Confiança

En els meus escrits la paraula confiança surt molt sovint i és que considero que és clau per al bon funcionament de la societat. La desconfiança no és bona aliada en les relacions humanes en cap àmbit. No ho és, i aquests dies ho hem pogut comprovar, en les relacions entre la policia i la ciutadania. Tampoc no ho és en el món judicial. No es pot ser just objectivament si es parteix de la desconfiança.

Els partits polítics han generat molta desconfiança i això ha estat el motiu que els partits tradicionals perdessin suport en benefici de l'extrema dreta populista, que utilitza l'engany i les falses promeses per guanyar vots. 

I quan parlem de l'excés de burocràcia de l'Administració també hi ha una dosi important de desconfiança. La corrupció ha provocat no només l'enriquiment il·legal d'uns quants, sinó perdre la confiança a la ciutadania i partir de la base que la primera intenció és enganyar.

Per diferents motius i circumstàncies he vist de prop el funcionament de l'administració pública, i molt concretament la municipal, i he constatat que la gestió administrativa milloraria si es confiés en l'administrat. Després ja inventarem mecanismes per comprovar que tot s'ha fet correctament, que n'hi ha, però d'entrada no posem bastons a les rodes.

Avui llegia que els libanesos desconfien de Hezbollah i de l'Estat. Com voleu que hi confiïn després de tot el que pateixen. I malgrat tot, resulta sorprenent que una gran majoria de russos continuïn confiant en Putin o que molts nord-americans mantinguin el suport al seu president. Què més ha de passar perquè els caigui la bena dels ulls?

I en un cercle més reduït, a la família, també es fa necessària la confiança entre els diferents membres. Si aquesta es perd, tot trontolla. La família, tot i els canvis sociològics de la nostra societat, continua essent l'element bàsic. Si no la cuidem, tot se n'anirà en orris.

25 anys de la Banda de l'EMA

Ahir el vespre vàrem poder gaudir d'un simpàtic acte musical a càrrec de dues bandes de música, la Banda de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, els amfitrions, i la Banda Comunitària de l'Escola de Música de les Arts de Santa Perpètua de Mogoda, els convidats. Celebràvem els vint-i-cinc anys de la nostra banda i els que d'alguna manera hem estat partícips del treball de la nostra escola de música ens en sentim molt orgullosos.

Sovint comento que no és gens difícil iniciar projectes. El que realment costa és mantenir-se en el temps, anar agafant experiència i aconseguir resultats satisfactoris com el que ahir es va poder viure al Centre Cultural Calisay. 

I el més important de tot és el treball que hi ha al darrere. Les coses, i en aquest cas les notes, no surten soles, sinó que requereixen un treball constant, dedicant-hi moltes hores, que encara que es faci de gust, l'esforç dels seus components no els hi treu ningú.

La satisfacció del públic assistent, la majoria familiars dels intèrprets, es va fer palesa amb els aplaudiments engrescats després de cada peça, i l'agraïment als seus directors que fa molts anys que estan al capdavant de les dues formacions, dirigint, formant i engrescant els nostres músics.

La Blanca Soler, directora i ànima de l'Escola de Música arenyenca, va fer la presentació de l'acte, recordant els grans trets de la seva trajectòria. Des d'aquí el meu agraïment a totes les persones que fan possible la Banda, i que en puguem gaudir durant molts anys. Moments com els d'ahir divendres són els que ens ajuden a aguantar tot el que està passant al nostre voltant. Visca la música, visca la Cultura!

I torna la línia orbital ferroviària

En parlava en aquest blog el juny del 2025, també el novembre del mateix any, i encara el març d'aquest 2026. És un tema recurrent que ja se'n parlava fa quinze anys, quan semblava que el govern de torn s'apuntava a fer-ho realitat. Després hem vist que el més calent és a l'aigüera.

Aquests dies n'hem tornat a sentir a parlar. ERC, que busca la manera de donar suport als pressupostos de la Generalitat sense enganxar-se els dits, i veient que el govern de Madrid no està per transferir les competències sobre la recaptació de l'IRPF, ha canviat d'objectiu i volen pactar amb el president Illa el compromís d'iniciar els tràmits per a la construcció de l'eix orbital ferroviari.

Jo hi crec en aquest projecte i penso que seria molt bo per al país. No tinc tan clar que aquesta vegada s'ho prenguin seriosament, sobretot pensant que bona part de la inversió hauria d'anar a càrrec dels pressupostos de l'Estat. Serà una altra excusa per anar fent bullir l'olla? Uns aconsegueixen aprovar el pressupost i els altres convèncer els seus que tenen més força de la que sembla. 

Passem l'estona parlant de projectes que no s'acaben de realitzar mai, o d'alguns que duren anys i panys, amb llargues aturades, no sempre ben explicades. Però nosaltres anem fent anys i moltes de les coses que ens havíem imaginat no les veurem pas. Si ara el compromís fos seriós i sincera la voluntat de tirar endavant l'eix ferroviari orbital, passaran ben bé una quinzena d'anys i pels que tenim una edat, són massa.

Avui seré confiat i em creuré que no ens estan enganyant. Que tots ho veuen bé i amb ganes de treballar-hi i que, si més no, els nostres fills en puguin gaudir. Un consell per als nostres polítics, els que governen i els de l'oposició: no permeteu que la ciutadania us perdi la confiança. És un bé molt preuat!

És mala fe!

El gest del jugador mataroní del Barça, Lamine Yamal, d'onejar la bandera palestina durant la rua del seu equip pels carrers de Barcelona per celebrar el títol de lliga, ha creat malestar al govern israelià, i el ministre de defensa, Israel Katz, ha demanat al club que es desmarqui del gest del seu jugador, entenent que la seva acció és una manera de fomentar el terrorisme. 

És evident que la lectura que en fa el ministre israelià és totalment esbiaixada i interessada. Defensar el poble palestí no té res a veure amb el foment al terrorisme. Uns palestins varen realitzar un acte de terrorisme cruel i tot el seu poble en va rebre les conseqüències, pel genocidi practicat pel govern d'Israel.

Onejar banderes és la cosa més habitual del món, i segur que tot té les seves explicacions, raons i també crítiques. Personalment, no soc gaire amant de les banderes i l'ús que se'n fa, encara que ho puc entendre i no ho acostumo a criticar. El que sí que avui critico són les paraules del ministre esmentat perquè la seva interpretació no només és errònia, sinó malintencionada, donant a entendre que el poble palestí és terrorista, i que els defensors dels palestins fomenten el terrorisme. Això és fals i s'ha de denunciar.

Alguns pensaran que en una rua festiva per haver aconseguit el títol de lliga no calia fer onejar la bandera palestina. De la mateixa manera n'hi haurà d'altres que diran que les estelades no hi haurien de ser, si no només les banderes del club triomfador. Aquests tampoc entenen el fet que els discursos de jugadors i entrenador acabin amb un visca Catalunya. N'hi ha per a tots els gustos i, com he dit abans, tot és opinable i criticable.

L'actitud del govern d'Israel és denunciable i les declaracions del ministre de defensa estan en la línia d'atacar el poble palestí, que fa massa anys que paga els plats trencats. No ens confonguem!

Hem perdut bous i esquelles!

Més d'una vegada m'haureu llegit parlant de l'excel·lència. Segurament hi tinc una mica de mania, però dono molta importància a la voluntat i l'esforç que algunes persones posen per excel·lir. Per sortir de la vulgaritat o simplement de l'acontentament fàcil d'anar fent bullir l'olla sense ganes de destacar en res. Fer com els altres i subsistir.

Penso que durant uns anys a Catalunya hi havia un cert interès a voler fer bé les coses. En ser millor que els altres. En destacar per sobre de la resta, no tant per figurar com per millorar una situació estancada durant quaranta anys de dictadura opressora. Ens havien negat la cultura, la llengua, els nostres drets com a poble sobirà i singular.

Darrerament, hem deixat anar les rendes i ens acontentem a ser com els altres, o encara pitjors. Les competències assolides amb molt d'esforç i discussions, les tenim abandonades i ja no destaquen. Ja no brillen ni són motiu d'enveja de ningú. Teníem models d'ensenyament que eren un exemple a seguir. Un sistema sanitari envejable. Una policia empàtica i moderna. Què queda de tot plegat?

Aquests dies som notícia per les vagues dels mestres i professors, reivindicant unes millores que no arriben. Els metges no queden curts i també s'han manifestat perquè no es consideren ben atesos, posant en perill la bondat del sistema, l'atenció a les persones. I finalment tenim els Mossos d'Esquadra que s'infiltren en una assemblea de professors, com si es tractés de presumptes terroristes que poguessin posar en perill la pau al país.

Tot plegat és molt trist i només té una explicació: la mediocritat dels nostres polítics que no excel·leixen ni deixen que els altres ho puguin fer. Una ànsia de poder per governar per portar-nos al pedregar. Cal que hi reflexionem i canviem les maneres. Necessitem líders capaços de recuperar el temps perdut, i l'empenta necessària per poder ser capdavanters. 

Esperant el xàfec!

Tot esperant el xàfec que ens han anunciat per aquesta tarda al Maresme, estem observant les manifestacions del dia a càrrec de mestres i professors descontents amb la resposta del govern de la Generalitat. És una llàstima que la manca de diàleg i de predisposició del nostre govern a escoltar les reivindicacions dels representants majoritaris dels professors faci que les nostres carreteres, carrers i places esdevinguin un caos.

Dijous m'haig de desplaçar a una zona amenaçada amb talls a les carreteres. Què faig? M'exposo a quedar aturat durant hores, o busco carreteres secundàries on no es preveuen moviments? És una afectació personal que em serveix per parlar d'aquells comentaris que llegeixes a les xarxes socials, o escoltes pel carrer arran de les manifestacions, ara dels mestres i professors.

El dret a manifestar-se és inqüestionable. Les manifestacions són mesures de pressió per obligar el govern de torn a dialogar per intentar resoldre els conflictes. Imaginar-te que una manifestació no té conseqüències per als vianants o conductors de vehicles és una absurditat. Molestar-te pels seus efectes és comprensiu, però pretendre que es manifestin en un parc o un racó que no molestin a ningú, no té cap sentit. 

Quina ha de ser la nostra actitud? Ser comprensius amb el conflicte, procurant no sortir-ne malparat, canviant potser d'hàbits aquell dia, i creure en la bona voluntat de totes les parts. Les reivindicacions dels col·lectius mobilitzats tenen una base i uns arguments que cal analitzar. Ningú no surt al carrer, perdent una part del salari per passar l'estona i molestar els altres. Hem de creure que les persones mobilitzades tenen la seva raó per queixar-se i això sol hauria de ser motiu suficient perquè el govern de torn s'assegués a parlar.

El calendari de vagues programades fins a final de curs és prou intens i des d'aquí demanaria al govern que convoqui una reunió amb els sindicats majoritaris del sector per intentar arribar a un acord i fer més fàcil la vida de tots plegats. Ja trona!, arriba el temporal!

Eufòria per un grup d'amics!

Hem acomiadat diumenge amb l'eufòria de l'afició blaugrana celebrant el campionat de la lliga, amb la seva victòria davant l'etern rival. Al marge de les simpaties que pot despertar el club, o les antipaties dels seus contrincants, m'agradaria destacar uns elements que s'han comentat i crec interessants.

A l'hora de valorar l'èxit de l'equip s'ha posat en relleu la unió de la plantilla, que es comporta com un grup d'amics, diferenciant-lo d'altres que més aviat s'han llençat els plats pel cap. Un fet que hauria de ser una normalitat es destaca com una característica a ressaltar. La meva experiència en aquest món no va més enllà del que vaig viure durant els anys que el meu fill jugava a futbol, des de petit fins a l'adolescència, i que tots teníem clar que l'objectiu era gaudir de l'esport i, a poder ser, aconseguir la satisfacció de guanyar algun partit.

Recordo que entre els pares, sempre hi havia aquell que prioritzava el triomf a la formació esportiva i humana dels fills. Alguns que no entenien com un entrenador col·locava a l'equip titular jugadors que no estaven a l'altura, la qual cosa actuava en detriment dels resultats.

En el camp professional, s'ha d'entendre que qui no ho fa prou bé s'ha de quedar a la banqueta, perquè els clubs tenen l'obligació de guanyar i, per això, necessiten els millors jugadors. Tot i això, però, és bo considerar altres aspectes i la companyonia i saber-se ajudar els uns als altres no s'hauria de perdre mai.

L'altre element és la vinculació amb la ciutat i el país que els acull o els anima. El fet que de la plantilla hi hagi un percentatge elevat de jugadors que han crescut dins, és un mèrit, però també una virtut que no s'hauria de deixar perdre. Aquest ha estat un element que he tingut sempre molt en compte a l'hora de simpatitzar amb l'Athletic Club. Prioritzar els jugadors de casa, treballant per formar els de casa, per donar-los oportunitats de ser uns bons esportistes, uns jugadors de referència.

Al marge, doncs, de les simpaties que puguem tenir, és bo adonar-nos que, en el fons, l'esport forma part de la nostra vida en societat i que tot el que fem per millorar-la ha de ser benvingut.

Es tracta de bocamolls, provocadors, ignorants?

Aquests dies les xarxes socials van plenes de comentaris sobre la visita de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid a Mèxic. Com ja he dit moltes vegades, sense deixar de llegir el què s'hi diu, en faig poc cas, sobretot perquè desconec la veracitat de moltes de les coses que es comenten. Davant del dubte, faig cas omís i, en tot cas, espero a llegir-ho a mitjans periodístics que encara em generen confiança.

De totes maneres, sí que voldria insistir en el fet que els nostres polítics es perden en declaracions, no sempre prou encertades, i es dediquen massa poc a solucionar els veritables problemes amb què ens hem d'enfrontar la ciutadania. Hi ha molta feina pendent i caldria no distreure's i anar per allò que importa i ens afecta.

Aquests dies també ha estat notícia la infecció, per un virus, dels passatgers d'un creuer que aquesta matinada arribava a Tenerife, i que ha provocat picabaralles entre el govern de l'Estat i el president de les Canàries. Ningú vol exposar la seva gent davant la possibilitat de propagació del virus, encara que hem de suposar que s'estan fent bé les coses i no hi haurà d'haver cap mena de perill.

Però m'he fixat en una altra notícia que segurament se'n parlarà, i que caldria tenir-la en compte per encarar els seus efectes. Em refereixo al fenomen natural anomenat super-Niño, i que s'estaria formant a la part occidental del Pacífic, amb repercussions arreu del món. A casa nostra arribaria en 13 o 16 mesos, no sé si amb prou temps per preparar-nos per no patir més del compte.

Els fenòmens naturals cada vegada són més extrems, provocant sequeres serioses i episodis de fortes pluges que arriben a ser torrencials, devastant tot allò que es troben pel camí. A casa nostra ho hem patit i sabem que estem a exposats a desastres naturals que caldria preveure i intentar mitigar. Els nostres governants ho haurien de tenir molt present i prendre les mesures necessàries per evitar grans mals. En això sí que cal dedicar temps i recursos. En les declaracions gratuïtes no hi haurien de dedicar ni cinc minuts. 

No tot s'hi val!

La pràctica dels camuflatges policíacs no és exclusiu de les forces de seguretat espanyoles. Aquesta setmana s'ha descobert que la policia autonòmica va infiltrar dues agents dels Mossos d'Esquadra en una assemblea de mestres d'un institut de Barcelona. Aquestes són les que s'han descobert, però... n'hi ha hagut d'altres?

Sempre he defensat que la millor manera de solucionar els problemes és partint de la confiança mútua. En el moment que es trenca la confiança es fa molt difícil continuar avançant. No discutiré si és legítim o no col·locar policies d'amagat en concentracions o assemblees de col·lectius, com poden ser els mestres, però en tot cas no ho considero una bona pràctica. La millora manera de resoldre els problemes, o si més no d'intentar-ho, és dialogant. Dialogar ensenyant les cartes, defensant cadascú la seva posició per intentar arribar a un acord.

En algun altre moment d'aquest episodi crític de la Conselleria d'Educació ja he dit que hi trobava a faltar diàleg. És cert que el Departament es va reunir i pactar acords amb representants d'uns sindicats dels professors, però no amb tots, ni tampoc amb els més representatius. Posteriorment, s'ha negat trobar-s'hi de cara a cara argumentant que ja ho havia fet amb els altres. No ho trobo encertat.

La policia autonòmica va passar uns moments molt crítics i semblava que ara estaven més tranquils. El coneixement que s'ha tingut d'aquesta infiltració policial no ajuda a tranquil·litzar el país, sobretot en aquests moments que els mestres i professors estan revoltats, exigint diàleg i millores. Unes millores salarials, però també en les condicions amb què treballen. Tan difícil és asseure's a parlar?

Diuen que parlant la gent s'entén, i aquesta hauria de ser l'opció del govern català. Reunir-se no significa cedir a res, simplement escoltar l'altre i tenir arguments per defensar-se. El mal que suposa aquesta actuació policial és perillós i caldrà exigir responsabilitats per aconseguir refer la confiança que no s'hauria de perdre mai!

Plaga de senglars

Llegia aquesta tarda la notícia de la web de Ràdio Arenys sobre les destrosses que fa el senglar als conreus de la zona. És bo aturar-s'hi una estona perquè només les persones afectades ho poden explicar i entendre, però en el fons tots en sortim perjudicats.

A casa ho tenim molt clar i s'ha lluitat molt per evitar que tota la feina d'un any se'n vagi en orris després de la vandalització d'una manada de senglars. Són un perill a les nostres carreteres i un greu perjudici per als nostres agricultors.

Reclamen mesures al govern i sé que no té fàcil solució, però segurament que es podria trobar la manera de minorar els efectes d'aquesta invasió de senglars. Aquí són els senglars i cabirols, i en altres contrades els conills. El problema el tenim a sobre i no es tracta de trobar mesures preventives, sinó de reparació i eliminació de la plaga.

Crec que l'Administració hauria d'obrir canals de finançament per fer front a les despeses que s'originen a l'hora de fer els tancaments i barreres per evitar l'entrada del senglar als camps. Això, paral·lelament a buscar solucions per reduir el nombre de bèsties que campen lliurement pel territori.