Prohibir parlar en castellà

Aquesta setmana, al Mundial de futbol, s'ha viscut un fet absurd que només se'n parla quan t'afecta a tu. Em refereixo a la prohibició d'expressar-se en llengua castellana a les rodes de premsa després dels partits de futbol. Una mesura sense sentit i absurda, però que serveix per reflexionar-hi.

Els castellanoparlants han llençat els crits al cel, protestant i criticant que la seva llengua, que ells en diuen espanyola, s'hagi menystingut fins al punt de prohibir-ne l'ús. Un fet insòlit per aquesta llengua, però no per al món mundial. Els catalans l'hem patit i continuem patint, i sabem que no s'acaba aquí.

Llegia l'altre dia que la Judit Mascó comentava que parlar per telèfon a la mare, en català, des de Madrid, era mal vist i criticat. El problema rau en la informació i educació que han rebut els espanyols de parla castellana sobre l'ús del català. Per a una gran majoria, entre els que saben que existeix el català, el seu ús és residual i fins i tot una manera de toca els nassos i provocar-los. Alguns de mala fe, però estic segur que una bona part per desconeixement, i per la manipulació dels mitjans de comunicació i autoritats.

Ha estat insòlit perquè el castellà no és una llengua minoritària i, a més, el Mundial de futbol també s'està jugant a Mèxic. A vegades, fets com aquest, que tinc entès que ja s'ha esmenat, és important que succeeixin per observar com tractem els altres en funció de la seva llengua, cultura, raça i religió. La diversitat no s'acaba d'entendre, fins al punt de molestar i que hi hagi partits polítics, amb capacitat de governar, que procurin destruir-la, considerant-la un mal de la societat, en lloc d'una riquesa.

Com sempre he dit, hem nascut lluitant per defensar el català i marxarem sense haver-ho resolt. Per als castellans ha estat una anècdota, però per als catalans continua essent una discussió constant vagis on vagis, fins i tot a casa nostra.

Escepticisme davant l'acord de pau

Aquest matí els diaris obrien la seva primera pàgina amb la notícia de l'acord entre els EUA i l'Iran per aturar la guerra i obrir l'estret d'Ormuz. La història recent ens ha tornat escèptics i no ens ho acabem de creure. De fet, al costat d'aquesta notícia n'hi havia una altra referida a Israel. El seu primer ministre no vol marxar del sud del Líban ni deixar de bombardejar. Si aquesta era una condició de l'Iran per signar l'acord de pau, què hem de pensar al respecte?

Trump necessita acabar aquesta guerra, que ell va iniciar, per arribar a finals d'any i no tenir problemes en les eleccions de mig mandat. Les morts ocasionades o fins i tot els efectes inflacionistes a escala mundial queden en un segon o tercer pla, en la seva escala de valors i prioritats, davant la importància que li suposa que els seus votants s'empassin que és el millor president i que es mereixia el Premi Nobel de la Pau.

També, com a gats escaldats, sabem que el populisme està molt arrelat i confon les persones. El president i tot el seu cercle és massa poderós per no dominar el discurs convincent, encara que fals, i aconseguir els vots necessaris per continuar la seva política erràtica i sense sentit. Els rics cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, però tot això gràcies als vots d'aquests.

M'agradaria pensar que la notícia de l'acord de pau és real i efectiva, i que els escèptics ens ho hem d'empassar, però tinc la sensació que una vegada més tot quedarà en no res. Quantes vegades no ens han venut que la seva intercisió ha estat clau per aconseguir la pau? Recordeu què passa a Ucraïna? Què li passa al Front Polisario, i aquí també amb la contribució de l'Estat espanyol, i especialment el govern socialista?

Estem una mica cansats de discursos enganyosos que poc després descobrim que no tenen consistència. No és estrany, doncs, que cada vegada siguin més els escèptics d'aquest món que estem creant.

Una gran interpretació musical

El cap de setmana és cada vegada més complicat confeccionar la teva agenda per assistir als actes que es programen a la vila. Per una banda, és bo que hi hagi tanta activitat i que puguis escollir, per l'altra, el fet d'haver de renunciar a assistir en alguns dels actes programats et xafa una mica la guitarra, i et queda aquell regust de no haver-ho encertat.

Aquest divendres em va passar amb els actes de la tarda. A la mateixa hora coincidien més d'un que, aparentment, podien ser del meu interès. Al final vaig haver de decidir per a un d'ells, i em vaig equivocar. M'ha quedat al cap la idea que potser no vaig estar prou amatent a l'hora d'escollir.

No puc dir el mateix de dissabte. Ahir l'Escola de Música organitzava un concert amb la interpretació del Quintet Die Forelle. Cinc joves, molt joves, estudiants del Conservatori Professional de Música de Badalona que ens varen oferir el treball de dos anys. Ens ho explicava, al final de l'acte, la seva professora. Es tractava d'un fet únic que no acostuma a repetir-se. Una excel·lent interpretació, fruit d'un excel·lent treball de temps, esforç i il·lusió.

Hi anava refiat que m'ho passaria bé. Hi anava, també, mig enganyat per la publicitat que en feia prèviament la pàgina web de Ràdio Arenys. No és la primera vegada que m'enreden, involuntàriament, però que haurien de mirar de corregir-ho. Vaig gaudir del concert i el públic assistent va escoltar fidelment tota la interpretació, respectant els silencis entre els moviments de la peça, cosa que no sempre succeeix.

Em va impressionar no només el resultat sonor, sinó també la tècnica interpretativa i el sentiment dels músics, que no és usual amb persones tan joves. Els auguro molts d'èxits, sobretot si continuen treballant amb l'interès i esforç que demostren haver-hi dispensat. Felicitats!

Talibans a Brussel·les

Avui llegia la crònica de la Mònica Bernabé al diari ARA sobre la recepció prevista per la Unió Europea a una delegació de talibans, que governen a l'Afganistan, d'on ens arriben notícies esfereïdores, de maltractament a la gent, sobretot a les dones. L'articulista, que coneix molt bé aquell país, es mostra molt crítica amb les autoritats europees i ho compara amb una recepció de l'Estat Islàmic.

L'excusa que donen des de Brussel·les és que es tracta d'una reunió tècnica i que en cap cas reconeixen el govern afganès. Les paraules se les emporta el vent, però a la premsa i a la memòria quedarà que una delegació de talibans és rebuda per la Unió Europea.

Tampoc no ens ha d'estranyar. Fa massa temps que l'actuació de les autoritats europees és contradictòria, feble i insignificant. Com ja he dit moltes vegades, aquell anhel per formar part de la Unió Europea, sortint d'una dictadura opressiva i molt duradora, s'ha convertit gairebé en un sentiment de vergonya. No només s'ha avançat poc en prosperitat, sinó que a més s'ha demostrat feblesa i submissió a potències que no s'han estat de res a l'hora de menystenir-nos. 

M'imagino que és mal força estès. L'època de grans líders, coherents i respectables ha passat a la història. Els seus successors han esdevingut personatges força mediocres, poc creïbles i encara menys considerats. Anar fent bullir l'olla veient que es perden ocasions per enfortir la Unió i aconseguir el benestar de tots. Hem anat ampliant el nombre de membres, però res més.

Ens queixem de l'auge de l'extrema dreta, però l'alternativa, els partits que fins ara han regit Europa han fet prou mèrits per a afavorir aquest creixement, sense mesures determinants i més aviat calcant i adaptant-se al seu postulat. Què passarà ara amb la immigració? No anem bé i alguna cosa s'ha de fer per rectificar i redreçar el camí. Ens calen nous líders, amb les idees clares i el compromís més solidari i enèrgic cap als col·lectius més vulnerables.

La cultura de l'esforç

Arran de les proves de la Selectivitat que han tingut lloc aquests dies ha sorgit el tema de la cultura de l'esforç. Se'ns diu, des de fa temps, que cada vegada costa més que els alumnes i les persones en general entenguin que les coses no surten soles, que cal esforçar-se per aconseguir els objectius i que lluny de defallir, s'ha de lluitar per obtenir allò que t'has proposat.

Les generalitzacions no són mai bones, però podria molt ben ser que la manera actual de formar les persones hagi deixat de banda aquest pensament i que amb les ganes de facilitar la vida a la gent, cada vegada sigui més estrany veure com un se sacrifica i lluita per aconseguir sortir-se'n. Volem evitar el fracàs i la desil·lusió. No volem que els alumnes visquin amargats i els ho posem fàcil, però això no necessàriament els ajuda a la vida.

El dia a dia et presenta moltes dificultats que has de combatre. Si no estàs preparat per afrontar les adversitats, de primer moment pots quedar superat i encallat. Només la pràctica constant i l'esforç per aconseguir superar totes les proves et permetrà tirar endavant. No serà fàcil, i això ho has d'entendre. Ningú no et regalarà res, però amb el treball podràs vèncer i deixar enrere els entrebancs.

Els exàmens que t'obren o tanquen les portes al futur no són gaire aconsellables. Probablement, encara no hem trobat la manera de valorar la capacitat de les persones per afrontar els reptes de la vida. Penso en dificultats intel·lectuals, però no només. La formació ha de ser global i ha de tenir en compte la memòria i la teòrica, però també saber-ho aplicar en casos pràctics perquè, al capdavall, la vida està plena de situacions pràctiques que has de torejar. Si allò que has après no et serveix per resoldre els dubtes, hauràs perdut el temps.

Educar no és fàcil, però fer la vida massa fàcil als alumnes o els fills, tampoc els ajuda gaire davant de reptes, com poden ser unes proves d'accés a la Universitat.

Ben pensat, preparat i executat

Ho vàrem poder veure l'any 1992 en la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona, i ara ho hem tingut amb l'estada del papa Lleó XIV a Catalunya. Hi ha talent, imaginació i bon gust. Val la pena ser una mica positius, sobretot tenint en compte tot el que està passant i hem d'aguantar. Quan les coses es fan bé, es nota i ens hem de felicitar.

Deixem, per un moment, al marge les opinions sobre la necessitat, idoneïtat i encert de convidar el papa en el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. Tothom hi dirà la seva, i tot és respectable. La mateixa construcció de la Sagrada Família té els seus detractors. Qualsevol actuació té qui li dona suport i qui ho critica, però el més important de tot és que es facin bé les coses, amb gust, il·lusió i professionalitat. Ens haurà agradat o no la visita del papa, però no podem negar que els actes de dimarts i dimecres a Catalunya han estat ben pensats, preparats i executats.

No em cansaré mai de proclamar la necessitat de treballar per a l'excel·lència. Serem capaços d'acostar-nos-hi més o menys, però la intenció ja val, i si ens hi esforcem segur que els resultats seran positius. I aquest treball ha de ser arreu, en tots els àmbits i circumstàncies. Hem de desterrar la mediocritat que trobem en tants llocs. 

Avui, mirant les xarxes socials, he vist expressions i vídeos comparant els actes de Madrid i Barcelona. Segurament no s'hauria de fer, bàsicament perquè el motiu de la visita d'un lloc i l'altre era diferent. Tot i això, permeteu-me que escombri cap a casa. Pel poc seguiment que n'he fet, haig de dir que no hi ha color. 

Si som capaços d'organitzar actes tan bells i simpàtics, hem de ser capaços de redreçar el camí que seguim i aconseguir grans fites. No podem defallir i ens hem de sentir orgullosos del que som, sense creure'ns els millors.

I ara tot s'atura?

Demà comença el Mundial de futbol i tot fa pensar que passarem un mes tranquil, amb moltes persones concentrades en el futbol i descuidant les picabaralles diàries sobre política. La immigració, l'habitatge o l'ensenyament deixaran d'ocupar les primeres pàgines dels diaris, o no?

Em pregunto si a ple segle XXI el futbol encara serveix per despistar a la gent i deixar de tenir interès en temes que preocupen la resta de dies. Segur que hi ha persones molt aficionades al futbol i a la seva selecció que ho viuran amb passió, i que deixaran en un segon terme altres preocupacions, però voldria pensar que no seran la majoria. Que avui, encara que pugui agradar més o menys el futbol, la gent és conscient que hi ha temes que no es poden deixar de banda.

Però l'experiència ens demostra que acostumem a aparcar temes quan sorgeix algun esdeveniment, o al darrere hi ha algun poder interessat a despistar-nos. La visita del papa, per exemple, ha ocupat les primeres pàgines dels diaris i, sense llevar-li importància, ha posat en un segon pla temes que semblava que eren únics i prioritaris. 

Potser necessitem distreure'ns de tant en tant, per no viure excessivament angoixats, però hauríem de tenir present que les pauses no ens poden fer oblidar el que realment cal treballar i lluitar per aconseguir. Podem intentar passar estones més divertides i distretes, però sent conscients que demà hi haurem de tornar a ser.

Sí que m'agradaria pensar que la manipulació de la gent i el populisme enganyós que aquests dies s'han frenat, no tornaran, o bé ho faran amb menys força, una vegada el papa torni al Vaticà. Que el seu missatge hagi servit per a alguna cosa, si més no per adonar-nos que les persones són el més important a tenir en compte i que els servidors públics estan per això: per servir els altres, no per aprofitar-se'n.

No prendràs el nom de Déu en va

Aquesta temptació d'atribuir a Déu dèries humanes, d'instrumentalitzar la divinitat, la podríem considerar aquests dies arran de la visita del papa Lleó XIV a Espanya i Catalunya. Tothom hi vol veure més del compte i aprofitar la seva visita, les seves paraules i gestos, per tirar l'aigua al seu molí.

Els catalans estem obsessionats amb la llengua, encara que tenim prou arguments per justificar-ho. Els que no ens estimen i voldrien eliminar la cultura, la llengua i la història, ho tenen molt clar a l'hora de denunciar la politització que se'n fa del viatge, però potser no s'adonen que ells també fan mans i mànigues per aprofitar qualsevol frase o moviment per justificar-se.

Qui vulgui llevar transcendència a la visita no ho té fàcil, sobretot si vol ser coherent i honest. Un pot estar molt d'acord o en contra de les creences religioses i cal ser respectuós amb els que opinen diferent de tu, però no es pot negar al papa la representativitat ni la força de les seves paraules. El que pugui dir jo no tindrà mai la repercussió del que pugui dir el papa, encara que no t'agradi o no hi estiguis a favor. Al seu darrere hi ha una multitud de persones que el consideren i el segueixen.

Hem de respectar aquelles persones que creuen que un estat laic no pot sufragar les despeses que s'originen amb la rebuda del papa. Els diners públics no sempre estan ben emprats i, sobretot, no sempre es fan servir per allò en què creus i consideres prioritari. Ho podem discutir, però sense fanatismes i posant les coses al seu lloc. 

Certament, els problemes polítics, socials, econòmics i culturals els hem de resoldre nosaltres. Podem demanar ajuda, però no utilitzem sentiments i creences per justificar-ho. Però en tot!, no només en allò que critiquem dels altres. Qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra. Aquí també ho podem aplicar. No pot ser que només veiem els defectes dels altres. Siguem honrats i abans de criticar, autoanalitzem-nos i autocensurem-nos. Potser així anirem tots més bé.

Una mala persona

La premsa ha destacat aquestes paraules del papa Lleó XIV durant la seva visita a la capital espanyola: "Ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà", i ho ha fet el mateix dia que coneixíem l'existència d'unes gravacions on el número dos de l'exministre Jorge Fernández Díaz declarava la falsedat de l'informe Trias, on s'acusava el llavors alcalde de Barcelona de tenir un compte en un banc suís. Un fet que Trias va desmentir i es va querellar contra el ministre, però que el Tribunal Suprem se'n va desentendre. Així funcionava i funciona el país! 

En aquestes gravacions, l'exsecretari d'Estat assenyala Fernández Díaz com el responsable de les filtracions i explica com es pagava als col·laboradors policials per inventar-se els informes. Uns pagaments que en algun cas eren de per vida.

Ja em perdonareu si considero l'exministre una mala persona. Una persona que sempre s'ha declarat catòlic practicant, amb un àngel custodi que el salvaguardava de tots els mals. Personatges com aquest fan perdre la fe al més pintat, i és per això que les paraules del papa, tocant el crostó a poderosos hipòcrites són molt encertades i segur que toquen l'os a més d'un.

La visita papal no està resultant tan plàcida com podien pensar alguns càrrecs polítics i posseïdors de grans fortunes i influències. Malauradament, no podrem evitar que els que remenen les cireres continuïn als seus despatxos, però seria bo que s'obrissin els ulls de molts dels que innocentment s'ho creuen tot, sobretot si venen de persones amb corbata i coll fort.

No pot ser que visquem en un món on la calúmnia està a l'ordre del dia. Unes denúncies falses i interessades que, encara que s'acabi descobrint la veritat, el mal ja està fet. Què li hauria de passar a l'exministre com a responsable de la seva actuació? Què li passarà? No és just i la Justícia espanyola no està fent la feina que se li suposa.

Qüestió de competències

Més d'una vegada he escrit en aquest blog sobre la finestreta única. Aquella atenció, sigui presencial o en línia, de l'Administració pública que el ciutadà pot acudir sense necessitat d'haver de conèixer de qui és competència. Aconseguir que t'atenguin per resoldre tots els dubtes i els tràmits a què et veus obligat a seguir per qualsevol tema, és el somni de tots i no sempre ens ho posen fàcil. 

Avui vaig més enllà i en concentro en el pas previ a l'organització d'aquesta finestreta única, necessària per a qualsevol tramitació, sigui de competència municipal, autonòmica, estatal o europea. Abans, però, cal que les administracions i totes les institucions i entitats que en depenen tingui clar quin és el seu paper, s'organitzin i coordinin i, sobretot, no es dediquin a carregar les culpes als altres.

També he parlat sovint del problema en què ens trobem els municipis com el nostre, amb el territori distribuït entre moltes administracions, gens properes als vilatans i que estan poc coordinades. Si ens passegem pel municipi d'Arenys de Mar ens trobarem en parts de territori de competència municipal, però d'altres que pertanyen a altres administracions i que l'Ajuntament no pot fer gran cosa més que queixar-se quan no li fan cas.

Costes de l'Estat, Ports de la Generalitat, Renfe, Adif, Carreteres, l'Agència Catalana de l'Aigua, són algunes de les entitats supramunicipals que decideixen sobre part del nostre territori, impedint, sovint, que l'Ajuntament pugui actuar davant de casos que poden resultar fins i tot perillosos. Netejar els rials, i la Riera especialment; organitzar l'accés a la platja del Cavaió; arreglar les destrosses del camí de mar cap a Caldetes; controlar l'accés de les persones a les vies del tren, o regular l'encreuament de cotxes al pas sota l'autopista, són alguns exemples de tasques que no corresponen a l'Ajuntament i que els vilatans reivindiquem, però ens topem amb el tema competencial.

Cal que l'Administració pública s'organitzi i coordini amb l'objectiu bàsic i imprescindible de servir l'administrat, donant resposta a tots els seus dubtes i reivindicacions. Si no tenim raó, que ens ho diguin, però algú, amb competència, ens ha de respondre.