Amb purga o sense Xi Jinping es reforça

Les imatges de la sortida de l'expresident xinès, Hu Jintao, del congrés del partit comunista xinès, ha despertat tota mena de suspicàcies sobre el motiu. Aparentment sembla que hi ha una certa resistència de l'expresident per abandonar la sala, a petició de dos assistents, i ha fet pensar que es tractava d'una expulsió fruit d'una purga, típica d'un sistema autoritari com és la Xina. Hi ha qui diu que es tractava d'una indisposició.

Sigui com sigui, l'acte del partit comunista constitueix un reforçament a l'actual president Xi Jinping per reeditar un nou període presidencial, en uns moments importants per al futur del seu país com a gran potència mundial, però al mateix temps de repressió contra el poble xinès, acostumat a viure sota l'amenaça constant. 

És cert que amb tot el que està passant al món occidental tenim pocs arguments per dedicar-nos a criticar què passa a la Xina, o al mateix Iran, però no hi ha dubte que certes imatges i comentaris que ens arriben ens fan pensar que la repressió allà és molt forta i que aquesta és la manera que tenen per enfortir el règim al preu que sigui.

La història jutja a partir d'una perspectiva que ara no tenim. Seran els nostres descendents que podran entendre bé el que està passant i valorar l'actuació d'uns i altres. Mentre convivim en la incertesa tot són conjectures, especulacions i opinions, no sempre prou contrastades.

Haig de dir, però, que la primera impressió que he tingut quan convidaven l'expresident xinès a abandonar el congrés, ha estat de tristesa i ràbia. Si realment es tracta d'una purga per reforçar l'autoritat de l'actual president, resulta vergonyant. Si no és així, ens ho hauran d'explicar molt bé.

L'altre dia parlava d'autoritat i autoritarisme, i en el cas de la Xina és evident que es tracta d'autoritarisme, però ells no se n'amaguen, cosa que no passa en règims de democràcia representativa que s'exerceix autoritarisme d'estranquis, amb l'ajuda d'institucions i poders democràtics corruptes i desprestigiats.

Aprovat l'ingrés mínim vital

Avui podríem dir que és un dia important perquè el govern de l'Estat, en consell de ministres, ha aprovat l'ingrés mínim vital, que posarà en marxa aviat. Ara es tracta d'això, de no haver d'esperar gaire temps a que s'apliqui, com acostuma a passar sovint. És important perquè d'alguna manera es rebaixa el calaix de les injustícies. Estem molt avesats a veure com s'apliquen normes que només beneficien uns quants, normalment els mateixos, i és més estrany que els realment vulnerables en puguin treure algun profit.

Segons he pogut llegir l'import mínim serà de 462 euros mensuals, fins al topall dels 1.015 euros, en funció de l'estructura familiar. No estem parlant de grans imports, però si més no es comença per aquí, assegurant que qualsevol persona, en situació legal, tingui dret a uns ingressos mínims per subsistir.

No he rebut l'impacte que aquesta mesura té entre els polítics de la dreta espanyola, grans defensors del capital i del poder econòmic, però m'imagino que suma a la llista d'elements que els fa criticar el govern espanyol de marxista i comunista.

No acostuma a passar gaire que un govern d'esquerres es tregui la por del cos i s'aventuri a aprovar mesures com aquesta, i és de lloar. Caldrà analitzar com es regula i que de veritat se'n puguin servir totes les persones que hi tenen dret, i reuneixen les condicions per rebre aquests diners. 

Comitè de seguiment del coronavirus

Sembla ser que ara no podem criticar les actuacions del govern espanyol si no volem exposar-nos a formar part d'una llista negra que confecciona la Guàrdia Civil. Jo sempre havia pensat que aquest cos policial servia per defensar les persones més que no pas els polítics, però anava equivocat. 

Avui podem dir mal del govern català, criticar totes les decisions que poden prendre i deixar-los com draps bruts, sobretot el president Torra, que és tan dolent, però no podem fer el mateix amb el govern de Madrid. Fins ara era el rei qui podia ser tan corrupte com volgués que no calia que patís, tot i que li podem cremar fotografies. Ara ja s'hi ha afegit el progressista Pedro Sánchez i el "comunista" Pablo Iglesias. De qui ha estat idea?

Diuen els membres del govern que no han estat ells, perquè creuen en la llibertat d'expressió i tothom té dret a dir el que vulgui i pensi. Llavors serà una iniciativa de la Guàrdia Civil, oi? Ells vetllen perquè tothom cregui i respecti allò que mana i dicta Pedro Sánchez i els seus ministres.

Es tracta de donar bona imatge, suposo que la mateixa que donen els del Comitè de seguiment del coronavirus, del govern espanyol, on només hi trobem a faltar el torero i la sevillana. Tots els tòpics junts. De qui va ser la idea de posar-hi els militars a les rodes de premsa? També de la Guàrdia Civil?

La veritat és que tot plegat fa molta pena, però la llàstima és que no podem riure, perquè és cert, i això ens dona la imatge real d'aquesta Espanya que odia els catalans, però no els deixa marxar. Ni fa ni deixa fer.

Mor el dictador revolucionari Fidel Castro

Sens dubte que la notícia més rellevant de la jornada és la mort del dictador cubà Fidel Castro, un personatge potent del segle XX que no ha deixat indiferent a ningú. Castro va fer fora un dictador en defensa del poble i es va convertir en un nou dictador en perjudici del poble.

Entrar a valorar i comparar amb quin dictador vivien millor els cubans, si amb Batista o Castro, no té cap mica d'importància per al cap i a la fi els cubans varen continuar sent governats per un dictador que no tenia en compte la llibertat d'expressió ni la seva voluntat. 

A Espanya el cop d'estat del dictador va ser per fer fora una república i passar a governar amb repressió i sense consideracions al poble espanyol. A Cuba Fidel Castro va fer fora un dictador, però ell va esdevenir un nou dictador. 

No podem recular fins als temps de la meva joventut quan patíem una dictadura feixista i l'esquerra lloava la dictadura comunista de la URSS. Les persones ens mereixem alguna cosa més. Ni d'esquerres ni de dretes, cap sistema dictatorial té justificació. No es tracta de matisos quan la veu del poble no és escoltada. No es pot sacrificar la llibertat amb l'excusa de l'educació o la sanitat, per importants que siguin aquests serveis.

Sempre m'he resistit a fer comparacions, i també he defensat que en democràcia no tot està garantit, ni tan sols la llibertat d'expressió. Nosaltres mateixos vivim el cas que amb l'excusa de les lleis i la Constitució se'ns nega el dret a decidir. Res pot imposar el nostre silenci, diguem-ne dictadura o democràcia, i per tant sempre consideraré Fidel Castro un dictador, i al PP de Rajoy uns enyorats del franquisme.

Més catalans de dretes a la reserva

Qui havia estat militant del CDS d'Aldolfo Suárez i posteriorment membre de CDC, amb càrrecs, el senyor Antoni Fernández Teixidó, ha decidit trencar el seu darrer carnet, després del posicionament del nou Partit Demòcrata Català.

Sempre he pensat que Teixidó, malgrat els seus inicis polítics amb la Lliga Comunista, ha actuat de manera molt coherent i els canvis de partits polítics han tingut una explicació, que ara tampoc hi falta. Per la manera de ser del polític, amb la sortida del CDS no podia entrar en un partit de dreta extrema i tant centralista com el PP, i és per això que, malgrat algunes diferències, va decidir entrar a formar part de la militància de CDC, la dreta catalana, amb una voluntat nacionalista, això sí, però que tampoc li feia gaire nosa. Amb els esdeveniments dels últims anys, en què CDC s'ha posicionat més a favor de la independència, la seva continuïtat al partit perillava, i ha estat ara, amb la refundació de CDC, i el naixement del PDC, amb objectius clarament independentistes, que Teixidó no ha tingut cap més opció que sortir-ne.

I ara què? La dreta catalana està en standby i molt fraccionada. Tenim a la UDC i Demòcrates de Catalunya que no acaben de trobar la manera de llançar-se a la pista amb una garantia mínima de ser representatius, i a unes famílies orfes que no saben on aixoplugar-se. Són catalans de dretes que difícilment es poden trobar bé dins del PP català, bàsicament per la seva actitud centralista i gens a favor de la singularitat del nostre país, i molt més complicat encara seria pensar en l'opció de C's, que no saben ben bé què són, a excepció del seu anticatalanisme.

En els propers mesos, si no ens castiguen amb noves eleccions, haurem de seguir a prop com es configura la nova dreta catalana. Qui agafa el lideratge i com es fusionen les diferents opcions, si en són capaces. Ni PP ni C's podran exercir aquest paper, sinó que caldrà la concurrència de polítics que ara estan mig amagats, i que estan disposats a defensar la singularitat catalana des de posicions de dretes. Fernández Teixidó pot ser un d'ells?

Podemos fa por

Des que les darreres enquestes parlen d'un important increment de vots a Podemos la coalició amb Izquierda Unida fa por. Els altres tres partits majoritaris espanyols temen que en aquesta ocasió Podemos aconsegueixi allò que prometien el 20D.

És la por de qui ja li estava bé com funcionava tot, tant si mantenia el govern com si es quedava a l'oposició. Els fins ara dos grans partits espanyols no temen C's perquè és més del mateix, sinó que temen Pablo Iglesias perquè els trenca motlles. Han de córrer a buscar vincles amb Veneçuela per sembrar la por entre l'electorat, tal com ja estem acostumats els catalans en el tema de la independència i el dret a decidir.

És molt significativa la por del PSOE que rebutja qualsevol possibilitat d'entesa amb Podemos, una força que els surt de més a l'esquerra i que se'ls pot acabar menjant. El PSOE fa molts anys que ha viscut tranquil en una esquerra moderada, i amb un partit comunista que mai li ha plantat cara per inofensiu i minoritari. Ara, però, amb Podemos és diferent.

Queden 10 dies de lluita intensa per aconseguir desinflar l'auge de Podemos. El PSOE necessita arguments per no haver de plantejar-se el pacte amb Podemos o bé l'alternativa que en campanya sempre ha negat, de pactar amb el PP. El pacte amb C's ja el va intentar i sembla ser que li ha causat una davallada en la intenció de vot en aquestes properes eleccions.

Les lectures interessades dels resultats electorals

Una vegada més es repeteixen les lectures interessades dels diferents partits polítics als resultats electorals, en aquest cas les eleccions andaluses. Sortosament ningú nega la victòria dels socialistes, però sí que trobes diferents matisos en els altres resultats i també en la manera de comentar el triomf de Susana Díaz.

La por inicial del PP a què podria passar amb Podemos ha fet que una vegada coneguts els resultats s'insisteixi en la resistència del bipartidisme. El PP continua fort encara que hagi perdut una tercera part dels diputats. Sens dubte podia ser pitjor, però...

Podemos considera que és una gran victòria i deixa clar que tot és començar i de mica en mica anar guanyant terreny. Probablement no els falta raó, però cal recordar què deien abans de les eleccions, i tenir memòria per analitzar els següents resultats i comprovar si ha estat un inici o simplement un brot.

Ciutadans o Ciudadanos també es mostren contents, i s'entendria si no fos que en campanya semblava que s'havien de menjar el món. El seu gran triomf és haver deixat a la cuneta a UPyD, que amb aquests resultats pot haver iniciat el camí del no retorn. El projecte personal de la senyora Rosa Díez podria haver acabat la seva vida política en benefici del català Albert Rivera.

M'imagino que Izquierda Unida són els que menys poden dissimular, i encaren els resultats com una derrota. El seu paper en el futur està abocat a la resistència gairebé malaltissa del que havia estat el partit comunista a Espanya. El moviment Podemos pot haver-li clavat l'estaca definitiva per anar desapareixent elecció rere elecció. A Catalunya, ICV pot seguir fàcilment els seus passos, sobretot si continua jugant amb el sí i el no, per acontentar tothom. La gent demana consistència i clarividència.

El partit socialista andalús està satisfet perquè ha tornat a ser el més votat, després del parèntesi en que el PP va guanyar les eleccions encara que no el deixessin governar, i ho ha d'estar perquè també temia el mal que li pogués ocasionar Podemos. Ja hi haurà qui parlarà dels moviments de vots entre opcions polítiques, però el que és cert és que ha guanyat, i encara que no disposi de la majoria absoluta, té un avantatge sobre el segon partit que l'ha de reforçar en el lideratge i govern d'Andalusia. 

Andalusia va jugar amb els diners dels aturats

Una vegada més el ministre de l'Interior l'ha organitzada. Ara amb la notícia del possible frau a la comunitat andalusa, amb els diners europeus que, formalment, havien de servir per lluitar contra l'atur. L'acusen d'haver filtrat la notícia als diaris i no haver despenjat el telèfon quan des d'Andalusia han intentat parlar amb ell.

No sé què hi ha de veritat, sabent, però com és el senyor Fernández Díaz, tot és possible. Pocs ministres han demostrat ser tan inútils com ell. De la mateixa manera que la història recordarà Rajoy per ser un president gris, mediocre i opac, també el ministre de l'Interior serà recordat, o no, per la seva ineficiència, la cara dura i la imatge d'una persona tronada un segle endarrerida, però... amic de Rajoy.

De totes maneres aquesta circumstància no pot amagar el veritable drama. No ens ha vingut de nou, perquè fa molts anys que venim observant la mala pràctica dels diferents governs andalusos. S'ha jugat sempre amb l'atur i l'única cosa que han aconseguit és ser la regió europea amb més atur.

No es pot viure de la subvenció. Crea dependència i ganduls, i no és culpa dels ciutadans, sinó dels seus governants. És per això que no critiquem els andalusos, que són les primeres víctimes de la mala gestió política, sinó les persones que han utilitzat el populisme i les subvencions per obtenir vots i mantenir-se en el poder.

M'agradaria que algú m'expliqués el fons de la darrera crisi entre socialistes i comunistes. Qui va cedir i a canvi de què? Ens omplim la boca de transparència i de democràcia, i el que estem fent és amagar la veritat i caure en la corrupció, com a pràctica habitual de la política espanyola.

El fotut és que hi ha tants fronts oberts, que ja estem immunitzats i no ens fa efecte res. Amb una quarta part del que ha passat, a qualsevol altre país europeu hi hauria una dimissió en cadena de polítics, sindicalistes... però aquí és un esglaó més d'aquesta escalinata que arriba al súmmum de la corrupció. Jugar amb els diners dels aturats, però, és molt greu i no hauria de quedar en no-res.