S'ha d'estar molt malament del cap!

Han detingut un home acusat del darrer incendi de Collserola. La Guàrdia Urbana de Barcelona el va enxampar cremant contenidors en un carrer molt proper al lloc de l'incendi. Segurament que tenen prou proves per acusar-lo, però en tot cas, el simple fet d'incendiar contenidors ja demostra que estem parlant d'una persona que no carbura bé.

Aquest estiu hem viscut molts incendis i m'imagino que ja ens explicaran quines n'han estat les causes, encara que sabem que si més no uns quants d'ells han estat provocats intencionadament, i això és preocupant. Qualsevol beneit et pot desgraciar la vida, i una vegada fet el mal, poca cosa més es pot fer.

Hi ha comportaments que no entenc. Alguns els podem considerar de criminals, com seria el cas d'un incendiari, però n'hi ha d'altres que tenen menys conseqüències, però que demostren una falta de civisme i de saber conviure que et pot fastiguejar. 

Només cal donar un tomb per la vila i segur que trobarem mostres suficients d'incivisme i menyspreu cap a la cosa pública, allò que és de tots i que tenim l'obligació de respectar, però que no tothom ho té entès. Després reclamem els nostres drets! Cal que entenguem que amb diners no solucionem els problemes. No perquè paguem unes taxes ja ens dona dret a embrutar o fer malbé el mobiliari. Tenim unes normes de conducta, uns reglaments que ens han de permetre conviure sense més problemes dels inevitables, i qui no entengui això, que s'ho faci mirar.

No podem posar en el mateix sac aquella persona que deixa la brossa en una paperera de qui cala foc a un contenidor, però ni una cosa ni l'altra les hauríem de tolerar, i ens hauríem de comprometre a comportar-nos. No hem d'esperar que ens vingui algú a solucionar els nostres problemes quan aquests els provoquem de manera innecessària, per comoditat o menyspreu a l'altre. Conviure vol dir, bàsicament, respectar-nos.

Ordenances i sentit comú

A casa em renyen perquè em miro les xarxes socials i acostumo a empipar-me, sobretot quan llegeixo insults gratuïts, però també afirmacions que no tenen cap sentit ni argumentació. Hi entro, una mica perquè crec que haig de saber què passa al meu voltant, encara que em provoqui cert malestar. Intento fer-ho poc i mirar-ho molt superficialment, però a vegades fa que publiqui el meu post del dia.

Avui em fixava en una discussió sobre la vestimenta que hem de portar o podem portar quan passegem pels carrers de la nostra vila. Hi havia qui recriminava les persones, homes, que van sense samarreta i llavors intervenien els que afirmaven que l'ordenança de civisme ho prohibeix, i els que afirmaven el contrari.

Hem de tenir molt clar que el desconeixement de les ordenances, com també de les lleis, no ens eximeix del seu compliment, i podem ser sancionats si les incomplim, i això m'ha fet escriure aquest post.

Caldria fer l'exercici de conèixer bé quines són les normes que ens regeixen, tant les locals com les nacionals, per estar segur que actuem correctament. Per altra banda, els governs, siguin locals o nacionals, haurien de fer molta pedagogia i donar-ho a conèixer, de manera tranquil·la i sense atabalar gaire, provocant l'interès de la ciutadania. De fet, la majoria de les ordenances comencen dient quines són les obligacions de l'administració pública que les aprova, i fan especial èmfasi en la difusió d'aquestes.

Cal, també, que a l'hora de redactar una ordenança o reglament, es tingui en compte el sentit comú. Ja sé que avui el sentit comú trontolla una mica, però jo encara crec que és present en la ment de moltes persones. Les de la meva generació segur que sí, però els joves també tenen sentit comú. Dictaminar lleis que vagin en contra del sentit comú, o que facin dubtar, fàcilment s'incompliran i no sabrem ben bé de qui és la culpa.

Per cert, si algú ha seguit la discussió sobre com anar vestit per Arenys de Mar, us haig de dir que l'ordenança de civisme vigent no en diu res, encara que a mi, no m'acaba d'agradar veure la gent passejar en banyador o sense samarreta. 

El Castaween

Ara en diuen Castaween i ho trobem tan normal. Fa uns anys que la nostra tradicional castanyada va començar a rebre la pressió forana del Halloween. Cada vegada hi havia menys castanyeres i més carbasses amb espelmes. Era la moda importada que resultava més atractiva als més joves, aquells que no portaven a sobre la motxilla de la tradició. La televisió i les pel·lícules en tenien bona part de la culpa.

Sempre hi ha hagut, però, persones que s'han manifestat en contra d'aquesta invasió i reivindicat la nostra festa, amb un poder de convicció, potser sí, més aviat escàs. La força del Halloween era poderosa. Amb els anys sembla que algú ha trobat la manera de compartir la nostra tradició amb la festa americana i s'ha inventat aquest mix entre castanyada i Halloween, la Castaween.

Personalment, em decanto per la castanyada nostrada, perquè a part d'agradar-me les castanyes, els moniatos i els panellets, el món del Halloween se'm fa estrany, encara que ho respecti. Tothom té dret de gaudir de la festa que més li plagui, sempre que respecti els altres.

I aquí potser podríem aturar-nos i puntualitzar que la primera cosa que hem de tenir en compte és el comportament respectuós i cívic dels participants en la festa. Acostuma a passar que moguts per l'empenta i la disbauxa ens passem de la ratlla i no sabem comprendre que no tothom s'hi sent a gust. Aquestes festes que incorporen bromes cauen en el perill de sobrepassar els límits i provoquen conflictes on no n'hi hauria d'haver.

I els comerços s'hi han apuntat. Totalment lícit, encara que en algun cas es caigui en el ridícul. Les festes han de servir per unir-nos i no pas per enfrontar-nos. La convivència entre diferents maneres de pensar i d'actuar no ha de ser un inconvenient. Hem de créixer en la diversitat i recordar que contra gustos no hi ha res escrit.

Comportament cívic

Si no som conscients que no vivim sols i que ens hem de comprometre davant dels altres, es fa molt difícil la convivència. Dirigir, o millor dit, servir a una vila sense la col·laboració dels vilatans és complicat i els objectius s’alenteixen quan no s’estronquen. Sense la participació i la bona voluntat de la gent tot es fa més difícil, amb el perjudici per a tothom.

Aquestes setmanes el govern municipal està duent a terme unes sessions informatives per explicar la recollida selectiva de la brossa amb el sistema porta a porta, que es vol aplicar a tota la vila i no només a una part, com s’ha anat fent des de fa força anys. Per a algunes persones serà una novetat i per a unes altres es tractarà d’uns petits canvis a com s’ha fet darrerament.

El desconeixement és el principal culpable que les coses no funcionin, però la inseguretat o els dubtes i inconcrecions a l’hora d’explicar-ho, tampoc no ajuden a convèncer de les millores que es poden obtenir canviant el sistema. També l’incivisme o la negativa a voler fer bé les coses augmenta les dificultats d'organitzar el funcionament d'una vila. Tots hi hem de posar de la nostra part.

Si no reciclem bé incrementen els costos i fem un mal servei al medi ambient. Això ho hem de tenir clar. No es tracta de complicar l'existència, sinó d'adonar-nos que cal millorar el reciclatge per no degradar més el planeta, i de passada estalviar-nos uns calerons. 

Cal que tots tinguem present que una cosa és el sistema de recollida i l'altre l'ús que se'n fa. Si tothom hi posa de la seva part, tots els sistemes poden funcionar i llavors només cal trobar aquell que és més productiu o beneficiós. No podem barrejar les coses. 

Quan critiquem decisions com pot ser el sistema de recollida de la brossa hem d'utilitzar arguments sòlids que defensin el nostre posicionament. Si s'ha constatat que el porta a porta és la millor manera d'incrementar el percentatge de reciclatge, no ens perdem en discussions de si ens agrada més o menys, o si la gent ho respectarà o no. Hem de suposar que tothom voldrà fer-ho bé en benefici de tots. Perquè tots ens comportem cívicament. És així, oi?

Viatjant s'aprèn

Viatjant s'aprèn allò que podries fer o el que no hauries de fer mai. Et poses en situació observadora, sense implicació personal, i mires que fan els altres de diferent. També t'adones que els humans no som tan diferents i que arreu passes coses semblants. Però n'hi ha que no, sobretot aquelles de tipus organitzatiu. Els costums, les tradicions, allò que s'ha après de petit. Hi ha molt per aprendre.

Una de les coses que més em fixo és en la netedat dels carrers i places. Si els països visitats tenen cura de mantenir net el paisatge o passen una mica de tot, com a casa nostra. El plàstic, per exemple, és el gran enemic de molts països. N'hi ha que estan pràcticament ofegats, sobreeixint plàstics de tot arreu. 

Recordo països com el Marroc, Egipte o Jordània, on la bellesa dels seus paisatges, els seus monuments o les raconades, es veia atacada per la presència de milers i milers de peces de plàstic, voleiant al ritme del vent. Hi ha altres contrades que el plàstic, que bé que hi existeix, està degudament retingut i no es deixa veure. És aquí quan em pregunto per què no podria passar el mateix a casa nostra.

El nostre país no es troba en cap d'aquests dos extrems, però li convindria una netejada seriosa, però sobretot, una estirada d'orelles a la gent poc respectuosa amb el medi ambient i l'espai públic. No és tan difícil. 

I amb el plàstic hi hauríem de sumar les burilles de les cigarretes, els xiclets i les esclòfies de les pipes, per posar tres exemples característics de casa nostra. Tampoc no és tan difícil. Si fumes, no llencis la cendra a terra i encara menys les cigarretes mal apagades. Si t'agraden les pipes, no vagin escopint pel carrer, com no deus fer pel passadís de casa. I els xiclets no els enganxis a la cantonada o llencis per terra. És molt emprenyador trepitjar-los. No es desenganxen fàcilment.

I els gossos, que pixen i defequen per tot arreu. No n'hi ha prou amb recollir la merda, que algú encara no ho fa. Les pixarades, per més que després es reguin, van embrutint els nostres carrers, que al cap de l'any fan fàstic. És qüestió de civisme. Hi ha països, que he visitat recentment, que fa la impressió que no hi ha gossos pels carrers. Potser no en tenen tants com aquí, però en tot cas els seus passejadors són més curosos.

La massificació no és mai bona

Amb una població d'uns quatre-cents mil habitants, l'illa d'Islàndia es mostra tranquil·la, endreçada i ben organitzada. La climatologia fa que l'aigua sigui abundant i faciliti la netedat. Les grans extensions de terreny sense amb prou feines ningú residint-hi et fa la sensació d'una illa deshabitada, només amb la presència dels animals i una natura que et transporta a èpoques prehistòriques.

La concentració de la població a l'àrea de la capital Reykjavík, un 60% del total de l'illa, tampoc es fa notar i arribes a la conclusió que la massificació que patim a casa nostra és una bona causa dels molts problemes que hem d'afrontar diàriament. 

Una setmana voltant l'illa ens ha permès gaudir d'una natura extraordinària, amb les seves cascades d'aigua, les glaceres, amb unes llengües arribant pràcticament al litoral marítim. Les seves zones volcàniques i les emanacions de gasos, amb uns guèisers sorprenents, ens han fet adonar que a sota terra hi ha vida. No és només una massa de pedres i terres, sinó que hi ha un bullici que allà arriba a sortir a la superfície.

Hem tingut la gran sort que no ens ha plogut fins al darrer dia, quan ens acomiadàvem de l'illa. Però això et fa pensar i entendre que el canvi climàtic és real, malgrat l'esforç de molts negacionistes que no sé si ho fan o prediquen per interessos personals o per la ceguesa d'aquell ignorant que li agrada portar la contrària.

El desgel de les glaceres, que resulta impressionant, és preocupant. L'escalfor que també ha arribat allà dalt, fa que la neu permanent cada vegada ocupi menys terreny i que el nivell del mar, a escala planetària augmenti d'una manera alarmant.

Islàndia ens ensenya els orígens del planeta, sense perdre el nord i desenvolupant altes tecnologies. No es queden enrere i s'organitzen, potser tenint present el malament que ho hem fet la resta. Ells són molt joves, però ens passen la mà per la cara.

El porta a porta generalitzat

Ahir el Ple de l'Ajuntament d'Arenys de Mar va aprovar definitivament l'adjudicació a l'empresa Acciona de la recollida selectiva de la brossa per als pròxims anys. En el procés de licitació només es va presentar una empresa i això sempre fa patir una mica. No saps si els plecs tècnics i administratius han estat ben elaborats o quina pot haver estat la causa que no hi optessin més empreses. 

El repte d'aquesta empresa no serà fàcil i el govern municipal i tota l'oposició n'és conscient. Arenys necessita millorar en neteja, però sobretot en comportament cívic de tots els vilatans a l'hora de treure les deixalles de casa. Sigui quin sigui el sistema que s'apliqui en una població, si la gent no segueix les directrius el resultat és caòtic. 

Alguns critiquen el sistema porta a porta i preferirien els contenidors. És cert que hi ha famílies que no treuen la brossa correctament, o aprofiten el divendres, el dia destinat al rebuig, per treure tot el que no han fet durant la setmana. Els usuaris dels contenidors, però, hauran observat que algunes persones tampoc dipositen les bosses al contenidor corresponent, o simplement les deixen al seu voltant. 

El govern municipal informa que a partir del mes de juliol s'iniciarà una campanya orientativa de com s'ha de treure la brossa de casa, sobretot pensant en la part alta de la població que fins ara s'ha estat recollint a través de contenidors. Caldrà, però, sensibilitzar a qui no ho estigui, perquè entenguin que una bona pràctica beneficia el conjunt de la vila. Que un mal ús ens perjudica a tots i que les normes de convivència són imprescindibles per viure en societat.

Si hi ha poblacions que han aconseguit un bon comportament força generalitzat, amb uns percentatges de reciclatge alts, per què no a Arenys? Cal, doncs, la nostra implicació i voluntat de fer bé les coses, però el govern té la potestat de sancionar qui no ho vulgui fer bé, no pas amb ànim recaptatori, sinó aprofitant que sempre hi ha algú que no es mou fins que li toquen la butxaca. 

Individualisme

No és la primera vegada que parlo d’individualisme, i també aquests darrers dies, en el meu blog, hi ha sortit en algun moment. Considero que la tendència actual és actuar de manera més individualista, pensant poc en la col·lectivitat, com si visquéssim sols i no necessitéssim els altres. 

No és bo desaprofitar l’oportunitat de comptar amb els altres no només per treure’n profit, sinó també per aportar de la nostra part. Quan aquests dies parlava de civisme i de compromís l’individualisme hi jugava un paper. Si penses que no estàs sol, més fàcilment segueixes les normes que ens hem fixat. També ets més proper a comprometre’t amb els altres. Per tant, tot està interrelacionat. Res es troba aïllat.

Ara que s’estan disputant les copes d’Europa i Amèrica de futbol, ho tenim molt clar per entendre que vol dir actuar en equip o individualment. Quan un jugador va a la seva i només espera tenir la pilota als peus per marcar gol, deixant de banda la resta de l’equip, se’l titlla d’individualista. Si això ho apliquem a la vida diària, a la feina, a casa o a l’hora de lleure haurem de concloure que som insolidaris, que només pensem en nosaltres com si no existís ningú més.

La tendència individualista actual posa en perill les organitzacions, les entitats, els grups polítics i les famílies. No es pot avançar com a societat actuant individualment i potser aquí rau el problema de l’estancament, de la pobresa creativa, dels problemes de relació en la diversitat cultural i social que ens caracteritza.

I tota tendència es pot frenar i redirigir, i això probablement és on hauríem de dedicar els nostres esforços. A casa i a l’escola, com a dos punts bàsics per a l’educació de les persones del futur. Tenim l’obligació de créixer com a persones, sense necessitat de viure a l’ombra d’algú, però això no ho podem confondre en actuar de manera individualista prescindint dels altres.

Civisme

Repassant una mica els temes que trio per escriure el meu post diari m’he adonat que el civisme ocupa un lloc destacat. De fet, la manca de civisme d’algunes persones em preocupa i m’acaba molestant. És per això que ho comento tan sovint. Em dol veure comportaments incívics que no condueixen a res i que són tan freqüents. 

Sense pretendre justificar-ho haig dit que m’és més fàcil entendre un furt. Al final hi ha un profit, que no hauria de ser, que en el cas de l’incivisme ningú no en surt beneficiat. L’incívic, d’alguna manera, té un nul interès en l'anar bé d’una societat i fins hi troba gust en el seu comportament.

L’incivisme pot consistir a actuar de manera individualista, menyspreant les normes de comportament que ens hem fixat, o actuant de manera expressa per fer trontollar l’espai comú i les relacions entre els membres de la societat on estem immersos. Sigui un acte més o menys volgut i premeditat el resultat no ens beneficia com a societat i ens comporta problemes de convivència.

L’incivisme no l’hem d’associar necessàriament amb violència, encara que moltes vegades els dos conceptes s’interrelacionen. La manca de respecte als veïns, al mobiliari urbà, a les normes de conducte, són exemples clars d’incivisme. Exigir responsabilitat dels actes que una persona realitza és una manera de treballar per una societat millor. Potser el famós cordó sanitari que tant es parla en política, sobretot pensant en l’extrema dreta, seria bo aplicar-lo a l’incívic, més que tot per fer-li adonar que aquella no és la manera de viure en societat, fent pedagogia i donant exemple.

Un nivell cultural alt

Llegia la crònica del diari ARA, d'un dels diàlegs de Pedralbes amb la professora de filosofia Anna Pagès,  amb la frase en negreta "els que es dediquen a l'ensenyament haurien de tenir un nivell cultural alt". Al marge de les precisions que caldria fer sobre què considerem per un nivell cultural alt, segur que estaríem d'acord en afirmar que la cultura obre moltes portes i dona autoritat, prestigi i carisma a qui ha tingut la sort i la voluntat d'endinsar-s'hi. Voldria, però afegir que en tots els àmbits de la vida és important el nivell cultural dels protagonistes, sobretot si aquests estan cridats a liderar qualsevol projecte, sigui social, polític, econòmic, lúdic o cultural.

    No sé si ens podem permetre el luxe d'anar mesurant el nivell cultural de la gent i a partir d'aquí treure'n conclusions. Tot i així, si alguna cosa em preocupa de la situació d'avui dia és el baix nivell cultural que presideix la majoria d'espais socials. Mai he estat un gran televident, i encara menys de canals privats de poca qualitat, però si més no a través de la xarxa t'arriben coses que et sorprenen ja que no creies que fos possible. Entrevistes a joves sobre temes bàsics que desconeixen del tot, amb respostes que et fan mal a l'ànima. 

    Si estem construint un món tan inculte no podem esperar-ne res de bo. No ens ha d'estranyar tot el que està passant. El nivell de civisme, els problemes de convivència, la improductivitat i la irresponsabilitat, i podríem anar-hi afegint conceptes. Tots ells s'alimenten d'una base pobre en tots sentits, i sobretot cultural.

    Segur que un professor o mestre culte té més facilitats per mantenir el principi d'autoritat que ara està tan qüestionat en l'ensenyament. Quan li veus les vergonyes a una persona se't fa molt difícil mantenir-li confiança i, només gràcies a l'educació rebuda, la respectes, encara que sigui per això, per educació. El mateix podem dir dels polítics, que són força l'ase dels cops. Si es volen fer creïbles han de demostrar la seva vàlua. La ignorància i la incultura són dos elements que perjudiquen la imatge i credibilitat dels polítics. Potser aquest és avui un dels greus problemes.

    No cal ser un erudit de la cultura, però hi ha uns mínims que cal conrear, i en això hi ajuden, o haurien d'ajudar-hi, les famílies, l'entorn d'amics i els espais de trobada, siguin escolars, professionals o lúdics. I arribem al final de tot. Un país inculte té totes les de perdre i quedar-se enrere. La Cultura no és un luxe, sinó un bé necessari que no podem deixar de banda, ni deixar de protegir, potenciar i promoure.

Tot l'esforç per millorar la convivència

La Regidoria de Drets Socials de l'Ajuntament d'Arenys de Mar ha convocat per avui a la tarda una reunió per parlar de civisme i convivència, amb la intenció de trobar els indicadors que permetin millorar-ho, i dissenyar una campanya de sensibilització vers el civisme i la convivència. Crec que és una molt bona idea i em sap greu no poder-hi assistir. Tot i així intentaré anar-ho seguint per l'interès que em desperta i la necessitat que hi veig de millorar el nostre comportament, que sovint és esclau de la desinformació.

    Avui mateix, abans de dinar, he anat a parlar a una senyora que es trobava al carrer de casa alimentant els coloms. Li he dit amb la màxima cordialitat possible que allò que estava fent no era permès i que calia deixar de fer-ho. He parlat de la possibilitat que alguna persona la denunciés, però que jo només em veia obligat a comentar-li per si ho desconeixia. La seva resposta ha estat, efectivament, que ho desconeixia, que no ho acostumava a fer, i que no ho faria més. No sé si m'ha mentit o no, però crec que he actuat com calia, sempre amb la màxima consideració.

    Estic convençut que hi ha moltes persones que no actuen correctament per ignorància, per desconèixer les normes de comportament que ens hem marcat com a societat, i per això són importants les campanyes informatives que des de l'Ajuntament cal endegar periòdicament, en tots els àmbits. En l'àmbit del civisme i també en l'àmbit de la mobilitat. I parlo de mobilitat perquè precisament aquest dissabte 16 de març entra en vigor la nova ordenança de mobilitat. Una ordenança que regula entre altres coses l'ús dels patinets elèctrics, i que deixa en evidència molts comportaments actuals que a partir d'ara s'hauran de canviar.

    Les ordenances són claus per regular la convivència en una vila com la nostra, però normalment es desconeixen, i encara que això no és excusa per no complir-les, sí que és important tot l'esforç que es pugui dedicar a informar a la gent, amb molta pedagogia, argumentant el perquè de la seva regulació, i animant a tothom a complir-les, per al bé de tots.

    Espero i desitjo que la convocatòria d'aquesta tarda sigui tot un èxit. Que les persones que hi puguin assistir hi puguin dir la seva, i arribin unes propostes a difondre a la resta de vilatans, amb l'únic objectiu de millorar la nostra convivència i sentir-nos encara més orgullosos de la nostra pertinença a Arenys de Mar.

Viatjar o quedar-se a casa?

L'altre dia va sorgir una conversa entre amics on jo hi era present, però no hi vaig intervenir, sinó que hi vaig estar pensant per tenir clar com ho veia, si coincidia amb el que estaven dient els meus companys, o bé en discrepava. Parlaven de la bogeria de la gent per viatjar cada vegada més lluny, sense adonar-se que aquí tenim indrets tan o més bonics i interessants, que probablement desconeixem. Va sortir l'exemple del jardí botànic Marimurtra, de Blanes, que realment és d'una gran bellesa. L'he visitat.

    A mi m'agrada viatjar, i em costa molt resignar-me a quedar-me a casa i perdre l'oportunitat de conèixer altres països. Sempre penso que quan sigui gran (més), ja voltaré pel meu país. Malgrat tot, soc molt conscient que a prop de casa hi ha espais que serien l'enveja de molts. Quants no voldrien viure a la vora del mar i a quatre passes de la muntanya, amb un temperatura amable, ara amb massa sequera, que ens permet gaudir de la natura?

    Vaig pensar que no hi podia ficar cullerada perquè ho hauria hagut d'explicar molt bé, per no aixafar la guitarra a qui era molt crítica amb la idea de sortir lluny de viatge. Hauria hagut de fer servir moltes paraules per donar a entendre que tot i estimar el meu lloc de residència, el meu país, no renuncio a viatjar a altres indrets on hi trobo coses que aquí ens manquen.

    Sabeu que hi trobo a faltar a casa nostra? Més civisme, més netedat, més autoestima. M'enfurisma molt veure els carrers i places de la meva vila bruts, plens de deixalles a totes hores, amb regalims de pixarades de gossos a façanes, fanals i raconades. Em fa molta ràbia veure la renglera de façanes plenes de cables elèctrics, de telefonia, de fibra òptica. 

    Perquè la majoria de llocs que visito això ho tenen pràcticament resolt. Perquè hi ha molts països que tenen una sensibilitat especial per mantenir netes les ciutats. I no cal que siguin països super desenvolupats. Sí, ja sé que no a tot arreu és així, però això no treu que no haguem de ser més crítics amb nosaltres mateixos, i procurar canviar de mentalitat i, sobretot, d'actitud.

    No. Jo no puc criticar els que viatgen a altres països per conèixer món, perquè és una de les meves debilitats, però no puc deixar de dir que a casa nostra, al nostre entorn, hi tenim una paratges magnífics, que hauríem de cuidar més, i saber-los apreciar i mostrar.

Cal legislar bé

Aquests dies a la nostra comarca ha estat notícia una trobada d'alcaldes per denunciar la reincidència d'alguns delinqüents i la manca de solucions per evitar-ho. Jo mateix me'n vaig fer ressò en el post de dijous, on parlava de l'error de posar en el mateix sac la delinqüència i la immigració. 

    És preocupant que quan parlem de delinqüència l'única cosa que es posi sobre la taula sigui la necessitat de més policia, com si això fos la solució als nostres mals. És cert que la inseguretat que es genera quan es produeixen massa sovint atacs a les persones i les seves propietats, fa pensar que amb un bon policia al costat això no hauria passat. Oblidem que és impossible tenir prou efectius per cobrir tots els llocs i moments del dia, i que probablement són unes altres accions les que ens poden ajudar a resoldre aquesta desagradable situació.

    No hi ha dubte que la presència policial al carrer és una bona manera per generar la sensació de seguretat que moltes persones reclamen, però no ha de ser l'única. Necessitem una policia amiga, amb qui confiar, que no la vegem només com a força sancionadora i repressora, sinó com aquella amb qui hi pots comptar sempre que la necessitis. Al mateix temps, però, hem d'analitzar què ens està passant i per què cada vegada tenim la sensació de més violència al carrer. Precisament en una entrevista amb el cap de la policia se'm deia que no era cert que hi hagués més violència, però sí que se'n parlava més, hi havia més coneixement de tot el que passava i això provocava aquesta sensació que convenia tractar. 

    Tinc molt clar que només canviant el sistema que entre tots hem modelat serem capaços de capgirar aquesta tendència a trobar-nos cada vegada més indefensos i insegurs. Hem de millorar el civisme. Hem de donar més oportunitats a les persones que tenen dificultats per viure. Famílies que no s'han acabat d'integrar, o que han caigut al pou de la misèria i necessiten una ajuda per subsistir. Hem de procurar que tothom estimi el lloc on viu, respecti els altres i no tingui la temptació d'atemptar contra la seguretat i la propietat dels seus convilatans.

    La policia té el seu paper a la nostra societat, però no podem oblidar els serveis socials, ni els educatius, ni la legislació que es contradiu a l'hora de regular la immigració, o la manca de suport de l'administració pública per crear nous habitatges socials i una bona redistribució dels recursos. Si no aconseguim minorar les desigualtats existents a la nostra societat, se'ns farà molt difícil reduir la violència i la delinqüència. No ens equivoquem en els remeis, ni ho deixem tot a mans de la vigilància policial.

    La reincidència és un problema que s'ha d'abordar, i això no ens ho poden solucionar els policies, sinó els encarregats de legislar, és a dir, els polítics que ens representen als parlaments o al Congrés de Diputats i Senat. Si els partits polítics no s'ho prenen seriosament, no hi ha policia que ens pugui salvar.

Passejadors incívics de gossos

No sé si és una impressió equivocada, però jo diria que a la meva vila d'Arenys de Mar cada vegada hi ha més gossos. Ho notes pels lladrucs, a vegades en hores intempestives, però sobretot per les pixarades a cada quatre passes, moltes d'elles ruixades per sobre, sense que s'eviti que en quedi rastre, i amb alguns excrements que encara es deixen sense recollir.

Seria un error generalitzar i dir que tots els passejadors de gossos són bruts, deixats i poc respectuosos amb l'entorn. Estic convençut que la majoria d'ells són polits i tenen cura de no deixar brut el carrer després de passar. Malgrat tot, crec que encara n'hi ha molts que no coneixen bé la normativa, i creuen que els gossos poden pixar a qualsevol lloc, i que tot queda resolt amb una ruixada d'aigua a sobre. No! La normativa local és molt clara i està totalment prohibit pixar a les façanes de les cases i als fanals. No hi ha ruixada que valgui!

M'agradaria que tothom, tingui gos o no en tingui, fes l'exercici de passejar una estona pels carrers d'Arenys de Mar i arribant a casa valorés la sensació rebuda sobre la netedat a l'espai públic. Estic segur que si som sincers haurem de convenir que Arenys és brut, i en bona part per culpa dels gossos, o millor dit, de les persones que els porten a passejar. La majoria de passejades tenen l'única finalitat de portar-los a pixar, però mai a la pròpia façana de casa, que podrien ruixar amb aigua. Per què no ho fan? Per què prefereixen que el seu gos pixi a la façana del veí?

Ens queixem molt de la brutícia dels nostres carrers. La palma se l'emporta la recollida selectiva de la brossa, el porta a porta, que és considerat com el causant de tots els mals. Ens oblidem que sigui quin sigui el sistema per treure la brossa, al final el que compta és la manera com ho fem. No us heu adonat de les bosses que es deixen al costat de contenidors de recollida de vidre? Això és culpa del porta a porta o del comportament incívic d'alguns?

És bonic que les famílies tinguin un animal de companyia, i en el cas dels gossos, que no els poden deixar pixar o cagar dins del pis, té sentit que surtin a fora perquè puguin satisfer les seves necessitats. La pregunta que faig: no hi ha manera de respectar la vila i els vilatans, i evitar que després de passar amb el nostre gos quedi brut i fastigós? No viuríem tots millor si tots fóssim més curosos? Això no té res a veure amb l'estimació als animals, això té a veure amb el civisme, el respecte als altres i l'educació.

La nostra cara bruta

Quan surto de viatge i visito pobles i ciutats haig de fer un esforç per no deprimir-me. Em pregunto moltes vegades per què ells ho poden fer i nosaltres no. Com és possible que ho tinguem tan mal organitzat si pots comprovar que n’hi ha d’altres que ho apliquen tan fàcilment. I el resultat és evident, i la pregunta no té resposta, a no ser que no et sàpiga greu d’enfadar-te amb tu mateix i amb tothom.

Aquesta vegada també em vaig fixar en la neteja dels carrers i com la majoria de la gent es comportava cívicament, una assignatura pendent a casa nostra. Però la meva observació preferent va ser una altra. Em preguntava si el país que visitava no tenien llum a les cases, ni gas, ni telèfon, ni fibra òptica. Tot el que es podia observar a les façanes de les cases eren els pluvials, la majoria d’ells, per no dir tots, soterrat el desaigüe. I això no passava en un poble, dos o tres, sinó en tots. Pobles i ciutats, fos quin fos el nombre d’habitants.

A casa nostra és una vergonya! Ni les companyies s’encarreguen de mantenir bé el cablejat, ni es posen d’acord amb els ajuntaments per soterrar-ho, ni els ajuntaments aprofiten la urbanització dels carrers per preveure’n el soterrament. Si no arreu del país a la majoria de pobles i ciutats, i a tots els carrers.

Sé que la solució no és fàcil, ni econòmicament ni conceptualment. I és llavors quan veiem uns carrers amb unes façanes que fan fàstic, per més bona voluntat dels seus propietaris.

Suposo que enteneu la meva desesperació. Gaudeixo de la visita. Em meravella la manera com cuiden les cases, pobles i ciutats, i procuro oblidar-me de com ho tenim a casa. Jo continuaré denunciant aquesta manca de sensibilitat, però soc conscient que és picar ferro fred. 

Quedar bé en campanya electoral

No només són promeses, sinó que també es tracta de repartir paraules amables, dient tot allò que la gent vol sentir. Cap retret ni reflexió sobre el comportament dels vilatans, no sigui que se'ns enfadin i després no ens votin. És per això que tots els partits polítics, o gairebé tots, parlen de la inseguretat ciutadana i la voluntat de posar-hi remei a base de més policies. D'instal·lar càmeres a tots els carrers, per controlar a tothom. Totes les formacions polítiques, si més no les d'Arenys de Mar, volen solucionar el problema de la neteja, cadascú defensant el model de recollida selectiva de la brossa, però es parla poc de com canviar la manera de procedir a la neteja, i encara es parla menys d'incivisme.

Atrevir-te a dir, en campanya electoral, que hem de millorar el civisme a la vila i treballar per evitar que uns pocs incívics facin la vida impossible als altres, no queda bé. No sigui que algú s'ho prengui com una inculpació personal i ens negui el vot. Qui és el maco que s'hi atreveix?

Doncs, hem de parlar de civisme. Hem de proposar mesures perquè la majoria de la gent no hagi de patir la mala conducta d'uns pocs que es fan notar massa. Ens agrada recordar la frase que no és més net qui neteja millor, sinó qui no embruta, però ens costa d'aplicar-ho a la via pública. Potser perquè no ens responsabilitzem de la nostra actuació a l'espai públic, i ens limitem a tenir la nostra casa ben endreçada. Els carrers i places que ho netegi l'Ajuntament!

Entenc les persones que maleeixen els dies de campanya electoral. Tot són promeses que la majoria de vegades no s'acaben complint. Molts dels polítics que les presenten desconeixen les possibilitats de portar-ho a terme, però també hi ha aquell qui sap que no ho podrà fer, però prometent-ho li portarà vots. I mai no direm que no som capaços de fer això i allò, ens trauria vots! La gent ho vol tot en positiu, encara que en el fons tothom sap que finalment quedarà en no-res.

Però en canvi, sí que podem i volem prometre una millora en l'organització de l'Ajuntament, simplificant els tràmits; agilitant la resolució dels temes; responent totes les preguntes i suggeriments, encara que no ens agradin; repassant les normatives i fent-les complir, i treballar per millorar la convivència. Escoltarem a la gent, convidant-la a participar per aconseguir el model de vila que complagui a tothom.

I si no embrutéssim tant?

Acabo de veure, a les xarxes, una fotografia de la Riera d'Arenys, en el punt on hi ha el monument a la puntaire. Per cert, aquest cap de setmana hi ha la trobada anual on es preveu la participació d'unes 400 puntaires. Us animo a sortir i a saludar-les, i agrair que aquesta tradició continuï vigent, ja que forma part del nostre patrimoni cultural.

Deia, doncs, que he vist una fotografia ben bonica i m'ha portat a parlar de la necessitat, cada vegada més urgent, de trobar entre tots la manera que l'incivisme desaparegui dels nostres carrers i places, i aconseguir un Arenys més endreçat, que ens en puguem sentir orgullosos quan ens visiten amics i coneguts d'altres pobles.

Tots ens lamentem, si no tots, una gran majoria, que els nostres carrers presentin un estat lamentable de deixadesa, brutícia i destrosses gratuïtes, i tots en som una mica responsables. Acostumem a culpar els nostres governants de no netejar prou, ni fer-ho prou bé, i probablement es podria millorar, però si no ho embrutéssim tant tampoc caldria dedicar tants esforços per mantenir-ho net i polit.

Cada dia veiem algun racó o altre on s'acumulen bosses, mobles o trastos vells, quan tenim la manera de treure'ns-ho de sobre de manera civilitzada. I, com ja he dit moltes vegades, no respectar aquest ordre és una manera de demostrar que no ens estimem prou la vila, ni tampoc els nostres veïns, que no tenen cap culpa d'haver d'aguantar segons quines bretolades.

I això s'ensenya a casa. Tinc molt clar que les famílies que ho han treballat amb els seus fills no han hagut de patir la vergonya de veure com es comporten incívicament. 

Ara s'acosten els dies que Arenys s'omple de flors i és una bona excusa per arreglar els nostres carrers i fer-los atractius. Ja sé que s'abusa del paper i els plàstics i cada vegada hi ha menys flors naturals. Tampoc el temps hi acompanya gaire. Però si a sobre trobem que l'ornamentació ha de compartir espai amb la brutícia, les deixalles i les restes no reciclades que s'abandonen alegrament, no trobeu que tot plegat és una mica contradictori? Seríem capaços d'arreglar les nostres façanes tot l'any, sabent que ningú no ens ho farà malbé?

Ara que s'acosten les eleccions, les formacions polítiques prometen millorar la neteja de la vila. Jo diria que està bé, però que hauríem de dedicar esforços per fer pedagogia i aconseguir un comportament més cívic de tots aquells que s'ho han tirat una mica a l'esquena i ens ho fan pagar a tots.

Accident mortal a la Capadòcia

Avui m'ha colpit la notícia de l'accident que hi ha hagut a la Capadòcia, d'un globus amb turistes i on han mort dues persones del nostre país. I m'ha colpit perquè m'he posat al seu lloc i al de les seves famílies, ja que aquest estiu, en el viatge que vàrem fer a Egipte, també ens vàrem enlairar en un globus, en aquell cas per contemplar la vall dels reis, a Luxor.

Una mort sempre és trista i dol, i diàriament ens podríem estar lamentant pel desenllaç dels nostres veïns, amics o familiars. No sempre la repercussió o l'efecte és el mateix, en funció del grau de coneixença, però també, en el cas d'avui, per haver viscut una experiència semblant. Llavors, no temíem per la mort, per patir un accident, encara que prenguéssim totes les precaucions. Tampoc les víctimes de la Capadòcia podien imaginar aquest final tràgic.

Posar-te a la pell de l'altre és un exercici que avui dia practiquem poc. Ja no parlo de situacions extremes on la hi va la vida en risc, sinó simplement en el dia a dia, amb les petites coses que ens van passant i que no sempre són agradables. Conviure té això, i t'adones que no pots prescindir dels sentiments, a no ser que siguis una persona molt freda.

Aquests dies a la nostra vila es parla molt de l'incivisme, i llegeixes comentaris que et preocupen. No sempre som capaços d'acceptar que tenim unes obligacions, al marge dels nostres drets, i que aquelles s'han de complir i respectar si realment volem mantenir una societat rica i agradable. És en la pràctica del civisme que fem l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre. Allò que no volem per a nosaltres, tampoc no ho hem de voler per al veí.

Em sap greu que aquestes persones, que varen decidir anar a la Capadòcia, de ben segur amb molta il·lusió i amb ganes de passar-s'ho bé, hagin tingut aquest lamentable accident i portin la tristesa als seus familiars que els esperaven per reviure la seva experiència.

No en va, sempre hem d'agrair a Déu tenir la sort de tornar a casa i poder recordar tot allò que hem descobert i ens ha ajudat a passar un temps de lleure i vacances, abans de tornar a la vida de sempre, a la feina, l'escola o a les obligacions que tenim assignades, ja sigui per pròpia iniciativa, o per les circumstàncies que ens han situat en un lloc i un temps determinat.

Com fomentem el civisme?

Què més podem fer per potenciar el civisme en les relacions humanes d'avui? Com ho podem fer perquè les persones es comportin de tal manera que no provoquin inseguretat ni malestar a la societat? Per què tenim tants problemes de manca d'actitud cívica als nostres carrers i places, a la nostra vida en comú?

Fomentar el civisme és una de les demandes que es fan avui, però no és fàcil donar-hi una resposta. Hi ha unes evidències que no es corresponen amb el que s'està fent. No tenim problemes d'indefinició ni dubtes a l'hora de valorar els comportaments de les persones, però en canvi ens falta imaginació a l'hora de posar en pràctica mesures per aquest foment del civisme.

Què provoca els actes incívics, alguns dels quals ratllen la delinqüència? Les nostres institucions s'han vist superades i els polítics que les gestionen han perdut la confiança dels ciutadans. La presa de decisions no sempre va de la mà de les necessitats de la majoria, i el descontentament a vegades es tradueix en deixadesa i menysteniment de les pràctiques més essencials de civisme que requereix una societat.

Podem iniciar campanyes per a uns comportaments cívics, de respecte als altres. Tenim molt assumits els nostres drets, però sovint ens oblidem dels nostres deures. La desigualtat manifesta tant a nivell econòmic com cultural i social, i que cada vegada s'agreuja, no ajuda a aconseguir una societat harmònica. 

Molts tenim consciència de comportaments corruptes, no només per part dels polítics, però ens costa més d'adonar-nos dels petits detalls, les petites actituds que sumades conformen un gruix que dificulta la nostra vida tranquil·la i respectuosa.

Quan reclamem més civisme, i mesures per millorar-lo, en què estem pensant? Què més poden fer per a nosaltres per aconseguir millorar la nostra convivència, fer-la més justa i igualitària?

Em preocupa de veritat aquesta aparent incapacitat de la nostra societat per millorar el civisme, per aconseguir reduir l'agressivitat, el despotisme, la manca de respecte. Semblaria molt fàcil entendre que no podem provocar als altres allò que no ens agrada que ens facin a nosaltres, però sembla ser que no és tan fàcil d'entendre. 

És per això que entenc que hem de començar amb els petits detalls de cada dia, amb aquelles accions que aparentment són insignificants, però que sumades constitueixen la base de la nostra actitud davant la vida, davant de les altres persones amb qui hem d'aprendre a conviure. I això no és cosa dels altres, és també cosa nostra, i per això no ho podem delegar a ningú. Hem d'entomar-ho i donar exemple.

L'incivisme, un tema recurrent

Un dels temes que s'ha tractat més a les xarxes socials i a les edicions de vacances dels diaris ha estat el civisme, o més aviat la manca de civisme en el comportament de moltes persones. Un tema que jo mateix he comentat en més d'un post, ja sigui en clau local o més general.

A mesura que et vas fent gran, a les tertúlies que més o menys improvisades es van creant, sorgeix el tema de la comparativa amb altres temps, quan nosaltres érem joves. Acostuma a passar que enyorem el passat en qüestions com el civisme i la convivència. Normalment diem que abans respectàvem millor les persones i també les coses, i que això ajudava a que la convivència fos més fàcil i agradable. Hi ha vegades que augures un futur desastrós i arribes a plànyer els teus fills per com s'ho trobaran tot, amb la consciència que això tu no ho arribaràs a veure.

A la nostra vila el tema de la neteja ha estat molt present a les xarxes socials i als comentaris entre veïns. La veritat és que Arenys no havia estat mai tan brut com ara i d'això ens n'hem de fer tots una mica culpables. Probablement el govern municipal no ho ha gestionat prou bé, però els vilatans tampoc no ho hem posat fàcil. És ben cert que si no s'embruta la neteja no es fa tan necessària. Hi ha el vici d'embrutar el carrer pensant que l'Ajuntament ja no ho netejarà. Abans els veïns s'escombraven la part del carrer de la seva façana. Això ara gairebé és una excepció, una raresa.

El problema, però no és només a la nostra vila. L'exemple de Barcelona és molt clar. Si seguim els escrits de l'Antoni Bassas ens adonarem que no hi ha setmana que no hi surti alguna referència sobre l'incivisme i la brutícia als carrers de la capital. Es tracta, doncs, d'un mal general que no sé com ho hauríem de fer per aconseguir solucionar-ho.

L'incivisme pot provocar deixadesa als carrers d'una població, però també deixa tocades les persones. Quan algú reacciona de manera incívica provoca un malestar que no hauríem d'haver-lo de suportar. Hi ha actuacions que no són defensables, perquè no comporten cap altre benefici que el plaer d'haver molestat els altres, i això és denigrant i sense sentit. Moltes vegades s'ha dit que es pot arribar a entendre un robatori, pel profit que poden obtenir-ne, però està fora de lloc qualsevol acte incívic que no beneficia a ningú. Amb això no vull justificar els robatoris, sinó anul·lar qualsevol instint incívic que no fa res més que empitjorar la convivència, de la qual depèn tant la nostra vida en societat. Tot i l'evidència del que pugui estar dient, malauradament haurem de continuar parlant d'incivisme durant molt temps.