Ildefons Cerdà, un osonenc que projecta l'expansió de Barcelona

Aquesta tarda he assistit a la conferència de l'Ateneu arenyenc, a càrrec del professor d'arquitectura Antoni Paricio, "Ildefons Cerdà i l'Eixample de Barcelona". Una xerrada que serveix per commemorar els 250 anys de la mort de l'enginyer de camins, canals i ports, que va dissenyar l'eixample de Barcelona, l'espai a urbanitzar més enllà del centre emmurallat de la nostra capital.

Com sempre, les explicacions del conferenciant han estat clares i entenedores, i han servit per conèixer uns fets que no sempre se'ns han dit correctament, o si més no, els hem interpretat erròniament. 

És curiós com moltes persones, que no són barcelonines, es mostren orgulloses de l'eixample i del seu ideòleg, sense tenir en compte, com molt bé ha explicat el professor, que la realitat té poc a veure amb la idea inicial de Cerdà, encara que ell mateix va acceptar certs canvis, com per exemple el tancament de les illes de cases que, en un principi, es deixaven obertes.

Antoni Paricio ha ressaltat les qualitats de Cerdà, però no s'ha mossegat la llengua per comentar els defectes o errors que se li atribueixen. Ha estat curiosa la referència de les picabaralles entre enginyers i arquitectes i m'ha fet pensar on situaria jo un urbanista. En l'àmbit de l'arquitectura o de l'enginyeria? Debatre això aquí suposaria un article a part.

Des d'aquí agrair la tasca cultural, de difusió de diferents matèries de caràcter general, que ens permet gaudir de nous coneixements o, per aquelles persones més al dia i inquietes, recordar fets que a vegades oblidem o no hi posem prou atenció.

La sala, sense estar plena de gom a gom, feia goig de veure, i les persones assistents, a l'acabament de l'acte, se'ls notava a la cara la satisfacció d'haver-hi estat, en un dia que les temperatures ens han fet obrir els armaris de la roba.

On és el sol?

Un bon amic de la família, de nord enllà, que està descobrint el nostre país, s'estranyava de la manera de ploure. De com podíem estar tants mesos pregant perquè caiguessin quatre gotes per fer fora la sequera i de cop que ens caiguessin totes a sobre. Agafava l'avió i ens deia que se n'anava a buscar el bon temps, allà al nord on ens pelem de fred.

Recordo que a començaments d'estiu les previsions atmosfèriques eren d'un agost plujós i un setembre de tempestes. L'agost no ha estat plujós, sinó que hem patit calor extrema que ens anunciaven com fora de la normalitat, una normalitat que ha canviat. Ara ja no ho podran dir més, quan arribem a les altes temperatures d'aquests darrers anys.

El setembre ja no el recordem, però aquest octubre sí que està seguint els càlculs previstos, amb una mica de retard. No recordem un període tan llarg de pluges intenses, entrant aigua per totes les esquerdes dels nostres habitatges. Inundant els nostres carrers i places, fent lliscar mobiliari urbà, cotxes i, malauradament, també a persones.

Avui, dijous, mirem la previsió del temps i ens alegrem que ens diguin que hi haurà una treva. Que tornarem a veure el sol i que podrem estendre la roba a la terrassa, sense haver de córrer a col·locar-la a la sisí. Qui ho havia de dir ara fa poques setmanes que estaríem desitjant retrobar-nos amb aquell sol maleït que ens ha escalfat la clepsa!

La gran sort que tenim és que el temps no l'escollim nosaltres. Ens ve donat i no podem fer res més que acceptar-lo i aixoplugar-nos quan va mal dades. Nosaltres podem escollir els nostres governants. A veure si ara, que ens donen l'oportunitat, tenim l'encert de triar els millors!

Cal prevenir per evitar el caos

Hi ha fenòmens que no podem controlar per més que vulguem, però no ens hi podem escudar. El fort temporal d'aquests dies a Catalunya ha causat greus desperfectes i el que és pitjor, la mort de persones. Teníem molts avisos que ens posaven en alerta i, probablement, han evitat desgràcies irreparables, però cal analitzar com tenim el país i què hi ha pendent per resoldre perquè els efectes d'una ratxa de pluges fortes no provoqui el caos total.

Tenim una assignatura pendent que arrosseguem des de fa molts anys: el deficient transport públic. Amb responsabilitat política de diferents colors. No només els actuals governants en són culpables, però això no els eximeix de responsabilitat si no actuen correctament, informant al moment de tots els problemes i oferint alternatives eficaces. No n'hi ha prou amb plorar per com tenim la xarxa, sinó que cal actuar, i fer-ho bé.

Com pot funcionar un país on la gent no es pot desplaçar a la feina o a la universitat durant tres o quatre dies seguits, sense que el govern ofereixi alternatives clares i eficients? Com es pot estar durant dies sense saber què passarà aquesta tarda, demà o la setmana entrant? 

L'habitatge i el transport públic són dos grans temes que cal resoldre des de l'Administració, amb la col·laboració de tothom, però amb el lideratge dels nostres representants polítics a qui hem delegat poders perquè puguin conduir correctament el nostre país. No es pot improvisar, perquè llavors es presenten situacions imprevistes, com pot ser un fort temporal, i ens troba amb els pixats al ventre. 

Cal resoldre els temes pendents amb intel·ligència, després d'una anàlisi exhaustiva de quines són les causes, d'on poden sorgir els entrebancs i de quina manera podem enfrontar-nos-hi amb possibilitat d'èxit. Mai ho tindrem tot resolt, però el que no pot ser és que esdevingui un caos sense cap mena de resposta fiable. El país es mereix més dedicació i encert en la seva governabilitat.

Sí o què?

Els titulars diuen que el Tribunal Suprem aixeca l'ordre de detenció del president Carles Puigdemont, però llavors llegeixes la notícia i no ho acabes d'entendre. Si us plau, s'aplica la llei d'amnistia o no?

Els profans en temes jurídics anem molt perduts. Acostumes a llegir totes les notícies referents a sentències, declaracions de jutges i tribunals, interpretacions d'advocats i gent entesa, però et fas un embolic que no saps on ets. Som de la generació que ens varen prometre un sistema democràtic amb la mort del dictador, que no acabava d'arribar. Entrem al sistema, on la clau està en la independència dels tres poders, i van passant els anys i t'adones que no són flors i violes, i que la separació de poders no és tal. Que els jutges juguen a fer política i els polítics intervenen en les decisions judicials, i et preguntes: què està passant?

Avui, doncs, quan he llegit el titular he pensat que finalment s'aplicava la llei que va aprovar el Poder legislatiu, que és el que votem els ciutadans, i que fins ara no havia acceptat el Poder judicial, que no el votem ni podem fer-hi res per influir-hi (algunes persones sí que hi tenen influència). Dic, doncs, que avui després de llegir el titular he pensat que tot s'havia acabat, però es veu que no. Que els jutges i tribunals ideològicament de dretes i extrema dreta, poden revertir la situació i, per això, el president Puigdemont potser millor que de moment no es bellugui.

La situació és molt trista i això passa en un país democràtic amb un govern "progressista". Imagineu-vos què passarà quan el govern giri a la dreta. Potser millor que no ens ho imaginem i que visquem al dia, amb l'esperança que la vida és alegre, encara que hi hagi qui te la vol desgraciar!

Quan l'administració pública no respon

Hi ha accions i actuacions que es regulen que no caldria, però que és bo que així sigui, ja que el sentit comú i el sentit de la decència i respecte a l'altre no sempre es produeix. Respondre a qui et fa una pregunta és el més lògic i normal, i no s'hauria d'acceptar el silenci en cap circumstància. Si això ho fa una administració pública ho considero greu i rebutjable.

Probablement, moltes persones hem tingut alguna experiència d'aquestes. Hem demanat a l'administració alguna cosa i no hem obtingut resposta. I això està regulat. Les administracions tenen l'obligació de respondre i ho han de fer en un període de temps fixat, en funció del tipus de consulta o sol·licitud. Malgrat això, a vegades, massa vegades, el silenci es fa present. No només és una desconsideració, sinó que és un incompliment de què està previst i està escrit.

I ens hem de revoltar. No podem permetre que l'administració no ens respongui. Ens poden denegar les nostres peticions, argumentant-ho. Poden no acceptar les nostres demandes i peticions, i ens ho han de justificar. El que no poden és fer el sord i no donar-nos cap resposta. Però això passa, més sovint del que podríem pensar.

El pitjor de tot és quan sents a dir que el primer són les persones, i que estan treballant per a les persones. Que estan al nostre servei. Ens ho diuen mentre esperem que ens contestin els nostres escrits. Hipocresia total, i desconsideració.

Els diferents departaments de la Generalitat ens bombardegen amb proclames de millores en l'atenció a les persones, en facilitar tots els tràmits administratius, en escurçar el període de resposta... La realitat és que necessites divuit mesos perquè et reconeguin la discapacitat. Que t'hagis de traslladar a l'oficina per recollir la targeta, encara que tinguis noranta anys, siguis dependent i amb prou feines puguis sortir de casa. O que t'hagis de desplaçar del municipi perquè se't reconegui el grau de dependència. Això no és servir a les persones, ni fer-ho fàcil. Això és una manca de respecte i una il·legalitat.

Reflexió en un dia de pluja forta

Avui, llegint l'article del senyor Enric González al diari ARA, he recordat una anècdota de fa pocs anys que em va fer pensar i reflexionar sobre la nostra visió de les coses i la vida. Un article, el d'avui, que us recomano de llegir, però també tots els articles que el senyor González escriu per al diari.

Recordo que en una conferència, amb diferents ponents, n'hi havia un, que em reservaré el nom, que va posar en qüestió la preocupació pel canvi climàtic, un fet que va provocar la ira i menyspreu d'una de les persones assistents a l'acte. D'entrada tots, o gairebé tots, ens col·loquem al costat dels defensors del canvi climàtic i, per tant, de la preocupació pels efectes que produeix. També és veritat, però, que analitzant tota la història de l'evolució del món, no només de la nostra era, ens adonem que el clima ha fet unes grans oscil·lacions que fa que puguem relativitzar-ne els actuals efectes.

Continuo pensant que el canvi climàtic és una realitat, si més no en comparació als anys que tenim memòria, i per això intentaré comportar-me de la millor manera perquè, des de la meva humil presència, pugui afavorir a contrarestar els seus efectes. Dit això, haig de reconèixer que la vida d'aquest planeta és molt extensa i va molt més enllà de l'horitzó que mentalment situem i, per això, tot és més relatiu.

Quan a l'article que avui he llegit i m'ha fet escriure aquesta reflexió, ens ve a explicar, o si més no a mi m'ha servit per això, que la crisi que patim en molts aspectes, és una crisi de la civilització actual i que a vegades pensem que ens ha de portar al desastre, però llavors hi ha algú que ens recorda que les civilitzacions del món tenen una llarga història i han anat succeint-se a base de grans crisis, algunes molt destructives. Però el món avança. Som nosaltres que desapareixem, però no ens ho emportem tot a sobre. 

Ja sé que tot això no ens soluciona els problemes amb què ens hem d'enfrontar diàriament, però sí que ens pot ajudar a relativitzar el sofriment, i sense caure en una pura deixadesa, creure que sempre hi ha alguna cosa que podem fer per millorar el nostre voltant. Pensar que podem resoldre el destí del món és una quimera.

A punt d'una catàstrofe

L'episodi d'aquesta setmana en què un copilot d'avió va intentar estavellar l'avió que volava en destinació a Tel-Aviv, atacant, sembla ser amb una destral, el capità, ens ha fet recordar l'accident de fa onze anys, del vol 9525 de la companyia Germanwings, on varen morir cent cinquanta persones. En aquella ocasió el copilot va aconseguir el seu objectiu, aprofitant que el seu capità havia sortit de la cabina i es va quedar sol.

Sortosament, per a tots els passatgers del vol de dimecres, l'aventura va acabar bé, i el capità va poder obrir la cabina i uns pilots que viatjaven com a passatgers van reduir l'agressor i fer aterrar l'avió. L'espant devia ser majúscul i segur que ho recordaran tota la vida.

Davant d'aquests casos sempre em pregunto si no s'hauria d'evitar que la cabina dels tripulants quedi bloquejada per dins. Entenc que és una mesura per evitar que qualsevol persona hi pugui accedir i provocar un accident, però els dos fets esmentats fan pensar que el bloqueig intern tampoc no evita tràgics esdeveniments.

Desconec si a partir d'aquests casos s'ha estudiat la manera de facilitar l'accés amb les degudes precaucions. Potser ni ens ho han de dir, per evitar que alguna malèfica persona ho utilitzés per entrar-hi, però en tot cas seria bo saber que han trobat la manera d'evitar escenes com aquestes, pel risc que els passatgers i personal de servei puguin perdre la vida per culpa d'un criminal embogit.

Recordo que, tot i no tenir cap conegut ni familiar implicat en l'accident del març de 2015, em va afectar i, per això, penso en tot el que s'han estalviat els familiars dels passatgers que, després de tot, varen poder arribar a casa. Són episodis de la vida que ens fan pensar i reflexionar, i tant de bo que aprenguem la lliçó i trobem maneres d'evitar-los.

Hi haurà eleccions aviat?

Crec que des de l'endemà de les darreres eleccions generals, els partits de dreta i extrema dreta estan demanant eleccions anticipades. Des del primer dia varen rebutjar els resultats i es consideren legítims guanyadors amb dret a governar, ignorant l'aritmètica parlamentària que beneficia qui més empatia i poder d'atracció de socis té. 

Aquesta insistència exigint eleccions anticipades ha guanyat força a mesura que se succeïen diferents episodis mal resolts, la majoria de les vegades per culpa de la manca de planificació. El darrer cas és el fracàs dels dos decrets sobre habitatge rebutjats avui al Congrés de Diputats. Si s'haguessin fet bé les coses no hauríem arribat a la situació actual, que és desesperant per a moltes persones. I no és culpa només de l'actual govern, sinó que la comparteixen tots els governs que se n'han anat alternant durant aquests cinquanta anys de democràcia.

I avui ressona amb força la pregunta: Hi haurà eleccions anticipades? I la resposta de què depèn? De les expectatives dels resultats a aconseguir? De la incapacitat de posar en marxa polítiques clares dels diferents àmbits, també d'habitatge? Crec, sincerament, que la decisió o no d'anticipar les eleccions hauria de basar-se en les possibilitats de dirigir el país. Si no hi ha el suport necessari per aplicar les polítiques que un govern voldria impulsar, probablement la millor decisió és anticipar les eleccions. De què tenim por?

La por que s'ha posat sobre la taula i que talla la respiració és l'alternativa prevista de govern estatal. Quan t'han ensenyat les urpes no hi confies i en això molts hi estaríem d'acord, però les urnes reben els vots de la ciutadania i aquesta és la que té la darrera paraula. Enganyats? Potser sí, però al final de tot és la voluntat popular la que determina qui es vol per president del govern. La darrera vegada va guanyar el PP, però no prou per a prendre el poder. Ara la cosa sembla que pinta diferent. Què passarà? Només el president ho pot decidir i veurem per on es decanta.

La improvisació no és bona cosa

Són moltes les ocasions en què m'heu sentit a parlar, o seria millor dir, llegit, amb relació a la planificació. Continuo pensant que en aquest país no es planifica prou, i no es fa del tot bé. Hi ha coses que no es poden resoldre avui per a demà, sinó que s'han d'anar treballant amb vista al futur. Decisions a prendre que no afectaran el present, sinó que donaran els seus fruits al cap d'uns anys. En el tema de l'habitatge, que aquests dies és a primera pàgina dels diaris, s'ha vist ben clar que la planificació no ha existit, i per això l'escassetat d'habitatge públic. I això no és culpa dels privats, sinó de l'Estat.

La planificació ha de ser a tots els camps. Hem de saber veure què necessitarem demà i, per tant, què cal fer perquè les necessitats futures es puguin satisfer de manera efectiva, sense crear crisi innecessària. És important en habitatge, i també en transport públic, o en educació i salut, i podríem continuar.

La responsabilitat dels governants és preveure què pot passar i què podem necessitar. Si només es dediquen a trobar solucions als problemes que es presenten és quan es fan lleis inoperants, que comporten moltes negociacions i enfrontaments, i que al final no acaben de resoldre els problemes reals del moment. Per què? Perquè tot allò era previsible i s'havia d'haver planificat el camí a seguir.

Demà podrem parlar del resultat de les votacions al Congrés de Diputats dels dos decrets d'habitatge que ha intentat consensuar el govern, però com a mínim un d'ells caurà. En parlarem i podrem explicar per què han fracassat, si no tiren endavant, o de les possibles conseqüències si s'apliquen amb tot el conjunt d'interrogants que s'han creat.

Puc posicionar-me, però això no interessa a ningú. En canvi, sí que insisteixo que tot s'ha de preveure amb temps. Per què no s'ha construït habitatges socials per donar resposta a la demanda actual? Per què s'ha reduït el parc d'habitatge social i protegit que hi havia fa uns anys? Què s'ha fet malament?

Sap greu pensar que en un moment en què les mesures proteccionistes dels més desvalguts podien prevaler dins la política governamental, s'hagi perdut pistonada. Què passarà si arriba un govern menys sensible i amb uns interessos de classe amb prioritat? Planificar bé, encarrilar les polítiques a seguir, per obtenir resultats satisfactoris. Improvisant no s'arriba enlloc.

Cal valorar-ho tot, abans de sentenciar

El tema de l'habitatge és actualitat de manera permanent. Ho és per la importància que té a tots nivells. És bàsic per a les famílies que tenen dificultats de trobar un pis per viure-hi. També ho és per a les famílies que necessiten lloguers assequibles, tenint en compte el baix nivell dels salaris del nostre país i l'augment important del preu del lloguer. I no ens podem oblidar els petits propietaris que han optat per estalviar i invertir en la compra d'habitatges, no sempre en pla especulatiu, sinó que també pensant en la descendència.

Hi ha moltes casuístiques diferents i, per això, redactar una llei general que ho englobi tot no és gens fàcil, i cal que tots en siguem conscients. Ho dic pensant, sobretot, en aquelles persones que fan proclames a la lleugera com si tot fos molt fàcil de resoldre. Si només busques l'interès o benefici d'uns, et trobes que perjudiques els altres. Pretendre tenir la vareta màgica que decideix qui són els bons i qui els dolents, és una bajanada.

Deia al començament que l'habitatge és actualitat sempre i aquests dies amb una raó especial. S'està pressionant al govern que marqui la línia a seguir i que es pugui aprovar al Congrés de Diputats. Sabem com estan els equilibris per aconseguir una majoria parlamentària, amb un grup de formacions que varen donar suport a l'actual govern, però d'ideologia i interessos molt diversos. Aquí hi entra la capacitat del pacte. De saber i poder arribar a acords amb partits polítics que pensen ben diferent.

Tinc por. Ho he dit moltes vegades. Al nostre país es redacten lleis que duren dos dies, perquè no tenen garantia jurídica o estan mal pensades. Lleis que més que afavorir a un col·lectiu es dediquen a anar en contra d'uns altres, i així no es poden fer les lleis.

És important valorar totes les especificitats. Cal tenir en compte totes les casuístiques que confeccionen la totalitat dels col·lectius, propietaris i llogaters. Si no es tenen en compte tots els factors que juguen en aquest sector, el resultat serà un nou fracàs. No és senzill i no podem precipitar-nos. Hi ha errors que es paguen, i tots en coneixem exemples.