genera felicitat, facilita les coses i fa avançar. En cap cas pensava en aquelles que porten a sobre la maldat, sigui per interès personal, o per afany de poder, menystenint els altres, odiant-los o martiritzant-los. En tenim uns bons exemples, i ens n'hem d'allunyar sempre que podem.

Aquests dies en què la guerra és molt present, ens adonem de la facilitat amb què uns personatges aconsegueixen el poder i només serveixen per destruir, per eliminar uns drets que han costat molt d'aconseguir. I els observem amb impotència, sense força ni capacitat de reacció més enllà de la nostra protesta, les nostres declaracions i el nostre rebuig. 

L'altre dia em preguntava què està passant?, i em costa trobar-hi un sentit. La conclusió, però, és clara: al mal, al dolor, a la barbàrie s'hi arriba massa fàcilment. El bé, el respecte, l'estima, han de fer-se lloc amb prou dificultats. Per què és tan difícil decantar aquelles persones que no passen desapercebudes, no pas per la bondat i l'esperit de col·laboració, sinó per la maldat que escampen, i el dolor que provoquen? Procurem oblidar-nos de les minúcies i centrem-nos en tot allò que és important i que cal enfrontar-s'hi amb energia. Siguem visibles, pel bé que aporti la nostra actitud, el nostre esforç de cada dia.

Ni m'interessa ni m'aporta res

No he seguit la manifestació convocada per Feijóo a Madrid i que, segons diuen les notícies, ha reunit unes cinquanta mil persones. No l'he seguit perquè no m'interessa gens ni mica. No m'interessa perquè no aporta res. És una manera de desgastar el govern i no pas de fiscalitzar-lo, que seria la seva obligació.

El nostre sistema democràtic ofereix la possibilitat d'escollir els nostres governants cada quatre anys. No sempre la força guanyadora aconsegueix formar govern, si no obté la majoria absoluta i no és capaç de sumar amb altres partits polítics. Això, pel que fa a Espanya, li va passar al Partit Popular, i si ens fixem en l'Ajuntament de Barcelona, a les darreres eleccions, ho va patir Junts.

Quan un partit polític es queda a l'oposició té l'obligació de fiscalitzar l'obra de govern, procurant que es facin bé les coses. No li faran com ell voldria, però ha de mirar que s'actuï correctament, fent bon ús dels recursos públics i, fins i tot, observant si aquelles promeses electorals s'estan complint o no. Dedicar-se tot el temps a exigir que s'acabi el mandat o la legislatura, segons el cas, per convocar noves eleccions i a veure si s'aconsegueix canviar els papers, és una mala praxi i una presa de per als ciutadans.

S'ha dit molt que Feijóo encara no ha exposat què faria de diferent si ell residís a la Moncloa. Què podríem esperar d'ell i del seu partit polític si estigués governant. Simplement, s'ha dedicat a demanar al president del govern espanyol que plegui i convoqui eleccions. Això és una desautorització de la mateixa capacitat de governar. És paper mullat. És enredar la perdiu i només buscar el poder per al poder.

És per això que no m'interessa el que em puguin dir, al marge del que puc pressuposar que passaria si arribés a governar amb l'ajuda de Vox, si ens fixem què està passant a les autonomies que estan sota d'ells. Si afegim l'actuació esperpèntica de la presidenta madrilenya a la trobada de presidents d'aquest divendres, ja no cal dir res més al respecte.

I amb això no defenso l'actuació de l'actual govern. Estic amb desacord amb moltes coses, i la primera que em ve a la memòria és l'incompliment de la derogació de la llei mordassa, que va prometre en campanya electoral. Una cosa no treu l'altra, però el que sí que fa és que no hi dediqui ni un segon a escoltar què diuen des de la plaça d'Espanya de Madrid.

Què passa amb la licitació de contractes públics?

Arran de la renúncia de l'empresa que va guanyar la licitació per a la gestió del trenet a la nostra vila, he volgut reflexionar sobre el que està passant en els concursos per a la contractació de serveis del nostre ajuntament. En la majoria dels casos es presenta una sola empresa, i també s'ha donat el cas d'haver-la de declarar deserta.

El fet de no poder escollir entre diferents ofertes és un problema per a la nostra administració. Ens queixem dels monopolis dels serveis on no hi ha competència (em ve al cap ara la concentració bancària) i ara ens trobem que a l'hora de contractar un servei públic, no tenim l'opció d'escollir la millor proposta.

La renúncia d'aquesta empresa, que ha preferit incomplir el contracte signat i quedar-se amb un altre més avantatjós econòmicament, no seria tan greu, si en la licitació s'hi haguessin presentat més empreses. Ara, no tenim recanvi, i a les portes del mes de juny es fa impossible disposar del trenet per aquest estiu.

Si repassem les darreres licitacions veurem que hi ha altres casos tant o més greus, sobretot tenint en compte l'abast del servei i la repercussió que podria tenir una renúncia, quan es tracta de serveis essencials. Parlo de la recollida selectiva de la brossa, que només va rebre una oferta i que s'ha de posar en marxa el dia 1 de juny. Ens ha passat amb l'escola bressol, amb l'escola de música, i tot un reguitzell de contractes. Per no parlar d'aquelles subcontractacions, sobretot en obres, que acaben deixant la feina a mitges.

On és el problema? Estem elaborant uns plecs tècnics i administratius de manera errònia, que no interessen a pràcticament ningú? Falten empreses disposades a treballar per a l'administració pública, amb tot el que representa? Com es pot resoldre aquesta manca d'interès de les empreses per concursar a l'administració?

Crec que seria bo analitzar els motius d'aquest desinterès. No es tracta de culpar a ningú, sinó d'intentar millorar les ofertes perquè resultin atractives a més empreses, i que aquestes, si hi són, surtin de sota les pedres per aconseguir donar el servei. El preu és un incentiu, però no ha de ser l'únic.

El Senat Municipal

Avui llegia al web municipal la notícia de la mort de qui fou regidor d'Arenys de Mar, el senyor Francesc Pi. Un regidor del Partit Popular arenyenc que va assumir responsabilitats en esports, amb el pacte amb el Partit Socialista, presidit per Ignasi Moreno. A la notícia es comenta que va formar part del Senat Municipal, que vàrem constituir l'any 2008, format per exalcaldes i exregidors, i que havia de servir per debatre temes d'interès per a la vila. Un organisme que figura al Reglament Orgànic Municipal, però que va tenir una vida efímera.

No cal dir que em sumo al conjunt de mostres de condol que arriben de totes bandes. Mai agrairem prou les persones que han decidit dedicar el seu temps lliure a treballar per a la millora del funcionament dels serveis públics locals. Una tasca que tothom hauria d'assumir en algun moment de la seva vida.

La intenció de crear el Senat Municipal d'Arenys de Mar fou l'aprofitament de l'experiència i coneixement de les persones que havien tingut responsabilitats de govern o havien format part del Consistori, moguts per l'estima i interès per millorar la vila, i que havia de servir per afrontar els grans reptes. El dia a dia acostuma a assumir-se des del govern de torn, amb el suport i seguiment dels grups municipals de l'oposició, però hi ha temes que són de mitjà i llarg termini que és bo analitzar. Forma part de l'exercici de la planificació, que sovint es menysté o s'ignora. 

He pensat que, si des del govern municipal actual, es fa aquest recordatori d'aquest organisme, potser fora bo anar un xic més enllà i recuperar-lo. Hi ha un seguit de temes que Arenys hauria d'abordar, per no limitar-se a anar tapant forats i resolent allò que es presenta, sinó avançar-se als esdeveniments i marcar les línies de futur de la nostra vila. 

Estic convençut que si anéssim unes passes endavant, evitaríem alguns dels problemes que ens apareixen, de manera improvisada, bàsicament per manca de planificació. Segur que moltes de les persones que hem assumit algun tipus de responsabilitat municipal, ens hi apuntaríem. Només cal posar-ho en marxa.

La manera de fer de Junts!

Permeteu-me que em fiqui allà on no em demanen. M'he fixat en el congrés de Junts, a Calella, i concretament en tres punts de modificació dels seus estatuts, que es portaven a votació. Per una banda, bloquegen les llistes de les candidatures que es presenten per dirigir el partit, també permeten poder entrar a l'equip directiu encara que s'acabin d'apuntar al partit, i podran continuar compaginant el nombre de càrrecs que vulguin. 

I per què ho han votat així?

Perquè interessa als actuals dirigents. No volen que es qüestioni a ningú de la llista que presenten. Hi volen inscriure una persona que acaba d'arribar, i hi ha un dirigent que ostenta diferents càrrecs i el volen protegir. Més simple que això no hi ha res.

Són lliures de decidir com es volen organitzar, i no ens ha d'importar, perquè no som de la colla. Però sí! Per què ens pot importar? 

Els que defensem les llistes electorals obertes, de manera que la ciutadania pugui escollir les persones que l'ha de representar a les institucions públiques, no ens pot agradar aquest posicionament. Si dins del partit es protegeixen i no permeten que ningú qüestioni a ningú, com voleu que després defensin llistes obertes a les eleccions? Assumpte tancat!

Decidir que no és necessària una certa antiguitat per formar part de la direcció del partit, també grinyola una mica. Hi ha experiències, en entitats, d'entrada massiva de nous socis poc abans d'una assemblea, amb la finalitat d'aconseguir-ne la direcció i canviar la dinàmica i el treball d'anys. Ara, com que els interessa a col·locar-hi una persona que acaba d'arribar, canvien la norma. 

I rebutjar la incompatibilitat de l'acumulació de càrrecs perquè hi ha un company que hauria de retirar-se, tampoc no sembla un argument prou sòlid. I és clar, penses que, en aquesta línia, si arriben a legislar, elaboraran les lleis en funció dels interessos personals de la seva gent.

Com que el nostre sistema democràtic es basa en els partits polítics, d'alguna manera podem opinar al respecte, perquè en el fons ens condiciona la manera d'organitzar-nos. Si governen, segur que aplicaran els mateixos principis, i no els acabo de trobar ben justos.

De moment, tenen feina per recuperar tot el que han perdut i tornar a ser un partit polític amb possibilitats de governar el país. A mi m'agradaria que aquestes coses es fessin diferent, però ningú em demana l'opinió, i el que jo pugui opinar, poc els interessa!

El PSC no hi pinta res!

Ara que encara hi som a temps, abans no decidim a qui donem el nostre vot el proper diumenge, és bo tenir present el paper que fan els nostres polítics i la seva incidència a Madrid. Si ha quedat clar que ERC, tot i ser necessaris perquè els socialistes espanyols continuïn governant a Espanya, no ha aconseguit res més que els indults als seus dirigents, no podem deixar d'observar els socialistes catalans, que una vegada rere l'altra queden desautoritzats pels seus amics espanyols. El PSC tampoc no compta per a res!

Avui llegia la premsa i he vist que el govern espanyol del PSOE vol presentar recurs d'anticonstitucionalitat a una llei aprovada al Parlament català, amb els vots del PSC. Es tracta de la llei que ha de fer front a la sequera. No estem parlant de declaració d'independència, ni de reclamacions a les inversions promeses i que no arriben, sinó d'una llei tan bàsica i urgent com és la de combatre la sequera.

Indigna veure com els nostres amics del PSC s'esgargamellen demanant el vot per Pedro Sánchez mentre aquest passa solemnement de nosaltres i no ens té en compte per a res. Davant d'aquesta posició, només podem anar a Madrid a cantar les veritats i deixar de donar suport inútil a canvi de res.

Ja ho sé que ens preocupa molt l'arribada del feixisme a la Moncloa, i que hauríem d'ajuntar esforços per evitar-ho, però no podem deixar de dir que els socialistes no ens beneficien en res. Si en algun moment el PSC va tenir protagonisme a Espanya, amb ministres i diputats que tenien influència a Madrid, això ja és història. Ho és per la manca de lideratge escaient, amb persones de vàlua contrastada, però també per un desinterès descarat cap al fet català. Al PSC sempre hi ha hagut dirigents que no tenien cap estimació al país, i no em refereixo a la independència, sinó a tenir cura perquè el nostre tracte des de Madrid fos just. Ara, però, sembla que són la majoria els que des de dins del PSC tenen un desinterès total cap al nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. I això queda palès a l'hora de defensar les lleis que el nostre Parlament aprova, fins i tot amb el vot favorable dels socialistes catalans. A què juguen?

Sabem que el PSC guanyarà les eleccions a Catalunya i que serà un bon puntal per a Pedro Sánchez, a qui volen de president, però no tingueu cap dubte que per al nostre país no seran garantia de res. Cal que les forces independentistes, úniques defensores de la nostra cultura i el nostre país, tinguin veu pròpia i força a Madrid, si més no per deixar clara la injustícia que pateix el nostre poble. 

Un dia trist per als subscriptors de l'ARA

Avui em fa vergonya reconèixer que soc subscriptor del diari ARA des del primer exemplar, quan el director n'era en Carles Capdevila i el projecte molt més ambiciós i interessant del que pugui ser avui. Ahir opinava sobre el descens del nivell dels col·laboradors actuals de la secció d'opinió, i avui hi haig d'afegir a tota la direcció.

M'ha sabut molt greu veure que a la portada del diari, de manera prou manifesta i contundent, sortia la notícia de la nova cançó de la Shakira. No l'he escoltat ni hi tinc cap interès per fer-ho. Només sabent de què va ja en tinc prou com per deixar-ho de banda. Però, a més, em fa ràbia que se'n faci tant de ressò, i que sigui el diari on hi estic subscrit, que en parli a primera pàgina, encara em sap més greu.

Ja fa temps que observo un empobriment dels continguts del diari ARA, i em fa replantejar si continuo donant-li suport econòmic, amb la meva subscripció. La veritat és que no trobo cap alternativa clara que em faci donar-me de baixa, però és cert que ho tinc present molt sovint, sobretot quan estic llegint tot el seu contingut diari.

Avui, fins i tot l'Antoni Bassas, que juga un paper important al diari, ha utilitzat la seva columna per parlar del mateix tema. Sembla que no hi hagi coses més importants de què parlar, com per estar malgastant temps i recursos amb notícies d'aquest nivell i interès. Potser és que calculen que els lectors de l'ARA tenen ganes de conèixer més detalls de la popular cantant, però sobretot de les disputes i rancúnies amb el seu ex. Si és així, jo dec ser dels pocs lectors que no hi vull dedicar ni un segon.

Ens queixem molt dels nostres polítics, però potser caldria analitzar què més hi ha al nostre país que valgui la pena canviar i millorar. La premsa, per exemple, cada vegada és menys interessant, i no crec que sigui per manca de bons periodistes, però sí per una mala orientació i assessorament.

Tant de bo que les coses canviïn, i que tots siguem més crítics i donem a conèixer la nostra opinió, per veure si els responsables, en aquest cas del diari ARA, s'adonen que potser no ho estan fent tan bé com caldria i suposen. Avui és un dia trist per a la comunitat de lectors i subscriptors del diari ARA.

Reinventar TV3

Vaig llegir l'entrevista al director de TV3, el senyor Sigfrid Gras, al diari ARA, i la veritat que em va decebre una mica. Avui la Mònica Planas, també al diari ARA, no el deixa gaire bé. M'imagino que no és fàcil dirigir en aquests moments una televisió pública, amb els nous reptes, bàsicament per sortir de la televisió tradicional, que ja no convenç. I ha de ser difícil per la pressió política que reben, a part del que puguin dir i expressar els teleespectadors.

Haig de dir que miro molt poc la televisió, però sí que he passat èpoques que era més fidel a la cadena. Suposo que la poca qualitat dels programes que s'emeten també hi ha influït, però no vull donar-los tota la culpa. M'ha deixat d'interessar la televisió i em dedico més a la lectura. Les notícies del dia les pots trobar a qualsevol racó d'Internet i no quedar despenjat.

Pel que es desprèn de l'entrevista esmentada no es genera gaire entusiasme ni es preveu cap gran millora del panorama televisiu català. Estic segur que hi ha bons professionals que hi estan treballant, i que buscaran la manera de mantenir un nivell adequat perquè la televisió no acabi desapareixent de les nostres vides, però segur que ho tenen difícil.

Em fa gràcia quan parlen de limitar la política als espais televisius, quan la política està a tot arreu. Una altra cosa és evitar propaganda gratuïta dels partits polítics, sobretot quan aquests són els que dirigeixen el país. La política en sentit ampli és present en totes les relacions humanes, i és bo reflexionar-hi i poder saber què hi ha de cert en totes les decisions que es prenen i que ens afecten directament.

També és cert que hem viscut uns anys amb un excés de tertúlies que han tingut en el Procés la base de tota la xerrameca. Estem una mica cansats, i s'ha de trobar l'equilibri per deixar de mirar-nos el melic, sense oblidar que no podem viure al marge del que passa al món, el més immediat, però també el més llunyà.

La tria dels tertulians també ha estat una llosa que ha afectat la credibilitat de la televisió. Segurament no s'ha escollit els millors, prioritzant els amics i els més accessibles. Entenc que no és fàcil trobar el posicionament idoni per no ser rebutjat pels més fidels seguidors, obrint les portes a aquelles veus que són més crítiques, però que poden aportar una visió des de fora que ens ha d'enriquir a tots plegats.

Estic convençut que difícilment tornaré a mirar la televisió amb la freqüència que ho havia fet anys enrere, però sí que m'agradaria poder descobrir una televisió que m'aportés més coneixements, més opinions diverses, sense oblidar la gran tasca que la televisió catalana ha fet per fomentar la nostra llengua i la nostra cultura. Ha estat el contrapès a la repressió que ens ha vingut de fora, i d'un sector intern de pensament anticatalà.

Toni Soler, supervivent

Darrerament se'm fa difícil trobar articles interessants al diari ARA. Soc subscriptor de l'ARA des del primer dia i ho continuo essent tot i considerar que no està passant pels millors moments. Quant als articulistes, no sé si hi ha hagut baixes voluntàries o forçades, però el cas és que he trobat una davallada del llistó qualitatiu o, si més no, d'interès personal. Hi ha articulistes que continuaré llegint, coincideixi o no totalment amb les seves opinions, però que sempre em mereixen credibilitat i base raonable. I avui em refereixo a l'article d'en Toni Soler, a qui llegeixo setmanalment.

"Robar no és la paraula" m'ha semblat un títol molt encertat i també tot el seu contingut. No ho sabria dir millor i hi estic totalment d'acord. Em molesta el victimisme, però penso que titllar aquest escrit de victimista seria un error, un insult a la intel·ligència, perquè el raonament d'en Toni Soler és molt clar. 

Des de sempre els conservadors espanyols han treballat per afeblir l'estat i jo afegiria que els progressistes, que tant se'n vanaglorien, no han estat prou contundents a l'hora de reforçar-lo i dotar-lo de suficients recursos per garantir una millor justícia redistributiva de la riquesa del país.

Podria pensar que l'impost sobre el patrimoni és redundant, tenint en compte la imposició sobre la renda, i també afegir que dissortadament les grans riqueses troben la manera d'estalviar-se l'impost i al final qui l'acaba pagant és la classe mitjana. Però el més important de tot això és la referència que l'articulista fa al sistema de compensació territorial a Espanya, que fa que autonomies com Andalusia siguin receptores de diners que provenen d'altres com Catalunya. Si hi ha aquesta compensació resulta més dubtosa la llibertat d'aquestes comunitats receptores d'eliminar l'impost. D'alguna manera ja els hi paguem nosaltres, tinguem o no patrimoni.

Com ja comenta en Toni Soler, el tema és el mateix de sempre i per més que opinem al respecte, mai ens acceptaran les raons. Al final el que es pretén és que els catalans paguem els plats trencats d'una mala distribució econòmica del país, fruit d'una dictadura que va durar quaranta anys, i altres elements que no convé parlar-ne gaire perquè no et comencin a insultar i titllar de supremacista.

Celebro que Toni Soler continuï escrivint el seu articule setmanal, i confio en l'arribada de nous articulistes que em resultin tant o més interessants.

L'increment de preus

Paral·lelament a l'aprovació, per part del govern, dels pressupostos per a l'any 2022, vivim una espècie de psicosi per l'augment dels preus dels productes, ja sigui per l'encariment del transport o de les primeres matèries, i al que s'hi afegeixen els problemes que hi ha d'estoc de vidre i cartró. Aquest increment dels preus es considera que anirà a més en les properes setmanes, i els comerciants animen als consumidors a comprar abans de festes, quan es calcula que els preus estaran molt per sobre dels actuals.

Els efectes que té l'encariment de primeres matèries i transport són ampliades pels comentaris que corren per les xarxes, que fan d'altaveu i, en certa manera, contribueixen al mateix encariment. Fins ara els grans magatzems han aturat la crescuda, tot rebaixant el seu marge de benefici, però això té un límit, i si es posen tots d'acord, l'apujada és assegurada.

Els ulls estan posats en els efectes que això pot tenir sobre el preu del diner, que alhora comportaria un increment de les hipoteques, un cop dur per a les persones que tenen contractada una hipoteca amb interès variable. Fa molt temps que el preu del diner es manté a mínims, però tot fa preveure que aquesta situació està punt de canviar i que el preu també s'enfilarà, amb el perill de que caiguem en un procés inflacionista que no tingui aturador a mitjà termini.

Cal que els governs ho tinguin en compte i trobin la manera d'evitar al màxim l'augment de persones en situació de precarietat, sobretot pel que fa a les necessitats bàsiques de subsistència. La pandèmia ha contribuït a fer més gran el nombre de famílies amb problemes per arribar a finals de mes, i si el procés inflacionista arriba, seran més les famílies necessitades d'ajut. La sentència del Tribunal Constitucional sobre la rebaixa de l'IRPF a les rendes més baixes, tampoc hi ajuda.

Només una oferta per al porta a porta d'Arenys

No és una bona notícia que només s'hagi presentat una empresa en la licitació per a la concessió de la recollida selectiva de la brossa a la vila d'Arenys de Mar. Ho dic, perquè això no permet fer comparacions i atorgar-ho a la millor, la que més garanties pugui donar de fer un bon servei, tal com la població es mereix.

Podríem estar especulant per què només ha interessat a una empresa, quan n'hi havia gairebé una trentena que inicialment havien mostrat cert interès. No crec que sigui perquè vagin sobrats de feina, més aviat em decantaria perquè les condicions de les clàusules tècniques aprovades no són prou atractives per a les empreses. De totes maneres, això ens ho hauria d'explicar l'equip de govern, si més no fer-nos saber quina és la seva opinió.

Tot això no treu que l'empresa interessada, que desconec quina és, no ho pugui fer bé, i aconseguir que la vila d'Arenys deixi de ser motiu de crítiques per totes bandes, per la deixadesa i la brutícia, quant a recollida de la brossa. 

Vaig dir en el seu moment que desitjava creure que les clàusules redactades per aquest servei serien molt ben fetes, i que comportarien aquesta garantia de bon funcionament. Hi ha hagut problemes, a part de la durada per redactar-les i el consens per aprovar-les. Finalment ha quedat clar que no interessen a la majoria de les empreses, i també ha generat moltes protestes entre els vilatans, aquells que no estan d'acord en aplicar el sistema porta a porta a tot el municipi.

S'està fent molt llarg tot el procés, i entretant Arenys dona una mala imatge, que hauríem d'intentar millorar. En primer lloc, caldria més compromís dels vilatans per respectar l'espai públic. No perquè ja ho passen a netejar, ens podem permetre la llicència de llençar papers a terra, o confondre un paperera amb un contenidor de brossa. Després caldria demanar a l'Ajuntament més rapidesa a resoldre aquella acumulació de brossa que a vegades es produeix, i sancionar qui ho estigui fent malament. No ens pot fer por fer pagar per una mala praxi, per incivisme, per no tenir ganes de col·laborar en la netedat de la vila.

Seguirem el procés de concessió del servei de recollida selectiva de la brossa, però no ens ha agradat la notícia d'avui i el poc interès empresarial en aconseguir el servei de neteja. Alguna cosa no està bé, i seria bo que l'equip de govern ens ho expliqués.

Passem pàgina d'aquest any!

Ahir no vaig escoltar el missatge d'Any Nou del president català perquè no m'interessa. No m'interessa el que pugui dir-me el president, però sí que m'interessa el que pugui passar al meu país. Més que desinterès el que em passa és que m'avergonyeix escoltar-lo, i això no m'havia passat mai abans, fos qui fos el president de torn. Em podia agradar més o menys, però no m'avergonyia. Ara sí.

He escoltat a les notícies la reacció dels altres presidents autonòmics, i evidentment tot han estat crítiques a les paraules del nostre president, però això no vol dir res, perquè també les hauria rebut qualsevol altre dels presidents. Catalunya està sempre sota la mirada de tothom, faci el que faci és criticada i nosaltres els catalans que ens estimem la pàtria, també. És per això que em sap greu saber que el nostre president és un bocamoll, que borda molt, però no mossega. Aquestes declaracions que fa, però, serveixen perquè els adversaris trobin l'excusa on basar la seva crítica. No els donem arguments, que no els necessiten!

Us desitjo a tots un any molt millor que aquest 2018. Desitjo que els presos polítics puguin sortir al carrer i els exiliats tornar a casa. Ho desitjo encara que ho veig molt complicat, i encara més si mantenim el govern català actual, que sincerament crec que no ens mereixem.

Pressupostos generals criticats per tota l'oposició

Confesso que no m'he llegit els pressupostos que ha presentat el ministre Montoro i per tant tot el que pugui escriure en aquest post és a partir de la informació que ha tret la premsa de les opinions dels diferents partits polítics espanyols. Llegir, però que Joan Rangel els considera negatius per a Catalunya, ja m'ho diu tot.

Una vegada més Catalunya és castigada en la distribució dels diners del Pressupost inicial espanyol. Remarco inicial, perquè no té res a veure amb el Pressupost liquidat que s'obté l'any següent, on les inversions previstes a Catalunya no es compleixen en un percentatge molt elevat. És a dir, no cal que ens preocupem massa de la poca inversió prevista, sinó que ens fixem en la inversió realitzada per poder exclamar-nos.

La puntualització de la importància del pressupost liquidat no és la primera vegada que en parlo en el meu blog, però lluny de ser una simple mania personal, es tracta de la clau de volta per entendre i valorar la política inversionista del govern de l'Estat. En el cas dels ajuntaments també es fa extensiu.

Quantes vegades no hem vist que fins i tot del pressupost ordinari es realitzen sistemàticament modificacions de crèdit en gairebé tots els plens municipals de l'any. Això fa que de la previsió inicial a la resultant hi hagi una gran divergència. Que no ens hi fixem els ciutadans, o fins i tot la premsa, podria tenir una explicació, però que els grups municipals de l'oposició no hi mostrin un especial interès, té delicte!

Arenys de Mar haurà d'aprovar un pressupost per al 2016 sense que l'equip de govern tingui majoria absoluta. Això farà que l'oposició, en conjunt, o parcialment, tingui alguna cosa a dir-hi. Seria bo que es treballés bé tornant de vacances, per tal de consensuar un pressupost adequat a les necessitats de la nostra vila. Sé que estem parlant de pressupostos molt petits, però això no treu que no s'hagi de lluitar per a la millor destinació, amb un nivell d'exigència en eficiència important.

Seguirem amb atenció les decisions de l'equip de govern, però també la complicitat i treball dels grups municipals de l'oposició, sobretot d'aquells que poden donar la majoria absoluta al govern municipal.

Rajoy amenaça amb una regeneració democràtica

Avui Rajoy ens ha amenaçat amb regenerar la democràcia, i quan això ve del PP és un perill. Fins ara no hi ha cap modificació que venint del PP hagi suposat una garantia pels drets assolits per la població. Sí per a una minoria, la que el PP beneficia amb la seva política de dretes i centralista.

Ha parlat de la reducció dels aforaments, però també de la llei electoral municipal, perquè l'alcalde o alcaldessa sigui votada directament pels electors. Tot és discutible, si hi ha bona voluntat, però l'experiència ens demostra que només hi ha interès partidista. Un exemple, per no carregar totes les tintes a Madrid, és la incapacitat per consensuar una llei electoral catalana. No es discuteix la idoneïtat de la llei, sinó els guanys o pèrdues dels diferents partits amb un canvi de la llei.

Penso que la millor manera de regenerar la nostra democràcia seria eliminant corruptes i limitant les possibilitats de caure en la corrupció política, afavorint la transparència i no protegir els culpables, com ha esdevingut tan habitual.

La regeneració democràtica també hauria de passar pel món judicial i, sobretot a l'hora d'escollir els jutges i magistrats a qui se'ls confia tota l'autoritat, capaç fins i tot de tirar per terra les lleis aprovades pels parlaments i referendades per la ciutadania. Si no es treballa en aquest sentit, qualsevol regeneració no serà més que una emblanquinada per amagar la realitat, el veritable problema.

Tot això passa el mateix dia en què Pablo Iglesias ha fet el seu discurs al Parlament Europeu, amb un to força diferent al que ens tenen acostumats els representats polítics dels partits tradicionals. No sé si aquest discurs és un presagi de canvis en la política al nostre país, o serà un clam en el desert.

Alguns articles de Ràdio Arenys es poden millorar

Com ja he dit aquí en més d'una ocasió, sóc lector assidu del web de Ràdio Arenys, que em serveix per posar-me al dia del que passa a la meva vila, ja que no escolto l'emissora ni sóc 'arenyauta', per culpa del mal ús que en feien alguns i, per tant, tampoc no m'assabento de les xafarderies.

Reconec que sóc maniàtic amb les faltes d'ortografia de la premsa, tot i que això no treu de fer-ne en els meus escrits, encara que treballo per millorar cada vegada més. Quant al redactat ja sóc més permissiu, perquè reconec les meves febleses. Tot i així, quan el defecte és greu i repetit, se'm fa difícil no recriminar-ho. Alguna vegada se m'ha acusat de purista des de llistes de correu i revistes locals, i ara ho podran fer des del web de la ràdio municipal, però avui m'ha semblat excessiu. 

Ja em perdonarà en Xavi Mir, si em llegeix, que pensarà que em podria dedicar a altres menesters, que prou feina tinc, però sí que m'agradaria que llegíssiu la notícia sobre el llibre d'en Pep Quintana, a qui aprofito per felicitar de cor.

El titular fa: "El llibre d'en Pep Quintana és el més venut a Arenys". La deducció que n'he fet ha estat que, a la vila, el llibre que més s'havia venut era Ni l'apuntador d'en Pep Quintana. Quan he començat a llegir la notícia m'he adonat que el llibre més venut a Arenys coincidia amb la resta del país, és a dir, la novel·la L'analfabeta que va salvar un país de Jonas Jonasson, i després afegeix que dels llibres escrits per arenyencs, el més venut havia estat el d'en Pep. La qual cosa no té res a veure amb el titular de la notícia.

En general tot l'article té molt que desitjar i no vull que el meu apunt es vegi com una crítica sense sentit al treball d'un professional o voluntari de Ràdio Arenys, sinó una manera de fer reflexionar sobre la necessitat de fer bé la feina, cadascú la que li toca, però amb esforç i interès. A vegades és poc interès el que fa que els resultats no siguin prou bons. 

Sigui com sigui, l'ambient d'ahir a la placeta de l'Església era festiu i digne de la diada de Sant Jordi. Enhorabona a tots i totes.

Per cert! el regidor Àlex Acero ha respost a l'acusació d'ERC d'haver filtrat informació als guinguetaires. El regidor assegura que no només no va ser ell, sinó que ningú va filtrar cap tipus d'informació als guinguetaires, tal com aquests sembla ser que varen afirmar. Ja veurem si endevinarem què va passar realment, però fos el que fos, el concurs per a l'adjudicació de les guinguetes, com el de la recollida de la brossa, més aviat han estat vergonyosos.