Hi ha actituds que són totalment reprovables

Ahir el vespre vaig mirar el partit de futbol que enfrontava el Real Madrid i el Barça. No n'acostumo a veure gaires, bàsicament perquè les retransmissions no són en obert, però ahir no era el cas. Haig de reconèixer que, tot i que no soc culer, les meves simpaties anaven dirigides al club català, i després de veure les imatges del final del partit, me'n sento més orgullós.

El que va passar al final de tot, i que per això l'àrbitre va expulsar tres jugadors de l'equip madrileny, és una vergonya i, al meu entendre, caldria castigar severament pel mal exemple que donen. No es pot permetre que uns professionals del futbol, per més interessats que puguin estar a defensar els colors del seu equip, i comptant que jugaven contra l'etern rival, actuïn de la manera que ho varen fer, llençant objectes contra l'àrbitre.

El trist espectacle ens hauria de servir per entendre que d'aquesta manera no anem bé. La nostra societat fa temps que ha perdut els papers. Aconseguir capgirar l'actitud de molta gent davant l'adversitat, i reduir la violència que predomina, no serà fàcil, però sí que s'hauria d'aprofitar fets com els d'ahir per donar una lliçó, i fer entendre a qui no un capta, que així no podem anar.

Vull pensar que si els agressors haguessin estat els jugadors barcelonistes, pensaria i diria el mateix. Estic convençut que no em deixo portar pels colors ni les simpaties. Crec que tots hem de fer l'esforç d'asserenar-nos i procurar actuar cívicament, respectuosament i a l'altura de les circumstàncies.

No sé si els jutges que han de sancionar els jugadors que varen rebre la targeta vermella, i algun altre que se'n va escapar, però que va actuar de la mateixa manera, seran inflexibles i severs, però seria d'agrair. En benefici del futbol, del seu mateix equip, i de la societat en general. No es poden permetre actituds com les que alguns jugadors madrilenys ahir varen tenir. La passió del futbol no pot comportar agressions ni comportaments violents com els que vàrem veure. M'agradaria sentir l'opinió d'aficionats del club madrileny, davant del que van poder observar. No és qüestió de colors, sinó de respecte i bon comportament.

El PP ha perdut els papers i la decència

El joc democràtic no s'alimenta d'odi, venjança ni mort, sinó que presenta les diferents maneres d'entendre la vida i permet que els ciutadans expressin quina és la seva opció i la puguin defensar, amb arguments, conviccions i respecte. El model democràtic espanyol actual no segueix uns paràmetres honrats de confrontació d'idees, sinó que ha caigut en la trampa on tot s'hi val per aconseguir el poder i sotmetre els altres, els perdedors.

Vivim un temps difícil, perquè les regles del joc democràtic no s'han respectat i l'afany per aconseguir el poder no té aturador en les maneres. Hi ha un excés d'odi i fanatisme, que no permet que la societat avanci en respecte i justícia per a tots.

Fa uns anys no hauríem pogut imaginar-nos que un partit demòcrata com el PP fos capaç de propagar per les xarxes socials un missatge desitjant la mort del president del govern. Aquesta actitud reprovable, vingués d'on vingués, no podíem imaginar que sortís del Partit Popular. Ara tot és possible, no hi ha consciència ni pudor. L'objectiu és assolir el poder passant per sobre de qui sigui i com sigui.

Somiar que la situació pugui canviar és d'una innocència que ens agradaria fer possible, però que entenem que resulta molt complicat. S'han desfermat les feres i hem perdut el sentit de la vergonya. Potser és per això que ens trobem en aquest impàs on no veiem la sortida, ni ens agrada encomanar-nos a ningú, sense passar vergonya aliena.

Trist, patètic i fastigosament reprovable sistema democràtic el nostre!

Vivim en un país on els culpables es fan les víctimes i traslladen la culpa als denunciants; un país on no s'atrapa mai els responsables de la corrupció que ho enfanga tot, o si més no se'n surten alegrement; un país on el pes de la Justícia no és el mateix per a tothom, i sempre en paguen els plats trencats els mateixos; un país on el poder polític es conxorxa amb el judicial per perpetuar-s'hi, a esquenes dels que els han escollit; un pais on no es prenen decisions per al bé comú, sinó que es decideix a conveniència dels dirigents polítics i els seus amics.

Ahir comentava que no em varen agradar les paraules del diputat Rufián a la sessió de control del Congrés de Diputats. No crec que aquest hagi de ser l'estil a seguir per obtenir la confessió dels acusats per utilitzar malament la seva responsabilitat política. Al mateix temps, però em fa fàstic la manera que tenen alguns polítics i càrrecs públics de treure's de sobre la responsabilitat d'unes actuacions il·legals, també moralment. Em dol que ningú assumeixi els errors i dimiteixi per honestedat.

Hi ha massa cinisme impregnat en la política del nostre país, i molt poca sinceritat i decència, i mentre això sigui així, no aconseguiran que la ciutadania es prengui seriosament l'exercici de la política ni respecti els que han decidit exercir com a polítics.

Ignoro que pot acabant passant amb l'ex-ministre i l'exdirector Antifrau que ahir varen passar pel Congrés de Diputats, però l'experiència em fa pensar que tot plegat acabarà en no-res, i sortiran nous casos que taparan aquest i així anirem passant els dies, els anys i les legislatures. Patètic, trist i fastigosament reprovable sistema democràtic el nostre!

La utilització política de l'agressió a Pere Navarro

Les declaracions de Pere Navarro no m'han agradat, i no només això, sinó que demostren molt poca intel·ligència política. Podria pensar una altra cosa, però no volia creure que fos capaç d'aprofitar l'avinentesa per beneficiar-se'n políticament, o sí?

És tan fàcil com absurd voler justificar l'agressió per la situació de crispació que, segons Navarro, viu Catalunya. Segurament té raó en dir que hi ha crispació i, sinó, fixeu-vos en les famílies desnonades, les famílies sense feina, les famílies que han perdut els estalvis per culpa de la banca... Hi ha una bona colla de motius per justificar la crispació, i també el joc polític, no cal descartar-ho.

Fins i tot en el cas que la dona de 50 anys hagués agredit Pere Navarro per intencionalitat política, no podríem dir que Catalunya viu un moment de crispació per culpa de l'anhel dels sobiranistes. A més, és ser molt pretensiós donar per fet que algú pensi que Navarro crea crispació i que per això cal agredir-lo. Potser, seguint el mateix criteri, qui hauria de ser agredit seria el president català, ja que per a molts és el culpable d'aquesta crispació. Perquè, esclar, si continuéssim com sempre no passarien aquestes coses. Simplement estaríem pagant els plats trencats i suportant les agressions lingüístiques i socials del govern de Madrid...

El que li ha passat a Pere Navarro és reprovable i caldria castigar la persona que ho ha fet, com també totes les persones que agredeixen ciutadans a la via pública o a les seves llars. El primer que cal és descobrir qui ho ha fet i els mòbils que tenia. Després podrem situar l'agressió en el lloc que correspon. Fer-ho abans és d'una intencionalitat política molt barroera, que no deixa gens bé qui ha gosat plantejar-ho.