Reduir terminis i facilitar els tràmits, sense errors!

Fa uns deu dies em preguntava en aquest blog per què es trigava tant i em referia concretament en la licitació d'uns locals del port d'Arenys de Mar. En general, però, l'administració pública del nostre país, sigui la Generalitat o els ajuntaments, és molt lenta a l'hora de respondre i concedir llicències. Un pot pensar que és degut al fet que s'ho volen mirar bé i evitar nyaps, però després, quan veus com es fan algunes coses, tens clar que la lentitud dels processos no evita desastres.

Avui llegia que el govern de la Generalitat vol reduir el temps d'espera de les llicències urbanístiques, que sincerament és d'escàndol. Si no ho he entès malament, es vol passar dels nou i fins i tot dotze mesos a un mes. Segons diu la notícia, el president Illa vol simplificar tràmits i reduir terminis, tant a l'hora d'obrir empreses com de construir habitatges.

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog i no em cansaré de repetir que cal simplificar els tràmits i després disposar d'un sistema de control a posteriori que eviti corrupció i males arts. El que no es pot fer és desconfiar de tothom, d'entrada, i posar pals a la roda a l'hora de sol·licitar permisos, ja que s'ha demostrat que a la llarga no serveix de res.

Dit això, però, cal estar alerta i fer bé les coses. No es poden prendre decisions equivocades i la lectura de la notícia m'ha provocat alguns dubtes. Estem escarmentats amb lleis aprovades darrerament, que al cap de poc s'han de modificar perquè grinyolen i ocasionen més problemes que no pas solucionen. 

El mateix govern es posa a la boca la finestreta única i després pren decisions totalment contràries i perjudicials per a la ciutadania. I si no que ho demanin a les persones que viuen en poblacions que no compten amb una oficina d'Afers Socials, i volen sol·licitar el reconeixement d'algun grau de dependència. El canvi que ha decidit aquesta conselleria ens fa retrocedir vint anys. Si voleu, un dia us ho explico amb detall.

Millor callat!

Hi ha persones que agrairies que tinguessin la boca tancada, tant per l'ofensa que produeixen com pel concepte que en treus d'elles. L'expresident M. Rajoy ens va il·lustrar amb moltes intervencions dignes de tenir en compte. Et preguntaves com una persona com ell havia pogut arribar a ser president d'un país. És cert que n'hi ha molts més que el guanyen per golejada, i si no que ho preguntin als nord-americans.

Aquests dies, que he llegit les notícies molt en diagonal i se m'han escapat moltes coses, he vist que l'expresident espanyol ha fet enfadar els francesos amb unes afirmacions totalment racistes. Rajoy, que sembla estar al cas del món del futbol ha tingut la indecència de considerar la majoria dels jugadors de la selecció francesa de futbol, de no francesos. Potser pel color de la pell?

Si ets curós i parles només quan és necessari pots evitar situacions compromeses, encara que n'hi ha que no tenen cap mena d'escrúpols a què se'ls consideri racistes o xenòfobs, perquè els valors són absents del seu món i entorn. Si tens la llengua llarga fàcilment quedaràs retratat i, si tens vergonya, t'adonaràs que és millor estar calladet.

Conviure

La convivència no sempre resulta fàcil, sobretot si tendim a la intolerància, pensem massa en nosaltres mateixos i no sabem posar-nos al lloc dels altres. Estic segur que hi ha persones que s’esforcen per fer agradable la vida dels altres, però fins i tot elles, en algun moment, provoquen alguna molèstia. És inevitable, però és bo ser-ne conscients, rectificar i, si és el cas, disculpar-se.

Arran dels actes de la festa major, quan es concentren moltes activitats en uns mateixos llocs, provocant més soroll de l’habitual, hem pogut llegir a les xarxes socials diferents opinions i queixes. No tothom ho viu de la mateixa manera ni resideix en els punts cèntrics dels actes, i no podem dir que uns tinguin tota la raó i els altres estiguin totalment equivocats. Cada situació s’ha d’analitzar i també tot el conjunt.

Trobar l’equilibri no és senzill. Acontentar aquelles persones que volen gaudir de la festa sense que s’enfadin els veïns que no hi participen és el gran secret que no sempre sabem trobar. No fa gaires dies ho llegia d’una xerrada que va fer la síndica de Mataró. També a Barcelona ha sorgit el problema en molts indrets, i Arenys no és diferent de les altres poblacions.

Determinar els espais de les actuacions, els horaris i fins i tot la quantitat d’actes és una tasca feixuga que l’administració local ha d’assumir. Ser més flexibles i tolerants durant els dies assenyalats correspon al conjunt de la ciutadania. És bo que es comentin les coses que es consideren que no acaben d’estar prou regulades, per després intentar-ho millorar. En cap cas ens podem tancar en banda. Hem de ser conscients que convivim en espais reduïts i que els nostres moviments afecten els altres, a vegades de manera positiva i d’altres negativament. Si ho sabem veure, i cadascú s’encarrega de la seva part, segur que tots en gaudirem.

Jugar amb foc

No recordo quin any era que Catalunya central va patir un greu incendi a l’estiu i alguns ajuntaments varen decidir suspendre el castell de foc. Vic, que celebra la festa major el dia 5 de juliol va ser una de les ciutats que el va anul·lar. Arenys de Mar, el dia 9 de juliol els va encendre.

Em resulta estrany parlar de festes tradicionals on el foc és present. Tinc al cap tots els incendis que tant mal han ocasionat i se’m remou l’estómac.

Tenim castell de foc, traca i correfoc, per posar tres exemples prou nostrats, i aquests dies Arenys de Mar celebra la festa del seu Sant patró, Sant Zenon.

Voldria demanar molta prudència. Si els focs han de continuar essent presents a les nostres festes, extremem les precaucions per evitar qualsevol ensurt.

Avui he passat calor!

Avui he passat calor! Soc persona d’hivern. M’agrada el fred, anar ben abrigat i afrontar el mal temps. No m’agrada suar i avui he suat, he utilitzat el ventall i, tot i això, no em trobava a gust.

No estem acostumats a les altes temperatures ni a la humitat que incrementa la sensació de calor. Permeteu-me que avui enllesteixi ràpidament el post i em posi a la fresca. Bona Festa Major!

Sensació d’inseguretat

Diuen que el nombre de delictes ha baixat, però no vivim tranquils. Per què? Segurament les xifres que la policia i les autoritats ens donen siguin correctes i s’estiguin cometent menys delictes que abans, però aquesta no és la sensació que tenim. Veiem sovint homes armats amb grans ganivets, passejant pel carrer agredint, ni que sigui de paraula els vianants, o enfrontant-se amb la policia.

Les imatges que ens arriben no es donen seguretat. Temem trobar-nos en situacions violentes, i ens ho han dit per totes bandes que els agressors, aquells que ens poden fer mal, si arriben a ser detinguts, poc després tornen a actuar lliurement. Segur o molt segur que mai no viurem cap situació de violència, però malgrat tot, tenim por.

Com podem revertir aquesta sensació d’inseguretat? Hi ha alguna cosa que els nostres representants polítics puguin fer per millorar-ho? 

No vull caure en l’error de pensar que a altres països això no passa, però la fama que està agafant Barcelona amb els robatoris i intimidacions als seus carrers no té res a veure amb el que s’explica de ciutats franceses o angleses. No em detindré a fer comparacions, però feu l’exercici de sortir a l’estranger i parleu de Barcelona. No només us parlaran del Barça o la Sagrada Família. Les estirades de bosses i carteres i potser coses més greus sortiran a la conversa. 

Em crec la policia quan diu que els delictes han minvat, però no podem amagar que la sensació d’inseguretat persisteix.

Calor i foc

Cada vegada resulta més normal patir calor i incendis al nostre país. Suportar temperatures ratllant els quaranta graus no és cap novetat. Cada estiu hi estem arribant i sempre sembla que anem a pitjor. Paral·lelament, ens trobem amb petits o no tan petits incendis que posen en perill les nostres ciutats. Ens hi hem d’acostumar? Podem fer-hi alguna cosa?

Fa pocs dies, arran de l’incendi de les Gavarres, comentava la tristesa de veure cremar els nostres boscos, però també habitatges. Aquests darrers dies s’han encès nous focs a diferents parts del territori. L’excessiva calor hi ajuda, però les persones no som prou curosos en les nostres actuacions, per no parlar dels delinqüents, els incendiaris.

Ens han dit que tenim a sobre una nova onada de calor i, per tant, seria bo que extreméssim la vigilància a l’hora d'acomplir activitats susceptibles de produir espurnes, i al mateix temps evitar cops de calor i assolellades innecessàries. Hem de procurar que les persones de certa edat i els nadons no estiguin exposats al sol ni en llocs excessivament calorosos. Confiem que no tingui una llarga durada, però entretant no abaixem els braços.

Em pensava que era una broma

M’he acostumat a no creure allò que veig a les xarxes socials encara que siguin coses creïbles. De seguida que puc busco un diari digital de confiança per veure si parla del tema i, d’aquesta manera, descobrir la veritat. Hi ha fets que d’entrada dones per falsos i ja no t’entretens a comprovar la veracitat.

Avui m’ha passat quan algú deia que una trucada del president dels EUA al president de la FIFA havia aconseguit anul·lar la targeta vermella a un jugador nord-americà. Era un acudit massa dolent i gens creïble. La meva sorpresa ha estat quan llegint les notícies del dia, el diari ARA es feia de ressò d’aquesta notícia. No m’ho podia creure!

Us confesso que no vaig a favor de cap equip del mundial, i si els millors són els dels EUA, endavant, que guanyin el mundial, però que sigui possible que la trucada d’un president d’un Estat interfereixi en les resolucions de la competició és molt greu. Estic convençut que a un altre president d’un altre Estat no li haurien fet cas.

La prepotència del president nord-americà s’alimenta de persones com el president de la FIFA o la senyora Ursula von der Leyen, i molts d’altres dirigents polítics incapaços d’enfrontar-se a un bocamoll amb molt de poder, però que actua al marge de l’ètica i la moral. Mentre hi hagi gent tan dèbil i dependent dels poders fàctics, personatges com Trump s’aniran reproduint.

Treballar als 89 anys

Avui m’he entretingut a llegir la crònica on, segons l’ARA el senyor Ramon Bruño és el barber més longeu de Barcelona. El senyor Ramon continua tallant cabells tot i els seus 89 anys. He pensat en el meu barber, que és bastant més jove, però podria estar jubilat perquè supera l’edat de jubilació amb escreix. Per què no es jubilen a l’edat que tocaria?

En el cas del barber de Sants, segons declara ell mateix, és perquè a casa s’avorreix. Hi ha moltes persones que s’han fet un tip de treballar durant tota la seva vida i no han tingut ocasió o no els ha interessat complementar la feina amb activitats de lleure o aficions. 

Al meu barber no li he demanat mai, potser per no semblar indiscret o, de manera més egoista, per no despertar-li la idea de jubilar-se i haver de buscar-me un nou barber. Ell segur que no s’avorreix a casa i li agrada jugar a tenis, i estic segur que té altres aficions, al marge de sortir a passejar amb la seva esposa.

Ambdós barbers, pel que sembla, tenen en comú que no tenien intenció de dedicar-se a tallar cabells, però ho han fet durant molts anys i encara ho fan, i han gaudit de la seva professió. Treballar de gust i professionalitat hauria de ser l’objectiu de tots i, aconseguir-ho fa feliç a qualsevol que s’ho proposi.

Foc a l’Empordà

Ahir va ser un dia tràgic per una part del nostre país, però de rebot per a tots nosaltres. Quan es produeixen incendis com el d’aquest divendres tots ho lamentem encara que hi ha els afectats directes que ho pateixen, per la intensitat que viuen durant tot el procés per apagar les flames o ja per la pèrdua de l’habitatge i propietats.

Hi ha, bàsicament, tres causes que originen els incendis i al nostre país les hem patit de totes maneres. Hi ha les causes naturals, com podria ser un llamp; per distracció o inconsciència, quan es realitza una activitat de risc, i les accions volgudament incendiàries, que només poden ser causades per una persona malalta, per un desgraciat.

Fa poc dies varen enxampar un incendiari al Maresme, que va ser detingut. En aquestes circumstàncies, ja em perdonareu, jo seria molt contundent. Ahir, tot fa pensar que va ser culpa d’una negligència d’un treballador d’una empresa concessionària del manteniment de carreteres. Això no és el mateix, però realitzar una activitat prohibida precisament pel risc de causar un incendi és una temeritat. No estem parlant d’un incendiari, però sí d’un inconscient.

Mentre escric aquest post la informació que tinc és que els bombers han estabilitzat el foc, però els veïns segueixen confinats. S’han cremat més de 2.300 hectàrees i han cremat habitatges. Espero i desitjo que ben aviat les persones que ho han viscut de prop vagin recuperant la normalitat, encara que no puc pensar que aquells que han perdut l’habitatge es recuperin fàcilment. No és qüestió només de diners, que té molta importància, sinó també de sentiments, de records, de moments viscuts que de cop i volta s’alteren tràgicament.

De tot n’hem d’aprendre la lliçó i en aquest cas hauríem de ser més conscients de les conseqüències d’una acció desafortunada en el pitjor moment.

Per què es triga tant?

En el darrer Ple municipal l'alcalde va informar que Ports de la Generalitat ja ha adjudicat els quatre locals de l'espigó del port d'Arenys de Mar. Ja he perdut el compte del temps que ha passat amb aquests locals buits i deixats de la mà de Déu. Quatre locals a primera línia del mar, gens dissimulats i que fan vergonya de veure. De moment s'han adjudicat, però es preveu que podran estar en funcionament a començaments del nou any.

Massa temps abandonats i la responsabilitat és de l'Administració, en aquest cas de Ports de la Generalitat. I tornem al problema dels pobles costaners com el nostre, que tenen el territori repartit entre administracions i institucions públiques, que viuen lluny d'aquí i no passen la vergonya que passem tots els arenyencs. 

Hi ha moltes coses a solucionar i millorar, però n'hi ha algunes que no tenen remei. Quan entrem en el món de les competències ja hem perdut. Això és meu i allò altre també, i allò de més enllà és de tal altra administració... No podem posar les mans al foc, però cal entendre que la proximitat resoldria moltes coses i permetre que les competències siguin administrades de prop milloraria la situació.

Si els locals del Port estan buits i abandonats és responsabilitat de la Generalitat. Si no es neteja bé aquell espai, també. Si al voltant de les vies del tren estan plenes de brossa, és responsabilitat de Renfe o Adif, ja no sé de qui, de netejar-ho, i si al capdavall de la Riera està taponada de sorra és l'Agència Catalana de l'Aigua qui se n'ha de preocupar. Ho fan? Se'n preocupen?

L'administrat sempre rep sigui de qui sigui la competència, i l'administració local, la més propera als vilatans, és l'ase dels cops. No ens cansarem de dir-ho, però estigueu segurs que això no ho arreglen.