Cal anar a votar?

Llegeixes que a Rússia hi ha convocades unes eleccions i se t'escapa el riure per sota el nas. A Rússia, eleccions? Esclar. És un país demòcrata i la seva gent pot elegir el president i tots els seus governants!

Ha arribat un punt que ja no et fies de res ni ningú. Sempre havíem dit que les urnes parlaven i que era el moment d'escollir els nostres governants, que els legitimàvem perquè dirigissin el nostre país, les nostres institucions. Alguns no s'ho acabaven de creure, però d'altres insistíem que calia votar perquè llavors no et podies queixar de res. Ara...

Quan veus com van les coses arreu, et planteges si no estaves equivocat, o potser tenies raó, però tot ha canviat tant que ara ja no penses el mateix. Et fixes en països com Rússia, però n'hi ha més, que convoquen la seva gent a votar i veus qui es presenta, o millor dit, a qui deixen presentar i a qui no, i et preguntes si cal seguir el joc. Probablement, molts d'ells no votarien per convicció, però no els queda cap altre remei.

Avui, però, no tenim el recurs de pensar que a l'altra banda, a Occident, les coses són diferents i que aquí sí que funcionem democràticament, perquè ja no és el que era. O si no que els ho demanin als ciutadans nord-americans amb el president que han escollit. 

I a casa nostra? Nosaltres hem experimentat un canvi significatiu. Allò que ens havien ensenyat de la separació de poders, com a base i garantia del sistema democràtic, se n'ha anat en orris. Tenim un Poder judicial ideològicament marcat, que no acata les decisions dels poders executiu i legislatiu. Com que no els agraden les lleis que el Congrés de Diputats, que són els que hem votat, aproven, decideixen que allò no va amb ells. És que haurem de votar els jutges?

Arriba un moment que ja no et creus res i t'adones que el camí emprès trontolla i està ple d'obstacles. Que hi ha algú que mou els fils i que, al final, tindran raó aquells que diuen que no cal anar a votar. Jo em resisteixo, però m'ho posen molt difícil.

La impotència dels ajuntaments

Encara que n'he parlat moltes vegades en aquest blog considero que és important incidir en un tema preocupant que posa l'administració local, la més propera a la ciutadania, en un atzucac. Si hi afegim la manca de sensibilitat de les administracions supramunicipals, que també ho he comentat, el caos és absolut. Els ajuntaments estan infrafinançats!

Ahir llegíem que el govern de la Generalitat ha promès augmentar fins a trenta milions el pressupost per lliurar als ajuntaments per fer front al sensellarisme, que ja no és un problema de les grans ciutats, sinó que arriba també a poblacions més petites, amb pocs recursos per trobar solucions.

Cada vegada és més freqüent trobar persones dormint al ras als nostres carrers i places. Les casuístiques són diferents, però el fet és el mateix. Unes persones que no tenen on raure i que viuen en la misèria, i la indefensió absoluta. No tenim llars per ubicar-les, encara que ens puguin dir que a algunes els agrada dormir al carrer. Tampoc tenim resolt el problema de la salut mental, que és present en molts d'aquests casos.

Ahir comentava que un dels fronts oberts que té el govern català és la salut, amb una vaga anunciada de metges per al mes d'octubre. L'atenció sanitària ha de millorar, i el tracte que reben els metges, també, però hi ha el tema de la salut mental que el govern ni en parla. Sí que he vist que la síndica de greuges de Catalunya en fa esment. El cas és preocupant.

Tenim problemes de convivència per mil raons, i alguns provenen de la manca d'assistència a persones amb la salut mental deteriorada. No reben el tractament adequat, ni tenim les residències necessàries per al seu tractament. Els serveis socials dels nostres pobles estan desbordats, però el pitjor de tot és que no tenen capacitat ni recursos per abordar el tema. Estem parlant de salut mental i no assistència social, que d'això en podem parlar llargament.

El curs comença calent

Hem tornat de vacances i els problemes d'abans no han desaparegut, sinó que es mantenen vius i fan que el curs, que acaba de començar, es presenti calent i conflictiu. El govern de la Generalitat té molts fronts oberts. Masses! Si acomiadàvem el curs escolar amb unes vagues de mestres, el primer dia d'escola es va reproduir. Ara tenim els bombers que insisteixen que no se'ls escolta ni considera i per al mes d'octubre tornaran els metges.

Què està passant? Què fem malament? Segurament arrosseguem problemes des de fa massa temps, que no han estat abordats de la millor manera i quan les coses s'acumulen apareixen les explosions. Durant molt temps ens hem felicitat pel nostre sistema sanitari, també l'educatiu, però ens adonem que potser no havíem gratat prou.

Els resultats de les proves d'ensenyament ens demostren que el sistema no acaba de funcionar. Si em permeteu, us diré que aquí en som tots una mica culpables. Els pares i mares, perquè consenten massa els seus fills. Els mateixos fills que es pensen que això d'anar a l'escola és per passar-s'ho bé, i els mestres han perdut autoritat i el sistema no els ajuda. La cultura de l'esforç ha desaparegut i la por a frustrar els alumnes fa que tots passin de curs sense assolir els nivells mínims. La vida no els ho perdonarà!

A la sanitat, les llistes d'espera són infumables i viure fora de la gran ciutat és un problema de desatenció cada vegada més preocupant. Els centres d'atenció primària no han millorat en serveis, tot i que puguem felicitar la dedicació i empatia dels professionals que ens atenen. La població envelleix i això no es veu correspost amb les mesures adequades per afrontar-ho.

I els bombers treballen amb un esclop i una espardenya. Hem jugat massa temps amb el voluntariat, sense considerar-los prou, tant pel que fa a recursos com d'atenció. Després volem que apaguin focs, però la primera d'encendre'ls és l'Administració.

Comencem un nou curs i caldran moltes hores d'atenció i treball per poder ordenar aquesta disbauxa, que no ens hauria de sorprendre perquè ve de lluny.

Ajudem a Renfe

Fa poc més d'un any, si la memòria no em falla, un jove va inventar-se una aplicació que molts portem al mòbil, transporta'm, que permet conèixer què passa amb el tren de Rodalies que no acaba d'arribar. On es troba?, porta gaire retard? Darrerament, s'ha ampliat amb informació del tram i línies de metro. L'aplicació és força fiable i t'ofereix una informació que ni Renfe ni Adif han estat capaços de donar, tot i l'interès manifestat pel nostre govern que la informació fos clara i a l'instant.

Avui llegia la notícia que una jove de Badalona ha dedicat el seu treball de final de grau (TFG) per millorar la informació de Rodalies. Una altra persona que ha patit les conseqüències del mal funcionament de la xarxa de tren i que ha decidit fer allò que unes empreses públiques especialitzades en el transport públic ferroviari, han estat incapaces de desenvolupar.

Tot esperant que li comprin la idea, és bo observar que hi ha joves intel·ligents i pràctics que poden canviar el futur d'un país que va a remolc de la mediocritat, la passivitat i la incompetència d'una administració pública feixuga que no dona el servei que els ciutadans ens mereixem.

Ho comparo una mica amb el que està passant, per exemple, al Departament de Drets Socials i Inclusió, que intentant millorar el temps de resposta a les peticions de reconeixement del grau de dependència, posen dificultats a les persones a l'hora de fer els tràmits. És evident que els falta sensibilitat i coneixement de la realitat d'aquest país. Potser haurem d'esperar que un altre jove els planti a la cara la solució que ells no saben prendre.

El tren continuarà anant malament, però potser, gràcies a aquests joves, sabrem, al moment, de quin mal hem de morir. 

Falta coherència

Estic molt d’acord amb les mostres de solidaritat. Només faltaria! Quan algú passa per un mal tràngol el que hem de fer és posar-nos al seu costat i procurar ajudar-lo en tot el que faci falta. Si convé sortirem al carrer i ens manifestarem.

Cal, això sí, no deixar-nos prendre el pèl. Que no ens manipulin! Avui som víctimes propícies a la manipulació. A actuar com titelles moguts per uns fils invisibles al servei d’uns quants. Dels que ostenten el poder, i no precisament el polític.

I cal ser tots plegats una mica coherents. No s’hi val agafar criteris diferents de conveniència. I si ho veiem a venir hem de ser més espavilats que els altres. I ara entro al detall.

Comprenc el patiment i la situació en què viuen els ciutadans de Ceuta. No ho voldria per a casa nostra. Si ja és difícil posar ordre entre nosaltres, com ha de ser tenint tantes persones malvivint als carrers i platges. Dit això, no podem caure a la trampa de segons quins grups polítics que aprofiten qualsevol excusa per atacar els adversaris.

No es polititza el futbol. Potser per això prohibeixen les estelades al camp, i les samarretes amb text explícit? Què va passar aquest dimarts al camp de futbol del Real Madrid? Que uns jugadors varen boicotejar el lluïment de les samarretes en solidaritat als ciutadans de Ceuta? Era realment aquesta la voluntat dels organitzadors o bé se’ls en fot els ciutadans i el que busquen és desgastar el govern?

Es pot anar en contra del govern. I tant! Però siguem clars i no utilitzem l’esport i encara menys uns ciutadans que s’ho estan passant malament.

Treure camions de les carreteres

Avui he llegit un article a l'ARA on parla de la voluntat del govern català d'eliminar camions de les carreteres. Hi ha massa camions! Anem tard, però a veure si avancem una mica.

Com podeu veure, a l'enllaç que us he adjuntat, la solució demana augmentar el transport de mercaderies per tren. Un fet que no sorprèn a ningú. Només has de mirar cap a Europa i te n'adones. Allà, tenen a més l'avantatge dels rius navegables, que són molt utilitzats, i que aquest estiu han estat motiu de preocupació en veure la reducció del seu cabal.

L'article explica molt bé el plantejament, fent notar que no només es tracta de millorar les vies, sinó que també cal crear noves terminals amb tècniques que facilitin l'accés dels camions al tren, d'acord amb les possibilitats actuals. No continuo amb detalls perquè allà ho veureu millor.

En tot cas l'article em serveix per recordar, una vegada més, el desmanec dels nostres governs a l'hora de planificar el futur. La impressió que tens és que només es treballa per anar resolent els problemes que es presenten amb una manca de previsió que fa feredat. Alguna vegada he dit que la capacitat d'un polític és la seva resposta ràpida, eficient i concloent davant de les emergències. No tothom és capaç de resoldre allò que no esperaves, però un govern que no planifica el futur, i no busca la solució a allò que caldrà demà, és un govern inútil i que ens provoca un endarreriment més que evident.

I l'altre punt a comentar és la dependència del govern estatal i els seus organismes públics que estan més pendents de la centralitat i control global de la mobilitat que no pas de treballar per a l'eficàcia, desbloquejant colls d'ampolla absurds, no tant per desconeixement com per malícia. I aquí els governs catalans s'hi han topat una vegada i una altra, fins i tot quan el color polític ha estat el mateix. 

El final de l'article és una mica decebedor i està en la línia de la misèria d'aquest país. No sé si ens falten idees o les ganes de controlar-ho tot fan que no avancem al ritme que caldria. És fotut adonar-se d'aquesta mediocritat.

Per què ens fa por l'extrema dreta?

Quan analitzem els resultats electorals d'un land o país europeu i ens adonem que l'extrema dreta no ha guanyat o fins i tot ha retrocedit, com sembla haver passat ahir diumenge a Suècia, respirem una mica alleugerits. Per què? Per què ens fa por l'extrema dreta i, per exemple, no ens passa amb l'extrema esquerra? Serà que els primers tenen moltes possibilitats de governar i, en canvi, els altres són poc més que testimonials?

Jo crec que la cosa va per aquí. A ningú se li acudeix pensar que a un país europeu pot guanyar l'extrema esquerra i a partir d'aquí capgirar la política d'aquell estat. Contràriament, tots temem l'auge de l'extrema dreta i que pugui marcar la pauta a seguir pel govern de torn, si és que no acaba sent ella la que governa. I ho temem perquè tenim experiència, no precisament a Catalunya, però sí molt a prop. I veiem les orelles al llop, pensant en les eleccions generals de l'any vinent.

I ens preocupa pel seu discurs xenòfob, contrari a la diversitat. Ens preocupa per la manca de respecte a tots els humans, sigui quina sigui la seva raça, cultura, llengua i procedència. Ens preocupa que relacionin immigració amb delinqüència. Ens preocupa la possibilitat de perdre drets que hem anat guanyant al llarg del temps. Això és el que ens preocupa, i per això ens fa por.

Els catalanoparlants del País Valencià o de les Balears temen per l'ús de la seva llengua, anomenem-la com vulgueu, perquè no sembli una imposició de Catalunya. És la imposició d'una ideologia retrògrada el que ens fa témer el pitjor, i per això quan un partit polític té aquests referents, no podem obviar que forma part de l'extrema dreta, i com a tal l'hem d'anomenar.

Però no oblidem que aquests partits sorgeixen sovint quan l'ordre establert no funciona, i aquí hi tenim nosaltres la nostra part de responsabilitat. Si ens adormim sobre els llorers, passa que ve el llop i es menja les ovelles.

Treballar contra la multireincidència

En unes declaracions de l'arenyenca (de Munt) Sílvia Catà, que assumirà aquesta setmana el càrrec de cap dels Mossos d'Esquadra, manifestava la voluntat de continuar treballant com fins ara, amb especial referència als projectes contra la multireincidència i les armes blanques. Realment, són moltes les notícies que ens arriben d'atacs, a vegades amb resultat de mort, de persones multireincidents amb un ganivet a les mans.

Hem de diferenciar les dades de la delinqüència que es produeix de la sensació d'inseguretat de la població. És cert que no sempre coincideix l'evolució dels actes criminals amb l'increment de la sensació d'inseguretat de la ciutadania. Potser la policia i els nostres polítics tenen unes dades que no es corresponen amb les que s'imagina la gent. Quan una majoria de ciutadans té pot de sortir de nit, de desplaçar-se amb transport públic a segons quines hores, o dirigir-se a uns punts determinats de la ciutat, no es pot menystenir ni deixar de considerar. La sensació que es té de poder acabar sent una víctima d'un agressor, és massa important per no tenir-la en compte.

És per això que resulta esperançador que la nova cap dels Mossos d'Esquadra parli de lluita contra la multireincidència i la proliferació d'armes blanques al carrer. Massa vegades hem sentit a dir que es detenen els delinqüents, que acumulen una gran quantitat de denúncies, i que surten per la porta al cap de ben poca estona. No es tracta de tancar a tothom a la presó, però si de trobar la manera que la reincidència disminueixi.

Perquè un mal moment el pot tenir, no diré tothom, sinó alguna gent, però que una persona visqui delinquint dia rere dia, no es pot consentir i s'ha de trobar remei. Les policies hi poden fer molt poc, i fins i tot els jutges estan força lligats de mans i peus. El Poder legislatiu hauria de reflexionar sobre el tema i assumir la seva part de responsabilitat. No podem permetre que la sensació d'inseguretat vagi creixent, i que les persones que es comporten i respecten els altres, visquin amb por per culpa d'uns quants.

Vint-i-cinc anys i un dia!

Ahir recordàvem la Diada Nacional de Catalunya celebrada a Sant Boi de Llobregat, ara fa cinquanta anys, la primera que vàrem poder celebrar després del franquisme, però teníem molt presents uns fets que varen succeir vint-i-cinc anys enrere, el dia 11 de setembre de 2001, amb l'atac a les torres bessones de Nova York on varen perdre la vida unes 3.000 persones.

Hem vist imatges que esborronen. Unes imatges que ens varen impactar i fer-nos adonar de la vulnerabilitat de l'ésser humà, amb l'avenç de la tecnologia. Després sabem tot el que ha passat. La venjança nord-americana, amb el suport de personatges tan sinistres com el senyor Aznar, ens ha dut allà on som. 

La guerra continua present molt a prop de casa nostra, amb la incapacitat dels dirigents polítics i els organismes intergovernamentals de posar-hi fi. Tot allò que ens varen explicar del final de la Segona Guerra Mundial i de la lliçó apresa ha quedat en no res. L'ànsia de poder i la maldat d'uns quants fa que continuïn morint víctimes innocents, i que hi ha països on la gran majoria de la gent no ha conegut la pau.

Si el record de la Diada d'ara fa cinquanta anys ens deixa un cert regust, en veure que no hem superat moltes de les coses que ens vàrem plantejar, recordar els atacs a Nova York i totes les seves conseqüències, ens comporta un mal gust de boca i estómac difícil de suportar.

És cert que poca cosa hi podem fer la majoria de ciutadans, però hi ha una manera de viure que, com a mínim, ofereix pau i serenor al teu voltant. Es tracta de fer feliç els que estan al nostre costat, els que depenen de nosaltres o amb qui ens relacionem. No solucionarem els greus problemes del món, però ajudarem que la vida no sigui tan desgraciada per a uns quants dels nostres.

Cinquanta anys després

Avui hem celebrat la Diada Nacional de Catalunya recordant Sant Boi de Llobregat ara fa cinquanta anys. Era la primera vegada que es podia celebrar després del franquisme i la il·lusió de molts catalans es reflectia a la cara. Han passat aquests anys i és bo analitzar en què hem avançat i què ens falta per recórrer. 

No tothom pensa el mateix i trobarem persones que se sentiran frustrades perquè les expectatives eren massa optimistes i som allà on som, i d'altres pensaran que tot plegat són ganes d'embolicar la troca i que ens hauríem de concentrar en els "veritables" problemes de la nostra societat. Una societat que està anant enrere en molts aspectes, malgrat l'avenç que ningú no ens pot negar.

És trist que el discurs generalitzat continuï sent la defensa de la llengua catalana, reivindicant el dret a utilitzar-la i defensar-la davant de les traves que encara es posen. Com pot ser que després de cinquanta anys encara ens estiguem discutint per la llengua? Per una cosa tan important com és la llengua pròpia d'una nació?

A vosaltres no ho sé, però a mi m'entristeix. És una lluita constant on t'has de sentir dir segons quines coses, si defenses el teu dret a utilitzar la teva llengua, i t'has d'esforçar i lluitar perquè el català estigui respectat com a llengua pròpia del meu país.

Permeteu-me que recordi que, al marge d'institucions pròpies o foranes, que posen bastons a les rodes, tenim unes lleis que no sempre som capaços de fer complir. La normalitat de la llengua passa, en primer lloc, per utilitzar-la i no canviar-la quan algú se'ns dirigeix en una altra llengua o ens fa l'efecte que no ens pot entendre. Però també demana controlar que tots els establiments de casa nostra utilitzin, com a mínim el català per anunciar-se. Això és ben visible, i no hi ha excuses a l'hora de fer complir la llei. 

Com he dit mil vegades, morirem lluitant per la defensa del català. Cal tenir-ho clar, i admetre que és una feina feixuga que no podem defallir, però que n'estem fins al monyo!