Fa calor a les aules!

Cada any per aquestes dates llegeixes queixes de professors, alumnes i familiars de les altes temperatures a les aules. La majoria d'edificis escolars tenen els seus anys i no sempre reuneixen les condicions necessàries per fer front a la calor que patim els mesos de maig i juny, quan encara funciona el curs escolar, sobretot els darrers anys, a causa del canvi climàtic.

Quan ho llegeixo recordo que fa més de vint anys, quan gestionava l'antic teatre municipal de Vic, a l'eixample Morató, havia de limitar les actuacions programades, perquè no disposava d'aire condicionat. Sortosament pel públic vigatà, l'edifici de l'Atlàntida que el va substituir no té res a veure amb el vell i la gent pot gaudir de tota la programació sense haver de ventar-se.

Llegia avui el lema "Aules que cremen", referint-se a la campanya que molts instituts s'han adherit reclamant mesures que evitin l'agreujament d'una situació que ja no és insòlita i que caldria resoldre d'una vegada per sempre. La direcció de l'Institut Els Tres Turons d'Arenys de Mar, segons diu la notícia de Ràdio Arenys, ha enviat uns escrits a les famílies dels alumnes recomanant la vestimenta idònia per minorar els efectes d'aquesta calor, en previsió que les temperatures s'alcin encara més abans de Sant Joan, quan arribaran les vacances.

El Departament d'Ensenyament té molta feina a fer i els animem a no defallir. Sembla que de moment han parat el cop de les mobilitzacions dels professors reclamant una sèrie de reivindicacions que porten cua, però caldria vetllar per la salut dels alumnes i del professorat, i estudiar realment què cal fer per combatre aquestes altes temperatures a l'interior dels centres. Mesures a curt termini, però també a mitjà i llarg termini, ja que el que passa aquests mesos de finals de curs no és un fet aïllat que pugui desaparèixer, sinó que tot fa pensar que la cosa anirà a més.

Premis Mn. Martí Amagat 2026

Aquest matí he assistit al lliurament dels Premis Mn. Martí Amagat de la Mostra Literària d'Arenys de Mar en la seva 45a edició. Un acte que ha coincidit amb el cap de setmana de l'Arenys de Flors. Hem gaudit de la música de l'Orquestrina Synerenca de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i la Mercè Boher ha recitat els escrits i poemes premiats. 

En un món que sembla que no té remei, actes com aquest et fan veure que no tot està perdut, que hi ha joves amb ganes i imaginació per expressar les seves idees, i és bo que entre tots trobem la manera de fomentar-ho. L'experiència de les quaranta-cinc edicions és una demostració d'aquesta voluntat i interès.

Si divendres assistia a l'Ateneu en una conferència musicalitzada on es parlava de dos prohoms noruecs de la cultura, com són Ibsen i Grieg, avui els protagonistes eren infants, joves i algun adult de la nostra vila que rebien el reconeixement al seu treball literari.

Des d'aquí felicitar a tots els participants, hagin o no estat premiats, i animar-los a continuar escrivint i delectant-nos. Necessitem aquests treballs per combatre la toxicitat que predomina arreu. La cultura és la saba que ens manté vius com a societat massa castigada per la mediocritat predominant. Conrear l'hàbit de la lectura i l'escriptura ha de ser un deure de tots plegats, i totes les iniciatives són benvingudes.

Xalant amb Edvard Grieg!

Ahir vaig passar una estona molt agradable a l'Ateneu Arenyenc. Era la tercera sessió d'aquest curs de les conferències musicalitzades a càrrec d'en Rafael Esteve Alemany. El compositor d'ahir era Edvard Grieg, amb l'obra Peer Gynt, obra literària de Henrik Ibsen.

Haig de confessar que soc un enamorat de Grieg i em conec força bé l'obra Peer Gynt. Vaig tenir la sort de navegar pels fiords noruecs amb la seva música i visitar la casa museu de Troldhaugen, molt a prop de Bergen, ciutat on va néixer l'any 1843. 

És per això que, d'entrada, tenia tots els números per gaudir de les explicacions del conferenciant, una persona que els arenyencs coneixem molt bé, atès que ja fa una colla d'anys que ens ve a l'Ateneu. L'obra d'ahir també ho posava fàcil, la qual cosa no li lleva mèrits. Tal com li vaig dir a l'acabament de la sessió, va estar brillant.

En Rafael ens va explicar l'obra Peer Gynt i va intercalar fragments de les dues suites, que coneixem molt bé, amb fragments de l'obra de teatre, alguns dels quals no figura en aquestes suites, i ho va fer, com és costum en ell, d'una manera molt pedagògica i fàcil d'entendre. Estic convençut que tots vàrem sortir de la conferència amb moltes ganes d'escoltar l'obra sencera.

Vull agrair a la Junta de l'Ateneu l'oportunitat que ens dona d'assistir en aquestes conferències que han esdevingut tradició, i animar-los a no defallir. Ahir no érem gaires, probablement perquè Arenys bull d'activitats els caps de setmana i no tenim el do de la ubiqüitat.

I una recomanació: si teniu l'oportunitat d'escoltar la peça, no us ho perdeu! Encara que no sigueu grans amants de la música clàssica, estic segur que us delectarà. No us perdeu la cançó de Solveig. Que passeu una bona estona!

Metges sobrecarregats

Que els professionals de l'ensenyament o la medicina es manifestin no és un fet gratuït, sinó que ens fa veure que alguna cosa no funciona i que cal estudiar-ho a fons. El govern de la Generalitat no pot mirar cap a una altra banda ni creure's o fer-nos creure que es tracta d'unes persones que només pensen en elles. Al darrere hi ha els nostres joves, els catalans del futur, i també hi som la gent més gran, que tenim més possibilitats d'haver d'acudir als centres mèdics.

Podem discutir si les maneres de manifestar-se són les apropiades, però hem d'entendre que quan les coses no s'arreglen tranquil·lament, arriba un moment que exploten i això és el que veiem aquests dies a les nostres principals carreteres, o davant dels centres mèdics.

Mentre el govern està tancat negociant amb els sindicats de mestres i professors, potser amb molt poca mà esquerra i forçant al màxim, els nostres metges ens diuen que a partir de dilluns deixaran de fer hores extres. Que se senten explotats i pressionats i que la Conselleria de Sanitat no escolta les seves reivindicacions, i diuen prou.

El nostre sistema sanitari ha estat modèlic i ho hem pogut experimentar quan l'hem necessitat. Tenim molts exemples de preparació, professionalitat i mitjans quirúrgics de referència, però ara descobrim que tot això ha estat possible en bona part pel sacrifici dels professionals de la medicina, que han fet més hores que un rellotge.

Hem perdut pistonada quant a dies d'espera per ser diagnosticats o operats, i això és preocupant. Sempre ens han dit que val més prevenir que curar, però si el diagnòstic arriba tard, potser ja no hi ha remei. Ens han explicat que els professionals traumatòlegs dels hospitals públics són els millors, però hem d'esperar molts mesos per ser operats. 

Un país no funciona bé quan els serveis públics no responen adequadament i tenim el perill que tot es vagi deteriorant. No pot ser que els nostres fills rebin una atenció escolar i mèdica pitjor que nosaltres. El país ha d'anar endavant i no enrere. Segons el Sindicat de Metges falten especialistes i estan mal distribuïts en el territori.

Millor prevenir que curar!

Avui parlàvem de l'estat en què es troba el Camí de Mar, que l'havíem batejat com el Camí d'en Vicenç, per la intervenció que va fer en Vicenç Martí quan va ser regidor de la nostra vila. L'embat de les onades del nostre mar deteriora la nostra costa i d'aquí els greus problemes de la via fèrria del Maresme i la desaparició de les nostres platges. 

Encara hi ha qui nega els efectes del canvi climàtic, però el cert és que només cal fer memòria i observar els canvis que hi ha hagut a la nostra costa, per no mirar més enllà. Fa uns dies ens parlaven del Niño, aquell fenomen natural que es reprodueix periòdicament i que començava a generar-se a la costa oest del Pacífic, i que en un termini d'uns tretze mesos acabarà arribant al nostre país. Els efectes previstos són d'un extrem a l'altre, en funció dels indrets: extrema sequera, grans inundacions per pluges torrencials.

Què hem de fer amb el Camí de Mar? Ens n'oblidem i canviem de ruta, o demanem a qui té les competències per actuar-hi que ho arregli i protegeixi? És evident que el nostre Ajuntament no pot invertir-hi perquè no li correspon, però d'alguna manera ha de vetllar que ningú no prengui mal. 

En Carles ho tenia molt clar: enviar des de l'Ajuntament un burofax a la institució responsable, informant de l'estat del camí i el perill que suposa per als passejants. Caldria tancar-ho? Sabem que l'Administració és lenta a l'hora de reaccionar i no sabem si, després del comunicat, vindran a fer-hi alguna cosa, ni quan. Tancar-ho, ens limita l'accés i la possibilitat de passejar-nos-hi, però pot evitar un accident.

Prendre decisions no és una cosa que resulti fàcil, però quan tens responsabilitats, saps que ho has de fer i, per norma, sempre és millor prevenir que curar!

Regular l'ús de la IA

En més d'una ocasió m'he queixat pel fet que a les xarxes socials sigui tan fàcil penjar-hi comentaris sense donar la cara, és a dir, sota l'empara de l'anonimat. D'aquesta manera tothom és molt valent. Sempre he valorat aquelles persones que van de cara i s'expressen amb naturalitat, sigui per criticar o per alabar, sense amagar-se. 

Avui llegia la notícia que el govern espanyol avala amb una llei l'obligatorietat d'haver de comunicar quan una fotografia està feta amb intel·ligència artificial. Si no se't diu et pots creure que allò que veus és real i caure en l'engany. Ja no parlem d'aquelles persones que utilitzen la tècnica per generar imatges de caràcter sexual, manipulant cares de persones reals.

Tot s'ha de regular i després fer-ne el seguiment oportú per sancionar qui no compleixi la norma. Malauradament, sempre anem tard i ens trobem que el mal ja està fet. S'ha trigat molt a aprovar les sancions per un mal ús de la intel·ligència artificial, ara caldrà, doncs, fer-ho complir.

Vivim un temps on desconfies de tot. No et pots creure res d'entrada i cal contrastar-ho bé per assegurar-te que no t'estafen, que no et diuen una cosa per altra. Tot el que ajudi a evitar malentesos, i que hi hagi gent que manipuli els altres, serà benvingut. L'Estat ha de procurar defensar la ciutadania, contra l'especulació, l'engany i l'ofensa.

Les nostres bústies de correu electrònic, els nostres mòbils estan contínuament atacats amb el perill de caure en l'engany. Evitar-ho és pràcticament impossible, però s'han d'anar trobant maneres per fer-ho més difícil i, quan s'aconsegueixi localitzar l'origen dels atacs, ser contundents amb les sancions. No ens poden deixar indefensos. Cal estar tots ben alerta.

Mural participatiu

He vist la convocatòria per aquest dissabte del mural participatiu al pas subterrani del final de la Riera d'Arenys. És interessant que s'organitzin actes com aquest, sobretot tenint en compte el que acostuma a passar amb els murals improvisats, o més aviat els grafitis barroers sobre mobiliari urbà i, especialment, als trens de Rodalies.

Probablement, tots portem a dins una via creativa que necessitem fer sortir a fora, però és bo saber-se contenir, o si més no encarar-la de manera que no sigui ofensiva ni provoqui desperfectes o costos econòmics innecessaris. Hi haurà qui veurà bé observar com els trens circulen amb aquells grafitis, però a mi no em fa gens de gràcia.

Sempre he deplorat aquesta mania d'alguns d'anar guixant les parets, encara que sigui amb escrits reivindicatius defensables. Embrutar parets i mobiliari no té cap sentit i és una manera de comportar-se incívicament. 

Passejar per un subterrani amb il·lustracions més o menys interessants pot suposar alegrar la vista i si al mateix temps ajudem a desenvolupar la creativitat dels joves i no tan joves, que tenen la bena artística, tot això que hi guanyarem. Potser el dia de demà es dedicaran al dibuix artístic i seran els pintors del futur. 

A Arenys ja tenim alguns racons il·lustrats per vilatans actius, i formen part del nostre patrimoni. Defensar-ho i potenciar-ho és una bona cosa, i fer-ho de manera participativa no deixa de ser una pràctica positiva, perquè no es tracta d'actuar amb nocturnitat i traïdoria, sinó de manera festiva i pedagògica.

Jo no hi participaré, perquè soc un negat de la pintura, però animo a totes aquelles persones que els agradi dibuixar i pintar, que hi assisteixin i experimentin què és fer públic aquell art que portem mig amagat.

No ofèn qui vol, sinó qui pot

Aquesta frase sempre l'he tingut molt present, tant en el seu sentit literal com en les adaptacions que puguis fer. Per exemple, no és el mateix que et renyi o critiqui la teva actuació una persona que et mereix confiança i respecte, que qui ho faci no signifiqui res per a tu. Les mateixes paraules poden afectar-te de diferent manera depenent de qui les digui.

I això és important, no només a l'hora de rebre consells o crítiques, sinó també a l'hora d'actuar tu mateix. Si ets una persona honesta i coherent, que tens en compte els valors i els altres, tot allò que diguis o facis serà tingut en compte i ben considerat. Si només parles perquè tens boca, i el teu exemple de vida fa aigües, ja pots anar dient, que els altres no ho tindran en compte.

És per això que no tothom pot influir en els altres. Qui té personalitat, credibilitat i practica allò que predica, té tots els punts del món per ser respectat. Ho pots aplicar a la vida professional, a la política, a les activitats del lleure i a la família. No es tracta de parlar més alt ni tenir molt de poder. Tampoc és qüestió d'anar sentenciant per la vida. Ni posar-te, o pretendre-ho, per sobre dels altres. Els guanyes a partir de la senzillesa, l'honorabilitat, l'empatia, la sinceritat. La resta et pot donar satisfaccions momentànies, però a la llarga no et porta enlloc.

I ho dic en aquests moments en què l'insult i l'ego està molt crescut arreu. Les xarxes socials són un gran exemple de la banalitat de les relacions humanes poc treballades. De l'espontaneïtat irreflexiva i provocadora. 

El dolor provocat per la prepotència d'alguns acostuma a ser efímer. Quan els ulls te'ls fan obrir aquells referents que no t'han fallat mai, la cosa canvia i t'obliga a reflexionar sobre què estàs fent malament.

Agraïment a en Joan Majó

Ahir vaig tenir la sort de participar en el lliurament de l'almorratxa a l'arenyenc de l'any 2025, en Joan Majó, pescador i restaurador de la nostra vila. L'excusa del premi va ser els cent anys de l'entitat que presideix, el Club de Mar Sport, però la valoració que jo en faig va molt més enllà.

L'Associació d'Informadors d'Arenys (AIA), editora de la revista L'Agenda, organitza cada any una votació popular per nomenar l'arenyenc o arenyenca de l'any a una persona que hagi destacat per algun fet significatiu. Que una entitat, on tens un paper protagonista, celebri els cent anys no és poca cosa, però a mi m'agrada analitzar les persones, que són les que mouen les entitats.

En Joan Majó té actualment aquesta responsabilitat, però el seu currículum és brillant i la seva personalitat admirable. Una persona que s'allunya del protagonisme, però esdevé una peça clau on es mou. Pescador des de molt jove i restaurador admirat, no només ha desenvolupat les dues professions, sinó que també ha contribuït a fer gran l'estimació de la pesca i la restauració a casa nostra, i ha participat, si no impulsat esdeveniments culinaris que han traspassat els límits del nostre municipi.

Hi ha persones que fan molt soroll i algunes d'elles obtenen bons resultats, però n'hi ha d'altres que actuen com formiguetes, sense que gairebé no te n'adonis, aconseguint èxits col·lectius que no pas personals. Persones amb qui t'hi trobes molt bé, per la seva senzillesa, amabilitat i empatia, però també amb una gran força i dinamisme. Persones amb qui aniries on fos, perquè saps que podràs confiar en elles i que et portaran a bon port.

Les paraules de felicitació que es varen deixar anar ahir a la seu del club que presideix no eren gratuïtes, sinó totalment sinceres i merescudes. Va ser una estona molt agradable, que vàrem acabar amb un esplèndid i sorprenent dinar. Gràcies, Joan per la teva personalitat, dedicació a la vila i a les teves aficions i professions. Estudiaré quins han de ser els mèrits exigits per ser nomenat fill predilecte de la nostra vila.

Avui va de cues

Avui us parlaré de cues, però no de les cues que es produeixen a les nostres carreteres, on s'emporta la palma l'AP7, sobretot en caps de setmana llargs com aquest, que celebrem la segona Pasqua, sinó de les cues que es produeixen per pujar l'Everest, la muntanya més alta del món i que es troba col·lapsada.

És curiós, per dir-ho d'alguna manera, veure aquella filera mig aturada amb centenars de persones intentant arribar al cim. No es tracta de la típica passejada de diumenge al migdia fins a tocar ratlla, al final del passeig, sinó de gent amb equipament de muntanya per assolir el cim més alt. Gent que haig d'entendre que està preparada contra les adversitats naturals.

L'allau de persones a l'Everest és un fet insòlit fins fa poc, però que ara resulta el més natural del món. Cada vegada hi ha més gent i disposada a escalar muntanyes d'una certa dificultat i es parla de posar límits. No sé si per protegir la muntanya o per evitar accidents provocats per l'excessiva presència d'escaladors.

Si us haig de ser franc, preferiria una embussada a l'Everest que no pas a l'autopista, però entenc que no ha de ser agradable. Quan fas muntanyisme t'agrada gaudir del paisatge i en tot cas saludar aquelles persones que t'hi trobes. Un fet que no acostumem a fer quan passegem pels nostres carrers. Si has de demanar permís per fer quatre passes, o aturar-te davant la primera dificultat del terreny, perquè hi ha massa gent, la cosa no acaba de funcionar.

No sé com acabarà tot plegat, però en tot cas és bo que la gent surti a la muntanya, encara que haguem de regular-ho i fer-ho més fàcil, evitant l'acumulació de gent. 

Al començament parlava de la celebració de la segona Pasqua, tot i que estic convençut que la gran majoria dels afortunats, si els ho preguntes només et sabran dir que dilluns fan festa.