Islàndia ha dit no, i ho entenc

L'estiu passat vaig tenir la sort de viatjar fins a Islàndia i fer un llarg recorregut per tota l'illa. Em va encantar! És un país europeu que no té res a veure amb el continent. Hi ha vida sota la terra i es fa visible en tot moment i a qualsevol lloc. El temps ens va acompanyar i no ens va fer la guitza, i ens va brindar unes temperatures excepcionals. 

Islàndia, pel que tinc entès, té un tracte preferencial per part de la Unió Europea, i ara, els seus habitants, tenien l'oportunitat de decidir si començaven a tramitar la seva adhesió o es quedaven a fora, i el resultat ha estat que no volen integrar-se. Que ja estan bé com estan. Per què?

Els experts en relacions internacionals ja ens ho explicaran i és a ells a qui heu de fer cas, però la meva opinió és força clara: què carai s'hi ha perdut a la Unió Europea? Veient com van les coses, a qui li pot interessar? Sí, interessa als països que rebran diners i subvencions, però no a aquells que hi aportaran capital i riquesa. 

La pesca té un pes important a Islàndia i, per tant, demaneu als nostres pescadors si estan contents amb la política pesquera que es decideix a Brussel·les. O als pagesos... Entenc, perfectament que els islandesos, una vegada superada la por per les amenaces de Trump, no es vulguin integrar i continuïn independents, amb molt bones relacions amb la resta d'Europa, que no els deixarà mai de costat.

La Unió Europea hauria de canviar molt si vol interessar a països rics, i si només hi entren països receptors, amb la política de votacions per unanimitat, ho té complicat per avançar econòmicament. Espanya somiava entrar a Europa, castigada per la dictadura franquista. Avui, m'agradaria conèixer l'opinió general. Potser ens emportaríem alguna sorpresa.

Als catalans de Mèxic

Avui la Clara s'ha acostat fins al centre de l'Orfeó Català de Mèxic, per fer la donació d'un exemplar del llibre de novel·la de ficció, del seu cosí Gil Pratsobrerroca, "El joc del silenci", que té un èxit espatarrant. És la primera novel·la d'en Gil i estic segur que no s'esperava la resposta dels lectors.

Aprofitant que la Clara visitava la ciutat de Mèxic, i havent-se endut el llibre per aprofitar les hores de viatge, ha semblat oportú fer aquesta donació i permetre que catalans d'aquella ciutat i usuaris de la seva biblioteca, puguin gaudir, en préstec, del treball de l'escriptor vigatà.

Aquests dies tenim molt present el país mexicà. No només pel viatge de la nostra filla, sinó també per la fira internacional del llibre de Guadalajara, amb Barcelona com a ciutat convidada d'enguany. Però Mèxic també se'ns fa present quan recordem l'època de la dictadura franquista i li reconeixem l'acolliment que va brindar a tants exiliats espanyols, i catalans de manera especial.

Hi ha diferents casals catalans arreu de món, que destaquen per la seva activitat cultural. A la ciutat de Mèxic, l'Orfeó Català és un clar exponent del nostre país, a vegades més ben considerat a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas més enllà de l'Ebre.

Tant de bo que el llibre d'en Gil entusiasmi els lectors mexicans, com ho està fent als de casa nostra, i que el gest de la Clara sigui entès com una manera de connectar catalans d'aquí i d'allà.

Com se sentirà l'Ahmed?

L'articulista de l'ARA, Ferran Sáez Mateu, filòsof, ens recorda avui la infàmia comesa per Espanya contra el poble sahrauí, i la recent decisió de l'ONU, avalant el pla d'autonomia del Marroc i negant-los el dret a l'autodeterminació.

Vivim uns moments en què tots són dubtes i hem perdut confiança amb les institucions, també les Nacions Unides. I això és greu! A Espanya l'administració de la justícia està en mans de jutges, alguns dels quals són corruptes, però sobretot guiats per la seva ideologia. Europa, amb qui hem confiat des de sempre i que d'alguna manera ens alliberava de la repressió franquista, també ens ha decebut, posant-se al costat dels seus socis, els estats. I ara l'ONU, incapaç de ser efectiva davant del genocidi de Gaza, també ens ha regalat una galleda d'aigua freda amb la seva decisió sobre el Sàhara.

Durant molts anys el posicionament de l'ONU era clar, encara que no fos capaç de fer-lo complir. Ara, amb la pressió dels actuals dirigents mundials, ha canviat de criteri i s'ha posat d'esquena del poble sahrauí, antiga colònia espanyola, abandonada pel franquisme i pels dirigents de la transició. Vergonya que hem de patir tots plegats, veient com pensen i actuen els nostres dirigents, i això que tenim el govern més progressista de la història!

A casa, un estiu, quan els nostres fills encara eren menuts, vàrem acollir l'Ahmed. Era una decisió que no tothom entenia. Potser posaves la mel als llavis a uns infants que després tornaven a la crua realitat. La intenció era, però, alegrar-los l'estada estiuenca, compensant tot el seu sofriment i neguits, i l'abandonament del món occidental.

L'Ahmed s'haurà fet gran i si tenia l'esperança d'aconseguir la llibertat per al seu poble, s'haurà vist frustrat. La pressió i els interessos dels estats dominants han deixat a l'estacada els refugiats a Algèria, negant-los el dret a l'autodeterminació, que a diferència del cas català, estava totalment garantit (això creia) per la legislació vigent. 

Un nou revés a la confiança amb les nostres institucions. Una nova xacra que afecta moltes persones i que de manera injusta es tolera i permet.

Un festival obsolet

Ahir es va celebrar el festival d'Eurovisió. Un festival que vaig deixar de mirar fa molts anys. Els meus records són d'aquells anys d'un sol canal de televisió, en blanc i negre, i època franquista. Varen ser els anys de la Sandie Shaw, amb la cançó Puppet on a String (1967), la Massiel, amb La, la, la (1968), o la Salomé, amb Vivo cantando (1969).

Segur que el nivell dels cantants i de les cançons no ha variat gaire, però abans teníem poques ocasions d'escoltar música d'altres països i estils, i amb poca cosa t'acontentaves. Tampoc no teníem alternativa televisiva, i poc més.

Si avui en parlo, no és perquè n'hagi fet un seguiment, sinó perquè ahir mateix em vaig assabentar que era el dia del festival, i que els responsables del mateix havien amenaçat a la televisió espanyola amb una sanció si els comentaristes parlaven de Gaza. Ja sabeu que Israel, tot i no ser un estat europeu, fa anys que hi participa. Potser perquè el principal promotor és una empresa israeliana, o perquè els europeus ens ho hauríem de fer mirar.

Fa temps que no llegeixo articles en defensa d'Israel. A Catalunya teníem i tenim alguns articulistes que sempre els han defensat. Potser ara prefereixen tancar la boca i esperar millors temps, després de veure tot el que està fent el govern israelià. No podem culpar els seus ciutadans, més enllà de la seva responsabilitat a l'hora d'escollir els seus governants. El que està fent Netanyahu i el seu govern no té cap mena de justificació, i el paper que juguen els nostres dirigents, tampoc.

He vist que la representant espanyola, que desconec totalment, va quedar classificada en els darrers llocs. Crec que és la tònica dominant. Desconec els criteris i els responsables d'elegir el representant de l'estat, però en tot cas no deuen tenir gaire bon gust. No he escoltat la cançó, ni en tinc cap mena de ganes. Només veient les imatges, sense so, per les xarxes socials, ja n'he tingut prou. A més, un festival que es posiciona d'aquesta manera amb relació a Israel, ja està tot dit. Crec que Rússia està exclosa per qüestió política. Si és així, per què en aquest cas s'ha exclòs i en el cas d'Israel, no? Algú m'ho pot explicar?

Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

Més sobre la productivitat al nostre país

En el seu article d'avui al diari ARA, l'economista Miquel Puig insisteix en el tema de la productivitat i posa èmfasi en el turisme. No és la primera vegada que treu el tema. En més d'una ocasió ens ha fet veure que les comunitats on el pes del turisme és més alt, la productivitat i el creixement econòmic són les més baixes. I llegint les aportacions dels lectors m'he fixat en qui demanava com es reconverteix el sector turístic?

En el seu article, Puig exposa que cal reconvertir aquest sector que té tanta presència al nostre país, però no dona pistes de com s'hauria de fer. Sí que deixa clar que cal temps i diners. Ens hi posem?

Llegir el seu article desanima força. El creixement de la productivitat és tan minso que no arribes a entendre què hem estat fent fins ara i et preguntes quines persones hem tingut al capdavant del govern que no han fet res per canviar aquesta dinàmica. 

Quan era jove, sota el règim franquista, teníem clar que la font de riquesa del nostre país eren el turisme i els diners que enviaven des de l'estranger els nostres emigrants. Què es va fer per aprofitar aquests ingressos? En què es va invertir per millorar la infraestructura turística per poder donar el servei que es requereix en ple segle XXI? 

Continuem vivint d'un turisme que ve a passar les hores sota el sol, estirats a les platges, consumint el mínim, amb un servei poc professional i mal pagat, i això no suma. Anem mantenint la barraca sense poder invertir i aconseguir clients amb capacitat econòmica per augmentar la caixa. Vivim de la bondat del clima, el sol i la platja. 

Si els treballadors cobren poc, no poden consumir gaire, i tota la cadena fa que es facturi poc i la renda familiar se'n vegi afectada. Això que és tan fàcil de veure i no calen gaires estudis, no ho veuen els nostres polítics? Potser cal que algú els expliqui per on poden començar. Segurament que les mesures a prendre no donaran fruits instantanis, però si més no ens poden posar al camí que cal seguir per sortir d'aquesta paràlisi que no tan sols no ens fa créixer econòmicament, sinó que ens fa anar enrere comparativament.

Avui fa cent sis anys

Avui és un dia propici per a la nostàlgia. Crec que tenim dret a experimentar aquest sentiment, que normalment qualifiquem de negatiu. Si no ens desespera ni angoixa, també és bo recordar vells temps, guardant els bons moments i reflexionar sobre les dificultats i punts negres per on tots hi hem passat.

El dia de Santa Llúcia naixia la mare, avui fa cent sis anys. Ha plogut molt des d'aquella data i evidentment jo no puc retrocedir tant, però sí recordar-la des de fa gairebé setanta anys. També ha plogut molt. 

Ahir vaig acabar de llegir Estimada Mirta, de Maria Escalas. Una novel·la colpidora sobre els crims dels militars argentins. Com podeu imaginar, se'm feia molt present l'època franquista. Salvant les distàncies, els principis eren els mateixos. Els damnificats, també.

A aquest cúmul de pensaments se m'hi ha afegit aquella desconfiança que em genera sovint la manera de treballar de molts professionals. Sempre ens fixem en els polítics i en som crítics, però no ens adonem que en el món privat hi ha moltes mancances, i una d'elles és la professionalitat, fer bé les coses. Quantes vegades no ens hem trobat amb un mal servei, desatesos i maltractats? La postvenda és de jutjat de guàrdia!

És fàcil caure en el parany de dir que abans tot anava millor. Hem evolucionat i hem millorat moltes coses, però no hem estat capaços, al meu entendre, d'aprofitar els avenços tecnològics i el coneixement, per facilitar les coses, fer-les més àgils, treure'n més rendiment i gaudir més de la vida en societat.

Vivim uns moments difícils per a molta gent, perquè hem arraconat moltes famílies que, tot i tenir feina, no poden arribar a finals de mes dignament. Els rics són cada vegada més rics, i la pobresa ha anat guanyant terreny. No només la pobresa econòmica, sinó també la cívica. L'incivisme és més agut, i fins i tot ens fa viure insegurs i desplaçar-nos pel carrer amb por. A ningú se li acut deixar la porta de casa oberta, com passava quan nosaltres érem joves. Tot ha canviat, però no sé si hem sigut prou hàbils de canviar per a bé. En molts aspectes potser hi hem perdut. 

Els tirans i els seus amics

Pendents de tot el que està passant a Síria, i desitjant encert dels nous dirigents, en benefici de tota la seva població, ens preguntem què passarà amb el tirà Al-Assad? Estem massa acostumats que aquests personatges aconsegueixen un refugi segur que els evita presentar-se davant la justícia per ser jutjats pels molts crims comesos. 

Aquests dies estem descobrint les atrocitats comeses pel dictador que, tot i no venir de nou, impressionen i ens repugnen per la crueltat i la quantitat de persones torturades i assassinades. Un sirià format a Europa que va heretar un país en mans d'un cruel dirigent, i que fins i tot s'ha superat en la maldat de les seves accions.

El tirà s'ha refugiat a Rússia, amb un altre personatge del nostre món més inhumà, el senyor Putin, que li ha fet costat fins ara, evitant la seva caiguda anys ha, en els primers moments de la revolució avortada. Putin, però, no és un home en qui confiar, i pot trair-lo en qualsevol moment si en pot treure algun rèdit. És per això que Al-Assad no pot viure gaire refiat, i potser hauria d'estar mirant de trobar un altre aixopluc que li asseguri una vida d'exili tranquil·la, sense ensurts.

En moments com aquests penso en la dictadura franquista i el paper que varen jugar els estats europeus, aquells que estaven en contra de postulats feixistes, i no varen fer res per alliberar-nos del dictador. T'adones que l'actitud dels estats és hipòcrita i que només busquen els seus propis interessos, valorant què els convé més, sense importar-los gaire el que pugui patir la ciutadania d'aquell país veí. El suport de Rússia o dels EUA, sempre parteix dels mateixos principis: pensen en ells i quan deixen de tenir-hi interès, se'n van. No cal recordar què ha passat a l'Afganistan al llarg de la història més recent.

L'interès de Putin en aquests moments està centrat en Ucraïna, i el dels EUA està per veure, esperant el nou president, encara que hagi deixat molt clar que primer són ells i els altres que els bombin.

El repte d'Europa

Els experts en l'àmbit internacional fa molt temps que ens parlen dels problemes del nostre continent i concretament de la Unió Europea. Els de la meva generació somiàvem en entrar a l'Europa democràtica, patint com ho fèiem amb la dictadura franquista. Un somni que es va fer realitat força tard, però que ens il·lusionava pensant que s'havien acabat els nostres mals.

No us estranyarà que us digui que darrerament estem molt desenganyats. Hem obert els ulls i hem vist que la idíl·lica Europa no era tal, sinó que té moltes mancances. El paper de la Unió Europea en el món cada vegada està més desprestigiat. Hem anat augmentant el nombre de membres integrants, però aquest creixement no ha comportat més fortalesa, sinó tot el contrari. Avui, prendre decisions estratègiques resulta una quimera i tens la impressió que els nostres governants dubten de tot i aquesta incertesa ens fa perdre prestigi, però sobretot poder econòmic amb relació a l'exterior.

Estic convençut que hi ha fets positius que sense la nostra pertinença a la Unió ens deixarà a l'estacada, però també és cert que podíem haver aprofitat molt millor la unió d'estats d'un nivell econòmic i cultural prou elevat.

Europa, però, no s'ha fet gran ni independitzat d'un tutor, els EUA, que ha fet i desfet d'acord amb la seva voluntat. Ha estat el nostre pare protector, i ens hi hem arrepenjat. Ara, que retorna Trump a la presidència, tothom es posa a tremolar. Ell és molt més contundent en la defensa dels seus interessos, i té ben poc interès en el que ens pugui passar. 

La impressió que tinc és que ni ara som capaços de reflexionar i fer els passos necessaris per fer-nos adults i independents. Aprofitar els nostres recursos per encarar les dificultats que un món en hores baixes i de moltes turbulències ens pressiona. Som una Unió poc unida, on cadascú mira per la seva conveniència, i n'hi ha uns quants que només en volen treure beneficis, però en cap cas cedir cap mena de sobirania, i tot no pot ser.

Estem a l'expectativa de tot el que està succeint als EUA amb el relleu presidencial. Sabem que tenim les de perdre, però nosaltres hem trepitjat fang, i no acabem de veure la manera de sortir del llot. Són temps difícils per a la Unió Europea, i ens caldrà arremangar-nos si no ho volem engegar tot a dida.

Desconfiança total en la Justícia

Sap greu haver d'estar parlant tant temps del mateix, però hi ha temes prou importants com per insistir-hi. A vegades et sembla que si et pots desfogar, t'alliberes d'aquella pressió i sensació d'impotència a què estem sotmesos.

    Tot el procés de l'aprovació de la llei d'amnistia i el que vindrà un cop aprovada, deixa en entredit la credibilitat democràtica del nostre sistema polític i judicial. Som molts que fa temps que venim insistint que caldria fer una reforma i neteja del pòsit autoritari que arrosseguem del franquisme. El sistema judicial espanyol, amb una gran majoria de jutges d'ideologia ultradretana, empastifen l'aire i provoquen una total desconfiança en la bondat de la Justícia.

    Només cal llegir els escrits que van apareixent d'experts en dret per adonar-te que estem en mans d'unes institucions judicials totalment polititzades, que no actuen impartint justícia, sinó mogudes per uns interessos molt concrets. 

    Puc entendre que els partits polítics es moguin per motius ideològics, però és inacceptable que això passi entre jutges i magistrats que, tot i acceptar que de manera particular tenen la seva ideologia i creences, estan obligats a exercir la seva professió amb total objectivitat i, el que encara és més important, total honradesa. 

    Els moviments que hem vist i seguirem veient entre jutges polititzats, no auguren cap final feliç i més aviat fan preveure una perversió del sistema polític i la vida social del nostre país. A un jutge, al meu entendre, li pot agradar més o menys una llei i els beneficis que les persones jutjades en puguin treure, però això no els dona dret a lluitar de manera corporativa per fer tombar una llei que ha estat aprovada pels representants legítims del poble, que és sobirà.

    Que l'extrema dreta, present ideològicament en alguns partits polítics, es mogui per tombar acords presos per la majoria parlamentària té una explicació, però que això ho facin els jutges, encarregats de repartir justícia, no en té cap. Si Espanya no aconsegueix fer fora aquesta lacra, tindrem problemes no només polítics, sinó socials i de convivència que no resoldrem mai.

Una llei electoral del segle XXI

Sabeu allò de la cançó de l'enfadós? Doncs parlar de llei electoral catalana va per aquí. Quants anys fa que vàrem entrar en el procés de democràcia? Quan fa que vàrem poder començar a votar després dels quaranta anys de dictadura franquista? Doncs encara no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral pròpia. Som l'única comunitat autònoma que n'ho en té. No ens fa vergonya?

    N'he parlat moltes vegades, però avui hi insisteixo arran de les informacions i queixes que han sorgit sobre el vot des de l'estranger. Sembla ser que s'han descartat molts vots, i s'han destruït abans que acabés el termini previst per a les impugnacions. Tot i que no hi entenc gaire, crec que no és gaire ortodox, i algú n'hauria d'assumir les responsabilitats.

    Al marge, però, de qui pot sortir-ne beneficiat o perjudicat d'una mala decisió, potser estaria bé que els nostres polítics es posessin d'acord per redactar una llei electoral, adequada a la nostra realitat i al segle que vivim. Són moltes les coses que s'haurien de tenir en compte, al marge de la representativitat territorial, que és on hi ha la mare dels ous, i entre aquestes coses hi hauria com posar al dia el vot dels catalans que viuen a l'estranger i, com a mínim, resoldre-ho pel que fa a les eleccions que en tindríem competència.

    La incapacitat per confeccionar una llei electoral catalana és una mostra més de la inoperància dels nostres polítics, i dels interessos que predominen per sobre de tot. Està vist i comprovat que els interessa més els beneficis del partit polític que no pas el benestar de la ciutadania. I això provoca el desencís, la desconfiança, l'apatia i l'abstenció. 

    Ara és Junts qui es queixa de com ha anat el vot exterior, perquè li interessa esgarrapar uns vots i acostar-se al PSC, però s'haurien d'adonar que la feina l'havien d'haver fet abans. O és que el vot dels catalans que viuen a l'estranger ha funcionat bé fins ara? No tenen constància dels problemes eterns per poder votar des del seu lloc de residència? Doncs que s'espavilin a redactar una llei electoral, que ho treballin bé, i potser d'aquesta manera a la propera les coses aniran millor.

    I no ens descuidem d'una cosa tant o més important que aquesta. Saben quants catalans que viuen al país des de fa molts anys, alguns dels quals hi han nascut, no poden votar els seus representants? No és greu això? No hi ha ganes de resoldre-ho per sempre? Parlem de democràcia i participació, però tenim moltes mancances, algunes de les quals són clarament injustes. Sisplau, treballem bé i amb justícia!

Avui plou, i això és important!

La millor notícia del dia no l'ha donat el president del govern espanyol, sinó la meteorologia. La puja que ha anat caient durant tot el dia i que encara dura. En una època tan llarga de sequera, veure i sentir ploure és tot un goig. Tot l'enrenou que ens pot provocar i el canvi de plans i suspensió d'actes, no és res al costat de l'alleujament que suposa per al camp i les nostres aixetes. No sé si això farà inútil l'estratègia de la declaració i gestió de les piscines com a refugis climàtics que es va inventar el govern català, però en tot cas sempre ajudarà a emplenar una mica els pantans, i en el cas de la nostra vila, sadollar els nostres arbres que es trobaven a les últimes.

    I dic que és millor notícia que no pas la continuïtat del president espanyol perquè una mica ja ens ho pensàvem, però sobretot perquè la manera de fer-ho no és la més idònia ni la que pot ajudar a resoldre aquesta manera de fer política de la dreta i l'extrema dreta espanyola. Està vist i comprovat que la dreta sempre mana, encara que no estigui al govern. Quan és a l'oposició s'encarrega d'escampar merda per difamar i aconseguir fer fora els seus adversaris. I en això hi té el suport de jutges i mitjans de comunicació.

    Algú ho ha dit, i ara seria el moment. Com que la dreta no permetrà sortir-hi perdent, el bloqueig dels tribunals de justícia espanyols no es resoldrà a les bones. Cal trobar l'estratègia per canviar la dinàmica. Una mica més difícil serà treure tot el tuf franquista que s'hi respira. Són massa anys covant, i això no es resol amb quatre lleis, per més ben escrites que estiguin.

    Però deixeu-me que continuï parlant de la pluja. A veure si ens permet esperar un estiu menys desastrós del que se'ns diagnosticava. I que el govern que es pugui formar una vegada coneguts els resultats del 12 de maig, treballi de veritat per resoldre temes que l'actual govern ha estat incapaç de posar en solfa. Cal assegurar l'abastiment de l'aigua de boca, tenint en compte quina és la dinàmica per als propers anys, amb un canvi climàtic que no hi ha manera de revertir, i plantar cara a tots aquells que posen obstacles per aconseguir una producció energètica ecològica, amb l'excusa de l'estètica. Les decisions sempre representen una renúncia. S'ha d'optar per la millor solució, sacrificant-ne d'altres que potser ens agradarien. Tot no és possible. Siguem una mica intel·ligents i valents!

La llei d'amnistia ens ensenya les vergonyes de la dreta

Amb motiu de l'elaboració de la llei d'amnistia i les negociacions que estan duent a terme els partits independentistes catalans amb el PSOE i Sumar, som testimonis de la desesperació de la dreta i extrema dreta espanyoles, que ja no saben què més dir ni què més fer per intentar bloquejar qualsevol intent d'aprovació de la llei. Ja sigui al carrer, als tribunals de justícia, a la premsa amiga o anant a la Unió Europea, fan tot el que poden per evitar que la llei prosperi, encara que les seves actuacions siguin esperpèntiques, provocant vergonya aliena.

    Estan veient que ni amb magistrats amics, ni els mitjans de comunicació que han enterrat el codi deontològic, mentint des de fa anys per tal d'aniquilar qualsevol resistència catalanista, no aconsegueixen aturar-ho, i tot això simplement perquè els socialistes necessiten els vots dels partits catalans per mantenir-se en el govern de l'Estat. A ningú se li escapa que, sense aquesta necessitat, de la llei d'amnistia no en parlaria ningú. Aquí hi ha, doncs, una prova més de la hipocresia del PSOE.

    Des de sempre, quan el partit en el govern espanyol no ha tingut majoria absoluta, els vots dels partits nacionalistes han marcat les cartes, però mai s'havia arribat a l'extrem d'ara. La polarització n'és la causa més directa. Mai havíem viscut una picabaralla tant descarada entre els dos principals partits polítics espanyols. L'alternança política havia estat un pacte no escrit que tots dos respectaven. Avui tot ha canviat, i molt probablement es degui al fet que la dreta, per poder governar, necessita el suport de l'extrema dreta, i això, d'alguna manera, traça una línia vermella que costa més d'acceptar.

    Mentre la dreta espanyola no es pugui comportar d'una manera civilitzada, i necessiti fer proclames extremistes per debilitar l'extrema dreta, no aconseguiran l'objectiu d'arribar a la Moncloa. Només amb una majoria absoluta de la mà de l'extrema dreta ho farà possible, i això, vist el que està passant en comunitats autònomes com el País Valencià o les Balears, comporta un radicalisme i una pèrdua de drets i llibertats que resulta preocupant. 

    El ridícul de la dreta espanyola a Europa potser ajudarà a canviar la imatge que tenen del conflicte en l'encaix de Catalunya dins d'una Espanya que no és un model de democràcia moderna, sinó que arrossega els tics de la dictadura franquista, perquè la dreta no els ha abandonat mai. 

Jutge i part

Cada vegada tinc menys confiança en els jutges i no sabria dir ben bé els motius. Pot ser que sigui culpa meva, que no em convenç tot el que està passant i s’està jutjant, o bé que l’exercici d’administrar justícia s’hagi prostituït. Potser les institucions judicials han donat mostres de deteriorament en l’exercici de la Justícia, o bé que el Procés d’independència ens ha marcat massa, a uns i altres.

Sigui quina sigui la raó d’aquesta meva desconfiança, i que noto en molta altra gent, el cas és que quan llegeixo sentències o decisions judicials, no necessàriament lligades amb els fets del 2017, m’entren molts dubtes i no acabo de veure que la raça humana hagi evolucionat gaire en la línia de saber aplicar objectivament les normes que ens hem procurat, sinó que més aviat hi veig molts interessos personals o del col·lectiu responsable d’administrar justícia, sobretot en detriment de les classes populars o d’aquelles persones amb menys recursos per poder-s’hi rebel·lar amb un mínim de garanties per aconseguir resultats favorables.

M’ha passat llegint sobre causes de violència de gènere, de desnonaments, d’enfrontaments amb grans companyies i poders fàctics. I ja no diguem sobre realitats històriques que arrosseguem des de l’època franquista i que s’han volgut tapar, sempre per protegir els que varen guanyar la revolució del 36 i els grans beneficiats de la victòria.

Puc entendre que objectivar les coses és una tasca difícil, i ho veiem a totes bandes. Em ve a la memòria l’assumpte pendent de les valoracions dels caps dels professionals de l’administració pública, res a veure amb jutges ni justícia, que han quedat aturades per desconfiança. No fos cas que l’amiguisme, l’intercanvi de beneficis, la simpatia i proximitat ideològica acabés primant a l’hora de donar l'opinió favorable.

No és fàcil, però una societat que pretén ser un model de democràcia i justa en drets i respecte a tothom al marge de creences, orígens, cultura o llengua, hauria d’esforçar-se perquè l’exercici de la Justícia i el treball dels jutges i magistrats tingués un grau de confiança suficient en honradesa, imparcialitat i objectivitat, que avui em costa molt de trobar-hi.

PP i Vox, els defensors del valencià

La hipocresia és una malaltia comú que afecta a molta gent, i en política hi té el camp abonat. Llegint la premsa no hi ha dia que no hi trobis algun exemple notable, però malgrat això la vida continua i ningú en fa escarafalls.

L'extrema dreta espanyola, que s'ha instaurat amb força al País Valencià i a les Illes Balears sempre ha menystingut la llengua no castellana, i ha fet el possible per retornar a l'època franquista quan només era permès expressar-se en castellà. Ho ha procurat posant tota mena d'obstacles a la llengua pròpia dels Països Catalans, canviant, quan han governat, totes les lleis de protecció del català, eliminant qualsevol tràmit que tingués en compte la diversitat lingüística, no només en el passat, sinó també ara que han recuperat el govern autònom.

En el moment, però, que la nova presidenta del Congrés de Diputats, pressionada pel pacte amb els partits independentistes catalans, ha declarat que permetrà l'ús del català a les sessions de la institució, han sortit els patriotes defensors del valencià, una llengua que ni utilitzen, ni estimen, però que agafen per diferenciar-se dels antipàtics catalans.

Perquè aquesta és la raó única de tot plegat: rebutjar qualsevol concepte que pugui fer entendre i suposar que Catalunya i la resta de Països Catalans parlem una mateixa llengua. Per a l'extrema dreta, i molts simpatitzants socialistes espanyols, el català és el gran enemic, no només d'Espanya, sinó especialment del País Valencià i també les Balears.

Sembla ser que per tranquil·litzar la situació es voldrà denominar la llengua com a català-valencià, i d'aquesta manera dissimular-ho. És absurd, però és una manera clara de deixar en evidència la hipocresia de PP i Vox, i molta altra gent, que ara surtin a defensar el valencià, com si fos cosa de sempre.

M'imagino que nosaltres, els habitants del Principat, tampoc hem estat sempre encertats a l'hora de parlar de la cultura i la llengua dels Països Catalans, i probablement n'hauríem de treure conclusions per millorar les nostres relacions. Això no treu, però, que puguem denunciar aquesta hipocresia tan fastigosa d'uns partits polítics i els seus representants, que continuen pensant de manera autoritària, sense respectar la diversitat de tot tipus, en aquest cas, la diversitat lingüística.

Una democràcia plena

No és la primera vegada que escoltem l'afirmació que Espanya és una democràcia plena, davant la crítica de manca de democràcia a l'estat espanyol. Avui era el ministre d'Interior, el senyor Fernando Grande-Marlaska, d'un passat més que dubtós. Aquestes afirmacions són molt difícils de discutir perquè són massa ambígües, i hauríem de començar demanant què s'entén per democràcia, i sobretot per democràcia plena.

Voldria recordar les ensopegades de diferents institucions espanyoles a l'hora d'actuar i prendre decisions, i que han posat en dubte la plena democràcia de la seva actuació. No hi ha dubte que el sistema polític espanyol és un sistema que s'emmarca en el model democràtic, i amb l'experiència que tenim del passat franquista, encara massa recent, faltaríem a la veritat si ho neguéssim. Una altra cosa és puntualitzar que és plenament democràtic sense especificar què significa.

Dubtar de les interferències entre els diferents poders polítics i posar en evidència la seva manca d'independència no és anar gaire equivocat. Tenim prou exemples que ho podrien ratificar, sense entrar a parlar del Procés i tot el que envolta el món de l'independentisme català. L'historial del Poder judicial, amb uns jutges amb passat gens democràtic i decisions que encara ho posen més en dubte, poden ajudar a afirmar que la nostra democràcia no és plena, que hi ha moltes coses a corregir i d'això n'hauríem de ser tots conscients.

Ara l'afirmació de la plena democràcia s'ha utilitzat per defensar-se de l'acusació per l'espionatge il·lícit de polítics i activistes independentistes, els seus advocats i persones afins. És un espionatge que es podria justificar plenament per la por al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Això, però encara costa d'acceptar públicament, tot i que sigui molt present a la consciència dels que hauran dirigit l'espionatge.

Ens quedarem en les formes, perquè no hi haurà manera d'entrar en el contingut. Espanya, i amb això inclouria totes les institucions públiques, però també mitjans periodístics i molt bona part de la societat civil, no acceptarà mai que s'exerceix una pressió i també repressió contra els catalans que demanen l'autodeterminació com a solució a la voluntat política d'uns quants d'aconseguir la independència. És per això que es primarà la unitat del territori a la qualitat democràtica de l'exercici polític dels diferents poders i institucions. Amb això està tot dit, i totes les preguntes respostes. No cal esperar res més.

Decidint el futur del PP

No sé si seria exagerat dir que aquests dies es pot estar decidint el futur del PP espanyol, remogut pels resultats obtinguts a Castella i Lleó. L'objectiu del partit polític era desempallegar-se de Ciutadans i obtenir una majoria absoluta que li permetés traçar el futur de Casado a la presidència del govern espanyol. L'èxit de la presidenta de la comunitat de Madrid es volia repetir en aquesta altra comunitat i d'aquesta manera anar teixint el futur exitós del PP, i fer fora del govern de Madrid al PSOE.

El fracàs obtingut, tot i haver guanyat les eleccions, ha desembocat en una picabaralla entre els dirigents del PP a nivell estatal, que està ajudant a treure els draps bruts que esquitxarien la mateixa presidenta madrilenya, la qual cosa podria semblar beneficiós per a Casado, en la seva lluita pel lideratge del partit, però ja se sap que quan s'esquitxa no arribes a controlar el seu abast.

Diu la premsa que Ayuso hauria estat investigada arran d'alguna actuació corrupta en benefici del seu germà. Ho deia Joaquim Bosch, el representant valencià de jutges per a la democràcia, que Espanya és un dels països més corruptes de la UE. El passat franquista i la manera com es va tapar tot durant la transició han afavorit aquesta corrupció centrada en la política espanyola, amb Catalunya inclosa.

Al PP necessiten caminar junts per aconseguir derrotar el PSOE, i els resultats de les eleccions del passat diumenge i les baralles internes al partit, no l'afavoreixen. Casado ha demostrat ser una persona mediocre, incapaç de liderar un país. Fins fa poc era la cara visible del PP que no tenia alternativa, però des de fa un temps, i gràcies a que no tot li està sortint res bé, ha trobat resistències i figures que li fan ombra. 

Aznar l'ha protegit, després de viure força distanciat, però tots sabem com actua l'expresident, i no tindrà pietat d'ell si aconsegueix veure una alternativa millor, que li asseguri el retorn del PP a la Moncloa. 

Vox, en tot això, juga un paper molt important. Si el PP no aconsegueix desfer-se de la pressió i dependència de Vox, ho tindrà malament de cara el seu futur, a no ser que tiri la tovallola i signi un pacte total amb la formació d'extrema dreta, per tal de guanyar les eleccions espanyoles i decantar-se encara més a l'extrema dreta. El futur d'Espanya no pot quedar en mans de Vox, i aquí hi ha tanta responsabilitat per part del PP com del PSOE. Espanya és molt diferent de països com França o Alemanya, amb una retirada més semblant a Hongria o Polònia. És per això que aquí l'extrema dreta aconsegueix tanta embranzida, amb molt de camp lliure per continuar fent apologia del feixisme i la xenofòbia.

Catalunya desestabilitza Espanya

La setmana passada varen ser notícia unes declaracions de qui fou ministre socialista, el senyor Juan Alberto Belloch, en què deia que Catalunya desestabilitzava més Espanya que no pas ETA. Aquesta afirmació va provocar molta indignació i fins i tot sorpresa. Vaig aprofitar per fer un retuit, tot dient que entenia les seves declaracions, perquè eren fruit del seu subconscient, i eren totalment lògiques.

És normal que els defensors de la unitat espanyola tinguin més problemes per contraatacar els moviments separatistes catalans, que no pas el terrorisme basc. Contra ETA no tenen grans dificultats per trobar aliats, fins i tot entre els seus adversaris polítics. La majoria de la gent, per no dir tothom, està en contra del terrorisme, de la violència assassina, i criticar-la no comporta cap problema ètic ni moral. Una altra cosa és atacar la voluntat d'una part del poble català d'esdevenir independent.

Quan un s'enfronta a l'independentisme, i al dret d'autodeterminació, ja no és tan fàcil justificar segons quines actuacions. El problema s'agreuja quan no s'utilitzen eines democràtiques per combatre les idees dels teus adversaris polítics. Quan et quedes sense arguments democràtics, ja no és tan fàcil justificar segons quines actituds i mesures de força. Com demostres que l'actitud de la policia espanyola el dia 1 d'octubre de 2017 va ser autènticament democràtica i mesurada?

Lògicament els diferents governs espanyols, tant del PP com del PSOE, i totes les forces polítiques i socials que defensen la unitat d'Espanya per sobre de la voluntat dels ciutadans, tenen veritables problemes per justificar-ho, i han d'acudir als jutges, amb el seu historial franquista, i la força bruta de la policia, per frenar qualsevol intent de manifestar la voluntat d'autodeterminar-nos.

Belloch és coherent amb la manera de pensar dels socialistes espanyols, com de la dreta i l'extrema dreta espanyola. Posen qualsevol obstacle que impedeixi que els catalans puguin manifestar què volen ser en el futur. A simple vista semblaria que permetre expressar-se en un referèndum, seria l'opció més lògica i natural, però la por a perdre la consulta fa que es posin en marxa tots els mecanismes repressors per impedir-ho. És per això que consideren que Catalunya desestabilitza més que el terrorisme, perquè no tenen eines democràtiques per impedir que expressem quina és la nostra voluntat democràtica per organitzar-nos políticament.

Cop d'efecte de Rodolfo Martín Villa

Aquests dies ha estat notícia l'exministre i exgovernador de Barcelona, franquista, el senyor Rodolfo Martín Villa, perquè va presentar recurs contra la decisió del ple municipal de Barcelona, de retirar-li la medalla d'or de la ciutat, i el TSJC li ha donat raó. Una vegada coneguda la notícia, ha decidit renunciar a la medalla. És això una demostració del poder que encara té el franquisme a casa nostra. Li importa un rave la medalla, però no vol que li prenguin, ell hi renuncia per vergonya de qui ha lluitat per retirar-li.

Una vegada més hem pogut constatar que la transició democràtica del nostre país és una pantomima. Els mateixos que manaven amb el franquisme, ho continuen fent ara, ja sigui des dels tribunals de justícia, les forces de seguretat o les grans empreses. Els que varen perdre la guerra, continuen a sota, i sense possibilitats que es faci justícia.

Personalment no crec gens en aquestes medalles i condecoracions, perquè no són representatives de res. Estem farts de veure nominacions de premis Nobel de la pau, de persones tacades per la sang. No cal que relacioni els noms, prou coneguts per a tothom. En el cas del senyor Martín Villa, va ser un ajuntament franquista, predemocràtic, qui li va atorgar la medalla, i amb això està tot dit.

Per diferents raons el senyor Martín Villa ha esdevingut la imatge del franquista que ha fet la transició sense que se'l jutgés ni recriminés per tot el que va fer i va permetre, però no és ell l'única persona que podríem portar al banc dels acusats. Com ell són molts més els que varen canviar de camisa sense necessitat d'amagar-se'n gaire. Han tingut totes les forces i poders de l'Estat defensant-los. La mateixa esquerra progressista, de què fa gala el president Pedro Sánchez, s'ha posicionat en la seva defensa, incapaç de fer sortir a la llum tot el seu passat. Aquesta por a remoure el passat ha portat que Espanya sigui un país de dretes, amb els poders judicial i econòmic tapant les vergonyes dels que continuen manant, encara que al davant hi pugui haver esquerranosos, que no els fan cap mica de por.

Aquesta és la història passada, present i del futur. Podem exclamar-nos i criticar la realitat, però sabem que tot plegat no passarà d'una rebequeria que no fa trontollar les estructures corruptes i autoritàries d'un Estat gens democràtic, encara que ens ho vulguin fer creure.

Visca el rei! per amagar què està passant

Avui ens han passat fragments del vídeo que han elaborat amb diferents personatges proclamant "viva el rey", el mateix dia que hem conegut el resultat d'una enquesta no oficial sobre la monarquia, que no la deixa ben parada, sobretot a Catalunya.

És ben bé que quan una cosa perilla o es troba en una mala situació, la reacció és instantània intentant fer veure que tot va bé. Potser és això el que ha mogut a totes les persones del vídeo a exaltar el rei, com volent amagar quina és la realitat.

No està clar que en un referèndum sobre república o monarquia, guanyés la república, doncs hi ha molt monàrquic a Espanya i qualsevol canvi sempre fa por, però és cert que la monarquia passa pel pitjor moment, probablement el pitjor de tots els temps, des de la mort del dictador.

La dreta sempre ha defensat la monarquia, perquè ha estat el seu garant. La transició els ha permès continuar manant, fins i tot quan el govern de Madrid estava a mans del PSOE. El rei ha estat un fre a grans canvis, junt amb tot l'aparell de l'Estat. Una república posaria en perill aquesta estabilitat favorable a la dreta, que ara és reforçada per l'ultra dreta desbocada i sense escrúpols.

Avui, dotze d'octubre, també han sortit els feixistes amb total impunitat, cantant el "cara al sol" i enyorant la dictadura franquista, un fet que seria impensable a Alemanya, però que a casa nostra té tot el vent de cara. Recordava fa pocs dies, el bé que viu aquest moviment, respectat pel poder judicial, malgrat hi hagi sentències condemnatòries. Espanya continua sent diferent!