Homenatge a Fèlix Cucurull

Avui, Arenys de Mar recorda la figura de Fèlix Cucurull i Tey en el trentè aniversari de la seva mort. Cucurull, historiador, poeta, escriptor i polític, va deixar empremta i és bo recordar-ho. És bo recordar aquelles persones que han aportat coneixement, saviesa i energia a la societat, en positiu. Estem massa acostumats a recordar aquelles persones que ens han maltractat o desgraciat l'existència i poc aquelles que han contribuït a fer més culte i ric el nostre país.

Puc entendre que una persona que s'ha significat políticament pugui generar cert rebuig a contraris ideològicament, però quan una persona és tan completa i abasta tants àmbits, no només els polítics, crec que tothom ha de fer un esforç per valorar la seva tasca. No podem quedar-nos només amb aquells que pensen com nosaltres. Hem de ser més intel·ligents i reconèixer els valors, també dels que pensen diferent.

Arenys de Mar se sent molt orgullosa de prohoms que han nascut o viscut a la vila i han contribuït a fer-nos sortir de l'anonimat, de la rutina, i fins i tot de la mediocritat. Sempre he admirat aquelles persones que han deixat empremta en clau positiva. Sap greu que la vida d'una persona passi desapercebuda, sense cap mena de contribució a la societat. Algunes persones no tenen cap més remei que lluitar per la subsistència, per viure amb dignitat, però n'hi ha moltes que podrien sobresortir per la seva col·laboració a fer més justa i feliç la societat on conviuen. És bo esforçar-se per no ser una persona anònima.

Aquest matí s'ha descobert una placa, al rial de Sa Clavella, a la façana de la casa on va viure. A la tarda hi ha programat un acte d'homenatge a l'intel·lectual Fèlix Cucurull, organitzat per la secció local de l'ANC, amb la participació del Molt Honorable president del Parlament, Josep Rull; l'exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira; l'escriptora Núria Cadenes, i el periodista Vicent Partal. Un acte amenitzat amb música i una projecció de vídeo. Un Teatre Principal que ben segur s'omplirà de gom a gom per recordar el nostre convilatà, que va lluitar en anys difícils per a la llibertat del nostre poble.

Picar ferro fred

Fa molt temps que insisteixo, en els meus escrits, en les dificultats que l'administració pública posa a la tramitació administrativa, dificultant l'accés als ajuts a les persones més vulnerables. Alguna vegada he parlat d'insensibilitat, altres de menysteniment. No sé quins adjectius posar-ne més. Sento ràbia quan escolto els nostres representants governamentals que s'omplen la boca de proclames a favor de les persones mentre estan dificultant cada vegada més l'accés dels ciutadans a l'administració. Què més podem fer?

Si us plau, llegiu l'article de l'ARA que parla de les dificultats de les persones en pobresa extrema per accedir a les ajudes socials. Podeu aprofundir més en el tema per tenir més consciència de la realitat, i també pregunteu a totes les persones que treballen atenent la ciutadania que necessita accedir a l'administració pública.

És molt trist que als problemes existents motivats per mil causes, la majoria de les quals no hi podem fer res, hàgim d'afegir dificultats administratives per una manca de sensibilitat dels nostres dirigents. 

A l'article que us enllaço, amb relació a la bretxa digital diu: "les entitats [Taula del Tercer Sector] consideren contraproduent la intenció d'agilitzar els processos informàticament, ja que es deixa fora moltes persones sense accés a aquestes eines."

Fa mesos que em barallo per fer entendre a la Generalitat que estan seguint un camí equivocat, que en lloc de millorar les prestacions estan perjudicant un sector de la població molt gran, però no m'en surto. Ni em responen! Falten recursos econòmics i personals, però també falta visió de la realitat, empatia, generositat. No es pot anar trepitjant la gent amb l'excusa de ser més àgils. És cert que hem de deixar enrere un fet lamentable, com és el període de 18 mesos per poder tenir reconeguda la incapacitat, però això no es pot fer incrementant la bretxa digital i fent fora del circuit cada vegada a més persones.

Hem de protestar amb veu alta i exigir més moralitat i servei a les persones, als nostres governants.

Sobren líders polítics?

Ara no recordo on he llegit un comentari sobre si el problema no estava en un excés de líders polítics. No m'he entretingut a llegir el contingut, i ara em sap greu. Els titulars no sempre ens ho aclareixen bé del tot. En tot cas, però, he pensat que potser es referia a les negociacions que aquests dies hi ha per aconseguir unir les forces a l'esquerra dels socialistes.

No sé si ens sobren polítics o si amb menys faríem, però en tot cas hauríem de tenir clar quines són les necessitats del nostre sistema polític i partir de la base que la persona que opta a liderar un projecte polític ha de tenir esperit de servei. Si el que vol és simplement fer una carrera política, agafar protagonisme i salvar els mobles, no anirem bé. Quan una persona decideix liderar un partit polític ha de ser amb ganes de ser útil a la societat, defensant la seva ideologia, però pensant en els altres. 

Segurament penso d'aquesta manera perquè no crec gaire en la professionalitat dels polítics. Més aviat ho veig com un parèntesi de la teva vida per dedicar temps i esforços a millorar la societat, i després tornar a la teva professió, família i rutina. Probablement, hi haurà qui em dirà que calen polítics professionals. Que es dediquin tota la seva vida laboral a la política. Cadascú ho veu a la seva manera, jo ho veig més com una contribució a la cosa pública, sigui en un ajuntament o en un parlament, durant un temps.

I potser el que falta són idees i visió de futur. I ara em desperto i obro els ulls, i em pregunto: i els interessos de classe? Llavors tota la meva teoria se'n va enlaire. És quan t'adones que hi ha uns fils a l'esquena dels polítics que algú s'encarrega de bellugar. Que hi ha unes forces més o menys ocultes que mouen aquests fils per aconseguir perpetuar-se en el poder. Doncs, si és així, quina és la satisfacció del polític de torn? D'aquell que manipulen perquè actuï com els altres volen? Trist, oi?

No serà, doncs, que el problema no està en si hi ha més o menys líders polítics, sinó en la seva consciència, voluntat i capacitat de liderar un projecte pensant en els altres? A vegades penso que anem massa amb el lliri a la mà!

Modificar la Constitució

Hem passat molts anys demanant la modificació de la Constitució perquè, com tot, hi ha temes que queden obsolets i s'han d'actualitzar, i ja queda poca gent que la vàrem votar, a favor o en contra. Ara, però, la por que tenim és que es pugui modificar. Per què?

La voluntat de molts era de millorar drets i llibertats, i això es pot fer si la majoria és progressista. Quan les coses canvien i la tendència és d'un creixement de l'extrema dreta tems el pitjor. Ara, que tenim convocades les eleccions generals i que tot fa preveure que el pacte de la dreta i l'extrema dreta aconseguirà la majoria absoluta, la por és que la majoria qualificada necessària per poder consensuar la modificació de la Constitució arribi a ser una realitat.

El repte, doncs, de la nostra societat serà aguantar tot el que podem en defensa dels drets socials, sobretot d'aquelles persones més vulnerables. Evitar que les diferències entre les persones vagin augmentant, amb un gruix de persones amb problemes de subsistència i un petit nombre de persones amb un gran poder econòmic i polític.

El perill és que la dreta moderada, si encara existeix, sucumbeixi sota la força de l'extrema dreta a qui se li ha adobat el terreny i que tots els vents li són favorables. Aconseguir, doncs, que la suma de qui pot fer-nos recular anys de millores no aconsegueixi el poder per fer canviar les regles de joc, la Constitució, perquè segur que no serà favorable als interessos d'un sistema democràtic just i equitatiu.

Que no ens enredin!

Som poques setmanes abans d'una nova campanya electoral, però de fet estem sempre en campanya i això vol dir que hem d'aguantar discursos i promeses que se les emporta el vent. Em fa ràbia sentir segons quines afirmacions perquè ni són certes ni tenen futur. 

Aquests dies els diferents partits polítics estan ultimant els detalls del seu discurs i dels seus representants. Aquelles persones que ens hauran de convèncer que els escollim com els nostres representants. Seria desitjable que no ens prometessin coses que saben que no ens donaran, encara que obtinguessin una majoria absoluta que ningú els pogués frenar la iniciativa.

La precampanya, perquè aquest és el nom que li hem de donar, ha sorgit arran de la decisió del president del govern espanyol de dissoldre el Congrés de Diputats, davant la incapacitat per aprovar aquells decrets que defensaven i veien positius per a la col·lectivitat. És el joc de la democràcia. No es tracta de tenir més vots, sinó de sumar-ne més.

El problema de l'habitatge, que haurà estat la gota d'aigua que ha fet vessar el got, no se soluciona a base de decrets, sinó d'unes lleis ben escrites, amb sentit comú i voluntat de defensar-les, i de mantenir-les en el temps, beneficiant els més vulnerables per contrarestar una dinàmica agressiva i sense gaires escrúpols que enforteix els poderosos i desempara els febles.

Potser sí que ara calen pedaços per tot el que no s'ha fet, però és necessari planificar bé el futur, amb mesures i lleis que, respectant la llibertat de moviments de les persones i organitzacions, assegurin el respecte i la defensa d'uns drets, com el de l'habitatge, que no hauria hagut d'estar mai en perill. 

No m'agrada escoltar discursos on els que han governat fins ara no reconeixen els errors i mancances del seu mandat, ni els d'aquells que opten a substituir-los i no recorden què no varen fer quan ells governaven. La hipocresia està massa present i la gent ja no hi confia.

Més tolerància

He llegit l'entrevista que l'ARA li fa al campaner i antropòleg Francesc Llop i també els comentaris que han penjat un grapat de lectors. Parlar de campanes i a tots ens venen al cap un bon grapat de discussions i polèmiques.

Passa de tant en tant, que algú escriu a les xarxes socials, si no va directament a trobar el rector, que les campanes li provoquen insomni. És com una guspira que encén una gran flamerada. Tothom hi diu la seva i es fa difícil posicionar-te. Som o no som un país laic? Cal que les campanes sonin a la nit? No tenim tots un rellotge i un mòbil a la mà que ens marca l'hora?

Si alguna vegada he visitat un país de confessió musulmana m'han sorprès els càntics des dels minarets, cridant a l'oració. Passa durant el dia, però també en hores nocturnes. És clar que es tracta de països on la religió té un pes significatiu. Nosaltres vivim en un país laic, però d'una llarga tradició religiosa.

A vegades la discussió va més enllà del so de la nit i també es qüestiona el repic que t'anuncia un enterrament o la missa de diumenge. I llavors sorgeixen comentaris, com també apunta l'entrevistat, sobre el soroll dels actes festius, de la festa major i altres. No tothom ho veu bé i aquí rau la importància de ser conscients que vivim en una societat, amb interessos i maneres de funcionar diverses i que cal conviure acceptant l'altre. Fins on?

Em preocupa el grau d'intolerància que predomina avui a la nostra societat. Hem de ser respectuosos amb els veïns i procurar no molestar-los. La fressa, que diem els osonencs, és molesta si es fa en unes hores intempestives, però també a plena llum del dia. Llavors, què podem fer i què no podem fer?

La resposta no us la donaré pas jo, però sí que insisteixo en la tolerància. Saber que tot té un límit i no podem pretendre viure en un silenci absolut, per no perjudicar l'oïda dels altres. A mi m'agrada el so de les campanes i no em lleva la son. Des de casa les escolto i m'hi he ben acostumat. Jo no seré qui anirà a demanar que les silenciïn i m'agradaria que l'ofici de campaner no es perdés i que no estigués tot mecanitzat. Però això és un altre tema.

Reivindicar la utilitat de la nostra biblioteca

Parlar de la biblioteca a Arenys de Mar no està exempt de risc i polèmica. No comentaré tot el procés que s'ha seguit des del moment que es va decidir construir la nova biblioteca a l'antic convent de les Clarisses, perquè ja ho hem llegit i rellegit, i si no es pot recuperar a les xarxes. M'agradaria, però comentar la part positiva del fet, que hi és i que, malauradament, massa vegades ha quedat eclipsat per la crítica constant a tots els entrebancs rebuts, que n'hi ha hagut.

Avui, la directora de la biblioteca, la Muntsa Abad, ha estat entrevistada al programa de Ràdio Arenys, El Dominical, i ha pogut explicar moltes de les activitats i serveis que la biblioteca ofereix als arenyencs i arenyenques. Sempre he defensat que una biblioteca és la porta a la cultura i, potser per això, és un servei d'obligat compliment a tots els municipis més grans de cinc mil habitants. L'agenda d'activitats de la nostra biblioteca és extensa i il·lusionant, i és bo que tothom ho sàpiga.

La biblioteca actual té un problema d'espai i d'hores d'obertura, que amb la posada en marxa al nou emplaçament desapareixeran, o si més no això és el que volem. L'ampliació dels espais és evident perquè és ben visible, l'ampliació del personal, per poder tenir més hores oberta la biblioteca és el que hauran de pactar la Diputació i l'Ajuntament, perquè la gran inversió que s'hi ha fet, no hagi estat en va. 

M'agradaria, doncs, separar el servei que realitza una biblioteca i la necessitat que aquesta estigui dotada de recursos personals i materials, de tota la polèmica sobre la inversió que s'ha realitzat i l'encert o no a l'hora de buscar subvencions i, sobretot, els millors constructors i dissenyadors de l'edifici. No podem menystenir la tasca que es realitza des d'una biblioteca pels nyaps que hi ha hagut a l'hora de construir-la.

L'administració local al nostre país té problemes greus de finançament i alhora de recursos humans. Els ajuntaments petits tenen les mateixes competències que els grans ajuntaments, però no els mateixos recursos. I els ajuntaments són l'administració més propera a la ciutadania que hi està a sobre i que reclama millor atenció i bons resultats. Cal una reforma important de l'administració, i la responsabilitat política és compartida amb les administracions supramunicipals. 

Què fem nosaltres pel català?

M'ha cridat l'atenció el titular de l'article de l'ARA sobre l'entrevista a Shakira en un programa de RTVE. He llegit l'article i no m'ha interessat gens. M'acostuma a passar. Trobo a faltar bon periodisme, amb bons articulistes i que el contingut s'esculli bé des de la direcció. No tot s'hi val. No tot és interessant. Al final, quan veus que no hi ha cap aportació lluïda, t'acostumes a limitar-te a llegir els titulars i no entrar a l'article.

Però el titular m'ha interessat, no pels motius que tenia l'artista d'afirmar que parlava més el català als EUA que no pas a Catalunya, sinó per tot allò que està passant amb la llengua i com, a vegades, ens entretenim en fets que no són prioritaris i, en canvi, oblidem actuacions i actituds que haurien de ser protegides i emprades pels que defensem la llengua.

No llevaré importància al fet que el català sigui llengua oficial a les institucions europees. Tampoc desmotivaré els ajuntaments que volen crear una regidoria del català. Tot compta i si es fa bé pot ajudar a mantenir la lluita per defensar la nostra llengua. Hi ha, però, coses més importants, al meu entendre, que tots hi tenim molt a dir. No canviar de llengua, per exemple, quan ens relacionem amb persones castellanoparlants. Si ens entenen, hem de continuar parlant en català. Per respecte i consideració, i per militància!

És curiós que estiguem esperant aconseguir que el català sigui llengua oficial a Brussel·les, i no ens preocupi seriosament que no sigui llengua oficial a Madrid. O que als jutjats l'ús del català sigui tan irrisori. Sí, se'n parla i hi ha notícies que se'n fan ressò, però què fan els nostres polítics per exigir l'ús extens del català a la Justícia?

Que la llengua catalana es mantingui en aquests mínims en som tots responsables. Que amb la victòria del PP i Vox el català encara estarà més qüestionat, és cert, però nosaltres l'hem d'utilitzar i defensar al nostre entorn. No podem fer quasi res perquè Brussel·les reconegui la nostra llengua, però sí que podem fer molt perquè en les nostres relacions sigui sistemàticament i permanentment la llengua emprada.

Ildefons Cerdà, un osonenc que projecta l'expansió de Barcelona

Aquesta tarda he assistit a la conferència de l'Ateneu arenyenc, a càrrec del professor d'arquitectura Antoni Paricio, "Ildefons Cerdà i l'Eixample de Barcelona". Una xerrada que serveix per commemorar els 250 anys de la mort de l'enginyer de camins, canals i ports, que va dissenyar l'eixample de Barcelona, l'espai a urbanitzar més enllà del centre emmurallat de la nostra capital.

Com sempre, les explicacions del conferenciant han estat clares i entenedores, i han servit per conèixer uns fets que no sempre se'ns han dit correctament, o si més no, els hem interpretat erròniament. 

És curiós com moltes persones, que no són barcelonines, es mostren orgulloses de l'eixample i del seu ideòleg, sense tenir en compte, com molt bé ha explicat el professor, que la realitat té poc a veure amb la idea inicial de Cerdà, encara que ell mateix va acceptar certs canvis, com per exemple el tancament de les illes de cases que, en un principi, es deixaven obertes.

Antoni Paricio ha ressaltat les qualitats de Cerdà, però no s'ha mossegat la llengua per comentar els defectes o errors que se li atribueixen. Ha estat curiosa la referència de les picabaralles entre enginyers i arquitectes i m'ha fet pensar on situaria jo un urbanista. En l'àmbit de l'arquitectura o de l'enginyeria? Debatre això aquí suposaria un article a part.

Des d'aquí agrair la tasca cultural, de difusió de diferents matèries de caràcter general, que ens permet gaudir de nous coneixements o, per aquelles persones més al dia i inquietes, recordar fets que a vegades oblidem o no hi posem prou atenció.

La sala, sense estar plena de gom a gom, feia goig de veure, i les persones assistents, a l'acabament de l'acte, se'ls notava a la cara la satisfacció d'haver-hi estat, en un dia que les temperatures ens han fet obrir els armaris de la roba.

On és el sol?

Un bon amic de la família, de nord enllà, que està descobrint el nostre país, s'estranyava de la manera de ploure. De com podíem estar tants mesos pregant perquè caiguessin quatre gotes per fer fora la sequera i de cop que ens caiguessin totes a sobre. Agafava l'avió i ens deia que se n'anava a buscar el bon temps, allà al nord on ens pelem de fred.

Recordo que a començaments d'estiu les previsions atmosfèriques eren d'un agost plujós i un setembre de tempestes. L'agost no ha estat plujós, sinó que hem patit calor extrema que ens anunciaven com fora de la normalitat, una normalitat que ha canviat. Ara ja no ho podran dir més, quan arribem a les altes temperatures d'aquests darrers anys.

El setembre ja no el recordem, però aquest octubre sí que està seguint els càlculs previstos, amb una mica de retard. No recordem un període tan llarg de pluges intenses, entrant aigua per totes les esquerdes dels nostres habitatges. Inundant els nostres carrers i places, fent lliscar mobiliari urbà, cotxes i, malauradament, també a persones.

Avui, dijous, mirem la previsió del temps i ens alegrem que ens diguin que hi haurà una treva. Que tornarem a veure el sol i que podrem estendre la roba a la terrassa, sense haver de córrer a col·locar-la a la sisí. Qui ho havia de dir ara fa poques setmanes que estaríem desitjant retrobar-nos amb aquell sol maleït que ens ha escalfat la clepsa!

La gran sort que tenim és que el temps no l'escollim nosaltres. Ens ve donat i no podem fer res més que acceptar-lo i aixoplugar-nos quan va mal dades. Nosaltres podem escollir els nostres governants. A veure si ara, que ens donen l'oportunitat, tenim l'encert de triar els millors!