Música desafinada al Liceu

Aquests dies el Liceu de Barcelona ha estat notícia per uns concerts organitzats per un promotor privat, amb un resultat desastrós. Algunes persones, assistents als concerts, han escrit a les xarxes socials el seu enuig per la mala qualitat musical, i avui se'n feia ressò el diari ARA i també TV3. La direcció del Liceu s'excusa dient que no són concerts que ells organitzin, sinó que els hi lloguen l'espai unes empreses externes. A mi no em serveix d'excusa.

L'etiqueta de qualitat és important per una institució com el Liceu, però ho és també per qualsevol teatre o auditori que vulgui aconseguir un públic fidel. Hi ha obres de teatre o musicals molt coneguts que per ells sols ja atrauen el públic. N'hi ha molts altres que no, i aquí és on, a parer meu, hi juga l'encert de la direcció del teatre o auditori de fidelitzar la gent. Aconseguir que els amants del teatre o de la música assisteixin als espectacles sense conèixer les obres, amb la certesa que, organitzats per aquella institució, segur que valdrà la pena.

Recordo que aquest era el meu lema durant una època que em vaig encarregar d'organitzar temporades de teatre. No sempre podies fer venir grans obres o reconeguts actors i actrius, però buscaves obres interessants, que poguessin agradar al teu públic, i ho programaves, aconseguint la confiança del públic assistent.

He llegit que el mateix promotor d'aquests concerts al Liceu, té previst organitzar pròximament concerts a diferents indrets de la península, i també a l'Auditori de Barcelona. No sé si l'escarment del Liceu servirà per fer desdir a moltes persones d'assistir als concerts. D'entrada, qui estigui una mica atent a les notícies, desconfiarà d'un promotor que ha estat capaç d'organitzar uns concerts tan maldestres. 

Segons diu la notícia, els músics no havien pogut assajar abans les peces musicals, faltaven instruments i es tocava igualment, fins al punt que alguns dels intèrprets varen desistir de tocar, per vergonya. 

Des d'aquí el meu consell a la direcció del Liceu i altres teatres i auditoris que vulguin fer diners llogant el seu auditori: no caiguin en l'error que tothom ho pot fer, i encara menys decebre els seus clients potencials. Pel bé de la cultura, i la música en aquest cas, siguem cauts i assegurem-nos de qui ve a tocar.

Un dia dedicat a la Cultura

Varem començar el dissabte a Barcelona visitant la casa-museu Joan Maragall i assistint a un monòleg sobre la vida del poeta, que ens va tenir durant una hora i mitja embadalits. La vida i obra de Joan Maragall escenificada és una manera amena de conèixer el poeta, emmarcant-lo en la seva època, un fet que no sempre sabem fer. Sovint, quan parlem del passat prenem com a referència el nostre moment i per això no acabem d'entendre els avantpassats. El monòleg, molt encertat segons la meva apreciació, et permet situar Maragall en un moment de la història del nostre país prou difícil, encara que probablement res a envejar amb el que estem vivint ara.

Els amics i familiars juguen un paper important a la vida de Joan Maragall, i la seva activitat literària pateix la incomprensió dels contemporanis espanyols, que encara avui no han estat capaços d'entendre la diversitat cultural i social dels pobles que conformen, de bon grat o no, el que anomenem Espanya.

Si us deixeu aconsellar, us animo a fer una visita a la casa-museu i assistir a la representació del monòleg, que us ajudarà a entendre el poeta barceloní que va renunciar a seguir el negoci familiar per dedicar-se a la poesia i als articles periodístics.

I a la tarda vàrem tornar a Barcelona, i en aquesta ocasió per anar al teatre amb els amics de l'Ateneu Arenyenc. L'obra, que ja des d'un principi no em despertava un interès especial, era The Party, de Sally Potter, i dirigida per Sergi Belbel. Vaig intentar entrar a dins i oblidar-me que estava presenciant una representació teatral, però no ho vaig aconseguir. En tot moment era conscient que tenia al davant uns actors que intentaven parlar-me d'una colla de tòpics, que ens trobem al dia a dia, amb ganes de fer-nos riure i potser que ens adonéssim de la simplicitat amb què tractem el que ens envolta i que en algunes persones els pot marcar sensiblement. He intentat valorar positivament l'obra, però se m'ha fet complicat. Si al començament us animava a visitar la casa-museu de Joan Maragall, en el cas de l'obra de teatre del Poliorama us haig de dir que és prescindible. 

Sigui com sigui, va ser un dissabte plenament cultural que m'ha ajudat a oblidar-me, encara que fos per unes hores, dels drames que ens afecten, si no a casa nostra, sí molt a prop. Un genocidi amb la concessió d'una treva de quatre dies, però que ningú confia que s'aturi. Una aberració a que molts occidentals han girat l'esquena perquè no veient-ho no se'n senten responsables. Em venen a la memòria els meus convilatans, representants al Consistori arenyenc, i el seu vot contrari a la moció en contra d'aquest genocidi, que en cap moment avalava l'atac cruel de Hamàs, que és injustificable, però que deixava palès quina realitat es viu a Gaza, després de tants anys d'opressió i injustícia, i que ara ha vist la mort de tants milers de víctimes innocents. 

I al setè dia hem descansat.

Més que mai cal defensar la democràcia

La campanya electoral de les eleccions de Madrid la seguim de prop perquè d'alguna manera entenem que té la seva influència a la política espanyola, en general, i en conseqüència també a la catalana. El biaix que ha pres darrerament és preocupant, ja que no està en joc la lluita de partits polítics, la lluita entre la dreta i l'esquerra, sinó la mateixa democràcia.

El to de la campanya, amb l'actitud de Vox i del mateix PP, molt ubicat a l'extrem dret, preocupa els demòcrates de qualsevol sentit, perquè es posa en perill la democràcia que tant ens costa mantenir viva. Els diferents esdeveniments d'aquests darrers dies han qüestionat el sentit d'unes eleccions democràtiques i ha entrat en joc el fanatisme i l'autoritarisme, les mentides i enganys, l'auge del populisme, que s'aprofita d'una situació tocada per la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials.

El PSOE finalment ha vist que no tenia al davant un adversari, el PP, sinó l'enemic, Vox, que ha agafat protagonisme i tacat la campanya electoral amb un fals discurs. La tàctica seguida pels partits polítics no ha estat la més encertada i d'alguna manera han afavorit el discurs de Vox. 

Pedro Sánchez també ha vist que no es tractava d'unes eleccions qualssevol, sinó que hi entrava en joc la lluita per la competència directa al govern socialista espanyol. L'ombra que el PP li pugui fer, acompanyada del suport que Vox els pugui donar, serà un repte a superar per mantenir estable el govern de  l'Estat.

És per això que darrerament s'ha començat a sentir la veu de persones mediàtiques, actors i gent de prestigi, d'ideologia esquerrana, demanant que la gent d'esquerres vaig a votar, que no permeti amb la seva abstenció, que la dreta més radical mai vista, s'apoderi de Madrid i faci ombra al govern estatal. No sé quina força tindran ni els efectes que la seva crida pot produir, però sens dubte les eleccions de Madrid poden marcar un itinerari que moltes persones, que vivim a cinc-cents quilòmetres voldríem defugir.

La vampira de Barcelona a Arenys de Mar

Dissabte passat vàrem tenir l'oportunitat de veure una gran pel·lícula del director arenyenc Lluís Danés. Ell hi era present i ens va parlar i documentar sobre els fets a partir dels quals es basa la pel·lícula. Tal com us havia parlat un parell de dies abans, feia molt temps que no trepitjava una sala de cinema i em va agradar haver-hi anat, primer de tot per la qualitat de la pel·lícula, però també pel que representa assistir a una sessió de cinema amb públic.

No sóc un entès en cinema i per tant el que pugui dir de la pel·lícula s'ha de prendre com a opinió personal d'un neòfit, però haig de dir que em va agradar i em va semblar una gran pel·lícula. Em sentia cofoi que una persona d'Arenys hagués dirigit una pel·lícula com aquesta, i vaig pensar que valia la pena que la gent l'anés a veure i s'adonés del nivell del director.

A part de la participació de grans actors i actrius del cinema i teatre català, el desenvolupament de la pel·lícula desperta molt d'interès, més enllà de l'opinió que en treus de la corrupció i de qui són els que sempre en surten perdent. La pel·lícula és un retrat d'una època concreta de Barcelona, que et fa reflexionar sobre les persones i els interessos ocults.

Destaco l'actuació de la Queralt, la filla de la Glòria, i que a la pel·lícula figura que és la filla de la vampira. És la seva primera intervenció en una pel·lícula, i no en una pel·lícula qualsevol. M'imagino que ho voldrà repetir, i espero que li donin més oportunitats.

Animo els que em llegeixen que si no l'han vist, aprofitin l'ocasió per anar-la a veure i gaudir d'una bona pel·lícula, que a part de passar-s'ho bé, indirectament donaran suport a actors i director de casa nostra que s'ho tenen ben merescut.

Vot de vila a Sant Roc

Avui s'inicien els actes de la festa de Sant Roc a la vila d'Arenys de Mar. Són uns actes que destaquen per la gran participació de vilatans, però no com a observadors, sinó com a col·laboradors i actors en diferents facetes. És aquesta gran participació que la fa gran i que ja no puguem batejar-la com la festa petita, després de Sant Zenon, perquè no en té res de petita!

Aquesta nit hi haurà la passejada nocturna dels gegants, amb un recorregut sorpresa per carrers i places de la vila. Són molts els joves que formen part de la colla gegantera, i moltes les persones que en un moment o altre de la seva vida n'han format part. És l'orgull i il·lusió de formar part d'un veïnatge que enriqueix la vida en societat.

Demà tindrà lloc la representació de la pesta a diferents contrades d'Arenys, amb gairebé quatre-cents participants en les diferents muntatges que es podran veure. Es tracta d'una festa amb deu anys d'història que ha anat agafant protagonisme, un protagonisme que només ostentaven els macips.

Serà divendres, el dia de Sant Roc, que més de cent cinquanta macips i macipes recorreran els carrers de la vila ruixant els vilatans per alliberar-los de la pesta. Es tracte d'un vot de vila a Sant Roc, que ens va deslliurar de la pesta. A la tarda macips i geganters es retrobaran per fer una petita desfilada pel centre de la vila.

I tots aquests no seran pas els únics actes que es podran seguir en honor del sant. Que passeu una bona festa!

En democràcia s'acaten les sentències

Totalment d'acord. En un model de democràcia on aquesta es segueixi escrupolosament és evident que les sentències s'han d'acatar, perquè s'entén que els poders polític i judicial són independents i no existeix polítics ni jutges corruptes o que prevariquin. El problema rau quan aquesta puresa no existeix i es té constància de polítics corruptes i jutges que prevariquen i fan favors als amics.

Seria llarg de relatar els diferents exemples que demostren que a Espanya la democràcia està corrompuda i que hi ha jutges amb molt poder que han prevaricat i han enganyat la societat. Només fixem-nos en les darreres notícies sobre l'acta del Tribunal Suprem on entre altres acords s'aprovava la designació del jutge Llarena com a magistrat del Tribunal. Segons vaig poder llegir, es va fer trampa per afavorir el nomenament d'un jutge molt amic del president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial.

Què vull dir amb tot això? Doncs quan desconfies dels actors (polítics i jutges) és lògic que siguis reticent a acceptar totes les sentències. No n'hi ha un pam de net! És una llàstima arribar a aquesta situació, i preferiria poder afirmar que confio en les sentències encara que no m'agradin, però no és això. La meva fe amb els jutges d'aquest país ha desaparegut. Ja no hi confio i per tant tinc la tendència a no acceptar les seves sentències, perquè hi veig mala fe.

Anem a teatre, però no al TC

Començo l'escrit d'avui de la mateixa manera que acabava el d'ahir, esperant el veredicte del Tribunal Constitucional. Encara que la lògica portaria a no acceptar el recurs del govern de Rajoy, coneixent el panorama i els seus protagonistes, qualsevol cosa és possible. De ganes en tenen prou, l'altra cosa és que vulguin fer bé la seva feina, cosa que han posat en dubte en més d'una ocasió.

Veig que l'alternativa al TEDH de Pérez de los Cobos, la catedràtica Maria Elósegui, també va mentir en el seu currículum. Sembla ser una cosa habitual al nostre país, potser en altres països això també passa, però allà, una vegada descoberts, dimiteixen.

El panorama polític i judicial de l'Estat espanyol és esperpèntic i només s'aguanta per c... No hi ha drets, ni lleis que valguin, sinó que tot s'ha de fer segons la voluntat de qui ostenta el govern que, malauradament és el PP i ho continuarà essent per molts anys, a no ser que anem a pitjor i la ultradreta de C's els guanyi.

Avui, però anirem a teatre, a la nostra vila. És una oportunitat que s'ha d'aprofitar: poder gaudir del teatre a cent metres de casa. Les adaptacions d'en Jordi Pons i la interpretació dels actors i actrius que escull sempre són un encert, o gairebé sempre. Només recordo una ocasió en què vaig sortir del Teatre Principal decebut. Estic segur que en aquesta ocasió no em passarà.

D'entrada, i a diferència d'aquella ocasió, el text és bo i en Jordi ho sap treballar bé, en treu bon suc, del text, però també de la interpretació. A veure si ens oblidem, encara que només sigui per un parell d'hores, d'aquesta situació desagradable d'ofec a les nostres institucions i els nostres líders. 

Una cosa ha quedat clara: el govern espanyol no li ha agradat que els catalans votéssim lliurement segons la nostra voluntat, i fa tot el possible judicialment per canviar els resultats. Que algú m'expliqui on és la democràcia en tot aquest joc.

Cap de setmana amb Camus i la creu de Canet

Ahir divendres vàrem assistir a l’estrena de l’obra “El malentès”, d’Albert Camus, a càrrec de Fènix Teatre sota la direcció d’en Jordi Pons. Com que hi haurà més representacions durant el cap de setmana, i probablement més enllà, us recomano que l’aneu a veure.

Diuen que el text d’una obra ho aguanta tot, però segons com i quan es diu pot semblar que estàs criticant els actors i la seva interpretació o la mateixa direcció, i no és això. Simplement penso que una obra ben escrita té moltes possibilitats d’agradar a l’auditori, després la direcció i interpretació que se’n faci acabaran d’arrodonir-ho.

L’obra d’ahir el vespre no té res a veure amb la darrera producció que ens va preparar Fènix Teatre. En aquella ocasió, l’obra “Un barret de palla d’Itàlia”, d’Eugène Labiche no s’aguantava i per més que s’hi esforcessin els actors, en vàrem sortir molt decebuts. Ahir vam recuperar el Jordi Pons de sempre, gràcies al text de Camus, el seu bon art i una bona interpretació dels dos personatges clau de l’obra: la Martha i la seva mare. Felicitats Jordi!

I aquest matí ens hem ajuntat al grup que, passant arran del castell de Santa Florentina, pujava a la creu de Canet. Ha estat una bona estirada de cames, per acabar presenciant una bona imatge del Maresme. L’AMPA de La Presentació ha organitzat la matinal que afavoreix el compartir el lleure entre escolars i els seus pares, un dissabte de finals de maig.

Algú exclamava “som uns privilegiats”, i he pensat que tenia molta raó. Ens trobem en una bella comarca del país on és possible viure-hi confortablement. Només caldria que totes les famílies tinguessin la mateixa sort, els mateixos drets i les mateixes oportunitats. Si construïm una república catalana ha de poder ser amb aquests objectius principals, si no és així, no val la pena tants esforços.

Un barret de palla d'Itàlia

Aquest cap de setmana vaig assistir al Teatre Principal, a la representació de l'obra del dramaturg francès Eugène Labiche, Un barret de palla d'Itàlia, sota la direcció de Jordi Pons, que atesa la gran expectació creada, va obligar a allargar les representacions inicialment previstes.

Des que vaig aparèixer per Arenys de Mar, he seguit totes les obres que en Jordi ha dirigit, i no me n'he volgut perdre mai cap. Sempre he pensat que Arenys comptava amb un enamorat i enginyós del teatre, amb una capacitat extraordinària per fer parlar els diferents personatges tal com ell vol, amb el permís dels autors de les obres, i fent ressaltar tots els missatges subliminars que el text pugui portar.

Haig de confessar que en aquesta ocasió tenia certs dubtes interns, perquè no les acabava de tenir totes. Per res del món volia que aquella sensació de trobar a faltar un nou muntatge quedés desdibuixada per un cert regust a poc.

Reconec que a mi m'agrada llegir més enllà del que em diuen. Potser per l'experiència del món franquista en què t'obligaven a llegir entre línies, ha fet que sempre esperi alguna cosa més del moviment escènic que em regalen.

Sigui pel que sigui, l'obra no em va entusiasmar, i no culpo ni els actors ni el director, més enllà d'haver-la escollit. Sé que no gaire lluny de la meva butaca hi havia persones que s'ho passaven d'allò més bé. Aquesta és la sort de viure en societat, que no tots pensem el mateix, ni ens delectem amb les mateixes coses.

Fa dies que no coincideixo pel carrer amb en Jordi, i si en tinc l'oportunitat m'agradaria que em comentés allò que signa en el programa de mà, que "aquest és el quart intent, al llarg de més de quaranta anys, de posar en escena" aquesta obra i que l'any 1969, jo en aquella època era molt lluny d'Arenys, l'Agrupació Artística Arnau (A/3) es varen plantejar representar-la, però al final es varen decantar per l'Òpera dels tres rals. Crec que la decisió va ser molt encertada, encara que potser en aquella època, l'obra d'aquest diumenge no m'hauria provocat els sentiments que ahir vaig percebre.