La ciutadania arenyenca parla al Consistori

Ahir el Ple municipal d'Arenys de Mar va aprovar definitivament i per unanimitat el nou Reglament Orgànic Municipal (ROM) després de dos anys de feina de tots els grups municipals. És important tenir en compte el treball col·laboratiu de totes les forces polítiques presents al consistori arenyenc que ha permès un consens total a l'hora de redactar les normes de funcionament de l'Ajuntament de la vila, substituint un reglament que datava del segle passat.

Estem molt acostumats a les picabaralles polítiques i es fa estrany aconseguir la unanimitat a l'hora d'aconseguir acords com el funcionament de la institució local. Tot i que no és l'únic acord unànime del mandat, seria desitjable que aquesta unanimitat sovintegés més, sobretot en temes de llarga durada, amb possibles alternances polítiques al capdavant de la institució.

El nou reglament que serà vigent en el pròxim ple del mes de juliol, millora sensiblement aspectes organitzatius interns que la majoria de vilatans desconeixen, i actualitza la manera d'actuar d'acord amb els temps que vivim i l'ús de les noves tecnologies. No podem oblidar-nos, però, d'una incorporació remarcable en el camp de la participació ciutadana en els afers públics. El nou ROM regula les sessions prèvies a l'inici del Ple, amb l'assistència de tots els membres del consistori, on els vilatans i vilatanes, a títol personal o en representació d'entitats o grups organitzats, podran preguntar i rebre resposta directa sobre temes del seu interès.

Els grups municipals han fet la feina possibilitant l'existència d'aquest marc participatiu i ara és la ciutadania qui ha d'agafar el compromís de servir-se'n en benefici de tota la vila. Opinar, suggerir i també criticar amb arguments l'actuació dels nostres representants polítics és tant o més important com la capacitat d'escoltar d'aquests. El marc que propicia el nou ROM és important i ens ho hem de creure, i tots plegats n'hem de fer bon ús.

Aquesta calor que ens mata!

M'he entretingut a llegir la notícia sobre les morts causades per les altes temperatures d'aquesta onada de calor que patim des de diumenge. Es tracta d'un càlcul basat en l'estadística de morts habituals comparant-la amb les morts d'aquests dies. La diferència s'adjudica a l'onada de calor. Les xifres són importants, ja que a Catalunya es calcula que són 43 les víctimes degut a les altes temperatures. Arreu podem veure xifres que criden l'atenció i el primer que et ve al cap són els negacionistes del canvi climàtic.

Les persones grans i amb afeccions cardiorespiratòries són les més exposades a no suportar la calor. Les forces flaquegen i propicien la mort avançada. És per això que cal seguir les instruccions que les autoritats pregonen i també el sentit comú. No sortir al carrer a les hores de sol brillant i buscar refugis climàtics per suportar-ho millor.

D'entre les morts n'hi ha algunes que són realment incomprensibles. Com si no pogués ser veritat, però que es repeteixen cada vegada. Em refereixo a les criatures abandonades dins dels vehicles, per uns pares inconscients. Com pot ser aquest nivell d'inconsciència? Les criatures també formen part del conjunt de la població amb més possibilitats de patir l'augment de les temperatures. De la mateixa manera que hem de tenir cura de la gent gran, no ens podem oblidar dels nadons, que són indefensos i requereixen la nostra atenció.

Aquests dies, doncs, només podem parlar de mesures correctores i salvadores, però caldria no oblidar aquelles mesures previsores, sigui a l'hora de construir els habitatges i edificis públics, o bé a l'hora de dissenyar els parcs urbans i espais d'esbarjo. Encara hi ha massa asfalt i ciment i poca terra transpirable.

Si creiem en el canvi climàtic, cosa que considero evident, caldria dissenyar les ciutats de la millor manera per fer-hi front. Després els vilatans ja ens encarregarem de cuidar els nostres avis, nets i a nosaltres mateixos, però els responsables polítics no es poden encantar.

Sous baixos que provoquen pobresa

Les dades macroeconòmiques ens enganyen i no expliquen correctament la situació econòmica de les famílies. Estem farts de sentir a dir que l'economia espanyola creix per sobre de la mitjana. Això fa pensar que bufa el vent a favor i que som molt bons. Aconseguim avançar per sobre de les altres economies occidentals. La realitat, però, és molt diferent. La realitat familiar de les classes populars.

Abans teníem assumit que les famílies que es trobaven a l'atur tenien moltes dificultats per viure. Si l'atur era persistent els consideràvem pobres i necessitaven les subvencions i ajudes de tota mena. Ajudes de l'administració pública i de les entitats socials del tercer sector. Famílies que no han tingut mai res! Avui ha canviat i ens trobem amb famílies treballadores que, malgrat els ingressos, no poden tirar endavant sense l'ajuda. Per què passa?

L'anàlisi no pot ser simplista i trobaríem molts elements que determinarien que unes famílies, que probablement han format part de la classe mitjana, amb sous fixos, no poden fer front a les despeses diàries. No poden comprar aliments, perquè són massa cars, o no poden pagar un lloguer que s'ha disparat. 

L'esca del pecat són uns sous miserables que no estan d'acord amb el creixement econòmic que ens explica la macroeconomia. El cost de la vida s'ha inflat exageradament, però els sous es mantenen a sota. El poder adquisitiu de les famílies s'ha reduït. Aquell estalvi familiar que existia fa uns anys, ha desaparegut. En els millors dels casos aconsegueixen pagar els deutes, però fer un racó per a demà, res de res.

Totes les mesures econòmiques que pugui adoptar el govern de l'Estat no serviran de res si no aconsegueixen racionalitzar els salaris. Parlem molt de la productivitat de les empreses, que realment és un deute pendent al nostre país, però no podem oblidar-nos dels sous. Encara que només sigui per interès dels productors, si les famílies no guanyen prou diners, no podran consumir i un excés d'oferta malbarata la salut econòmica d'un país.

Una visita a Càritas

Dijous passat parlava de reconeixements i anonimat, i em centrava força en els reconeixements que un ajuntament fa a persones de la vila que han destacat per la seva tasca en pro de la societat, en qualsevol àmbit, i també en les votacions populars per premiar convilatans, però no em descuidava d'aquelles persones anònimes que probablement mai ningú no els ho tindrà en compte, però que són clau per al bon funcionament de la nostra societat.

Avui he visitat la gent de Càritas de la nostra vila, i he compartit amb ells una bona estona. He vist tot el que fan un dimarts qualsevol, per atendre els usuaris del seu servei, i m'han explicat tots els preparatius per poder-los atendre. Es tracta de persones voluntàries que dediquen unes hores del seu temps lliure per ajudar qui no té la vida gaire fàcil.

El nostre país funciona a base de voluntariat. Hi ha qui ho critica perquè entén que són les administracions públiques les que haurien de fer tota aquesta tasca i fins i tot procurar d'evitar que hi hagi persones que requereixin aquests serveis, per poder tenir un plat a taula. Probablement, si al món imperés la justícia i es reduïssin les diferències no tindríem tantes persones amb dificultats per sobreviure. Si les institucions públiques dediquessin més esforços i recursos per atendre les famílies més vulnerables, no ens trobaríem amb la situació actual, però això no passa i hem de fer alguna cosa.

El voluntariat és una figura que ha existit sempre i difícilment en podrem prescindir. Hem de treballar perquè els governs, siguin a escala local, autonòmica o estatal, vetllin per reduir les desigualtats, però al mateix temps animin a més persones, sobretot els més joves, a dedicar part del seu temps als altres. Quan una persona ha tingut la sort o el privilegi d'haver viscut sense gaires dificultats, una bona manera d'agrair-ho és ajudant a qui ho ha tingut tot en contra, o que en un moment de la seva vida ha vist que tot se li tirava a sobre. 

Des d'aquí tot el meu agraïment a aquelles persones que, de manera desinteressada, hi són per ajudar els altres.

La rectoria s'ha esfondrat

Probablement, moltes persones que transitem pels carrers de la nostra vila no ens havíem adonat de la majestuositat de la façana de l'antiga rectoria d'Arenys de Mar. El carrer de l'església és estret i això fa que no hi hagi prou perspectiva per contemplar els habitatges. També passa que anem a la nostra bola, fins i tot amb el mòbil a les mans, i no ens fixem en el patrimoni urbà, que és prou interessant. 

He aprofitat la fotografia que reprodueix la web de Ràdio Arenys per il·lustrar aquest escrit perquè serveixi de memòria atès que, després de l'ensorrament de l'interior de l'edifici, la façana s'haurà d'enderrocar, si no del tot, parcialment. La façana era considerada un bé cultural d'interès local (BCIL), però els esdeveniments d'aquest diumenge no faran possible la seva conservació. Sap molt greu perdre patrimoni, però en aquesta ocasió ens hem d'alegrar que no hi hagi hagut persones ferides. El fet que succeís en diumenge ho ha propiciat i ens n'alegrem. 

Aprofitant l'avinentesa, recomanaria els arenyencs aixecar els ulls i fixar-nos més en tot el que hi ha als diferents carrers i places. Malauradament, estem molt atents a no trepitjar les defecacions que els amos dels gossos no recullen, o a sortejar papers i trastos de tota mena que incívics, que són pocs, però molt persistents, deixen a la via pública.

Seria desitjable que tots consideréssim l'espai públic com un part nostra que hem de respectar i cuidar. Estic convençut que quan acabeu de fer la neteja de la casa, tot ben endreçat i polit, us sentiu orgullosos i satisfets de poder disposar d'aquest espai íntim de descans i tranquil·litat. Això mateix ens hauria de passar respecte a la via pública. És part de la nostra vida i convé cuidar-la, per sentir-nos-hi més còmodes.

La rectoria ha estat molts anys buida i abandonada i ara, que podrà ser útil i col·laborar en satisfer la demanda d'habitatges, molt mancats a Arenys, haurà de passar per aquest tràngol, amb l'esperança que els nous inquilins en puguin gaudir molt de temps.

Els drons, armes mortíferes

Ja fa anys que hem normalitzat l'existència dels drons. Encuriosits, vàrem observar els primers exemplars que voleiaven per sobre dels nostres caps, tot enregistrant imatges. Alguns ho vèiem com una joguina. Ens deien que calia autorització en llocs habitats i una total prohibició al voltant dels aeroports per les interferències que podien provocar. Llegíem que les empreses de transport els podrien incorporar per enviar els productes, comprats per internet, fins al domicili dels compradors. Calia regular-ho bé per evitar el caos.

Digueu-me innocent, però no em podia imaginar que poc temps després de la seva presència, es convertirien en armes destructores, utilitzades en els combats de guerra, com ara passa entre Rússia i Ucraïna. Com que no hi entenc res de guerres i armament se'm fa difícil valorar la seva eficàcia i efectivitat. M'imagino que avui, és una arma difícil de controlar i molt precisa en els seus objectius.

Històricament, les guerres s'han desplaçat dels camps de combat a les ciutats i són les instal·lacions estratègiques de l'enemic els principals objectius. Atacar nuclis habitats ha provocat víctimes civils, encara que en més d'una ocasió podem témer que matar civils no sigui una manera de desmoralitzar l'adversari i forçar la seva rendició. Voldria pensar que l'ús dels drons evitarà les víctimes col·laterals, però les mateixes sospites de les imprecisions voluntàries em fan pensar que aquest objectiu tampoc serà prioritari.

La conclusió a què arribes és que els objectes, els invents, les eines que anem creant i desenvolupant, no són dolentes per elles mateixes, sinó per l'ús que se'n fa. L'ús dels drons pot beneficiar-nos en molts aspectes i és bo millorar la seva eficàcia i tecnologia, però al mateix temps poden ser armes mortíferes. Fa quatre dies que ens varen meravellar les imatges al cel, tot contemplant la Sagrada Família, però l'endemà t'ensenyaven les destrosses ocasionades per uns altres drons. Estem, doncs, en mans de qui té la força, els diners i el poder. Només podem desitjar que tinguin escrúpols, moral i humanitat. Si aquests valors queden aparcats, el futur no és gaire engrescador.

Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

Vint anys del domini .cat

Avui m'he fixat en una crònica de l'Albert Cuesta al diari ARA, que parla dels vint anys del domini .cat. D'entrada haig de dir que m'ha sorprès que estiguem parlant de fa vint anys i m'he adonat, una vegada més, que el temps vola, i per això tenim l'edat que tenim.

Ho recordo com si fos ahir mateix. Aquells intents perquè internacionalment s'acceptés aquest domini, que no identificava un estat, que no tenim, sinó una cultura, una llengua. El que demanaven els seus impulsors semblava una quimera i que no ens ho concedirien. Potser, tal com estan les coses avui, ara tindríem més problemes, i si no mireu com està el tema de la immersió lingüística i les decisions dels tribunals de justícia en contra.

És interessant llegir l'article perquè acostuma a passar que ens oblidem de la història recent. Tot i que han passat uns quants anys, no deixa de ser un fet força recent i també desconegut per a molts. Els nostres fills poden pensar que aquest domini ha existit des del principi i no s'imaginen que va ser fruit de negociacions, pressions i concessions polítiques.

Si llegiu l'escrit estic convençut que no us passarà desaparegut el retrocés experimentat en l'ús, i segurament que no us vindrà de nou, perquè està en la línia del que succeeix amb la nostra llengua i el seu ús a l'espai públic. El mateix podríem dir si parlem de drets i democràcia. La impressió que tens és que hem reculat i avui hem de lluitar per uns drets que crèiem que ja havíem consolidat, o un sistema democràtic de justícia i respecte, que cada vegada posem més en dubte.

I la conclusió a què pots arribar és que només treballant amb esforç per aconseguir aquells objectius que et proposes arribes a aconseguir-ho, i al cap dels anys queda com la cosa més natural i lògica. Res a veure amb el que passava quan algú s'esgargamellava per obtenir-ho i normalitzar-ho.

Reconeixements i anonimat

A tots ens agrada el reconeixement, els premis i les medalles, però no hi ha millor satisfacció que l'orgull d'haver contribuït en un fet encara que sigui des de l'anonimat. 

Hi ha moltes ocasions en què tenim l'oportunitat d'agrair la feina desinteressada d'alguns per aconseguir guanys socials, però no podem oblidar que el dia a dia està ple d'actes que ignorem i que es porten a terme gràcies a la tasca d'uns quants que mai o rarament se'ls reconeixerà. Això, quan es fa amb la il·lusió d'ajudar els altres, no genera frustració, sinó satisfacció i el premi el reps a l'instant, sense que ningú t'hagi penjat la medalla.

Alguna vegada he plantejat que l'Ajuntament atorgués més títols d'arenyenc il·lustre a persones que han destacat per la seva col·laboració a millorar la nostra vila, sigui per la seva tasca cultural, econòmica o social. És cert, però que els reconeixements guanyen força i credibilitat si són escassos, davant el perill d'estar regalant títols a tort i dret, encara que caure en l'altre extrem tampoc és bo. Trobar l'equilibri no és fàcil.

La moda dels reconeixements ciutadans a través de votacions populars omple, en certa manera, aquest buit que podem trobar en l'escassetat de reconeixements institucionals. És bo que els vilatans valorin la feina dels seus convilatans, perquè ajuda a tenir en compte les persones que no només lluiten per viure, sinó que aprofiten el seu temps per ajudar els altres o que actuen de mirall per la seva tasca diària.

Al nostre país, anualment es concedeixen premis a persones que han destacat en la seva activitat professional, del lleure o social, i cal ser molt escrupolosos per no banalitzar els premis. És bo que tot reconeixement vingui avalat per una bona causa i no caure en el perill d'atorgar reconeixements per simpatia o compensacions. En un món tan castigat pel soroll, menyspreu i insults, trobar la manera de ser positius i buscar els mèrits de les persones, és el millor antídot contra la mediocritat imperant.

Diplomàcia versus hipocresia

Arran de la reunió del G7 em ve de gust de parlar de diplomàcia i hipocresia. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però és cert que a vegades, segons en quin context les separa una línia molt fina que ens pot confondre, o millor dit, confondre els protagonistes de la història.

Entenc que no podem estar tot el dia enfrontats i amb males cares, però tampoc s'entén segons quines postures en reunions com la d'Évian-les-Bains, amb uns dirigents polítics que s'han criticat obertament, però que ara s'asseuen en una taula per parlar tranquil·lament. Parlar de pau i progrés. Al darrere, però, alguna punyalada i anar tirant.

No he estudiat diplomàcia i, per tant, dec ignorar moltes coses al respecte. En tot cas el concepte de diplomàcia que ens arriba és aquell de comportar-se finament, aparcant les hostilitats, i segurament les veritats, i mirar de passar lliscant sense gaires entrebancs ni esveraments. Quan hi ha un problema de fons important, com podrien ser les relacions econòmiques internacionals dels darrers temps, o la contribució a l'OTAN, es fa difícil de distingir entre un comportament diplomàtic i un d'hipòcrita.

Podria pensar que, per evitar mals més greus, la diplomàcia és l'antídot, però no creieu que les coses s'han de dir a la cara? És lògic i normal que els dirigents europeus li riguin les gràcies a Trump, després de tot el que ha provocat? No sé si estem parlant de diplomàcia o feblesa i covardia, o potser no tenen cap més as a la mà, i han d'anar fent bullir l'olla, amb cara de simpàtics, a l'espera d'un canvi, qui sap si d'aquí a un parell d'anys.

Crec que hauré de fer un curs accelerat per entendre la base de la diplomàcia i abandonar per sempre aquest dubte que me l'acosta massa a la hipocresia.