Avui li ha tocat a l'Iran

Avui és un dia trist per a totes les persones que defensem la pau, encara que aquesta estigui mal dissimulada i que no tothom la pugui gaudir com caldria. Atacar un país dient que volen defensar el poble oprimit és un excusa de mal pagador. I això ho fa qui pretenia rebre el Premi Nobel de la Pau i posar fi a totes les guerres del món. Ha intervingut a Veneçuela, ara l'Iran i els cubans estan a l'espera. Què més ens caldrà veure?

Em podeu dir que soc innocent, que desconec la realitat política del món, que no m'assabento bé de les coses... a mi, però, veure atacar un país dient que alliberaran els seus reprimits habitants no m'ho crec. L'any 1936 a Espanya no varen venir a sufocar un cop d'estat que ens va provocar viure quaranta anys de dictadura. Potser és perquè no hi tenien res a guanyar amb la intervenció. A Veneçuela sabem que hi havia interessos petroliers.

Quantes persones moriran per la decisió del president dels EUA, amb companyia del genocida que governa Israel? Què més cal esperar d'un personatge que encara li queden tres anys de mandat, si no troba la manera d'allargar-ho? Com pot ser que amb l'experiència històrica de líders autoritaris que varen posar per sobre els seus interessos de poder i domini a la vida de milions de persones, encara hàgim de patir personatges com Trump?

Algú diu que cal frenar els treballs de l'Iran per aconseguir l'energia nuclear. Quina garantia tenim que no sigui un ximple com Putin o Trump qui premi abans el botó? Estem en mans de persones desequilibrades i el nostre sistema polític és incapaç d'arraconar-les per evitar mals pitjors. Em preocupen aquests personatges, però també tots aquells que tenen al costat i s'aprofiten de les seves decisions per viure bé mirant cap a un altre costat.

Atenció amb les ordenances!

No és la primera vegada que ho comento en aquest blog, però ho considero prou important per afegir unes consideracions. En tota societat existeixen reglaments i ordenances que regulen les nostres actuacions i les interaccions. Serveixen per posar una mica d'ordre amb la finalitat bàsica de defensar els nostres drets i recordar-nos quins són els nostres deures. A Arenys de Mar, per exemple, tenim ordenances de policia i bon govern, de repartiment de publicitat, de tinença d'animals domèstics, de civisme...

Les ordenances expliciten l'objectiu, l'àmbit territorial, les nostres obligacions i manera d'actuar i també les sancions a aplicar en cas d'incompliment. El fet de no tenir-ne coneixement ni haver llegit la lletra no ens eximeix de l'obligatorietat de respectar-les. 

Atesa la necessitat de comunicar la seva existència perquè la ciutadania sàpiga a què atendre's, és important no abusar d'elles, ser molt clars en la seva descripció i fer molta pedagogia. S'ha de tenir molta paciència i no pretendre convertir els nostres municipis o país, en un estat policial, amb el garrot a la mà. Dit això, però, no podem deixar-les en un calaix i oblidar-nos de la seva existència, ni deixar de vetllar pel seu compliment.

D'aquest darrer detall voldria aturar-m'hi un moment. No té cap sentit disposar d'unes ordenances si som incapaços de fer-les complir. Si no s'aplica les sancions previstes en cas d'incompliment manifest. I això, acostuma a passar. Massa sovint ens adonem d'incompliments que no són perseguits, no pas amb l'ànim de reprimir o recaptar diners, sinó simplement per aconseguir una bona convivència, que en el fons és el que es pretén en el moment de redactar-les.

Hi ha algunes ordenances que són difícils de controlar-ne el compliment, i si això es detecta a temps, potser val la pena de repensar-nos-ho i analitzar si realment cal tirar endavant amb la seva aprovació sense disposar de les eines ni conèixer la manera que tindrem per vetllar l'eficàcia d'aquestes. Atenció, doncs, a l'hora de redactar les ordenances, no sigui que ja neixin obsoletes.

Aprovat el nou text del ROM

El Ple municipal d'aquesta tarda ha aprovat inicialment el nou text del Reglament Orgànic Municipal (ROM). Un document que substituirà l'actual que data de l'any 1999, és a dir, del segle passat. El ROM, per aquelles persones que no estan bregades en assumptes municipals, és el document que regula l'organització i el funcionament intern de cada ajuntament, però també les fórmules de participació ciutadana. 

Una vegada aprovat el document, s'obre un període per poder-hi presentar al·legacions i suggeriments. Una altra manera de participar activament en el funcionament de les nostres institucions. Aquesta és la manera que m'agrada de fer les coses. Ser crític, suggerint alternatives. Crítica constructiva amb arguments i no només derrotisme i fins i tot insults.

Durant un any i mig, representants dels grups municipals que conformen el Consistori arenyenc, hem estat treballant un nou document que s'adeqüés a la realitat actual i millorés diferents aspectes, entre ells la participació dels vilatans, per fer-ho més àgil i dinàmic.

Haig de dir que ha estat un plaer treballar amb tots els membres de la Comissió, pel seu interès, treball i dedicació, i les ganes de consensuar un text. La pràctica del consens hauria de ser la primera regla o lliçó a aprendre per a totes aquelles persones que volen dedicar-se a la cosa pública. Tots tenim les nostres idees i és bo contrastar-les i intentar arribar a acords. Avui hi som i demà no. Projectes o documents, com és el cas, que han de tenir una llarga durada, és bo que tothom hi digui la seva, i no pas imposar la llei del més fort.

El treball en equip sempre és gratificant. Em costa molt d'entendre aquells personatges de la vida pública que imposen la seva llei sense tenir en compte els altres. Però això seria tema per a un altre debat.

És allò de la palla a l'ull de l'altre...

Puc entendre que hi hagi coses que no s'expliquin, si més no durant un temps prudencial. El que no s'entén i no hauríem d'acceptar és que se'ns amaguin coses de persones que tenen una responsabilitat i que amb el silenci quedin lliures de qualsevol culpa. Això al nostre país és el més normal del món i quan s'obren excepcionalment els calaixos, sigui motiu de notícia a les primers pàgines dels diaris.

Ahir el Consell de Ministres va aprovar desclassificar documents amb informació sobre l'intent de cop d'estat del 1981. Quins documents? Quants continuaran amagats? Qui se'n beneficia de tot plegat?

Un sistema realment democràtic ha de ser totalment transparent. Insisteixo que alguna cosa es pot silenciar durant un temps. Segur que trobaríem motius per aparcar-ho temporalment, però no és lògic que uns fets tan importants com els del 23 de febrer de 1981 hagin estat silenciats durant quaranta-cinc anys. Perquè al darrere d'aquell succés hi havia unes persones que varen obrar malament i no els va passar res, ni judicialment ni moral. Diuen que qui la fa la paga. Això, però, no serveix per a tothom. Hi ha persones que la fan i no han de pagar res.

A l'hora de desclassificar, i sobretot d'exigir que es faci, s'ha d'aplicar a tot i no només a allò que ens interessa, amagant allò que no ens convé. Per què ho dic? Per les declaracions de qui fou president del govern espanyol, el senyor Felipe González, que no entén per què s'ha trigat tant de temps a desclassificar aquests documents, però no diu res de tot allò que encara s'amaga dels GAL, per posar un exemple. 

Hi ha persones, i el senyor González n'és una, que haurien de callar i no fer tantes declaracions, perquè queden en evidència. No hi ha dia que no en digui una i té la barra de donar lliçons, quan hauria de demanar perdó per tot el que va fer o va deixar de fer. 

N'hem de treure una lliçó clara: no ens fixem només en allò que no fan o fan malament els altres. Analitzem què estem fent o deixant de fer, i potser llavors estarem més calladets.

El nanisme i les corrides

Avui he llegit una notícia que m'ha fet pensar una mica. Es tracta de la decisió del Consell de Ministres de prohibir els espectacles taurins amb participació de persones amb nanisme. Certament, aprofitar una discapacitat com pot ser el nanisme per fer-ne mofa no s'hauria de permetre, i sancionar-ho si és el cas. La notícia afegeix que el ministeri disposa d'un programa d'inserció laboral per aquestes persones que s'han vist obligades a participar en aquests espectacles, i això és important tenir-ho en compte.

Es tracta de trobar feines per a tothom i que aquestes persones afectades per aquesta discapacitat no hagin de guanyar-se la vida havent de suportar les rialles burlesques dels espectadors. Una altra cosa és que siguin protagonistes de pel·lícules, sempre i quan no serveixin d'escarni.

De totes maneres jo preferiria que la notícia fos més curta i de més gran abast. M'agradaria haver llegit que el Consell de Ministres havia decidit prohibir els espectacles taurins. Gaudir i passar l'estona alegrament tot contemplant el sofriment d'unes bèsties ho trobo una animalada i no s'hauria de permetre. Que no em vinguin a dir que és una festa tradicional i que s'ha fet tota la vida. Aquestes excuses no em serveixen.

Però no siguem hipòcrites i només mirem la palla a l'ull dels altres. Hi ha una bona colla de catalans que gaudeixen fent patir els toros, en un país on les curses de braus estan prohibides, però no els correbous, amb bous embolats o capllaçats. Això sí que és cultura! I la raó que donen els defensors d'aquestes celebracions és la mateixa que els espanyols que defensen les corrides. 

Al final, la meva conclusió ha estat que sovint critiquem les coses de manera molt superficial sense adonar-nos que nosaltres la caguem en moltes coses que ens semblen tan naturals. Els altres ho fan molt malament. Nosaltres, gràcies a Déu, som la perfecció.

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i ho recordem com si fos ahir. Va ser l’ensurt de pensar que potser fèiem marxa enrere en el procés de transformar el país en una democràcia. Sortir de quaranta anys de dictadura. Aquesta por de recular en drets i llibertats encara la tenim.

L’auge de l’extrema dreta amb el suport inconscient de molts, alguns dels quals no han tastat la repressió d’un dictador, ens fa témer que puguem arribar a perdre fites aconseguides amb molt d’esforç, amb víctimes que s’han quedat pel camí.

El president del govern espanyol ha anunciat que demà el Consell de ministres desclassificarà papers de l’intent de cop d’estat. Veurem què ens deixen llegir i fins on arribarà la nostra sorpresa. Tot i que considero necessari facilitar tota la informació, no crec que ens serveixi de gaire res.

El pitjor que ens pot passar és que es converteixi en una narració de fets, més ben documentats que no pas ara, però sense desvetllar qui estava realment al darrere. Ja ens ho imaginem i podem entendre que els protagonistes de l’intent de desestabilitzar el país eren uns simples figurants. Es varen servir d’ells, però no ho varen aconseguir.

No podem ignorar que si bé el cop d’estat no va reeixir, sí que es va produir una frenada del procés de recuperació de la normalitat política i això ha estat la xacra que ha condicionat la situació present, i que no es depuressin responsabilitats. És per això que avui podem afirmar que en el món judicial no es va transitar cap a la democràcia i que les seves institucions són hereves del franquisme, ancorades a l’extrema dreta i actuant amb total parcialitat. 

Han passat quaranta-cinc anys, però mantenim la por al cos i dubtem de tot i tothom. No ens hem fet grans democràticament i tenim l’amenaça a la cantonada.

Recordant Salvador Espriu

Avui, quaranta-un anys de la mort de Salvador Espriu, he assistit a la presentació del llibre d’en Pep Quintana i l’Ignasi Massaguer, Salvador Espriu i els seus veïns, una guia del cementiri de Sinera, a l’Ateneu arenyenc. La sala feia goig i els participants a l’acte ens han fet gaudir d’una bona estona. Música, recitats, records i anècdotes s’han intercalat durant una hora llarga.

Haig de dir que en moments així m’adono que m’he fet gran i que el temps vola. Sembla que era ahir que em trobava cantant al cementiri de Sinera, en l’últim adéu al poeta.

Es respirava un aire de satisfacció i, per què no, d’orgull arenyenc. De sentir-nos covilatans de l’insigne poeta.

Sebastià Bonet, filòleg lingüista i poeta català, ens ha retratat el seu avi oncle, amb anècdotes i referències que només un familiar proper pot guardar i estimar, apropant-nos una mica més a un personatge referent d’una època, un país i una cultura significativa.

No cal dir que hem d’agrair l’Ateneu l’organització d’aquest acte, i naturalment a tots els que es trobaven dalt l’escenari. Breu recital de violins, molt ben interpretat, i una lectura fresca de fragments de la Tereseta-que-baixava-les-escales. En guardarem un bon record i en llegirem el llibre, i segur que en gaudirem.

No ens volen entendre!

Quan fas una repassada de tot el que està passant al nostre voltant en relació al fet català t'adones que només hi creiem nosaltres i encara amb prou feines. Tinc la sensació que cada vegada la nostra autoestima va més a la baixa i anem acceptant que potser no n'hi ha per tant. La defensa de la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres costums i la manera de ser sembla que ens aclapara i que estem disposats a renunciar-hi per no fer-nos pesats. I això és molt perillós.

No hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia on la nostra llengua o els nostres drets com a poble sobirà no es qüestionin o menystinguin. Fins i tot ara que partits polítics com ERC i Junts, que són necessaris per sumar i tirar endavant amb el projecte socialista a Espanya, no ens fan cas o ens ignoren. Perquè no n'hi ha prou amb grans declaracions i voluntats d'entesa quan després, a l'hora de prendre decisions de qualsevol mena, s'ignora que la nostra llengua, la pròpia, és el català.

Avui llegia una notícia que m'imagino que està contrastada i no ens enganyen, on es diu que el govern espanyol, el socialista, el més progressista de la història i que ha fet tant per Catalunya, no té cap intenció de tenir en compte el català a l'hora de tirar endavant la seva proposta de regularitzar la situació de tants immigrants que viuen a l'Estat espanyol, sense permís de residència ni treball, per una llei d'estrangeria obsoleta i inútil.

Puc entendre que algú que no ens coneix o fins i tot ens té mania, es cansi de les nostres reivindicacions. Ho consideren un caprici de nens rics que no estan mai contents. No entenen que, per exemple, quan parlem en català ho fem de la manera més natural perquè aquesta és la llengua materna de molts. No és per despistar o fer-nos sentir diferents. És que som diferents, ni millors ni pitjors.

Ja ho dit moltes vegades que morirem, tal com vàrem néixer, lluitant pels nostres drets, el reconeixement de la nostra identitat i no pas les ganes d'enfrontar-nos a ningú. A tu et molesta que un britànic parli en anglès? Doncs, per què et molesta que parli en català?

Reforçar la via del litoral

Sembla que l'Estat espanyol, que en definitiva és qui ho decideix tot, sigui directament o de manera indirecta, s'ha pres seriosament això del canvi climàtic i l'afectació de la línia 1 de Rodalies, el seu pas pel Maresme. Avui sentia unes declaracions al respecte que deixaven entendre que no hi hauria trasllat de la línia a l'interior, bàsicament per l'alt cost que suposaria, i que es tractaria de reforçar i protegir del mar la línia de la costa. 

En una tertúlia a la ràdio, i deixant clar que no soc una persona entesa en la matèria, apuntava aquesta possibilitat. El trasllat a l'interior no només suposaria uns costos d'expropiació de terrenys, a menys que s'aprofités l'espai lateral de l'autovia, sinó que també tindria efectes en la ubicació de les estacions de tren, que en algun cas s'haurien de situar molt lluny del centre dels pobles i les ciutats de la comarca.

Considero que no ha de ser tan complicat protegir la línia de la costa de les envestides del mar. Tenim per Europa exemples de línies de metro o tren per sota l'aigua. Això no vol dir que no tingui la seva complicació i costos, però possible ho és. El que cal, però, és voluntat de trobar solucions i posar-s'hi. Cada vegada hi haurà més temporals i llevantades, amb més força que abans, i si no s'hi fa res, només ens podrem dedicar a arreglar els desperfectes i aturar els trens.

Fins ara ens hem queixat de la manca d'inversió. Teníem previsions ridícules per la necessitat que hi havia de millorar la xarxa de Rodalies, però d'aquestes previsions amb prou feines se'n complien la meitat. No és estrany que ens trobem en la situació actual. Ara, que diuen que és cert que estem endarrerits, confio que no passarà el mateix i que no només resoldran els problemes que s'han fet evidents, sinó que invertiran per aconseguir la xarxa de trens que ens mereixem.

Carreteres de tres carrils

Avui he llegit un article al diari ARA que no he acabat d'entendre, probablement perquè no tinc gaire coneixement al respecte més que no pas per culpa del seu redactat. Sí que m'ha semblat entendre que la Generalitat vol convertir trams de carretera en tres carrils, un en cada sentit, i el tercer, el del mig, per avançaments, de manera alternativa per a cada sentit de circulació.

Haig de suposar que es tracta de carreteres que actualment només tenen dos carrils, un per cada sentit, amb el perill que suposen els avançaments. Si hi ha un segon carril en la teva direcció, l'avançament és més segur i pots evitar xocs frontals. Desconec si aquest tipus d'accidents són molt freqüents, o més aviat són per sortides de la carretera, excés de velocitat, o conduir sota els efectes de l'alcohol o les drogues.

Recordo l'autovia de l'Ametlla, fa uns quants anys, que era precisament de tres carrils i no els quatre que hi ha ara. Ens queixàvem que circular per allà era una mica perillós. Això de l'alternança del carril del mig, produïa xocs frontals en els punts on s'intercanviava el sentit. 

Com ja dic, no soc expert en la matèria i vull suposar que si es pren la decisió de fer-ho d'aquesta manera és perquè estan convençuts que és una millora per a la circulació i que no posen en perill la vida dels conductors i passatgers. Potser, perquè soc una mica malpensat, temo que aquesta decisió no estigui prou meditada ni encertada. Voldria equivocar-me.

A les nostres carreteres hi ha molta feina a fer. La conducció no sempre és la més desitjable, potser perquè anem massa refiats, però tampoc és que el manteniment de les carreteres sigui l'òptim. L'altre dia ho parlava amb relació a les autopistes sense peatge, que s'han deteriorat molt des que són gratuïtes i que se n'ha de fer càrrec l'administració, sigui de l'Estat o la Generalitat.

Per acabar, només voldria afegir la pregunta si passar de tres a quatre carrils encareix massa el pressupost d'inversió, o bé es tracta de trams que l'amplada no ho fa possible. Tot el que es pugui per facilitar la conducció i evitar riscos serà benvingut.