Els petits negocis

Als petits comerços els resulta cada vegada més difícil competir amb els grans supermercats. Abans potser només pensàvem en les facilitats d'aparcament i de trobar-ho tot en un mateix lloc. Ara, però, cal sumar-hi la facilitat per comprar assegut des de casa davant l'ordinador. La pantalla et presenta tots els productes, amb tota mena de detalls i t'ho posa fàcil per comprar-ho i que t'ho portin a casa. 

Aquestes facilitats van en contra del petit botiguer que abans d'aixecar la persiana ha d'haver previst tot l'estoc necessari per cobrir les mínimes necessitats. Disposar de l'espai necessari, el personal suficient i preparat per atendre els clients que potser en una primera visita només aniran a tafanejar.

Sempre s'ha dit que la diferència es trobava en el tracte, l'amabilitat i la preparació del personal que atén les botigues. La confiança que generen als seus clients, i la responsabilitat que assumeixen si el resultat de la compra no és el que s'esperava. Si tot això falla resulta molt complicat superar la competència.

Partint d'aquesta base els propietaris dels petits establiments ja saben què és el que més han de cuidar i mantenir si no volen que els clients es decantin pel camí més fàcil. No coneixeran l'interlocutor, ni el veuran mai, però li han programat molt bé tots els passos. També la manera de retornar el producte si aquest no és satisfactori.

Tractar els clients no és fàcil. N'hi ha de complicats que s'han d'atendre amablement, amb molta paciència, però això ha de formar part de la preparació i formació dels comercials. Oblidar-se d'això pot comportar la disminució de les vendes. 

No és el mateix servir en un bar o cafeteria que vendre electrodomèstics. A tot arreu cal professionalitat i saber fer, però hi ha negocis que els clients no són tan exigents, encara que si els hi preguntessin també es queixarien. A vegades trobo a faltar aquesta professionalitat i bon tracte i et preguntes, si això passa a l'hora de comprar què et pots esperar de la postvenda? Si no s'ofereix un bon tracte no pots criticar que la gent passi de llarg. No els ho posen fàcil, però cal la seva part.

Vuit dies per sortir a sopar a fora

Avui ens han anunciat que a partir del dia 9 de maig els restaurants podran servir menjars fins a les 11h de la nit. Encara queda una setmana amb les restriccions de tancar passades les 5h de la tarda, però m'imagino que en l'ànim dels restauradors, s'espera la mesura amb ganes, després de tants mesos amb mesures tan restrictives.

De fet el nostre país és dels llocs on s'ha aplicat mesures tan severes i això ha provocat que molts treballadors de la restauració caiguessin en un ERO i que alguns negocis hagin hagut de plegar, per no tornar a obrir. 

La lluita sempre està entre el dret a la salut i el dret al treball, però com ja hem dit altres vegades, probablement s'ha estat massa sever sense poder demostrar que els restaurants i bars fossin focus de contagi. Hi ha prou maneres per controlar-ho sense la necessitat de ser tan dràstics i durant tant de temps.

Després d'una setmana, que a alguns se'ls farà eterna, podrem tornar a tenir l'oportunitat de sortir a sopar a fora. Aquesta sortida haurà de ser controlada respectant les mesures de seguretat que regnen des del primer dia, però estic segur que els propietaris de bars i restaurants vetllaran prou per respectar les indicacions del Procicat perquè ja han patit prou pel temps que han tingut les taules buides i les cadires apilades.

Bars i restaurants tancats

La notícia sobre el tancament de bars i restaurants que dictaminarà el govern català, i que serà efectiu a partir de demà dijous a la nit, no deixa indiferent a ningú. Els propietaris i treballadors d'aquests establiments es mostren preocupats per la repercussió que això tindrà. 

Es fa molt difícil opinar sobre aquestes decisions. El govern i especialistes mèdics afirmen que la mesura és necessària degut a l'augment de les persones infectades pel coronavirus, i consideren que aquests espais són els més propensos a incrementar els casos de coronavirus. El cert és que la majoria de països europeus estan prenent decisions restrictives a la mobilitat, perquè l'epidèmia està avançant, no amb la perillositat o gravetat de la primavera passada, però amb el risc de tornar a una situació com l'anterior.

La sensació de que paguen justos per pecadors és present, sobretot quan et fixes en realitats com la que vivim cada dia a l'hora d'esmorzar, en bars que són molt estrictes en el compliment de les normes de seguretat, i que no hi trobes aglomeracions de persones. Per què ells?

El més difícil de tot és, en aquests casos, ser coherents i exigir a cadascú el mateix, coneixedors que les circumstàncies acostumen a ser diferents. Aconseguir dictaminar mesures equitatives, d'acord amb cadascuna de les realitats és una utopia, però resulta injust que uns empresaris i treballadors es vegin afectats, probablement pel mal comportament d'uns quants.

Només podem reclamar atenció al govern, que dicta les mesures, que sigui just en la compensació econòmica dels afectats. Que es trobin remeis per pal·liar la crítica situació, i que no es passi tota la responsabilitat i perjudicis a uns pocs, sense miraments. Desitgem que el tancament sigui de només quinze dies, i que se'ls compensi per les pèrdues que se'ls generaran.

Terrasses buides

Avui estem pendents de si el govern de l'Estat permetrà que la nostra regió sanitària entri a la fase 0,5 una barreja de fases 0 i 1. Com acostuma a passar, no s'entén que una població es trobi en una fase diferent de la població del costat, a vegades separades per un carrer, però per algun lloc o altre s'ha de separar.

Arenys de Mar va canviar d'hospital de referència ara fa deu anys, passant de l'hospital de Calella al de Mataró, i en aquests moments la línia de separació entre Canet i Arenys de Mar ja no coincideix amb les dels bisbats, com havia estat abans. 

Si, com demana el nostre govern, l'estatal accepta aquesta proposta de fase intermèdia, els petits comerços podran obrir sense necessitat que els seus clients facin cita prèvia, i la biblioteca podrà reprendre el préstec de llibres. Els bars i restaurants, però no podran obrir les seves terrasses i hauran d'esperar a arribar a la fase 1.

Vaga salvatge o autoritzada?

La vaga dels taxistes i dels VTC ha omplert i saturat els carrers de Barcelona i les pàgines dels diaris. No puc opinar sobre la situació a què s'ha arribat perquè no disposo de suficient informació. L'única cosa que puc comentar és la meva percepció amb aquesta parada durant aquests dies. Els efectes no són bon bons, sobretot per a la gent que més els necessita per a desplaçaments per la ciutat. Ells tenen dret a la vaga i això xoca amb els usuaris.

Entenc que la vaga s'ha regulat i de la mateixa manera que en ferrocarrils o autobusos de línia es marquen uns serveis mínims, en aquest cas i dins del caos de ciutat, suposo que també s'ha tingut en compte, o no?

No m'ha agradat la violència, i n'hi ha hagut. Considero que el dret de vaga no et dóna dret a comportar-te violent i provocar danys a mobiliari urbà, propietat privada o persones. Els atacs contra els conductors VTC no es justifiquen de cap manera, i les persones violentes haurien de ser amonestades i no permetre que això passi impunement.

Hem de saber comportar-nos en tot moment, fins i tot en els moments tensos, on puguis estar lluitant per la teva feina. No sé, com he dit al començament, si la proposta de la Generalitat és encertada o no. Aparentment sembla una broma de mal gust, si es considera que els cotxes VTC no poden pujar a tothom en qualsevol moment i lloc. L'altra cosa a discutir seria si no hi pot haver el mateix tracte per a tothom, però això no es decideix en una tertúlia d'un bar, sinó tenint tots els coneixements sobre el món del taxi i del servei públic.

A Arenys, un nou bar sense estètica

Haig de confessar que quan camino pels carrers no em fixo gaire en les botigues. Això fa que puguin inaugurar un establiment i jo assabentar-me'n gairebé quan estan a punt de tancar-lo. Com passarà amb les e-cigarette.

Sempre hi ha una excepció i acostuma ser quan hi ha alguna cosa destacable, positiva o negativa, però que com a mínim crida l'atenció. És el cas que m'ocupa avui. He vist néixer un nou bar a qui li desitjo tota la sort del món, però als meus ulls tindria els dies comptats. La sort és que no tothom pensa igual.

Una segona confessió és que no acostumo anar als bars a fer la cervesa, o el cafè. Aquesta setmana encara demanava el lloc de no fumadors. Quan hi vaig, però, escullo un lloc agradable, on es respiri un bon ambient, ben decorat, encara que amb senzillesa i, si ho sé d'abans, que el tracte sigui correcte.

M'ha costat endevinar quan el bar s'inaugurava perquè les cadires sobre les taules, a punt de fregar, no era una casualitat, sinó un costum de la casa. Observar taules ocupades al costat d'altres amb les cadires capgirades és un fet normal, habitual en aquest nou bar.

Una carpa amb el nom del proveïdor tapant el nom del bar, al costat d'una pila de cadires sense utilitzar, configuren un ambient molt poc estètic i gens agradable per compartir una vetllada amb amics.

Serà que ja tinc una edat i que em fixo massa en l'ambient, però no crec que sigui gaire diferent de la majoria, i per tant gens engrescat a asseure'm en el nou bar. L'estètica però no només afecta els clients, sinó també als passavolants, als que decideixen fer una passejada i gaudir de l'entorn que tenim el privilegi de compartir. Tant de bo hi hagi un canvi d'estratègia i no es refiïn només de les pissarres per atraure els clients, sinó també en l'estètica d'una raconada agradable.

L'amic retrobat

Em permetreu la llicència del títol, robat d'un gran llibre de Fred Uhlman. Us el recomano. Però avui no us parlaré d'aquesta obra literària que em va captivar quan la vaig llegir, sinó d'una trobada amb un amic (penso que a en Francesc no li sabrà greu que així el consideri), amb qui feia molt de temps que no parlàvem. N'hem fet memòria.

Sempre he dit que la meva vida cobreix etapes, a vegades ben diferents una de l'altra. No us vull avorrir fent-ne cap ressenya, però sí que actualment el meu temps lliure l'ocupo amb coses ben diferents d'anys enrere, d'altres etapes.

Ha estat una hora interessant, aprofitant una pausa en el meu treball de matí i tarda, un cafè a l'Alèxia. Encara buscava l'espai dels no fumadors. Ha quedat en evidència el poc que trepitjo els bars. Si de mi depenguessin, costaria trobar-ne d'oberts. Sortosament, en aquest cas per a ells, no tothom pensa ni actua igual.

Tertúlies a la Ràdio Municipal, encara a l'edifici del Mercat, i probablement les responsables que uns anys més tard tingués el meu programa setmanal de ràdio. Els meus articles de col·laborador de l'Agenda, i el meu pas per l'Ajuntament de la vila.

Reconec que visc al centre de la vila, però n'estic força allunyat. No és una actitud per mantenir durant massa temps, però sí el suficient per traçar una línia divisòria entre el meu passat i el meu probable futur.

Ha estat una trobada molt senzilla, sense grans efectes, però amb bones sensacions. Algú diria amb bones vibracions. Jo em limito a dir que ha estat interessant, que m'ha agradat tornar a seure amb en Francesc i estic segur que la propera vegada no trigarà tant temps a succeir.

Ara, havent sopat i pensant ja amb la feina de demà, recupero el meu espai virtual, per acostar-me al post 3.000 que arribarà abans de tombar l'any.

Les nostres cases i entorns brutegen

A mi mai m'ha agradat barrejar-me amb les masses. No és que en vingui pànic, però les evito. És per això que el concert que es preparava a l'altra banda del pont no m'ha cridat l'atenció. Tampoc he entrat als bars més plens, que no sé com s'entenien, però de la mateixa manera he deixat de banda aquells que eren mig buits. Penses que si no hi va gent deu ser per alguna cosa.

Hem hagut de dir a l'Ignasi que la gateta blanca havia passat a millor vida. La Clara també se n'ha assabentat. Calor, molta calor i el cansament s'acumula, però allò que fas amb il·lusió no et mata, encara que el sol apreti.

He vist que el Barça perdia dos a zero amb el Bayern d'en Guardiola. No sé quant han quedat al final. En Pep s'hi jugava el prestigi. No ho tindrà fàcil.

Avui em preguntava per què al nostre país ho tenim tan brut. Per què som tan bruts. A més de bruts no som endreçats. Us heu fixat en les cases de pagès que podeu observar conduint per qualsevol carretera catalana? La majoria no són maques, no pas perquè la seva construcció sigui mal feta o no tingui fins i tot estil, però estan apedaçades, amb uns annexos estranys, que no guarden cap harmonia amb la resta de l'edificació.

Si heu sortit a fora segur que haureu vist que a altres llocs les cases són molt ben cuidades. Ben pintades, amb flors... Sense voler aparentar més del que són, estan endreçades. Potser a dins tenen molt que desitjar, però a la vista dels que passen, donen una molt bona imatge del país. El tema brutícia ja és més greu. Podríem fer una campanya per tenir les cases i entorns curosos? O potser tenim prou feina amb el dret a decidir que no hi ha lloc per a res més?