Hem de filar més prim!

Hi ha fets que no haurien de quedar sense resposta. Vivim un temps en què tothom s'expressa amb molta facilitat, alguns insultant i calumniant qui no li agrada com pensa i actua, sense cap mena de prova que ho avali, i no passa res. Considero que això hauria de ser perseguit i castigat. No pot ser tan fàcil posar etiquetes i atacar els altres, sense cap mena de prova, simplement perquè no ens agraden, i no passi absolutament res. El mal ja està fet.

Això abans ho veies als diaris i a vegades, no sempre, se'ls obligava a rectificar. No ho feien amb la mateixa lletra que ho havien escrit, però en algun racó o altre ho podies trobar. Ara, que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials, et fas un tip de veure insults i calúmnies que ningú verifica i que la víctima ha d'aguantar passivament. 

El tema és que si hi ha corrupció o una actuació denunciable, que es denunciï, però que es faci per la via que toca, amb proves i documents que ho avalin. No pot ser que difamis sense coneixement ni arguments. No podem reenviar alegrament acusacions sense haver-ho contrastat. Crec que no s'han de penjar acusacions, encara que tinguis proves, però si no en tens, no hi ha res que et legitimi.

Començo a estar cansat de tota aquesta disbauxa. Ens posem les mans al cap quan veiem comparèixer en sessió plenària personatges com el senyor Mazón, però no ens esglaiem quan llegim acusacions gratuïtes contra altres persones, sense que tinguin cap mena de consideració ni prova que els pugui moure a denunciar-ho.

Acusem de corruptes els polítics, que n'hi ha, però no tenim cap mena d'escrúpol a l'hora d'actuar d'amagat amb nocturnitat i traïdoria. Perquè n'hi ha molts que actuen de manera anònima. Això encara és més greu. Potser seria hora que es regulés l'ús de les xarxes, no pas per escatimar la llibertat d'expressió, sinó per treure'ns de sobre a totes aquestes persones tòxiques que embruten la societat. No anem bé!

Com més serem, més riurem!

Aquest refrany català que ve a dir-nos que com més gent hi assisteixi millor anirà, em serveix per parlar de la participació i de la necessitat que l'entenguem, la posem en pràctica i no ens cansem de reivindicar-la. Permeteu-me que em repeteixi dient que les persones, més que participatives, som reactives. Perquè reaccionar davant d'un fet, sobretot si és per criticar-ho, és molt més fàcil que no pas arremangar-se i participar en una actuació. I així anem.

No parlaré de la votació que aquests dies, a la nostra vila, ha tingut lloc en un vial, on es demanava l'opinió dels seus residents sobre la mobilitat provisional fins que no es facin les obres definitives. La participació no ha estat gaire exitosa, però ja hi haurà qui en farà la valoració, coneixent-ne tots els detalls.

Quan avui parlo de participar penso en la notícia que apareixia al diari de la convocatòria de diferents estaments, professionals i polítics, per aconseguir redefinir l'educació del nostre país, que arrossega molts problemes des de fa molt temps. Com és sabut, cada vegada que hi ha un nou govern es plantegen canvis en l'ensenyament, amb la dissort que no acabem de fer-ho prou bé. De qui és la culpa?

Sempre he pensat que aquests temes tan globals i de futur necessiten el màxim consens polític, ideològic i professional. Definir com volem que funcioni l'ensenyament al nostre país no pot ser cosa només del govern de torn, amb els funcionaris del departament. Cal consens de totes les parts, perquè davant d'un canvi polític no es torni a començar de nou. També cal l'opinió professional i d'expertesa, per analitzar el passat, el present i les possibilitats de futur.

No sé com anirà aquest nou Consell d'Educació que s'ha creat, però d'entrada és positiu si contempla tots els agents implicats, des de professionals, polítics, teòrics i famílies. Tots hi han de dir la seva, per poder arribar al màxim consens. L'èxit no està mai assegurat, però s'ha d'aconseguir la participació de tothom, i les ganes d'arribar a conclusions clares i consensuades. Hi ha molta feina a fer i no la podem deixar més a l'estacada. Anem tard!

Cal anar a votar?

Llegeixes que a Rússia hi ha convocades unes eleccions i se t'escapa el riure per sota el nas. A Rússia, eleccions? Esclar. És un país demòcrata i la seva gent pot elegir el president i tots els seus governants!

Ha arribat un punt que ja no et fies de res ni ningú. Sempre havíem dit que les urnes parlaven i que era el moment d'escollir els nostres governants, que els legitimàvem perquè dirigissin el nostre país, les nostres institucions. Alguns no s'ho acabaven de creure, però d'altres insistíem que calia votar perquè llavors no et podies queixar de res. Ara...

Quan veus com van les coses arreu, et planteges si no estaves equivocat, o potser tenies raó, però tot ha canviat tant que ara ja no penses el mateix. Et fixes en països com Rússia, però n'hi ha més, que convoquen la seva gent a votar i veus qui es presenta, o millor dit, a qui deixen presentar i a qui no, i et preguntes si cal seguir el joc. Probablement, molts d'ells no votarien per convicció, però no els queda cap altre remei.

Avui, però, no tenim el recurs de pensar que a l'altra banda, a Occident, les coses són diferents i que aquí sí que funcionem democràticament, perquè ja no és el que era. O si no que els ho demanin als ciutadans nord-americans amb el president que han escollit. 

I a casa nostra? Nosaltres hem experimentat un canvi significatiu. Allò que ens havien ensenyat de la separació de poders, com a base i garantia del sistema democràtic, se n'ha anat en orris. Tenim un Poder judicial ideològicament marcat, que no acata les decisions dels poders executiu i legislatiu. Com que no els agraden les lleis que el Congrés de Diputats, que són els que hem votat, aproven, decideixen que allò no va amb ells. És que haurem de votar els jutges?

Arriba un moment que ja no et creus res i t'adones que el camí emprès trontolla i està ple d'obstacles. Que hi ha algú que mou els fils i que, al final, tindran raó aquells que diuen que no cal anar a votar. Jo em resisteixo, però m'ho posen molt difícil.

La impotència dels ajuntaments

Encara que n'he parlat moltes vegades en aquest blog considero que és important incidir en un tema preocupant que posa l'administració local, la més propera a la ciutadania, en un atzucac. Si hi afegim la manca de sensibilitat de les administracions supramunicipals, que també ho he comentat, el caos és absolut. Els ajuntaments estan infrafinançats!

Ahir llegíem que el govern de la Generalitat ha promès augmentar fins a trenta milions el pressupost per lliurar als ajuntaments per fer front al sensellarisme, que ja no és un problema de les grans ciutats, sinó que arriba també a poblacions més petites, amb pocs recursos per trobar solucions.

Cada vegada és més freqüent trobar persones dormint al ras als nostres carrers i places. Les casuístiques són diferents, però el fet és el mateix. Unes persones que no tenen on raure i que viuen en la misèria, i la indefensió absoluta. No tenim llars per ubicar-les, encara que ens puguin dir que a algunes els agrada dormir al carrer. Tampoc tenim resolt el problema de la salut mental, que és present en molts d'aquests casos.

Ahir comentava que un dels fronts oberts que té el govern català és la salut, amb una vaga anunciada de metges per al mes d'octubre. L'atenció sanitària ha de millorar, i el tracte que reben els metges, també, però hi ha el tema de la salut mental que el govern ni en parla. Sí que he vist que la síndica de greuges de Catalunya en fa esment. El cas és preocupant.

Tenim problemes de convivència per mil raons, i alguns provenen de la manca d'assistència a persones amb la salut mental deteriorada. No reben el tractament adequat, ni tenim les residències necessàries per al seu tractament. Els serveis socials dels nostres pobles estan desbordats, però el pitjor de tot és que no tenen capacitat ni recursos per abordar el tema. Estem parlant de salut mental i no assistència social, que d'això en podem parlar llargament.

El curs comença calent

Hem tornat de vacances i els problemes d'abans no han desaparegut, sinó que es mantenen vius i fan que el curs, que acaba de començar, es presenti calent i conflictiu. El govern de la Generalitat té molts fronts oberts. Masses! Si acomiadàvem el curs escolar amb unes vagues de mestres, el primer dia d'escola es va reproduir. Ara tenim els bombers que insisteixen que no se'ls escolta ni considera i per al mes d'octubre tornaran els metges.

Què està passant? Què fem malament? Segurament arrosseguem problemes des de fa massa temps, que no han estat abordats de la millor manera i quan les coses s'acumulen apareixen les explosions. Durant molt temps ens hem felicitat pel nostre sistema sanitari, també l'educatiu, però ens adonem que potser no havíem gratat prou.

Els resultats de les proves d'ensenyament ens demostren que el sistema no acaba de funcionar. Si em permeteu, us diré que aquí en som tots una mica culpables. Els pares i mares, perquè consenten massa els seus fills. Els mateixos fills que es pensen que això d'anar a l'escola és per passar-s'ho bé, i els mestres han perdut autoritat i el sistema no els ajuda. La cultura de l'esforç ha desaparegut i la por a frustrar els alumnes fa que tots passin de curs sense assolir els nivells mínims. La vida no els ho perdonarà!

A la sanitat, les llistes d'espera són infumables i viure fora de la gran ciutat és un problema de desatenció cada vegada més preocupant. Els centres d'atenció primària no han millorat en serveis, tot i que puguem felicitar la dedicació i empatia dels professionals que ens atenen. La població envelleix i això no es veu correspost amb les mesures adequades per afrontar-ho.

I els bombers treballen amb un esclop i una espardenya. Hem jugat massa temps amb el voluntariat, sense considerar-los prou, tant pel que fa a recursos com d'atenció. Després volem que apaguin focs, però la primera d'encendre'ls és l'Administració.

Comencem un nou curs i caldran moltes hores d'atenció i treball per poder ordenar aquesta disbauxa, que no ens hauria de sorprendre perquè ve de lluny.

Ajudem a Renfe

Fa poc més d'un any, si la memòria no em falla, un jove va inventar-se una aplicació que molts portem al mòbil, transporta'm, que permet conèixer què passa amb el tren de Rodalies que no acaba d'arribar. On es troba?, porta gaire retard? Darrerament, s'ha ampliat amb informació del tram i línies de metro. L'aplicació és força fiable i t'ofereix una informació que ni Renfe ni Adif han estat capaços de donar, tot i l'interès manifestat pel nostre govern que la informació fos clara i a l'instant.

Avui llegia la notícia que una jove de Badalona ha dedicat el seu treball de final de grau (TFG) per millorar la informació de Rodalies. Una altra persona que ha patit les conseqüències del mal funcionament de la xarxa de tren i que ha decidit fer allò que unes empreses públiques especialitzades en el transport públic ferroviari, han estat incapaces de desenvolupar.

Tot esperant que li comprin la idea, és bo observar que hi ha joves intel·ligents i pràctics que poden canviar el futur d'un país que va a remolc de la mediocritat, la passivitat i la incompetència d'una administració pública feixuga que no dona el servei que els ciutadans ens mereixem.

Ho comparo una mica amb el que està passant, per exemple, al Departament de Drets Socials i Inclusió, que intentant millorar el temps de resposta a les peticions de reconeixement del grau de dependència, posen dificultats a les persones a l'hora de fer els tràmits. És evident que els falta sensibilitat i coneixement de la realitat d'aquest país. Potser haurem d'esperar que un altre jove els planti a la cara la solució que ells no saben prendre.

El tren continuarà anant malament, però potser, gràcies a aquests joves, sabrem, al moment, de quin mal hem de morir. 

Falta coherència

Estic molt d’acord amb les mostres de solidaritat. Només faltaria! Quan algú passa per un mal tràngol el que hem de fer és posar-nos al seu costat i procurar ajudar-lo en tot el que faci falta. Si convé sortirem al carrer i ens manifestarem.

Cal, això sí, no deixar-nos prendre el pèl. Que no ens manipulin! Avui som víctimes propícies a la manipulació. A actuar com titelles moguts per uns fils invisibles al servei d’uns quants. Dels que ostenten el poder, i no precisament el polític.

I cal ser tots plegats una mica coherents. No s’hi val agafar criteris diferents de conveniència. I si ho veiem a venir hem de ser més espavilats que els altres. I ara entro al detall.

Comprenc el patiment i la situació en què viuen els ciutadans de Ceuta. No ho voldria per a casa nostra. Si ja és difícil posar ordre entre nosaltres, com ha de ser tenint tantes persones malvivint als carrers i platges. Dit això, no podem caure a la trampa de segons quins grups polítics que aprofiten qualsevol excusa per atacar els adversaris.

No es polititza el futbol. Potser per això prohibeixen les estelades al camp, i les samarretes amb text explícit? Què va passar aquest dimarts al camp de futbol del Real Madrid? Que uns jugadors varen boicotejar el lluïment de les samarretes en solidaritat als ciutadans de Ceuta? Era realment aquesta la voluntat dels organitzadors o bé se’ls en fot els ciutadans i el que busquen és desgastar el govern?

Es pot anar en contra del govern. I tant! Però siguem clars i no utilitzem l’esport i encara menys uns ciutadans que s’ho estan passant malament.

Treure camions de les carreteres

Avui he llegit un article a l'ARA on parla de la voluntat del govern català d'eliminar camions de les carreteres. Hi ha massa camions! Anem tard, però a veure si avancem una mica.

Com podeu veure, a l'enllaç que us he adjuntat, la solució demana augmentar el transport de mercaderies per tren. Un fet que no sorprèn a ningú. Només has de mirar cap a Europa i te n'adones. Allà, tenen a més l'avantatge dels rius navegables, que són molt utilitzats, i que aquest estiu han estat motiu de preocupació en veure la reducció del seu cabal.

L'article explica molt bé el plantejament, fent notar que no només es tracta de millorar les vies, sinó que també cal crear noves terminals amb tècniques que facilitin l'accés dels camions al tren, d'acord amb les possibilitats actuals. No continuo amb detalls perquè allà ho veureu millor.

En tot cas l'article em serveix per recordar, una vegada més, el desmanec dels nostres governs a l'hora de planificar el futur. La impressió que tens és que només es treballa per anar resolent els problemes que es presenten amb una manca de previsió que fa feredat. Alguna vegada he dit que la capacitat d'un polític és la seva resposta ràpida, eficient i concloent davant de les emergències. No tothom és capaç de resoldre allò que no esperaves, però un govern que no planifica el futur, i no busca la solució a allò que caldrà demà, és un govern inútil i que ens provoca un endarreriment més que evident.

I l'altre punt a comentar és la dependència del govern estatal i els seus organismes públics que estan més pendents de la centralitat i control global de la mobilitat que no pas de treballar per a l'eficàcia, desbloquejant colls d'ampolla absurds, no tant per desconeixement com per malícia. I aquí els governs catalans s'hi han topat una vegada i una altra, fins i tot quan el color polític ha estat el mateix. 

El final de l'article és una mica decebedor i està en la línia de la misèria d'aquest país. No sé si ens falten idees o les ganes de controlar-ho tot fan que no avancem al ritme que caldria. És fotut adonar-se d'aquesta mediocritat.

Per què ens fa por l'extrema dreta?

Quan analitzem els resultats electorals d'un land o país europeu i ens adonem que l'extrema dreta no ha guanyat o fins i tot ha retrocedit, com sembla haver passat ahir diumenge a Suècia, respirem una mica alleugerits. Per què? Per què ens fa por l'extrema dreta i, per exemple, no ens passa amb l'extrema esquerra? Serà que els primers tenen moltes possibilitats de governar i, en canvi, els altres són poc més que testimonials?

Jo crec que la cosa va per aquí. A ningú se li acudeix pensar que a un país europeu pot guanyar l'extrema esquerra i a partir d'aquí capgirar la política d'aquell estat. Contràriament, tots temem l'auge de l'extrema dreta i que pugui marcar la pauta a seguir pel govern de torn, si és que no acaba sent ella la que governa. I ho temem perquè tenim experiència, no precisament a Catalunya, però sí molt a prop. I veiem les orelles al llop, pensant en les eleccions generals de l'any vinent.

I ens preocupa pel seu discurs xenòfob, contrari a la diversitat. Ens preocupa per la manca de respecte a tots els humans, sigui quina sigui la seva raça, cultura, llengua i procedència. Ens preocupa que relacionin immigració amb delinqüència. Ens preocupa la possibilitat de perdre drets que hem anat guanyant al llarg del temps. Això és el que ens preocupa, i per això ens fa por.

Els catalanoparlants del País Valencià o de les Balears temen per l'ús de la seva llengua, anomenem-la com vulgueu, perquè no sembli una imposició de Catalunya. És la imposició d'una ideologia retrògrada el que ens fa témer el pitjor, i per això quan un partit polític té aquests referents, no podem obviar que forma part de l'extrema dreta, i com a tal l'hem d'anomenar.

Però no oblidem que aquests partits sorgeixen sovint quan l'ordre establert no funciona, i aquí hi tenim nosaltres la nostra part de responsabilitat. Si ens adormim sobre els llorers, passa que ve el llop i es menja les ovelles.

Treballar contra la multireincidència

En unes declaracions de l'arenyenca (de Munt) Sílvia Catà, que assumirà aquesta setmana el càrrec de cap dels Mossos d'Esquadra, manifestava la voluntat de continuar treballant com fins ara, amb especial referència als projectes contra la multireincidència i les armes blanques. Realment, són moltes les notícies que ens arriben d'atacs, a vegades amb resultat de mort, de persones multireincidents amb un ganivet a les mans.

Hem de diferenciar les dades de la delinqüència que es produeix de la sensació d'inseguretat de la població. És cert que no sempre coincideix l'evolució dels actes criminals amb l'increment de la sensació d'inseguretat de la ciutadania. Potser la policia i els nostres polítics tenen unes dades que no es corresponen amb les que s'imagina la gent. Quan una majoria de ciutadans té pot de sortir de nit, de desplaçar-se amb transport públic a segons quines hores, o dirigir-se a uns punts determinats de la ciutat, no es pot menystenir ni deixar de considerar. La sensació que es té de poder acabar sent una víctima d'un agressor, és massa important per no tenir-la en compte.

És per això que resulta esperançador que la nova cap dels Mossos d'Esquadra parli de lluita contra la multireincidència i la proliferació d'armes blanques al carrer. Massa vegades hem sentit a dir que es detenen els delinqüents, que acumulen una gran quantitat de denúncies, i que surten per la porta al cap de ben poca estona. No es tracta de tancar a tothom a la presó, però si de trobar la manera que la reincidència disminueixi.

Perquè un mal moment el pot tenir, no diré tothom, sinó alguna gent, però que una persona visqui delinquint dia rere dia, no es pot consentir i s'ha de trobar remei. Les policies hi poden fer molt poc, i fins i tot els jutges estan força lligats de mans i peus. El Poder legislatiu hauria de reflexionar sobre el tema i assumir la seva part de responsabilitat. No podem permetre que la sensació d'inseguretat vagi creixent, i que les persones que es comporten i respecten els altres, visquin amb por per culpa d'uns quants.