Més tolerància

He llegit l'entrevista que l'ARA li fa al campaner i antropòleg Francesc Llop i també els comentaris que han penjat un grapat de lectors. Parlar de campanes i a tots ens venen al cap un bon grapat de discussions i polèmiques.

Passa de tant en tant, que algú escriu a les xarxes socials, si no va directament a trobar el rector, que les campanes li provoquen insomni. És com una guspira que encén una gran flamerada. Tothom hi diu la seva i es fa difícil posicionar-te. Som o no som un país laic? Cal que les campanes sonin a la nit? No tenim tots un rellotge i un mòbil a la mà que ens marca l'hora?

Si alguna vegada he visitat un país de confessió musulmana m'han sorprès els càntics des dels minarets, cridant a l'oració. Passa durant el dia, però també en hores nocturnes. És clar que es tracta de països on la religió té un pes significatiu. Nosaltres vivim en un país laic, però d'una llarga tradició religiosa.

A vegades la discussió va més enllà del so de la nit i també es qüestiona el repic que t'anuncia un enterrament o la missa de diumenge. I llavors sorgeixen comentaris, com també apunta l'entrevistat, sobre el soroll dels actes festius, de la festa major i altres. No tothom ho veu bé i aquí rau la importància de ser conscients que vivim en una societat, amb interessos i maneres de funcionar diverses i que cal conviure acceptant l'altre. Fins on?

Em preocupa el grau d'intolerància que predomina avui a la nostra societat. Hem de ser respectuosos amb els veïns i procurar no molestar-los. La fressa, que diem els osonencs, és molesta si es fa en unes hores intempestives, però també a plena llum del dia. Llavors, què podem fer i què no podem fer?

La resposta no us la donaré pas jo, però sí que insisteixo en la tolerància. Saber que tot té un límit i no podem pretendre viure en un silenci absolut, per no perjudicar l'oïda dels altres. A mi m'agrada el so de les campanes i no em lleva la son. Des de casa les escolto i m'hi he ben acostumat. Jo no seré qui anirà a demanar que les silenciïn i m'agradaria que l'ofici de campaner no es perdés i que no estigués tot mecanitzat. Però això és un altre tema.

Reivindicar la utilitat de la nostra biblioteca

Parlar de la biblioteca a Arenys de Mar no està exempt de risc i polèmica. No comentaré tot el procés que s'ha seguit des del moment que es va decidir construir la nova biblioteca a l'antic convent de les Clarisses, perquè ja ho hem llegit i rellegit, i si no es pot recuperar a les xarxes. M'agradaria, però comentar la part positiva del fet, que hi és i que, malauradament, massa vegades ha quedat eclipsat per la crítica constant a tots els entrebancs rebuts, que n'hi ha hagut.

Avui, la directora de la biblioteca, la Muntsa Abad, ha estat entrevistada al programa de Ràdio Arenys, El Dominical, i ha pogut explicar moltes de les activitats i serveis que la biblioteca ofereix als arenyencs i arenyenques. Sempre he defensat que una biblioteca és la porta a la cultura i, potser per això, és un servei d'obligat compliment a tots els municipis més grans de cinc mil habitants. L'agenda d'activitats de la nostra biblioteca és extensa i il·lusionant, i és bo que tothom ho sàpiga.

La biblioteca actual té un problema d'espai i d'hores d'obertura, que amb la posada en marxa al nou emplaçament desapareixeran, o si més no això és el que volem. L'ampliació dels espais és evident perquè és ben visible, l'ampliació del personal, per poder tenir més hores oberta la biblioteca és el que hauran de pactar la Diputació i l'Ajuntament, perquè la gran inversió que s'hi ha fet, no hagi estat en va. 

M'agradaria, doncs, separar el servei que realitza una biblioteca i la necessitat que aquesta estigui dotada de recursos personals i materials, de tota la polèmica sobre la inversió que s'ha realitzat i l'encert o no a l'hora de buscar subvencions i, sobretot, els millors constructors i dissenyadors de l'edifici. No podem menystenir la tasca que es realitza des d'una biblioteca pels nyaps que hi ha hagut a l'hora de construir-la.

L'administració local al nostre país té problemes greus de finançament i alhora de recursos humans. Els ajuntaments petits tenen les mateixes competències que els grans ajuntaments, però no els mateixos recursos. I els ajuntaments són l'administració més propera a la ciutadania que hi està a sobre i que reclama millor atenció i bons resultats. Cal una reforma important de l'administració, i la responsabilitat política és compartida amb les administracions supramunicipals. 

Què fem nosaltres pel català?

M'ha cridat l'atenció el titular de l'article de l'ARA sobre l'entrevista a Shakira en un programa de RTVE. He llegit l'article i no m'ha interessat gens. M'acostuma a passar. Trobo a faltar bon periodisme, amb bons articulistes i que el contingut s'esculli bé des de la direcció. No tot s'hi val. No tot és interessant. Al final, quan veus que no hi ha cap aportació lluïda, t'acostumes a limitar-te a llegir els titulars i no entrar a l'article.

Però el titular m'ha interessat, no pels motius que tenia l'artista d'afirmar que parlava més el català als EUA que no pas a Catalunya, sinó per tot allò que està passant amb la llengua i com, a vegades, ens entretenim en fets que no són prioritaris i, en canvi, oblidem actuacions i actituds que haurien de ser protegides i emprades pels que defensem la llengua.

No llevaré importància al fet que el català sigui llengua oficial a les institucions europees. Tampoc desmotivaré els ajuntaments que volen crear una regidoria del català. Tot compta i si es fa bé pot ajudar a mantenir la lluita per defensar la nostra llengua. Hi ha, però, coses més importants, al meu entendre, que tots hi tenim molt a dir. No canviar de llengua, per exemple, quan ens relacionem amb persones castellanoparlants. Si ens entenen, hem de continuar parlant en català. Per respecte i consideració, i per militància!

És curiós que estiguem esperant aconseguir que el català sigui llengua oficial a Brussel·les, i no ens preocupi seriosament que no sigui llengua oficial a Madrid. O que als jutjats l'ús del català sigui tan irrisori. Sí, se'n parla i hi ha notícies que se'n fan ressò, però què fan els nostres polítics per exigir l'ús extens del català a la Justícia?

Que la llengua catalana es mantingui en aquests mínims en som tots responsables. Que amb la victòria del PP i Vox el català encara estarà més qüestionat, és cert, però nosaltres l'hem d'utilitzar i defensar al nostre entorn. No podem fer quasi res perquè Brussel·les reconegui la nostra llengua, però sí que podem fer molt perquè en les nostres relacions sigui sistemàticament i permanentment la llengua emprada.

Ildefons Cerdà, un osonenc que projecta l'expansió de Barcelona

Aquesta tarda he assistit a la conferència de l'Ateneu arenyenc, a càrrec del professor d'arquitectura Antoni Paricio, "Ildefons Cerdà i l'Eixample de Barcelona". Una xerrada que serveix per commemorar els 250 anys de la mort de l'enginyer de camins, canals i ports, que va dissenyar l'eixample de Barcelona, l'espai a urbanitzar més enllà del centre emmurallat de la nostra capital.

Com sempre, les explicacions del conferenciant han estat clares i entenedores, i han servit per conèixer uns fets que no sempre se'ns han dit correctament, o si més no, els hem interpretat erròniament. 

És curiós com moltes persones, que no són barcelonines, es mostren orgulloses de l'eixample i del seu ideòleg, sense tenir en compte, com molt bé ha explicat el professor, que la realitat té poc a veure amb la idea inicial de Cerdà, encara que ell mateix va acceptar certs canvis, com per exemple el tancament de les illes de cases que, en un principi, es deixaven obertes.

Antoni Paricio ha ressaltat les qualitats de Cerdà, però no s'ha mossegat la llengua per comentar els defectes o errors que se li atribueixen. Ha estat curiosa la referència de les picabaralles entre enginyers i arquitectes i m'ha fet pensar on situaria jo un urbanista. En l'àmbit de l'arquitectura o de l'enginyeria? Debatre això aquí suposaria un article a part.

Des d'aquí agrair la tasca cultural, de difusió de diferents matèries de caràcter general, que ens permet gaudir de nous coneixements o, per aquelles persones més al dia i inquietes, recordar fets que a vegades oblidem o no hi posem prou atenció.

La sala, sense estar plena de gom a gom, feia goig de veure, i les persones assistents, a l'acabament de l'acte, se'ls notava a la cara la satisfacció d'haver-hi estat, en un dia que les temperatures ens han fet obrir els armaris de la roba.

On és el sol?

Un bon amic de la família, de nord enllà, que està descobrint el nostre país, s'estranyava de la manera de ploure. De com podíem estar tants mesos pregant perquè caiguessin quatre gotes per fer fora la sequera i de cop que ens caiguessin totes a sobre. Agafava l'avió i ens deia que se n'anava a buscar el bon temps, allà al nord on ens pelem de fred.

Recordo que a començaments d'estiu les previsions atmosfèriques eren d'un agost plujós i un setembre de tempestes. L'agost no ha estat plujós, sinó que hem patit calor extrema que ens anunciaven com fora de la normalitat, una normalitat que ha canviat. Ara ja no ho podran dir més, quan arribem a les altes temperatures d'aquests darrers anys.

El setembre ja no el recordem, però aquest octubre sí que està seguint els càlculs previstos, amb una mica de retard. No recordem un període tan llarg de pluges intenses, entrant aigua per totes les esquerdes dels nostres habitatges. Inundant els nostres carrers i places, fent lliscar mobiliari urbà, cotxes i, malauradament, també a persones.

Avui, dijous, mirem la previsió del temps i ens alegrem que ens diguin que hi haurà una treva. Que tornarem a veure el sol i que podrem estendre la roba a la terrassa, sense haver de córrer a col·locar-la a la sisí. Qui ho havia de dir ara fa poques setmanes que estaríem desitjant retrobar-nos amb aquell sol maleït que ens ha escalfat la clepsa!

La gran sort que tenim és que el temps no l'escollim nosaltres. Ens ve donat i no podem fer res més que acceptar-lo i aixoplugar-nos quan va mal dades. Nosaltres podem escollir els nostres governants. A veure si ara, que ens donen l'oportunitat, tenim l'encert de triar els millors!

Cal prevenir per evitar el caos

Hi ha fenòmens que no podem controlar per més que vulguem, però no ens hi podem escudar. El fort temporal d'aquests dies a Catalunya ha causat greus desperfectes i el que és pitjor, la mort de persones. Teníem molts avisos que ens posaven en alerta i, probablement, han evitat desgràcies irreparables, però cal analitzar com tenim el país i què hi ha pendent per resoldre perquè els efectes d'una ratxa de pluges fortes no provoqui el caos total.

Tenim una assignatura pendent que arrosseguem des de fa molts anys: el deficient transport públic. Amb responsabilitat política de diferents colors. No només els actuals governants en són culpables, però això no els eximeix de responsabilitat si no actuen correctament, informant al moment de tots els problemes i oferint alternatives eficaces. No n'hi ha prou amb plorar per com tenim la xarxa, sinó que cal actuar, i fer-ho bé.

Com pot funcionar un país on la gent no es pot desplaçar a la feina o a la universitat durant tres o quatre dies seguits, sense que el govern ofereixi alternatives clares i eficients? Com es pot estar durant dies sense saber què passarà aquesta tarda, demà o la setmana entrant? 

L'habitatge i el transport públic són dos grans temes que cal resoldre des de l'Administració, amb la col·laboració de tothom, però amb el lideratge dels nostres representants polítics a qui hem delegat poders perquè puguin conduir correctament el nostre país. No es pot improvisar, perquè llavors es presenten situacions imprevistes, com pot ser un fort temporal, i ens troba amb els pixats al ventre. 

Cal resoldre els temes pendents amb intel·ligència, després d'una anàlisi exhaustiva de quines són les causes, d'on poden sorgir els entrebancs i de quina manera podem enfrontar-nos-hi amb possibilitat d'èxit. Mai ho tindrem tot resolt, però el que no pot ser és que esdevingui un caos sense cap mena de resposta fiable. El país es mereix més dedicació i encert en la seva governabilitat.

Sí o què?

Els titulars diuen que el Tribunal Suprem aixeca l'ordre de detenció del president Carles Puigdemont, però llavors llegeixes la notícia i no ho acabes d'entendre. Si us plau, s'aplica la llei d'amnistia o no?

Els profans en temes jurídics anem molt perduts. Acostumes a llegir totes les notícies referents a sentències, declaracions de jutges i tribunals, interpretacions d'advocats i gent entesa, però et fas un embolic que no saps on ets. Som de la generació que ens varen prometre un sistema democràtic amb la mort del dictador, que no acabava d'arribar. Entrem al sistema, on la clau està en la independència dels tres poders, i van passant els anys i t'adones que no són flors i violes, i que la separació de poders no és tal. Que els jutges juguen a fer política i els polítics intervenen en les decisions judicials, i et preguntes: què està passant?

Avui, doncs, quan he llegit el titular he pensat que finalment s'aplicava la llei que va aprovar el Poder legislatiu, que és el que votem els ciutadans, i que fins ara no havia acceptat el Poder judicial, que no el votem ni podem fer-hi res per influir-hi (algunes persones sí que hi tenen influència). Dic, doncs, que avui després de llegir el titular he pensat que tot s'havia acabat, però es veu que no. Que els jutges i tribunals ideològicament de dretes i extrema dreta, poden revertir la situació i, per això, el president Puigdemont potser millor que de moment no es bellugui.

La situació és molt trista i això passa en un país democràtic amb un govern "progressista". Imagineu-vos què passarà quan el govern giri a la dreta. Potser millor que no ens ho imaginem i que visquem al dia, amb l'esperança que la vida és alegre, encara que hi hagi qui te la vol desgraciar!

Quan l'administració pública no respon

Hi ha accions i actuacions que es regulen que no caldria, però que és bo que així sigui, ja que el sentit comú i el sentit de la decència i respecte a l'altre no sempre es produeix. Respondre a qui et fa una pregunta és el més lògic i normal, i no s'hauria d'acceptar el silenci en cap circumstància. Si això ho fa una administració pública ho considero greu i rebutjable.

Probablement, moltes persones hem tingut alguna experiència d'aquestes. Hem demanat a l'administració alguna cosa i no hem obtingut resposta. I això està regulat. Les administracions tenen l'obligació de respondre i ho han de fer en un període de temps fixat, en funció del tipus de consulta o sol·licitud. Malgrat això, a vegades, massa vegades, el silenci es fa present. No només és una desconsideració, sinó que és un incompliment de què està previst i està escrit.

I ens hem de revoltar. No podem permetre que l'administració no ens respongui. Ens poden denegar les nostres peticions, argumentant-ho. Poden no acceptar les nostres demandes i peticions, i ens ho han de justificar. El que no poden és fer el sord i no donar-nos cap resposta. Però això passa, més sovint del que podríem pensar.

El pitjor de tot és quan sents a dir que el primer són les persones, i que estan treballant per a les persones. Que estan al nostre servei. Ens ho diuen mentre esperem que ens contestin els nostres escrits. Hipocresia total, i desconsideració.

Els diferents departaments de la Generalitat ens bombardegen amb proclames de millores en l'atenció a les persones, en facilitar tots els tràmits administratius, en escurçar el període de resposta... La realitat és que necessites divuit mesos perquè et reconeguin la discapacitat. Que t'hagis de traslladar a l'oficina per recollir la targeta, encara que tinguis noranta anys, siguis dependent i amb prou feines puguis sortir de casa. O que t'hagis de desplaçar del municipi perquè se't reconegui el grau de dependència. Això no és servir a les persones, ni fer-ho fàcil. Això és una manca de respecte i una il·legalitat.

Reflexió en un dia de pluja forta

Avui, llegint l'article del senyor Enric González al diari ARA, he recordat una anècdota de fa pocs anys que em va fer pensar i reflexionar sobre la nostra visió de les coses i la vida. Un article, el d'avui, que us recomano de llegir, però també tots els articles que el senyor González escriu per al diari.

Recordo que en una conferència, amb diferents ponents, n'hi havia un, que em reservaré el nom, que va posar en qüestió la preocupació pel canvi climàtic, un fet que va provocar la ira i menyspreu d'una de les persones assistents a l'acte. D'entrada tots, o gairebé tots, ens col·loquem al costat dels defensors del canvi climàtic i, per tant, de la preocupació pels efectes que produeix. També és veritat, però, que analitzant tota la història de l'evolució del món, no només de la nostra era, ens adonem que el clima ha fet unes grans oscil·lacions que fa que puguem relativitzar-ne els actuals efectes.

Continuo pensant que el canvi climàtic és una realitat, si més no en comparació als anys que tenim memòria, i per això intentaré comportar-me de la millor manera perquè, des de la meva humil presència, pugui afavorir a contrarestar els seus efectes. Dit això, haig de reconèixer que la vida d'aquest planeta és molt extensa i va molt més enllà de l'horitzó que mentalment situem i, per això, tot és més relatiu.

Quan a l'article que avui he llegit i m'ha fet escriure aquesta reflexió, ens ve a explicar, o si més no a mi m'ha servit per això, que la crisi que patim en molts aspectes, és una crisi de la civilització actual i que a vegades pensem que ens ha de portar al desastre, però llavors hi ha algú que ens recorda que les civilitzacions del món tenen una llarga història i han anat succeint-se a base de grans crisis, algunes molt destructives. Però el món avança. Som nosaltres que desapareixem, però no ens ho emportem tot a sobre. 

Ja sé que tot això no ens soluciona els problemes amb què ens hem d'enfrontar diàriament, però sí que ens pot ajudar a relativitzar el sofriment, i sense caure en una pura deixadesa, creure que sempre hi ha alguna cosa que podem fer per millorar el nostre voltant. Pensar que podem resoldre el destí del món és una quimera.

A punt d'una catàstrofe

L'episodi d'aquesta setmana en què un copilot d'avió va intentar estavellar l'avió que volava en destinació a Tel-Aviv, atacant, sembla ser amb una destral, el capità, ens ha fet recordar l'accident de fa onze anys, del vol 9525 de la companyia Germanwings, on varen morir cent cinquanta persones. En aquella ocasió el copilot va aconseguir el seu objectiu, aprofitant que el seu capità havia sortit de la cabina i es va quedar sol.

Sortosament, per a tots els passatgers del vol de dimecres, l'aventura va acabar bé, i el capità va poder obrir la cabina i uns pilots que viatjaven com a passatgers van reduir l'agressor i fer aterrar l'avió. L'espant devia ser majúscul i segur que ho recordaran tota la vida.

Davant d'aquests casos sempre em pregunto si no s'hauria d'evitar que la cabina dels tripulants quedi bloquejada per dins. Entenc que és una mesura per evitar que qualsevol persona hi pugui accedir i provocar un accident, però els dos fets esmentats fan pensar que el bloqueig intern tampoc no evita tràgics esdeveniments.

Desconec si a partir d'aquests casos s'ha estudiat la manera de facilitar l'accés amb les degudes precaucions. Potser ni ens ho han de dir, per evitar que alguna malèfica persona ho utilitzés per entrar-hi, però en tot cas seria bo saber que han trobat la manera d'evitar escenes com aquestes, pel risc que els passatgers i personal de servei puguin perdre la vida per culpa d'un criminal embogit.

Recordo que, tot i no tenir cap conegut ni familiar implicat en l'accident del març de 2015, em va afectar i, per això, penso en tot el que s'han estalviat els familiars dels passatgers que, després de tot, varen poder arribar a casa. Són episodis de la vida que ens fan pensar i reflexionar, i tant de bo que aprenguem la lliçó i trobem maneres d'evitar-los.