Que no ens enganyin!

El president dels EUA només fa que posar-se medalles, proclamant arreu que gràcies a ell les guerres s'acaben, i pressionant, el seu dia, perquè li atorguessin el Premi Nobel de la Pau. De moment, però, tot és una enganyifa. Ni s'ha acabat la guerra entre Rússia i Ucraïna, ni s'ha posat fi al genocidi d'Israel a Gaza. Què ha canviat?

La diferència està en l'engany manifest que intenta amagar la realitat. A Gaza es continua matant víctimes innocents malgrat haver proclamat l'alto el foc. No podem ser tan innocents i creure'ns allò que diu Trump. Hem de tenir clar que tot el que l'envolta és una falsedat. Els dirigents europeus no poden tancar els ulls a uns fets deplorables. Cal que siguin forts defensant els principis que prediquen internament, però que són incapaços de mantenir de cara a fora.

Hem de continuar denunciant el genocidi d'Israel i mantenir-nos ferms en el bloqueig armamentístic, però també comercial i cultural. Cal ser forts en la defensa dels més vulnerables i no claudicar davant de l'agressió intolerable del govern d'Israel i els seus aliats.

Em preocupa la reacció dels europeus i avui penso en el lliurament del Premi Nobel de la Pau a l'opositora veneçolana, Maria Corina Machado. Ja vaig comentar, el dia que se li va concedir, que no ho veia clar, no pas perquè defensi el posicionament de l'actual president veneçolà, sinó perquè no es pot premiar una persona que es troba en mig del conflicte i que no és cosa clara. Al darrere també hi ha uns interessos de classe i polítics. Hi ha prou gent que treballa per la pau al món, contra totes les adversitats, sense pretendre res en benefici propi, per poder-los atorgar el premi.

Segons llegeixo a la premsa, i crec que no m'enreden, des del dia 10 d'octubre, que es va proclamar l'alto el foc a Gaza, almenys 386 civils han estat assassinats i es calcula una mitjana de 12 atacs diaris. El territori continua ocupat per l'exèrcit israelià i ens preguntem: com podem permetre que un assassí continuï decidint el destí dels palestins? Sisplau, no oblidem què està passant i denunciem-ho.

40 anys a Europa

Avui he assistit, en línia, a la conferència organitzada per Cafè Europa, "40 anys a Europa". Es tractava d'una segona conferència sobre l'entrada d'Espanya a la Unió Europea. A la primera no hi vaig poder participar, i s'analitzava el paper dels ajuntaments, i avui era la visió de la ciutadania. 

Si em seguiu el blog sabreu que el tema de la Unió Europea m'interessa i sovint faig comentaris al respecte. Les tres persones que han intervingut a la xerrada eren de generacions diferents, dels 22 anys de la més jove, a 61 anys el més gran. Tots més joves que jo. La diferència d'edat ha servit per valorar les sensacions d'uns i altres. No és el mateix haver viscut el final del franquisme i l'entrada a la Unió Europea, que haver nascut estant a dins.

No pretenc fer un resum de tot el que s'ha dit, perquè m'allargaria massa, però voldria destacar el to optimista del futur de la Unió que es respirava en les intervencions. Més aviat és el contrari del que acostumem a llegir, sobretot darrerament. És bo pensar que hi ha futur, però també és cert que aquest no vindrà sol, sinó que cal treballar-ho de valent.

Per xat he comentat que em preocupa que els acords s'hagin de prendre per unanimitat, sobretot tenint en compte que cada vegada som més els països que en formem part, i som més diversos. En un principi els països membres eren molt semblants, culturalment, de raça i religió. Ara ha canviat i cada vegada som més diversos. I això s'ha de tenir en compte per evitar que la unanimitat bloquegi els acords per avançar la Unió. 

Tots esperem que es revisin els protocols d'actuació, entre ells, aquesta unanimitat per canviar-ho a majories qualificades. Segons Xavier Mas, un dels conferenciants, pensant a quaranta anys vista, veu possible l'entrada de Rússia. Un fet que canviaria radicalment la situació actual. En la línia positiva que he comentat que es respirava, la Unió Europea emprendria una bona via de consolidació.

I per acabar, una idea que m'ha semblat molt interessant: el futur de la Unió Europea ha de ser l'Europa de les ciutats, que és on hi ha l'activitat i el progrés, i no pas dels estats. Això donaria per un debat específic.

Cal mirar bé el retrovisor

Quan analitzes la situació del món actual i mires enrere et venen ganes de fer comparacions, però en defuges ràpidament com si et cremessis els dits. Tens por. L'article de Joaquim Coello, avui a l'ARA, resulta interessant, però també et fa certa angúnia, i et preguntes: què estem fent?

Fa molt temps que diem que no anem bé. Que no s'estan fent les coses com caldria, i que l'auge de l'extrema dreta arreu és un perill per al futur del planeta. I ens adonem que no fa tant, un segle enrere, passaven coses semblants, i recordem què va succeir. Ens espanta!

Els humans no tenim remei i repetim els mateixos errors. No escarmentem ni aprenem dels sofriments viscuts pels nostres avantpassats. Tenim prou coneixement de la història. No podem dir que ningú no ens ho hagi explicat. Els personatges sinistres reapareixen amb noms nous, i les masses responen de la mateixa manera.

El sistema democràtic que semblava l'única solució possible per regir-nos políticament, està fent aigües i permetent que els seus detractors se n'aprofitin per arribar al poder i capgirar-ho tot. Està passant ara, però també va passar fa cent anys. 

I com insinua l'articulista i també ho he dit en aquest blog, la resposta d'Europa és deplorable. Ens trobem tota una colla d'estats agrupats sense tenir clar què volem en un futur. Incapaços d'avançar plegats i cada vegada amb més candidats a bloquejar el projecte. Preferim la singularitat al treball conjunt, convertint-nos en més febles i insignificants.

És per això que tinc la impressió que amaguem el cap sota l'ala, davant la nostra impotència i inseguretat. No volem afrontar la realitat ni els grans reptes que tenim si volem liderar un projecte fort i democràticament saludable. Anys grisos a l'espera de veure la llum al final del túnel.

Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.

El futur de la Unió Europea, més que dubtós

En plena campanya electoral per decidir els futurs diputats del Parlament europeu, la lectura de l'article de Ferran Requejo al diari ARA, Unió Europea: o integració o irrellevància, convida a la reflexió. No ens diu gaire res de nou, però sintetitza molt bé la gran problemàtica actual, i no és gaire optimista de cara el futur d'Europa, tenint en compte el que s'està fent, sumant-li la previsió que l'extrema dreta augmenti de manera desorbitada la seva representació parlamentària.

    La Unió Europea, com molt bé diu l'articulista, ha anat perdent pistonada. Ja no té l'aura que tant admiràvem quan somiàvem en entrar-hi. Probablement també és víctima de la mediocritat dels polítics actuals, però no podem oblidar-nos dels efectes de la globalització i que cada vegada més els poders econòmics mundials sobrepassen els polítics.

    Dubta de la conveniència de l’ampliació d’estats membres, sobretot per la clàusula que obliga a aprovar-ho tot per unanimitat, un fet que bloqueja moltes decisions, no sempre en benefici de la ciutadania.

    Catalunya, al meu entendre, no ha rebut el tracte que li correspondria, motivat pel fet que és una institució formada per estats, i aquests es protegeixen entre ells. No és menys cert, però, que la proximitat territorial ha estat clau per evitar una involució democràtica. Si el nostre país es trobés al continent sud-americà no ens ho estaríem passant tan bé.

    Requejo parla d’integració o irrellevància. Crec que en aquests moments estem més a prop de la irrellevància que no pas de prendre decisions valentes, traient competències als estats membres per omplir de contingut el govern europeu. A l’extrema dreta no li interessa i hi ha estats membres i d’altres a punt d’entrar que tampoc volen cedir res. El que volen és treure’n el màxim benefici amb el mínim cost, sense perdre competències locals. D’aquesta manera serà molt difícil aconseguir una Unió Europea forta, que pugui parlar de tu a tu amb les grans potències mundials. Ens falta autoestima, però també capacitat de lideratge en tots els àmbits. No és la millor època per al continent europeu!

La dependència en temps de guerra

L'article de Paul Krugman que publica avui l'ARA és dur contra Alemanya, a qui responsabilitza del comportament de Putin. El que diu l'autor fa pensar, sobretot quan parla de l'actitud del govern alemany ara fa una dècada respecte als països del sud d'Europa. Ve a dir que llavors va exigir grans sacrificis davant la crisi, forçant-los a incrementar perillosament el deute, i en canvi ara no vol acceptar sacrificar-se, tancant l'aixeta al gas rus.

És evident que la dependència europea del gas rus és un fre massa important a qualsevol mesura de bloqueig econòmic per castigar la invasió russa d'Ucraïna. Certament Putin es serveix d'això per fer-se fort en la seva invasió i tot el mal que està ocasionant als seus veïns ucraïnesos, a qui considera germans, però no té cap tipus d'escrúpol de torturar i matar.

Llegia igualment, al mateix diari, un article de Lurdes Vidal, de l'IEMED, parlant de la dependència dels països del nord d'Àfrica dels cereals de Rússia i Ucraïna, i dels problemes de subministrament que podrien patir, recordant les revoltes populars de no fa tants anys, pel malestar creat per aquesta dependència, que comportava problemes d'escassetat d'aliments.

La globalització entenc que comporta aquesta dependència, que pot provocar problemes greus als països dependents, ja sigui per una guerra, com és el cas actual, o qualsevol altre tipus de gir polític. Avui, amb la guerra d'Ucraïna molt present, sentim a parlar molt de la localització industrial i la dependència que comporta el fet d'haver d'importar productes essencials per al funcionament del propi país. Els equilibris polítics que s'han de fer estan a l'ordre del dia, i Espanya n'és un clar exemple, també en el cas de les relacions amb el Marroc, i la girada d'esquena als interessos del poble sahrauí. 

Cada vegada és més complicat poder decidir el teu futur sense tenir en compte la realitat del món que t'envolta. És per això que és tan important tot el que fas o deixes de fer, per la dependència que pots provocar d'altres països, que no sempre estaran disposats en col·laborar amb tu. Però el pitjor de tot és la pèrdua de valors i principis morals, i vendre't al millor postor. Davant de l'atac rus a la sobirania del poble ucraïnès no hi pot haver excuses que hi valguin, i ens cal una actitud solidària i honesta per defensar els drets d'una població sobirana.

L'engany de Putin

A mesura que passen els dies la guerra a Ucraïna avança i cada vegada Putin es veu més valent contra totes les mesures sancionadores d'Occident. No sé si és cinisme o simplement maldat, però fa l'efecte que Putin es troba bé encarant-se a Occident i prenent-nos el pèl. Va fent arribar missatges contradictoris amb el que realment passa, i d'alguna manera despista els seus adversaris. 

La darrera amenaça que he llegit a la premsa és la de tallar el subministre de gas si no se li paga en rubles. Una mesura per reforçar la seva moneda que s'ha vist perjudicar pel bloqueig econòmic dels països de l'OTAN. Putin se sent valent per la dependència energètica d'Europa i pel suport que rep bàsicament de la Xina. 

Entretant els europeus estem patint unes restriccions i una alça de preus que desestabilitza tot el sistema. Una situació que es pot trampejar si no té una llarga durada, però que cada vegada resulta més feixuga, i amb conseqüències desfavorables per a les nostres economies.

Aquest estira i arronsa entre els països occidentals i Rússia, amb Ucraïna patint-ne les conseqüències més dramàtiques, sembla envalentir el líder rus, i d'alguna manera satisfer el seu ego. Cada vegada se sent més fort, sobretot tenint en compte que no l'importa gaire el que pugui patir la població russa. De fet ell pretén sentir-se l'amo de l'imperi, un imperi que havia fet aigües, i que ha lluitat des de fa anys per capgirar.

Sap molt greu que amb tot això hi hagi víctimes mortals, tant d'un costat com de l'altre, i que la pressió que Europa i el EUA estan fent, no serveixi de gaire. Hem passat d'un cert optimisme, pensant que el bloqueig econòmic podria fer canviar d'opinió a Putin. Ho va semblar quan afirmava que s'acontentava amb les repúbliques de l'est, deixant de castigar la capital ucraïnesa, però hem pogut observar que era tot una mentida, perquè continua castigant tot el país.

Només ens queda esperar qui aguantarà millor la situació tensa entre els dos mons, amb ganes de creure que la guerra no es pot eternitzar, i que cal trobar una solució el més aviat possible. Putin ens enreda a tots, i a sobre es fot de nosaltres.

Nova promoció de jutges sense rei

Porto una bona estona buscant una notícia que he llegit d'esquitllada i que voldria contrastar amb altres fonts. Segons el que he pogut llegir, el govern no hauria autoritzat la presència del rei a l'acte de lliurament dels despatxos a la nova promoció de jutges. Se'm fa estrany que això sigui real, però la notícia és molt clara.

Segons informa la Cadena Ser, la Casa Reial hauria enviat una nota al Consell General del Poder General avisant que, contra el que estava previst, el rei no assistiria a l'acte perquè el govern no li autoritzava. La notícia intentava explicar quins podien ser els motius que havien portat al govern a no autoritzar-ho, però no en desvetllava la causa.

Podem especular que en tractar-se d'un acte que tindrà lloc a Catalunya, hi hagi motius d'ordre públic que facin prendre aquesta decisió, encara que segons com es miri, pot semblar una excusa, ja que tenen prou maneres per fer front a qualsevol tipus de bloqueig. En altres ocasions el rei ha visitat el nostre país, sense gaires conflictes, més enllà de mostres de rebuig.

Una altra cosa seria que el govern prengués aquesta decisió per limitar les activitats del cap d'Estat. Això seria suposar molt, i és per aquest motiu que no volia escriure al respecte sense veure publicada la notícia a altres mitjans de comunicació. Haurem d'esperar unes hores per comprovar si es confirma o no la notícia, i en tot cas saber perquè ha passat, sigui cert o no.

Trapero, desobedient

Tot sembla indicar que finalment el veredicte serà de desobediència i no de sedició com es pretenia, una vegada descartada la rebel·lió. La defensa continua lluitant per l'absolució, que seria el desitjable i molt probablement el més just. La Fiscalia quan va veure que el delicte de sedició perillava, es va agafar amb la desobediència per evitar l'absolució.

Avui s'haurà vist per sentència i caldrà esperar els mesos que consideri necessaris l'Audiència Nacional per donar-la a conèixer. Després de la pausa pel COVID-19 estaria bé que no s'allargués més del compte. Trobo que la justícia és massa lenta, sobretot quan penses que tot està molt cuinat.

Tal com comentava ahir, aquest país, amb les institucions judicials que té i com funcionen, difícilment podrà situar-se en l'òrbita dels països democràtics del nostre voltant. La pressió que es té és casposa i s'arrossega des de l'època de la dictadura, i això fa que no es pugui avançar democràticament.

Un element que és preocupant és el bloqueig que els tribunals espanyols exerceixen per poder acudir als tribunals europeus. Crec que quan queda tan clar que el retard amb les sentències és premeditat, hi hauria d'haver una excepcionalitat perquè s'hi pogués acudir sense haver d'esperar la sentència. Quan hi ha mala fe no pot ser obligat respectar els terminis. Tenen la paella pel mànec i és un frau a la democràcia.

El govern espanyol no autoritza salvar vides humanes

Llegir les declaracions de la vice-presidenta en funcions del govern espanyol, la senyora Carmen Calvo, on manifesta que l'Open Arms no està autoritzat per salvar vides humanes al Mediterrani, fa mal. Sembla impossible escoltar aquestes paraules i no saps com justificar-les. De fet no pots fer-ho perquè no té perdó.

El que se'ns demana des del govern espanyol és que si veiem gent ofegant-se, girem cua i no en fem cas. Es tracta de no mirar el problema i d'aquesta manera tenir la consciència tranquil·la. Aquest discurs sembla ser que s'empara en la manera de pensar dels estats europeus, un pensament immoral i inhumà que no té res de cristià, que són les nostres arrels com a societat.

Veurem com a acaba aquest episodi del salvament de persones migrants al Mediterrani i les conseqüències per als responsables del vaixell de l'Opel Arms. En tot cas, però, la nostra posició serà d'indignació tan sols per les paraules de la vice-presidenta, a l'espera de si reben cap sanció econòmica. 

I entretant que passarà amb els nous nàufrags. Està clar que el bloqueig dels vaixells de les ONG que salven vides al Mediterrani no farà desistir les persones d'intentar creuar el mar per arribar a Europa i poder refer la seva vida. Els hem de deixar morir tranquil·lament? Aquesta és la posició de la desenvolupada Europa? Aquest és el missatge que se'ns envia des de les institucions dels estats?

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

Els obstacles de l'Administració

La lentitud amb què treballa l'administració pública a l'hora de procedir a resoldre les demandes, peticions i queixes de la ciutadania va en perjudici de la ciutadania. En el cas del Tribunal Constitucional, amb naturalitat i sense amagar res, els perjudicats són els presos polítics. El bloqueig a les sentències, per evitar que es puguin presentar al TEDH o si més no endarrerir-ho, és una vergonya, sinó un delicte.

Demà traslladaran els presos polítics a Madrid, deu o dotze dies abans que comenci el judici. Tenim un mal record de la seva estada i trasllats, abans de venir a Catalunya i només la por a la vigilància europea podrà fer canviar l'estil barroer i provocador dels primers dies. El seu recurs sobre l'empresonament preventiu dorm als llimbs.

I entretant escandalitzats per comentaris falsos i propis d'actituds revengistes per part de la fiscalia et fa pensar que difícilment hi pot haver una solució a la situació actual, més enllà de passar pàgina a través d'una sortida en un termini més o menys llarg. No ens volen, només els nostres diners. Ens insulten, però no ens deixen ser lliures.

Israel no afluixa

Barcelona s'ha manifestat contra l'actitud d'Israel en la pugna contra el bloqueig de Gaza. Una actitud que ha merescut el rebuig de bona part del món occidental, encara que no amb suficient força per part del seu principal aliat, els Estats Units d'Amèrica.

La notícia ha provocat, com acostuma a passar, la desaparició del primer pla de les notícies referents a l'Estatut, la crisi o la precampanya electoral, i ha col·locat en un mateix lloc els usuals adversaris. Hem pogut veure i llegir com els defensors d'Israel han lamentat l'atac a la flota de la llibertat, titllant-lo d'error, i és que la imatge ha estat negativa i no els ha fet cap favor. Els contraris d'Israel han obtingut noves raons per criticar l'actitud de l'estat d'Israel contra els palestins que viuen en condicions precàries a Gaza o Cisjordània.

Ahir a la tertúlia quan vàrem parlar dels darrers fets arran de la abordatge per part d'Israel, del vaixell dels cooperants i voluntaris, vaig poder observar diferents opinions, algunes molt contràries, però també qui intentava justificar Israel acusant els palestins de terroristes. De fet al grup de tertúlia no hi ha uniformitat d'opinió, i això és bo perquè obliga a justificar les aportacions d'uns i altres, encara que hi ha molta cordialitat i això beneficia i potencia el debat.

Avui Israel ha tornat a evitar que l'ajuda humanitària arribés a Gaza, abordant el vaixell irlandès que s'apropava a les costes de Gaza. Sortosament les conseqüències no han estat tan negatives com en l'atac anterior, però una vegada més s'ha demostrat que Israel no permet l'ajuda internacional a Gaza i manté fermament el seu bloqueig.