Modificar la Constitució

Hem passat molts anys demanant la modificació de la Constitució perquè, com tot, hi ha temes que queden obsolets i s'han d'actualitzar, i ja queda poca gent que la vàrem votar, a favor o en contra. Ara, però, la por que tenim és que es pugui modificar. Per què?

La voluntat de molts era de millorar drets i llibertats, i això es pot fer si la majoria és progressista. Quan les coses canvien i la tendència és d'un creixement de l'extrema dreta tems el pitjor. Ara, que tenim convocades les eleccions generals i que tot fa preveure que el pacte de la dreta i l'extrema dreta aconseguirà la majoria absoluta, la por és que la majoria qualificada necessària per poder consensuar la modificació de la Constitució arribi a ser una realitat.

El repte, doncs, de la nostra societat serà aguantar tot el que podem en defensa dels drets socials, sobretot d'aquelles persones més vulnerables. Evitar que les diferències entre les persones vagin augmentant, amb un gruix de persones amb problemes de subsistència i un petit nombre de persones amb un gran poder econòmic i polític.

El perill és que la dreta moderada, si encara existeix, sucumbeixi sota la força de l'extrema dreta a qui se li ha adobat el terreny i que tots els vents li són favorables. Aconseguir, doncs, que la suma de qui pot fer-nos recular anys de millores no aconsegueixi el poder per fer canviar les regles de joc, la Constitució, perquè segur que no serà favorable als interessos d'un sistema democràtic just i equitatiu.

Que no ens enredin!

Som poques setmanes abans d'una nova campanya electoral, però de fet estem sempre en campanya i això vol dir que hem d'aguantar discursos i promeses que se les emporta el vent. Em fa ràbia sentir segons quines afirmacions perquè ni són certes ni tenen futur. 

Aquests dies els diferents partits polítics estan ultimant els detalls del seu discurs i dels seus representants. Aquelles persones que ens hauran de convèncer que els escollim com els nostres representants. Seria desitjable que no ens prometessin coses que saben que no ens donaran, encara que obtinguessin una majoria absoluta que ningú els pogués frenar la iniciativa.

La precampanya, perquè aquest és el nom que li hem de donar, ha sorgit arran de la decisió del president del govern espanyol de dissoldre el Congrés de Diputats, davant la incapacitat per aprovar aquells decrets que defensaven i veien positius per a la col·lectivitat. És el joc de la democràcia. No es tracta de tenir més vots, sinó de sumar-ne més.

El problema de l'habitatge, que haurà estat la gota d'aigua que ha fet vessar el got, no se soluciona a base de decrets, sinó d'unes lleis ben escrites, amb sentit comú i voluntat de defensar-les, i de mantenir-les en el temps, beneficiant els més vulnerables per contrarestar una dinàmica agressiva i sense gaires escrúpols que enforteix els poderosos i desempara els febles.

Potser sí que ara calen pedaços per tot el que no s'ha fet, però és necessari planificar bé el futur, amb mesures i lleis que, respectant la llibertat de moviments de les persones i organitzacions, assegurin el respecte i la defensa d'uns drets, com el de l'habitatge, que no hauria hagut d'estar mai en perill. 

No m'agrada escoltar discursos on els que han governat fins ara no reconeixen els errors i mancances del seu mandat, ni els d'aquells que opten a substituir-los i no recorden què no varen fer quan ells governaven. La hipocresia està massa present i la gent ja no hi confia.

Més tolerància

He llegit l'entrevista que l'ARA li fa al campaner i antropòleg Francesc Llop i també els comentaris que han penjat un grapat de lectors. Parlar de campanes i a tots ens venen al cap un bon grapat de discussions i polèmiques.

Passa de tant en tant, que algú escriu a les xarxes socials, si no va directament a trobar el rector, que les campanes li provoquen insomni. És com una guspira que encén una gran flamerada. Tothom hi diu la seva i es fa difícil posicionar-te. Som o no som un país laic? Cal que les campanes sonin a la nit? No tenim tots un rellotge i un mòbil a la mà que ens marca l'hora?

Si alguna vegada he visitat un país de confessió musulmana m'han sorprès els càntics des dels minarets, cridant a l'oració. Passa durant el dia, però també en hores nocturnes. És clar que es tracta de països on la religió té un pes significatiu. Nosaltres vivim en un país laic, però d'una llarga tradició religiosa.

A vegades la discussió va més enllà del so de la nit i també es qüestiona el repic que t'anuncia un enterrament o la missa de diumenge. I llavors sorgeixen comentaris, com també apunta l'entrevistat, sobre el soroll dels actes festius, de la festa major i altres. No tothom ho veu bé i aquí rau la importància de ser conscients que vivim en una societat, amb interessos i maneres de funcionar diverses i que cal conviure acceptant l'altre. Fins on?

Em preocupa el grau d'intolerància que predomina avui a la nostra societat. Hem de ser respectuosos amb els veïns i procurar no molestar-los. La fressa, que diem els osonencs, és molesta si es fa en unes hores intempestives, però també a plena llum del dia. Llavors, què podem fer i què no podem fer?

La resposta no us la donaré pas jo, però sí que insisteixo en la tolerància. Saber que tot té un límit i no podem pretendre viure en un silenci absolut, per no perjudicar l'oïda dels altres. A mi m'agrada el so de les campanes i no em lleva la son. Des de casa les escolto i m'hi he ben acostumat. Jo no seré qui anirà a demanar que les silenciïn i m'agradaria que l'ofici de campaner no es perdés i que no estigués tot mecanitzat. Però això és un altre tema.

Reivindicar la utilitat de la nostra biblioteca

Parlar de la biblioteca a Arenys de Mar no està exempt de risc i polèmica. No comentaré tot el procés que s'ha seguit des del moment que es va decidir construir la nova biblioteca a l'antic convent de les Clarisses, perquè ja ho hem llegit i rellegit, i si no es pot recuperar a les xarxes. M'agradaria, però comentar la part positiva del fet, que hi és i que, malauradament, massa vegades ha quedat eclipsat per la crítica constant a tots els entrebancs rebuts, que n'hi ha hagut.

Avui, la directora de la biblioteca, la Muntsa Abad, ha estat entrevistada al programa de Ràdio Arenys, El Dominical, i ha pogut explicar moltes de les activitats i serveis que la biblioteca ofereix als arenyencs i arenyenques. Sempre he defensat que una biblioteca és la porta a la cultura i, potser per això, és un servei d'obligat compliment a tots els municipis més grans de cinc mil habitants. L'agenda d'activitats de la nostra biblioteca és extensa i il·lusionant, i és bo que tothom ho sàpiga.

La biblioteca actual té un problema d'espai i d'hores d'obertura, que amb la posada en marxa al nou emplaçament desapareixeran, o si més no això és el que volem. L'ampliació dels espais és evident perquè és ben visible, l'ampliació del personal, per poder tenir més hores oberta la biblioteca és el que hauran de pactar la Diputació i l'Ajuntament, perquè la gran inversió que s'hi ha fet, no hagi estat en va. 

M'agradaria, doncs, separar el servei que realitza una biblioteca i la necessitat que aquesta estigui dotada de recursos personals i materials, de tota la polèmica sobre la inversió que s'ha realitzat i l'encert o no a l'hora de buscar subvencions i, sobretot, els millors constructors i dissenyadors de l'edifici. No podem menystenir la tasca que es realitza des d'una biblioteca pels nyaps que hi ha hagut a l'hora de construir-la.

L'administració local al nostre país té problemes greus de finançament i alhora de recursos humans. Els ajuntaments petits tenen les mateixes competències que els grans ajuntaments, però no els mateixos recursos. I els ajuntaments són l'administració més propera a la ciutadania que hi està a sobre i que reclama millor atenció i bons resultats. Cal una reforma important de l'administració, i la responsabilitat política és compartida amb les administracions supramunicipals. 

Què fem nosaltres pel català?

M'ha cridat l'atenció el titular de l'article de l'ARA sobre l'entrevista a Shakira en un programa de RTVE. He llegit l'article i no m'ha interessat gens. M'acostuma a passar. Trobo a faltar bon periodisme, amb bons articulistes i que el contingut s'esculli bé des de la direcció. No tot s'hi val. No tot és interessant. Al final, quan veus que no hi ha cap aportació lluïda, t'acostumes a limitar-te a llegir els titulars i no entrar a l'article.

Però el titular m'ha interessat, no pels motius que tenia l'artista d'afirmar que parlava més el català als EUA que no pas a Catalunya, sinó per tot allò que està passant amb la llengua i com, a vegades, ens entretenim en fets que no són prioritaris i, en canvi, oblidem actuacions i actituds que haurien de ser protegides i emprades pels que defensem la llengua.

No llevaré importància al fet que el català sigui llengua oficial a les institucions europees. Tampoc desmotivaré els ajuntaments que volen crear una regidoria del català. Tot compta i si es fa bé pot ajudar a mantenir la lluita per defensar la nostra llengua. Hi ha, però, coses més importants, al meu entendre, que tots hi tenim molt a dir. No canviar de llengua, per exemple, quan ens relacionem amb persones castellanoparlants. Si ens entenen, hem de continuar parlant en català. Per respecte i consideració, i per militància!

És curiós que estiguem esperant aconseguir que el català sigui llengua oficial a Brussel·les, i no ens preocupi seriosament que no sigui llengua oficial a Madrid. O que als jutjats l'ús del català sigui tan irrisori. Sí, se'n parla i hi ha notícies que se'n fan ressò, però què fan els nostres polítics per exigir l'ús extens del català a la Justícia?

Que la llengua catalana es mantingui en aquests mínims en som tots responsables. Que amb la victòria del PP i Vox el català encara estarà més qüestionat, és cert, però nosaltres l'hem d'utilitzar i defensar al nostre entorn. No podem fer quasi res perquè Brussel·les reconegui la nostra llengua, però sí que podem fer molt perquè en les nostres relacions sigui sistemàticament i permanentment la llengua emprada.

Ildefons Cerdà, un osonenc que projecta l'expansió de Barcelona

Aquesta tarda he assistit a la conferència de l'Ateneu arenyenc, a càrrec del professor d'arquitectura Antoni Paricio, "Ildefons Cerdà i l'Eixample de Barcelona". Una xerrada que serveix per commemorar els 250 anys de la mort de l'enginyer de camins, canals i ports, que va dissenyar l'eixample de Barcelona, l'espai a urbanitzar més enllà del centre emmurallat de la nostra capital.

Com sempre, les explicacions del conferenciant han estat clares i entenedores, i han servit per conèixer uns fets que no sempre se'ns han dit correctament, o si més no, els hem interpretat erròniament. 

És curiós com moltes persones, que no són barcelonines, es mostren orgulloses de l'eixample i del seu ideòleg, sense tenir en compte, com molt bé ha explicat el professor, que la realitat té poc a veure amb la idea inicial de Cerdà, encara que ell mateix va acceptar certs canvis, com per exemple el tancament de les illes de cases que, en un principi, es deixaven obertes.

Antoni Paricio ha ressaltat les qualitats de Cerdà, però no s'ha mossegat la llengua per comentar els defectes o errors que se li atribueixen. Ha estat curiosa la referència de les picabaralles entre enginyers i arquitectes i m'ha fet pensar on situaria jo un urbanista. En l'àmbit de l'arquitectura o de l'enginyeria? Debatre això aquí suposaria un article a part.

Des d'aquí agrair la tasca cultural, de difusió de diferents matèries de caràcter general, que ens permet gaudir de nous coneixements o, per aquelles persones més al dia i inquietes, recordar fets que a vegades oblidem o no hi posem prou atenció.

La sala, sense estar plena de gom a gom, feia goig de veure, i les persones assistents, a l'acabament de l'acte, se'ls notava a la cara la satisfacció d'haver-hi estat, en un dia que les temperatures ens han fet obrir els armaris de la roba.

On és el sol?

Un bon amic de la família, de nord enllà, que està descobrint el nostre país, s'estranyava de la manera de ploure. De com podíem estar tants mesos pregant perquè caiguessin quatre gotes per fer fora la sequera i de cop que ens caiguessin totes a sobre. Agafava l'avió i ens deia que se n'anava a buscar el bon temps, allà al nord on ens pelem de fred.

Recordo que a començaments d'estiu les previsions atmosfèriques eren d'un agost plujós i un setembre de tempestes. L'agost no ha estat plujós, sinó que hem patit calor extrema que ens anunciaven com fora de la normalitat, una normalitat que ha canviat. Ara ja no ho podran dir més, quan arribem a les altes temperatures d'aquests darrers anys.

El setembre ja no el recordem, però aquest octubre sí que està seguint els càlculs previstos, amb una mica de retard. No recordem un període tan llarg de pluges intenses, entrant aigua per totes les esquerdes dels nostres habitatges. Inundant els nostres carrers i places, fent lliscar mobiliari urbà, cotxes i, malauradament, també a persones.

Avui, dijous, mirem la previsió del temps i ens alegrem que ens diguin que hi haurà una treva. Que tornarem a veure el sol i que podrem estendre la roba a la terrassa, sense haver de córrer a col·locar-la a la sisí. Qui ho havia de dir ara fa poques setmanes que estaríem desitjant retrobar-nos amb aquell sol maleït que ens ha escalfat la clepsa!

La gran sort que tenim és que el temps no l'escollim nosaltres. Ens ve donat i no podem fer res més que acceptar-lo i aixoplugar-nos quan va mal dades. Nosaltres podem escollir els nostres governants. A veure si ara, que ens donen l'oportunitat, tenim l'encert de triar els millors!

Cal prevenir per evitar el caos

Hi ha fenòmens que no podem controlar per més que vulguem, però no ens hi podem escudar. El fort temporal d'aquests dies a Catalunya ha causat greus desperfectes i el que és pitjor, la mort de persones. Teníem molts avisos que ens posaven en alerta i, probablement, han evitat desgràcies irreparables, però cal analitzar com tenim el país i què hi ha pendent per resoldre perquè els efectes d'una ratxa de pluges fortes no provoqui el caos total.

Tenim una assignatura pendent que arrosseguem des de fa molts anys: el deficient transport públic. Amb responsabilitat política de diferents colors. No només els actuals governants en són culpables, però això no els eximeix de responsabilitat si no actuen correctament, informant al moment de tots els problemes i oferint alternatives eficaces. No n'hi ha prou amb plorar per com tenim la xarxa, sinó que cal actuar, i fer-ho bé.

Com pot funcionar un país on la gent no es pot desplaçar a la feina o a la universitat durant tres o quatre dies seguits, sense que el govern ofereixi alternatives clares i eficients? Com es pot estar durant dies sense saber què passarà aquesta tarda, demà o la setmana entrant? 

L'habitatge i el transport públic són dos grans temes que cal resoldre des de l'Administració, amb la col·laboració de tothom, però amb el lideratge dels nostres representants polítics a qui hem delegat poders perquè puguin conduir correctament el nostre país. No es pot improvisar, perquè llavors es presenten situacions imprevistes, com pot ser un fort temporal, i ens troba amb els pixats al ventre. 

Cal resoldre els temes pendents amb intel·ligència, després d'una anàlisi exhaustiva de quines són les causes, d'on poden sorgir els entrebancs i de quina manera podem enfrontar-nos-hi amb possibilitat d'èxit. Mai ho tindrem tot resolt, però el que no pot ser és que esdevingui un caos sense cap mena de resposta fiable. El país es mereix més dedicació i encert en la seva governabilitat.

Sí o què?

Els titulars diuen que el Tribunal Suprem aixeca l'ordre de detenció del president Carles Puigdemont, però llavors llegeixes la notícia i no ho acabes d'entendre. Si us plau, s'aplica la llei d'amnistia o no?

Els profans en temes jurídics anem molt perduts. Acostumes a llegir totes les notícies referents a sentències, declaracions de jutges i tribunals, interpretacions d'advocats i gent entesa, però et fas un embolic que no saps on ets. Som de la generació que ens varen prometre un sistema democràtic amb la mort del dictador, que no acabava d'arribar. Entrem al sistema, on la clau està en la independència dels tres poders, i van passant els anys i t'adones que no són flors i violes, i que la separació de poders no és tal. Que els jutges juguen a fer política i els polítics intervenen en les decisions judicials, i et preguntes: què està passant?

Avui, doncs, quan he llegit el titular he pensat que finalment s'aplicava la llei que va aprovar el Poder legislatiu, que és el que votem els ciutadans, i que fins ara no havia acceptat el Poder judicial, que no el votem ni podem fer-hi res per influir-hi (algunes persones sí que hi tenen influència). Dic, doncs, que avui després de llegir el titular he pensat que tot s'havia acabat, però es veu que no. Que els jutges i tribunals ideològicament de dretes i extrema dreta, poden revertir la situació i, per això, el president Puigdemont potser millor que de moment no es bellugui.

La situació és molt trista i això passa en un país democràtic amb un govern "progressista". Imagineu-vos què passarà quan el govern giri a la dreta. Potser millor que no ens ho imaginem i que visquem al dia, amb l'esperança que la vida és alegre, encara que hi hagi qui te la vol desgraciar!

Quan l'administració pública no respon

Hi ha accions i actuacions que es regulen que no caldria, però que és bo que així sigui, ja que el sentit comú i el sentit de la decència i respecte a l'altre no sempre es produeix. Respondre a qui et fa una pregunta és el més lògic i normal, i no s'hauria d'acceptar el silenci en cap circumstància. Si això ho fa una administració pública ho considero greu i rebutjable.

Probablement, moltes persones hem tingut alguna experiència d'aquestes. Hem demanat a l'administració alguna cosa i no hem obtingut resposta. I això està regulat. Les administracions tenen l'obligació de respondre i ho han de fer en un període de temps fixat, en funció del tipus de consulta o sol·licitud. Malgrat això, a vegades, massa vegades, el silenci es fa present. No només és una desconsideració, sinó que és un incompliment de què està previst i està escrit.

I ens hem de revoltar. No podem permetre que l'administració no ens respongui. Ens poden denegar les nostres peticions, argumentant-ho. Poden no acceptar les nostres demandes i peticions, i ens ho han de justificar. El que no poden és fer el sord i no donar-nos cap resposta. Però això passa, més sovint del que podríem pensar.

El pitjor de tot és quan sents a dir que el primer són les persones, i que estan treballant per a les persones. Que estan al nostre servei. Ens ho diuen mentre esperem que ens contestin els nostres escrits. Hipocresia total, i desconsideració.

Els diferents departaments de la Generalitat ens bombardegen amb proclames de millores en l'atenció a les persones, en facilitar tots els tràmits administratius, en escurçar el període de resposta... La realitat és que necessites divuit mesos perquè et reconeguin la discapacitat. Que t'hagis de traslladar a l'oficina per recollir la targeta, encara que tinguis noranta anys, siguis dependent i amb prou feines puguis sortir de casa. O que t'hagis de desplaçar del municipi perquè se't reconegui el grau de dependència. Això no és servir a les persones, ni fer-ho fàcil. Això és una manca de respecte i una il·legalitat.