Excés de tacticismes

Puc entendre que en el món de la política els partits que governen o aspiren a poder-ho fer, utilitzin diferents tàctiques per aconseguir guanyar adeptes esperant el moment de les eleccions. Si féssim un paral·lelisme amb el futbol veuríem que els bons equips estudien diferents tàctiques per aconseguir fer entrar la pilota a la porteria contrària més vegades que el seu adversari. La tàctica és important, però no ho és tot.

Sovint ens trobem que s'abusa del tacticisme fins al punt que ens avorreix o, el que encara és pitjor, ens decep i provoca desconfiança. La fiscalització que fa l'oposició a l'obra de govern pot utilitzar diferents tàctiques que li siguin favorables i aconseguir deixar en evidència el govern. Aquest també n'utilitzarà per confondre l'oposició i justificar la seva política de govern. El problema està quan tot plegat és un conjunt de tàctiques que només pretenen confondre l'altre i seguir governant, o bé embolicar la troca per intentar fer caure el govern, sense una alternativa clara i positiva que beneficiï la ciutadania.

Aquesta setmana hem tingut un exemple que, al meu entendre, és fruit d'un tacticisme equivocat i que no ha aconseguit millorar la situació ni resoldre res beneficiós per a la ciutadania. Em refereixo a la llei òmnibus que ha presentat el govern de l'estat al Congrés de Diputats i que ha estat rebutjada. Què pretenia el govern? Deixar en evidència els partits dretans davant la negativa d'aprovar l'augment de les pensions? 

És cert que molts ciutadans, entre ells molts pensionistes, s'han enfadat amb el vot del PP, Vox i Junts, però probablement no s'han adonat dels motius del vot contrari d'aquests partits polítics. Realment estan en desacord amb l'increment de l'import de les pensions, o el que no els agrada és tot el que el govern havia afegit al darrere per intentar colar-ho?

Crec que l'honestedat és molt important, també en política. Si vols aprovar un augment de les pensions, presenta-ho sense farciment i segur que ho aconseguiràs. Si pretens aprovar més coses, sigues valent i lluita-ho per aconseguir-ho. Llavors deixaràs realment en evidència els altres, no pas ara.

Cal ser honestos

Aquests dies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials hi ha molts comentaris relacionats amb el genocidi de Gaza, sobretot arran de la posada en marxa de l'anomenada flotilla que ahir va ser assaltada per militars israelians. Hi ha diferents posicionaments, i amb això no hi ha res a dir, però sí que s'ha de criticar la manca d'honestedat.

No es pot aprofitar una desgràcia per interessos personals o polítics. Per altra banda, és fastigós sentir els comentaris de la presidenta de la Comunitat de Madrid. A vegades penses que no està bé del cap. Tothom pot dir el que li sembli, però hi ha uns límits que crec que ella ha traspassat i que no s'hauria de permetre. Pensar, però, amb qui ho pot aturar ja és tota una altra història.

El cas de l'assalt a la flotilla és greu, encara que tothom sabia que passaria. Un govern com l'israelià que mata indiscriminadament a tants palestins indefensos, què no farà amb quatre voluntaris que pretenen deixar-los en evidència. Dit això, no podem deixar de denunciar aquesta actitud. Israel ha actuat en aigües internacionals, i a més no té autoritat sobre les aigües de Gaza. Israel fa el que vol i les grans potències mundials, amb els EUA al capdavant, els ho permeten.

I dic que s'ha de ser honest, perquè tinc alguns dubtes sobre alguna de les actuacions que hem pogut veure aquests dies. No soc ningú per jutjar els altres, ni les seves actuacions ni paraules, però en tot cas hi ha posicionaments que no acabo de veure clars i m'agradaria que fossin coherents amb la persona, davant de qualsevol situació, i no es jugués amb la injustícia que pateixen els palestins des de sempre.

La flotilla ha deixat en evidència una realitat que els estats occidentals miren d'amagar o dissimular. Ara caldria veure quin és el següent pas. Pot ser que no passi res i que tot continuï igual, però la consciència de molts dirigents hauria de trontollar i fer prendre decisions valentes davant de tanta barbàrie.

Pedro Sánchez es queda els fons europeus

Solemnement el president del govern espanyol ha anunciat als presidents autonòmics, tots menys el català, que els fons europeus se'ls queda ell i ja els administrarà. Algú informava ahir que el govern espanyol havia beneït l'encàrrec de no sé quin vaixell que costa un ull de la cara, i que ho deurien pagar amb els fons europeus. No sé si anirà ben bé així, però els presidents autonòmics obedients, han quedat amb un pam de nas.

És el govern més progressista possible, segons afirmaven ells mateixos, però també deu ser el més centralista, amb permís d'Aznar i Rajoy. No avancem en autonomia, sinó tot el contrari. Llavors no entenen perquè el govern català no vol passar per l'adreçador. I el senyor Iceta clamant el cel per l'actitud del nostre president!

No sóc el defensor del president Torra, a qui he desitjat fa molt temps que deixés la presidència, però tal com deia ahir en el meu post, en aquesta ocasió li dono la raó. Ja està bé de tanta tonteria!

I el president basc? Ahir ho volia escriure, quan encara no havia decidit presentar-se a la reunió. Jo estava segur que al final hi aniria, encara que fos per intentar deixar en evidència a Torra. A la manera de pensar d'alguns, el fet que Torra no fos l'únic president absent a la reunió, el disculpava una mica, però amb la jugada de darrera hora d'Urkullu, com ha fet sempre, ara era Torra la nota discordant.

No ens ha de saber greu. Els bascos sempre han fet el mateix. Ells aconsegueixen anar per davant nostre. Els diners ja els tenen, per això els és tan fàcil jugar fins a darrera hora sobre si faran una cosa o l'altra. Amenacen el govern de torn, però al final són tan amics, i amb els objectius assolits. Nosaltres sempre hem de quedar com els dolents, i el problema és que no ens en sortim mai. Malgrat tot, no crec que seguint els consells d'Iceta anéssim millor. Claudicar és l'únic que persegueix.

La crispació de la dreta

La crispació de la dreta i l'actitud de la JEC podrien ser dos dels exemples que l'Espanya no va bé. Dos exemples d'un estat de salut malaltís de la democràcia a Espanya. No es tracta d'opinions i arguments, sinó de mala educació, insults i grolleries, per una banda, i de joc brut per l'altra.

El que s'ha pogut veure dels tres partits polítics de la dreta espanyola és molt trist. No es tracta d'observar argumentacions diferents que es defensen amb una base democràtica, sinó d'un mal perdre i poc respecte a l'adversari.

Ho hem comentat molt aquests dies perquè no ha estat una intervenció en un ple en concret, sinó la repetició en cadascuna de les sessions plenàries, eixamplat a través de les xarxes socials i amb l'ajuda de la premsa groga espanyola. 

Pedro Sánchez ho tindrà molt difícil, ja que el pacte per aconseguir la presidència és molt feble i té tota la cavalleria extremista en contra, i els independentistes a l'aguait. No s'hi podrà adormir, i li convé prendre decisions molt clares i sense els dubtes a què ens té acostumats. Si pretén acontentar tothom, fracassarà. S'ha de decantar per una banda i defensar els seus arguments sense dubtes, amb energia i clarividència.

L'esquerra a Espanya ha fallat per por a ser massa dràstica, cosa que no ha succeït quan ha governat la dreta sense majoria absoluta. Ara el PSOE té l'oportunitat d'acabar de deixar en evidència la dreta extrema i dedicar-se a millorar les condicions socials d'una bona part de la població. La dreta no li ho perdonarà tant si ho fa com si no, per la qual cosa s'hi ha de fer i obrir els camins que la dreta ha anat tancat darrerament.

El mal fer de la representant espanyola

Aquests dies hem llegit la mala reacció de l'eurodiputada espanyola vers el president del Parlament Europeu, arran de la sentència del Tribunal de Luxemburg i la conseqüent resposta del president, que no podia ser altra, però que no ha agradat a la socialista espanyola.

Vergonya aliena és el que provoca aquesta manera de ser i d'actuar. Puc entendre que no agradi que una sentència en sigui contrària, però la mala educació no queda mai justificada. Des de petits hem après a comportar-nos davant les dificultats, les bufetades i les resolucions que no ens agraden, però sembla que no tothom ha rebut la mateixa educació i així es veu.

Mentre les coses es fan a dins, resulta molt complicat analitzar-les, perquè els costums i tradicions són diferents i es fa difícil trobar els paràmetres per comparar, però en el moment que surts de casa i et relaciones amb altres països és quan pots veure les diferències i l'educació, en tots els sentits, que uns han rebut o deixat de rebre.

La convivència a Europa deixa en evidència les mancances d'uns i altres i la manera d'actuar. Espanya ha viscut molt bé, beneficiant-se de tot i tots. Ara que ha sorgit el problema de l'encaix de Catalunya i s'ha internacionalitzat, de mica en mica s'ha anat veient que hi ha una manca d'arguments i de saber fer. Que les coses es fan a la brava, utilitzant el poder i no la raó, sense defensar els drets més elementals. Bon Nadal!

Problemes amb la recollida de la brossa

Que el servei de recollida de la brossa a Arenys de Mar no funciona és una evidència. De qui és la culpa, ja no està tan clar. Aquests dies hem llegit que el Consell Comarcal del Maresme ha reclamat a l'Ajuntament de la vila una quantitat de diners per serveis no previstos en el contracte inicial, després que se'n fes càrrec en haver plegat l'empresa que en tenia la concessió. També hem llegit que el servei que s'està donant no és suficient per les necessitats de la nostra població.

Desconec on s'origina el caos, però no entenc que l'anterior empresa deixés de prestar un servei essencial com és la recollida de la brossa. Per què se'ls va deixar marxar? Llavors es queixen que el Consell Comarcal ho va agafar amb presses sense poder valorar exactament quines eren les necessitats de la vila. Ara hi ha el pa amb tomàquet!

És important que les dues administracions es posin d'acord amb qui deu diners a qui, i com s'ha de solucionar els problemes que s'originen en la recollida diària de la brossa. La culpa és l'empresa contractada pel Consell Comarcal? És el propi Consell el culpable? És l'Ajuntament d'ara o el d'abans? Som els arenyencs que no respectem els torns previstos per a la recollida selectiva?

Potser arribarem al punt de reconèixer que tots en som una mica responsables. Una mala gestió del nostre Ajuntament, una empresa contractada pel Consell Comarcal, que no dóna la talla. Uns vilatans que no som prou responsables a l'hora de deixar la brossa al carrer. I si ens hi mirem una mica tots?

La decisió estava presa

M. Rajoy ens diu en les seves memòries que la decisió estava presa i que fes el que fes el president Puigdemont ell aplicaria l'article 155 de la Constitució. Aquesta afirmació no canvia res de la situació en què ens trobem, però sí que deixa en evidència totes aquelles persones i mitjans de comunicació que varen acusar Puigdemont de ser culpable de l'aplicació de l'esmentat article. Encara que hagués convocat eleccions, Madrid hauria governat la Generalitat.

És bo conèixer la veritat de les coses i se li ha d'agrair a Rajoy que ho confessi tant poc temps després. Si més no serveix perquè Puigdemont salvi els mobles en aquesta decisió. Ell ho tenia molt clar, ja sigui perquè algú li va dir, o perquè ho ensumava. Puigdemont no es va refiar mai del govern de l'Estat i per això va fer el que li va semblar més oportú i encertat. A partir d'aquí que cadascú en tregui les seves conclusions.

Ara ens trobem en mig d'unes negociacions per formar govern a l'Estat espanyol, i és important tenir-ho present i recordar a qui calgui que no hi ha estabilitat a Espanya, perquè no n'hi ha a Catalunya. Mentre no es solucioni políticament la situació catalana, Espanya anirà a la deriva. És impossible trobar aquesta estabilitat del tot, mentre hi ha una part important que no té resolta la seva situació, i no és només qüestió del govern català, sinó que Madrid, i en aquest cas el PSOE, hi té molt a dir.

La Justícia barroera de l'Estat espanyol

El cas Valtònyc demostra una vegada més la barroeria de les actuacions de la Justícia espanyola i de totes les institucions de l'Estat, en general. Vergonya els hauria de fer que Europa no els acceptin les seves demandes perquè estan mal fetes. Ja no es tracta de la intencionalitat, sinó de la manera d'actuar. De fet, en aquest cas, sí que podríem dir que s'estava actuant de la mala fe, per intentar enganyar els tribunals europeus. Quan es tracta a dins de casa, tot s'hi val, però quan intervenen a fora, s'ha de fer bé, i és aquí on fallen.

Vergonya i ràbia, perquè al darrere hi ha persones que ho pateixen. Tots sabem, i ells també, que les coses del procés no s'han fet bé, però el problema és que es dirà quan haurà passat massa temps, i les persones preses i a l'exili ja ho hauran sofert.

El nivell polític espanyol és penós, però el judicial és perillós, perquè s'està jugant amb la credibilitat de la Justícia, i això és molt greu. Ningú, en situacions normals, hauria d'anar en contra de la Justícia, ni en contra de les sentències judicials, però la veritat és que no ens trobem en situació normal, sinó que s'actua amb ànim de revenja fent passar bou per bèstia grossa. Només quan arriba a Europa queda en evidència.

Han perdut la por a fer el ridícul

De tot el que ha estat passant els darrers mesos a Espanya i Catalunya, un fet a tenir en compte és la pèrdua de la por a fer el ridícul de molts càrrecs públics espanyols i militants polítics. Semblaria que ostentant un càrrec caldria anar més en compte en no espifiar-la i no sortir-ne esquitxat. Els fets dels darrers temps demostren que això no ha passat, sinó tot el contrari. Són moltes les situacions ridícules que hem vist protagonitzar per diferents càrrecs públics.

El darrer, probablement és el de l'ambaixador espanyol a França, titllant Torra de president inconstitucional i recriminant l'alcalde de Perpinyà per haver-lo rebut. La carta de resposta de l'alcalde de Perpinyà ha estat contundent i vergonyant per a l'ambaixador. Si aquest cotitzés en borsa hauria baixat estrepitosament.

No saps si es tracta d'ignorància o bé d'un excés d'odi i ràbia que els fa actuar de manera ridícula i desproporcionada. Diuen que la ignorància és atrevida, però tractant-se d'un ambaixador jo abans pensaria que es tracta d'un odi que els enlluerna i no els deixa veure la realitat. Els treu de polleguera.

Aquesta no ha estat l'única ridiculesa de representants espanyols. Jutges i ministres espanyols s'han lluït amb les seves pressions a Brussel·les, i amb líders polítics com Casado i Rivera t'hi trobes cada vegada que obren la boca. Al final arribes a la conclusió que estem governats per una colla d'impresentables que només es mouen per rancúnia i venjança fins al punt de quedar en evidència.

Sánchez, un discurs diferent que ens pot confondre

El discurs de Pedro Sánchez és molt diferent al de M. Rajoy, i això ens pot relaxar o fer pensar que les coses han canviat. Ho voldria creure, certament, però el problema està en què la política té molts exemples que demostren que els discursos acaben a les hemeroteques i retornen per deixar en evidència els seus oradors amb la contradicció de les seves actuacions.

El PSOE va tenir el seu màxim exponent en Rodríguez Zapatero, que prometia moltes coses que al cap del temps es demostrava que eren pures paraules populistes per atraure la gent, que després no complia. Això ens fa témer que la història es repetirà i passarem uns anys, no sé si molts, amb discursos més amables sense avançar en cap línia.

Partint d'aquesta premissa, on declaro els meus dubtes i poca credibilitat en el fons de les paraules del nou president, sí que considero que necessitàvem treure'ns de sobre polítics impresentables, prepotents i inútils com M. Rajoy. Ho necessitàvem per descripció mèdica favorable a la nostra salut mental. Això no ens ha d'adormir i creure que el perill ha passat, però sí almenys poder tenir una pausa per recuperar forces i la ment. La lluita pacífica dels catalans compromesos amb la nostra cultura, la nostra terra i les nostres tradicions serà eterna, perquè sempre juguem contra qui té més poder, però això no ens ha de fer defallir. Hem d'aprofitar les pauses per reforçar-nos i les crisis per canviar el món.

Moltes reunions i poc diàleg resolutiu

A l'hora que començo a escriure aquest post, les 19h, el president del govern català ha convocat una reunió de govern per parlar de la situació actual. Ens han fet saber que finalment Puigdemont no assistirà al Senat, donat el fet que la decisió de Rajoy d'aplicar l'article 155 de la Constitució ja està presa. Jo crec que és un error, però també és cert que desconec què tenen al cap i com reaccionaran en els propers dies, o en les properes hores.

El fet de no presentar-se al Senat dóna motiu que se'l critiqui de no voler dialogar. Tots sabem que no és exactament això, però a vegades és bo seguir el corrent per deixar els altres en evidència. Esclar que la decisió ja està presa, i a més els fa molta il·lusió. Nosaltres des de Catalunya ho veiem de maneres diferents. Avui pots llegir moltes opinions sobre l'error de no haver previst la situació actual, però també n'hi ha d'altres que es mantenen en la tesi que s'ha de continuar avançant.

Reps correus electrònics i whatsapps aconsellant-te que t'ho agafis amb calma i tranquil·litat, que reposis i estiguis amb la família, tot això abans no comenci una setmana clau i decididament en defensa de l'autogovern. Ningú sap com acabarà, cadascú pensa allò que voldria i els més optimistes ho veuen possible. Per bé o per mal aquests dies seran recordats a la història del nostre país, i confiem que ho puguem fer satisfets d'haver obrat de la millor manera possible.

En aquests moments sabem que no tenim la capacitat de fer entendre a Europa que el PP, amb el concurs de C's, no actua com a partit polític demòcrata, sinó que continua essent un partit d'arrels franquistes disfressat de democràcia, i que, a més, està sota els efectes de la humiliació i amb moltes ganes de venjança. 

Misèria política

Sigui quin sigui el posicionament d'una persona davant d'un conflicte greu com és l'actual entre Catalunya i Espanya, hi ha actituds que s'han de considerar miserables. Pots estar d'acord o en contra d'una manera de fer i pensar. Et pot molestar i enutjar molt segons quines declaracions de persones que pensen diferent de tu, però no necessàriament podem titllar-los de miserables. N'hi ha, però alguns que no et queda cap més remei.

No conec, ni tampoc en tinc gaires ganes, el senyor Xavier García Albiol, tot el que sé d'ell és a través de la premsa, escrita i televisiva, i estic convençut que a molts de vosaltres us molesta la manera que té d'actuar i de dir les coses. Penso, però, que Albiol va més enllà de l'ofensa i es col·loca en situacions miserables. No diré que sigui un miserable, però sí que a vegades es comporta com a tal.

Ara que té protagonisme en la decisió d'aplicar, per part del govern estatal, l'article 155 de la Constitució, no és que estigui content perquè deixa en evidència els seus adversaris més directes, sinó que en gaudeix i s'hi recrea amb un cert aire de sadisme que espanta. Considero que en política s'ha de ser honrat i coherent, i al mateix temps respectuós amb aquells que pensen de manera diferent. Aquesta pràctica que considero tan important i bàsica, el senyor Albiol no la practica i es vanagloria del seu comportament que només provoca rebuig i fàstic. És evident que el govern del PP està decidit a venjar-se de la seva derrota i, per a ells, humiliació del dia 1 d'octubre, però el comportament del senyor Albiol va més enllà del que una societat ha d'aguantar.

Lluís Llach amenaça amb marxar

El diputat Lluís Llach ha avisat que si no s'aproven els pressupostos se'n va. Estic convençut que no és l'únic diputat que ho pensa, encara que no ho diran ni tampoc ho faran. I encara estic més convençut que hi ha molts ciutadans que n'estan molt farts, alguns d'ells votants de les CUP i que a més de penedir-se'n no ho tornaran a fer mai més.

La posició de les CUP és patètica i absurda i demostra que mai podran ser opció de govern, sinó simplement mosca collonera del govern de torn. No han bloquejat només l'acció de govern, sinó que a més l'han deixat en evidència fins a ratllar el ridícul i fer-nos avergonyir de la seva actuació.

Aquest panorama és vergonyant i difícilment superable. Passi el que passi el dia 28 de gener, decideixin el que decideixin les CUP, el mal ja està fet i l'honorabilitat del govern català ha caigut molt avall.

Em sap greu el paper de les CUP perquè tenen idees defensables i assenyades, i compten amb persones valuoses, però les persones que varen ser escollides com a diputades fan pensar que gaudeixen essent criticades i encara més insultades. És aquest el seu objectiu? Fer-se antipàtiques? Han confós tenir veu al Parlament amb tenir la paella pel mànec i, al meu entendre, han fet un mal ús de la confiança que molts catalans varen dipositar en ells. Trist i patètic!

A C's cada vegada se'ls veu més el llautó

Un tuit d'aquest diumenge, després de conèixer els resultats electorals de Galícia i el País Basc, on C's no ha obtingut representació, deia que C's havia nascut per anar en contra de Catalunya i que potser seria cert que només servia per això.

La història i la raó de ser de C's només la coneixem bé els catalans, perquè va ser aquí on varen néixer i ho varen fer en un moment que es començava a veure certs moviments radicals a favor de la sobirania del nostre país. Uns intel·lectuals catalans, només de nom, però no de sentiment, varen engrescar uns joves de passat falangista perquè encapçalessin una candidatura per fer front als catalanistes que cada vegada cridaven més fort. 

Els promotors es situaven a segona fila perquè no volien assumir el fracàs en el cas que el seu projecte no funcionés, però va funcionar millor del que havien sospitat. Després ha vingut la propagació a Espanya i aquí no ho han tingut tan bé com s'esperaven. Fet i fet, però, tot el que sigui posar pals a les rodes a les aspiracions de Catalunya són un èxit a les seves vitrines.

Avui llegia que aquest partit que a Espanya s'ha presentat com a regeneracionista ha quedat en evidència amb el suport que dos dels seus senadors del grup mixt han avalat que Rita Barberá fos nomenada portaveu en una de les comissions. La cosa no ha anat més enllà pels vots contraris de la resta de senadors.

A C's ja se li ha vist el llautó i molt probablement el seu futur és anar a la baixa a l'estil de UPyD, encara que Ciudadanos vénen de més amunt. L'únic que pot esmorteir la caiguda és la trencadissa que hi ha dins del PSOE, fins fa pocs anys els únics amb capacitat per fer front al PP i succedanis. 

Uns pressupostos a negociar

Avui llegia que el govern està disposat a negociar els pressupostos amb altres forces polítiques si la CUP no està per la labor. Ja era hora! Fins ara no se n'han adonat? El govern ha de buscar el màxim consens en l'aprovació dels pressupostos i no limitar-se a esperar la resposta de la CUP.

Entenc que la situació no és fàcil amb el procés independentista per entremig, però segur que si vol uns pressupostos més socials trobarà aliats que li votaran a favor. Avui no és tan estrany entendre's si hi ha voluntat, i si no és així quedaran en evidència.

Vull pensar que el govern sap el que està fent i que controla tots els passos presents i futurs, amb totes les circumstàncies, reaccions previsibles i no previsibles, però l'efecte que dóna no és aquest, i això crea desconfiança.

Les darreres notícies fan pensar que Rajoy serà proclamat nou president del govern espanyol a primers de setembre, i per tant molt no canviaran les coses. Amb un Rajoy reforçat pel vot favorable de C's i les batalles internes del seu principal contrincant, el PSOE, apujarà els impostos i es refermarà en el no diàleg amb el govern català i la seva constant lluitat contra qualsevol pas endavant del procés independentista. M'imagino que Junts pel Sí ho tenen clar, i potser no tant la CUP, que continua vivint en somnis sense tocar de peus a terra. Tot i que una de les condicions de C's pel vot favorable a Rajoy és la lluita contra la corrupció, no tinc cap mica d'esperança que avancem en aquest aspecte, sinó que continuarem veient càrrecs públics imputats o com li vulguin dir.

El deixar fer de Rajoy li funciona

Avui s'ha viscut una etapa més de la transició del no al sí a Rajoy de qui havia de regenerar el país, el senyor Rivera. El deixar fer del president del govern espanyol li està sortint bé i aconseguirà que aquell que pactava amb Pedro Sánchez per evitar que Rajoy, envoltat de corrupció, fos proclamat novament president, ara hi voti a favor i carregui totes les culpes a Pedro Sánchez.

És bo que prenguem nota de tot el que passa, de tot el que es diu, de totes les declaracions dels líders polítics, perquè d'un dia per l'altre es canvia tot, i allò que ahir pretenien convèncer-te, avui ja no interessa.

Encara que les darreres experiències han deixat en evidència les enquestes, quan aquestes surten, algun efecte o altre tenen. Em pregunto si aquesta reacció d'avui d'Albert Rivera no és la conseqüència dels mals presagis del CIS sobre la seva formació. Unes terceres eleccions sembla ser que reforçarien PP i PSOE i aquelles noves formacions que en certa manera han trencat el bipartidisme, no són capaces d'aixecar el cap.

El següent capítol tractarà de la pressió a Pedro Sánchez, que no és cap novetat, però que amb el gest d'Albert Rivera s'incrementarà.

Quan l'abstenció és un Sí

Sovint atorguem un valor equivocat a l'abstenció, o si més no ens volen enganyar amb què representa abstenir-se. Ho estem vivint aquests dies amb el xou organitzat pels partits polítics estatals per aconseguir que Rajoy pugui tornar a formar govern. Demanar al PSOE que s'abstingui és demanar que permeti el govern de Rajoy, i això s'ha d'entendre bé.

Una cosa és cedir i deixar que l'altre governi quatre anys més i esperar com es presenten les següents eleccions, i una altra de ben diferent és negociar un suport condicionat. De la mateixa manera que C's està disposat a donar el govern al PP, però amb condicions, el PSOE o bé opta d'aquesta mateixa manera o es manté amb el No i provoca unes noves eleccions.

Cadascú és responsable dels seus actes i és per això que caldria entendre la direcció actual del PSOE i renyar les intervencions amb pressió de l'anomenada vella guàrdia del partit. És un error pretendre que el passat caigui com una llosa per sobre dels responsables actuals. I que no em parlin de la veu de l'experiència, perquè han de saber que el PP d'ara no té res a veure amb el PP de l'època de González i fins i tot de Zapatero. Ja ens agradaria!

Malgrat que alguns pensin que la solució per a Catalunya passa per empitjorar les coses, i això hi ajudaria el nou govern popular, crec que és amb un Rajoy fora del govern que es pot arribar a algun tipus de consens, ja que l'orgull pesa molt i ara ningú vol rectificar per no quedar en aquella falsa evidència.

Abstenir-se és un Sí a Rajoy a cap preu i una batzegada al pensament que entenc defensa el partit socialista i no aquelles velles patums que viuen de renda des de fa molts i molts anys.

El cara o creu dels Sànchez

Tenim a dos Sànchez que se la juguen gairebé a cara o creu. Avui, a les eleccions de l'ANC, els resultats poden posar en evidència la presidència de Jordi Sànchez, que des que la va assumir no ha passat per uns moments de glòria, amb força contestació interna. Una segona vegada qüestionant-li el lloc no ho podria suportar.

L'altre Sánchez, en Pedro, s'ho juga tot el dia 26 de juny. Un resultat advers en les eleccions generals el deixarien sense capacitat per liderar el PSOE i de seguida saltaria la presidenta andalusa, que fa molt temps que l'està acorralant amb molta pressió, tanta o més que els partits adversaris.

Pedro Sánchez s'encomana a Catalunya a la Meritxell Batet, la seva mà dreta. És conscient que només amb un bon resultat a Catalunya pot tenir algunes opcions de fer un bon paper en el conjunt d'Espanya. Caldrà veure si el cop de geni a València l'ajudarà o bé l'acabarà d'enfonsar.

Som molts els que no es agrada que ens vinguin de fora a donar lliçons i dir com hem d'actuar. Si jo fos socialista valencià no estaria gens content. A Catalunya, però ja fa temps que el PSC no compta per a res i només actua com a sucursal del PSOE. Pedro Sánchez no haurà d'extralimitar-se en res, i menys comptant amb José Zaragoza com a home fort i fidel a les seves llistes.

El torn de la infanta Cristina

Avui el torn de les declaracions era per a la infanta Cristina. L'estratègia de la defensa passava per no respondre les preguntes de l'advocada de l'acusació, Manos Limpias, i passar de dret a respondre les preguntes de la defensa, ja que la resta no la volien ni veure asseguda al banc dels acusats.

El pseudosindicat Manos Limpias té la corda molt llarga i es persona a tot arreu. En alguns casos acompanya a fiscalia i demés, com quan es tracta d'anar en contra de decisions preses per autoritats catalanes, i en altres van sols, com és el cas de la casa del rei, en què les consignes eren ben clares, evitar la imatge de la infanta interrogada.

És complicat jutjar l'actitud de Manos Limpias, i el que és evident és observar la diferent valoració que se'n fa quan acusen institucions i polítics catalans o bé ara que l'acusada és membre de la família reial. Estem tan acostumats a que ens vagin en contra que quan no és així, fins i tot ens fan gràcia.

La defensa de la infanta dirà que la voluntat de Manos Limpias no és aconseguir que es faci justícia, sinó embrutar la imatge de la família del rei. Els altres asseguraran que entenen que la justícia és per a tothom la mateixa i que si hi ha indicis de comportaments irregulars, aquests s'han de jutjar.

El fet que una persona acusada pugui fer valdre el dret a no respondre és bo, però és bo per a la persona a qui es jutja? Sense necessitat de declarar en contra de tu mateix, no és bo que pugui quedar en evidència allò que no s'ha fet bé? 

Responsables de les nostres paraules

Aquests dies estem vivint un seguit de denúncies a polítics, sobretot, que en el passat han fet declaracions poc apropiades. Una vegada obtingut l'escó al Parlament o Ajuntament, apareix tot el seu historial. L'hemeroteca és una eina molt emprada darrerament i deixa en evidència les persones que ja sigui en un blog o en un twitter o facebook, han travessat la línia vermella de la dignitat i el respecte.

Quan escrius en obert t'exposes a molta crítica, ja sigui per part de les persones a qui critiques o no deixes prou bé, o d'aquelles que només esperen llegir-te qualsevol cosa per saltar-hi a sobre. Tot això és normal i no acceptar-ho seria una estupidesa. 

Una cosa diferent és l'insult personal o l'atac a la dignitat de les persones i col·lectius. En això cal ser molt curós, perquè no hi tens cap dret. Estic d'acord que a vegades resulta difícil separar la persona de l'exercici polític, però és important destriar-ho i quedar-te en l'exercici de la política i la seva ideologia, respectant la persona tal com desitges que et respectin.

Últimament hem vist cessar a més d'un regidor o candidat, per les seves paraules a la xarxa social. No ho veig malament. En tot cas, però, em sap greu que no cessin altres càrrecs polítics, amb responsabilitat, no pas pel que diuen, que també, sinó pel mal que provoquen. 

Resultarà que un país on mai ningú no dimiteix pel propi peu després de demostrar-se activitat corrupta, esdevinguem el primer país que castiga les expressions a la xarxa social. Tot plegat una situació ben curiosa.