Defensem arreu la nostra llengua!

Les reaccions de la dreta i l'extrema dreta espanyoles a l'ús permès del català, el gallec i l'euskera al Congrés de Diputats ha estat el que es podia esperar d'aquestes persones, la seva ideologia i la seva manera d'entendre el món. No és res més que la intransigència i el sentiment de perdre una batalla pel fet d'acceptar que unes persones puguin utilitzar una llengua que no és el castellà, la llengua d'obligat compliment. 

Com que les persones que em puguin arribar a llegir no tenen cap problema per entendre-ho, no cal que m'escarrassi a explicar i justificar el fet que els catalans que tenim el català com a llengua pròpia i d'ús quotidià, tinguem interès en poder-lo parlar arreu, i que no se'ns consideri de segona categoria.

Sí que convé parlar de quina manera hem de reaccionar davant l'actitud d'uns polítics, que no considero ignorants, sinó intolerants. I com que la majoria no tindrem l'ocasió de trobar-los per carrer, mirem com defensem la llengua al nostre entorn. Siguem positius i més eficaços, i treballem dia a dia perquè la nostra llengua ocupi el lloc que es mereix.

L'altre dia ho deia i voldria que quedés molt clar. Tot i entendre que és important que el català i la resta de llengües oficials dels diferents territoris espanyols es puguin parlar amb normalitat al Congrés de Diputats, considero que la nostra principal tasca ha d'anar encaminada a que el català sigui present a tots els racons, espais i relacions de la nostra vida, al nostre país. Que la nostra llengua sigui la d'ús preferent en les relacions comercials, professionals, lúdiques, culturals, esportives i socials. Que no canviem de llengua quan el nostre interlocutor ocasional utilitza el castellà, sabent que ens entén.

Cadascú de nosaltres pot fer molt per la llengua. Nosaltres no participarem en els debats del Congrés de Diputats, però sí que anem a comprar, truquem a les empreses subministradores de gas, llum o aigua, assistim a xerrades, parlem amb la policia, entrem als jutjats, o anem al CAP o a l'Hospital a visitar-nos. En tots aquests espais ens hem de poder expressar en la nostra llengua. Ens poden respondre en castellà, perquè cadascú té el dret d'usar la llengua que els és més familiar, però nosaltres hem de ser tossuts i defensar el català. Si nosaltres no ho fem, ningú no ho farà per nosaltres i no podrem pretendre que el català sigui llengua oficial de la UE, o sigui d'ús corrent al Congrés de Diputats, si no som capaços de parlar el català sempre i en tot moment. 

I deixem que Vox i PP facin el ridícul, de la mà dels mitjans de comunicació espanyols, que només busquen l'enfrontament per aconseguir fer-nos petits i insignificants. No ho permetem, i anem amb el cap ben alt en defensa del nostre patrimoni cultural i la llengua!

Policia amiga

No tothom té el mateix concepte de policia, sigui local, autonòmica o estatal, ni de quina ha de ser la seva manera d'actuar, ni fins i tot de la necessitat de comptar amb cossos policials a l'àmbit que sigui. És per això que quan es parla de la policia, normalment per actuacions que generen polèmica, les opinions són diverses i enfrontades.

Tot i que la policia és motiu de debat en moltes ocasions i llocs, considero que s'ha fet poc per intentar trobar una definició del seu paper i necessitat d'existir que tingui la més gran acceptació possible, sabent que sempre hi haurà discrepàncies i no s'arribarà a la unanimitat.

Em preocupa, sobretot, quan el concepte de policia repressora i sancionadora predomina a la idea d'una policia al servei de la gent. Una policia protectora davant de l'incivisme i la delinqüència. Pensar que una societat com la nostra, amb fortes desigualtats i diversitat manifesta tot pugui funcionar sense cap mica de control policial es fa difícil, però això no vol dir que haguem de tenir un cos de policia amb el garrot a punt per veure a qui clava la primera trompada.

Si els càrrecs públics tenen l'obligació de donar exemple en el seva manera de procedir, la policia ho ha de tenir molt clar. Pel que representen, per la confiança dipositada, i per la capacitat de manifestar-se amb contundència, és bo que tinguin en compte el principi que tothom és bo, sinó es demostra el contrari. I encara més, que tots som iguals davant la llei, i tenim els mateixos drets, siguem blancs o negres, tinguem unes creences o unes altres, parlem un idioma o un altre, o bé siguem més o menys rics.

Per tot això la idea de policia amiga sempre m'ha semblat que era la millor opció. Una policia amb qui pots confiar quan tens un problema. Que t'escoltarà i intentarà resoldre allò que t'amoïna, i que en donarà compte a les institucions corresponents quan sigui el cas de resoldre-ho des d'altres instàncies. 

I quan llegeixes fets com el que s'ha jutjat aquests dies, de maltracte a persones per qüestió del color de la pell, t'avergonyeix i t'indigna, i fa que generalitzis la idea que tot policia té actituds xenòfobes i racistes, quan això no és cert.

Cada cos policial té les seves competències, i pensant en la policia local, la més propera i que es gestiona des del govern que hem escollit els vilatans, entenc que caldria elaborar un pla local de seguretat que deixés clar el model de policia que volem per a la nostra vila. Crec que és una assignatura pendent, que el nou govern municipal hauria d'encarar en aquest mandat.

El dèficit fiscal i la cançó de l'enfadós

Diuen que Espanya no vol sentir a parlar de plurinacionalitat, ni federalisme, i encara menys de referèndum d'autodeterminació, de drets de les nacions de l'Estat, i un llarg etcètera que tindria a veure amb la idea d'una colla d'espanyols de províncies que demanen separar-se de la gran pàtria, la gran nació espanyola. I es pot entendre. 

El problema és que Espanya tampoc vol sentir parlar de dèficit fiscal i com s'escanya a comunitats autònomes com la catalana. No en vol sentir a parlar perquè no accepta que és un estat centralista amb una pràctica injusta respecte la perifèria. No és un tema d'identitat, sinó de mentalitat autoritària i centralista.

En el llarg procés català cap a la independència hi va haver un moment que algú va entendre que per aconseguir més seguidors calia treure el tema del dèficit fiscal. De fer veure que l'Espanya centralista no ens tractava de manera justa i equitativa, econòmicament parlant. I jo crec que algú s'hi va sumar, perquè no a tothom li interessa el fet diferencial, ja sigui cultural o lingüístic. Hi ha molts catalans que no utilitzen el català, tenen, però, sentiment de pertinença al territori i no els fa cap lleig formar part d'Espanya. Una altra cosa és que vegin que des de Madrid ens toquin la butxaca, i ho facin de la manera més barroera possible.

Cada any apareix el tema del dèficit fiscal. S'intenta maquillar tan bé com es pot, siguin socialistes o populars els que governin a Madrid, i tal dia farà un any. Des d'aquí es procura insistir en la necessitat de canviar el sistema de finançament, per aconseguir que sigui més equitatiu i no sempre desfavorable als nostres interessos. No hi ha manera!

Si els nostres polítics no han estat capaços d'avançar en res en temes de reconeixement sobiranista, però tampoc en la manca d'inversions i la política fiscal desfavorable, digueu-me què han estat fent? I ara, si donen la presidència del govern a Pedro Sánchez, a canvi de què serà? De més promeses que no s'acaben complint?

He arribat a la conclusió que els catalans no ens mereixem res més del que ja tenim. Que somiquem molt, plorem i reivindiquem de cara a la galeria, però sense aconseguir res a canvi. Ara podrem parlar català al Congrés de Diputats, però si no aconseguim més recursos per finançar-nos, si no aconseguim que el català sigui la llengua vehicular a l'escola, de veritat, si no és possible defensar-ne l'ús al comerç, en les relacions professionals, als mitjans de comunicació, a Internet... de què ens servirà que el senyor Rufián pugui parlar en català a Madrid? Sisplau, feu-s'ho mirar i anem a les coses importants, i no ens deixem enlluernar per coses, que tindran importància, però que no resolen els molts problemes que tenim.

La idoneïtat de l'impost de successions

L'article de Fernando Trias de Bes al diari ARA, "La casa dels pares", estic segur que generarà molts comentaris i també crítica. L'articulista sempre dona la seva opinió de manera franca i això acostuma a provocar recels i opinions contràries. Ell no se n'amaga, i penso que és d'agrair. Hi ha altres articulistes que procuren no definir-se del tot i evitar l'allau de crítiques. 

En aquest article critica l'impost de successions amb l'argument que els immobles que els fills reben dels pares ja han pagat tots els impostos haguts i per haver, i no té cap sentit haver de pagar pel simple fet de rebre'l en herència.

Hi ha persones que tenen molt clar que els propietaris han de pagar, sigui el que sigui, però han de pagar, i per tant els nous propietaris també, però no entren en l'anàlisi del fet impositiu. Els nous propietaris ja pagaran els impostos corresponents quan gestionin la propietat, però pagar per rebre-ho?

Sempre he defensat que l'Estat ha de tenir recursos suficients per fer una de les tasques més importants, segons la meva manera d'entendre la vida, i que és la redistribució de la riquesa. La manera d'obtenir aquests recursos és una altra història i s'ha d'estudiar bé i trobar-hi una lògica, que amb l'impost de successions som molts que no li sabem trobar, sobretot quan estem parlant de l'habitatge principal.

És cert que molts municipis tenen rebaixes considerables quan es tracta dels habitatges on residien els pares difunts, però no sempre és així, ni tampoc en la totalitat dels impostos a satisfer en el moment de registrar la nova propietat, per parts dels hereus.

La discussió pot ser llarga i es poden trobar molt matisos, però m'agradaria que la gent opinés amb arguments sòlids i no amb plantejaments ideològics que a vegades no s'aguanten amb res. No caiguem en la trampa de rics i pobres, perquè l'impost no ho té en compte. Podem discutir si l'Estat ha de cobrar més o menys impostos per poder tenir els recursos necessaris per actuar. Ja sabem que hi ha qui voldria un Estat feble i que les diferències entre la població continuessin augmentant, però això ja és un altre tema que dona per a un debat encara més llarg i profund.

La discussió sobre l'impost de successions no és nova d'ara i em temo que tindrà un recorregut llarg. Algú hi veu competència deslleial per part de les comunitats autònomes que l'han suprimit. Puc entendre que la nostra Generalitat està mancada dels recursos suficients per donar un servei d'acord amb les necessitats creades al nostre país, però cal veure d'on han de sortir aquests recursos i si l'opció de l'impost de successions té lògica o no. Sempre, al marge de les ideologies, i sense entrar a valorar particularitat de si els hereus tenen recursos per fer-hi front. Parlem en genèric i raonadament.

Alejandro Fernández tensa la corda

Tot i que no acostumo a seguir les interioritats dels partits polítics és cert que en el moment que la premsa se'n fa ressò, mires què carai hi passa. Aquesta setmana em va sorprendre la conferència que va muntar el líder del PP català, el senyor Alejandro Fernández, rebel·lant-se contra Madrid, i concretament contra el candidat a la presidència del govern espanyol, el senyor Alberto Núñez Feijóo.

Si repassem la història del PP català durant tota la transició democràtica, comprovarem que sempre ha tingut una dependència absoluta de Madrid, i si algun dirigent català ha gosat encarar-s'hi ha hagut de plegar i marxar amb la cua entre cames. Només s'han salvat aquells dirigents que han dit Amén a tot. És per això que en veure el senyor Fernández posicionar-se de la manera que ho va fer, només et ve al cap una sortida, i aquesta és la seva sortida del partit.

Desconec si el líder català ha volgut marxar esbombant el seu descontentament més absolut amb les directrius que venen de Madrid, o si ha cregut en algun moment que seria capaç de capgirar la troca i aconseguir ser escoltat i beneït per la capital. Ho dubto.

Si bé el PP està en mans del posicionament dretà més extrem, al llarg de la història no sempre ha estat així. Però si alguna cosa no ha variat mai, a Catalunya, és que en cap moment s'ha prioritzat l'anar bé dels catalans, preferint ser obedients a Madrid, probablement per mantenir la cadira i el sou. Això ens ho haurien d'explicar bé. 

A Catalunya els populars han tingut durant molts anys la competència de la dreta pujolista que no els deixava gaire marge de maniobra, i quan aquesta dreta nacionalista s'ha esquerdat i derivat cap a l'independentisme, no han estat capaços d'aglutinar el descontentament. Penso que degut a la seva manca d'empatia cap als catalans de peu. Ells sempre s'han vist com a forasters en una terra hostil. El PP, tret d'algun període excepcional, ha estat un partit força residual, a diferència del que ha passat a la resta d'Espanya.

El radicalisme amb què s'ha manifestat Alejandro Fernández, més proper a Ayuso que no pas al dubtós Feijóo, no crec que li doni gaire rèdit. Probablement tindrà seguidors, entre els radicals anticatalans que tenim a casa nostra, però tots els dirigents que aspiren a mantenir la cadira, segur que li giraran l'esquena. Tots volem anar amb els guanyadors, i en aquests moments el senyor Fernández és un clar perdedor, si més no mentre Feijóo aguanti el pols.

Trist accident mortal a Calella

Aquest matí hem conegut la notícia de la mort d'una persona, per atropellament del tren, quan creuava un pas a nivell amb les barreres abaixades. L'home circulava amb patinet, i segons diu la notícia, estava fent ús del seu mòbil. No s'ha adonat que el tren s'acostava i malgrat no respectar els senyals, no ha estat prou atent per evitar el xoc.

Davant de fets com el d'avui és molt fàcil opinar a la lleugera. Cal, primer de tot, lamentar la mort i analitzar com ha pogut passar. La vida és massa important com per prendre-se-la a la lleugera. La nostra línia ferroviària és notícia massa sovint per atropellaments. La majoria de vegades es tracta de persones desesperades que no veu futur i volen acabar amb la seva vida. Avui no. Avui ha estat una imprudència, de les moltes que es cometen, però amb resultat fatal.

El patinet ha arribat per quedar-s'hi, i cal treballar fort per redactar unes bones ordenances, i també la manera de fer-les complir. La culpa no és del vehicle. La culpa, si hi ha una desgràcia, és de la persona que l'utilitza. 

Estem farts de veure patinets circulant en contra direcció, sense llum, quan fosqueja, i també per la zona reservada als vianants. La normativa, on està vigent, deixa molt clar com s'ha de conduir, per on es pot fer, i les mesures de seguretat que s'han de prendre, entre elles l'ús del casc. Pocs usuaris ho tenen en compte, i l'aprovació d'una normativa que ho reguli no és garantia de res. La sanció tampoc hauria de ser el remei, però, malauradament, quan ens toquen la butxaca sembla que fem més cas de les coses.

A mi no m'agraden els patinets. Penso que la majoria de persones que els utilitzen no els caldria. A algú li pot fer un bon servei, però no tothom ho necessita. Però hi ha més coses que no m'agraden i la qüestió està en l'ús que es fa d'elles. Si no en fem bon ús, tard o d'hora en rebrem les conseqüències. Nosaltres personalment, o altres persones amb qui hi toparem.

Per bé de tots caldrà no carregar-nos els patinets com a culpables de tot, ni els seus usuaris com els irresponsables de torn. El fet que n'hi hagi que no els utilitzin correctament, no ens permet generalitzar-ho. Però els nostres polítics, amb el suport de la policia local, hauran de vetllar perquè tothom compleixi les normes, encara que només sigui per seguretat i supervivència. Hem de lamentar la mort d'avui, i desitjar que sigui la darrera. No ens podem permetre aquesta desgràcia als nostres carrers.

Feijóo, fidel a Aznar

Feijóo, a la desesperada, ha agafat la idea de l'expresident José M. Aznar i convocarà una manifestació contra el govern, a Madrid, el diumenge 24 de setembre. Tothom té dret a manifestar-se, i així ho ha entès el candidat Feijóo, que a dos dies del debat d'investidura, voldrà demostrar la seva capacitat de convocatòria, en pro de la nació espanyola i contra un govern amic dels independentistes. Ves que no li vagi bé!

Com que falta més d'una setmana, tindrem temps de comentar-ho, tant els preparatius com després la resposta de la gent. Estic segur que ompliran els carrers, perquè el lema és molt atractiu. Anar en contra del govern, però sobretot en contra dels catalans, és el més preuat a l'Espanya profunda i predemocràtica. I en són molts.

M'agradarà fixar-me amb quantes banderes i altres símbols feixistes s'ompliran els carrers de la capital del país. Sabem que aquesta és la ideologia de fons, i també que tenen les portes obertes, a diferència d'altres països on el nazisme i la seva exaltació està prohibida.

Si el PP i amics fossin seriosos, intentarien que aquestes banderes no sortissin al carrer, per allò de la imatge. Però sabem com són i com pensen, i aquestes banderes i símbols predemocràtics formen part del seu ADN. No ho poden evitar, ni ho volen.

I de la mà del PP hi trobem nostàlgics socialistes. Perquè el problema de la nostàlgia predemocràtica a Espanya no és patrimoni exclusiu de la dreta i extrema dreta, sinó que hi ha un bon gruix de socialistes espanyols que hi combreguen completament. Les declaracions de l'expresident Felipe González i altres exministres, só prou evidents i demostren bé quin és el seu tarannà. 

Ens ha tocat viure en un país farcit de fatxes que han prioritzat aquesta simpatia a qualsevol altra manera de pensar i ideologia. L'alternança política de la dreta i l'esquerra a Espanya ha estat una pantomima. En el fons sempre han governat els mateixos, amb diferents noms. La transició democràtica ha estat un fracàs, i només la pressió externa del món occidental ha aconseguit maquillar-la. Els catalans, però, ho hem patit i ho continuarem patint, perquè l'enemic també el tenim a dins.

Grans acords entre Estat i Generalitat

No sé si és incapacitat o mala voluntat dels polítics estatals a l'hora de negociar amb els nostres polítics, però llegir les notícies de les reunions que celebren fa una mica de pena i vergonya. Avui s'han reunit la ministra de Transports, Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà per més referències, i la consellera de Territori, la senyora Ester Capella. Tots sabem que hi ha molts temes importants a debatre i resoldre entre les dues administracions, i concretament entre aquest ministeri i la conselleria. La conclusió de la trobada és que abans d'acabar l'any es doblarà la freqüència de la línia de Rodalies fins a Lleida.

No dubto que és bona la decisió i que beneficiarà els habitants d'aquesta part del territori. Probablement fa molt temps que hauria d'haver-se abordat el tema i solucionat, però tenint en compte els molts problemes que provoca la gestió de Rodalies per part de l'Estat espanyol, i les pressions que rep pel traspàs de competències a la Generalitat, l'acord assolit avui resulta una presa de pèl.

Ho he dit sempre, i el PSC és un clar testimoni que prioritza l'estar bé amb el PSOE a resoldre els problemes que tenim a Catalunya per sortir-ne airosos. Mai un ministre català ens ha regalat res, ni ens ha estat útil per resoldre cap problema. La mateixa Meritxell Batet ha hagut de veure que la seva successora a la presidència del Congrés de Diputats és la que haurà (confiem que sigui així) aconseguit que es pugui parlar en català a la institució.

Puc entendre que un ministre del PSC ha de pensar en tot l'Estat i no només en Catalunya, però sí que podria mirar de fer-hi alguna cosa més que continuar posant traves a les aspiracions catalans d'autogestió. I insisteixo una vegada més que no els demano que siguin independentistes, sinó que ens defensin contra el greuge de la injustícia manifesta que patim a l'hora del repartiment.

Avui potser hauria hagut de parlar de l'expresident Aznar i el seu cop d'efecte, que algú ja ha batejat de trumpista, sobre la possibilitat d'una amnistia als líders del Procés. La veritat, però, és que resulta tan fatigant. És tan caspós i menyspreable, que he preferit parlar de la reunió de la ministra amb la consellera, que, en el fons, resulta igualment cansat i repetitiu. És anar donant voltes sobre el mateix tema una i una altra vegada.

Setmana tràgica al nord d'Àfrica

Aquesta setmana ha resultat tràgica al nord del continent africà amb el terratrèmol del Marroc i el cicló que ha afectat una part de Líbia. Si la desgràcia grega amb extensos incendis i unes pluges que varen inundar el país eren motiu de preocupació a Europa, després han arribat els dos episodis esmentats que han agreujat la situació i ens han compungit.

Hem llegit força sobre els efectes del terratrèmol al Marroc, però encara poc sobre les inundacions de Líbia. Vull pensar que es deu al fet de ser massa recent com per tenir-ne informació suficient, però d'entrada tot fa pensar que el nombre de víctimes serà molt superior, atès que hi ha moltes persones desaparegudes.

El nostre país es banya amb les mateixes aigües que els dos estats afectats, però sembla que tenim molta més sort. Ja ens hi trobem amb el cúmul de morts mentre intenten travessar el Mediterrani, amb governs que s'esforcen a posar-hi tots els impediments possibles, causant moltes més víctimes.

La bellesa del nostre mar porta la motxilla de la mort i la desesperació de persones que fugen de la guerra o la misèria en busca de feina i pau. És per això que hi ha persones que tenen certs recels de banyar-s'hi recordant que les mateixes aigües esdevenen mortals per a molta gent.

La reacció a les dues tragèdies ha estat positiva i immediata, tot i que en el cas del Marroc hi ha hagut crítiques per manca d'ajuda i del rebuig del rei del país a acceptar-la d'alguns països com de la mateixa França. Però com deia l'altre dia parlant del Marroc, seria bo que no calguessin desgràcies per esdevenir solidaris. 

Ho tenim massa a prop com per desentendre'ns-en i és lògic que ho tinguem present, ja sigui a través dels mitjans de comunicació, els nostres espais de lectura i narració, a les converses amb amics i familiars. Ho hauríem d'aprofitar per ser més conscients dels privilegis de que gaudim, i no queixar-nos tant, a vegades de coses ben simples i insignificants, sobretot quan ho compares amb fets on la vida està en joc.

Un altre Onze de Setembre

Avui, quan us heu llevat, quines sensacions heu experimentat? Les d'un onze de setembre? I com són aquestes sensacions? Són les mateixes que les de l'any passat, d'ara fa un parell d'anys, de l'any 2017? 

El calendari es repeteix, però les festes, les celebracions, els aniversaris no els vivim de la mateixa manera. En la majoria dels casos depenen del nostre estat d'ànims, de la situació que estem vivint, tant personalment com familiar. I en dates com les d'avui hi té molt a veure la situació política del moment. No és el mateix avui que ara fa un parell de mesos, abans de les eleccions generals, que ens temíem una majoria absoluta de l'extrema dreta espanyola.

I l'onze de setembre també és diferent avui que ara fa dos anys. Els fets de 2017, amb un referèndum guanyat amb moltes patacades, un rei renyant-nos i una policia a cops de porra. I després, una judicialització de tot el procés, amb uns jutges venjatius... Ara, amb la necessitat dels vots del dimoni gros de l'independentisme, tot està en suspens. Què passarà?

En aquests moments d'escriure el post desconec la resposta de la convocatòria de manifestació a Barcelona. La nostra família no hi hem assistit. Hem anat a l'ofrena floral a la senyera de la nostra vila, un acte emotiu, àgil i ben organitzat, però no hem tingut ànims de baixar a la capital. Per què?

Es fa molt difícil trobar-hi resposta. Desencís, desengany, falta de confiança en els nostres polítics, cansament, mandra, desmotivació. Trobaríem molts adjectius per definir la nostra motivació, la nostra actitud davant del nou onze de setembre, i de ben segur que no quedaria convençut d'haver trobat el correcte. Potser m'hauria de quedar una mica en la suma de tots ells.

El nostre alcalde ha centrat el discurs en la llengua i això ens ha de preocupar i fer reflexionar. Hi ha moltes coses que nosaltres no hi podem fer gairebé res per solucionar-les, però en la defensa de la llengua sí que tenim molt camp per córrer. La nostra actitud en defensa del català, el seu ús, en no canviar de llengua quan algú ens respon en castellà, la pedagogia als nostres fills perquè treballin per al futur del català són algunes de les coses que sí que podem contribuir-hi.

Estem il·lusionats en la possibilitat que al Congrés de Diputats, o al mateix Parlament Europeu es pugui parlar el català, però ens oblidem del que passa al nostre voltant, on la llengua ha perdut molts usuaris. I aquí hi hem de dedicar tots els nostres esforços. Aconseguir que al nostre entorn, en les nostres relacions personals, professionals, recreatives, la nostra llengua no hi perdi presència, sinó que es recuperi, per aconseguir mantenir viva la llengua que ens és pròpia, i que tants sacrificis ha causat perquè al llarg dels segles continués sobre la terra. 

Potser sortirem un altre onze de setembre a reivindicar els nostres drets com a poble sobirà, però entretant lluitem per la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra manera de pensar, que no és ni millor ni pitjor que les altres, però és la nostra.