La dificultat de prendre decisions

Quan fou mort el combregaren! Aquesta expressió catalana que avui molt jovent i també força adults potser no entendran, s'utilitzava per criticar quan un ajut o una decisió arriba massa tard i ja no serveix de res. Però en el cas que vull comentar potser la més escaient seria: Després de la batalla, tots són generals, referint-se que quan tot ha acabat, tothom sap què calia fer. 

L'endemà de la ventada són moltes les crítiques per la decisió del govern català de suspendre serveis, com l'ensenyament o el sanitari, sobretot en aquells punts on el vent gairebé no va bufar. Hi ha moltes persones que consideren que és una exageració i que no ens podem permetre el luxe d'aturar tota l'activitat pel risc que pot suposar una forta ventada. No oblidem que, com a mínim, hi ha hagut una persona morta.

No és fàcil prendre decisions i, en canvi, sí que ho és criticar-ho. Sempre he dit que hem de ser crítics amb l'actuació dels nostres polítics, però en positiu, argumentant-ho i no fer afirmacions a la lleugera, cosa que és força habitual, avui més, gràcies a la facilitat que ens donen les xarxes socials.

Jo no critico la decisió del govern, precisament per la dificultat de preveure el risc real dels efectes de la possible ventada, que va existir a una bona part del país, i sobretot en llocs on no és tan habitual. Si volem buscar motius per fer crítica en trobaríem i probablement la manca de manteniment preventiu en seria un bon exemple.

Dels fets d'ahir dijous crec que n'hauríem d'aprendre que poques coses podem fer per evitar futures ventades o inundacions, però sí que es pot analitzar com tenim les nostres ciutats, les vies de comunicació, els boscos, i efectuar un manteniment preventiu que pugui evitar o si més no disminuir els efectes provocats pels fenòmens naturals, que amb el canvi climàtic cada vegada són més contundents.

La manca d'inversió a Rodalies ens ha demostrat que tenim una xarxa deteriorada i que trigarem molts anys ha posar-hi remei. Probablement, els arbres dels nostres pobles i ciutats, que ens permeten veure una mica de verd entremig de tant ciment, caldria cuidar-los una mica i potser no deixar que creixin exageradament, davant del perill que ens caiguin per barret.

Parlem de multireincidència

La multireincidència és un fet que preocupa i és motiu de moltes discussions i divergències. Estic convençut que tothom està d'acord a buscar solucions per reduir aquest no parar mai, però no tothom coincideix en les mesures a prendre. Avui el Congrés de Diputats ha aprovat una llei contra la multireincidència que caldrà analitzar, tant el text com la seva aplicació. PP, PSOE, Vox, PNB i Junts hi han votat a favor.

Són moltes les vegades que hem sentit a dir, quan s'ha detingut un delinqüent, que entren per una porta i surten per l'altra. La gent es queixa que el delinqüent professional no té cap problema a ser detingut perquè sap que és qüestió d'hores. Després hi podrà tornar. Aquesta sensació que qui delinqueix gaudeix de total impunitat no és agradable i està molt present a la ment de les persones del nostre país.

Combatre la multireincidència no s'ha de considerar un atac a un col·lectiu determinat, però sí que és cert que alguns partits polítics i seguidors assimilen aquests col·lectius amb els delictes, i això és el que no es pot defensar ni tolerar.

És cert que cal atacar des de l'arrel i buscar els motius perquè hi ha persones que delinqueixen i que ho fan tan sovint, acumulant tot un historial a la seva espatlla. Hem d'analitzar què funciona malament i que propicia els delictes continuats. Segurament arribarem a la conclusió que els delinqüents no són simplement uns aficionats al delicte, per gust, sinó que al darrere hi ha uns factors que, sense que això serveixi de justificant, els forcen a delinquir, o si més no, faciliten que caiguin en la temptació.

Seria bo que els nostres polítics treballessin per tal d'erradicar la multireincidència, no només a còpia d'empresonar els delinqüents, sinó també millorant les lleis que dificulten la integració de moltes persones a la societat, i no només aquells que venen de fora, sinó també els autòctons a qui la societat arracona per manca de suport.

Què és veritablement real?

Cada vegada rebem més informació i no obsta perquè visquem desinformats o bé dubtant de si allò que ens diuen és realment cert o ens estan enganyant. Aquesta aparent contradicció ve propiciada per una manca d'anàlisi i racionalització del nostre pensament, i de la capacitat o falta de costum de contrastar les notícies i informacions que ens arriben.

Què és real i què és imaginació? Som capaços de distingir allò que és d'allò que ens sembla que és? Hi ha qui té molt interès i poder com per fer-nos creure coses que no són. Ens poden convèncer fàcilment i ser incapaços d'adonar-nos que allò que ens diuen és fals, que no està passant, que és una adulteració de la realitat.

Si busquem el concepte de realitat ens diuen que la realitat és el conjunt de tot allò que efectivament existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o tot allò que sembli altra cosa que el que és. Per tant, quan analitzem uns fets, una situació, la nostra manera de ser, de concebre la vida, ens condiciona i podem estar imaginant coses que no són.

Avui, que és tan fàcil escampar notícies, opinions, declaracions, i arribar molt lluny, a persones que no ens coneixen ni tenen un criteri determinat de segons què, és un perill no aturar-se a analitzar allò que ens arriba, abans d'acceptar que és cert i que no es tracta d'una manipulació de la realitat pels interessos que sigui.

Comencem a estar cansats de les xarxes socials, on persones anònimes, o ni tan sols persones, sinó enginys tecnològics, sentencien, si no critiquen i insulten, simplement per embrutar i no aportar res de positiu. Sembla que aquest és el camí de no retorn, que no ens pot fer claudicar dels nostres principis, i ens ha de fer forts per ser capaços de discernir què és real i que és imaginari o interessadament manipulat.

Per què no ens fan cas?

Avui TV3 s'ha fet ressò d'un problema que patim els arenyencs i concretament les persones amb mobilitat reduïda a l'hora d'agafar el bus que arriba a l'hospital comarcal de Mataró. Des de fa anys s'ha anat reclamant a l'empresa concessionària que disposés de vehicles adaptats pensant en les persones que tenen dificultats de mobilitat, sigui perquè necessiten les crosses o bé perquè van amb cadira de rodes.

Avui és inimaginable que un servei públic de transport no compti amb accessibilitat per a tothom, sigui una empresa pública o una empresa privada amb concessió pública, com és aquest cas. Per què no ens fan cas?

La defensora del vilatà ha estat molt insistent en el tema, i crec que el govern municipal també hi ha intervingut, i malgrat tot el vehicle continua essent un obstacle perquè les persones amb dificultats de moviment hi puguin accedir. Què més s'ha de fer?

No és lògic que els veïns s'hagin de mobilitzar i convocar la televisió catalana per denunciar públicament aquesta anomalia. És un incompliment de la normativa més elemental i hi ha responsabilitats que no es poden defugir. 

La Generalitat, que és la responsable del servei, no pot mirar cap a un altre costat i ens ha de dir si és l'empresa que incompleix la normativa, privant una part de la població de l'ús del transport públic, o bé si en el contracte establert no s'especifica l'obligatorietat, la qual cosa requeriria una rectificació.

Caldrà veure si amb l'acció dels veïns afectats i molestos pel poc cas que l'empresa i l'administració els ha fet fins ara, una vegada fet públic per la televisió del país, es corregeix l'anomalia i s'hi posa remei. Ja és ben trist que les coses només puguin arribar a funcionar a base de denúncies i que no n'hi hagi prou amb notificacions, instàncies i preguntes. 

Exigir responsabilitats

No podem renunciar al dret a la vaga. Va costar molt aconseguir-lo i no podem, alegrament, prescindir-ne o eliminar-lo del llistat de drets, que en són uns quants, i que no sempre es respecten. Avui tenim uns dirigents amb molt de poder i que es creuen que poden fer el que volen sense tenir en compte els altres ni respectar-los com a persones. Dit això, però, també hem de ser conscients que tenim uns deures, i aquests tampoc no els podem obviar.

Amb tot el caos al voltant del servei de Rodalies, per mil problemes, però sobretot per la deixadesa durant molts anys per no tenir cura del seu manteniment ni invertir mínimament per assegurar un funcionament correcte, ara s'hi ha afegit la convocatòria de la vaga de maquinistes. Aquests són víctimes del caos i, d'alguna manera, solidaris amb els usuaris que dia rere dia pateixen els retards, les cancel·lacions i els accidents a la xarxa de Rodalies.

Quan es convoca una vaga en un servei públic cal assegurar uns mínims per les conseqüències que se'n deriven, precisament per tractar-se d'un servei a la comunitat. Aquests serveis mínims s'han de pactar perquè no siguin abusius per als treballadors, però també per minimitzar els efectes als usuaris. Una vegada pactats, s'han de complir.

Segons he llegit a la premsa digital d'avui, els serveis mínims no s'estan complint per un clar boicot dels maquinistes. Desconec la veracitat de la notícia, però si és cert, cal exigir responsabilitats als treballadors que incompleixen el seu deure de treballar el dia de la vaga, i als sindicats com a representants seus. 

Insisteixo que cal saber la veritat, però en tot cas cal exigir responsabilitats a qui no està fent bé la feina. Perquè no és lícit que sempre siguin els usuaris els perjudicats de totes les picabaralles, desajustaments i, en aquest cas, manca de previsió i inversió per assegurar un servei digne. S'ha d'exigir responsabilitats a tothom, sigui el director general de l'empresa, el ministre de torn o la consellera responsable, o es tracti del maquinista que avui li tocava treballar.

Apa Anem-hi, molt bona feina!

Fa pocs dies parlava en un post sobre la necessitat de ser positius i avui he volgut posar-ho en pràctica. He estat mirant els diaris digitals si hi trobava una notícia positiva que fos interessant comentar i no ho he tingut fàcil. Mentiria si digués que no n'hi havia cap, però també haig de tenir en compte que hi ha temes que desconec absolutament i es fa molt difícil comentar-los i opinar. Ja soc prou atrevit en escriure públicament en el blog, per a fer-ho de temes totalment desconeguts per a mi.

És evident que he hagut de descartar qualsevol referència als EUA. Tampoc m'he aturat a analitzar què està passant avui a Rodalies i al transport públic en general. Res a comentar de la pesta africana detectada en senglars a Collserola, o dels efectes de la borrasca 'Marta' a Andalusia.

Finalment, m'he quedat amb una notícia en clau local que parla dels podis que ha aconseguit l'entitat Apa Anem-hi a la lliga de cros i del cros escolar. Ahir, dissabte, es varen lliurar els premis i reconeixement als millors corredors a qui vull felicitar des d'aquí, no només per haver guanyat, sinó també per totes les hores, sacrificis i esforç de tot l'any. Les coses no surten soles i és bo reconèixer-ho. 

Cal felicitar tota la tasca esportiva i social de la Penya Apa Anem-hi. I remarco social, perquè té una incidència a la societat arenyenca que tant de bé li fa. Ens queixem molt i surten tots els disbarats, les queixes i crítiques, però costa més de llegir fets positius i engrescadors de la nostra vila. Seria bo que, sense deixar de ser crítics, constructius i amb arguments, a cada comentari l'acompanyéssim d'una referència bona del que s'està fent. Ens adonaríem que se'n fan moltes i passen massa desapercebudes.

Si som capaços de fer-li un gir, segur que viurem millor, sense tants exabruptes, males cares i insults. Són quatre dies i hem de viure'ls amb més tranquil·litat i seny.

Premis i reconeixements

Llegia avui a les xarxes la voluntat de l’Ajuntament de Mataró de formar part del conjunt de viles florides. Segons diu la notícia, del Maresme hi consten 23 dels 30 municipis de la comarca, entre ells Arenys de Mar.

La primera pregunta que em faig és en què es nota quan reps aquest reconeixement? Quins requisits has de complir per ser acceptat i quin seguiment se’n fa? Quan ja ets a dins no cal fer res més?

No entraré a valorar si el meu municipi es mereix aquest reconeixement. Que cadascú jutgi amb els seus ulls. Sí que voldria comentar que probablement hem banalitzat això dels premis i si no fixeu-vos en el Premi Nobel de la Pau.

Probablement tenim baixa l’autoestima i necessitem que ens premiïn per sentir-nos còmodes i reconeguts. Que som útils a la nostra societat, al nostre entorn. Que no som menys que els altres.

Reconec que és bo sentir-se important i realitzat quan convius amb els altres i és bo ser agraït i felicitar els altres. Hem d’evitar de només moure’ns per aquests estímuls i trobar en la nostra manera de ser i actuar les raons per ser feliç.

És molt important tenir la vila florida, neta i polida. I en això hi hem de col·laborar tots. No hem d’esperar que ho facin els altres. Però no podem oblidar-nos de les persones. Hem d’evitar i treballar perquè no hi hagi vilatans que visquin al marge, amb dificultats greus per a la seva subsistència. Les persones per davant de tot!

Tot té un límit, o no?

Em pregunto si tot té uns límits que no es poden traspassar o potser no (?). La realitat supera la ficció en molts moments i en segons quins casos em resulta repugnant. No il·lustraré el meu post amb la imatge que el president dels EUA ha escampat burlant-se de l'expresident Obama i senyora. Fins i tot parlar-ne em resulta fastigós i he dubtat si treure el tema, però crec que hem de fer un esforç per denunciar que un desgraciat i malalt mental pugui continuar essent president d'un país com els EUA.

No acostumo a insultar i encara menys fer-ho públic, però en el cas de Donald Trump crec que queda prou justificat, i em sap greu. Com és possible que un personatge com aquest tingui un entorn que li doni suport i li permeti totes les bestieses i insults? 

Hauria de dir que no culpo directament al president per tot el que fa, perquè el considero incapaç de raonar i actuar com una persona humana amb cervell. Culpo a totes les persones que són al seu costat i s'aprofiten de la seva bogeria per viure bé. Culpo al partit republicà per permetre que un personatge com aquest lideri el seu partit i es mantingui com a primera autoritat dels EUA. Haurien d'estar avergonyits i fer-lo fora o dimitir.

No sé què més ha de fer perquè la gent que li fa costat es rebel·li i el faci plegar. El tanquin a la residència on hauria d'estar i no pas a la Casa Blanca, amb tot el poder per fer i desfer, maltractant els que li posen traves i aquells que no li agraden. S'ha de poder declarar la seva incapacitat per governar un país i fer-lo dimitir o retirar-lo. Quanta més gent haurà de patir per culpa de la seva bogeria?

Disculpeu-me el to d'aquest post, però em desespera llegir dia si i dia també tot el reguitzell de bogeries que diu i fa, i veure que ningú li para els peus. Si us plau, posem seny, i acabem amb tanta maldat i histèria. No pot ser que això que passa sigui real. Si fóssim al cinema diríem que el film és irreal i inimaginable. Tot plegat és molt trist. 

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

La IA ens substitueix?

Avui discrepo de l'article del filòsof Ferran Sáez Mateu, a l’ARA, i em preocupa perquè penso que probablement estic equivocat. Respecto molt tot el que diu en els seus escrits, però avui jo penso diferent, o potser és que no he acabat d'entendre el fons de l'article.

Comença dient: “De debò es pensen que començaré l’article repetint aquella equívoca vaguetat segons la qual el problema no és la tecnologia sinó l’ús que se’n fa, etc.?”, i jo sempre he cregut que la valoració que podem fer de totes les coses és precisament l'ús que se'n fa. Parla de la irrupció de la IA i deixa clar que no es pot comparar amb altres tecnologies que han aparegut al llarg de la història, sobretot perquè considera que la IA substitueix les persones i no pas les complementa. 

Soc tossut amb aquesta opinió perquè s’ha demostrat que no tot és bo o dolent d’entrada, sinó la manera com ho utilitzem. No hi entenc gaire amb tot això de la intel·ligència artificial, però el poc ús que n’he fet ha estat ben profitós i m’ha ajudat a l’hora de cercar temes, conceptes i elements a la xarxa. Res a veure amb abans que perdia moltes hores buscant i gairebé sempre em quedava amb les ganes.

És cert que la propagació de la IA ha provocat fraus importants, afectant molta gent. Els delinqüents de sempre han trobat en la IA una manera més fàcil i ràpida d’estafar.

Sáez diu que la IA no ens complementa, com va ser la calculadora o l’ordinador, sinó que substitueix les persones. Jo li faria una pregunta fàcil: què va passar amb la revolució industrial? No va eliminar molts llocs de treball? No va provocar, però que es canviessin els rols i que sorgissin nous llocs de treball?

Si l’article es limita a tractar la IA en el camp de l’educació podríem posar-nos d’acord en el perjudici que pot suposar la IA en l’aprenentatge dels alumnes, sobretot aquells que basen tot el seu treball en el resultat que els proporciona el ChatGPT, però jo pensava en qualsevol àmbit i no en un de concret. 

M’agradaria un debat amb l’articulista per intentar entendre els seus arguments i potser em convenceria del meu error, però de moment se’m fa difícil no acceptar que la IA també ens ajudarà a anar avançant i, en tot cas, caldrà trobar la manera de reprimir i reduir-ne el mal ús.