A punt d'una catàstrofe

L'episodi d'aquesta setmana en què un copilot d'avió va intentar estavellar l'avió que volava en destinació a Tel-Aviv, atacant, sembla ser amb una destral, el capità, ens ha fet recordar l'accident de fa onze anys, del vol 9525 de la companyia Germanwings, on varen morir cent cinquanta persones. En aquella ocasió el copilot va aconseguir el seu objectiu, aprofitant que el seu capità havia sortit de la cabina i es va quedar sol.

Sortosament, per a tots els passatgers del vol de dimecres, l'aventura va acabar bé, i el capità va poder obrir la cabina i uns pilots que viatjaven com a passatgers van reduir l'agressor i fer aterrar l'avió. L'espant devia ser majúscul i segur que ho recordaran tota la vida.

Davant d'aquests casos sempre em pregunto si no s'hauria d'evitar que la cabina dels tripulants quedi bloquejada per dins. Entenc que és una mesura per evitar que qualsevol persona hi pugui accedir i provocar un accident, però els dos fets esmentats fan pensar que el bloqueig intern tampoc no evita tràgics esdeveniments.

Desconec si a partir d'aquests casos s'ha estudiat la manera de facilitar l'accés amb les degudes precaucions. Potser ni ens ho han de dir, per evitar que alguna malèfica persona ho utilitzés per entrar-hi, però en tot cas seria bo saber que han trobat la manera d'evitar escenes com aquestes, pel risc que els passatgers i personal de servei puguin perdre la vida per culpa d'un criminal embogit.

Recordo que, tot i no tenir cap conegut ni familiar implicat en l'accident del març de 2015, em va afectar i, per això, penso en tot el que s'han estalviat els familiars dels passatgers que, després de tot, varen poder arribar a casa. Són episodis de la vida que ens fan pensar i reflexionar, i tant de bo que aprenguem la lliçó i trobem maneres d'evitar-los.

Hi haurà eleccions aviat?

Crec que des de l'endemà de les darreres eleccions generals, els partits de dreta i extrema dreta estan demanant eleccions anticipades. Des del primer dia varen rebutjar els resultats i es consideren legítims guanyadors amb dret a governar, ignorant l'aritmètica parlamentària que beneficia qui més empatia i poder d'atracció de socis té. 

Aquesta insistència exigint eleccions anticipades ha guanyat força a mesura que se succeïen diferents episodis mal resolts, la majoria de les vegades per culpa de la manca de planificació. El darrer cas és el fracàs dels dos decrets sobre habitatge rebutjats avui al Congrés de Diputats. Si s'haguessin fet bé les coses no hauríem arribat a la situació actual, que és desesperant per a moltes persones. I no és culpa només de l'actual govern, sinó que la comparteixen tots els governs que se n'han anat alternant durant aquests cinquanta anys de democràcia.

I avui ressona amb força la pregunta: Hi haurà eleccions anticipades? I la resposta de què depèn? De les expectatives dels resultats a aconseguir? De la incapacitat de posar en marxa polítiques clares dels diferents àmbits, també d'habitatge? Crec, sincerament, que la decisió o no d'anticipar les eleccions hauria de basar-se en les possibilitats de dirigir el país. Si no hi ha el suport necessari per aplicar les polítiques que un govern voldria impulsar, probablement la millor decisió és anticipar les eleccions. De què tenim por?

La por que s'ha posat sobre la taula i que talla la respiració és l'alternativa prevista de govern estatal. Quan t'han ensenyat les urpes no hi confies i en això molts hi estaríem d'acord, però les urnes reben els vots de la ciutadania i aquesta és la que té la darrera paraula. Enganyats? Potser sí, però al final de tot és la voluntat popular la que determina qui es vol per president del govern. La darrera vegada va guanyar el PP, però no prou per a prendre el poder. Ara la cosa sembla que pinta diferent. Què passarà? Només el president ho pot decidir i veurem per on es decanta.

La improvisació no és bona cosa

Són moltes les ocasions en què m'heu sentit a parlar, o seria millor dir, llegit, amb relació a la planificació. Continuo pensant que en aquest país no es planifica prou, i no es fa del tot bé. Hi ha coses que no es poden resoldre avui per a demà, sinó que s'han d'anar treballant amb vista al futur. Decisions a prendre que no afectaran el present, sinó que donaran els seus fruits al cap d'uns anys. En el tema de l'habitatge, que aquests dies és a primera pàgina dels diaris, s'ha vist ben clar que la planificació no ha existit, i per això l'escassetat d'habitatge públic. I això no és culpa dels privats, sinó de l'Estat.

La planificació ha de ser a tots els camps. Hem de saber veure què necessitarem demà i, per tant, què cal fer perquè les necessitats futures es puguin satisfer de manera efectiva, sense crear crisi innecessària. És important en habitatge, i també en transport públic, o en educació i salut, i podríem continuar.

La responsabilitat dels governants és preveure què pot passar i què podem necessitar. Si només es dediquen a trobar solucions als problemes que es presenten és quan es fan lleis inoperants, que comporten moltes negociacions i enfrontaments, i que al final no acaben de resoldre els problemes reals del moment. Per què? Perquè tot allò era previsible i s'havia d'haver planificat el camí a seguir.

Demà podrem parlar del resultat de les votacions al Congrés de Diputats dels dos decrets d'habitatge que ha intentat consensuar el govern, però com a mínim un d'ells caurà. En parlarem i podrem explicar per què han fracassat, si no tiren endavant, o de les possibles conseqüències si s'apliquen amb tot el conjunt d'interrogants que s'han creat.

Puc posicionar-me, però això no interessa a ningú. En canvi, sí que insisteixo que tot s'ha de preveure amb temps. Per què no s'ha construït habitatges socials per donar resposta a la demanda actual? Per què s'ha reduït el parc d'habitatge social i protegit que hi havia fa uns anys? Què s'ha fet malament?

Sap greu pensar que en un moment en què les mesures proteccionistes dels més desvalguts podien prevaler dins la política governamental, s'hagi perdut pistonada. Què passarà si arriba un govern menys sensible i amb uns interessos de classe amb prioritat? Planificar bé, encarrilar les polítiques a seguir, per obtenir resultats satisfactoris. Improvisant no s'arriba enlloc.

Cal valorar-ho tot, abans de sentenciar

El tema de l'habitatge és actualitat de manera permanent. Ho és per la importància que té a tots nivells. És bàsic per a les famílies que tenen dificultats de trobar un pis per viure-hi. També ho és per a les famílies que necessiten lloguers assequibles, tenint en compte el baix nivell dels salaris del nostre país i l'augment important del preu del lloguer. I no ens podem oblidar els petits propietaris que han optat per estalviar i invertir en la compra d'habitatges, no sempre en pla especulatiu, sinó que també pensant en la descendència.

Hi ha moltes casuístiques diferents i, per això, redactar una llei general que ho englobi tot no és gens fàcil, i cal que tots en siguem conscients. Ho dic pensant, sobretot, en aquelles persones que fan proclames a la lleugera com si tot fos molt fàcil de resoldre. Si només busques l'interès o benefici d'uns, et trobes que perjudiques els altres. Pretendre tenir la vareta màgica que decideix qui són els bons i qui els dolents, és una bajanada.

Deia al començament que l'habitatge és actualitat sempre i aquests dies amb una raó especial. S'està pressionant al govern que marqui la línia a seguir i que es pugui aprovar al Congrés de Diputats. Sabem com estan els equilibris per aconseguir una majoria parlamentària, amb un grup de formacions que varen donar suport a l'actual govern, però d'ideologia i interessos molt diversos. Aquí hi entra la capacitat del pacte. De saber i poder arribar a acords amb partits polítics que pensen ben diferent.

Tinc por. Ho he dit moltes vegades. Al nostre país es redacten lleis que duren dos dies, perquè no tenen garantia jurídica o estan mal pensades. Lleis que més que afavorir a un col·lectiu es dediquen a anar en contra d'uns altres, i així no es poden fer les lleis.

És important valorar totes les especificitats. Cal tenir en compte totes les casuístiques que confeccionen la totalitat dels col·lectius, propietaris i llogaters. Si no es tenen en compte tots els factors que juguen en aquest sector, el resultat serà un nou fracàs. No és senzill i no podem precipitar-nos. Hi ha errors que es paguen, i tots en coneixem exemples.

Amb paraigües, he anat a la capital

Avui m’he traslladat amb tren fins a Barcelona. Tot i les amenaces de fortes pluges m’he atrevit a fer el viatge i tot ha anat com una seda. De fet, la pluja durant els meus viatges d’anada i tornada ha estat escassa, i el tren ha estat puntual i tranquil. Aquesta circumstància, que hauria de ser la normalitat, no acostuma a ser habitual, i per això ens queixem.

El transport públic hauria de ser una prioritat per al govern de torn, tant per a passatgers com per a mercaderies. Ahir dilluns, que vaig haver d’anar a Sabadell vaig optar pel vehicle privat. Anar d’Arenys de Mar a Sabadell amb transport públic és gairebé impossible, si més no necessites moltes hores i paciència. La carretera farcida de camions. Per què? Perquè el transport de mercaderies per tren pràcticament no existeix. Què han fet les nostres autoritats durant anys? Posar qualsevol excusa i no fer res.

Hem d’insistir en la necessitat que es construeixin noves línies de tren per a passatgers i també mercaderies, millorant el servei i invertint tot el que calgui perquè no quedi obsolet i hàgim de suspendre els trajectes si plou massa o el mar està més esverat del compte.

Hi ha partits polítics a qui no els agrada un Estat fort i amb recursos per donar bon servei a la ciutadania. D’altres aposten per recaptar diners per redistribuir-los. Cal, però que es prioritzi la despesa pública de manera eficient i que al final es puguin veure resultats. De poc ens servirà si ens augmenten els impostos i la inversió no es dirigeix cap a matèries tan essencials com són la salut, l'educació i el transport públic. 

I l'alarma que ens arriba als nostres mòbils avisant-nos del perill d'inundacions i diluvi? No en fem un gra massa? Sempre poden dir que t'han avisat i no els has fet cas. Jo ahir em plantejava si no havia d'anul·lar la reunió d'aquest matí a Barcelona. Era una imprudència anar-hi? Hem viscut molts temporals i gairebé res no ens espanta. Si s'exagera gaire amb les alarmes ens podem trobar com amb en Pere i el Llop, i quan el perill sigui real, ens trobarà amb els pixats al ventre.

Que se n'hi vagi!

No seré jo qui surti a defensar Barcelona. Té prou barcelonins i barcelonines per fer-ho i jo visc molt bé en una vila molt més petita, això sí, amb menys serveis i entreteniments, però al final el que compte és allò que et saps organitzar. Si només esperes que els altres et muntin la vida, probablement t'acabaràs avorrint. 

Avui llegia un titular on es deia que la senyora Mònica Randall es penedia d'haver-se quedat a viure a Barcelona, perquè Madrid és alegre i, en canvi, a Barcelona no hi ha res i és avorrida. I jo em pregunto: No pot intentar traslladar-se a Madrid i gaudir de l'alegria que allà desborda? Què hi fa aquí avorrida? Que se n'hi vagi, no?

M'ha recordat unes declaracions, crec que desafortunades, de l'actor José Corbacho, criticant Catalunya i lloant Madrid. El cas és que després d'aquesta crítica on els catalans quedàvem força malparats, va venir a presentar diferents propostes teatrals, omplint les butaques. Serem carallots! Se'ns pixen a sobre i diem que plou!

Sempre he defensat la crítica, si va acompanyada d'arguments i, a poder ser, de solucions per millorar allò que no ens agrada o que considerem que no funciona prou bé. Aquests dos exemples que he posat no els col·locaria en el llistat de crítiques constructives i intel·ligents. Més aviat pensaria que es tracta de crítiques interessades. Serà que no obtenen tots els èxits que creuen merèixer? La gent acudeix a les seves funcions, i els aplaudeix. Què més volen?

He recuperat una frase del senyor Corbacho: "La ciutat perfecta per a mi seria Barcelona, però amb la gent de Madrid".

Vaig poc al teatre i m'agradaria anar-hi més sovint. Tinc clar, però, que m'ho han de presentar molt bé perquè tingui interès a escoltar les gracietes de qui està tan amargat que ens insulta. Ja s'ho farà. Si allà són més agraïts i simpàtics, i els responen millor, que se n'hi vagi!

Torno a parlar de sensibilitat

Fa uns dies, en un dels meus escrits d'aquest blog, parlava de la manca de sensibilitat de les administracions supramunicipals, i esmentava la impotència de l'administració local, la més propera a la ciutadania i la més mal finançada. Ho parlava pensant en el sensellarisme i en els problemes de salut mental, que precisament aquest cap de setmana el diari ARA se n'ha fet ressò.

Escoltant el programa El Dominical, aquest matí a Ràdio Arenys, hem pogut sentir els problemes d'una usuària del bus que va a l'hospital de Mataró, que hauria de ser adaptat per a les persones amb mobilitat reduïda, i que no va poder-hi accedir. La Generalitat ha de vetllar perquè el bus interurbà, i sobretot aquelles línies que tenen com a destinació un hospital, siguin adaptats. És en això on es demostra la sensibilitat del nostre govern i les nostres institucions, i el cas que fan a les nostres reivindicacions.

Quan parlo de la impotència dels ajuntaments penso en la disponibilitat de recursos, però també en la delegació de competències. Hi ha molts temes amb què s'han d'enfrontar els ajuntaments que, a part de no tenir els diners necessaris, tampoc els poden abordar perquè no són de la seva competència, però els problemes són allà i les administracions supramunicipals no hi són, o bé van massa lents per resoldre-ho.

Els tràmits que han de seguir els vilatans per aconseguir el reconeixement del grau de dependència o de discapacitat, no compten amb la garantia que tothom ho pugui fer sense necessitar l'ajuda d'altres persones, que no sempre tenen a mà. Obligar a desplaçar-se a fora del municipi o fer la tramitació via telemàtica va contra la llei de la finestreta única, que obliga totes les administracions públiques a intercanviar documentació, sigui quina sigui la destinació final, i recorda que no es pot obligar la persona física a relacionar-se telemàticament.

Fes cas omís d'aquestes normes protectores de la ciutadania és, a més d'una il·legalitat, un menyspreu i una manca de sensibilitat vers les persones, sobretot les més vulnerables. No em cansaré de dir-ho ni de lluitar.

Els problemes de l'habitatge que tenim tan presents

El tema de l'habitatge és important, i per això no hi ha dia que els mitjans de comunicació i les xarxes socials no es facin ressò d'algun tema relacionat, sobretot per casos de desnonaments desafortunats, amb víctimes del sistema que es troben desemparades. Si rasquem una mica, hi ha altres problemàtiques no pas menys greus. Manca d'habitatge assequible per a persones vulnerables, especulació immobiliària o ocupació d'habitatges de petits propietaris.

Tots coneixem casos d'habitatges ocupats que resulten conflictius per als veïns. A vegades es tracta d'habitatges que són propietat de grans tenidors o grups immobiliaris, però tenim molts casos de petits propietaris que han invertit els seus estalvis en un pis, potser pensant en els seus fills o nets i el tenen ocupat, i la majoria de vegades destrossat.

Tot això per dir que la problemàtica al voltant de l'habitatge és molt complexa. No ho podem simplificar amb opinions sense arguments o fruit de l'escalfament i els nervis. L'Administració té l'obligació de vetllar perquè la ciutadania tingui accés a l'habitatge en unes condicions dignes i assequibles i, malauradament l'Administració s'ha adormit i ens trobem amb un dèficit de l'habitatge espantós.

És necessària la planificació constructiva de nous habitatges, i també la recuperació de molts pisos tancats i buits, però això requereix un temps que no sempre disposem, i per tant cal trobar, de manera paral·lela, com resoldre aquest dèficit, sobretot pensant en les persones més vulnerables i que es troben sense saber on anar a parar.

Hem d'exigir als nostres governants que legislin en temes d'habitatge pensant en tothom, però que ho facin bé. Ens han escarmentat amb lleis mal redactades que s'han hagut de modificar o deixar sense efectes pocs dies després de la seva aprovació. Cal pensar bé com s'ha de resoldre la situació actual, pensant en el futur, però també en el present. Tots hi hem de col·laborar, però els nostres polítics han de consensuar mesures que tinguin un llarg recorregut i un resultat eficient que ens encamini a la solució final.

Hem de parlar

De manera humil, coneixent l'abast del meu blog, de tant en tant comento temes que em preocupen per la desinformació que hi ha, o millor dit, per la falsedat de molts arguments i exposicions. La facilitat que tenim d'escriure i expressar tot allò que ens passa pel cap, fa que, a vegades, expressem erròniament conceptes i fets que potser ens sembla que van d'aquella manera, però no ho encertem. Deixo de banda la manipulació intencionada, que això ja és un altre capítol.

Ens agrada guiar-nos pel sentit comú i la lògica, però ens sembla que allò que pensem i en què creiem és el comú dels sentits i la raó certa, sense arribar a pensar que potser no és cert. Ens deixem portar efusivament defensant posicions que ens agradarien que fossin d'aquella manera. Quina culpa en tenim?

La nostra vida laboral, professional i també familiar, va acumulant experiència que en la majoria dels casos ens serveix de raonament per plantejar sortides, respostes i opinions, però cal estar alerta no sigui que estiguem una mica contaminats. D'aquí la importància que els entesos en la matèria s'hagin de comprometre a fer una mica de pedagogia, i no quedar-se muts quan escolten o llegeixen segons quins disbarats. La resposta més usual és: quina mandra!, per què m'hi haig d'embolicar.

És important que quan opinem en públic tinguem la certesa que allò que diem és realment cert i ens abstinguem de dir tot allò que no hem contrastat o afinat prou. No podem anar sentenciant si no en tenim la certesa, i hem d'evitar reproduir i escampar opinions dels altres quan no ens hem aturat a valorar-ne el contingut i tenir el convenciment que allò que diuen i escriuen és cert.

I si no podem opinar lliurement d'allò que no sabem, encara menys criticar i insultar els que fan allò que tu, sense coneixement, creus que fan malament. Una mica d'humilitat, si us plau, i menys ganes de protagonisme. Tots tenim les nostres coses, els nostres coneixements. No pretenguem saber de tot i pensar que són els altres els que van errats. Permeteu-me que no us digui amb qui estic pensant mentre escric aquest pensament. Qui sigui frare, que prengui candela! 

Més robatoris de coure

El robatori de cable de coure és un fet que es repeteix de manera continuada al nostre país. La primera conseqüència és l'afectació als usuaris de Rodalies. Un entrebanc més per al bon funcionament del servei que fa temps que reivindiquem. Hem d'exigir responsabilitats a les empreses, i subsidiàriament al govern, quan la culpa és de mala gestió o manca d'inversió, però en aquest cas...

Els robatoris de cable o els atropellaments no els podem vincular amb la gestió, però ens hauríem de preguntar si realment tenim prou protegit el recorregut de Rodalies, sigui per evitar robatoris, o bé l'accés de persones fora dels passos autoritzats. Desconec si s'hi està treballant, si es té consciència de la necessitat d'aquesta protecció i si hi ha cap previsió de quan podrem tenir un sistema de protecció que com a mínim redueixi el nombre de robatoris, i encara amb més motiu els atropellaments.

Els lladres, una vegada s'han apropiat del coure el porten a vendre i la pregunta que ens fem és si els compradors de coure estan controlats. Hem de suposar que qui compra als lladres és plenament conscient de la procedència, per la qual cosa n'és també responsable. Es ven al país? Es ven a l'estranger? 

En general, tenim un problema no només d'incivisme, que també, sinó de vandalisme i delinqüència que no es resol fàcilment i que afecta la convivència del país. Robatoris, atracaments, apunyalaments i estrebades són constants, i encara que se'ns digui que el nombre de delictes ha disminuït, la sensació de la gent no és aquesta, i els diaris en van plens. 

L'Administració té l'obligació de posar ordre on no n'hi ha, i nosaltres de col·laborar-hi. Sabem que els delinqüents, els lladres, els criminals, són uns pocs, però fan molt de soroll i creen alarma social. No podem permetre que uns pocs alterin i condicionin la vida de la majoria, i en això cal insistir-hi i exigir mà dura contra qui perjudica la convivència.