Bon Nadal

Reconec que no tinc gaire el costum d'enviar felicitacions de Nadal i probablement és un error que hauria d'esmenar. Aquests dies són moltes les felicitacions que arriben, algunes de ben originals, a través de les xarxes socials, ben poques per correu postal. Això era abans, precisament quan n'acostumava a enviar.

Aquest bombardeig de felicitacions em provoca una mica el dubte de la sinceritat d'aquestes. Segurament que hi ha moltes persones que ho desitgen realment i que tenen la voluntat de fer-t'ho arribar, però també crec que hi ha una mica de teatre i això fa que no segueixi la veta.

Quan t'adones de tot el que està passant al món, i no tan lluny de casa, entreveus una mica d'hipocresia, sobretot en els discursos de polítics i reis. Tots els desitjos de pau, amor i alegria no es poden concentrar en un sol dia, per més singular que sigui. Aquestes ganes de sembrar la pau i la joia al món haurien de ser per a tots els dies de l'any, i a tots els racons del món. 

El papa, que s'estrena en les festes de Nadal, després de molt d'esforç per eixamplar l'abast de la pau s'ha hagut d'acontentar a demanar una treva per aquesta data assenyalada. No n'hi ha prou. Agraïm la seva feina, però hem d'exigir més.

Sigui com sigui, és bo que la gent es desitgi un bon Nadal, i molt millor que unes simples festes. Perquè el missatge de Nadal és prou important, també per a les persones no-creients. Enguany he vist més frases referents al Nadal que no pas a les festes i me n'he alegrat. No sé si ha estat un fet inconscient, una moda, un repetir allò que veiem, però en tot cas és bo reflexionar-hi i pensar que Nadal hauria de ser present tots els dies de l'any. La pobresa no és un delicte, sinó una realitat per a moltes persones que la nostra societat no ha estat capaç d'erradicar i que cada vegada agrupa a més famílies, també aquelles que tenen la sort de treballar, i això no vol dir res més que no ho estem fent.

Us desitjo un bon Nadal, i que la pau no sigui una utopia en aquest món que entre tots estem construint. 

Tanquem pàgina

Ahir ja avançava el final d'any i avui em quedaria exposar els meus desitjos per al nou que comencem demà mateix i amb no gaires ànims. Si fóssim positius diríem que el 2024 segur que serà millor que no pas el que deixem, perquè ens faria l'efecte que pitjor no pot anar tot, però... la realitat supera la ficció, i si l'any 2022 crèiem que ho podíem millorar, ens hem adonat que no ha estat així, per això molts temem que no es passi el mateix enguany.

    No parlaré de les guerres, perquè ja ho vaig fer ahir, però no oblidem que és un tema pendent que hauríem de resoldre. Em referiré a l'incivisme i la necessitat de millorar la nostra convivència. La impressió que tenim és que cada vegada es fa més difícil mantenir una vila neta, endreçada i respectuosa amb tot allò que és de tots. Si només tenim cura de la nostra propietat, no anirem bé. Podem parlar del mobiliari urbà, que sembla que no li tenim gaire consideració. També de les façanes de les cases que alegrament els portadors de gossos embruten amb les pixarades dels animals. Vull recordar-los que la normativa no permet embrutar ni façanes ni fanals, i que no hi ha aigua que ho resolgui.

    Començarà la recollida selectiva porta a port a tota la vila, i això per alguns serà un problema. Un problema volgut, perquè si es té bona voluntat la cosa és molt senzilla. El recurs dels contenidors d'emergència ha de ser precisament per això, per emergències. I, sobretot, els contenidors serveixen per deixar-hi a dins les deixalles, i no pas al seu voltant.

    El govern municipal té pendent resoldre l'eliminació dels obstacles a la zona de vianants. Hi ha una normativa prou explícita que prohibeix instal·lar mobiliari urbà o taules i cadires, arran de façana. Arenys de Mar no ho compleix i els diferents governs municipals s'ho han saltat sense vergonya, perjudicant, sobretot, a les persones amb diversitat funcional.

    I caldrà posar en marxa l'ordenança de mobilitat, començant per una campanya informativa i pedagògica per ensenyar els usuaris de patinets elèctrics, per on poden circular i de quina manera ho han de fer. No es tracta de sancionar a la lleugera, però tampoc que l'ordenança quedi en un calaix, com tantes d'altres, i no es faci complir. 

    I ens hauria de començar a preocupar què passa amb el comerç de proximitat, i com dinamitzem el mercat municipal. No es tracta només d'endreçar-lo i posar-lo bonic, sinó que esdevingui útil per als vilatans. Per poder tenir menjar de qualitat i de quilòmetre zero.

    Tot i que hi ha més temes a tenir present, com l'habitatge protegit, els pisos d'emergència social, la conservació del patrimoni natural... ho deixo aquí, amb el meu desig que l'any 2024 sigui molt millor que l'actual per a totes les persones que convivim a l'estimada vila, i per extensió a la resta del món.

Gibraltar com a moneda de canvi al marge dels gibraltarenys

No sé si podem parlar de manera de ser del poble espanyol o si ho hem de centrar en els governants, siguin del PP o del PSOE, però és visible i palpable que no entenen res sobre pobles, diversitat, respecte i drets. Vivim aquests dies d'inici del Brexit una munió de declaracions a favor de l'annexió de Gibraltar per part dels ministres del PP, sense que en cap moment pensin en l'opinió que puguin tenir els gibraltarenys. És simplement un exercici de poder i possessió.

¿Els successius governs espanyols no han pensat mai el perquè del desig dels habitants de Gibraltar de continuar lligats amb el Regne Unit? ¿En algun moment no han pensat en la seducció? ¿Per què prefereixen imposar-se a la força enlloc de fer-los seus, engrescant-los, pensant en ells?

Els catalans ho tenim molt present, perquè en cap moment el govern espanyol ha fet res per fer-nos desistir, convèncer-nos que junts podíem fer un llarg camí respectant la nostra idiosincràsia, sinó que s'han dedicat a pressionar-nos econòmicament, socialment o culturalment, amb un finançament injust,  portant al Tribunal Constitucional les lleis socials aprovades pel Parlament català, posant pals a les rodes en la immersió lingüística...Tenien la paella pel mànec i ni tan sols s'ho varen proposar, perquè el que volen és obligar-nos a ser com tothom, uniformant els pobles d'Espanya i centralitzant tot el poder. I així no es fan les coses! Aquest excés d'orgull i patriotisme mal entès, el posen per davant de la intel·ligència que se'ls hauria de suposar.

Dades esfereïdores sobre violacions

Avui llegia la notícia que el 98% de les menors de Tumaco, a Colòmbia, han patit abusos sexuals de paramilitars o guerrillers de les FARC. És una notícia escruixidora que fa mal quan et diuen que a sobre les acusen de fer-ho voluntàriament, una cosa que es fa difícil de creure sobretot quan parlen de nenes de 13 o 14 anys.

Ho veus lluny, però no per això no et crema per dins. No pots entendre tanta maldat. Com és possible arribar a ser tan menyspreable i cometre aquest delicte contra víctimes indefenses que acostumen a tenir prou problemes de família i de la societat en general.

Això passa a Colòmbia, però també a moltes altres parts del món. T'adones que les persones no som tan diferents, fins i tot a l'hora d'actuar sense escrúpols ni sentiments. Penses que això no passaria a casa nostra i n'estàs gairebé convençut fins que llegeixes una altra notícia al diari: "Una mitjana de tres dones són violades cada dia a Espanya". Una cada vuit hores! Llavors t'adones que a prop de casa teva hi ha persones que pateixen la maldat d'uns impresentables que no es mereixen viure en societat.

Massa sovint s'ha volgut fer creure que les dones provocaven uns homes amb un desig sexual irrefrenable, com si això fos una excusa, i no una fastigosa manera de veure el problema real. Amb actituds com aquestes no podem dir que tinguem un país civilitzat, sinó que aquests comportaments tan freqüents ens demostren que l'educació al nostre país no funciona, ni el familiar ni l'escolar.

Sovint en aquest blog em queixo d'incivisme, però la violació és un problema immensament superior perquè no es tracta d'una simple manca de respecte, sinó d'un atac directe a la persona, a la seva llibertat de moviments i a la seva vida. Encara ens manifestem poc davant de tanta crueltat.

El PSC no accepta les condicions de Núria Parlon

Finalment sembla ser que l'aparell, el nucli dur del PSC decanta els homes de palla i els titelles i es posa al capdavant del partit. Amb Pere Navarro, Miquel Iceta va fer i desfer sense donar la cara. Ara sembla que s'ha ofert per liderar el partit i d'aquesta manera deixar de dissimular.

Si finalment Iceta surt escollit secretari general del PSC s'haurà acabat la incertesa i els dubtes, i el PSC mostrarà clarament què vol ser, i el desig d'Oriol Junqueras, de veure el PSC defensant el dret a decidir, s'haurà esfumat. 

Ahir escrivia que la Núria Parlon em semblava una bona opció. He pogut llegir que la decisió anava acompanyada d'uns condicionants i, sobretot, poder prendre decisions i no estar sotmesa únicament a la voluntat dels quatre que marquen les passes del PSC. Es veu que no li han acceptat, i només quedaven dues opcions: tornar a escollir un home de palla, que fes el que la direcció li manés, o bé que algú de la direcció del partit es presentés a liderar-lo. Amb Iceta es compliria aquesta segona opció.

Amb Iceta els sectors catalanistes ja poden començar a fer les maletes i aprofitar l'assemblea prevista per a finals de juny, per decidir si es posen d'acord en constituir un nou partit, o bé que cadascú faci el que pugui. Amb Iceta l'esquerra de veritat continuarà amagada i amb la boca tapada. Penso que el PSC s'equivoca i perjudica greument el país. Catalunya necessita un PSC fort i unit, i amb aquesta opció enceta un camí totalment en contra. 

Malgrat tot, encara tinc esperances que no acabi així, i que es trobi una alternativa millor per al partit i per a l'esquerra del nostre país.