Ciberatac als congeladors

Llegia la notícia del ciberatac que ha afectat diferents supermercats europeus i he pensat que cada vegada és més fàcil fer mal des de la distància i, per tant, ens hem de preparar per combatre enemics que no sabem qui són ni des d'on actuen. En el meu cas, que els meus coneixements tecnològics és reduït, se'm fa difícil entendre com s'aconsegueixen actes com el de la notícia d'avui, i encara menys imaginar-me com es poden afrontar.

La notícia, per qui no l'hagi llegit, parla d'un ciberatac que ha fet que congeladors de supermercats d'una cadena important, s'esclafessin fins a arribar a la temperatura de cinquanta graus i, per tant, fent malbé tots els aliments. I és aquí on em pregunto: quina era la finalitat? Simplement, perjudicar la cadena per algun motiu de competència o purament fer mal per fer mal?

Sempre he dit que, sense justificar-ho de cap manera, entenia més un robatori que una destrossa. Si no en pots treure profit, per què actues d'aquesta manera? Hi ha actuacions que són inconscients, per manca de respecte i educació. D'altres són intencionades per diversos motius. Això, a escala particular. Quan es tracta de grans empreses o institucions públiques al darrere hi ha intencionalitat descarada.

I arribem a les interferències estrangeres en eleccions generals, o el que s'ha rumorejat sobre els disturbis a diferents capitals europees, també a Barcelona fa vuit dies. Joves incitats a delinquir simplement per diversió i aprofitar-se dels objectes. Sense cap mena d'ideologia o voluntat política. Fer mal per fer mal.

Em preocupa aquesta manera de ser, pensar i actuar. Ja sé que no podem ser innocents i creure que això abans no passava. El problema d'ara és que amb les grans millores tecnològiques cada vegada resulta més fàcil intervenir sobre els altres, i més complicat estudiar la manera de protegir-te. Directament, no ens afecten, però de manera indirecta sí que en rebem les conseqüències, encara que només sigui per la inseguretat que creen i la por de no ser una víctima d'un sistema cada vegada més descontrolat.

Que ningú es despengi!

Aprofitant que Arenys de Mar celebra el mes de la gent gran, amb un gran assortit d'actes culturals, lúdics i gastronòmics, i també que aquest diumenge he estat entrevistat al programa Retalls, de Ràdio Arenys, que condueixen membres de la junta de l'Esplai de la Gent Gran, m'agradaria comentar un tema que em preocupa, o si més no fa que li doni voltes sovint. Es tracta de l'encaix de la gent gran a la societat actual.

Les persones ens fem grans i no sabria on col·locar el llistó per diferenciar uns i altres. Entenc que no tothom evoluciona de la mateixa manera i, per tant, no tots tenim les mateixes necessitats, limitacions i servituds. En tot cas, però, la societat avança i sovint ho fa més de pressa que les persones, produint un desequilibri, que en terminologia de les eines tecnològiques parlem de bretxa digital. 

És bo el reconeixement que les institucions fan a les persones que ja tenen una edat i que a poc a poc es van distanciant de la primera línia, sigui professional o lúdica. Són molts els actes que s'organitzen, però a vegades ens oblidem que no tothom segueix el ritme que es planteja. No tothom està en condicions de sortir de casa a celebrar la festa, i per això cal tenir en compte aquelles persones que necessiten una atenció diferent, i no precisament assistencial. 

Tenim maneres de saber quantes persones d'una certa edat viuen soles, algunes sense cap mena de suport familiar, sigui perquè no han tingut fills o perquè aquests viuen lluny. Les institucions, siguin públiques o privades, poden fer molt per tenir-los present i, com a mínim, tenir activada l'antena que detecta si segueixen o no.

Tenim la sort de comptar amb entitats, i persones al capdavant, que es dediquen a preparar activitats de tota mena pensades per a la gent gran, i els hem de felicitar i encoratjar a continuar endavant. Ens cal, però trobar les eines necessàries per no desatendre aquelles persones que potser no s'apuntaran al viatge del mes, al berenar festiu o les sessions formatives d'informàtica o salut. Hem de procurar que ningú quedi marginat d'una societat que acostuma a avançar sense tenir gaire en compte si tothom segueix.

Avui he xalat!

No acostumo a emprar el verb xalar, però avui, quan em disposava a escriure el post del dia he pensat que era el més escaient per allò que volia comentar. Sincerament, avui al matí he recuperat una peça musical que vaig tenir la sort d'interpretar fa una colla d'anys i que no me n'he oblidat mai més.

Era la primera vegada que sortia del país per uns quants dies i per participar en una trobada que vaig repetir en més ocasions. Es tractava de l'Europa Cantat. Una trobada de cantaires d'arreu en una ciutat europea. En aquesta ocasió era Autun, a França, i la peça a treballar i cantar era el Magnificat de J.S. Bach. El director va ser Michel Corboz. Era l'estiu del 1973.

Avui he escoltat l'obra musical interpretada per La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, sota la direcció del gran mestre català, Jordi Savall. I com no es pot dir d'altra manera, voreja la perfecció, i em fa pensar en la idea que ja he comentat més d'una vegada en aquest blog, d'excel·lència. Tant de bo ens esforcéssim tots plegats per intentar excel·lir en la nostra feina, les nostres dèries i aficions. Un altre gall cantaria!

Per poc que us agradi la música clàssica, o simplement la bona música, us animo a escoltar el Magnificat de Bach. És una peça exquisida. A mi em posa la pell de gallina. Una mica pel record que en tinc. Haig de dir que després d'Autun l'he interpretat alguna altra vegada. Però també perquè gaudeixo d'escoltar-la per la seva bellesa. 

Durant el dia fas moltes coses, algunes que et venen de gust i d'altres que no tens més remei que fer-les, però poder trobar un moment per gaudir de la bona música és un regal que hem d'agrair i n'hem d'estar satisfets. No sempre tens l'oportunitat, però has de mirar de trobar el teu moment de glòria, perquè... malgrat tot, la vida és bella. Sobretot si la sabem aprofitar i lluitem per fer-la més justa i agradable al nostre entorn, en allò que tenim competències i possibilitats.

El manteniment, el gran oblidat

Té lògica que quaranta-vuit hores després del tràgic accident de l'AVE en terres castellanes continuï sent tema de conversa. És un fet massa gros i terrible perquè ens n'oblidem fàcilment. El dolor de les famílies afectades trigarà molt més a desaparèixer. La vida està plena d'esdeveniments, alguns de gran transcendència, però quan no ens afecten directament acostumen a oblidar-se al cap de poc temps.

Hi ha, però unes persones que no ho haurien d'oblidar, sinó que els fets haurien de servir de lliçó i fer canviar la manera d'actuar. Em refereixo als responsables polítics que està a les seves mans treballar perquè no es repeteixin situacions semblants. Responsables que no se'ls pot acusar directament de la mort de gairebé setanta persones, però que si no canvien la dinàmica sí que se'ls haurà d'exigir responsabilitat.

Les investigacions en marxa ens diran quina ha estat la causa inicial de l'incident, però de moment tenim clar que hi ha una manca de manteniment de les infraestructures ferroviàries que, sigui aquesta vegada o una altra, poden ocasionar descarrilaments amb el resultat de mort.

No és la primera vegada que denuncio la manca de manteniment i la necessitat que quan es decideix invertir en infraestructures s'ha de tenir en compte que aquestes s'han de mantenir. No ens podem limitar a analitzar si tenim prou diners per invertir en la seva construcció, sinó que cal sumar-hi totes les despeses anuals que caldrà reservar des del primer moment. I això no es té prou en compte.

Ens passa a escala privada, a la nostra llar, però també passa a escala pública quan un ajuntament o govern autonòmic o estatal decideix invertir. La càrrega de despesa ordinària que arrossega no es pot menystenir. Descuidar el manteniment et pot provocar greus problemes. Les coses no duren per sempre i encara menys si no tens la cura necessària perquè tot rutlli. Quan per allà hi circula una bèstia a dos-cents quilòmetres per hora, no et pots distreure.

Si no guanyem és perquè han fet trampa

Cada vegada és més usual culpar de corrupció quan es perden unes eleccions. Ho va fer Trump quan va perdre davant de Biden, i es manté ferm en les afirmacions. Li varen robar la presidència. Fa pocs dies ha estat Bolsonaro qui ha afirmat que ell és el veritable president del Brasil i que, de fet, hi ha hagut un cop d'estat. I aquest dimarts és a Israel on es culpa els partits àrabs d'haver robat les eleccions.

Tot plegat és molt trist, i encara més si recordem què hi ha al darrere de presidents o candidats a la presidència. A Trump li varen estalviar un judici, perquè té prou influència i poder. Bolsonaro ha corregut als EUA, perquè no el jutgin per corrupció. Netanyahu es manté al govern, en part per evitar la presó. Aquest és el panorama.

Si els dirigents polítics donen l'exemple que donen, què podem esperar de la societat? L'altre dia ens queixàvem dels fets vandàlics de Barcelona. Jo ho deia en aquest blog. Sense que serveixi de justificació ni excusa, pots pensar que els joves actuen d'aquesta manera observant el comportament dels líders governamentals.

No hi ha ni un pam de net!, diríem col·loquialment. Encara que continuo pensant que la gran majoria de les persones que fan un pas a la política són honestes, en tenim una bona colla que la desprestigien. Quants judicis no hi ha pendents per deixar en evidència polítics amb responsabilitat de govern? I com que la justícia és tan lenta, que ja no recordem l'origen dels fets, anem complicant el panorama de manera que els bons, els que actuen correctament, queden eclipsats pels quatre desgraciats que només pensen en ells.

Estem a un mes de les eleccions generals i no vull pensar que diran els dirigents polítics espanyols si els resultats no satisfan les seves expectatives. Segur que hi ha forats negres i gent que juga brut, però si hem de desconfiar de tot i tothom, ja podem plegar!

Dol al país

Avui estem de dol pel tràgic accident ferroviari en el trajecte de l'AVE entre Madrid i Sevilla. Una fallada del sistema i, segons sembla, una decisió equivocada posterior, han fet que dos trens xoquessin amb el resultat provisional de seixanta-quatre víctimes mortals.

Davant de fets com aquest el primer que penses és en els familiars de qui ha perdut la vida de manera sobtada, i també dels ferits, alguns dels quals podran arrossegar-ho la resta de la seva vida. 

Ara és el moment d'analitzar a fons les causes de l'accident. Si es tracta d'un error humà davant la fallada del sistema. No es tracta de culpar ningú, però sí que cal investigar si hi ha alguna mena de responsabilitat. És molt important que no perdem la confiança en el transport públic, molt precari, però necessari.

M'agradaria que ningú utilitzés les víctimes de l'accident per interessos partidistes, ara que estem en precampanya electoral. No podem permetre discursos oportunistes ni menysprear el dolor de les famílies que hauran perdut un ser estimat. Estem massa escarmentats que en política tot s'hi val, i no és així. L'ètica ha de prevaldre i ser present en tot moment. Demanar el vot és totalment lícit, aprofitar-se del dolor dels altres és una ignomínia, una perversitat que no hem d'aguantar.

Des del meu blog vull expressar el meu condol a totes les famílies afectades, animant-les a superar la situació que viuran avui i molts dies de la seva vida. Aquest cap de setmana vàrem conèixer l'accident del Montseny, que sortosament no va provocar cap víctima mortal. Avui, l'accident en terres castellanes ha estat exageradament cruel i ens ha colpit enormement. 

Torna la normalitat, tornen les vagues

Després del parèntesi d'estiu torna l'amenaça de vagues. Metges, mestres i treballadors de Rodalies ens anuncien la convocatòria de vagues. El dret de vaga és totalment legítim i, en principi, és l'últim recurs davant del silenci de l'Administració a les reivindicacions laborals, sigui per temes econòmics o de recursos i suport.

Vàrem poder observar les manifestacions dels mestres abans de vacances, reivindicant millores salarials, però també de condicions de treball. Aules massa concorregudes, necessitat de suport per a temes inclusius, sortides extraescolars no prou remunerades, són alguns dels aspectes a discutir i intentar consensuar.

Quant als metges, la queixa principal és la durada de les hores de guàrdia. Vint-i-quatre hores seguides, si no tinc mal entès, no és la millor manera de cuidar els metges, ni tampoc la garantia d'un bon servei i atenció als pacients.

I els maquinistes de Rodalies també es queixen de les condicions en què han de treballar. Els successos ocorreguts arran de les pluges i esllavissades, amb alguna víctima mortal, fan que vulguin treballar amb seguretat. La poca inversió i manca de manteniment és una de les causes de com es troba la xarxa ferroviària. A això cal afegir-hi el robatori de coure o els atropellaments.

Els usuaris dels centres hospitalaris, de les escoles i instituts, i del transport amb tren, haurem d'agafar-nos-ho amb tranquil·litat i paciència, però hem d'exigir serietat en les negociacions i decisions que es prenen. Uns i altres, treballadors i govern, han de ser conscients de les repercussions d'una mala gestió. Nosaltres acceptarem estoicament les conseqüències, però que ells no juguin amb nosaltres.

No em surten els números

Vaig llegir la notícia de l'accident de l'autobús a Fogars de Montclús i no la vaig acabar d'entendre. L'autobús es va estimbar després de xocar amb un altre vehicle i es va precipitar en un desnivell d'uns vint metres. El resultat, segons les primeres notícies, era de vuitanta-tres ferits, alguns de gravetat.

Com podia ser que hi hagués vuitanta-tres persones ferides només de l'autocar? Quants seients tenia aquest bus? Era un bus extrallarg circulant pel Montseny? 

Avui han continuat apareixent informacions de l'accident i en alguna t'especificava que l'autobús era de seixanta places. Què hi feien les altres vint-i-tres dins del vehicle? Com anaven assegudes? O potser dretes? I això comptant que totes les persones del bus varen resultar ferides. Que no n'hi havia més, algunes de les quals en varen sortir il·leses! O n'hi havia més de vuitanta-tres?

Tots tenim molt assumit que quan viatgem amb cotxe ens hem de cordar el cinturó de seguretat i que no hi podem portar més gent de la permesa. És que els autobusos poden circular amb persones assegudes a terra o viatjant dretes? Quin reglament els empara?

No es tractaria d'un cas aïllat perquè tots sabem què passa amb els autobusos que circulen de Mataró fins a Barcelona. En hores punta, si més no, ja surten de Mataró amb persones sense seient. És normal això? Qui ho permet, l'empresa concessionària, el Departament de Transport Públic de la Generalitat, o els Mossos d'Esquadra encarregats del trànsit?

En primer lloc, ens haurem de preocupar de les persones ferides i desitjar-los que es recuperin aviat, sense gaires seqüeles. Després hauríem d'exigir responsabilitats o aclariments sobre l'excés de viatgers dins de l'autocar. Si és permès, que m'expliquin per què m'he de cordar el cinturó i ells van drets. Si no està permès, que em diguin qui es farà responsable dels fets i quina solució pensen trobar per als viatgers del Maresme que es desplacen cap a Barcelona en bus, tips dels problemes de Rodalies. Aquí hi ha alguna cosa que falla!

De qui és la culpa?

Avui ens hem llevat amb la notícia dels actes vandàlics d'ahir a la vesprada a Barcelona i ens hem posat les mans al cap. De qui és la culpa? De les xarxes socials? Els pobres nois estan manipulats? Són víctimes innocents?

Hi ha comentaris que no agraden i intentem evitar-los perquè no sigui dit que fem llenya de l'arbre caigut, però ens hauríem d'acostumar a dir les coses pel seu nom. Els nois d'ahir, molts d'ells menors d'edat, són víctimes del sistema i els hem de compadir? Tenen dos dits de front per saber valorar què és lícit i què és delicte? Són tan febles que es deixen entabanar per les xarxes socials?

Em preocupa que ens limitem a culpar la manipulació de les xarxes socials, que reconec que hi ha coses detestables que s'haurien de regular i prohibir, però no ens adonem que les famílies tenen unes obligacions que neixen en el moment que comencen a procrear. No hi ha una responsabilitat dels pares i mares d'aquests menors? 

L'educació de les persones comença a la família. És cert que hi ha famílies desestructurades que resulta molt complicat esperar-ne una bona educació, però que ningú em vulgui fer creure que els joves delinqüents i vàndals d'ahir a Barcelona són tots fills de famílies desestructurades. Segur que hi ha una responsabilitat dels seus tutors que caldrà fer sortir i sancionar.

No podem ser permissius. Tothom té el dret de manifestar-se públicament, criticant allò que considera que no s'està fent bé. Ningú no té el dret ni el permís d'actuar vandàlicament saquejant comerços i destruint mobiliari urbà. Què resol això? 

És més fàcil callar i no fer comentaris pel que puguin dir els que pensen diferent de tu, però jo, davant d'actuacions delictives sense sentit, no callo, sinó que ho deploro i demano sancions que serveixin de lliçó pedagògica per aquells que no han estat oportuns a l'hora d'educar els fills.

Fer-ne un bon ús

Les màquines, els instruments, les eines no les podem qualificar de bones o dolentes, al marge de si funcionen o no, sinó que ens hem de fixar en l'ús que en fem. Si en fem un mal ús direm que aquella màquina o aquella eina no és bona, però ens equivocarem perquè probablement té unes utilitats positives si en fem un bon ús.

De què ve tot això? És una reflexió que faig a partir d'una conversa d'aquesta setmana sobre la intel·ligència artificial. He sentit molts comentaris negatius i pessimistes, com si amb l'arribada de la IA el món s'encaminés al desastre. Reconec que la força i les capacitats de la IA, si s'empra malament, de manera intencionada, pot esdevenir un perill, però hem de buscar-li la part positiva.

La revolució del món amb l'arribada de la IA, que no és d'ara, sinó que ve de fa temps, però que en aquests moments està agafant una empenta considerable, no ha de ser necessàriament perjudicial per a la nostra existència. Tampoc per als menys influents i amb menys recursos a l'hora de prendre decisions. Tampoc ho va ser la revolució industrial, malgrat tenir molts adversaris i sorgir declaracions alarmistes.

Curiosament, l'endemà ens parlaven de la Thermomix, com una eina revolucionària per a la cuina, que té molts admiradors, però també detractors. Ens carreguem la cuina tradicional? I la resposta no podia ser cap altra. Hem de dominar la màquina i que no sigui ella la que ens domini. Hem de conèixer el seu funcionament i demanar-li que faci allò que nosaltres volem. No ens pot desgraciar el menjar de sempre, sinó que ens ha d'ajudar a potenciar-ne el sabor.

I amb la intel·ligència artificial hem de fer el mateix. Segur que caldrà regular-ne l'ús i defensar la confidencialitat de les dades, però nosaltres hi hem d'entrar i aprofitar-nos dels avantatges del seu desenvolupament. Si en fem un bon ús, millorarem el nostre coneixement i serem molt més ràpids a resoldre els temes que tenim entre mans. Les màquines no són bones o dolentes per si mateixes. És l'ús que se'n fa el que determina la bondat o maldat de la seva existència.