El sol es pon

Mentre els astronautes van cap a la lluna nosaltres hem decidit dedicar una estona del dia al sol. De fet, ens ha acompanyat des que ens hem llevat, i l’hem volgut anar a acomiadar. Les postes de sol han estat sempre molt admirades, cadascú des del seu lloc de residència, però quan ha convingut o s’ha desitjat, també hem fet quilòmetres per admirar-la des d’una altra perspectiva.

Gaudir de les tonalitats que es poden distingir a mesura que el sol arriba a l’horitzó de referència és tot un luxe. Aquella vermellor que s’intensifica a mesura que es va acostant a l’horitzó, fins a desaparèixer, deixant per uns instants el testimoni de la seva esplendor. Pots apreciar el perfil de les muntanyes, si vius a l’interior o la línia que separa el cel del mar, si ho contemples arran de mar. Nosaltres, que vivim a la costa, és molt probablement el que més ens reconforta.

Hem intentat passar el dia al marge de les notícies, que des de fa massa temps són preocupants i tristes. Hem acabat el dia admirant la natura. Contemplant un fet que succeeix cada dia, però que ens passa desapercebut. Avui, no. Avui hem volgut aturar-nos i gaudir de la bellesa. No l’hem vist desaparèixer dins de l’aigua, però la seva lluminositat s’hi reflectia.

Bufa el vent

Aquest Diumenge de Rams l’hem aprofitat per fer una passejada tranquil·la, badant i contemplant com el vent, que es presentava a batzegades, anava canviant la llum i el paisatge. Un vent que darrerament ens preocupa més del compte i ja no sabem si som nosaltres que vivim obsessionats, o bé és cert que el canvi climàtic és una realitat que es manifesta amb múltiples facetes.

Hem notat també el canvi horari, amb una posta de sol molt més tardana, tenint en compte l’horari oficial, ja que ell ha continuat el seu camí, sense preocupar-se de si els europeus ens posem d’acord a decidir a quina hora volem viure.

Una mica ridícul sí que ho és, però avui no teníem ganes de polèmica, sinó de gaudir d’aquesta primavera que ens ha arribat amb els pantans plens i tot una mica més verd. Us heu fixat en els rierols, els darrers anys eixuts i, en canvi, enguany ben eixerits?

Els carrers que hem trepitjat avui estaven nets i endreçats, i això sempre és d’agrair, ja sigui als residents i visitants que ho respecten, o els serveis que estan a punt de deixar-los com una patena. Com és que hi ha qui no ho sap valorar i no té cap consideració a l’hora d’embrutar-los?

Hem acabat la jornada com el mateix dia, asserenats i calmats, sense rauxes ni esveraments. Demà és dilluns, però no és un dilluns qualsevol. Hi ha força gent que té vacances i no caldrà anar a la feina a fitxar. Potser s’aprofitarà per fer una nova passejada, esperant que no sigui tan ventilada!

Com ens condiciona el temps!

Aquests darrers dies notava que la primavera era a prop, amb molta més llum i més hores de sol. Tot plegat generava un estat més optimista i alegre. L'hivern i la foscor sembla que ens condiciona i ens fa estar més apagats. Ja donàvem per un fet que l'hivern estava superat! Avui, però, de cop i volta el temps ha canviat. Ja ens ho havien avançat. Ens hem llevat plovent i ho ha continuat fent durant tot el dia, sense poder observar el sol i tot molt més fosc.

Ho he notat anímicament. M'he adonat que certament el temps, si és plujós o assolellat, ens condiciona totalment. I és aquí quan puc entendre els europeus del nord, amb menys hores de sol que no pas nosaltres, amb molta més pluja i nuvolades. És per aquest motiu que anhelen venir al nostre país a prendre el sol, a tombar-se a les platges. I què hem fet nosaltres? Ben poca cosa, i després ens lamentem del nivell de turisme que predomina a casa nostra. No excel·leix. Només oferim sorra i sol.

Les coses no surten soles. S'han de treballar. No et pots limitar a oferir allò que tens i no lluitar per millorar-ho, per afegir nous serveis, per engrescar més gent a venir. És cert que els nòrdics busquen sol i platja, i potser no els interessa gaire el patrimoni cultural i històric del nostre país, però també és cert que si els ho ofereixes, els obres els ulls, descobreixen coses que no sabien i probablement engresques a més gent a venir.

Amb tot el que està passant al món i amb les seves repercussions, necessitem que el sol brilli i ens animi una miqueta. L'euríbor s'apuja, el preu de la benzina també i d'aquí a pocs dies també ho faran els aliments, el transport. Tot plegat aspectes negatius. Cal contrarestar-ho amb dies assolellats que ens permetin sortir al carrer i gaudir de la natura. Agafem-nos amb allò que puguem. Fem-nos-hi una mica!

Una bona llevantada

Acabem de patir una bona llevantada que feia temps no vivíem, si més no els records que en tenim són de fa uns quants anys, encara que a vegades la nostra memòria ens traeix. Ens hem passat un parell o tres de dies observant si les finestres i les portes ajustaven bé, si no hi havia cap gotera sorpresa i si els desaigües que havíem condicionat absorbien bé la intensitat de la pluja en alguns moments. Malgrat tot, érem conscients de la importància de l'aigua, i les ganes que ens plogués més sovint, sense fer mal.

Sembla que això ja s'ha acabat i que ens n'hem sortit prou bé. Potser no tothom podrà dir el mateix, però en línies generals no he sentit a dir que hi hagués cap desgràcia. Algun edifici danyat, algun fanal caigut a terra, i alguna inundació dels baixos, però poca cosa més. Les imatges que hem vist de llocs com el Collsacabra, eren realment espectaculars, amb aigua abundant. 

En aquestes hores de pluja continuada, quan ja en portàvem una bona quantitat, et venia al cap la gent que viu al nord d'Europa i que acostumen, els que poden, a venir a prendre el sol a les nostres platges. Entens que els agradi tant, fins i tot a mi que me n'allunyo tant com puc. El sol, quan no el tens, el trobes a faltar. Sigui per la llum, l'escalfor... d'alguna manera t'anima i et treu els neguits. 

I també t'adones que no sempre sabem valorar allò que tenim. És cert que el nostre país pateix èpoques de sequera preocupant i que tenim molta feina per aconseguir no dependre tant de la pluja i poder sadollar la set. És important que plogui de tant en tant, però quan ens ho fa seguit ens n'afartem i enyorem el sol i el cel blau i lluminós.

He fet cas dels avisos del servei de Protecció Civil, i no m'he acostat ni a la platja ni a l'espigó del port. Ara caldrà anar-hi per veure com ha quedat tot. Ens queda platja? Recordo ocasions en què la platja del Cavaió gairebé va desaparèixer. La darrera no fa pas tants anys. La natura, però, actua lliurement i les platges es recuperen, sempre que l'home no hi posi entrebancs. Parlem de zones inundables on s'hi ha edificat, i barreres arquitectòniques que barren el pas a lliure circulació de l'aigua. Encara no n'hem après, i les desgràcies les provoquem nosaltres.

Tornarem a canviar l'horari

S'acosta el canvi d'horari i ja es torna a parlar de si es deixa de fer o no. Com en moltes altres coses Europa es mostra dubtosa i això, al meu entendre, és una demostració de la seva feblesa. Si en temes que algú podrà considerar menors no s'arriba a cap acord, què es pot esperar de decisions més transcendents?

No dic que no sigui una decisió que mereixi reflexió i anàlisi profunda, però quants anys portem amb la mateixa cançó? Espanya, per començar, ja no figura al fus horari que li correspondria. Tenim el mateix horari que alguns països europeus molt més a l'est. Després hi ha el tema dels canvis a la primavera i la tardor, que segons diuen persones expertes, no ens van gens bé.

Al marge d'estar a favor o no del canvi, hi ha la discussió sobre què ens interessa més, si ens quedem en l'horari d'estiu o el de l'hivern. Sembla que no ens hem de fixar en el possible estalvi energètic, perquè se'ns diu que no és real, per tant, es tracta de veure què ens agrada més, que a l'hivern es faci fosc molt aviat, o que s'allarguin les tardes d'estiu.

Si diuen que la naturalesa és sàvia, potser la solució més lògica és anar d'acord amb el fus horari que ens correspon, i adaptar-nos a la llum del dia per fer la nostra activitat diària. Que aquesta és una altra. Tots, quan hem viatjat per Europa, ens hem adonat que aquí anem tard. Acabem la jornada molt més tard que els altres i tampoc no la comencem gaire més tard que ells. El que ens diferencia sobretot és la pausa del migdia, i la raó que es dona és la temperatura de l'estiu que dificulta el ritme normal del treball.

No és senzill, però crec que hauríem d'anar més a la idea i decidir què volem realment i no anar donant voltes i voltes sense prendre cap decisió. Sempre he pensat que la gent més vàlida és la que té una capacitat de reacció i de prendre decisions més ràpides. Adormir-s'hi no és bo i paralitza el ritme de la nostra vida provocant situacions absurdes. Veurem què hi haurà de tot plegat.

Una escapada a la vida tranquil·la

Aquest matí hem estat a Tavertet. Les persones que em seguiu els escrits ja sabeu que hi acostumo a anar de tant en tant i sempre en parlo bé. M'imagino que la majoria de vosaltres hi heu estat en alguna ocasió. Si no fos així, us recomano que mireu de trobar un dia per deixar-vos-hi caure i estic convençut que m'ho agraireu.

Hi ha coses que no es paguen amb diners, i una d'elles és la pau i la tranquil·litat. No a tot arreu s'aconsegueix i ara, en època de platja i sol, els pobles de vora mar ho patim una mica, i la millor opció és quedar-nos a casa, si tenim la sort de poder-ne gaudir, que no és tan fàcil!

El dia no era clar del tot. Hi havia força calitja i, per tant, no podies gaudir de grans vistes del Montseny, o Vallclara, a sobre de Susqueda. El nivell de l'aigua del pantà de Sau es veia una mica baix. Ens ha sobtat perquè semblava que, per les notícies que ens arribaven, es trobava ple fins a dalt, després de les pluges d'aquesta primavera, però no és així ben bé.

Poca gent pels carrers, i tot molt net i polit. És lògic que en les aglomeracions sigui més complicat mantenir-ho pulcre, però a Arenys potser ens ho hauríem de fer mirar. I no penso en el govern de torn, sinó en els vilatans que no són respectuosos amb l'espai públic i no tenen gaires manies a l'hora de llençar la brossa pels carrers. Per cert, si alguna persona no ho sap, les papereres, que no n'hi ha gaires, no serveixen per deixar-hi bosses de brossa. Són papereres. Les bosses, o van als contenidors, o es treuen al carrer si el sistema del teu barri és el porta a porta.

I l'hem fet petar! Una família que coneixem des de fa molts i molts anys, però que no tenim gaires ocasions de parlar-hi. Avui hi hem estat una estona, recordant aquells temps i també pensant en el dia a dia, en l'actualitat i la manca de pagesos. Cada vegada hi ha més terra erma. Si no es conrea, es perd.

De tornada hem pogut comprovar que a la costa hi ha massificació. Segurament es tractava de persones de l'interior que sortien a passar la tarda a la platja, però la concentració de cotxes era important. Hem dinat una mica més tard del compte, però ens ho hem d'agafar bé. Gaudim de la vida, perquè la vida és bella, malgrat les dificultats, i a tots aquells que s'esforcen a malbaratar-la i matar a tort i dret sense raó.

Desconnectar!

No vull parlar de Trump, perquè és un impresentable i no s'ho mereix, i encara menys reproduir les imatges que s'ha encarregat de difondre. Per altra banda, aquests dies tothom parla d'energies renovables i hi ha qui s'encarrega de donar-li totes les culpes de l'apagada del passat dilluns. I Junts amenaça amb no permetre el debat sobre la reducció de la jornada laboral. I quina és la meva reacció?

Estic de cap de setmana i tinc ganes de desconnectar de tot, però no és fàcil. Caminar al costat del mar, contemplant les onades. Aprofitant aquest sol espantat d'avui, que no escalfa ni t'engresca a ficar-te a l'aigua. Qualsevol cosa menys estar pendent de què està passant!

És curiós pensar que el dia de l'apagada hi va haver tantes persones que varen córrer a comprar ràdios analògiques, amb piles, per poder estar al cas de tot el que passava, atès que estàvem sense Internet. No us sembla que ho hauríem de fer més sovint? No vull dir tallar el corrent elèctric, sinó desconnectar. Oblidar-te de què passa durant unes hores. 

Si tenim ximples governant països, com podem educar els nostres fills i demanar que es comportin com a persones civilitzades? Si quan se'n va la llum, en lloc de preocupar-nos de les causes i mirar de trobar solucions, ens dediquem a criticar allò que ens interessa comprometre, què es pot esperar de nosaltres?

La gent que viu a les grans ciutats aprofita els ponts i caps de setmana llargs per desaparèixer i canviar d'aires, però temo que no són capaços de desconnectar. Segueixen les notícies des d'una altra banda, però no se'n desenganxen. Veient el panorama, i sense pretendre que la gent es descomprometi de res, us animo a practicar la desconnexió. Podem començar per unes hores i potser serem capaços d'allargar-ho fins al dilluns. Com si estiguéssim de vacances!

Un núvol que fa por!

Acostumem a mirar el cel, sobretot ara que hem viscut una temporada de pluges, que ja tocava! Surts de casa i el cel és blau, amb un sol radiant que enlluerna. La gespa té un verd que enamora i ja no recordaves quin color era el seu natural. Estaves acostumat a trobar-la empolsimada i seca.

Camines per un carrer ple de botigues, amb tot el material exposat a l’exterior, com a reclam turístic per fer algun caleró. De cop, però, t’adones que el cel està canviant. Han aparegut uns núvols que mig tapen el sol, a estones, perquè ell sempre se’n surt.

El núvol canvia de tonalitat, enfosquint-se per moments, i hi pots distingir un mena de relleus, com si fossin bosses. Te les imagines plenes de petites pedres, a punt de ser llençades sobre nostre. Els botiguers comencen a retirar els expositors. Cauen quatre gotes que amb prou feines et mullen, però aquell núvol, a sobre teu, et provoca una certa esgarrifança. No fa gaires dies, aquesta mateixa setmana, un núvol semblant va deixar el terra blanc, bloquejant les carreteres.

Un cop de vent ha fet caure un penjador de roba, i tots temem el pitjor. Aquella senyora tem pels seus nets, que no duen impermeable. No arribaran a temps a casa. Quedaran ben xops!

Han passat cinc minuts o potser menys i tot, i el núvol s’ha desfet, com per art de màgia. El sol ha reaparegut i, encara que amb menys brillantor, ha sembrat la tranquil·litat. Els botiguers, però, fan balanç de les possibles pèrdues degudes a l’espant dels possibles clients. Ha estat una falsa alarma. Aquell núvol que hem retratat, ens ha ben acollonit. Les fotografies amb nuvolades queden molt millor que no pas amb un cel completament serè. La bellesa, a vegades, comporta algun risc, però al final el que compta és com hem encarat la situació, sobretot quan ha comportat incertesa.

La gavina tafanera

Ahir a la tarda se’ns va acostar la gavina a descobrir què hi feien aquestes tres parelles contemplant el mar. No tenien res més a fer? Segurament ignorava que era diumenge, teníem festa i ens preparàvem per celebrar la Setmana Santa.

La mar no estava gaire tranquil·la, bufava una mica de vent i l’aigua espetegava a les roques amb força. Els núvols, amb forma de castells, havien fet acte de presència, però a poc a poc es varen desinflar, com si es tractés d’un decorat de fira. El sol va intentar sortir entremig, però ja no li quedaven forces. Tot i haver avançat l’hora, tocava a retirada.

Ahir vaig tenir la sensació que el temps passava lentament, tot el contrari del que és habitual. Que el podíem estirar com si fos un xiclet, i fer més coses de les que acostumem a fer, també pensar i reflexionar. Moments com aquests és quan t’adones de la importància d’una aturada per reflexionar què estàs fent i si no hi hauria una altra manera d’encarar la vida. La majoria de les coses no les podem canviar, i per tant no ens han de preocupar. N’hi ha d’altres, però, que sí que depenen de nosaltres, i aquí ens hi hem d’esforçar per fer-ho de la millor manera possible. Per a nosaltres mateixos, però també per als que tenim a prop.

Una reflexió d’una tarda de diumenge, inspirat per una gavina tafanera que ens contemplava amatent, fent una pausa en la seva volada abans de buscar el refugi per passar-hi la nit.

Turisme de qualitat i turismofòbia

Sempre s'ha dit que tothom entén d'economia, o si més no s'atreveix a parlar-ne a la barra del bar, o en qualsevol tertúlia improvisada. I si d'economia tothom en parla, què us haig de dir del turisme, amb grans defensors i també detractors, fins al punt de poder parlar de turismofòbia.

Avui llegia la notícia referida a les jornades de turisme que tenen lloc aquests dies a Barcelona, i el paper que han de jugar els polítics de torn, de parlar d'una cosa que... hi entenen?, es repeteixen?, ajuden a millorar la seva indústria?

Com que s'han trobat amb manifestacions amb alguns que hi tenen una veritable fòbia, ara tothom parla de turisme de qualitat. Utilitzen una terminologia inconcreta, que queda molt bé, però que no es veu per on ha d'anar. Com comencem? Quina és l'oferta laboral? De quins salaris estem parlant? De quina formació? Quins serveis estem oferint?

Han passat molts anys des de l'època franquista on el turisme de sol i platja, i para de comptar, ens procurava divises per fer pujar el país. Oferíem simplement un tros de platja i el sol, que no ens costava res, i esperàvem que vingués molta gent i omplir la caixa. En què hem millorat?

Puc entendre la desesperació de les persones que han de compartir espai públic amb masses de turistes passejant i fotografiant monuments. És comprensible el rebuig a la desaparició d'habitatge de residents per oferir-lo als forasters, amb un increment exagerat del preu del lloguer, però d'aquí a criminalitzar el turista hi ha un bon tros. Sense tenir present que moltes persones que ho critiquen, aprofiten les vacances per posar-se el barret de turista.

El conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, deia que tenim un gran país i això sol ja és un incentiu perquè ens vinguin a visitar. Té tota la raó. Tenim un gran país, però amb això no n'hi ha prou. Cal millorar el servei, amb instal·lacions adequades i un personal amb formació, educació i ben retribuït. O ens ho agafem seriosament, o continuarem tota la vida anhelant un turisme de qualitat, no massificat. Les coses no surten soles.

Ens oblidem de la sequera?

Aquests darrers dies han estat carregats de pluja, cel tapat i molt poc sol. Avui, que havia de ser de sol radiant, tampoc és que s'hagi excedit, però la pluja ha cessat. Fins quan?

La sequera ha estat durant molts mesos el tema de preocupació de tots nosaltres, amb algunes zones del territori que n'ha patit les conseqüències, amb restriccions d'aigua, que és vital per a la nostra existència i que només valorem quan ens fa falta.

No sé si us hi heu trobat o bé ho heu comentat, però semblava que tots plegats patíssim una certa depressió. Ens faltava alguna cosa, i probablement era el sol. Hem arribat a pensar què ens passaria si en lloc de viure en un país mediterrani estiguéssim al nord d'Europa, on el sol, durant l'hivern, hi escasseja. Podem entendre el temperament de molts europeus i les ganes que tenen de venir a prendre el sol a les nostres platges.

Diuen que hem batut el rècord de dies seguits de pluja. No sé si també de quantitat de litres acumulats, però en tot cas hem d'estar contents. De mica en mica hem recuperat estones de sol i els núvols, que no han acabat de marxar del tot, ens han permès veure'l a estones i d'esquitllada. Però el més important de tot és que la reserva d'aigua als nostres pantans ha experimentat una crescuda que ens permet esperar l'estiu amb optimisme, sense necessitat de restringir, forçadament, el consum d'aigua. Una altra cosa és que sigueu curosos amb l'ús que en fem, i que evitem malbaratar-la.

L'aigua no és cara. Si ho comparem amb altres productes que no són tan necessaris ni vitals, podríem fins i tot dir que l'aigua és barata. De fet, tothom ens diu que l'aigua s'encarirà, per cobrir el cost de la seva gestió. Una gestió que uns quants de nosaltres voldríem que fos pública, com passa a la majoria dels països del món. La gestió privada del nostre país és atípica.

Ha arribat la primavera i també la pluja i la neu. Ara, d'aquí a poques setmanes, ens començarem a queixar de la calor que fa. És que no estem mai contents! L'aigua és vida, i ha quedat demostrat, encara que durant uns dies hàgim estat una mica malhumorats.

Ens han ben regat!

La notícia d'aquest cap de setmana ha estat la pluja que ens ha regat gairebé per igual a tot el país. Una pluja molt benvinguda després de molt temps sense veure a ploure amb una certa intensitat. El resultat, de moment, ha estat la crescuda dels nostres rius i, de retruc, la pujada del nivell dels nostres pantans, la reserva per als mesos de l'estiu, per tal de no haver de patir greus restriccions.

Malgrat tot, hauríem de ser conscients que cada vegada li costa més ploure, i que no podem quedar-nos tan tranquils, després d'aquest episodi de pluges, perquè no sabem què passarà els pròxims mesos. Ens cal reduir-ne el consum, reparar les canalitzacions que tenen greus pèrdues d'aigua, i mentalitzar-nos que l'aigua és un bé escàs, però totalment imprescindible per a la nostra existència.

La gestió de l'aigua també ha estat notícia a casa nostra. Les ganes de canviar de gestor al nostre municipi està latent i caldrà arremangar-se de valent i treballar fins a l'últim dia perquè un bé, com aquest, sigui gestionat per l'administració pública, com passa a la majoria dels països del món, però no a casa nostra.

Aquests dies hem vist imatges de rius superant el llindar òptim perquè no es desbordin, i salts d'aigua fantàstics que alegren la vista. També nevades que els esquiadors han trobat a faltar durant la temporada d'esquí, quan s'acostumen a fer vacances, però que ens hauran de servir per a reserva d'aigua per als mesos vinents. 

És bo que plogui i també que se'n parli, i que se li doni la importància que té. A vegades hi ha coses i fets que els trobem tan lògics i normals que només en tenim consciència quan ens manquen. Els núvols han impedit que les nostres plaques fotovoltaiques generessin energia, però hem tingut la compensació de veure com els nostres pantans podien emmagatzemar més aigua i deixar-nos viure una mica més tranquils, pensant en el futur.

Més sobre la productivitat al nostre país

En el seu article d'avui al diari ARA, l'economista Miquel Puig insisteix en el tema de la productivitat i posa èmfasi en el turisme. No és la primera vegada que treu el tema. En més d'una ocasió ens ha fet veure que les comunitats on el pes del turisme és més alt, la productivitat i el creixement econòmic són les més baixes. I llegint les aportacions dels lectors m'he fixat en qui demanava com es reconverteix el sector turístic?

En el seu article, Puig exposa que cal reconvertir aquest sector que té tanta presència al nostre país, però no dona pistes de com s'hauria de fer. Sí que deixa clar que cal temps i diners. Ens hi posem?

Llegir el seu article desanima força. El creixement de la productivitat és tan minso que no arribes a entendre què hem estat fent fins ara i et preguntes quines persones hem tingut al capdavant del govern que no han fet res per canviar aquesta dinàmica. 

Quan era jove, sota el règim franquista, teníem clar que la font de riquesa del nostre país eren el turisme i els diners que enviaven des de l'estranger els nostres emigrants. Què es va fer per aprofitar aquests ingressos? En què es va invertir per millorar la infraestructura turística per poder donar el servei que es requereix en ple segle XXI? 

Continuem vivint d'un turisme que ve a passar les hores sota el sol, estirats a les platges, consumint el mínim, amb un servei poc professional i mal pagat, i això no suma. Anem mantenint la barraca sense poder invertir i aconseguir clients amb capacitat econòmica per augmentar la caixa. Vivim de la bondat del clima, el sol i la platja. 

Si els treballadors cobren poc, no poden consumir gaire, i tota la cadena fa que es facturi poc i la renda familiar se'n vegi afectada. Això que és tan fàcil de veure i no calen gaires estudis, no ho veuen els nostres polítics? Potser cal que algú els expliqui per on poden començar. Segurament que les mesures a prendre no donaran fruits instantanis, però si més no ens poden posar al camí que cal seguir per sortir d'aquesta paràlisi que no tan sols no ens fa créixer econòmicament, sinó que ens fa anar enrere comparativament.

La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

Al costat de Catalunya, però on?

Avui ha estat un dia molt complicat i un d'aquells dies que tot et surt malament. Des del matí fins al vespre només he tingut que entrebancs. No puc parlar de desgràcies perquè no seria just, sobretot tenint en compte aquelles persones que realment en pateixen, però sí que m'he trobat amb molts problemes, un darrere l'altre, i de moment molt poques solucions. Confiem que demà tot vagi millor, i allò que es pugui solucionar tingui la resposta.

    I perquè estava tan atabalat necessitava sortir a esbargir-me. No havia pogut sortir de casa i em calia una passejada fins a l'espigó, veure les onades i la darrera llum d'un sol radiant, que aparegut després d'un parell de dies o tres, amb més pluja de la que ens pensàvem, encara que no sigui suficient.

    I m'he trobat amb un cartell mig esquinçat, amb la cara del president, dient-nos que està al costat de Catalunya. Però ben bé a quin costat? Al costat ben bé, o a quatre passes? Segur que no està dins de Catalunya? 

    Primer de tot he pensat que els responsables de la campanya no l'havien encertat gaire. Perquè resulta que després, en un cartell sencer, també diu que està al costat de la gent. M'ha fet la mateixa impressió d'aquells que diuen que els agrada ajudar a la gent. És una imatge de distància, de marge que separa uns dels altres. A mi m'agrada més la gent que comparteix la vida amb mi, les penes i les alegries, que no pas la gent que em ve a ajudar. I, per tant, la distància que el president, i el seu partit polític, marquen entre ells i la gent, entre ells i Catalunya, no els fa propers, sinó al costat, una mica més enllà.

    Segur que el lema de la campanya no provocarà més o menys vots. Seria d'agrair que els vots vinguessin per la feina feta, per la bona feina feta, però precisament d'això no en poden lluir gaire. Si més no amb propietat i honestedat. Si d'alguna cosa ens hem de queixar és de tot el que no s'ha fet.

    I aquest cartell m'ha fet oblidar tot el que he passat durant el dia. M'ha alliberat de mals pensaments i amoïnades. Esclar que ara, una vegada arribo a casa, em trobo que tot allò que he mig oblidat se'm fa present novament, i caldrà trobar-hi solucions abans no sigui massa tard. No ens deprimim, però toquem de peus a terra. Afrontem-nos a la realitat i no esperem l'ajuda d'aquells que només la prometen en campanya electoral.

El canvi d'hora

Aquesta propera matinada es tornarà a canviar l'hora per passar-la a horari d'hivern. Dormirem una hora més, i demà diumenge notarem que el dia se'ns fa fosc més aviat. Un canvi que en ser en diumenge, festiu per a la majoria de la gent, no acaba de fer l'efecte, però que dilluns sí que tindrà més conseqüències. Acabarem de treballar que ja serà fosc, i els matiners tornaran a llevar-se amb la llum del dia. I això fins quan? 

Fa uns anys es va parlar de la voluntat d'acabar amb els canvis d'hora, aplaudit majoritàriament, però tot va quedar suspès, diuen que arran de la pandèmia. Després gairebé ningú no n'ha tornat a parlar. Els canvis, a la Unió Europea es fan molt lentament i aquest n'és un d'ells, sense tenir garantit que s'acabi produint.

Sembla ser que el canvi d'horari no és bo per a la nostra salut. Ens costa acostumar-hi el cos, però també es fa difícil si tens en compte l'hora de sortir el sol i de pondre's, en relació al costum horari dels negocis i esbarjos. Quan s'ha parlat de deixar de canviar l'hora, també ha sortit la discussió de quin horari hauria de ser l'idoni. Recordeu que, en horari d'estiu, el nostre país porta una diferència de dues hores respecte a l'hora del sol, i a l'hivern una. Això fa que per exemple tinguem la mateixa hora que a Noruega, quan allà, molt més a l'est, la claror del sol no té res a veure amb la nostra, hora a hora. I resulta que països que es troben entremig de Noruega i Espanya van a una hora canviada.

No sé si la idea de deixar de canviar l'hora dues vegades l'any es tornarà a reprendre, o bé si ja no se'n parlarà més. El cas és que a Catalunya hi va haver un moviment força actiu a favor d'eliminar el canvi horari, i adaptar-lo d'acord amb el nostre meridià. No tothom ho veia bé, però tenien els seus arguments, encara que, com he dit abans, topaven força amb els costums de la nostra societat, que tanca les portes molt tard, quan a l'hivern ja és negra nit.

Sigui com sigui, demà toca i molt probablement això no canviarà durant uns quants anys. Si no hi ha interessos econòmics i polítics per modificar-ho, ningú gosarà tocar res, sobretot si per fer-ho s'ha de mobilitzar a tanta gent, que ara té altra feina a fer.

Trobada de puntaires al bell mig de la Riera

Aquest matí ha tingut lloc la tradicional trobada de puntaires a Arenys de Mar. Sota un sol de justícia les puntaires ens han mostrat el seu art. M'hi he arribat d'hora, quan encara hi havia alguns buits, probablement corresponents a entitats que estaven venint, i tampoc érem moltes les persones que les anàvem observant. Tot i així, la calor apretava i només unes poques puntaires s'havien procurat ombrel·les per deslliurar-se del sol, en un dia que ens havien amenaçat amb pluja, però que no ha arribat fins a primera hora de la tarda, amb quatre gotes mal comptades.

He pogut escoltar alguna opinió queixant-se que fins ara cap govern municipal ha previst res per evitar que qualsevol acte que té lloc a la Riera tingui una manera de resguardar-se del sol. S'ha de dir que les puntaires que tenen el costum de participar en les diferents trobades que tenen lloc a tot el país, estan molt acostumades a aquesta situació. No és massa habitual que els pobles tinguin reservats uns espais que les protegeixin del sol, i potser per això n'hi ha que ja tenen preparada l'ombrel·la, i es refien de l'aigua que acostumen a proporcionar-lis els organitzadors de les trobades.

Arenys té la Riera com a punt neuràlgic de moltes activitats, i moltes més que s'hi podrien celebrar, però no està prou preparada per aguantar l’embat del sol. El tema no és nou i, de manera recurrent, es parla de la instal·lació d'estructures que permetin protegir del sol les persones que s'hi concentren. 

Recordo que hi havia una proposta per celebrar una consulta ciutadana sobre com urbanitzar la part coberta de la Riera, que ha quedat en un punt mort, i també enguany, en el procés de pressupostos participatius, va aparèixer una proposta, que no va obtenir els vots ciutadans suficients per poder tirar endavant. Crec que valdria la pena recuperar la idea i treballar-hi seriosament.

El cobriment de la Riera no només tenia la funció de canalitzar l'aigua fins a la seva desembocadura, sinó que tenia l'afegitó de recuperar uns metres quadrats útils, que en aquests moments podríem dir que només serveixen per als vehicles, ja sigui per circular-hi o per estacionar-hi. 

Caldria que en el proper mandat, l'equip que obtingui l'encàrrec de governar la vila, assumís el repte de buscar la millor solució per optimitzar l'espai, i d'aquesta manera ajudar a que actes com la trobada d'avui comptin amb unes condicions d'acollida més agradables per als nostres visitants i per aquelles persones que ens agrada apropar-nos-hi i gaudir de la festa, la tradició i l’art.

L'accés a l'energia, un dret

Aquests dies he llegit en diferents llocs comentaris sobre l'hora de pondre's el sol abans de l'arribada del 21 de desembre. Sempre hem tingut aquesta data com a referència del dia més curt de l'any, a partir del qual la tarda s'allarga i podem gaudir de més hores de llum natural. D'alguna manera són les ganes que tenim de poder deixar enrere la foscor de l'hivern i recuperar les hores de sol que ens acompanyen per fer passejades, després de la jornada de treball, o simplement per sortir a donar el vol amb els amics i veure que encara és clar.

Fins i tot ho escoltat pel carrer, i he pensat que realment ens agrada molt la llum del dia i anyorem els dies d'estiu quan el dia és tan llarg, i no recordem les altes temperatures que ens ha atabalat tant. De fet ens queixem força del temps, la temperatura, i també de les hores que estem a les fosques.

També soc de les persones que m'agrada la llum del dia. Acostumo a anar a dormir força tard i aprofito les hores nocturnes per llegir o arreglar quatre coses, però gaudeixo de la llum del dia. Esclar que si em deixen escollir entre patir la calor de l'estiu, sobretot la xafogor, o viure a les fosques, aviat ho tinc decidit. Soc amant del fred i l'hivern, i això comporta poques hores de sol.

L'altre dia, però, vaig llegir les explicacions de perquè el sol començava a pondre's més tard tot i no haver arribat al solstici d'hivern, i em va semblar molt interessant. Hi ha moltes coses que ignorem o simplement deixem de banda, i quan algú ens hi fa pensar ho trobem interessant.

El cap de setmana, quan la família està més hores reunida, és bo gaudir del dia i si aquest s'allarga a la tarda, molt millor. Poc a poc, doncs, anirem recuperant les nostres hores de sol, però el fred es mantindrà i anirà a més. Un fred, que amb els preus del gas i l'electricitat, provoca un increment de la despesa que comporta més problemes a les famílies amb menys recursos. I aquí volia arribar.

Parlem molt del dret a l'habitatge, i malauradament encara no hem aconseguit que tothom pugui viure dignament, digui el que digui la nostra Constitució. Segons com vagin les coses, caldrà afegir el dret a disposar dels recursos per escalfar la llar. No és estrany que el síndic de greuges de Barcelona, David Bondia, demani que l'accés a l'energia estigui garantit dins dels drets humans.

Un vol sobre les civilitzacions

Per primera vegada m’he enlairat en globus i ho hem fet de matinada, a la sortida del sol, per sobre de milers d’anys d’història. De la mateixa manera que des de dalt ho vèiem tot molt petit, també era una perspectiva amb una gran distància en el temps. Tres quarts d’hora de viatge al passat d’una civilització molt rica que, amb el temps, ha derivat a una situació precària, amb molts problemes econòmics, però també culturals.

Després ho hem trepitjat sota un sol de justícia que et recordava que, malgrat tot, el nostre país gaudeix d’una temperatura prou agradable. La manca d’aigua de què ens queixem no té res a veure amb el que passa en aquest país del sud-est del Mediterrani.

L’aigua és riquesa, i això queda constatat quan veus què passa al voltant del riu principal del país, i com, a pocs centenars de metres, entres al desert més àrid.

Conviure amb persones amb uns mateixos objectius és fàcil, però té la durada que té. El més complicat és viure tots els dies de l’any amb persones que no sempre pensen el mateix que tu, ni tenen els mateixos objectius de vida, ni els interessos culturals i socials que marquen la teva vida. És per això que es requereix de molt d’esforç per fer fàcil la vida, i és bo que, mentre gaudeixes d’uns dies de repòs i de canvi d’aires, tinguis un moment per valorar què vol dir conviure en la divergència.

La creu de Canet

Avui hem anat una mica més al nord, al poble veí, per admirar el Maresme des d'un altre mirador: la creu de Canet. Hi hem anat des d'Arenys de Munt, on hi ha el pavelló nou i hem trigat una hora i mitja, a pas lent, sense atabalar-nos, aprofitant que el sol ja no escalfava gaire, però sabent que ens donaria temps a arribar-hi i tornar al punt de sortida.

El dia avui acompanyava més, i per això hem trobat més caminadors, i també vehicles motors. S'ha de dir que resulta agradable saludar-te pel camí, com si fos tot un ritual, la qual cosa és d'agrair. Quan vius en un poble petit és més usual saludar els veïns i les persones que acostumes a trobar-te pel carrer, però a la muntanya això ja està més arrelat, com si els consideressis dels teus, dels qui agrada sortir a caminar.

A dalt, a la creu, no hi ha res més que la mateixa creu, però la vista també és bonica. T'alces per sobre de la vila de Canet, on la muntanya hi penetra fins al mateix centre. En altres ocasions hi hem pujat des de baix, passant pel costat del castell de Santa Florentina, però la passejada des d'Arenys de Munt et permet fer un recorregut que et separa les vistes del mar i del Montseny.

La passejada d'avui també ens ha permès oblidar-nos una mica de la situació política que estem vivint, i del mal de cap que fa dies que em turmenta. És un agafar forces per encarar una nova setmana de setembre, i planificar un curs que volem que sigui de més pràctica saludable aprofitant la natura que tenim tan a prop.