Decebuts d'allò que és públic

Avui llegia l'article de la Montserrat Tura al diari ARA, i també els comentaris dels lectors, i he pensat que fer públic els teus pensaments comporta un risc que probablement no valorem prou bé. La crítica fàcil, amb arguments que no s'aguanten per enlloc, o fins i tot sense arguments, poden tirar per terra un escrit que, sense que l'hagis de subscriure del tot, segur que hi ha algun pensament o idea que et fa reflexionar.

Entenc que una persona que ha tingut càrrecs públics serà sempre criticada per una part de la població, perquè no sempre encertes en les decisions, i sempre hi ha qui pensa diferent i t'ho rebat, amb més o menys gràcia. Valoro, doncs, la seva valentia i em quedo amb una frase del començament del darrer paràgraf: "La principal tasca dels que volen guanyar l'extrema dreta és recuperar el prestigi del que és públic...".

Ara no se'n parla tant, però tots hem sentit a dir allò del cordó sanitari, és a dir, bloquejar qualsevol mena d'acord amb partits d'extrema dreta, partits antisistema, partits que prediquen un discurs populista que queda molt bé, però que no aporten cap garantia que, arribats al poder, puguin resoldre els nostres problemes. No en parlem tant, però cada dia llegeixes comentaris i notícies referides a partits d'extrema dreta que van entrant al cap de més gent, i això espanta, si més no a aquelles persones que hem conegut la dictadura franquista, encara que fos a les acaballes.

Realment, la gent decebuda amb el funcionament de la cosa pública és la primera que s'apunta al discurs populista que promet solucions gratuïtes, com si tot fos bufar i fer ampolles. Segurament, els partits tradicionals no han fet prou per evitar situacions com les que vivim ara, amb greus problemes d'accés a l'habitatge, un servei de Rodalies molt deficient i greus problemes a l'ensenyament o la sanitat, per posar alguns exemples. 

Si no som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans, els partits polítics d'extrema dreta tenen les de guanyar, però hem de tenir molt clar que ells no ens resoldran res. Aquí, cadascú ha d'aprendre la lliçó i actuar amb conseqüència. Potser encara hi som a temps, però no s'hi val a badar!

Aprovat el nou text del ROM

El Ple municipal d'aquesta tarda ha aprovat inicialment el nou text del Reglament Orgànic Municipal (ROM). Un document que substituirà l'actual que data de l'any 1999, és a dir, del segle passat. El ROM, per aquelles persones que no estan bregades en assumptes municipals, és el document que regula l'organització i el funcionament intern de cada ajuntament, però també les fórmules de participació ciutadana. 

Una vegada aprovat el document, s'obre un període per poder-hi presentar al·legacions i suggeriments. Una altra manera de participar activament en el funcionament de les nostres institucions. Aquesta és la manera que m'agrada de fer les coses. Ser crític, suggerint alternatives. Crítica constructiva amb arguments i no només derrotisme i fins i tot insults.

Durant un any i mig, representants dels grups municipals que conformen el Consistori arenyenc, hem estat treballant un nou document que s'adeqüés a la realitat actual i millorés diferents aspectes, entre ells la participació dels vilatans, per fer-ho més àgil i dinàmic.

Haig de dir que ha estat un plaer treballar amb tots els membres de la Comissió, pel seu interès, treball i dedicació, i les ganes de consensuar un text. La pràctica del consens hauria de ser la primera regla o lliçó a aprendre per a totes aquelles persones que volen dedicar-se a la cosa pública. Tots tenim les nostres idees i és bo contrastar-les i intentar arribar a acords. Avui hi som i demà no. Projectes o documents, com és el cas, que han de tenir una llarga durada, és bo que tothom hi digui la seva, i no pas imposar la llei del més fort.

El treball en equip sempre és gratificant. Em costa molt d'entendre aquells personatges de la vida pública que imposen la seva llei sense tenir en compte els altres. Però això seria tema per a un altre debat.

Apa Anem-hi, molt bona feina!

Fa pocs dies parlava en un post sobre la necessitat de ser positius i avui he volgut posar-ho en pràctica. He estat mirant els diaris digitals si hi trobava una notícia positiva que fos interessant comentar i no ho he tingut fàcil. Mentiria si digués que no n'hi havia cap, però també haig de tenir en compte que hi ha temes que desconec absolutament i es fa molt difícil comentar-los i opinar. Ja soc prou atrevit en escriure públicament en el blog, per a fer-ho de temes totalment desconeguts per a mi.

És evident que he hagut de descartar qualsevol referència als EUA. Tampoc m'he aturat a analitzar què està passant avui a Rodalies i al transport públic en general. Res a comentar de la pesta africana detectada en senglars a Collserola, o dels efectes de la borrasca 'Marta' a Andalusia.

Finalment, m'he quedat amb una notícia en clau local que parla dels podis que ha aconseguit l'entitat Apa Anem-hi a la lliga de cros i del cros escolar. Ahir, dissabte, es varen lliurar els premis i reconeixement als millors corredors a qui vull felicitar des d'aquí, no només per haver guanyat, sinó també per totes les hores, sacrificis i esforç de tot l'any. Les coses no surten soles i és bo reconèixer-ho. 

Cal felicitar tota la tasca esportiva i social de la Penya Apa Anem-hi. I remarco social, perquè té una incidència a la societat arenyenca que tant de bé li fa. Ens queixem molt i surten tots els disbarats, les queixes i crítiques, però costa més de llegir fets positius i engrescadors de la nostra vila. Seria bo que, sense deixar de ser crítics, constructius i amb arguments, a cada comentari l'acompanyéssim d'una referència bona del que s'està fent. Ens adonaríem que se'n fan moltes i passen massa desapercebudes.

Si som capaços de fer-li un gir, segur que viurem millor, sense tants exabruptes, males cares i insults. Són quatre dies i hem de viure'ls amb més tranquil·litat i seny.

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

Ser agraïts

Una de les coses que els meus pares em varen ensenyar de ben petit era el fet de ser agraïts. Les persones tenim l'obligació d'esforçar-nos per fer bé les coses, però això no impedeix que mostrem el nostre agraïment quan ens tracten bé, quan ens atenen correctament. A tots ens agrada que ens agraeixin el nostre treball i dedicació, i per això hem de tenir-ho en compte quan són els altres els que han atès.

Donar gràcies no és un signe de debilitat, sinó una mostra del nostre compromís per fer agradable la vida en societat. Hi ha moments que et miren estranyats perquè no estan acostumats a l'agraïment per accions habituals i lògiques. Més aviat és la crítica la que es fa present en moltes situacions.

També hem de ser crítics i fer notar allò que considerem que no s'ha fet bé. Una cosa no treu l'altra. La crítica, si és constructiva, també ajuda a millorar el funcionament del sistema. El que no es pot fer és acabar insultant, i això passa massa sovint.

Si som capaços de jugar amb la crítica i l'agraïment, segur que ajudarem que l'ambient sigui millor, i potser fins i tot que aquells menys avesats a agrair els serveis i atencions, agafin el costum de fer-ho. No costa res i és un estímul per a tothom per esforçar-se encara més a fer millor la seva feina.

Els petits detalls a la nostra vida són els que fan més agradable la convivència. I viure feliç i agraït amb els que t'envolten és la millor manera de suportar tot el que ens cau a sobre. Avui el món està molt esvalotat i hi ha notícies força alarmants. Hi ha un seguit de dirigents mundials amb molt poder que ens poden complicar l'existència. Nosaltres hi podem fer molt poca cosa, però al voltant nostre sí que hi tenim un paper a jugar i hem de ser capaços de fer feliços els que tenen tractes amb nosaltres. No és tan difícil.

Estimulem la nostra sensibilitat

Avui he tingut ganes d'escoltar, després de molt temps, l'obra Vespro della Beata Vergine, de Claudio Monteverdi. És una meravella! Segur que la coneixeu, i si no és així, us recomano que hi dediqueu l'hora i mitja que pot durar. Estic segur que us encantarà.

Quan m'emociono escoltant segons quina peça musical penso que si hi dediquéssim més temps, el món potser aniria d'una altra manera. Desenvolupar la sensibilitat ajuda a veure diferent les coses, també les altres persones, i potser això és el que més falta ens fa.

Una bona part del temps que dediquem a llegir els comentaris de les xarxes, i ja no dic a escriure-hi segons què, el podríem destinar a escoltar música. Jo escolliria música clàssica, que és la que em motiva més, però hi ha molts estils musicals capaços d'engrescar a uns o als altres. N'hi ha per a tothom. Per què no ens ho proposem?

Ara que més aviat el que s'estila és la crítica fàcil, però sobretot l'insult, seria el millor moment per posar-ho en pràctica. Hi ha moltes persones que es dediquen professionalment a la música. Hi dediquen moltes hores, d'aprenentatge i assaig. El resultat el podem constatar si assistim a un concert, o el baixem per Internet.

I insisteixo en el tema de la sensibilitat. Probablement, la manca de sensibilitat és l'esca del pecat de molts mals que podem presenciar al voltant nostre. Des de l'actitud a l'hora de celebrar una tradició, que se'ns escapa de les mans, fins a l'extrem de provocar una guerra, per no parlar de genocidi.

En els petits detalls es demostra com és una persona i endevines com actuarà davant de qualsevol circumstància. Hem de confiar més en els altres, però sobretot respectar-los. I ho deixo aquí, animant-vos a posar el disc, o a comprar les entrades per al pròxim concert!

Formació i treball

Fa uns dies la síndica de greuges de Catalunya va presentar un informe que va ser molt criticat a les xarxes socials. Crec que el problema estava en els titulars, que a vegades és l'única cosa que es mira i no es llegeix el contingut. Sovint els diaris busquen titulars que cridin l'atenció i això deforma les notícies. Cal, doncs, entrar al detall i, abans de criticar res i opinar, haver-te llegit tota la informació.

L'informe parlava de l'edat dels joves per poder votar, per ser encausats, per estudiar... i exposava una sèrie de contradiccions, de manera que marcava les edats que considerava adients per a cada cosa. Fins i tot l'edat límit per ser tractat sanitàriament pel pediatre.

Em vaig fixar en l'edat d'escolarització obligatòria, que l'allargava fins als 18 anys. D'entrada em va semblar una mica estrany i discutible. Ahir parlava en aquest blog de la formació contínua. Entenc que durant tota la vida hauríem de fer l'esforç de formar-nos i no acontentar-nos amb el que sabem. Fins i tot els que ja estem jubilats. Allargar l'edat d'escolarització obligatòria a 18 anys, però, caldria matisar-ho i, en tot cas, i sempre segons el meu parer, acompanyar-ho amb l'experiència laboral.

A casa comentàvem que potser hauria de ser obligatori treballar a partir dels 16 anys. L'experiència que s'assoleix treballant és molt important i pot marcar el futur d'una persona. Lligar formació i treball és bàsic per a la formació completa d'una persona. La teoria, que s'adquireix a l'escola o institut, i la pràctica que s'experimenta i exerceix a la feina, han d'anar de bracet. 

Les crítiques a allargar fins als 18 d'anys l'ensenyament obligatori es referien bàsicament a les poques ganes que hi ha entre molts joves, de 16 anys, de continuar estudiant. Si això s'ampliés a 18 anys encara serien més els joves descontents. Aparcar els joves als instituts no és una bona idea, però fer l'acompanyament de formació i treball, per introduir-los a la realitat d'aquest món és una altra cosa.

No sé si podem arribar a conclusions al respecte, però una cosa sí que tinc clar i és que ens hem d'organitzar millor. Acompanyar els joves al treball és bàsic, i si això va acompanyat d'una bona formació, segur que tots hi sortirem guanyant.

Perquè Trump no s'enfadi gaire

Avui s'ha donat a conèixer el nom de la persona guanyadora del Premi Nobel de la Pau d'enguany. Es tracta de l'opositora veneçolana María Corina Machado. Els més contents al nostre país han estat els militants de Vox. Per què? 

Trump s'havia preparat per rebre el premi i molts temíem que se li acabés concedint. Ho temíem perquè hem viscut casos prou significatius i sorprenents, fins al punt de deixar de creure en aquest premi. Al darrere hi ha intencionalitat política i, tal com està el món en aquests moments, no és bona la seva trajectòria.

Sense tenir prou coneixement de la realitat de Veneçuela, penso que no ha estat una bona idea concedir-li el premi. És cert que l'actual president no és aigua clara i no sabem què va passar a les darreres eleccions. Tampoc crec que una activista política com la senyora Machado sigui la persona adequada per concedir-li el premi. En el món hi ha multitud de persones, que no fan soroll, que són mereixedores d'aquest guardó.

No s'interpreti que estigui en contra de la senyora Machado o a favor de Nicolás Maduro, simplement crec que a l'hora de concedir el Premi Noble de la Pau, caldria ser molt curós i valorar totes les posicions enfrontades. Es pot concedir a una persona que defensi els drets de tothom, sense estar compromesa en una ideologia política concreta. Segur que tots tenim a la ment més d'una persona que hi encaixaria.

També em ve al cap que, concedint aquest guardó a una persona ideològicament propera a Trump, pot suavitzar la ira que li suposa no haver estat el guanyador. Alguns, fent broma, deien que si no rebia el premi seria capaç d'augmentar els aranzels dels intercanvis comercials noruecs. De Trump es pot esperar qualsevol cosa.

Una vegada més, la concessió del Premi Nobel de la Pau esdevé polèmic i la causa, al meu entendre, és concedir-lo a una persona que es troba en mig d'un conflicte polític que no està del tot clar. Els concessionaris han pres partit i això comporta la crítica de qui defensa criteris diferents dels de la guardonada.

Parlant, la gent s'entén

Aquesta frase és habitual, o potser hauria de dir que ho era. Avui ens hem oblidat de moltes expressions i llurs significats. Potser ho veig així perquè em faig gran. 

La millor manera d'entendre's amb les persones és parlant, però al mateix temps escoltant. Quantes vegades no hem observat a persones que xerren molt, però no s'aturen a escoltar els seus interlocutors. Potser perquè no ho consideren necessari. Probablement perquè es creuen posseïdors de la veritat absoluta i tota la resta sobra.

Bellugant-te per les xarxes socials, on moltes persones intervenen de manera anònima, t'adones que més que explicacions o declaracions el que es fa o s'escriu són sentències. La major part de les vegades no accepten la crítica i es responen de manera grollera i insultant. És el que hi ha, encara que no sempre és així, sortosament.

Avui em fixava en un seguit de comentaris sobre un tema que ha comportat polèmica, des de fa un temps, i m'adonava que, a part de desconeixement de com funcionen segons quines coses, les afirmacions es crispaven en el moment que un interlocutor ho criticava, arribant a l'insult. 

Com que no vull provocar més polèmica no entro a parlar de quin era el tema, ni els seus protagonistes. El que m'interessa reflectir aquí és que el diàleg és important. També el que es pugui crear a les xarxes socials. S'ha de tenir en compte, però, que les opinions són diverses i totes poden tenir una part de veritat o raó. Es tracta de contrarestar i quedar-te amb allò que et sembli més interessant.

Quan dialogues t'has de treure del cap les ganes de convèncer els altres. Es tracta d'opinar i argumentar-ho, però deixar la llibertat que els altres t'ho comprin o ho descartin. La riquesa del diàleg es troba en el contrast d'opinions i en saber descobrir per on van els trets. Si hi ha una base important de coneixement del tema que es discuteix, hi haurà molt de guanyat, i el diàleg serà realment constructiu.

Tanca el menjador social dels caputxins d'Arenys de Mar

Aquests dies hem llegit que la comunitat dels frares caputxins d'Arenys de Mar ha tancat el menjador social, després d'una inspecció del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. Segons diu la notícia, les condicions en què es feia el servei no tenien garanties de salubritat.

Podríem parlar llargament de què ha representat la tasca de la comunitat franciscana a la nostra vila, donant suport a persones sense sostre i vulnerables, de casa nostra i vinguts de fora. Una feina que ha estat possible per la seva dedicació i la gran col·laboració del voluntariat de moltes generacions. 

La tasca social, que a vegades sense sentit es critica, substitueix la mancança per part de l'administració pública, sigui la local o l'autonòmica o estatal. Quan hi ha persones que no poden alimentar-se o fins i tot mantenir la higiene, cal que la societat reaccioni i, a casa nostra, estem massa acostumats que sigui l'Església, que també critiquem fàcilment, qui entomi aquesta tasca.

A través de les xarxes socials, hem pogut llegir comentaris en un sentit i un altre, i em sap greu que a vegades es facin judicis de valor massa a la lleugera. Segur que podem trobar pros i contres en ambdós sentits, i és llavors quan cal ser curosos amb els nostres comentaris, i encara més amb les nostres sentències.

El servei d'alimentar a persones que tenen dificultats per trobar un plat a taula és encomiable, però també és cert que no es pot fer de qualsevol manera, sense tenir en compte les mesures higièniques indispensables per assegurar que no es posa en perill la salut dels usuaris i el voluntariat. És per això que cal entendre que una inspecció pugui determinar que no s'està fent de manera segura, però dit això, cal trobar la solució per no deixar d'un dia per l'altre a trenta persones sense menjar calent.

Estic convençut que el nostre Ajuntament s'arremangarà per trobar la millor solució, i en això tots hi hem de ser al costat. Cal agrair la voluntat, esforç i diners esmerçats per la comunitat dels caputxins d'Arenys i, si no es pot reformar el servei, confiar que sigui l'administració local qui es faci càrrec de les persones que fins ara han fet ús del menjador social. 

Podríem continuar, però ens estendríem massa. Que quedi dit, però, que l'Estat hauria de treballar perquè no es produeixi la necessitat d'haver de condicionar menjadors socials, la redistribució dels recursos hauria de ser la prioritat dels nostres governs.

El poder de la crítica

Feia temps que no llegia una crítica musical de Jaume Radigales, en part perquè darrerament no assisteixo a gaires concerts, però tampoc n'he sabut trobar. Pot ben ser que, si no ho busques, et passi per alt. El cas és que llegint els seus comentaris he recordat aquells temps que l'acostumava a llegir o sentir i veig que no ha perdut la seva manera punyent de dir les coses, quan considera que els músics no han estat a l'altura que s'esperava d'ells.

En un món on tothom critica, normalment sense gaires arguments, es fa estrany llegir una crítica, en aquest cas musical, plena de detalls, opinables, sobre tot allò que no ha funcionat, fins al punt de recomanar què s'ha de programar i de quina manera s'ha de fer.

Em pregunto sovint si els músics es llegeixen les crítiques. Si se les llegeixen també els assistents al concert. I quin cas en fan, tant uns com els altres. Puc entendre que si has actuat, convençut que ho has fet bé, no et pot venir massa de gust llegir una crítica contrària, on es relacionen tots els errors. Probablement, si no n'has quedat del tot satisfet, pots estar-hi d'acord, i en tot cas sentir-te molest perquè t'ho han descobert.

El cas del públic és tota una altra cosa. Et pots trobar assistint en un concert on els músics desafinin com uns condemnats, i estar voltat de persones que aplaudeixen bojament. També n'hi pot haver d'altres que arrufen al nas, quan tu ho trobes tot tan correcte! Tot plegat és molt subjectiu, però si es cometen errors, això no ho pot negar ningú, llevat que no se n'assabentin.

Arribo a la conclusió que la crítica musical, com podria ser també la literària o teatral, podria tenir una importància relativa, encara que en algun moment pot condemnar a un fracàs estrepitós, si el crític és massa punyent i la gent s'ho llegeix abans d'assistir a una nova representació. Si no han comprat les entrades, potser decidiran no anar-hi. Per tant, s'ha de ser molt curós quan es fa una crítica. No vull dir que no es pugui dir que la cosa no ha funcionat, però en tot cas s'ha de ser honest i sincer amb tot allò que s'escriu. Fer mal per fer mal no és bona cosa. 

Remunicipalitzar la gestió de l'aigua

A la conferència d'ahir divendres a l'Ateneu sobre la remunicipalització de la gestió de l'aigua, hi va intervenir l'alcalde d'Arenys de Munt, en Josep Sànchez, que no només va parlar de l'experiència de la seva empresa pública GUSAM, sinó que va explicar, en quatre paraules, quina és la realitat de l'administració local, els problemes que ha de resoldre i els pocs recursos de què disposa per fer-hi front.

Trobo a faltar molta pedagogia dels nostres polítics per informar i donar a conèixer a la ciutadania com funciona l'administració, quines són les seves competències i de quins recursos disposa per poder-les exercir. Estic convençut que si dediquessin una part del seu temps a il·lustrar-nos la realitat amb què s'han trobat quan han entrat en un ajuntament, el grau de desafecció o el nombre de ciutadans que s'hi giren d'esquena o bé critiquen sense una base sòlida, es reduiria.

És per això que animo als nostres governants a posar en pràctica aquestes sessions explicatives, que ben segur no provocaran una assistència massiva, però sí que faran possible que les persones interessades en la cosa pública, que estimen i treballen pel bé social, obtinguin una informació real i a temps de tot el que passa, i puguin disposar d'uns arguments per valorar la tasca dels nostres polítics i les mancances del nostre sistema de funcionament públic.

Ho he dit moltes vegades en aquest blog, i l'alcalde d'Arenys de Munt ho va dir clarament quan es va referir als pocs recursos de què disposa l'administració local per desenvolupar totes les tasques que té encomanades, i les dificultats que les administracions supramunicipals imposen i que no fan gens fàcil la seva execució. Catalunya es queixa que no rep els recursos que li corresponen, però els municipis no estan pas millor.

I ahir es parlava de recuperar un servei de competència municipal, com és la gestió de l'aigua, que fa vint-i-cinc anys es va oferir la concessió a una empresa privada. I voldria destacar un fet que va mencionar el representant de l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), Lluís Basteiro: licitar un servei perquè se n'encarregui una empresa privada és molt fàcil. Recuperar-lo perquè ho gestioni l'administració pública és la cosa més complicada que et puguis imaginar. No té cap sentit, però aquesta és la manera de gestionar els serveis públics que l'administració de l'Estat ha volgut que regís. Cal conèixer-ho a fons i treballar per revertir-ho.

L'anonimat a les xarxes socials

Estic totalment d'acord amb el president del govern espanyol quant a la prohibició de l'anonimat a les xarxes socials. Ho he defensat en aquest blog moltíssimes vegades i estic convençut que el contingut de les xarxes milloraria si tothom hagués de donar la cara. Hem de defensar la llibertat d'expressió amb totes les nostres forces. És un dret que no podem renunciar-hi, i que ha costat molt poder-lo exercir. La llibertat d'opinió és imprescindible. Tots hem de dir allò que pensem i volem, i criticar amb arguments allò que no ens sembla bé. Tot això, però, ho hem de fer amb la cara descoberta per evitar que s'aprofitin les xarxes i l'anonimat per falsejar la realitat, insultar sense proves i manipular la gent.

Se'm fa estrany que després de tants anys de xarxes socials i de tants exemples de manipulació i descrèdit, encara no s'hagi fet el pas que demanava avui el president Pedro Sánchez. No podria entendre que algú defensés l'anonimat. Quin benefici hi ha? Llavors, si tots veiem que cal desemmascarar els internautes, a què esperem?

M'imagino que la petició del president pot caure fàcilment en un calaix i no arribar a bon fi. Hi ha molts interessos al darrere que expliquen la voluntat de mantenir aquest anonimat, sobretot pensant que al darrere no sempre són persones normals i corrents, sinó que hi ha una xarxa moguda per interessos polítics i econòmics, amb la voluntat de tergiversar els fets i provocar adeptes a conceptes i predicats que, en situació normal, tothom rebutjaria.

Fa més de vint anys que escric diàriament les meves idees i opinions en aquest racó d'Internet. Soc conscient que no sempre l'he encertat. Que he criticat fets i persones que probablement no s'ho mereixien, però sempre he evitat l'insult gratuït, i m'he expressat amb nom i cognoms, perquè crec en l'honestedat dels opinadors, el risc a l'error, però mai la intencionalitat fraudulenta. Continuaré escrivint sense amagar-me de ningú, i m'agradaria que aquesta fos la tònica majoritària. Si no es vol signar els escrits, com a mínim que sigui possible accedir a l'autoria en cas de difamacions i manipulacions crítiques, que n'hi ha.

Professionals de les tertúlies

Cada vegada, quan començo a escriure un post en aquest blog, i ja en porto gairebé set mil, tinc molt present que tot el que pugui dir i opinar són idees pròpies que he anat adquirint a base de la lectura d'opinions i notícies, amb total consciència que puc estar equivocat, per la qual cosa intento no sentenciar mai res i, sense fer-me pesat, recordar que hi ha molts temes que em preocupen i que no tinc prou coneixement per aferrar-me en res, més enllà dels meus sentiments i creences. 

Tot això ho dic perquè passa massa sovint que hi ha persones que surten a la llum pública, fent sentències sobre temes que no coneixen ben bé prou, i no ho reconeixen. Si això passa en un blog particular perdut a la selva de l'Internet, que hi vas a parar si t'interessa, però que pot passar molt desapercebut, la repercussió és escassa. En canvi, si això succeeix a una televisió pública o un mitjà de comunicació de gran abast, els efectes són diferents.

Des de fa molts anys les televisions s'han especialitzat en les tertúlies, amb uns opinadors clàssics i gairebé permanents, alguns dels quals opinen sobre totes les coses, independentment que en tinguin coneixement. Són els professionals de la tertúlia. Els homes i dones que ho saben tot, i que pretenen que els oients els segueixin sense crítica. Com en totes les coses, hi ha exageracions que clamen el cel, i d'altres que simplement justegen. 

El problema no rau només sobre els convidats, ja fixes, sinó que moltes vegades hi hem de sumar els moderadors o conductors del programa. Presentadors que també s'han arribat a creure que saben de tot. I això no ens fa cap bé. Probablement és per això que he renunciat a seguir els debats i tertúlies, i només arribo a veure moments puntuals, quan em trobo a prop d'un aparell de televisió. A vegades, amb pocs segons en tinc prou per canviar d'espai i oblidar-me del que estan dient.

Sempre s'aprèn dels altres, encara que només sigui per decidir-te a no fer cas d'allò que t'estan comentant. Hi ha molta saviesa escampada arreu, però també hi ha molta mesquinesa i aquesta fa mal, i fa perdre la confiança en mitjans que potser s'ho estan treballant prou bé. 

Per als meus lectors més fidels, us recordo una vegada més que aquest espai intenta expressar públicament pensaments que em venen al cap arran de notícies i fets que passen pel món. Més enllà d'això, és bo que cadascú pensi per ell mateix i tregui les seves conclusions, que poden ser totalment contràries a les expressades en aquest espai.

ERC i Junts continuen barallant-se

Passa el temps, però algunes coses no canvien. Els dos partits polítics independentistes lluiten per marcar terreny i ser considerats com el millor, el més seriós i compromès amb la gent, sobretot després dels seus fracassos electorals. És una lluita fratricida que no beneficia en res al país.

La baralla dels dirigents catalans es miren amb sorna des dels partits polítics espanyols. Se’ls escapa el riure per sota el nas i es freguen les mans. Ja no els cal portar la iniciativa contra ells, sinó, en tot cas, posar més llenya al foc.

Davant la necessitat del pacte i acords amb el govern espanyol, que necessita els vots, resulta estrany i molest l’afany per criticar-se per si pacten o no ho fan, de si es deixen prendre el pèl o es tanquen en banda perquè els necessiten. Seria bo que posessin seny i es dediquessin a analitzar què necessiten els ciutadans i com poden resoldre els seus problemes i neguits.

Es pot tenir molta gràcia parlant al Congrés de Diputats, però no defugir responsabilitats ni amagar les vergonyes atacant els altres. És per això que ara més que mai convé que tots els cansats pleguin de la política i deixin pas a gent nova que injectin il·lusió, però sobretot que generin confiança, i deixin de barallar-se de manera absurda, per no arribar enlloc.

Si us plau, legislem bé!

Arran de la votació contrària de Junts, ahir al Congrés de Diputats, a la proposició de llei per regular els lloguers de temporada, que varen quedar sense regulació en la recent nova llei d’habitatge, crec que fora bo que es diguessin les coses amb claredat, sense enganyar la gent ni culpar els altres de tots els mals. Podem estar d’acord o no amb la decisió de Junts de votar-hi en contra, i analitzar les conseqüències del seu vot, però a mi m’agradaria anar més enllà, deixant de banda els colors polítics i fixant-nos, sobretot, en com s’està legislant. 

La impressió que jo tinc és que es treballa a les palpentes, errant en el text de les lleis i no aconseguint els propòsits que han motivat la seva modificació. La llei de l’habitatge no és l’única llei que ha nascut coixa i ha resultat inútil, o si més no insuficient per aconseguir el que pretenien els seus impulsors. Segurament no s’ha estat a l’altura i s’ha legislat sense tenir les idees prou clares, ni saber valorar, a priori, els efectes que podria tenir. Quan es legisla en contra d’algú s’acaba errant la jugada. Sempre cal legislar a favor de les persones.

Detesto la crítica quan es desconeix el contingut, només per interessos partidistes, i també creure’s tot el que es diu, només per proximitat ideològica. Les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha moltes tonalitats de gris, i negar-ho és una demostració d’ignorància o mala fe.

He dit que no entrava a valorar el posicionament de Junts. Probablement havien de permetre avançar en el procés d’elaboració de la normativa i intentar consensuar un text més elaborat, però qui es quedi només en la votació i es pensi que el text presentat era prou bo per ser aprovat, s’equivoca. 

Necessitem uns legisladors més intel·ligents, que no es quedin amb l’anècdota, que no només es moguin per la ideologia i encara menys pel fanatisme. Cal valorar bé l’arrel del problema, perquè realment el tema de l’habitatge, i tal com s’està gestionant, és un veritable problema, difícil de solucionar, però que s’ha de prioritzar, sense buscar culpables. Si legislen bé i s’inverteix en habitatge social es podran resoldre moltes situacions angoixants. Si només ens quedem a veure qui són els dolents de la pel·lícula no aconseguirem res de profit i anirà passant el temps sense trobar solucions. 

Probablement, els partits de dreta no tindran interès a legislar per als menys afavorits, però l’esquerra no es pot equivocar. Menys discursos ideològics, menys dimonis i més bona feina.  

Asil polític per a l'opositor veneçolà

Els líders dels partits polítics no acaben d’entendre que la ciutadania està molt cansada d’ells. És lògic que cada partit polític intenti desgastar l’adversari per fer-se un lloc, per aconseguir el poder i poder implantar el seu programa polític, que hem d’entendre s’emmarca sota una ideologia concreta. El que no s’hi val és criticar l’altre faci el que faci, que probablement seria el mateix que ells farien, si poguessin.

Avui ha estat notícia la fugida de l’opositor veneçolà, que demanarà asil polític a Espanya. El govern socialista l’ha traslladat en un avió militar i, en aquests moments que escric el post, està volant cap a la base militar de Torrejón de Ardoz.

El partit popular, que hauria fet el mateix, s’ha afanyat a buscar un motiu per criticar el govern. No podia protestar contra el trasllat i ha buscat l’excusa que el govern espanyol no ha reconegut la victòria de l’opositor. Ho havia de fer?

Entenc que es posi en dubte els resultats electorals veneçolans i que es reclami les paperetes de l’escrutini per confirmar o no la victòria de l’actual mandatari. I això ho ha fet el govern socialista. Però penso que si no es pot demostrar la trampa del govern actual veneçolà, tampoc es deu poder demostrar la seva derrota, oi? Si no hi ha llum, com es pot decidir que la victòria va ser de l’oposició?

Probablement, el govern de Maduro va fer trampa, però es pot proclamar alegrament la victòria de l’oposició? Té, el PP proves que demostrin la trampa del govern de Maduro? Si no té proves, com pot exigir que el govern espanyol proclami la victòria de l’oponent?

Sense posicionar-me de cap manera, crec que la decisió del govern espanyol és prou definitòria. Exigir en aquests moments un pas més és, simplement, embolicar la troca. Criticar per desgastar l’adversari, i això és el que ens cansa, i per això l’abstenció o l’auge de partits populistes a l’extrem dret.

Ens pot agradar més o menys el govern socialista de Pedro Sánchez. Als catalans ens ha portat a l’hort més d’una vegada, i hi tornarà, si pot. Ha enredat als partits independentistes en totes les negociacions fetes. Ha incomplert pactes i terminis. Això ningú no ho pot negar, però és evident que en aquests moments no hi ha, a Espanya, una alternativa de govern que tingui un mínim de garanties de procés i gestió democràtica. De moment ens hem de refiar que l’actual govern no disposa de majoria absoluta i necessita pactar, no gran cosa més. Tampoc cal ser innocents, que déu-n'hi-do el que n'hem estat!

Ser respectuosos

Ahir parlava de la diferència entre criticar i insultar, i que calia ser crític, en positiu, però que res justificava l’insult. M’agradaria lligar-ho amb el respecte a les persones i també a les coses. De fet, si procurem ser respectuosos no tindríem ocasió per a l’insult, i potser aquí ja podríem acabar la discussió.

Ens trobem sovint en situacions desagradables i si gratem una mica ens adonem que l’esca del pecat es troba en el poc respecte que tenim vers els altres. Sobretot aquells amb qui no combreguem, que tenen una manera de pensar diferent a la nostra, o que fins i tot són adversaris o competidors.

Si fóssim respectuosos, la convivència milloraria. No hi hauria actes vandàlics, robatoris, agressions, ni insults. Caldria llimar les diferències a partir del diàleg civilitzat, aprenent a escoltar els altres, la seva opinió, i saber defensar la nostra amb arguments, sense ferir l’orgull de l’altre, ni desautoritzar-lo, i encara menys ridiculitzar-lo.

Penso en els polítics, que tenim molt presents, probablement perquè són notícia cada dia, la majoria de vegades en negatiu, però no ho podem centrar només en ells, sinó generalitzar-ho a tots els àmbits. Probablement un d’aquests altres entorns seria l’esportiu, i molt concretament el futbol. No hi ha setmana que no apareguin titulars a la premsa de fets desagradables motivats per una falta de respecte entre contrincants. I no només serien els jugadors les víctimes, sinó que hi ha situacions en què els agredits són el públic, per part d’algun jugador que no té clar quin és el seu paper a jugar damunt la gespa.

Recordo que els meus pares insistien molt en la necessitat de ser respectuosos. No els calia avisar-nos contra la violència, perquè no n’érem, però sí que havíem de vigilar de pensar més ens altres i fer-los la vida més fàcil i agradable. Crec que és a la família on aquests valors s’han d’ensenyar amb paraules i fets, i potser avui dia això s’ha aparcat i no s’hi dediquen el que convindria. Hi ha altres espais que hi poden contribuir i de ben segur que tots nosaltres en trobaríem un on hi podríem jugar un paper decisiu. Podríem ensenyar allò que vàrem aprendre de petits i que hem procurat exercir sempre, demanant disculpes quan ha calgut. 

Segur que no és tan difícil de practicar, però no està de moda, i avui ens movem massa pel que fa l’altre i pel que dirà. El respecte no l’hauríem de perdre mai, i això no té res a veure amb claudicar davant dels altres, deixar-te prendre el pèl, i dir amén a tot. Aquí tornaria a sortir l’esperit crític i la defensa, amb arguments i educació, de la nostra opinió.

Polítics que no saben comportar-se

Segons he pogut llegir a la premsa, el senyor Javier Ortega Simth, portaveu de Vox a l'Ajuntament de Madrid, va llençar una ampolla d'aigua buida a un regidor de Mas Madrid. A partir d'aquí han sorgit veus demanant la seva dimissió i crec que, al final, però sense gaire convenciment, s'ha acabat disculpant. Si no ho recordo malament, no fa pas tant temps que un regidor socialista va ser convidat a dimitir, i ho va fer, per haver tocat la cara, per tres vegades, a l'alcalde de Madrid, el senyor José Luis Martínez-Almeida. 

    D'uns representants de la ciutadania a les institucions públiques caldria esperar un comportament més decent. Puc entendre que passin mals moments, i que s'arribin a enfadar, però d'aquí a actuar amb males maneres n'hi ha bon troç, i no haurien de caure en la temptació de demostrar quin tipus són. Sempre s'ha dit que tard o d'hora s'acaben descobrint les vergonyes més amagades de les persones.

    Hi ha polítics barroers, que escridassen a tort i a dret, sense que els caigui la cara de vergonya. N'hi ha que ho reconeixen, però s'excusen en la seva manera de ser i obrar. Crec que els càrrecs públics haurien de ser més curosos amb el seu comportament, si no volem que la societat es vagi degradant. Llavors ens queixem dels comportaments incívics, i no ens adonem de com actuem davant d'allò que potser no ens ve de gust, aquelles crítiques que no acabem d'encaixar.

    Si no evitem situacions d'irritació, o fins i tot agressió, com seria el cas del regidor madrileny, tant en la política com en qualsevol altre entorn on ens movem, aconseguirem que la nostra societat sigui una olla de grills, que ens belluguem entremig de baralles, insults i males cares, provocant una convivència difícil i desagradable. Si una persona és incapaç de moderar-se i respectar els altres, probablement el que ha de fer és retirar-se, per més eficaç que sigui en la seva feina. Segur que trobarem persones amables i educades que la podran substituir, i tots plegats hi sortirem guanyant.

Un discurs crític i valent

Segur que se m'han escapat detalls interessants del debat d'investidura del president Pedro Sánchez, perquè no l'he seguit en directe i m'he limitat a llegir, a posteriori, comentaris i anècdotes de les diferents intervencions dels nostres polítics. Cada vegada em costa més estar concentrat seguint els debats, i opto per llegir les cròniques, parant atenció en els aspectes que em semblen més interessants, i ometent la palla que acostuma a intoxicar.

M'ha agradat la intervenció del representant d'ERC, el senyor Rufián, a la sessió de dimecres i que he pogut escoltar a les xarxes socials. Gabriel Rufián és una persona que en més d'una ocasió he criticat, per la seva manera de fer i dir les coses, i que per tant és just que ara ho destaqui. La crítica, sempre subjectiva, s'ha de poder fer sense partidismes ni manies personals, i quan estàs d'acord amb les paraules i el discurs, has de saber-ho reconèixer. La polarització que ens domina des de fa un temps, trenca aquesta dinàmica que hauríem de ser capaços de recuperar.

La ironia, típica en el diputat, va ser present en tota la seva intervenció, sense deixar-se cap detall al calaix que no fos important d'explicitar, contra una dreta que ha sortit de mare, i un president que no ens acaba de generar la confiança suficient per creure en el futur. 

Rufián va deixar les coses molt clares a aquesta dreta que l'únic problema que té és que no ha aconseguit recuperar la Moncloa, que és l'única cosa que els interessava, i que han posat l'amnistia com a excusa per fer desestabilitzar políticament el país i intentar que la investidura del líder socialista fes fallida.

El diputat va deixar en evidència l'herència franquista de la dreta espanyola, i amb suficients exemples de situacions que retraten quin tipus de polítics tenim al país, i com es manipula la ciutadania per aconseguir el poder al preu que sigui.

No sé si el pacte in extremis contra la dreta extrema espanyola tindrà una durada gaire llarga, però si més no ha quedat evident que Espanya no podia permetre que Vox condicionés el govern d'una dreta en hores baixes, que subsisteix gràcies al suport d'uns mitjans de comunicació, però sobretot dels poders judicial i econòmic del país, que enyoren l'etapa franquista i no suporten la idea que l'esquerra es mantingui en el govern, i encara menys si això es fa gràcies al suport dels independentistes catalans.

Pensar en la repercussió de les paraules d'un diputat en seu parlamentària es fa molt difícil, i encara més quan pel carrer es succeeixen actes frívols i cavernícoles que ens provoquen vergonya aliena.