No estem acostumats a les altes temperatures ni a la humitat que incrementa la sensació de calor. Permeteu-me que avui enllesteixi ràpidament el post i em posi a la fresca. Bona Festa Major!
Les imatges que ens arriben no es donen seguretat. Temem trobar-nos en situacions violentes, i ens ho han dit per totes bandes que els agressors, aquells que ens poden fer mal, si arriben a ser detinguts, poc després tornen a actuar lliurement. Segur o molt segur que mai no viurem cap situació de violència, però malgrat tot, tenim por.
Com podem revertir aquesta sensació d’inseguretat? Hi ha alguna cosa que els nostres representants polítics puguin fer per millorar-ho?
No vull caure en l’error de pensar que a altres països això no passa, però la fama que està agafant Barcelona amb els robatoris i intimidacions als seus carrers no té res a veure amb el que s’explica de ciutats franceses o angleses. No em detindré a fer comparacions, però feu l’exercici de sortir a l’estranger i parleu de Barcelona. No només us parlaran del Barça o la Sagrada Família. Les estirades de bolsos i carteres i potser coses més greus sortiran a la conversa.
Em crec la policia quan diu que els delictes han minvat, però no podem amagar que la sensació d’inseguretat persisteix.
Fa pocs dies, arran de l’incendi de les Gavarres, comentava la tristesa de veure cremar els nostres boscos, però també habitatges. Aquests darrers dies s’han encés nous focs a diferents parts del territori. L’excessiva calor hi ajuda, però les persones no som prou curosos en les nostres actuacions, per no parlar dels delinqüents, els incendiaris.
Ens han dit que tenim a sobre una nova onada de calor i, per tant, seria bo que extreméssim la vigilància a l’hora de realitzar activitats susceptibles de produir espurnes, i al mateix temps evitar cops de calor i assolellades innecessàries. Hem de procurar que les persones de certa edat i els nadons no estiguin exposats al sol ni en llocs excessivament calorosos. Confiem que no tingui una llarga durada, però entretant no abaixem els braços.
Avui m’ha passat quan algú deia que una trucada del president dels EUA al president de la FIFA havia aconseguit anul·lar la targeta vermella a un jugador nord-americà. Era un acudit massa dolent i gens creïble. La meva sorpresa ha estat quan llegint les notícies del dia, el diari ARA es feia de ressò d’aquesta notícia. No m’ho podia creure!
Us confesso que no vaig a favor de cap equip del mundial, i si els millors són els dels EUA, endavant, que guanyin el mundial, però que sigui possible que la trucada d’un president d’un Estat interfereixi en les resolucions de la competició és molt greu. Estic convençut que a un altre president d’un altre Estat no li haurien fet cas.
La prepotència del president nord-americà s’alimenta de persones com el president de la FIFA o la senyora Ursula von der Leyen, i molts d’altres dirigents polítics incapaços d’enfrontar-se a un bocamoll amb molt de poder, però que actua al marge de l’ètica i la moral. Mentre hi hagi gent tan dèbil i dependent dels poders fàctics, personatges com Trump s’aniran reproduint.
En el cas del barber de Sants, segons declara ell mateix, és perquè a casa s’avorreix. Hi ha moltes persones que s’han fet un tip de treballar durant tota la seva vida i no han tingut ocasió o no els ha interessat complementar la feina amb activitats de lleure o aficions.
Al meu barber no li he demanat mai, potser per no semblar indiscret o, de manera més egoista, per no despertar-li la idea de jubilar-se i haver de buscar-me un nou barber. Ell segur que no s’avorreix a casa i li agrada jugar a tennis, i estic segur que té altres aficions, al marge de sortir a passejar amb la seva esposa.
Ambdós barbers, pel que sembla, tenen en comú que no tenien intenció de dedicar-se a tallar cabells, pero ho han fet durant molts anys i encara ho han, i han gaudit de la seva professió. Treballar de gust i professionalitat hauria de ser l’objectiu de tots i, aconseguir-ho fa feliç a qualsevol que s’ho proposi.
Ahir va ser un dia tràgic per una part del nostre país, però de rebot per a tots nosaltres. Quan es produeixen incendis com el d’aquest divendres tots ho lamentem encara que hi ha els afectats directes que ho pateixen, per la intensitat que viuen durant tot el procés per apagar les flames o ja per la pèrdua de l’habitatge i propietats.
Hi ha, bàsicament, tres causes que originen els incendis i al nostre país les hem patit de totes maneres. Hi ha les causes naturals, com podria ser un llamp; per distracció o inconsciència, quan es realitza una activitat de risc, i les accions volgudament incendiàries, que només poden ser causades per una persona malalta, per un desgraciat.
Fa poc dies varen enxampar un incendiari al Maresme, que va ser detingut. En aquestes circumstàncies, ja em perdonareu, jo seria molt contundent. Ahir, tot fa pensar que va ser culpa d’una negligència d’un treballador d’una empresa concessionària del manteniment de carreteres. Això no és el mateix, però realitzar una activitat prohibida precisament pel risc de causar un incendi és una temeritat. No estem parlant d’un incendiari, però sí d’un inconscient.
Mentre escric aquest post la informació que tinc és que els bombers han estabilitzat el foc, però els veïns segueixen confinats. S’han cremat més de 2.300 hectàrees i han cremat habitatges. Espero i desitjo que ben aviat les persones que ho han viscut de prop vagin recuperant la normalitat, encara que no puc pensar que aquells que han perdut l’habitatge es recuperin fàcilment. No és qüestió només de diners, que té molta importància, sinó també de sentiments, de records, de moments viscuts que de cop i volta s’alteren tràgicament.
De tot n’hem d’aprendre la lliçó i en aquest cas hauríem de ser més conscients de les conseqüències d’una acció desafortunada en el pitjor moment.
Massa temps abandonats i la responsabilitat és de l'Administració, en aquest cas de Ports de la Generalitat. I tornem al problema dels pobles costaners com el nostre, que tenen el territori repartit entre administracions i institucions públiques, que viuen lluny d'aquí i no passen la vergonya que passem tots els arenyencs.
Hi ha moltes coses a solucionar i millorar, però n'hi ha algunes que no tenen remei. Quan entrem en el món de les competències ja hem perdut. Això és meu i allò altre també, i allò de més enllà és de tal altra administració... No podem posar les mans al foc, però cal entendre que la proximitat resoldria moltes coses i permetre que les competències siguin administrades de prop milloraria la situació.
Si els locals del Port estan buits i abandonats és responsabilitat de la Generalitat. Si no es neteja bé aquell espai, també. Si al voltant de les vies del tren estan plenes de brossa, és responsabilitat de Renfe o Adif, ja no sé de qui, de netejar-ho, i si al capdavall de la Riera està taponada de sorra és l'Agència Catalana de l'Aigua qui se n'ha de preocupar. Ho fan? Se'n preocupen?
L'administrat sempre rep sigui de qui sigui la competència, i l'administració local, la més propera als vilatans, és l'ase dels cops. No ens cansarem de dir-ho, però estigueu segurs que això no ho arreglen.
Segurament que em perdo perquè no domino gaire, per no dir gens, tot el territori al voltant de Barcelona i l'aeroport i les diferents línies ferroviàries i de metro que hi circulen. Tinc clar que la connexió amb l'aeroport s'ha de millorar, perquè no és la ideal. Recordo que fa anys podies anar d'Arenys de Mar a l'aeroport sense haver de fer cap transbord. Avui això no és possible i, per tant, tot el que sigui facilitar l'accés crec que és bo. És cert, també, que s'ha de fer ben fet i no sempre es prenen les millors decisions.
La crítica que es fa és que el territori ja està prou trinxat i que es prioritzen trams per sobre d'altres que són molt usats i tenen moltes deficiències. És cert que cal arreglar allò que tenim abans de crear-ne de noves, però mantenir una connexió a l'aeroport com tenim ara no és la millor opció.
Segons la informació que he llegit, la crítica es basa que aquesta inversió és innecessària perquè ja hi ha altres maneres d'anar a l'aeroport, i que es pensa més en els turistes que en la gent que viu i treballa a l'àrea. Potser sí que hi ha altres maneres i jo les desconec, però en aquests moments, si vols viatjar amb avió i vius a Arenys, amb transport públic no és fàcil, sobretot si vas carregat de maletes.
Em passa el mateix que en el cas de la construcció d'autopistes que trinxen el territori. Què és millor, tenir un entorn natural ben protegit i difícil d'accedir o bé obrir carreteres per anar-hi? Penso que tot és bo si es fa bé, i si no que els ho preguntin als habitants del nord d'Europa, amb fiords, muntanyes i volcans, amb una xarxa de carreteres accessible i ben muntada, sense que la natura n'hagi rebut les conseqüències.
A veure si a mesura que es vagi parlant del tema, ja que parlen de finals del 2027 i començaments del 2008, ho veig més clar i ho acabo d'entendre.
S’agraeix assistir a actes com el d’aquest capvespre d’estiu, en plena onada de calor. I pensar en la il·lusió i les hores d’assaig dels i de les cantaires. Desenvolupar la sensibilitat, en aquest cas musical, és un exercici de bona pràctica poc habitual, però molt necessari.
I la Memi presenta cada peça, amb unes explicacions ben documentades i pedagògiques, i això és interessant perquè no es tracta només de tenir les orelles atentes, sinó també la ment perquè sapiguem d’on ve tot. Les coses, i en aquest cas les cançons, no neixen per generació espontània, sinó que formen part de la història i és bo conèixer-la. Neixen i es transformen fins a arribar als nostres dies.
El pati del Calisay, que acostuma a jugar el paper de lloc de pas per anar a algunes de les sales de l'equipament cultural arenyenc, avui és protagonista de la vetllada musical, i us haig de dir que fa goig de veure.
Gaudim, doncs, de la música. Moltes gràcies per la bona estona que estem passant!
Ho explicava fa pocs dies i avui escoltava comentaris al respecte amb una frase que potser és més entenedora que no pas parlar de macroeconomia, com feia jo. Ens parlen del producte interior brut (PIB) i donem per entès que tothom sap de què va. En realitat es tracta de veure si de l'augment de la producció se'n beneficien les famílies o en el repartiment acaba arribant menys del compte.
El tema està molt lligat amb immigració, que tothom hi diu la seva i alguns de manera despectiva i xenòfoba, i amb la productivitat de les empreses i el nivell salarial. Tot això va de bracet. Ens falta mà d'obra i necessitem persones que vinguin d'altres països. Necessitem també millorar la productivitat i al mateix temps incrementar els salaris.
Si arriben més persones a viure al nostre país, serem més a repartir i el creixement del PIB caldrà que vagi d'acord amb aquest augment de la població. Si creix per sota, serà quan ens adonarem que les famílies no en treuen res que el PIB creixi.
Avui escoltava un membre del govern català reconeixent que els salaris són massa baixos. Ahir, per anar posant exemples, una persona de Bonn ens comentava que aquí la benzina era molt més barata. Li havies de fer notar que els nostres salaris estan molt per sota dels seus. Tot depèn del poder adquisitiu de les famílies i el nostre és molt baix.
És important, doncs, tenir molt clar que les dades no tenen cap sentit si no les analitzem de manera conjunta. Hem de planificar bé el nostre futur, tenint present la població, la productivitat, la qualificació professional i els salaris. Si ens descuidem d'alguns d'aquests elements és quan tot trontolla i el resultat no s'ajusta a la realitat. Hem d'insistir als nostres dirigents polítics que ni ens poden enganyar ni caure ells mateixos en l'engany.
Tenim molt clar que el tema de l'habitatge és avui un dels més comentats i al mateix una de les principals preocupacions de la societat. Tot el que es faci per aconseguir facilitar l'accés a l'habitatge serà benvingut, però cal fer-ho bé i analitzar a fons les conseqüències de segons quines decisions o lleis proposades.
Si tenim escassetat d'habitatges i un excés de demanda, el mercat farà que els preus s'encareixin. Si no hi volem intervenir, les persones amb poc poder adquisitiu ho tindran magre per poder accedir a l'habitatge. Si creiem en la intervenció de l'Estat, caldrà analitzar quines són les millors mesures a tenir en compte per aconseguir que hi hagi més gent que pugui accedir al seu habitatge, un dret reconegut per la Constitució.
Hem vist fracassar moltes lleis aprovades o proposades al Congrés de Diputats, i ens hauríem de preguntar per què. L'article de Fernando Trias de Bes, avui a l'ARA, és interessant perquè manifesta clarament l'error d'incidir en el preu de l'habitatge. El darrer paràgraf del seu article és clau per entendre el problema, i per això el reprodueixo: "La política d'habitatge necessita augmentar l'oferta, donar seguretat jurídica i mobilitzar sòl. Posar un topall als preus ensorra l'oferta. Era de manual. El problema persisteix.".
I és aquí on em qüestiono la capacitat dels nostres representants polítics, siguin a govern o a l'oposició per prendre segons quines decisions o opinar al respecte. Considero que o bé van mal assessorats i no es refien dels professionals que hi entenen, o és que només juguen a fer política ideològica, sense un fonament lògic i intel·ligent.
