Compromís amb la societat

Una de les coses que més satisfaccions m'ha donat és el meu compromís amb la societat. Saber que ets útil i pots ajudar els altres. Que poses el teu gra de sorra per millorar l'entorn. Sempre he pensat que si tots partíssim d'aquest pensament el món funcionaria d'una altra manera. És una voluntat de col·laborar, compartir i ajudar, tenint molt present que ens falta molt per aprendre, que no tenim sempre la raó, i que no ens podem cansar d'escoltar l'altre.

Els egoismes, l'excés d'ego i l'orgull són unes armes molt perilloses que s'utilitzen massa sovint. Si això li sumes capacitat de manar, el desastre està assegurat. Només cal fer una ullada a tot el que està passant, observant qui són els personatges, com són i com actuen. Hi ha qui es creu que tenir poder, sobretot si aquest et ve donat per voluntat popular, vol dir poder fer allò que vols sense tenir en compte a l'altre, quan els veritables valors es troben en la humilitat, l'esperit de servei i la capacitat d'escoltar i estimar.

Tot això no és teoria, és molt pràctic, i si som capaços d'entendre-ho i practicar-ho, com a mínim al nostre voltant es respirarà un aire millor. Si ho incentivem segurament que el premi l'obtindrem a l'acte. El premi de sentir-te útil, positiu i acceptat pels altres.

No hem de fer grans coses. De fet, tampoc tenim grans oportunitats. És el dia a dia, pensant que no vivim sols, que hi ha qui s'ho passa pitjor i que nosaltres, sense gaire esforç els ho podem fer més fàcil. Compromís, solidaritat, servei.

Aprendre de l'experiència de la ciutadania

Aquesta setmana he rebut un correu electrònic de la Generalitat de Catalunya, del programa "Espais d'experiència ciutadana", convidant-me a assistir a una sessió web titulada "Quan la ciutadania parla, els serveis digitals milloren". Fa uns mesos vaig participar en un projecte on se'm demanava que opinés sobre tràmits administratius a la web d'un dels departaments de la Generalitat. Vaig analitzar tot el procés i vaig opinar al respecte.

És important que les institucions públiques i les entitats privades que tenen usuaris que s'han de comunicar amb elles per Internet, procurin dissenyar uns tràmits clars i senzills, amb assessorament efectiu, per evitar la desatenció o la pèrdua d'oportunitats de bona part de la població, no només de gent gran.

Qui dissenya un procés per tramitar qualsevol expedient o sol·licitud ha d'oblidar-se de tot el que sap i imaginar-se que és un usuari que entra a la pàgina web desconeixent-ho tot. Sovint, allò que és evident per al programador no ho és per a qui ha de completar el tràmit.

Simplificar els tràmits, especificant bé tots els passos i acompanyar-ho amb un bon assessorament escrit i telefònic, si cal, és la millor manera de fer fàcil la vida de la gent. M'agrada poder fer tràmits per Internet i estalviar-me el desplaçament, sovint fora de la vila, i fer la cua corresponent, però també m'enfada veure que un simple tràmit pot resultar fatigós i gairebé impossible de dur a terme. 

Les administracions haurien d'assumir la formació bàsica de tota la població, perquè aquests tràmits que et veus obligat a fer, no siguin un obstacle i ens deixin al marge. És per això que m'agradaria que Arenys de Mar tingués un Punt Òmnia, amb sessions de grup i assessoraments individuals per a tots els vilatans i vilatanes que ho necessitin. A veure si el govern municipal s'anima i pot ser una realitat ben aviat!

Tindrem bus a Can Ruti?

La Comissió de Territori i Habitatge del Parlament de Catalunya tenia avui sobre la taula l'adopció d'un acord de la Proposta de resolució sobre la millora de la mobilitat al Maresme per accedir als centres hospitalaris de referència. Aquesta proposta va ser iniciativa del Grup Parlamentari de Junts, que la Mesa del Parlament va admetre a tràmit el dia 3 de juny de 2025. Els arenyencs i arenyenques vivim preocupats pensant que el nostre hospital de referència, per a molts tractaments, és l'hospital de Can Ruti, a Badalona, i que per arribar-hi, si no fas ús del vehicle propi, ho tens molt complicat.

Una vilatana, l'Ana León, va promoure i liderar la recollida de signatures reclamant la creació d'una línia directa de bus, des d'Arenys fins a l'hospital de referència, amb un èxit absolut. Li varen donar suport, a part de grups municipals, l'Associació veïnal AVAM i la defensora de la ciutadania d'Arenys de Mar, la Teresa Verdura. Ara tots estem a l'espera de quina serà la decisió del govern català.

Segons he pogut llegir a la revista Capgròs, sembla que la Comissió ha aprovat per unanimitat el redactat final de la proposta. La revista comenta que es dona un marge de sis mesos per posar en marxa una prova pilot de línia d'autobús entre algunes de les poblacions de la comarca i el centre sanitari, on Arenys de Mar no figura, i que tres mesos després d'aquest prova pilot, s'estengui a més poblacions, entre les quals hi hauria la nostra vila.

Com gats escaldats, estarem molt atents que l'acord es faci efectiu i que en pocs mesos puguem celebrar que des d'Arenys de Mar es pot arribar amb transport públic directe al nostre hospital de referència. Si és així, haurem de felicitar-nos per la iniciativa i el suport rebut. Els grups polítics són els nostres representants i actuen a petició de la ciutadania o d'ofici. Aquesta és la seva tasca i hem de confiar que ens escolten i valoren les nostres demandes. 

Espero que tot l'esforç i dedicació dels impulsors de la iniciativa hagin valgut la pena i tot plegat arribi a bon port, en aquest cas, al centre hospitalari de Can Ruti.

Enhorabona, Lucía!

Gratant, gratant, trobes notícies positives i no les pots deixar perdre, sobretot en aquests temps en què les desgràcies ocupen les primeres pàgines dels diaris i ja no saps quina notícia és pitjor. Si, a més, la notícia té a veure amb la teva vila i amb alguna de les seves vilatanes, la joia encara és més gran i no podem deixar de parlar-ne.

Acostumem a llegir notícies d'esport on arenyencs o arenyenques triomfen. Tenim el cas de la Marta Mitjans que s'emporta gairebé tots els títols i rècords. No acostuma a passar el mateix amb temes culturals o específicament musicals. Tot i això, podríem parlar-ne d'alguns, sobretot de professionals. Penso per exemple en la parella formada per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells. En el món del cinema i l'espectacle, Arenys de Mar té uns bons representants.

Avui, però, us parlo d'una jove arenyenca, estudiant de l'Institut Els Tres Turons, i de piano al Conservatori Professional de Música de Badalona. Es tracta de la Lucía Jiménez Benassai que recentment va ser finalista del 10è Premi BBVA, amb una menció d'honor. La Lucía va interpretar peces de Debussy, Rakhmàninov i Beethoven. La Lucía ho toca de memòria i això li permet concentrar-se en la seva interpretació!

La Lucía va iniciar els seus estudis musicals a la nostra Escola Municipal de Música Carles G. Vidiella, que em porta molts records i satisfaccions. I no és la primera vegada que parlo de la Lucía en el meu blog. Ho vaig fer a finals del mes d'agost quan vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-la en un petit concert de caràcter gairebé familiar, que ens va encantar a tots els assistents.

La notícia m'ha arribat a través de la Laia Torres Badosa, professora de música i pianista, de qui també n'hauríem de parlar un dia, per tot el seu bagatge i el pòsit cultural i musical que deixa a la nostra vila. 

Desitjo que la notícia que avui us presento es faci públic en espais de més difusió que el meu blog, perquè se n'assabenti més gent, més arenyencs i arenyenques, perquè en puguem gaudir i li puguem fer arribar tot el nostre escalf. Felicitats, i endavant Lucía!

Visitant una vila fantasma

Ahir us parlava del soroll de les ciutats, i tenia molt present la notícia que sortia del carrer de Tuset de Barcelona, i avui us parlaré del silenci. Us parlava de la contaminació acústica i de les dificultats de compaginar la gresca i alegria d'uns amb la pau i tranquil·litat a la llar, dels altres. Només aquelles persones que viuen en un carrer estret o una plaça plena de bars i terrasses poden explicar-nos què és viure i conviure amb visitants ocasionals que han decidit passar la vetllada a la fresca tot bevent una cervesa i fent-la petar.

Avui us parlaré de pobles i ciutats que durant uns mesos esdevenen ciutats fantasma, sense gairebé moviment de persones. Hotels, restaurants i botigues tancades esperant la temporada i la visita dels forasters, la majoria turistes estrangers. Pobles i ciutats que potser només els trenca el silenci un grup de jubilats de l'Imserso. Res a veure amb la gresca i la disbauxa de la temporada d'estiu.

Segur que tots hem visitat un poble turístic a l'hivern, i ens ha sorprès gratament la tranquil·litat que es respira. La pregunta que em faig és què en pensa la gent que hi viu tot l'any? Les persones que es troben desbordades de cop i volta, transformant el poble com aquell que gira el mitjó?

Probablement, les persones que tenen una certa edat valoren positivament aquests mesos de calma i solitud. Són persones que no acostumen a sortir al carrer quan aquest està ple de forasters. Els mateixos botiguers i empresaris de la restauració segurament que tampoc hi són. Els treballadors acostumen a venir de fora i, per tant, desconeixen com és el poble quan està tot tancat. 

Si em feu triar entre un extrem i l'altre m'ho posareu molt difícil. És allò que els extrems no són mai prou bons, però si insistiu us haig de dir que els pobles buits em deprimeixen i que malgrat els problemes de convivència amb què ens podem trobar, no hi ha res millor que trobar-te amb la gent i aprendre a conviure, respectant els altres i fer-los la vida fàcil.

La contaminació acústica a la ciutat

Aquests dies ha estat notícia el moviment impulsat per veïns de Barcelona per a la creació de "la xarxa veïnal contra el soroll" amb l'objectiu de crear un observatori que deixi en evidència els problemes del soroll a la ciutat de Barcelona. Els problemes de conviure amb el soroll no són cap novetat, però cada vegada es van agreujant i cal trobar solucions, que no són gens fàcils.

Abans, quan no hi havia zones de vianants ni tantes terrasses pels carrers i places, el soroll et venia dels cotxes i motocicletes que circulaven a més velocitat del normal, o amb el tub d'escapament avariat o trucat. Avui, sense que aquests sorolls hagin desaparegut, els problemes més aviat venen originats per les terrasses i llocs d'esbarjo de vilatans que no controlen els crits ni la disbauxa. Els perjudicats en un cas i l'altre són els residents.

Aconseguir acontentar tothom és el més complicat de tot. És bo que els vilatans puguin gaudir de moments de joia i alegria amb els seus amics, però no podem oblidar aquelles altres persones que viuen en aquests carrers que s'han popularitzat tant, amb terrasses i locals de lleure. És evident que si tots fóssim conscients de tot allò que generem i que no vivim sols, els problemes serien menors, però aconseguir aquesta consciència és gairebé una quimera. Quan estàs engrescat penses poc en els altres.

Els governs locals han de procurar reglamentar bé la contaminació acústica fixant els màxims i mínims, tant de la potència com dels horaris, però al mateix temps han de controlar que es respectin aquestes ordenances. Ho he dit moltes vegades que no n'hi ha prou amb reglamentar, sinó que cal fer-ho complir i, si cal, denunciar qui no faci cas dels advertiments.

M'agradarà veure el procés d'aquesta iniciativa ciutadana de l'observatori i sobretot el cas que en pugui fer el govern municipal de Barcelona dels resultats que se'n derivin de l'estudi. És important tenir en compte tots els elements i, sobretot, les persones i els seus maldecaps.

Qui controla la rebaixa d'impostos?

Sempre dic que governar no és fàcil. Ho dic i repeteixo pensant en aquelles persones crítiques sense arguments i prou coneixement. És cert que tenim exemples de polítics i governs corruptes i que no hem acabat de trobar la manera d'alliberar-nos dels mals polítics. Això no treu, però, que puguem entendre que prendre decisions davant de situacions no previstes no resulta gens senzill i s'acostuma a agafar la via més planera, que no vol dir que sigui ni la més justa ni la més encertada.

I per què ho dic tot això? Resulta que la guerra de l'Iran, provocada per Trump i Netanyahu, ha inflat el preu del petroli i, conseqüentment, el preu de la benzina, el transport, la llum, el gas, els aliments... I com es pot contrarestar? Reduint els impostos és una manera. I per què hi ha tants impostos i taxes que graven la benzina?

Els defensors d'un Estat fort i amb recursos per assumir la redistribució de la riquesa, no poden estar gaire contents de la decisió que ha pres el govern espanyol. Aquells que volen un Estat feble, que s'eliminin els impostos i que tot funcioni d'acord amb el mercat de l'oferta i la demanda, segur que ho troben més bé.

Les decisions universals que no tenen en compte els afectats no sempre són, al meu entendre, les millors decisions possibles. Hi ha sectors molt afectats per l'increment dels carburants, però els que agafem el cotxe per sortir de cap de setmana no ens trobem en la mateixa situació. Amb la rebaixa dels impostos tots ens en beneficiem i, al mateix temps, en sortim perjudicats perquè l'Estat s'afebleix.

Ningú es qüestiona el fet que la benzina s'apugés de preu a l'instant, tenint en compte que hi havia reserves adquirides al preu antic? Qui es va beneficiar de l'increment del preu? Els productors? Els majoristes i intermediaris? Els expenedors de la benzina? 

Quan hi ha una reducció dels impostos, es controla bé que els preus dels productes baixin? Tots tenim molt clar que la puja de preus és immediata, però la rebaixa és lenta i no sempre real. Els governants no només han de prendre decisions, sinó que després han de comprovar el comportament de tots els participants i tallar de soca-rel qualsevol mena d'enriquiment il·legal i oportunista.

Les relacions veïnals

Avui em comentaven que actualment les relacions entre veïns no són les mateixes que fa uns quants anys. Quan surt el tema comparatiu en el temps i sobretot quan ho fa gent d'una certa edat, sempre m'entra el dubte de si no estem en aquella situació de pensar que abans tot era millor que no pas ara.

El tema ha sorgit arran de la conversa que teníem sobre el comportament dels veïns, de com ens ajudem els uns als altres o com ens acostumem a viure sense tenir en compte a qui tenim al costat. Recordo discussions antigues sobre la diferència de viure en un poble on gairebé tothom es coneix i que no pots fer un pet sense que se n'assabenti el veí, o viure en una gran ciutat on ningú et coneix ni sap on vius.

Haig de reconèixer que la meva manera de ser i actuar, tot i que soc molt amant de la privacitat, és poder intercanviar paraules i salutacions amb els meus veïns. Saber que hi són i que si em necessiten o els necessito podem contar-hi. D'alguna manera és una tranquil·litat, encara que pugui agradar-te l'aïllament en certs moments, però t'adones que no vius sol, sinó en una societat.

Com que els que manteníem la conversa tenim una certa edat, hem coincidit molt en la idea que abans els veïns es relacionaven més, la qual cosa també podia comportar problemes i baralles o males cares, però en tot cas tots érem conscients que els altres existien i que podies comptar amb ells pel que poguessin necessitar.

Ho deia no fa gaire parlant d'algun altre tema, i és que la millor satisfacció que pots tenir en la relació amb altres persones és quan et sents útil i tens l'oportunitat d'ajudar-los, encara que sigui en petites coses que no acabes de donar-hi importància, però que la té, sobretot si sense aquest gest se'ls complicava la vida.

Com compaginar els drets?

Aquests dies ha sorgit la discussió sobre els drets d'uns a fer vaga enfront dels drets d'uns altres a desplaçar-se per les vies interurbanes. Aquest conflicte, que algú vol liquidar molt fàcilment, no és senzill de tractar i encara menys de resoldre. Crec que tots tenim clar que el dret a la vaga s'ha de defensar, però no tots ho veiem de la mateixa manera quan el dret dels altres ens perjudica.

Segur que haureu llegit comentaris a les xarxes socials, o pel carrer mateix, en què algunes persones afectades pels talls de carretera han començat a escridassar o malparlar dels mestres i professors. La reacció més freqüent és demanar-los que es manifestin allà on no perjudiquin la resta de ciutadans.

Si ara organitzés una enquesta sobre què penseu al respecte, segur que hi hauria divisió d'opinions, i estic convençut que es podrien defensar prou bé, encara que, en ser contradictòries, alguna decisió caldria prendre.

El primer conflicte en una vaga acostuma a ser els piquets informatius que més que informar el que pretenen és evitar que els treballadors díscols entrin a la feina. Ens podem preguntar que si algú vol exercir el seu dret a la vaga, per què no hi pot haver algú altre que vulgui exercir el seu dret a treballar? És clar que si els vaguistes, a qui se'ls descompta el sou, aconsegueixen millores, els no vaguistes també en sortiran beneficiats. Ah!

Després hi ha els afectats dels talls a les carreteres. Si jo, que no tinc res a veure amb l'ensenyament, em trobo aturat per una manifestació que em fa perdre el vol, o arribar tard a la meva feina, quina culpa en tinc? Qui m'ho compensarà? 

Segur que ens podríem plantejar més preguntes, i arribaríem a la conclusió que la resposta no és gens clara. Jo no m'atreveixo a donar la raó a uns o altres. Repeteixo que el dret a la vaga és irrenunciable. En tot cas podríem estudiar la manera de no afectar a tanta gent, sense perdre poder de pressió per aconseguir els objectius perseguits.

Què puc fer jo per...

Es tracta de canviar el discurs. En lloc d'estar massa pendent de què poden fer per a mi els altres, intentar preguntar-te què puc fer jo pels altres. Segur que pensant-hi una mica i intentant fer aquest exercici es transforma el teu posicionament i la manera de veure l'entorn. Quan convius no només has de mirar de treure profit de les coses, sinó que també has de procurar entendre i analitzar de quina manera pots contribuir a millorar la societat.

Això pot semblar molt solemne o, per alguns, una cursileria, però jo no ho veig d'aquesta manera. Estic convençut que tothom que ha viscut l'experiència d'ajudar a una altra persona, encara que sigui momentàniament i per un fet molt simple, ha rebut la recompensa en forma de satisfacció i d'estimació. No costa tant!

Som quinze mil persones a la vila, totes molt diverses i amb sentiments, objectius i ideologies diferents, però tenim en comú la voluntat, o si més no, la necessitat de conviure i fer-ho fàcil. No sempre ho aconseguim, i la majoria de vegades és per manca de voluntat. Perquè som poc autocrítics i, en canvi, ens costa molt poc veure què fan malament els altres. 

Els altres s'equivoquen moltes vegades, però nosaltres no quedem enrere. I si no en som conscients ens amargarem pensant-nos que som les víctimes, les persones que ho fem tot bé i que no ens entenen. 

Només has de fer una passejada pels nostres carrers i adonar-te de com està la vila. Què hi manca, què caldria modificar, què s'està fent malament o se'n té poca cura. Abans d'etiquetar els culpables hem de mirar què fem nosaltres perquè la vila sigui millor. Fumem i llencem les burilles a terra? Passegem el gos i li permetem que es pixi a qualsevol lloc, mai a casa nostra? Utilitzem les papereres? Quantes vegades no hem vist alguna persona obrint un paquet de tabac i llençant els papers a terra? 

Conviure no és fàcil, però sobretot perquè no tenim la voluntat de contribuir, respectant els drets dels altres i fer-los la vida més fàcil.