Falta coherència

Estic molt d’acord amb les mostres de solidaritat. Només faltaria! Quan algú passa per un mal tràngol el que hem de fer és posar-nos al seu costat i procurar ajudar-lo en tot el que faci falta. Si convé sortirem al carrer i ens manifestarem.

Cal, això sí, no deixar-nos prendre el pèl. Que no ens manipulin! Avui som víctimes propícies a la manipulació. A actuar com titelles moguts per uns fils invisibles al servei d’uns quants. Dels que ostenten el poder, i no precisament el polític.

I cal ser tots plegats una mica coherents. No s’hi val agafar criteris diferents de conveniència. I si ho veiem a venir hem de ser més espavilats que els altres. I ara entro al detall.

Comprenc el patiment i la situació en què viuen els ciutadans de Ceuta. No ho voldria per a casa nostra. Si ja és difícil posar ordre entre nosaltres, com ha de ser tenint tantes persones malvivint als carrers i platges. Dit això, no podem caure a la trampa de segons quins grups polítics que aprofiten qualsevol excusa per atacar els adversaris.

No es polititza el futbol. Potser per això prohibeixen les estelades al camp, i les samarretes amb text explícit? Què va passar aquest dimarts al camp de futbol del Real Madrid? Que uns jugadors varen boicotejar el lluïment de les samarretes en solidaritat als ciutadans de Ceuta? Era realment aquesta la voluntat dels organitzadors o bé se’ls en fot els ciutadans i el que busquen és desgastar el govern?

Es pot anar en contra del govern. I tant! Però siguem clars i no utilitzem l’esport i encara menys uns ciutadans que s’ho estan passant malament.

Treure camions de les carreteres

Avui he llegit un article a l'ARA on parla de la voluntat del govern català d'eliminar camions de les carreteres. Hi ha massa camions! Anem tard, però a veure si avancem una mica.

Com podeu veure, a l'enllaç que us he adjuntat, la solució demana augmentar el transport de mercaderies per tren. Un fet que no sorprèn a ningú. Només has de mirar cap a Europa i te n'adones. Allà, tenen a més l'avantatge dels rius navegables, que són molt utilitzats, i que aquest estiu han estat motiu de preocupació en veure la reducció del seu cabal.

L'article explica molt bé el plantejament, fent notar que no només es tracta de millorar les vies, sinó que també cal crear noves terminals amb tècniques que facilitin l'accés dels camions al tren, d'acord amb les possibilitats actuals. No continuo amb detalls perquè allà ho veureu millor.

En tot cas l'article em serveix per recordar, una vegada més, el desmanec dels nostres governs a l'hora de planificar el futur. La impressió que tens és que només es treballa per anar resolent els problemes que es presenten amb una manca de previsió que fa feredat. Alguna vegada he dit que la capacitat d'un polític és la seva resposta ràpida, eficient i concloent davant de les emergències. No tothom és capaç de resoldre allò que no esperaves, però un govern que no planifica el futur, i no busca la solució a allò que caldrà demà, és un govern inútil i que ens provoca un endarreriment més que evident.

I l'altre punt a comentar és la dependència del govern estatal i els seus organismes públics que estan més pendents de la centralitat i control global de la mobilitat que no pas de treballar per a l'eficàcia, desbloquejant colls d'ampolla absurds, no tant per desconeixement com per malícia. I aquí els governs catalans s'hi han topat una vegada i una altra, fins i tot quan el color polític ha estat el mateix. 

El final de l'article és una mica decebedor i està en la línia de la misèria d'aquest país. No sé si ens falten idees o les ganes de controlar-ho tot fan que no avancem al ritme que caldria. És fotut adonar-se d'aquesta mediocritat.

Per què ens fa por l'extrema dreta?

Quan analitzem els resultats electorals d'un land o país europeu i ens adonem que l'extrema dreta no ha guanyat o fins i tot ha retrocedit, com sembla haver passat ahir diumenge a Suècia, respirem una mica alleugerits. Per què? Per què ens fa por l'extrema dreta i, per exemple, no ens passa amb l'extrema esquerra? Serà que els primers tenen moltes possibilitats de governar i, en canvi, els altres són poc més que testimonials?

Jo crec que la cosa va per aquí. A ningú se li acudeix pensar que a un país europeu pot guanyar l'extrema esquerra i a partir d'aquí capgirar la política d'aquell estat. Contràriament, tots temem l'auge de l'extrema dreta i que pugui marcar la pauta a seguir pel govern de torn, si és que no acaba sent ella la que governa. I ho temem perquè tenim experiència, no precisament a Catalunya, però sí molt a prop. I veiem les orelles al llop, pensant en les eleccions generals de l'any vinent.

I ens preocupa pel seu discurs xenòfob, contrari a la diversitat. Ens preocupa per la manca de respecte a tots els humans, sigui quina sigui la seva raça, cultura, llengua i procedència. Ens preocupa que relacionin immigració amb delinqüència. Ens preocupa la possibilitat de perdre drets que hem anat guanyant al llarg del temps. Això és el que ens preocupa, i per això ens fa por.

Els catalanoparlants del País Valencià o de les Balears temen per l'ús de la seva llengua, anomenem-la com vulgueu, perquè no sembli una imposició de Catalunya. És la imposició d'una ideologia retrògrada el que ens fa témer el pitjor, i per això quan un partit polític té aquests referents, no podem obviar que forma part de l'extrema dreta, i com a tal l'hem d'anomenar.

Però no oblidem que aquests partits sorgeixen sovint quan l'ordre establert no funciona, i aquí hi tenim nosaltres la nostra part de responsabilitat. Si ens adormim sobre els llorers, passa que ve el llop i es menja les ovelles.

Treballar contra la multireincidència

En unes declaracions de l'arenyenca (de Munt) Sílvia Catà, que assumirà aquesta setmana el càrrec de cap dels Mossos d'Esquadra, manifestava la voluntat de continuar treballant com fins ara, amb especial referència als projectes contra la multireincidència i les armes blanques. Realment, són moltes les notícies que ens arriben d'atacs, a vegades amb resultat de mort, de persones multireincidents amb un ganivet a les mans.

Hem de diferenciar les dades de la delinqüència que es produeix de la sensació d'inseguretat de la població. És cert que no sempre coincideix l'evolució dels actes criminals amb l'increment de la sensació d'inseguretat de la ciutadania. Potser la policia i els nostres polítics tenen unes dades que no es corresponen amb les que s'imagina la gent. Quan una majoria de ciutadans té pot de sortir de nit, de desplaçar-se amb transport públic a segons quines hores, o dirigir-se a uns punts determinats de la ciutat, no es pot menystenir ni deixar de considerar. La sensació que es té de poder acabar sent una víctima d'un agressor, és massa important per no tenir-la en compte.

És per això que resulta esperançador que la nova cap dels Mossos d'Esquadra parli de lluita contra la multireincidència i la proliferació d'armes blanques al carrer. Massa vegades hem sentit a dir que es detenen els delinqüents, que acumulen una gran quantitat de denúncies, i que surten per la porta al cap de ben poca estona. No es tracta de tancar a tothom a la presó, però si de trobar la manera que la reincidència disminueixi.

Perquè un mal moment el pot tenir, no diré tothom, sinó alguna gent, però que una persona visqui delinquint dia rere dia, no es pot consentir i s'ha de trobar remei. Les policies hi poden fer molt poc, i fins i tot els jutges estan força lligats de mans i peus. El Poder legislatiu hauria de reflexionar sobre el tema i assumir la seva part de responsabilitat. No podem permetre que la sensació d'inseguretat vagi creixent, i que les persones que es comporten i respecten els altres, visquin amb por per culpa d'uns quants.

Vint-i-cinc anys i un dia!

Ahir recordàvem la Diada Nacional de Catalunya celebrada a Sant Boi de Llobregat, ara fa cinquanta anys, la primera que vàrem poder celebrar després del franquisme, però teníem molt presents uns fets que varen succeir vint-i-cinc anys enrere, el dia 11 de setembre de 2001, amb l'atac a les torres bessones de Nova York on varen perdre la vida unes 3.000 persones.

Hem vist imatges que esborronen. Unes imatges que ens varen impactar i fer-nos adonar de la vulnerabilitat de l'ésser humà, amb l'avenç de la tecnologia. Després sabem tot el que ha passat. La venjança nord-americana, amb el suport de personatges tan sinistres com el senyor Aznar, ens ha dut allà on som. 

La guerra continua present molt a prop de casa nostra, amb la incapacitat dels dirigents polítics i els organismes intergovernamentals de posar-hi fi. Tot allò que ens varen explicar del final de la Segona Guerra Mundial i de la lliçó apresa ha quedat en no res. L'ànsia de poder i la maldat d'uns quants fa que continuïn morint víctimes innocents, i que hi ha països on la gran majoria de la gent no ha conegut la pau.

Si el record de la Diada d'ara fa cinquanta anys ens deixa un cert regust, en veure que no hem superat moltes de les coses que ens vàrem plantejar, recordar els atacs a Nova York i totes les seves conseqüències, ens comporta un mal gust de boca i estómac difícil de suportar.

És cert que poca cosa hi podem fer la majoria de ciutadans, però hi ha una manera de viure que, com a mínim, ofereix pau i serenor al teu voltant. Es tracta de fer feliç els que estan al nostre costat, els que depenen de nosaltres o amb qui ens relacionem. No solucionarem els greus problemes del món, però ajudarem que la vida no sigui tan desgraciada per a uns quants dels nostres.

Cinquanta anys després

Avui hem celebrat la Diada Nacional de Catalunya recordant Sant Boi de Llobregat ara fa cinquanta anys. Era la primera vegada que es podia celebrar després del franquisme i la il·lusió de molts catalans es reflectia a la cara. Han passat aquests anys i és bo analitzar en què hem avançat i què ens falta per recórrer. 

No tothom pensa el mateix i trobarem persones que se sentiran frustrades perquè les expectatives eren massa optimistes i som allà on som, i d'altres pensaran que tot plegat són ganes d'embolicar la troca i que ens hauríem de concentrar en els "veritables" problemes de la nostra societat. Una societat que està anant enrere en molts aspectes, malgrat l'avenç que ningú no ens pot negar.

És trist que el discurs generalitzat continuï sent la defensa de la llengua catalana, reivindicant el dret a utilitzar-la i defensar-la davant de les traves que encara es posen. Com pot ser que després de cinquanta anys encara ens estiguem discutint per la llengua? Per una cosa tan important com és la llengua pròpia d'una nació?

A vosaltres no ho sé, però a mi m'entristeix. És una lluita constant on t'has de sentir dir segons quines coses, si defenses el teu dret a utilitzar la teva llengua, i t'has d'esforçar i lluitar perquè el català estigui respectat com a llengua pròpia del meu país.

Permeteu-me que recordi que, al marge d'institucions pròpies o foranes, que posen bastons a les rodes, tenim unes lleis que no sempre som capaços de fer complir. La normalitat de la llengua passa, en primer lloc, per utilitzar-la i no canviar-la quan algú se'ns dirigeix en una altra llengua o ens fa l'efecte que no ens pot entendre. Però també demana controlar que tots els establiments de casa nostra utilitzin, com a mínim el català per anunciar-se. Això és ben visible, i no hi ha excuses a l'hora de fer complir la llei. 

Com he dit mil vegades, morirem lluitant per la defensa del català. Cal tenir-ho clar, i admetre que és una feina feixuga que no podem defallir, però que n'estem fins al monyo!

Ha mort el fundador de la cooperativa La Fageda

La Fageda és un projecte inclusiu d'èxit que va fundar el senyor Cristóbal Colón, l'any 1982, a la Garrotxa. Si ho hagués de dir, que algú em corregeixi, el producte a fabricar tant era, l'objectiu era crear un empresa que donés feina a persones amb diversitat funcional.

De fet, a casa els coneixem pel seu iogurt, que és el que mengem diàriament, però al començament l'activitat que desenvolupaven era per encàrrecs d'altres empreses. Després varen crear la secció de jardineria i van muntar un viver forestal. I, segons he pogut veure en el seu historial, no és fins a l'any 1993 que comencen a fabricar els primers iogurts.

Si mirem tot el procés que ha seguit l'empresa ens adonem que no només ens hem de fixar en els productes alimentaris que produeixen, com són els iogurts, les melmelades, gelats i postres, sinó que cal observar tot el que han fet en l'àmbit social, residencial i terapèutic, treballant per a la inserció laboral i la formació de les persones més vulnerables.

Conec poc el projecte per entrar-hi a fons, però en tot cas voldria ressaltar un fet: L'Administració Pública té l'obligació d'estar molt present en el dia a dia, procurant que tothom tingui les mateixes oportunitats i, per tant, atenent aquelles persones que poden quedar despenjades de la societat. La societat civil també té, si més no moralment, l'obligació d'ajudar aquelles persones que la vida els ho ha posat més difícil. Cadascú de nosaltres podem col·laborar i intervenir, segons les nostres possibilitats i capacitats, però no ens en podem desentendre.

Quan veus projectes inclusius com La Fageda, amb persones al capdavant esforçant-se com el senyor Cristóbal Colón, només pots treure't el barret i dir: Sí senyor! Amb més persones com vós, el món funcionaria molt millor. I des d'aquí li agraeixo l'exemple de vida, que ens hauria de fer canviar moltes coses i actituds. Gràcies!

Aprendre a mesurar les paraules i opinions

Permeteu-me que insisteixi amb un tema que em preocupa i que ja n'he parlat més d'una vegada en aquest blog. Em refereixo a la precipitació a l'hora d'escriure opinions, idees i acudits a les xarxes socials, sense pensar-hi una mica abans i, si convé, contrastar informacions.

Hi ha moltes persones que tenen el costum d'intervenir lleugerament en debats oberts a les xarxes socials, i moltes vegades es denota un desconeixement absolut d'allò que afirmen amb contundència. Són capaces de dir que tal cosa està prohibida, quan no s'han entretingut a comprovar quina norma, llei o reglament ho dictamina. És perquè ho han sentit a dir, o potser perquè els sona que podria ser d'aquella manera?

Hi ha actuacions i fets que ens desagraden i que voldríem que estiguessin regulats i fins i tot prohibits, però no per això podem afirmar tranquil·lament que allò estigui prohibit o sancionat per unes normes que ens estem inventant o tergiversant.

Podem pensar que les paraules se les emporta el vent, i que la profusió de comentaris, banals la majoria, no ens han d'afectar, però no és així. A còpia d'anar llegint segons què, et pots acabar creient que allò que diuen és cert. Existeix l'estratègia d'insistir en un tema per aconseguir que la gent s'ho cregui, però hem de ser més intel·ligents i cauts, i quan ens fixem en el que corre per les xarxes, tenir la capacitat de contrastar-ho buscant fonts de confiança que ens puguin treure del dubte.

Mireu que en cap cas he parlat d'insults o manipulació de la gent, que també ho trobarem. Em limito avui a parlar d'aquells reenviaments que es fan sense pensar ni reflexionar, potser de bona fe, però en tot cas de manera errònia. Seria bo que abans de dir segons què, ens paréssim a buscar què hi ha de cert i si no som capaços de trobar-ho, estalviar-nos la feina de desacreditar-nos. Perquè al final, el que estem fent és deixar en evidència la nostra ignorància o mediocritat.

Avui, les mares de Déu trobades

El 8 de setembre nosaltres encara vivíem a Cantonigròs, perquè el curs escolar no començava fins a l'octubre. D'això ja fa una pila d'anys. I aquest dia anàvem a felicitar la Núria Puigdevall, perquè avui és el sant de les mares de Déu trobades. Núria, Meritxell, Queralt, Vinyet, Gleva, Tura, Bellmunt... i me'n deixo una colla.

La Núria és la patrona de la muntanya que porta el seu nom, a sobre de Ribes de Freser, junt amb sant Gil, que se celebra el dia 1 de setembre. Meritxell, la trobem a Andorra, i a la plana de Vic també hi trobem el santuari de Bellmunt, o el de la Gleva. I cada comarca té les seves, les Vinyet, les Queralt, les Tura.

Ja sé que tot això dels sants és més cosa de la gent de la meva generació que no pas la d'ara. Avui celebren molt més l'aniversari del naixement que no pas el sant, i també cada vegada hi ha més famílies i posen el nom dels seus fills que no té res a veure amb un sant o una santa. La tradició s'ha de conèixer, però no imposar, i contra gustos no hi ha res escrit.

I avui ha estat el primer dia de l'escola per a molts estudiants, que demà es quedaran a casa. Concretament, els que viuen al Garraf, al Vallès Occidental, al Baix Llobregat i a l'Alt i Baix Penedès, perquè la Generalitat ha decidit suspendre-hi les classes pel risc de pluges importants en aquella zona.

Hem passat un estiu gairebé sense ni una gota d'aigua, amb alguna rara excepció, i ara ens caurà tota a sobre. Confiem que ens respecti i no faci mal. Cal tenir les taules netes, les canals desembussades i els embornals dels carrers també. Confio que al final de la Riera la sorra no ho tapi tot, perquè aquests de l'ACA viuen molt lluny de casa nostra i no saben el perill que això comporta.

Des d'aquí la meva felicitació a totes les persones que porten el nom d'una de les verges trobades i que tinguin el costum de celebrar-ho. Ens hem d'agafar de la part positiva, que les desgràcies ja arriben soles.

Pendents de Saxònia-Anhalt

Aquest cap de setmana hem estat pendents de les eleccions al land alemany de Saxònia-Anhalt. I ho hem seguit no pas perquè ens interessi especial aquesta part del territori i la seva gent, sinó pel fet que tots els pronòstics preveien una gran victòria de l'extrema dreta que representa el partit polític AfD, amb tot el que pot significar per al futur d'Europa i concretament d'Espanya.

Perquè l'any vinent, a tot tardar, hi haurà eleccions estatals i coneixem molt bé els pronòstics i sabem que no fallaran. La dreta i l'extrema dreta ho tenen tot de cara. Sigui perquè bufen els aires favorables arreu, o bé perquè l'esquerra i els partits tradicionals i moderats, no han fet bé la feina. Ara tot són lamentacions. Ara que ja no hi podem fer gairebé res per evitar-ho.

Perquè la dreta espanyola és una dreta nostàlgica del passat i venjativa, i no una dreta civilitzada que defensi els seus per la via democràtica i participativa. I aquí hi ha el problema. L'alternança entre dreta i esquerra no seria cap drama si estiguéssim parlant de partits polítics demòcrates i dialogants. Això no passa, i per això ens fixem tant en els altres països on, la dreta, tot i comportar-se amb uns paràmetres més democràtics, està rebent batzegades per part de l'extrema dreta.

Europa veurà augmentar el pes de l'extrema dreta, no només d'aquest land alemany, sinó de la resta de lands, de França i d'altres països menys significats, però que van sumant. Espanya és l'excepció europea, però això s'acaba i no volem ni imaginar-nos com podem acabar.

Els fets de Ceuta, molt mal portats pel govern de torn, han estat una excusa per l'extrema dreta per desestabilitzar el govern socialista. El PP, sense cap mena de sentit d'Estat, s'hi ha posat d'esquena i això es paga. És una llàstima que per resoldre el futur s'hagi de passar per períodes negres que s'allarguen en el temps.