Carrers mullats

Acaba de caure un xàfec que ho ha deixat tot moll. Ja ens agrada, sobretot si no fa mal. No ha caigut pedra i ha tingut una curta durada, just per netejar els carrers, que sempre va bé, encara que la brigada municipal hi vagi passant periòdicament. Trobem a faltar una cosa, però.

Normalment, quan queia un xàfec d'estiu, la temperatura se'n ressentia i acostumava a baixar. Ara això sembla que no es porta i la calor es manté. La xafogor que ens deixa espatarrats al sofà, si tenim la sort de fer vacances o gaudim de la jubilació.

En vindran més i això esperem i desitgem. Sap greu, però, que hi ha famílies que els xàfecs no els acaba d'anar bé, quan tenen la teulada descoberta o, molt pitjor, aquelles que no tenen on raure. Alguns "voluntàriament" (deixeu-me que hi posi cometes), d'altres perquè no han trobat on aixoplugar-se.

A casa, que teníem tot l'estiu per posar-nos-hi, també ens ha enganxat d'esquitllada, però no em queixaré. L'aigua, quan no fa mal, sempre és benvinguda. Fins i tot aquells països que en tenen en abundància, aquest estiu l'han patit. El transport marítim pels rius de l'Europa central és molt utilitzat i la baixada del nivell és preocupant.

Ens diuen que el que resta de l'agost i el mes de setembre seran plujosos. Ja anirà bé, però sobretot que vingui compassada, sense estridències ni voler-ho fer tot de cop. A poc a poc i bona lletra.

Projectes a llarg termini

Ens hem acostumat a la immediatesa i ens sembla que tot ha d'estar pensat i fet. Si s'allarga massa ja no té interès. La vida, però està plena de projectes que requereixen el seu temps i això entra en contradicció amb l'actitud actual, que no tenim espera.

Avui els diaris tornaven a parlar de l'eix transversal ferroviari. L'equivalent a la C-25, però amb tren, que ha d'unir Girona amb Lleida, passant per Vic i Manresa. Tot i que encara hi ha molta gent que pensa amb mentalitat radial i que només entén les comunicacions que passen sempre per la capital, cal valorar la possibilitat de canviar aquesta tendència. És cert que la majoria de la població catalana està concentrada a l'àrea metropolitana, però això no impedeix que hi hagi relacions bilaterals al marge de la capital.

I el projecte de l'eix transversal ferroviari, que sembla que s'està cuinant, és un projecte a llarg termini. En aquests moments estaríem en la fase d'estudi, prèvia a qualsevol construcció. Un estudi complex, com acostuma a ser-ho qualsevol que analitzi el territori i vulgui intervenir-hi. Passa a escala local i, en aquest cas, autonòmica. Per on ha de passar? De quina manera? Quin és el menor impacte ambiental possible? Quins són els beneficis i els danys?

Un projecte com aquest forma part de la planificació del govern de torn, que ha de comptar amb la participació de molta gent entesa en la matèria, i amb el màxim consens polític possible, perquè les decisions preses afectaran algú o altre, i no avui o demà, sinó d'aquí a deu, quinze o vint anys. Encara que sigui un benefici per al país, segur que hi haurà col·lectius que no ho veuran clar o perdran alguna cosa en el trajecte. Planificar a llarg termini, per tenir-ho clar, i sortir de la improvisació constant. Planificar les obres, però abans les inversions necessàries. S'han de tenir diners i saber-los administrar. 

En més d'una ocasió he comentat que hi ha governs que no saben ni volen planificar, preferint començar i acabar les obres, però llavors et trobes, per exemple, que al país no s'ha construït prou habitatges per donar resposta a la gran demanda actual. Això és una xacra que arrossegarem durant anys!

Balanç positiu de la festa

El balanç que en faig de la festa de Sant Roc, amb la gran quantitat d'actes programats durant cinc dies, no pot ser més que positiu. Destaco l'encert dels actes i la seva diversitat abastant totes les edats. També la gran participació no només d'espectadors sinó també d'actuants. Els geganters, els macips, els dansaires i els actors de la pesta han estat els veritables protagonistes d'aquests dies.

No tinc dades, però no he vist que s'hagin produït incidents remarcables. No sempre surt tot rodó i és d'agrair la col·laboració de tots per fer més gran la festa, però també per fer-la distreta, agradable i fàcil. Tenim els espais que tenim i amb ells cal jugar. Alguns veïns i veïnes s'han queixat de l'excés de decibels, quan les actuacions es produïen massa a prop de les seves cases.

Segurament que hi ha coses a millorar. Si ho féssim tot perfecte seria avorrit, oi? Al meu entendre, però, hem assolit un gran nivell i ara es tracta més de buscar el perfeccionisme que no pas de resoldre grans temes. Probablement, el que ens queda pendent és la ubicació de segons quins actes i l'horari que es programen. Congeniar la festa amb el descans no és gens fàcil. No és un problema d'Arenys, i ho podem comprovar si us bellugueu per Internet i mireu tot el que passa més enllà.

Repartir els actes en més espais, per no "castigar" sempre les mateixes persones seria una bona solució. I escric el verb castigar entre cometes, perquè hi hauria molta cosa a dir. Probablement hi ha alguns indrets que es podrien explotar més. Penso en la tercera platja o en la plaça de la sardana. És cert que no hi ha res com el centre de vila, al bell mig del brogit, però pensant en la conciliació potser hauríem d'estudiar nous emplaçaments per alguns dels actes.

Insisteixo que la meva valoració de la festa és molt positiva i aprofito aquest espai per felicitar i agrair a totes les persones que ho han fet possible, que no són pas pocs. Gràcies per fer-nos viure plenament la festa de Sant Roc.

Ha cridat l'atenció!

Aquests dies s'ha fet viral un vídeo que ha penjat a Instagram l'actriu catalana Assumpta Serna, queixant-se de l'atenció o no atenció rebuda per part del Departament de Drets Socials i Inclusió. Segons comenta, ni la resposta del Departament li arriba, ni el suport que rep la seva mare, de 100 anys, és el que considera just, després de tota una vida.

Són moltes les adhesions que ha rebut i les signatures que recull per fer arribar al Departament de la Generalitat i, segons diu també, ja hi ha algun polític que se li ha posat en contacte, la qual cosa no sé valorar si és bo o no. Em refereixo que s'acostuma abans a reaccionar quan algú ho fa públic a les xarxes, sobretot si aquest algú té nom i cognoms coneguts, que no pas si envies una instància, en privat.

Hi ha un mal costum de no respondre les instàncies, o fer-ho tard, tot i el que diu la llei i els terminis establerts. És allò de qui dia passa any empeny. I l'actual govern de la Generalitat ha proclamat en més d'una ocasió la seva voluntat de donar resposta a la gent i escurçar terminis. Es parla molt, però es fa poc.

La iniciativa de l'Assumpta Serna ha rebut algunes crítiques i penso que en un país normal, on els canals de comunicació entre l'Administració i els administrats funcionessin, no seria necessari i fins i tot contraproduent, perquè s'hi suma aquell que es queixa per vici i sense arguments. Però el nostre país no està normalitzat, La resposta de l'Administració és lenta, quan existeix, i poc satisfactòria.

I parlant de la dependència de la gent gran o amb dificultats per fer una vida normal, hem de dir que la resposta no és bona. Es triga massa a respondre a la ciutadania i el suport que s'ofereix no es correspon amb el que seria just, utilitzant paraules de la senyora Serna. No ho és en temes de dependència, ni en temes de discapacitat. En aquest darrer cas, proveu de telefonar per veure com està el vostre expedient de sol·licitud, i la resposta immediata del robot és que poden trigar divuit mesos. No se us acudeixi reclamar-ho abans.

El govern català, en temes de comunicació i atenció necessita millorar.

L'església a vessar!

Avui, diada de Sant Roc, hem acompanyat els macips i macipes a renovar el vot de vila a l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar. L'església estava plena a vessar. Els macips, macipes i macipets gairebé l'omplien del tot, i els familiars i amics ho acabaven de rematar.

En moments com aquest et venen moltes coses al cap. Només tenia ulls per contemplar la jovenalla. Tots ben abillats, amb el blanc de les camises, pantalons i faldilles i el vermell de les faixes. Intentava endevinar que tenien en el cap, mentre el capellà llegia l'evangeli o els convidava a resar el parenostre. Per una gran majoria la seva estada a l'església era una novetat, o com a molt el ritual de cada any. 

La nostra cultura està molt arrelada a la tradició i aquesta ens ve directament o indirectament de les celebracions religioses. Voler-ho deslligar és un error, però insistir en això també. Som el que som, perquè tenim un passat i aspirem a un futur millor. No hem de renegar de res, ni avergonyir-nos d'allò que som, d'allò que creiem.

Les cares dels adolescents i d'altres ja una mica ganàpies eren alegres. Estaven contents de trobar-se allà i esperaven poder sortir de l'església i escampar-se pels carrers i places de la vila, tot esquitxant els vianants, trucant a les portes i gaudir de la festa, tot cridant Sant Rooooc!

Les festes ens uneixen i això és el que experimentem cada estiu, amb els actes de Sant Zenon i Sant Roc. I si ahir parlava que junts érem invencibles, o si més no així ho proclamaven els Catarres, avui podem afirmar que recordant el vot de vila i remullant els arenyencs i visitants, és una bona manera també de fer país, de fer societat, de fer amics, i de trobar les coses positives de la vida, que n'hi ha, encara que estiguem voltats de problemes i situacions desagradables.

A la tarda ens espera l'ofici solemne i la tradicional Dansa d'Arenys.

Els Catarres a la Riera

Ahir a la nit. Bé, hauria de dir aquesta matinada, ja que el concert ha començat passades les 12 h, la Riera d'Arenys de Mar estava plena a vessar per escoltar i cantar les cançons dels Catarres. Un grup d'Aiguafreda, ara ja Osona, que es varen fer famosos amb una cançó que va sorprendre a molta gent. Em refereixo a la Jenifer.

És típic i usual que els grups de casa nostra iniciïn la seva carrera musical amb una cançó que esdevé una revolució, ja que durant molt de temps la sents a tots cantons. La Jenifer era una noia de Castelldefels, poc nostrada, que entrava a la vida d'un noi ben arrelat a la cultura catalana.

De fet, jo que no soc seguidor d'aquest grup, però que vaig ser-hi durant tot el concert, em vaig quedar amb les proclames a favor del país i la llengua. Avui ho trobem a faltar una mica, sobretot després de la patacada del Procés i totes les conseqüències. Encara tenim polítics a l'exili i d'altres imputats, amb una llei de l'amnistia aprovada pel Poder Legislatiu, però que el Poder Judicial no té ganes d'aplicar. Sorprenent, oi?

Deia, doncs, que els Catarres no varen deixar de felicitar la gent que assistia al concert, majoritàriament quitxalla i adolescents, que coneixien les lletres de les cançons interpretades, tot dient que junts som invencibles. I és cert que si anéssim tots a l'una, aconseguiríem moltes coses. Fins i tot que la recollida de la brossa de la nostra vila fos tot un èxit. Quan cadascú va a la seva, esdevé un caos lamentable i només som capaços de culpar els altres.

Em va agradar assistir al concert, tot i que no soc gaire amant de participar en actes multitudinaris, on reps cops i masegades. La majoria podien ser els meus nets, però alguns adults també les taral·larejaven gairebé totes. 

El concert formava part d'una munió d'actes del cap de setmana per celebrar la festa de Sant Roc. Avui tindrem la representació de la Pesta i demà els macips i la dansa d'Arenys. No us ho perdeu!

La informació continua fallant

Si repassés els meus escrits on parlava de Rodalies segur que trobaria un lloc, o potser més d'un, on parlava que el govern actual s'ha trobat amb l'herència de la mala gestió i la nul·la inversió en el transport públic, i molt concretament en el ferroviari, i que podíem entendre que la solució no es podia pretendre que vingués d'un dia per l'altre. Sí que insistia en la necessitat de comunicar bé, que és una altra de les queixes que es produeixen en aquest servei, i aquí no hi havia excuses del passat.

Han anat passant els mesos i els problemes de Rodalies es van repetint un dia rere l'altre. Quan no és un all és una ceba, i així anem passant el temps. Ens diuen que s'està invertint més que mai, i evidentment no veiem els resultats. Podem confiar que els nostres nets potser ho veuran. El que no ha millorat, i hem de donar totes les culpes a l'actual govern català i les companyies RENFE i ADIF, és la comunicació. Continua havent-hi una manca de comunicació i atenció a l'usuari que no té excusa.

Avui llegia les declaracions del senyor Manuel Nadal que reconeixia que no havien estat prou àgils ni encertats a l'hora de comunicar, en l'episodi d'anada i tornada a les terres de l'eclipsi total. Però no n'hi ha prou de lamentar-se i assumir els errors. Cal exigir responsabilitats a les persones que tenen el deure d'informar a l'usuari, i que la seva feina i sou existeixen per aquesta raó. Si no es fa bé s'han de depurar responsabilitats. No pot ser que les coses passin sense que ningú se'n responsabilitzi. La ciutadania, i en aquest cas els usuaris, es mereixen una bona gestió i la informació és bàsica per acompanyar-los davant dels problemes que apareixen. Alguns problemes previsibles i d'altres no, però mai pot faltar la informació a l'instant, per evitar que la gent se senti deixada de la mà de Déu.

Informació incompleta?

Alguna vegada hem sentit a dir que hi havia un excés de notícies, sobretot amb l'arribada de les xarxes socials. Sempre he cregut que l'abundància de notícies no era mai un problema. En tot cas el problema és la incertesa sobre la veracitat d'allò que llegeixes o, en el cas que avui comento, si hi ha tot el que passa o la informació rebuda és incompleta.

El diari ARA es feia ressò del mapa que et permet localitzar els refugis climàtics que pots tenir a tocar de casa. Un mapa que el proporciona el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Si hi entres pots veure tota mena de refugis, siguin edificis climatitzats o espais ombrívols i frescos.

La notícia pot ser interessant, sobretot per aquelles persones que la seva casa no està prou preparada per afrontar aquestes calorades que patim des de fa una bona colla de setmanes. Perquè ja no es tracta d'una onada de calor, sinó d'una temporada ben llarga de temperatures que en diuen fora de la normalitat, però que aviat haurem d'assumir com a normals.

Dic que podria ser una notícia interessant si reflectís bé la realitat, però temo que no sigui així. Les preguntes que em faig són: Com ha obtingut el Departament d'Interior les dades per poder confeccionar aquest mapa? S'ha assegurat que es relacionaven tots els refugis declarats als municipis catalans? 

Puc entendre que algun municipi no disposi de cap refugi climàtic, però m'estranya que això succeeixi a molts municipis catalans, i poso en dubte l'efectivitat de l'esmentat mapa quan veig, per exemple que a la meva vila no hi apareix cap refugi climàtic, quan em consta que el nostre Ajuntament n'ha relacionat uns quants. I és aquí on em pregunto novament: És culpa del nostre Ajuntament que no ha comunicat les dades al Departament d'Interior de la Generalitat, o bé el govern català ha estat poc curós a l'hora d'exposar el mapa, sense tenir la seguretat que tots els municipis hi han dit la seva?

L'exemple d'avui és una demostració que totes les notícies que rebem les hem de contrastar, fins i tot aquelles que ens venen de diaris que considerem seriosos i que ens diuen que les han tret de fonts gens sospitoses de no ser eficients, o sí?

Fora plàstics!

Si heu viatjat una mica segur que haureu vist imatges de camps propers a grans ciutats farcits de plàstics. Em venen a la memòria imatges de Turquia i també d'Egipte i el Marroc. El vent s'emportava tota mena de plàstics que cobrien gairebé la superfície de terreny que voltava les principals ciutats. Però, i a casa nostra?

El plàstic és el gran protagonista de la nostra brossa diària. Ni les empreses són curoses a l'hora d'embolicar els productes ni nosaltres a l'hora de comprar-los. Potser no veiem aquelles imatges que us comentava, però només cal que fem una passejada pels nostres carrers i places i ens adonarem de la quantitat de plàstic que hi trobarem.

Avui ha entrat en vigor una normativa europea que intentarà reduir, de manera progressiva i massa lenta al meu gust, la quantitat de plàstic a la nostra vida diària. L'èxit de la mesura vindrà condicionada per la voluntat de la indústria, dels consumidors i les autoritats encarregades per vetllar el seu compliment, sancionant si cal.

La norma regula, entre altres, l'ús dels envasos monodosi i el reciclatge dels envasos de plàstic i les ampolles de begudes d'un sol ús. Ja fa molts anys que hi ha països, com Noruega, que es bonifica el retorn de les ampolles. L'estímul de recuperar uns diners, fa que no te'n trobis a cada cantonada, sigui perquè el consumidor s'encarrega de retornar l'envàs, o perquè hi ha persones que els recullen per poder tenir uns guanys fàcils.

De sistemes n'hi ha i no cal ser extremadament enginyós. El que acostuma a faltar és la voluntat de fer bé les coses i pensar-hi una mica. Potser amb l'entrada en vigor d'aquesta norma veurem alguns resultats, i ens estalviarem de veure segons quines imatges dels nostres carrers. El procés serà lent, i caldrà que els nostres dirigents vetllin perquè tothom compleixi de la seva part. Estem massa acostumats a aprovar normes i reglaments i molt poc a fer-les complir.

Dolor a Colòmbia

Ahir coneixíem la notícia del terratrèmol de Colòmbia amb un balanç provisional de més de 200 víctimes mortals. Cal, però pensar que som a vint-i-quatre hores dels fets i que hi ha molta feina a fer i són moltes les persones desaparegudes que podran incrementar el nombre total de morts.

Aquest mateix estiu Veneçuela va patir uns terratrèmols amb el resultat de més de sis mil víctimes mortals. Una xifra que no té res a veure amb les dades que rebíem els primers dies després de la catàstrofe. És per això que cal ser molt cauts a l'hora d'arribar a conclusions.

Aquests són els fets, i que em serveixen per recordar que les tragèdies que vivim en la distància tenen una durada molt curta a la nostra ment. Avui recordem que Veneçuela va patir un terratrèmol perquè ho hem recuperat a través de la tragèdia de Colòmbia. Els veneçolans encara pateixen la tragèdia i nosaltres ja ni ho recordàvem. 

Té tot el sentit del món entendre que no podem estar al dia permanentment pendents de tot el que ha passat i està passant al món, però sí que ens ha de servir per recordar que no només existeix allò que ens comenten. Hi ha guerres més enllà de l'Iran, Palestina o Ucraïna. Aquests tres territoris són molt presents a les nostres televisions i diaris, però n'hi ha d'altres que s'han eternitzat i nosaltres hem girat full.

No es tracta tant d'amargar-nos l'existència com d'adonar-nos que hem d'agrair tot allò que tenim. Som uns privilegiats que també rebem patacades, però obrim bé els ulls i adonem-nos de quina és la nostra realitat. Tot és millorable, però hi ha fets que ens superen i persones que reben contínuament.