dimecres, 29 de maig del 2024

L'ANC en hores baixes

Sembla de sentit comú que si tu vols liderar un projecte, ja sigui polític, cultural o social, el primer que has de procurar és complir amb totes les normes i reglaments que després hauràs d'exigir als altres. Si ets el primer que incompleixes allò que està escrit, no tens credibilitat per presentar-te a les eleccions per dirigir l'entitat, sigui de l'àmbit que sigui.

    Malauradament tenim molts casos de persones que no estan nets de culpa i tenen la barra de pretendre posar ordre, dirigir un moviment i, fins i tot, moralitzar els altres. En política això resulta més habitual del que caldria, i és per això que de tant en tant veiem com aquell o aquella altra persona han estat acusats de corrupció, d'engany, d'estafa...

    Ahir parlava d'un candidat al Parlament Europeu, amb possibilitats d'entrar-hi, amb moltes denúncies a sobre per insults i acusacions falses, però que té la sort que la seva ideologia ultradretana el salva en un país on els jutges hi són molt propers. Però no només passa amb els partits polítics. També entitats cíviques i socials pateixen aquest mal. 

    Llegia avui que el candidat a presidir l'ANC, en Lluís Llach, va infringir una norma, com és la d'estar al corrent de pagament, per tenir dret a presentar-se per al càrrec, i que potser, per la seva cara, qui li havia de prohibir no ha va fer, i encara està en la lluita per aconseguir-ho. És evident que no estic en contra de la persona, ni menystinc tot el que pugui fer per al país, però també és cert que la credibilitat i confiança són mínimes, i em temo que no tindrà, en cas de sortir escollit, força moral per exigir res a ningú.

    L'ANC no passa pel seu millor moment. No sé si no ha estat prou ben dirigida, o bé la seva funció ha deixat de ser necessària i caldria desaparèixer o transformar-se d'acord amb la realitat actual, la resposta de la ciutadania, i les possibilitats d'avançar en el seu gran objectiu. Cadascú és responsable dels seus actes, i són els socis de l'entitat que s'han d'encarregar d'analitzar-ho i actuar segons creguin més convenient. El fet, però que els seus gestos tinguin, o hagin tingut, una incidència important per al país, fa que moltes persones, que no pertanyem a l'entitat, puguem opinar al respecte.

    És hora de reflexionar què hem fet i estem fent. Si som realment necessaris, com a col·lectiu en moviment, o és millor deixar que altres agafin el relleu, potser amb més empenta i encerts. Són massa sotragades les que hem rebut darrerament. No hem de patir només les mancances i vicis dels partits polítics, sinó que, a més, institucions cíviques i socials no queden curtes.

dimarts, 28 de maig del 2024

El futur de la Unió Europea, més que dubtós

En plena campanya electoral per decidir els futurs diputats del Parlament europeu, la lectura de l'article de Ferran Requejo al diari ARA, Unió Europea: o integració o irrellevància, convida a la reflexió. No ens diu gaire res de nou, però sintetitza molt bé la gran problemàtica actual, i no és gaire optimista de cara el futur d'Europa, tenint en compte el que s'està fent, sumant-li la previsió que l'extrema dreta augmenti de manera desorbitada la seva representació parlamentària.

    La Unió Europea, com molt bé diu l'articulista, ha anat perdent pistonada. Ja no té l'aura que tant admiràvem quan somiàvem en entrar-hi. Probablement també és víctima de la mediocritat dels polítics actuals, però no podem oblidar-nos dels efectes de la globalització i que cada vegada més els poders econòmics mundials sobrepassen els polítics.

    Dubta de la conveniència de l’ampliació d’estats membres, sobretot per la clàusula que obliga a aprovar-ho tot per unanimitat, un fet que bloqueja moltes decisions, no sempre en benefici de la ciutadania.

    Catalunya, al meu entendre, no ha rebut el tracte que li correspondria, motivat pel fet que és una institució formada per estats, i aquests es protegeixen entre ells. No és menys cert, però, que la proximitat territorial ha estat clau per evitar una involució democràtica. Si el nostre país es trobés al continent sud-americà no ens ho estaríem passant tan bé.

    Requejo parla d’integració o irrellevància. Crec que en aquests moments estem més a prop de la irrellevància que no pas de prendre decisions valentes, traient competències als estats membres per omplir de contingut el govern europeu. A l’extrema dreta no li interessa i hi ha estats membres i d’altres a punt d’entrar que tampoc volen cedir res. El que volen és treure’n el màxim benefici amb el mínim cost, sense perdre competències locals. D’aquesta manera serà molt difícil aconseguir una Unió Europea forta, que pugui parlar de tu a tu amb les grans potències mundials. Ens falta autoestima, però també capacitat de lideratge en tots els àmbits. No és la millor època per al continent europeu!

dilluns, 27 de maig del 2024

Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.  

diumenge, 26 de maig del 2024

Els centres sociosanitaris depriments

Aquest diumenge el diari ARA treu un reportatge sobre els centres sociosanitaris de Catalunya que seria bo que llegíssim, hi reflexionéssim, i denunciéssim la situació. Malauradament només ens adonem de les coses quan ens hi trobem, i llavors acostuma a ser massa tard. El nostre país té un dèficit de planificació i el sistema sanitari, que tantes lloances rep, no n'està exempt. El cas dels sociosanitaris és greu i denunciable, i el govern de la Generalitat, que ja fa tard, hi hauria de posar remei.

    No reproduiré aquí tot el que diu l'article, que us convido a llegir, però sí que m'agradaria que tothom prengués consciència del problema, i que tot el que es diu en el reportatge de la Mònica Bernabé és certament alarmant. Nosaltres, a la nostra àrea sanitària també ho estem patint, i estic segur que tots o molts de vosaltres teniu algun familiar o amic que s'ha trobat en una situació semblant. 

    Em consta que hi ha gent que hi està treballant perquè la manera d'obrar d'aquestes empreses que tenen concessió administrativa, i que no s'hi fa el control necessari per part del govern de la Generalitat, o els centres de gestió pública, que no reben diners ni atenció suficient, deixin d'actuar com fins ara i que les persones ateses, que necessiten ingressar en aquests centres, rebin un tracte digne. Parlem de gent gran, però no només. Cada vegada hi ha més casos de persones joves que han patit un ictus, i la seva recuperació no és fàcil.

    Hem de denunciar a la Generalitat la lleugeresa amb què es pren els casos de maltracte i abandonament que s'han denunciat. La desídia a l'administració pot ser molt contraproduent i arribar, en el cas de la sanitat, a provocar la mort.

    Com que tenia coneixement d'una situació semblant en un centre molt proper a la nostra vila, la lectura del reportatge no m'ha vingut de nou. En tot cas podia pensar que es tractava d'un fet aïllat, però ara puc entendre que el problema és més general i per això més urgent per solucionar.

    En el reportatge esmentat també hi ha una entrevista a una consultora sueca en polítiques socials que defensa la desaparició d'aquests centres per tractar-ho en un entorn domèstic i no tant residencial, com s'està fent a Suècia i entre altres països. Segurament que l'alternativa és millor, però difícilment aplicable al nostre país a curt o mitjà termini. Pensar en els recursos que caldria destinar-hi és una quimera. És per això que necessitem que de manera immediata es posi remei a una situació indigna, denunciant la mala praxi i aportant recursos i regulant-ho millor. 

dissabte, 25 de maig del 2024

L'avorriment de les falses promeses

No segueixo la campanya electoral d'aquests dies, però, encara que no vulguis, t'arriba informació sobre declaracions i promeses que ja saps com acaben. No la segueixo, no pas perquè no consideri important el Parlament Europeu, ni la feina que s'hi pot arribar a fer, sinó pel cansament que em provoquen els discursos dels líders polítics.

    Hi ha persones que no s'imaginen el que pot arribar a decidir Europa i per això probablement deixen de votar. Caldria fer una bona campanya pedagògica per explicar què s'hi cou, i la importància del vot a l'hora de promoure aquells partits amb qui et sents més identificat ideològicament. És cert que Europa necessita reformar-se i, com ja he dit en alguna altra ocasió, treballar a fons perquè sigui realment una unió, amb prou força per anar amb el cap ben alt, cosa que avui està més que qüestionat.

    Tornant als discursos avorrits, que cansen, però també et fan enrabiar, avui llegia que el president del govern espanyol, per defensar, a Barcelona, l'opció socialista, ens recorda que millorarà el finançament autonòmic i procedirà al traspàs de Rodalies, com ens ha promès. Permeteu-me que ho posi en dubte. Són massa anys sentint a dir el mateix, i ja no t'ho creus.

    El traspàs de Rodalies és una promesa que s'arrossega, amb moltes dificultats, ja que fins i tot els sindicats s'hi posen de cul, però sense un bon traspàs amb una bona maleta de diners per fer tota aquella inversió transformadora que ens han negat fins ara, no aconseguirem que el transport públic a Catalunya funcioni amb una mica de decència. Avui és vergonyós i seria denunciable si tinguéssim algun tipus de confiança en la Justícia que s'administra al país. 

    I l'altre tema, el finançament, ja no cal ni parlar-ne. Quants anys fa que va caducar l'actual sistema de finançament? Potser 10 anys? Amb el PSC governant a Catalunya tampoc és que puguem fer repicar les campanes. El presidenciable, una mica peix bullit, parla del principi d'ordinalitat. Realment si fos capaç de fer-lo aplicar tindríem molt de guanyat. Algú es creu que ho aconseguirà? Li permetran tots aquells barons socialistes d'autonomies privilegiades que no aporten res i ho reben tot?

    En aquest post hi he posat molts dubtes. Tant de bo que un dia hagi de dir que em vaig equivocar. Què més voldria que tot canviés per a bé! El que passa és que els anys m'han endurit la pell i m'han fet veure que nosaltres sempre serem l'ase dels cops. No ens deixen marxar, però tampoc no ens estimen.

divendres, 24 de maig del 2024

Que pleguin, però que pleguin tots!

Parlant de manera vulgar podríem dir que aquest govern ha trepitjat m... Ja em dispensareu. Què està passant al Departament d'Educació de la Generalitat? Qui hi ha allà dins? La impressió que tens és que es tracta d'una colla d'incompetents, que van dictant normes i corregint a mesura que reben les crítiques. Em pregunto, ja saben de què va tot això de l'ensenyament?

    El govern d'Aragonès ha tingut moltes taques que l'han portat al fracàs electoral, però qui se n'emporta la palma és la conselleria d'Educació. Alguns crèiem que amb la incorporació de l'actual consellera, la seva experiència i bon fer, la cosa s'arreglaria i aconseguiríem sortir de l'atzucac on ens va portar l'anterior conseller, el senyor Josep González Cambray. Doncs, no!

    M'imagino que el problema està en que una persona no ho pot resoldre tot, per competent que sigui, i que dins del Departament d'Educació hi ha molts tècnics i càrrecs polítics que haurien de prendre l'exemple del president i sortir del mig. Ens lamentem dels resultats PISA i cada vegada ho fem pitjor.

    Aquesta setmana avançaven canvis en les proves d'accés a la universitat (PAU), i de seguida han hagut de córrer a desmentir-ho. Ens diran que som nosaltres que no ho hem entès, però això ja passa de taca d'oli. Es repeteix massa sovint i no pot ser que tots estiguem equivocats. No seran ells?

    El futur del país està en mans dels adolescents i joves que es troben en l'etapa de l'aprenentatge. Si els ho posem tan difícil, no hi ha dubte que les conseqüències seran desastroses. Tots tenim les nostres idees al respecte, però els que tenen responsabilitats, ja siguin tècniques o polítiques, han d'estar molt convençuts del camí a seguir, sabent que les seves decisions són determinants i poden comportar un fracàs difícil de revertir.

    Veient com està el panorama només et venen ganes de dir que ja és hora que agafin la porta i canviïn d'aires, però que no només siguin uns quants, sinó que s'aprofiti el canvi per fer foc nou. A veure si aconseguim d'una vegada per totes uns dirigents responsables i que coneguin a fons la matèria i siguin conscients del mal que poden fer al país, si van donant pals de cec. 

dijous, 23 de maig del 2024

Què fem amb la reincidència delictiva?

Cada vegada és més evident que la reincidència en la delinqüència és una lacra que la nostra societat no ha sabut resoldre. Hem de convenir que els delinqüents són una minoria, però la repercussió és gran i, si hi afegim el fet que reincideixen en els delictes, al cap de l'any el nombre d'actes delictius s'enfila. 

    No podem empresonar totes les persones que delinqueixen, però resulta cansat, costós i desencoratjador que l'única mesura que es prengui, quan es deté un delinqüent, sigui obrir un expedient i sumar-li un acte més, alguns dels quals sembla que en facin col·lecció. És per això que, sense haver d'arribar a l'escarment violent, que alguns prediquen, cal trobar la manera de reduir aquesta reincidència.

    Aquests dies es parla molt del robatori de coure, sobretot a la xarxa ferroviària, pels efectes que ocasiona, deixant sense transport públic a molts treballadors i estudiants. No és aquest l'únic delicte que cometen unes poques persones, però que reincideixen. Hi ha els furts, robatoris i actes de violència i inseguretat a la via pública que també acumulen delictes. És per això que no n'hi ha prou en centrar ara tota l'atenció a un tipus d'acte concret, sinó que s'ha de generalitzar per a tots aquells actes que provoquen inseguretat i impotència a la societat.

    En qualsevol situació de delicte cal diferenciar l'actuació de la policia amb la tasca del legislador. Sovint ens trobem que l'actuació policial resulta frustrant perquès saps que tot aquell esforç i risc acabarà en no-res, i això, per al policia, però també el ciutadà afectat resulta molt depriment. I aquí crec que cal insistir en la necessitat de legislar bé.

    En més d'una ocasió he criticat els polítics per la seva miopia a l'hora de confeccionar les lleis. És cert que els jutges aporten un plus important amb les seves interpretacions, però no és menys cert que una mala llei pot provocar molts problemes, no només a l'hora d'interpretar-la, sinó també pels seus defectes de forma.

    Avui mateix el PSOE ha decidit fer marxa enrere en la presentació de la seva proposta de llei del sòl, perquè no tenia prou suport. I això segurament que no és joc entre els partits polítics per veure qui té més força, sinó per la incapacitat de redactar, amb consens, bones lleis que es puguin argumentar bé i portar a aprovació. 

    Crec que, tornant a la reincidència, caldria analitzar bé què està passant i trobar la manera de regular aquesta mala praxi per aconseguir tranquil·litzar la població davant d'uns fets que es repeteixen sense que ningú no hi posi remei.  

dimecres, 22 de maig del 2024

Per què ho fem tan malament?

Arriben els temporers a les terres de Lleida i dormen al carrer. Una situació que es repeteix any rere any sense que ningú no faci res per evitar-ho. Què estem fent malament? Estem jugant amb persones vulnerables, que es desplacen a molts quilòmetres de distància per trobar feina i recaptar uns diners que els han de permetre viure tot l'any, tota la família. No hauríem d'estar improvisant sempre, sinó trobar la manera que aquest moviment sigui digne. Dignitat és el que es mereixen aquestes persones.

    Si llegeixes les notícies ningú no assumeix la culpa. Aquesta sempre és dels altres. Sigui qui sigui el que fa malament les coses, al darrere hi ha unes persones que en reben les conseqüències, essent tractats de manera indigna. 

    I resoldre la situació no és feina de les entitats socials. Tenim una administració amb uns dirigents que han decidit dedicar el seu temps a tirar endavant aquest país, que han d'assumir aquesta responsabilitat. No es tracta d'actes de beneficència ni voluntariat. Es tracta de planificar i organitzar correctament un mercat laboral, on els treballadors rebin un sou just i puguin viure de manera digna, i no al mig del carrer.

    Mentre siguem incapaços de donar respostes adequades a totes les circumstàncies ens trobarem amb la desconfiança de la població i el rebuig a una manera de fer sense responsabilitats. Governar no és només tallar les cintes de les inauguracions i celebrar les festes. Governar implica prendre decisions quan les coses no es fan correctament, defensant les persones, sobretot les més vulnerables, i denunciar les males pràctiques.

    El que està passant a les terres lleidatanes amb els temporers és una vergonya i no hi ha excuses que valguin. Limitar-se a treballar en les coses que funcionen no és l'objectiu dels polítics ni l'administració pública. Si per alguna cosa necessitem bons gestors públics és precisament per resoldre els conflictes, i trobar una bona solució a totes les problemàtiques. Si no estan disposats a fer això, que pleguin i deixin que uns altres s'encarreguin de posar ordre i facilitar les coses. 

dimarts, 21 de maig del 2024

El tremolor de cames del PP

L'incident produït durant l'estada del president argentí en un acte organitzat per Vox no és una simple anècdota, i per això cal assumir responsabilitats quan no s'està a l'altura de les circumstàncies. Al meu entendre, tot això que ha passat afebleix el PP, a qui voldríem com a dreta conservadora i civilitzada, i no pas en mans de la ultradreta, que es fa un tip de riure i se les promet molt felices. De rebot, però, els grans damnificats som nosaltres, que no hi podem dir ni fer-hi res, mentre observem com es va deteriorant el panorama polític i social arreu del món.

    Fa temps que ens estem preparant per als resultats de les eleccions europees, on es preveu una pujada significativa de les forces d'extrema dreta. Dic que ens estem preparant, però segurament no és això, sinó que simplement ens ho veiem a sobre sense fer res per evitar-ho. Podem fer-hi alguna cosa?

    Llegint tot el que ens ve de l'Argentina, des de la campanya electoral que el va catapultar a la victòria, només podria dir-ne que pestes. No m'agrada com és, ni què diu ni fa, i crec que és una lacra per al seu país. El problema, però, és que no hi havia una alternativa clara que despertés prou confiança, i és aquí on comença el drama.

    Si el món occidental no és capaç de recuperar una dreta civilitzada, avui segrestada per la ultradreta, el futur d'Occident és molt negre i ens venen a la memòria passatges del segle passat que hauríem volgut oblidar i no repetir-los. 

    Davant de la sortida fora de to del president argentí, el senyor Feijóo ha demostrat la seva inseguretat i la por de caure encara més avall. El fet de no donar la cara ni posicionar-se civilitzadament, ha quedat en evidència davant de Vox, que ha jugat fort les seves cartes d'atac sistemàtic al sistema democràtic. Perquè la ultradreta no creu en la democràcia, sinó que se'n serveix per poder-la destruir. El PP no hauria de caure en la trampa. Ells haurien de treballar el seu corrent ideològic en el marc del sistema democràtic, ja que si es deteriora, ells tampoc no se n'aprofitaran.

    M'imagino que el president espanyol no s'hi troba a gust amb tot això, però al meu entendre qui hi està perdent és el PP i el senyor Feijóo. Les mitges tintes mai no han funcionat, i en aquests moments el PP es troba en terra de ningú, perdent els papers a mercè d'una extrema dreta envalentida. Malauradament, al final els que hi perdrem serem els de sempre. Aquesta és la trista realitat!


dilluns, 20 de maig del 2024

Tot passejant pel Cavaió

Avui, en una conversa improvisada, tot passejant i contemplant el mar, hem acabat parlant del desencís de la gent amb l'actitud dels nostres polítics. El que se'm deia era que els veritables reptes que preocupen a la majoria no s'acaben afrontant. Parlàvem molt especialment d'habitatge i immigració, que ocupen un lloc destacat en el llistat de problemes a resoldre. Se'n parla molt, però no es fa res.

    En aquest blog he parlat sovint del tema de l'habitatge, i de com es perden pistonades a l'hora de treballar per eixamplar el mercat de pisos protegits, perquè siguin assequibles per a una gran majoria de la població. Som a la cua d'Europa en percentatge d'habitatge protegit i, tal com comentava l'altre dia, es redacten lleis que en lloc d'afavorir l'estoc d'habitatge i fer-lo més assequible el que s'acaba produint és una reducció dels pisos disponibles. Tot un desastre!

    I també la immigració és un tema que no s'acaba de resoldre. Una llei d'estrangeria que d'alguna manera provoca que molts immigrants estiguin fora de joc i que per sobreviure acabin delinquint. Llavors surten aquells que posen en el mateix sac la delinqüència i la immigració, i ens enutgem, però els veritables culpables són aquells que, podent legislar bé, permeten una injustícia flagrant i una situació desesperada per a moltes famílies.

    Llegia avui mateix la justificació d'algunes persones que han acabat votant Aliança Catalana, sobretot en llocs com la Garrotxa, que han estat sempre feus de la Convergència autonomista i dels de Junts independentistes. No són excuses de mal pagador i, encara que em desagrada, puc entendre el desànim i les queixes contra uns partits polítics que varen apretar molt el cinturó, però a l'hora de la veritat ens varen demostrar que ens havien venut fum. I encara, el pitjor de tot és que durant aquests darrers anys l'economia del nostre país s'ha estancat i més aviat ha fet passes enrere. El català està més agredit que mai, i la vida més complicada que abans.

    La passejada ha estat agradable. El sol cada vegada apretava més i la gana ens ha portat cap a casa, deixant un regust indesitjable. Em pregunto una vegada més què hem de fer per aconseguir que els nostres polítics, els que han decidit representar-nos per tirar endavant el país, s'adonin de les dificultats reals i lluitin per fer-hi front. No volem promeses que no es compliran. Aquestes les deixem per aquells partits polítics populistes, que de moment van augmentant seguidors, sinó que els demanem fets i resultats. Si algú es vanta de progressista, que ho demostri o calli per sempre!