diumenge, 8 de novembre del 2026

Inaugurat el parc dels Països Catalans

Avui s'ha inaugurat el parc dels Països Catalans a la part alta de la vila. Un parc que antigament s'hi celebrava l'acte de l'Onze de Setembre, potser l'únic moment que molts arenyencs, sobretot els que vivim a la part baixa, ens hi acostàvem.

Les obres de remodelació han trigat molt més temps del previst. Ens acostumem a patir-ho quan es tracta d'obra pública i els motius acostumen a ser molt diversos. S'ha fet pregar, però penso que haurà valgut la pena l'esforç de tot aquest temps i els recursos econòmics emprats, que són públics, i que això vol dir que els paguem a través dels impostos.

I si els paguem, que representa un sacrifici, hem d'esperar que tindrà un bon manteniment, perquè no només sigui agradable de ser-hi els primers dies, sinó que en tot moment tinguem les ganes d'anar-hi i passar-hi l'estona, sigui llegint o vigilant els nostres menuts perquè s'hi entretinguin.

Hem de demanar als nostres polítics que en tinguin cura, però nosaltres hem de respectar l'espai, evitant bretolades o d'embrutar-lo per allò que no és casa nostra. L'espai públic és de tothom. És també nostre i, per tant, l'hem de mantenir net i endreçat. No s'hi val a dir que l'Ajuntament ja ho netejarà!

Els que tenim una edat recordem aquell temps en què el servei de neteja dels nostres pobles era gairebé de supervivència perquè els veïns ja s'encarregaven de netejar la part del voltant. Ara exigim que la Brigada ens netegi, dia sí dia també, aquell tros de carrer ple de defecacions de gossos, brossa mal deixada o cigarretes. Tot seria més bonic i endreçat si de la nostra part hi hagués més civisme i cooperació.

Desitgem que aquest nou parc, que se suma als escassos parcs i jardins que l'excessiva urbanització de les nostres viles ens permet, tingui acceptació i serveixi per gaudir de pauses en la nostra agitada vida.

dissabte, 7 de novembre del 2026

Què passa amb l'expedient?

Una de les queixes més usuals entre els administrats és que l'Administració pública és massa lenta en la tramitació dels expedients. No és la primera vegada que en parlo en aquest blog, però considero que és important tenir-ho en compte i entre tots exigir més eficàcia als nostres gestors públics.

L'excusa que ens ho hem de mirar bé per no fer-ho malament ja passa de taca d'oli. És cert que les tramitacions administratives no són àgils per sistema, però el que no es pot fer és arrepenjar-s'hi, sobretot quan es tracta de temes que no poden esperar. Penso en tràmits com el reconeixement de la dependència o de la incapacitat, que tot i les promeses del govern continuen a pas de tortuga. No és estrany que hi hagi famílies que rebin la resposta quan el sol·licitant ja ens ha deixat.

La ciutadania reclama dels governants transparència, eficàcia i agilitat. En el fons es demana que ens responguin, sense eternitzar-se, i que ho facin bé. La maquinària administrativa, a part de vetllar perquè ningú no posi la mà al calaix, s'hauria de preocupar per ser més ràpida en les resolucions. No tots estem en condicions d'esperar eternament la vènia de l'administrador. Polítics i tècnics s'han d'arremangar i pensar que la seva finalitat, la seva raó de ser és servir la societat. 

Entenc que no caldria la recollida de signatures per aconseguir que l'Administració escolti la gent, però és molt millor això que dedicar-se simplement a expressar-se per les xarxes socials sense exigir formalment responsabilitats. Cal felicitar les entitats que promouen i donen suport a les reivindicacions ciutadanes a través de canals formals i regulats per les normes i reglaments de les institucions. És la manera d'arribar als nostres gestors públics per poder reclamar la feina mal feta o oblidada.

És important, ara que estem en campanya electoral, encara que no oficial, que els polítics que aspiren a governar, siguin espavilats a l'hora de legislar, deixant clares les coses, i després complir amb les promeses i les normes establertes.

divendres, 6 de novembre del 2026

Ara els hi toca als avions

Sempre s'ha dit que ens movem segons la moda i d'això se n'aprofiten els grans fabricants. Si utilitzessis la mateixa roba, per exemple, fins que es fes malbé, el comerç i els fabricants de teixits en sortirien ben escaldats. Els canvis d'estil que provoquen les modes fan que abandonis vestits que podries continuar portant tranquil·lament, per comprar-ne d'altres que ja saps que tindran una vida efímera.

Les modes poden amb tot. També a l'hora de causar desordres i caos. Aquests dies ho estem experimentant amb el seguit d'amenaces de bomba que estan rebent les companyies aèries que circulen per Europa. Unes amenaces que no són reals, però que desestabilitzen tot el sistema. Els passatgers en són els primers perjudicats. D'alguna manera, doncs, podríem dir que s'ha posat de moda amenaçar de bomba. Fins quan? Segur que arribarà un dia que deixaran de rebre's aquests avisos, però després començarà una altra sèrie. Ves a saber de què.

Sigui moda o no, el cert és que vivim un temps molt caòtic, que ens provoca certa incomoditat i incertesa. T'adones que el progrés ve acompanyat d'unes servituds incontrolables, o si més no de difícil control. Sempre he pensat que fer mal és molt més fàcil que fe el bé. Provocar molèsties als altres, encara que no hi hagi un fons i objectius clars, és senzill. Restablir la normalitat creant confiança entre la gent, ja no ho és tant.

Arenys de Mar tanca, aquest cap de setmana, un mes farcit d'activitats al voltant del calamar. Tothom n'ha pogut gaudir en els diferents esdeveniments que s'han organitzat. Els gastronòmics principalment, però també els culturals. La pregunta que faig, perquè no sé la resposta, és quin volum de calamar mengem al cap de l'any els arenyencs. M'agradaria saber-ho. Segur que algú ens ho podrà dir. A casa no en mengem gaire sovint, però quan el tenim a taula el fruïm d'allò més. 

El calamar, que no ens el toquin!, i el Calamarenys tampoc!

dijous, 5 de novembre del 2026

Com comportar-se

A vegades penso que tots plegats hauríem de fer un curs per aprendre a comportar-nos davant dels altres. Ens falten les maneres, encara que probablement, les nostres famílies s'hi han esforçat per educar-nos. Quan el personatge en qüestió té algun protagonisme especial, alguna responsabilitat política o social, la necessitat d'estar a l'altura és més evident.

Aquests dies hem vist imatges del president argentí que sembla tenir molts bons amics a Espanya, i se'l veu tot sovint. No diré que ens vingui de nou la seva manera de comportar-se, perquè des del primer dia que el vàrem conèixer, ja es va veure quin peu calçava. 

Que tot un president d'un país actuï de la manera que ho fa el senyor Milei deixa molt a desitjar. No em fico amb els comentaris que fa, la seva ideologia i manera de pensar, simplement em refereixo a les formes. Hi ha conductes que no es poden tolerar i demostren la qualitat humana de la persona. Pots estar molt lluny d'ell ideològicament, però el respecte i la cortesia no s'hauria de perdre mai.

Entens que una persona que no ha tingut prou formació, havent viscut amb dificultats, potser sense ningú que estigués a sobre, tenint-ne cura, la seva manera de comportar-se no sigui l'adequada. Que tot un president d'un país sigui el protagonista de la seva mala educació és molt trist i creu que no ho podem deixar com a una simple anècdota, sinó que cal fer-ne ressò perquè tothom obri els ulls i vegi de quin personatge estem parlant i, el que és més greu, quines decisions pot arribar a prendre en perjudici dels seus, els primers, els argentins, l'hagin votat o no.

A casa nostra també trobaríem personatges que els convindria unes classes de conducta i educació. De fet, a tots ens aniria bé repassar allò que segurament vàrem aprendre i que amb el temps ens en podem haver oblidat.

dimecres, 4 de novembre del 2026

I ara què?

Ahir parlàvem de les eleccions a mig mandat dels EUA i avui en sabem els resultats. Les estadístiques apuntaven a una victòria dels demòcrates, però probablement, no tan contundent com ha estat. A partir d'ara el Partit Demòcrata té majoria al Congrés i el Senat, però no ens podem oblidar que el president té molt poder. Això ens ho explicaran els especialistes.

Si hi hagués hagut la meva cara hauria aixafat! Així s'expressava Donald Trump al començament de conèixer com anava l'escrutini, gens favorable per als republicans. Ell es va presentar amb els republicans, però ho podia haver fet per a qualsevol formació política. Ell va sobrat i només necessita gent que li digui Amén a tot. Els republicans es varen refiar d'ell per aconseguir el poder, sense escrúpols, ja que no hi ha ni un pam de net.

Les declaracions del president no deixen gaire ben parats els seus companys de partit. Aquests, però, no els ha de venir de nou. No crec que siguin tan il·lusos per creure que és un col·lega. Els té com a plataforma per arribar i mantenir-se a dalt. 

Queden dos anys fins a les pròximes eleccions presidencials i ell no s'hi podrà presentar. És per això que té dos anys per fer i desfer el que vulgui, amb més problemes dels que es pensava, abans de les eleccions d'ahir, però no tot ho té perdut. Jo sempre havia dit: Ai si perd! Pot actuar com una bèstia ferida, que resulta molt perillosa. A partir d'ara no hi té res a perdre, i sabent, com ha demostrat, que no té escrúpols, pot fer encara molt de mal.

De moment, deixem que els senadors i congressistes demòcrates celebrin la victòria. No ha estat fàcil, i tot gràcies al fet que el president ha posat en perill la salut econòmica i democràtica dels EUA. Però que no es fiïn de ningú, i encara menys d'un president en hores baixes, amb una ferida oberta i ànsies de revenja.

dimarts, 3 de novembre del 2026

Trump s'examina

Pendents de les eleccions de mig mandat als EUA on Trump es juga el prestigi. De fet, estem molt decebuts de com va tot i molt escèptics amb el que pugui passar una vegada ens donin els resultats d'aquest dimarts. Guanyi qui guanyi, ens ho podrem creure? Serà un resultat net? Quines manipulacions no hi haurà hagut?

Abans, quan es preparaven unes eleccions ens concentràvem a valorar què es predicava en campanya i què s'intentava filtrar per convèncer els més innocents. Sempre arribàvem a la conclusió que es tractava d'enganys i falses promeses, però al final qui decidia el vot era el ciutadà, més o menys informat de la realitat, convençut o no del que estava votant.

En aquests moments no ens preocupa només el discurs populista, buit de contingut i sense futur real. Avui hi hem d'afegir la manipulació de les votacions. Ja no tenim la certesa que els resultats siguin el reflex de la realitat. Que allò que ens diuen que han votat els electors sigui realment el que han votat. I als EUA, amb tot el que ha passat a les darreres eleccions, amb la presència de Donald Trump, encara tenim més dubtes.

Avui sabrem si Trump ha aconseguit, de manera honesta o manipulada, la victòria del mig mandat i, per tant, si pot controlar-ho tot encara més. Sabrem si els demòcrates han pogut aturar una mica la voràgine del seu president o continuen en hores baixes. Tindrem resposta de què està passant dins del partit republicà. Si només compten amb l'actual president o tenen candidats de futur.

I el tema no és menor. S'ha pogut comprovar quin pes té el fet que Trump sigui el president dels EUA per a la resta del món. Ell comença guerres, però és incapaç d'aturar-les. No deixa de ser un titella mogut per uns fils gairebé invisibles, amb unes forces ocultes que determinen què podem fer i dir la resta de mortals. Avui no sé si catalogar-lo de data important, o simplement d'un dia més en la dissort del nostre món.

dilluns, 2 de novembre del 2026

Ciberatac als congeladors

Llegia la notícia del ciberatac que ha afectat diferents supermercats europeus i he pensat que cada vegada és més fàcil fer mal des de la distància i, per tant, ens hem de preparar per combatre enemics que no sabem qui són ni des d'on actuen. En el meu cas, que els meus coneixements tecnològics és reduït, se'm fa difícil entendre com s'aconsegueixen actes com el de la notícia d'avui, i encara menys imaginar-me com es poden afrontar.

La notícia, per qui no l'hagi llegit, parla d'un ciberatac que ha fet que congeladors de supermercats d'una cadena important, s'esclafessin fins a arribar a la temperatura de cinquanta graus i, per tant, fent malbé tots els aliments. I és aquí on em pregunto: quina era la finalitat? Simplement, perjudicar la cadena per algun motiu de competència o purament fer mal per fer mal?

Sempre he dit que, sense justificar-ho de cap manera, entenia més un robatori que una destrossa. Si no en pots treure profit, per què actues d'aquesta manera? Hi ha actuacions que són inconscients, per manca de respecte i educació. D'altres són intencionades per diversos motius. Això, a escala particular. Quan es tracta de grans empreses o institucions públiques al darrere hi ha intencionalitat descarada.

I arribem a les interferències estrangeres en eleccions generals, o el que s'ha rumorejat sobre els disturbis a diferents capitals europees, també a Barcelona fa vuit dies. Joves incitats a delinquir simplement per diversió i aprofitar-se dels objectes. Sense cap mena d'ideologia o voluntat política. Fer mal per fer mal.

Em preocupa aquesta manera de ser, pensar i actuar. Ja sé que no podem ser innocents i creure que això abans no passava. El problema d'ara és que amb les grans millores tecnològiques cada vegada resulta més fàcil intervenir sobre els altres, i més complicat estudiar la manera de protegir-te. Directament, no ens afecten, però de manera indirecta sí que en rebem les conseqüències, encara que només sigui per la inseguretat que creen i la por de no ser una víctima d'un sistema cada vegada més descontrolat.

diumenge, 1 de novembre del 2026

Que ningú es despengi!

Aprofitant que Arenys de Mar celebra el mes de la gent gran, amb un gran assortit d'actes culturals, lúdics i gastronòmics, i també que aquest diumenge he estat entrevistat al programa Retalls, de Ràdio Arenys, que condueixen membres de la junta de l'Esplai de la Gent Gran, m'agradaria comentar un tema que em preocupa, o si més no fa que li doni voltes sovint. Es tracta de l'encaix de la gent gran a la societat actual.

Les persones ens fem grans i no sabria on col·locar el llistó per diferenciar uns i altres. Entenc que no tothom evoluciona de la mateixa manera i, per tant, no tots tenim les mateixes necessitats, limitacions i servituds. En tot cas, però, la societat avança i sovint ho fa més de pressa que les persones, produint un desequilibri, que en terminologia de les eines tecnològiques parlem de bretxa digital. 

És bo el reconeixement que les institucions fan a les persones que ja tenen una edat i que a poc a poc es van distanciant de la primera línia, sigui professional o lúdica. Són molts els actes que s'organitzen, però a vegades ens oblidem que no tothom segueix el ritme que es planteja. No tothom està en condicions de sortir de casa a celebrar la festa, i per això cal tenir en compte aquelles persones que necessiten una atenció diferent, i no precisament assistencial. 

Tenim maneres de saber quantes persones d'una certa edat viuen soles, algunes sense cap mena de suport familiar, sigui perquè no han tingut fills o perquè aquests viuen lluny. Les institucions, siguin públiques o privades, poden fer molt per tenir-los present i, com a mínim, tenir activada l'antena que detecta si segueixen o no.

Tenim la sort de comptar amb entitats, i persones al capdavant, que es dediquen a preparar activitats de tota mena pensades per a la gent gran, i els hem de felicitar i encoratjar a continuar endavant. Ens cal, però trobar les eines necessàries per no desatendre aquelles persones que potser no s'apuntaran al viatge del mes, al berenar festiu o les sessions formatives d'informàtica o salut. Hem de procurar que ningú quedi marginat d'una societat que acostuma a avançar sense tenir gaire en compte si tothom segueix.

dissabte, 31 d’octubre del 2026

Avui he xalat!

No acostumo a emprar el verb xalar, però avui, quan em disposava a escriure el post del dia he pensat que era el més escaient per allò que volia comentar. Sincerament, avui al matí he recuperat una peça musical que vaig tenir la sort d'interpretar fa una colla d'anys i que no me n'he oblidat mai més.

Era la primera vegada que sortia del país per uns quants dies i per participar en una trobada que vaig repetir en més ocasions. Es tractava de l'Europa Cantat. Una trobada de cantaires d'arreu en una ciutat europea. En aquesta ocasió era Autun, a França, i la peça a treballar i cantar era el Magnificat de J.S. Bach. El director va ser Michel Corboz. Era l'estiu del 1973.

Avui he escoltat l'obra musical interpretada per La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, sota la direcció del gran mestre català, Jordi Savall. I com no es pot dir d'altra manera, voreja la perfecció, i em fa pensar en la idea que ja he comentat més d'una vegada en aquest blog, d'excel·lència. Tant de bo ens esforcéssim tots plegats per intentar excel·lir en la nostra feina, les nostres dèries i aficions. Un altre gall cantaria!

Per poc que us agradi la música clàssica, o simplement la bona música, us animo a escoltar el Magnificat de Bach. És una peça exquisida. A mi em posa la pell de gallina. Una mica pel record que en tinc. Haig de dir que després d'Autun l'he interpretat alguna altra vegada. Però també perquè gaudeixo d'escoltar-la per la seva bellesa. 

Durant el dia fas moltes coses, algunes que et venen de gust i d'altres que no tens més remei que fer-les, però poder trobar un moment per gaudir de la bona música és un regal que hem d'agrair i n'hem d'estar satisfets. No sempre tens l'oportunitat, però has de mirar de trobar el teu moment de glòria, perquè... malgrat tot, la vida és bella. Sobretot si la sabem aprofitar i lluitem per fer-la més justa i agradable al nostre entorn, en allò que tenim competències i possibilitats.

divendres, 30 d’octubre del 2026

El manteniment, el gran oblidat

Té lògica que quaranta-vuit hores després del tràgic accident de l'AVE en terres castellanes continuï sent tema de conversa. És un fet massa gros i terrible perquè ens n'oblidem fàcilment. El dolor de les famílies afectades trigarà molt més a desaparèixer. La vida està plena d'esdeveniments, alguns de gran transcendència, però quan no ens afecten directament acostumen a oblidar-se al cap de poc temps.

Hi ha, però unes persones que no ho haurien d'oblidar, sinó que els fets haurien de servir de lliçó i fer canviar la manera d'actuar. Em refereixo als responsables polítics que està a les seves mans treballar perquè no es repeteixin situacions semblants. Responsables que no se'ls pot acusar directament de la mort de gairebé setanta persones, però que si no canvien la dinàmica sí que se'ls haurà d'exigir responsabilitat.

Les investigacions en marxa ens diran quina ha estat la causa inicial de l'incident, però de moment tenim clar que hi ha una manca de manteniment de les infraestructures ferroviàries que, sigui aquesta vegada o una altra, poden ocasionar descarrilaments amb el resultat de mort.

No és la primera vegada que denuncio la manca de manteniment i la necessitat que quan es decideix invertir en infraestructures s'ha de tenir en compte que aquestes s'han de mantenir. No ens podem limitar a analitzar si tenim prou diners per invertir en la seva construcció, sinó que cal sumar-hi totes les despeses anuals que caldrà reservar des del primer moment. I això no es té prou en compte.

Ens passa a escala privada, a la nostra llar, però també passa a escala pública quan un ajuntament o govern autonòmic o estatal decideix invertir. La càrrega de despesa ordinària que arrossega no es pot menystenir. Descuidar el manteniment et pot provocar greus problemes. Les coses no duren per sempre i encara menys si no tens la cura necessària perquè tot rutlli. Quan per allà hi circula una bèstia a dos-cents quilòmetres per hora, no et pots distreure.