Balanç positiu de la festa

El balanç que en faig de la festa de Sant Roc, amb la gran quantitat d'actes programats durant cinc dies, no pot ser més que positiu. Destaco l'encert dels actes i la seva diversitat abastant totes les edats. També la gran participació no només d'espectadors sinó també d'actuants. Els geganters, els macips, els dansaires i els actors de la pesta han estat els veritables protagonistes d'aquests dies.

No tinc dades, però no he vist que s'hagin produït incidents remarcables. No sempre surt tot rodó i és d'agrair la col·laboració de tots per fer més gran la festa, però també per fer-la distreta, agradable i fàcil. Tenim els espais que tenim i amb ells cal jugar. Alguns veïns i veïnes s'han queixat de l'excés de decibels, quan les actuacions es produïen massa a prop de les seves cases.

Segurament que hi ha coses a millorar. Si ho féssim tot perfecte seria avorrit, oi? Al meu entendre, però, hem assolit un gran nivell i ara es tracta més de buscar el perfeccionisme que no pas de resoldre grans temes. Probablement, el que ens queda pendent és la ubicació de segons quins actes i l'horari que es programen. Congeniar la festa amb el descans no és gens fàcil. No és un problema d'Arenys, i ho podem comprovar si us bellugueu per Internet i mireu tot el que passa més enllà.

Repartir els actes en més espais, per no "castigar" sempre les mateixes persones seria una bona solució. I escric el verb castigar entre cometes, perquè hi hauria molta cosa a dir. Probablement hi ha alguns indrets que es podrien explotar més. Penso en la tercera platja o en la plaça de la sardana. És cert que no hi ha res com el centre de vila, al bell mig del brogit, però pensant en la conciliació potser hauríem d'estudiar nous emplaçaments per alguns dels actes.

Insisteixo que la meva valoració de la festa és molt positiva i aprofito aquest espai per felicitar i agrair a totes les persones que ho han fet possible, que no són pas pocs. Gràcies per fer-nos viure plenament la festa de Sant Roc.

Ha cridat l'atenció!

Aquests dies s'ha fet viral un vídeo que ha penjat a Instagram l'actriu catalana Assumpta Serna, queixant-se de l'atenció o no atenció rebuda per part del Departament de Drets Socials i Inclusió. Segons comenta, ni la resposta del Departament li arriba, ni el suport que rep la seva mare, de 100 anys, és el que considera just, després de tota una vida.

Són moltes les adhesions que ha rebut i les signatures que recull per fer arribar al Departament de la Generalitat i, segons diu també, ja hi ha algun polític que se li ha posat en contacte, la qual cosa no sé valorar si és bo o no. Em refereixo que s'acostuma abans a reaccionar quan algú ho fa públic a les xarxes, sobretot si aquest algú té nom i cognoms coneguts, que no pas si envies una instància, en privat.

Hi ha un mal costum de no respondre les instàncies, o fer-ho tard, tot i el que diu la llei i els terminis establerts. És allò de qui dia passa any empeny. I l'actual govern de la Generalitat ha proclamat en més d'una ocasió la seva voluntat de donar resposta a la gent i escurçar terminis. Es parla molt, però es fa poc.

La iniciativa de l'Assumpta Serna ha rebut algunes crítiques i penso que en un país normal, on els canals de comunicació entre l'Administració i els administrats funcionessin, no seria necessari i fins i tot contraproduent, perquè s'hi suma aquell que es queixa per vici i sense arguments. Però el nostre país no està normalitzat, La resposta de l'Administració és lenta, quan existeix, i poc satisfactòria.

I parlant de la dependència de la gent gran o amb dificultats per fer una vida normal, hem de dir que la resposta no és bona. Es triga massa a respondre a la ciutadania i el suport que s'ofereix no es correspon amb el que seria just, utilitzant paraules de la senyora Serna. No ho és en temes de dependència, ni en temes de discapacitat. En aquest darrer cas, proveu de telefonar per veure com està el vostre expedient de sol·licitud, i la resposta immediata del robot és que poden trigar divuit mesos. No se us acudeixi reclamar-ho abans.

El govern català, en temes de comunicació i atenció necessita millorar.

L'església a vessar!

Avui, diada de Sant Roc, hem acompanyat els macips i macipes a renovar el vot de vila a l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar. L'església estava plena a vessar. Els macips, macipes i macipets gairebé l'omplien del tot, i els familiars i amics ho acabaven de rematar.

En moments com aquest et venen moltes coses al cap. Només tenia ulls per contemplar la jovenalla. Tots ben abillats, amb el blanc de les camises, pantalons i faldilles i el vermell de les faixes. Intentava endevinar que tenien en el cap, mentre el capellà llegia l'evangeli o els convidava a resar el parenostre. Per una gran majoria la seva estada a l'església era una novetat, o com a molt el ritual de cada any. 

La nostra cultura està molt arrelada a la tradició i aquesta ens ve directament o indirectament de les celebracions religioses. Voler-ho deslligar és un error, però insistir en això també. Som el que som, perquè tenim un passat i aspirem a un futur millor. No hem de renegar de res, ni avergonyir-nos d'allò que som, d'allò que creiem.

Les cares dels adolescents i d'altres ja una mica ganàpies eren alegres. Estaven contents de trobar-se allà i esperaven poder sortir de l'església i escampar-se pels carrers i places de la vila, tot esquitxant els vianants, trucant a les portes i gaudir de la festa, tot cridant Sant Rooooc!

Les festes ens uneixen i això és el que experimentem cada estiu, amb els actes de Sant Zenon i Sant Roc. I si ahir parlava que junts érem invencibles, o si més no així ho proclamaven els Catarres, avui podem afirmar que recordant el vot de vila i remullant els arenyencs i visitants, és una bona manera també de fer país, de fer societat, de fer amics, i de trobar les coses positives de la vida, que n'hi ha, encara que estiguem voltats de problemes i situacions desagradables.

A la tarda ens espera l'ofici solemne i la tradicional Dansa d'Arenys.

Els Catarres a la Riera

Ahir a la nit. Bé, hauria de dir aquesta matinada, ja que el concert ha començat passades les 12 h, la Riera d'Arenys de Mar estava plena a vessar per escoltar i cantar les cançons dels Catarres. Un grup d'Aiguafreda, ara ja Osona, que es varen fer famosos amb una cançó que va sorprendre a molta gent. Em refereixo a la Jenifer.

És típic i usual que els grups de casa nostra iniciïn la seva carrera musical amb una cançó que esdevé una revolució, ja que durant molt de temps la sents a tots cantons. La Jenifer era una noia de Castelldefels, poc nostrada, que entrava a la vida d'un noi ben arrelat a la cultura catalana.

De fet, jo que no soc seguidor d'aquest grup, però que vaig ser-hi durant tot el concert, em vaig quedar amb les proclames a favor del país i la llengua. Avui ho trobem a faltar una mica, sobretot després de la patacada del Procés i totes les conseqüències. Encara tenim polítics a l'exili i d'altres imputats, amb una llei de l'amnistia aprovada pel Poder Legislatiu, però que el Poder Judicial no té ganes d'aplicar. Sorprenent, oi?

Deia, doncs, que els Catarres no varen deixar de felicitar la gent que assistia al concert, majoritàriament quitxalla i adolescents, que coneixien les lletres de les cançons interpretades, tot dient que junts som invencibles. I és cert que si anéssim tots a l'una, aconseguiríem moltes coses. Fins i tot que la recollida de la brossa de la nostra vila fos tot un èxit. Quan cadascú va a la seva, esdevé un caos lamentable i només som capaços de culpar els altres.

Em va agradar assistir al concert, tot i que no soc gaire amant de participar en actes multitudinaris, on reps cops i masegades. La majoria podien ser els meus nets, però alguns adults també les taral·larejaven gairebé totes. 

El concert formava part d'una munió d'actes del cap de setmana per celebrar la festa de Sant Roc. Avui tindrem la representació de la Pesta i demà els macips i la dansa d'Arenys. No us ho perdeu!

La informació continua fallant

Si repassés els meus escrits on parlava de Rodalies segur que trobaria un lloc, o potser més d'un, on parlava que el govern actual s'ha trobat amb l'herència de la mala gestió i la nul·la inversió en el transport públic, i molt concretament en el ferroviari, i que podíem entendre que la solució no es podia pretendre que vingués d'un dia per l'altre. Sí que insistia en la necessitat de comunicar bé, que és una altra de les queixes que es produeixen en aquest servei, i aquí no hi havia excuses del passat.

Han anat passant els mesos i els problemes de Rodalies es van repetint un dia rere l'altre. Quan no és un all és una ceba, i així anem passant el temps. Ens diuen que s'està invertint més que mai, i evidentment no veiem els resultats. Podem confiar que els nostres nets potser ho veuran. El que no ha millorat, i hem de donar totes les culpes a l'actual govern català i les companyies RENFE i ADIF, és la comunicació. Continua havent-hi una manca de comunicació i atenció a l'usuari que no té excusa.

Avui llegia les declaracions del senyor Manuel Nadal que reconeixia que no havien estat prou àgils ni encertats a l'hora de comunicar, en l'episodi d'anada i tornada a les terres de l'eclipsi total. Però no n'hi ha prou de lamentar-se i assumir els errors. Cal exigir responsabilitats a les persones que tenen el deure d'informar a l'usuari, i que la seva feina i sou existeixen per aquesta raó. Si no es fa bé s'han de depurar responsabilitats. No pot ser que les coses passin sense que ningú se'n responsabilitzi. La ciutadania, i en aquest cas els usuaris, es mereixen una bona gestió i la informació és bàsica per acompanyar-los davant dels problemes que apareixen. Alguns problemes previsibles i d'altres no, però mai pot faltar la informació a l'instant, per evitar que la gent se senti deixada de la mà de Déu.

Informació incompleta?

Alguna vegada hem sentit a dir que hi havia un excés de notícies, sobretot amb l'arribada de les xarxes socials. Sempre he cregut que l'abundància de notícies no era mai un problema. En tot cas el problema és la incertesa sobre la veracitat d'allò que llegeixes o, en el cas que avui comento, si hi ha tot el que passa o la informació rebuda és incompleta.

El diari ARA es feia ressò del mapa que et permet localitzar els refugis climàtics que pots tenir a tocar de casa. Un mapa que el proporciona el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Si hi entres pots veure tota mena de refugis, siguin edificis climatitzats o espais ombrívols i frescos.

La notícia pot ser interessant, sobretot per aquelles persones que la seva casa no està prou preparada per afrontar aquestes calorades que patim des de fa una bona colla de setmanes. Perquè ja no es tracta d'una onada de calor, sinó d'una temporada ben llarga de temperatures que en diuen fora de la normalitat, però que aviat haurem d'assumir com a normals.

Dic que podria ser una notícia interessant si reflectís bé la realitat, però temo que no sigui així. Les preguntes que em faig són: Com ha obtingut el Departament d'Interior les dades per poder confeccionar aquest mapa? S'ha assegurat que es relacionaven tots els refugis declarats als municipis catalans? 

Puc entendre que algun municipi no disposi de cap refugi climàtic, però m'estranya que això succeeixi a molts municipis catalans, i poso en dubte l'efectivitat de l'esmentat mapa quan veig, per exemple que a la meva vila no hi apareix cap refugi climàtic, quan em consta que el nostre Ajuntament n'ha relacionat uns quants. I és aquí on em pregunto novament: És culpa del nostre Ajuntament que no ha comunicat les dades al Departament d'Interior de la Generalitat, o bé el govern català ha estat poc curós a l'hora d'exposar el mapa, sense tenir la seguretat que tots els municipis hi han dit la seva?

L'exemple d'avui és una demostració que totes les notícies que rebem les hem de contrastar, fins i tot aquelles que ens venen de diaris que considerem seriosos i que ens diuen que les han tret de fonts gens sospitoses de no ser eficients, o sí?

Fora plàstics!

Si heu viatjat una mica segur que haureu vist imatges de camps propers a grans ciutats farcits de plàstics. Em venen a la memòria imatges de Turquia i també d'Egipte i el Marroc. El vent s'emportava tota mena de plàstics que cobrien gairebé la superfície de terreny que voltava les principals ciutats. Però, i a casa nostra?

El plàstic és el gran protagonista de la nostra brossa diària. Ni les empreses són curoses a l'hora d'embolicar els productes ni nosaltres a l'hora de comprar-los. Potser no veiem aquelles imatges que us comentava, però només cal que fem una passejada pels nostres carrers i places i ens adonarem de la quantitat de plàstic que hi trobarem.

Avui ha entrat en vigor una normativa europea que intentarà reduir, de manera progressiva i massa lenta al meu gust, la quantitat de plàstic a la nostra vida diària. L'èxit de la mesura vindrà condicionada per la voluntat de la indústria, dels consumidors i les autoritats encarregades per vetllar el seu compliment, sancionant si cal.

La norma regula, entre altres, l'ús dels envasos monodosi i el reciclatge dels envasos de plàstic i les ampolles de begudes d'un sol ús. Ja fa molts anys que hi ha països, com Noruega, que es bonifica el retorn de les ampolles. L'estímul de recuperar uns diners, fa que no te'n trobis a cada cantonada, sigui perquè el consumidor s'encarrega de retornar l'envàs, o perquè hi ha persones que els recullen per poder tenir uns guanys fàcils.

De sistemes n'hi ha i no cal ser extremadament enginyós. El que acostuma a faltar és la voluntat de fer bé les coses i pensar-hi una mica. Potser amb l'entrada en vigor d'aquesta norma veurem alguns resultats, i ens estalviarem de veure segons quines imatges dels nostres carrers. El procés serà lent, i caldrà que els nostres dirigents vetllin perquè tothom compleixi de la seva part. Estem massa acostumats a aprovar normes i reglaments i molt poc a fer-les complir.

Dolor a Colòmbia

Ahir coneixíem la notícia del terratrèmol de Colòmbia amb un balanç provisional de més de 200 víctimes mortals. Cal, però pensar que som a vint-i-quatre hores dels fets i que hi ha molta feina a fer i són moltes les persones desaparegudes que podran incrementar el nombre total de morts.

Aquest mateix estiu Veneçuela va patir uns terratrèmols amb el resultat de més de sis mil víctimes mortals. Una xifra que no té res a veure amb les dades que rebíem els primers dies després de la catàstrofe. És per això que cal ser molt cauts a l'hora d'arribar a conclusions.

Aquests són els fets, i que em serveixen per recordar que les tragèdies que vivim en la distància tenen una durada molt curta a la nostra ment. Avui recordem que Veneçuela va patir un terratrèmol perquè ho hem recuperat a través de la tragèdia de Colòmbia. Els veneçolans encara pateixen la tragèdia i nosaltres ja ni ho recordàvem. 

Té tot el sentit del món entendre que no podem estar al dia permanentment pendents de tot el que ha passat i està passant al món, però sí que ens ha de servir per recordar que no només existeix allò que ens comenten. Hi ha guerres més enllà de l'Iran, Palestina o Ucraïna. Aquests tres territoris són molt presents a les nostres televisions i diaris, però n'hi ha d'altres que s'han eternitzat i nosaltres hem girat full.

No es tracta tant d'amargar-nos l'existència com d'adonar-nos que hem d'agrair tot allò que tenim. Som uns privilegiats que també rebem patacades, però obrim bé els ulls i adonem-nos de quina és la nostra realitat. Tot és millorable, però hi ha fets que ens superen i persones que reben contínuament.

El perill de l'eclipsi

No vull ser negatiu i només trobar pegues a les coses, però sí que convé prendre totes les mesures possibles per no haver de lamentar danys irreversibles. Arran de l'eclipsi de sol d'aquest dimecres, les autoritats sanitàries ens han advertit del perill que representa mirar-ho sense prendre precaucions. No es pot mirar directament, sinó que cal utilitzar les ulleres pertinents. Ho són totes?

La por d'alguns és tenir la certesa que aquelles ulleres que ens han venut o regalat compleixen fidelment amb tots els requisits per assegurar-nos que no patirem cap lesió ocular. Ens diuen que no podem utilitzar unes ulleres qualssevol. Que han d'estar homologades, i ens donen la referència.

Avui, però, he llegit la notícia que s'han retirat sis models d'ulleres perquè no són segurs i poden provocar lesions oculars. Segons diu el diari, tots sis models tenien el mateix defecte, amb un filtre massa fosc que podia provocar que l'usuari es tragués les ulleres en algun moment, per veure-hi millor. 

Haig d'entendre, perquè no ho he vist en el redactat de la notícia, que es tractava de models d'ulleres homologats i que per això estaven a la venda. N'hi ha d'altres, que no estaven homologats i que els han retirat abans que algú els pogués comprar. Qui no et diu que no n'hi haurà moltes que no t'asseguren la protecció? T'arriscaràs? Com en podem estar segurs?

Probablement, el més segur serà mirar-ho a la televisió, però és evident que l'efecte no és el mateix. A casa n'hem parlat i hem quedat que sortirem al carrer per veure la sensació de l'enfosquiment momentani, però procurarem no caure en la temptació de mirar el sol. Aquesta visió la podrem veure i reveure tantes vegades com vulguem a través dels canals televisius, i ens estalviem haver de lamentar una imprudència o haver estat víctimes de l'especulació d'uns subministradors d'ulleres falses.

Tret d'una conversa

Divendres parlava que s'havia de legislar bé, arran de la decisió del Consell General de Garanties sobre les vulneracions que es consideraven en el projecte de llei que impulsaven els partits catalans que varen donar suport al govern socialista i que està, de moment, aturat. Una llei que pretenia limitar la compra d'habitatges amb finalitats especulatives. 

Ahir, mentre sopàvem al carrer amb uns amics i convidats, va sorgir una conversa que em va semblar interessant i he anat a buscar-ho per Internet. Es tracta d'un projecte de llei que pretén, entre altres coses, trencar algunes limitacions a l'hora de convertir locals de planta baixa en habitatges. En general, la llei que es vol portar al Parlament té la voluntat de facilitar la construcció de nous habitatges davant la problemàtica existent i que n'he parlat a bastament.

La gràcia d'aquesta llei estaria a permetre als municipis, per acord de ple, la conversió de locals en desús en habitatges, sense tenir en compte els límits de densitat de població dels edificis o zones afectades, i no havent de modificar el POUM, que és prou complicat.

La idea la veig interessant, sobretot quan limita els metres quadrats mínims per evitar habitatges superpetits, per sota del que permet la llei actual. S'ha de dir, però, que una inspecció exhaustiva de la realitat dels habitatges actuals, ens donaria més d'una sorpresa. 

Caldrà veure que la llei que es proposa estigui ben plantejada, tingui clar totes les casuístiques i que no ens trobem que s'hagi d'enretirar per algun defecte de forma. També és important observar quines són les condicions d'aquests baixos, sobretot pel que fa a la ventilació. Em consta que actualment hi ha antics locals que s'han convertit en habitatge que l'única sortida exterior és la porta d'entrada. Cal estudiar bé què es deixa construir i què no. Hem d'evitar que, amb les ganes d'augmentar el parc d'habitatges, estiguem permetent infrahabitatges.