Hi ha ganes de resoldre les coses?

La primera pregunta que ens hem de fer és si hi ha ganes de resoldre les coses o prioritzem l'ego, i l'ambició personal o de grup. Dirigir un país no és fàcil. Encara que tinguis molta capacitat de lideratge i suport no tens tots els elements a la mà per aconseguir fer-ho del tot bé. Cal esforç, voluntat, dedicació i recursos. Aquests acostumen a ser escassos i cal prioritzar. Què és el més urgent? Què és el que arribarà a més gent? Què podem fer per aconseguir els objectius que ens hem proposat?

I per què ho dic tot això? Doncs resulta que a vegades sents segons quins comentaris que et sorprenen. Que un dirigent proposi anar tots d'acord per resoldre els greus problemes que ens afecten no hauria de ser un acudit espontani, sinó la norma. Resoldre les dificultats de trobar un habitatge digne per a moltes persones, no és un tema senzill a resoldre en una sola legislatura. Aconseguir posar ordre en el Departament d'Ensenyament, tampoc és cosa de quatre anys. I per això és tan important el consens de totes les forces polítiques.

No es tracta de saber si tens majoria absoluta o un pacte de govern per a quatre anys. Quan es tracta de temes de llarg recorregut, cal el màxim consens, perquè la vida dona moltes voltes i les dificultats per resoldre segons quins temes necessiten el treball conjunt de tothom, des de totes les perspectives, ideològiques i pragmàtiques. Perquè no tenim tots els coneixements ni tampoc tota la raó. 

El sistema polític que regeix el món occidental es basa en els partits polítics, els quals s'esforcen per agradar i obtenir el màxim nombre de vots per poder governar. És totalment lícit, però no podem oblidar que els grans temes de país, de poble, de barri, els hem de resoldre entre tots. Pensem el que pensem, perquè el món és divers i tots ens hi hem de sentir representats.

A veure si som capaços d'asseure'ns a una cadira, parlar i, sobretot, escoltar. Després les majories obraran, però que sigui sempre després d'un extens debat, sincer, sense protagonismes estèrils i amb ganes de millorar la vida de com més gent millor.

Què és el Pla de Justícia de Pau i de Proximitat a Catalunya 2025-2028?

Si voleu saber exhaustivament què és aquest Pla, visiteu l'enllaç i sabreu què diu. De manera resumida podem dir que es tracta d'un pla estratègic que desenvolupa el nou model derivat de la Llei orgànica 1/2025, que transforma els antics jutjats de pau en oficines de justícia al municipi (OJM), pensat per aquells municipis petits que no disposen de jutjats.

L'objectiu general és acostar la justícia a les persones que viuen en municipis on no hi ha Tribunal d'Instància, per ajudar a prevenir i resoldre conflictes, amb una atenció més àgil i propera a la ciutadania. Atenció, però, ja que en el moment de redactar la llei, en el seu tràmit parlamentari, es varen oblidar d'incloure una de les funcions més típiques dels jutges de pau, com són els casaments. Des de l'aprovació d'aquesta llei els jutges de pau no poden casar i després de més d'un any, ningú no ha fet res per resoldre-ho. O sigui, ja comencem bé!

Si llegiu la descripció del Pla veureu que es pretén organitzar aquestes noves oficines arreu del territori, oferint suport amb personal de l'Administració de Justícia i formació als jutges i jutgesses de pau. 

Entenc que està molt estudiat i que el govern català, amb les minses competències que té en aquest món de la Justícia, es veu amb cor de dur-ho a terme, i pensa que millorarà el panorama de què fins ara coneixíem com a jutjats de pau, amb un component de voluntariat molt alt.

El Pla s'esplaia més en l'organització, coordinació i la millora de recursos i formació, però diu ben poc sobre noves competències dels jutges de pau. Potser l'excepció és la mediació que, per cert, hi ha altres institucions que ho estan desenvolupant. Avui, molts ajuntaments disposen del servei de mediació gratuït, o el d'informació al consumidor. Probablement cal posar ordre amb tot el conjunt d'instàncies i organitzacions i les funcions que realitzen, però tinc por que tot plegat no quedi amb una simple maquillada, sense anar a fons. De moment, que els hi tornin la possibilitat de casar, que com a mínim no anem enrere.

Parlem menys i anem per feina!

Aquest estiu els incendis són els grans protagonistes. Gairebé cada dia hem estat parlant d'un foc o altre provocat o accidental, amb més o menys hectàrees afectades. Segurament no serà el pitjor estiu de tots, perquè recordem algun estiu amb grans incendis a Catalunya, però sí que destaca amb relació als darrers anys, o si més no això és el que a mi em sembla. Al final ens donaran les dades i podrem contrastar-ho.

No només parlem dels incendis en actiu, sinó també llegim molts comentaris sobre la situació en què es troben els nostres boscos. Un sotabosc brut i gens cuidat, amb una calor intensa i alguns desaprensius o temeraris, fan que les flames apareguin més fàcilment del que seria lògic. Falta de previsió? Desconeixement? Manca d'inversions? Ens ho prenem seriosament?

Considero que el govern hauria de plantejar-se d'una vegada millorar la situació dels nostres boscos. Hi ha fets que resulten difícils de capgirar. Les urbanitzacions al mig del bosc, varen aparèixer fa molts anys i són un perill constant, sobretot tenint en compte el canvi climàtic, amb temperatures extremes, però amb unes circumstàncies que sí que podríem abordar: netejar el sotabosc, construir franges protectores i moltes més coses que les persones enteses en l'assumpte ens podrien explicar.

Crec que ja va sent hora que el govern de torn es prengui seriosament la política de la prevenció. Preveure el que pot passar, quan és tan evident, hauria d'estar a l'agenda de tot polític de govern. No ho podem deixar tot en mans de la sort o la capacitat dels nostres bombers, protecció civil i guardes forestals. Aquests hi han de ser per a les emergències, per allò que resulta gairebé imprevisible, però no per substituir la manca de planificació i prevenció.

Cada estiu sents a parlar dels problemes dels nostres boscos i de la facilitat amb què es poden encendre, i no es fa res, o ben poc, per millorar la situació i posar-ho més difícil perquè es cali foc. Cal prendre decisions importants i tenim gent prou preparada i coneixedora del territori per a fer-ne cas i posar-hi remei. Que no passi un altre any sense que s'hagi fet res per evitar-ho.

Notícies que impressionen

Certament, hi ha notícies que t'impressionen i et fan pensar. Avui he llegit la notícia de l'accident d'una avioneta que havia sortit de l'aeroport de Pisco, al Perú, per sobrevolar les línies de Nazca. La nostra família va tenir la sort de fer el mateix trajecte ara fa dos estius i en guardem un gran record. Sortosament, mentre volàvem no vaig pensar en cap moment la possibilitat de patir un accident.

Darrerament, se'm fa molt pesat volar, encara que només siguin distàncies curtes. Acostumes a volar amb companyies de baix cost i, per tant, el tracte és simplement el correcte. Res a veure amb el que passava abans, amb les companyies convencionals i les atencions que rebies. Encara que en algun moment em pugui venir la imatge al cap, no acostumo a pensar en la possibilitat de patir alguna emergència. No podem anar per la vida amb la por al cos, però hem de ser conscients que pot passar.

M'atreveixo a dir que les tretze persones que han mort en l'accident de l'avioneta no tenien pas al cap el pensament d'un possible accident. Es varen enlairar, com ho vàrem fer nosaltres, amb les ganes de poder veure des del cel aquelles misterioses imatges que et plantegen molts dubtes. Els més escèptics poden pensar que tot és un muntatge per atraure turistes. Altres diran que la història ens presenta molts fets insòlits i misteriosos. No em direu que no resulta curiós observar obres faraòniques com són les piràmides d'Egipte, no?

Avui, quan he llegit la notícia de l'accident m'ha vingut una esgarrifança. M'he posat a la pell de les famílies dels accidentats i he manifestat interiorment tot el meu suport i condol. Unes famílies que no conec ni coneixeré mai, però que per uns instants m'hi he sentit molt proper.

Algú que m'ho expliqui

Sempre que parlo de tribunals de justícia i sentències judicials comento que hi ha moltes coses que no entenc i que necessito que algú me les expliqui. Puc estar més o menys d'acord amb les decisions dels diferents jutges, però sempre em falta informació suficient i si pot ser objectiva millor. Una altra cosa és que critiqui la lentitud dels judicis. No pot ser que es triguin tants anys a sentenciar, sigui per absoldre o per condemnar.

També he posat en dubte l'objectivitat d'alguns jutges i d'algun tribunal de justícia a l'hora de dictar sentència i fins i tot a l'hora d'alentir un procediment que no els agrada. Crec que sense necessitat d'entendre de lleis, hi ha coses que queden molt clares i evidents. El cas de la no aplicació de la llei d'amnistia crec que és el més clar de tots en aquests moments.

Després de la sentència del TJUE em fa l'efecte que el Tribunal Suprem té plantejada una estratègia per evitar acceptar la derrota i aplicar l'amnistia. L'estratègia consistiria a anar amnistiant a poc a poc les causes menys impactants. Aquelles que afecten polítics i alts càrrecs de segona fila, deixant al calaix, de moment, els principals protagonistes que tothom coneix i n'espera el veredicte.

M'imagino que a la llarga tothom serà amnistiat, però l'orgull dels jutges que han fet mans i mànigues per mantenir imputats i a l'exili a uns quants, no els permet acceptar de cop la derrota. Ells no ho voldrien, i ha quedat palès des del començament, però cada vegada tenen menys excuses. D'arguments fa temps que no en tenen. Són només excuses i estratègies confuses que els mortals no coneixem ni entenem.

És una llàstima tot plegat perquè al final qui hi surt perdent és tot el sistema judicial i la mateixa democràcia. La desconfiança és total. Ja no creiem en l'objectivitat de la Justícia al nostre país, i això és molt negatiu en molts sentits, i un d'ells la convivència en un món divers i plural.

Ens volen fora!

Avui, els diaris omplien les seves pàgines amb les declaracions de diferents governs europeus proposant fer fora Espanya de l'espai Schengen. Itàlia i Finlàndia han estat molt contundents, però no han estat els únics que s'han posat en alerta davant les imatges de l'entrada descontrolada de marroquins a les ciutats de Ceuta i Melilla. Mala gestió de les fronteres? Estratègia marroquina? Descontrol diplomàtic?

Algú, amb molt més coneixement que no pas jo, diu que les picabaralles entre el Marroc i Algèria les gestiona molt malament el govern socialista espanyol. Ni cedint en temes tan importants com posar-se d'esquena al dret d'autodeterminació del poble sahrauí, ha aconseguit acontentar el rei del Marroc, i aquest, tot fa pensar que ens ho fa pagar. Imatges de desplaçaments interns fins a la frontera amb Espanya, dirigits per la policia marroquina ens fan dubtar.

Què li passa al govern de Madrid? Què està fent malament? Aconseguiran arraconar-nos de l'espai europeu de lliure circulació de persones i productes? Què podem fer?

El tema no és simple i s'ha d'analitzar a fons. La llibertat de moviment de les persones, sobretot quan aquestes tenen problemes de supervivència, sigui per culpa de guerres o fam, no es pot menystenir, però cal regular-ho d'alguna manera per no empitjorar-ho tot. Els compromisos europeus s'han de respectar, i això obliga a prendre mesures urgents i al mateix temps clares. I aquí els poders legislatiu, executiu i judicial han d'anar de bracet, valorant les conseqüències de les seves decisions i accions.

Sempre et trobes qui et comenta que sense Ceuta i Melilla les coses anirien d'una altra manera. No sé si desprendre's d'aquestes ciutats ho resoldríem, però en tot cas sí que cal estudiar a fons com s'ha de gestionar la frontera amb el Marroc, sabent que és la frontera entre un país extracomunitari amb Europa. 

Potser estem massa acostumats que de portes endins la gestió, malgrat que sigui barroera, no provoca grans mals. Ara el problema és que afecta tercers països, i aquests seran més exigents que no pas nosaltres mateixos.

El diner, que ho corromp tot

Permeteu-me que avui torni a parlar de futbol que, com sabeu, no hi entenc res ni m'interessa gaire, encara que com a espectacle, i si juguen bé, m'hi entretingui alguna vegada. I parlo de futbol i diner, que ho corromp tot, arran de la proposta del secretari general de la FIFA, aquell amic tan amic del president dels EUA a qui va condonar la targeta vermella al seu jugador estrella.

El senyor Gianni Infantino ha proposat vendre participacions a inversors privats. Allò de l'esport i la salut ja fa temps que està molt controlat per les grans fortunes. Ara tampoc no ens hem d'escandalitzar. Sabem sobradament que triomfen els clubs rics, aquells que tenen algú al darrere que hi posa els diners. Les seleccions nacionals, amb tot el que comporta, semblava que quedaven una mica al marge d'aquesta especulació descarada. Cada país té els jugadors que té, i amb ells pot intentar competir i guanyar.

Avui s'ha sabut que la UEFA, que s'ha reunit telemàticament, ha aprovat donar suport a un boicot a la FIFA si la proposta del seu secretari general tira endavant. Els 55 membres europeus no participarien ni del mundial femení de l'any vinent, ni del mundial masculí del 2030, organitzat per Espanya conjuntament amb Portugal i el Marroc.

Diner crida diner i, malgrat l'amenaça de la UEFA, no podem pas ignorar els molts subterfugis que hi haurà per fer canviar d'opinió, sobretot pel que deia al començament, que tampoc estem tan alliberats de la força dels diners, i l'especulació és molt present al món del futbol. Cada vegada que s'obre el mercat de fitxatges, ens omplen les pàgines dels diaris de xifres estratosfèriques, en un món tan necessitat d'ajuda pels desastres continuats de guerres i calamitats atmosfèriques.

Ja veurem com acaba tot plegat. Temo, però, que la decisió d'avui sigui més un frec a frec que s'arrossega de temps entre FIFA i UEFA que no pas una anàlisi honesta de la proposta de l'amic d'en Trump.

Ètica i legalitat

L'alcaldessa de Ripoll té un problema i és bo analitzar-ho, amb la voluntat de no deixar-nos portar per simpaties o ideologies. No és fàcil.

En el món de la política està molt qüestionada l'ètica i la legalitat. Tenim massa casos de corrupció que coneixem i ves a saber els que encara no s'han destapat. Jo sempre penso que els polítics corruptes són una minoria, però que fan molt mal i provoquen que molta gent els posi a tots en el mateix sac. No és així. Conec a moltes persones que han dedicat part de la seva vida a la política i ho han fet de manera honesta, amb esperit de servei.

Què passa quan un familiar d'un polític vol optar a una plaça de funcionari de la mateixa institució? La filla de l'alcaldessa tenia dret a presentar-se a una plaça de policia municipal? La convocatòria estava prou justificada? Ha actuat correctament l'alcaldessa?

La llei de l'administració pública deixa molt clar que quan hi hagi un parentiu o relació propera el polític s'ha de decantar i no intervenir en el procés. Per què? En primer lloc, per no influir en el veredicte, però també per preservar la imatge de tot el procés. Sembla que en el cas del procés per dotar-se d'un policia nou a l'Ajuntament de Ripoll, l'alcaldessa s'ha decantat i no hi ha intervingut, però la imatge del procés se n'ha ressentit.

Aquests dies tenim molt present què està passant amb els familiars del president del govern espanyol, que han estat jutjats o estan imputats per haver rebut tractes de favor. Què hi ha del cert? 

Recordo que en l'època de regidor de govern a la meva vila, vaig sol·licitar, com a vilatà, una subvenció per arranjar la façana de casa nostra. Hi havia una convocatòria oberta amb un seguit de requisits. El meu projecte els respectava tots, però no se'm va concedir perquè era regidor. Ho vaig acatar, bàsicament per no contribuir a sembrar dubtes, però no em va semblar just. Jo no intervenia en el procés de concessió de les ajudes.

El tema està, probablement, discernir què és ètic i què és legal, o potser simplement, renunciar a drets per no ser mal interpretats. I aquí ho deixo.

Gràcies, Cinto!

Aquesta matinada el pare Cinto ens ha deixat. En Jacint Duran, frare caputxí ha estat un gran referent de la comunitat de caputxins d'Arenys de Mar, de la bondat i l'amor als més vulnerables. La seva mort no ens deixa indiferents, com tampoc no ens hi ha deixat la seva vida dedicada als altres, sobretot a aquelles persones marginades de la nostra societat.

Amb la mort de persones com en Cinto recordes bé les paraules d'agraïment a Déu per la sort d'haver-lo tingut entre nosaltres. Els arenyencs, amb més o menys fe, amb més o menys proximitat a la vida comunitària dels caputxins, en algun moment o altre de la nostra vida hem sentit parlar d'ell, de la seva tasca altruista, del seu amor il·limitat a les persones més vulnerables del nostre entorn.

El pare Cinto, com molts l'anomenaven, també ha estat un exemple per aquelles persones que hem tingut la sort de què gairebé tot ens ha anat de cara. A través de la paraula, el seu exemple de vida, els seus escrits, les seves homilies, hem entès què vol dir realment conviure, i les dificultats que a vegades ens trobem per manca d'estima, de respecte i de consideració cap a les persones que són diferents.

Sabíem del llarg patiment d'en Cinto i, per tant, no ens han estranyat el desenllaç, però sí que ens dol, encara que sigui per pur egoisme, perquè ja no el tindrem entre nosaltres. 

En Manel Pou, una altra bona persona d'aquesta vila, que l'estimava molt i el coneixia bé, ens ho avançava fa ben pocs dies, i ens demanava que preguéssim per ell. La porta del cel l'ha trobat oberta de cap a cap, i des d'allà continuarà treballant per intercedir pels més pobres, per aquelles persones que tenen greus dificultats per encaixar a la nostra societat. 

Avui, només podem agrair-li tota la seva tasca de vida i animar els seus companys de la comunitat de caputxins que continuïn la seva tasca i ens reclamin l'ajuda que els podem oferir, que de segur la necessiten i no podem negar-la. La millor felicitat d'aquest món és tenir la sensació d'haver estat útil als altres, i és per això que en Cinto era la persona més feliç.

Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.