dilluns, 24 de juny del 2024

Excés de violència

Ens hem passat de frenada, encara que algú dirà que de violència n'hi ha hagut sempre. Potser sí, però la impressió que tenim no és aquesta. Recordo una entrevista amb el cap de policia local on ens deia que la realitat no coincidia amb la percepció. Cada vegada la gent està més espantada, però no és cert que hi hagi més delictes ni més violència. Serà això, però no ens deixa tranquils.

    Avui han penjat unes imatges d'un assalt d'uns familiars que volien veure els ferits a Girona per un conductor que ha disparat diferents trets, deixant dos morts i dues víctimes malferides. La sensació que en treus no és agradable, i després et passen més i més imatges d'altres atemptats i actuacions que no són simples actes d'incivisme, sinó que entren de ple en la delinqüència.

    No pot ser que els pares tinguem por les hores que els nostres fills són fora de casa. Aquesta nit, si no ho he llegit malament, una persona ha mort apunyalada a la platja de la Barceloneta. No és tan lluny de casa! No en conec els motius, però la notícia no et deixa indiferent. 

    A tot això s'hi afegeixen llavors totes les declaracions i inculpacions sense proves a col·lectius que porten l'etiqueta a sobre. Normalment, persones que han vingut de fora i que al nostre país no ho tenen fàcil per viure perquè no els permeten treballar, sovint tampoc poden empadronar-se i, per tant, no disposen dels serveis bàsics d'atenció sanitària ni educativa. Els ho posem difícil i aprofitem l'avinentesa per culpabilitzar-los de tot. Els nostres governants no són capaços d'elaborar una llei d'estrangeria amb sentit comú, i justa per a tothom?

    Però llavors t'assabentes que el presumpte assassí té nacionalitat espanyola. Això ens passa més desapercebut, perquè desmunta moltes teories. Ni totes les persones que arriben de fora són la pesta, ni els autòctons som uns àngels. 

    Però si hi afegim també l'exemple que ens donen molts governants, que no els exigim la santedat, però sí l'honradesa i decència, llavors se't fa molt difícil exigir a tothom que actuïn de manera civilitzada, respectuosa i decent. El mal comportament d'alguns polítics no dona dret a actuar malament, però no ajuda.

diumenge, 23 de juny del 2024

Bona revetlla!

El setmanari El 9 Nou penjava a les xarxes unes fotografies de la Foradada que li havien fet arribat uns seus lectors. Imatges del salt d'aigua que tant ens agradava veure durant els nostres estius a Cantonigròs, i que darrerament hem trobat a faltar per la manca d'aigua. No hi ha res més depriment que observar la Foradada sense l'aigua saltant a la bassa que ens hi havíem banyat amb il·lusió i un cert misteri. 

    Ahir, quan vàrem anar a Tavertet, també vam poder veure algun rierol, d'aquells que a ple estiu baixen eixuts, amb un bon cabal d'aigua, i també, travessant el pont nou de Roda de Ter, es podia apreciar el bon nivell d'aigua fruit, tot això, de les darreres pluges. Mentre va durar la sequera teníem la por de no poder recuperar aquestes imatges i el que és pitjor, no saber com resoldre la manca d'aigua.

    Ara estem més esperançats, però no podem abaixar la guàrdia. La pluja és un bé escàs a casa nostra i el fet que ens hagi plogut aquest darrer mes, no ens garanteix aigua suficient per als mesos vinents. Caldrà, doncs, mantenir les normes més bàsiques d'estalvi d'aigua i pensar que continua essent un bé escàs, però vital al mateix temps.

    Avui, revetlla de Sant Joan, una colla d'arenyencs, com també d'altres contrades, han pujat al cim del Canigó a recollir la flama que ha d'encendre els nostres focs, i amb ells celebrar una de les festes més tradicionals i representatives de la nostra cultura. És bo que aquesta tradició es mantingui i que les noves generacions s'hi apuntin. Hem perdut massa coses, i la nostra identitat s'ha qüestionat en excés. Avui escoltem improperis contra la nostra nació, la nostra cultura i la nostra llengua, que no ens mereixem, i ens caldran molts esforços per protegir-nos de qui no ens vol bé.

    Us desitjo, doncs, una bona revetlla, i que mentre ho estigueu celebrant tingueu molt present que tot allò que nosaltres no fem per protegir la cultura i la llengua no ho farà ningú per nosaltres. Sense obsessionar-se, però ferms, gaudim de la festa al mateix temps que la reivindiquem. Bona revetlla!

dissabte, 22 de juny del 2024

Després de desconnectar

Hem fet una escapada a Tavertet i hem desconnectat una mica. A la tornada he comprovat que tot segueix bastant igual, de malament. Estem vivint uns temps amb un radicalisme excloent i una total desconfiança vers els nostres dirigents. La dreta espanyola és cada vegada més a prop de l'extrema dreta, amb una presidenta al capdavant, la senyora Ayuso, que està destrossant qualsevol possibilitat de pacte amb partits més centrats i menys radicals.

    Paral·lelament, tenim a Catalunya un PSC cada vegada menys progressista i d'esquerres, amb dues figures que ho deixen prou clar, com són el presidenciable Salvador Illa i l'alcalde de Barcelona, el senyor Jaume Collboni, amb unes manifestacions i actituds que avergonyeixen, sobretot a les persones que es consideren d'esquerres i que somien i confien en el socialisme.

    Tot el que està passant a Barcelona no és res més que la degradació de la política municipal, iniciada per l'exalcaldessa Ada Colau. El seu successor no ha estat capaç de recuperar la imatge de ciutat, capital de Catalunya, i referent mundial. Tot el que sona encara és fruit del treball de mandats anteriors, i haurien de ser conscients que el rèdit s'acaba. 

    Quant a la presidència de la Generalitat, que Salvador Illa té coll avall, malgrat els entrebancs que li estan posant, tampoc és per llançar les campanes al vol. El seu discurs demostra una apatia i engresca molt poc a les persones que fa temps que esperen una mica més de la presidència i del govern català. El baix perfil de l'actual president en funcions no té cara de ser capgirat amb qui l'acabi substituint.

    Però tot això són conjectures, que caldria deixar de banda i posar-nos a treballar i valorar realitats i no pas hipòtesis de futur. Els catalans, però, fa massa anys que estem encallats esperant algú que ho desencalli i puguem sortir airosos d'una etapa que voldrem oblidar tan aviat com sigui possible.

    La desconnexió matinal ha anat molt bé. Si no coneixeu Tavertet us recomano una visita. No té res a veure amb el Tavertet que vaig conèixer els anys seixanta del segle passat, però malgrat tot desperta el seu interès, i ens deixa, per una estona, molt relaxats i contents.

divendres, 21 de juny del 2024

Expresidents tòxics

Probablement, l'actual crisi política espanyola fa que expresidents del govern estiguin resultant tòxics per a la salut democràtica del nostre país. Les declaracions continuades de polítics que han fet història, com són Aznar i Felipe González, criticant tot el que fa el govern actual, creient-se que ells tenen la raó suprema i que qui pensa diferent s'equivoca i és un perill públic, estan fent molt mal a la nostra societat, i ajuden amb força el creixement del populisme de l'extrema dreta. 

    Només faltava que sortís Felipe González defensant la política de la primera ministra italiana. No trigarà gaire a beneir tot el que fa Milei a l'Argentina, i amb ell la presidenta de la Comunitat de Madrid. La impressió que tens és que l'odi els crema per dins, i no han estat capaços d'acceptar que el seu temps ha passat, però sobretot, que potser hi ha gent que pensa diferent i que té les seves raons. Aquesta crítica destructiva, aquest odi cap a tot allò que no poden controlar, els fa insuportables i corrosius.

    Tot això no és nou d'ara, però sí que considero que s'ha intensificat i agreujat. Com deia al començament, el fet que ens trobem en un moment de crisi política i social, força a tot arreu, les seves veus provoquen més dolor i rebuig. I poso els dos personatges al mateix sac, però hauria de matisar grans diferències. Aznar està resultant força coherent amb els seus principis, la qual cosa no el justifica, però sí que es fa entendre. Felipe González, per contra, ha canviat el seu discurs per convertir-se en un vividor que no dona exemple a ningú, i molt menys als que ideològicament se situen a l'esquerra. És un frau històric que haurem d'aguantar fins al darrer dia.

    És una llàstima que, veient com es va deteriorant tot, no siguin capaços de passar pàgina del seu malhumor i no es dediquin a trobar solucions que sumin en lloc de dividir. Els governants actuals no ho tenen fàcil. L'herència de la corrupció i el mal govern els porta pel camí de l'amargura, encara que ho vulguin fer bé. És per això que només falta que aquesta colla de nostàlgics venjatius, es dediquin tot el dia a vomitar l'odi i la ràbia del fracassat políticament. La nostra societat està malalta, i ells hi contribueixen en gran manera.


dijous, 20 de juny del 2024

Il·legalitzar la Fundació Francisco Franco

La nostra generació va néixer i créixer amb l'eslògan "Spain is different". La història ens ha demostrat que l'afirmació era correcta. Una diferència, respecte als estats del nostre entorn, en negatiu, bàsicament perquè es defensen unes institucions i uns poders molt allunyats dels principis democràtics que voldríem que prevalguessin. 

    Avui llegia la notícia de l'inici del procés per il·legalitzar la Fundació Francisco Franco, que ha signat el ministre de Cultura. Un procés que tindrà una llarga durada i que ens genera molts dubtes sobre l'èxit d'aquesta empresa, que es trobarà amb totes les dificultats del món, ja siguin els jutges, alguns partits polítics, o la mateixa societat civil espanyola. 

    En un país democràtic normal i corrent, aquesta fundació faria molts anys que hauria desaparegut i, sobretot, que hauria deixat de ser subvencionada i eliminats els avantatges fiscals de què gaudeix. Però Espanya és realment diferent. Fa uns quants anys que vàrem deixar la dictadura per entrar en un sistema democràtic, però encara és hora que es passi factura als feixistes que es varen lucrar i dirigir el país. I no només això, sinó que institucions tan importants del sistema, com és el Poder judicial, tenen un component ideològic autoritari i predemocràtic que no hem aconseguit arraconar.

    El procés d'il·legalització de la Fundació Francisco Franco, doncs, serà lent i ple de discussions, males arts i pressions de tota mena, per intentar que fracassi. El marc els és molt favorable per continuar predicant les suposades bondats del franquisme, i és difícil trobar qui sigui capaç de clavar un cop de puny a la taula i resoldre, per totes, la situació anòmala.

    M'hi jugo un pèsol que una de les excuses de la fundació per defensar la seva existència serà el dret a la llibertat d'expressió, un dret que els franquistes varen negar sempre, però que ara poden aprofitar per evitar la seva il·legalització. 

    Com hem pogut veure, l'extrema dreta sempre utilitza les bondats de la democràcia per beneficiar-se'n, mentre lluiten per destruir-la. 

dimecres, 19 de juny del 2024

Final de curs

Avui hem acabat el curs de filosofia de l'Ateneu Arenyenc, que hem rematat amb un dinar en un restaurant de la nostra vila. I ho hem aprofitat per conversar sobre tots aquells temes que durant el curs intentàvem introduir entremig de les explicacions del nostre professor, en Joaquim Bretxa. Uns comentaris que a vegades s'emportaven bona part de l'hora de classe. Tot plegat amb molt bon rotllo i moltes ganes d'aprendre.

    Aquest any hem continuat estudiant a fons l'època hel·lenística, que vàrem iniciar el curs passat, i ens ha parlat de filòsofs prou significats com els estoics Epictet, Sèneca i Marc Aureli. De la mateixa manera que amb els cínics, he intentat en tot moment analitzar les semblances entre l'esperit de l'escola estoica i el sentit que li donem avui dia quan d'una persona diem que es comporta de manera estoica. En el cas del cinisme em va quedar molt clar que el concepte actual de cinisme no s'adequa gaire als principis i actituds dels cínics grecs, però m'atreviria a dir que en el cas de l'estoïcisme, salvant les distàncies, sobretot pensant en els segles que han passat des de l'època hel·lenística, sí que hi veuria similituds.

    He tingut molt present un bon amic, força més gran que jo i que ens va deixar fa una colla d'anys, que sempre li comentàvem que era l'estoïcisme en persona. Ho dèiem sense tenir prou coneixement, com a mínim per la meva part, del fons filosòfic d'aquest moviment, però moltes vegades he cregut que no anàvem tan desencaminats.

    I avui ens han anunciat el programa del nou curs, que es dedicarà a l'escepticisme, el de l'època grega, però també a l'actitud escèptica d'avui que, segons ens exposava en Joaquim, té molta lògica veient com funciona tot. Probablement és l'actitud que ens cal mantenir en el món d'avui dia.



 

dimarts, 18 de juny del 2024

Com són les coses!

Ho anàvem dient, però sembla que no hem après a preveure les coses, sinó que sempre ens toca rectificar i fer marxa enrere. No hi ha manera que ens adonem que no tot el que es diu es fa amb bona intenció, que no tot és cert, ni soluciona els problemes que tenim. Tenim uns partits polítics tacats amb la corrupció, amb moltes promeses incomplertes i amb una desconfiança total per part de la població. Davant d'aquest panorama arriba l'extrema dreta i ens diu que són aquí per solucionar-ho tot. Per fer fora aquesta colla de corruptes i recuperar la normalitat. Ells són els nostres salvadors.

    Resulta, però, que assoleixen el poder, o entren a les institucions públiques i comences a mirar què fan, com actuen, què se n'ha fet de tot allò que han promès que canviarien i... t'entren molts dubtes. Potser no són tan diferents, o fins i tot són pitjors!

    Segons sembla, el líder de Vox a Catalunya, i diputat al nostre Parlament, no ha utilitzat correctament els diners que el seu grup parlamentari rep com a subvenció, o més aviat n'ha fet ús privat que no correspondria. Bé, potser ha estat un error i no tornarà a passar.

    El president del Parlament balear, que també és de Vox, ha mostrat la seva cara autoritària i despectiva en la sessió plenària per a la derogació de la llei de memòria democràtica. Els fa tanta ràbia que algú intenti fer memòria de les víctimes de la dictadura, que la seva reacció és la típica d'un hooligan, però que té el poder de fer fora del Parlament qui no li rigui les gràcies. 

    Necessitarem molts episodis com aquests per aconseguir que molts dels seus votants s'adonin de l'error de la seva decisió. En són responsables, però també aquells partits polítics que no han fet prou per evitar que tot es deteriorés tant, i que a la gent li vinguessin ganes de votar uns populistes descarats, pensant que aquell era el camí per redreçar-ho tot. No ho resoldrem en una legislatura, però hem de confiar que amb temps i paciència aconseguirem fer fora aquesta colla d'autoritaris, predemocràtics, que utilitzen el sistema democràtic per destruir-lo des de dins. Això és el que ens toca viure en aquests moments.

dilluns, 17 de juny del 2024

Ni amb aigua calenta!

N'hi ha que no se senten al·ludits per més insistència que hi pugui haver. D'una manera prou explícita, importants dirigents d'ERC, i també històrics, demanen a l'actual direcció que s'ho pensi dues vegades i faci un pas al costat. Cal renovar les persones, sobretot després del fracàs. I si l'únic dirigent que ha manifestat que vol tornar-hi és Oriol Junqueras, queda clar que el manifest va dirigit a la seva persona. No se n'adona?

    Sempre he pensat que era molt cregut i que actuava per sobre del bé i del mal. Són apreciacions a la distància i, per tant, poden ser equivocades. Són sensacions. Ara, però, veien el que està passant i la manera de reaccionar, gairebé que m'ho corrobora.

    Ens queixem molt de personatges que teòricament han desaparegut, però no deixen de fer la punyeta i amargar tothom. Els dos grans exemples són els presidents Aznar i Felipe González, però n'hi ha més. I en tenim de molt a prop, com és el cas del senyor Junqueras, però tampoc no està sol. 

    Les persones hauríem de ser prou llestos i adonar-nos quan fem nosa. I això no vol dir que no s'hagi de reconèixer tots els mèrits, la feina ben feta, els sacrificis personals i dedicació, i les conseqüències, com poden ser la presó o l'exili. Hi ha un moment, però, que un ha de saber retirar-se i donar pas a altres persones que segur que també ho faran bé. Això ho trobaríem arreu, però en política crec que és més evident que enlloc més.

    El manifest signat per molts càrrecs i militants d'ERC hauria de fer reflexionar el president en hibernació, i pensar-s'ho dues vegades si el 30 de novembre ha de presentar candidatura, o bé es queda al costat, ajudant a qui agafi el relleu, que ben segur li serà molt útil. 

    És una qüestió de partit i, per tant, han de ser els militants qui acabin decidint quin és el futur. Seria una llàstima que un excés d'ego fer perdre posicions a un partit polític que ha liderat el govern català durant els darrers anys, i que ha patit tota la repressió del nacionalisme espanyol. Cal renovar el partit, i recuperar tot el que s'ha perdut, en el seu benefici, però també en el de tot el país.

diumenge, 16 de juny del 2024

Les coses que importen

Durant uns anys llegíem que a Catalunya la sanitat pública era enveja de molts països, que teníem un nivell d'atenció extraordinari, que teníem els millors metges i equipaments, i fins i tot es criticava la sanitat privada, un luxe sense sentit. Se'ns deia que si t'havien d'operar, el millor que podies fer era a través dels servies públics de salut. Tots teníem la sensació que estàvem en el millor món de tots els possibles, i ens explicaven pestes dels EUA, on la gent gran i pobre no podia accedir als seus serveis.

    Cadascú ha viscut la seva experiència i pot explicar moltes coses al respecte, però és important llegir i escoltar els estudis que s'estan fent, les valoracions que se'n treuen de com està funcionant la sanitat pública al nostre país, avui, el segle XXI. 

    Ja fa temps que els partits polítics es tiren en cara la retallada de fa uns anys en salut, les mancances actuals, la reducció de personal mèdic, l'eliminació de serveis en petits hospitals, els problemes de la primera assistència. Al nostre voltant hem sentit a dir que el servei de pediatria desapareixia del centre d'atenció primària i també de l'hospital de la comarca. Avui llegia el reportatge de la Mònica Bernabé, al diari ARA, sobre el tram d'edat de cribratge del càncer de mama, que a Catalunya està per sota de la recomanació de la Unió Europea, i llavors t'adones que potser no estem tan bé. Potser abans funcionava millor, però ara ens hem adormit, i comunitats i països que ens envejaven es troben en una millor situació.

    És així que arribes a la conclusió que ens trobem en un atzucac, amb uns polítics que no estan resolent els problemes ni les necessitats més essencials de la ciutadania, i llavors s'estranyen que no obtinguin els resultats electorals desitjats. Podem entendre que la dreta potenciï la sanitat privada i es desentengui de la pública, reduint les prestacions bàsiques. Qui hi perd? El que no s'entén, però, és que això ho practiqui l'esquerra. 

    Ara estem entretinguts a veure qui formarà el nou govern i com s'orientarà la nova política pública. Tot això fruit d'un avançament electoral provocat per una disputa sobre la conveniència o no de construir un macrocasino. Al marge de les consideracions pertinents, no creieu que hi ha temes prou importants a resoldre, per no estar encallats durant tant de temps? Aquesta inactivitat és la que provoca l'avenç de l'extrema dreta. No estiguem pensant en cordons sanitaris i posem-nos a treballar per resoldre el més important de les nostres vides. Ja n'hi ha prou de perdre el temps inútilment!

dissabte, 15 de juny del 2024

Front popular contra l'extrema dreta

França ha creat un nou Front Popular per frenar l'extrema dreta i evitar que aconsegueixi la presidència del país. No es tracta del típic cordó sanitari posterior a les eleccions, sinó d'unir-se abans formant una coalició que arreplegui més vots. 

    Amb els cordons sanitaris postelectorals, que funcionen en alguns llocs, els partits polítics no s'han de preocupar gaire de la coherència entre el que diuen i el que fan, tampoc de com aconsegueixen els seus objectius, ni dels seus principis, si perillen. Cadascú ha arribat on ha pogut i desenvolupa el seu programa, si més no això és el que haurien de fer. L'únic que es plantegen és evitar que les propostes de l'extrema dreta es puguin realitzar, o que ningú pacti amb ells blanquejant la ideologia. L'acord previ, per contra, només té un objectiu: acaparar el més gran nombre de vots possibles i deixar en segon terme l'extrema dreta. 

    La qüestió està, però, en què passa després de les eleccions. Si el Front Popular guanya les eleccions, quina garantia tenen els francesos que es constitueixi un govern sòlid, amb suficient suport per tirar endavant no sé quin programa, no sé amb quins objectius, no sé d'acord amb quins principis i ideologia? És una bona solució organitzar un front contra un partit polític, per més perillós que pugui ser el fet que aconseguís la presidència del país? 

    Com que això passa a casa d'un altre, sembla que no ens hàgim de preocupar, però seria bo pensar en tot el que ha passat a les Illes Balears i el País Valencià, per posar dos exemples on l'extrema dreta governa amb el PP. Això ja ho tenim més a prop. I ves que no pugui acabar passant ben aviat pel que fa a Espanya. Llavors potser ja serà massa tard.

    L'extrema dreta no l'hem de combatre ni amb cordons sanitaris ni amb fronts populars. L'extrema dreta l'hem de deixar en evidència tot practicant una política d'encerts, afrontant els problemes que realment preocupen a la gent, i donant solucions. Si els electors creuen que se'ls està prenent el pèl, i que amb els partits polítics tradicionals no hi ha res a fer, és quan decideixin canviar el vot i se'n van a qui els sembla que els ho resoldrà tot. Després ja tindran el desengany, però el mal ja estarà fet.