AstraZeneca o Pfizer?

És d'una gran irresponsabilitat el que està passant amb la segona dosi de la vacuna per a menors de 60 anys. El dilema entre una o altra vacuna no hauria d'existir i encara menys posar la por al cos de la gent i fent-los responsables de la decisió que prenguin.

Entenc que res és fàcil, però no s'hauria d'arribar a l'extrem de fer dubtar la gent sobre quina és la millor vacuna a posar-se. Els que tenim més de 60 anys no tenim aquest dilema, però són moltes les persones que des d'aquesta setmana s'estan posant la segona dosi i han d'escollir quina es posen.

Feia massa temps que anàvem bé i que no hi havia contradiccions ni errors de càlcul amb tot el procés de vacunació, però ha arribat l'hora de la gent que li havien injectat l'AstraZeneca, com a primera dosi, i ha entrat el dubte si es podia barrejar vacunes o era millor mantenir la mateixa, malgrat els casos de trombosi de persones menors de seixanta anys.

Les darreres informacions que he llegit són que des de l'Estat es recomana a les autonomies que subministrin la Pfizer i evitin el risc de l'AstraZeneca per a menors de seixanta anys. Aquí hi havia editat un formulari que havies de signar si decidies que et posessin l'AstraZeneca, que segons sembla recomana Europa, encara que no tinguis els seixanta anys.

Aquesta indecisió fa mal, perquè ningú vol assumir una responsabilitat quan no es té coneixement científic per defensar una cosa o l'altra. D'on ve l'error, no ho sé, però les autoritats sanitàries haurien d'evitar situacions com aquestes que poden comportar conseqüències difícils de valorar.

Monarquia o República

Llegint l'entrevista de VilaWeb a l'exdiputat de la Cup Julià de Jòdar he recuperat una idea que tenia fa un parell de dies arran de la notícia de la fugida del rei emèrit. En un moment de l'entrevista, Julià de Jòdar treu valor a la possible república espanyola, tenint en compte els partits polítics existents en aquests moments. I és cert.

Què podríem esperar d'una república amb partits polítics com el PP, el PSOE, Ciutadans i Vox? Potser, com també diu l'entrevistat, encara seria perjudicial per a Catalunya. El rei Felip VI va deixar molt clar què pensava dels catalans i de manera especial dels independentistes, però no podem menystenir l'actitud dels polítics del PP i PSOE, els dos grans partits espanyols.

Una cosa és defensar el model d'Estat que preferim, i l'altra esperar que les repercussions d'un o altre model siguin diferents per al nostre país. No confio gens en un president de la república, del PP o el PSOE, per posar un exemple. En què guanyaríem. Amb això no defenso la monarquia, que ens ve imposada i no tenim l'opció de votar-hi en contra. Simplement deixo constància que per a la realitat de Catalunya, un model o altre no són cap tipus de garantia. 

No sé si en la línia de Julià de Jòdar o una altra de semblant, sí que crec que primer de tot hem de tenir molt clar què volem per al nostre futur, com a país, i aconseguir un lideratge capaç d'entusiasmar-nos, crear riquesa, i engrescar-nos a formar entre tots el país del futur.

Podem defensar la república, com a model més democràtic, però no ens podem oblidar que tenim molta feina a fer perquè les nostres institucions siguin realment transparents i ens representin. Portem massa temps encallats i sense expectatives de veure la llum aviat. D'acord que el cop ha estat dur, però no podem continuar amb les mans al cap i dubtant de tot. Hem de recuperar les forces perdudes i aconseguir els canvis necessaris per avançar econòmicament, social i com a país que decideix el seu futur.

L'enriquiment de la corona

De tant en tant sorgeixen notícies al voltant de l'enriquiment del rei emèrit, sobretot en qualitat de facilitador de compres i contractes. M'imagino que el rei espanyol, una vegada aconseguit el títol havia de buscar la manera d'enriquir-se, i ho va trobar amb facilitat. Qui li diu que no?

La Constitució permetria que el rei fos un delinqüent i no li passés res, com si entenguéssim que un rei no pot obrar malament, per raó del càrrec. El fet és que no ens mamem el dit, i ja fa temps que sabem qui són els reis i d'on vénen els nens. 

Sembla ser que hi ha proves per poder afirmar que els tractes del rei no han estat prou nets, però és una cosa que no es podrà provar mai, perquè ningú té dret a dubtar-ne. És per aquest mateix motiu que el Parlament català no va poder crear una comissió per analitzar la seva actuació. 

Aquest simple fet, i n'hi ha d'altres, ja és motiu suficient per pensar que la monarquia no és un sistema just i plenament democràtic. Tota persona viva ha de poder ser qüestionada, sigui qui sigui, i exerceixi el càrrec que exerceixi. 

És per tot això que considero antidemocràtic acusar ningú que pretengui jutjar el rei, i no té cap justificació que en qüestionaris públics no es demani l'opinió de la gent sobre la figura del rei. Fa por que, tot i la gran quantitat de persones que els cau la baba per la monarquia, el percentatge de satisfets fos esquifit i deixés en entredit la monarquia.

Visita a Stockholm

Ahir vàrem arribar tard de la nit a l'hotel d'Stockholm, i pràcticament ens ficàrem al llit de dret. Aquest matí teníem una visita panoràmica de la ciutat en autobús, per fer-nos una mica la idea de la ciutat i escollir què visitarem durant les vint-i-quatre hores que dedicarem a Stockholm.

Gairebé trobem a faltar la pluja i ens molesta el sol. No sé si ens estem entrenant per a quan arribem a casa, que segons sembla ha continuat fent molta calor. No sabeu com ens ha anat de bé la temperatura  d'aquests dies! Quina sort poder dubtar de si et poses un jersei o no cal. Quant haurem d'esperar per notar aquesta sensació a casa nostra? Fins a l'octubre?

Stockholm, la capital d'Escandinàvia, segons els suecs, però que no agrada sentir ni als noruecs ni als finlandesos, té una població d'un milió d'habitants, dels gairebé deu de tot el país, i ens ha rebut amb una rialla del sol i un cel blau sense núvols. A diferència dels llocs que hem visitat fins ara a Noruega, Stockholm es veu més avesat al bon temps, malgrat ens diguin que a l'hivern poden arribar tranquil·lament als 15 graus sota zero, i que el llac se'ls geli amb un gruix de mig metre. Avui ha estat un dia calorós encara que molta gent portés posat l'anorac, però res a veure amb el que patim a casa nostra. Sense voler torno a parlar del temps.

Amb la M. Àngels hem fet ben bé de turistes i ens hem embarcat per fer una visita panoràmica des de l'aigua: mar i llac. Després m'he assegut a fer un cafè i a escriure el post, si més no a començar-lo. Ens quedarà arribar novament al casc antic i passejar pels carrerons estrets i entretinguts abans d'anar a sopar i a l'hotel per fer la darrera nit d'aquest viatge.

Stockholm és una de les capitals que volíem visitar l'any passat i que enguany ens ha vingut de rebot per tancar el nostre viatge a Noruega, i penso que és una ciutat interessant de visitar. Un altre dia us diré si ha encaixat en aquest viatge. De moment m'està agradant.

Acabo d'arribar a l'hotel i us he de dir que plovisquejava, però no ens ha fet obrir el paraigües. Demà més.

Indecents declaracions del ministre de l'Interior

Podria titllar de penoses les declaracions del ministre de l'Interior en funcions, però seria injust. Els qualificatius que és mereix són d'indecents i menyspreables. No dic res del senyor Albiol perquè amb la cara paga. Amb la seva relativament curta experiència política ja ens ha demostrat quin peu calça, i si hi continua podrem observar prou escàndols.

El pitjor ministre de la història democràtica espanyola, el senyor Jorge Fernández Díaz, té la barra i la indecència de dubtar públicament de la justícia espanyola, quan ha estat això el que ha criticat sempre dels altres partits, sobretot dels nacionalistes. On s'és vist que pugui posar en dubte el treball dels jutges pel fet que vagin caient polítics del PP, per actes de corrupció?

El PP ha demostrat que té la corrupció com a mal endèmic dins del partit, la qual cosa no vol dir que tots els seus polítics siguin corruptes, però sí que n'hi ha una bona colla i amb delictes prou significatius com per posar en perill la reputació del sistema polític espanyol.

Mai he pensat ni dit que el ministre fos un corrupte o hagués actuat com a tal. La meva crítica s'ha dirigit cap a la seva incompetència, la seva actuació sectària i interessada, políticament, i la seva furiosa ràbia contra el nacionalisme català, que l'ha fet acusar a dirigents catalanistes sense proves i utilitzar les clavegueres de l'Estat, i ara que van apareixen els casos dels seus amics i companys de partit, ara és quan posa en dubte l'encert i intencionalitat dels jutges. 

El PSOE demana la seva dimissió, i tots sabem que això a Espanya, i sobretot en el PP és gairebé un miracle, amb l'excepcionalitat d'Esperanza Aguirre. Per dignificar la política, persones com el ministre esmentat i el mateix president en funcions haurien d'abandonar la política i permetre recuperar la dignitat i sentit democràtic de la política espanyola.

El doble error d'Ernest Maragall

Penso que el senyor Ernest Maragall no sap ben bé què vol i encara menys què demana. Proposar a ERC i ICV d'anar junts amb MES en les properes eleccions al Parlament català i a més pensar que això representaria una força d'esquerres, és, al meu entendre, un doble error. 

En primer lloc pensar que ERC és un partit d'esquerra, malgrat el que digui el nom, és tenir un concepte de l'esquerra molt esbiaixat. Ni als mateixos de MES els podríem considerar massa d'esquerres i demaneu-li als d'EUiA què en pensen dels seus socis d'ICV. 

Pretendre defensar la independència de Catalunya anant en coalició amb ICV és el segon error. El mateix que passa amb UDC, encara que ambdós partits comptin amb militants independentistes. S'ha de ser coherent i deixar-ho ben clar. Quan féssim el recompte dels vots tindria molts escrúpols en considerar els seus vots d'independentistes, tal com ara podem dubtar dels vots a CIU.

Aquí les úniques forces que s'han manifestat independentistes són ERC, CDC i la CUP, i aquests tres no aniran junts. Les altres combinacions no deixen clar què defensen i, per tant, d'eleccions plebiscitàries res de res.

Parlem molt de la necessitat que siguin transparents, però jo insistiria també en que cal ser coherents i seriosos. Darrerament la seriositat en els partits polítics catalans deixa molt que desitjar. Si no hi posen remei estarem marejant la perdiu com hem fet tota la vida, i la història d'aquests tres darrers anys serà simplement això, història.