Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i ho recordem com si fos ahir. Va ser l’ensurt de pensar que potser fèiem marxa enrere en el procés de transformar el país en una democràcia. Sortir de quaranta anys de dictadura. Aquesta por de recular en drets i llibertats encara la tenim.

L’auge de l’extrema dreta amb el suport inconscient de molts, alguns dels quals no han tastat la repressió d’un dictador, ens fa témer que puguem arribar a perdre fites aconseguides amb molt d’esforç, amb víctimes que s’han quedat pel camí.

El president del govern espanyol ha anunciat que demà el Consell de ministres desclassificarà papers de l’intent de cop d’estat. Veurem què ens deixen llegir i fins on arribarà la nostra sorpresa. Tot i que considero necessari facilitar tota la informació, no crec que ens serveixi de gaire res.

El pitjor que ens pot passar és que es converteixi en una narració de fets, més ben documentats que no pas ara, però sense desvetllar qui estava realment al darrere. Ja ens ho imaginem i podem entendre que els protagonistes de l’intent de desestabilitzar el país eren uns simples figurants. Es varen servir d’ells, però no ho varen aconseguir.

No podem ignorar que si bé el cop d’estat no va reeixir, sí que es va produir una frenada del procés de recuperació de la normalitat política i això ha estat la xacra que ha condicionat la situació present, i que no es depuressin responsabilitats. És per això que avui podem afirmar que en el món judicial no es va transitar cap a la democràcia i que les seves institucions són hereves del franquisme, ancorades a l’extrema dreta i actuant amb total parcialitat. 

Han passat quaranta-cinc anys, però mantenim la por al cos i dubtem de tot i tothom. No ens hem fet grans democràticament i tenim l’amenaça a la cantonada.

Recordant Salvador Espriu

Avui, quaranta-un anys de la mort de Salvador Espriu, he assistit a la presentació del llibre d’en Pep Quintana i l’Ignasi Massaguer, Salvador Espriu i els seus veïns, una guia del cementiri de Sinera, a l’Ateneu arenyenc. La sala feia goig i els participants a l’acte ens han fet gaudir d’una bona estona. Música, recitats, records i anècdotes s’han intercalat durant una hora llarga.

Haig de dir que en moments així m’adono que m’he fet gran i que el temps vola. Sembla que era ahir que em trobava cantant al cementiri de Sinera, en l’últim adéu al poeta.

Es respirava un aire de satisfacció i, per què no, d’orgull arenyenc. De sentir-nos covilatans de l’insigne poeta.

Sebastià Bonet, filòleg lingüista i poeta català, ens ha retratat el seu avi oncle, amb anècdotes i referències que només un familiar proper pot guardar i estimar, apropant-nos una mica més a un personatge referent d’una època, un país i una cultura significativa.

No cal dir que hem d’agrair l’Ateneu l’organització d’aquest acte, i naturalment a tots els que es trobaven dalt l’escenari. Breu recital de violins, molt ben interpretat, i una lectura fresca de fragments de la Tereseta-que-baixava-les-escales. En guardarem un bon record i en llegirem el llibre, i segur que en gaudirem.

No ens volen entendre!

Quan fas una repassada de tot el que està passant al nostre voltant en relació al fet català t'adones que només hi creiem nosaltres i encara amb prou feines. Tinc la sensació que cada vegada la nostra autoestima va més a la baixa i anem acceptant que potser no n'hi ha per tant. La defensa de la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres costums i la manera de ser sembla que ens aclapara i que estem disposats a renunciar-hi per no fer-nos pesats. I això és molt perillós.

No hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia on la nostra llengua o els nostres drets com a poble sobirà no es qüestionin o menystinguin. Fins i tot ara que partits polítics com ERC i Junts, que són necessaris per sumar i tirar endavant amb el projecte socialista a Espanya, no ens fan cas o ens ignoren. Perquè no n'hi ha prou amb grans declaracions i voluntats d'entesa quan després, a l'hora de prendre decisions de qualsevol mena, s'ignora que la nostra llengua, la pròpia, és el català.

Avui llegia una notícia que m'imagino que està contrastada i no ens enganyen, on es diu que el govern espanyol, el socialista, el més progressista de la història i que ha fet tant per Catalunya, no té cap intenció de tenir en compte el català a l'hora de tirar endavant la seva proposta de regularitzar la situació de tants immigrants que viuen a l'Estat espanyol, sense permís de residència ni treball, per una llei d'estrangeria obsoleta i inútil.

Puc entendre que algú que no ens coneix o fins i tot ens té mania, es cansi de les nostres reivindicacions. Ho consideren un caprici de nens rics que no estan mai contents. No entenen que, per exemple, quan parlem en català ho fem de la manera més natural perquè aquesta és la llengua materna de molts. No és per despistar o fer-nos sentir diferents. És que som diferents, ni millors ni pitjors.

Ja ho dit moltes vegades que morirem, tal com vàrem néixer, lluitant pels nostres drets, el reconeixement de la nostra identitat i no pas les ganes d'enfrontar-nos a ningú. A tu et molesta que un britànic parli en anglès? Doncs, per què et molesta que parli en català?

Reforçar la via del litoral

Sembla que l'Estat espanyol, que en definitiva és qui ho decideix tot, sigui directament o de manera indirecta, s'ha pres seriosament això del canvi climàtic i l'afectació de la línia 1 de Rodalies, el seu pas pel Maresme. Avui sentia unes declaracions al respecte que deixaven entendre que no hi hauria trasllat de la línia a l'interior, bàsicament per l'alt cost que suposaria, i que es tractaria de reforçar i protegir del mar la línia de la costa. 

En una tertúlia a la ràdio, i deixant clar que no soc una persona entesa en la matèria, apuntava aquesta possibilitat. El trasllat a l'interior no només suposaria uns costos d'expropiació de terrenys, a menys que s'aprofités l'espai lateral de l'autovia, sinó que també tindria efectes en la ubicació de les estacions de tren, que en algun cas s'haurien de situar molt lluny del centre dels pobles i les ciutats de la comarca.

Considero que no ha de ser tan complicat protegir la línia de la costa de les envestides del mar. Tenim per Europa exemples de línies de metro o tren per sota l'aigua. Això no vol dir que no tingui la seva complicació i costos, però possible ho és. El que cal, però, és voluntat de trobar solucions i posar-s'hi. Cada vegada hi haurà més temporals i llevantades, amb més força que abans, i si no s'hi fa res, només ens podrem dedicar a arreglar els desperfectes i aturar els trens.

Fins ara ens hem queixat de la manca d'inversió. Teníem previsions ridícules per la necessitat que hi havia de millorar la xarxa de Rodalies, però d'aquestes previsions amb prou feines se'n complien la meitat. No és estrany que ens trobem en la situació actual. Ara, que diuen que és cert que estem endarrerits, confio que no passarà el mateix i que no només resoldran els problemes que s'han fet evidents, sinó que invertiran per aconseguir la xarxa de trens que ens mereixem.

Carreteres de tres carrils

Avui he llegit un article al diari ARA que no he acabat d'entendre, probablement perquè no tinc gaire coneixement al respecte més que no pas per culpa del seu redactat. Sí que m'ha semblat entendre que la Generalitat vol convertir trams de carretera en tres carrils, un en cada sentit, i el tercer, el del mig, per avançaments, de manera alternativa per a cada sentit de circulació.

Haig de suposar que es tracta de carreteres que actualment només tenen dos carrils, un per cada sentit, amb el perill que suposen els avançaments. Si hi ha un segon carril en la teva direcció, l'avançament és més segur i pots evitar xocs frontals. Desconec si aquest tipus d'accidents són molt freqüents, o més aviat són per sortides de la carretera, excés de velocitat, o conduir sota els efectes de l'alcohol o les drogues.

Recordo l'autovia de l'Ametlla, fa uns quants anys, que era precisament de tres carrils i no els quatre que hi ha ara. Ens queixàvem que circular per allà era una mica perillós. Això de l'alternança del carril del mig, produïa xocs frontals en els punts on s'intercanviava el sentit. 

Com ja dic, no soc expert en la matèria i vull suposar que si es pren la decisió de fer-ho d'aquesta manera és perquè estan convençuts que és una millora per a la circulació i que no posen en perill la vida dels conductors i passatgers. Potser, perquè soc una mica malpensat, temo que aquesta decisió no estigui prou meditada ni encertada. Voldria equivocar-me.

A les nostres carreteres hi ha molta feina a fer. La conducció no sempre és la més desitjable, potser perquè anem massa refiats, però tampoc és que el manteniment de les carreteres sigui l'òptim. L'altre dia ho parlava amb relació a les autopistes sense peatge, que s'han deteriorat molt des que són gratuïtes i que se n'ha de fer càrrec l'administració, sigui de l'Estat o la Generalitat.

Per acabar, només voldria afegir la pregunta si passar de tres a quatre carrils encareix massa el pressupost d'inversió, o bé es tracta de trams que l'amplada no ho fa possible. Tot el que es pugui per facilitar la conducció i evitar riscos serà benvingut.

Es trobaven per passar l'estona

Es trobaven per passar l'estona. Eren molt bona canalla. No feien res de dolent. Aquestes són unes declaracions d'una veïna de Manlleu després del luctuós succés d'aquest dilluns el vespre, on un incendi va posar fi a la vida de cinc adolescents.

A hores d'ara encara s'estan investigant les causes d'aquest incendi. Poques flames i molt de fum. Els nois no varen poder sortir del seu lloc de trobada i no els varen poder salvar la vida. Uns fets molt greus que ens posen la pell de gallina. 

Segons les informacions que s'han conegut fins ara, els nois no residien en aquest habitatge, però hi anaven sovint perquè s'havien fet seu un petit refugi de vuit metres quadrats que hi podien accedir perquè la porta d'entrada de l'edifici estava sempre oberta.

Potser no tenien una alternativa, un espai on trobar-se amb amics i fer-la petar. Potser sí, però preferien aquest traster perquè podien anar-hi sempre que volien i fer tot allò que els apetia sense haver de donar explicacions a ningú. 

Els comentaris que he pogut llegir a la xarxa són respectuosos amb els nois i les seves famílies. Manifesten tristesa i condol, i sap greu que no sempre sigui així, i que només en situacions extremes i tan doloroses es posi seny i mesura en allò que es diu.

Des d'aquí tot el meu condol a les famílies i ànims per superar uns fets que mai més se'ls esborrarà de la memòria. I uns moments de reflexió als nostres polítics, però sobretot a tota la ciutadania que no sempre és prou sensible a la diversitat ni es té massa en compte les necessitats de les famílies més vulnerables. Segur que des dels instituts on acudien aquests nois es podrà fer una bona feina, treballant la sensibilitat i estima que sovint tenim oblidades.

Per què l'Administració pública reacciona tard?

Sempre m'he preguntat per què a l'Administració pública li costa tant d'entendre les coses i reaccionar a temps? La resposta només la trobo en la por de molestar la gent i perdre vots. En el fons tot depèn dels resultats electorals i no s'encaren els problemes de la millor manera. Es tracta d'una actitud populista que l'extrema dreta ha posat al límit, però que no en són els únics.

Avui llegia que la Cambra de Comerç de Barcelona reclama a l'Estat que apliqui un sistema de pagament per a l'ús de les autopistes atès el dèficit preocupant del manteniment d'aquestes des que es varen aixecar els peatges. En aquest blog he manifestat moltes vegades que les autopistes no poden ser gratuïtes, i que el cost no l'hem d'assumir tots els contribuents, sinó els usuaris. La recaptació ha de servir per mantenir-les en bon estat i evitar accidents i desperfectes.

Quan es varen aixecar les barreres dels peatges es va dir que en un termini de pocs anys s'aplicaria un nou sistema de pagament que podia millorar el que teníem. De fet, hi havia una imposició europea que no sé si encara és present. Ha passat el temps i tot continua igual. S'ha incrementat el nombre de vehicles que hi circulen, també els accidents, i cada vegada es fa més difícil poder-hi circular correctament. El manteniment de les carreteres, com dic al començament, és defectuós i costós.

Estic convençut que a la llarga s'adoptarà algun sistema o altre de pagament, però arribarà tard, i després costarà molt posar-nos al dia i aconseguir unes carreteres dignes per circular-hi. Per què costa tant que es prenguin decisions que toquen la butxaca de la gent, però que són beneficioses? 

Tenim prou models a Europa per analitzar quina és la millor opció. Personalment, crec que un pagament anual que et permeti circular-hi sempre que vulguis, és un bon criteri que beneficia els residents al país i evita que els que hi són de passada ho tinguin gratuït mentre que contribuents autòctons, que potser no les utilitzen, ho paguin amb els seus impostos. 

Xantatge als metges?

La notícia que va aparèixer ahir on els titulars deien que el Departament de Salut bonificaria els Centres d'Atenció Primària (CAP) que reduïssin els dies de baixa dels seus usuaris va crear una alarma que probablement es podien haver estalviat. De qui va ser la culpa? Dels responsables dels titulars dels diaris? Del portaveu del Departament de Salut que no es va explicar bé?

La primera impressió va ser que la consellera volia reduir els dies de baixa, beneficiant aquells centres sanitaris que ho aconseguissin, donant a entendre que els metges s'inventaven baixes o les allargaven innecessàriament, provocant un absentisme molt gran al treball.

Sigui per l'error del missatge o per la reacció de la gent, Salut ha puntualitzat que la seva voluntat és reduir la durada del procés burocràtic de la gestió dels tractaments i aconseguir que les altes arribin abans. Reconeixen, doncs, que alguna cosa no funciona prou bé i alenteix el procediment, i els pacients estan massa temps a l'espera dels diagnòstics, dels tractaments i les cures.

Sigui com sigui el cas deixa clar que el sistema que sempre ens havien dit que era el millor, no ho és pas tant. Que el funcionament dels nostres centres sanitaris té molt que desitjar i potser caldria analitzar-ne les causes. Avui, per exemple, tenim convocada una vaga dels metges. Reclamen bàsicament una millora salarial i una reducció de les hores de permanència. 

És cert que els empresaris es queixen que es registren moltes baixes laborals per motius de salut. Els empresaris en surten perjudicats, però també els companys de treball que han d'assumir, moltes vegades, la feina que queda per fer. Probablement no es porta un control exhaustiu de tot el procés d'una baixa per prescripció mèdica i potser també hi ha molts metges que tenen el canell molt fàcil i signen alegrament baixes que no caldria. Això s'ha de regular i, si es constata que va per aquí, trobar solucions. 

Alleugerir els tràmits per als tractaments és una bona manera no només de reduir el temps de baixa, sinó també, i més important, oferir una bona atenció als pacients. Si volem un sistema sanitari modèlic, hem de trobar la manera de millorar aquest funcionament, que sembla que s'encalla per manca de personal, desinterès d'alguns i falta de previsió del Departament. Ens alegrem que no es tracti d'un xantatge als metges, però seria bo que les decisions i la informació que se'n dona fossin més clares i resolutives.

Què va passar amb la Sindicatura Electoral del Referèndum?

Ahir vaig assistir a una conferència a càrrec de qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, el senyor Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Per una estona vàrem poder imaginar-vos el patiment, però també la valentia d'unes persones enfrontades amb l'aparell de l'Estat espanyol. Només escoltant el seu relat et pots arribar a imaginar la força i brutalitat d'un Estat amenaçat pel poble.

Al marge de la teva ideologia, les teves creences i voluntats polítiques. Deixant de banda el teu interès per la independència de Catalunya o la continuïtat dins de l'Estat espanyol, intentes entendre què va passar i de quina manera va actuar l'aparell judicial espanyol, a instància del govern de l'Estat, o per iniciativa pròpia. Procures entendre com es pot negar el dret a consulta simplement perquè no t'agradi el possible resultat de la convocatòria i t'adones que això de viure en un estat de dret és molt qüestionable.

El conferenciant va seguir cronològicament els fets des del seu nomenament pel Parlament de Catalunya, el 7 de setembre de 2017, fins ahir mateix, quan encara estan pendents de judici o de l'aplicació de la llei d'amnistia que el Tribunal Suprem es nega a acceptar, malgrat que fos aprovada pel Congrés de Diputats.

Dissimulant el girament de budells que em genera tot aquest tema, em va semblar interessant conèixer de primera mà els fets gairebé silenciats o molt deixats de banda, d'unes persones escollides pels nostres representants polítics, per fer el seguiment de la consulta i donar fe del correcte funcionament de tot el procés. També de com ha jugat l'aparell judicial a l'hora de jutjar els fets amb una clara voluntat de venjança i total parcialitat.

De tot plegat, al marge de la satisfacció de conèixer uns fets que no han sortit gaire als diaris, et confirma la teva desconfiança en la Justícia d'aquest país, i en la manera establerta per administrar-la. En cap moment el conferenciant va comprometre el paper jugat pels dirigents polítics catalans d'aquell moment, cosa que no es pot dir el mateix d'algunes intervencions del públic assistent. Vaig tornar a casa amb molts interrogants oberts. Moltes preguntes i dubtes. Aquesta incertesa ens perseguirà durant molt de temps.

Del contingut de la conferència en podem parlar un altre dia, o esperar que se n'editi algun llibre. Només us diré que la vida de la sindicatura va ser efímera per necessitat.

Tot l'any disfressats

Les disfresses, avui, ja no són cosa d'un cap de setmana a l'any sinó que anem sempre disfressats. Hem deixat de donar la cara i ens posem una mascareta per dir tot allò que ens passa pel cap sense comprometre'ns. Parlo, és clar, de les xarxes socials, que són el focus de totes les crítiques, o si més no de les més ostentoses i gairebé sempre sense arguments.

Avui veurem desfilar pels carrers dels nostres municipis, veïns que durant molt temps han elaborat una disfressa per lluir-la unes poques hores. La il·lusió i la traça durant el temps que l'han estat construint, no els hi treu ningú, i nosaltres tenim la sort de gaudir-ne i riure a gust. Això a les xarxes socials no és tan normal. Sí que hi ha humor, però predominen els insults i la crítica barata.

Em direu que insisteixo massa amb el tema de les xarxes socials. És cert que és un tema recurrent al meu blog, però m'imagino que és degut a la ràbia que em fa que hi hagi tanta gent que perdi el temps d'aquesta manera. També em podreu preguntar què hi faig jo? També hi perdo el temps. I us seré franc perquè hi ha molts moments que estic temptat a donar-me de baixa i oblidar-me de tot el que s'hi diu.

Em frena el fet que hi ha notícies que no m'arribarien si no fos a través d'aquestes xarxes socials i llavors, de la mateixa manera que em passa amb la televisió, penso que el que cal és dosificar els moments de lectura i atenció i, sobretot, ser capaç de rebutjar tota la porqueria i saber contrastar allò que ens diuen per estar segurs que no ens estan enganyant.

I també hi ha un motiu molt personal. És a través de les xarxes socials que introdueixo els meus pensaments i reflexions. Aquí hi ve aquell que vol, sense cap mena d'imposició, i el cas que se'n fa és només responsabilitat de qui ho llegeix. El to és el que m'agradaria trobar arreu i sempre donant la cara, amb nom i cognoms. Les disfresses només per Carnaval.