Me'l vaig perdre!

No tinc el poder de la ubiqüitat i ahir a la tarda-vespre vaig estar pendent del Ple municipal, gairebé sis hores, i em vaig perdre el concert que va tenir lloc a l'església parroquial, a càrrec de l'Ensemble Praetorius, un conjunt instrumental de cambra, format per joves músics de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Me n'han parlat molt bé.

Sembla ser, doncs, que em vaig perdre un bonic concert, molt ben interpretat i, al mateix temps, ben explicat. Un costum que va arrelant i que, aquí a Arenys, ens hi tenen acostumats els nostres amics de Nexus Piano Duo. És bo que els intèrprets acompanyin la seva música amb explicacions sobre les obres, els compositors i els instruments.

Cal agrair l'oportunitat de gaudir de bons concerts on, a part del gust d'escoltar-los, tens l'ocasió d'eixamplar coneixements i també, cosa molt important, valorar i apreciar l'esforç, el treball i els valors de joves intèrprets que t'animen a pensar que no tot està perdut. Sovint ens mostrem pessimistes en veure com va tot plegat, però a vegades tens la sort d'observar que no tot està perdut. Que hi ha persones, i si són joves encara millor, que treballen per aprendre i ensenyar-nos que un món millor és possible.

En lloc del concert, em vaig entretenir escoltant els nostres representants com defensaven o fiscalitzaven l'obra de govern, amb una bona pila de punts a decidir, la majoria aprovats per unanimitat, i una secció de precs i preguntes que a vegades es fa molt feixuga. Pensava que seria bo que els nostres regidors i regidores repesquessin l'enregistrament de la sessió plenària i els servís per aprendre i rectificar en allò que vegin que no ho han acabat de fer prou bé. La veritat és que hi ha intervencions penoses que, estic segur, als seus autors els serviria per millorar. Han de tenir en compte que són els nostres representants, siguin a l'equip de govern o a l'oposició.

Però em quedo amb el concert d'ahir, que no en vaig gaudir, amb l'esperança que en vinguin d'altres i que hi pugui assistir. Però sobretot em quedo amb la impressió de les persones que hi varen assistir: Hi ha joves que treballen i s'esforcen molt per fer-nos gaudir de la bona música i dels bons moments.

Els ocellaires que venen souvenirs

El gran problema del nostre país és que avui som pocs els que creiem en la justícia que s'imparteix, i això no és bo. Sense justícia tot esdevé un caos, però amb una aplicació de la justícia més que dubtosa tampoc no ho deixa clar. Els litigis s'han de solucionar, i en un món com el nostre n'hi ha molts per resoldre, i no sempre tenen una solució clara i evident.

Desconec el fons i els detalls de l'enfrontament que fa anys existeix entre els paradistes de la Rambla barcelonina i el seu ajuntament. Estic segur que hi ha molta cosa a dir, i que posicionar-te en un lloc o l'altre no és fàcil. Aquí rau la importància de la justícia i la necessitat de confiar-hi. És per això que començava dient que tenim un problema.

Els ocellaires, que ja no venen ocells, es neguen a abandonar les parades, que són la font d'ingressos per anar vivint. No ens referim, doncs, a una activitat lúdica, d'entreteniment, sinó a una activitat professional, que ens agradarà més o menys, que trobarem més o menys idònia, però que les persones que hi treballen, hi confien i en treuen els diners per viure. 

Personalment, haig de reconèixer que no m'agrada gens passejar per la Rambla i haver de sortejar aquests establiments, per no topar-hi, amb uns productes que no m'interessen, ni crec que siguin els més representatius de la ciutat i país, de cara els turistes. Però tampoc no m'agraden moltes de les botigues que es troben al seu voltant. I això no és només d'ara, sinó que fa molts anys que observem unes botigues amb uns productes que més aviat avergonyeixen. Però contra gustos no hi ha res escrit.

Crec que l'ajuntament té l'obligació d'ordenar la Rambla i intentar que llueixi una mica més que no pas ara. Ho ha de fer de manera que perjudiqui el mínim possible als comerciants afectats, però s'ha d'evitar la disbauxa actual, i probablement també caldria analitzar els tipus de productes. La regulació comercial és necessària a tots nivells, amb la repercussió que sigui legal i necessària en cada cas.

Davant la negativa dels comerciants a lliurar les claus de les parades, si és cert que estaven avisats i l'ajuntament actua d'acord amb la llei, és bo que es tingui en compte. Una altra cosa és mirar de quina manera es pot fer més lleu els efectes negatius que aquestes famílies patiran amb la sentència.

L'ètica als partits polítics

Sembla que els pecats d'ERC van sortint a la llum pública i, d'aquesta manera, tots podem saber quina és la manera d'actuar, sinó de tots els seus dirigents, sí d'uns quants, potser els que tenen més poder i influència. Fa uns dies descobríem que els cartells sobre l'Alzheimer eren obra d'ells mateixos, per influir en els resultats de les eleccions, i avui llegia que també el ninot penjat, amb la cara d'Oriol Junqueras, malgrat haver estat criticat públicament per dirigents, com el diputat Rufián, va ser una idea del mateix partit polític.

Avui toca parlar d'ERC i segurament que un altre dia ho haurem de fer d'un altre partit, i la seva manca d'ètica. Això no impedeix que siguem crítics amb ells, sigui quina sigui la seva ideologia i la nostra simpatia o animadversió. És important parlar d'aquests temes, no per fer safareig i rebombori, sinó per intentar aconseguir que s'avergonyeixin dels seus actes i recuperin el seny i la moral. Cal denunciar les males pràctiques, per intentar netejar la política.

A la vida no tot s'hi val, i si no intentem fer bé les coses, tot es va degradant fins al punt que ja tot deixa de tenir sentit, perds totes les referències i et venen ganes d'engegar-ho tot a rodar. El nostre sistema polític, basat en els partits polítics, amb unes eleccions amb llistes tancades, obliga a haver de confiar-hi, sense possibilitat de fer canvis de cromos. Això fa que els seus dirigents i militants tinguin l'obligació de merèixer la nostra confiança i evitar actuacions com les que aquests dies comentem i ens lamentem.

L'error és humà i tots hi estem exposats, però llavors hi ha la reparació, demanar disculpes i dimitir, que no sempre s'està en disposició d'assumir. Les dimissions són una bona manera de netejar allò que s'ha embrutat i, sobretot, evitar la pèrdua de confiança a unes entitats, els partits polítics, on hi ha persones responsables i que actuen correctament. A aquests, no se'ls pot fer pagar per allò que ells mai no farien.

El que ha passat amb ERC ens ha servit per adonar-nos que no només ens hem de centrar en aquells partits polítics que porten l'etiqueta a sobre, sigui de corrupció, xenofòbia o racisme. Ningú està net de culpa, i tot s'ha de treballar, amb honradesa, pulcritud i generositat.

Un candidat que no satisfà

Puc entendre el rebuig de molts catalans a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya. Ni el mateix José Montilla podies encasellar-lo on ara situes el candidat del PSC. El mirall és l'alcalde de Barcelona, i la seva nul·la sensibilitat i interès per defensar els trets diferencials del nostre país. És un abandonament de qualsevol lluita per fer-nos sentir com a poble, eliminant l'obligatorietat de conèixer la nostra llengua per ocupar càrrecs de responsabilitat política i cultural, o amagant la nostra senyera, com si es tractés d'un objecte maleït.

Com ens acostuma a passar darrerament, difícilment en traurem alguna cosa de profit, però no podem desistir en la denúncia a aquesta actitud tan freda i poc amiga que l'actual PSC practica i que no té res a veure amb el PSC que havíem conegut anys enrere quan, sense despertar emocions, manifestava una certa sensibilitat d'estima al país.

Aquest menyspreu de l'alcalde Collboni és el que pot acabar entrant al Palau de la Generalitat. No entenen que renunciar a la independència no significa necessàriament fer-nos desaparèixer del mapa, i anul·lant els nostres anhels, inquietuds i tradicions. No els demanem que siguin independentistes, sinó simplement que vetllin pels nostres interessos, i lluitin perquè la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història i els nostres drets no acabin desapareixent, com a vegades sembla que desitgin.

Sempre he defensat el president del meu país, encara que no l'hagi votat, ni m'acabi d'agradar. A vegades m'ha resultat difícil, però ho he acceptat democràticament. Darrerament, però, ens ho han posat molt difícil. Costa molt trobar persones i partits polítics que estiguin a l'altura de les circumstàncies. Diuen que tenim els dirigents que ens mereixem, però jo sempre intento resistir-me a aquesta proclama i considero que ens mereixem algú millor. De moment tot encallat, i a les mans d'un partit polític, ERC, que al meu entendre ha tocat fons i, com deia l'altre dia, ens ha avergonyit. Ernest Maragall ha dimitit, probablement massa tard, però és l'únic que ha fet el pas. N'hi ha d'altres que amb més raó haurien de deixar la política i demanar perdó.

La regulació de l'estrangeria

Aquests dies que s'està tramitant la nova llei d'estrangeria i es té compte també estudiar l'aplicació de la directiva europea del permís únic de residència i treball, voldria pensar que els nostres polítics estaran a l'altura i ho faran bé. Portem massa anys amb unes normes desfasades i incongruents. Al marge del que pugui pensar cadascú de nosaltres sobre l'entrada d'estrangers al país, el que no es pot acceptar és que les normes siguin inconsistents i que, com passa ara, no es permeti treballar als estrangers que s'acullen, convidant-los a delinquir o treballar d'amagat per poder viure.

Hi ha coses que són dubtoses, que són a criteri d'uns o altres, amb un component ideològic important que fa que es prenguin unes decisions o unes altres, o fins i tot que no es desencalli res. El cas de la llei d'estrangeria i la manera com es regula a Espanya no és un tema ideològic, sinó de desmanec. De paràlisi governamental, d'irresponsabilitat dels nostres polítics.

Fa molts anys que es demana que es reguli amb cara i ulls. No pot ser deixar a la indigència milers de persones que, vingudes de fora, pretenen obtenir un lloc de treball per viure com a persones, dignament. A tot això cal afegir-hi el problema de l'empadronament, un certificat que et permet gaudir dels serveis essencials, com són l'educació i la salut. Es barregen les coses i llavors els xenòfobs, que en són molts, ho aprofiten per carregar contra les persones innocents. L'extrema dreta, i no tan dreta, posa en el mateix sac la immigració i la delinqüència, sense argumentar-ho ni tenir la informació precisa per poder opinar.

Quan arreglem tot això llavors podrem parlar si el nostre país necessita o no mà d'obra. Si aquesta mà d'obra és bo que sigui qualificada o no cal. Els serveis del turisme, per exemple, són els grans damnificats per aquesta mala qualificació d'una bona part dels seus treballadors. Mà d'obra barata, sense suficient formació, primant l'especulació davant del servei. I com el turisme, podríem parlar d'altres sectors que també reben uns contingents importants de mà d'obra sense la preparació adequada. Pensem en la dependència, per exemple. I amb això cal precisar que no tothom és igual, sinó que en aquests i altres sectors hi ha gent molt ben preparada, però paguen justos per pecadors. La conclusió és que abans de dir res, cal mesurar bé les paraules i, sobretot, tenir un bon coneixement de la realitat, i no tant d'allò que interessa a alguns escampar.

Biden es retira

Després d'uns dies de vacances i pràcticament aïllat del món, de mica en mica vaig connectant amb la realitat, però està costant. Ahir us parlava d'un nyap, al meu entendre molt greu, com són els cartells dels germans Maragall, i avui he vist la notícia de la renúncia del president Biden a tornar-se a presentar. Potser massa tard, oi?

Dels germans Maragall només vull afegir que l'actuació d'Ernest Maragall tampoc va ser la millor. Si no ho he llegit malament, després de presentar la denúncia, quan va saber que hi havia gent del seu partit implicada, la va retirar. No és això el que calia esperar, oi?

Quant als candidats a les eleccions presidencials dels EUA, crec que està molt clar que si Trump ho tenia fàcil, l'atemptat fallit contra la seva persona encara el va ajudar. Ara, amb la renúncia del seu opositor, i actual president, es vol arreglar el que probablement ja no té remei.

Estava cantat que Biden no era oposició prou sòlida de l'expresident Trump. Ja sabem que l'honorabilitat dels polítics no té gaire importància a l'hora de decidir el vot. Tota la porqueria que arrossega Trump no li és cap impediment per aconseguir novament la presidència, i les conseqüències seran molt pitjors que la primera vegada. No cal dir que voldria equivocar-me i que, malgrat totes les previsions, Trump no assolís la victòria, però això seria una història massa bonica que, al món real, no passa.

De la mateixa manera que m'agradaria un president nord-americà digne, també el voldria per casa nostra. El que té millors números és Salvador Illa, però no crec que sigui la millor persona per dirigir el nostre país. De totes maneres, hi ha el que hi ha, i no podem esperar miracles.

A l'espera de conèixer qui entomarà el repte d'enfrontar-se a Trump, amb un mínim de possibilitats de plantejar-li batalla, intentaré anar-me posant al dia i recuperar totes aquelles notícies i informacions que m'he perdut.

ERC ens avergonyeix

Tot i que ja han passat uns quants dies no vull deixar de parlar d’un tema que avergonyeix a tothom que tingui un mínim de sensibilitat. Estem molt acostumats al joc brut dels partits polítics, una xacra que no ens en podem desempallegar. Sembla que avui no hi ha límits, i amb els cartells d’ERC s’han superat amb escreix.

Si els dirigents d’ERC, responsables de la campanya, directament o indirecta, tinguessin un mínim de dignitat es retirarien tot demanant perdó. Però no ho faran perquè són indignes.

A la vida no tot s’hi val, però hi ha gent que actua al marge de l'ètica, i en el món de la política això és una evidència. Sisplau, que no em vinguin a dir que els altres actuen igual o pitjor. No hi ha res que ho justifiqui.

Vivim uns temps molt difícils on hem perdut totes les referències, també la moralitat. Fins i tot hi ha qui li fa vergonya parlar de pèrdua de valors. Ho troba carrincló.

M’imagino que ERC donarà el suport a Illa perquè sigui elegit president. Probablement és el més lògic, però al mateix temps el més convenient per a ERC, que si hagués de presentar-se a unes noves eleccions pagaria el preu de la seva miserable actuació.

Estic convençut que dins d’ERC hi ha persones molt honestes i vàlides, perquè en conec. A elles em dirigeixo perquè tinguin la valentia i honestedat per fer decantar de les seves files als irresponsables que han tacat la marca del seu partit.

Fama, educació i intel·ligència

Aquests dies, arran de la victòria de l'equip espanyol a l'Eurocopa s'han sentit comentaris patriòtics que a mi m'avergonyeixen. Quan ets fora del país costa molt de fer entendre que a tu no et va res això de la selecció espanyola, i encara menys tots els comentaris fanàtics i fora de lloc que has d'escoltar. En situacions com aquestes es reafirma el meu sentiment catalanista.

He llegit molt poca cosa de tot el que s'ha dit, i per tant no puc fer una anàlisi exhaustiva de la situació, però sí que m'han arribat proclames nacionalistes, en defensa de Gibraltar espanyol, i sembla que un tal Carvajal es va passar molt amb les seves declaracions. Només vaig poder llegir uns comentaris d'admiració com a jugador, desconec el seu nivell, però decebedors com a persona.

Perquè algunes persones es creuen que en ser famós ja pots dir el que vols, i fins i tot hi ha qui creu que els declarants tenen molta raó. Desconeixen que la fama, l'educació i la intel·ligència no sempre van de bracet, i en el món del futbol, és ben clara aquesta divergència, la qual cosa no vol dir que tots els futbolistes siguin uns ignorants.

Sap greu que segons quines imatges i paraules quedin registrades i serveixin per identificar-nos. És llavors quan has de fer l'esforç de separar les coses, i intentar fer entendre que a tot arreu hi ha de tot, i molt.

No ens creguem que nosaltres som millors, però és evident que en qüestió de patriotisme tenim moltes diferències. I aquí rau la importància de no deixar-se portar ni per tòpics ni per generalitzacions, que no són mai bones. Tampoc els catalans ens hem de creure que anem junts i que ens trobem en una bassa d'oli. Més d'una vegada ens pugen els colors a la cara.

La conclusió és que cadascú de nosaltres tenim prou feina per demostrar allò que som i sentim. No cal anar de prepotents, però sí que ens haurem d'avergonyir sovint de segons quins comentaris. Ni la selecció, ni els seus jugadors em representen. Ja s'ho faran. 

Fi de trajecte

Tot allò que comença arriba al seu final, i així seria el cas d’aquest període que em vaig proposar iniciar fa poc més de quinze dies, intentant parlar de temes i conceptes que no són actualitat immediata, però que sí que ens preocupen i hi destinem molts esforços per entendre i reconduir-ho quan es fa necessari.

He parlat de compromís, civisme, individualisme, participació, salut, vacances, moda, i també de la natura, de la muntanya, del paisatge urbà i de la festa major. He comentat la finestreta única, la cita prèvia, el comerç i les xarxes socials. Entretant han passat coses a casa nostra que he aparcat, però que m’agradarà comentar.

Em vaig proposar aquest parèntesi i l’he respectat, a vegades mossegant-me la llengua perquè el que m’arribava a les orelles era massa greu i escandalós per ignorar-ho. Serà a partir de demà que recuperaré el fil.

El trajecte crec que ha valgut la pena. Acostumem a viure massa pendents de les notícies del dia, aquelles que criden l’atenció i ocupen les primeres pàgines dels diaris, i massa poc en analitzar com ens plantegem la vida, com ens comportem com individus que formem part d’una comunitat, amb drets i deures. A mi m’ha servit. Ara no ho deixaré aparcat, perquè em continuarà interessant i preocupant, però trauré aquells temes que com a ciutadans ens afecten i condicionen, i que moltes vegades ens avergonyeixen. És un final de trajecte, però el camí continua. No hi ha pausa ni repòs. No es poden abaixar les mans. Continuem!

El comerç

Comparant el comerç de quan nosaltres érem joves amb l’actualitat t’adones que ha canviat moltíssim. Tret d’alguns elements i excepcions diríem que no tenen res a veure. No es tracta només de la venda en línia, que ho compres per Internet tot navegant i analitzant els productes i que abans no existia, sinó també amb la compra presencial, pel tipus de botigues i grans superfícies.

Les petites botigues, de tracte més familiar i proper cada vegada són més escasses i el volum global de vendes arriba a ser insignificant en el conjunt del comerç total. Això fa que els petits comerciants, si pretenen existir, hagin d’inventar-se nous sistemes i actituds que els diferenciïn dels grans establiments i mantinguin fidels els compradors.

La varietat de productes i accessibilitat dels clients són dos elements importants que acostumen a jugar fort contra els petits. No és fàcil tenir un gran estoc de productes per satisfer tothom, i l’accés a les botigues, també per les dificultats de moviment i aparcament, condicionen els tipus de clients que s’hi dirigeixen.

Tot i que l’amabilitat dels dependents de les grans superfícies no l’hem de qüestionar, el coneixement entre botiguer i client també ho fa diferent. Recordo per exemple les petites llibreries, on el llibreter, que et coneixia, et podia aconsellar un llibre que sabia que et podia interessar. Avui això ho has de trobar en un altre lloc, si la compra la realitzes en línia. Sí que és cert que també ara rebem més informació per totes bandes i que molts petits venedors poden tenir dificultats per disposar de tota la informació per assessorar-te particularment. Aquí també els ha canviat la manera de dirigir el negoci.

Segur que, si us hi pareu a pensar, trobareu més diferències i no necessàriament totes negatives. No cal posar-se nostàlgics ni pensar que tot era millor abans que ara. Les coses canvien i cal aprofitar les millores que podem incorporar amb l’evolució de la nostra societat. Tots, clients i botiguers, hem de superar el repte dels canvis i adaptar-nos a la situació del moment.