Torno a parlar de sensibilitat

Fa uns dies, en un dels meus escrits d'aquest blog, parlava de la manca de sensibilitat de les administracions supramunicipals, i esmentava la impotència de l'administració local, la més propera a la ciutadania i la més mal finançada. Ho parlava pensant en el sensellarisme i en els problemes de salut mental, que precisament aquest cap de setmana el diari ARA se n'ha fet ressò.

Escoltant el programa El Dominical, aquest matí a Ràdio Arenys, hem pogut sentir els problemes d'una usuària del bus que va a l'hospital de Mataró, que hauria de ser adaptat per a les persones amb mobilitat reduïda, i que no va poder-hi accedir. La Generalitat ha de vetllar perquè el bus interurbà, i sobretot aquelles línies que tenen com a destinació un hospital, siguin adaptats. És en això on es demostra la sensibilitat del nostre govern i les nostres institucions, i el cas que fan a les nostres reivindicacions.

Quan parlo de la impotència dels ajuntaments penso en la disponibilitat de recursos, però també en la delegació de competències. Hi ha molts temes amb què s'han d'enfrontar els ajuntaments que, a part de no tenir els diners necessaris, tampoc els poden abordar perquè no són de la seva competència, però els problemes són allà i les administracions supramunicipals no hi són, o bé van massa lents per resoldre-ho.

Els tràmits que han de seguir els vilatans per aconseguir el reconeixement del grau de dependència o de discapacitat, no compten amb la garantia que tothom ho pugui fer sense necessitar l'ajuda d'altres persones, que no sempre tenen a mà. Obligar a desplaçar-se a fora del municipi o fer la tramitació via telemàtica va contra la llei de la finestreta única, que obliga totes les administracions públiques a intercanviar documentació, sigui quina sigui la destinació final, i recorda que no es pot obligar la persona física a relacionar-se telemàticament.

Fes cas omís d'aquestes normes protectores de la ciutadania és, a més d'una il·legalitat, un menyspreu i una manca de sensibilitat vers les persones, sobretot les més vulnerables. No em cansaré de dir-ho ni de lluitar.

Els problemes de l'habitatge que tenim tan presents

El tema de l'habitatge és important, i per això no hi ha dia que els mitjans de comunicació i les xarxes socials no es facin ressò d'algun tema relacionat, sobretot per casos de desnonaments desafortunats, amb víctimes del sistema que es troben desemparades. Si rasquem una mica, hi ha altres problemàtiques no pas menys greus. Manca d'habitatge assequible per a persones vulnerables, especulació immobiliària o ocupació d'habitatges de petits propietaris.

Tots coneixem casos d'habitatges ocupats que resulten conflictius per als veïns. A vegades es tracta d'habitatges que són propietat de grans tenidors o grups immobiliaris, però tenim molts casos de petits propietaris que han invertit els seus estalvis en un pis, potser pensant en els seus fills o nets i el tenen ocupat, i la majoria de vegades destrossat.

Tot això per dir que la problemàtica al voltant de l'habitatge és molt complexa. No ho podem simplificar amb opinions sense arguments o fruit de l'escalfament i els nervis. L'Administració té l'obligació de vetllar perquè la ciutadania tingui accés a l'habitatge en unes condicions dignes i assequibles i, malauradament l'Administració s'ha adormit i ens trobem amb un dèficit de l'habitatge espantós.

És necessària la planificació constructiva de nous habitatges, i també la recuperació de molts pisos tancats i buits, però això requereix un temps que no sempre disposem, i per tant cal trobar, de manera paral·lela, com resoldre aquest dèficit, sobretot pensant en les persones més vulnerables i que es troben sense saber on anar a parar.

Hem d'exigir als nostres governants que legislin en temes d'habitatge pensant en tothom, però que ho facin bé. Ens han escarmentat amb lleis mal redactades que s'han hagut de modificar o deixar sense efectes pocs dies després de la seva aprovació. Cal pensar bé com s'ha de resoldre la situació actual, pensant en el futur, però també en el present. Tots hi hem de col·laborar, però els nostres polítics han de consensuar mesures que tinguin un llarg recorregut i un resultat eficient que ens encamini a la solució final.

Hem de parlar

De manera humil, coneixent l'abast del meu blog, de tant en tant comento temes que em preocupen per la desinformació que hi ha, o millor dit, per la falsedat de molts arguments i exposicions. La facilitat que tenim d'escriure i expressar tot allò que ens passa pel cap, fa que, a vegades, expressem erròniament conceptes i fets que potser ens sembla que van d'aquella manera, però no ho encertem. Deixo de banda la manipulació intencionada, que això ja és un altre capítol.

Ens agrada guiar-nos pel sentit comú i la lògica, però ens sembla que allò que pensem i en què creiem és el comú dels sentits i la raó certa, sense arribar a pensar que potser no és cert. Ens deixem portar efusivament defensant posicions que ens agradarien que fossin d'aquella manera. Quina culpa en tenim?

La nostra vida laboral, professional i també familiar, va acumulant experiència que en la majoria dels casos ens serveix de raonament per plantejar sortides, respostes i opinions, però cal estar alerta no sigui que estiguem una mica contaminats. D'aquí la importància que els entesos en la matèria s'hagin de comprometre a fer una mica de pedagogia, i no quedar-se muts quan escolten o llegeixen segons quins disbarats. La resposta més usual és: quina mandra!, per què m'hi haig d'embolicar.

És important que quan opinem en públic tinguem la certesa que allò que diem és realment cert i ens abstinguem de dir tot allò que no hem contrastat o afinat prou. No podem anar sentenciant si no en tenim la certesa, i hem d'evitar reproduir i escampar opinions dels altres quan no ens hem aturat a valorar-ne el contingut i tenir el convenciment que allò que diuen i escriuen és cert.

I si no podem opinar lliurement d'allò que no sabem, encara menys criticar i insultar els que fan allò que tu, sense coneixement, creus que fan malament. Una mica d'humilitat, si us plau, i menys ganes de protagonisme. Tots tenim les nostres coses, els nostres coneixements. No pretenguem saber de tot i pensar que són els altres els que van errats. Permeteu-me que no us digui amb qui estic pensant mentre escric aquest pensament. Qui sigui frare, que prengui candela! 

Més robatoris de coure

El robatori de cable de coure és un fet que es repeteix de manera continuada al nostre país. La primera conseqüència és l'afectació als usuaris de Rodalies. Un entrebanc més per al bon funcionament del servei que fa temps que reivindiquem. Hem d'exigir responsabilitats a les empreses, i subsidiàriament al govern, quan la culpa és de mala gestió o manca d'inversió, però en aquest cas...

Els robatoris de cable o els atropellaments no els podem vincular amb la gestió, però ens hauríem de preguntar si realment tenim prou protegit el recorregut de Rodalies, sigui per evitar robatoris, o bé l'accés de persones fora dels passos autoritzats. Desconec si s'hi està treballant, si es té consciència de la necessitat d'aquesta protecció i si hi ha cap previsió de quan podrem tenir un sistema de protecció que com a mínim redueixi el nombre de robatoris, i encara amb més motiu els atropellaments.

Els lladres, una vegada s'han apropiat del coure el porten a vendre i la pregunta que ens fem és si els compradors de coure estan controlats. Hem de suposar que qui compra als lladres és plenament conscient de la procedència, per la qual cosa n'és també responsable. Es ven al país? Es ven a l'estranger? 

En general, tenim un problema no només d'incivisme, que també, sinó de vandalisme i delinqüència que no es resol fàcilment i que afecta la convivència del país. Robatoris, atracaments, apunyalaments i estrebades són constants, i encara que se'ns digui que el nombre de delictes ha disminuït, la sensació de la gent no és aquesta, i els diaris en van plens. 

L'Administració té l'obligació de posar ordre on no n'hi ha, i nosaltres de col·laborar-hi. Sabem que els delinqüents, els lladres, els criminals, són uns pocs, però fan molt de soroll i creen alarma social. No podem permetre que uns pocs alterin i condicionin la vida de la majoria, i en això cal insistir-hi i exigir mà dura contra qui perjudica la convivència.

Per què estem sense llum?

Aquesta nit, a les 4 h 53' ha saltat el corrent elèctric i 13 minuts més tard n'hem tornat a tenir. A les 18 h 13' hem tornat a quedar sense llum, i també hem trigat 13 minuts a recuperar-la. Estava previst? No. Algú ens dirà el motiu? No. Cal preguntar-ho? No val la pena, ja que tampoc no ens ho diran. A més, on ho hem de demanar? Al Xatbot de la companyia elèctrica? A una adreça de correu que no acabarem de trobar per enlloc?

Defenso el procediment de presentar queixes per escrit. De presentar instàncies a l'administració pública. A requerir explicacions sobre el mal funcionament dels serveis públics, gestionats per un organisme públic o una empresa privada o semipública. No ens podem limitar a queixar-nos a les xarxes socials i esperar que les coses es resolguin. Després de la meva defensa em pregunto si serveix d'alguna cosa. Voldria pensar que sí.

Ens queixem de com funciona el nostre Ajuntament, la Generalitat o el govern de l'Estat. Els acusem de tot i més. Per què no ens queixem de l'empresa que ens subministra l'electricitat, o el gas, o l'aigua, quan no ens ofereixen un bon servei? Potser voldríem fer-ho, però no sabem ni per on començar. Necessitem que algú ens hi ajudi i hem de trobar la manera que això sigui possible, sobretot pensant en les persones que tenen menys facilitat per espavilar-se.

La llum, el gas, l'aigua, el transport públic, són serveis essencials. Són serveis bàsics que s'han de garantir i de la millor manera possible. Són serveis responsabilitat de l'administració pública, que no els gestiona directament, però que és al darrere, per garantir que funcionin correctament. I s'han de donar explicacions.

De la mateixa manera que s'ha d'obligar als responsables de Rodalies d'informar de totes les anomalies que ens afecten, també aquestes empreses subministradores ens han de donar compte i explicacions de tot allò que no funciona. Potser hi haurà motius suficients que ho justifiquin, però ens els han de dir. No ens poden deixar a l'estacada, com si no existíssim, com si no patíssim les conseqüències.

Hem de filar més prim!

Hi ha fets que no haurien de quedar sense resposta. Vivim un temps en què tothom s'expressa amb molta facilitat, alguns insultant i calumniant qui no li agrada com pensa i actua, sense cap mena de prova que ho avali, i no passa res. Considero que això hauria de ser perseguit i castigat. No pot ser tan fàcil posar etiquetes i atacar els altres, sense cap mena de prova, simplement perquè no ens agraden, i no passi absolutament res. El mal ja està fet.

Això abans ho veies als diaris i a vegades, no sempre, se'ls obligava a rectificar. No ho feien amb la mateixa lletra que ho havien escrit, però en algun racó o altre ho podies trobar. Ara, que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials, et fas un tip de veure insults i calúmnies que ningú verifica i que la víctima ha d'aguantar passivament. 

El tema és que si hi ha corrupció o una actuació denunciable, que es denunciï, però que es faci per la via que toca, amb proves i documents que ho avalin. No pot ser que difamis sense coneixement ni arguments. No podem reenviar alegrament acusacions sense haver-ho contrastat. Crec que no s'han de penjar acusacions, encara que tinguis proves, però si no en tens, no hi ha res que et legitimi.

Començo a estar cansat de tota aquesta disbauxa. Ens posem les mans al cap quan veiem comparèixer en sessió plenària personatges com el senyor Mazón, però no ens esglaiem quan llegim acusacions gratuïtes contra altres persones, sense que tinguin cap mena de consideració ni prova que els pugui moure a denunciar-ho.

Acusem de corruptes els polítics, que n'hi ha, però no tenim cap mena d'escrúpol a l'hora d'actuar d'amagat amb nocturnitat i traïdoria. Perquè n'hi ha molts que actuen de manera anònima. Això encara és més greu. Potser seria hora que es regulés l'ús de les xarxes, no pas per escatimar la llibertat d'expressió, sinó per treure'ns de sobre a totes aquestes persones tòxiques que embruten la societat. No anem bé!

Com més serem, més riurem!

Aquest refrany català que ve a dir-nos que com més gent hi assisteixi millor anirà, em serveix per parlar de la participació i de la necessitat que l'entenguem, la posem en pràctica i no ens cansem de reivindicar-la. Permeteu-me que em repeteixi dient que les persones, més que participatives, som reactives. Perquè reaccionar davant d'un fet, sobretot si és per criticar-ho, és molt més fàcil que no pas arremangar-se i participar en una actuació. I així anem.

No parlaré de la votació que aquests dies, a la nostra vila, ha tingut lloc en un vial, on es demanava l'opinió dels seus residents sobre la mobilitat provisional fins que no es facin les obres definitives. La participació no ha estat gaire exitosa, però ja hi haurà qui en farà la valoració, coneixent-ne tots els detalls.

Quan avui parlo de participar penso en la notícia que apareixia al diari de la convocatòria de diferents estaments, professionals i polítics, per aconseguir redefinir l'educació del nostre país, que arrossega molts problemes des de fa molt temps. Com és sabut, cada vegada que hi ha un nou govern es plantegen canvis en l'ensenyament, amb la dissort que no acabem de fer-ho prou bé. De qui és la culpa?

Sempre he pensat que aquests temes tan globals i de futur necessiten el màxim consens polític, ideològic i professional. Definir com volem que funcioni l'ensenyament al nostre país no pot ser cosa només del govern de torn, amb els funcionaris del departament. Cal consens de totes les parts, perquè davant d'un canvi polític no es torni a començar de nou. També cal l'opinió professional i d'expertesa, per analitzar el passat, el present i les possibilitats de futur.

No sé com anirà aquest nou Consell d'Educació que s'ha creat, però d'entrada és positiu si contempla tots els agents implicats, des de professionals, polítics, teòrics i famílies. Tots hi han de dir la seva, per poder arribar al màxim consens. L'èxit no està mai assegurat, però s'ha d'aconseguir la participació de tothom, i les ganes d'arribar a conclusions clares i consensuades. Hi ha molta feina a fer i no la podem deixar més a l'estacada. Anem tard!

Cal anar a votar?

Llegeixes que a Rússia hi ha convocades unes eleccions i se t'escapa el riure per sota el nas. A Rússia, eleccions? Esclar. És un país demòcrata i la seva gent pot elegir el president i tots els seus governants!

Ha arribat un punt que ja no et fies de res ni ningú. Sempre havíem dit que les urnes parlaven i que era el moment d'escollir els nostres governants, que els legitimàvem perquè dirigissin el nostre país, les nostres institucions. Alguns no s'ho acabaven de creure, però d'altres insistíem que calia votar perquè llavors no et podies queixar de res. Ara...

Quan veus com van les coses arreu, et planteges si no estaves equivocat, o potser tenies raó, però tot ha canviat tant que ara ja no penses el mateix. Et fixes en països com Rússia, però n'hi ha més, que convoquen la seva gent a votar i veus qui es presenta, o millor dit, a qui deixen presentar i a qui no, i et preguntes si cal seguir el joc. Probablement, molts d'ells no votarien per convicció, però no els queda cap altre remei.

Avui, però, no tenim el recurs de pensar que a l'altra banda, a Occident, les coses són diferents i que aquí sí que funcionem democràticament, perquè ja no és el que era. O si no que els ho demanin als ciutadans nord-americans amb el president que han escollit. 

I a casa nostra? Nosaltres hem experimentat un canvi significatiu. Allò que ens havien ensenyat de la separació de poders, com a base i garantia del sistema democràtic, se n'ha anat en orris. Tenim un Poder judicial ideològicament marcat, que no acata les decisions dels poders executiu i legislatiu. Com que no els agraden les lleis que el Congrés de Diputats, que són els que hem votat, aproven, decideixen que allò no va amb ells. És que haurem de votar els jutges?

Arriba un moment que ja no et creus res i t'adones que el camí emprès trontolla i està ple d'obstacles. Que hi ha algú que mou els fils i que, al final, tindran raó aquells que diuen que no cal anar a votar. Jo em resisteixo, però m'ho posen molt difícil.

La impotència dels ajuntaments

Encara que n'he parlat moltes vegades en aquest blog considero que és important incidir en un tema preocupant que posa l'administració local, la més propera a la ciutadania, en un atzucac. Si hi afegim la manca de sensibilitat de les administracions supramunicipals, que també ho he comentat, el caos és absolut. Els ajuntaments estan infrafinançats!

Ahir llegíem que el govern de la Generalitat ha promès augmentar fins a trenta milions el pressupost per lliurar als ajuntaments per fer front al sensellarisme, que ja no és un problema de les grans ciutats, sinó que arriba també a poblacions més petites, amb pocs recursos per trobar solucions.

Cada vegada és més freqüent trobar persones dormint al ras als nostres carrers i places. Les casuístiques són diferents, però el fet és el mateix. Unes persones que no tenen on raure i que viuen en la misèria, i la indefensió absoluta. No tenim llars per ubicar-les, encara que ens puguin dir que a algunes els agrada dormir al carrer. Tampoc tenim resolt el problema de la salut mental, que és present en molts d'aquests casos.

Ahir comentava que un dels fronts oberts que té el govern català és la salut, amb una vaga anunciada de metges per al mes d'octubre. L'atenció sanitària ha de millorar, i el tracte que reben els metges, també, però hi ha el tema de la salut mental que el govern ni en parla. Sí que he vist que la síndica de greuges de Catalunya en fa esment. El cas és preocupant.

Tenim problemes de convivència per mil raons, i alguns provenen de la manca d'assistència a persones amb la salut mental deteriorada. No reben el tractament adequat, ni tenim les residències necessàries per al seu tractament. Els serveis socials dels nostres pobles estan desbordats, però el pitjor de tot és que no tenen capacitat ni recursos per abordar el tema. Estem parlant de salut mental i no assistència social, que d'això en podem parlar llargament.

El curs comença calent

Hem tornat de vacances i els problemes d'abans no han desaparegut, sinó que es mantenen vius i fan que el curs, que acaba de començar, es presenti calent i conflictiu. El govern de la Generalitat té molts fronts oberts. Masses! Si acomiadàvem el curs escolar amb unes vagues de mestres, el primer dia d'escola es va reproduir. Ara tenim els bombers que insisteixen que no se'ls escolta ni considera i per al mes d'octubre tornaran els metges.

Què està passant? Què fem malament? Segurament arrosseguem problemes des de fa massa temps, que no han estat abordats de la millor manera i quan les coses s'acumulen apareixen les explosions. Durant molt temps ens hem felicitat pel nostre sistema sanitari, també l'educatiu, però ens adonem que potser no havíem gratat prou.

Els resultats de les proves d'ensenyament ens demostren que el sistema no acaba de funcionar. Si em permeteu, us diré que aquí en som tots una mica culpables. Els pares i mares, perquè consenten massa els seus fills. Els mateixos fills que es pensen que això d'anar a l'escola és per passar-s'ho bé, i els mestres han perdut autoritat i el sistema no els ajuda. La cultura de l'esforç ha desaparegut i la por a frustrar els alumnes fa que tots passin de curs sense assolir els nivells mínims. La vida no els ho perdonarà!

A la sanitat, les llistes d'espera són infumables i viure fora de la gran ciutat és un problema de desatenció cada vegada més preocupant. Els centres d'atenció primària no han millorat en serveis, tot i que puguem felicitar la dedicació i empatia dels professionals que ens atenen. La població envelleix i això no es veu correspost amb les mesures adequades per afrontar-ho.

I els bombers treballen amb un esclop i una espardenya. Hem jugat massa temps amb el voluntariat, sense considerar-los prou, tant pel que fa a recursos com d'atenció. Després volem que apaguin focs, però la primera d'encendre'ls és l'Administració.

Comencem un nou curs i caldran moltes hores d'atenció i treball per poder ordenar aquesta disbauxa, que no ens hauria de sorprendre perquè ve de lluny.