A la recerca del mal menor

Mai he pensat que els Estats Units d'Amèrica fossin un exemple modèlic de democràcia a seguir. És cert que quan estàs en les condicions com les nostres qualsevol cosa diferent et sembla millor, i segur que hi ha molts aspectes a tenir en compte i, a poder ser, copiar, però d'aquí a idealitzar els models n'hi ha un bon tros.

No conec suficientment els EUA, però pel que he pogut llegir i escoltar de persones que hi han viscut o de residents mateixos, sempre m'ha fet l'efecte que es tractava una mica d'un gegant que es menja tot allò petit i indefens, i m'ha preocupat la situació dels menys afavorits. Repeteixo que nosaltres no podem donar lliçons enlloc.

Ara que Trump i Clinton es disputen la presidència del país m'ha semblat que s'obrien els ulls de molts admiradors fins ara de l'Amèrica superpotència i s'han adonat de les misèries que també pateixen. Això no ha de ser motiu de relaxació i descans, pensant que no estem tan malament, sinó de plànyer-els i desitjar-los la millor sort del món.

Per convicció sempre pensaré que és preferible un demòcrata a un republicà, i la història m'ho ha fet veure així, potser equivocadament, i ara, si em fan triar també optaré per la mateixa opinió encara que tingui molts dubtes que la senyora Clinton sigui una bona opció per als Estats Units i de retruc per al món en general. Seria vergonyós que una persona de la categoria de Trump arribés a la presidència de la primera potència mundial.

Qui pressiona les monges?

Ahir vàrem saber que hi ha algú al nostre país que no veu bé que dues monges facin campanya política amb l'hàbit, però no només no ho veu bé, sinó que s'encarrega de pressionar el Vaticà perquè les ordeni quedar-se a l'ordre i no interfereixin sobre els seus interessos.

Podem discutir sobre la conveniència o no que una monja o un capellà estiguin fent política activa, sobretot si no acotem què entenem per política. Però fins i tot si parlem de política de partits, política electoral. Jo tinc la meva opinió que és tan respectable com la de qui pensa el contrari, però això no em preocupa, en tot cas em dol la incoherència, la utilització dels càrrecs per pressionar en benefici dels propis interessos.

Parlant clar hem de dir que, hagi estat o no el PP qui hagi pressionat el Vaticà, sí que no li agrada gens la campanya que fa la monja Caram o la monja Forcades, cadascuna d'elles amb el seu estil. Segur, però, que els encantava la política de l'ex arquebisbe de Madrid, monsenyor Antonio Maria Rouco Varela.

Ens trobem en el dilema de saber què és el que molesta: que siguin unes monges, amb el que això encara significa per a la nostra cultura, o bé que el seu missatge sigui de suport als dèbils i crítica a la dreta més insolidària. Quan Rouco Varela presidia manifestacions i pressionava el govern de l'Estat perquè aprovés segons quines lleis o n'abolís d'altres, la dreta més rància l'aplaudia. Els mateixos que ara critiquen la significació de la monja argentina Caram. Per altra banda, segur que molts polítics que aplaudeixen Forcades o Caram, al seu dia criticaven Rouco Varela.

És per això que cal ser coherents i no caure en el parany de la subjectivitat a l'hora de fer la crítica. Personalment respecto la decisió de cadascú a l'hora de defensar uns colors o uns altres. M'agrada més Caram quan argumenta la seva posició política i social, que no pas quan s'asseu en un acte polític amb un partit concret, però hi té tot el dret, i en tot cas qui s'identifica guanya adeptes i al mateix temps perd admiradors. El nostre món és un continuat de preses de decisions i això té les seves conseqüències, però molt pitjor és l'ambigüitat i pretendre acontentar tothom.