dimarts, 28 de juny de 2022

Nova condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans

Està vist i comprovat que totes les condemnes i avisos que puguin arribar de tribunals de justícia europeus contra l'actitud i la manera d'actuar dels tribunals de justícia espanyols, o les diferents institucions de l'estat, no serveixen de res. Se'n fa cas omís i fins i tot els mitjans de comunicació espanyols s'ho agafen rient. El desprestigi que puguin tenir les institucions espanyoles no preocupen, ja que tot s'hi val per defensar la sagrada unitat de la pàtria, encara que sigui delinquint.

Avui llegíem que el Tribunal Europeu dels Drets Humans condemnava Espanya per la publicació de la fotografia del DNI dels jutges favorables al dret a decidir de Catalunya. És evident que en tractar-se de persones favorables als independentistes tot el que es faci contra ells és poc, i per això mateix no servirà de res la condemna més enllà de posar-la a la llista de condemnes rebudes.

Aquest és el panorama del nostre país. Els polítics que podrien fer-hi alguna cosa no s'atreveixen, i la gran majoria ja estan d'acord en actuar de la manera que es fa. Encara hi ha la idea que ningú de fora ens ha de venir a ensenyar res de com es fan les coses. S'ha vist clarament en el cas del procés independentista, però no és l'únic, sinó que hi ha tota una història anterior que alguns podíem pensar que s'acabaria, després de tants anys de transició democràtica, però que finalment hem hagut d'acceptar que no hi ha remei.

En alguna ocasió he dit que Europa és una garantia democràtica per al nostre país, i tot això que comento ara podria semblar una contradicció. Penso, però, que sense Europa les coses anirien molt pitjor, i que d'alguna manera sí que hi ha un cert aturador, si més no es procura dissimular una mica més. Això fins que no arribi l'extrema dreta al govern. Llavors no crec que s'entretinguin a buscar excuses i tiraran pel dret amb totes les forces.

La llàstima de tot plegat és que mentre passa tot això, els nostres polítics són incapaços de dirigir el país i procurar que les repercussions d'aquesta política predemocràtica de les institucions espanyoles ens perjudiquin el mínim possible. Només saben tirar-se els plats pel cap i engrescar els nostres adversaris que observen la mediocritat dels nostres polítics, d'un i altre color.

dilluns, 27 de juny de 2022

Quatre mesos de víctimes innocents

De la guerra de Rússia contra Ucraïna s'ha vist que l'exèrcit rus no està tan ben preparat com caldria esperar, la qual cosa no vol dir que no faci mal i no en pugui fer molt més. A banda de les armes nuclears, amb un resultat incert al nostre món, globalment parlant, s'ha observat que ni els militars russos ni el seu armament utilitzat acaben de demostrar la potència militar que representa el país. Ucraïna, amb un suport relatiu dels països de l'OTAN, ha aconseguit frenar el que semblava que havia de ser cosa de pocs dies o setmanes. Això no treu que el dolor que Rússia ha infringit a Ucraïna no sigui execrable i terrible, i que la reconstrucció del país serà feixuga, amb moltes morts innocents.

Rússia fa mal perquè no deixa d'atacar fronts civils, i ho fa amb tota la intencionalitat. Quan els països occidentals es reuneixen per denunciar Rússia i prendre més mesures en contra seva, és quan realitza operacions militars de desgast i provocació. Té la paella pel mànec i malgrat tots els esforços per castigar-la econòmicament, Rússia aconsegueix oprimir i mantenir reprimida Ucraïna, que fa un gran esforç per no llançar la tovallola.

Són molts els comentaris respecte el futur de la guerra. Ningú pot assegurar quina serà la seva durada ni tampoc el resultat. Hi ha qui voldria que s'acabés tot seguit, encara que sigui assumint la derrota per part d'Ucraïna i perdent una part del territori. Hi ha, però, qui creu que Ucraïna no pot rendir-se i que els països de l'OTAN l'han d'ajudar per aconseguir la derrota de l'invasor.

Aquesta tarda m'he assabentat de l'atac a un centre comercial de Krementxuk, on es creu que hi havia un miler de civils. És evident que es tracta d'un atac premeditat per desanimar els ucraïnesos, però també els europeus que creuen que s'ha de posar fi a la guerra, amb les conseqüències que siguin. Rússia no ha pogut demostrar la seva superioritat militar, si més no per enllestir la feina en pocs mesos, però sí que té suficient força com per mantenir a ratlla Ucraïna el temps que faci falta. El dolor de les víctimes i familiars ucraïnesos és motiu de reflexió i no podem tancar els ulls a la realitat.

Estic convençut que la història donarà una lliçó al cruel president rus, la llàstima és que serà a costa de moltes víctimes innocents. Les guerres no són mai justes, i encara que els seus instigadors i culpables aconsegueixin els objectius, són massa les persones d'un i altre bàndol que esdevenen víctimes innocents, fruit de la barbàrie dels seus líders. Quan s'ataca directament a la població civil queda clar que no hi ha estratègia militar, sinó una repugnant crueltat dels causants de la guerra.

diumenge, 26 de juny de 2022

Pedro Sánchez, un immoral

L'actitud i les paraules del president Pedro Sánchez sobre els lamentables i cruels fets de Melilla on es diu que han mort més de trenta persones a mans de la policia marroquina, amb connivència amb l'espanyola, són una demostració de la poca vàlua del president del govern espanyol i expliquen la seva decadència al capdavant del govern. No tenen cap tipus de justificació, ni política ni social, sinó que es tracta d'una immoralitat que no té nom.

Puc entendre que en política s'ha d'utilitzar l'estratègia i que no sempre ets lliure de dir ni pensar el que lliurement voldries, però tot té un límit. Les imatges que arriben de Melilla són denigrants i prou explícites com per denunciar les paraules del president espanyol i deixar-lo en evidència.

Actituds com aquesta són les que el perden i que faran que els socialistes perdin les properes eleccions. La base electoral sobre la qual aixequen el vol no està d'acord amb el que ha passat a Melilla i farà que molts ex-votants socialistes s'ho repensin la propera vegada. La dreta, que probablement està d'acord amb tot el que ha passat, però s'ho calla per estratègia, tampoc simpatitzarà amb el socialista, perquè ja té la via directa.

Però no és només per estratègia electoral que el president s'equivoca, sinó per sentit de la responsabilitat i principis morals i ètics. Podia trobar moltes maneres de dissimular i no arribar a culpar explícitament les accions de la policia marroquina, sense la necessitat de donar-los suport i considerar que la seva actuació ha estat correcta. 

Pedro Sánchez perd els papers quan improvisa davant de situacions que ningú voldria encarar, però que les responsabilitats de govern comporten i que s'han de resoldre, fins i tot quan no ets un protagonista directe.

La posició de Podemos és prou complicada, donant suport a un govern que aplaudeix actuacions com la d'aquests dies de la policia marroquina. La reacció lògica seria denunciar-ho i forçar els socialistes a fer el mateix, però molt em temo que les conveniències faran que intentin passar pàgina el més ràpid possible. Una vegada més la crueltat de la realitat quedarà sotmesa als interessos partidistes, però a la llarga això es paga i la pèrdua de seguidors i votants és una possibilitat més que probable. 

dissabte, 25 de juny de 2022

Anul·lat el dret a l'avortament als EUA

Arran de la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units d'anul·lar el dret a l'avortament i deixar-ho en mans dels diferents estats americans fa que em qüestioni la idoneïtat de tribunals com aquest, que en funció de la ideologia dels seus membres puguin anul·lar drets que molt probablement serien votats a favor per una gran majoria dels seus habitants. El tema no és gratuït i es pot aplicar en molts països batejats com a demòcrates, i per a molts conceptes que no sempre són tan clars.

Ho he dit alguna vegada explicant el cas espanyol, amb una Constitució que porta molts anys sense revisar-se, i un Tribunal Constitucional ancorat a l'extrema dreta, que fa impossible cap gir si no és voluntat dels seus membres. Una dotzena de jutges decideixen què és constitucional o no, encara que una majoria de ciutadans opini el contrari.

És una reflexió que em faig sovint i que arribo a considerar una servitud del model de democràcia que tenim al món occidental. És al meu entendre un obstacle perquè es compleixi fidelment el principi de sobirania resident en el poble. I és discutible perquè partim d'un model que legitima unes persones a decidir el futur d'un país. Unes persones que ostenten un càrrec i una responsabilitat, que no emana directament del poble.

Espanya és un clar exemple de la manipulació a l'hora de mantenir uns càrrecs que esdevenen decisius, malgrat haver caducat fa anys. La lluita política entre els dos grans partits polítics espanyols fa inviable unes substitucions que, al llarg dels anys, podrien anar canviant el tarannà i la manera de pensar dels membres dels tribunals de justícia. 

No es tracta de fer saltar els mobles a la primera de canvi, però sí que és necessari que les lleis i la seva aplicació s'adeqüin als canvis que la societat experimenta al llarg del temps, i s'acostin a la voluntat dels seus habitants. Pensar que una Constitució és inamovible i que és sagrada, és un greu error. És bo escriure les pautes de conducta i els seus arguments, però això no treu que al llarg de la història no es puguin anar adaptant a les circumstàncies, sense que això signifiqui estripar les cartes a la primera de canvi.

La decisió del Tribunal Suprem americà sobre l'avortament és una decisió de gran transcendència, al marge de l'opinió que pugui tenir qualsevol persona, i en concret qualsevol nord-americana, directament afectada per la resolució. No sabem les conseqüències de la decisió presa, però sí que endevinem quins interessos hi ha al darrere. No és estrany que moltes persones considerem que el model de societat del món occidental estigui vivint uns temps difícils i que es qüestioni el seu funcionament, amb conseqüències que poden arribar a ser molt desagradables. 

divendres, 24 de juny de 2022

Opinió diversa i plural

Sovint trobem afirmacions gratuïtes sobre la capacitat de la gent d'emetre el seu vot, des d'una posició prepotent i de possessió de la veritat absoluta. Posar a votació unes opcions de govern o decisions sobre actuacions a realitzar vol dir confiar en les persones convocades i tot allò que posi en dubte la seva consistència va en contra del sentiment democràtic que ha de presidir qualsevol societat que es tingui per demòcrata i plural.

Hi ha persones, més de les que ens creiem i que es retraten, que no creuen que les persones tinguin criteri a l'hora de decidir, i d'aquí la resistència a sol·licitar l'opinió oberta a la gent. Hi ha països que de la pràctica dels referèndums n'han fet la base de la seva vida en comú. Tots coneixem el cas de Suïssa on tot sovint se'ls demana que opinin sobre temes ben diversos, abans de posar-ho en pràctica. A casa nostra són rares les ocasions que podem opinar, i quan ho fem encara se'ns qüestiona.

Aquests dies hem pogut sentir una de les persones que es creu viure per sobre del bé i del mal. Com molt bé deia un articulista, potser pel fet de ser premi Nobel pensa que està per sobre dels altres i que la seva opinió és millor que no pas la de tot un país. L'escriptor Vargas Llosa en més d'una ocasió ha afirmat que els opinadors o votants, com és el cas de Colòmbia, han votat malament. S'han equivocat. Ho va dir en relació al Perú i també a casa nostra.

Malauradament hi ha massa condescendència vers aquests personatges que es creuen Déu, i se'ls fa massa cas. Tot i que obtenen fracassos, com seria el cas del seu suport a Valls, a Barcelona, o a Ciudadanos, a Espanya, continuen a les primers pàgines dels diaris, i la seva opinió és respectada i fins i tot considerada com a tesi a tenir en compte. S'arriba a posar en dubte l'encert de la voluntat de tot un país, en contraposició del que pensa l'escriptor.

Cadascú de nosaltres, en algun moment ha tingut la temptació de voler interpretar el vot dels altres i les ganes de poder-hi incidir com per voler-los fer veure clarament la realitat. Acceptar que els altres puguin opinar diferent de tu és clau per a qualsevol persona que es tingui per demòcrata, i aquesta sensació de tenir la raó sempre, és molt negativa per a la convivència de tots, donada la gran diversitat. És cert que la població és manipulada, però això no vol dir que les persones no tinguem criteri i puguem discrepar d'aquells que per el motiu que sigui esdevenen personatges notables, que els mitjans de comunicació en parlen, destacats de la resta de mortals.

dijous, 23 de juny de 2022

Què li passa a Lambán?

El president aragonès, que no és el nostre, darrerament està molt esverat i només fa que sortir als mitjans de comunicació amb les seves declaracions, sempre en contra de Catalunya. No és cap novetat que el president de l'Aragó aprofiti els avantatges d'atacar Catalunya per guanyar vots al seu territori. Aquesta pràctica és comú arreu d'Espanya. Els catalans, per mèrits propis o per interessos dels altres, som l'esca del pecat i tothom s'atreveix a criticar-nos i demonitzar-nos.

Probablement hem fet mèrits per ser envejats, i el problema és que rebem per totes bandes. No només tenim la crítica de les altres comunitats autònomes, com si fóssim uns privilegiats, sinó que a més no és cert i se'ns castiga amb menys inversió de la que correspondria i amb atacs a la nostra llengua i cultura.

Aragó és una comunitat que té l'autoestima molt baixa, i això ajuda a rebel·lar-se contra qui li fa ombra. Si a més hi ha interessos a compartir, llavors la lluita està armada. Aragó es va aprofitar del decret de l'article 155 de la Constitució per recuperar patrimoni que es trobava a Catalunya. Qualsevol excusa és bona per aconseguir allò que volem.

En les negociacions per a l'organització dels jocs d'hivern de 2030 s'ha arribat a un clímax ple d'espurnes. Es fa difícil saber què hi ha de veritat al darrere, perquè les informacions que ens arriben són contradictòries en funció del canal amb què arriben. En un principi semblava que tècnicament hi havia acord entre les dues comunitats, però després hi va entrar el joc polític que ho va encallar tot, fins al punt que el Comitè Olímpic Espanyol retirés la petició per organitzar els jocs. Ara tothom se'n lamenta, excepte els catalans que es mobilitzaven per aconseguir aturar-ho.

Lambán continua molt embalat, i les seves declaracions i crítiques contra Catalunya i el Comitè Olímpic Espanyol no s'han aturat. M'imagino que és una manera de lluitar per mantenir-se al capdavant del govern, sobretot pensant en les eleccions de l'any vinent. I tot això sent del mateix color polític que el govern de Madrid. Imagineu-vos què passaria si fossin de partits polítics diferents!

La percepció que jo tinc és que al president aragonès ha perdut els papers i no sap com sortir-ne. De totes maneres és una opinió que es pot considerar interessada, per la meva condició de català. Crec, però que qualsevol persona que examini els fets s'adonarà que el president aragonès té una certa tendència a la catalanofòbia, i això el perd. No sé fins quan durarà el sainet, ni les conseqüències que tindrà per a la seva reelecció com a president de la seva comunitat autònoma.

dimecres, 22 de juny de 2022

Més fàstic

Fa pocs dies que parlàvem del fàstic que ens produïa l'actuació d'Alicia Sánchez-Camacho a la política catalana i espanyola, i avui podríem afegir-hi qui va ser ministre d'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, que també ens produeix fàstic, però creiem que hauria d'anar més enllà i exigir-ne responsabilitats polítiques. Les morals ja els hi demanarà el Déu a qui fa referències tot sovint.

Resulta indignant, i per a les persones creients, immoral, per escampar en tot moment la seva religiositat i devoció divina, quan el que queda demostrat és que no és digne de formar part de la comunitat catòlica. El senyor Jorge Fernández Díaz va actuar de manera il·legal i corrupta, però al mateix temps ho va amagar, mentint en sessió parlamentària.

En un país democràtic normal i corrent, ambdós protagonistes haurien de ser condemnats i pagar-ne les conseqüències, però no vivim en un estat democràtic, encara que s'entestin en dir que és una democràcia plena. Malauradament, els corruptes sempre se n'han sortit i ho continuaran fent. No hi ha manera que la Justícia d'aquest país actuï contra el poder corrupte, i prefereix fer-los costat, amb l'excusa de la sagrada unitat de la pàtria.

No hi ha paraules per descriure tota la ràbia que moltes persones sentim en veure com s'ha actuat durant aquests anys de transició democràtica. El PP és el gran partit polític corrupte, però no hi ha alternativa que sigui capaç de fer-hi front i condemnar-ho. El PSOE, l'altre gran partit polític espanyol, també té la seva història i la part fosca que sempre ha volgut amagar. No entraré a valorar qui és més corrupte, però sí que vull manifestar el meu desengany davant d'uns polítics que se serveixen de la política per fer-se rics, defensar els seus interessos i deixar la ciutadania desemparada, totalment enganyats.

Algú podrà pensar que soc molt innocent pensant que tot el que estic dient pot provocar una revolta que exigeixi un canvi d'actitud dels nostres polítics. Sé molt bé que la vida continua i que tot això que ha passat, continua passant i passarà en el futur. Les estructures de l'estat espanyol estan tan podrides que és impossible fer net i aconseguir transparència, honestedat i servei públic. Ens continuarem enfrontant a un mur opac, que només serveix per defensar els de sempre, i això en té culpa tothom, però sobretot aquesta esquerra que es diu progressista, però que no fa res per canviar-ho. És per això que l'esquerra no té futur. El seu paper ha quedat diluït, i no hi ha esperança per a les persones que en algun moment hi varen confiar.

dimarts, 21 de juny de 2022

Cs, l'endemà de les eleccions

Ahir m'hi referia d'esquitllada quan parlava dels resultats electorals a Andalusia. La desaparició de Cs al Parlament andalús és una nota destacada dels resultats electorals d'aquest passat diumenge i se suma a la davallada que ha protagonitzat el partit polític des de les darreres eleccions generals. La notícia tampoc no va sorprendre gaire, doncs era la tendència dels darrers anys i tot feia pensar que aniria d'aquesta manera. En tot cas es podia dubtar si desapareixerien del tot o bé obtindrien una important davallada. 

No és la primera vegada que en el meu blog parlo de Ciutadans, i qui em segueix sap que acostumo a criticar-los sempre. Una cosa és discrepar d'una ideologia o partit polític i l'altra considerar que es tracta d'un projecte rancorós i ple d'odi sense res de positiu que l'avali. El partit polític va néixer a Catalunya per anar en contra la llengua i el país, i realment ha fet molt mal. Al començament no prevèiem el ressò que podria tenir, i va arribar a ser el partit polític més votat en unes eleccions al Parlament català. 

Cs ha fet molt mal a Catalunya, però al meu entendre ho ha estès a la resta d'Espanya. Volia ser un partit nou que acabés amb el bipartidisme espanyol, i va fer mans i mànigues per pactar amb qui fos per tal de guanyar adeptes i poder. Crec sincerament que quan les coses es fan malament i no hi ha una base positiva per tirar endavant un projecte, difícilment s'obté l'èxit, encara que a curt termini pugui semblar el contrari. El seu líder Albert Rivera i també l'actual Inés Arrimades, han ocupat posicions polítiques de pes en el panorama català i espanyol, però en pocs anys s'han desinflat. El mal ja està fet.

Ara Inés Arrimades anuncia reformes importants i m'ho crec. Poden arribar a reformar els seus principis ideològics, si és que mai n'han tingut. Amb la dimissió d'Albert Rivera ja es va voler canviar la tendència, però tampoc ha reeixit. No sé quin serà el nou discurs, però estic segur que s'enfocarà a tornar a enganyar tothom per tal de recuperar seients als parlaments autonòmics, que hauran d'escollir nous diputats l'any vinent, i intentar recuperar-ne també al Congrés i Senat espanyols, a finals de l'any vinent.

Es juguen el sou públic si no volen haver de buscar-se la vida al món privat, i per això no estalviaran esforços a costa dels militants de base que en última instància són els que acaben pagant el plats trencats. De moment els càrrecs electes han anat reduint-se, i amb ells tot el conjunt de càrrecs de confiança que viuen de la política. Malgrat que alguns no podem estar contents amb els resultats andalusos, sí que és un bon senyal el fracàs de Cs, un partit que només ha buscat la bronca per fer mal als que no pensen com ells. No som adversaris polítics, sinó enemics, i això és el que no hauria de ser en un sistema realment democràtic.

dilluns, 20 de juny de 2022

El PP es queda el pastís andalús

Avui sí que ja tenim resultats de les eleccions andaluses on s'ha confirmat la clara victòria del PP. El dubte, tal com comentava ahir, estava en si aconseguiria la majoria absoluta o bé guanyaria necessitant vots d'altres partits per governar, com ha passat darrerament. Un govern que va ser possible pel pacte amb Cs, tot i que la victòria se l'havia endut el PSOE.

A les eleccions d'ahir diumenge ha quedat clar que el PSOE va de baixa i que allà on havia estat el gran guanyador i reserva socialista d'Espanya, també ha claudicat i ha passat a ser territori del PP. Però han passat més coses a destacar. En primer lloc, i a mi em fa especial il·lusió, Cs ha desaparegut del Parlament andalús. Les seves davallades arreu on s'ha presentat els darrers anys han arribat al punt de fer-lo fora de la institució. Un partit tòxic, que només es basava en l'odi i el rancor, no es mereix formar part de l'espectre polític d'una democràcia, encara que aquesta sigui tan feble.

També cal destacar l'aturada de Vox que, tot i que ha pujat en nombre de diputats, ho ha fet per sota de les seves expectatives, la qual cosa és digne de ressaltar i ens pot animar a pensar que Vox pugui tenir un sostre que no desestabilitzi tot el país.

L'autonomia que tindrà el PP per governar a Andalusia és positiva si ens ho mirem des del punt de la força de l'extrema dreta. Dependre de Vox era un perill real que calia evitar. Som conscients que la dreta del PP no és una dreta homologable a la dreta europea. Està molt més ancorada a l'extrema dreta, però el fet de no dependre'n permetrà aplicar polítiques pròpies que desitgem siguin més assequibles democràticament.

Probablement la victòria del PP, a part de molts altres aspectes, es basa en la credibilitat i bon fer del seu cap de llista. No he seguit de prop la política andalusa d'aquesta legislatura, però si més no ens ha passat per alt estridències que sí que hem pogut observar en altres llocs. Això pot haver estat clau perquè els andalusos li donessin la confiança i el fessin créixer en la mesura que ho han fet. 

La feina se li presenta al PSOE, i concretament a Pedro Sánchez, si té la intenció de revalidar la victòria a les properes eleccions generals. El camí ha quedat molt obert per al PP de Feijóo, i per poc que ho sàpiga aprofitar, en pot treure bon rendiment de cara als resultats de l'any vinent. Si Pedro Sánchez continua amb la política de voler enredar tothom fent i desfent sense aprofundir en res, es trobarà amb un gran patacada potser més forta de la que ha patit el PSOE andalús. L'esquerra, a Espanya, té moltes coses a aprendre si vol conservar la confiança de la ciutadania. S'ha malgastat massa el temps i la política no ha estat a l'altura de les expectatives que es podien tenir d'un govern progressista. Les classes mitjanes i treballadores han continuat sent l'ase dels cops.

diumenge, 19 de juny de 2022

La lliçó dels resultats electorals andalusos

En el moment d'escriure el post desconec quin serà el resultat de les eleccions andaluses d'aquest diumenge. Tota la informació que ens ha arribat aquests dies parla de la victòria del PP, amb el dubte si aconseguiran la majoria absoluta o bé necessitaran, com en altres llocs, els vots de Vox per aconseguir el govern autonòmic.

Fa uns anys ningú es podia imaginar que a Andalusia els socialistes perillessin. Semblava que es tractava d'un territori de majoria socialista inqüestionable, i que ho tenien molt ben muntat perquè això es perpetués en el temps. A les anteriors eleccions es va demostrar que la dreta superava l'esquerra, la qual cosa va sorprendre a més d'un. Ara ja tothom té clar que la dreta està per sobre de l'esquerra, aquesta molt dividida, i només el dubte és si els socialistes es poden mantenir més o menys igual, o bé decauen, amb el que això pot suposar de cara a les eleccions generals de l'any vinent.

L'esquerra no només té problemes a Espanya, sinó que és un fet que darrerament s'ha repetit a molts països. Sigui per un auge del populisme i la demagògia, que la dreta sap utilitzar molt bé, o pels errors dels governs d'esquerra que no han sabut acontentar la seva població, massa preocupats per temes interns i no donar solucions als problemes reals de la ciutadania. Pel que sigui, doncs, la dreta ha anat avançant, amb el problema afegit d'un augment de l'extrema dreta que, a Espanya, és preocupant.

Molts voldríem pensar que aviat arribarà el punt d'inflexió on l'extrema dreta deixarà de créixer per estabilitzar-se en un vot més o menys d'acord amb el grau de diversitat de qualsevol estat, i que no amenaça el futur del món occidental. Això és el que voldríem, però no les tenim totes. És molt probable que encara hi hagi camp per córrer i recaure en els errors que es varen cometre el segle passat, un segle de guerres mundials que encara deixen petjada.

Aquest vespre escoltarem els resultats i intentarem veure-hi la part positiva si és que n'hi ha, però el més important seria que els polítics espanyols en actiu, s'adonessin què pot passar d'aquí a un any quan les eleccions generals es convoquin. La tàctica de Pedro Sánchez de prometre molt i no donar res, amb un discurs encantador que no porta enlloc, s'ha demostrat que no suma per l'esquerra, sinó que dona ales a la dreta, que amb el suport de l'extrema dreta ha decantat la balança. No sé si hi ha temps per rectificar, però sí com a mínim per intentar-ho.