La informació continua fallant

Si repassés els meus escrits on parlava de Rodalies segur que trobaria un lloc, o potser més d'un, on parlava que el govern actual s'ha trobat amb l'herència de la mala gestió i la nul·la inversió en el transport públic, i molt concretament en el ferroviari, i que podíem entendre que la solució no es podia pretendre que vingués d'un dia per l'altre. Sí que insistia en la necessitat de comunicar bé, que és una altra de les queixes que es produeixen en aquest servei, i aquí no hi havia excuses del passat.

Han anat passant els mesos i els problemes de Rodalies es van repetint un dia rere l'altre. Quan no és un all és una ceba, i així anem passant el temps. Ens diuen que s'està invertint més que mai, i evidentment no veiem els resultats. Podem confiar que els nostres nets potser ho veuran. El que no ha millorat, i hem de donar totes les culpes a l'actual govern català i les companyies RENFE i ADIF, és la comunicació. Continua havent-hi una manca de comunicació i atenció a l'usuari que no té excusa.

Avui llegia les declaracions del senyor Manuel Nadal que reconeixia que no havien estat prou àgils ni encertats a l'hora de comunicar, en l'episodi d'anada i tornada a les terres de l'eclipsi total. Però no n'hi ha prou de lamentar-se i assumir els errors. Cal exigir responsabilitats a les persones que tenen el deure d'informar a l'usuari, i que la seva feina i sou existeixen per aquesta raó. Si no es fa bé s'han de depurar responsabilitats. No pot ser que les coses passin sense que ningú se'n responsabilitzi. La ciutadania, i en aquest cas els usuaris, es mereixen una bona gestió i la informació és bàsica per acompanyar-los davant dels problemes que apareixen. Alguns problemes previsibles i d'altres no, però mai pot faltar la informació a l'instant, per evitar que la gent se senti deixada de la mà de Déu.

Informació incompleta?

Alguna vegada hem sentit a dir que hi havia un excés de notícies, sobretot amb l'arribada de les xarxes socials. Sempre he cregut que l'abundància de notícies no era mai un problema. En tot cas el problema és la incertesa sobre la veracitat d'allò que llegeixes o, en el cas que avui comento, si hi ha tot el que passa o la informació rebuda és incompleta.

El diari ARA es feia ressò del mapa que et permet localitzar els refugis climàtics que pots tenir a tocar de casa. Un mapa que el proporciona el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Si hi entres pots veure tota mena de refugis, siguin edificis climatitzats o espais ombrívols i frescos.

La notícia pot ser interessant, sobretot per aquelles persones que la seva casa no està prou preparada per afrontar aquestes calorades que patim des de fa una bona colla de setmanes. Perquè ja no es tracta d'una onada de calor, sinó d'una temporada ben llarga de temperatures que en diuen fora de la normalitat, però que aviat haurem d'assumir com a normals.

Dic que podria ser una notícia interessant si reflectís bé la realitat, però temo que no sigui així. Les preguntes que em faig són: Com ha obtingut el Departament d'Interior les dades per poder confeccionar aquest mapa? S'ha assegurat que es relacionaven tots els refugis declarats als municipis catalans? 

Puc entendre que algun municipi no disposi de cap refugi climàtic, però m'estranya que això succeeixi a molts municipis catalans, i poso en dubte l'efectivitat de l'esmentat mapa quan veig, per exemple que a la meva vila no hi apareix cap refugi climàtic, quan em consta que el nostre Ajuntament n'ha relacionat uns quants. I és aquí on em pregunto novament: És culpa del nostre Ajuntament que no ha comunicat les dades al Departament d'Interior de la Generalitat, o bé el govern català ha estat poc curós a l'hora d'exposar el mapa, sense tenir la seguretat que tots els municipis hi han dit la seva?

L'exemple d'avui és una demostració que totes les notícies que rebem les hem de contrastar, fins i tot aquelles que ens venen de diaris que considerem seriosos i que ens diuen que les han tret de fonts gens sospitoses de no ser eficients, o sí?

Fora plàstics!

Si heu viatjat una mica segur que haureu vist imatges de camps propers a grans ciutats farcits de plàstics. Em venen a la memòria imatges de Turquia i també d'Egipte i el Marroc. El vent s'emportava tota mena de plàstics que cobrien gairebé la superfície de terreny que voltava les principals ciutats. Però, i a casa nostra?

El plàstic és el gran protagonista de la nostra brossa diària. Ni les empreses són curoses a l'hora d'embolicar els productes ni nosaltres a l'hora de comprar-los. Potser no veiem aquelles imatges que us comentava, però només cal que fem una passejada pels nostres carrers i places i ens adonarem de la quantitat de plàstic que hi trobarem.

Avui ha entrat en vigor una normativa europea que intentarà reduir, de manera progressiva i massa lenta al meu gust, la quantitat de plàstic a la nostra vida diària. L'èxit de la mesura vindrà condicionada per la voluntat de la indústria, dels consumidors i les autoritats encarregades per vetllar el seu compliment, sancionant si cal.

La norma regula, entre altres, l'ús dels envasos monodosi i el reciclatge dels envasos de plàstic i les ampolles de begudes d'un sol ús. Ja fa molts anys que hi ha països, com Noruega, que es bonifica el retorn de les ampolles. L'estímul de recuperar uns diners, fa que no te'n trobis a cada cantonada, sigui perquè el consumidor s'encarrega de retornar l'envàs, o perquè hi ha persones que els recullen per poder tenir uns guanys fàcils.

De sistemes n'hi ha i no cal ser extremadament enginyós. El que acostuma a faltar és la voluntat de fer bé les coses i pensar-hi una mica. Potser amb l'entrada en vigor d'aquesta norma veurem alguns resultats, i ens estalviarem de veure segons quines imatges dels nostres carrers. El procés serà lent, i caldrà que els nostres dirigents vetllin perquè tothom compleixi de la seva part. Estem massa acostumats a aprovar normes i reglaments i molt poc a fer-les complir.

Dolor a Colòmbia

Ahir coneixíem la notícia del terratrèmol de Colòmbia amb un balanç provisional de més de 200 víctimes mortals. Cal, però pensar que som a vint-i-quatre hores dels fets i que hi ha molta feina a fer i són moltes les persones desaparegudes que podran incrementar el nombre total de morts.

Aquest mateix estiu Veneçuela va patir uns terratrèmols amb el resultat de més de sis mil víctimes mortals. Una xifra que no té res a veure amb les dades que rebíem els primers dies després de la catàstrofe. És per això que cal ser molt cauts a l'hora d'arribar a conclusions.

Aquests són els fets, i que em serveixen per recordar que les tragèdies que vivim en la distància tenen una durada molt curta a la nostra ment. Avui recordem que Veneçuela va patir un terratrèmol perquè ho hem recuperat a través de la tragèdia de Colòmbia. Els veneçolans encara pateixen la tragèdia i nosaltres ja ni ho recordàvem. 

Té tot el sentit del món entendre que no podem estar al dia permanentment pendents de tot el que ha passat i està passant al món, però sí que ens ha de servir per recordar que no només existeix allò que ens comenten. Hi ha guerres més enllà de l'Iran, Palestina o Ucraïna. Aquests tres territoris són molt presents a les nostres televisions i diaris, però n'hi ha d'altres que s'han eternitzat i nosaltres hem girat full.

No es tracta tant d'amargar-nos l'existència com d'adonar-nos que hem d'agrair tot allò que tenim. Som uns privilegiats que també rebem patacades, però obrim bé els ulls i adonem-nos de quina és la nostra realitat. Tot és millorable, però hi ha fets que ens superen i persones que reben contínuament.

El perill de l'eclipsi

No vull ser negatiu i només trobar pegues a les coses, però sí que convé prendre totes les mesures possibles per no haver de lamentar danys irreversibles. Arran de l'eclipsi de sol d'aquest dimecres, les autoritats sanitàries ens han advertit del perill que representa mirar-ho sense prendre precaucions. No es pot mirar directament, sinó que cal utilitzar les ulleres pertinents. Ho són totes?

La por d'alguns és tenir la certesa que aquelles ulleres que ens han venut o regalat compleixen fidelment amb tots els requisits per assegurar-nos que no patirem cap lesió ocular. Ens diuen que no podem utilitzar unes ulleres qualssevol. Que han d'estar homologades, i ens donen la referència.

Avui, però, he llegit la notícia que s'han retirat sis models d'ulleres perquè no són segurs i poden provocar lesions oculars. Segons diu el diari, tots sis models tenien el mateix defecte, amb un filtre massa fosc que podia provocar que l'usuari es tragués les ulleres en algun moment, per veure-hi millor. 

Haig d'entendre, perquè no ho he vist en el redactat de la notícia, que es tractava de models d'ulleres homologats i que per això estaven a la venda. N'hi ha d'altres, que no estaven homologats i que els han retirat abans que algú els pogués comprar. Qui no et diu que no n'hi haurà moltes que no t'asseguren la protecció? T'arriscaràs? Com en podem estar segurs?

Probablement, el més segur serà mirar-ho a la televisió, però és evident que l'efecte no és el mateix. A casa n'hem parlat i hem quedat que sortirem al carrer per veure la sensació de l'enfosquiment momentani, però procurarem no caure en la temptació de mirar el sol. Aquesta visió la podrem veure i reveure tantes vegades com vulguem a través dels canals televisius, i ens estalviem haver de lamentar una imprudència o haver estat víctimes de l'especulació d'uns subministradors d'ulleres falses.

Tret d'una conversa

Divendres parlava que s'havia de legislar bé, arran de la decisió del Consell General de Garanties sobre les vulneracions que es consideraven en el projecte de llei que impulsaven els partits catalans que varen donar suport al govern socialista i que està, de moment, aturat. Una llei que pretenia limitar la compra d'habitatges amb finalitats especulatives. 

Ahir, mentre sopàvem al carrer amb uns amics i convidats, va sorgir una conversa que em va semblar interessant i he anat a buscar-ho per Internet. Es tracta d'un projecte de llei que pretén, entre altres coses, trencar algunes limitacions a l'hora de convertir locals de planta baixa en habitatges. En general, la llei que es vol portar al Parlament té la voluntat de facilitar la construcció de nous habitatges davant la problemàtica existent i que n'he parlat a bastament.

La gràcia d'aquesta llei estaria a permetre als municipis, per acord de ple, la conversió de locals en desús en habitatges, sense tenir en compte els límits de densitat de població dels edificis o zones afectades, i no havent de modificar el POUM, que és prou complicat.

La idea la veig interessant, sobretot quan limita els metres quadrats mínims per evitar habitatges superpetits, per sota del que permet la llei actual. S'ha de dir, però, que una inspecció exhaustiva de la realitat dels habitatges actuals, ens donaria més d'una sorpresa. 

Caldrà veure que la llei que es proposa estigui ben plantejada, tingui clar totes les casuístiques i que no ens trobem que s'hagi d'enretirar per algun defecte de forma. També és important observar quines són les condicions d'aquests baixos, sobretot pel que fa a la ventilació. Em consta que actualment hi ha antics locals que s'han convertit en habitatge que l'única sortida exterior és la porta d'entrada. Cal estudiar bé què es deixa construir i què no. Hem d'evitar que, amb les ganes d'augmentar el parc d'habitatges, estiguem permetent infrahabitatges.

No ens podem oblidar del manteniment

Avui m'he fixat en la notícia que informava del canvi en el servei de manteniment de l'accessibilitat a la línia de tren de Rodalies, quant a escales mecàniques i ascensors. És cert que en els darrers anys llegíem, de manera continuada, queixes dels usuaris de Rodalies perquè els ascensors no funcionaven. A l'estació de tren d'Arenys de Mar no hi ha escales mecàniques, però sí ascensors, i aquests han estat llargues temporades sense funcionar.

Segons la notícia, la consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha donat les xifres de funcionament dels ascensors i escales mecàniques, comparant-les amb les de l'any 2025. Segons diu, s'ha passat del 65,6% al 95,31%, pel que fa a les escales mecàniques, i del 66,8% al 85,46%, pel que fa als ascensors en funcionament.

Realment, que només el 66,8% dels ascensors estiguessin funcionant l'any passat és una vergonya que algú n'hauria d'assumir la responsabilitat. Ara, sense ser una situació òptima, si les xifres que ens donen són les correctes, podem afirmar que el salt qualitatiu és important. El manteniment, en equipaments i infraestructures és bàsic i durant massa anys l'administració pública de torn se n'ha oblidat o bé hi ha dedicat pocs esforços.

Podem culpar l'empresa concessionària del manteniment d'aquests elements imprescindibles per a l'accessibilitat de les persones amb problemes de mobilitat, però les empreses Renfe i Adif, i els governs de la Generalitat i de l'Estat, en són igualment culpables. Construir i oblidar-te del manteniment és un error que no té excusa. I ara podríem preguntar-nos què està passant amb la xarxa viària, on l'eliminació dels peatges ha fet que el manteniment recaigui en l'Estat o la Generalitat?

És important que a partir d'ara, que tenim unes xifres millorables, però que no tenen res a veure amb el que passava, el govern vetlli perquè el manteniment sigui efectiu i eficient, i que paral·lelament a les millores que s'han d'aplicar per al bon funcionament de la xarxa ferroviària, no es descuidin del manteniment dels ascensors i les escales mecàniques.

Si us plau, fem bé les coses!

En més d'una ocasió he demanat des del meu blog que els nostres legisladors s'hi pensin dues vegades abans de tirar endavant una llei per evitar que quedi en no res. No n'hi ha prou amb tenir la majoria necessària per aprovar lleis, sinó que alhora cal fer-les bé. Cadascú defensa els seus principis i contra això no hi ha res a dir, però el que no pot ser és que es facin malament i de pressa, amb les conseqüències que això comporta.

Avui en parlo arran de l'informe emès pel Consell de Garanties Estatutàries amb relació a la llei que es volia aprovar de manera urgent, amb el sistema de lectura única, no fos cas que se'ns covés l'arròs. En aquest cas, tot i la suma suficient de PSC, ERC i Comuns, no es va arribar a votar, perquè Junts i PP varen demanar de portar-ho al Consell de Garanties Estatutàries, i els seus membres han anat també molt de pressa a informar. I han informat de manera negativa i per unanimitat.

Les decisions de l'esmentat consell no són vinculants, però quan són tan concretes i entenedores no se'n pot prescindir i espero que els partits que volien aprovar la llei se n'adonin i, com a mínim, modifiquin tot allò que els diuen que vulnera el dret a la propietat privada, a l'herència i a la llibertat d'empresa, i que a més envaeix competències que són exclusives de l'Estat. 

Entenc que els partits que ens governen i els seus aliats, estiguin preocupats per la manca d'habitatges i l'especulació que se'n fa. Estem d'acord que no es pot jugar ni especular amb un bé tan necessari i que, encara que sigui pura expressió escrita, queda referit a la Constitució. Una altra cosa és obsessionar-se i no estudiar a fons la manera de resoldre-ho sense haver d'atacar a ningú, i encara menys a aquelles persones que no en tenen cap culpa.

El problema de l'habitatge hi és i cal resoldre-ho. No és fàcil i la solució màgica no existeix. Cal treballar, i això contempla l'aprovació de lleis que ho regulin, però s'ha de fer bé. Atacant el fons de la qüestió, i una bona manera és construir habitatges socials i de lloguer assequible, cosa que fins ara s'ha fet molt poc, i no permetent que els habitatges de protecció oficial acabin al mercat lliure de l'habitatge. Hi ha molt a fer, però s'ha de fer bé!

Ara va de bo?

En el ple municipal extraordinari del 26 d'octubre de 2011 es va aprovar una moció, amb 15 vots favorables i 2 en contra, en què es deia: "la variant ha estat llargament reivindicada per totes les forces polítiques de la nostra vila des de fa molts anys".  Amb els següents acords: 1- Que el Ple es referma en la necessitat de construir la variant de Valldegata per connectar la N-II amb la C-32 i desviar l'antiga B-511 del nucli urbà. 2- Reclamar a la Generalitat que executi l'obra sense demora.

Han passat gairebé quinze anys i llegim al web de Ràdio Arenys que enguany la Generalitat licitarà el projecte de construcció de l'esmentada variant. No pretenc analitzar aquí tot l'històric que ha fet que no sigui fins quinze anys després que sembli que la cosa va seriosament, però sí que vull apuntar alguna dada.

El 13 d'abril de 2010 el conseller Joaquim Nadal va anunciar que aquell mes d'abril es licitaria l'obra de la variant de Valldegata. Cinc anys abans, el 15 de juliol de 2005, llegíem al web municipal que l'alcalde d'Arenys de Mar s'havia reunit amb el director general de carreteres, que li havia anunciat que el mes de setembre d'aquell any es trauria a informació pública el projecte de la variant, i tots ens en felicitàvem.

I em quedo amb l'alegria dels membres del primer consistori de l'època democràtica, per allà el 1979, gairebé cinquanta anys enrere, que es felicitaven per haver aconseguit la construcció de la variant.

Segur que hi ha hagut prou entrebancs i discussions que n'han paralitzat les obres. No tothom ho veu bé, sobretot tenint en compte que existeix una carretera que travessa el polígon industrial, i que al capdamunt no hi ha sortida en direcció nord. El cas és, però, que s'han omplert diaris i pàgines web parlant de la imminència de la seva construcció i el més calent és a l'aigüera.

Aquest embolicar la troca és el que genera desafecció i desconfiança, i serveix que discursos populistes, sense cap base, tinguin gran acceptació, només pel fet d'anar en contra dels partits polítics que ens han governat en un moment o altre de la història. No ens deixem enganyar, però posem-hi de la nostra part!

Hi ha ganes de resoldre les coses?

La primera pregunta que ens hem de fer és si hi ha ganes de resoldre les coses o prioritzem l'ego, i l'ambició personal o de grup. Dirigir un país no és fàcil. Encara que tinguis molta capacitat de lideratge i suport no tens tots els elements a la mà per aconseguir fer-ho del tot bé. Cal esforç, voluntat, dedicació i recursos. Aquests acostumen a ser escassos i cal prioritzar. Què és el més urgent? Què és el que arribarà a més gent? Què podem fer per aconseguir els objectius que ens hem proposat?

I per què ho dic tot això? Doncs resulta que a vegades sents segons quins comentaris que et sorprenen. Que un dirigent proposi anar tots d'acord per resoldre els greus problemes que ens afecten no hauria de ser un acudit espontani, sinó la norma. Resoldre les dificultats de trobar un habitatge digne per a moltes persones, no és un tema senzill a resoldre en una sola legislatura. Aconseguir posar ordre en el Departament d'Ensenyament, tampoc és cosa de quatre anys. I per això és tan important el consens de totes les forces polítiques.

No es tracta de saber si tens majoria absoluta o un pacte de govern per a quatre anys. Quan es tracta de temes de llarg recorregut, cal el màxim consens, perquè la vida dona moltes voltes i les dificultats per resoldre segons quins temes necessiten el treball conjunt de tothom, des de totes les perspectives, ideològiques i pragmàtiques. Perquè no tenim tots els coneixements ni tampoc tota la raó. 

El sistema polític que regeix el món occidental es basa en els partits polítics, els quals s'esforcen per agradar i obtenir el màxim nombre de vots per poder governar. És totalment lícit, però no podem oblidar que els grans temes de país, de poble, de barri, els hem de resoldre entre tots. Pensem el que pensem, perquè el món és divers i tots ens hi hem de sentir representats.

A veure si som capaços d'asseure'ns a una cadira, parlar i, sobretot, escoltar. Després les majories obraran, però que sigui sempre després d'un extens debat, sincer, sense protagonismes estèrils i amb ganes de millorar la vida de com més gent millor.