Raïm de casa!

Aquests dies estic menjant raïm d'una parra molt esplèndida. Un raïm que l'acabem de collir i, és clar, el gust és insuperable. Quan els productes han de venir de l'altra punta del món, havent passat per diferents cambres frigorífiques, no poden tenir el mateix sabor. El mateix passava amb les maduixes del meu sogre, que les menjaves poques hores després que les hagués trencat. Res a veure amb les que venien de Huelva.

Avui, intentàvem comprar espàrrecs i, com és costum, hem mirat la procedència. Venien del Perú! No n'hi ha més a prop? No tinc res contra els peruans. És un país que enamora i que en guardo un gran record. La muntanya dels set colors, per exemple, és una excursió que no et pots perdre. Però una cosa és el país i la seva gent, i l'altra comprar productes que han travessat l'Atlàntic.

Abans, els nostres pares i avis, només menjaven allò que collien. Es menjava el que donava la temporada i tothom tan feliç. Ara et pots permetre el luxe de menjar allò que a casa no hi ha, però a quin preu? I no em refereixo únicament al cost econòmic, sinó també al gustatiu.

No pretenc fer propaganda dels productes quilòmetre zero, però crec que seria bo que, sense exageracions ni fanatismes, ens dediquéssim a adquirir aquells productes nostrats, que en coneixem la procedència i que són de temporada. Segur que no passarem fam i podrem trobar prou varietat i, al mateix temps, ajudarem als nostres pagesos, que tenen prou maldecaps per tirar endavant la feina, a poder-se guanyar la vida amb el seu treball i no haver de dependre de subvencions ni grans sacrificis.

Avui, per postres, tornaré a menjar raïm. Una parra que produirà el que produirà, amb vida molt efímera, però que l'any que ve hi tornarà.

Una gran interpretació musical

El cap de setmana és cada vegada més complicat confeccionar la teva agenda per assistir als actes que es programen a la vila. Per una banda, és bo que hi hagi tanta activitat i que puguis escollir, per l'altra, el fet d'haver de renunciar a assistir en alguns dels actes programats et xafa una mica la guitarra, i et queda aquell regust de no haver-ho encertat.

Aquest divendres em va passar amb els actes de la tarda. A la mateixa hora coincidien més d'un que, aparentment, podien ser del meu interès. Al final vaig haver de decidir per a un d'ells, i em vaig equivocar. M'ha quedat al cap la idea que potser no vaig estar prou amatent a l'hora d'escollir.

No puc dir el mateix de dissabte. Ahir l'Escola de Música organitzava un concert amb la interpretació del Quintet Die Forelle. Cinc joves, molt joves, estudiants del Conservatori Professional de Música de Badalona que ens varen oferir el treball de dos anys. Ens ho explicava, al final de l'acte, la seva professora. Es tractava d'un fet únic que no acostuma a repetir-se. Una excel·lent interpretació, fruit d'un excel·lent treball de temps, esforç i il·lusió.

Hi anava refiat que m'ho passaria bé. Hi anava, també, mig enganyat per la publicitat que en feia prèviament la pàgina web de Ràdio Arenys. No és la primera vegada que m'enreden, involuntàriament, però que haurien de mirar de corregir-ho. Vaig gaudir del concert i el públic assistent va escoltar fidelment tota la interpretació, respectant els silencis entre els moviments de la peça, cosa que no sempre succeeix.

Em va impressionar no només el resultat sonor, sinó també la tècnica interpretativa i el sentiment dels músics, que no és usual amb persones tan joves. Els auguro molts d'èxits, sobretot si continuen treballant amb l'interès i esforç que demostren haver-hi dispensat. Felicitats!

Aprovat el nou text del ROM

El Ple municipal d'aquesta tarda ha aprovat inicialment el nou text del Reglament Orgànic Municipal (ROM). Un document que substituirà l'actual que data de l'any 1999, és a dir, del segle passat. El ROM, per aquelles persones que no estan bregades en assumptes municipals, és el document que regula l'organització i el funcionament intern de cada ajuntament, però també les fórmules de participació ciutadana. 

Una vegada aprovat el document, s'obre un període per poder-hi presentar al·legacions i suggeriments. Una altra manera de participar activament en el funcionament de les nostres institucions. Aquesta és la manera que m'agrada de fer les coses. Ser crític, suggerint alternatives. Crítica constructiva amb arguments i no només derrotisme i fins i tot insults.

Durant un any i mig, representants dels grups municipals que conformen el Consistori arenyenc, hem estat treballant un nou document que s'adeqüés a la realitat actual i millorés diferents aspectes, entre ells la participació dels vilatans, per fer-ho més àgil i dinàmic.

Haig de dir que ha estat un plaer treballar amb tots els membres de la Comissió, pel seu interès, treball i dedicació, i les ganes de consensuar un text. La pràctica del consens hauria de ser la primera regla o lliçó a aprendre per a totes aquelles persones que volen dedicar-se a la cosa pública. Tots tenim les nostres idees i és bo contrastar-les i intentar arribar a acords. Avui hi som i demà no. Projectes o documents, com és el cas, que han de tenir una llarga durada, és bo que tothom hi digui la seva, i no pas imposar la llei del més fort.

El treball en equip sempre és gratificant. Em costa molt d'entendre aquells personatges de la vida pública que imposen la seva llei sense tenir en compte els altres. Però això seria tema per a un altre debat.

Xantatge als metges?

La notícia que va aparèixer ahir on els titulars deien que el Departament de Salut bonificaria els Centres d'Atenció Primària (CAP) que reduïssin els dies de baixa dels seus usuaris va crear una alarma que probablement es podien haver estalviat. De qui va ser la culpa? Dels responsables dels titulars dels diaris? Del portaveu del Departament de Salut que no es va explicar bé?

La primera impressió va ser que la consellera volia reduir els dies de baixa, beneficiant aquells centres sanitaris que ho aconseguissin, donant a entendre que els metges s'inventaven baixes o les allargaven innecessàriament, provocant un absentisme molt gran al treball.

Sigui per l'error del missatge o per la reacció de la gent, Salut ha puntualitzat que la seva voluntat és reduir la durada del procés burocràtic de la gestió dels tractaments i aconseguir que les altes arribin abans. Reconeixen, doncs, que alguna cosa no funciona prou bé i alenteix el procediment, i els pacients estan massa temps a l'espera dels diagnòstics, dels tractaments i les cures.

Sigui com sigui el cas deixa clar que el sistema que sempre ens havien dit que era el millor, no ho és pas tant. Que el funcionament dels nostres centres sanitaris té molt que desitjar i potser caldria analitzar-ne les causes. Avui, per exemple, tenim convocada una vaga dels metges. Reclamen bàsicament una millora salarial i una reducció de les hores de permanència. 

És cert que els empresaris es queixen que es registren moltes baixes laborals per motius de salut. Els empresaris en surten perjudicats, però també els companys de treball que han d'assumir, moltes vegades, la feina que queda per fer. Probablement no es porta un control exhaustiu de tot el procés d'una baixa per prescripció mèdica i potser també hi ha molts metges que tenen el canell molt fàcil i signen alegrament baixes que no caldria. Això s'ha de regular i, si es constata que va per aquí, trobar solucions. 

Alleugerir els tràmits per als tractaments és una bona manera no només de reduir el temps de baixa, sinó també, i més important, oferir una bona atenció als pacients. Si volem un sistema sanitari modèlic, hem de trobar la manera de millorar aquest funcionament, que sembla que s'encalla per manca de personal, desinterès d'alguns i falta de previsió del Departament. Ens alegrem que no es tracti d'un xantatge als metges, però seria bo que les decisions i la informació que se'n dona fossin més clares i resolutives.

La IA ens substitueix?

Avui discrepo de l'article del filòsof Ferran Sáez Mateu, a l’ARA, i em preocupa perquè penso que probablement estic equivocat. Respecto molt tot el que diu en els seus escrits, però avui jo penso diferent, o potser és que no he acabat d'entendre el fons de l'article.

Comença dient: “De debò es pensen que començaré l’article repetint aquella equívoca vaguetat segons la qual el problema no és la tecnologia sinó l’ús que se’n fa, etc.?”, i jo sempre he cregut que la valoració que podem fer de totes les coses és precisament l'ús que se'n fa. Parla de la irrupció de la IA i deixa clar que no es pot comparar amb altres tecnologies que han aparegut al llarg de la història, sobretot perquè considera que la IA substitueix les persones i no pas les complementa. 

Soc tossut amb aquesta opinió perquè s’ha demostrat que no tot és bo o dolent d’entrada, sinó la manera com ho utilitzem. No hi entenc gaire amb tot això de la intel·ligència artificial, però el poc ús que n’he fet ha estat ben profitós i m’ha ajudat a l’hora de cercar temes, conceptes i elements a la xarxa. Res a veure amb abans que perdia moltes hores buscant i gairebé sempre em quedava amb les ganes.

És cert que la propagació de la IA ha provocat fraus importants, afectant molta gent. Els delinqüents de sempre han trobat en la IA una manera més fàcil i ràpida d’estafar.

Sáez diu que la IA no ens complementa, com va ser la calculadora o l’ordinador, sinó que substitueix les persones. Jo li faria una pregunta fàcil: què va passar amb la revolució industrial? No va eliminar molts llocs de treball? No va provocar, però que es canviessin els rols i que sorgissin nous llocs de treball?

Si l’article es limita a tractar la IA en el camp de l’educació podríem posar-nos d’acord en el perjudici que pot suposar la IA en l’aprenentatge dels alumnes, sobretot aquells que basen tot el seu treball en el resultat que els proporciona el ChatGPT, però jo pensava en qualsevol àmbit i no en un de concret. 

M’agradaria un debat amb l’articulista per intentar entendre els seus arguments i potser em convenceria del meu error, però de moment se’m fa difícil no acceptar que la IA també ens ajudarà a anar avançant i, en tot cas, caldrà trobar la manera de reprimir i reduir-ne el mal ús. 

Bon Nadal

Reconec que no tinc gaire el costum d'enviar felicitacions de Nadal i probablement és un error que hauria d'esmenar. Aquests dies són moltes les felicitacions que arriben, algunes de ben originals, a través de les xarxes socials, ben poques per correu postal. Això era abans, precisament quan n'acostumava a enviar.

Aquest bombardeig de felicitacions em provoca una mica el dubte de la sinceritat d'aquestes. Segurament que hi ha moltes persones que ho desitgen realment i que tenen la voluntat de fer-t'ho arribar, però també crec que hi ha una mica de teatre i això fa que no segueixi la veta.

Quan t'adones de tot el que està passant al món, i no tan lluny de casa, entreveus una mica d'hipocresia, sobretot en els discursos de polítics i reis. Tots els desitjos de pau, amor i alegria no es poden concentrar en un sol dia, per més singular que sigui. Aquestes ganes de sembrar la pau i la joia al món haurien de ser per a tots els dies de l'any, i a tots els racons del món. 

El papa, que s'estrena en les festes de Nadal, després de molt d'esforç per eixamplar l'abast de la pau s'ha hagut d'acontentar a demanar una treva per aquesta data assenyalada. No n'hi ha prou. Agraïm la seva feina, però hem d'exigir més.

Sigui com sigui, és bo que la gent es desitgi un bon Nadal, i molt millor que unes simples festes. Perquè el missatge de Nadal és prou important, també per a les persones no-creients. Enguany he vist més frases referents al Nadal que no pas a les festes i me n'he alegrat. No sé si ha estat un fet inconscient, una moda, un repetir allò que veiem, però en tot cas és bo reflexionar-hi i pensar que Nadal hauria de ser present tots els dies de l'any. La pobresa no és un delicte, sinó una realitat per a moltes persones que la nostra societat no ha estat capaç d'erradicar i que cada vegada agrupa a més famílies, també aquelles que tenen la sort de treballar, i això no vol dir res més que no ho estem fent.

Us desitjo un bon Nadal, i que la pau no sigui una utopia en aquest món que entre tots estem construint. 

Desnonar alegrament

Em sembla greu el que ha passat a Badalona, amb el desnonament de les persones que vivien a l'institut abandonat, on, segons sembla, hi han viscut fins a quatre-centes persones, algunes de les quals en varen marxar quan van conèixer la decisió de la jutgessa que ha portat el cas. Em sap greu per com s'ha tractat a persones humanes, i per les declaracions del seu alcalde justificant l'actuació policial.

Deixar al carrer a aquestes persones, al marge dels problemes de convivència que poguessin provocar, és un fet molt greu, si no s'ofereix una alternativa digna. Estem parlant de persones, molt vulnerables, amb una situació d'incertesa constant, bàsicament perquè la llei d'estrangeria permet que una persona visqui al nostre país sense poder treballar ni obtenir el permís de residència. 

Analitzo els fets de Badalona intentant ser molt imparcial. Puc entendre els motius que els veïns puguin tenir per avalar la decisió de l'alcalde, però ells també han d'entendre que són persones que tenen moltes dificultats per sobreviure, i que se'ls ha d'oferir una alternativa clara i digna. 

I em desagraden les declaracions de l'alcalde perquè menysté unes persones que no hi tenen cap culpa. M'imagino que si són aquí entre nosaltres és perquè al seu país de procedència hi ha guerra o fam. Tenen dificultats per viure i busquen un món millor. La nostra feina és facilitar-los la vida i no treure'ns-els del damunt com si fossin una plaga. 

Reconec que es tracta de situacions complexes, però fa massa anys que tot segueix igual, i no hem estat capaços de legislar per evitar moments i realitats com aquesta. Els nostres polítics tenen l'obligació, fins i tot moral, de trobar solucions humanes per aquestes persones, i nosaltres n'hem de ser conscients i valorar què representa que et facin fora de casa teva i et deixin al carrer. 

El risc de carregar totes les culpes als més vulnerables és fruit del discurs de l'extrema dreta i, malauradament, hi ha massa gent que s'hi agafa. Hem de ser justos i saber entendre quina és la realitat dels que tenim a prop. No són ells els culpables, sinó les víctimes. No totes aquestes persones es comporten correctament. El mateix podem dir dels autòctons que ens creiem la flor i nata i els únics que tenim drets.

Formació i treball

Fa uns dies la síndica de greuges de Catalunya va presentar un informe que va ser molt criticat a les xarxes socials. Crec que el problema estava en els titulars, que a vegades és l'única cosa que es mira i no es llegeix el contingut. Sovint els diaris busquen titulars que cridin l'atenció i això deforma les notícies. Cal, doncs, entrar al detall i, abans de criticar res i opinar, haver-te llegit tota la informació.

L'informe parlava de l'edat dels joves per poder votar, per ser encausats, per estudiar... i exposava una sèrie de contradiccions, de manera que marcava les edats que considerava adients per a cada cosa. Fins i tot l'edat límit per ser tractat sanitàriament pel pediatre.

Em vaig fixar en l'edat d'escolarització obligatòria, que l'allargava fins als 18 anys. D'entrada em va semblar una mica estrany i discutible. Ahir parlava en aquest blog de la formació contínua. Entenc que durant tota la vida hauríem de fer l'esforç de formar-nos i no acontentar-nos amb el que sabem. Fins i tot els que ja estem jubilats. Allargar l'edat d'escolarització obligatòria a 18 anys, però, caldria matisar-ho i, en tot cas, i sempre segons el meu parer, acompanyar-ho amb l'experiència laboral.

A casa comentàvem que potser hauria de ser obligatori treballar a partir dels 16 anys. L'experiència que s'assoleix treballant és molt important i pot marcar el futur d'una persona. Lligar formació i treball és bàsic per a la formació completa d'una persona. La teoria, que s'adquireix a l'escola o institut, i la pràctica que s'experimenta i exerceix a la feina, han d'anar de bracet. 

Les crítiques a allargar fins als 18 d'anys l'ensenyament obligatori es referien bàsicament a les poques ganes que hi ha entre molts joves, de 16 anys, de continuar estudiant. Si això s'ampliés a 18 anys encara serien més els joves descontents. Aparcar els joves als instituts no és una bona idea, però fer l'acompanyament de formació i treball, per introduir-los a la realitat d'aquest món és una altra cosa.

No sé si podem arribar a conclusions al respecte, però una cosa sí que tinc clar i és que ens hem d'organitzar millor. Acompanyar els joves al treball és bàsic, i si això va acompanyat d'una bona formació, segur que tots hi sortirem guanyant.

On es prenen les decisions?

La pregunta té una resposta fàcil. Les decisions es prenen des del despatx de la direcció de l'empresa o la institució pública. Una altra cosa seria demanar què es té en compte a l'hora de prendre una decisió. Això ja és més complex. Hi ha moltes variables a tenir en compte, des de l'econòmica fins a l'opinió de qui treballa a l'empresa i pot afectar més directament la decisió presa.

Acostuma a passar que aquest darrer detall no es té prou en compte i llavors és quan peta tot. A vegades, des del despatx es veuen les coses de manera diferent. No es tenen en compte fets o circumstàncies que modifiquen la situació inicial o la idea que es té del seu funcionament.

Avui he llegit que infermers i infermeres s'han convocat davant dels centres d'assistència primària per protestar contra la improvisació a l'hora de programar la vacunació contra la grip. Segons hem pogut llegir i ens han comunicat des de CatSalut, pots sol·licitar hora per a la vacunació, o presentar-t'hi sense dir res a ningú i fer cua. Això últim provoca enrenou i aglomeracions i, conseqüentment, desorganització dels centres.

No es pot fer cas de tothom perquè no sempre es pensa de la mateixa manera, però prendre decisions sense tenir en compte l'opinió de qui haurà de fer la gestió és un error. I això passa al sector públic, però també al privat, sobretot en empreses de certa envergadura on la direcció està força allunyada dels llocs de treball.

Escoltar seria el verb adequat en moltes situacions. Conèixer a fons què i com es cuinen les coses, i després d'analitzar-ho prendre les decisions. No és tan difícil, i menys si tenim en compte que, en el cas de les vacunacions, és un fet que es produeix cada any i, per tant, podem recollir l'experiència i millorar-ho, però no al revés.

Entenc la possibilitat de vacunar-te acudint al centre sense cita prèvia. Jo he estat molt crític amb l'obligatorietat de sol·licitar cita prèviament, i sempre m'he decantat per deixar-ho al gust de la ciutadania, però això no impedeix que s'hagi de regular bé per no causar estrès al personal sanitari. 

S'acumula la feina

Hi ha setmanes que sembla que s’hagi d’acabar el món. Suposo que també us ha passat. I dies que tot et surt al revés. Com si haguessis trepitjat merda, que es diu vulgarment. M'imagino que també us hi heu trobat. Doncs avui és un d'aquests dies, en una setmana que no hi podia encabir res més. Tant allò que havia planificat com la suma dels imprevistos.

Diuen que ens ho hem de saber agafar bé, però és cert que passes una estona malament. No saps ben bé per què has concentrat totes les coses en uns mateixos dies, sabent que, per la llei de Murphy el pastís et caurà a terra pel costat de la nata.

Dies així penses en les persones que tot això no els passa només en uns dies o setmanes concretes, sinó que bona part de la seva vida està farcida de problemes i situacions injustes. No cal pensar en casos extrems, com els palestins de Gaza, sinó que en podem trobar de més propers. Famílies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. En part no s'ho hauran muntat bé, però segur que arrosseguen quelcom que no han pogut escollir.

I és en aquests moments que penses que els governs estatals es preocupen poc dels més vulnerables, encara que siguin governs progressistes. La vista se'ns en va cap a les coses amables i agraïdes, esquivant tot allò que no funciona. Les persones que tenen problemes per trobar un habitatge, una feina, un grup d'amics per viure plenament i dignament.

Continuen arribant persones immigrants, sigui per la guerra o la fam, i nosaltres encara no hem resolt com encaixar-los a la nostra societat. Volem que s'integrin, però els hi posem totes les traves del món per aconseguir el permís de residència, el permís de treball. Què esperem que els hi passi? Si els nostres tenen problemes per trobar un lloc on viure, què no hauran de patir aquelles persones que no poden demostrar uns ingressos fixos, i a més tenen la cara més fosca que la nostra? 

No ho estem fent bé, i pensant en tot això arribes a la conclusió que el cúmul de problemes que has patit no té gens d'importància al costat del que pateixen ells. No ens podem queixar!

Votar per molestar

Tenim la sensació que els partits polítics de l'oposició voten en contra les propostes del govern de torn simplement per molestar i posar pals a la roda. Això és la impressió que es té des de la posició del govern o quan ho mires des de fora sense entrar en detall. Seria bo, però que a l'hora de jutjar els vots contraris examinéssim bé si les propostes presentades estan ben pensades, a qui beneficien i, sobretot, si el resultat de la seva aplicació té un abast majoritari i satisfactori per a la societat.

Ho dic perquè en els darrers temps hem presenciat situacions esperpèntiques, algunes d'elles motivades per la mala redacció de noves lleis o modificacions de les existents. Sembla com si hi hagués un nivell baix dels legisladors a l'hora de redactar les lleis i es deixessin detalls importants que després s'ha de córrer a modificar.

Aquests dies és notícia la proposta de reducció de la jornada laboral a trenta-set hores i mitja a la setmana, i que ha caigut per manca de suport parlamentari. Sabem que el govern socialista necessita el suport d'un conjunt de partits polítics, per compensar el vot contrari sistemàtic de Vox i PP, però té a Junts com el cigró a la sabata que li fa mal a l'ull de poll.

Junts ha votat en contra, argumentant que la mesura no beneficia les petites i mitjanes empreses, que a Catalunya conformen la base econòmica. És cert que cal treballar perquè els treballadors tinguin més temps lliure, però tampoc es pot oblidar què representa la reducció d'aquesta mitja hora diària de treball a les petites empreses. S'ha d'analitzar bé i trobar la manera que tothom en surti beneficiat. 

Trobo a faltar, en defensa dels treballadors, temes tan importants o més com són l'increment salarial i les condicions dels llocs de treball. Entenc que són temes més complexos que no pas retallar hores de treball, a l'hora de plantejar-ho, però ben segur que els treballadors agrairien que els sous augmentessin, i no hi hagués una pèrdua continuada del poder adquisitiu, i que els llocs de treball tinguessin unes condicions mínimes per exercir la seva feina. També que es tingués en compte la necessitat de la formació permanent i les possibilitats de millora i ascens dins de les empreses. Em fa l'efecte que sindicats i govern estan més de cara a la galeria que no pas de resoldre els veritables problemes del món laboral.

Un recital plaent

El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.

Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 

Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.

Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 

Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 

Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.

El treball diari i constant

Aquests dies que ens arriben notícies de Singapur, amb uns resultats brillants de nedadores catalanes, conviden a reflexionar sobre la feina de formiga que no sempre es veu, i que només te n'assabentes quan sorgeix l'èxit. Llavors tot esclata, i en tenim notícia, i ens n'alegrem, però no podem deixar de pensar en totes aquelles persones que no aconsegueixen ser les primeres, però no per això se'ls ha de restar mèrits.

Parlant d'esport, ens adonem que no totes les disciplines tenen el mateix ressò. Quan hi ha molts diners al darrere, les notícies són a primera pàgina dels diaris, encara que només sigui per comentar el menú del dinar de la concentració. És evident que un esport que mogui milers d'aficionats, sempre resultarà més atractiu als espònsors, i de retruc els diaris se'n faran més ressò, però hauríem de tenir l'encert de dedicar temps a aquells esportistes que treballen sense parar per aconseguir èxits que no tenen la mateixa repercussió entre la gent.

Em direu que m'embolico, però sempre he pensat que la gent que té una afició, que pot arribar a ser professió, i que treballa en silenci per millorar el seu rendiment i resultats, són persones que sumen. Que no provoquen aldarulls. Que no critiquen per criticar, ni es fan veure per ridiculeses. Si saps alguna cosa d'ells és per la feina constant, el seu esforç diari per assolir una meta.

A Arenys tenim la Marta Mitjans que va de rècord en rècord, i sense conèixer-la personalment, t'hi sents vinculat i orgullós de ser convilatà. I això és pels èxits aconseguits? Segur que sense ells no en tindríem notícies, però és d'admirar la seva preparació, la seva dedicació, sense la qual no aconseguiria pujar al pòdium. 

A totes aquestes persones que treballen amb constància i perseverança, tant si aconsegueixen l'èxit, com simplement la satisfacció personal de superació, cal felicitar-les i desitjar-los la felicitat en allò que els omple i que dediquen tantes hores del dia.

1 de maig, festa del treball

Enguany, a la festa del treball, la principal reivindicació ha estat la reducció de la jornada laboral, amb el lema: «la vida és per gaudir-la». Al llarg de la història la jornada laboral ha estat objecte de moltes lluites. Des de passar d'una vida on gairebé només es treballava i es parava just per descansar, a fer possible gaudir d'estones de lleure i dies de festa. Evidentment, no tothom està en la mateixa situació i, en aquests moments, tenir feina no és sinònim de tenir la vida assegurada. 

En la negociació, que considero important que hi sigui, entre empresaris i treballadors, s'ha de tenir molt en compte les persones, els drets adquirits i les millores que es puguin produir. Al meu entendre, en l'àmbit de xarxes socials i comentaris de bar, se simplifica massa la qüestió. En el món laboral no només s'ha de tenir en compte la quantitat d'hores, sinó també el nivell salarial, les condicions de treball i la productivitat, per dir-ne alguns exemples. 

El nostre país té un problema greu de productivitat i un altre de nivell salarial. No pot ser que treballant, com es treballa, la productivitat sigui tan baixa, ni tampoc que, cobrant un sou, hi hagi tantes dificultats per arribar a finals de mes.

La reducció de les hores de treball diari no té les mateixes repercussions segons quin sigui el tipus de feina i d'empresa. Hi ha qui els pot suposar greus desequilibris, fins al punt d'haver de tancar el negoci. Això s'ha de tenir present en les negociacions. No es pot anar pel carrer amb la bandera sense analitzar els pros i contres, i intentar trobar la millor solució per a tothom.

Si bé és cert que a la vida no hi hem de ser només per treballar, és clar que sense ingressos les famílies no podrien subsistir, i per això cal negociar com s'ha de reorganitzar el món laboral. Sisplau, que no es limiti només a reduir les hores de treball, que té la seva importància, sinó que s'analitzin tots els paràmetres que abans he exposat. Només amb un bon funcionament del treball, aconseguirem el bé per a tots, o si més no, per a la gran majoria de la població.

El Senat Municipal

Avui llegia al web municipal la notícia de la mort de qui fou regidor d'Arenys de Mar, el senyor Francesc Pi. Un regidor del Partit Popular arenyenc que va assumir responsabilitats en esports, amb el pacte amb el Partit Socialista, presidit per Ignasi Moreno. A la notícia es comenta que va formar part del Senat Municipal, que vàrem constituir l'any 2008, format per exalcaldes i exregidors, i que havia de servir per debatre temes d'interès per a la vila. Un organisme que figura al Reglament Orgànic Municipal, però que va tenir una vida efímera.

No cal dir que em sumo al conjunt de mostres de condol que arriben de totes bandes. Mai agrairem prou les persones que han decidit dedicar el seu temps lliure a treballar per a la millora del funcionament dels serveis públics locals. Una tasca que tothom hauria d'assumir en algun moment de la seva vida.

La intenció de crear el Senat Municipal d'Arenys de Mar fou l'aprofitament de l'experiència i coneixement de les persones que havien tingut responsabilitats de govern o havien format part del Consistori, moguts per l'estima i interès per millorar la vila, i que havia de servir per afrontar els grans reptes. El dia a dia acostuma a assumir-se des del govern de torn, amb el suport i seguiment dels grups municipals de l'oposició, però hi ha temes que són de mitjà i llarg termini que és bo analitzar. Forma part de l'exercici de la planificació, que sovint es menysté o s'ignora. 

He pensat que, si des del govern municipal actual, es fa aquest recordatori d'aquest organisme, potser fora bo anar un xic més enllà i recuperar-lo. Hi ha un seguit de temes que Arenys hauria d'abordar, per no limitar-se a anar tapant forats i resolent allò que es presenta, sinó avançar-se als esdeveniments i marcar les línies de futur de la nostra vila. 

Estic convençut que si anéssim unes passes endavant, evitaríem alguns dels problemes que ens apareixen, de manera improvisada, bàsicament per manca de planificació. Segur que moltes de les persones que hem assumit algun tipus de responsabilitat municipal, ens hi apuntaríem. Només cal posar-ho en marxa.

Quina lectura en fem?

Avui llegíem a la premsa la decisió de Repsol d'invertir vuit-cents milions d'euros a Tarragona, després de saber que no es renovava l'impost a les energètiques. Una decisió que ha estat polèmica aquests dies i que els diferents partits polítics s'hi han posicionat, a favor o en contra, amb moltes discussions entre ells. Els contraris a l'impost podran defensar la seva postura pel benefici que els tarragonins en trauran. Segons s'informa, la posada en marxa d'una Ecoplanta (jo no hi entenc res), generarà 340 nous llocs de treball, i la fase de construcció d'aquesta planta en generarà 2.800 més.

Vist això t'adones que no es poden fer afirmacions a la lleugera i que cadascú en pot fer la lectura que més li convé. Els detractors, que probablement defensarien la construcció d'aquesta planta, diran que no és just que la inversió quedés supeditada a la decisió de mantenir o no l'impost.

La planta en qüestió reduirà l'emissió de milions de tones de CO₂ i té la benedicció de la Comissió Europea. Però el tema està en el joc o xantatge de la companyia. Des d'un punt de vista purament econòmic i de beneficis empresarials té la seva lògica. El problema està en la capacitat dels governs de controlar o dirigir les inversions en benefici de tots. Si entenem que al darrere hi ha un interès general a protegir, no seria correcte aquesta pressió de l'empresa vers els polítics.

Si anem rascant arribarem al lloc de sempre. Ens plantejarem el dilema entre permetre que tot funcioni segons la llei del mercat o bé acceptem i valorem la intervenció de l'Estat en temes com són de vital transcendència.

Aquests dies, o mesos, estem veient la pressió que fa el BBVA amb una Opa hostil al Banc de Sabadell, i tot gira al voltant de la protecció dels usuaris, per l'efecte de la competència. Posar en mans d'uns pocs tota la política bancària et pot deixar indefens. En el cas de Repsol podríem pensar que el passat ens ha castigat de mala manera i s'han creat uns monopolis que et lliguen de mans i peus. L'explotació de les elèctriques, el gas o l'aigua, que són béns essencials, està en mans de qui probablement prioritza els beneficis empresarials al servei a la ciutadania. I aquí rau tot el problema i les discussions que se'n deriven.

 

Qui controla les baixes laborals?

Ara que s'està parlant de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, i també de l'augment del salari mínim interprofessional m'agradaria introduir un tema que em preocupa, que és delicat de parlar-ne, per ser molt sensible i fàcilment mal interpretat, com són les baixes laborals. Partint de la base que les baixes laborals s'han de contemplar, acceptar i defensar, com a un dret bàsic de tot treballador, també fora interessant trobar la manera de controlar possibles abusos.

Hi ha qui es passa la seva vida laboral d'una baixa a l'altra, i no perquè la seva salut sigui delicada, sinó perquè és un gandul i ha trobat la manera que li concedeixin les baixes d'una manera fàcil i sense que ningú hi estigui a sobre per verificar que realment aquella persona té motius per encadenar una baixa darrere l'altra.

Que ningú cregui que l'encadenament de baixes sense motiu és només una guerra plantejada contra l'empresari, sinó que comporta un problema afegit als companys de treball que han de suplir-lo, moltes vegades assumint més tasques de les que tenen encomanades. I això no és un simple detall, sinó que té prou força perquè també els sindicats participin en reduir els casos d'aquesta pràctica.

Tot i que no soc un entès en la matèria, em consta que hi ha establerts uns mecanismes de control i uns tempos, amb les corresponents revisions mèdiques, però, així i tot, no és suficient per evitar que algú abusi de les baixes perjudicant l'empresa i els companys.

Ens queixem dels sous baixos, i és cert, i també la poca productivitat al nostre país. Una cosa va força lligada amb l'altre i considero que els nostres governants no hi fan prou per millorar la situació. És un engany il·lusionar-nos per la millora de les dades macroeconòmiques quan el llindar de la pobresa cada vegada abasta més famílies. 

Cal analitzar a fons què està passant i com podem, per una banda, millorar la productivitat, per l'altra incrementar els salaris, perquè ens permetin viure dignament, i paral·lelament vetllar perquè tothom sigui més honest i compromès amb la feina, sobretot tenint en compte que encara hi ha persones a l'atur.

L'Ateneu arenyenc celebra la seva assemblea

Avui hem celebrat l'assemblea anual de l'Ateneu arenyenc, amb la presentació de l'execució pressupostària de l'any passat, i la memòria d'activitats, i l'aprovació del nou pressupost i la proposta dels actes més significatius. El president, en Lluís Montmany, ho ha aprofitat per acomiadar-se del càrrec atès que enguany hi ha eleccions i ha decidit no presentar-s'hi.

S'ha de dir que els objectius que es va fixar aquesta junta han estat complerts, tant pel que fa a eixugar els deutes, com incrementar el nombre de socis i les activitats que es duen a terme durant l'any. Probablement hi ha coses que es podien haver fet millor, i aquest és el gran repte i la virtut de comprometre't davant la societat, però ben segur que el balanç ha estat totalment positiu, i els ho hem d'agrair. La resposta dels socis i sòcies assistents a l'assemblea ha estat rotunda.

Arenys pot enorgullir-se de moltes coses i una d'elles és l'existència d'un conjunt d'entitats molt actives que donen vida a la vila, ens permeten entretenir-nos mentre ens formen, aprenem i gaudim del temps lliure. L'esforç d'uns quants per tirar endavant un projecte col·lectiu, sense ànim de lucre, només amb la voluntat de servir i fer més agradable i útil la vida dels altres, és un fet que cal agrair profundament. 

Són moltes les hores que els membres de la junta d'una entitat dediquen a programar els actes que emplenen la seva agenda. Nosaltres, sovint, ens limitem a assistir als actes, i aplaudir-los. Si a més hi contribuïm aportant noves propostes, l'entitat hi surt guanyant. És aquí on rau la importància de la participació activa que, si es complementa amb una junta amb les idees clares i moltes ganes de treballar, asseguren l'èxit de l'entitat. En aquest cas del nostre Ateneu.

Lluís Montmany, com aquell qui res, ha deixat anar un dels reptes a assolir la nova junta: rejovenir l'entitat. Millorar resultats no és fàcil i requereix l'esforç de tothom. Aconseguir eixamplar l'àmbit d'edats dels socis i sòcies de l'entitat és prou ambiciós i ha de permetre la incorporació d'un ventall més ampli d'activitats i opinions, i això és bo. Ara és l'hora que nous arenyencs i arenyenques decideixin fer el pas de posar-se al davant de l'entitat, per continuar avançant en l'obra que es va iniciar ara fa cent quaranta anys. 

Foc d'encenalls

Si analitzem l'evolució dels partits polítics amb una mica de perspectiva ens adonem que la seva vida és una mica un foc d'encenalls on en un moment donat sembla que s'hagin de menjar el món, però després el dia a dia els va col·locant al seu lloc, tot cremant en somort amb el perill d'extingir-se.

Per què passa? Com totes les coses és molt fàcil crear i inventar projectes, però no ho és tant mantenir-los en el temps. Sempre s'ha vist que acostumem a actuar a batzegades, amb un poder de cridar l'atenció més o menys exitosa, però al final són quatre els que aguanten les estructures i aquestes no sempre aconsegueixen sobreviure.

Al nostre país hi ha uns partits polítics que han tingut una vida esplendorosa molt efímera. Varen sorgir amb una pancarta a les mans, amb unes reivindicacions lloables per tal de denunciar uns problemes greus, que afectaven molta gent, i molts s'hi varen apuntar. Passa el temps i els problemes no es resolen i els seus impulsors es cansen o s'enganxen a la dinàmica dels partits més immobilistes. Es barallen entre ells, i la solució als problemes queda en un segon pla. Després ve el desengany de molts dels seguidors, que intenten fer creu i ratlla.

Comuns, Podemos i Sumar serien alguns exemples de l'esquerra en l'àmbit estatal i autonòmic, que han tingut dies gloriosos, però s'han apagat, ja sigui per les crisis internes, per les dificultats a enfrontar-se al sistema establert, o pel cansament dels seus dirigents. A la dreta també tenim prou exemples. A Catalunya, després de la desfeta de la coalició de Convergència i Unió varen aparèixer Valents, Lliures, Demòcrates, Units per avançar, PDeCAT, Junts, i segur que me'n deixo. Si no han desaparegut s'han unit amb altres formacions, com seria el cas d'Units per avançar, o s'aguanten amb patiment, com és Junts.

El factor professionalitat pot ser important a l'hora d'aconseguir la supervivència dels partits polítics, però encara ho és més la seva vinculació amb la ciutadania, i aconseguir la seva confiança i l'esperança que estiguin treballant per qui els ha donat el vot. El trencament amb la societat real, l'engany o la incapacitat de tirar endavant totes les seves promeses fa que al final la majoria d'aquests moviments polítics fracassin i els seus dirigents s'hagin de retirar o anar a buscar aixopluc en un altre lloc i esperar a tenir més sort.

Només el treball constant, la coherència, l'honestedat i el sacrifici aconsegueixen mantenir els partits polítics a primera línia. Quan tot això falla no podem esperar miracles. La gent és sàvia i gira full ràpidament.

Quants dies a la setmana?

Avui em fixava en la notícia de la prova pilot, a Portugal, per estudiar els efectes de la implantació de la jornada laboral de quatre dies a la setmana. Res a veure amb el que ha passat a Grècia que, si no ho tinc mal entès, pretenen implantar la jornada de sis dies a la setmana.

M'ho he llegit per veure a quines conclusions havien arribat, sobretot tenint en compte que a Espanya també es volia organitzar una prova pilot, però encara no s'ha posat en marxa. Al meu entendre, les conclusions no són prou clares per prendre una decisió, i m'imagino que no tots els negocis tenen les mateixes facilitats per adaptar-se a un canvi com aquest. Per altra banda, pensar que no es pot fer res també és absurd. Al llarg dels anys hem pogut experimentar canvis importants, sobretot pel que fa a hores de treball.

Dit això, m'ha vingut al cap la qüestió pendent des de fa anys sobre la implantació de la franja horària al nostre país, i els canvis horaris que s'han generalitzat a una bona part d'Europa, diferenciant l'estiu de l'hivern. Com recordareu, deu fer uns tres o quatre anys que tot feia pensar que aquests canvis horaris dels mesos de març i octubre deixarien de fer-se i que només es tractava de decidir amb quin ens quedàvem. De moment tot segueix igual i sembla que va per llarg l'anul·lació d'aquests canvis horaris.

Si hi afegim els horaris del nostre país, en l'obertura dels establiments o les hores dels àpats, que també fa molts anys que en parlem, podrem afirmar que som bastant al cap del carrer. Qualsevol canvi comporta molt debat, moltes pors, i poques ganes de prendre decisions. La majoria dels canvis, a la nostra vida, venen de manera natural, sense gaires plantejaments i força per casualitats. Aquí la principal raó seria la manca d'autoritat i por a les reaccions dels detractors, que sempre n'hi ha.

No sé si finalment a Espanya es farà la prova pilot i quines seran les empreses que, voluntàriament, hauran decidit implicar-s'hi. El que és evident és que hi ha negocis on avui no es pot ni somiar una jornada laboral de quatre dies a la setmana, quan estan oberts els set dies. Per més torns que es confeccionin la massa salarial seria gairebé inassumible, sobretot pensant en empreses petites o mitjanes. Això no és obstacle perquè sigui bo que s'experimenti. Mai es perd res!

Un altre dia parlarem de la productivitat al nostre país. Aquí sí que hi ha tema per debatre durant força estona. Algú vol començar?