Un nou ROM per millorar la participació

Aquesta setmana s'ha celebrat el primer Ple municipal regit amb el nou reglament orgànic municipal (ROM), aprovat recentment després de vint-i-cinc anys de vigència de l'anterior. Durant la celebració del Ple es varen poder observar dos canvis significatius. Per una banda, l'ordre de les intervencions dels grups municipals, invertint-lo i començant pels grups amb més vots, i per l'altra, la durada màxima de dues hores de l'apartat de precs i preguntes.

La primera mesura té lògica i es fa coincidir amb el que passa a les altres institucions supramunicipals. El tradicional ordre d'intervencions d'Arenys de Mar no estava escrit, però era un costum. Pel que fa a la durada màxima de dues hores, que té la intenció de no allargar excessivament la sessió plenària va provocar que quedessin unes quantes preguntes al calaix, que es varen llegir i que el govern local respondrà per escrit. La durada de les intervencions no es va respectar, segons el que està estipulat, i això va fer que no hi cabessin totes. Segurament que, amb l'experiència d'aquesta vegada, caldrà ser més meticulosos en les pròximes sessions, i fer possible que es pugui parlar de tot.

Un element introduït al nou ROM i que encara no va aparèixer és la participació ciutadana en una sessió prèvia de mitja hora abans del Ple. Les normes superiors a què s'ha d'adaptar el ROM no permeten que aquest espai formi part pròpiament del Ple, però sí que aprofita l'avinentesa de la presència de tots els grups municipals per permetre que els vilatans puguin expressar-se lliurement i rebre resposta directa a les seves reivindicacions i suggeriments.

Estic convençut que aquesta porta oberta serà aprofitada i ajudarà a fer que l'Ajuntament i el seu govern es facin més propers a la ciutadania, més transparents i ajudin que la política municipal sigui més participativa. Recordem que el nostre sistema polític és de democràcia representativa, però totes les fórmules que puguem aplicar per millorar la participació seran benvingudes.

Crida al voluntariat arenyenc

Ahir vaig llegir a les xarxes socials una petició de col·laboració voluntària per amenitzar el dia els residents d'un centre de persones grans de la vila, i el primer que vaig pensar és que no sempre tot el que surt a les xarxes socials és negatiu, encara que hi predomini, sinó que també pots trobar-hi comentaris i propostes positives.

La peticionària, treballadora d'una de les moltes residències que tenim a la nostra vila d'Arenys de Mar, proposava que, de manera voluntària, totes aquelles persones que poguessin organitzar alguna activitat a la residència serien benvingudes i ajudarien a dinamitzar les activitats que ja s'hi estan fent.

Segurament, la majoria de la gent tenim la imatge d'un col·lectiu de persones d'una certa edat, amb moltes dificultats de mobilitat, però també de comunicació, mig abandonades en un centre, amb bones prestacions i atenció, això sí, sense gaire activitat. Ens equivocaríem si pensem així. Aquests centres organitzen diferents activitats que no només serveixen per entretenir, sinó que també fan la seva aportació pedagògica i cultural. Tot i això, estic segur que necessiten més col·laboradors per farcir tots els dies de la setmana.

Tant de bo que la crida que es penjava a la xarxa tingui prou ressò i resposta, i d'aquesta manera, no només a la residència d'on sortia la iniciativa, sinó a totes les residències locals, puguin augmentar el nombre i la varietat d'activitats culturals i de lleure, perquè les persones que viuen probablement el darrer tram de la seva vida, ho puguin fer de la millor manera, com a premi a tot el que han fet durant la seva vida. S'ho mereixen.

Qui no té un pis ocupat a prop?

Parlar de l'ocupació de pisos és un tema delicat que genera moltes controvèrsies i, a la meva manera de veure-ho, es deu al fet que es confonen els termes. Barregem l'ocupació de pisos amb el dret a l'habitatge i aquí ens fem mal. Crec que tots estarem d'acord a afirmar que disposar d'un habitatge digne és un dret i que al nostre país, tot i que està reconegut a la Constitució, no està garantit per a tothom.

El preu del lloguer dels habitatges s'ha disparat i, per més lleis que es vagin aprovant, de moment no es troba la manera d'abaratir-los i més aviat el que està passant és la disminució del parc d'habitatges de lloguer. Si n'hi ha pocs és més fàcil que el preu s'enfili. És qüestió del mercat de l'oferta i la demanda.

També crec que tots estarem d'acord que falten pisos perquè les diferents institucions públiques, cadascuna dins de les seves competències, no s'han preocupat de construir habitatges, la població ha crescut i la necessitat de nous habitatges també. Si ho preguntem als diferents governs ens donaran la raó. En són conscients, però s'està fent prou per minorar el problema? Jo crec que no.

Si parlem de les ocupacions d'habitatges ja no ens posarem d'acord i penso que la legislació espanyola no ho té ben regulat. Moltes persones, de bona fe, creuen que davant de les dificultats de trobar un habitatge i l'existència de pisos buits, no és cap disbarat pensar en l'ocupació d'aquests. Les casuístiques són molt diferents, tant pel que fa a la tipologia d'ocupants i el seu comportament, com de la propietat. No és el mateix un okupa violent, sorollós i incívic, que una família pacífica, respectuosa i silenciosa. Tampoc no és el mateix una família propietària d'un segon habitatge que li han ocupat, que el banc o el gran tenidor que té pisos buits arreu.

Saber distingir les diferències ajudaria a posar-nos una mica més d'acord a l'hora de parlar del problema de l'habitatge i del problema de les ocupacions. Regular els drets i deures dels ocupants i els drets i deures dels propietaris, també posaria fi a moltes situacions injustes que no podem permetre que es resolguin per la via de la violència i de la por. 

Neutralitat personal i imparcialitat professional

Bellugant-me per Internet he trobat un parell de paràgrafs que m'han semblat interessants per transcriure en el meu blog. Els he trobat tot buscant una frase que vaig sentir dir a una tertuliana televisiva, de no sé quin canal, parlant del jutge Juan Carlos Peinado. Els paràgrafs són aquests:

La premissa de què un jutge no pot demostrar antipatia respecte a una persona es basa en la necessitat de distingir entre neutralitat personal i imparcialitat professional. Segons l'anàlisi constitucional presentada, és impossible que un jutge (o qualsevol persona) estigui exempt de creences, morals o opinions pròpies; per tant, la teoria jurídica moderna no busca la neutralitat absoluta de la persona, sinó la imparcialitat en les seves actuacions quan exerceix l'autoritat pública. 

El sistema legal ja disposa de mecanismes per garantir aquesta imparcialitat, com ara la recusació, que permet apartar un jutge si es demostra que pot no ser imparcial degut a la seva ideologia o relacions personals. Així doncs, la qüestió no rau en negar l'existència de sentiments personals com l'antipatia, sinó en garantir que aquests no influeixin en les decisions judicials, mantenint la credibilitat de les institucions i evitant que la política o els sentiments privats infiltrin la funció judicial.

Llegint el primer et sembla del tot normal. Té lògica i crec que qualsevol persona sensata hi ha d'estar d'acord. En llegir el segon paràgraf m'entren molts dubtes i el primer d'ells és si és cert que el nostre sistema legal garanteix la imparcialitat dels jutges. És cert que existeix la recusació, però té efectes? S'aconsegueix decantar un jutge que ha demostrat aversió respecte a la persona que està jutjant i el seu entorn? Qui decideix que un jutge se l'ha d'apartar d'un cas? Aquesta decisió és imparcial?

La confiança vers la justícia i la seva implantació al nostre país està sota mínims i jo crec que es deu a l'actuació d'uns quants jutges, amb molt poder, i un corporativisme descarat que deixa en dubte la imparcialitat dels tribunals de justícia. Han de canviar molt les coses, i les persones, i potser trigarem molts anys a recuperar certa normalitat i, sobretot, confiança.

Educació, respecte i representativitat

El diari ARA es feia ressò de la decisió de la Comissió de l'Estatut dels diputats del Parlament de Catalunya, encarregada de vetllar pel compliment del Codi de Conducta a l'hemicicle, en què es proposa la sanció per a Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana, i Joan Garriga, de Vox. 

És necessari que les institucions públiques disposin d'un codi de conducta que s'ha de respectar i, si s'incompleix, sancionar els infractors. No pot ser que, amb l'excusa de la llibertat d'expressió, es pugui insultar i difamar a la lleugera. 

Cada vegada és més usual sentir insults i frases xenòfobes i racistes, però a les institucions públiques s'ha de vetllar de manera contundent que no es reprodueixi allò que sentiràs al carrer o en un bar. Els nostres representants polítics han de ser exemple de comportament i se'ls ha d'exigir més que a ningú la bona pràctica i conducta.

Acostumem a dir que el Parlament és la reproducció de la realitat del país, però això no ha de significar que es pugui dir qualsevol cosa irrespectuosa. És per això que s'elaboren aquests codis de conducta i, com qualsevol llei o reglament, s'han de fer complir.

No sé si tot acabarà en no res, com estem acostumats a veure. Hi ha uns comportaments que estan molt fiscalitzats i sancionats i d'altres que passen per la porta gran sense conseqüències. Ho veiem en les comissions parlamentàries, però també en sentències judicials. D'aquí que la confiança cap a les institucions públiques cada dia estigui més qüestionada, i per això el populisme, de la mà de l'extrema dreta, va guanyant terreny.

Reduir terminis i facilitar els tràmits, sense errors!

Fa uns deu dies em preguntava en aquest blog per què es trigava tant i em referia concretament en la licitació d'uns locals del port d'Arenys de Mar. En general, però, l'administració pública del nostre país, sigui la Generalitat o els ajuntaments, és molt lenta a l'hora de respondre i concedir llicències. Un pot pensar que és degut al fet que s'ho volen mirar bé i evitar nyaps, però després, quan veus com es fan algunes coses, tens clar que la lentitud dels processos no evita desastres.

Avui llegia que el govern de la Generalitat vol reduir el temps d'espera de les llicències urbanístiques, que sincerament és d'escàndol. Si no ho he entès malament, es vol passar dels nou i fins i tot dotze mesos a un mes. Segons diu la notícia, el president Illa vol simplificar tràmits i reduir terminis, tant a l'hora d'obrir empreses com de construir habitatges.

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog i no em cansaré de repetir que cal simplificar els tràmits i després disposar d'un sistema de control a posteriori que eviti corrupció i males arts. El que no es pot fer és desconfiar de tothom, d'entrada, i posar pals a la roda a l'hora de sol·licitar permisos, ja que s'ha demostrat que a la llarga no serveix de res.

Dit això, però, cal estar alerta i fer bé les coses. No es poden prendre decisions equivocades i la lectura de la notícia m'ha provocat alguns dubtes. Estem escarmentats amb lleis aprovades darrerament, que al cap de poc s'han de modificar perquè grinyolen i ocasionen més problemes que no pas solucionen. 

El mateix govern es posa a la boca la finestreta única i després pren decisions totalment contràries i perjudicials per a la ciutadania. I si no que ho demanin a les persones que viuen en poblacions que no compten amb una oficina d'Afers Socials, i volen sol·licitar el reconeixement d'algun grau de dependència. El canvi que ha decidit aquesta conselleria ens fa retrocedir vint anys. Si voleu, un dia us ho explico amb detall.

Millor callat!

Hi ha persones que agrairies que tinguessin la boca tancada, tant per l'ofensa que produeixen com pel concepte que en treus d'elles. L'expresident M. Rajoy ens va il·lustrar amb moltes intervencions dignes de tenir en compte. Et preguntaves com una persona com ell havia pogut arribar a ser president d'un país. És cert que n'hi ha molts més que el guanyen per golejada, i si no que ho preguntin als nord-americans.

Aquests dies, que he llegit les notícies molt en diagonal i se m'han escapat moltes coses, he vist que l'expresident espanyol ha fet enfadar els francesos amb unes afirmacions totalment racistes. Rajoy, que sembla estar al cas del món del futbol ha tingut la indecència de considerar la majoria dels jugadors de la selecció francesa de futbol, de no francesos. Potser pel color de la pell?

Si ets curós i parles només quan és necessari pots evitar situacions compromeses, encara que n'hi ha que no tenen cap mena d'escrúpols a què se'ls consideri racistes o xenòfobs, perquè els valors són absents del seu món i entorn. Si tens la llengua llarga fàcilment quedaràs retratat i, si tens vergonya, t'adonaràs que és millor estar calladet.

Conviure

La convivència no sempre resulta fàcil, sobretot si tendim a la intolerància, pensem massa en nosaltres mateixos i no sabem posar-nos al lloc dels altres. Estic segur que hi ha persones que s’esforcen per fer agradable la vida dels altres, però fins i tot elles, en algun moment, provoquen alguna molèstia. És inevitable, però és bo ser-ne conscients, rectificar i, si és el cas, disculpar-se.

Arran dels actes de la festa major, quan es concentren moltes activitats en uns mateixos llocs, provocant més soroll de l’habitual, hem pogut llegir a les xarxes socials diferents opinions i queixes. No tothom ho viu de la mateixa manera ni resideix en els punts cèntrics dels actes, i no podem dir que uns tinguin tota la raó i els altres estiguin totalment equivocats. Cada situació s’ha d’analitzar i també tot el conjunt.

Trobar l’equilibri no és senzill. Acontentar aquelles persones que volen gaudir de la festa sense que s’enfadin els veïns que no hi participen és el gran secret que no sempre sabem trobar. No fa gaires dies ho llegia d’una xerrada que va fer la síndica de Mataró. També a Barcelona ha sorgit el problema en molts indrets, i Arenys no és diferent de les altres poblacions.

Determinar els espais de les actuacions, els horaris i fins i tot la quantitat d’actes és una tasca feixuga que l’administració local ha d’assumir. Ser més flexibles i tolerants durant els dies assenyalats correspon al conjunt de la ciutadania. És bo que es comentin les coses que es consideren que no acaben d’estar prou regulades, per després intentar-ho millorar. En cap cas ens podem tancar en banda. Hem de ser conscients que convivim en espais reduïts i que els nostres moviments afecten els altres, a vegades de manera positiva i d’altres negativament. Si ho sabem veure, i cadascú s’encarrega de la seva part, segur que tots en gaudirem.

Jugar amb foc

No recordo quin any era que Catalunya central va patir un greu incendi a l’estiu i alguns ajuntaments varen decidir suspendre el castell de foc. Vic, que celebra la festa major el dia 5 de juliol va ser una de les ciutats que el va anul·lar. Arenys de Mar, el dia 9 de juliol els va encendre.

Em resulta estrany parlar de festes tradicionals on el foc és present. Tinc al cap tots els incendis que tant mal han ocasionat i se’m remou l’estómac.

Tenim castell de foc, traca i correfoc, per posar tres exemples prou nostrats, i aquests dies Arenys de Mar celebra la festa del seu Sant patró, Sant Zenon.

Voldria demanar molta prudència. Si els focs han de continuar essent presents a les nostres festes, extremem les precaucions per evitar qualsevol ensurt.

Avui he passat calor!

Avui he passat calor! Soc persona d’hivern. M’agrada el fred, anar ben abrigat i afrontar el mal temps. No m’agrada suar i avui he suat, he utilitzat el ventall i, tot i això, no em trobava a gust.

No estem acostumats a les altes temperatures ni a la humitat que incrementa la sensació de calor. Permeteu-me que avui enllesteixi ràpidament el post i em posi a la fresca. Bona Festa Major!