dimecres, 31 d’octubre del 2012

Viure per als altres a canvi de ser feliç

Manel, ja em disculparàs, però és que és molt fort! L'altre dia era en Rubalcaba i avui ha estat la Chacón. Ho té molt complicat en Pere Navarro.
No és l'únic tampoc. El soci del president Mas, el senyor Duran, ja comença a plantejar dubtes. De fet ell sempre ha viscut en el dubte, intentant quedar bé amb tothom. Per això la gent l'acusava de buscar un ministeri a Madrid, perquè sempre estava fent la pilota.
Tot plegat s'està apagant. Trobo a faltar els més esvalotats, aquells que les enquestes els volen fora del Parlament. Sembla que hi ha més reaccions contràries que favorables i que tot plegat pot convertir-se en un bluf. El que és clar, però, és que els polítics cada vegada ridiculitzen més el seu ofici, i no és estrany que siguin més les persones que "passin" d'ells.
L'entrevista a Carmen Chacón ha estat solemne! com es pot ser tan hipòcrita? només perquè parlava per a Espanya? crec que molts polítics perden la dignitat, per quatre vots, per viure de la política. Ja dubto de la seva bona fe i del seu esperit de servei. En Manel, que no és polític, treballa a canvi de res. Bé, no és cert. En Manel treballa a canvi de la felicitat que li suposa aconseguir que els altres siguin més feliços. Fàcil, oi? 
No ho és tant, com tampoc ho és la tasca que realitza la Victòria al Raval. Vàreu veure el programa de l'Albert Om? hi ha gent que viu per als altres i no es fan rics. Els polítics també haurien de pensar que treballen per als altres. Perquè la societat sigui més justa. Per sumar (no només suma el PP). Però tot això queda lluny.
Però... no continuo perquè vull anar a menjar castanyes i panellets i oblidar-me per unes hores, de tota aquesta disbauxa. A la vostra salut!
Per cert, Manel. N'hi ha que no tenen tant prestigi i reconeixement!

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Un dia sense política, a demanda

Avui una de les persones que perd el temps llegint-me m'ha demanat que canviés de tema, que deixés de parlar tant dels partits polítics i que el meu blog fos més variat, no tant monotemàtic. He pensat que tenia raó, encara que ho pogués justificar pel fet que estem vivint uns dies o unes setmanes molt intenses políticament i que encara no s'ha acabat. He decidit fer-li cas, si més no avui, i m'ha ajudat el fet que no he pogut seguir les notícies del què ha passat durant el dia.
Sí que he tingut temps d'escoltar unes persones que estan patint uns problemes d'incivisme i delinqüència, i també recordar un comportament que ja havia oblidat. D'adonar-me que les coses no es fan soles i que si no hi ets al darrere, et pots trobar que ningú no hagi mogut ni un pel.
Ha estat un dia que hem treballat la coordinació, la transversalitat i hem estat sensibles al patiment d'uns ciutadans. Hem planificat, organitzat i protocolaritzat actuacions i sense adonar-me'n s'ha fet fosc i era hora de sopar.
La conclusió és que les persones són bones. Que són uns pocs els que es comporten malament, que molesten la majoria. No són gaires, però provoquen prou patiment a la majoria. És com quan parlem de polítics corruptes, que ho generalitzem quan són pocs, però es fan notar. En les actituds incíviques passa el mateix i la conclusió a què arribem és que no ho tenim organitzat per combatre el quatre incívics, sinó que sempre reben els mateixos.
Avui he sentit l'expressió "extremadament garantista", parlant de l'aplicació de la justícia, i m'ha fet pensar. Em preguntava... i això és bo? No caldria una mica més de mà dura? No estarem protegint els incívics a costa de les víctimes?

dilluns, 29 d’octubre del 2012

El PSOE enfonsa el PSC

En aquests moments en què el PSC lluita per trobar bons arguments per presentar-se a les eleccions i sortir el menys mal parat possible, va i el PSOE se li gira d'esquena i el deixa amb els pixats al ventre. Tant d'esforç d'en Pere Navarro per preparar alguna cosa que fes una mica de goig, conscient, això sí, que no hi tenia res a guanyar i molt a perdre, en Rubalcaba li ha tirat per terra la paradeta i ara... a tornar a començar.
De la mateixa manera que ICV canvia de lema cada vegada que en Joan Herrera s'aixeca del llit, el PSC ho fa amb el seu programa electoral. Ara havia trobat un bon motiu: el canvi de la Constitució perquè incorpori el dret a decidir dels catalans. Tots teníem clar que com a molt podíem esperar a que el PSOE ho veiés bé i quan tingués majoria al Congrés de Diputats i al Senat, però no majoria absoluta sinó la majoria que li permetés modificar la Constitució, és a dir... mai, ho plantejaria. Doncs no!, ni estant a l'oposició, que és quan es poden fer brindis al sol, tampoc. Llavors em pregunto... Què puc esperar del PSC en aquestes eleccions? El mateix que del PP i de C's. Davant els cagadubtes del PSC, els contraris al dret a decidir ho tenen més fàcil amb PP i C's.
Qui votarà el PSC? Els nostàlgics, els ferms i de fiar per a un futur socialista i uns quants amics i simpatitzants més. El vot útil es CIU per a uns i C's per a uns altres, la resta són punyetes! Esclar que no tothom ho veu de la mateixa manera. Sort n'hi ha!
ERC lluitarà per evitar la majoria absoluta de CIU i garantir que Mas no fa marxa enrere, i ICV procurarà arreplegar uns quants vots perduts dels socialistes. La incògnita serà el nivell de participació, que quant més alt sigui més equilibri hi haurà entre les forces independentistes i les unionistes.
Tots plegats ho tenen prou complicat, perquè qui guanyi haurà de plantar cara a una situació complexa econòmicament, però també política. Continuem demanant unitat, sobretot si ens hem d'encarar amb Espanya.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Les enquestes que no agraden a SI

Aquests dies escoltem diferents demandes a la unitat, al seny, a no donar peu a que els altres es prenguin la nostra voluntat independentista com un joc o unes ganes de desestabilitzar la societat. No podem jugar en foc i hem de ser molt clars en les nostres reclamacions, i que els nostres polítics actuïn dins la legalitat, exigint els canvis que la societat demana i no imposant allò que ens fa esclaus i dependents.
Penso que la societat catalana és intel·ligent i sensible, i que busca els polítics que més garantia d'èxit i serietat aporten. No ens ha d'estranyar que les enquestes aportin uns resultats que potser no ens agraden, doncs el món no és necessàriament tal com el veiem nosaltres. El món és complex i divers. Per què ho dic?
He vist al diari una publicitat de SI, el partit que lidera el notari López Tena, que justificava el per què les enquestes que aquests dies apareixen a la premsa els deixen fora del Parlament. Com podeu imaginar no és culpa d'ells, ells mai la tenen, la culpa és dels mitjans autonomistes que en el fons no volen la independència. Doncs si la independència ens ha de venir de la mà dels tres diputats actuals, o dels que puguin sortir escollits el 25N, ho tenim clar!
El camí l'hem de fer junts, i el que sabem és que SI va a la seva. La conclusió a què arriba la societat catalana és que si volem una opció triomfadora i eficaç, aquesta no serà mai la de SI. Les enquestes són això i el que compta són els resultats electorals. De moment, però, les enquestes es mouen dins la lògica i no poden sorprendre a gairebé ningú. Només, potser, als que només es miren a ells mateixos i no tenen l'encert d'aixecar els ulls i veure el bosc.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

El diàleg de Rajoy i Cospedal

Des de fa un parell de dies només sentim a parlar de diàleg. Ens reclamen dialogar i jo ja no sé què entenen per diàleg. Voldria pensar que quan dues persones dialoguen, alternen la paraula i l'oïda. Parlen i escolten l'altre, i m'imagino que arriben a conclusions, encara que sigui per acceptar que amb l'altre no hi ha res a fer. Què hi va anar a fer Mas a la Moncloa? A imposar el Pacte Fiscal?
A mi em sembla que els catalans hem dialogat molt, potser no ho hem fet prou bé, però el que no pot ser és que els altres basin el diàleg en imposicions dialèctiques i menys en l'insult. Podem repassar tots els insults que hem rebut els catalans? També els insults amb què ens ha obsequiat la segona del PP, la senyora Cospedal?
El que no pot ser és que després de 30 anys de democràcia, havent estat espoliats i haver patit atacs ferotges la nostra llengua i cultura, sobretot per part del Tribunal Constitucional, en el moment que el poble, de manera majoritària, diu prou, ara ens acusin de poc dialogants i provocadors de no sé quantes calamitats, i a més ens insultin.
No pot ser que en el moment que un president català diu les coses pel seu nom i, avalat per una majoria, anunciï la voluntat de convocar una consulta sobre el nostre futur, se li digui covard, en paraules de la senyora Camacho, o xantatgista, proclamat pel mateix Rajoy.
Estic convençut que si en aquests moments, al president Mas, el govern de l'Estat li oferís una sortida justa per a Catalunya, en finançament i respecte a la identitat pròpia, a canvi de renunciar a la independència, el president ho proposaria a la ciutadania per poder-s'hi adherir. Què vull dir amb això? Que el president Mas no persegueix la independència per sí mateixa. El gran problema és que Espanya no ens mereix cap confiança, ni els seus dirigents ni les seves institucions. Continuem sentint-nos marginats i explotats. Només els interessa els nostres diners, i aquesta desconfiança no fa possible una sortida que eviti el trauma i l'angoixa per a uns quants.
Ningú ens pot acusar de no voler dialogar. Ho hem intentat sempre i hem estat mesells fins ara. No poden obligar-nos, amb la paraula, a continuar cedint a canvi de res. Ho podran fer amb joc brut i amb la força de les armes, però mai de la raó ni del sentit comú. Amb Espanya, mani qui mani, és pràcticament impossible dialogar.

divendres, 26 d’octubre del 2012

L'exèrcit espanyol desembarca a Catalunya

L'exèrcit del PP ha desembarcat a Catalunya amb la intenció de fer callar les veus ofensives dels independentistes catalans i donar suport a una Espanya única i immaculada. Tot preparat per reduir el català a llengua residual i fer desaparèixer la cultura catalana sota les urpes de la llengua i la cultura de l'imperi espanyol.
Un exèrcit sense militars. 270.000 efectius es necessitaran per ocupar el país i recordar-nos allò que els nostres pares varen viure l'any 1939. Aquest és el càlcul d'un articulista de Libertad Digital, i entretant la Fundació Francisco Franco, subvencionada pels governs del PSOE i el PP, amb diners nostres, reclama la intervenció de les forces armades. M'imagino que amb el beneplàcit del senyor Rubalcaba que va renyar l'eurodiputada Maria Badia per haver signat una carta en contra de les paraules del gran demòcrata català del PP, Alejo Vidal-Quadras.
La gran missió del PP és eliminar les ambaixades catalanes perquè són l'esca del pecat. No hi poden haver duplicitats! prediquen enèrgicament. La llàstima és que no recorden que hi ha ministeris, com el de Cultura o el de Sanitat, amb totes les competències traspassades, però que continuen generant despesa. No és això duplicitat?
Que ningú menystingui les forces de l'altre, però esperem que els eixelebrats no agafin el timó, sinó que imperi el seny. Ni el PP ni el PSOE no han demostrat tenir-ne gaire. Confiem que el proper president català en tingui més que ells i es trobi acompanyat per altres diputats també assenyats. Suposo que els senyors de SI aquesta vegada quedaran al marge. Necessitem gent seriosa, educada i treballadora.

dijous, 25 d’octubre del 2012

El PP és una fàbrica d'independentistes

No és cap novetat llevar-se i escoltar alguna amenaça, insult o impertinència contra nosaltres en boca d'un dirigent del Partit Popular. La seva tàctica consisteix en abocar tota la merda sobre nostre amb l'esperança d'espantar-nos i que tirem enrere en les nostres aspiracions sobiranistes. No s'adonen que amb la seva actitud ens fan més valents i convençuts del nostre dret a l'autodeterminació, i ajuden que cada vegada siguem més els que ens decantem per la independència.
És cert que hi ha molts catalans que no ho veuen bé, i que defensen amb arguments mantenir-se units amb Espanya. Tot i així cada vegada són menys, i el més important és comprovar que l'anhel independentista està entrant en sectors que mai s'hi haurien considerat. El món empresarial també està fent el tomb i els col·legis professionals s'apunten a la idea independentista.
Però també fora les fronteres espanyoles, a Europa i Amèrica, que ens coneixen poc, també simpatitzen amb la nostra voluntat, i s'adonen dels disbarats que diuen els espanyols que, per la seva posició política i social, haurien de donar exemple de raciocini i democràcia.
La història recordarà Vidal-Quadras o Aznar, no pas per la seva actuació política, sinó per la manca d'intel·ligència política i social. Per haver estat uns punts de referència i rellançament de l'esperit independentista. I amb ells tot un conjunt de polítics del PP, però també del PSOE, que en aquest tema i en molts d'altres ha estat incapaç de generar un discurs diferent al PP.
Avui he arribat a casa després de 14 hores de feina, més o menys seguida, i amb més ganes de ficar-me al llit que de llegir les notícies, o fins i tot escriure el post del dia. Les poques notícies que m'han arribat estan en l'òrbita del que comentava al principi. És una sort sentir-te cada vegada més acompanyat en la lluita per l'assoliment del nostre objectiu. La delegada del govern espanyol a Catalunya, la senyora Llanos de Luna, també és una gran col·laboradora en la tasca de augmentar el nombre d'independentistes. La seva personal batalla contra els ajuntaments que no pengen la bandera espanyola ens afavoreix i ens fa més amants de plantar la senyera, fins i tot a aquells que no teníem cap devoció pels símbols patriòtics.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Rubalcaba, fracassat i sense discurs

No es tracta de perdre eleccions, sinó de no tenir discurs. Rubalcaba no és alternativa al PP, i això fa que el PSOE tingui un greu problema a curt i mitjà termini. Amb Rubalcaba no aniran enlloc, i Espanya necessita un partit socialista fort que desbanqui la política d'extrema dreta que va incorporant el govern de Rajoy.
El partit socialista s'ha de formar de nou, amb nous líders amb un programa clar i contundent, sense prejudicis. En aquests moments no es diferencien en res del PP, i així només poden esperar noves derrotes, com les de Galícia i el País Basc.
Probablement el gran error del PSOE va ser la jugada interna que va fer fracassar l'opció Chacón. Aquella por de ser liderats per una dona i a més catalana, del PSC, va fer que s'abracessin a un polític que estava més a prop de la jubilació que de la reactivació d'un partit en hores baixes. Suposo que són estratègies dels partits polítics que s'interessen més per l'amiguisme que no pas pel bé del propi partit. Potser per aquesta raó el PSC va optar per Pere Navarro, en lloc d'opcions molt més engrescadores com les de Collboni o Rocío Martínez Sampere.
El PSOE, condemnat per la gestió política de Zapatero en el segon mandat, i amb l'ajuda de la crisi econòmica i financera, no ha estat capaç de superar la seva crisi interna, però el seu gran problema és que no ha estat capaç de construir un discurs diferent al PP.
I per cert, Rubalcaba ha tingut un comportament molt barroer i poc fidel al PSC, en la persona de Maria Badia. Una nova submissió al PP, que tampoc li agrairan. Pere Navarro, que també ha girat l'esquena a Maria Badia, es presenta a les eleccions catalanes amb la defensa de l'Estat federal, una opció que ni Rubalcaba ni el PSOE li donaran suport.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Wert persisteix amb l'espanyolització

És ignorància, provocació o mala fe? Com pot ser que en tot Espanya, i en tot el Partit Popular no hagin trobat una persona mínimament intel·ligent, sensata i amb el carisma suficient per estar al capdavant del ministeri d'Educació i Cultura, sense haver d'anar a petar a un tertulià qualsevol de la infame cadena Intereconomia!
És cert que em queixo del ministre i no m'adono que el seu president tampoc és per celebrar massa res. Com a mínim, però, xerra menys i per tant no diu tants disbarats.
El ministre insisteix amb el seu propòsit d'espanyolitzar els catalans, un objectiu que deu perseguir des del seu passat per Intereconomia. No s'adona que cada vegada que insisteix en espanyolitzar-nos, ens sentim més catalans i menys espanyols. Fins i tot aquells que podíem haver pactat una relació federal. I recordo les paraules del rei espanyol quan remarcava els valors d'una llengua, l'espanyola, que no havia estat imposada a ningú.
Ni el dictador en ple rendiment va aconseguir espanyolitzar-me, i això que m'havia prohibit parlar en català en llocs públics. Aquesta va ser la raó perquè arribéssim a estimar tant la nostra llengua, i reforcéssim la nostra identitat. La tàctica del ministre no el beneficiarà, però servirà per radicalitzar més els posicionaments i enfrontaments. Si Rajoy vol dialogar, que convidi el seu ministre a callar i comportar-se.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

La poca imaginació d'ICV

El PSC desorientat, com diu Balmón, i ICV sense imaginació (el lema de la campanya és ridícul i fa pena), ja tenim dos partits que poden repartir-se el pastís, CIU i ERC.
El gran ventall d'opcions polítiques et permet escollir la millor per a cada ocasió, cosa que no poden dir els espanyols. El problema, en tot cas, és que es tracti d'opcions fiables, de confiança. Alguns partits es perden en la mateixa campanya electoral. La por del PP i el lema d'ICV, per exemple, donen força a CIU, i l'ajuden a fer amics i que més persones el vagin a votar.
La desorientació del PSC, que necessita temps per trobar un líder amb cara i ulls (en tenen de molt millors que l'actual), i temps per construir el nou partit que fa falta a Catalunya, també afavoreix  CIU.
La novetat en aquestes eleccions serà la participació de la CUP, que està per veure a qui li tocarà el rebre, és a dir, de quins vots es nodrirà. I per una altra banda hi ha SI que l'anterior vegada es va veure afavorida per la imatge i carisme, llavors, de Joan Laporta. M'imagino que les sortides de to i la mala educació del notari Tena els pot dur a desaparèixer del Parlament. Catalunya necessita uns independentistes més responsables i sense tant d'ímpetu. ERC? La CUP?
C's està buscant els vots perduts del PP i el PSOE (els nacionalistes espanyols del PSC), i això els pot permetre fins i tot augmentar el nombre de diputats. El resultat d'ICV, si millora, com caldria esperar, no serà gràcies al lema de campanya ni al discurs ensopit i monòton de Joan Herrera, sinó als vots rebotats del PSC.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

En aquestes eleccions el PSC romandrà a la banqueta

Si hem arribat a un cul de sac és perquè a Espanya no hi ha alternativa de govern. Governi el PP o el PSOE les condicions de vida i progrés català no milloren, un fet que només et porta a sortir i a buscar-te la vida.
Si no tenim expectatives de canvi, augment de la inversió, compliment dels pactes i respecte a la nostra identitat, ens genera una depressió social que només es pot resoldre marxant. El ciutadà espanyol de dretes té l'esperança, governa el PSOE, que en les properes eleccions guanyi el PP. L'espanyol d'esquerres confia, quan governa el PP, que després guanyarà el PSOE. Això sol justifica suficientment la nostra demanda d'independència.
Al marge de la història, tothom hauria de ser capaç d'entendre la reivindicació catalana. Fins  negant els nostres drets com a poble singular, amb trets diferencials a la resta dels espanyols, es podria veure la necessitat d'invertir on hi ha més possibilitats de fer créixer l'economia espanyola. La negació de totes les evidències només s'entén de mentalitats que només busquen la destrucció dels altres, sense adonar-se que s'estan autolesionant.
A les properes eleccions autonòmiques el PSC només pot jugar el paper de comparsa. Està fora de joc perquè l'únic aliat és el PSOE que ha demostrat tan poca visió de futur com el PP. Amb aliats com aquests el PSC no pot esperar res de bo, perquè el seu missatge és inconsistent, a que defensa un posicionament que no té el suport de la ciutadania ni dels seus aliats espanyols. Qui se'l pot creure? Em sap greu, però el PSC aquesta vegada es quedarà a la banqueta a l'espera de poder jugar en una altra ocasió.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Un codi deontològic per als partits polítics

Trobo a faltar un codi deontològic per als partits polítics, en el seu comportament, no només en campanya electoral, sinó com a norma general. Ja no es tracta d'una llei que obligui a respectar els principis bàsics del sistema democràtic, que això ja ho saben fer, vull dir que ja ho saben establir, sinó de comportar-se de manera lleial i no encendre focs en benefici partidista.
Tots ho podem entendre i segur que sabem d'actituds i campanyes, més o menys amagades, que busquen la provocació i trobar la justificació dels seus objectius trampa. Ho hem vist en temes de civisme, de convivència i d'immigració. A ningú se li fa estrany que partits com PxC o d'altres amb més currículum, provoquin ressentiment contra persones immigrades, per justificar la seva exigència de fer-los fora.
Podem trobar exemples menys traumàtics i espectaculars on també s'actua de manera deslleial. Els polítics coneixen el problema que arrosseguem des de fa anys de la pràctica populista per aconseguir vots a base de regals, digueu-ne subvencions o comissions. La situació porta que qui vol fer marxa enrere es troba amb la resistència i atac dels beneficiaris, però també de l'adversari polític que acostuma a posicionar-se al costat de la ciutadania revoltada, que no és la majoria, sinó la més sorollosa.
Quan comparteixes espai amb polítics t'adones de la importància que es dóna a la imatge, encara que al darrere no s'assembli en res, i de la manca d'objectivitat, sortosament no de tots, però aquests juguen contra corrent. Pots entendre les prioritats polítiques, els interessos de grup col·lectiu, però no acceptes el joc brut, la deslleialtat i l'oportunisme que juga amb a confiança de es persones que els han votat.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Catalunya present a les eleccions basques

Avui és el darrer dia de campanya electoral a Galícia i al País Basc. Demà jornada de reflexió i diumenge eleccions. Les forces vives del PP i PSOE s'han presentat a salvar els neulers, i advertir de les maldats dels nacionalismes perifèrics, sobretot al País Basc. A Galícia tenen coll avall que poden repetir majoria absoluta. el PSOE fa temps que va naufragar i no hi té res a fer, fins i tot ara en què el PP, a nivell nacional, ha realitzat una política erràtica i gens agradable per als electors.
I dilluns, siguin quins siguin els resultats, el PP aterrarà a Catalunya amb la intenció de bombardejar-nos amb proclames unionistes, i advertir-nos que el president Mas ha perdut els papers i ens vol portar al desastre nacional. el que no sé què farà és el senyor Rubalcaba perquè el seu soci català ens promet un estat federal, però el PSOE ni s'ho creu ni ho vol. Alzamora deia en el seu article avui a l'Ara, que Navarro i el PSC no han entès el canvi de guió, allunyant-se del debat, i perdent militants de pes que sí que han entès la realitat actual.
El PSC es veurà afavorit per la jornada de vaga general al mig de la campanya electoral, si ho aprofita per recordar les retallades de Mas i la situació financera en què ens trobem. la gent ja no recorda que tot plegat ve de la legislatura passada, on hi havia un altre president  i govern. Els ciutadans tenim una memòria efímera i això se n'aprofiten els polítics. Si no fos així el nivell abstenció, cada quatre anys, seria molt gran.

dijous, 18 d’octubre del 2012

La democràcia a Espanya en perill

Cada vegada em preocupa més el nivell democràtic del govern del PP. Intento reflexionar i ser el màxim objectiu possible. Ja sé que és complicat, però procuro analitzar comportaments que no tenen una incidència específica a Catalunya, sinó en el conjunt de l'Estat espanyol. Deixo doncs de banda tot el tema sobiranista i el frec a frec per a l'assoliment de la independència del nostre país.
Avui he llegit una notícia que m'ha preocupat. Sobretot perquè sempre he pensat que la millor arma per defensar un sistema polític demòcrata és la transparència. La nova llei de seguretat ciutadana prohibirà la captació, tractament i difusió d'imatges de la policia quan estigui treballant (clavant garrotades). El matís de "si posen en perill la seva persona o operació que s'estigui realitzant" és molt ambigu i pot donar dret a que mai es pugui filmar com actua la policia. I tot això per què?
El director general de la policia ha dit que només reconeixent la gran tasca de la policia aconseguiríem una societat en pau i més justa, com si filmant-los fos ofendre'ls. Què han de témer? Hi ha alguna cosa que fan que no podem veure ni conèixer?
Fixeu-vos si són poc demòcrates que fins i tot l'estament judicial, que no s'ha caracteritzat massa d'haver fet la transició, protesta contra mesures que vol emprendre el ministre de Justícia, el "progre" del PP. Mesures que representen una pèrdua de drets adquirits amb esforç i molts anys. Volia prohibir manifestar-nos i criminalitzar la resistència pacífica a la policia.
Però tornant a la transparència, digueu-me què és el que podem veure de la gestió de Rajoy i els seus ministres? si ni tan sols compleixen un mínim del que varen prometre en campanya electoral. Tota l'excusa és la crisi, que no la negaré, però els serveix per justificar-ho tot. Què me'n dieu de l'amnistia fiscal? on són els 25.000 milions que crec que varen prometre? l'altre dia en portaven comptabilitzats uns 50 milions.
La democràcia a Espanya està en perill perquè hem perdut la confiança als nostres polítics; perquè quan no els agrada una cosa amenacen amb l'exèrcit, o deixant sense efecte el poc que ens queda d'autonomia; perquè hi ha diputats europeus com Vidal Quadras que no són precisament cap model de la democràcia; perquè es neguen a dialogar; perquè la transició democràtica espanyola no s'ha desfet de tics franquistes i aquests, precisament, es poden trobar en el partit que en aquests moments governa Espanya.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Independència o Federació, sí però... com es fa?


Imaginem-nos que els catalans ens posem d'acord i decidim... que volem la independència, o no, que volem formar part de la federació espanyola, això que defensa en Pere Navarro i uns quants més. Com ho fem? amb qui comptem? amb el PSOE? No!, amb... el PP? encara menys!, doncs... qui ens farà costat? la Rosa Díez?
És preocupant el grau de cinisme dels nostres polítics, perquè... un milió i mig de catalans sortim al carrer demanant independència, el president ho sent i diu... va, som-hi, i ens diuen que no pot ser perquè la Constitució no ho permet i en tot cas hauríem de modificar la Constitució, votant, evidentment tots els espanyols i permetre organitzar un referèndum. Llavors n'hi ha uns que ens increpen... però que us penseu? això no passarà mai! el que hem de fer és dos referèndums i anar d'acord amb la resta d'Espanya per fer una federació. Perfecte! i jo pregunto... ja ho volen els espanyols?
Sisplau, no siguem rucs, ni visquem en la pura demagògia. Si no són capaços de sortir al carrer a demanar el sistema federal, com volen que Espanya els escolti? Potser sóc un incrèdul i la cosa va per aquí, però tinc molts dubtes.
Esclar que si ens decidim per la independència, tot i el milió i mig de persones al carrer, no ho tenim pas més fàcil. Com ho hem de fer? Ara ens enviaran el senyor Arenas a dialogar. Sí, ho heu llegit bé! És aquell senyor que recollia signatures contra l'Estatut. Ara, però vindrà en pla dialogant. De perdona vides. Va, Àrtur, no siguis dolent. El 2014 renegociem el sistema de finançament i et donarem una mica més que ara, i construirem un parell de quilòmetres més del desdoblament de la N-II.
Ens odien, menyspreen, ens espolien... però no ens deixen marxar. Tenim un problema. Estem ofuscats barallant-nos entre independentistes, federalistes i nacionalistes espanyols, i entretant el nivell intel·lectual mig és penós. Només cal veure el programa APM i t'adones del nivell dels espanyols i catalans. I no només els que surten al programa de TV3. Demaneu-li a la Mireia que us expliqui amb qui ens les tenim. Si no fos cert seria graciós, però malauradament és penós. Molt trist i descoratjador. Vull dir que... potser obtindrem la independència, però després hi haurà molta feina a fer.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Ells diuen que la Constitució no ho permet

A algú se li ha acudit comparar l'actitud de la Gran Bretanya amb l'espanyola. De fet ens volen fer creure que també ens permetrien convocar el referèndum, però seria il·legal, perquè la Constitució no ho permet i... ja se sap que la Constitució és intocable! (menys quan interessa).
De tot plegat, si més no, n'obtindrem una fotografia clara, diàfana del concepte de democràcia que té l'Estat espanyol; el respecte a la veu i l'opinió de la ciutadania, i l'ús partidista i interessat dels organismes i institucions de govern. Avui el president català felicitava el Regne Unit i Escòcia pel seu respecte al vot ciutadà. Mas voldria tenir un interlocutor com té Alex Salmond, però això és somiar massa. Ni el PSOE en el seu millor temps, ni molt menys aquest PP amb reminiscències franquistes són uns interlocutors de fiar. 
El problema de Catalunya és que durant massa temps hem estat la mamella d'Espanya. Una mamella maltractada i espoliada. Com podem pretendre sortir de les seves urpes? de qui trauran tots els recursos per anar vivint de la rifeta? Siguem honestos. El Regne Unit pot viure bé sense Escòcia, però Espanya no ho tindrà tan fàcil. Viure podrà, però treballant més i millor que no pas ara.
Ells diuen que la Constitució no els ho permet, però no faran cap pas perquè no sigui obstacle per a la nostra autodeterminació. Escòcia pot molt ben ser que voti en contra de la independència. De Catalunya, en canvi, no ho tenen tan clar, més aviat pensen tot el contrari, i si ho pensen és perquè saben que no estem contents del seu tracte. 
Ningú es creu que la Constitució és intocable, però els va molt bé proclamar-ho i convèncer la població espanyola que els catalans actuem il·legalment i ens mereixem els pitjors càstigs. Em fa vergonya escoltar les declaracions de la senyora Cospedal. És trist el nivell dels polítics espanyols. Per cert, aquell noi que han condemnat a Cuba, per haver ocasionat l'accident que va provocar dos morts, era un polític important del PP juvenil. Un noi que li havien retirat el carnet de conduir per multitud d'infraccions, moltes d'elles d'excés de velocitat. El polític, com a servidor públic, ha de ser honrat i semblar-ho. Ha de donar bona imatge, perquè necessita la confiança de la gent. En un irresponsable no s'hi pot confiar.
Entretant, Pere Navarro defensa la convocatòria de dos referèndums. La vida continua!

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Els nostres candidats independentistes

Aquest cap de setmana s'han tancat les llistes i l'emissora de ràdio municipal ens informa dels arenyencs que hi figuren, amb opcions o sense. El partit majoritari i que té possibilitats d'obtenir majoria absoluta, CIU, incorpora per tercera vegada consecutiva un arenyenc d'alta volada, en Benet Maimí, que va renunciar a presentar-se per alcalde, per dedicar-se al partit, UDC, i al Parlament.
La CUP sembla ser que no ha escollit ningú d'Arenys de Mar, però sí que ho ha fet SI, en la persona de Maiol Sanaüja, encara que les opcions d'entrar el Parlament són pràcticament nul·les (mai se sap). D'ERC, PSC, PP o C's no crec que hi hagi cap arenyenc. Independentistes? En Maiol sí, però en Benet? pel càrrec dins d'UDC fa pensar que és de l'òrbita de Duran i no de Vila d'Abadal, però esclar, ahir en Duran i Lleida va acabar el seu parlament amb un "Visca Catalunya lliure!". De fet, però, recordava un dels seus fundadors.
Cada dia que passa se senten més disbarats, i quan hagin passat les eleccions gallega i basca, es concentraran totes les autoritats peperes i no ens deixaran viure. Avui mirava les notícies a TV3, que començaven amb l'acord entre David Cameron i Alex Salmond, en què el primer manifestava no estar d'acord amb la possibilitat que Escòcia s'independitzés, però que acceptava que els escocesos decidissin. A casa nostra, la postura del PP és d'amenaça i menyspreu. Tenen la barra de dir que som massa importants, però no ens tracten bé. Aquesta contradicció és el que ha fet augmentar el nombre d'independentistes. Quan en una casa no hi ets ben rebut, el que procures és marxar-ne el més aviat possible. Això és el que molts catalans volen fer, i s'han fixat en el president per aconseguir sortir-ne. El que passarà, ho veurem més endavant.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Mora-Bosch, 50 anys de matrimoni

Sembla que cada vegada serà més difícil celebrar les noces d'or d'una parella, tot i que l'esperança de vida s'allarga. La vida en parella no és fàcil i ara tenim menys paciència o més facilitat pel trencament.
Avui hem celebrat els cinquanta anys del casament dels meus sogres, un matrimoni amb tres fills i una vida senzilla, de treball dur i constant. Una vida lligada a la terra, amb moltes amistats i moltes ganes d'avançar amb amor, responsabilitat, amb molt d'afecte. Una família acollidora, sincera, transparent, una família de bones persones.
A la festa hi havia els amics de veritat, aquells amics que han caminat junts, en la fe i en la tasca diària de la pagesia. I els familiars més propers, els fills i néts i els germans d'una núvia exultant i un nuvi extraordinàriament feliç. Han estat cinquanta anys d'amor i vida en comú, de repartiment de tasques i responsabilitats.
Avui hem aparcat, si més no per unes quantes hores, la política dels partits, però acabada la celebració i després de l'aterratge de l'austríac imprudent, recuperem el fil i em trobo amb les diferents designacions dels caps de llistes a les properes eleccions. Mas, López Tena, Herrera... cap sorpresa.
Demà en parlarem, sobretot del camí que segueix Pere Navarro, ara atacant Mas, però distanciant-se del PP. Les consultes estadístiques li milloren resultats, si ho comparem amb les dades que sortien aquesta setmana, però essent la força que més recula, obtenint els pitjors resultats de la seva història.
Si demà us trobeu en Joan o la Rosa, feliciteu-los perquè fa cinquanta anys que viuen en parella, rodejats d'amics i familiars que els estimen, i amb un gran amic que fa un any ens va deixar, en Martí Amagat, que també ha estat present a la celebració, perquè es varen estimar molt. Felicitats parella!!!

dissabte, 13 d’octubre del 2012

L'independentisme més fraccionat que mai

La notícia de que la CUP es presentarà a les properes eleccions autonòmiques pot tenir diferents lectures. Per una banda és positiu que una agrupació amb tradició democràtica i social decideixi jugar políticament, mesurant el grau d'acceptació entre la ciutadania. Passar de ser una veu en off, sense exposició pública, a una força que es disputa la seva representativitat amb les altres forces polítiques catalanes és una decisió valenta i de compromís.
La part negativa és el fraccionament exagerat del vot sobiranista. És bo que ni Rcat ni Democràcia  Catalana de Joan Laporta no es presentin, perquè com a mínim eviten més opcions fragmentadores. Hauria estat bé també, que la gent de SI, un partit que només s'entén en clau personalista, hagués optat per fer marxa enrere i donar suport a qui pot ostentar una part important de l'independentisme, ERC.
La divisió entre CIU i ERC, del vot sobiranista, hauria estat un bon plantejament en la línia d'aconseguir uns bons resultats davant el vot espanyolista del PP i C's. El PSC em costa enquadrar-lo encara que Pere Navarro tingui molt clar que no està pel trencament amb Espanya. I CIU? Amb majoria absoluta el dia 25N, es dirigirà cap a la ruptura o intentarà novament un pacte amb el PP?
El futur no està clar i els qui tinguin coll avall la independència faran molt bé d'obrir els ulls i sumar. Sumar els que no ho tenen clar i són de casa. No em refereixo als vinguts de fora que varen fer gruix a la manifestació d'ahir divendres 12 d'octubre, sinó aquella majoria silenciosa que no es manifesta i que fan tan content a Rajoy.
La CUP ha pres una decisió important en un moment important, però no sé si haurà estat el més encertat per al conjunt del país. En tot cas posa en joc el seu nivell de confiança, a partir del qual podrà valorar el grau d'acceptació a nivell català.

divendres, 12 d’octubre del 2012

L'impresentable ministre de Cultura

Si Espanya fos un país normal i el seu govern fos responsable i transparent, el senyor Wert hauria estat cessat. L'haurien cessat per provocador i ruc, per amenaçar i demostrar el seu perfil dictatorial. Diuen que el rei ha renyat Rajoy per les declaracions del ministre. Potser és veritat, tot i que del rei ja no n'esperem gaire res.
El problema de Rajoy és que depurant el ministre no arregla massa res. N'hi queden d'altres que no són pas millors, com el ministre d'afers estrangers. Aquest senyor ja veu nazis arreu. Per a ell són nazis els que defensen plantejaments diferents als seus. Els nacionalistes són els altres. Els que defensen la superioritat de l'espanyolisme no són nacionalistes. Què són doncs?
La llàstima de tot plegat és que mentre ens entretenim contemplant i escoltant aquest conjunt d'irresponsables, el país s'enfonsa i una bona part de la població viu en la pobresa. Tot hi fa, i podem entendre que acusin els catalans de prioritzar la independència a la crisi econòmica, però Rajoy i els seus hi tenen molt a veure. Una política econòmica injusta, prioritzant els amics i menystenint els catalans, provoca que la paciència s'acabi i que diguem Prou!
Avui les persones favorables a continuar junts s'han manifestat a Barcelona. Curiosament, aquesta vegada el nombre estimat de participants que dóna la delegada del govern espanyol multiplica per deu el nombre que dóna la policia local. Sempre és el contrari. No és estrany que desconfiem tant d'aquesta delegació governamental, sigui qui sigui la delegada.
El senyor Wert ens ajuda millor des del ministeri que no pas des d'Intereconomia. A Espanya li anava més bé quan actuava de tertulià.

dijous, 11 d’octubre del 2012

50 anys del Concili Vaticà II, que lluny som!

Avui es compleixen cinquanta anys de la inauguració del Concili Vaticà II, i aquelles persones que hi vàrem confiar hem sofert un desencís. Ho recordem amb nostàlgia.
De la mateixa manera que Europa era el somni que ens alliberava políticament de la dictadura franquista, el Concili Vaticà II era una escletxa que ens alliberava del nacionalcatolicisme espanyol que ens mantenia escanyats i sense oxigen.
Malauradament, el Concili promogut pel papa Joan XXIII ha esdevingut un miratge pel retrocés que el conservadorisme de la jerarquia eclesiàstica ha treballat durant tots aquests anys. Ara qui li convé justificar el laïcisme al Concili es baralla amb qui ho responsabilitza al conservadorisme extrem de la jerarquia actual.
Els que vàrem obrir els ulls amb el Concili, fa temps que patim la involució del missatge de l'Església que predica una Conferència Episcopal Tarraconense distanciada de la realitat del poble fidel. Només  el pensament d'extrema dreta espanyolista de la Conferència Episcopal Espanyola, fa bons els bisbes catalans, que no tenen res a veure amb la generació de bisbes de vint anys enrere.
El llarg pontificat d'un papa polonès no va fer cap favor als que crèiem en la bondat i encert del Concili Vaticà II. Joan Pau II serà probablement santificat abans que Joan XXIII perquè desperta més simpaties entre les persones que ho decideixen. Joan XXIII va ser un gol que l'Esperit Sant va marcar a una còmode i distant Jerarquia de l'Església catòlica. Era un papa de transició que va remoure els fonaments d'un Vaticà fred i anquilosat.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Orgullós de ser espanyol i descentralitzat

Els catalans ens hem de sentir orgullosos de ser espanyols, perquè en el moment que hem alçat la veu, només hem rebut que lloances i floretes de la resta d'Espanya. Ens estimen perquè som catalans, perquè tenim una llengua pròpia, una cultura específica i els paguem totes les factures, les que vénen de l'AVE gallec o del corredor central que foradarà els Pirineus.
Orgullosos de que el ministre de Cultura, antic tertulià del canal cultural i demòcrata Intereconomia, ens vulgui espanyolitzar, perquè no ens perdem la cultura centralista i impositora espanyola. Ja ho va dir fa un temps el rei espanyol, que el castellà no havia estat mai imposat.
No podem retreure res als nostres ministres espanyols, que fan el possible perquè no ens falti cap insult ni amenaça. La pedagogia aplicada per l'Estat espanyol és la millor per aconseguir que visquem orgullosos de pertànyer a Espanya.
Nosaltres els catalans, hem manipulat els nostres fills a l'escola, fent-los creure que érem un poble sobirà amb una llengua materna i una cultura tradicional. Això ens ho ha fet veure una generació d'espanyols que van viure l'escola sota la democràcia franquista del dictador. Ells varen tenir l'oportunitat d'aprendre la història de la mà de professors objectius i sense prejudicis. Això malauradament no ha passat amb els nostres fills.
Convençuts que Catalunya és una part de la nació espanyola, l'única sobirana que pot decidir el nostre futur, i afavorits per aquest allau d'improperis, amenaces i insults. Nosaltres els catalans forçosament ens sentim molt orgullosos de ser espanyols. Molt, però molt. On puc signar la meva renúncia?

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Desconstruint Espanya

Hi ha qui s'empenya en dir que els catalans volem enfonsar Espanya, la volem destruir. Ho deia precisament el ministre de Justícia, el que consideràvem el "progre" del PP. Espanya sense Catalunya, segons el ministre, hauria de sortir de l'euro. Jo parlaria més de la desconstrucció. Separem elements. El govern de l'Estat ens marca com ha de ser aquesta desconstrucció. Si no ens deixen ser amb tota la nostra essència, hem de sortir.
Avui llegia que Londres i Edimburg s'havien posat d'acord per celebrar el referèndum d'independència el 2014. El mateix dia que a Madrid les dues forces polítiques majoritàries votaven en contra de permetre que la Generalitat pogués ser competent a l'hora d'organitzar referèndums. M'imagino que no ha sorprès a ningú.
Jo he quedat més sorprès quan Carretero ha anunciat que el seu partit donava suport a Mas, a les properes eleccions. La lectura que en faig és la del vot útil després de constatar que els partits independentistes no han assolit l'acord que els permetés presentar-se units a les eleccions. Cosa d'ego, com deia fa uns dies.
Carretero era la veu més dretana de l'ERC del tripartit. Com moltes persones d'ERC, la primera inicial els feia nosa, i per això es pot entendre que ara doni suport a CIU. Paral·lelament, ERC es presenta com el partit de centreesquerra català. De fet, amb el PSC en quarantena, l'esquerra catalana queda orfe, i aquest mal el patirem com a país, siguem o no independents.
Envejo els escocesos, perquè podran decidir què volen ser. Probablement el vot serà contrari a la independència, però hauran tingut l'oportunitat de manifestar-se. Nosaltres, els catalans, només ens podem manifestar al carrer. Confiem que el proper Parlament català sigui capaç de convèncer que els ciutadans hem de decidir, agradi o no.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

El nivell dels ministres perjudica la imatge d'Espanya

No és el camp del Barça amb la senyera el que perjudica la imatge d'Espanya, sinó el nivell intel·lectual i de capacitat de gestió del president i els seus ministres espanyols. Enlloc de convèncer-nos que no ens cal ser independents, el que estan fent és proporcionar-nos més motius per voler marxar.
Sento vergonya aliena per les declaracions dels ministres espanyols, que demostren molt poc senderi i una ràbia continguda que els pot. Són ells els que incrementen el nombre d'independentistes, perquè contra la nostra provocació només han sabut reaccionar insultant-nos i amenaçant-nos.
L'encaix de Catalunya a Espanya està forçat i maltractat. No accepten que puguem decidir què volem ser de grans, i els catalans, excepte la senyora Chacón, som conscients de la responsabilitat que tenim de confeccionar el futur dels nostres fills i nets. La història sempre ha estat això, i lluitar-hi en contra és un signe d'immaduresa.
Cal que fem les coses amb seny, però sense dubtar ni tirar marxa enrere. No ens hem de deixar portar per la disbauxa, sinó que hem d'aprofitar la il·lusió que tots tenim de poder decidir què volem. Si decidim continuar amb Espanya, ja serem a temps a dir de quina manera. Si el que volem és la plena sobirania, el poble haurà d'obtenir-la, ja que el poder emana d'ell. 
Deixem les ximpleries per als altres i continuem reaccionant i actuant amb la tranquil·litat i seny demostrats aquests darrers dies, sense perdre la il·lusió i la força de la raó. Catalunya no està donant una mala imatge. Potser sí que Espanya queda en ridícul, però hi quedarà per la manca d'arguments i els insults contra els catalans. Que siguin ells i no nosaltres els ridiculitzats.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Mn. Martí Amagat, fill adoptiu d'Arenys de Mar

Avui, al Teatre Principal s'ha aprovat, en Ple municipal, nomenar Mn. Martí Amagat i Matamala, fill adoptiu de la vila. El teatre estava ple com un ou, amb moltes persones que no hi ha pogut participar. En Martí va exercir de rector d'Arenys de Mar durant 32 anys, fins que el bisbe de Girona el va desterrar a la seva població natal de Banyoles.
En Martí va ser un capellà temut per la jerarquia eclesiàstica perquè era savi. No són els fanàtics ni els cridaners els adversaris a témer, sinó les persones que et poden argumentar que estàs equivocat, que el teu missatge està prostituït.
La jerarquia eclesiàstica, personificada en la figura del bisbe de Girona, temia la paraula d'en Martí i per això el volia fora. Sabia que ningú li faria ombra i per això el va enviar a Banyoles. No va fer el mateix amb en Pepe, perquè necessitava una persona amb capacitat de treball per afrontar la tasca parroquial de la vila, i sabia que, malgrat que el pensament d'en Pepe era el mateix, sense en Martí al costat, la resistència seria pràcticament nul·la.
Avui hem pogut veure un reportatge d'una hora sobre fets i vivències d'en Martí, que ens recordat la nostra experiència compartida. S'han vessat llàgrimes mal dissimulades que ens han demostrat, una vegada més, que en Martí va ser molt important per a la vida d'Arenys, i que els arenyencs i arenyenques el continuem recordant, estimant i enyorant.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Felipe González i Chacón ja són història

I molts d'altres també s'haurien d'haver retirat. Rubalcaba, Duran i Lleida, Guerra, Montilla... Al nostre país els polítics no saben plegar i esperen que els facin fora i es desacreditin. No sé si és per incompetència general de molts d'ells, o bé que no tenen cap més mamella on aferrar-se.
Quan tothom creia que Carmen Chacón vivia tranquil·lament en un escó del Congrés, mig apartada del món real, va i treu el nas, no fos cas que la política prescindís definitivament d'ella. El seu retorn torna a ser polèmic, perquè aquesta senyora no sap estar al seu lloc. Després d'haver aplaudit la retallada de l'Estatut i haver fracassat en les darreres eleccions que va participar, el millor que podria fer és callar o millor retirar-se i buscar-se la vida en alguna activitat que sàpiga fer. El que no pot fer és parlar de Catalunya perquè no representa ni a la majoria dels militants del seu propi partit.
Estic content que l'Agrupació Socialista de Mataró hagi escollit Alícia Romero per formar part de les llistes per a les properes eleccions al Parlament català. És una llàstima que sigui ara en què la credibilitat i virtut del PSC està sota terra, però en tot cas pot afavorir a la recuperació del partit que tant necessita Catalunya, sigui independent o federada amb Espanya.
Ho deia el jutge de l'Audiència Nacional, Santiago Pedraz, sobre la decadència dels polítics. El problema és que la indecència d'alguns i la seva prepotència continua fins i tot després de retirar-se, i sinó llegiu les declaracions de Felipe González. Encara es creu que Espanya no pot fer un pas sense que ell ho beneeixi.
A casa nostra hi ha líders amb qui podem confiar i d'altres que són dèbils i inconsistents. En tenim un que ens pot portar al cim. Convé que els altres no li facin la traveta.
Per cert, José Manuel Castelao, no n'hi ha prou que hagi dimitit, sinó que se l'hauria de jutjar per haver insultat no pas la intel·ligència de la gent, sinó la seva honorabilitat.

divendres, 5 d’octubre del 2012

La immoralitat d'una Catalunya independent

Primer l'Exèrcit i després l'Església. Matisem. Estem parlant de militars nostàlgics de la dictadura i de bisbes franquistes d'extrema dreta. Tant a l'Exèrcit com a l'Església hi podem trobar persones normals, dialogants i demòcrates.
Sempre diem que els bisbes catalans són diferents, i el fet que el comunicat rebés quatre abstencions, com el nombre de bisbes catalans de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, hi ha qui els hi assigna l'abstenció. Personalment pensaria el mateix dels bisbes catalans d'anys enrere, però dels actuals... permeteu-me que tingui els meus dubtes.
Sigui com sigui, entre polítics, militars, capellans i periodistes, la imatge que Espanya està ensenyant a la resta del món és pèssima. Realment els quaranta anys de dictadura varen fer molt mal, i en aquests 30 anys de transició democràtica hem avançat molt poc. I no podem culpar només la dreta rància que té Espanya, sinó que l'esquerra, de la mà de persones com Leguina, Guerra, Chacón... no hi desentona gens.
És evident que anirem sumant anècdotes, entre elles les manifestacions favorables a "la unidad de España" del dia 12 d'octubre, però el que cal és que les persones i polítics que creiem en la democràcia i en el dret a decidir, tinguem el cap fred i no ens deixem portar per aquestes envestides irracionals.

dijous, 4 d’octubre del 2012

L'olla de grills independentista

Avui hi havia convocada una reunió amb la participació de diferents representants de partits independentistes. La CUP ja va avisar que no hi seria i els que hi han participat no s'han posat d'acord. El resultat no ha estranyat ningú, ja que tots sabem que el denominador comú d'aquests partits és l'ego i les ànsies personals de figurar. De servei de país ningú no en sent a parlar.
Ens repetim més que l'all. Els partits reunits havien format part d'un mateix partit, ERC, i se n'havien decantat per pur protagonisme, perquè hi havia massa galls per ocupar un únic lloc. Així ens ha anat als catalans, i no entenc com encara hi ha gent que s'estranyi del lideratge de CIU. El president Mas ho ha sabut aprofitar, i serà qui liderarà tota la transformació del país, que desconeixem fins on arribarà.
La fragmentació del món independentista català ho debilita i provoca que no avancem mai. Ha estat precisament quan la iniciativa l'ha pres un partit polític que no es considera a sí mateix independentista, encara que molts dels seus militants i simpatitzants se'n declarin, quan hem estat més a prop d'aconseguir suficients forces per lluitar pels nostres drets. Ha estat la dreta catalana qui se n'ha aprofitat, en un país considerat més aviat esquerranós.
No és hora de cantar victòria, sinó de reflexionar sobre aquest defecte que ens persegueix des de sempre. Els partits polítics no confeccionen les llistes en relació a la capacitat dels seus militants, sinó dels interessos de grup i en benefici dels més hàbils en escalar posicions dins el partit.
O sigui que, agradi més o menys als independentistes més radicals, serà a voluntat d'un partit no independentista, CIU, que Catalunya pugui arribar a ser una nació sobirana.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Els independentistes s'han instal·lat a la Moncloa

Quan el teu amic et proposa, t'insinua o t'amenaça que et vol deixar, si realment l'estimes i desitges que es quedi dulcificaràs la relació, suavitzaràs les situacions més tenses i cediràs en detalls, negociaràs i intentaràs convèncer-lo de que es quedi. Si contràriament ja et va bé que marxi perquè n'estàs tip i no tens ganes de continuar la relació, potser fins i tot exageraràs la crisi, el mortificaràs més i li donaràs més motius perquè no es quedi ni un dia més al teu costat.
Ho pilleu?
Quan el president Mas anuncia que convocarà eleccions i comunica que treballarà per a la convocatòria d'un referèndum o consulta sobre el futur de Catalunya, la reacció espanyola ha estat la de posar més llenya al foc. Ens han començat a amenaçar que subvencionaran les escoles de Catalunya que ensenyin en castellà, demanen a Europa que prioritzin el corredor central, retiren les subvencions a les institucions culturals catalanes...
Què pretén el govern de l'Estat? doncs és molt simple! el govern del PP vol que Catalunya s'independentitzi. Alguna cosa ha passat. La meva opinió és que els independentistes s'han instal·lat a la Moncloa.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Arenys de Mar es queda sense associacions veïnals

M'heu llegit més d'una vegada que la nostra societat no és participativa, sinó reactiva. No és invenció meva, però hi estic totalment a favor. Després de quaranta anys de dictadura, havíem après a treballar per combatre-la i après a fer-ho conjuntament, amb total entrega. A mesura que hem anat consolidant una societat democràtica, amb totes les seves pegues i mancances, la nostra predisposició a treballar de manera voluntària, ha minvat, fins al punt que moltes entitats que han estat històricament rellevants per a la dinamització de la població, han començat a tenir problemes de participació.
Una mostra d'entitats dinàmiques i molt necessàries que darrerament estan perdent efectius són les associacions veïnals. D'aquestes entitats varen sortir-ne els primers militants de partits polítics quan aquests es varen legalitzar. Hi va haver una divisió i fins i tot enfrontament entre els membres dels partits i els seus excompanys de les associacions de veïns. 
Amb més alts i baixos les associacions de veïns han assumit el rol d'interlocutors amb els ajuntaments, per a temes territorials. Tot i la seva federació, les dinàmiques han estat molt diverses, i també el seu comportament democràtic, de transparència i participació. Malgrat tots els seus defectes, entenc que la tasca de les associacions de veïns és positiva, i en tot cas hauríem d'ajudar-les a que no desapareguin, sinó que continuïn treballant el territori.
És per tot això que m'ha sabut greu llegir que l'associació AVANA d'Arenys de Mar havia decidit dissoldre's, per manca d'associats engrescats per liderar l'entitat. Avui és cada vegada més difícil aconseguir que els vilatans es moguin per afers comuns. La tasca d'aquestes entitats és de formigueta, en què sovint costa de veure'n els fruits, però que a la llarga reverteixen al poble o ciutat.
Probablement no hem sabut, entre tots, adaptar les associacions de veïns al moment actual, quan el patró és tan diferent d'ara fa 30 anys. Estic convençut que trobarem fórmules per omplir el seu buit, però és perillós quan se'ns anuncia que es transformarà en plataforma reivindicativa. No és qüestió de negar cap tipus de legitimitat ni drets a reclamar el que es consideri necessari, però hi ha el perill de que només ens movem per reaccionar contra tot allò que no ens agrada, quan ens hem negat a participar en organitzar-ho. Els ajuntaments han de fer un esforç de transparència i voluntat participativa, i l'encert pedagògic per engrescar noves persones a prendre el relleu dels antics dirigents veïnals. Nosaltres hem de ser més generosos respecte a la nostra vila i convilatans.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

L'adversari del PSC no pot ser el PP ni C's

Contra qui pensa lluitar Pere Navarro? Qui és l'adversari a batre? Al meu entendre, Navarro diu que vol fer front a CIU, però actua per agafar vots al PP i a C's. Si això es confirma, penso que s'estarà equivocant.
El PSC és un partit gran, que passa per un mal moment, però és gran. S'equivocaria, doncs, si es dediqués a lluitar per la cadira de partits menors com són el PP català i C's. Entenc que l'anticipació de les eleccions autonòmiques l'ha perjudicat, i en aquests moments no està liderat per la millor opció. El PSC, malgrat les baixes sofertes, té ferms candidats a dirigir el partit. No hi ha hagut temps per endreçar-ho, i això ho patirà.
És una llàstima que Montserrat Tura s'afegeixi a la llista de baixes del partit, però Tura ja no tenia lloc dins de l'actual PSC. Això no vol dir que no pugui jugar un paper en la política del país. Desconec què pensa, però segur que té més d'una opció per continuar en política.
Estem vivint un temps històric, sigui quin sigui el resultat final. Això fa que cada dia hi hagi novetats, i que qualsevol moviment tingui les seves conseqüències. El president català ha sabut jugar les seves cartes i de ben segur que serà qui en traurà més benefici. Ho dèiem avui, un president que ens ha atipat de retallades obtindrà un augment de vots i escons al Parlament. ICV diu que ho dirà en campanya, però, agradi més o menys, la tonada de la cançó serà l'autodeterminació, i les retallades es veuran com a mal congènit, com si no es pogués fer res. Encara clamen grans economistes que l'obsessió per combatre el dèficit ens porta a la depressió.