Què puc fer jo per...

Es tracta de canviar el discurs. En lloc d'estar massa pendent de què poden fer per a mi els altres, intentar preguntar-te què puc fer jo pels altres. Segur que pensant-hi una mica i intentant fer aquest exercici es transforma el teu posicionament i la manera de veure l'entorn. Quan convius no només has de mirar de treure profit de les coses, sinó que també has de procurar entendre i analitzar de quina manera pots contribuir a millorar la societat.

Això pot semblar molt solemne o, per alguns, una cursileria, però jo no ho veig d'aquesta manera. Estic convençut que tothom que ha viscut l'experiència d'ajudar a una altra persona, encara que sigui momentàniament i per un fet molt simple, ha rebut la recompensa en forma de satisfacció i d'estimació. No costa tant!

Som quinze mil persones a la vila, totes molt diverses i amb sentiments, objectius i ideologies diferents, però tenim en comú la voluntat, o si més no, la necessitat de conviure i fer-ho fàcil. No sempre ho aconseguim, i la majoria de vegades és per manca de voluntat. Perquè som poc autocrítics i, en canvi, ens costa molt poc veure què fan malament els altres. 

Els altres s'equivoquen moltes vegades, però nosaltres no quedem enrere. I si no en som conscients ens amargarem pensant-nos que som les víctimes, les persones que ho fem tot bé i que no ens entenen. 

Només has de fer una passejada pels nostres carrers i adonar-te de com està la vila. Què hi manca, què caldria modificar, què s'està fent malament o se'n té poca cura. Abans d'etiquetar els culpables hem de mirar què fem nosaltres perquè la vila sigui millor. Fumem i llencem les burilles a terra? Passegem el gos i li permetem que es pixi a qualsevol lloc, mai a casa nostra? Utilitzem les papereres? Quantes vegades no hem vist alguna persona obrint un paquet de tabac i llençant els papers a terra? 

Conviure no és fàcil, però sobretot perquè no tenim la voluntat de contribuir, respectant els drets dels altres i fer-los la vida més fàcil.

Campanya informativa sobre l'ús del patinet

La policia local d'Arenys de Mar ha anunciat l'inici d'una campanya informativa sobre la nova normativa de l'ús dels vehicles de mobilitat personal, és a dir, els patinets. Fa ja uns mesos que es va aprovar una normativa local, però en aquests moments ha canviat la normativa d'àmbit estatal que incorpora dos elements molt importants a tenir en compte i que fins ara no es contemplaven. Per una banda, tots els patinets s'han de registrar a la Direcció General de Trànsit, i per l'altra necessiten disposar d'una assegurança per a poder circular.

És una bona idea aquesta iniciativa amb la intenció de no abocar-se a sancionar qui incompleixi la normativa vigent, i, en canvi, ajudar a difondre-la i animar els seus usuaris a complir-la per a la seguretat de tots, la dels vianants i també la d'ells mateixos.

Circular per Arenys de Mar no és fàcil. Tenim un parc mòbil important i els carrers molt estrets. La Riera s'emporta bona part del trànsit i no té uns vials clars alternatius. Si a tot això hi afegim els patinets, la cosa es complica. Però el problema s'agreuja quan els seus usuaris incompleixen la normativa amb fets prou greus i perillosos. Qui no ha vist circular patinets en sentit contrari o bé per sobre les voreres? Això està prohibit i em consta que alguna sanció s'ha aplicat, però no impedeix que no hi hagi dia que no en vegis algun circulant malament.

A les xarxes socials, parlant de temes locals, veus molt sovint queixes per incivisme. Penso en els passejadors de gossos que no recullen els excrements o bé permeten que es pixin a les façanes o mobiliari urbà. Això és cada dia. També tenim el problema de qui no respecta els horaris ni el sistema de treure la brossa al carrer, o aquell que utilitza les papereres per allò que no estan destinades. 

Els patinets són perillosos perquè poden agafar velocitats per sobre del permès i te'ls pots trobar en llocs que no t'ho esperes. És bo, doncs, que s'informi bé dels drets i deures dels usuaris dels patinets, també dels que els patim, caminant pel carrer, i quan estigui tot ben explicat, començar a sancionar a aquelles persones que no tenen cap mena d'interès de conviure respectant els altres.

Marató de vagues del professorat

Aquesta setmana hi ha convocada una espècie de marató de vagues del professorat, dividit per territori i dates, acabant el divendres tots plegats. Els motius o reivindicacions han estat explicades a tots els mitjans de comunicació, però al meu entendre s'arrossega de fa massa temps. Quan les coses no acaben de funcionar i no hi ha diàleg es fa molt difícil la normalitat i llavors passa el que passa.

Dirigir un país no és fàcil. Qui digui el contrari o bé menteix o no ha intentat mai posar-se al davant d'un govern o ni tan sols d'una entitat o organització. També passa a la família. Dit això, però, no hi ha dubte que dialogant i asseient-se a la taula per exposar tots els dubtes i entrebancs es fa més fàcil i, si no s'acaba resolent tot, com a mínim es redueixen els problemes. 

La meva impressió, vist des de fora, és que el Departament d'Ensenyament, l'actual i els que l'han precedit, han escoltat poc les persones implicades directament i s'ha treballat massa des del despatx, desconeixent la realitat de les aules o, si ho coneixien, fent cas omís de les seves reivindicacions i necessitats.

El factor comparatiu també té el seu protagonisme i veure que a un col·lectiu, com pot ser el de Mossos d'Esquadra, se'ls fa més cas que no pas a un altre, el professorat, crea malestar i desconfiança, i no es veu tant com un problema de recursos, com de prioritats del govern. Davant d'això, s'ha d'assumir la responsabilitat i argumentar-ho.

No vull entrar en valorar si són justes o no les reivindicacions del professorat, ni la proposta que fa el govern. En tot cas m'ha estranyat molt que des d'Ensenyament es digui que s'ha pactat amb els sindicats, quan els participants tenen una representativitat minoritària en el sector, i que no vulguin continuar les converses amb els sindicats que tenen majoria entre el professorat. Crec que és un error que no pot ajudar gens a resoldre la situació. El diàleg és bàsic i no es pot menystenir. Diuen que parlant la gent s'entén. Que ningú cregui que asseure's en una taula és rebaixar-se i perdre el control. Tot el contrari!

Treballadors amb permís, però sense habitatge!

M'ha interessat llegir l'article de la Mònica Bernabé, al diari ARA, i el primer que he pensat ha estat que d'una altra manera anirien les coses si la gent intentés assabentar-se del que passa arreu, abans de començar a criticar i opinar a la lleugera. Estem molt farts de sentir segons quins comentaris, normalment crítiques i insults, sense que els seus autors tinguin arguments per defensar-se.

Us recomano que ho llegiu perquè hi ha tota una informació que per alguns és coneguda, però per a la gran majoria, no. I són persones d'aquest grup les que acostumen a obrir la boca i pontificar. A elles de manera especial els demanaria que s'aturessin un moment i procuressin saber què passa realment. Potser llavors callarien una estona.

De l'article, que ens parla del treball a la indústria càrnia de la comarca d'Osona, voldria destacar alguns detalls. En primer lloc, la majoria de treballadors, sis de cada deu, són immigrants. Tenen permís de residència i treball i fan una feina que cada vegada agrada menys als autòctons. Una feina que permet que aquesta indústria i, per tant, el conjunt de la comarca progressi econòmicament.

En un altre moment destaca el paral·lelisme invers entre el creixement de la contractació de mà d'obra estrangera i la reducció de la construcció d'habitatge. Un fet que provoca un dèficit de pisos i un problema afegit als treballadors contractats. La Mònica es pregunta de qui és la responsabilitat. Són les empreses contractants que haurien de procurar disposar de prou habitatges, o bé és l'Administració? Em venen al cap casos com Eivissa, on els mestres desplaçats tenen veritables problemes per trobar pis.

En el reportatge, la Mònica ens parla d'uns joves senegalesos que tenen permís de treball, però no han trobat un pis on viure. Ho fan en una tenda de campanya, als afores de Vic, amb unes temperatures extremes. 

I més coses. Llegiu-vos el reportatge. Veureu que tothom es treu les puces de sobre, alcaldes, empreses, sindicats..., però els que reben són els treballadors immigrants, que a sobre els hi carreguem totes les culpes. Tots els nostres mals són per culpa d'ells! Potser que ens ho fem mirar, oi?

Com ens condiciona el temps!

Aquests darrers dies notava que la primavera era a prop, amb molta més llum i més hores de sol. Tot plegat generava un estat més optimista i alegre. L'hivern i la foscor sembla que ens condiciona i ens fa estar més apagats. Ja donàvem per un fet que l'hivern estava superat! Avui, però, de cop i volta el temps ha canviat. Ja ens ho havien avançat. Ens hem llevat plovent i ho ha continuat fent durant tot el dia, sense poder observar el sol i tot molt més fosc.

Ho he notat anímicament. M'he adonat que certament el temps, si és plujós o assolellat, ens condiciona totalment. I és aquí quan puc entendre els europeus del nord, amb menys hores de sol que no pas nosaltres, amb molta més pluja i nuvolades. És per aquest motiu que anhelen venir al nostre país a prendre el sol, a tombar-se a les platges. I què hem fet nosaltres? Ben poca cosa, i després ens lamentem del nivell de turisme que predomina a casa nostra. No excel·leix. Només oferim sorra i sol.

Les coses no surten soles. S'han de treballar. No et pots limitar a oferir allò que tens i no lluitar per millorar-ho, per afegir nous serveis, per engrescar més gent a venir. És cert que els nòrdics busquen sol i platja, i potser no els interessa gaire el patrimoni cultural i històric del nostre país, però també és cert que si els ho ofereixes, els obres els ulls, descobreixen coses que no sabien i probablement engresques a més gent a venir.

Amb tot el que està passant al món i amb les seves repercussions, necessitem que el sol brilli i ens animi una miqueta. L'euríbor s'apuja, el preu de la benzina també i d'aquí a pocs dies també ho faran els aliments, el transport. Tot plegat aspectes negatius. Cal contrarestar-ho amb dies assolellats que ens permetin sortir al carrer i gaudir de la natura. Agafem-nos amb allò que puguem. Fem-nos-hi una mica!

La destrucció del patrimoni no és el pitjor

Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar! 

És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.

Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?

El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats. 

M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.

Com ens protegim?

Cada vegada són més les notícies falses que corren per les xarxes socials i, per tant, més la necessitat de contrastar tot allò que veiem escrit per no resultar enganyats i el que és pitjor, ajudar a escampar les mentides retuitant allò que no hem tingut l'encert d'investigar.

Aquesta pluja de notícies falses, encara que tinguem molt clar que no les podem validar sense tenir-ne la seguretat total, no deixa de molestar i fer-nos estar anguniosos. És un constant llegir afirmacions que criden l'atenció i que no són certes. Com ens podem protegir d'aquest bombardeig?

Estic molt cansat de rebre correus electrònics que van directes a la bústia de la brossa, però que tens la feina d'haver d'eliminar-los si no vols saturar la bústia. El mateix ens passa amb trucades no desitjades que només busquen enredar el personal, fent veure que ens estan oferint una ganga.

Si sumem totes les entrades que ens arriben pels diferents canals que tenim oberts, ens adonem que és un no parar mai. És per això que convé estar molt atents i eliminar tot allò que és nociu i fals.

Avui, per exemple, amb un interval molt breu de temps he llegit l'assassinat del primer ministre israelià i també de l'aiatol·là Abdollah Javadi Amoli, que fa pocs dies animava a venjar la mort de tants iranians. És evident que no n'he fet cas, però encara que no ho vulguis, et posa en estat d'alerta i ajuda a emprenyar-te encara més. Procuro bloquejar les fonts d'aquestes falsedats, però com a molt aconsegueixes aturar-ho uns dies, encara que contínuament en surten de noves.

És, doncs, molt difícil protegir-nos dels enganys que apareixen a les xarxes socials. Seria desitjable que existissin uns filtres que impossibilitessin la seva difusió. Com que això és una quimera, el millor que podem fer és mirar cap a un altre costat, i no creure'ns res que no vingui avalat per una font d'informació de confiança i contrastant-ho a diferents llocs. 

On són les oficines bancàries?

Avui m'he aturat a la notícia del diari ARA on diu que Catalunya ha perdut 6.000 oficines bancàries des de l'any 2008. Les persones de la meva edat tindran molt present el canvi sofert durant els darrers anys. Vàrem viure una època que ens preocupava l'excés d'oficines bancàries als carrers i places cèntriques de la nostra ciutat, perquè les tardes i els caps de setmana tot eren persianes abaixades. Fins i tot ens vàrem inventar uns reglaments municipals que limitaven les seves obertures. Uns reglaments que varen ser declarats il·legals.

La desaparició de les caixes d'estalvi catalanes, absorbides per uns pocs bancs, la gran concentració bancària, i l'augment dels moviments en línia han estat elements claus pel tancament d'oficines i estalvi de llocs de treball. La pregunta que ens fem és si això va en detriment de la qualitat del servei que la banca ofereix als seus clients.

Perquè, tal com ja he dit més d'una vegada, encara que la banca sigui privada, ofereix un servei que podem considerar públic. El fet que les nostres nòmines, les pensions, les transaccions econòmiques s'hagin de fer a través d'un banc, t'obliguen a tenir un compte obert. No esdevens un client voluntari, sinó obligat, i per això caldria qüestionar moltes coses, entre elles les comissions.

Puc entendre la reducció d'oficines. Segur que si ho analitzem ens adonarem que cada vegada en podem prescindir més. La majoria de tràmits els fem per Internet, sense necessitat d'anar a l'oficina, i alguns de nosaltres amb prou feines utilitzem diners en metàl·lic, per la qual cosa ni els caixers automàtics necessitem.

Tot això pot estar molt bé, però ens hem d'assegurar que tothom està ben atès i no hi ha perdut amb els canvis. La banca mòbil que ha posat en marxa la Generalitat, per aquelles poblacions que no disposen d'oficina bancària és un pas important en la línia de donar un bon servei, però no ens podem adormir i si hi veiem especulació i menysteniment a la clientela, ho hem de denunciar.

Ara l'eix transversal ferroviari

De tant en tant el govern de torn treu la notícia d'un projecte a llarg termini que engresca els més innocents i acaba en un calaix. Aquesta dinàmica és molt freqüent al nostre país i avui, no sé quants anys després, el govern socialista ha parlat de recuperar el projecte de tren transversal per comunicar Girona amb Lleida, sense passar per l'àrea metropolitana. Un projecte ferroviari a imatge de l'eix transversal per carretera.

És evident que un país com el nostre que no disposa de rius navegables i que la xarxa ferroviària de mercaderies és pràcticament inexistent, tot passa per les nostres autopistes i carreteres, amb les conseqüències que comporta de saturació i bloqueig del trànsit. Pensar que un dia Catalunya tindrà una xarxa ferroviària com es mereix, és gairebé una quimera.

No vull tirar aigua al vi, però cal que no ens il·lusionem més del compte. Probablement, la notícia sigui una manera de desconnectar per unes hores dels problemes de Rodalies i somiar desperts. Tant de bo que el projecte recuperat, amb l'actualització necessària, acabi sent una realitat. Els que tenim una edat, però, ens ho mirem amb una certa desconfiança, i no tenim gens clar que ho arribem a veure mai.

El meu pessimisme ve justificat per tot el que sabem i hem vist d'altres projectes necessaris, promesos i que es troben encallats. Qui no ha sentit parlar del corredor del Mediterrani, sense que el sorprengui com està d'empantanegat. Les obres de tren i metro a Catalunya són el no acabar mai. Recordeu quan varen començar a construir la línia 9 de metro? Quan està prevista la seva finalització? Quin cost final tindrà?

El projecte d'eix transversal té l'encant de trencar amb la radialitat imposada per les capitals, en el nostre cas Barcelona, i aconseguir prescindir-ne quan no és necessària. Hi ha moltes idees semblants. La més propera seria la connexió entre Mataró i Vilanova i la Geltrú, passant per Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell i Vilafranca del Penedès, l'anomenada línia orbital ferroviària. De tant en tant se'n parla, però...

A veure si aprenem a planificar les grans infraestructures, amb seny, i ens hi posem també seriosament a dur-les a terme. Ja n'hi ha prou d'anar gastant en estudis i informes per acabar arxivats i oblidats en un calaix.

La fama no t'ho permet tot!

No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.

L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.

Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.

M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.

Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres.