dimecres, 27 d’octubre de 2021

L'impost de les plusvàlues, inconstitucional

La decisió del Tribunal Constitucional de considerar inconstitucional l'impost de les plusvàlues és una patacada important per als ajuntaments, que són l'ase dels cops. Si una cosa queda clara des de fa molt temps és que el finançament dels ajuntaments no és suficient, i ara se li afegeix aquesta sentència.

Els ajuntaments es financen amb els impostos i taxes dels ciutadans, i amb els diners que arriben de les institucions supramunicipals. Hi ha molts ajuntaments que tenen poca recaptació dels seus ciutadans, i amb les escasses aportacions externes han de fer molts esforços per poder gestionar alguna inversió i serveis que són útils, encara que no siguin essencials.

Podríem entrar a discutir la legalitat de l'impost de plusvàlues, ja que en alguns casos no es pot justificar l'augment de valor de la propietat que s'hereta o es ven, però el que no és discutible és que els ajuntaments necessiten més finançament per poder gestionar correctament els serveis que se li exigeixen o que es deriven del normal funcionament d'una població.

És cert que hi ha serveis que es presten des dels ajuntaments que no serien considerats necessaris ni de la seva competència, però és molt difícil col·locar el llistó de què és necessari i què és un luxe. La llei és molt clara en determinar quins són els serveis que un ajuntament, en funció del seu nombre d'habitants, ha d'oferir, però tothom estira més el braç que la màniga per oferir altres serveis, potser mirant de reüll altres poblacions que els tenen en funcionament.

El control de la gestió municipal és molt difícil, sense una pressió important des del govern central, i això ha passat en més d'una ocasió, sobretot en temps de vaques magres. No es pot generalitzar, però, les imposicions de l'Estat, i aquí és on rau el problema. Ara, amb la possibilitat que desaparegui una font d'ingressos molt important, com és l'impost de plusvàlues, els problemes s'agreugen per als ajuntaments. 

dimarts, 26 d’octubre de 2021

Un partit polític de centre i sobiranista

El PDECat va rebre una bufetada en les eleccions del 14 de febrer, que el varen deixar fora del Parlament. La seva dirigent i exconsellera Àngels Chacon va treballar molt per poder evitar el que va acabar passant. L'opció que defensava o bé no es va entendre o va quedar eclipsada pel president Puigdemont.

Ara, després d'uns mesos de les eleccions, sembla que es belluga alguna cosa i s'intenta trobar una escapatòria per a un conjunt de ciutadans que no es puguin sentir motivats per cap de les forces polítiques presents al Parlament. Chacon es postula per liderar un nou partit polític, de centre i sobiranista, perquè considera que és un buit existent a l'arc parlamentari.

Chacon fa una crida als escindits de Convergència i Unió, per conformar aquest partit que pugui presentar-se en les properes eleccions amb suficient força com per sortir representada al Parlament i els ajuntaments de Catalunya. Refusa la unilateralitat i el populisme i defensa el liberalisme, una reducció d'impostos, a l'estil de Madrid, eliminant els impostos de Patrimoni i de Successió.

Més d'una vegada ens hem preguntat si el canvi que han fet els dirigents de JxCat en relació amb el pensament i manera de fer de Convergència Democràtica, ha estat entès i volgut per la majoria de votants de CIU. Segons les declaracions de Chacon, la resposta seria que no, que els votants de CIU han quedat orfes i per això cal constituir aquest nou partit polític de centre i sobiranista.

En un primer moment, Chacon ho va intentar i no se'n va sortir. Ara, amb més calma, pot planificar el futur amb més suport i més publicitat. Cal que expliciti més bé quins són els seus principis i objectius, i ho sàpiga contrastar del discurs de JxCat, per així aconseguir tenir veu a les institucions catalanes.

dilluns, 25 d’octubre de 2021

Taula, sí o no?

Tot i que les negociacions per aprovar el pressupost de l'any vinent, a l'Estat, són notícia de primera pàgina, hi ha un altre tema que a Catalunya ocupa un bon espai, i és la famosa taula de negociació i la picabaralla entre JxCat i ERC. Els primers s'han negat a formar-hi part, amb l'excusa que no volien que només hi poguessin ser consellers del govern, però a més li treuen importància i consideren que la taula de diàleg no aconseguirà res.

Aquests diferents criteris i maneres de pensar entre els dos partits del govern, no afavoreixen en res al país. Necessitem un govern fort per prendre decisions importants i sortir de l'atzucac on ens trobàvem, i barallant-se d'aquesta manera no s'aconseguirà res.

A les xarxes socials hi ha una discussió important i molts insults per ambdues bandes, per part de detractors d'un i altre partit polític. D'alguna manera els unionistes ja no són notícia, sinó que tot queda del bàndol independentista, amb un futur incert. De la mateixa manera que s'ha demostrat que la distribució entre independentistes i unionistes es mantenia en el temps, sense gaires canvis, el mateix es pot dir entre els votants de JxCat i ERC.

La CUP entretant s'ho mira per sobre les espatlles, i manté el seu perfil esperant-los venir. És molt conscient que necessiten d'ells, perquè difícilment el PSC entrarà en joc. Tot això crea molta incertesa, i cansa la gent. També a Catalunya s'han d'aprovar els pressupostos i el més calent és a l'aigüera.

diumenge, 24 d’octubre de 2021

El govern i les elèctriques

Pedro Sánchez no ha aconseguit a Europa la presa de decisions per lluitar contra l'augment del preu de l'electricitat. La Unió Europea és conscient que cal fer alguna cosa, però de moment hi dona llargues i des del govern espanyol es pressiona per no demorar-ho més.

El pols del govern espanyol amb les companyies elèctriques és fort i aquí es demostra la capacitat d'un govern progressista de fer front al gran capital, que només defensa l'obtenció dels beneficis. En això el govern socialista, amb el suport de Unides Podem, està decidit a enfrontar-s'hi, però no sabem els resultats que n'obtindrà.

És lamentable el que està passant arreu, amb uns preus desmesurats, per a un servei bàsic i imprescindible, i que moltes llars no poden suportar. I és per combatre aquesta situació que té sentit votar un partit d'esquerres, que defensi els més vulnerables, intervenint en el mercat d'oferta i demanda. És per això que s'ha de defensar una administració pública potent, amb recaptació d'impostos, per fer-hi front.

Malauradament, hem vist sovint un partit socialista dèbil i amb poca incidència per resoldre els problemes que es deriven d'un desajust provocat per deixar-ho tot en mans del mercat d'oferta i demanda. Si realment el govern actual és, com diu el seu president, el més progressista de la història, seria bo que es veiés en aquesta situació que ens trobem de vulnerabilitat greu per a molts ciutadans.

dissabte, 23 d’octubre de 2021

Repartiment de jutges

Observant com s'estan repartint els candidats al Tribunal Constitucional entre el PP i el PSOE, et mereix molt poca confiança sobre la independència dels poders Judicial i Legislatiu. Una politització de la justícia que desanima els demòcrates del país.

T'adones que la Justícia està en mans d'unes persones que juguen poc amb la imparcialitat que hi hauria d'haver, sinó que estan totalment subjectes al seu pensament ideològic i polític. Els dos partits polítics donen per entès que les persones escollides per formar part del Tribunal Constitucional, actuaran d'una manera determinada, al marge de quin sigui el tema a jutjar o decidir.

Pel que fa a casa nostra, està molt clar que sigui qui sigui el qui entri a formar part del Tribunal Constitucional, ho tenim molt magre perquè ens vagin a favor, doncs fins i tot els magistrats més progressistes van en contra. I és en aquest punt que et planteges què esperes de la democràcia? 

Les persones que defensem que el poble és sobirà, ens trobem amb l'entrebanc de les lleis i la seva interpretació, i la impossibilitat de canviar-les, perquè qui ho podria fer ha estat nomenat a dit en la defensa d'una ideologia concreta. Ho hem vist en decisions on el legislatiu ha donat per bones i el judicial les ha fet rectificar. 

La dreta, quan està a l'oposició, es val del poder judicial, que li acostuma a ser favorable, per desfer allò que aprova la majoria del Congrés de Diputats, que hi és representat el poble que els ha escollit. Aquesta contradicció no és nova d'ara, però darrerament els polítics s'han acostumat a fer-ho passar tot per la Justícia, donant-los més relleu del que seria convenient.

divendres, 22 d’octubre de 2021

El millor del món

S'ha posat de moda, o si més no jo no ho havia vist abans, declarar quin és el millor pa del món, o el millor pa de pessic, o panettone... No sé si és una manera d'entretenir-nos, o bé es busca alguna cosa més. És important millorar la qualitat dels aliments, i si concursant d'aquesta manera s'aconsegueix la millora, benvinguda sigui.

M'agradaria, però saber quanta gent hi participa, perquè ens podem trobar que siguin els mateixos de sempre, i una minoria respecte a la totalitat de productors. En aquest cas la importància del premi i del mateix concurs, seria nul·la.

També és bo conèixer la incidència que té a l'hora d'anar a comprar. Em pregunto si una pastisseria ha estat nominada com la que fa el millor croissant, si nota que la clientela augmenta i té molta més gent que hi va a comprar croissants.

I per acabar-ho d'arrodonir, seria bo saber si la matèria prima utilitzada en el concurs és la mateixa que s'utilitza cada dia, i no es fa trampa, és a dir, que llavors els clients no es trobin que van a comprar el millor pa, però que no té res a veure amb el pa premiat.

Sigui com sigui, tots plegats ens ho passem bé llegint aquest o aquell altre concurs, i ens fa feliços quan són gent de casa els premiats. Com més a prop millor, potser per anar-hi a comprar el producte premiat i valorar-ne el sabor tan exquisit.

dijous, 21 d’octubre de 2021

Impotència davant del volcà

Sempre hem sentit a dir que el foc té aturador, que l'aigua no! I això ho hem pogut observar en incendis als nostres boscos i muntanyes i inundacions per rierades o llevantades. Ara, però, contemplant les imatges del volcà de l'illa de La Palma, t'adones que en el cas dels volcans i els rius de lava que s'originen, el foc no té aturador. La lava destrueix tot allò que es troba pel camí, sense que ningú hi pugui fer res per aturar-la.

Observant què està passant a l'illa, et sents impotent i t'adones del poder de la natura i la insignificança dels humans. Un petit volcà en erupció, destrueix els paisatges, els pobles i conreus, i arruïna els seus habitants. Fa desaparèixer records i història dels seus pobladors, i fa a miques allò que amb esforç han construït al llarg de la seva vida.

I tot això passa lentament, sense poder-hi fer res, només contemplant la desaparició de les cases i conreus. Contemplant-ho passivament. Només els ha deixat escapar i sortir-ne en vida, però sense temps per refer-se.

Aquesta impotència ens ha de fer reflexionar i adonar-nos que els lligams que tenim amb la terra són febles i temporals. Evidentment que és la mort qui te'n desfà completament, però també amb vida pots deixar de posseir allò que has acumulat amb el temps.

Les imatges que les televisions ens mostren del desenvolupament del volcà de La Palma són sensacionals, sobretot si et pares a pensar que és vida que surt de dins la terra, i comences a pensar en què hi ha sota els nostres peus. Per als habitants de l'illa és una tràgica situació que els afecta directament, i això també ho hem de tenir en compte al moment de veure'n les imatges més impactants.

dimecres, 20 d’octubre de 2021

Felipe González al pas del temps

Quan penses en Felipe González t'adones de com pot arribar a canviar una persona, en la seva manera de fer i pensar, en la seva ideologia... Resulta molt trist la incoherència de prèdiques d'altres temps, amb el comportament actual. Tota persona té dret a canviar al llarg de la vida, però cal ser sincer i transparent, i admetre-ho. Crec que molts dels polítics del nostre país no són prou sincers en ells mateixos i vers els altres.

El passat cap de setmana el socialistes espanyols varen voler demostrar unitat en l'acció i el pensament, i les abraçades de Pedro Sánchez amb Felipe González voldrien il·lustrar aquesta sintonia que no han demostrat fins ara. 

Pedro Sánchez ha hagut de batallar fort per fer-se creure dins del partit. No ha tingut només oposició en la dreta, sinó que dins mateix han sorgit veus discordants, amb molt de poder, i amb ganes de fer-lo caure. S'ha de dir que fins ara, Pedro Sánchez se n'ha sortit, i la posada en escena d'aquests dies volen fer-lo fort per fer front a un PP encoratjat i amb moltes ganes d'arribar al poder.

Sap molt greu veure com al pas dels anys, l'esquerra espanyola s'ha anat desgastant i dirigint-se cap a un centre que no és res més que la renúncia a uns principis que no s'havien d'haver oblidat mai. Probablement la culpa és atribuïble a l'esforç per aglutinar el màxim de vots i no radicalitzar-se.

Avui llegia que Felipe González vol el retorn del rei emèrit. Un posicionament qüestionable, perquè el rei ha delinquit. Si més no, moralment el rei hauria de donar comptes del desfalc i la seva actuació il·legal, i per això mai ningú li hauria de fer costat. Tampoc el PSOE actual ha estat prou valent per evidenciar la seva preocupació per a una actuació corrupta, i prefereix amagar el cap sota l'ala. 

dimarts, 19 d’octubre de 2021

Agressions després d'un partit de futbol

Llegia avui la informació d'una baralla a Premià de Mar, després d'un partit de futbol juvenil, en què es varen detenir dues persones, pare i fill, i he recordat algun ambient desagradable quan portava el meu fill a jugar els partits de futbol.

L'exemple de molts pares no era gens bo per als fills. Fins i tot aquests, a vegades s'avergonyien dels seus progenitors, de la manera com s'encaraven a l'àrbitre, com l'insultaven... fins al punt d'haver d'intervenir per posar les paus.

En el cas de Premià, sembla ser que va ser després del partit de futbol, i arran de l'arribada d'un grup de joves amb ganes de provocar aldarulls, per la qual cosa es va avisar la policia per evitar problemes més greus, i alguns mossos varen patir lleus ferides. També en una ocasió vaig telefonar a la policia local perquè vaig sentir amenaces d'un entrenador cap a l'àrbitre, per a després del partit. I estàvem parlant de criatures de dotze o tretze anys.

L'agressivitat que s'ha denunciat darrerament a les nits de festa, sembla que s'ha impregnat a tot arreu. Estem convertint la nostra convivència en una baralla constant, sense respectar els altres, i encara menys reflexionant sobre com actuar davant de cada situació. D'aquesta manera és impossible mantenir un clima pacífic, i ens fa estar sempre tensos, i malfiant dels altres.


dilluns, 18 d’octubre de 2021

La corrupció que ens emmetzina

Llegint les notícies d'avui he arribat al punt de pensar que trobem tanta corrupció per tot arreu, que ja gairebé n'estem immunitzats. Resulta tan familiar que no ens ve de nou. Fa temps que ens hauríem escandalitzat en descobrir corruptes en llocs públics, també entre artistes i grans professionals, però avui ja ho normalitzem.

Cada dia que passa anem descobrint més sistemes de corrupció, i més personatges implicats. Però el més greu de tot això és que els culpables no reben el càstig que entenc caldria aplicar. Arribes a pensar que els corruptes ho tenen tot de cara i els babaus som la resta. 

També és cert que si gratem una miqueta i reflexionem sobre el nostre dia a dia, podríem trobar actuacions que no són del tot lícites, i que arribem a justificar enfrontant-ho amb altres que es passen de llarg. Arribo, doncs, a la conclusió que la nostra societat està sempre a punt d'enredar i ocultar coses, i que quant més poder tens, més alta és la corrupció que practiques.

Un reconeixement general estaria bé per posar-hi ordre, i sobretot per no permetre que el sistema es retroalimenti amb la corrupció accelerada. Cada vegada hi ha més mecanismes per controlar les persones en les seves actuacions públiques i privades, i potser és per això que ara ens adonem de més casos que abans. Sigui com sigui, però, no a tot arreu passa el mateix, si més no en la mateixa mesura. Hi ha exemples de comportament que són de lloar i a casa nostra n'anem escassos.

Els polítics tampoc hi ajuden, i no tenen prou valentia per encarar el problema, ja sigui perquè també tenen coses a amagar, o bé perquè ho consideren massa greu com per denunciar-ho i posar-hi remei. Penso en el rei emèrit i en molts dirigents del PP, que són els que em venen primer a la memòria.