Per què no ens fan cas?

Avui TV3 s'ha fet ressò d'un problema que patim els arenyencs i concretament les persones amb mobilitat reduïda a l'hora d'agafar el bus que arriba a l'hospital comarcal de Mataró. Des de fa anys s'ha anat reclamant a l'empresa concessionària que disposés de vehicles adaptats pensant en les persones que tenen dificultats de mobilitat, sigui perquè necessiten les crosses o bé perquè van amb cadira de rodes.

Avui és inimaginable que un servei públic de transport no compti amb accessibilitat per a tothom, sigui una empresa pública o una empresa privada amb concessió pública, com és aquest cas. Per què no ens fan cas?

La defensora del vilatà ha estat molt insistent en el tema, i crec que el govern municipal també hi ha intervingut, i malgrat tot el vehicle continua essent un obstacle perquè les persones amb dificultats de moviment hi puguin accedir. Què més s'ha de fer?

No és lògic que els veïns s'hagin de mobilitzar i convocar la televisió catalana per denunciar públicament aquesta anomalia. És un incompliment de la normativa més elemental i hi ha responsabilitats que no es poden defugir. 

La Generalitat, que és la responsable del servei, no pot mirar cap a un altre costat i ens ha de dir si és l'empresa que incompleix la normativa, privant una part de la població de l'ús del transport públic, o bé si en el contracte establert no s'especifica l'obligatorietat, la qual cosa requeriria una rectificació.

Caldrà veure si amb l'acció dels veïns afectats i molestos pel poc cas que l'empresa i l'administració els ha fet fins ara, una vegada fet públic per la televisió del país, es corregeix l'anomalia i s'hi posa remei. Ja és ben trist que les coses només puguin arribar a funcionar a base de denúncies i que no n'hi hagi prou amb notificacions, instàncies i preguntes. 

Exigir responsabilitats

No podem renunciar al dret a la vaga. Va costar molt aconseguir-lo i no podem, alegrament, prescindir-ne o eliminar-lo del llistat de drets, que en són uns quants, i que no sempre es respecten. Avui tenim uns dirigents amb molt de poder i que es creuen que poden fer el que volen sense tenir en compte els altres ni respectar-los com a persones. Dit això, però, també hem de ser conscients que tenim uns deures, i aquests tampoc no els podem obviar.

Amb tot el caos al voltant del servei de Rodalies, per mil problemes, però sobretot per la deixadesa durant molts anys per no tenir cura del seu manteniment ni invertir mínimament per assegurar un funcionament correcte, ara s'hi ha afegit la convocatòria de la vaga de maquinistes. Aquests són víctimes del caos i, d'alguna manera, solidaris amb els usuaris que dia rere dia pateixen els retards, les cancel·lacions i els accidents a la xarxa de Rodalies.

Quan es convoca una vaga en un servei públic cal assegurar uns mínims per les conseqüències que se'n deriven, precisament per tractar-se d'un servei a la comunitat. Aquests serveis mínims s'han de pactar perquè no siguin abusius per als treballadors, però també per minimitzar els efectes als usuaris. Una vegada pactats, s'han de complir.

Segons he llegit a la premsa digital d'avui, els serveis mínims no s'estan complint per un clar boicot dels maquinistes. Desconec la veracitat de la notícia, però si és cert, cal exigir responsabilitats als treballadors que incompleixen el seu deure de treballar el dia de la vaga, i als sindicats com a representants seus. 

Insisteixo que cal saber la veritat, però en tot cas cal exigir responsabilitats a qui no està fent bé la feina. Perquè no és lícit que sempre siguin els usuaris els perjudicats de totes les picabaralles, desajustaments i, en aquest cas, manca de previsió i inversió per assegurar un servei digne. S'ha d'exigir responsabilitats a tothom, sigui el director general de l'empresa, el ministre de torn o la consellera responsable, o es tracti del maquinista que avui li tocava treballar.

Apa Anem-hi, molt bona feina!

Fa pocs dies parlava en un post sobre la necessitat de ser positius i avui he volgut posar-ho en pràctica. He estat mirant els diaris digitals si hi trobava una notícia positiva que fos interessant comentar i no ho he tingut fàcil. Mentiria si digués que no n'hi havia cap, però també haig de tenir en compte que hi ha temes que desconec absolutament i es fa molt difícil comentar-los i opinar. Ja soc prou atrevit en escriure públicament en el blog, per a fer-ho de temes totalment desconeguts per a mi.

És evident que he hagut de descartar qualsevol referència als EUA. Tampoc m'he aturat a analitzar què està passant avui a Rodalies i al transport públic en general. Res a comentar de la pesta africana detectada en senglars a Collserola, o dels efectes de la borrasca 'Marta' a Andalusia.

Finalment, m'he quedat amb una notícia en clau local que parla dels podis que ha aconseguit l'entitat Apa Anem-hi a la lliga de cros i del cros escolar. Ahir, dissabte, es varen lliurar els premis i reconeixement als millors corredors a qui vull felicitar des d'aquí, no només per haver guanyat, sinó també per totes les hores, sacrificis i esforç de tot l'any. Les coses no surten soles i és bo reconèixer-ho. 

Cal felicitar tota la tasca esportiva i social de la Penya Apa Anem-hi. I remarco social, perquè té una incidència a la societat arenyenca que tant de bé li fa. Ens queixem molt i surten tots els disbarats, les queixes i crítiques, però costa més de llegir fets positius i engrescadors de la nostra vila. Seria bo que, sense deixar de ser crítics, constructius i amb arguments, a cada comentari l'acompanyéssim d'una referència bona del que s'està fent. Ens adonaríem que se'n fan moltes i passen massa desapercebudes.

Si som capaços de fer-li un gir, segur que viurem millor, sense tants exabruptes, males cares i insults. Són quatre dies i hem de viure'ls amb més tranquil·litat i seny.

Premis i reconeixements

Llegia avui a les xarxes la voluntat de l’Ajuntament de Mataró de formar part del conjunt de viles florides. Segons diu la notícia, del Maresme hi consten 23 dels 30 municipis de la comarca, entre ells Arenys de Mar.

La primera pregunta que em faig és en què es nota quan reps aquest reconeixement? Quins requisits has de complir per ser acceptat i quin seguiment se’n fa? Quan ja ets a dins no cal fer res més?

No entraré a valorar si el meu municipi es mereix aquest reconeixement. Que cadascú jutgi amb els seus ulls. Sí que voldria comentar que probablement hem banalitzat això dels premis i si no fixeu-vos en el Premi Nobel de la Pau.

Probablement tenim baixa l’autoestima i necessitem que ens premiïn per sentir-nos còmodes i reconeguts. Que som útils a la nostra societat, al nostre entorn. Que no som menys que els altres.

Reconec que és bo sentir-se important i realitzat quan convius amb els altres i és bo ser agraït i felicitar els altres. Hem d’evitar de només moure’ns per aquests estímuls i trobar en la nostra manera de ser i actuar les raons per ser feliç.

És molt important tenir la vila florida, neta i polida. I en això hi hem de col·laborar tots. No hem d’esperar que ho facin els altres. Però no podem oblidar-nos de les persones. Hem d’evitar i treballar perquè no hi hagi vilatans que visquin al marge, amb dificultats greus per a la seva subsistència. Les persones per davant de tot!

Tot té un límit, o no?

Em pregunto si tot té uns límits que no es poden traspassar o potser no (?). La realitat supera la ficció en molts moments i en segons quins casos em resulta repugnant. No il·lustraré el meu post amb la imatge que el president dels EUA ha escampat burlant-se de l'expresident Obama i senyora. Fins i tot parlar-ne em resulta fastigós i he dubtat si treure el tema, però crec que hem de fer un esforç per denunciar que un desgraciat i malalt mental pugui continuar essent president d'un país com els EUA.

No acostumo a insultar i encara menys fer-ho públic, però en el cas de Donald Trump crec que queda prou justificat, i em sap greu. Com és possible que un personatge com aquest tingui un entorn que li doni suport i li permeti totes les bestieses i insults? 

Hauria de dir que no culpo directament al president per tot el que fa, perquè el considero incapaç de raonar i actuar com una persona humana amb cervell. Culpo a totes les persones que són al seu costat i s'aprofiten de la seva bogeria per viure bé. Culpo al partit republicà per permetre que un personatge com aquest lideri el seu partit i es mantingui com a primera autoritat dels EUA. Haurien d'estar avergonyits i fer-lo fora o dimitir.

No sé què més ha de fer perquè la gent que li fa costat es rebel·li i el faci plegar. El tanquin a la residència on hauria d'estar i no pas a la Casa Blanca, amb tot el poder per fer i desfer, maltractant els que li posen traves i aquells que no li agraden. S'ha de poder declarar la seva incapacitat per governar un país i fer-lo dimitir o retirar-lo. Quanta més gent haurà de patir per culpa de la seva bogeria?

Disculpeu-me el to d'aquest post, però em desespera llegir dia si i dia també tot el reguitzell de bogeries que diu i fa, i veure que ningú li para els peus. Si us plau, posem seny, i acabem amb tanta maldat i histèria. No pot ser que això que passa sigui real. Si fóssim al cinema diríem que el film és irreal i inimaginable. Tot plegat és molt trist. 

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

La IA ens substitueix?

Avui discrepo de l'article del filòsof Ferran Sáez Mateu, a l’ARA, i em preocupa perquè penso que probablement estic equivocat. Respecto molt tot el que diu en els seus escrits, però avui jo penso diferent, o potser és que no he acabat d'entendre el fons de l'article.

Comença dient: “De debò es pensen que començaré l’article repetint aquella equívoca vaguetat segons la qual el problema no és la tecnologia sinó l’ús que se’n fa, etc.?”, i jo sempre he cregut que la valoració que podem fer de totes les coses és precisament l'ús que se'n fa. Parla de la irrupció de la IA i deixa clar que no es pot comparar amb altres tecnologies que han aparegut al llarg de la història, sobretot perquè considera que la IA substitueix les persones i no pas les complementa. 

Soc tossut amb aquesta opinió perquè s’ha demostrat que no tot és bo o dolent d’entrada, sinó la manera com ho utilitzem. No hi entenc gaire amb tot això de la intel·ligència artificial, però el poc ús que n’he fet ha estat ben profitós i m’ha ajudat a l’hora de cercar temes, conceptes i elements a la xarxa. Res a veure amb abans que perdia moltes hores buscant i gairebé sempre em quedava amb les ganes.

És cert que la propagació de la IA ha provocat fraus importants, afectant molta gent. Els delinqüents de sempre han trobat en la IA una manera més fàcil i ràpida d’estafar.

Sáez diu que la IA no ens complementa, com va ser la calculadora o l’ordinador, sinó que substitueix les persones. Jo li faria una pregunta fàcil: què va passar amb la revolució industrial? No va eliminar molts llocs de treball? No va provocar, però que es canviessin els rols i que sorgissin nous llocs de treball?

Si l’article es limita a tractar la IA en el camp de l’educació podríem posar-nos d’acord en el perjudici que pot suposar la IA en l’aprenentatge dels alumnes, sobretot aquells que basen tot el seu treball en el resultat que els proporciona el ChatGPT, però jo pensava en qualsevol àmbit i no en un de concret. 

M’agradaria un debat amb l’articulista per intentar entendre els seus arguments i potser em convenceria del meu error, però de moment se’m fa difícil no acceptar que la IA també ens ajudarà a anar avançant i, en tot cas, caldrà trobar la manera de reprimir i reduir-ne el mal ús. 

Revisar l'enllumenat

El govern local d'Arenys de Mar, ha informat que han arribat a un acord amb l'Associació Catalana de Municipis per contractar l'empresa Boquet la revisió i manteniment de l'enllumenat públic de la nostra vila. Tots som conscients del deteriorament de la xarxa elèctrica al nostre municipi, amb constants interrupcions de l'enllumenat dels nostres carrers i places, sobretot quan plou. Aquesta revisió és totalment necessària per evitar quedar a les fosques, amb el que això representa.

Sovint ens engresquem en grans projectes i novetats, i ens oblidem del manteniment, sigui de l'enllumenat, com és el cas, però també d'edificis i instal·lacions. Arenys de Mar, per exemple, té una assignatura pendent des de fa molts anys, com és la revisió del clavegueram. A través de la Diputació de Barcelona es va encarregar l'elaboració del pla director del clavegueram amb el resultat d'unes deficiències que, en algun cas, són perilloses si no s'hi treballa per resoldre-les. L'import total a invertir és molt elevat i caldrà començar a actuar.

M'agradaria saber també en quina situació es troba la xarxa elèctrica que subministra l'electricitat a les cases. No és estrany sentir les queixes de veïns que han quedat a les fosques, quan avui gairebé tot funciona amb corrent elèctric. Potser seria bo investigar si el monopoli que subministra l'electricitat es preocupa, a part d'obtenir grans beneficis, de donar un bon servei als seus clients. Cal tenir en compte que la companyia ens ve imposada i no hi ha competència que valgui que la pugui amenaçar. Aquest fet, que el tenim totalment assumit, és greu i ningú no fa res per canviar-ho.

Quan analitzes a fons el funcionament de la nostra societat, t'adones de la gran dependència que tenim vers empreses multinacionals i potències mundials. La capacitat de controlar i fiscalitzar la seva actuació és gairebé nul·la, i només ens queda la possibilitat de manifestar la nostra disconformitat, que esdevé un picar ferro fred. Malgrat tot, no podem deixar de denunciar les mancances i servituds a què estem sotmesos, amb l'esperança que es pugui millorar, encara que només sigui per guanyar adeptes.

Criticar, no importa què!

Avui a l'hora de dinar, aprofitant que estava sol a casa, se m'ha acudit engegar la televisió. Tenia sintonitzat el canal 3/24 de la televisió catalana i estaven retransmetent una compareixença del líder del PP, el senyor Feijóo. No he tingut temps d'assabentar-me des d'on es feia la retransmissió ni el motiu, ja que he hagut de tancar corrents la televisió per evitar posar-me més nerviós del compte. He pogut escoltar tan sols la resposta i agraïment del senyor Feijóo al representant de Vox, i l'inici de la intervenció de la representant del PSOE. No podia aguantar més.

Crec que els nostres polítics s'haurien d'adonar que els seus discursos cansen, bàsicament pel fet que aprofiten qualsevol excusa per atacar l'adversari, col·locant-se medalles i malparlant l'adversari, simplement pel fet de ser antagonistes i aspirar a aconseguir o mantenir el poder, segons sigui el cas, sense importar-los gens de què es tracta el debat.

Aquest cansament propicia que la gent deixi d'anar a votar quan es convoquen les eleccions, o es decanti per formacions polítiques sense experiència de govern i amb discursos populistes i enganyosos. La conseqüència és el deteriorament de la convivència, la concentració de la riquesa en poques mans, incrementant el desequilibri social i econòmic de la nostra societat i, si em forceu, l'amenaça de conflictes bèl·lics i un daltabaix.

Puc entendre, però no justificar, que tot s'encomana, i veient el paper que juga el president dels EUA, ja no es pot fer més el ridícul. El problema és que té molt poder i pot fer molt mal.

Seria demanar molt que els polítics de torn es dediquessin a construir en lloc de destruir sistemàticament, sense aportar alternatives viables i coherents? Els ciutadans els ho agrairíem.

Excés de tacticismes

Puc entendre que en el món de la política els partits que governen o aspiren a poder-ho fer, utilitzin diferents tàctiques per aconseguir guanyar adeptes esperant el moment de les eleccions. Si féssim un paral·lelisme amb el futbol veuríem que els bons equips estudien diferents tàctiques per aconseguir fer entrar la pilota a la porteria contrària més vegades que el seu adversari. La tàctica és important, però no ho és tot.

Sovint ens trobem que s'abusa del tacticisme fins al punt que ens avorreix o, el que encara és pitjor, ens decep i provoca desconfiança. La fiscalització que fa l'oposició a l'obra de govern pot utilitzar diferents tàctiques que li siguin favorables i aconseguir deixar en evidència el govern. Aquest també n'utilitzarà per confondre l'oposició i justificar la seva política de govern. El problema està quan tot plegat és un conjunt de tàctiques que només pretenen confondre l'altre i seguir governant, o bé embolicar la troca per intentar fer caure el govern, sense una alternativa clara i positiva que beneficiï la ciutadania.

Aquesta setmana hem tingut un exemple que, al meu entendre, és fruit d'un tacticisme equivocat i que no ha aconseguit millorar la situació ni resoldre res beneficiós per a la ciutadania. Em refereixo a la llei òmnibus que ha presentat el govern de l'estat al Congrés de Diputats i que ha estat rebutjada. Què pretenia el govern? Deixar en evidència els partits dretans davant la negativa d'aprovar l'augment de les pensions? 

És cert que molts ciutadans, entre ells molts pensionistes, s'han enfadat amb el vot del PP, Vox i Junts, però probablement no s'han adonat dels motius del vot contrari d'aquests partits polítics. Realment estan en desacord amb l'increment de l'import de les pensions, o el que no els agrada és tot el que el govern havia afegit al darrere per intentar colar-ho?

Crec que l'honestedat és molt important, també en política. Si vols aprovar un augment de les pensions, presenta-ho sense farciment i segur que ho aconseguiràs. Si pretens aprovar més coses, sigues valent i lluita-ho per aconseguir-ho. Llavors deixaràs realment en evidència els altres, no pas ara.