Neutralitat personal i imparcialitat professional

Bellugant-me per Internet he trobat un parell de paràgrafs que m'han semblat interessants per transcriure en el meu blog. Els he trobat tot buscant una frase que vaig sentir dir a una tertuliana televisiva, de no sé quin canal, parlant del jutge Juan Carlos Peinado. Els paràgrafs són aquests:

La premissa de què un jutge no pot demostrar antipatia respecte a una persona es basa en la necessitat de distingir entre neutralitat personal i imparcialitat professional. Segons l'anàlisi constitucional presentada, és impossible que un jutge (o qualsevol persona) estigui exempt de creences, morals o opinions pròpies; per tant, la teoria jurídica moderna no busca la neutralitat absoluta de la persona, sinó la imparcialitat en les seves actuacions quan exerceix l'autoritat pública. 

El sistema legal ja disposa de mecanismes per garantir aquesta imparcialitat, com ara la recusació, que permet apartar un jutge si es demostra que pot no ser imparcial degut a la seva ideologia o relacions personals. Així doncs, la qüestió no rau en negar l'existència de sentiments personals com l'antipatia, sinó en garantir que aquests no influeixin en les decisions judicials, mantenint la credibilitat de les institucions i evitant que la política o els sentiments privats infiltrin la funció judicial.

Llegint el primer et sembla del tot normal. Té lògica i crec que qualsevol persona sensata hi ha d'estar d'acord. En llegir el segon paràgraf m'entren molts dubtes i el primer d'ells és si és cert que el nostre sistema legal garanteix la imparcialitat dels jutges. És cert que existeix la recusació, però té efectes? S'aconsegueix decantar un jutge que ha demostrat aversió respecte a la persona que està jutjant i el seu entorn? Qui decideix que un jutge se l'ha d'apartar d'un cas? Aquesta decisió és imparcial?

La confiança vers la justícia i la seva implantació al nostre país està sota mínims i jo crec que es deu a l'actuació d'uns quants jutges, amb molt poder, i un corporativisme descarat que deixa en dubte la imparcialitat dels tribunals de justícia. Han de canviar molt les coses, i les persones, i potser trigarem molts anys a recuperar certa normalitat i, sobretot, confiança.

Educació, respecte i representativitat

El diari ARA es feia ressò de la decisió de la Comissió de l'Estatut dels diputats del Parlament de Catalunya, encarregada de vetllar pel compliment del Codi de Conducta a l'hemicicle, en què es proposa la sanció per a Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana, i Joan Garriga, de Vox. 

És necessari que les institucions públiques disposin d'un codi de conducta que s'ha de respectar i, si s'incompleix, sancionar els infractors. No pot ser que, amb l'excusa de la llibertat d'expressió, es pugui insultar i difamar a la lleugera. 

Cada vegada és més usual sentir insults i frases xenòfobes i racistes, però a les institucions públiques s'ha de vetllar de manera contundent que no es reprodueixi allò que sentiràs al carrer o en un bar. Els nostres representants polítics han de ser exemple de comportament i se'ls ha d'exigir més que a ningú la bona pràctica i conducta.

Acostumem a dir que el Parlament és la reproducció de la realitat del país, però això no ha de significar que es pugui dir qualsevol cosa irrespectuosa. És per això que s'elaboren aquests codis de conducta i, com qualsevol llei o reglament, s'han de fer complir.

No sé si tot acabarà en no res, com estem acostumats a veure. Hi ha uns comportaments que estan molt fiscalitzats i sancionats i d'altres que passen per la porta gran sense conseqüències. Ho veiem en les comissions parlamentàries, però també en sentències judicials. D'aquí que la confiança cap a les institucions públiques cada dia estigui més qüestionada, i per això el populisme, de la mà de l'extrema dreta, va guanyant terreny.

Reduir terminis i facilitar els tràmits, sense errors!

Fa uns deu dies em preguntava en aquest blog per què es trigava tant i em referia concretament en la licitació d'uns locals del port d'Arenys de Mar. En general, però, l'administració pública del nostre país, sigui la Generalitat o els ajuntaments, és molt lenta a l'hora de respondre i concedir llicències. Un pot pensar que és degut al fet que s'ho volen mirar bé i evitar nyaps, però després, quan veus com es fan algunes coses, tens clar que la lentitud dels processos no evita desastres.

Avui llegia que el govern de la Generalitat vol reduir el temps d'espera de les llicències urbanístiques, que sincerament és d'escàndol. Si no ho he entès malament, es vol passar dels nou i fins i tot dotze mesos a un mes. Segons diu la notícia, el president Illa vol simplificar tràmits i reduir terminis, tant a l'hora d'obrir empreses com de construir habitatges.

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog i no em cansaré de repetir que cal simplificar els tràmits i després disposar d'un sistema de control a posteriori que eviti corrupció i males arts. El que no es pot fer és desconfiar de tothom, d'entrada, i posar pals a la roda a l'hora de sol·licitar permisos, ja que s'ha demostrat que a la llarga no serveix de res.

Dit això, però, cal estar alerta i fer bé les coses. No es poden prendre decisions equivocades i la lectura de la notícia m'ha provocat alguns dubtes. Estem escarmentats amb lleis aprovades darrerament, que al cap de poc s'han de modificar perquè grinyolen i ocasionen més problemes que no pas solucionen. 

El mateix govern es posa a la boca la finestreta única i després pren decisions totalment contràries i perjudicials per a la ciutadania. I si no que ho demanin a les persones que viuen en poblacions que no compten amb una oficina d'Afers Socials, i volen sol·licitar el reconeixement d'algun grau de dependència. El canvi que ha decidit aquesta conselleria ens fa retrocedir vint anys. Si voleu, un dia us ho explico amb detall.

Millor callat!

Hi ha persones que agrairies que tinguessin la boca tancada, tant per l'ofensa que produeixen com pel concepte que en treus d'elles. L'expresident M. Rajoy ens va il·lustrar amb moltes intervencions dignes de tenir en compte. Et preguntaves com una persona com ell havia pogut arribar a ser president d'un país. És cert que n'hi ha molts més que el guanyen per golejada, i si no que ho preguntin als nord-americans.

Aquests dies, que he llegit les notícies molt en diagonal i se m'han escapat moltes coses, he vist que l'expresident espanyol ha fet enfadar els francesos amb unes afirmacions totalment racistes. Rajoy, que sembla estar al cas del món del futbol ha tingut la indecència de considerar la majoria dels jugadors de la selecció francesa de futbol, de no francesos. Potser pel color de la pell?

Si ets curós i parles només quan és necessari pots evitar situacions compromeses, encara que n'hi ha que no tenen cap mena d'escrúpols a què se'ls consideri racistes o xenòfobs, perquè els valors són absents del seu món i entorn. Si tens la llengua llarga fàcilment quedaràs retratat i, si tens vergonya, t'adonaràs que és millor estar calladet.

Conviure

La convivència no sempre resulta fàcil, sobretot si tendim a la intolerància, pensem massa en nosaltres mateixos i no sabem posar-nos al lloc dels altres. Estic segur que hi ha persones que s’esforcen per fer agradable la vida dels altres, però fins i tot elles, en algun moment, provoquen alguna molèstia. És inevitable, però és bo ser-ne conscients, rectificar i, si és el cas, disculpar-se.

Arran dels actes de la festa major, quan es concentren moltes activitats en uns mateixos llocs, provocant més soroll de l’habitual, hem pogut llegir a les xarxes socials diferents opinions i queixes. No tothom ho viu de la mateixa manera ni resideix en els punts cèntrics dels actes, i no podem dir que uns tinguin tota la raó i els altres estiguin totalment equivocats. Cada situació s’ha d’analitzar i també tot el conjunt.

Trobar l’equilibri no és senzill. Acontentar aquelles persones que volen gaudir de la festa sense que s’enfadin els veïns que no hi participen és el gran secret que no sempre sabem trobar. No fa gaires dies ho llegia d’una xerrada que va fer la síndica de Mataró. També a Barcelona ha sorgit el problema en molts indrets, i Arenys no és diferent de les altres poblacions.

Determinar els espais de les actuacions, els horaris i fins i tot la quantitat d’actes és una tasca feixuga que l’administració local ha d’assumir. Ser més flexibles i tolerants durant els dies assenyalats correspon al conjunt de la ciutadania. És bo que es comentin les coses que es consideren que no acaben d’estar prou regulades, per després intentar-ho millorar. En cap cas ens podem tancar en banda. Hem de ser conscients que convivim en espais reduïts i que els nostres moviments afecten els altres, a vegades de manera positiva i d’altres negativament. Si ho sabem veure, i cadascú s’encarrega de la seva part, segur que tots en gaudirem.

Jugar amb foc

No recordo quin any era que Catalunya central va patir un greu incendi a l’estiu i alguns ajuntaments varen decidir suspendre el castell de foc. Vic, que celebra la festa major el dia 5 de juliol va ser una de les ciutats que el va anul·lar. Arenys de Mar, el dia 9 de juliol els va encendre.

Em resulta estrany parlar de festes tradicionals on el foc és present. Tinc al cap tots els incendis que tant mal han ocasionat i se’m remou l’estómac.

Tenim castell de foc, traca i correfoc, per posar tres exemples prou nostrats, i aquests dies Arenys de Mar celebra la festa del seu Sant patró, Sant Zenon.

Voldria demanar molta prudència. Si els focs han de continuar essent presents a les nostres festes, extremem les precaucions per evitar qualsevol ensurt.

Avui he passat calor!

Avui he passat calor! Soc persona d’hivern. M’agrada el fred, anar ben abrigat i afrontar el mal temps. No m’agrada suar i avui he suat, he utilitzat el ventall i, tot i això, no em trobava a gust.

No estem acostumats a les altes temperatures ni a la humitat que incrementa la sensació de calor. Permeteu-me que avui enllesteixi ràpidament el post i em posi a la fresca. Bona Festa Major!

Sensació d’inseguretat

Diuen que el nombre de delictes ha baixat, però no vivim tranquils. Per què? Segurament les xifres que la policia i les autoritats ens donen siguin correctes i s’estiguin cometent menys delictes que abans, però aquesta no és la sensació que tenim. Veiem sovint homes armats amb grans ganivets, passejant pel carrer agredint, ni que sigui de paraula els vianants, o enfrontant-se amb la policia.

Les imatges que ens arriben no es donen seguretat. Temem trobar-nos en situacions violentes, i ens ho han dit per totes bandes que els agressors, aquells que ens poden fer mal, si arriben a ser detinguts, poc després tornen a actuar lliurement. Segur o molt segur que mai no viurem cap situació de violència, però malgrat tot, tenim por.

Com podem revertir aquesta sensació d’inseguretat? Hi ha alguna cosa que els nostres representants polítics puguin fer per millorar-ho? 

No vull caure en l’error de pensar que a altres països això no passa, però la fama que està agafant Barcelona amb els robatoris i intimidacions als seus carrers no té res a veure amb el que s’explica de ciutats franceses o angleses. No em detindré a fer comparacions, però feu l’exercici de sortir a l’estranger i parleu de Barcelona. No només us parlaran del Barça o la Sagrada Família. Les estirades de bosses i carteres i potser coses més greus sortiran a la conversa. 

Em crec la policia quan diu que els delictes han minvat, però no podem amagar que la sensació d’inseguretat persisteix.

Calor i foc

Cada vegada resulta més normal patir calor i incendis al nostre país. Suportar temperatures ratllant els quaranta graus no és cap novetat. Cada estiu hi estem arribant i sempre sembla que anem a pitjor. Paral·lelament, ens trobem amb petits o no tan petits incendis que posen en perill les nostres ciutats. Ens hi hem d’acostumar? Podem fer-hi alguna cosa?

Fa pocs dies, arran de l’incendi de les Gavarres, comentava la tristesa de veure cremar els nostres boscos, però també habitatges. Aquests darrers dies s’han encès nous focs a diferents parts del territori. L’excessiva calor hi ajuda, però les persones no som prou curosos en les nostres actuacions, per no parlar dels delinqüents, els incendiaris.

Ens han dit que tenim a sobre una nova onada de calor i, per tant, seria bo que extreméssim la vigilància a l’hora d'acomplir activitats susceptibles de produir espurnes, i al mateix temps evitar cops de calor i assolellades innecessàries. Hem de procurar que les persones de certa edat i els nadons no estiguin exposats al sol ni en llocs excessivament calorosos. Confiem que no tingui una llarga durada, però entretant no abaixem els braços.

Em pensava que era una broma

M’he acostumat a no creure allò que veig a les xarxes socials encara que siguin coses creïbles. De seguida que puc busco un diari digital de confiança per veure si parla del tema i, d’aquesta manera, descobrir la veritat. Hi ha fets que d’entrada dones per falsos i ja no t’entretens a comprovar la veracitat.

Avui m’ha passat quan algú deia que una trucada del president dels EUA al president de la FIFA havia aconseguit anul·lar la targeta vermella a un jugador nord-americà. Era un acudit massa dolent i gens creïble. La meva sorpresa ha estat quan llegint les notícies del dia, el diari ARA es feia de ressò d’aquesta notícia. No m’ho podia creure!

Us confesso que no vaig a favor de cap equip del mundial, i si els millors són els dels EUA, endavant, que guanyin el mundial, però que sigui possible que la trucada d’un president d’un Estat interfereixi en les resolucions de la competició és molt greu. Estic convençut que a un altre president d’un altre Estat no li haurien fet cas.

La prepotència del president nord-americà s’alimenta de persones com el president de la FIFA o la senyora Ursula von der Leyen, i molts d’altres dirigents polítics incapaços d’enfrontar-se a un bocamoll amb molt de poder, però que actua al marge de l’ètica i la moral. Mentre hi hagi gent tan dèbil i dependent dels poders fàctics, personatges com Trump s’aniran reproduint.