Dol al país

Avui estem de dol pel tràgic accident ferroviari en el trajecte de l'AVE entre Madrid i Sevilla. Una fallada del sistema i, segons sembla, una decisió equivocada posterior, han fet que dos trens xoquessin amb el resultat provisional de seixanta-quatre víctimes mortals.

Davant de fets com aquest el primer que penses és en els familiars de qui ha perdut la vida de manera sobtada, i també dels ferits, alguns dels quals podran arrossegar-ho la resta de la seva vida. 

Ara és el moment d'analitzar a fons les causes de l'accident. Si es tracta d'un error humà davant la fallada del sistema. No es tracta de culpar ningú, però sí que cal investigar si hi ha alguna mena de responsabilitat. És molt important que no perdem la confiança en el transport públic, molt precari, però necessari.

M'agradaria que ningú utilitzés les víctimes de l'accident per interessos partidistes, ara que estem en precampanya electoral. No podem permetre discursos oportunistes ni menysprear el dolor de les famílies que hauran perdut un ser estimat. Estem massa escarmentats que en política tot s'hi val, i no és així. L'ètica ha de prevaldre i ser present en tot moment. Demanar el vot és totalment lícit, aprofitar-se del dolor dels altres és una ignomínia, una perversitat que no hem d'aguantar.

Des del meu blog vull expressar el meu condol a totes les famílies afectades, animant-les a superar la situació que viuran avui i molts dies de la seva vida. Aquest cap de setmana vàrem conèixer l'accident del Montseny, que sortosament no va provocar cap víctima mortal. Avui, l'accident en terres castellanes ha estat exageradament cruel i ens ha colpit enormement. 

Torna la normalitat, tornen les vagues

Després del parèntesi d'estiu torna l'amenaça de vagues. Metges, mestres i treballadors de Rodalies ens anuncien la convocatòria de vagues. El dret de vaga és totalment legítim i, en principi, és l'últim recurs davant del silenci de l'Administració a les reivindicacions laborals, sigui per temes econòmics o de recursos i suport.

Vàrem poder observar les manifestacions dels mestres abans de vacances, reivindicant millores salarials, però també de condicions de treball. Aules massa concorregudes, necessitat de suport per a temes inclusius, sortides extraescolars no prou remunerades, són alguns dels aspectes a discutir i intentar consensuar.

Quant als metges, la queixa principal és la durada de les hores de guàrdia. Vint-i-quatre hores seguides, si no tinc mal entès, no és la millor manera de cuidar els metges, ni tampoc la garantia d'un bon servei i atenció als pacients.

I els maquinistes de Rodalies també es queixen de les condicions en què han de treballar. Els successos ocorreguts arran de les pluges i esllavissades, amb alguna víctima mortal, fan que vulguin treballar amb seguretat. La poca inversió i manca de manteniment és una de les causes de com es troba la xarxa ferroviària. A això cal afegir-hi el robatori de coure o els atropellaments.

Els usuaris dels centres hospitalaris, de les escoles i instituts, i del transport amb tren, haurem d'agafar-nos-ho amb tranquil·litat i paciència, però hem d'exigir serietat en les negociacions i decisions que es prenen. Uns i altres, treballadors i govern, han de ser conscients de les repercussions d'una mala gestió. Nosaltres acceptarem estoicament les conseqüències, però que ells no juguin amb nosaltres.

No em surten els números

Vaig llegir la notícia de l'accident de l'autobús a Fogars de Montclús i no la vaig acabar d'entendre. L'autobús es va estimbar després de xocar amb un altre vehicle i es va precipitar en un desnivell d'uns vint metres. El resultat, segons les primeres notícies, era de vuitanta-tres ferits, alguns de gravetat.

Com podia ser que hi hagués vuitanta-tres persones ferides només de l'autocar? Quants seients tenia aquest bus? Era un bus extrallarg circulant pel Montseny? 

Avui han continuat apareixent informacions de l'accident i en alguna t'especificava que l'autobús era de seixanta places. Què hi feien les altres vint-i-tres dins del vehicle? Com anaven assegudes? O potser dretes? I això comptant que totes les persones del bus varen resultar ferides. Que no n'hi havia més, algunes de les quals en varen sortir il·leses! O n'hi havia més de vuitanta-tres?

Tots tenim molt assumit que quan viatgem amb cotxe ens hem de cordar el cinturó de seguretat i que no hi podem portar més gent de la permesa. És que els autobusos poden circular amb persones assegudes a terra o viatjant dretes? Quin reglament els empara?

No es tractaria d'un cas aïllat perquè tots sabem què passa amb els autobusos que circulen de Mataró fins a Barcelona. En hores punta, si més no, ja surten de Mataró amb persones sense seient. És normal això? Qui ho permet, l'empresa concessionària, el Departament de Transport Públic de la Generalitat, o els Mossos d'Esquadra encarregats del trànsit?

En primer lloc, ens haurem de preocupar de les persones ferides i desitjar-los que es recuperin aviat, sense gaires seqüeles. Després hauríem d'exigir responsabilitats o aclariments sobre l'excés de viatgers dins de l'autocar. Si és permès, que m'expliquin per què m'he de cordar el cinturó i ells van drets. Si no està permès, que em diguin qui es farà responsable dels fets i quina solució pensen trobar per als viatgers del Maresme que es desplacen cap a Barcelona en bus, tips dels problemes de Rodalies. Aquí hi ha alguna cosa que falla!

De qui és la culpa?

Avui ens hem llevat amb la notícia dels actes vandàlics d'ahir a la vesprada a Barcelona i ens hem posat les mans al cap. De qui és la culpa? De les xarxes socials? Els pobres nois estan manipulats? Són víctimes innocents?

Hi ha comentaris que no agraden i intentem evitar-los perquè no sigui dit que fem llenya de l'arbre caigut, però ens hauríem d'acostumar a dir les coses pel seu nom. Els nois d'ahir, molts d'ells menors d'edat, són víctimes del sistema i els hem de compadir? Tenen dos dits de front per saber valorar què és lícit i què és delicte? Són tan febles que es deixen entabanar per les xarxes socials?

Em preocupa que ens limitem a culpar la manipulació de les xarxes socials, que reconec que hi ha coses detestables que s'haurien de regular i prohibir, però no ens adonem que les famílies tenen unes obligacions que neixen en el moment que comencen a procrear. No hi ha una responsabilitat dels pares i mares d'aquests menors? 

L'educació de les persones comença a la família. És cert que hi ha famílies desestructurades que resulta molt complicat esperar-ne una bona educació, però que ningú em vulgui fer creure que els joves delinqüents i vàndals d'ahir a Barcelona són tots fills de famílies desestructurades. Segur que hi ha una responsabilitat dels seus tutors que caldrà fer sortir i sancionar.

No podem ser permissius. Tothom té el dret de manifestar-se públicament, criticant allò que considera que no s'està fent bé. Ningú no té el dret ni el permís d'actuar vandàlicament saquejant comerços i destruint mobiliari urbà. Què resol això? 

És més fàcil callar i no fer comentaris pel que puguin dir els que pensen diferent de tu, però jo, davant d'actuacions delictives sense sentit, no callo, sinó que ho deploro i demano sancions que serveixin de lliçó pedagògica per aquells que no han estat oportuns a l'hora d'educar els fills.

Fer-ne un bon ús

Les màquines, els instruments, les eines no les podem qualificar de bones o dolentes, al marge de si funcionen o no, sinó que ens hem de fixar en l'ús que en fem. Si en fem un mal ús direm que aquella màquina o aquella eina no és bona, però ens equivocarem perquè probablement té unes utilitats positives si en fem un bon ús.

De què ve tot això? És una reflexió que faig a partir d'una conversa d'aquesta setmana sobre la intel·ligència artificial. He sentit molts comentaris negatius i pessimistes, com si amb l'arribada de la IA el món s'encaminés al desastre. Reconec que la força i les capacitats de la IA, si s'empra malament, de manera intencionada, pot esdevenir un perill, però hem de buscar-li la part positiva.

La revolució del món amb l'arribada de la IA, que no és d'ara, sinó que ve de fa temps, però que en aquests moments està agafant una empenta considerable, no ha de ser necessàriament perjudicial per a la nostra existència. Tampoc per als menys influents i amb menys recursos a l'hora de prendre decisions. Tampoc ho va ser la revolució industrial, malgrat tenir molts adversaris i sorgir declaracions alarmistes.

Curiosament, l'endemà ens parlaven de la Thermomix, com una eina revolucionària per a la cuina, que té molts admiradors, però també detractors. Ens carreguem la cuina tradicional? I la resposta no podia ser cap altra. Hem de dominar la màquina i que no sigui ella la que ens domini. Hem de conèixer el seu funcionament i demanar-li que faci allò que nosaltres volem. No ens pot desgraciar el menjar de sempre, sinó que ens ha d'ajudar a potenciar-ne el sabor.

I amb la intel·ligència artificial hem de fer el mateix. Segur que caldrà regular-ne l'ús i defensar la confidencialitat de les dades, però nosaltres hi hem d'entrar i aprofitar-nos dels avantatges del seu desenvolupament. Si en fem un bon ús, millorarem el nostre coneixement i serem molt més ràpids a resoldre els temes que tenim entre mans. Les màquines no són bones o dolentes per si mateixes. És l'ús que se'n fa el que determina la bondat o maldat de la seva existència.

Conviure amb un mateix objectiu

Aquesta setmana he compartit un parell de dies amb uns amics que ens uneix un mateix objectiu: ajudar els altres en la defensa dels seus drets. La convivència, quan tens clar que et motiva actuar d'una manera determinada i dedicar bona part del teu temps per facilitar les coses als altres, resulta més que interessant.

No es tracta de fer gairebé res més que procurar que qui et necessita el puguis ajudar en allò que saps o pots trobar la manera de saber. De fet, aquest hauria de ser l'objectiu de tothom, cadascú d'acord amb les seves possibilitats i capacitats. No se'ns demana fer l'impossible. No es tracta de ser un superhome, sinó d'aprofitar el coneixement, el temps i la recerca, perquè aquell a qui se li han tancat les portes, pugui trobar la sortida.

A Igualada s'ha celebrat la primera escola de tardor dels síndics locals de Catalunya, amb representants de Menorca i el País Basc. El nostre país és exemple en la matèria. Portem molts anys d'avantatge, amb moltes persones que han dedicat moltes hores per obrir portes. 

Tornes amb molts deures, precisament perquè t'han obert els ulls en temes que no acabaves de veure clar. Deures que has de dosificar, per no atabalar-te més del compte i deixar de ser efectiu, però sense pausa. Tot té el seu temps. La precipitació no és bona, però l'estancament o la lentitud exagerada en la resolució dels temes, no ajuda a una bona convivència. Quan es tracta de la relació amb l'Administració pública, el perill de perdre la confiança i el temps, ens aclapara.

Ha estat una bona experiència i segur que servirà per millorar el treball de futur.

Nou anys després

Arran del retorn aquest dimecres de qui fou conseller de cultura, l'honorable Lluís Puig, et preguntes si som capaços de valorar què significa nou anys d'exili, de manera objectiva, sense deixar-nos portar pels sentiments, els principis ideològics o els interessos polítics. Analitzar què representa per a una persona haver viscut nou anys fora del país, sense tenir clar quan podria tornar.

Fets com els del conseller Puig, o del també conseller Comín i el president Puigdemont, t'ajuden a veure què pot representar entrar en política, significar-te per uns ideals i mantenir-te ferm fins a les darreres conseqüències. Quan hi penses una mica no t'estranya que costi tant trobar persones de pedra picada en el món de la política, sobretot quan es defensen interessos i drets dels més febles, en tots els aspectes, no només econòmics, també culturals.

La història ens brinda molts casos d'exili. El nostre país, amb el cop d'estat del 1936 i els quaranta anys de dictadura és un bon exemple. Passa que quan et refereixes al passat la impressió no és la mateixa que estar-ho vivint dia rere dia. Els dies ens passen molt de pressa, i els anys també, però si vius en la incertesa de l'exili, no sé si el temps transcorre tan ràpidament. Només els que ho han experimentat ens ho poden explicar.

Puc imaginar-me l'emoció dels retornats, pensant que ha arribat el dia. Que recuperen la llibertat que un dia els varen prendre. I ho penso sense entrar a valorar l'encert o no de la seva actuació. Ells varen obrar d'una manera, que molts pensaven que haurien fet el mateix, però ells són els que en varen rebre les conseqüències. 

Feta la reflexió, voldria animar tothom a significar-se. No és bo viure en l'anonimat sense defensar els teus principis. N'hi ha que ho tenen molt fàcil, perquè juguen a casa. N'hi ha d'altres a qui se'ls complica l'existència, perquè juguen al camp contrari.

Jugar net

Llegia l’altre dia unes declaracions de l’actual entrenador del PSG, el senyor Luís Enrique, parlant del Barça, amb qui aquest dimarts s’enfrontaven en competició europea, i em quedo en la lloança cap a un equip que estima, pel joc net. Deia que ambdós equips practicaven un joc similar, però feia notar la netedat. Que no tiraven coces!

No acostumo a veure gaires partits de futbol tret que els retransmetin en obert, però encara que no vulguis t’assabentes què ha passat, i és cert que hi ha equips de futbol que practiquen l’engany i el joc brut. Segur que el Barça i el PSG cometen faltes i intenten enganyar l’àrbitre, però no són especialment bruts.

Podríem aplicar el símil a la política i seria d’agrair que els partits polítics juguessin net. Que no ens enganyessin. Que quan fan discursos i declaracions d’intencions fossin sincers i honestos. Estem una mica farts de falses mentides i enganys.

Tots estem temptats al joc brut, però hi ha uns principis i uns valors que encara, a algunes persones, els frenen i conviden a respectar. Si tots hi poséssim el nostre gra de sorra, la convivència seria més agradable i l’espectacle, en el cas del futbol, més il·lusionant.

Tot va massa lent

Avui llegia l'avís que han fet un grapat de científics preocupats pels efectes que pugui provocar el súper-Niño els pròxims mesos a Catalunya i València. Demanen als respectius governs que prenguin les mesures necessàries per evitar els pitjors desastres. No he sabut veure quines poden ser aquestes mesures i no sé si els governs al·ludits en tenen gaire idea. Recalquen que Catalunya té un percentatge molt elevat de superfície urbanitzada en zones inundables. Què s'hi pot fer?

Em preocupa especialment perquè l'experiència ens demostra que, fins i tot quan es tenen les idees clares en algun assumpte, la resposta és exageradament lenta. No s'arriba mai a temps. 

Aquesta setmana, per exemple, hi ha hagut un vessament d'aigües fecals a la riera que ve des d'Arenys de Munt, i la pregunta que et fas és què passa amb l'estació de bombeig planificada a la zona de Can Jalpí? Quants anys fa que se'n parla i que sembla que està tot a punt, i el més calent és a l'aigüera?

Puc entendre que qualsevol decisió necessita el seu temps d'estudi, planificació, preparació i execució, però no podem permetre que tot s'eternitzi. Que les actuacions arribin anys més tard. I quan es tracta de temes importants que poden afectar la salut pública, encara raó de més que s'han d'agilitzar. 

Quan veig aquesta lentitud en la presa de decisions i, sobretot, en la materialització de les inversions i construccions aprovades, em desespero i el primer que faig és autoanalitzar-me per veure si jo també soc tan lent a l'hora de posar en marxa allò que he decidit i planificat. 

El problema que acostuma a passar en l'obra pública és que els responsables d'executar les obres viuen lluny i al marge dels problemes ocasionats per la indefinició i la paràlisi. En això Arenys de Mar, que tenim un fotimer d'institucions supramunicipals amb competències sobre el territori que trepitgem, els dirigents de les quals ni tan sols han tret mai el cap a la vila, en tenim el cul pelat. Això, que pot semblar una bajanada, explica moltes coses d'aquesta desídia de l'administració pública a l'hora de resoldre amb fluïdesa i sensibilitat els temes que porten encallats durant dècades. 

Creure en les institucions

Ens ho posen difícil, però hem d'intentar no perdre la fe. La fe en les institucions que ens hem creat per avançar democràticament en una societat cada vegada més incrèdula. Més escèptica. Una societat que rep bufetades per totes bandes, però, així i tot, lluita per defensar els drets recuperats després de molts anys de dictadura i repressió. 

Avui llegia la notícia de com el jutge Llarena endarrereix l'arxivament de la causa contra el president Puigdemont i la resta de polítics catalans. Li sap greu haver d'acceptar que no pot evitar l'aplicació de l'amnistia, i això que han estat molt bel·ligerants contra una llei aprovada pel Poder legislatiu. I llavors et preguntes si pots confiar en la Justícia i la seva aplicació al nostre país.

Si marquem unes regles de joc les hem de complir, tant si ens agraden com no. En tot cas hem de ser prou llestos per canviar-les. En democràcia això es fa a partir de les majories absolutes, siguin d'un o més partits en conxorxa. L'amnistia no la volien pas els socialistes, però necessitaven els vots dels partits catalans per mantenir-se al govern de l'Estat. Ara sembla que l'hagin defensat tota la vida. Recordeu què deia l'actual president català?

Ja les veiem ja les coses, però, tot i això, encara ens fan passar bou per bèstia grossa. Tenim poca memòria i perdonem fàcilment els nostres repressors. Recordeu aquelles manifestacions contra els catalans, el nostre país, la nostra llengua? No només hi havia la dreta i l'extrema dreta. Personatges importants dels actuals defensors de l'amnistia, la cultura catalana, el català... també hi eren. No ho podem oblidar.

Què vull dir amb tot això? Som lliures de pensar i dir el que volem, però cal no viure enganyats. No ens poden confondre. Potser haurem d'escollir el mal menor, però si més no, cal ser-ne conscients i no oblidar que només nosaltres ens defensarem contra qui ens ataca o se n'aprofita descaradament.

Hem de creure en les institucions, perquè són les que, al cap i a la fi, ens hauran d'ajudar, però ens ho posen tan difícil!