Un verificador salvadoreny?

No sé si anirà de baixa o bé l'agenda del senyor Feijóo i simpatitzants es mantindrà plena de convocatòries de manifestacions al carrer durant, al menys, quatre anys, el que dura una legislatura. De moment el PP continua sortint al carrer, amb més o menys èxit de convocatòria, amb un objectiu fixe, que és fer caure el govern socialista, i amb unes proclames que van canviant, adaptant-se a l'actualitat. Avui li ha tocat el torn al verificador salvadoreny.

Confio que a la llarga la gent se'n cansarà, però en tot cas és molt trist que es perdin pistonades per millorar la manera de governar i defensar els interessos de tots els espanyols. No és bo que la incapacitat de pactar el govern comporti aquesta actitud destructora. Perquè en el fons, l'amnistia és l'excusa que el PP pren per desgastar el govern que, a la seva manera de pensar, els ha pres la Moncloa. Ho tenien coll avall, i no ho han aconseguit.

Tot i així, s'ha d'entendre que la negociació iniciada ahir a Suïssa entre Junts i el govern espanyol, amb un avalador estranger, crispi els nervis dels patriotes espanyols. Com poden aguantar que algú de fora vingui a solucionar els problemes interns? Qui s'han cregut que són? L'orgull patri dels nacionalistes espanyols no permet acceptar ingerències foranes. Només s'ha escoltat a la Unió Europea quan els conservadors i amics seus s'han pronunciat a favor d'ells. Abans, ningú podia opinar sobre Espanya, i encara menys posar en dubte els poders de l'Estat.

Soc conscient que la pressió persistent, com una gota malaia, és difícil de suportar, i que el govern socialista i els seus militants i simpatitzants no ho estan passant gaire bé. La sort que podem tenir tots plegats és que cada vegada hi hagi més persones que s'adonin del ridícul, i dels veritables interessos dels dirigents del PP per empastifar la política espanyola. Caldrà molta paciència, tenint en compte que els catalans som un objectiu fàcil per anar-hi en contra, sobretot quan qüestionem la sagrada unitat de la pàtria.

Veurem més manifestacions, aprofitant qualsevol excusa, i escoltarem improperis de dirigents com la presidenta madrilenya, però sí que demanaria als meus polítics, els de casa, que no s'oblidin de governar i de demostrar que nosaltres som capaços d'espavilar-nos i fer alguna cosa de positiu. Ja fa massa temps que estem aturats i hem perdut el nord. Probablement amb un relleu dels governants ens en podríem sortir més de pressa i amb més possibilitats d'èxit.

La televisió arraconada

Per què deixar de mirar la televisió? La pregunta no és fàcil de respondre, ja que hi hauria molts motius per oblidar-te que la televisió existeix, no sempre per culpa de la pròpia televisió ja que, a vegades, és simplement qüestió de prioritzar què vols fer en el teu temps lliure. De totes maneres sí que podríem trobar algun motiu que expliqués per què hem deixat de mirar la televisió, o bé ho fem en escasses ocasions. 

L'inici de la televisió, quan nosaltres érem adolescents, va ser tota una novetat. La televisió resultava gairebé irresistible, i això que durant molts anys només podíem accedir a un sol canal, i per tant tots miràvem el mateix, el que ens volien transmetre. Amb els anys, i potser amb la competència entre canals, la televisió va anar oferint uns programes de qualitat, que formaven a més d'entretenir. Tot això fins que, sense saber dir quan va ser, tot d'una es va girar la truita, i va primar més l'entreteniment, deixant els programes culturals i formatius a hores intempestives o segons canals.

Segurament no soc just en les meves apreciacions, ja que fa temps que no miro la televisió i probablement hi ha coses interessants, però va arribar un punt que em va resultar totalment prescindible. No m'interessava tot allò que feien, encara que entremig hi pogués haver algun programa que mereixés ser vist. Sempre tens el recurs de mirar-ho en diferit, encara que mai he trobat el moment d'asseure'm davant la televisió per seguir-ho.

Al meu entendre, no només s'ha prioritzat l'entreteniment, sinó que a més s'ha basat en un nivell molt baix, de molt poca qualitat, sense aportar gairebé res de positiu. Molta xafarderia i riure de la incultura predominant al país. Res que puguis agafar d'exemple. 

Sempre he pensat que no tot és sempre negatiu. De les coses cal destriar allò que és interessant del conjunt que pot ser més sobrer i inútil. Creia que les famílies que no disposaven d'aparell de televisió a casa seva eren uns exagerats. Que alguna cosa de bo podien aprofitar, i regular la seva visió en funció de la programació. En aquests moments, però, tenint en compte que gairebé no engego la televisió, més enllà de seguir algun canal de notícies, he arribat a la conclusió que probablement no és cap exageració deixar la teva llar sense un aparell televisiu. Tenim alternatives, que ens acosten a la realitat del món, i potser sortir al carrer, anar al teatre o l'auditori, pot ser una millor opció.

Tot això m'ha vingut al cap arran d'una notícia que he llegit on es comparava els entrevistats de fa anys amb els entrevistats d'avui. El nivell dels personatges no es podia comparar.

El jutge Manuel García-Castellón

M'imagino que no soc l'única persona que s'estranya de la feina que exerceix el jutge Manuel García-Castellón, i que dubto de l'objectivitat i la imparcialitat que se suposa que ha de presidir qualsevol actuació judicial. Entenc que pugui tenir un interès especial en aclarir passatges més o menys foscos, i que treballi a fons perquè la veritat surti a la llum, i si hi ha persones que mereixen ser jutjades i condemnades pels delictes comesos, això tiri endavant. La manera de fer-ho, en tot cas, pot generar suspicàcies.

Se'm fa difícil que un jutge amb tot el currículum que ell té, amb tota la seva vinculació a una ideologia determinada i uns partits polítics concrets, pugui tenir la capacitat de ser imparcial i desplegar la justícia com cal esperar d'un sistema democràtic com creiem que és el nostre. Però això forma part dels meus dubtes i, per tant, puc estar molt equivocat.

En el post d'ahir ja parlava de la separació de poders i em preguntava qui se l'estava carregant, sobretot perquè hi ha qui té molt interès en afirmar que els polítics, en aquests moments els socialistes, són els que es passen de frenada i intenten anul·lar la tasca dels jutges, però observant tot el que està passant, més aviat l'efecte és totalment el contrari. Qui és fica on no li demanen?

Al final la conclusió a què arribes és que no et pots fiar de ningú, ni dels polítics ni dels jutges, i per això estàs desemparat i a punt de rebre de tots cantons. Però m'agradaria que algú trobés la manera de posar-hi ordre, no sé si ha de ser un polític o un jutge. És curiós que el discurs de molts magistrats jubilats estan més en sintonia amb els polítics que amb els seus excol·legues. Resulta sospitós. Que potser la generació anterior impartia millor la justícia, i tenia els conceptes més clars? o és que tot això es veu quan ja t'has jubilat?

De moment ens toca anar seguint tots els moviments del jutge en qüestió, i esperar que si ell no n'és capaç en surti algun que li pari els peus. Tot això pel bé del nostre sistema judicial, el polític, i la salut general de l'Estat.

Qui es carrega la divisió de poders?

No sé si encara hi ha algú que es pregunti qui està atacant el principi de la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, o bé ja ho hem vist clar i tenim prou exemples per opinar al respecte, sense deixar-nos portar per ideologies, simpaties o fins i tot interessos. Diuen que el paper ho aguanta tot i potser per això és tan important la teoria de la divisió i independència dels tres poders, però tan irreal a la pràctica.

De fet, no estem parlant de cap novetat. Fa molts anys que la separació de poders es posa en dubte, i han estat moltes les agressions que uns i altres han provocat, deixant en evidència que els polítics intenten manipular la justícia i els jutges juguen a fer política. Darrerament, però, s'ha intensificat i ja ningú no es sorprèn ni li ve de nou. Els jutges surten al carrer en contra de les decisions polítiques. Critiquen unes lleis abans que estiguin escrites, només per interès d'una ideologia, l'extrema dreta, que és la que regna en el món judicial.

Fins fa uns anys els professionals de la Justícia ho dissimulaven, però se n'han cansat, probablement en el moment que han vist que la dreta no aconseguia recuperar el poder de l'Estat, i han decidit treure's de sobre les màscares i actuar obertament, utilitzant totes les eines a les seves mans per canviar la dinàmica que no els afavoreix, amb el suport de poders fàctics i els mitjans de comunicació, que són realment el quart poder.

L'acusació del Poder Judicial al Poder Polític d'estar obrant de manera fraudulenta per anul·lar la seva tasca, posant en dubte la seva imparcialitat a l'hora d'administrar la Justícia, pot tenir el seu fonament, però no és menys cert que els diferents tribunals de justícia han demostrat d'anada i tornada la manca d'objectivitat i la seva descarada imparcialitat a favor de la dreta i l'extrema dreta espanyoles.

Als neòfits no ens ha agradat mai, ni hem entès aquesta classificació de jutges progressistes i conservadors en els diferents tribunals, perquè ens ha semblat que era una manera de polititzar la justícia, i crec que és precisament aquí on rau tota la qüestió, que ens ha portat a un extrem perillós i de difícil solució.

Al final el que han aconseguit és que no confiem en els polítics, però tampoc en els jutges, i que tinguem por de caure a les seves mans i ser jutjats injustament, i condemnats només per pensar diferent. Hi ha moltes coses a resoldre, però hem d'aconseguir fer fora els corruptes, no només pensant en els diners que s'embutxaquen, sinó també en el mal ús de la justícia per beneficiar només a uns quants, sempre els mateixos.

L'enciclopèdia

De petit tenia molt present el moble de la sala d'estar on hi havia tots els volums de l'enciclopèdia, que ens servia per entendre conceptes que anaves assimilant a mesura que anaves creixent i que fins i tot t'hi adreçaven els professors de l'escola. A la majoria de les cases no hi podia faltar un diccionari i una enciclopèdia, encara que la família no tingués l'hàbit de llegir.  

En aquells temps no teníem Internet, i per tant no hi havia el senyor Google, que tot ho sap, ni les xarxes socials, que tot ho expliquen, sinó que t'havies d'espavilar a buscar, ja fos a la biblioteca del poble o, si els teus pares ho havien previst, a l'enciclopèdia de casa que parlava de tot.

Han passat els anys i tot ha canviat molt. Les enciclopèdies continuen existint, les de paper vull dir, encara que són més testimonials que res més, i seria bo analitzar les consultes que reben a les cases que encara les han mantingut. L'Internet, que en uns segons et troba gairebé tot allò que busques, és la gran alternativa a passar pàgines i més pàgines, amb unes definicions que sovint han quedat desfasades, que difícilment solucionen les revisions i ampliacions periòdiques. 

No tinc ni idea com s'ho han fet les empreses editorials que han basat el seu negoci en la publicació d'aquestes enciclopèdies, però no se'm fa estrany llegir, com avui ha passat, que estiguin a punt de fer fallida, preparant regulacions d'ocupacions, i especulant amb la venda d'actius, a vegades a mans de benefactors, que intenten salvar la història, agraint una tasca que el temps ha deixat gairebé obsoleta.

Quan mires el present, fent memòria del passat, i intentes endevinar el futur, t'adones que la gran qualitat d'una empresa és la seva capacitat d'adaptar-se al moment. No sempre és fàcil, ni tampoc tots els negocis tenen la flexibilitat necessària per aquesta adaptació. Podem entendre, doncs, que molta gent s'esglaï quan sent a parlar de la Intel·ligència Artificial, que de ben segur ens canviarà molts paradigmes, però és llavors quan creus que és important aquesta capacitat d'adaptació a l'evolució i al ritme dels canvis, aprofitant les noves tecnologies, els nous descobriments per crear noves tasques, noves especialitats i noves empreses. 

Avui, la majoria d'enciclopèdies que encara trobem a les prestatgeries de moltes cases, no ens serveixen ni per treure'n un profit a preu del paper. Els drapaires també escassegen, limiten molt les seves compres, i tens prou sort si lliurant les andròmines no hi has d'afegir diners.

Catorze anys de la ILP

No sé realment com ens hem de definir. Avui fa just 14 anys que ens reunírem per valorar l’èxit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una nova llei electoral catalana. Fa riure, oi? O millor que plorem junts una estona?

Mirar enrere et permet adonar-te de quina mena estem fets i, el que és més fort i preocupant, què podem acabar sent i aconseguir. Perquè ja llavors ens lamentàvem de ser l’única comunitat autònoma sense llei electoral pròpia, i confiàvem que amb la feina esmerçada en l’elaboració d’un model de llei adient per al nostre país, gràcies als signants de la ILP, posaríem punt i final a aquesta anomalia. Però no. Catorze anys després el més calent és a l’aigüera. 

I volem avançar com a país, i fer front comú a les dificultats externes, i no som capaços d’organitzar-nos internament. Ens queixem que ens imposen lleis injustes i nosaltres som incapaços de redactar les nostres pròpies lleis, aquelles que sí podríem aprovar. Trist, és mol trist.

Per això començava dient que no sabia com ens havíem de definir. Què som, què volem, on pretenem arribar? Potser que deixem de criticar els altres per tot el que ens fan i ens dediquem a reflexionar què podem fer per acabar amb aquesta dinàmica autodestructiva i ineficaç.

Ens trobàvem per dir que la ILP havia estat un èxit i que d’aquí en sortiria una llei electoral que s’adaptaria a la nostra realitat de país. Res! tot allò no va servir de res, o potser per adonar-nos que ens creiem molt llestos, però que tothom ens passa la mà per la cara.

És culpa de tots, i no podem posar la llufa només als altres, però sí que és cert que els nostres polítics hi tenen una responsabilitat més gran. Uns polítics organitzats en partits polítics que miren més per als interessos de partit que no pas del país a qui diuen voler servir. Si no canviem aquesta manera de fer i pensar, no ens en sortirem. Anirem tapant forats més o menys matusserament, però el país patirà per avançar i això comportarà greus problemes a la població, sobretot a la més fràgil, la que no té assegurada la subsistència amb un mínim de dignitat.

M'agradaria continuar pensant que podem treballar per aconseguir millorar com a país, aprofitar les nostres singularitats i adaptar les lleis i reglaments a la nostra manera de ser, però ja veig que és una il·lusió innocent, que no és un objectiu dels nostres polítics, unes persones que marquen el nostre camí, farcit de sotracs i trampes que ens servim nosaltres mateixos, sense necessitat que ens vinguin de fora, però ens agrada dir que no ens estimen, que ens odien, que ens volen mal, i nosaltres ens alliberem de qualsevol responsabilitat. Són els altres. Nosaltres ho fem tot bé.

Perdent bous i esquelles

La premsa es feia ressò avui del canvi de portaveu socialista al Senat, en detriment de la militant del PSC, Eva Granados, i en concret el diari ARA ho titulava com un altre càrrec perdut a l'Estat. Els socialistes catalans continuen dient que no és qüestió de càrrecs i que la seva representativitat i pes dins del partit es manté intacte. Desconec si realment hi ha una voluntat manifesta de reduir el nombre de representants del PSC dins de les altes estructures de l'Estat, per part del PSOE, però en tot cas haig de dir que Catalunya, amb el canvi d'Eva Granados no hi perd res, sobretot tenint el compte el poc que ens ha defensat la senadora des de tots els llocs que ha ocupat.

No podem confondre el lloc de residència o procedència amb defensar els interessos del país. Tenim prou exemples de càrrecs electes catalans que han fet ben poc per a nosaltres, sobretot a les llistes de la dreta, on més aviat han posat pals a les rodes a l'hora de defensar Catalunya, però també en el cas dels socialistes en què hem constatat que el fet de tenir ministres catalans no ens ha beneficiat pas en res. És per això que, en tot cas, hem d'estar parlant de pes del partit català dins del conjunt del partit socialista, i no pas del territori, que sempre és l'última cosa que es té en compte.

També m'ha cridat l'atenció la defensa a la unió dels partits catalans, que ha fet la portaveu d'ERC Raquel Sans, com a base per aconseguir més fàcilment els objectius pretesos. No sé si a algú li ve de nou, després de tants mesos, per no dir anys, reclamant als nostres polítics que no es tirin els plats pel cap, ni busquin el seu protagonisme, sinó que treballin per al bé del país, per als interessos de tots els catalans. A vegades no saps si et prenen el pèl o és que no saben què dir ni què fer per tal de sortir als diaris.

Un dia dedicat a la Cultura

Varem començar el dissabte a Barcelona visitant la casa-museu Joan Maragall i assistint a un monòleg sobre la vida del poeta, que ens va tenir durant una hora i mitja embadalits. La vida i obra de Joan Maragall escenificada és una manera amena de conèixer el poeta, emmarcant-lo en la seva època, un fet que no sempre sabem fer. Sovint, quan parlem del passat prenem com a referència el nostre moment i per això no acabem d'entendre els avantpassats. El monòleg, molt encertat segons la meva apreciació, et permet situar Maragall en un moment de la història del nostre país prou difícil, encara que probablement res a envejar amb el que estem vivint ara.

Els amics i familiars juguen un paper important a la vida de Joan Maragall, i la seva activitat literària pateix la incomprensió dels contemporanis espanyols, que encara avui no han estat capaços d'entendre la diversitat cultural i social dels pobles que conformen, de bon grat o no, el que anomenem Espanya.

Si us deixeu aconsellar, us animo a fer una visita a la casa-museu i assistir a la representació del monòleg, que us ajudarà a entendre el poeta barceloní que va renunciar a seguir el negoci familiar per dedicar-se a la poesia i als articles periodístics.

I a la tarda vàrem tornar a Barcelona, i en aquesta ocasió per anar al teatre amb els amics de l'Ateneu Arenyenc. L'obra, que ja des d'un principi no em despertava un interès especial, era The Party, de Sally Potter, i dirigida per Sergi Belbel. Vaig intentar entrar a dins i oblidar-me que estava presenciant una representació teatral, però no ho vaig aconseguir. En tot moment era conscient que tenia al davant uns actors que intentaven parlar-me d'una colla de tòpics, que ens trobem al dia a dia, amb ganes de fer-nos riure i potser que ens adonéssim de la simplicitat amb què tractem el que ens envolta i que en algunes persones els pot marcar sensiblement. He intentat valorar positivament l'obra, però se m'ha fet complicat. Si al començament us animava a visitar la casa-museu de Joan Maragall, en el cas de l'obra de teatre del Poliorama us haig de dir que és prescindible. 

Sigui com sigui, va ser un dissabte plenament cultural que m'ha ajudat a oblidar-me, encara que fos per unes hores, dels drames que ens afecten, si no a casa nostra, sí molt a prop. Un genocidi amb la concessió d'una treva de quatre dies, però que ningú confia que s'aturi. Una aberració a que molts occidentals han girat l'esquena perquè no veient-ho no se'n senten responsables. Em venen a la memòria els meus convilatans, representants al Consistori arenyenc, i el seu vot contrari a la moció en contra d'aquest genocidi, que en cap moment avalava l'atac cruel de Hamàs, que és injustificable, però que deixava palès quina realitat es viu a Gaza, després de tants anys d'opressió i injustícia, i que ara ha vist la mort de tants milers de víctimes innocents. 

I al setè dia hem descansat.

Copèrnic, 550 anys del seu naixement

“De revoltes amb Copèrnic” va ser el títol de la xerrada que va tenir lloc aquest divendres a la sala d’actes de la Biblioteca Pare Fidel Fita, i que va anar a càrrec del professor de l’Institut Els Tres Turons, Pere Novell, coordinador d’astronomia. Era la mateixa hora que a l’Ateneu Arenyenc tancaven un cicle de conferències i actes commemoratius del centenari de la mort de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Com que no es pot ser a dos llocs a l’hora, vàrem haver d’escollir.

Amb un format molt didàctic, Pere Novell ens va presentar Copèrnic, el seu pensament, la seva biografia i història, i també els interrogants que se’n desprenen i que han fet que no tothom pensi el mateix sobre les seves teories, el grau d’inventiva, i fins i tot el seu argumentari.

Durant les explicacions del conferenciant vaig tenir molt present les classes de filosofia de l’Ateneu, sobretot en relació al pensament i teories aristotèliques. De fet, és una bona experiència arribar a uns mateixos punts accedint-hi des de diferents perspectives i interessos. La importància de conèixer d’on venim, després de tants segles d’història, aporta una riquesa que no té preu. Massa sovint penso que si tots plegats ens interesséssim més per la cultura i el coneixement, de ben segur que viuríem més feliços i ens estalviaríem situacions dramàtiques com les que estan succeint no gaire lluny d’aquí.

La història del pròleg d’Andreas Osiander, a l’obra “De Revolutionibus Orbium Coelestium”, incorporat sense permís de l’autor, mereix un comentari a part. La Ciència i la Religió tenien les seves divergències, ho hem vist al llarg de tota la història, i posar en dubte creences gairebé dogmàtiques comportava els seus perills. En el aquest pròleg que Copèrnic no va autoritzar, però que sembla que sí va arribar a llegir abans de morir, Osiander afirma que el llibre tracta un conjunt d’hipòtesis útils per desenvolupar càlculs més precisos per fer prediccions, però que no se n’ha de fer gaire cas perquè no tenen res a veure amb la realitat. 

La veritat és que la xerrada m’ha despertat les ganes de conèixer més a fons l’obra de Copèrnic, emmarcant-la al seu temps i entendre millor l’evolució de l’astronomia fins als nostres dies. Un món, per a mi, força desconegut per no dir totalment. Segurament que em vaig perdre una conferència interessant, la de l’Ateneu, però estic molt content d’haver escollit Copèrnic en aquesta ocasió. La història ens brinda personatges amb una formació molt completa, i a vegades m'entren el dubtes si l'especialització, tan extrema amb que basem la nostra vida, és beneficiosa per al conjunt de la societat, si no ajuda a potenciar l'individualisme que ens comporta tants problemes a l'hora de conviure i entendre'ns. Però això seria un altre debat, per a un altre post.

Els deures pendents del nostre Ajuntament

A mida que va avançant el mandat municipal que s'iniciava el passat mes de juny, ens adonem de les dificultats per anar tancant els deures pendents, alguns dels quals s'arrosseguen des de fa temps. Començant per l'estabilitat laboral de figures importants de la plantilla d'un ajuntament, com són el Secretari i l'Interventor, la desorganització interna amb uns serveis administratius desequilibrats, i un desconeixement bàsic de l'elaboració dels plecs tècnics i administratius que requereix qualsevol licitació pública, podem acabar parlant de la inseguretat, desconeixement i manca de lideratge polític d'una bona part dels càrrecs electes.

El dia a dia en la gestió municipal no està lliure de sorpreses i entrebancs, però si a tot això li sumes un feix de temes pendents per resoldre, la majoria dels quals han caducat de fa temps, la capacitat per posar-se al dia i recuperar la confiança dels vilatans es veu doblement afectada. Les grans inversions que havien de suposar un canvi important en diferents temàtiques de la vila s'han paralitzat, ja sigui perquè no es varen programar correctament, o perquè simplement es tractava de fum sense cap base que avalés els projectes anunciats.

Tenim les obres de la nova biblioteca aturades, la joia de la corona, com també està sense avançar la canalització del Rial del Bareu, pendent d'un estudi que avali el projecte, o els mateixos pisos de lloguer protegit, davant de l'escola bressol els colors, que ahir a corre-cuita es va improvisar una modificació de les condicions reguladores del dret de superfície que s'haurà d'acabar de veure si compleix els requisits formals i evitar una nova paralització.

I a tot això hi hem de sumar els problemes amb la recollida selectiva de la brossa, empantanegada de fa mesos, el projecte de rehabilitació del mercat municipal, sense que s'hagi elaborat encara el projecte per a la renovació de les instal·lacions, ni resolt el tipus de mercat que volem i necessita l'Arenys del segle XXI, per no parlar de temes on hi intervenen entitats supramunicipals com és el cas de l'ampliació del CAP, la variant de Valldegata, la pacificació de la NII, les rotondes d'accés a l'autopista, el desviament del clavegueram d'Arenys de Munt, o la millora d'accés al port.

Una llarga llista, a la qual encara hi podríem anar sumant més elements, i que formen part del conjunt de deures pendents que donen per a tot un mandat i més, i que haurem de veure de quina manera el govern actual, amb majoria absoluta, és capaç de resoldre. Però no podem oblidar les millores necessàries perquè els vilatans, sobretot els que tenen problemes de mobilitat, puguin fer una vida normal, eliminant les barreres arquitectòniques, arreglant els forats dels carrers, obligant a respectar la normativa que regula les zones de vianants, i un llarg etcètera, que tenen més a veure amb la sensibilitat i el tracte al vilatà que no pas amb les grans inversions que, si bé són necessàries, no poden acaparar tota l'atenció dels nostres governants.