Com ens protegim?

Cada vegada són més les notícies falses que corren per les xarxes socials i, per tant, més la necessitat de contrastar tot allò que veiem escrit per no resultar enganyats i el que és pitjor, ajudar a escampar les mentides retuitant allò que no hem tingut l'encert d'investigar.

Aquesta pluja de notícies falses, encara que tinguem molt clar que no les podem validar sense tenir-ne la seguretat total, no deixa de molestar i fer-nos estar anguniosos. És un constant llegir afirmacions que criden l'atenció i que no són certes. Com ens podem protegir d'aquest bombardeig?

Estic molt cansat de rebre correus electrònics que van directes a la bústia de la brossa, però que tens la feina d'haver d'eliminar-los si no vols saturar la bústia. El mateix ens passa amb trucades no desitjades que només busquen enredar el personal, fent veure que ens estan oferint una ganga.

Si sumem totes les entrades que ens arriben pels diferents canals que tenim oberts, ens adonem que és un no parar mai. És per això que convé estar molt atents i eliminar tot allò que és nociu i fals.

Avui, per exemple, amb un interval molt breu de temps he llegit l'assassinat del primer ministre israelià i també de l'aiatol·là Abdollah Javadi Amoli, que fa pocs dies animava a venjar la mort de tants iranians. És evident que no n'he fet cas, però encara que no ho vulguis, et posa en estat d'alerta i ajuda a emprenyar-te encara més. Procuro bloquejar les fonts d'aquestes falsedats, però com a molt aconsegueixes aturar-ho uns dies, encara que contínuament en surten de noves.

És, doncs, molt difícil protegir-nos dels enganys que apareixen a les xarxes socials. Seria desitjable que existissin uns filtres que impossibilitessin la seva difusió. Com que això és una quimera, el millor que podem fer és mirar cap a un altre costat, i no creure'ns res que no vingui avalat per una font d'informació de confiança i contrastant-ho a diferents llocs. 

On són les oficines bancàries?

Avui m'he aturat a la notícia del diari ARA on diu que Catalunya ha perdut 6.000 oficines bancàries des de l'any 2008. Les persones de la meva edat tindran molt present el canvi sofert durant els darrers anys. Vàrem viure una època que ens preocupava l'excés d'oficines bancàries als carrers i places cèntriques de la nostra ciutat, perquè les tardes i els caps de setmana tot eren persianes abaixades. Fins i tot ens vàrem inventar uns reglaments municipals que limitaven les seves obertures. Uns reglaments que varen ser declarats il·legals.

La desaparició de les caixes d'estalvi catalanes, absorbides per uns pocs bancs, la gran concentració bancària, i l'augment dels moviments en línia han estat elements claus pel tancament d'oficines i estalvi de llocs de treball. La pregunta que ens fem és si això va en detriment de la qualitat del servei que la banca ofereix als seus clients.

Perquè, tal com ja he dit més d'una vegada, encara que la banca sigui privada, ofereix un servei que podem considerar públic. El fet que les nostres nòmines, les pensions, les transaccions econòmiques s'hagin de fer a través d'un banc, t'obliguen a tenir un compte obert. No esdevens un client voluntari, sinó obligat, i per això caldria qüestionar moltes coses, entre elles les comissions.

Puc entendre la reducció d'oficines. Segur que si ho analitzem ens adonarem que cada vegada en podem prescindir més. La majoria de tràmits els fem per Internet, sense necessitat d'anar a l'oficina, i alguns de nosaltres amb prou feines utilitzem diners en metàl·lic, per la qual cosa ni els caixers automàtics necessitem.

Tot això pot estar molt bé, però ens hem d'assegurar que tothom està ben atès i no hi ha perdut amb els canvis. La banca mòbil que ha posat en marxa la Generalitat, per aquelles poblacions que no disposen d'oficina bancària és un pas important en la línia de donar un bon servei, però no ens podem adormir i si hi veiem especulació i menysteniment a la clientela, ho hem de denunciar.

Ara l'eix transversal ferroviari

De tant en tant el govern de torn treu la notícia d'un projecte a llarg termini que engresca els més innocents i acaba en un calaix. Aquesta dinàmica és molt freqüent al nostre país i avui, no sé quants anys després, el govern socialista ha parlat de recuperar el projecte de tren transversal per comunicar Girona amb Lleida, sense passar per l'àrea metropolitana. Un projecte ferroviari a imatge de l'eix transversal per carretera.

És evident que un país com el nostre que no disposa de rius navegables i que la xarxa ferroviària de mercaderies és pràcticament inexistent, tot passa per les nostres autopistes i carreteres, amb les conseqüències que comporta de saturació i bloqueig del trànsit. Pensar que un dia Catalunya tindrà una xarxa ferroviària com es mereix, és gairebé una quimera.

No vull tirar aigua al vi, però cal que no ens il·lusionem més del compte. Probablement, la notícia sigui una manera de desconnectar per unes hores dels problemes de Rodalies i somiar desperts. Tant de bo que el projecte recuperat, amb l'actualització necessària, acabi sent una realitat. Els que tenim una edat, però, ens ho mirem amb una certa desconfiança, i no tenim gens clar que ho arribem a veure mai.

El meu pessimisme ve justificat per tot el que sabem i hem vist d'altres projectes necessaris, promesos i que es troben encallats. Qui no ha sentit parlar del corredor del Mediterrani, sense que el sorprengui com està d'empantanegat. Les obres de tren i metro a Catalunya són el no acabar mai. Recordeu quan varen començar a construir la línia 9 de metro? Quan està prevista la seva finalització? Quin cost final tindrà?

El projecte d'eix transversal té l'encant de trencar amb la radialitat imposada per les capitals, en el nostre cas Barcelona, i aconseguir prescindir-ne quan no és necessària. Hi ha moltes idees semblants. La més propera seria la connexió entre Mataró i Vilanova i la Geltrú, passant per Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell i Vilafranca del Penedès, l'anomenada línia orbital ferroviària. De tant en tant se'n parla, però...

A veure si aprenem a planificar les grans infraestructures, amb seny, i ens hi posem també seriosament a dur-les a terme. Ja n'hi ha prou d'anar gastant en estudis i informes per acabar arxivats i oblidats en un calaix.

La fama no t'ho permet tot!

No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.

L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.

Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.

M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.

Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres. 

Pobresa del llenguatge

L'altre dia vaig llegir una notícia on es deia que el president dels EUA, Donald Trump, utilitzava un vocabulari molt reduït, semblant al d'un noi de 8 anys. No sé què hi ha de cert, però sí que tots ens hem adonat del seu nivell i la seva manera d'exercir el poder, de les expressions i amenaces, i estem una mica espantats.

Arran d'aquesta notícia vaig pensar que cada vegada m'adono més de la simplicitat de les estructures sintàctiques de les converses de la gent, amb un vocabulari reduït i una pèrdua dels matisos que fins i tot provoca problemes a l'hora d'expressar-nos i d'entendre'ns. A vegades, fins i tot, notes l'estranyesa dels teus interlocutors quan utilitzes mots poc habituals, però que coneixes de petit i utilitzes de la manera més habitual.

I això és perillós perquè s'encomana. T'adones que tu, que sempre t'ha agradat conservar frases fetes i mots poc freqüents, també vas claudicant i eliminant-los del teu vocabulari habitual. Penso que hauríem de fer un esforç per no perdre paraules ni reduir el nostre vocabulari. La riquesa del llenguatge forma part de la nostra cultura i civilització, i si ho perdem, també és en detriment de la cultura.

No es tracta d'estar parlant amb expressions rebuscades i extretes de racons de diccionaris i enciclopèdies. Tampoc cal exagerar, però sí que hi ha unes expressions que eren normals i corrents amb uns mots menys genèrics dels que ara s'acostumen a utilitzar i que no els podem deixar perdre. També a l'hora de parlar dels noms dels ocells, les plantes, els nostres arbres. És bo que ho sapiguem distingir i que en fem ús, perquè els nostres joves no puguin dir que no n'han sentit a parlar mai.

Ja sé que tot això pot semblar superflu i poc important. Que el més important és comunicar-nos i fer-nos entendre, però, com en totes les coses, cal buscar l'excel·lència, i recuperar mots i expressions del nostre llenguatge és una bona manera d'excel·lir.

Xifres difícils d'imaginar

Aquests dies, arran de l'atac dels EUA i Israel a l'Iran, surten a la premsa unes xifres que no te'n pots acabar de fer el càrrec. Els nostres càlculs matemàtics són de poques xifres, però quan et parlen de milers de milions ja no saps què imaginar-te, en què comparar-ho per fer-te'n la idea.

Nou-cents milions de dòlars diaris és el que els està costant als EUA la guerra. Mil milions de dòlars diaris és el que costa protegir Israel dels míssils iranians. I podríem continuar. Només en qüestió de xifres econòmiques ja t'adones de l'absurditat de la guerra. De l'alt cost i de tot el que podries aconseguir en pau per a milions de persones.

A tot això, evidentment, cal afegir-hi les víctimes humanes, que és la part més important i dolorosa de la tragèdia. I és aquí quan no pots entendre qui defensa l'atac. Per malvats que siguin els dirigents iranians, mai queda justificat un atac decidit per dues persones que, a més, tenen un currículum prou fosc i denunciable, però massa poder. I massa gent que els riuen les gràcies. Això és encara pitjor!

Desconeixem què acabarà passant, i quant de temps trigarà a venir la pau. Tenim prou exemples actuals que corroboren la nostra incertesa i desconeixement. Entretant, moltes persones moriran. Alguns potser són tant o més culpables que els atacants, però la majoria són víctimes innocents que moren per culpa d'uns indesitjables.

Necessitem polítics valents que s'enfrontin al poder. Encarar-se a Trump no és fàcil, però sí que és necessari. Ara és l'hora que Europa i tots els estats demostrin que hi ha uns valors intrínsecs que s'han de preservar. Que la vida té sentit i que hem de dir no a la guerra.

El cost econòmic és exagerat, però les vides humanes són més importants, i per això hem de dir que ja n'hi ha prou. No es poden repetir fets històrics que després hem lamentat. No a la guerra!

La lenta tramitació de la Dependència

Una de les notícies que aquests dies se'n feien ressò els mitjans de comunicació, i que malauradament no ens ha sorprès, és el nombre de persones que han mort a Catalunya esperant el resultat de la valoració del grau de dependència. Ens hem acostumat a rebre aquests impactes sense que se'ns regiri l'estómac. Què està passant?

He repetit mil vegades que l'Administració, sigui local, autonòmica o estatal, és lenta i feixuga a l'hora de tramitar qualsevol tema, i n'hi ha de molt sensibles. Estarem tots d'acord que s'ha d'analitzar tot molt bé per fer-ho bé, i també per evitar fraus o enganys. Això no treu, però, que tinguem l'obligació d'enllestir els tràmits sabent que al darrere hi ha unes persones que tenen dificultats i no poden esperar gaire temps.

Quan s'aproven lleis han de venir acompanyades de recursos i també de la infraestructura que permetrà la seva execució. De què en traiem de dictaminar lleis si llavors no les sabem complir o endarrerim la seva resolució mesos i més mesos?

Considero que ens falta sensibilitat. Des dels despatxos no s'observa les persones afectades i tot es redueix a tràmits, burocràcia i papers. Hi ha una responsabilitat dels nostres governants per no tenir les institucions preparades per assumir la tasca necessària i implícita de les lleis aprovades. També podem estirar les orelles a persones encarregades d'alleugerir la feina. Les persones no són un número, una fitxa a emplenar!

I els ciutadans hi hem de col·laborar, encara que només sigui pressionant perquè els tràmits siguin simples, efectius i ràpids. No ens podem acontentar amb aquesta dinàmica encarcarada, que impedeix, en el cas de la dependència, que persones amb tot el dret de rebre els ajuts, en quedin al marge per la lentitud de la seva tramitació. Cal que els màxims responsables s'impliquin en la resolució d'aquesta xacra, i no busquin excuses de mal pagador. Al darrere hi ha persones a qui cal ajudar abans no arribi el final dels seus dies.

Reconeixement a en Joan Majó

Avui hem conegut qui s'ha escollit com arenyenc de l'any 2025. Es tracta d'en Joan Majó, cuiner i pescador, amb qui dona gust passar-hi estones, perquè per sobre de tot és una bona persona, sempre disposada a fer el bé, a ajudar qui ho necessiti i fer-te sentir confortable al seu costat. Això, que a vegades no valorem prou, és molt important per a la convivència, i és l'enveja d'aquells que no tenen la sort de compartir veïnatge amb persones com en Joan.

Quant als personatges de l'any, sigui allà on sigui, sempre he tingut una mica de recels. Entenc la intenció dels promotors i és bo que hi hagi persones i entitats que es dediquin a valorar fets positius que en sortim tots beneficiats, però també és cert que el món avança no tant per fets puntuals com per dinàmiques permanents. Particularment, valoro molt positivament la trajectòria de les persones per sobre d'actuacions d'un moment determinat.

Sé que el jurat encarregat de buscar els candidats a l'esmentat títol busquen fets ocorreguts durant l'any i els seus protagonistes o impulsors, i no els hi llevo el mèrit, però a mi m'agradaria més poder escollir entre les persones que tenen una manera de fer que et fan fàcil la vida. Persones amb qui et sents còmode compartint temps i espai. Aquells que saps que en tot moment hi podràs confiar perquè no t'enganyaran mai. Persones que si els hi mires el seu historial veus que està farcit de fets positius i dignes de reconeixement.

Estic convençut que al marge del que ha pogut protagonitzar en Joan Majó l'any 2025, és una persona d'un tarannà i una trajectòria que el fa mereixedor d'aquest premi. Estic, doncs, molt content de la seva elecció, sense menystenir el treball i les actuacions dutes a terme pels altres candidats. Tots ells eren a la llista per mèrits propis. Quan es convoca un premi hi ha guanyadors i perdedors. En aquest cas, però, totes les persones seleccionades són guanyadores pel reconeixement que han obtingut, tant per part dels organitzadors del premi com de tots els arenyencs que els hem votat.

Mantenir neta la vila

Celebro que el govern municipal hagi decidit canviar el sistema de recollida de l'oli a la via pública. El sistema actual no ajuda a mantenir neta la nostra vila. Ja bé prou que hi ha persones que no tenen cura suficient de no embrutar-la innecessàriament, sigui llençant papers, cigarretes o altres andròmines, o bé no recollint els excrements dels gossos, o permetent que aquests es pixin a les façanes de les cases, mai a la pròpia, i al mobiliari urbà... A tot això només cal afegir que el sistema de recollida de líquids greixosos faci regalims per aquí i allà.

Perquè els olis no es poden llençar per l'aigüera. Potser no s'ha explicat prou, però és de sentit comú. Hem d'estar alerta en com reciclem tot allò que sovint llencem alegrament sense tenir en compte les conseqüències. Si volem gaudir d'un món agradable i sostenible, hi hem de col·laborar tots, i la millor manera és no embrutant-lo.

Permeteu-me un to que pot semblar arrogant. Quan em passejo pels carrers de la meva vila i observo regalims de tota mena, la majoria provocats pels gossos que es treuen a pixar al carrer (per què no ho fan a casa?). O bé les cigarretes, els papers, els mocadors i més coses que s'acostumen a llençar a terra, penso que si tothom fes com jo, no caldria ni tan sols sortir a escombrar els carrers. És això tan difícil?

Segurament, no tothom ha rebut la mateixa educació. Hi haurà persones que a casa seva no els han ensenyat a comportar-se cívicament. Potser fins i tot a dins del seu pis no s'esforcen a mantenir-ho net. Tot i això, crec que sense necessitat que t'ho hagin ensenyat, és prou evident que el comportament incívic no és bo per a ningú. 

Caldria fer molta pedagogia i, la veritat, no sabria per on començar. No et pots estar enfrontant amb tothom que no es comporta cívicament, ni tampoc pots tenir un policia a cada cantonada vigilant que fa la gent. Algú proposa alguna cosa? Potser les escoles hi poden ajudar, però la família és bàsica per encarrilar-ho.

La Renfe es passa al bus

Mireu si funciona malament el servei de trens a Espanya, amb especial referència a Catalunya, que RENFE ha decidit crear una empresa d'autobusos pròpia per oferir el servei alternatiu a les aturades de trens per diferents incidències. La previsió que millori, doncs, aquest servei ferroviari és esperpèntica, o si no, no caldria fer l'operació.

És cert que, en ser moltes les circumstàncies que cal contractar empreses d'autobusos per donar el servei alternatiu, i que no sempre és fàcil trobar la disponibilitat, però sobretot el cost que això representa, la millor solució és tenir la pròpia empresa d'autobusos i no haver de dependre de ningú més.

Perquè una cosa és la planificació d'obres que et permet preveure les necessitats d'autobusos que tindràs durant un període de temps determinat. El que no és previsible són les incidències puntuals que obliguen a tallar trams de via, ara sí ara també. Quan això es repeteix tan sovint, com està passant darrerament, gairebé que pots planificar les necessitats. Pràcticament, no hi ha dia que no calgui contractar algun o altre autobús.

Aprofito per comentar les declaracions del ministre de transports, l'altre dia a Madrid. Ja no dissimulen i accepten que la cosa de Rodalies està fotuda. I en el cas de la línia que travessa el Maresme, ja tornen a parlar d'alternatives al traçat actual, per les envestides del mar, que cada dia són més freqüents. Ara, però, ja no pensen a traslladar-ho a l'interior, sinó que se li acut elevar trams de via, on passa massa arran de mar.

Seria desitjable que la gent del territori hi tingués alguna cosa a dir. No em puc imaginar una costa del Maresme amb trams com el de Caldes d'Estrac amb la carretera nacional. Una via de tren a l'alçada d'un primer o segon pis. Una bona vista panoràmica del nostre Mediterrani.

A veure què en surt de tot plegat!