Ens volen fora!

Avui, els diaris omplien les seves pàgines amb les declaracions de diferents governs europeus proposant fer fora Espanya de l'espai Schengen. Itàlia i Finlàndia han estat molt contundents, però no han estat els únics que s'han posat en alerta davant les imatges de l'entrada descontrolada de marroquins a les ciutats de Ceuta i Melilla. Mala gestió de les fronteres? Estratègia marroquina? Descontrol diplomàtic?

Algú, amb molt més coneixement que no pas jo, diu que les picabaralles entre el Marroc i Algèria les gestiona molt malament el govern socialista espanyol. Ni cedint en temes tan importants com posar-se d'esquena al dret d'autodeterminació del poble sahrauí, ha aconseguit acontentar el rei del Marroc, i aquest, tot fa pensar que ens ho fa pagar. Imatges de desplaçaments interns fins a la frontera amb Espanya, dirigits per la policia marroquina ens fan dubtar.

Què li passa al govern de Madrid? Què està fent malament? Aconseguiran arraconar-nos de l'espai europeu de lliure circulació de persones i productes? Què podem fer?

El tema no és simple i s'ha d'analitzar a fons. La llibertat de moviment de les persones, sobretot quan aquestes tenen problemes de supervivència, sigui per culpa de guerres o fam, no es pot menystenir, però cal regular-ho d'alguna manera per no empitjorar-ho tot. Els compromisos europeus s'han de respectar, i això obliga a prendre mesures urgents i al mateix temps clares. I aquí els poders legislatiu, executiu i judicial han d'anar de bracet, valorant les conseqüències de les seves decisions i accions.

Sempre et trobes qui et comenta que sense Ceuta i Melilla les coses anirien d'una altra manera. No sé si desprendre's d'aquestes ciutats ho resoldríem, però en tot cas sí que cal estudiar a fons com s'ha de gestionar la frontera amb el Marroc, sabent que és la frontera entre un país extracomunitari amb Europa. 

Potser estem massa acostumats que de portes endins la gestió, malgrat que sigui barroera, no provoca grans mals. Ara el problema és que afecta tercers països, i aquests seran més exigents que no pas nosaltres mateixos.

El diner, que ho corromp tot

Permeteu-me que avui torni a parlar de futbol que, com sabeu, no hi entenc res ni m'interessa gaire, encara que com a espectacle, i si juguen bé, m'hi entretingui alguna vegada. I parlo de futbol i diner, que ho corromp tot, arran de la proposta del secretari general de la FIFA, aquell amic tan amic del president dels EUA a qui va condonar la targeta vermella al seu jugador estrella.

El senyor Gianni Infantino ha proposat vendre participacions a inversors privats. Allò de l'esport i la salut ja fa temps que està molt controlat per les grans fortunes. Ara tampoc no ens hem d'escandalitzar. Sabem sobradament que triomfen els clubs rics, aquells que tenen algú al darrere que hi posa els diners. Les seleccions nacionals, amb tot el que comporta, semblava que quedaven una mica al marge d'aquesta especulació descarada. Cada país té els jugadors que té, i amb ells pot intentar competir i guanyar.

Avui s'ha sabut que la UEFA, que s'ha reunit telemàticament, ha aprovat donar suport a un boicot a la FIFA si la proposta del seu secretari general tira endavant. Els 55 membres europeus no participarien ni del mundial femení de l'any vinent, ni del mundial masculí del 2030, organitzat per Espanya conjuntament amb Portugal i el Marroc.

Diner crida diner i, malgrat l'amenaça de la UEFA, no podem pas ignorar els molts subterfugis que hi haurà per fer canviar d'opinió, sobretot pel que deia al començament, que tampoc estem tan alliberats de la força dels diners, i l'especulació és molt present al món del futbol. Cada vegada que s'obre el mercat de fitxatges, ens omplen les pàgines dels diaris de xifres estratosfèriques, en un món tan necessitat d'ajuda pels desastres continuats de guerres i calamitats atmosfèriques.

Ja veurem com acaba tot plegat. Temo, però, que la decisió d'avui sigui més un frec a frec que s'arrossega de temps entre FIFA i UEFA que no pas una anàlisi honesta de la proposta de l'amic d'en Trump.

Ètica i legalitat

L'alcaldessa de Ripoll té un problema i és bo analitzar-ho, amb la voluntat de no deixar-nos portar per simpaties o ideologies. No és fàcil.

En el món de la política està molt qüestionada l'ètica i la legalitat. Tenim massa casos de corrupció que coneixem i ves a saber els que encara no s'han destapat. Jo sempre penso que els polítics corruptes són una minoria, però que fan molt mal i provoquen que molta gent els posi a tots en el mateix sac. No és així. Conec a moltes persones que han dedicat part de la seva vida a la política i ho han fet de manera honesta, amb esperit de servei.

Què passa quan un familiar d'un polític vol optar a una plaça de funcionari de la mateixa institució? La filla de l'alcaldessa tenia dret a presentar-se a una plaça de policia municipal? La convocatòria estava prou justificada? Ha actuat correctament l'alcaldessa?

La llei de l'administració pública deixa molt clar que quan hi hagi un parentiu o relació propera el polític s'ha de decantar i no intervenir en el procés. Per què? En primer lloc, per no influir en el veredicte, però també per preservar la imatge de tot el procés. Sembla que en el cas del procés per dotar-se d'un policia nou a l'Ajuntament de Ripoll, l'alcaldessa s'ha decantat i no hi ha intervingut, però la imatge del procés se n'ha ressentit.

Aquests dies tenim molt present què està passant amb els familiars del president del govern espanyol, que han estat jutjats o estan imputats per haver rebut tractes de favor. Què hi ha del cert? 

Recordo que en l'època de regidor de govern a la meva vila, vaig sol·licitar, com a vilatà, una subvenció per arranjar la façana de casa nostra. Hi havia una convocatòria oberta amb un seguit de requisits. El meu projecte els respectava tots, però no se'm va concedir perquè era regidor. Ho vaig acatar, bàsicament per no contribuir a sembrar dubtes, però no em va semblar just. Jo no intervenia en el procés de concessió de les ajudes.

El tema està, probablement, discernir què és ètic i què és legal, o potser simplement, renunciar a drets per no ser mal interpretats. I aquí ho deixo.

Gràcies, Cinto!

Aquesta matinada el pare Cinto ens ha deixat. En Jacint Duran, frare caputxí ha estat un gran referent de la comunitat de caputxins d'Arenys de Mar, de la bondat i l'amor als més vulnerables. La seva mort no ens deixa indiferents, com tampoc no ens hi ha deixat la seva vida dedicada als altres, sobretot a aquelles persones marginades de la nostra societat.

Amb la mort de persones com en Cinto recordes bé les paraules d'agraïment a Déu per la sort d'haver-lo tingut entre nosaltres. Els arenyencs, amb més o menys fe, amb més o menys proximitat a la vida comunitària dels caputxins, en algun moment o altre de la nostra vida hem sentit parlar d'ell, de la seva tasca altruista, del seu amor il·limitat a les persones més vulnerables del nostre entorn.

El pare Cinto, com molts l'anomenaven, també ha estat un exemple per aquelles persones que hem tingut la sort de què gairebé tot ens ha anat de cara. A través de la paraula, el seu exemple de vida, els seus escrits, les seves homilies, hem entès què vol dir realment conviure, i les dificultats que a vegades ens trobem per manca d'estima, de respecte i de consideració cap a les persones que són diferents.

Sabíem del llarg patiment d'en Cinto i, per tant, no ens han estranyat el desenllaç, però sí que ens dol, encara que sigui per pur egoisme, perquè ja no el tindrem entre nosaltres. 

En Manel Pou, una altra bona persona d'aquesta vila, que l'estimava molt i el coneixia bé, ens ho avançava fa ben pocs dies, i ens demanava que preguéssim per ell. La porta del cel l'ha trobat oberta de cap a cap, i des d'allà continuarà treballant per intercedir pels més pobres, per aquelles persones que tenen greus dificultats per encaixar a la nostra societat. 

Avui, només podem agrair-li tota la seva tasca de vida i animar els seus companys de la comunitat de caputxins que continuïn la seva tasca i ens reclamin l'ajuda que els podem oferir, que de segur la necessiten i no podem negar-la. La millor felicitat d'aquest món és tenir la sensació d'haver estat útil als altres, i és per això que en Cinto era la persona més feliç.

Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

L'Ajuntament i la Societat Coral L'Esperança signen un nou acord

Avui sentia que l'Ajuntament de la vila i la Societat Coral L'Esperança han signat l'acord que ha de permetre complir amb el compromís municipal signat l'any 2002, quan l'entitat va cedir el Teatre Principal perquè l'Ajuntament iniciés les obres necessàries per posar en funcionament el teatre i poder oferir una programació estable i acollir tota mena d'activitats culturals. Un compromís que sembla que ara sí que es podrà assumir.

L'administració pública, en aquest cas l'Ajuntament, no pot invertir diners en un equipament que no li pertany. A canvi de la cessió del teatre, l'Ajuntament havia d'invertir diners en les obres de condicionament de les dependències de l'entitat. Com que no n'era propietari, no li era permès aquesta inversió. Ara, els serveis jurídics han trobat la manera de fer-ho possible. 

L'Ajuntament de la vila i la Societat Coral L'Esperança han signat un acord de cessió d'usdefruit per un termini de 99 anys. Aquest acord permet a l'entitat mantenir la seu social i desenvolupar-hi les seves activitats, mentre possibilita legalment que l'Ajuntament pugui invertir fons públics en la reforma i ampliació de l'immoble, que continuarà sent propietat de l'entitat coral.

Hem de suposar que la interpretació jurídica que s'ha fet, després de tants anys de dubtes, és correcta i que no hi haurà cap impediment legal perquè es puguin iniciar aviat les obres. Resulta curiós i, per què no, trist, que es pugui trigar tants anys a desencallar situacions com aquesta. Semblaria que si ara és possible, també ho havia de ser en el moment de la signatura de l'acord de cessió del teatre i, per tant, que l'Ajuntament hagués pogut complir amb el seu compromís dins dels terminis establerts. L'amenaça era que l'entitat recuperés la titularitat del teatre per incompliment de l'altra part. Una decisió que no ha interessat mai a cap de les dues parts.

Celebrem l'acord i desitgem que el govern municipal trobi els diners necessaris per iniciar les obres d'adequació de l'immoble dins del nou termini fixat.

Ordenances i sentit comú

A casa em renyen perquè em miro les xarxes socials i acostumo a empipar-me, sobretot quan llegeixo insults gratuïts, però també afirmacions que no tenen cap sentit ni argumentació. Hi entro, una mica perquè crec que haig de saber què passa al meu voltant, encara que em provoqui cert malestar. Intento fer-ho poc i mirar-ho molt superficialment, però a vegades fa que publiqui el meu post del dia.

Avui em fixava en una discussió sobre la vestimenta que hem de portar o podem portar quan passegem pels carrers de la nostra vila. Hi havia qui recriminava les persones, homes, que van sense samarreta i llavors intervenien els que afirmaven que l'ordenança de civisme ho prohibeix, i els que afirmaven el contrari.

Hem de tenir molt clar que el desconeixement de les ordenances, com també de les lleis, no ens eximeix del seu compliment, i podem ser sancionats si les incomplim, i això m'ha fet escriure aquest post.

Caldria fer l'exercici de conèixer bé quines són les normes que ens regeixen, tant les locals com les nacionals, per estar segur que actuem correctament. Per altra banda, els governs, siguin locals o nacionals, haurien de fer molta pedagogia i donar-ho a conèixer, de manera tranquil·la i sense atabalar gaire, provocant l'interès de la ciutadania. De fet, la majoria de les ordenances comencen dient quines són les obligacions de l'administració pública que les aprova, i fan especial èmfasi en la difusió d'aquestes.

Cal, també, que a l'hora de redactar una ordenança o reglament, es tingui en compte el sentit comú. Ja sé que avui el sentit comú trontolla una mica, però jo encara crec que és present en la ment de moltes persones. Les de la meva generació segur que sí, però els joves també tenen sentit comú. Dictaminar lleis que vagin en contra del sentit comú, o que facin dubtar, fàcilment s'incompliran i no sabrem ben bé de qui és la culpa.

Per cert, si algú ha seguit la discussió sobre com anar vestit per Arenys de Mar, us haig de dir que l'ordenança de civisme vigent no en diu res, encara que a mi, no m'acaba d'agradar veure la gent passejar en banyador o sense samarreta. 

Avui jazz, demà clàssica

Aquest cap de setmana comencen dos cicles de concerts que han esdevingut tradicionals. Avui, divendres, hi haurà el primer concert del Festival de Jazz, a càrrec d'Albert Bello & Oriol Saña Quartet, i demà podrem escoltar al Nexus Piano Duo, dins del cicle de concerts del Festival de Música de la Gruta, però que en aquesta ocasió tindrà lloc al patí del Xifré.

Però és un cap de setmana farcit d'activitats, amb un altre concert dissabte, a càrrec del Dreamer's Ball Quartet, emmarcat dins dels sopars al carrer, que també n'hi ha quatre, i un altre concert diumenge, també al carrer de la Perera. Una cantada d'havaneres a càrrec de La Vella Lola.

Us recomano que mireu l'agenda del web municipal o les cartelleres repartides per la Riera, perquè em deixo altres activitats tant o més interessants que abasten públic de totes les edats. I això és Arenys de Mar cada estiu, sense que la resta de l'any es quedi gaire enrere. 

És una sort viure en una vila tan dinàmica, amb tantes activitats, amb la col·laboració d'entitats i grups organitzats. Els problemes, que en tenim, queden d'alguna manera una mica decantats per donar pas a moments d'esbarjo, d'alegria, de cultura, de convivència. És important saber-ho valorar i pensar que no tot s'acaba amb les cridòries de les xarxes, ni amb la violència o incivisme, que també en tenim.

Gaudiu de la festa, passeu-vos-ho bé. Recordeu que entre tots podem aconseguir una vila alegre, divertida i culturalment dinàmica. Comuniquem-ho als més despitats, i també a aquelles famílies que tenen més dificultats per anar fent bullir l'olla. Entre tots hem d'aconseguir fer un gir a aquesta dinàmica que sembla que ens porta al caos. Sempre en ve a la memòria aquella cançó La vida és bella, de la pel·lícula amb el mateix nom, i penso que té tota la raó, sobretot si la sabem afrontar amb ganes i tenim el suport de la resta de vilatans.

Han trepitjat m...

Amb un parell de dies les obres relacionades amb infraestructures de ferrocarril i metro han causat dos accidents a molt poca distància. Si l'altre dia ens comentaven que hi havia hagut un esvoranc al costat de les vies del tren que s'està soterrant entre Barcelona i Montcada, ahir el vespre treballant en l'accessibilitat a l'estació de metro de la plaça de Sants es va provocar accidentalment el trencament d'una conducció de gas que va produir una gran flamerada. En el primer cas ningú no en va sortir malparat, però en el cas del barri de Sants sí que hi ha persones ferides, que esperem que es puguin recuperar.

Si la manca d'inversió a Catalunya ha fet que les obres programades s'hagin anat ajornant, ara que semblava que les promeses es complien, surten aquests entrebancs que, com a mínim, retardaran l'acabament de les obres. És mala sort o és que no es vigila prou?

Vull pensar que es tracta de fets imprevisibles i que no es poden evitar, però és molta mala sort! Si fem memòria sabrem que no és la primera vegada que a Barcelona hi ha un esvoranc tot treballant per sota terra. El senyor Manel Nadal segur que ho té molt al cap, ja que ell va ser-ne protagonista involuntari.

No es tracta de fer llenya de l'arbre caigut, però sí que valdria la pena estar més alerta, sobretot si els danys poden afectar la població. Arenys de Mar aquests dies també està molt pendent de les obres de desenrunament motivades per l'esfondrament de l'antiga rectoria. Ningú no vol fer malament les coses, però és important que quan hi ha accidents com aquests que comento, s'analitzi bé les causes i serveixi per evitar-ne de futurs.

Tant de bo que el soterrament de les vies del tren a Montcada i Reixac no pateixin gaires retards, perquè la història ens recorda moltes morts, sigui per imprudència o pel mal estat de les senyalitzacions. Cal avançar en les obres i, sobretot, estar molt alerta de no provocar més esvorancs.

Amnistiats els membres de la Sindicatura Electoral del Referèndum

El dia 15 de febrer, diumenge, escrivia un post on comentava la conferència que havia assistit dissabte, on el catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona, el senyor Jordi Matas, qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, ens va explicar totes les peripècies viscudes, remarcant que encara estaven pendents de la resolució final del seu cas. 

Us he posat l'enllaç perquè pugueu conèixer els detalls de la conferència i no repetir-me. Avui hem conegut la notícia de l'aplicació de l'amnistia a tots els membres d'aquesta sindicatura. Passa després de dos anys de bloqueig judicial i, com molt bé sabem, encara hi ha pendent l'aplicació a altres persones com poden ser el president Puigdemont o el líder d'ERC, Oriol Junqueras, entre altres.

Al marge de la nostra opinió respecte a les sentències, el que queda clar és que una llei aprovada per majoria al Congrés de Diputats, és a dir, pel Poder Legislatiu, no pot ser paralitzat pel Poder Judicial, perquè ideològicament no hi estiguin d'acord. La separació de poders és la base de la consistència del sistema democràtic que tenim a casa nostra i, si a més tenim en compte que la sobirania emana del poble, què més democràtic que seguir les decisions i acords dels representants legítims de la ciutadania, que els ha votat?

Quant trigarem a veure que s'aplica totalment la llei d'amnistia? Què més ha de passar? Quin poder tenen els tribunals de justícia espanyols per sobre del Poder Legislatiu? Europa s'ha manifestat i no pot ser que s'estiguin buscant subterfugis per saltar-se la llei. 

Algú exigia fa temps girar full, però mentre els jutges i els seus tribunals s'entestin a no acatar les lleis aprovades democràticament serà impossible passar full.