Cinquanta famílies afortunades

Demà dilluns tindrà lloc el sorteig per assignar els nous pisos de lloguer assequible que s'han construït al Bareu. Finalment, s'ha acabat tot un procés que ha durat molts anys, massa anys. En temes d'habitatge podem parlar del got mig ple o mig buit. Per més que es facin passes per augmentar el parc d'habitatges i que siguin assequibles per una bona part de la població, mai es farà prou. Podem ser crítics i exigir als nostres representants polítics que treballin més per augmentar l'oferta, però no cal ser derrotistes. Cal valorar positivament allò que s'ha aconseguit i en tot cas, si és possible, millorar-ho.

Arenys necessita ampliar l'oferta de pisos, siguin de nova construcció o rehabilitant aquells que estan tancats i buits. El territori és el que és i tampoc disposem de grans superfícies per construir-hi. Cal preservar el medi natural i no quedar-nos sense. També és important equilibrar l'augment de la població amb l'oferta i possibilitats de serveis i recursos públics. Avui, a Catalunya, hi ha àrees superpoblades. Hem crescut en població, però els recursos de l'administració pública estan estancats.

La planificació, en tots els àmbits, serveix precisament per evitar sorpreses i saturacions. Si només ens fixem en el dia a dia i no alcem la mirada cap al futur, ens trobarem amb situacions difícils d'afrontar. Ho veiem en l'atenció sanitària i l'escolar. Cada vegada hi ha més dificultats per oferir un bon servei, i no es tracta tant de la capacitat i preparació dels professionals com de les eines i recursos de què disposen per atendre els seus usuaris.

Demà, doncs, hi haurà unes quantes famílies que obtindran el pis enyorat, i ens n'hem d'alegrar, però l'endemà mateix ens hem d'arremangar per continuar treballant per aconseguir nous habitatges per a les moltes persones que encara estaran pendents d'assignació.

Transformació temporal d'una ciutat

Ahir em vaig desplaçar fins a Palafrugell i, encara que no vaig poder fer una visita com caldria, em va causar una bona impressió. Em vaig prometre que un altre dia hi aniré per passejar-me pels seus carrers i places, amb tranquil·litat. 

Palafrugell és una ciutat d'uns vint-i-cinc mil habitants, una xifra que recordo que a Vic es considerava "en la mesura humana", però ara ja l'han doblat. A diferència de la capital d'Osona, que té una població constant durant tot l'any, Palafrugell veu augmentat el nombre de residents a la temporada d'estiu fins a arribar, per algunes setmanes, a quadruplicar la població. 

Ens ho deia l'alcaldessa, on ens va parlar de les seves visites als barris, el contacte amb els seus habitants, la necessitat de proximitat i conèixer de primera mà quines són les seves necessitats i voluntats. Passar de vint-i-cinc mil a cent mil habitants, encara que només sigui per unes setmanes, no ha de ser gens fàcil de gestionar. 

Llegia unes declaracions de l'alcalde de Vic queixant-se dels problemes que ha d'afrontar per l'augment de la població amb una manca de recursos, ja que les instal·lacions i serveis queden saturats. Imagineu, doncs, què pot passar en una ciutat on el nombre de residents es multiplica per quatre. Quins serveis s'han d'establir per poder atendre l'allau de residents de l'estiu?

Tot i que coneixem que això passa als centres turístics del nostre país, probablement no ens parem a imaginar què representa per a un govern municipal haver de gestionar aquesta transformació tan important del seu municipi, perquè tothom estigui ben servit.

Sempre he comentat que gestionar un municipi no és fàcil. És cert que no tothom se'n surt prou bé, però massa sovint caiem en l'error de simplificar la feina i creure'ns que tot és bufar i fer ampolles.

No només els polítics

Avui he llegit que el jutge instructor de l'anomenat cas Cerdán, el senyor Leopoldo Puente, ha retirat el passaport a dos empresaris investigats per suborn. Això és interessant de fer notar perquè acostumem a fixar-nos molt en els polítics implicats en els casos de corrupció, que ja està bé, però sovint ens oblidem dels civils. Si hi ha polítics corruptes és perquè també hi ha empresaris i ciutadans del carrer que ho són.

És una llàstima que tinguem tan poca confiança en els jutges i els tribunals de justícia del país, perquè hi ha molta feina a fer. Cal no ignorar la presumpció d'innocència de polítics, empresaris i veïns, però és cert que no hi ha un pam de net. En aquest cas, doncs, és bo que hi hagi control de tot plegat, i que en conèixer casos de corrupció, els jutges s'hi llencin al damunt. No podem viure amb el convenciment que estem voltats de corruptes.

Avui en tenim una bona colla d'exemples i el que és més greu és que algunes d'aquestes persones acusades de corrupció, amb prou evidències, surten al carrer a manifestar-se en contra de la corrupció. S'han de tenir nassos!

Fa pocs dies parlava en aquest blog de la tendència al frau fiscal, a treballar en negre, a no pagar l'IVA. No deixa de ser un acte corrupte, encara que pugui tenir un valor pràcticament insignificant. És, però, l'actitud i no podem ignorar que si aquesta és la nostra praxi, tenim pocs arguments per sortir a criticar els polítics corruptes. Ells, els que actuen de manera corrupta, que no són tots, segur que s'embutxaquen més diners, però el fet és el mateix.

Avui llegia que a Arenys de Mar s'ha descobert una xarxa d'empadronaments il·legals. Sabeu que el fet d'estar empadronat et permet rebre molts serveis, i és una cosa molt perseguida. M'imagino que al darrere hi ha persones estafades i estafadors. No els podem posar en el mateix sac, però cal fer bé les coses. Cal estar alerta i sancionar aquelles persones que s'aprofiten dels altres en temes tan essencials. 

I podria acabar dient, una vegada més, que cal legislar bé. I és que mentre la llei d'estrangeria no tingui una lògica i sentit comú, estarem provocant accions il·legals, i maltractant persones vulnerables que no hi tenen cap culpa.

Verifactu

A mitjans de novembre, parlant d'habitatge en aquest blog, expressava la necessitat de legislar bé. No pot ser que s'elaborin lleis que grinyolen i que s'han de modificar al cap de poc perquè tenen escletxes importants per on s'escapen anomalies que es pretenien regular. Avui llegia la notícia de la rectificació del govern davant l'allau de queixes. Cal que la gent els faci veure que les coses no es poden improvisar?

Fa temps que el govern va decidir que a u de gener de 2026 les petites i mitjanes empreses i els autònoms haurien de canviar el sistema d'enregistrar les factures. Això no és una cosa que d'un dia per l'altre es pugui adaptar. Té la seva complexitat, a part del cost que representa. En aquest enrenou s'hi veuen implicades les empreses que ho hauran de facturar diferent, però també les empreses que han de proporcionar els programes i el manteniment del nou sistema.

Durant uns mesos, tothom que ha volgut fer bé la feina ha anat de bòlit per arribar a temps. Costos, nervis i nits sense dormir, que finalment no haurà servit de res perquè a darrera hora el govern ha decidit ajornar la data un any, per a les petites empreses, i un any i mig per als autònoms.

La pregunta que em faig és si els membres del govern són conscients de tot el que han provocat i si tenen la consciència tranquil·la. Què s'imaginen ara? Que tothom dirà que ho han fet molt bé, o tenen clar que els hauria de caure la cara de vergonya per no haver previst que els canvis no es poden improvisar?

Em sorprèn la mediocritat dels dirigents governamentals i la seva manca de responsabilitat a l'hora de prendre decisions que afecten tanta gent. Tenim un govern que avança molt lentament en la recuperació de la memòria històrica i trencar amb el passat, que encara ens colla, i, en canvi, es pren a la lleugera reglaments i lleis que són complexes i que afecten directament els seus administrats.

Governar vol dir donar serveis i facilitar la vida als ciutadans, en tots els àmbits, i no pas pressionar-los perquè un dia els passa pel cap una cosa, o bé reben un avís d'Europa. La decisió del Consell de Ministres d'avui alleugereix el patiment de molts petits empresaris, però no calia haver arribat a aquest extrem.

Tallers a la biblioteca

Avui he participat en la primera sessió d'una nova tanda de tallers d'escriptura creativa, a càrrec de la Gemma Tomàs, a la Biblioteca d'Arenys de Mar. Aprofito l'avinentesa per comentar que la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona té una agenda d'activitats que no te l'acabes, i en concret a Arenys hi ha una gran varietat d'actes, cursos i tallers que abasten totes les edats i preferències. Ho dic perquè encara hi ha qui creu que només serveixen per prestar llibres, que és prou important.

Ja porto una bona colla de tallers d'escriptura, perquè m'agradaria millorar els meus escrits. És cert que fa vint anys que escric diàriament, però no es pot considerar escriptura creativa, sinó simplement un recull d'opinions sobre què passa al món, començant per la meva vila d'adopció i arribant a l'altra punta del món.

Soc, doncs, un repetidor dels tallers, i tinc la confiança que alguna cosa hauré après, tot i que no sé fins a quin punt ho aprofito per incorporar en els meus escrits. Avui parlàvem dels detalls, que poden ser rellevants per copsar la idea d'un relat. Aquí, en el meu blog, pocs detalls hi incorporo que puguin destacar. Intentaré, però, tenir-ho en compte.

Ja que parlo de la biblioteca no puc oblidar la meva por sobre l'acabament de les obres de la nova, amb temps per no perdre la subvenció europea. Aprofito per dir que als arenyencs ens costarà uns quants calerons i que probablement s'hauria pogut gestionar millor i aconseguir que els diners, si no tots, arribessin d'institucions supramunicipals. Altres municipis ho han aconseguit i en tinc informació. Però estem on som i hem de mirar endavant.

Perquè hem de pensar que ampliar l'espai i serveis de la nostra biblioteca és bo per a la vila i cal donar-hi el suport que calgui perquè sigui una realitat a començaments del nou estiu. Però fixeu-vos que parlo d'ampliar els serveis, no només l'espai. I això és important perquè, tot i que he comentat que es fan moltes activitats, la biblioteca d'Arenys ha de créixer. La nostra vila és una vila amb tradició cultural i no podem viure del record i la nostàlgia, sinó que hem d'avançar en aquest camí. 

Caldrà que s'ampliïn els horaris d'obertura de la biblioteca i els accessos directes per a totes aquelles activitats paral·leles que es puguin anar organitzant. El nostre suport sí, però també la nostra reivindicació.

Em preocupa

Em preocupa el caire que està agafant la gestió municipal a la nostra vila. Cada vegada tinc més la impressió que davant de les dificultats s'opta pel camí fàcil, encara que aquest sigui en detriment dels vilatans. No pot ser que no s'encarin els problemes i es busquin solucions que no vagin en contra de la ciutadania. Que es renunciï a competències municipals amb l'excusa de la poca preparació dels nostres treballadors o pocs efectius. 

Darrerament, hem observat uns detalls que m'han cridat l'atenció perquè no estan en la línia d'oferir un bon servei, sinó més aviat de desviar la feina, posar-s'hi d'esquena i que ho resolgui una altra administració, o una empresa privada. Una altra cosa és mancomunar serveis, treballar conjuntament amb els pobles veïns, ajuntar esforços, però treballar i no treure-s'ho de sobre.

En el Ple d'ahir, per posar un parell d'exemples, es va fer palesa aquesta tendència que comento. El primer cas, i que considero greu, va ser l'aprovació, gràcies a la majoria absoluta de l'equip de govern, que els ajuts a les famílies dels alumnes de l'escola de música no es rebessin en el moment de formalitzar la matrícula, sinó posteriorment, obligant-los a fer la despesa sense tenir en consideració les dificultats que puguin tenir per realitzar-la. El motiu sembla que és alleugerir la feina dels treballadors municipals. Una raó que no pot ser més desafortunada ni més perjudicial per a les famílies afectades.

El segon exemple és el comentari que es va fer del rebuig, per part de la Generalitat, d'assumir les competències en el control de les llicències, la inspecció i les sancions als establiments d'oci de la vila. La idea era que fos la Generalitat qui ho seguís perquè ho faria més bé, m'imagino. No som capaços de fer-ho?

Puc entendre que els municipis estan mal finançats. Que hi ha problemes a resoldre com per exemple que s'hagi de finançar l'acadèmia dels futurs policies, i que després puguin marxar cap a un altre municipi més gran que els pagui millor. Hi ha feina a fer per no deixar a l'estacada els governs municipals, però aquests hi han de posar de la seva part i formar correctament els seus treballadors perquè donin el millor servei als vilatans i no s'excusin en la seva incapacitat o comoditat, per no atendre com ens mereixem.

Un servei necessari a la nostra vila

Arran de la notícia que apareix avui al web de Ràdio Arenys m'ha semblat interessat comentar la importància de disposar, a la nostra vila, dels serveis del centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP). Acostumem a ser molt crítics i reivindicatius, demanant més serveis pròxims, però, en canvi, no apreciem bé allò que tenim, i és bo aturar-nos-hi i parlar-ne.

Les famílies que tenen necessitat d'aquest servei tenen la sort de no haver de desplaçar-se fora de la vila per dur-hi els seus fills. Si ja és un esforç tenir cura d'un fill amb aquestes necessitats, i a més li afegeixes la necessitat de sortir a fora, la cosa es complica. És per això que, en primer lloc, s'ha d'agrair que a casa nostra tinguem la sort de gaudir d'aquesta atenció.

Per altra banda, i per les referències que en tinc, no només hem de parlar de disposar d'aquest servei a prop nostre, sinó que l'atenció que reben els nostres infants és excel·lent. Les professionals que en tenen cura són expertes i molt empàtiques, tant amb les criatures com amb els seus familiars.

Encara que a la notícia de Ràdio Arenys no s'esmenta, des de fa un temps els responsables del servei demanen millores en l'equipament cedit per l'Ajuntament. Tenen la promesa d'una nova ubicació, ja que sabem que aquestes instal·lacions han d'anar a fora, i entretant els han resolt alguns temes que eren urgents.

En un principi la nova ubicació estava pensada al Casal Sant Vicenç, que l'Ajuntament tenia previst adquirir. De moment tot s'ha encallat, i la situació en què ens trobem del pla econòmic financer, fa pensar que pot anar per llarg si, finalment, es manté la voluntat d'adquirir aquesta instal·lació. Com en moltes altres coses, la manca de planificació del govern municipal ens deixa sempre en el dubte. Tot depèn de les circumstàncies que es van presentant, vivint de la sorpresa constant. 

Desitgem que aquest impàs en el possible trasllat del servei no sigui en detriment de la seva continuïtat a la nostra vila, i esperem poder-ne gaudir molts anys.

La bretxa digital

Avui llegia la notícia, a l'ARA, de l'índex català de la bretxa digital. Un primer índex desenvolupat per la Taula del Tercer Sector Social i la Universitat Oberta de Catalunya, que recull dades de fonts públiques i privades per tal d'aconseguir tenir un millor coneixement de la seva realitat.

Segons els resultats d'aquest estudi es pot veure una gran diferència en funció del territori analitzat, amb un grau d'accessibilitat alt a l'àrea metropolitana i comarques veïnes, i molt inferior a les zones pirinenques. L'estudi també analitza l'ús dels serveis digitals en els diferents trams d'edat, on es veu un decreixement important a partir dels seixanta-cinc anys.

Fa anys, quan es va fer un salt important en l'ús d'Internet en les tramitacions tant del sector públic com del privat, parlar de bretxa digital estava a l'ordre del dia. Hi havia una gran preocupació perquè la gent gran no es despengés del tot i no entrés en la nova dinàmica d'accessibilitat als serveis. Ara se'n parla menys, però la realitat ens demostra que el perill continua vigent i que hi ha moltes persones, sobretot gent gran, però no només, que pateixen aquest fenomen de la bretxa digital, amb el perjudici que això els provoca.

L'administració pública no es pot oblidar de la gent, i ha de treballar per acostar tothom a la gestió digital. Cal que tothom hi tingui accés i trobi la manera de no quedar-ne al marge. S'han de crear plataformes formatives, de suport i acompanyament, i no oblidar-se d'un fet que és clau a l'hora de facilitar els tràmits digitals, i és la simplificació d'aquests. Sovint es programen processos com si tothom estigués assabentat de tot i tingués totes les eines per sortir-se'n. Cal que els programadors es posin al nivell dels usuaris potencials, també dels que tenen menys coneixements informàtics, per fer més fàcil la seva gestió.

Des de l'administració local, que és la més propera als ciutadans, cal fer un esforç important per trencar aquesta bretxa digital i procurar que gent gran i no tan gran no es quedin al marge dels processos que avui dia són bàsics per moure't i obtenir serveis.

L'administració directa i indirecta

Em preocupa pensar que una mala gestió a l'administració pública justifiqui la reducció de serveis o la seva externalització. Encara que en si mateixa, una externalització de serveis no és una mala solució, quan l'administració se'n despreocupa i no en fa un seguiment exhaustiu i constant, pot derivar en una mala prestació del servei, no resolent allò que es pretenia.

Dirigir un municipi, un país, no és fàcil i requereix aptituds, polítiques i tècniques. Un desconeixement del funcionament dels serveis, o l'abandonament del seu control pot ocasionar problemes als ciutadans. Hi ha qui, ideològicament, té molt clar que l'administració pública no funciona i que la privatització dels serveis és la millor solució. La cosa, però no és tan senzilla. Si una administració no és capaç de gestionar directament un servei, potser tampoc serà eficient en el control de l'explotació indirecta, i al final qui hi surt perdent és l'administrat.

Al meu entendre, doncs, és un error perdre el temps discutint com es gestiona un servei, sinó que ens hem de dedicar a conèixer el seu funcionament, i sigui de la manera que s'hagi decidit, fer el seguiment necessari per aconseguir l'eficiència i els bons resultats. 

Dit això, podem analitzar els diferents serveis que l'administració té encomanats, i valorar com s'estan portant a terme. Ens discutirem si ho ha de fer la institució pública, una empresa pública, o una de privada, a través d'una concessió, però segur que coincidirem a dir que el transport públic al nostre país no funciona. I això és greu. Podem carregar les culpes a qui ens caigui més malament, però el fet és que la manca d'inversions, el poc control de la seva gestió, i la manca de preparació i dedicació dels seus responsables, ha provocat que avui, moure't amb transport públic sigui tota una aventura. 

I no ens oblidem de l'ensenyament, amb plans d'estudi que canvien contínuament i directrius poc clares. O la salut, que érem l'enveja de molts països i des de fa un temps ens estan passant la mà per la cara. La conclusió és clara: el sistema no sempre és l'esca del pecat. La preparació, coneixements, aptituds i actituds són bàsiques per a un bon funcionament dels serveis.

La corrupció enganxa i s'escampa

Si bé és cert que alguna persona ho ha dit, crec que no se n'ha parlat prou, i per això ho incorporo al meu blog.  La corrupció està a l'ordre del dia en la política. Com he dit moltes vegades, la majoria dels polítics es comporten honestament, però els pocs que actuen de manera corrupta ho embruten tot, i fa que caiguem en la trampa de posar-los tots al mateix sac.

La corrupció destapada al PSOE, per part d'alts dirigents, ha posat en perill la confiança al president, no pas per part de l'oposició, que això no seria cap novetat, sinó entre els mateixos militants i simpatitzants socialistes, i a la societat en general. I això és greu. 

Què és el que no s'ha dit prou? Doncs, que a part dels polítics corruptes, hi ha els empresaris que s'hi avenen per obtenir-ne uns beneficis. Sacrificar una part dels guanys que suposa la concessió d'una obra pública o servei, en forma de comissions il·legals, els surt molt a compte. Ells paguen aquests diners i a canvi obtenen el premi dels guanys.

Sembla que una de les empreses que hauria actuat de manera fraudulenta, acceptant pagar comissions a canvi de la concessió d'obres, és Acciona, l'empresa que va guanyar la darrera licitació de la recollida selectiva de la brossa a la nostra vila. Això, d'entrada, no hauria de suposar cap entrebanc, però permeteu-me que expressi el meu disgust, sabent que l'empresa que treballarà a la meva població és una de les presumptes empreses corruptes d'aquest país. 

Atenció, però, que no estem parlant dels seus treballadors. Aquests, per llei, venen subrogats des del moment que una nova empresa obté la concessió del servei, i per tant substitueix l'empresa que ho ha estat fent fins llavors.

Que quedi clar, doncs, que la corrupció no és patrimoni d'uns quants, la classe política, com algú voldria que s'entengués. La corrupció és una taca d'oli que s'escampa amb facilitat i que tots hi estem exposats. Només els nostres principis i ètica poden evitar caure en aquest pou.

Romanent per a què?

Avui Ràdio Arenys s'ha fet ressò del romanent de tresoreria acumulat amb què es tanca l'exercici econòmic de 2024 a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i és bo aturar-nos-hi un moment. La xifra resultant és de gairebé 15 milions d'euros. Diners que queden a disposició per ser gastats en millores per a la vila. Diners que no s'han utilitzat en els anteriors exercicis, però que malauradament tampoc en podrem disposar si no canvien les coses.

Les males arts aplicades en la política fan que, sovint, paguin justos per pecadors. Com que històricament hi ha hagut ajuntaments que han malgastat els diners, endeutant-se més del compte, es redacta una llei per limitar la despesa que han de complir tots els ajuntaments, també aquells que han actuat amb cautela i evitat un excés d'endeutament.

Arenys de Mar, tradicionalment ha tancat els exercicis econòmics amb estalvi, la qual cosa també cal analitzar-ne els motius, que no sempre són positius. El problema rau, però, que el nostre ajuntament és ric, però no podrà invertir en projectes prou necessaris. Millorar el clavegueram, per exemple, però n'hi ha més.

La gestió pública té moltes mancances i l'eficàcia i l'eficiència acostumen a faltar-hi sovint. No sempre es fa bon ús dels diners públics, invertint potser en coses que no són prioritàries, i sobretot amb una manca de seguiment i fiscalització d'aquestes inversions, amb el resultat de despeses excessives. 

A tot això també s'hi ha d'afegir tota la problemàtica al voltant de les licitacions d'obres i serveis, amb un resultat força negatiu, ja sigui perquè les empreses guanyadores no són sempre les millors, i que de tant en tant abandonen les obres a mig fer. 

Cal insistir que no es pot posar en el mateix sac tots els ajuntaments i diferenciar aquells que inverteixen amb seny, d'aquells que tenen la butxaca foradada. De totes maneres, però, és necessari que els nostres polítics i tècnics municipals, tinguin una formació adequada de com s'han de gestionar els recursos públics, en la línia del que hem de seguir quan ens referim a l'economia familiar.

Què passa amb la licitació de contractes públics?

Arran de la renúncia de l'empresa que va guanyar la licitació per a la gestió del trenet a la nostra vila, he volgut reflexionar sobre el que està passant en els concursos per a la contractació de serveis del nostre ajuntament. En la majoria dels casos es presenta una sola empresa, i també s'ha donat el cas d'haver-la de declarar deserta.

El fet de no poder escollir entre diferents ofertes és un problema per a la nostra administració. Ens queixem dels monopolis dels serveis on no hi ha competència (em ve al cap ara la concentració bancària) i ara ens trobem que a l'hora de contractar un servei públic, no tenim l'opció d'escollir la millor proposta.

La renúncia d'aquesta empresa, que ha preferit incomplir el contracte signat i quedar-se amb un altre més avantatjós econòmicament, no seria tan greu, si en la licitació s'hi haguessin presentat més empreses. Ara, no tenim recanvi, i a les portes del mes de juny es fa impossible disposar del trenet per aquest estiu.

Si repassem les darreres licitacions veurem que hi ha altres casos tant o més greus, sobretot tenint en compte l'abast del servei i la repercussió que podria tenir una renúncia, quan es tracta de serveis essencials. Parlo de la recollida selectiva de la brossa, que només va rebre una oferta i que s'ha de posar en marxa el dia 1 de juny. Ens ha passat amb l'escola bressol, amb l'escola de música, i tot un reguitzell de contractes. Per no parlar d'aquelles subcontractacions, sobretot en obres, que acaben deixant la feina a mitges.

On és el problema? Estem elaborant uns plecs tècnics i administratius de manera errònia, que no interessen a pràcticament ningú? Falten empreses disposades a treballar per a l'administració pública, amb tot el que representa? Com es pot resoldre aquesta manca d'interès de les empreses per concursar a l'administració?

Crec que seria bo analitzar els motius d'aquest desinterès. No es tracta de culpar a ningú, sinó d'intentar millorar les ofertes perquè resultin atractives a més empreses, i que aquestes, si hi són, surtin de sota les pedres per aconseguir donar el servei. El preu és un incentiu, però no ha de ser l'únic.

A les fosques!

Avui ha passat allò que moltes vegades havíem comentat: Què passaria si hi hagués una apagada general de l’electricitat? Ho estic escrivint quan encara estem sense corrent i, com a mínim jo mateix, sense saber què ha passat ni fins quan estarem en aquesta situació.

Només quan quedes sense una cosa t’adones de la importància de tenir-la. Hi ha serveis que són gairebé imprescindibles, si més no quan estem sense ells durant una bona colla d’hores i, en canvi, els utilitzem sense ser-ne prou conscients. Avui, quedar sense corrent elèctric gairebé et paralitza el cent per cent. 

En un primer moment, quan se n’ha anat el llum, el primer que penses és que tenim una xarxa obsoleta, amb mal manteniment i que a ple segle XXI això no hauria de succeir. Després t’arriben notícies que no és cosa només de la teva vila, sinó que fins i tot a Barcelona han quedat sense. I més tard et diuen que és una apagada general que afecta tot el país, i veïns i tot.

Al cap d’una estona a casa ja no ha arribat cap més informació. He quedat aïllat i a l’espera que els responsables de la companyia elèctrica ho solucionessin. Els iogurts a mig fer, els termos elèctrics a mig escalfar i les plaques fotovoltaiques aturades, no pas perquè no fes sol, sinó per falta de corrent a la xarxa. Segons com, una mica contradictori.

Ara, quan arribi el corrent elèctric, que tots confiem que no trigui gaires més hores, serà qüestió d’escoltar quina ha estat la causa i, encara més important, si es tracta d’un fet puntual que no ha de repetir-se en un futur, o bé que el sistema penja d’un fil, i que fets com el d’avui poden tornar a produir-se.

Em deia, la veïna, que a mesura que anem augmentant l’autoproducció, els excedents seran menys interessants per a les companyies distribuïdores, fins al punt que ni te’ls acceptaran. Ara els paguen a preu de misèria, però els hi pots descarregar. No crec, a diferència del que em comentava la veïna, que aquesta sigui una de les causes de la tallada de corrent. 

L’altra possibilitat seria un atemptat. Avui, que tenim un món tan esvalotat, t’ho pots creure tot. Coses més greus han succeït, encara que això d’avui, déu-n'hi-do la repercussió que haurà tingut. Espero i desitjo que serveis essencials, com ara hospitals, estiguessin preparats i amb generadors de corrent alternatiu. Algun o altre haurà rebut.

Ho deixo aquí, esperant poder escoltar tota la informació al respecte, i saber si haig de prendre mesures per afrontar situacions com la d’avui, que sense corrent elèctric a casa, tot ha quedat aturat.

Turisme de qualitat i turismofòbia

Sempre s'ha dit que tothom entén d'economia, o si més no s'atreveix a parlar-ne a la barra del bar, o en qualsevol tertúlia improvisada. I si d'economia tothom en parla, què us haig de dir del turisme, amb grans defensors i també detractors, fins al punt de poder parlar de turismofòbia.

Avui llegia la notícia referida a les jornades de turisme que tenen lloc aquests dies a Barcelona, i el paper que han de jugar els polítics de torn, de parlar d'una cosa que... hi entenen?, es repeteixen?, ajuden a millorar la seva indústria?

Com que s'han trobat amb manifestacions amb alguns que hi tenen una veritable fòbia, ara tothom parla de turisme de qualitat. Utilitzen una terminologia inconcreta, que queda molt bé, però que no es veu per on ha d'anar. Com comencem? Quina és l'oferta laboral? De quins salaris estem parlant? De quina formació? Quins serveis estem oferint?

Han passat molts anys des de l'època franquista on el turisme de sol i platja, i para de comptar, ens procurava divises per fer pujar el país. Oferíem simplement un tros de platja i el sol, que no ens costava res, i esperàvem que vingués molta gent i omplir la caixa. En què hem millorat?

Puc entendre la desesperació de les persones que han de compartir espai públic amb masses de turistes passejant i fotografiant monuments. És comprensible el rebuig a la desaparició d'habitatge de residents per oferir-lo als forasters, amb un increment exagerat del preu del lloguer, però d'aquí a criminalitzar el turista hi ha un bon tros. Sense tenir present que moltes persones que ho critiquen, aprofiten les vacances per posar-se el barret de turista.

El conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, deia que tenim un gran país i això sol ja és un incentiu perquè ens vinguin a visitar. Té tota la raó. Tenim un gran país, però amb això no n'hi ha prou. Cal millorar el servei, amb instal·lacions adequades i un personal amb formació, educació i ben retribuït. O ens ho agafem seriosament, o continuarem tota la vida anhelant un turisme de qualitat, no massificat. Les coses no surten soles.

Criminalitzar el turisme

No sé què passa, però darrerament està de moda carregar contra el turisme, culpant-lo de tots els mals. Hem arribat a l’extrem de malmirar els turistes, pensant que ens fan nosa i fer-nos antipàtics fins al punt de dir-los-ho a la cara.

S’ha de reconèixer que tot això del turisme no ho hem treballat de la millor manera possible. Ens ho hem trobat, sense fer pràcticament res. No ho hem explotat a fons. Hem engrescat a què molts forasters ens visitessin, sense millorar la qualitat dels nostres serveis, a preus rebentats, provocant que el nivell econòmic dels nostres visitants fos baix, i ara ens fan nosa.

Hem de reconèixer que la indústria turística no té un nivell qualitatiu adequat, però per què culpem els nostres visitants? No ens hauríem d’estar autoculpant i procurar millorar-ho?

El govern de la Generalitat, en mans del PSC, ha pactat amb els Comuns un increment important de la taxa turística que s’aplica en pernoctar en un establiment hoteler. Una taxa que no només paguen els turistes estrangers, sinó que també paguem els nacionals quan viatgem pel nostre país. Espero que de la recaptació se’n faci un bon ús. Seria bo, precisament, que servís per millorar les instal·lacions turístiques, donar millor servei, i potser aconseguiríem pujar un esglaó l’oferta turística, amb millors hotels i millor retribució salarial que bona falta fa, i que al final segur que agradarà als impulsors d’aquesta modificació de la taxa.

Per coherència, si nosaltres gaudim dels nostres viatges, també hauríem d’acceptar els dels altres i en lloc de culpar-los de tots els mals entendre que probablement hauríem de fer-ho millor nosaltres i aprofitar el que puguem per augmentar la productivitat, millorar el nostre patrimoni cultural i natural, oferir millors  salaris i fer créixer la nostra economia.

Hi ha saturacions, i problemes amb els pisos turístics que s'han de regular, però no podem culpar els que ens venen a visitar, sinó que hem de fer-hi front de manera intel·ligent, optimitzar recursos, diversificar-los, i demostrar que som capaços d'oferir bons serveis de qualitat.

Fer-se gran

La nostra societat està preparada per afrontar l'augment de l'esperança de vida? Ens ho hem preguntat alguna vegada? S'ho han preguntat els nostres dirigents, que en definitiva són els que han de treballar per fer-hi front?

Si us hi fixeu, de manera més freqüent es parla dels infants, de la millora de les escoles bressol, la seva gratuïtat, dels serveis que ofereixen a les famílies, de les subvencions escolars, de la mateixa sanitat infantil, i no hi ha dubte que si analitzem històricament com ha evolucionat tot plegat ens adonem de les millores obtingudes, i això és bo. Els infants, després adolescents, són el futur del nostre país i del món global i cal treballar per facilitar-los el camí. Malgrat això, no tot són flors i violes i segur que hem detectat molts problemes perquè el seu creixement sigui senzill i adequat, però podem dir el mateix quan parlem de la gent gran?

Que augmenti l'esperança de vida és un fet positiu i ens en sentim orgullosos. La millora de l'alimentació, la qualitat de vida, els avanços mèdics, són alguns dels factors que han aconseguit que cada vegada visquem més anys. El desgast físic i mental de les persones, però, no perdona i la resposta davant de malalties o dificultats de tota mena, no sempre és l'adequada. Cal mentalització, però també recursos i adaptació a la nova realitat. Els serveis geriàtrics són cada vegada més necessaris, i no estic segur que puguem sentir-nos gaire orgullosos del seu funcionament. 

Si quan ens referim als infants tenim la sensació d'estar parlant de serveis, quan ens referim a la gent gran tens la impressió que l'element que destaca és el negoci. Ens trobem amb una xarxa de residències privades, on moltes famílies no poden accedir, econòmicament, i unes condicions laborals molt precàries per a una feina que requereix esforç físic, però també psicològic.

Pretendre tractar el tema de la vellesa en un post seria un disbarat, però hauria de servir per reflexionar-hi i provocar la necessitat d'analitzar a fons la realitat actual, per poder aconseguir una resposta a les necessitades actuals, que serveixi per a tothom, per a totes les butxaques i situacions familiars. 

Pendents de les xifres

Acaba el mes de novembre i les persones a qui se'ls hi ha de revisar la hipoteca estan pendents de l'euríbor, i saber si la nova quota mensual baixarà més o menys. Després d'uns anys d'una gran crescuda, s'està observant una davallada, lenta, però constant que deixa respirar una mica més a totes aquelles famílies que tenen una hipoteca d'interès variable, i que ara fa dos anys varen experimentar un ensurt important.

Paral·lelament, els jubilats que tenen la sort de cobrar una pensió contributiva, també s'han fixat en la xifra final de l'IPC anual, que serà l'increment que s'aplicarà a la seva pensió del 2025. I també els llogaters a qui se'ls hagi de revisar la mensualitat, hauran estat atents al valor de l'IPC del mes de novembre.

És evident que les xifres resultants provoquen sensacions diferents segons quina sigui la situació de cadascú. Per a un pensionista, és bo que l'increment proposat es mantingui a l'alça. Per a un llogater, no li haurà agradat gaire veure com el darrer mes l'increment ha estat més alt que en els mesos anteriors. I per als hipotecats, obtindran una rebaixa que no els solucionarà la vida, però si més no mantindrà la tendència dels darrers mesos.

Sovint ens preguntem si aquestes xifres estan ben calculades i s'adapten a la realitat. La impressió que tens és que els sous i pensions creixen molt a poc a poc, i els preus dels productes, també els més bàsics i imprescindibles, cada vegada són més cars.

Necessitem xifres de referència per saber a què atendre'ns, però seria convenient revisar-les per assegurar-nos que són certes, i analitzar els components que les determinen. Hi ha productes i serveis que no es tenen en compte a l'hora de determinar l'increment de preus, i que en algun moment donat experimenten uns increments que capgirarien les xifres obtingudes.

Tenim les xifres, però també les dades del nivell de pobresa al nostre país. Avui no només les persones sense feina tenen problemes per arribar a finals de mes. Tenim persones que treballen i, així i tot, estan per sota del llindar de la pobresa. Moltes d'elles amb problemes per poder gaudir d'un habitatge digne. És per això que els nostres governants han d'esforçar-se per treure'ns d'aquesta situació i vetllar perquè tothom pugui viure amb dignitat i respecte. 

Com mesurar l'eficiència?

M'agradaria que algun expert o entès em clarifiqués com podem valorar l'eficiència. Es parla molt de ser eficient, també eficaç, però em queda sempre el dubte de com mesurem el grau d'eficiència d'un projecte, d'una actuació, d'una obra. Sobretot això em passa quan analitzem actuacions públiques, on qui pren les decisions no li costa ni un duro de la butxaca. 

Si tinguéssim uns paràmetres clars de com determinar si allò que s'ha fet ha estat eficient, s'han reduït costos, s'ha optimitzat recursos, podríem parlar d'eficiència en propietat, però no acostuma a ser el cas. Tothom ho mira amb els seus ulls, i defensa allò que creu, més per ideologia, simpatia o costum, i no tant perquè sigui el millor que es podia fer, i de la millor manera possible. Estem força cansats del malbaratament de recursos públics. Uns polítics s'encarreguen de gestionar una institució pública, i ho fan amb diners públics. No hi ha perill de fallida, com a molt s'incrementa l'endeutament, que algú altre ja vindrà després a solucionar-ho, si és que no s'arrossega indefinidament.

Hi va haver uns anys, de crisi greu, que es va plantejar seriosament el tema de les competències pròpies de l'administració local. És cert que es va passar d'un extrem a l'altre, i arribaves a la conclusió que una bona colla de serveis que oferia un ajuntament no li eren propis, i havia de deixar de prestar-los. No cal anar fins aquests extrems, però sí que convé analitzar a fons què es necessita, quin cost real té, i què és prescindible. No pot ser que el govern de torn tingui la butxaca foradada, que en un primer moment agrada molt, però que a la llarga provoca un llast a l'erari públic que pot arribar a fer tancar l'aixeta.

Quan veig que hi ha grans projectes d'adquisició d'immobles i al darrere no hi ha un estudi seriós sobre la utilització eficient d'aquestes propietats, em poso molt nerviós. A una família no se li acut anar adquirint propietats, que l'endeuten, sense tenir molt clar a què les destinarà, i quin serà el millor rendiment que en pot treure. Si no fa aquest exercici previ, li pot sortir molt car, i acabar en fallida. Quan el polític no té el risc de sortir-ne escaldat, es poden fer molts disbarats. Mesurar l'eficiència podrà ser complicat, però tenia clara una metodologia de treball, sentit comú i responsabilitat, ens pot ajudar a ser més eficients.

La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

Talls en el subministrament elèctric

Cada vegada tenim més assumit que depenem totalment del subministrament elèctric i, per tant, de les companyies subministradores. Com que al nostre país les empreses s'han repartit el territori, es tracta realment de monopolis que fan i desfan sense que tu hi puguis fer res més que queixar-te, sabent que no aconseguiràs res. 

Avui hem tingut uns talls elèctrics per unes avaries que desconeixem l'abast i els motius. Tots n'hem rebut les conseqüències, encara que hagi estat pocs instants, però sí que hi ha hagut algun problema derivat que ens ha perjudicat i encara no s'ha pogut resoldre. M'agradaria que en situacions com les d'avui, que no ens poden avisar per avançat, perquè no es tracta de manteniment, sinó d'avaria, la companyia informés els seus clients de les causes de l'avaria i com ho han resolt. Penso que, ja que no podem escollir quina empresa volem que ens proporcioni la llum, sí que seria interessant, i fins i tot lògic, que ens tinguessin informats de tot el que passa.

Hem millorat en molts aspectes si ho comparem amb el passat, quan et quedaves a les fosques i no sabies ni tan sols si es tractava d'avaria o manteniment, però podríem estar millor. Les empreses de serveis essencials que actuen com a monopolis, sense competència, haurien de tenir un control directe de l'administració pública, que els obligués a informar en tot moment als seus clients, que en definitiva som els que fem rutllar el negoci.

Aquesta tarda he entrat al web de l'empresa subministradora per veure si hi deia res sobre els talls d'aquest matí, i no hi he trobat res. És cert que hi ha un mapa amb indicació de totes les avaries actuals i, per exemple, he vist unes incidències a Sant Andreu de Llavaneres, on diu que hi ha un avaria i un equip reparant-la, marcant l'hora de l'inici i final. D'Arenys de Mar no en diu res, i per tant no sé si a primera hora, quan no hi podies accedir perquè no tenies llum, ho indicava, i ja ha desaparegut, o bé ni tan sols s'ha referenciat.

La conclusió és que se'ns té per molt queixosos i a vegades intolerants, però la veritat és tot el contrari. Vivim a mercè de les grans empreses subministradores de serveis essencials, sense poder ni tan sols aixecar el dit. Contra els polítics, sí que ens hi atrevim. Són l'ase dels cops, que davant d'aquestes empreses tampoc són resolutius.