Ens oblidem de la sequera?

Aquests darrers dies han estat carregats de pluja, cel tapat i molt poc sol. Avui, que havia de ser de sol radiant, tampoc és que s'hagi excedit, però la pluja ha cessat. Fins quan?

La sequera ha estat durant molts mesos el tema de preocupació de tots nosaltres, amb algunes zones del territori que n'ha patit les conseqüències, amb restriccions d'aigua, que és vital per a la nostra existència i que només valorem quan ens fa falta.

No sé si us hi heu trobat o bé ho heu comentat, però semblava que tots plegats patíssim una certa depressió. Ens faltava alguna cosa, i probablement era el sol. Hem arribat a pensar què ens passaria si en lloc de viure en un país mediterrani estiguéssim al nord d'Europa, on el sol, durant l'hivern, hi escasseja. Podem entendre el temperament de molts europeus i les ganes que tenen de venir a prendre el sol a les nostres platges.

Diuen que hem batut el rècord de dies seguits de pluja. No sé si també de quantitat de litres acumulats, però en tot cas hem d'estar contents. De mica en mica hem recuperat estones de sol i els núvols, que no han acabat de marxar del tot, ens han permès veure'l a estones i d'esquitllada. Però el més important de tot és que la reserva d'aigua als nostres pantans ha experimentat una crescuda que ens permet esperar l'estiu amb optimisme, sense necessitat de restringir, forçadament, el consum d'aigua. Una altra cosa és que sigueu curosos amb l'ús que en fem, i que evitem malbaratar-la.

L'aigua no és cara. Si ho comparem amb altres productes que no són tan necessaris ni vitals, podríem fins i tot dir que l'aigua és barata. De fet, tothom ens diu que l'aigua s'encarirà, per cobrir el cost de la seva gestió. Una gestió que uns quants de nosaltres voldríem que fos pública, com passa a la majoria dels països del món. La gestió privada del nostre país és atípica.

Ha arribat la primavera i també la pluja i la neu. Ara, d'aquí a poques setmanes, ens començarem a queixar de la calor que fa. És que no estem mai contents! L'aigua és vida, i ha quedat demostrat, encara que durant uns dies hàgim estat una mica malhumorats.

Erradicar l'amiant del nostre entorn

Avui el Parlament de Catalunya ha avalat la tramitació del projecte de llei d'erradicació de l'amiant de Catalunya. Un projecte de llei que va aprovar el govern de la Generalitat a començaments del mes de desembre passat, i que fins avui no s'ha donat el tret de sortida per a la seva tramitació.

La llei regula la retirada de l'amiant de les nostres teulades, baixants d'aigua i revestiments pluvials, amb la intenció que l'any 2032, tal com aconsella la Unió Europea, estigui tot erradicat, començant pels edificis públics que se'ls dona el termini de l'any 2028.

Em consta que hi ha ajuntaments que hi estan treballant, entre ells el de la meva vila, per detectar tots els elements existents, elaborant-ne un cens, amb la col·laboració de la ciutadania. Una col·laboració que és bàsica tenint en compte la limitació d'eines de què disposen per poder-ho identificar.

Arran de la notícia, he fet una ullada al veïnat i m'he adonat que hi ha més amiant del que ens pensem. Si tenim en compte que fa més de vint anys que està prohibida la seva instal·lació, encara hi ha multitud d'edificis, públics i privats, que tenen una antiguitat molt superior i que han mantingut aquests elements fins a la data d'avui.

L'anunci de l'ARA parlava de les sancions als propietaris que no eliminin l'amiant dins del termini fixat. Ja sabem que això crida més l'atenció i anima a llegir els diaris, però és cert que, si no hi ha una amenaça de sancions, ens ho agafem tot molt a la lleugera.

Us animo a fer l'exercici d'observar teulades, baixants i revestiments de la nostra vila, perquè us adoneu de la quantitat que n'hi ha, i que, si la llei s'aprova, haurem de començar a eliminar, no sé si assumint tot el cost que això representa (imagineu-vos teulats que s'hagin de fer de nou), o bé el govern promourà algun tipus d'ajut per fer-ho més lleu i facilitar que tots hi col·laborem, en benefici de tothom.

I encara Rodalies

Avui el nostre Parlament parla de Rodalies. Si tots els esforços per tractar el tema s'haguessin destinat en invertir per millorar la infraestructura i donar bon servei, no estaríem perdent el temps i el podríem dedicar a altres temes també importants. El transport públic ho és d'important i no ha tingut el tracte que es mereixia. Algú pensarà que per desinterès, o potser per incapacitat per liderar un projecte polític de país. 

Els governs successius de la Generalitat ha tingut l'excusa de les competències. És cert que no som lliures i tenim una dependència econòmica i també política de la resta d'Espanya, que mai ens ha correspost com calia, tot i la nostra aportació al finançament de la resta de comunitats. Però la ciutadania no vol més excuses. Cal afrontar la realitat i encarar-se a l'Estat per aconseguir el que és just.

Segurament que ens hauríem d'autoculpar de no haver estat prou exigents. Fa mandra! A casa hi estem molt bé i sortir al carrer a aturar els trens no agrada a gairebé ningú. Els nostres governants, però, tenen altres maneres de plantar cara, que tampoc els ve de gust, però tenen tot el país al darrere. A què esperen?

No he seguit el debat del Parlament. Ja llegiré el resum que en farà la premsa. I no l'he seguit com tampoc no vaig seguir la Comissió parlamentària per sentir les altes representants del PP negar l'Operació Catalunya. N'estem farts de sentir mentides. Tot és un engany i no passa res.

El president Illa s'ha compromès a resoldre d'una vegada els greus problemes de Rodalies, amb el suport del president del govern espanyol. Prenguem-ne nota i ho analitzarem d'aquí a uns mesos, o potser anys. Ho dic perquè no és la primera vegada que ens diuen que s'hi posen, que hi dedicaran no sé quants diners i aquests no arriben.

Perquè amb nosaltres s'hi atreveix tothom. S'hi atreveixen els jutges, els polítics, els sindicats, la policia... Qualsevol intent de pacte de cessió de competències és boicotejat per algú o altre, i nosaltres ens limitem a protestar amb veu baixa, acotant el cap. El nostre mal no té remei. Marxarem d'aquest món sense haver avançat en res.

Sentir-te controlat

Cada vegada estem més controlats, sigui perquè nosaltres mateixos donem pistes, com perquè el sistema ens detecta. Els pagaments amb targeta, que són tan habituals, deixen un rastre que no pots dissimular. La prohibició de pagar factures en efectiu hi ajuda, però la comoditat de no haver de pensar a tenir diners a la cartera també és important.

Res no és casual i si et bellugues per internet saben el que fas. Si has llegit un anunci, t'insisteixen sobre aquell producte. Si has mirat una pel·lícula, et demanen si t'ha agradat i t'aconsellen altres films que poden ser del teu interès.

I les empreses estan atentes per saber quan i com han d'insistir en la publicitat perquè caiguis a la seva trampa. No cal pensar en els anuncis fraudulents que volen estafar-te. Només tenint en compte la propaganda comercial ja en tens prou per sentir-te bombardejat i distret tot el dia.

Suposo que, si mireu la televisió, us haureu fixat que ara més que mai surten anuncis, en català, del BBVA, per convèncer-te que fer pinya és la millor solució per millorar i créixer, per obtenir els màxims beneficis. Ho fan ara que estan pendents de la decisió de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre l'OPA al Banc de Sabadell.

Pensar que podem alliberar-nos de la publicitat, de la insistència de les empreses perquè compris els seus productes no té cap mena de sentit. El més important, però, és ser-ne conscient. Ser capaç de sospesar tot allò que t'arriba, tant si t'agrada com no, i a partir d'aquí analitzar què és el que més et convé. Què necessites i quin ús en faràs.

No ens podem angoixar per sentir-nos espiats, però sí que ho hem de tenir en compte i, si fa el cas, tancar tot allò que no necessitem i que només és una finestra oberta a la xafarderia.

Creure en la participació

La primera pregunta que ens hauríem de fer és què entenem per participació. Si us hi fixeu, sempre que es parla d'un acte públic es comenta el grau de participació entès com a nombre de persones que hi han assistit, al marge de si la seva actitud ha estat més o menys passiva. En un espectacle, cultural o esportiu, hi ha participants que formen part del públic i d'altres que actuen, els jugadors o els artistes. Sovint el concepte de participació no va més enllà. 

Quan parlem de democràcia participativa hem d'entendre que volem una mica més que l'assistència passiva a un esdeveniment. Ens hi referim quan tenim la voluntat que els assistents o les persones que puguin quedar afectades per unes decisions polítiques, hi puguin dir la seva i s'estableixi un mecanisme per tenir-ho en compte. Acostuma a passar que tot acaba en unes votacions i no és ben bé això.

Tot i que ha passat una mica de moda, hi va haver un temps que les nostres institucions varen treballar sistemes de participació en la política que no han acabat de quallar, sigui perquè participar porta la seva feina, o perquè no acaba d'interessar els polítics que han estat escollits en unes eleccions dins del marc de la democràcia representativa, amb el protagonisme clau dels partits polítics.

Es va fer popular l'organització dels pressupostos participatius, sota la base que el Pressupost és la llei més important que s'aprova anualment en una institució, sigui un Parlament o un Ple municipal, i d'aquesta manera es pretenia donar valor a l'opinió de la ciutadania en un tema transcendent. 

Aquí no puc desenvolupar gaire el tema, que donaria per un llarg debat. Les persones que ho han seguit sabran quines són les dificultats per portar-ho a terme, els resultats obtinguts i una mica la decepció de molts participants. La conclusió podria ser la xocolata del lloro.

Hi ha altres maneres de participar en la política local i no se'n fa ús. Bàsicament perquè no interessa. Perquè molts pensen que ja hi ha un procés participatiu cada quatre anys per decidir qui ha de governar, i qui ha de prendre totes les decisions. És una llàstima que no s'avanci en la metodologia participativa, encara que es respectin els principis de la nostra democràcia, que és, com he comentat abans, de caràcter representatiu. 

El que més em dol és que es falsegi la realitat i que s'aprovin reglaments amb un paràgraf inicial on s'especifica que s'ha realitzat un procés de participació i transparència, com marca la llei vigent, però és totalment un tràmit gairebé ocult, sense possibilitat de dir-hi la seva. Al nostre municipi, per donar un detall final, ni tan sols es convoca l'Audiència Pública, encara que el Reglament Orgànic Municipal la fixi com d'obligat compliment.

Què voldries que recordessin de tu?

Aquesta setmana he assistit al funeral d'en Cinto, un meu cosí amb qui vàrem compartir moltes estones durant la nostra adolescència i de qui en guardo un bon record. La seva mort, massa jove, em va sorprendre i afectar, però no va ser només a mi, sinó que això va quedar palès el dia del seu comiat, parlant amb totes les persones que hi varen assistir.

L'acte, molt emotiu, va recollir pensaments, anècdotes i moments de la vida d'en Cinto per part de les persones que el varen tenir més a prop. Era un recull de tot allò que queda en la seva memòria pel qual serà recordat. Això va fer preguntar-me què voldria que recordessin de mi després quan ja no hi sigui.

Ens passem la vida lluitant per anar creixent, però no sempre agafem el camí correcte, o el més oportú, o el que més bé afavoreix els que tenim al costat, la família, els veïns, els companys de treball i del lleure. Segurament que si hi penséssim una mica canviaríem algunes coses de les que fem, sense que això ens obligués a fer cap marrada important.

Oi que és bonic sentir com els amics i parents d'un difunt en parlen amb elogis i, sobretot, afirmen que al seu costat es vivia molt bé, que no tenia un no per a ningú, que estava sempre a punt per ajudar, sense fer gaire soroll? I això no deu ser tan difícil d'aconseguir si ens ho proposem, o sí?

D'aquí la importància de ser conscients en tot moment del que fem, de per a qui ho fem i quin benefici personal i col·lectiu n'obtenim. D'aquí la importància que cada vespre, abans d'anar a dormir, siguem capaços de repassar tot el que hem fet, tot el que ha succeït al nostre costat, i mirar si ho podem millorar l'endemà.

El comiat d'en Cinto va ser tal com es mereixia, i ben segur que n'estarà orgullós, no tant per ell mateix, com per saber que les persones que han compartit la vida amb ell n'han gaudit. 

Por a una guerra?

Avui, quan llegia la notícia que el govern francès enviarà a les famílies un manual de supervivència per preparar-se davant la possibilitat de l'esclat d'una guerra, em preguntava si era realment això el que a mi em preocupava. És evident que pensar en una guerra et posa la pell de gallina. Sortosament, no n'hem viscut cap, cosa que no podrien dir els nostres pares, però hem vist prou exemples per a imaginar la tragèdia i el dolor que s'escampa.

No sé si aquesta tercera guerra mundial serà una realitat, Déu no ho vulgui, però sí que hi ha uns fets que estan succeint que sembla que no ens preocupin prou. Els nostres drets, la nostra llibertat, tot allò que hem aconseguit al llarg dels anys, amb prou dificultats, està en perill amb l'arribada d'uns dirigents polítics, arreu del món, amb el cas extrem, per la potència a qui representa, de Trump, en el seu retorn a la presidència dels EUA. 

A vegades em fa l'efecte que ens ho agafem massa de broma, i no ens adonem de la cruesa de les seves decisions, algunes de les quals han estat aturades, però sense la certesa que no aconsegueixi dur-les a terme.

No repetiré totes les actuacions que ha iniciat, perquè són prou conegudes i cada dia en tenim de noves, però sí que m'agradaria pensar que els europeus, pensant en casa nostra, serem capaços d'obrir els ulls i rectificar tot allò que no hem fet bé i que ens ha apartat del camí correcte per avançar conjuntament i amb decisió, per ser forts, no des del punt de vist militar, sinó econòmicament, socialment i solidàriament.

Les culpes ens les hem de repartir entre tots. Ningú pot llençar la primera pedra. Així i tot, hi ha un tema que ja n'he parlat alguna vegada, i és el greu error de l'obligatorietat d'haver d'aprovar per unanimitat els grans acords de la Unió Europea. Des de fa un temps hi ha uns estats que només posen bastons a les rodes. Hauríem de poder prescindir-ne i evitar que ens aturin les normes que ens han de salvar d'aquesta crisi mundial. 

La guerra és un infern que hem de poder evitar, però no ens acontentem en viure tot perdent els principis democràtics que ens fan lliures.

Més sobre la reincidència

Arran d'una notícia del diari ARA sobre el canvi d'emplaçament dels furts, atesa la intensificació de la tasca de la policia catalana a l'aeroport del Prat de Llobregat, voldria insistir amb el problema de la reincidència i de com comprovem que alegrament els mateixos de sempre continuen delinquint sense que passi res més que la detenció momentània, simplement per fer constar que ha comès un altre delicte, i tornar al carrer fins a l'ocasió següent. Entretant les víctimes dels furts van augmentant i aguantat la situació sense poder fer-hi res.

Com a tall d'exemple transcric literalment el que es diu a la notícia i a veure què m'hi dieu:

«Els Mossos van aconseguir identificar els lladres, i un d'ells és un vell conegut de la policia. És un home de 48 anys que és considerat el top 1 de furtadors de l'aeroport. De fet, els jutjats li van imposar la primera ordre d'allunyament de la infraestructura (actualment n'hi ha una cinquantena de vigents) per tots els antecedents que acumulava al Prat. Aquest multireincident suma 96 detencions a Catalunya, i 34 han sigut a l'aeroport. L'han identificat 500 vegades, i 440 han sigut al Prat. També l'han denunciat 152 cops per fets delictius, i 50 els hauria comès a la infraestructura aeroportuària.»

Jo puc entendre a la nostra síndica de greuges, gran defensora de les mesures alternatives a la presó. Estic segur que tancar una persona a la presó no és una bona solució, però és evident que permetent que aquests delinqüents no parin de delinquir i no els passi res, amb el perjudici a la resta de persones, tampoc no crec que sigui gaire bo. Què es pot fer? 

Una cosa tinc molt clara: no podem permetre que la bona gent, les persones que actuen correctament, que són la majoria, estiguin a mercè dels delinqüents i incívics i que la llei no les empari. Això ho podem fer extensiu a molts camps. Per què hem de permetre que la gent «normal» visqui amb por pel que els pot passar? Si no trobem una solució que eviti o, com a mínim, redueixi la reincidència, tindrem un greu problema a la societat, que anirà a més.

Conversa de sords

O diàleg de sords, que és el que en castellà ens havien ensenyat a dir: "diálogo de besugos". Doncs això és com hauríem de definir el que passa al Congrés de Diputats de Madrid amb les intervencions dels diferents dirigents polítics. Uns pregunten una cosa i els altres responen el que volen, encara que no tingui res a veure amb la qüestió.

Això passava aquest matí en sessió parlamentària i llavors volen que la gent els escolti, els aplaudeixi i els acabi votant. El president del govern defensant-se atacant i no responent la pregunta que li fan, o el representant d'ERC aprofitant l'avinentesa per atacar els seus enemics, Junts, sense importar-li gens el que li pogués respondre el president del govern espanyol, que també ha marxat d'estudis.

Aquest és el panorama mentre una bona part de la població està passant penúries de tota mena. Aquest és l'exemple que ens donen els nostres polítics, que no responen el que se'ls demanen, ni solucionen els principals problemes de la ciutadania. Perquè no en saben més o potser perquè ni tan sols els interessa.

La veritat és que se m'ha posat malament l'esmorzar. Per vergonya. I és una llàstima perquè us haig de dir que hi ha gent que es fica a la política perquè té realment ganes de resoldre els temes que preocupen a la ciutadania. Que ho fa de cor, amb ganes de treballar i no pas d'enriquir-se o tenir un sou que li permeti viure tranquil. I aquestes persones honestes les posem al mateix sac, perquè el que es veu és el pitjor de tot.

El president del govern més progressista de la història no s'adona que la gran inversió en l'AVE és vergonyosa tenint en compte com funciona el transport públic adreçat a la majoria treballadora. Queda tranquil manifestant que entén la preocupació i neguit dels afectats pel desastre de Rodalies, però ho diu ara després de no sé quants anys governant. Ara que necessita els vots dels catalans, que són els més afectats pel mal funcionament i la manca d'inversió pública per part de l'Estat. 

Llavors que no es queixin que vinguin uns populistes, xenòfobs i feixistes que enganyant a la gent els prenguin els escons dels parlaments. Si no resolen els problemes val més que es quedin a casa.

L'estètica també és important

En alguna ocasió he parlat de la lletjor de les nostres façanes per culpa del cablejat de les companyies elèctriques i de telefonia, que cada vegada ens empastifen més la cara, amb més i més cables que, quan deixen de ser operatius, mai es retiren. Hi ha una contradicció flagrant amb els drets dels propietaris dels edificis que no poden fer res per evitar que els cusin la façana, sense cap mirament i, fins i tot, s'hagin de fer càrrec del cost de retirar temporalment fanals públics, quan han de rehabilitar l'edifici.

Tenint en compte que qualsevol decisió comporta un cost que, o bé assumeix el vilatà directament, o se'n fa càrrec l'ajuntament, que també paguem tots, i que en cap cas és a càrrec de les companyies ocupants, cal planificar bé com es pot endreçar els nostres carrers amb el mínim cost possible.

Avui llegia la notícia del Capgròs en què s'informava que l'Ajuntament de Mataró vol posar remei a tal desmanec i que per això es posarà en contacte amb les companyies i estudiaran la manera de soterrar les línies, per evitar que passin per les façanes de les cases. Tant de bo el nostre ajuntament en prengués nota i es posés també a estudiar què pot fer per millorar l'estètica dels nostres carrers i places.

Entenc que la primera cosa que caldria és preveure el soterrament del cablejat, començant per aquells carrers que s'aixequen per urbanitzar-los. És una manera d'aprofitar l'avinentesa i minorar-ne el cost. Paral·lelament, caldrà analitzar com es compensa al vilatà la despesa que li pot suposar modificar l'entrada de corrent o línia telefònica des de sota. Alguns, quan hem fet obra, amb tota la innocència del món, ja han previst la doble entrada per si en algun moment el nostre ajuntament decidís fer el pas. Per això, seria bo que, en l'obra nova, s'exigís la doble entrada en previsió d'un canvi en el futur.

Segurament que hi haurà algú que pensarà que no cal tant d'enrenou només per l'estètica. Jo no penso el mateix. Tinc simpatia amb els pobles que han vetllat per embellir els seus carrers i places, i eliminar el cablejat de les façanes és un primer pas important. 

Des d'aquí, doncs, la meva sol·licitud perquè l'equip de govern de la meva vila ho tingui en compte i ens sorprengui amb alguna notícia que ens alegri el dia.