Jugar net

Llegia l’altre dia unes declaracions de l’actual entrenador del PSG, el senyor Luís Enrique, parlant del Barça, amb qui aquest dimarts s’enfrontaven en competició europea, i em quedo en la lloança cap a un equip que estima, pel joc net. Deia que ambdós equips practicaven un joc similar, però feia notar la netedat. Que no tiraven coces!

No acostumo a veure gaires partits de futbol tret que els retransmetin en obert, però encara que no vulguis t’assabentes què ha passat, i és cert que hi ha equips de futbol que practiquen l’engany i el joc brut. Segur que el Barça i el PSG cometen faltes i intenten enganyar l’àrbitre, però no són especialment bruts.

Podríem aplicar el símil a la política i seria d’agrair que els partits polítics juguessin net. Que no ens enganyessin. Que quan fan discursos i declaracions d’intencions fossin sincers i honestos. Estem una mica farts de falses mentides i enganys.

Tots estem temptats al joc brut, però hi ha uns principis i uns valors que encara, a algunes persones, els frenen i conviden a respectar. Si tots hi poséssim el nostre gra de sorra, la convivència seria més agradable i l’espectacle, en el cas del futbol, més il·lusionant.

Tot va massa lent

Avui llegia l'avís que han fet un grapat de científics preocupats pels efectes que pugui provocar el súper-Niño els pròxims mesos a Catalunya i València. Demanen als respectius governs que prenguin les mesures necessàries per evitar els pitjors desastres. No he sabut veure quines poden ser aquestes mesures i no sé si els governs al·ludits en tenen gaire idea. Recalquen que Catalunya té un percentatge molt elevat de superfície urbanitzada en zones inundables. Què s'hi pot fer?

Em preocupa especialment perquè l'experiència ens demostra que, fins i tot quan es tenen les idees clares en algun assumpte, la resposta és exageradament lenta. No s'arriba mai a temps. 

Aquesta setmana, per exemple, hi ha hagut un vessament d'aigües fecals a la riera que ve des d'Arenys de Munt, i la pregunta que et fas és què passa amb l'estació de bombeig planificada a la zona de Can Jalpí? Quants anys fa que se'n parla i que sembla que està tot a punt, i el més calent és a l'aigüera?

Puc entendre que qualsevol decisió necessita el seu temps d'estudi, planificació, preparació i execució, però no podem permetre que tot s'eternitzi. Que les actuacions arribin anys més tard. I quan es tracta de temes importants que poden afectar la salut pública, encara raó de més que s'han d'agilitzar. 

Quan veig aquesta lentitud en la presa de decisions i, sobretot, en la materialització de les inversions i construccions aprovades, em desespero i el primer que faig és autoanalitzar-me per veure si jo també soc tan lent a l'hora de posar en marxa allò que he decidit i planificat. 

El problema que acostuma a passar en l'obra pública és que els responsables d'executar les obres viuen lluny i al marge dels problemes ocasionats per la indefinició i la paràlisi. En això Arenys de Mar, que tenim un fotimer d'institucions supramunicipals amb competències sobre el territori que trepitgem, els dirigents de les quals ni tan sols han tret mai el cap a la vila, en tenim el cul pelat. Això, que pot semblar una bajanada, explica moltes coses d'aquesta desídia de l'administració pública a l'hora de resoldre amb fluïdesa i sensibilitat els temes que porten encallats durant dècades. 

Creure en les institucions

Ens ho posen difícil, però hem d'intentar no perdre la fe. La fe en les institucions que ens hem creat per avançar democràticament en una societat cada vegada més incrèdula. Més escèptica. Una societat que rep bufetades per totes bandes, però, així i tot, lluita per defensar els drets recuperats després de molts anys de dictadura i repressió. 

Avui llegia la notícia de com el jutge Llarena endarrereix l'arxivament de la causa contra el president Puigdemont i la resta de polítics catalans. Li sap greu haver d'acceptar que no pot evitar l'aplicació de l'amnistia, i això que han estat molt bel·ligerants contra una llei aprovada pel Poder legislatiu. I llavors et preguntes si pots confiar en la Justícia i la seva aplicació al nostre país.

Si marquem unes regles de joc les hem de complir, tant si ens agraden com no. En tot cas hem de ser prou llestos per canviar-les. En democràcia això es fa a partir de les majories absolutes, siguin d'un o més partits en conxorxa. L'amnistia no la volien pas els socialistes, però necessitaven els vots dels partits catalans per mantenir-se al govern de l'Estat. Ara sembla que l'hagin defensat tota la vida. Recordeu què deia l'actual president català?

Ja les veiem ja les coses, però, tot i això, encara ens fan passar bou per bèstia grossa. Tenim poca memòria i perdonem fàcilment els nostres repressors. Recordeu aquelles manifestacions contra els catalans, el nostre país, la nostra llengua? No només hi havia la dreta i l'extrema dreta. Personatges importants dels actuals defensors de l'amnistia, la cultura catalana, el català... també hi eren. No ho podem oblidar.

Què vull dir amb tot això? Som lliures de pensar i dir el que volem, però cal no viure enganyats. No ens poden confondre. Potser haurem d'escollir el mal menor, però si més no, cal ser-ne conscients i no oblidar que només nosaltres ens defensarem contra qui ens ataca o se n'aprofita descaradament.

Hem de creure en les institucions, perquè són les que, al cap i a la fi, ens hauran d'ajudar, però ens ho posen tan difícil!

El perill de les rieres

Una vegada més hem de lamentar la mort d'una persona empesa per la força de l'aigua. Diuen que el foc té aturador, però l'aigua no. I és ben cert, i no ens ho acabem de creure. Ara no és hora de recriminar res, sinó de manifestar el nostre dolor per la mort d'una dona de només quaranta anys, víctima de la mala sort. 

No podem parlar d'imprudència, perquè no es correspon exactament als fets, però sí que hauríem d'intentar explicar a tothom del perill que suposa travessar una riera els dies de pluja. Perquè el cabal que baixa ens pot semblar insignificant, una ridiculesa, però de sobte arriba el més fort, i la força que té l'aigua quan baixa riera avall és increïble. Ho sabem la gent que vivim en un rial, però encara hi ha massa persones que no ho tenen prou entès.

Hi ha perills que les nostres institucions haurien de poder evitar. Penso en les línies de tren, que a vegades són massa accessibles i causen desgràcies, però n'hi ha d'altres que són impossibles. Només les senyalitzacions del perill que representen les baixades sobtades d'aigua a zones inundables i les recomanacions de no acostar-s'hi i encara menys travessar-les poden ajudar a conscienciar del perill real. 

Les campanyes d'alerta són importants, sempre que siguin mesurades i creïbles. A vegades les trobem exagerades i innecessàries, però quan succeeixen fets lamentables com el d'ahir a Cabrera de Mar, t'adones que mai està de més d'insistir i insistir, encara que resultin esgotadors.

La ratxa d'aquestes darreres setmanes al Maresme i Vallès Oriental és molt negativa. Massa famílies han perdut un ser estimat, i això ens ha de fer pensar en la millor manera de promoure campanyes efectives on quedi palès el perill que significa una riera o la costa, quan plou desmesuradament. Nosaltres, coneixedors del perill, hem de col·laborar a difondre quina és la realitat de la nostra comarca, pensant que els fenòmens extrems del canvi climàtic cada vegada són més presents i evidents.

Homenatge a Fèlix Cucurull

Avui, Arenys de Mar recorda la figura de Fèlix Cucurull i Tey en el trentè aniversari de la seva mort. Cucurull, historiador, poeta, escriptor i polític, va deixar empremta i és bo recordar-ho. És bo recordar aquelles persones que han aportat coneixement, saviesa i energia a la societat, en positiu. Estem massa acostumats a recordar aquelles persones que ens han maltractat o desgraciat l'existència i poc aquelles que han contribuït a fer més culte i ric el nostre país.

Puc entendre que una persona que s'ha significat políticament pugui generar cert rebuig a contraris ideològicament, però quan una persona és tan completa i abasta tants àmbits, no només els polítics, crec que tothom ha de fer un esforç per valorar la seva tasca. No podem quedar-nos només amb aquells que pensen com nosaltres. Hem de ser més intel·ligents i reconèixer els valors, també dels que pensen diferent.

Arenys de Mar se sent molt orgullosa de prohoms que han nascut o viscut a la vila i han contribuït a fer-nos sortir de l'anonimat, de la rutina, i fins i tot de la mediocritat. Sempre he admirat aquelles persones que han deixat empremta en clau positiva. Sap greu que la vida d'una persona passi desapercebuda, sense cap mena de contribució a la societat. Algunes persones no tenen cap més remei que lluitar per la subsistència, per viure amb dignitat, però n'hi ha moltes que podrien sobresortir per la seva col·laboració a fer més justa i feliç la societat on conviuen. És bo esforçar-se per no ser una persona anònima.

Aquest matí s'ha descobert una placa, al rial de Sa Clavella, a la façana de la casa on va viure. A la tarda hi ha programat un acte d'homenatge a l'intel·lectual Fèlix Cucurull, organitzat per la secció local de l'ANC, amb la participació del Molt Honorable president del Parlament, Josep Rull; l'exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira; l'escriptora Núria Cadenes, i el periodista Vicent Partal. Un acte amenitzat amb música i una projecció de vídeo. Un Teatre Principal que ben segur s'omplirà de gom a gom per recordar el nostre convilatà, que va lluitar en anys difícils per a la llibertat del nostre poble.

Picar ferro fred

Fa molt temps que insisteixo, en els meus escrits, en les dificultats que l'administració pública posa a la tramitació administrativa, dificultant l'accés als ajuts a les persones més vulnerables. Alguna vegada he parlat d'insensibilitat, altres de menysteniment. No sé quins adjectius posar-ne més. Sento ràbia quan escolto els nostres representants governamentals que s'omplen la boca de proclames a favor de les persones mentre estan dificultant cada vegada més l'accés dels ciutadans a l'administració. Què més podem fer?

Si us plau, llegiu l'article de l'ARA que parla de les dificultats de les persones en pobresa extrema per accedir a les ajudes socials. Podeu aprofundir més en el tema per tenir més consciència de la realitat, i també pregunteu a totes les persones que treballen atenent la ciutadania que necessita accedir a l'administració pública.

És molt trist que als problemes existents motivats per mil causes, la majoria de les quals no hi podem fer res, hàgim d'afegir dificultats administratives per una manca de sensibilitat dels nostres dirigents. 

A l'article que us enllaço, amb relació a la bretxa digital diu: "les entitats [Taula del Tercer Sector] consideren contraproduent la intenció d'agilitzar els processos informàticament, ja que es deixa fora moltes persones sense accés a aquestes eines."

Fa mesos que em barallo per fer entendre a la Generalitat que estan seguint un camí equivocat, que en lloc de millorar les prestacions estan perjudicant un sector de la població molt gran, però no m'en surto. Ni em responen! Falten recursos econòmics i personals, però també falta visió de la realitat, empatia, generositat. No es pot anar trepitjant la gent amb l'excusa de ser més àgils. És cert que hem de deixar enrere un fet lamentable, com és el període de 18 mesos per poder tenir reconeguda la incapacitat, però això no es pot fer incrementant la bretxa digital i fent fora del circuit cada vegada a més persones.

Hem de protestar amb veu alta i exigir més moralitat i servei a les persones, als nostres governants.

Sobren líders polítics?

Ara no recordo on he llegit un comentari sobre si el problema no estava en un excés de líders polítics. No m'he entretingut a llegir el contingut, i ara em sap greu. Els titulars no sempre ens ho aclareixen bé del tot. En tot cas, però, he pensat que potser es referia a les negociacions que aquests dies hi ha per aconseguir unir les forces a l'esquerra dels socialistes.

No sé si ens sobren polítics o si amb menys faríem, però en tot cas hauríem de tenir clar quines són les necessitats del nostre sistema polític i partir de la base que la persona que opta a liderar un projecte polític ha de tenir esperit de servei. Si el que vol és simplement fer una carrera política, agafar protagonisme i salvar els mobles, no anirem bé. Quan una persona decideix liderar un partit polític ha de ser amb ganes de ser útil a la societat, defensant la seva ideologia, però pensant en els altres. 

Segurament penso d'aquesta manera perquè no crec gaire en la professionalitat dels polítics. Més aviat ho veig com un parèntesi de la teva vida per dedicar temps i esforços a millorar la societat, i després tornar a la teva professió, família i rutina. Probablement, hi haurà qui em dirà que calen polítics professionals. Que es dediquin tota la seva vida laboral a la política. Cadascú ho veu a la seva manera, jo ho veig més com una contribució a la cosa pública, sigui en un ajuntament o en un parlament, durant un temps.

I potser el que falta són idees i visió de futur. I ara em desperto i obro els ulls, i em pregunto: i els interessos de classe? Llavors tota la meva teoria se'n va enlaire. És quan t'adones que hi ha uns fils a l'esquena dels polítics que algú s'encarrega de bellugar. Que hi ha unes forces més o menys ocultes que mouen aquests fils per aconseguir perpetuar-se en el poder. Doncs, si és així, quina és la satisfacció del polític de torn? D'aquell que manipulen perquè actuï com els altres volen? Trist, oi?

No serà, doncs, que el problema no està en si hi ha més o menys líders polítics, sinó en la seva consciència, voluntat i capacitat de liderar un projecte pensant en els altres? A vegades penso que anem massa amb el lliri a la mà!

Modificar la Constitució

Hem passat molts anys demanant la modificació de la Constitució perquè, com tot, hi ha temes que queden obsolets i s'han d'actualitzar, i ja queda poca gent que la vàrem votar, a favor o en contra. Ara, però, la por que tenim és que es pugui modificar. Per què?

La voluntat de molts era de millorar drets i llibertats, i això es pot fer si la majoria és progressista. Quan les coses canvien i la tendència és d'un creixement de l'extrema dreta tems el pitjor. Ara, que tenim convocades les eleccions generals i que tot fa preveure que el pacte de la dreta i l'extrema dreta aconseguirà la majoria absoluta, la por és que la majoria qualificada necessària per poder consensuar la modificació de la Constitució arribi a ser una realitat.

El repte, doncs, de la nostra societat serà aguantar tot el que podem en defensa dels drets socials, sobretot d'aquelles persones més vulnerables. Evitar que les diferències entre les persones vagin augmentant, amb un gruix de persones amb problemes de subsistència i un petit nombre de persones amb un gran poder econòmic i polític.

El perill és que la dreta moderada, si encara existeix, sucumbeixi sota la força de l'extrema dreta a qui se li ha adobat el terreny i que tots els vents li són favorables. Aconseguir, doncs, que la suma de qui pot fer-nos recular anys de millores no aconsegueixi el poder per fer canviar les regles de joc, la Constitució, perquè segur que no serà favorable als interessos d'un sistema democràtic just i equitatiu.

Que no ens enredin!

Som poques setmanes abans d'una nova campanya electoral, però de fet estem sempre en campanya i això vol dir que hem d'aguantar discursos i promeses que se les emporta el vent. Em fa ràbia sentir segons quines afirmacions perquè ni són certes ni tenen futur. 

Aquests dies els diferents partits polítics estan ultimant els detalls del seu discurs i dels seus representants. Aquelles persones que ens hauran de convèncer que els escollim com els nostres representants. Seria desitjable que no ens prometessin coses que saben que no ens donaran, encara que obtinguessin una majoria absoluta que ningú els pogués frenar la iniciativa.

La precampanya, perquè aquest és el nom que li hem de donar, ha sorgit arran de la decisió del president del govern espanyol de dissoldre el Congrés de Diputats, davant la incapacitat per aprovar aquells decrets que defensaven i veien positius per a la col·lectivitat. És el joc de la democràcia. No es tracta de tenir més vots, sinó de sumar-ne més.

El problema de l'habitatge, que haurà estat la gota d'aigua que ha fet vessar el got, no se soluciona a base de decrets, sinó d'unes lleis ben escrites, amb sentit comú i voluntat de defensar-les, i de mantenir-les en el temps, beneficiant els més vulnerables per contrarestar una dinàmica agressiva i sense gaires escrúpols que enforteix els poderosos i desempara els febles.

Potser sí que ara calen pedaços per tot el que no s'ha fet, però és necessari planificar bé el futur, amb mesures i lleis que, respectant la llibertat de moviments de les persones i organitzacions, assegurin el respecte i la defensa d'uns drets, com el de l'habitatge, que no hauria hagut d'estar mai en perill. 

No m'agrada escoltar discursos on els que han governat fins ara no reconeixen els errors i mancances del seu mandat, ni els d'aquells que opten a substituir-los i no recorden què no varen fer quan ells governaven. La hipocresia està massa present i la gent ja no hi confia.

Més tolerància

He llegit l'entrevista que l'ARA li fa al campaner i antropòleg Francesc Llop i també els comentaris que han penjat un grapat de lectors. Parlar de campanes i a tots ens venen al cap un bon grapat de discussions i polèmiques.

Passa de tant en tant, que algú escriu a les xarxes socials, si no va directament a trobar el rector, que les campanes li provoquen insomni. És com una guspira que encén una gran flamerada. Tothom hi diu la seva i es fa difícil posicionar-te. Som o no som un país laic? Cal que les campanes sonin a la nit? No tenim tots un rellotge i un mòbil a la mà que ens marca l'hora?

Si alguna vegada he visitat un país de confessió musulmana m'han sorprès els càntics des dels minarets, cridant a l'oració. Passa durant el dia, però també en hores nocturnes. És clar que es tracta de països on la religió té un pes significatiu. Nosaltres vivim en un país laic, però d'una llarga tradició religiosa.

A vegades la discussió va més enllà del so de la nit i també es qüestiona el repic que t'anuncia un enterrament o la missa de diumenge. I llavors sorgeixen comentaris, com també apunta l'entrevistat, sobre el soroll dels actes festius, de la festa major i altres. No tothom ho veu bé i aquí rau la importància de ser conscients que vivim en una societat, amb interessos i maneres de funcionar diverses i que cal conviure acceptant l'altre. Fins on?

Em preocupa el grau d'intolerància que predomina avui a la nostra societat. Hem de ser respectuosos amb els veïns i procurar no molestar-los. La fressa, que diem els osonencs, és molesta si es fa en unes hores intempestives, però també a plena llum del dia. Llavors, què podem fer i què no podem fer?

La resposta no us la donaré pas jo, però sí que insisteixo en la tolerància. Saber que tot té un límit i no podem pretendre viure en un silenci absolut, per no perjudicar l'oïda dels altres. A mi m'agrada el so de les campanes i no em lleva la son. Des de casa les escolto i m'hi he ben acostumat. Jo no seré qui anirà a demanar que les silenciïn i m'agradaria que l'ofici de campaner no es perdés i que no estigués tot mecanitzat. Però això és un altre tema.