divendres, 1 de maig del 2026

La religió com a excusa

Avui el diari ARA se'n feia ressò en un article que signa Roger Palós i que considero important que se'n parli. El títol no sé si és del tot encertat (L'Església es divorcia de l'extrema dreta), però en tot cas és bona l'actitud de bisbes i el mateix papa a l'hora de distanciar-se del discurs xenòfob de l'extrema dreta arreu del món. 

Tradicionalment, la jerarquia eclesiàstica espanyola ha estat molt ancorada a la dreta, ocupant l'espai més extremista, i per això resulta agradable adonar-te que potser alguna cosa ha canviat. No sé si el canvi ha estat dins de la jerarquia o bé es tracta del gir tan extremista de la dreta actual, que no té límits. Emparar-se en creences religioses per arraconar la població més vulnerable no és només un error, sinó també una immoralitat que s'ha de denunciar.

Els catalans, per aquells més joves que no ho han viscut, han de saber que l'Església catòlica catalana no va actuar de la mateixa manera que l'espanyola i en moments difícils per al nostre país varen donar suport a les reivindicacions a favor dels nostres drets, la nostra llengua, la nostra cultura. En general, però, la institució catòlica s'ha bellugat millor al costat del poder i si aquest era conservador, encara millor.

L'auge de l'extrema dreta al món occidental ens ha trasbalsat a tots, i l'església no n'ha quedat al marge. Aquelles persones que, amb la mort del papa Francesc, temien un retrocés democràtic, veuen que l'actual papa no és indiferent a les actituds injustes, i és capaç de plantar cara al polític més poderós del món, però també un dels més perillosos per a la pau i la llibertat dels pobles.

Caldrà veure com reaccionen els partits polítics d'extrema dreta que donaven per fet que l'Església catòlica, amb tot el seu poder, estaria al seu costat. Es tracta, doncs, de fer costat a qui respecta les persones i enfrontar-se a qui les maltracta i menysté, amb l'excusa dels seus orígens, raça, cultura, llengua i religió.

dijous, 30 d’abril del 2026

Rodoreda, un bosc

Aquest matí hem fet una escapada a la capital, en tren fins a la plaça Catalunya, sense incidències i amb puntualitat. Cal remarcar-ho, perquè no és cosa habitual i quan funciona, s'ha de dir. Hem anat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on hi ha l'exposició "Rodoreda, un bosc", dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda, que es podrà visitar fins al 25 de maig.

 És una gran exposició, amb infinitat de referències a l'obra de l'escriptora catalana més important del segle XX. No és una exposició fàcil de seguir i, al meu entendre, per gaudir-ne plenament cal conèixer bé la seva obra i, a poder ser, haver rellegit darrerament les seves novel·les.

Els lectors de Rodoreda si no hi han anat, no s'ho poden perdre i m'agradaria que em diguessin què pensen de l'orientació de la comissària de l'exposició, la Neus Penalba. Estic convençut que si es plantegés un debat sobre la manera com s'ha preparat l'exposició, hi hauria opinions per a tots els gustos. Personalment, que no soc un gran coneixedor de Rodoreda, ni de bon tros, m'ha sorprès el to de l'exposició. Seria interessant recollir aquí opinions dels visitants.

Sigui com sigui, penso que no es pot perdre l'oportunitat de visitar l'exposició i recordar fets i textos de l'escriptora. També intentar situar-se en l'època i entendre què significa viure trenta anys a l'exili. Contextualitzar és sempre un bon exercici per entendre la gent i la seva obra.

No cal dir que els catalans podem sentir-nos orgullosos de Mercè Rodoreda i tot el que va escriure, que s'ha traduït a moltíssimes llengües, que permet que persones d'arreu del món coneguin detalls i circumstàncies molt nostrades i que a través de la seva obra traspassen fronteres.

Si no hi heu anat, feu-hi una escapada, i m'ho comenteu. 

dimecres, 29 d’abril del 2026

Comprar amb confiança i seguretat

Llegia la notícia sobre la campanya que l'Agència Catalana del Consum (ACC) vol posar en marxa al sector de les ungles i l'estètica. És cert que aquests establiments han crescut com bolets. Acostumen a ser negocis de curta durada, que es posen de moda i no paren d'obrir locals. Això mateix va passar amb les botigues de venda de fundes de mòbils, o de cigarrets electrònics.

És bo que l'ACC inspeccioni que les empreses que donen serveis ho facin correctament, per evitar la indefensió dels consumidors. Tot i això, no hem de pressuposar que s'estigui fent malament, i malmirar aquests negocis sense tenir cap base que ho pugui demostrar.

A la mateixa notícia es parlava de les denúncies que s'interposen a les grans companyies, com poden ser les elèctriques, i aquí sí que cal dedicar-hi temps i energia. Són empreses que exerceixen un monopoli, que no en pots prescindir i que si l'Administració no ho controla, poden fer i desfer davant la impotència dels seus usuaris o clients.

Al nostre país la postvenda no està funcionant correctament, i s'ha de trobar la manera d'exigir que els serveis de les empreses, siguin del sector que siguin i al marge del seu volum de negoci, s'ofereixin amb totes les garanties i atencions. No tenim massa pràctica en la mediació entre empreses i clients, i caldria fer pedagogia al respecte, incorporant més empreses en el marc de la mediació i l'arbitratge, i donar-ho a conèixer a la ciutadania. Que sàpiguen que els seus drets són tinguts en compte i coneguin on han d'anar per reclamar allò que considerin que no s'ha realitzat correctament.

En un temps en què sospitem de tot i tothom, on la picaresca i l'engany tenen la seva presència, és bo que l'Administració procuri recuperar la confiança perduda i treballi perquè els professionals dels diferents negocis compleixin amb les seves obligacions.

Segur que hi ha molta gent que desconeix l'existència de la Junta Arbitral de Consum de Catalunya, i que els establiments adherits tenen un distintiu a l'entrada de la botiga. Comprar en aquestes botigues comporta un grau superior de confiança i és bo fixar-nos-hi sempre, sobretot quan hi anem per primera vegada.

dimarts, 28 d’abril del 2026

On hem nascut?

He vist que al Ple municipal d'aquesta tarda, a Arenys de Mar, es presenta una moció per demanar que la inscripció dels naixements es faci al municipi on estan domiciliats els progenitors. Ha passat a la història quan els naixements es produïen a la casa familiar. Des de fa molts anys la immensa majoria de naixements tenen lloc en hospitals o clíniques, les quals acostumen a estar ubicades en ciutats mitjanes o grans.

Haig d'entendre que si es presenta aquesta moció, sol·licitant que es puguin registrar els naixements al municipi de residència dels pares, encara que hagi estat a l'hospital d'una altra ciutat, és perquè algú ha decidit que s'han d'inscriure al municipi de l'hospital, i això m'ha generat alguna pregunta. És cert que la norma actual t'obliga a registrar-lo al municipi de l'hospital?

Si la llei vigent obliga a registrar el naixement al municipi on ha tingut lloc el part, és molt clar que els municipis petits deixaran de constar a les partides de naixement, i aquestes s'acumularan a les capitals de comarca, on hi ha l'hospital de referència, o a la mateixa capital catalana, on hi ha una gran concentració de centres hospitalaris.

He navegat per internet intentant trobar informació sobre el registre de naixements i enlloc he sabut veure que no es puguin registrar els naixements a la població de residència dels pares. En algun punt he vist que, si no es diu el contrari i la tramitació la fa el mateix hospital, el municipi que constarà el naixement serà el de l'hospital, però tens la possibilitat de registrar-lo al teu municipi, si demostres que és on tens la residència.

És cert, però, que he trobat una informació important sobre el procés de digitalització del tràmit del registre de naixements a Espanya (DICIREG) que quan s'implanti completament podria limitar les possibilitats de registrar els naixements als municipis de residència dels pares i forçar que sigui al municipi de l'hospital, i d'aquí sorgeix la necessitat de presentar la moció i fer-la arribar als organismes i institucions estatals, per intentar frenar-ho a temps.

Desconec si en el cas concret del Registre Civil d'Arenys de Mar ja s'ha implantat el nou sistema digital i, per tant, ja ens afecta a l'hora d'inscriure els nostres fills. En tot cas, suposo que tots els grups municipals del nostre Consistori hi votaran a favor.

dilluns, 27 d’abril del 2026

Boixets, puntes i coixins

Aquest cap de setmana s'ha celebrat, a Arenys de Mar, la setena fira internacional de puntes, amb una trobada, diumenge, d'unes quatre-centes puntaires, que ens han ensenyat el treball que en aquests moments estan fent. Puntaires que representen una tradició molt arrelada a Catalunya, i a Arenys de manera especial.

Són aquests esdeveniments els que ens ajuden a veure la vida amb un to més positiu del que ens té acostumat el món actual. Observar com l'art de la punta es manté, si bé és cert que la gran majoria de puntaires no són de la primera volada, però entremig hi veus alguna joveneta que agafarà el relleu que no podem perdre.

Desconec si a Vic s'organitzen trobades de puntaires. Ho hauria de buscar i demanar. En tot cas, durant els anys que vaig estar treballant amb temes culturals a la ciutat de Vic, vaig rebre la visita d'unes puntaires vigatanes i en vàrem organitzar una de força sonada, a la plaça major. Em consta que existeix alguna associació de puntaires en algun barri de la ciutat, i estic convençut que participen en trobades organitzades a altres municipis.

Hem de ser conscients que la Cultura, amb majúscula, és la saba que ens alimenta i ens fa viure per sobre de tots els problemes que se'ns presenten. Negar la cultura o posar-s'hi d'esquena és el pitjor favor que es pot fer a la nostra societat. I les tradicions culturals són el nexe d'unió dels pobles del nostre país, que es manifesten en trobades geganteres, castelleres, puntaires, sardanístiques i patrimonials. 

Arenys de Mar, aquest cap de setmana s'ha fet ressò de l'art de la punta i no ens hem limitat a mirar-nos el melic, sinó que hem obert la porta a puntaires d'arreu del món, organitzant aquesta fira internacional.

diumenge, 26 d’abril del 2026

Passió pel piano

Ahir vaig tenir el plaer d'escoltar un tastet musical a càrrec d'en Quim Estrada, un jove arenyenc de vint anys que acaba els estudis de grau professional de piano i es prepara per optar, a primers de maig, al premi de final de grau del Conservatori Professional de Badalona. 

Ens vàrem aplegar una seixantena de persones per escoltar les peces que ha preparat per optar al premi, amb obres de Chopin, Bach, Debussy, Brahms i Albéniz, amb el regal del preludi de la música callada de Frederic Mompou. Guardo un bon record de la interpretació de les peces de Chopin i Debussy.

En Quim Estrada va iniciar els seus estudis musicals a l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i els va continuar al Conservatori de Badalona. Ha tingut la sort d'estudiar amb dos grans pianistes, com són en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que ens delecten amb la seva formació musical Nexus Piano Duo.

Haig de dir que des de l'inici del recital pianístic vaig tenir dues impressions ben clares a la ment: sentiment i sensibilitat. En Quim ens estava interpretant aquelles peces musicals des del cor, amb una sensibilitat a flor de pell. Ho corroboraven les seves paraules i explicacions en presentar les obres.

És una gran sort tenir l'oportunitat de gaudir d'una interpretació tan acurada, tècnicament i sensitivament. No sempre ambdós elements apareixen junts, i quan això passa gaudeixes plenament de la música. Tanques els ulls i et deixes anar.

Li desitjo molta sort en la seva carrera musical. Acaba una etapa, però continuarà estudiant i treballant perquè l'aprenentatge no s'acaba mai. Ell segur que ho sap, i té la gran sort que en gaudeix, i això és el que fa gran els intèrprets. 

Moments com aquest dissabte et fan adonar que tenim joves amb talent. Fa poques setmanes parlava de la Lucía, una jove estudiant de piano que fa meravelles davant del teclat, i avui us parlo d'en Quim, que és una altra promesa del panorama pianístic del nostre país. Gràcies pel concert!

dissabte, 25 d’abril del 2026

L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

divendres, 24 d’abril del 2026

Tristesa, ràbia i impotència

Llegia l'article de la Madina Ayar al diari ARA i em notava una tristor interna, un sentiment d'impotència i ràbia, al mateix temps, i em preguntava: què hi podem fer?

Trump va decidir atacar l'Iran i es justificava dient que hi ha un règim assassí que massacra la població. La seva excusa davant l'opinió contrària, encara que en veu baixa, de molts països era que la població iraniana patia l'autoritarisme i el fanatisme dels seus dirigents. No t'ho creies. Segur que els dirigents iranians no són un bon exemple, i que la seva població viu atemorida, però la solució és declarar-hi la guerra?

Avui, llegint aquest article sobre els talibans i la prohibició d'estudiar de les noies més grans de dotze anys, em preguntava què es podia fer per ajudar-les i fer desistir els seus dirigents d'aquesta injustícia perversa. L'Afganistan ha patit atacs i dominis exteriors per part de Rússia i els EUA, i mireu en quina situació es troben. La fugida dels EUA va ser patètica i cruel. 

T'adones que el nostre patiment, per tot el que ens cau a sobre els catalans, no té punt de comparació amb el que sofreixen altres poblacions del món. Avui m'he fixat en les dones de l'Afganistan, però tindria tema per molts dies si anés desgranant tot el que està passant a altres contrades.

Et fas creus que en ple segle XXI hi hagi països del món on la dona sigui considerada pitjor que qualsevol bèstia. No et pots imaginar què passa per les seves ments ni pots entendre la perversitat de la seva actuació. Et rebel·laries, però no saps com ni amb quines forces. Se t'acudeix que la resta de països del món haurien de bloquejar l'Afganistan, no permetent cap activitat internacional, però penses que la població, potser no té tanta culpa de la situació, o sí?

No som res, ni tenim gaires possibilitats de provocar grans canvis, només podem aconseguir que al nostre voltant tot sigui diferent i millor. A vegades no ens adonem que també contribuïm al deteriorament d'aquest món.

dijous, 23 d’abril del 2026

Avui també hi ha cues

Avui les cues són per un motiu diferent. Lectors engrescats perquè el seu escriptor o escriptora escollida els signi el llibre que acaben de comprar. El meu està pendent de signar, perquè l'autora era a la capital signant els exemplars venuts. Queda pendent!

Ens hem passejat per la placeta de l'església i una part de la riera on hi havia parades de llibres i de roses. M'he fixat en les cares dels que com nosaltres badaven i les he trobat diferents de sempre. Se'ls hi escapava un lleu somriure que associaves amb la festa més gran del nostre país. La festivitat de Sant Jordi, malgrat el que pugui dir algun personatge malintencionat, és respectada i valorada per tots els catalans i catalanes. Els que els agrada la lectura, els que s'estimen, els que estimen el país.

Catalunya compta amb moltes festes apreciades, amb molta activitat, i Sant Jordi és la que enceta el recorregut de durant l'any. Després vindrà Sant Joan i a continuació, a la nostra vila, s'hi suma Sant Zenon, el patró, i Sant Roc, el vot de vila.

Les festes, les tradicions, la cultura és el que ens ajuda a viure. Tenim prou problemes, i ens enfrontem amb prou maldecaps, amb enveges d'altres nacionalitats, amb el menyspreu i desinterès d'aquells que no ens deixen marxar, però tampoc ens estimen, per no valorar i viure plenament les festes, sobretot aquelles que ens defineixen.

Gaudiu de la festa!, sigueu positius i busqueu allò que ens uneix. Deixem de banda tot allò que ens divideix, i respectem els altres de la mateixa manera que volem que ens respectin. Les cues d'avui es fan agradables, les de la resta de dies, ara que s'ha iniciat el període de regularització dels immigrants, són una altra cosa. 

dimecres, 22 d’abril del 2026

Improvisen a costa dels ciutadans

Una vegada més l'Administració ha improvisat a l'hora de tirar endavant un acord ministerial i qui en rep les conseqüències és la ciutadania. El Consell de Ministres va aprovar el decret per a la regularització de persones migrants que viuen a l'Estat espanyol sense tenir permís de residència ni de treball, no pas perquè no vulguin, sinó perquè la llei d'estrangeria és un bunyol que s'arrossega de fa molts anys i no hi ha manera que ho resolguin.

N'he parlat moltes vegades en aquest blog, ja que hi ha una evidència que les coses no es fan bé. No pot ser que una persona d'un altre país pugui venir al país i no se li permeti treballar. Si les coses es fessin bé no caldria convocar aquestes mogudes, que s'acostuma a fer de la pitjor manera possible. La regularització es fa necessària davant l'absurditat d'una llei mal plantejada d'inici. 

Iniciat el període per sol·licitar la regularització dels immigrants, encara s'ha de formar a les persones que hauran d'intervenir en el procés. Els ajuntaments són els encarregats de lliurar el certificat del padró i el de vulnerabilitat. El primer és un tràmit molt ben regulat que no ha de comportar cap problema. El segon, però, s'ha improvisat i ha fet que les persones interessades s'adrecessin als ajuntaments, normalment formant llargues cues, i que els funcionaris no tinguessin la formació ni els coneixements de com procedir.

La imatge que es dona és nefasta i tens la impressió que les autoritats corresponents no tenen vergonya a l'hora de contemplar els efectes de la seva improvisació i la mala planificació, per no dir nul·la.

Qui rep la gent i no sap què dir no és el causant del caos, sinó una víctima més d'aquesta manca de previsió, i de fer malament les coses. Si decideixes que els sol·licitants necessiten un document concret, has de tenir ben pensat com el poden obtenir de la millor manera possible. Has d'informar a les altres administracions de com ho han de fer, i fer-ho amb temps i per avançat. No crec que sigui tan difícil. Només cal el sentit comú i el respecte cap a la ciutadania.