Es tracta de bocamolls, provocadors, ignorants?

Aquests dies les xarxes socials van plenes de comentaris sobre la visita de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid a Mèxic. Com ja he dit moltes vegades, sense deixar de llegir el què s'hi diu, en faig poc cas, sobretot perquè desconec la veracitat de moltes de les coses que es comenten. Davant del dubte, faig cas omís i, en tot cas, espero a llegir-ho a mitjans periodístics que encara em generen confiança.

De totes maneres, sí que voldria insistir en el fet que els nostres polítics es perden en declaracions, no sempre prou encertades, i es dediquen massa poc a solucionar els veritables problemes amb què ens hem d'enfrontar la ciutadania. Hi ha molta feina pendent i caldria no distreure's i anar per allò que importa i ens afecta.

Aquests dies també ha estat notícia la infecció, per un virus, dels passatgers d'un creuer que aquesta matinada arribava a Tenerife, i que ha provocat picabaralles entre el govern de l'Estat i el president de les Canàries. Ningú vol exposar la seva gent davant la possibilitat de propagació del virus, encara que hem de suposar que s'estan fent bé les coses i no hi haurà d'haver cap mena de perill.

Però m'he fixat en una altra notícia que segurament se'n parlarà, i que caldria tenir-la en compte per encarar els seus efectes. Em refereixo al fenomen natural anomenat super-Niño, i que s'estaria formant a la part occidental del Pacífic, amb repercussions arreu del món. A casa nostra arribaria en 13 o 16 mesos, no sé si amb prou temps per preparar-nos per no patir més del compte.

Els fenòmens naturals cada vegada són més extrems, provocant sequeres serioses i episodis de fortes pluges que arriben a ser torrencials, devastant tot allò que es troben pel camí. A casa nostra ho hem patit i sabem que estem a exposats a desastres naturals que caldria preveure i intentar mitigar. Els nostres governants ho haurien de tenir molt present i prendre les mesures necessàries per evitar grans mals. En això sí que cal dedicar temps i recursos. En les declaracions gratuïtes no hi haurien de dedicar ni cinc minuts. 

No tot s'hi val!

La pràctica dels camuflatges policíacs no és exclusiu de les forces de seguretat espanyoles. Aquesta setmana s'ha descobert que la policia autonòmica va infiltrar dues agents dels Mossos d'Esquadra en una assemblea de mestres d'un institut de Barcelona. Aquestes són les que s'han descobert, però... n'hi ha hagut d'altres?

Sempre he defensat que la millor manera de solucionar els problemes és partint de la confiança mútua. En el moment que es trenca la confiança es fa molt difícil continuar avançant. No discutiré si és legítim o no col·locar policies d'amagat en concentracions o assemblees de col·lectius, com poden ser els mestres, però en tot cas no ho considero una bona pràctica. La millora manera de resoldre els problemes, o si més no d'intentar-ho, és dialogant. Dialogar ensenyant les cartes, defensant cadascú la seva posició per intentar arribar a un acord.

En algun altre moment d'aquest episodi crític de la Conselleria d'Educació ja he dit que hi trobava a faltar diàleg. És cert que el Departament es va reunir i pactar acords amb representants d'uns sindicats dels professors, però no amb tots, ni tampoc amb els més representatius. Posteriorment, s'ha negat trobar-s'hi de cara a cara argumentant que ja ho havia fet amb els altres. No ho trobo encertat.

La policia autonòmica va passar uns moments molt crítics i semblava que ara estaven més tranquils. El coneixement que s'ha tingut d'aquesta infiltració policial no ajuda a tranquil·litzar el país, sobretot en aquests moments que els mestres i professors estan revoltats, exigint diàleg i millores. Unes millores salarials, però també en les condicions amb què treballen. Tan difícil és asseure's a parlar?

Diuen que parlant la gent s'entén, i aquesta hauria de ser l'opció del govern català. Reunir-se no significa cedir a res, simplement escoltar l'altre i tenir arguments per defensar-se. El mal que suposa aquesta actuació policial és perillós i caldrà exigir responsabilitats per aconseguir refer la confiança que no s'hauria de perdre mai!

Plaga de senglars

Llegia aquesta tarda la notícia de la web de Ràdio Arenys sobre les destrosses que fa el senglar als conreus de la zona. És bo aturar-s'hi una estona perquè només les persones afectades ho poden explicar i entendre, però en el fons tots en sortim perjudicats.

A casa ho tenim molt clar i s'ha lluitat molt per evitar que tota la feina d'un any se'n vagi en orris després de la vandalització d'una manada de senglars. Són un perill a les nostres carreteres i un greu perjudici per als nostres agricultors.

Reclamen mesures al govern i sé que no té fàcil solució, però segurament que es podria trobar la manera de minorar els efectes d'aquesta invasió de senglars. Aquí són els senglars i cabirols, i en altres contrades els conills. El problema el tenim a sobre i no es tracta de trobar mesures preventives, sinó de reparació i eliminació de la plaga.

Crec que l'Administració hauria d'obrir canals de finançament per fer front a les despeses que s'originen a l'hora de fer els tancaments i barreres per evitar l'entrada del senglar als camps. Això, paral·lelament a buscar solucions per reduir el nombre de bèsties que campen lliurement pel territori.

Quan el nom no diu el que és!

Trobar el nom d'una entitat o organització no sempre resulta fàcil, o potser el que es pretén és confondre a la gent (?). Semblaria la cosa més senzilla del món. Analitzes qui conforma l'entitat i quins són els objectius i ja tens pràcticament resolt el misteri. Què passa quan t'adones que allò que fan no és el que sembla?

Em venen al cap dos exemples que són, per a mi, molt clars. Segur que n'hi ha d'altres. Només es tracta de gratar una mica i n'apareixeran més. Hi ha noms que expressen ben bé el contrari dels objectius que persegueixen, però amb tota la intencionalitat de confondre els altres. Fer passar bou per bèstia grossa.

El primer exemple seria el "Sindicato Manos Límpias" que no té res a veure amb la idea que tenim dels sindicats i és evident que les mans no les tenen pas netes. Es tracta d'una organització d'extrema dreta, que vol imposar la seva ideologia i interessos per sobre dels altres, amb especial fixació amb el pensament progressista i democràtic. 

Un segon exemple és l'entitat "Abogados Cristianos", una organització d'ideologia d'extrema dreta que potser sí que són advocats, però que utilitzen els sentiments religiosos per atacar els seus adversaris, confonent els més innocents.

Avui llegia que aquesta entitat, de creences suposadament cristianes, havia enviat una carta al Vaticà, demanant que rectifiquen la decisió de celebrar l'eucaristia en un recinte, l'Estadi Lluís Companys, que porta el nom d'un assassí, i, en canvi, visiti el Valle de los Caidos, el mausoleu construït pel dictador Francisco Franco, que al seus ulls deu seu un exemple de moralitat cristiana.

Ja sé que el millor que podríem fer és no tenir-ho en compte ni fer cap comentari al respecte, per no donar-los més importància del compte, però és tanta la indignació que provoquen que no puc deixar de comentar-ho i denunciar una manipulació que considero hauria de rebre la reprovació corresponent. Confio que no rebin cap mena de subvenció que l'estiguem pagant entre tots.

Llistes definitives dels més venuts per Sant Jordi

Quan la meva filla es va acostar a l'Orfeó Català de Mèxic per lliurar-los un exemplar del llibre "el joc del silenci", del seu cosí i nebot meu, en Gil Pratsobrerroca, no ens imaginàvem l'èxit assolit que l'ha portat a ser el segon més venut per Sant Jordi, en la modalitat de ficció en llengua catalana. 

La gent que coneix el nostre parentiu, però també d'altres que ho descobreixen tot parlant-ne, em comenta que el llibre els ha encantat, i la frase més repetida és que enganxa. Arran d'això he parat atenció especial en els llibres que es publiquen, i les seves editorials, i també en comentaris de persones molt més enteses que no pas jo, sobre el gran nombre de llibres publicats, la majoria dels quals tenen una existència efímera i una gairebé nul·la repercussió.

Si un llibre té tant de ressò vol dir alguna cosa. Les editorials s'encarreguen de publicitar els llibres que editen. Són empreses privades que viuen de la venda dels seus llibres i, per tant, han de seleccionar bé què editen i una vegada impresos i posats a la venda, fer-ne la màxima difusió per engrescar els lectors. El boca-orella hi fa l'altra part.

Darrerament, he llegit algun llibre que no m'ha entusiasmat i fins i tot m'ha sorprès que l'editorial s'hagi animat a editar-lo. Potser aquesta facilitat i poca exigència explica que hi hagi tants llibres al mercat, la majoria dels quals tenen poca sortida.

Crec que el nivell de lectura ha pujat tant en quantitat com en qualitat. Això ens ho haurien de corroborar els especialistes, però aquesta és la meva impressió. I si tinc raó, això donaria més força a tots aquells escriptors que han aconseguit apropar-se amb èxit als lectors.

Entenc, doncs, la satisfacció dels autors literaris que han assolit un èxit de vendes, i també de comentaris positius, perquè aconseguir-ho no és fàcil i el mèrit, per més ben embolicat que estigui, és d'ells.

Acceptar un no per resposta

Cada vegada som més intransigents i ens costa més acceptar un no per resposta, encara que sigui d'una evidència aclaparadora, però potser no per a nosaltres. És lògic que quan volem una cosa ens pugui costar acceptar que no tenim raó o bé que no ens ho poden donar, però no és normal que la reacció sigui violenta, no física, però sí verbal. 

Les persones que fan atenció pública no s'ho estan passant bé. Llegim que els professors han perdut autoritat per part dels alumnes, però també dels seus pares. Els treballadors d'oficina estan exposats cada vegada més a les impertinències d'alguns usuaris i clients. Sortosament, no són tots, però quan n'apareix un es crea una situació incòmoda i desagradable.

Cal diferenciar bé entre rebre una bona atenció de no obtenir bons resultats de la gestió. Perquè no sempre tenim raó i quan en tenim llavors sí que l'hem de defensar i reclamar on sigui, però mai perdent la compostura ni actuar en calent, sense analitzar a fons qui té la raó i perquè m'han dit que no.

La violència que observem als espais públics, o en llocs de concentració de gent, és fruit d'una agressivitat sense escrúpols, fonamentada en l'error de creure que només nosaltres tenim la raó i que els altres, si ens porten la contrària no és perquè tinguin les seves raons, sinó simplement perquè ens volen fer la punyeta. Aquesta manera de viure i entendre les relacions humanes ens porten els problemes de convivència que patim.

Estem de sort si al nostre voltant no es respira aquest mal aire, i hem de procurar que es mantingui així. Nosaltres hi podem fer molt de la nostra part. Ens hem de mossegar la llengua abans d'aixecar la veu.

Incivisme versus gamberrisme

Entren dins del concepte d'incivisme tots aquells comportaments socials que no respecten les normes de convivència. Parlem de gamberrisme quan aquests actes aparentment incívics porten de manera implícita la voluntat de provocar molèsties o perjudicis a altres persones. L'incivisme pot ser causat per una manca de sensibilitat o desconeixement de les normes bàsiques de convivència. Per altra part, parlarem de gamberrisme quan hi ha voluntat de destruir, molestar i ferir la sensibilitat dels altres. Hi ha ganes de fer mal.

És important tenir clara la diferència conceptual perquè acostumem a titllar-ho tot d'incivisme i hi ha accions que van més enllà i que mereixen un tracte diferenciat. Si un passejador de gossos permet que es pixin a les façanes de les cases d'altres veïns, ho titllarem d'acte incívic sigui per manca de sensibilitat o desconeixement de l'ordenança que ho prohibeix explícitament, llevat que es pixin sempre a casa d'un mateix veí a qui li tenen mania i el volen perjudicar. En aquest cas es tractaria de gamberrisme.

Els grafitis que es pinten a mobiliari urbà, façanes o espais públics, ja no formen part de les accions incíviques, sinó que es tracta d'actes vandàlics, de gamberrisme, sigui quina sigui la motivació o el missatge, si és que n'hi ha. 

Si volem viure tranquils, sense problemes de convivència hem de treballar el civisme, fent pedagogia i explicant bé les coses, i al mateix temps intentar erradicar els actes vandàlics que no serveixen per a res, més enllà de crear mal ambient i violència.

L'exemple que es dona a través de mitjans de comunicació, o en actes públics, causa sovint reaccions poc cíviques i fins i tot violents. Nosaltres hi podem fer molt, simplement donant bon exemple i procurant que de les nostres accions no se'n desprenguin ni actes incívics ni vandàlics.

Odi i enveja

Dijous parlava de l'exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dedicat a l'escriptora Mercè Rodoreda i em vaig fixar en un dels cartells on es recollia unes declaracions d'una entrevista que mai es va publicar, arran de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1980: "És que passa una cosa molt curiosa aquí a Catalunya: quan surt una persona important, automàticament desvetlla unes enveges, unes ràbies..., se'l rebutja, com si els fes nosa, no els agrada. De seguida hi ha una colla de gent que es giren en contra d'aquella persona. Ara, el que passa amb aquest Premi és que et converteixes en una patum i..., ja s'ha acabat. Jo, però, del que tinc ganes és que em deixin tranquil·la per poder continuar escrivint".

Aquests dies, arran de l'inici del procés de regularització d'immigrants, s'han tornat a sentir frases plenes d'odi que fereixen els sentiments. No cal reproduir-les perquè tots les hem sentit i tant de bo les rebutgéssim amb totes les nostres forces. Em preocupa que aquest odi en boca de dirigents polítics lluny d'arraconar-los, els catapulta i en tenim una bona mostra arreu d'Europa, sense que Espanya i el nostre país en siguin cap excepció.

És una llàstima que el reconeixement literari a una gran escriptora sigui motiu d'enveja, no sé si per part de competidors o de persones que mai aconseguiran cap reconeixement. Voldria creure que les paraules amables als homenatjats són en boca de tothom, però per les paraules de Mercè Rodoreda sembla que no és ben bé així.

També m'agradaria pensar que l'odi que es respira a les xarxes socials i en mítings electorals, o en les mateixes institucions públiques, han arribat a un límit, i que la nostra societat és prou madura per dir prou i castigar els seus impulsors. No sé si soc massa innocent i encara caldrà lluitar amb totes les nostres forces per deixar-los en evidència.

Necessitem posar seny!

Vivim un temps de molta violència. No només per les guerres que arrosseguem de fa massa, sinó també a les nostres ciutats i pobles i això ho hem d'aturar com sigui. I no és només una violència física. També hi ha violència dialèctica que ha entrat a les nostres institucions i que provoca desconfiança, neguit i por.

S'han succeït una sèrie d'esdeveniments que no he volgut comentar per intentar ser positiu i buscar notícies que ens alegrin la vida, però que es van acumulant i convé tenir-los presents per intentar evitar-los, si som capaços de reflexionar-hi i, sobretot, que no ens afectin ni justifiquin els nostres actes.

Les xarxes socials no hi ajuden, i la difusió d'actes de violència i la reproducció de segons quins comentaris i declaracions, engreixen aquest cúmul de despropòsits que ens fan sentir incòmodes. Hem d'esforçar-nos per dedicar els nostres pensaments a tot allò de bo que hi ha al nostre voltant, que hi és, però que es troba tapat per un seguit de notícies preocupants que alteren la convivència.

Els nostres representants polítics que no ho poden resoldre tot, haurien de tenir molt clar que la seva actuació, les seves declaracions, la seva actitud, pot afectar la convivència i provocar actituds conflictives i violents. Caldria que tinguessin assumida la seva responsabilitat amb l'exemple que donen a la societat. Des del moment que assumeixen una responsabilitat política deixen de ser persones anònimes i passen a ser servidors públics, i això condiciona la seva actuació.

No podem atribuir-los tots els mals de la nostra societat, però sí que els hi hem de fer veure que no poden contribuir al caos, a la violència, encara que només sigui dialèctica, a la confrontació sense arguments ni compostura. Tots tenim una responsabilitat des del moment que sortim al carrer, sigui de manera presencial o a través de les xarxes, i no ens podem escudar en res. Si no hi posem seny es farà molt difícil aquesta convivència necessària per créixer personalment i col·lectivament.

La religió com a excusa

Avui el diari ARA se'n feia ressò en un article que signa Roger Palós i que considero important que se'n parli. El títol no sé si és del tot encertat (L'Església es divorcia de l'extrema dreta), però en tot cas és bona l'actitud de bisbes i el mateix papa a l'hora de distanciar-se del discurs xenòfob de l'extrema dreta arreu del món. 

Tradicionalment, la jerarquia eclesiàstica espanyola ha estat molt ancorada a la dreta, ocupant l'espai més extremista, i per això resulta agradable adonar-te que potser alguna cosa ha canviat. No sé si el canvi ha estat dins de la jerarquia o bé es tracta del gir tan extremista de la dreta actual, que no té límits. Emparar-se en creences religioses per arraconar la població més vulnerable no és només un error, sinó també una immoralitat que s'ha de denunciar.

Els catalans, per aquells més joves que no ho han viscut, han de saber que l'Església catòlica catalana no va actuar de la mateixa manera que l'espanyola i en moments difícils per al nostre país varen donar suport a les reivindicacions a favor dels nostres drets, la nostra llengua, la nostra cultura. En general, però, la institució catòlica s'ha bellugat millor al costat del poder i si aquest era conservador, encara millor.

L'auge de l'extrema dreta al món occidental ens ha trasbalsat a tots, i l'església no n'ha quedat al marge. Aquelles persones que, amb la mort del papa Francesc, temien un retrocés democràtic, veuen que l'actual papa no és indiferent a les actituds injustes, i és capaç de plantar cara al polític més poderós del món, però també un dels més perillosos per a la pau i la llibertat dels pobles.

Caldrà veure com reaccionen els partits polítics d'extrema dreta que donaven per fet que l'Església catòlica, amb tot el seu poder, estaria al seu costat. Es tracta, doncs, de fer costat a qui respecta les persones i enfrontar-se a qui les maltracta i menysté, amb l'excusa dels seus orígens, raça, cultura, llengua i religió.