dissabte, 24 de setembre de 2022

Indecisos i abstenció, en els primers llocs

Em preocupa el desencís de les persones, i sobretot del jovent, a l'hora de respondre a les convocatòries electorals. És un problema de la societat, no només dels joves, el fet que aquests no es vegin motivats a acudir a les urnes per escollir els seus representants. Dona la impressió que hem substituït amb la queixa a les xarxes socials i els crits sense raonar el que hauria de ser la participació en la vida pública del nostre poble o del nostre país. Ens deixem portar per la comoditat i la simplesa, però això no passa sense que hi hagi uns motius al darrere.

El desengany polític ha estat clau perquè l'extrema dreta hagi crescut arreu d'Europa. Les dificultats per trobar solucions raonades als problemes reals de la població fa que el populisme creixi, i l'extrema dreta és una experta en populismes. No és estrany, doncs, que a Itàlia es calculi que demà l'extrema dreta sortirà reforçada a les eleccions convocades, amb tot el que això comporta. Però el que sap més greu és que l'abstenció pugui arribar a ser molt alta.

La gent s'absté massivament quan ha perdut la confiança en els seus dirigents. Quan el que hauria de ser un pacte de representació política per dirigir el país es converteix en unes plataformes ocupades per persones que només pensen en el seu futur, i en professionalitzar-se en la política, o treure'n uns beneficis personals. Quan la mediocritat de molts polítics fa que els problemes de la societat no es resolguin i que cada vegada hi hagi més desigualtats i injustícia.

Llegia avui que l'abstenció podria ser molt alta, i que el nombre d'indecisos superava el 40%. La desconfiança en els partits polítics fa que cada vegada hi hagi menys fidelitat. Allò que passava que una persona votava sempre al mateix partit polític durant gairebé tota la seva vida, avui ja no passa. El problema és quan el nombre d'indecisos és tan gran. Això només s'explica perquè no confiem en les plataformes a través de les quals configurem les institucions públiques que ens han de governar.

Són hores baixes per a la democràcia a Europa, i hem d'acceptar que aquesta etapa l'hem de passar de la millor manera possible i com més de pressa encara millor. Ho comentava un dia d'aquests, i també ho llegia avui en algun article de la premsa: els europeus no tenim memòria i estem caient en les mateixes trampes que en el segle passat. Quan serem capaços d'obrir els ulls i rectificar?

Si hi ha gent disposada a presentar-se a les eleccions per dirigir el país, cal que busquin la manera d'il·lusionar les persones, i no enredar-les. Que tornin a confiar en el polítics, amb ganes de col·laborar-hi i participar, amb l'objectiu final de redreçar la política actual i trobar solucions als principals problemes que ens afecten com a societat.

divendres, 23 de setembre de 2022

Prou!

La Natza Farré, a l'ARA, m'ha inspirat el títol d'aquest post, i en certa manera el contingut del mateix. Prou! és l'expressió que tots hauríem d'utilitzar contra les injustícies d'aquest món. No tots, però, tenim les mateixes facilitats per expressar-ho. Al nostre país, on ens queixem tant pel tracte que rebem de l'estat espanyol, no patim la repressió que trobem en països com l'Iran, Rússia, Afganistan... i molts més. Allà dir Prou! no representa el mateix que dir-ho a casa nostra.

Hi ha persones que s'enfronten amb la mort directament. La seva vida corre perill si s'encaren als seus governs repressors. No és el mateix dir-li Prou! al president Putin, a l'aiatol·là Alí Khamenei o als talibans que dominen l'Afganistan, que no pas dir-li al president del govern espanyol o les institucions judicials espanyoles que tenen controlada la política del país. Uns i altres en fan cas omís, però els primers no tenen manies a l'hora de tancar-te a la presó, on la teva vida corre perill, com s'ha demostrat recentment a l'Iran.

Durant el franquisme teníem molt clar que calia dir Prou!, i d'alguna manera ens hi vàrem enfrontar, i uns quants s'ho varen passar malament de veritat. També hi va haver víctimes mortals. Ara ens queixem molt des de la butaca de casa, i com a molt sortim cada onze de setembre a reivindicar els nostres drets. El resultat és negatiu: no passa res!

Cal dir Prou! als assassinats de dones víctimes del masclisme imperant; a la pobresa desatesa mentre les grans companyies i bancs obtenen grans beneficis; a la repressió contra les persones migrades per culpa de la fam o de la guerra... I ha moltes causes pendents de resoldre que nosaltres hauríem de manifestar-nos-hi en contra per la desídia dels nostres polítics. Ens queixem quan ens toquen la butxaca, quan en rebem les conseqüències directes, però ens quedem a casa quan tot és molt lluny, quan les víctimes no tenen res a veure amb nosaltres.

Aquests dies he estat llegint l'obra "el mag" de Colm Tóibín, i realment m'adonava que els humans, i en aquest cas els europeus, som realment estúpids i repetim els mateixos errors de sempre. No escarmentem. L'experiència del nazisme, a la meitat del segle XX, no ha servit per evitar l'escalada de la ultradreta, com estem veient a Suècia, Itàlia, i també a Espanya.

És per això que hauríem de ser capaços de dir Prou! per molts motius, tots ells significatius de la mala manera que tenim d'organitzar-nos, i del mal ús de la política. Hem estat molts anys vivint ben cofois, pensant que érem una democràcia, ja no dic consolidada, i ens adonem que al nostre costat hi ha persones que pateixen injustament. Cal obrir els ulls i lluitar per canviar aquesta tendència al caos, a l'agreujament dels problemes que són fruit de les desigualtats. Prou!

dijous, 22 de setembre de 2022

Denunciar les ocupacions conflictives

Portem anys amb el problema de les ocupacions il·legals de pisos i els desnonaments. S'ha escrit i opinat molt al respecte, però sempre he pensat que es confonien les coses. Es posava tot al mateix sac i es tractava tothom de la mateixa manera, i per això hi ha hagut tanta polèmica, i n'hi continua havent.

És molt important llegir i escoltar bé abans d'opinar, i encara més quan es tracta de criticar o mobilitzar la gent. No totes les ocupacions il·legals o no autoritzades són iguals, ni tampoc els desnonaments tenen les mateixes conseqüències. Hi ha ocupacions pacífiques i d'altres de conflictives, com també hi ha ocupacions per estricta necessitat i d'altres per vici o comoditat, o per delinquir.

A tots ens venen al cap situacions problemàtiques en ocupacions de pisos. Moviments socials defensant el dret a l'habitatge de famílies sense recursos ni possibilitats de llogar un pis. I també hem presenciat problemes veïnals per ocupacions de pisos o cases, que molesten els veïns. Unes persones que sense tenir una necessitat evident d'ocupar il·legalment un habitatge buit, hi entren i preocupen els veïns.

Els polítics sempre van tard. Ja fa massa temps que la societat reclama justícia i noves mesures per ordenar la situació i no fer pagar justos per pecadors. Si les situacions no són les mateixes no les podem tractar de la mateixa manera. Si hi ha ocupacions no justificables i que a més provoquen problemes al veïnat, s'ha de trobar la manera d'acabar amb el conflicte. Els veïns no hi tenen cap culpa.

Sembla ser que hi ha la intenció de reformar la Llei perquè es tingui en compte situacions conflictives, i que veïns o ajuntaments puguin denunciar-ho i resoldre-ho en poc temps. No n'hi ha prou en resoldre una situació injusta, sinó que això s'ha de poder fer de manera ràpida i amb la menor afectació als veïns.

Fa poques setmanes llegíem que es feien passos per resoldre la reincidència en els delictes, un altre mal son per a la comunitat que viu respectant els altres i que pateix l'incivisme i els delictes reiterats d'uns quants. Ara ens parlen de resoldre les ocupacions conflictives. Potser serà cert que la nostra societat avança cap a la resolució de fets que no haurien d'haver succeït mai, i que portem arrossegant des de fa massa temps. Estarem, doncs, a l'expectativa per veure què hi ha de cert en tot això, i si de veritat troben la manera de posar pau on en aquests moments es viu en conflicte permanent.

dimecres, 21 de setembre de 2022

Envaïts per les rates

Avui sentíem a la ràdio que Arenys pateix una plaga de rates que entren per les cases i s'enfilen per les façanes. La notícia creava molta por entre la població que se n'assabentava i plantejava el dubte de què podíem fer per evitar que les rates entressin a casa nostra.

Segons la notícia el nucli dur es trobaria al voltant del parc Fèlix Cucurull, on s'hi haurien trobat molts caus una vegada s'ha desembrossat. L'Ajuntament ha comentat que s'hi està treballant des del moment que hi va haver les primeres queixes de vilatans, i que una empresa especialitzada hi estava al darrere.

Des de fa temps que les rates són protagonistes a la nostra vila, però no només. La manca de neteja i l'incivisme d'uns quants a l'hora de respectar la via pública ha estat motiu de queixes i comentaris a les xarxes socials. Arenys, però, no és l'única població que es queixa de la brutícia i de les rates. Ho hem llegit de ciutats com Barcelona, i més o menys els trets van pel mateix cantó. No obstant això, no podem quedar tranquils, sinó que cal trobar-hi solucions.

És molt desagradable trobar-te una rata al mig de la Riera o a qualsevol cantonada de la vila, però encara ho és més si la rata t'ha entrat a casa teva. No només és l'angúnia de trobar-te-la en qualsevol racó del pis, sinó el perill que comporta la bèstia, i el mal que pot provocar. No cal dir que, si a més, a la casa hi ha quitxalla, la cosa es complica.

M'imagino que les altes temperatures també han afavorit que tota mena de bestiar circuli pels nostres carrers i places i si això hi afegim la brossa escampada arreu, sense cap mena de control, els problemes s'agreugen encara més. L'Ajuntament ha de prendre's el fet seriosament, però nosaltres no podem quedar-nos amb les mans a la butxaca. Estem cansats de dir-ho que la nostra actitud és bàsica a l'hora de tenir una vila neta i endreçada. Podem exigir molt més al nostre govern municipal, però cal seguir la normativa i fer bon ús de la recollida selectiva de la brossa, traient el que toca quan toca, i utilitzant les papereres pel que serveixen, i no com a contenidors de brossa.

Desitjo que la proliferació de rates a la vila disminueixi, ja sigui per les mesures que prengui l'Ajuntament, a l'hora de tenir cura de la neteja de carrers, places i parcs, i també pel bon comportament de tots els vilatans, assumint la nostra responsabilitat a l'hora d'actuar correctament per a la millora de la imatge i endreça dels nostres carrers.

dimarts, 20 de setembre de 2022

De moment regalem l'energia que generem

Si no vaig errat i la meva cerca per Internet no m'ha fallat, el setembre de l'any passat sortia la notícia, en boca del president de la Generalitat, de la creació d'un companyia energètica pública de Catalunya. Ha passat un any just i el diari ARA es torna a fer ressò d'unes declaracions del president Aragonès, aquesta vegada des dels EUA, sobre la creació d'aquesta companyia energètica pública catalana, que es posaria en marxa a partir de la seva aprovació el proper 4 d'octubre. És d'esperar que ara vagi seriosament i sigui una realitat.

No cal dir que totes les mesures que es puguin prendre des de l'administració autonòmica en matèria d'energia seran benvingudes si, com és de preveure, ajuden a controlar l'enorme despesa i afronten d'una vegada els efectes del canvi climàtic. La idea, si ho he entès bé, és crear aquesta empresa i una de les primeres decisions passa per la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades dels edificis públics del país. 

És una vergonya que Catalunya estigui a la cua dels països i autonomies en qüestió d'energies renovables, i ja va sent hora que el nostre govern es posi les piles i comenci a prendre decisions importants i efectives. El control sobre les empreses generadores d'electricitat és bàsic en uns moments en què els preus s'han disparat de mala manera, i tenint en compte la possibilitat de generar energies renovables amb una certa facilitat, és important tirar endavant el projecte.

Darrerament hi ha molt de rebombori sobre la instal·lació de plaques fotovoltaiques de particulars. Potser anem massa tard, però tot sigui per posar-nos al dia en un tema tan important com aquest. De moment es va aconseguir que els particulars poguéssim generar electricitat i revertir els sobrants a la xarxa elèctrica, sense esdevenir empreses amb tot el que això comportava de paperassa i limitacions. En aquests moments estem regalant energia, sense que se'ns compensi la totalitat de l'energia que generem, però comença a parlar-se de les bateries virtuals, i el fet que certes comercialitzadores les posin en marxa, millorant les condicions per als particulars.

De mica en mica avançarem cap a una situació més justa, però encara falta controlar molt més les empreses elèctriques i del gas, que reben uns grans beneficis mentre la població té dificultats per l'encariment exagerat dels preus. L'administració pública, si realment vol el bé de la població i es considera progressista, en benefici dels més perjudicats, ja va sent hora que prengui el timó i reequilibri la situació massa beneficiosa per al gran capital.

dilluns, 19 de setembre de 2022

El rei emèrit molesta

No hi ha dubte que tot l'historial del rei emèrit resulta una taca per a la casa reial i posa entre espasa i paret al rei Felip VI, o si més no això és el que volen aparentar. És per això que sempre procuren fer veure que cadascú fa la seva feina i que el rei no té res a veure amb el seu pare i que tot el que ha fet malament el seu pare no ha d'influir en l'actuació del fill.

D'aquí que eviten trobar-se i fotografiar-se junts i procuren que no torni a casa i no xerri més del compte, però no sempre els hi surt bé. Ho hem vist aquesta tarda a l'enterrament de la reina Elizabeth II que els han col·locat ben juntets, i ja hi ha qui ho ha aprofitat per escampar la fotografia.

Tot plegat és una comèdia i el que fa és que ens oblidem del que està passant i de què representa la corona espanyola per a tots nosaltres. Tot el muntatge que hi ha hagut a la Gran Bretanya per acomiadar la seva reina ha servit per fer-nos pensar en el dia que el rei emèrit mori. Podem especular molt, però malgrat tot el que s'ha escrit sobre ell i el seu descrèdit, els actes d'enterrament seran sumptuosos i ningú voldrà recordar tot el mal que ha fet, la corrupció que l'ha envoltat i el seu mal exemple com a cap d'estat.

La majoria de catalans no tenim una gran estima al rei actual, sobretot des del seu discurs del 3 d'octubre de 2017. És per això que ens preocupa molt poc si es veuen d'amagat o no amb el rei emèrit, o si els enxampen a la mateixa fila a l'enterrament de la reina britànica. Fins i tot ens fa gràcia veure les trifulgues per amagar trobades. Molt probablement aquest és el futur que li espera a la reialesa espanyola, que ha de fer mans i mànigues per salvar els mobles, encara que amb l'exemple de democràcia i sentit popular que es respira a Espanya, no cal que se'n preocupin gaire. El poble, en massa, és molt emmotllable, i està sempre a punt de sortir al carrer a aplaudir a qui sigui, encara que els hagi pres el pèl des del primer dia, i també els calés. Som així.

diumenge, 18 de setembre de 2022

Exigir un millor finançament local

Aquesta setmana passada hi ha hagut un debat a l'Associació Catalana de Municipis per parlar del dèficit de finançament dels ens locals i la delegació de competències als ajuntaments. Hi ha un tema que s'arrossega des de fa molts anys i és la manca d'una definició clara de les competències dels ajuntaments i els recursos necessaris per al seu finançament. És per això que des de l'ACM es reclama una nova Llei de Governs i Finances Locals que ho clarifiqui d'una vegada.

L'ajuntament és l'administració pública més propera als ciutadans i la que dona la cara davant de les dificultats diàries en què es troben. Malauradament, és també l'administració menys dotada de recursos per resoldre els problemes en què es troben. A tot això, cada vegada s'assumeixin més serveis impropis, sense un finançament adequat per afrontar-los.

Els polítics que es posen al capdavant d'un ajuntament volen agradar els seus vilatans i correspondre la seva confiança i fan el possible per satisfer les seves necessitats, moltes de les quals no en tenen les competències. La sortida que solen prendre és la d'assumir aquesta competència sense tenir-la assignada, i per tant sense el finançament necessari per poder-la suportar. L'alternativa és no assumir-ho i patir el greuge comparatiu amb el poble del costat.

Tot això només es pot solucionar amb una Llei que reguli bé quines són les competències pròpies dels ajuntaments, actualitzada al moment actual. No és el mateix ara que vint anys enrere i si hi ha unes necessitats diferents, aquestes s'han de satisfer, amb el corresponent finançament.

No és estrany que els polítics que no han passat per l'administració local no entenguin quines són les preocupacions immediates dels ciutadans i les reclamacions que fan als seus governants més propers. La sensibilitat dels polítics locals és clau per al bon funcionament d'un ajuntament, però cal que tinguin els recursos necessaris per poder tirar endavant amb els seus compromisos.

Sí que és cert que els alcaldes i regidors han de ser conscients de les seves possibilitats, i no estirar més el braç que la màniga, però també és cert que els nostres ajuntaments necessiten més recursos perquè les necessitats actuals han canviat i es fa necessari resoldre els problemes de finançament que han esdevingut crònics en l'administració local.

dissabte, 17 de setembre de 2022

El català a Madrid quan?

Resulta una mica estrany que el govern del PSOE demani de poder parlar català al Parlament europeu, i no ho permeti al Congrés de diputats, i amb prou feines al Senat. Són d'aquelles coses que no s'acaben d'entendre i, si ets mal pensat, creus que tenen clar que la proposta presentada a Brussel·les no tirarà endavant i en canvi ells quedaran bé davant de Catalunya. 

La sol·licitud que fa el govern de Madrid s'haurà de discutir i aprovar per majoria. Tenint en compte l'equilibri de forces actual a Brussel·les, em fa témer que els conservadors espanyols s'encarregaran prou d'evitar que un fet prohibit a Madrid sigui possible a Brussel·les. De fet no seria la primera vegada que passa. Si més no pel que fa als nostres polítics exiliats, que tenen les portes obertes per Europa i també les de les presons espanyoles.

Sigui com sigui, la jugada va més enllà d'una imatge dels socialistes ja que ERC també s'hi posa bé i fa veure que és la seva influència que ha permès que la carta amb la sol·licitud perquè el català sigui una llengua que es pugui parlar al Parlament europeu, com també el gallec i el basc, s'hagi acabat enviant.

Una vegada més serem optimistes i defensarem l'actuació del govern espanyol, amb l'esperança que acabi bé. Tot sigui per la bona causa de la nostra llengua. Després ja tindrem temps de plorar les desgràcies si, com podem témer, s'acaba denegant i ens quedem com fins ara.

Els nostres polítics, però, no poden defallir i han de continuar batallant perquè totes les llengües oficials a Espanya es puguin emprar a les institucions del país. No pot ser que el català, com el basc i el gallec, continuïn sent llengües de segona categoria, i es vegin reprimides a les cambres de representació de la sobirania popular. L'excusa que ja hi ha el Senat, com a cambra territorial, on es pot parlar el català, en algunes ocasions, no ens ha de servir, sinó que hem d'insistir en poder parlar amb la nostra llengua, tal com ho fem a casa, al carrer i al país. Després ja parlarem de les dificultats que a vegades tenim per poder parlar en català al nostre propi país, Catalunya. No cal limitar-ho als jutjats i a les comissaries de policia, sinó que també passa en espais molt més habituals, més sovint del que ens pensem.

divendres, 16 de setembre de 2022

La competència de TV3

Aquests dies s'ha parlat molt dels nous fitxatges de 8TV, sobretot pel que fa als exdirectors de TV3 i Catalunya Ràdio. La seva sortida va ser sonada i algú va criticar el fet que saltessin sense tenir els substituts preparats.

Ambdós mitjans varen ser molt criticats, sobretot TV3 i els darrers temps. Crec que tothom hi enviava crítiques, sense poder entreveure quin corrent hi estava a favor. Era evident que els partits polítics unionistes eren els primers d'estar en contra de la política dels dos mitjans, però tampoc els independentistes acabaven d'estar-hi massa d'acord. D'alguna manera, Vicent Sanchis va recollir l'antipatia de gairebé tothom. No és estrany, doncs, que en entrar al que hauria de ser la competència, provoqui molts comentaris.

No podré escriure gaire res al respecte, perquè no acostumo a mirar la televisió i per això se'm farà difícil opinar sobre la tendència, el contingut o el gust dels nous fitxatges de 8TV, però de ben segur que les xarxes n'aniran plenes. 

La competència sempre és bona, encara que no sé fins a quin punt 8TV és realment una competència de TV3, però probablement hi puguin haver programes que facin canviar de canal a més d'un espectador. La qüestió és fer una televisió de qualitat, i si aquesta és en català, encara millor.

Ningú pot negar el paper que TV3 ha tingut al llarg de la història a l'hora de promocionar la llengua, però també la cultura i el sentiment nacionalista català. Potser darrerament la qualitat de la seva programació ha baixat ja sigui per manca de recursos, o perquè hem avorrit les cares de sempre. En aquesta nova temporada de TV3, al marge d'una campanya publicitària que em provocava vergonya aliena, els canvis anunciats han estat purament de franges horàries, però amb gairebé les mateixes protagonistes. 

No he tingut temps de comprovar si la temàtica continua essent la mateixa i els col·laboradors i tertulians també, però m'imagino que pocs canvis hi ha hagut. Si el problema és econòmic, potser el govern de la Generalitat hauria d'apostar per incrementar la seva aportació, pensant que tot i el pas del temps, la televisió catalana encara té un paper important a fer en defensa d'una cultura i una llengua que continua essent minoritària, feble i molt pressionada. Més inversió, però també més imaginació per part dels nous directors, i una empenta als seus competidors de 8TV perquè entre tots aconseguim una televisió que no ens avergonyeixi.

dijous, 15 de setembre de 2022

Una xarxa radial que buida el territori

Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt de Rodalies i de tots els problemes que han afectat el normal funcionament de la línia de tren. Dir normal funcionament és una broma ja que tots sabem com funcionen els trens al nostre país, i els problemes amb què ens trobem si en som usuaris.


Al marge de les dificultats per aconseguir una inversió mínima necessària per al bon funcionament de la xarxa de trens que hi ha al país, cal parlar de les mancances al territori. La infraestructura ferroviària és radial amb destinació o origen Barcelona, un fet que critiquem molt d'Espanya, i que probablement ens ho hauríem de fer mirar.

Si vius fora de l'àrea metropolitana saps sobradament les dificultats que hi ha per desplaçar-te amb servei públic cap a altres zones allunyades de Barcelona i voltants. Si això ho vols fer en tren, la cosa encara és més complicada, per no dir impossible.

No estic al corrent de l'existència de projectes a mitjà termini per resoldre aquesta mancança que considero que hipoteca el futur del país, i que agreuja l'abandonament del territori. De totes maneres és un tema que fa molts anys que se'n parla, i que fins ara no s'ha resolt. Soc conscient que la majoria de la població catalana viu a l'àrea metropolitana, però, com un peix que es mossega la cua, si no es fa res per millorar la transversalitat del servei públic de transport, la tendència serà cada vegada més gran a potenciar la concentració de la població i l'abandonament del camp i poblacions rurals, però no només, sinó que dificulta la vida a ciutats mitjanes que podrien tenir la seva pròpia dinàmica econòmica i cultural.

Per un moment m'imagino el trasllat des de la meva residència, al Maresme, a la ciutat on vaig néixer, a Osona, i se'm fa molt difícil trobar la manera si no és passant per Barcelona, amb el que això representa de temps. Si el viatge és d'anada i tornada, la cosa ja és tota una epopeia.

M'agradaria, doncs, poder llegir que es fa alguna cosa per resoldre aquesta dificultat en el transport, paralel·lament a les obres de millora de la xarxa de trens, com pot ser la línia que va fins a Puigcerdà, que es troba en les mateixes condicions de quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona, ara fa cinquanta anys.