Desconfiant

Avui podria ser un dia important tenint en compte la trobada entre els EUA i l'Iran per negociar l'alto el foc. Aconseguir que s'acabi la guerra absurda seria tota una fita, i per això hauríem d'estar expectants amb l'esperança que arribin a un acord. Estem massa escaldats, però, i hem perdut l'esperança. Ja no ens fiem de res i això, sense anar gaire lluny ho podem corroborar amb els exemples de Gaza, Ucraïna i ara l'Iran. Moltes negociacions, moltes paraules, però cap resultat eficient.

Algú creu que a Gaza ja viuen tranquils? Potser ens falta informació, i això ens fa pensar que tot s'ha acabat. A Ucraïna han pactat un alto el foc provisional, de 30 hores. Quantes vegades s'han reunit amb la intenció d'acabar la guerra? 

Em dol pensar que vivim en un món capaç de volar cap a la lluna, però incapaç d'aturar les guerres. Busquem culpables i n'assenyalem uns quants, probablement els protagonistes principals: Putin, Trump, Netanyahu, però què passa amb tota la gent que els fa costat. Ja no parlo de qui els ha votat, que aquest seria un altre tema, sinó d'aquells que estan al seu voltant i permeten que mantinguin les guerres.

També els dirigents europeus que amb la seva posició dubtosa i incoherent, són incapaços de plantar cara i permeten que Israel continuï bombardejant, amb el suport dels EUA. Trump amenaçava de sortir de l'OTAN, però entenc que el més coherent i moral seria que els altres països que en formen part fossin els que en sortissin. 

Aquests dies el papa avisava al president Trump que Déu no està al costat dels que tiren bombes. Aquestes paraules que no han tingut un gran ressò són importants pensant que l'Església massa sovint ha callat davant de fets criminals com els que protagonitza el president dels EUA. Les paraules se les emporta el vent. És cert i, per tant, cal escoltar-les i actuar en conseqüència. No podem continuar al mateix bàndol veient tot el que està passant. 

Prou retallar!

Cada any a l'estiu l'ensenyament és notícia i no pas pel que pugui estar passant a les aules, que estan buides, amb tothom de vacances, sinó per les previsions per al nou curs. Sempre tenim l'espasa de Dàmocles a sobre per culpa de les retallades.

Estem cansats de llegir que tenim problemes amb les competències del nostre alumnat, en matemàtiques i també en idiomes. Ens queixem que la matrícula viva és molt viva, amb la incorporació constant de molts alumnes durant el curs, la qual cosa provoca un augment de la ràtio important. I malgrat tot això, llegeixes que el Departament té la intenció d'eliminar línies de les escoles. Segurament per estalviar costos del professorat, però es té en compte què passa amb l'alumnat?

M'imagino que, com a la nostra vila, hi ha moltes poblacions que viuen amb l'amenaça de la reducció de línies al seu institut, i això no és bo. No és bo per al professorat, que s'haurà d'enfrontar amb un augment del nombre d'alumnes per classe. No és bo per l'alumnat, perquè molts d'ells no podran estudiar on havien escollit. I no és bo per a la nostra societat que necessita una millora dels resultats. Els alumnes d'ara són el futur del país, que estarà a les seves mans, i convé que tinguin la millor preparació possible.

La història de l'ensenyament a Catalunya està plena de bons exemples, tant teòric com pràctic, i sap molt greu que després de quaranta anys de dictadura, en plena transició democràtica, i en l'actualitat, que ja no sé com definir, tinguem una situació tan precària i poc exemplar. 

A cada canvi de govern, que n'hi ha hagut una bona colla, hi ha un canvi de política educativa. Noves lleis i plantejaments que, lluny de representar una millora, creen més dubtes que encerts. El fet de tenir les tisores a l'esquena, a l'espera de veure per on retallaran, fa que la confiança en millorar el sistema educatiu se'n vagi per terra.

Crec que falta serenor. Tenir les idees molt clares i donar la importància que es mereix l'ensenyament. Cal formar bons mestres i professors. Proporcionar-los les eines necessàries per a un bon ensenyament, i reduir la ràtio, però no l'exigència, de l'alumnat. No penso que sigui una cosa tan difícil d'entendre i posar en pràctica. Em sorprèn tanta inoperància.

La decisió del bisbe de Vic

Hi va haver una generació de bisbes catalans que es varen comprometre amb el nostre país, sense oblidar-se de la seva missió apostòlica, però no renunciant a enfrontar-se amb qui fes falta per defensar-nos. No sé si en queda cap d'aquests, però és evident que el senyor bisbe de Vic no formaria part d'aquest estol i, com a vigatà de naixement i convenciment, em sap greu.

Demà, 5 de juliol, és la Festa Major de la ciutat dels Sants. És la festa de Sant Miquel dels Sants, un sant nascut a Vic i que es troba enterrat a la catedral de Valladolid. No sé si per aquest motiu, o bé pel fet que l'arquebisbe de Valladolid és el president de la Conferència Episcopal Espanyola, el bisbe de Vic va convidar l'arquebisbe a concelebrar la tradicional missa de Sant Miquel dels Sants. 

Atesa la ideologia de l'arquebisbe en qüestió, contrari ferotge al dret a decidir i, segons he pogut llegir, als drets LGTBI, les comparses de Vic varen emetre un comunicat rebutjant la seva presència a l'ofici religiós de la Festa Major, convidat pel bisbe vigatà, amenaçant de plantar-se si el Bisbat de Vic no rectificava i no retirava la invitació.

Sobre aquests fets tothom podrà opinar i dir què li sembla. Segur que hi haurà defensors i també detractors de la posició d'ambdues parts, però al meu entendre el més fort de tot és la resposta final del Bisbat de Vic, que em genera molts dubtes sobre l'encert i l'esperit evangèlic d'aquest, i que us transcric per la vostra valoració:

"Comunicat del bisbat de Vic en relació a l'ofici de celebració de la festivitat de Sant Miquel dels Sants de demà, 5 de juliol, a la catedral.

Havent tingut coneixement de la convocatòria i preparació de vàries accions contràries i limitatives de la llibertat religiosa en el marc de la celebració de l'ofici de sant Miquel dels Sants; i atès que aquestes actuacions podrien posar en perill la seguretat de les persones i del patrimoni cultural, el Bisbat de Vic ha decidit suspendre els actes religiosos previstos per aquesta data a la catedral i a la casa natalícia de sant Miquel dels Sants.

Vic, 4 de juliol de 2025"

Ho trobo molt fort, i sense voler entrar en la discussió sobre la laïcitat d'una festa i la religiositat del sant patró, que ben segur donaria per molt debat, considero que la decisió presa pel bisbe no es correspon al que caldria esperar d'un home de bé, patriota i amb ganes de resoldre bé les polèmiques. Aquesta decisió fa que el meu recel sobre el seu nomenament, al capdavant d'un bisbat tan important i al qual em sento molt vinculat, es mantingui. Crec que no s'ha estat a l'altura de les circumstàncies.

Ara es fan els forts

Resulta insultant llegir les declaracions dels candidats d'ERC, que estan pugnant per aconseguir la presidència del partit, en segona volta, després que cap dels dos superés el 50 % dels vots. Ho dic perquè tots hem pogut comprovar la debilitat del partit a l'hora de pactar la presidència de la Generalitat i també la del govern espanyol. I ara, pretenen fer-nos creure que deixaran de donar-los suport si no es compleix tot el que varen pactar.

Moltes persones vàrem pensar que o bé eren uns il·lusos o buscaven mantenir-se en el poder més temps, perquè coneixem de sobres els incompliments sistemàtics del PSOE i per extensió el PSC, si aquests hi pinten res. Ara, que volen convèncer els seus militants que són la millor opció per dirigir el partit, i coneixent el descontentament per la feblesa dels seus acords, volen fer-nos creure que seran molt contundents.

La militància d'ERC és qui haurà de decidir qui volen de president, però la resta, que no hi podem incidir, patirem les seves decisions, perquè poden o no condicionar la continuïtat dels dos governs socialistes, amb l'amenaça, en el cas d'Espanya, de caure en mans de l'extrema dreta, que ja hem pogut observar que té lligat de mans el PP.

La sort d'ERC i desgràcia nostra és que no hi ha una alternativa clara que ens pugui donar esperances de millora en drets i sobirania. Si tenim un govern del PSC és pel desori entre els partits polítics independentistes que han prioritzat la seva lluita per ser els primers, als interessos de Catalunya i tots els catalans. Era evident que un PSC, amb un president que va donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i que havia declarat que no hi hauria amnistia per als condemnats del Procés, no se'n pot esperar res de bo. La seva dependència de Madrid és total i volguda, i no aconseguirem cap millora en les nostres aspiracions de sobirania. 

Si la consellera d'Economia i Finances és qui ha d'aconseguir el finançament singular per a Catalunya estem ben arreglats. Primer hi hauria d'entendre i després tenir-ne ganes. D'ambdues matèries n'està mancada.

És per això que aquests dies sentirem moltes promeses i posicionaments de força que se les endurà el vent, com ja hem pogut constatar des del 2017. Fa ràbia, però és el que tenim. 

Què hi ha de cert en el cas Veneçuela?

Cada vegada es fa més difícil assumir la informació que rebem des de moltes bandes. Llegeixes titulars i no saps si t'estan enredant o és cert. Hem augmentat els canals informatius i cada vegada és més difícil ocultar res, però, per contra, tot allò que t'arriba no saps si creure-t'ho del tot o posar-ho en dubte. Qui ho diu? A través de quin mitjà se n'ha assabentat? Quins interessos hi ha al darrere?

L'acusació del govern veneçolà contra els serveis secrets dels EUA i Espanya, d'estar al darrere d'una conspiració per assassinar el seu president, arriben al moment de màxima tensió entre els governs espanyol i veneçolà, per l'acolliment del cap de l'oposició que va haver de fugir del seu país per no ser arrestat i, ben segur, condemnat.

Aquesta coincidència et fa malpensar i creure que es tracta de convertir en dimoni aquell govern que ha gosat donar suport a l'adversari polític. Potser no és així, i realment hi havia alguna cosa de certa, però jo, d'entrada, no m'ho crec. No tinc arguments per defensar una posició o l'altra, però em decanto que es tracta d'un victimisme forçat per justificar als seus ciutadans tot el que està fent el govern veneçolà.

He llegit que els pares dels dos espanyols arrestats per la sospita d'estar preparant un atac contra el president veneçolà han assegurat que eren de vacances i que no tenien res a veure amb els serveis secrets espanyols. De seguida he pensat amb un conegut que aquests dies ha visitat aquell país, desitjant que ja hagi tornat. Visitar Veneçuela en aquests moments no és cap bona elecció, i encara menys si tenim la nostra nacionalitat.

Però mireu com són les coses. Fins i tot a Veneçuela es posen el nom de Catalunya a la boca. Quan es tracta d'enfrontar-se a Espanya, ens venen a buscar amb l'amenaça de donar-nos suport en els nostres anhels d'independència. Certament, segons amb qui és millor no anar-hi de bracet, perquè en pots sortir ben escaldat.

Seguirem el cas, més que tot per veure com acaba, i com es justifiquen totes aquestes acusacions que, aparentment, són del tot infundades, fins que no es demostri el contrari.

Remar contra corrent

 Hi ha moments de la vida que tens la impressió que remes contra corrent. Tot són dificultats i entrebancs, i ets conscient que si et deixessis emportar pel corrent arribaries lluny, però també saps que difícilment ho faries al lloc que vols i desitges. La força de la voluntat mou muntanyes, encara que comporta molts sacrificis, enrabiades i temps. La satisfacció, però, arriba quan has aconseguit allò que volies, o si més no has aguantat enèrgicament les embranzides que et feien caure, les influències que et portaven per un mal camí.

Aquestes eleccions generals estan sent una demostració del remar contra corrent, perquè tots els vents són a favor del feixisme, la repressió, la venjança, la pèrdua de drets i llibertats, el posar en dubte la democràcia que tant hem enyorat, i que crèiem tenir embastada.

Votar a favor del vent vol dir contribuir a la disbauxa, a agreujar les desigualtats, a potenciar la injustícia, a afavorir els poders fàctics, i això de la mà de persones que ignoren que són les principals víctimes d'aquells justiciers a qui volen donar-los el vot.

Anar en contra d'aquesta realitat tan evident, no és fàcil. Et fas un tip de justificar-te, per defensar una opció que saps que no és perfecte, que no és modèlica, però que no tens cap més remei que agafar-t'hi per poder reivindicar els teus drets com a poble sobirà, però també els drets de les persones més febles, més indefenses. 

És per això que ahir vàrem muntar un acte polític a la vila, sortint d'una normalitat apàtica que ha fet que, més enllà de quatre pancartes i cartells, a la vila no es respiri temps de canvis, temps d'eleccions. Estem cansats, però el futur ens amenaça, i aquelles persones que vàrem viure sota la repressió del franquisme, sabem què ens hi juguem. Però l'alternativa no és clara. No hi ha un partit polític fort i honest que ens pugui salvar de tots els mals. Sabem que hi ha opcions feixistes que poden malmetre la nostra salut democràtica, però som on som perquè els alternatius, els que han estat governant fins ara no han fet res per evitar-ho.

La CUP ens vàrem trobar a la plaça de l'Ajuntament per animar la gent a votar. Sortir de l'error i fer veure que l'abstenció, el vot nul i el blanc no són una opció vàlida per afeblir la força del feixisme que torna. Necessitem ocupar l'espai democràtic que ens brinda el nostre sistema polític, amb totes les mancances i necessitats de millora, però hem de ser-hi per deixar constància de totes les injustícies regnants. Pensem en la independència, sí, però no ens oblidem de la llei d'estrangeria que obliga a mal viure les persones migrants. Tampoc no ens oblidem del paper que juguen els nostres dirigents progressistes, quan veuen morir milers de persones al Mediterrani, o ser tirotejades i mortes a les portes de Melilla. Ni la precarietat laboral. Ni de les lleis que ens va imposar la dreta i que els socialistes han estat incapaços d'abolir, com és la llei mordassa. És per això que la veu de la CUP és necessària a Madrid. 

Amb purga o sense Xi Jinping es reforça

Les imatges de la sortida de l'expresident xinès, Hu Jintao, del congrés del partit comunista xinès, ha despertat tota mena de suspicàcies sobre el motiu. Aparentment sembla que hi ha una certa resistència de l'expresident per abandonar la sala, a petició de dos assistents, i ha fet pensar que es tractava d'una expulsió fruit d'una purga, típica d'un sistema autoritari com és la Xina. Hi ha qui diu que es tractava d'una indisposició.

Sigui com sigui, l'acte del partit comunista constitueix un reforçament a l'actual president Xi Jinping per reeditar un nou període presidencial, en uns moments importants per al futur del seu país com a gran potència mundial, però al mateix temps de repressió contra el poble xinès, acostumat a viure sota l'amenaça constant. 

És cert que amb tot el que està passant al món occidental tenim pocs arguments per dedicar-nos a criticar què passa a la Xina, o al mateix Iran, però no hi ha dubte que certes imatges i comentaris que ens arriben ens fan pensar que la repressió allà és molt forta i que aquesta és la manera que tenen per enfortir el règim al preu que sigui.

La història jutja a partir d'una perspectiva que ara no tenim. Seran els nostres descendents que podran entendre bé el que està passant i valorar l'actuació d'uns i altres. Mentre convivim en la incertesa tot són conjectures, especulacions i opinions, no sempre prou contrastades.

Haig de dir, però, que la primera impressió que he tingut quan convidaven l'expresident xinès a abandonar el congrés, ha estat de tristesa i ràbia. Si realment es tracta d'una purga per reforçar l'autoritat de l'actual president, resulta vergonyant. Si no és així, ens ho hauran d'explicar molt bé.

L'altre dia parlava d'autoritat i autoritarisme, i en el cas de la Xina és evident que es tracta d'autoritarisme, però ells no se n'amaguen, cosa que no passa en règims de democràcia representativa que s'exerceix autoritarisme d'estranquis, amb l'ajuda d'institucions i poders democràtics corruptes i desprestigiats.

Què passa amb Consum estratègic?

El web de l'ANC on es presentava la campanya de boicot a les empreses de l'IBEX ha estat tancat per instàncies del Jutjat mercantil número 11 de Barcelona, arran de la denúncia presentada per Foment del Treball Nacional, que presideix el senyor Josep Sánchez Llibre. Des d'Octuvre se'n fan ressò per ajudar a difondre tot el muntatge que ha servit per deixar fora de joc la campanya de l'ANC.

La campanya d'ANC pretenia animar els catalans a desvincular-se d'una sèrie d'empreses que havien col·laborat amb la repressió contra l'1 d'octubre. La idea era que deixéssim de treballar amb aquestes empreses i en contractessin d'altres més afins als nostres interessos com a poble lliure.

Al marge de tot l'entremat que explica Octuvre, i que n'hi ha per llogar-hi cadires, hi ha el tema de la llibertat d'expressió que una vegada més es posa en dubte. Considero que el cas que es fa a Foment del Treball és interessat i que no s'ajusta a dret. Entenc la demanda de Foment del Treball que defensa els interessos dels seus associats, però no comparteixo la resolució del jutge quan ordena tancar el web de l'ANC.

Crec que tinc tot el dret a manifestar-me públicament contra unes empreses o si més no aconsellar la contractació d'unes altres empreses que em mereixen més confiança o m'hi senti més identificat. Desconec el contingut de la campanya de l'ANC, i per tant no puc entrar en detall a discutir la seva idoneïtat, però si és el que explica Octuvre en el seu vídeo, entenc que la campanya hauria de ser respectada i que la gent que ho vulgui, en faci el cas que consideri més apropiat.

El més important de tot plegat és fer veure a la gent que hem d'intentar ser el més coherents possibles, i no decidir a la lleugera, sinó procurar prendre les decisions d'una manera raonada i lògica d'acord amb la nostra manera de pensar. I està bé que hi hagi qui t'ajudi a fer aquesta reflexió. De la mateixa manera que evito entrar en un restaurant si no hi ha la carta en català, també m'agrada escollir l'empresa elèctrica, de gas o telèfon que considero que respecta millor la meva manera de ser i pensar.

Hem d'exigir poder-nos expressar lliurement sense cap tipus de pressió ni amenaça. No sé si el senyor Sánchez Llibre pensava el mateix que ara, quan s'asseia en un escó del Parlament català per Unió Democràtica de Catalunya. Estic segur que els fundadors del partit ara estarien més a prop de les tesis de l'ANC, en quant a aquesta campanya, que no pas en les del Foment del Treball del senyor Sánchez Llibre.

Votar en contra per a què?

El vot en contra d'ERC a la proposta de mesures econòmiques del govern per contrastar els efectes de la guerra d'Ucraïna no va servir de res, perquè Bildu hi va donar suport i d'aquesta manera el govern va superar la prova. La pregunta que ens fem és si tot plegat estava pactat, o bé és un fracàs d'ERC en la seva lluita per ser alguna cosa davant del PSOE.

ERC volia marcar paquet i fer veure al president del govern espanyol que els necessita per tirar endavant la legislatura. A la primera ocasió que hi havia per votar una proposta del govern, ERC hi va votar en contra, al marge del contingut de la proposta, només per fer enfadar al govern, o fer-li veure que estaven enfadats per l'espionatge il·legal del CNI.

Potser sí que ERC va pactar amb Bildu perquè donessin suport al govern i d'aquesta manera les mesures previstes tiressin endavant, i tot quedés en una amenaça. El fet, però resulta una mica estrany i fa dubtar de la seva eficàcia. Realment ERC fa por al govern socialista? Li interessa a ERC fer caure el govern de Pedro Sánchez i anar a eleccions anticipades?

Ja ho vaig escriure fa uns dies, que tot plegat és un risc. L'amenaça de l'alternativa de govern amb PP i Vox agafats de la mà no és cap garantia per a la nostra tranquil·litat. És cert que no jugar-hi vol dir acceptar tot el menyspreu del govern socialista, que sap que no ens agrada l'alternativa. Aquesta lluita de veure qui aguanta més, qui estira més la corda sense que s'arribi a trencar, és un perill constant per a la nostra seguretat.

Continuo pensant que el govern català ha de prioritzar la gestió que ens ha de treure de l'atzucac que estem ficats des de fa anys, sense oblidar-se de tot el que passa, i en tot cas treballar la manera per deixar amb el cul a l'aire qui hagi actuat de manera il·legal. Cal tot el suport necessari per descobrir qui hi ha al darrere i fer pagar la culpa, però no jugar amb foc davant de qualsevol ocasió que es presenti. El desgast del govern socialista és clar, i no només per l'actitud que puguin tenir els socis que els varen donar la majoria, sinó per la força que està agafant l'extrema dreta a Espanya i que amenaça en consolidar-se de cara a un futur molt proper.

El fracàs de la immersió lingüística

Des de fa uns mesos s'ha parlat molt de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya, amb el català com a llengua vehicular. Se n'ha parlat, sobretot, per les sentències contràries a la immersió del català, tal com es va concebre, forçant que el castellà també sigui vehicular, i que, segons els jutges, la proporció ha de ser del 25%. Tot això ve d'una llei d'educació del temps del PP, que ja està derogada, però que malgrat això és la base d'aquesta obligatorietat. Avui s'ha reforçat l'amenaça contra la immersió lingüística, amb la decisió del TSJC de generalitzar a totes les escoles del país, l'obligatorietat d'emprar el castellà en un 25%.

El fracàs de la immersió lingüística no és només la incapacitat de defensar-la davant dels tribunals de justícia espanyols, sinó dels resultats obtinguts després d'aquests anys, en què era vigent, però que ningú es va encarregar d'analitzar quin era el grau de compliment. Ara, quan hem vist que cada vegada són menys els joves que utilitzen el català per relacionar-se amb els amics, tots ens hem posat les mans al cap i hem constatat que la llengua catalana està en perill.

Podem i haurem de trobar la manera de girar full a la pressió que des d'Espanya, tan a nivell polític com judicial, exerceix contra el català, però no ens podem oblidar que cal reflexionar què s'ha fet malament, perquè els resultats de la pràctica de la llengua catalana siguin els actuals. En això ningú no ens hi ajudarà, i seria molt penós que no trobéssim la manera de redreçar la situació.

No ens podem entretenir només en combatre les sentències contràries al català, perquè hem pogut veure que hi ha molts centres escolars que el català és testimonial. Germà Bel fa temps que reclama un canvi en el posicionament català, i s'emmiralla en l'exemple basc. No podem deixar de fixar-nos-hi, i intentar arribar a conclusions satisfactòries per canviar la dinàmica actual. 

D'entrada semblava que la immersió lingüística era una bona praxis, i podia portar bons resultats per al català, sense afectar el coneixement del castellà. En cap cas s'ha batallat en contra del castellà, sinó que s'ha intentat ajudar la llengua més feble, i que tenia, i té, més possibilitats de desaparèixer. No volem separar la població en funció de la llengua que utilitzen, sinó que el català sigui fort i d'ús habitual entre la població. No són només els catalans de famílies castellanoparlants els que han deixat d'utilitzar el català, sinó també catalans de famílies que sempre han utilitzat el català per relacionar-se, i aquí hi ha el principal problema a resoldre.

La ciutadania amenaça amb l'abstenció

A les xarxes socials han aparegut molts comentaris sobre unes possibles eleccions el mes de juliol i com deixarien d'anar a votar, per primera vegada. Eren alguns com amenaçadors amb la intenció de provocar els dirigents dels dos partits independentistes que fins ara han estat capaços de consensuar la formació del nou govern, tres mesos després de les eleccions.

Ja sé que una cosa és el que es diu i l'altra el que s'arriba a fer. Es tracta de declaracions d'uns pocs, i en canvi són molts els que van a votar, però tot i així si els dirigents d'ERC i JxCat tinguessin una mica de sentit comú i m'atreviria a dir també de vergonya, correrien a pactar el govern per evitar forçar la població a tornar a les urnes i mantenir més temps la situació aturada.

Com ja he vingut comentant darrerament, també estic indignat i crec que els actuals dirigents polítics no són mereixedors d'ocupar un seient al Parlament de Catalunya. Penso que el millor que podrien fer seria dimitir i deixar que noves persones ocupin els seus llocs per intentar que ells sí que siguin capaços de posar ordre. Soc dels que creuen que unes noves eleccions no solucionarien el problema. Són les persones que han agafat el timó de la política catalana les que estan intoxicades i no es mereixen seguir més temps.

Avui s'han reunit, amb la mediació de la CUP, cosa insòlita! i encara no tenim cap garantia que hagin arribat a cap acord, i sobretot que siguin capaços de consensuar com ha d'estar configurat el nou govern. JxCat, en boca de Jordi Sánchez, va oferir la possibilitat de nomenar Aragonès sense entrar a formar part del govern, i quan ha vist que ERC ho veia bé, ha fet marxa enrere. Qui es va equivocar?

Portem massa temps sense govern, però no tenim cap garantia que el govern que en surti de tot plegat sigui capaç de liderar amb cara i ulls aquest país, que viu des de fa uns anys, el pitjor temps de la seva història.

C's més a prop del PSOE

Els moviments que hi ha hagut avui a Múrcia i a Madrid fan pensar que C's s'acosta al PSOE, trencant els seus pactes amb el PP, encara que no a tot arreu. Si ahir parlava de l'amenaça d'ERC de no continuar donant suport al PSOE, potser ja no els caldrà. Inés Arrimadas ja ho va intentar, tan bon punt es va fer càrrec del partit, després de la dimissió d'Albert Rivera, però llavors no se'n va sortir.

El PSOE i C's han presentat a Múrcia una moció de censura per poder repartir-se la presidència de la Comunitat i l'alcaldia de la seva capital. A Madrid, Ayuso ha dissolt el Parlament per evitar una moció de censura, que també s'ha presentat, però que caldrà veure què té prioritat. És això el final de la triple dreta?

A Andalusia i a Castella-Lleó sembla ser que es manté el pacte, i que només es tractaria de les comunitats de Múrcia i Madrid, però tampoc a l'alcaldia de la capital d'Espanya. I al Congrés de Diputats? Si C's s'alinea amb el PSOE, ERC deixarà de ser imprescindible per a la governabilitat de l'Estat, i ja no podrà anar xulejant davant dels altres, davant de JxCat.

Tot és molt recent i, sobretot pel que fa a Madrid, caldrà veure en què acaba tot plegat. De totes maneres és molt evident que C's necessita fer canvis, ja que la tendència és la d'anar desapareixent. No es pot permetre estar més temps sense moure fitxa i això el pot portar a recuperar-se, o bé a desaparèixer definitivament.

Amenaça o entreteniment?

Després que el govern de Madrid celebrés l'aixecament de la immunitat dels eurodiputats independentistes catalans, i que, sobretot, s'anul·lés el tercer grau als presos polítics, el líder d'ERC a la capital d'Espanya, Gabriel Rufián, ha deixat entreveure la possibilitat que el partit deixi de donar suport al PSOE. És això una amenaça o forma part de l'entreteniment d'ERC per fer veure que pinten alguna cosa a Madrid?

M'imagino que aquesta serà una pràctica recorrent mentre duri la legislatura, perquè el que és clar és que el PSOE no canviarà d'actitud, i si cal es buscarà un altre soci, encara que sigui Vox, com ja hem pogut comprovar-ho. No tenen pas manies!

ERC necessita sentir-se necessària per a la governabilitat d'Espanya, i haurà de jugar amb aquest dilema sobre pressionar o deixar de fer-ho en funció de les circumstàncies. Avui estava cantat el que passaria, i per tant no crec que els hagi vingut de nou, però ERC també ha de donar la cara davant l'electorat que esper d'ells un posicionament més clar sobre la independència i l'autodeterminació.

Els dirigents d'ERC han estat molt clars a l'hora de marcar diferències amb el PSC, però no passa el mateix amb el PSOE. Sempre han defensat que l'aprovació dels pressupostos va ser en benefici propi, per deixar enrere els pressupostos del PP, però hi ha hagut la voluntat de sentir-se útils i, a poder ser, imprescindibles perquè el PSOE continuï governant. Veurem en què acaba tot plegat. 

Trump deixa els seus fans a l'estacada

A Trump se l’hauria de fer fora, perquè ja no pot ser més escandalós. Després de tot el que ha fet per embrutar la democràcia al seu país, mentint a la població i engrescant-los a ocupar el Capitoli, ara, quan veu que tothom s’hi posa d’esquena i l’acusa directament, castiga els seus fans i els amenaça amb càstigs pel que han fet.

No sé si amb aquesta actitud vol evitar que se’l condemni, però jo entenc que ja és massa tard. No pot ser que el seu mal fer passi sense cap tipus de condemna i el més just seria que se l’expulsés de la Casa Blanca sense haver d’esperar el dia 20 de gener, quan hi haurà el relleu de presidents.

Tal com ja comentava ahir, és una vergonya, però molt més que això. No té cap sentit que una persona pugui actuar d’aquesta manera sense que tingui conseqüències penals. Hi ha hagut víctimes, al marge de la imatge que ha donat dels EUA, però a més ha deixat un futur incert. Encara hi ha molts americans que es creuen que hi va haver frau electoral, tot i que no ho ha pogut demostrar, i això posa mitja població en contra del nou president.

Realment, ens queixem del nostre país, i crec sincerament que en tenim motius, però no som únics, no estem sols. La política en general està en hores baixes i cal una revisió total del funcionament polític i social del nostre món. Els fets dels EUA són greus perquè poden tenir repercussió a altres parts del món. És per això que la responsabilitat de Trump és molt més important i caldria solucionar-ho amb un càstig exemplar.

Pot ser que encara hi hagi persones que no s’adonin que Trump va a la seva i no li importa el més mínim tots els demés?

Els darrers espeternecs de Trump

Feia dies que no em parlàvem, però Trump ha tornat a ser notícia pels seus esforços per no marxar de la Casa Blanca, tot i que ha quedat clar d'anada i tornada que va perdre les eleccions, i que no s'ha pogut demostrar que hi hagués hagut frau. Ara són unes converses telefòniques on pressiona i fins i tot amenaça perquè li trobin els vots que li fan falta per guanyar a Georgia. Vergonyós!

He arribat a pensar que l'home no es troba bé del cap, ja no es tracta d'una obsessió per mantenir-se al poder, sinó que es tracta d'una malaltia que el fa desvariejar. Sembla estrany que els seus propers no siguin capaços de fer-li veure que no hi té res a fer, i que està fent el ridícul, posant a prova la qualitat democràtica dels EUA.

Algú ha comentat per la xarxa que li resulta fastigós, i en certa manera entenc el sentiment. No es pot ser d'aquesta manera, quan s'ha ocupat un càrrec de tanta responsabilitat. Sembla impossible que un home d'aquesta poca qualitat, hagi pogut estar quatre anys al capdavant de la potència mundial dels EUA. Ho podries entendre d'una persona amb poca cultura i recursos, però no d'una persona que ho ha tingut tot, potser tot menys l'educació...

Fa molt temps que els EUA necessiten passar pàgina, i crec que els que més ho desitgen són la majoria de republicans, que els ha fet quedar molt en evidència. La incapacitat de tenir una persona que els pogués representar de manera brillant i democràtica. No sé si la salut de Joe Biden li permetrà presentar-se a la reelecció, però en tot cas els republicans tenen quatre anys per treballar a fons com recuperar el seu posicionament i tenir alguna opció a recuperar la presidència dels EUA.

Mesures més laxes per als propers dies

El Procicat ha flexibilitat les mesures contra el COVID-19 i això beneficiarà els centres comercials, que podran obrir a partir de dilluns i equipaments culturals, com el Liceu, que podran acceptar fins a 1.000 assistents. També se'ns ha anunciat que el cap de setmana vinent tindrem la possibilitat de desplaçar-nos per la comarca, la qual cosa també és una millora.

Curiosament anem avançant en mesures més laxes quan a la resta d'Europa sembla ser que la tendència és la inversa, i que més aviat s'estan restringint els moviments. No sé si és una temeritat o és que realment les condicions al nostre país són molt millors i podem permetre'ns aquest luxe.

A vegades tens por que les decisions del nostre govern, a través del Procicat, siguin més d'acontentar la clientela que no pas de mesures d'acord amb la situació de la pandèmia. Voldria pensar que són seriosos i que tenen en compte totes les casuístiques, i no ens estan portant a la tercera onada, de la qual tant ens havien amenaçat.

La possibilitat de celebrar un Nadal força semblant als anteriors, sembla que ha animat a molta gent, i no voldria pensar que això pot ser un presagi del desastre que ens pot arribar després de festes. Crec que tret de les persones d'edat, que potser és l'únic Nadal que podran celebrar, els altres hauríem de fer un esforç per adonar-nos que tindrem altres ocasions per celebrar les festes i que enguany és millor que ens quedem a casa i ho celebrem amb els més propers. El discurs de la cancellera alemanya anava en aquesta direcció, i penso que és força real. 

Massa prejudicis sobre els altres

És important que Mossos d'Esquadra reconeguin que no actuen de la mateixa manera a l'hora de fer identificacions, i es deixen portar pels prejudicis. No és el mateix ser blanc i aparentment autòcton que tenir trets que et facin sospitós de ser estranger. Això els passa a persones que no són del país, però també a persones que han nascut a Catalunya, de pares immigrants.

Ni en un cas ni en l'altre queda justificada aquesta diferent actuació de la policia catalana, perquè és greu per les conseqüències que se'n deriven. Hi ha persones que viuran permanentment sota l'amenaça de ser identificats, no pas per res que hagin pogut fer, sinó pel simple fet que els seus trets facials els fa diferents a la majoria del país.

Com dic, és bo que la policia ho reconegui i ara caldrà que treballin a fons la manera d'evitar aquesta mala pràctica. Tret de casos aïllats, com ens hem trobat amb l'inspector Jordi Arasa, entenc que la majoria dels mossos d'esquadra si ho fan, no és voluntàriament, sinó com reacció espontània, i que han de procurar deixar de fer-ho.

Aquesta pràctica és comú a moltes persones. Quan ens creuem al carrer solem fixar-nos en les persones que ens trobem i segur que podríem diferenciar el nostre comportament, la nostra reacció espontània, en funció de qui sigui la persona amb qui ens creuem. Estic convençut que, per a molts, trobar-se una persona que els pot semblar d'un altre país, els comporta una atenció especial, com si l'hagués d'agredir. Nosaltres no portem armes ni tenim cap dret a identificar ningú, però si poguéssim potser faríem el mateix que els mossos. Aprenem la lliçó i no jutgem per les aparences. 

La por és una protagonista temible

Ja fa uns dies que, arran de l'epidèmia del coronavirus, es fa memòria de la grip espanyola d'ara fa cent anys i també de la pesta del segle XVI, que a Arenys de Mar rememorem cada any per Sant Roc, a qui se li atribueix que ens en salvés. Suposo que enguany, quan és d'esperar i confiar que ja haurà passat tot, no hi podrà faltar algun tipus de referència.

No podem comparar uns fets amb els altres perquè les circumstàncies són molt diferents, però sí que m'imagino que hi ha un element que s'ha repetit en un i altre cas: la por. He detectat molta por entre les persones davant el que es considera una amenaça de contraure la malaltia. Una por que ens diuen que és protagonista dins dels hospitals. No és només cautela i respecte, sinó també por.

Diuen que la por guarda la vinya, i que aquesta ha fet que la humanitat hagi persistit, però hem de trobar la manera de poder-la dominar. No és senzill, perquè intervenen els sentiments, també la imaginació i sovint la desconfiança davant d'allò que és desconegut.

No tenim doncs un sol repte, com és el coronavirus, sinó que se'ns hi afegeix la por, que a vegades ens pot jugar una mala passada. Jo voldria animar tothom a vèncer aquesta por, que no vol dir despreocupar-nos de com va evolucionant tot, sinó sense perdre-li el respecte, seguir les pautes que els científics ens indiquen, i confiar que podrem sobreviure a la malaltia. Això és el que desitjo al més gran nombre de persones possible, amigues i desconegudes.

Finalment hi ha un problema polític

Aquest podria ser un titular després de les converses entre el PSOE i ERC. S'ha passat de problema de convivència a polític, tal com, des de Catalunya, es reclamava que s'entengués. La pregunta que jo faig és si realment podem creure'ns les paraules del president del govern espanyol en funcions, o bé és una estratègia més per canviar-la quan li convingui?

Ja he dit en moltes ocasions que Pedro Sánchez és un especialista a canviar de discurs quan li interessa, quan el beneficia. Si necessita vots de C's llavors ens amenaça amb el 155, però ara que vol l'abstenció d'ERC ens explica que tenim un problema polític, ens dóna per la llossa!

Avui llegia algun comentari molt optimista al respecte, però jo hi continuo desconfiant. Penseu que mentre tot això està passant, els presos polítics continuen empresonats i els judicis paral·lels van avançant. Que ningú es confiï més del compte, que acabarà frustrat.

Sóc poc optimista respecte el resultat de les converses entre el PSOE i ERC, però també crec que han de continuar fins que hi hagi un acord, o bé un desacord final. Parlant la gent s'entén, i d'això es tracta: d'entendre's.

La dreta pressiona perquè l'acord de progrés no tiri endavant, i amb la dreta hi ha l'església espanyola i també barons socialistes. Fins i tot personatges com Borrell, que han avalat Pedro Sánchez davant d'atacs de socialistes històrics, en aquests moments no ho té tan clar. Això de dependre dels independentistes, que són tan dolents...

L'amenaça de la vicepresidenta al govern belga

El PSOE ha decebut a molts que el consideràvem més equànime i amb criteris més encertats que no pas C's o el PP. No cal estar a favor del Procés per actuar amb intel·ligència i ètica. Tampoc cal ser barroer per guanyar vots de l'Espanya profunda. Ja ho entenem que estem en campanya electoral, però seria important que demostressin més bones formes.

L'amenaça de la vicepresidenta Carmen Calvo al govern belga, si no intervé perquè puguin extradir Puigdemont, és d'una ingenuïtat gairebé indescriptible. Com avançava ahir, al final del meu post, la vicepresidenta no s'adona que a fora d'Espanya els poders judicial i executiu són independents. Cadascú treballa lo seu i no s'interfereixen com passa a Espanya. Aquest és el nostre gran problema.

Els jutges s'han fet amos de la situació i substitueixen el polítics, que són els escollits pel poble. Els jutges, que tots hem comprovat que no han fet la transició, són els que dicten què s'ha de fer i deixar de fer. I aquí rau el gran problema sorgit arran de la sentència judicial del Tribunal Suprem. A partir d'ara un jutge podrà acusar de sedició qualsevol moviment tumultuós en contra d'una decret o sentència judicial. Posem el cas d'un desnonament.

Esperava que la ministra rectifiqués després d'haver posat la pota a la galleda, però sembla ser que no se n'ha adonat, o en tot cas és massa orgullosa com per reconèixer l'error. 

No sé com acabarà el tema, ni si Puigdemont serà extradit o no, però tinc la convicció que la resolució serà purament judicial, sense que el govern belga hi intervingui malgrat les amenaces de la senyora Calvo.