Avui també hi ha cues

Avui les cues són per un motiu diferent. Lectors engrescats perquè el seu escriptor o escriptora escollida els signi el llibre que acaben de comprar. El meu està pendent de signar, perquè l'autora era a la capital signant els exemplars venuts. Queda pendent!

Ens hem passejat per la placeta de l'església i una part de la riera on hi havia parades de llibres i de roses. M'he fixat en les cares dels que com nosaltres badaven i les he trobat diferents de sempre. Se'ls hi escapava un lleu somriure que associaves amb la festa més gran del nostre país. La festivitat de Sant Jordi, malgrat el que pugui dir algun personatge malintencionat, és respectada i valorada per tots els catalans i catalanes. Els que els agrada la lectura, els que s'estimen, els que estimen el país.

Catalunya compta amb moltes festes apreciades, amb molta activitat, i Sant Jordi és la que enceta el recorregut de durant l'any. Després vindrà Sant Joan i a continuació, a la nostra vila, s'hi suma Sant Zenon, el patró, i Sant Roc, el vot de vila.

Les festes, les tradicions, la cultura és el que ens ajuda a viure. Tenim prou problemes, i ens enfrontem amb prou maldecaps, amb enveges d'altres nacionalitats, amb el menyspreu i desinterès d'aquells que no ens deixen marxar, però tampoc ens estimen, per no valorar i viure plenament les festes, sobretot aquelles que ens defineixen.

Gaudiu de la festa!, sigueu positius i busqueu allò que ens uneix. Deixem de banda tot allò que ens divideix, i respectem els altres de la mateixa manera que volem que ens respectin. Les cues d'avui es fan agradables, les de la resta de dies, ara que s'ha iniciat el període de regularització dels immigrants, són una altra cosa. 

Improvisen a costa dels ciutadans

Una vegada més l'Administració ha improvisat a l'hora de tirar endavant un acord ministerial i qui en rep les conseqüències és la ciutadania. El Consell de Ministres va aprovar el decret per a la regularització de persones migrants que viuen a l'Estat espanyol sense tenir permís de residència ni de treball, no pas perquè no vulguin, sinó perquè la llei d'estrangeria és un bunyol que s'arrossega de fa molts anys i no hi ha manera que ho resolguin.

N'he parlat moltes vegades en aquest blog, ja que hi ha una evidència que les coses no es fan bé. No pot ser que una persona d'un altre país pugui venir al país i no se li permeti treballar. Si les coses es fessin bé no caldria convocar aquestes mogudes, que s'acostuma a fer de la pitjor manera possible. La regularització es fa necessària davant l'absurditat d'una llei mal plantejada d'inici. 

Iniciat el període per sol·licitar la regularització dels immigrants, encara s'ha de formar a les persones que hauran d'intervenir en el procés. Els ajuntaments són els encarregats de lliurar el certificat del padró i el de vulnerabilitat. El primer és un tràmit molt ben regulat que no ha de comportar cap problema. El segon, però, s'ha improvisat i ha fet que les persones interessades s'adrecessin als ajuntaments, normalment formant llargues cues, i que els funcionaris no tinguessin la formació ni els coneixements de com procedir.

La imatge que es dona és nefasta i tens la impressió que les autoritats corresponents no tenen vergonya a l'hora de contemplar els efectes de la seva improvisació i la mala planificació, per no dir nul·la.

Qui rep la gent i no sap què dir no és el causant del caos, sinó una víctima més d'aquesta manca de previsió, i de fer malament les coses. Si decideixes que els sol·licitants necessiten un document concret, has de tenir ben pensat com el poden obtenir de la millor manera possible. Has d'informar a les altres administracions de com ho han de fer, i fer-ho amb temps i per avançat. No crec que sigui tan difícil. Només cal el sentit comú i el respecte cap a la ciutadania.

Al final tot se sap!

Diuen que s’atrapa abans un mentider que un coix. Bé, ara potser no és políticament correcte dir-ho així, però d'aquesta manera ens ho deien a casa, de petits. Avui dic que al final tot se sap i la prova és que hem sabut, després d’una dècada, qui era en M. Rajoy! Tot un descobriment!

La Justícia al nostre país és molt lenta, però ho va desgranant gairebé tot. Sempre hi ha qui se n’escapa, i acostumen a ser els mateixos. Els poderosos, els que tenen amics influents o que tenen la manera de convèncer-los. 

El problema de la Justícia és que arriba tard i quan es podria actuar s’ha covat l’arròs. Què li passarà a l’expresident ara que s’ha descobert qui hi havia al darrere d’aquelles sigles tan poc sospitoses? Res!

Tampoc no li ha passat res a l’expresident Aznar per la seva actitud davant de l’atemptat terrorista de Madrid, a la vigília de les eleccions generals, o en l’atac a l’Iraq.

El mateix podem dir de l’expresident Felipe González i el GAL. I continua donant lliçons de moralitat i comportament democràtic!

I et demanen confiança i suport… Això fa molt mal a la societat. La desconfiança està justificada encara que no ens agradi. Què hi podem fer? La meva resposta sempre és la de donar exemple i ser crític. Fer-los avergonyir del seu comportament, encara que tenen tanta barra que els entra per una orella i surt per l’altra!

No els passarà res i haurem d’anar suportant els seus discursos. No tots són iguals i hem de ser capaços de diferenciar-los. No els podem posar a tots al mateix sac, sinó ningú no s’oferirà de manera altruista per tirar endavant la vila, el país, el món, i necessitem bons líders per treure'ns de l'atzucac.

Relleu a Bulgària

La Unió Europea se les prometia molt felices amb l'espectacular derrota electoral de Viktor Orbán a Hongria, i ahir diumenge va veure com un amic de Putin guanyava les eleccions a Bulgària. Plega un i n'entra un altre. No és clar que el substitut d'Orbán al capdavant del govern hongarès posi les coses fàcils a la Unió, però el que sí que es veu avui és que, si més no, hi haurà un relleu en la figura del president electe búlgar.

Ho he dit moltes vegades, i no em cansaré de repetir-ho, que Europa, si vol avançar econòmicament i socialment, ha de reformar-se. Ha de canviar la manera d'actuar. Ha de ser més transparent i que la ciutadania europea tingui una incidència més directa en les institucions. I ha de canviar el sistema de prendre les decisions. No pot ser que un país pugui bloquejar la Unió, com ha estat fent fins ara Hongria, i que pot tenir el relleu de Bulgària.

Rumen Radev, exmilitar i declarat admirador d'Orbán, ja ha manifestat que és contrari a l'euro, però sobretot que està en contra de l'ajuda militar a Ucraïna. És amic de Putin i suposo que farà el possible perquè aquest li pagui les gràcies. Amb la desaparició d'Orbán agafarà protagonisme i qui sap si serà capaç de reflotar el país més pobre de la Unió.

A la darrera conversa d'ahir, dins dels actes del festival literari Les Set*Ciències, a càrrec d'en Ferran Mascarell i l'Enric Sierra, i que tractava de les ciutats, es va parlar molt de política, mirant força el melic. Avui hem de mirar a Europa, si volem ser forts i anar units contra totes les disbauxes que passen pel món, i intentar tenir les idees clares i saber-les defensar. 

Ja sé quin llibre vull per Sant Jordi!

Avui he assistit a la conversa entre en Màrius Serra i la Marta Pérez, a la sala Josep Maria Arnau del Centre Cultural Calisay, dins dels actes de "Les Set*Ciències" d'aquest cap de setmana. Ha estat molt interessant, tant per les intervencions d'en Màrius com les de la Marta. Podem estar orgullosos els arenyencs de tenir una conciutadana com la Marta.

Doncs, ja sé quin llibre em compraré per Sant Jordi. No serà la novel·la "El joc del silenci" d'en Gil Pratsobrerroca, el meu nebot, que ja el tinc i que, si no l'heu llegit, us el recomano, sinó el llibre "Peti qui peti!" de la Marta Pérez, un llibre d'expressions, dites i refranys que segur que ens sorprendrà.

A mi m'agrada conèixer i utilitzar refranys i dites, i els que em seguiu sabeu que de tant en tant n'incorporo als meus escrits. Probablement no ho faig prou perquè tampoc en conec tantes, i penso que el llibre de la Marta me n'ensenyarà moltes i, una cosa que encara és més interessant, a saber el motiu de les frases. Gairebé tothom coneix el seu significat, però no és tan habitual que coneguem l'origen. El perquè s'expressa d'aquella manera.

Avui, per exemple, he sabut d'on va sortir la frase fer catúfols, referida a persones grans que gairebé no les entens. Els catúfols són aquells recipients que transporten l'aigua d'un lloc a l'altre en una sínia. Quin goig poder assistir a xerrades com les d'aquests dies. També ho podem trobar a les xarxes. A Internet. Però no podem quedar-nos en la mediocritat o poca-soltades que s'acostumen a llegir i escoltar. Hem de saber fer la tria.

Arenys de Mar ha tingut la sort de comptar amb unes persones que es dediquen professionalment a l'escriptura, i que tenim el goig de poder llegir i escoltar. Cal felicitar el govern municipal la iniciativa i encert de la trobada, i animar a més gent a participar-hi. A la vida hem d'estar sempre a punt per aprendre, i la millor manera és escoltant els altres. Gràcies. 

En defensa de la participació

Darrerament, Arenys de Mar ha estat notícia no pas per fets luctuosos, sortosament, sinó per la iniciativa d’una vilatana, l’Ana León, que ha comptat amb la participació i mobilització de molts vilatans i ciutadans d’altres poblacions veïnes. El motiu, reclamar a la Generalitat la creació d’una línia de transport públic per arribar a l’hospital de referència de la mostra comarca a can Ruti, a Badalona.

Vivim en una democràcia representativa i algú no entén que la ciutadania pugui actuar més enllà d’escollir els seus representants polítics cada quatre anys, i es mobilitzi per unes causes justes, en aquest cas, per aconseguir un servei essencial.

Estem més acostumats a sentir criticar l’administració pública per les seves mancances que no pas arremangar-nos per fer veure les nostres necessitats, la nostra voluntat. Accions com la de l’Ana León, n’hem vist alguna altra, però escassegen. Existeix la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) però a casa nostra no ha tingut gaire èxit. Em ve al cap la iniciativa per aconseguir una llei electoral pròpia que els nostres representants polítics han estat incapaços de consensuar, i que va acabar en no res.

Si potenciéssim la mobilització tranquil·la i la participació col·lectiva per millorar la societat, potser deixaríem una mica de banda la pràctica massa habitual i fàcil d’utilitzar les xarxes socials per increpar i insultar, que no serveix per a res més que per crear un ambient desagradable i fins i tot violent.

Cal felicitar l’Ana León i totes les persones que li han fet costat i esperar que la Generalitat doni una resposta positiva a aquesta demanda tan reclamada i necessària. En uns moments que la xarxa ferroviària està tan deteriorada, encara pren més força la necessitat de comptar amb un transport públic alternatiu, i en el cas de l'hospital de can Ruti, per la seva situació geogràfica, queda molt més justificat.

Preparats per al que faci falta

Avui és d'aquells dies que arriba el capaltard i t'adones que no t'has assabentat de res. Què ha passat pel món? A més, et sents una mica frustrat perquè allò que volies aconseguir no ha estat possible. T'has estat barallant amb l'ordinador per poder confeccionar aquell document que t'ha de servir per a la teva feina, i... com és possible que sigui tan complicat? 

Potser no és complicat, i el problema és que a mi em costa de trobar la manera de resoldre-ho. Qui m'hi pot ajudar? A qui puc trucar perquè em digui si allò que vull fer és possible i de quina manera hi puc arribar?

Llavors és quan penso que hi ha moltes persones que tenen dificultats en coses bàsiques. El meu cas sempre pots dir que no és urgent i, fins i tot, en pots prescindir, encara que t'agradaria aconseguir-ho per tenir les coses més ben plantejades. Aquelles persones, però, que els problemes són de salut, d'habitatge, o d'arribar a finals de mes i haver pogut alimentar tota la família, segur que no poden aclucar els ulls, o pensar que demà o un altre dia potser estaran més inspirats. El problema el tenen a sobre i l'han de resoldre o trobar qui els ajudi.

Aquest cap de setmana Arenys de Mar bullirà d'activitats i, com ja va sent habitual, hi ha duplicitat d'actes que t'obliguen a triar i, per tant, deixar d'assistir a algun lloc que promet ser molt interessant. Aquest cap de setmana a Arenys se celebra la primera edició de "Les Set*Ciències", hereva de l'"Arenys vila del llibre" dels dos darrers anys.

Vindran a Arenys escriptors i escriptores de renom, i això és tot un luxe, i també els autòctons tindran el seu protagonisme. Segur que tindrem visitants, que s'han assabentat dels actes programats. Tots ells seran benvinguts. A veure si tenim els carrers ben endreçats i poden marxar de la vila, convençuts que juguem a primera divisió.

Fem bé les coses!

Cal que ens concentrem bé en la feina, tant si es tracta de feina professional com d'activitats de lleure. El mateix si ens referim a tasques de l'administració pública com si és dins del món privat. Parlo sovint d'excel·lir. És, al meu entendre el que hauríem d'intentar aconseguir, però en tot cas, fem bé la feina, i no permetem que el desinterès, la manca d'atenció provoqui fets irreversibles.

La reflexió d'avui m'ha sorgit arran de la notícia del suïcidi d'un assassí confés, dins de la seva cel·la. Segons es comenta, es tracta del quart suïcidi en presons catalanes aquest any. Es podia haver evitat? La mateixa informació diu que a l'intern no se li havia activat el protocol de prevenció de suïcidis perquè no s'havien detectat indicadors que en justifiquessin aquesta activació.

Avui, a la tertúlia de la ràdio, comentàvem les disfuncions entre Adif i Renfe, i algun dels tertulians deia que probablement la separació de funcions i responsabilitats entre les dues empreses era la causa de l'augment dels conflictes i problemes de Rodalies. No sé què hi ha de cert, però en tot cas hi ha coses a millorar, i la més urgent és la comunicació i informació als usuaris.

Els responsables d'Adif o Renfe poden excusar-se en la manca d'inversió històrica a l'hora d'explicar les causes de tantes anomalies a la xarxa, però el que no té justificació possible és el silenci i falta de comunicació als usuaris davant de qualsevol aturada o disfunció. La comunicació és vital i la seva absència és el que provoca més desconfiança a la gent. Pots enfadar-te molt si et trobes que dia rere dia el tren no funciona correctament, però és exasperant que no se t'informi al moment de tot el que està passant, de la previsió de retorn a la normalitat, i de les alternatives que se t'ofereixen per poder arribar a la teva destinació.

Cal fer bé les coses, sobretot si al darrere hi ha unes persones que depenen de la teva actuació. Exigir responsabilitats quan faci falta, i practicar el deure d'informar en tot moment de quina és la situació.

El dret a la llibertat

Avui he llegit una notícia al diari ARA que estic segur revolucionarà les xarxes socials, per la por que pot generar. Es tracta de l'alerta que el centre penitenciari de Ponent fa a la Fiscalia de Lleida de l'alliberament, aquest dijous, d'un home condemnat per dues morts i diversos atracaments. El pres ha complert la condemna i sortirà en llibertat.

El fet no seria notícia si no fos que les persones que l'han tractat hi veuen un "risc significatiu de noves actuacions delictives". El pres no ha volgut seguir cap mena de tractament i després de cinc mesos de llibertat va tornar a ser ingressat a la presó per un atracament. 

Se'ns diu que els delictes han disminuït, però no la sensació d'inseguretat de la població. És per això que saber que una persona amb tots els seus antecedents delictius i criminals, pugui tornar a la societat en plena llibertat, provoca certa angoixa. El dret a la llibertat no es pot negar a ningú, i si una persona ha complert la pena, té tot el dret a gaudir-ne. 

Després ve la dita que val més prevenir que curar, i això entra en contradicció en la presumpció d'innocència i pensar que la persona s'ha penedit dels seus actes i que no necessàriament hagi de tornar a delinquir. De totes maneres, si els seus cuidadors durant els anys de captiveri consideren que hi ha indicis que hi torni, això s'hauria de tenir molt en compte.

La notícia ja parla que des de l'any 2010 la llei preveu la llibertat vigilada en cas de delictes greus, però aquesta llei no és retroactiva, sinó que es té en compte en sentències posteriors. Cal pensar que alguna cosa s'haurà de fer, que no contradigui el seu dret a la llibertat, però que pugui minorar les possibilitats de reincidir i provocar noves víctimes.

Tal com deia al començament, segur que més d'un no hi estarà d'acord. Els drets i deures s'han de respectar i analitzar a fons, i et trobes en situacions que es fa molt difícil opinar i donar la raó. Esperem i desitgem que la persona en qüestió s'hagi redimit i no provoqui més morts ni atracaments.

Tot per l'audiència!

No em cansaré mai de dir que no tot s'hi val a l'hora de parlar en públic i manifestar les nostres idees, malgrat que cada vegada ens trobem amb més exemples d'actituds estúpides o fins i tot ofensives que no tenen cap més intenció que fer-se notar per interessos econòmics, polítics o socials. És evident que tenint exemples com el de Trump, pots entendre que hi hagi persones que es passin de la ratlla. Ho entens, però no queda justificat.

Aquesta setmana l'escriptor Eduardo Mendoza va fer uns comentaris referits a Sant Jordi i la diada del llibre que han tingut ressò, no pas per la qualitat o enginy d'aquests, sinó per l'absurditat o falta de respecte que han significat. Uns comentaris que no tenen cap sentit, i que només hi ser veure la voluntat de crear polèmica, sortir als diaris i vendre algun llibre més.

El primer que penses és això, perquè se't fa més difícil creure que l'home s'hagi trastocat. Dir que Sant Jordi fa nosa el dia 23 d'abril, afirmant, a més, que era un maltractador d'animals i que ni tan sols sabia llegir, és una bajanada que no se sustenta en res i només provoca rebuig i malestar. 

Haig de dir que, sense ser-ne un fidel lector, sempre havia mirat amb bons ulls l'escriptor. Vull pensar que va tenir un mal moment i que no per això haurem de canviar la manera de veure'l i apreciar. No vull creure, per un seu bé, que pateix algun problema mental, la qual cosa m'entristiria, sinó que es tracta d'un lapsus perdonable. Li desitjo molts anys de vida i de treball literari. Segur que pot aportar idees molt més interessants que les quatre frases que va deixar anar aquest dia.