El govern ens complica la vida

Estic preocupat per algunes de les mesures que està prenent el govern de la Generalitat, que ens ho presenta com a millores, però que té uns inconvenients que no acaben de resoldre i tens la impressió que, en lloc d'avançar, estem anant enrere. Us ho explico de manera resumida. 

Des del mes juny, sol·licitar el reconeixement del grau de dependència i posteriors revisions només es pot fer presencialment a les oficines d'Afers Socials de la Generalitat, allà on n'hi hagi, o bé telemàticament. Ahir llegia que l'accés a la meva salut, per fer qualsevol mena de gestió, a partir de 2027 només es podrà fer amb l'idCAT Mòbil o bé presencialment. S'elimina el sistema de contrasenya.

La meva pregunta és: s'ha pensat en la gent gran o no tan gran que no té ni mòbil ni adreça electrònica? Persones amb dificultats de mobilitat i que fins ara ho podien fer gràcies a familiars, o acudint a les oficines del seu ajuntament? La meva resposta és que no s'hi ha pensat prou, o si més no, estem a l'espera que ens diguin com ho podem fer (jo espero resposta des de mitjans de juliol).

Per llei cap persona física està obligada a relacionar-se telemàticament amb l'Administració, per tant, no tenim cap obligació de disposar d'aparells informàtics, mòbils ni adreces electròniques. També per llei, qualsevol administració està obligada a admetre sol·licituds i documentació que vagin adreçades a altres administracions. Un ajuntament, per exemple, ha d'acceptar rebre la documentació que va destinada a la Generalitat. És el que coneixem per finestreta única.

Les dues mesures que he esmentat, que no són les úniques, van en contra dels drets dels ciutadans a l'hora d'adreçar-se a l'Administració. El govern del país ens diu que tot va en benefici de la ciutadania, per agilitzar els tràmits i millorar la seguretat, però de moment tot el que s'està fent és posar bastons a les rodes i dificultar els tràmits a una bona part de la població, la més vulnerable. No anem bé!

Islàndia ha dit no, i ho entenc

L'estiu passat vaig tenir la sort de viatjar fins a Islàndia i fer un llarg recorregut per tota l'illa. Em va encantar! És un país europeu que no té res a veure amb el continent. Hi ha vida sota la terra i es fa visible en tot moment i a qualsevol lloc. El temps ens va acompanyar i no ens va fer la guitza, i ens va brindar unes temperatures excepcionals. 

Islàndia, pel que tinc entès, té un tracte preferencial per part de la Unió Europea, i ara, els seus habitants, tenien l'oportunitat de decidir si començaven a tramitar la seva adhesió o es quedaven a fora, i el resultat ha estat que no volen integrar-se. Que ja estan bé com estan. Per què?

Els experts en relacions internacionals ja ens ho explicaran i és a ells a qui heu de fer cas, però la meva opinió és força clara: què carai s'hi ha perdut a la Unió Europea? Veient com van les coses, a qui li pot interessar? Sí, interessa als països que rebran diners i subvencions, però no a aquells que hi aportaran capital i riquesa. 

La pesca té un pes important a Islàndia i, per tant, demaneu als nostres pescadors si estan contents amb la política pesquera que es decideix a Brussel·les. O als pagesos... Entenc, perfectament que els islandesos, una vegada superada la por per les amenaces de Trump, no es vulguin integrar i continuïn independents, amb molt bones relacions amb la resta d'Europa, que no els deixarà mai de costat.

La Unió Europea hauria de canviar molt si vol interessar a països rics, i si només hi entren països receptors, amb la política de votacions per unanimitat, ho té complicat per avançar econòmicament. Espanya somiava entrar a Europa, castigada per la dictadura franquista. Avui, m'agradaria conèixer l'opinió general. Potser ens emportaríem alguna sorpresa.

Decebuts d'allò que és públic

Avui llegia l'article de la Montserrat Tura al diari ARA, i també els comentaris dels lectors, i he pensat que fer públic els teus pensaments comporta un risc que probablement no valorem prou bé. La crítica fàcil, amb arguments que no s'aguanten per enlloc, o fins i tot sense arguments, poden tirar per terra un escrit que, sense que l'hagis de subscriure del tot, segur que hi ha algun pensament o idea que et fa reflexionar.

Entenc que una persona que ha tingut càrrecs públics serà sempre criticada per una part de la població, perquè no sempre encertes en les decisions, i sempre hi ha qui pensa diferent i t'ho rebat, amb més o menys gràcia. Valoro, doncs, la seva valentia i em quedo amb una frase del començament del darrer paràgraf: "La principal tasca dels que volen guanyar l'extrema dreta és recuperar el prestigi del que és públic...".

Ara no se'n parla tant, però tots hem sentit a dir allò del cordó sanitari, és a dir, bloquejar qualsevol mena d'acord amb partits d'extrema dreta, partits antisistema, partits que prediquen un discurs populista que queda molt bé, però que no aporten cap garantia que, arribats al poder, puguin resoldre els nostres problemes. No en parlem tant, però cada dia llegeixes comentaris i notícies referides a partits d'extrema dreta que van entrant al cap de més gent, i això espanta, si més no a aquelles persones que hem conegut la dictadura franquista, encara que fos a les acaballes.

Realment, la gent decebuda amb el funcionament de la cosa pública és la primera que s'apunta al discurs populista que promet solucions gratuïtes, com si tot fos bufar i fer ampolles. Segurament, els partits tradicionals no han fet prou per evitar situacions com les que vivim ara, amb greus problemes d'accés a l'habitatge, un servei de Rodalies molt deficient i greus problemes a l'ensenyament o la sanitat, per posar alguns exemples. 

Si no som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans, els partits polítics d'extrema dreta tenen les de guanyar, però hem de tenir molt clar que ells no ens resoldran res. Aquí, cadascú ha d'aprendre la lliçó i actuar amb conseqüència. Potser encara hi som a temps, però no s'hi val a badar!

Raïm de casa!

Aquests dies estic menjant raïm d'una parra molt esplèndida. Un raïm que l'acabem de collir i, és clar, el gust és insuperable. Quan els productes han de venir de l'altra punta del món, havent passat per diferents cambres frigorífiques, no poden tenir el mateix sabor. El mateix passava amb les maduixes del meu sogre, que les menjaves poques hores després que les hagués trencat. Res a veure amb les que venien de Huelva.

Avui, intentàvem comprar espàrrecs i, com és costum, hem mirat la procedència. Venien del Perú! No n'hi ha més a prop? No tinc res contra els peruans. És un país que enamora i que en guardo un gran record. La muntanya dels set colors, per exemple, és una excursió que no et pots perdre. Però una cosa és el país i la seva gent, i l'altra comprar productes que han travessat l'Atlàntic.

Abans, els nostres pares i avis, només menjaven allò que collien. Es menjava el que donava la temporada i tothom tan feliç. Ara et pots permetre el luxe de menjar allò que a casa no hi ha, però a quin preu? I no em refereixo únicament al cost econòmic, sinó també al gustatiu.

No pretenc fer propaganda dels productes quilòmetre zero, però crec que seria bo que, sense exageracions ni fanatismes, ens dediquéssim a adquirir aquells productes nostrats, que en coneixem la procedència i que són de temporada. Segur que no passarem fam i podrem trobar prou varietat i, al mateix temps, ajudarem als nostres pagesos, que tenen prou maldecaps per tirar endavant la feina, a poder-se guanyar la vida amb el seu treball i no haver de dependre de subvencions ni grans sacrificis.

Avui, per postres, tornaré a menjar raïm. Una parra que produirà el que produirà, amb vida molt efímera, però que l'any que ve hi tornarà.

S'ha d'estar molt malament del cap!

Han detingut un home acusat del darrer incendi de Collserola. La Guàrdia Urbana de Barcelona el va enxampar cremant contenidors en un carrer molt proper al lloc de l'incendi. Segurament que tenen prou proves per acusar-lo, però en tot cas, el simple fet d'incendiar contenidors ja demostra que estem parlant d'una persona que no carbura bé.

Aquest estiu hem viscut molts incendis i m'imagino que ja ens explicaran quines n'han estat les causes, encara que sabem que si més no uns quants d'ells han estat provocats intencionadament, i això és preocupant. Qualsevol beneit et pot desgraciar la vida, i una vegada fet el mal, poca cosa més es pot fer.

Hi ha comportaments que no entenc. Alguns els podem considerar de criminals, com seria el cas d'un incendiari, però n'hi ha d'altres que tenen menys conseqüències, però que demostren una falta de civisme i de saber conviure que et pot fastiguejar. 

Només cal donar un tomb per la vila i segur que trobarem mostres suficients d'incivisme i menyspreu cap a la cosa pública, allò que és de tots i que tenim l'obligació de respectar, però que no tothom ho té entès. Després reclamem els nostres drets! Cal que entenguem que amb diners no solucionem els problemes. No perquè paguem unes taxes ja ens dona dret a embrutar o fer malbé el mobiliari. Tenim unes normes de conducta, uns reglaments que ens han de permetre conviure sense més problemes dels inevitables, i qui no entengui això, que s'ho faci mirar.

No podem posar en el mateix sac aquella persona que deixa la brossa en una paperera de qui cala foc a un contenidor, però ni una cosa ni l'altra les hauríem de tolerar, i ens hauríem de comprometre a comportar-nos. No hem d'esperar que ens vingui algú a solucionar els nostres problemes quan aquests els provoquem de manera innecessària, per comoditat o menyspreu a l'altre. Conviure vol dir, bàsicament, respectar-nos.

Declaracions contradictòries. Qui diu la veritat?

Si a més de tot el que s'està descobrint d'una part de polítics, que no de tots, resulta que es contradiuen a l'hora de donar la informació, com volen que tinguem confiança en ells?

Encara que una mica d'esquitllada, he sentit alguna de les declaracions de la ministra de defensa i del ministre d'interior amb relació als fets de Ceuta de finals de juliol i he quedat molt sorprès. Crec que la millor estratègia per generar confiança és anar tots a la una, encara que no diguin tota la veritat. I amb això no vull defensar la mentida, però declarar coses contradictòries dos membres del Consell de Ministres no és la millor manera d'encarar els problemes.

Són massa els fets que demostren el descontrol de la majoria dels ministeris per a sorprendre'ns del que està passant. Probablement, la ministra de defensa és qui té la raó, ja que les declaracions del ministre d'interior, des del primer dia, han generat molta desconfiança. La seva manera d'exercir la política i de controlar els seus funcionaris té molt a desitjar, i si no que li demanin al menor que aquest diumenge va ser colpejat per uns energúmens, pel simple fet de portar una estelada.

Que ho demanin també als manifestants antifeixistes quan s'encaren amb la policia que protegeix els manifestants feixistes, que cada vegada n'hi ha més. De fet, aquest senyor té un currículum abans de ser nomenat ministre que ja no desperta ni simpaties ni confiança. És el que tenim i es valen del fet que l'alternativa, que es troba a l'altra banda de la porta, encara no un any, té tots els números per malmetre encara més la convivència.

Vivim temps difícils i l'única cosa que podem dir és que només anant de la mà aconseguirem superar aquest període que es pot allargar durant anys, però que un dia o altre haurà d'acabar. De moment, però, els demanaria que a l'hora de donar resposta a les seves actuacions tinguin la delicadesa d'anar junts i no contradir-se, que això ho malmet tot encara més.

Les comparacions són odioses

Quan compares situacions, actuacions i actituds en circumstàncies diferents pots equivocar-te de mig a mig. Cada cosa s'ha de contextualitzar i intentar entendre les reaccions d'uns i altres per adonar-te que no sempre tens els mateixos referents i els condicionants tenen molt de pes. Dit això, però, hi ha fets que no entens i d'alguna manera malpenses.

Tots hem analitzat la reacció de la policia, sigui d'on sigui, davant de manifestacions d'un signe o altre. Sovint comentem que l'actuació policial no és la mateixa si qui s'hi enfronta és d'un signe o altre, i arribes a les teves conclusions. La més fàcil és relacionar-ho ideològicament. Hi ha persones que cauen més bé que d'altres, i això ho explica bastant tot. La policia, però, en principi hauria d'actuar sense prejudicis ni odis ni simpaties, però...

Aquest cap de setmana el Barça jugava a Elx i un seu seguidor va ser agredit per la policia nacional, potser perquè portava una estelada. Quin crim! Puc entendre que els ànims estiguessin escalfats i que no tothom estigués en condicions de reaccionar d'una manera civilitzada, però les imatges que han transcendit són força eloqüents i, intentant ser objectiu, no tenen cap mena d'explicació. Es va excedir la policia?

Ara deixaré de ser objectiu i diré que els catalans, sobretot si portes una estelada, no som benvinguts a segons on, i encara menys per segons quins col·lectius. Curiosament, hi ha persones amb un currículum gens exemplar que reben millor atenció i consideracions. I això s'ha de denunciar, sabent, però, que no en traurem res, i que fets com els d'aquest diumenge a Elx es tornaran a repetir, no només per terres espanyoles, sinó també a casa nostra. No ho podem acceptar. Ho hem de denunciar, però al mateix temps tenir clar, que és un bucle històric que no s'aturarà mai.

Parèntesi musical

Avui estava escoltant la Missa Solemnis en Re major de Ludwig van Beethoven i pensava com som d’afortunats de poder gaudir d’una obra musical com aquesta. A la vida cal aprofitar totes les oportunitats que se'ns presenten per passar bons moments i trencar aquest malefici que sembla que ens té acorralats. I ho hem de dir encara que puguem pensar que moltes persones no podran aturar-s’hi, però potser animarem a d’altres que, podent, no ho saben aprofitar.

La versió que he seguit està interpretada per Le Concert des Nations i La Capella Nacional de Catalunya sota la direcció del mestre Jordi Savall. Un músic incansable d’una gran sensibilitat que engresca els més escèptics. Us la recomano.

I ha estat aquesta tarda després de seguir les notícies que cadascuna era més dramàtica que l’anterior. He pensat que sense desentendre’m de tot el que passa al món i que som capaços de conèixer, només per salut i resistència emocional em calia aquest magnífic parèntesi.

Us proposo uns moments diaris per alimentar positivament la vostra ment que us ha de permetre afrontar tot allò que ens ve de cara i que no sempre podem evitar.

Remoure la consciència

Hi ha notícies i fets que ens fan remoure la consciència. No sabem ni podem fer res per solucionar-ho, però, podem estar callats? Podem viure tranquils sabent el què passa i no fer absolutament res. Ningú no hi pot posar cullerada? 

La Mònica Bernabé, a través de l'ARA ens ho recorda de tant en tant. Ella hi va viure força temps i hi va sovint i ens trasllada imatges i comentaris. Entrevistes camuflades que s'escolen malgrat la repressió absoluta d'uns governants fanàtics que no haurien d'existir, però que hi són.

Els occidentals no podem tenir la consciència tranquil·la. Russos i Nord-americans hi han estat i n'han marxat deixant plantada la gent, les dones bàsicament, que viuen sotmeses a una dictadura i total menyspreu. Pitjor que les bèsties. Estic segur que tots els que llegim les cròniques de la Mònica no estem gens tranquils, i ens fa mal. Com pot ser que passi una cosa així?

Les notícies de l'entorn de Trump també ens indignen i ens fan sentir malament, però hi ha una gran diferència. A l'Afganistan les dones no poden viure amb la mínima dignitat d'una persona. No és que hi hagi desigualtat de sexe, sinó que són tractades pitjors que els animals. És molt fàcil de dir, però se't fa un nus a l'estómac.

Rellegint la història t'adones de la irresponsabilitat dels països que ens considerem civilitzats. T'expliquen la girada d'esquena davant de la repressió franquista, sense cap consideració. Però allò, malgrat els crims de la dictadura feixista, no és comparable amb tot el que està passant a l'Afganistan. I el món continua avançant, però allà la gent, però bàsicament les dones, malviuen per culpa d'uns fanàtics repressors i malvats.

Persones tòxiques

Ara que tenim més oportunitats de llegir comentaris de persones que no coneixem i probablement no coneixerem mai, t'adones que n'hi ha que resulten tòxiques i que embruten la nostra societat. Sempre he dit que la convivència no sempre és fàcil, fins i tot quan hi ha bona voluntat. Ganes d'agradar i fer feliç al del costat, de no amargar-li la vida. També, sense adonar-te'n, no sempre ho poses fàcil.

N'hi ha, però, que no tenen gens d'interès a fer agradable la vida als altres i només busquen com molestar o insultar, criticant-ho tot sense arguments, simplement per la satisfacció de portar la contrària i fer difícil les relacions. I no em refereixo a persones que tenen un sentit crític de la vida. Criticar, amb arguments i voluntat de millorar les coses, no és negatiu. S'ha de saber fer i frenar de tant en tant. El problema són les persones que no tenen el sentit crític, sinó la voluntat de fer mal.

Us heu fixat que hi ha gent que facis el que facis ho trobaran malament. No et donaran mai cap solució, perquè ni ho intenten. Són persones que dificulten les relacions veïnals, també a la feina o el lleure. Persones amb qui no t'hi trobes bé, però que no sempre les pots evitar.

No es tracta de trobar-ho tot bé. No interessar-te per millorar les relacions. No col·laborar en el benestar de tots. Es pot ser crític sempre que tinguis ganes que les coses funcionin bé, i el primer que has de fer és acceptar les regles de joc i, en tot cas, treballar per canviar-les si consideres que no són encertades. 

No es tracta de cremar-ho tot, i en aquest món hi ha gent, que no és la majoria, però que es fa notar, que no busquen l'enfrontament. Destruir per destruir. I això és el que cal evitar. 

Avui m'indignen segons quins comentaris, no pas perquè pugui no estar-hi d'acord, sinó simplement perquè no hi veus cap aportació sana que intenti resoldre allò que potser no acabem de trobar la solució. Hi ha persones que realment són tòxiques i això ho hem de manifestar.