Il·legal aquell que pensi diferent

La vida seria molt més fàcil si aconseguíssim il·legalitzar a tots aquells que pensen diferent de nosaltres. Això, que pot semblar un disbarat ve a ser el que PP i Vox voldrien aplicar, potser buscant fórmules que ho dissimulin una mica. Il·legalitzar els partits independentistes i tots aquells acords amb ells, sobretot si d'aquesta manera aconsegueixen el govern de l'Estat.

    Avui s'acabava el termini per presentar una esmena a la totalitat a la llei de l'amnistia que va entrar al Congrés de Diputats i, com calia esperar, tant el PP com Vox l'han presentat, tenint molt clar que s'està cometent una il·legalitat perquè tant Bildu com els partits independentistes són el dimoni que vol destruir l'Estat espanyol.

    El PP i com a mínim molts barons socialistes voldrien que els partits polítics majoritaris no quedessin condicionats per altres de minoritaris, sobretot si venen d'autonomies tan perilloses com Catalunya i el País Basc. La cosa no és nova, i fins fa molt poc l'alternança política entre PP i PSOE donava molta tranquil·litat als seus dirigents. Tot això fins que va arribar un home, el senyor Pedro Sánchez, que va gosar pactar amb els comunistes de Podemos i ara Sumar, i a més amb la complicitat necessària de partits independentistes que el que volen és posar en perill la sagrada unitat d'Espanya.

    Ara, doncs, més que mai, cal deixar ben clar que només els dos grans partits polítics poden subsistir i decidir el futur de l'Estat, i s'ha de trobar la manera de fer fora tots aquells partits que puguin posar traves a la tradicional alternança en el govern. No és estrany, doncs, que PP i Vox proposin endurir el Codi Penal, per evitar aquesta competència que els perjudica. PP accepta Vox perquè no estan tan lluny de la seva manera de pensar. De fet han sortit d'allà. I perquè els necessita. Aquesta vegada no han sumat prou, però esperen aconseguir-ho ben aviat.

    Davant d'aquest panorama només hauríem de pensar de quina manera aconseguim anar units per fer front a les propostes, però no. Nosaltres ens entossudim a tirar-nos els plats pel cap i barallar-nos per veure qui és el primer. Si no fem fora aquesta idea, i amb ella tots els actuals dirigents catalans, no aconseguirem la força necessària per encarar-nos a tots els que ens volen fer desaparèixer. 

Especulant sobre la investidura

Què hi ha al darrere de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez? Trobo que tots plegats especulem molt, però potser té lògica per la importància del tema i el futur immediat de l'estat espanyol. La premsa, els articulistes, les xarxes socials, les xerrades al cafè, o a l'hora de dinar, estan plens de comentaris sobre què diu un i altre, què pensa fer el president en funcions, com reaccionarà el seu partit, i en concret els famosos barons... I els partits independentistes, fins on seran capaços d'exigir i quan destensaran la corda per no haver d'arribar a les eleccions?

Jo m'imagino que la cosa va per oferir l'amnistia i que ens oblidem del referèndum. És una manera de justificar als socialistes més crítics que regala amnistia a canvi de posar pau i deixar de banda qualsevol intent de demanar què volem els catalans. Si Pedro Sánchez ho ha de donar tot, com ho justificarà davant dels seus?

Però, i els partits independentistes com tenen pensat explicar la seva decisió final? Probablement aquí rau la clau de tot, perquè en definitiva són els que poden decantar la balança. Els dirigents d'ERC i Junts tenen uns militants, simpatitzants i votants molt heterogenis. Alguns d'ells tenen molt clar que s'ha d'anar a màxims i no fer cap tipus de concessió. Exigir-ho tot. D'altres són més cauts i temen més una nova convocatòria electoral que faciliti la majoria dels partits de dreta i extrema dreta. Davant d'aquest perill, prefereixen moderar-se i que els seus dirigents no tensin la corda fins a trencar-la. I segur que n'hi d'altres que ja li donarien el vot, només pel fet que el PP es quedi a l'oposició, si més no durant quatre anys més.

És per això que facin el que facin els negociadors del vot d'investidura, rebran una allau de crítiques, d'un costat o l'altre. Potser això farà que siguin més lliures a l'hora de decidir-se, sabent que no deixaran contents a tothom. 

Com podeu veure també he entrat en el joc de l'especulació. Suposo que en aquests moments no podem fer res més. Però hi ha una cosa que hem de tenir molt clara, i és que no és el mateix opinar des de fora que des de dins. No és el mateix prendre una decisió que analitzar si qui l'ha pres ho ha fet bé o no. Estem en un país on cada quatre anys, si no és abans, decidim qui volem que ens governi. No estem en una democràcia participativa, sinó representativa. És per això que l'única cosa que podem fer és, quan ens deixen, votar les persones que creiem que ho poden fer més bé, i entretant intentar canviar el sistema, perquè la participació sigui cada vegada més real, acceptada, i per què no, exigible. 

Els vells socialistes estan que trinen

No em demaneu com acabaran les negociacions per formar govern perquè no ho sé. Suposo que no ho sap ningú. El que tinc molt clar és que el desgast dels socialistes espanyols és i serà important. La pressió que reben amb les exigències de Junts és molt gran i acabi com acabi, de ben segur que en patiran les conseqüències.

En diuen barons, però jo els titllo de nostàlgics del passat amb una dosi de transformació de la ideologia i pensament d'esquerra molt important. Els socialistes que es varen fer amb el poder a l'Espanya postfranquista han canviat molt i no tenen res a veure amb el passat. O potser és que llavors era molt fàcil declarar-se d'esquerres i intentar assumir quotes de poder mai imaginades.

L'evolució ideològica de personatges com Alfonso Guerra o Felipe González, per posar només dos exemples, és espatarrant. De la jaqueta de vellut a embutxacar-se diners als despatxos de les multinacionals. De predicar el socialisme a defensar la classe poderosa. De parlar dels drets humans i els pobles ibèrics a defensar la autoritarisme contra qualsevol intent de sortir al carrer a defensar la diversitat de l'Estat espanyol.

L'actual president del govern en funcions ha destacat per la seva facilitat amb tota mena d'equilibris per tal de continuar al capdavant. Primer dins del mateix partit socialista i després a la presidència del govern, malgrat els entrebancs que els mateixos companys socialistes, alguns d'ells, els famosos barons, li varen posar pel davant.

Pedro Sánchez vol mantenir la presidència i farà tots els possibles per aconseguir-ho, per més dificultats que li posi l'expresident Puigdemont. Però els seus companys de viatge. Les patums dins del PSOE estan que trinen. M'imagino que no els fa cap gràcia perdre la Moncloa, però només de pensar que han de claudicar davant del dimoni, els fa molta por i ràbia. 

Veurem fins on arriba la capacitat de Puigdemont per plantar cara al PSOE i aconseguir els objectius fixats, però també caldrà veure fins quan els socialistes seran capaços de fer front als enemics interns. Estic convençut que a Pedro Sánchez li fa més por Felipe González i els seus col·legues, que no pas el guanyador de les eleccions, que només pot anar de la mà de l'extrema dreta. Ho anirem seguint.

El fracàs socialista

M'ho heu sentit dir moltes vegades perquè ja fa massa temps que en tenim evidències. Em refereixo al paper que juguen els socialistes en aquesta Espanya dominada per la dreta, sense aconseguir treure's del damunt aquell complex d'inferioritat. L'alternança política ens ha demostrat que la dreta, quan governa, aconsegueix allò que vol, tingui o no tingui majoria absoluta. L'esquerra, en canvi, fins i tot quan ha disposat de majoria absoluta, ha estat incapaç d'aplicar els seus principis. 

En aquests moments en què l'esquerra governa, amb el suport d'uns quants partits, no ha sabut aprofitar-ho per desempallegar-se de lleis totalment ofensives aprovades pel govern de Rajoy. Una mostra, la darrera, és el fracàs obtingut amb la reforma de l'anomenada llei mordassa. 

Pedro Sánchez, que es considera el líder del govern més progressista de la història d'Espanya, tot i haver-ho promès des del primer dia, ha estat incapaç de retirar la llei mordassa, al meu entendre, per la mateixa raó de sempre: la por a molestar els poderosos. Aquesta gent que no només està instal·lada a la dreta, sinó que també forma part del PSOE, digueu-li barons o com més us plagui.

El president del govern podrà culpar els seus socis d'investidura, però el cert és que es tracta d'un fracàs personal i de tots els socialistes. També dels partits polítics que li han anat salvant els mobles, però sobretot del PSOE.

És molt trist que una llei que considero poc democràtica i de limitació dels drets de les persones, no hagi pogut ser eliminada quan tenien tots els punts per poder-ho fer. La reforma que es pretenia aprovar, no aportava prou garanties de defensa dels drets de les persones, i penso que Bildu i ERC tenien raó.

Podemos, per la seva banda, també ha quedat ben galdosa. El seu posicionament no el deixa millor que els socialistes i ells sí que en tindran unes conseqüències negatives a les properes eleccions. Si governant són incapaços d'aconseguir els seus objectius, per què els han de votar?

A nivell local també podríem trobar exemples que ens farien veure que els partits majoritaris actuals no ens garanteixen gaires alegries, i això és el que em fa pensar i defensar posicions més dràstiques, més valentes, perquè és l'única manera de poder avançar. Si es té el poder, aplicant les mesures necessàries pel canvi, i si s'està a l'oposició, pressionant per evitar l'immobilisme dels grans partits polítics.

Què són els desordres públics agreujats?

Un dia més parlo de lleis amb el perill de no acabar d'encertar-ho, atès que no soc un expert en elles, però crec que el gran problema sempre serà la interpretació de la llei, que es pot fer amb bona voluntat o de manera interessada i totalment subjectiva.

Avui ens anuncien que derogaran el delicte de sedició i modificaran el de desordres públics, amb l'adjectiu d'agreujats. Potser el text serà prou precís com per no comportar cap dubte a l'hora d'aplicar la llei i sentenciar els casos jutjats, però molt em temo que amb el canvi que es proposa hi hagi actuacions ciutadanes de protesta contra el poder vigent que es puguin catalogar a la lleugera com a desordres públics agreujats, i que al final encara hi sortim perdent.

És cert que, tal com ho tenim ara, s'ha pogut acusar de sedició uns actes que no ho varen ser mai, i que varen originar unes penes desmesurades que només s'entenien com a voluntat de venjança per l'atreviment dels independentistes de convocar un referèndum d'autodeterminació amb tan d'èxit. El nou delicte de desordres públics té el perill que hi facin entrar manifestacions de rebuig que en una situació normal no serien més que això: una demostració de descontentament de la ciutadania.

Puc entendre la crítica que alguns partits polítics i entitats sobiranistes estan fent a la proposta de modificació dels delictes, sobretot tenint en compte com funciona la Justícia a casa nostra i quins personatges tenim sota les togues. A partir d'ara veurem que partits com Vox o el mateix PP, es dedicaran a intoxicar el món judicial sempre que hi hagi alguna protesta que no els sembli bé, pressionant perquè siguin considerats com a desordres públics greus, i es puguin castigar amb penes de presó de fins a 5 anys.

Algú podrà dir que no estem mai contents. En aquest grup hi haurà la gent d'ERC que es considera els promotors del canvi i ho veuen com un gran èxit que els ha de portar a guanyar vots en unes hipotètiques eleccions, i entretant poder-ho manifestar en sessió plenària. És cert que som difícils d'acontentar, però el que més em preocupa és que les lleis es puguin interpretar d'una manera tan diferent segons qui sigui la persona a jutjar. Sempre són els mateixos els que en surten victoriosos, encara que el seu historial sigui prou greu com per rebre una condemna. 

No sé si la proposta arribarà al final, perquè ja hi ha barons socialistes que estan fent la seva guerra per tal de frenar-ho. Qualsevol cosa que faci pensar que és una concessió als catalans, sempre serà mal vista des de l'Espanya profunda i conservadora, de dretes i d'esquerres.

La pressió dels expresidents

Estem molt acostumats a les intervencions dels expresidents espanyols, sempre amb la intenció d'influir sobre la política actual, quan no els agrada o bé quan se senten interpel·lats. Els expresidents que més vegades han sortit a les pàgines dels diaris són el popular Aznar i el socialista Felipe González. De fet, malgrat hi poguessin haver diferències ideològiques, coincideixen totalment en la seva crítica cap a polítics actuals, sempre en defensa de la seva manera d'obrar i intentant amagar allò que els podria fer passar per culpables del seu passat.

Avui ho llegíem arran dels tràmits que s'estan duent a terme per a l'aprovació de la llei de la memòria democràtica. Aznar s'escuda en el pacte del PSOE amb els que ell titlla de terroristes i que consideren que no tenen cap tipus de legitimitat democràtica, i que és una vergonya que puguin influir i permetre l'aprovació d'una llei. Per la seva banda, Felipe González, que afirma no haver-se llegit el text, però que no li sona bé, tem la repercussió que l'aprovació de la llei pugui tenir sobre el GAL.

És comprensible que els expresidents segueixin la política i puguin estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen. La seva experiència els avala, però no els allibera de les responsabilitats que varen tenir en el seu moment. Si alguna cosa no varen fer bé, han d'acceptar que algú els demani comptes, o simplement es busqui la manera de descobrir tota la veritat.

Quan hem parlat dels socialistes, sempre hem escoltat les referències als seus barons i l'opinió que donaven a qualsevol presa de decisió dels representants de torn. Era una manera de pressionar sobre els seus successors perquè no es desviessin gaire de la línia que ells havien marcat. Eren, o són, personatges històrics o bé relegats a unes autonomies que només es justifiquen per la voluntat d'aigualir les nacions  històriques, integrants de l'estat espanyol.

Pedro Sánchez, a diferència de Rodríguez Zapatero, ha aguantat força la pressió rebuda per Felipe González i els seus afins, però no sabem què passarà més endavant, sobretot tenint en compte que es troba en uns moments difícils i amb el perill de perdre la majoria que li ha permès governar durant aquesta legislatura. El que pugui dir l'expresident Aznar no el preocupa gaire, però de ben segur que les paraules de Felipe González tenen més força, sinó per a ell directament, sí per a les persones que estan al seu costat i que potser no tenen tanta resistència a la pressió exercida per un ex que es resisteix a callar i deixar fer.

L'empresariat català mou fitxa

L'empresariat català representat pel Cercle d'Economia ha donat suport als indults, com també ho va fer el Congrés de Diputats, aprofitant una moció que va presentar el PP. I també els barons socialistes que en un principi s'hi oposaven. Tot això facilita la situació de Pedro Sánchez a l'hora de prendre la decisió. 

Sabem que els indults no són una solució a res, però és un pas que en aquests moments s'ha fet imprescindible per avançar en el diàleg entre Catalunya i Espanya, amb la voluntat de trobar una sortida a l'atzucac actual. 

La posició del PP cada vegada resulta més ridícula, però sens dubte que la mantindrà per no fracassar públicament en el seu objectiu. Ara és només l'orgull de la bèstia ferida que no pot fer marxa enrere. I en la figura de la presidenta de la comunitat de Madrid hi té una bona representant. A ella no li fa res declarar qualsevol cosa, perquè se sent molt forta després dels resultats electorals que li varen donar pràcticament una majoria absoluta, necessitant només el suport de Vox.

El govern català crec que ha de fer una bona reflexió sobre el posicionament de l'empresariat català, i mirar d'aprofitar-ho per col·laborar-hi a l'hora de trobar mesures de pressió per al correcte finançament, i el control de les inversions espanyoles a Catalunya. El temps de la disbauxa ha passat i convé que tothom prioritzi la situació econòmica, la qual cosa no vol dir renunciar a res.

Els unionistes fracassen a Barcelona

El fracàs de la convocatòria de l'unionisme ahir a Barcelona, en contra dels indults, és una demostració de quina és la realitat a Catalunya en relació al que passa a la resta d'Espanya. No és que siguem tan diferents, però sí que s'ha de tenir en compte que la informació que arriba a la resta d'Espanya no és la mateixa que tenim aquí nosaltres.

La premsa condiciona molt l'opinió de la gent, i a part que és lògic que la implicació dels catalans en una cosa que ens afecta directament i molt de prop, sigui diferent a la resta d'Espanya, aquests estan rebent una informació interessada i se'ls amaga molta realitat.

És important destacar que la manifestació de Madrid que tindrà lloc demà diumenge, agafa l'excusa dels indults per sortir contra el govern de Zapatero. És una demostració de força per contrarestar el que varen dir les urnes que van donar majoria al PSOE, que va ser capaç de recollir els vots dels grups petits per sumar majoria al Congrés de Diputats.

El posicionament del PSOE també és polític i d'interès electoral. Sigui perquè necessita els vots d'ERC, o perquè veu a venir que Europa pot clavar una bufetada als tribunals de justícia espanyols, Sánchez, i també els barons a contracor, s'ha posicionat de manera diferent a com ho havia anat fent abans, i busca amb l'indult dissimular una mica la situació dels presos polítics i el procés català.

No us penseu que això passarà sempre, i arribarà el dia que haurem de recordar tot el que està dient ara, per exemple el PSC, a favor de l'indult. Els socialistes catalans i espanyols són especialistes en canviar de discurs segons els convé, i per tant de poc fiar. Ara toca això, més endavant serà una altra cosa. Iceta ens hi va ben acostumar, i sembla ser que Illa va pel mateix camí.

El PSOE planta la triple dreta contra l'independentisme

Resulta fins i tot divertit mirar com els tres partits de la dreta espanyola i també catalana, estan competint per veure qui s'emporta el lideratge i al final guanya punts en el seu rànquing particular. Tant a nivell espanyol com català, el procés independentista és una bona joguina per entretenir-se i els dona prou motius per anar trobant excuses a la seva creativitat.

La presidenta del Parlament català juga molt bé la provocació, i el primer a caure-hi ha estat el senyor Carrizosa que, davant dels darrers resultats electorals, necessita protagonisme i la senyora Borràs de ben segur que li donarà oportunitats. La negativa a participar al dia de les forces armades és motiu, segons el líder de C's, per demanar la seva reprovació en seu parlamentària.

Son els tres partits de la dreta sense el PSOE els que lluiten per veure qui és més valent davant els destructors de la unitat d'Espanya. Amb el govern, els socialistes han canviat d'estratègia. Sigui la necessitat dels vots independentistes o la seva responsabilitat per negociar la pau, ha fet que de moment no s'asseguin a la mateixa taula que la triple dreta i això ha permès també que el PSC es distanciï dels mateixos tres partits catalans.

El joc socialista té, però, una data de caducitat. No es troba bé lluitant a part de la triple dreta, i una mostra en son els seus barons, amb Felipe González al capdavant. Durarà el que hagi de durar per conveniència pròpia, i és aquí on els partits independentistes han d'entrar a jugar. Mai ho tindran tan fàcil, i ara és el moment de veure si entenen d'estratègia o bé deixen passar el torn, com ens han vingut acostumant darrerament.

C's i la creuada amb els barons socialistes

Com a últim intent, i veient que ERC estarà disposada a abstenir-se en la votació, la dirigent de C's empaita els barons socialistes perquè evitin la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol format per PSOE i Podemos.

C's va patir una reculada espectacular que obligà Rivera a dimitir, però el partit no ha llançat la tovallola, i Arrimadas, a qui tothom considera la substituta de Rivera, es baralla per no quedar definitivament desplaçada i sense cap paper al Congrés de Diputats.

C's, que s'excusa amb el pacte amb ERC, podria jugar un paper si donés el govern a Pedro Sánchez sense la necessitat de l'acord amb els temibles destructors de l'Espanya única! Per què no ho fa? Quina és la seva estratègia? Si realment fos un partit a tenir en compte, lluitaria per afrontar la realitat actual, però el seu nivell és molt proper a VOX i és per això que no s'hi pot confiar.

Tot fa pensar que C's es manté en el mateix biaix que en el moment de perdre tres quartes parts dels seus escons al Congrés, i que a l'espera del seu congrés no pensa canviar de rumb. No s'entén que podent ser clau, simplement es dediqui a bloquejar el govern, un fet que ja hi ha algun baró socialista que li ha retret. Veurem la consistència dels socialistes i l'actitud que prenen els seus barons. Pedro Sánchez ja va perdre una batalla, però ara sembla que la guerra caurà del seu cantó.

Cops de colze per fer-se un lloc

Les negociacions entre el PSOE i ERC beneficien el PSC que amb el desastre sofert per C's pot ampliar la seva força al Parlament català en unes properes eleccions. Avui en el congrés dels socialistes catalans donaven per fet que les seves aspiracions són esdevenir la primera força política de Catalunya.

Del resultat, doncs, de les negociacions per aconseguir la nominació de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, el PSC en podrà sortir reforçat o no, i en aquests moments tenen el suport de la direcció del PSOE que, a la vegada, ha de lluitar contra els seus barons, apoltronats, que no veuen bé el pacte de progrés, sobretot tenint en compte que requereix de la col·laboració d'ERC.

Aquest cap de setmana també hi ha moviment a l'altre costat, amb el PDECat que no sé si transita o no transita cap a JxCat. De fet la serenata fa molt temps que dura i això els ha portat a viure un temps una mica fora de joc i donar empenta als seus adversaris independentistes. La reunificació de l'antiga convergència és una assignatura pendent que no es pot demorar més, ja que s'ha creat un buit en el ventall polític que alguna força o altra l'ha d'omplir, no només en benefici del partit que ho aconsegueixi, sinó també per estabilitzar la situació política del país. La barreja d'uns i altres i amb el repartiment de presidents entre Barcelona i Waterloo, hi ha un caos que ningú s'hi aclareix.

Seria bo, doncs que els antics convergents trobessin un únic lloc per anar a parar, i que es convoquessin eleccions per conèixer entre tots on som. El govern, i president, actuals no ens poden fer sortir de l'atzucac.

Finalment hi ha un problema polític

Aquest podria ser un titular després de les converses entre el PSOE i ERC. S'ha passat de problema de convivència a polític, tal com, des de Catalunya, es reclamava que s'entengués. La pregunta que jo faig és si realment podem creure'ns les paraules del president del govern espanyol en funcions, o bé és una estratègia més per canviar-la quan li convingui?

Ja he dit en moltes ocasions que Pedro Sánchez és un especialista a canviar de discurs quan li interessa, quan el beneficia. Si necessita vots de C's llavors ens amenaça amb el 155, però ara que vol l'abstenció d'ERC ens explica que tenim un problema polític, ens dóna per la llossa!

Avui llegia algun comentari molt optimista al respecte, però jo hi continuo desconfiant. Penseu que mentre tot això està passant, els presos polítics continuen empresonats i els judicis paral·lels van avançant. Que ningú es confiï més del compte, que acabarà frustrat.

Sóc poc optimista respecte el resultat de les converses entre el PSOE i ERC, però també crec que han de continuar fins que hi hagi un acord, o bé un desacord final. Parlant la gent s'entén, i d'això es tracta: d'entendre's.

La dreta pressiona perquè l'acord de progrés no tiri endavant, i amb la dreta hi ha l'església espanyola i també barons socialistes. Fins i tot personatges com Borrell, que han avalat Pedro Sánchez davant d'atacs de socialistes històrics, en aquests moments no ho té tan clar. Això de dependre dels independentistes, que són tan dolents...

Negociant els pressupostos

PSOE i Podemos necessiten ERC per formar govern a Madrid. ERC necessita els Comuns per aprovar els pressupostos de la Generalitat, i els Comuns necessiten ERC per aprovar els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona. És tot un encreuament d'interessos i necessitats que fa pensar que poden arribar a bon port. Tothom cedirà?

A finals d'any les institucions que no són governades amb majoria absoluta dediquen moltes hores a negociar el seu pressupost, cedint en allò que l'oposició els pressiona i d'aquesta manera evitar haver de funcionar amb pressupostos prorrogats. En aquestes circumstàncies pots valorar la capacitat d'uns de cedir, i la dels altres d'aconseguir introduir-hi canvis.

Si en alguna cosa flaqueja el sistema democràtic espanyol és precisament en les dificultats que tenen els partits polítics al govern per negociar el pressupost anual, la joia de la corona. Han estat massa anys vivint de majories absolutes o amb el beneplàcit dels partits nacionalistes, que n'han tret els seus rèdits. En cap cas hem pogut observar un pacte dels grans partits per estabilitzar l'economia del país. 

El gran pacte, com se l'acostuma a nomenar, entre PP i PSOE és una quimera i jo creuria que no és tant per les diferències com per les semblances. L'evolució dels socialistes ha estat de frenada del progressisme que se'n pot esperar, i han esdevingut molt lights. Ara amb el pacte amb Podemos podrem veure si de veritat es comporten com un partit progressista, encara que sigui per la influència de Podemos, o bé es mantenen les recances, que reben suport dels barons històrics del PSOE, que ja no es recorden de les lluites clandestines del franquisme.

El fracàs dels barons socialistes i de l'aznarisme

Garrido se'n va del PP, però el trànsfuga és Casado, que ha destruït el partit per convertir-lo en un "Vox blau". De fet resulta patètic veure i escoltar les declaracions del president del PP, el senyor Casado, i contrastar-les amb les anteriors a les eleccions. No entenc com es pot tenir tan barra de fer i dir el que ha dit i després no assumir la seva responsabilitat.

Casado ha fet un discurs d'extrema dreta durant tota la campanya, aliant-se amb Vox i C's, i una vegada comprovada la crisi de resultats, canvia de discurs i ens vol fer creure que no ha passat res. Que ara toca ser de centre-dreta. I el seu mentor?

Aquests polítics històrics que no saben callar i han d'anar incordiant els seus successors, han pogut veure que la seva estratègia és equivocada. Felipe González i la resta de barons socialistes s'han fet un tip d'atacar Pedro Sánchez. L'han acorralat i defenestrat, però ell ha ressuscitat i convertit el PSOE en guanyador, després de molts anys de travessa pel desert. Malgrat tot, podrem comprovar que els barons i el senyor González al capdavant, continuaran enviant consignes i no deixaran d'emprenyar Pedro Sánchez.

També hem pogut assistir a la defunció de l'estratègia d'Aznar imposada al senyor Casado. Aquest, no sé si per incapacitat intel·lectual, o per pressions dels que dirigeixen els fils des del darrere, canvia de discurs per intentar una recuperació que no li serà fàcil. Al senyor Casado se n'hi en foten els principis, la coherència i la responsabilitat. Ell ha nascut per estar manant i ho intenta de la manera més fàcil, aparentment, enganyant, insultant i ridiculitzant l'adversari. De moment, però, sembla ser que la jugada no li ha sortit prou bé.

Seria una sort per a tots que aquestes eleccions generals provoquessin la desaparició dels barons i exdirigents dels grans partits. Que els polítics actuals deixessin de mirar el retrovisor i veure's lligats de mans i peus. Llavors només caldria buscar bons polítics, una gesta, però que es preveu una quimera.

Confiança en el TEDH

Ens aquests darrers anys molts hem perdut la confiança en les institucions. Hem detectat una manca d'imparcialitat en els poders públics i molt concretament en la Justícia. Sense confiança és impossible que una societat pugui avançar. És per això que tan sovint parlem del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè és l'últim recurs en què hi tenim la confiança dipositada. Creiem que és un tribunal on es farà justícia, malgrat sigui massa tard per poder estalviar sofriment als presos polítics.

Avui llegia que en l'informe anual de l'esmentat tribunal, nou de les deu sentències dictades durant l'any, Espanya ha estat condemnada. Aquestes dades fan pensar molt, però desconfio que la justícia espanyola se'n faci ressò. Són dades que de ben segur procuren ignorar i no sentir-se al·ludits. 

El més perillós de tot és que amb el concurs de partits polítics demòcrates, unes dades com aquestes propicien la reflexió i probablement la voluntat d'esmena, però amb l'entrada de partits autoritaris i sectaris com és el cas de VOX la reacció més lògica és culpar Europa de tots els mals i considerar-se superiors a la resta. De fet, una actitud molt propera al franquisme, que és d'on emana tot aquest moviment d'extrema dreta que ressorgeix al país.

El futur polític no està molt clar davant d'aquesta deriva cap a una dreta més radical, per part del PP i C's, amb el coixí de l'extrema dreta de VOX. En una situació com aquesta, a nivell espanyol, el PSOE esdevé l'oasi a preservar, però, si pot ser, deixant uns quants barons al marge. La seva nostàlgia s'assembla massa a la nostàlgia de temps passats, que voldríem superats.

Tenim el percentatge que ens demana, ens hi posem?

Sempre és molt important vigilar què dius perquè no se't torni en contra, però sobretot això ho ha de tenir molt present aquella persona que té algun tipus de responsabilitat que implica d'altres persones, com pot ser un cap de govern o un alcalde. L'hemeroteca està plena de relliscades i de contradiccions, perquè el temps passa molt de pressa i es diuen moltes coses en fraccions de temps minúscules.

Avui tenim molt present les paraules de Pedro Sánchez referides als nostres representants polítics, quan se'ls demana un 75% de representativitat al darrere. M'imagino que quan ho va deixar anar, pensava en el percentatge de diputats independentistes al Parlament català, o el nombre de participants en el referèndum il·legal de l'any passat. M'imagino que no tenia gens present el percentatge de catalans que reclama un referèndum pactat per esbrinar què volem ser i amb qui volem caminar junts. 

Pedro Sánchez havia de saber que un 80% de catalans vol un referèndum d'autodeterminació. Uns volen votar a favor de la independència i d'altres en contra, però tots plegats volen expressar la seva opinió. Si fos coherent, Pedro Sánchez hauria de preparar el terreny per organitzar el referèndum, però tots sabem que no ho farà. A part de les dificultats que entranya, tampoc li fa cap mena de gràcia.

Zapatero reclama més diàleg i pressiona Sánchez. Està bé, encara que podríem pensar que ell va tenir l'oportunitat d'actuar molt diferent de com ho va fer, tot i les seves promeses, però ja està bé que ho digui i contraresti la majoria de 'barons' del PSOE.

Els comentaris de Pedro Sánchez quedaran escrits en la història d'aquests temps, però no aniran més enllà. Una anècdota com tantes que no arriben a resoldre l'encaix de Catalunya en l'Espanya intransigent i obsoleta.

M. Rajoy perd la moció de censura que fa Sánchez president

Amb la caiguda del president M. Rajoy per la corrupció del PP, semblaria que alguna cosa hauria canviat a Espanya. La curiositat vindria pel fet que C’s, que es va presentar prometent fer neteja, és l’únic partit que ha donat suport al president del govern i del Partit Popular, sentenciat com a corrupte. Han estat la resta de partits polítics, tot i la gran discrepància ideològica i d’objectius, els que han possibilitat que M. Rajoy caigués derrotat.

Ara tindrem un nou president de govern, amb uns quants vots de regal, d’uns partits que no hi estan a favor, però que han jugat a fer fora M. Rajoy, l’única manera que ho feia possible en aquests moments. Això voldrà dir que Sánchez estarà molt vigilat de prop, i no ho tindrà fàcil per avançar. El passat recent no l’afavoreix. Les dures crítiques i insults al procés català i els seus dirigents, no li auguren grans acords. Haurà d’estar molt alerta i procurar diferenciar-se de M. Rajoy, convocant de seguida el president de la Generalitat a dialogar.

Pedro Sánchez ha gaudit dels vots contra M. Rajoy per aconseguir la majoria absoluta, però sobretot ha comptat amb el mutis dels barons del seu partit, que en altres moments no haurien actuat de la mateixa manera ni li haurien consentit, perquè això ja va succeir fa uns quants mesos.

Caldrà, doncs, veure quina és la seva actitud i com afronta el problema latent de les relacions amb Catalunya i la vigilància sense treva dels seus barons socialistes, que no li permetran cap tipus de relliscada. 

Catalunya i Espanya en general s’ha tret un mort de sobre i ara estarem a l’expectativa de si el recanvi no fa bo a qui hem deixat a la cuneta.

Recollida de signatures contra la Junta Gestora del PSOE

Criticar des de Catalunya, i en concret des del PSC, la decisió dels dirigents i barons del PSOE sobre Pedro Sánchez i sobre la seva actitud en la votació per nomenar Rajoy president del govern, és una cosa, però liderar un moviment contrari a l'actual gestora des dels dominis de Susana Díaz és tot un repte. Té mèrit i no hi ha excuses que valguin de si la unitat d'Espanya i la deriva independentista dels catalans. Estem parlant de tenir un govern de la dreta més conservadora d'occident o intentar defensar una política d'esquerres.

L'alcalde de Jun, a la província de Granada, ha liderat una recollida de firmes per fer fora la Junta Gestora del PSOE, que molt probablement prendrà la decisió d'abstenir-se en la votació del Congrés i per tant permetre que Rajoy sigui investit nou president del govern.

La intenció és aconseguir que el Comitè Federal del PSOE hagi de convocar un Congrés exprés, amb la qual cosa no quedaria tant clar que guanyés l'abstenció. Encara que el senyor José Antonio Rodríguez, l'alcalde de Jun, no aconsegueixi els seus propòsits, el fet és prou rellevant i deixa en una situació força greu el futur del partit polític, i sobretot dels actuals dirigents, que troben tan natural que amb els seus vots Rajoy governi novament, malgrat la corrupció i les seves polítiques tan conservadores.

Tots plegats hem perdut els papers

Anem a pitjor! Jo no sé si tots plegats no ens hem begut l'enteniment i arribarà un dia que ja no sabrem què és normal ni on es troba l'extravagància. Digueu-me, sinó, què us suggereix aquest titular: "Un jutge obre una causa penal contra l'Ajuntament de Badalona per haver obert les portes avui", referint-se al 12 d'octubre, festa nacional espanyola.

No entraré a valorar si s'ha de fer festa, si és obligatori fer festa, ni si haurien reaccionat de la mateixa manera la delegada del govern a Catalunya i el PP, si s'hagués tractat d'una altra festa. Que cadascú pensi com vulgui. Jo només em quedo amb el titular, i em quedo amb la idea de què pensaria una persona de fora que llegís això al diari, sense saber de què va.

Entenc que la causa penal deu ser més per haver desobeït l'ordre d'un jutge que no pas per haver obert les portes, ja que en aquest darrer cas hi hauria altres ajuntaments catalans que haurien de ser jutjats perquè fa anys que no celebren la festa. Tot i així penso que hem perdut els papers.

És cert que tal com ens han presentat les coses el PP, per una banda, i Junts pel Sí i la CUP per l'altra, el camí ens porta cap a una desobediència rere l'altra, i les conseqüents obertures de causes penals. Potser és el camí que pensen seguir fins a la causa final, quan es declari la independència. 

Realment és una llàstima que no es pugui dialogar, que siguin tan incapaços de seure un al costat de l'altre i argumentar, no pas imposar. M'agradarà veure l'actuació del govern espanyol, especialment el ministre d'assumptes exteriors, amb el cas de Gibraltar. El ministre ho té molt clar, però s'asseuran a discutir-ho? Potser seria la manera d'aprendre'n!

Hi ha moltes coses que encara no hem vist i que ompliran les pàgines dels diaris. Esperem que totes elles siguin explicables i no s'hagi de lamentar situacions pitjors a l'actual. De moment els barons socialistes faran possible el nou govern de Rajoy, i el PSC té molts punts de caminar de la mà del PP i C's, en aquesta ocasió a Badalona. Llavors algú dirà... Déu els crea i ells s'ajunten!

Després de Sánchez què passa amb el PSC?

Molts es pregunten què passarà al PSC després d'haver-se posicionat tant a favor de Pedro Sánchez, amb l'única excepció de Carmen Chacon. Núria Parlon ho ha dit molt clar, com és costum en ella, i Iceta ha amagat les cartes, com també acostuma a fer quan pinten bastos. 

Fa uns anys potser els fets de dissabte haurien empès el PSC a prendre decisions importants de cara al seu futur, però avui dia és diferent. Des dels darrers abandonaments per la seva actitud en front del procés d'independència, en el PSC s'hi ha quedat la gent més conservadora i fidel al partit espanyol. Posicionar-se en contra de la línia actual, marcada per Susana Díaz, no és fàcil ni gaire probable.

Iceta ho va dir molt clar, però després del fracàs, ara toca nedar i guardar la roba, el que ha sabut fer sempre i per això ha arribat on ha arribat. Pateixo més per la situació de Núria Parlon, que se l'arribi a entendre i s'hi confiï, per a mi l'única manera de recuperar credibilitat que té el PSC.

Es queixen de la influència que tenen els barons dins del PSOE, però en el PSC passa una cosa molt semblant. Aquesta manera de fer és típica de la dreta, i els hi surt bé. Quan ho practica l'esquerra és que les coses no van pel bon camí. L'esquerra ha de ser trencadora i no buscar la comoditat, una cosa que acostumen a fer els que teòricament s'han jubilat, però que mantenen els fils tensos, fins aconseguir cops d'estat com el d'ahir dissabte.

El serial del PSOE i del PSC no ha acabat, i encara han d'arribar els principals episodis. L'abstenció per afavorir el govern de Rajoy tenia una explicació amb Sánchez al capdavant, però en tindrà una de ben diferent després de la seva caiguda. Tot dependrà de l'actitud de les persones discordants de la corda de la Núria Parlon, a nivell estatal, però també a Catalunya.