Límit d'edat per a la conducció

Avui, segurament perquè em toca de prop, m'he fixat en un article que parla de prohibir la conducció a les persones a partir d'una certa edat, i el primer que m'ha vingut al cap és que un país com el nostre, que s'elaboren lleis sense pensar-hi gaire, és molt fàcil que s'aprovi una llei que ens digui que ja no podem conduir. Que som massa grans, sense tenir en compte les nostres capacitats i possibilitats. Les generalitzacions no han estat mai bones. És una manera de simplificar les coses que a la llarga es veu que no és correcte. Sovint quan ja és massa tard. 

Puc entendre que s'analitzin dades estadístiques a l'hora de tenir en compte què passa i què es pot fer per millorar-ho. El que no entenc és que es vulguin posar límits d'edat de manera generalitzada sense tenir en compte les persones. Oi que cada vegada que s'ha de renovar el carnet cal passar unes proves mèdiques i de reflexos? Probablement, aquestes proves estan mal dissenyades i fan poc cas. No seria millor reformar el sistema de la renovació del carnet per tal que només ho superin aquells que realment estan en condicions de conduir?

Estic convençut que si es canviessin les proves i s'analitzés bé aquells elements i capacitats que poden provocar accidents, hi hauria persones d'edat avançada que no les superaria, però també n'hi hauria que sense cap problema obtindria bons resultats. I no creieu que no hi podria haver joves que tampoc no ho superarien? Per què l'edat no ho és tot.

Accepto que a mesura que et fas gran els teus reflexos i les teves capacitats van minvant, i que per això s'ha de tenir en compte, sigui fent revisions més sovint o canviant la mena de proves a superar, però fixar-ho tot a l'edat i aplicat a tothom, crec que és un error.

Ho aniré seguint, perquè, tal com deia al començament, a mi em pot afectar, i accepto que em facin fer les proves que considerin més adients i que potser arribarà un dia que no les superaré, però, si us plau, que no ho decideixin simplement per l'edat.

Conversa a l’hora de dinar

Avui, a l’hora de dinar, hem sortit a parlar d’alarmes i robatoris. Comentàvem que a Arenys no sentim a parlar tant de cases on els han entrat a robar. No sé si hi ha estadístiques, però la sensació és que no hi ha la quantitat de casos d’ara farà un parell d’estius.

És cert que cada vegada hi ha més cases que han instal·lat l’alarma, algunes d’elles després d’haver patit algun robatori. L’alarma és un element dissuasiu, ja que no tens la certesa que no t’hi entraran mai més, però d’alguna manera afegeix dificultats a qui vol entrar, sigui per robar o ocupar-la.

És curiós com sorgeixen els temes de conversa. A vegades es tracta d’una anècdota sobtada que t’hi porta. Són converses que no tenen un contingut que mereixi destacar, però m’agrada observar la participació de totes les persones reunides. Cadascú té les seves experiències i poden generar una conversa agradable, amb intercanvi d’opinions i vivències, i també apareixen idees a tenir un compte.

Ha estat distret i ens ha fet passar l’estona ben de pressa a punt de fer camí cap a casa.

Mentides, grans mentides i estadístiques

Aquesta frase del titular no me l'he inventat jo, sinó que me l'he apropiat per explicar com ens podem enganyar si només ens fixem en les dades que ens donen i no rasquem a fons. Ho he buscat per Internet i sembla que l'autor és un tal Benjamin Disraeli, polític i escriptor.

Avui llegíem a la premsa que l'atur a casa nostra ha baixat i s'ha situat una mica per sota del 8%. Recordem que la mitjana europea deu rondar al voltant del 5%, però és cert que l'anem reduint. També ens diuen que ha apujat la taxa ocupacional. Ambdues notícies són positives i seria bo que la tendència continués. De totes maneres, tal com ja he comentat darrerament, tenim un problema greu i és que els salaris són molt baixos i fa que la pobresa no sigui patrimoni dels aturats, sinó que moltes famílies treballadores se situen sota el seu llindar.

Avui és més fàcil trobar feina que no pas fa uns anys, però ens hem de preguntar a quin preu. La precarietat laboral ha anat en augment. Pots estar treballant les quaranta hores setmanals amb un sou que no et permet viure dignament. Els joves no es poden emancipar, i les persones grans tenen encara una pensió massa baixa, i això que les pensions s'han revalorat per sobre dels salaris.

Hi ha problemes que han esdevingut estructurals. Tenim uns sectors amb molta necessitat de mà d'obra, sense qualificar i, per tant, amb uns salaris molt baixos. L'hostaleria i el turisme, en són dos clars exponents, que atrauen immigració, provocant un creixement de la població activa, però amb poca capacitat econòmica, la qual cosa, a part de dificultar-los la vida, limita la despesa i condiciona la producció.

Amb tot això vull dir que no ens podem despistar amb unes xifres, que són positives, però que no van acompanyades d'una necessària reforma del sistema que millori la productivitat, augmenti els salaris i allunyi la sensació de moltes famílies que els polítics diuen que anem bé, quan hem de reduir la despesa perquè no arribem a finals de mes. 

Ara veurien bé l’indult?

En una campanya electoral els partits polítics estan plens de consignes. Els seus líders i candidats han de vigilar molt el que diuen perquè no els vagi en contra i han d'accentuar els insults i la crítica als seus adversaris per decantar el vot dels indecisos i portar-los cap a ells. És per això que llegint el que la premsa escriu que ha dit Feijóo en un míting de la campanya de les eleccions gallegues sobre l'indult, m'he aturat a pensar quina és la consigna i en què els beneficia aquest aparent canvi de posició.

    Fins ara tot han estat crítiques i manifestacions en contra del govern espanyol perquè entenen que ha venut la presidència a canvi d'una amnistia que consideren il·legal. Als catalans independentistes ni aigua! Ara, però diria que es pot estudiar l'indult sempre i quan els independentistes demanin perdó i prometin no tornar-hi. El PSOE, perquè li interessa, s'ha afanyat a dir que el PP hauria aprovat una amnistia sense la dependència de Vox. Veurem, a la llarga, si realment hi va haver converses amb Junts en aquest sentit.

    Què els ha fet canviar d'opinió? En què els afavoreix de cara a obtenir la majoria absoluta a Galícia? Si fins ara han insultat i menystingut els catalans independentistes, i això els donava vots a Espanya, què ha canviat perquè en el seu discurs s'obri la possibilitat de l'indult?

    Està clar que a Galícia, on Vox és extraparlamentari i, segons diuen les estadístiques, ho continuarà sent, el PP només pot aspirar a la majoria absoluta per evitar una coalició de les altres forces polítiques que el deixin fora, com ha passat a escala nacional. Potser pensen que hi ha un vot indecís que poden sumar amb un posicionament més dialogant, no tan extremista. Segurament creuen, al mateix temps, que el canvi de discurs no farà guanyar vots a Vox. Però tot això són especulacions.

    Aquests dies, que hem de lamentar la mort de dos guàrdies civils a Barbate, les xarxes socials van plenes de discursos contundents i insultants cap al govern socialista, a qui acusen de no fer prou per protegir la seva policia. Unes intervencions a la xarxa que els malpensats creiem que venen provocats i dirigits pel PP i Vox, però també ens fan adonar que la realitat espanyola difereix molt segons el territori. Catalunya és totalment diferent de bona part d'Espanya, i això es pot comprovar en la composició del Parlament. I Galícia? Segurament també és diferent de molts territoris espanyols, encara que el PP hi tingui una presència històrica de majoria absoluta, que ara podria perdre. És la nova consigna que ha fet canviar el discurs, motivada per uns càlculs electorals que els podrien fer perdre? Ho anirem seguint.

A vegades, les xifres ens perden

La interpretació de les dades, així com de les estadístiques, no sempre resulta prou entenedora, i en algunes ocasions fins i tot s'utilitzen per confondre la gent, per tirar l'aigua al molí. Ho hem vist en campanyes electorals, que és on s'aprofiten més les xifres per convèncer els electors que el recorregut del partit és el millor. Es tracta de recaptar vots.

També fora de les campanyes ens trobem en què llegim segons quines dades i ens podem arribar a convèncer de realitats ben diferents. Diuen que el paper ho aguanta tot, però quan rasques i mires què passa, t'adones que allò no quadra. I tot això sense necessitat de mal pensar.

Avui sortia la notícia del nivell d'atur a Catalunya, que es troba per sota del 9%. No hi ha dubte que és una bona notícia. Hi ha menys persones que mai a l'atur, però tot i així és bo analitzar les dades i treure'n conclusions més exactes i realistes, ja que fàcilment podríem concloure que en haver-hi menys atur, la nostra societat va vent en popa.

Sense voler tirar aigua al vi, m'agradaria recordar que el fet que la taxa d'atur sigui baixa no vol dir que tothom tingui feina, però sobretot, que tingui feina no precaritzada. Les xifres arriben en un període on existeixen moltes empreses, sobretot les turístiques, que contracten persones de manera discontínua, i que ara estan actives. Quan s'acabi la temporada aquestes persones aniran a l'atur. Al mateix temps estem parlant d'empreses que ofereixen uns sous molt baixos, alguns dels quals no permeten l'emancipació dels joves, o tirar endavant una família constituïda.

Està bé que l'atur baixi i que ho tinguem en compte, i fins i tot que ens n'alegrem, però no podem oblidar que el nivell de pobresa cada vegada acumula més famílies. Abans les persones que tenien la sort de treballar no es consideraven pobres, només aquelles famílies que, per les circumstàncies que fossin, no podien treballar i per tant ingressar uns diners que els permetés viure dignament. Ara hi ha famílies que tot i treballar, no arriben a finals de mes. Els preus es varen disparar, però els sous són baixos.

És per això que paral·lelament a avaluar el grau d'atur de la nostra població, també analitzada per franges d'edat, caldrà tenir present el nivell de precarietat, perquè els nostres governants no es quedin tranquils amb una part de les dades, i treballin perquè tothom pugui no només tenir feina, sinó que aquesta sigui ben retribuïda, perdurable en el temps, i que cobreixi les necessitats bàsiques de subsistència.

Madrid vota demà

Les eleccions autonòmiques de demà a Madrid ens haurien de fer reflexionar a tots plegats la manera que encarem unes eleccions i en quines coses ens fixem a l'hora de decidir el nostre vot. No podem dir que a tot arreu passi exactament el mateix, però més o menys s'hi assembla. Probablement a Madrid és més exagerat que en altres llocs, si més no aquesta vegada, on la capacitat de saber vendre de l'actual presidenta la farà revalidar i encara amb més força, malgrat els errors comesos tots ells intencionats.

Quan deixem anar aquella frase de que tenim el govern que ens mereixem, no és tant perquè sigui el govern que s'avingui a la nostra manera de ser, sinó perquè som poc reflexius a l'hora de donar el nostre vot. Ens deixem enredar fàcilment, i encara que després ens n'adonem, som incapaços de corregir-nos i tornem a caure en el mateix parany.

Avui mateix llegia queixes dels sanitaris madrilenys de com s'ha gestionat la pandèmia, i les estadístiques ens ensenyen que Madrid ha tingut més morts pel COVID-19 que les altres comunitats autònomes. Això, però no haurà estat motiu per perdre vots, sinó que n'haurà guanyat pel fet d'haver permès l'obertura de teatres, sales de festa i restaurants, que és el que se l'hi ha demanat des del primer dia.

Ayuso i tot el seu equip han sabut amagar les coses negatives i han destacat tot allò positiu que els ha de portar a una majoria, sinó absoluta, pràcticament, amb l'ajut de Vox, que no els fa cap fàstic. L'esquerra haurà perdut novament l'oportunitat de fer valdre els valors humans que està vist que davant d'una campanya electoral poca cosa importen. 

Una sentència favorable

Cal aprofitar les bones ocasions per celebrar-ho. Avui hem sabut que la jutge del cas ha absolt els membres de la Sindicatura de l'1 d'octubre dels càrrecs de desobediència i usurpació de funcions de què se'ls havia acusat.

Tot i que no hi entenc gaire, semblava evident que no hi havia motius per declarar-los desobedients, perquè tant bon punt els ho varen comunicar varen dimitir, no van tenir temps d'exercir les funcions per a les quals els havien nomenat.

Malgrat tot, ja sabem com funciona la Justícia al nostre país, i altres evidències no s'han tingut en compte i s'han culpat amb exageració persones que no s'ho mereixien. També persones a qui se'ls acusava de terrorisme ha quedat en no-res.

D'aquesta manera sembla com si la Justícia sigui una loteria, que no saps si et pot tocar o no, encara que els independentistes han rebut més del que les estadístiques podrien preveure. És allò del pa sota el braç.

I el CIS insisteix

Mai havia vist tant de suport a un partit polític català des de l'aparell de l'Estat. Avui podíem llegir més estadístiques del CIS insistint que el PSC guanyarà i que l'exministre de Salut serà el nou president de la Generalitat. És allò de publicar-ho d'anada i tornada per veure si així és més creïble. Sempre he pensat que les estadístiques electorals servien per decantar el vot cap als partits que es donaven per guanyadors, i aquesta és la pràctica que es porta a terme.

No sabem com acabarà, i si els independentistes tornaran a vèncer, malgrat els hi posin tot en contra. S'ha venut Salvador Illa com el nou Messies, el salvador. Hem oblidat el seu paper dins del PSC abans de ser nomenat ministre, el seu to agre i sempre insultant contra els seus adversaris, i ara ens el volen vendre com la solució de tots els mals del país.

Caldrà veure fins on arriben els vots dels socialistes, i també la possibilitat que tenen de formar aliances per aconseguir el govern. Si tots els partits polítics respecten les seves promeses, el PSC ho té molt difícil de poder pactar amb ningú més que no sigui els Comuns, que és a l'única cosa que aspiren. De totes maneres ja estem prou acostumats a què els polítics ens enganyin, i allò que han dit que no ho farien mai, ho acabin fent.

Inés Arrimadas va guanyar les eleccions, però no va tenir cap possibilitat de pactar, perquè el seu discurs, que els seus hereus no han canviat, feia impossible un pacte de govern. Ara acceptarien els vots de Vox per governar. Ja ho han fet a altres comunitats autònomes. Passa, però que les expectatives de resultats són tan dolentes, que no hi ha perill que tinguin cap tipus de possibilitat de sumar. 

Illa podria governar, si els independentistes fracassen, però hauria de ser gràcies al suport de la resta de partits espanyolistes, i ara ens han dit que no li volen donar suport. Mantindran la promesa? Canviaran per interessos partidistes? Aquest és el panorama que se'ns presenta. 

Incertesa electoral

Tot i que els partits del govern s'han cregut que les eleccions seran el 14 de febrer, la situació que vivim d'incertesa predomina entre la gent. Tothom espera que el TSJC decideixi definitivament que és aquesta la data de les eleccions a tenir en compte i que la mecànica es posi en marxa. Aquest cap de setmana, però, ja hem començat a veure actes de precampanya amb dos objectius importants. Per una banda lluitar contra l'amenaça de l'abstenció, i per l'altra aprofitar l'avinentesa de l'efecte Illa per reclamar la votació dels independentistes per fer-hi front.

Qui aporta un missatge dubitatiu són els de C's. Per una banda critiquen ERC i PSC i els culpen de tramar d'amagat un tripartit, però per l'altra part es posen a disposició del PSC per sumar. És clar que es temen el que tothom s'imagina, és a dir, una gran davallada, i intenten que aquesta sigui la més lleu possible.

Un altre fet insòlit ha estat el de Vox, que totes les estadístiques els fan dins del Parlament, i algunes amb una gran força, i que diuen que votaran a favor d'Illa per fer-lo president. Qui s'exclama són els Comuns, que voldrien anar de la mà del PSC i es poden trobar que acompanyin els de Vox. Li demanen a Illa si estaria disposat a rebre el suport de Vox, però s'obliden gràcies a qui govern l'Ajuntament de Barcelona.

En política tot és possible, i malauradament també la incoherència, els interessos de partit i la poca empatia amb la ciutadania. Tenim ganes que arribi el dia de les eleccions i que ho passem de la millor manera possible. Esperem que el resultat no sigui impugnat i que en surti un govern reforçat. Portem massa desgavell polític!

Necessitem les eleccions al Parlament català

 És responsabilitat del president del govern català convocar les eleccions al Parlament, doncs el trobo un irresponsable que encara no les hagi convocat. No entenc a què espera. Suposo que és conscient que no ho està fent bé. Ja fa temps que va dir que la legislatura estava esgotada, doncs a què espera?

Som molts els que estem cansats d'aquesta música que sona i tenim ganes de veure altres persones que vulguin liderar el país, i tenim el dret de poder dir-hi la nostra. Aquest impàs tan llarg és una manca de respecte als catalans. No ens mereixem ser desatesos d'aquesta manera, i no hi ha epidèmies que hi valguin.

Ja sé que tenim un problema greu i és que les estadístiques no són gaire afalagadores i tot fa pensar que no hi haurà grans canvis, però si més no podem creure que canviaran algunes persones, entre elles el mateix president, i podem esperar i desitjar que no ho facin tan malament.

La desídia a l'hora de prendre decisions no és bona i encomana una apatia greu entre la gent. No sé si hauríem d'aprofitar la jornada de l'onze de setembre per sortir a demanar les eleccions i un canvi d'actitud dels nostres polítics. Estem cansats del govern actual i també de les baralles entre ERC i JxCat. Exigim més seriositat i responsabilitat als càrrecs electes, i volem dir-hi la nostra tot exercint el dret a vot.

Les gracietes de Trump

Diuen que els animals ferits són perillosos, i això ho podem aplicar a les persones, en aquest cas al president dels EUA. Ferit perquè les estadístiques no li són favorables a pocs mesos de les eleccions. Això el treu de polleguera i ja no sap quines noves lleis aprovar per fer la guitza. El medi ambient té les de perdre a les seves mans, i avui ens ha sortit amb bombetes antigues i dutxes amb més pressió d'aigua.

Tot plegat pot semblar tonteries, però no és ben bé així. El poder que té un president dels EUA és molt gran i avui està en mans d'una persona desequilibrada. Es presenta davant dels seus aduladors i els fa riure parlant del seu cabell o el seu cutis. En el fons, però no hi ha gràcia que valgui, sinó les ganes de destruir els altres.

Tot el que està passant amb les retallades al servei de correus és més greu del que puguem creure. Se sap que els demòcrates fan ús del vot per correu i tot el que sigui posar-hi entrebancs el beneficia. Farà les trampes que calgui per revertir les estadístiques i renovar la presidència. 

La presidència dels EUA té la seva importància perquè condiciona la resta del món. És per això que ens ha de preocupar i cal confiar en què la Justícia americana no actuarà de la mateixa manera que actua l'espanyola. Caldrà filar molt prim per veure que la reelecció de Trump no s'assembla gens amb el que ha passat a Bielorússia.

No tinc cap fe en el lideratge demòcrata com alternativa de govern, però el que sí que tinc clar és que qualsevol alternativa a Trump és bona, per dolenta que sigui. Cara o creu, però amb moltes ganes de veure derrotat el president Trump.

La joguina del president

Puigdemont continua endavant amb el seu projecte de constituir JxCat com a partit polític, al marge de les converses mantingudes amb el PDECat, que n'és militant, i que no han arribat a cap acord. Entretant la direcció del PDECat no està per compartir militàncies i demana que qui vulgui formar part de JxCat, s'esborri del PDECat.

Puigdemont vol ressorgir de les cendres creant un partit polític fort i que porti les rendes del país, fent front a ERC que fins ara semblava que aconseguia ser el primer partit independentista i cridat a formar govern. Puigdemont no ha volgut defallir i presenta batalla per continuar sent ell qui marqui el camí a seguir.

Tot això ens supera una mica. Portem molts mesos encallats i empantanegats, sense veure solució als nostres problemes. Som molts, els que no militem a cap partit, que ens ho mirem amb escepticisme, ja no ens convenç res ni ho veiem gens clar. Són moltes propostes que no ens porten enlloc i ja no es tracta d'entrar o no a formar part d'un o altre partit, sinó de creure que els actuals líders són capaços de redreçar el camí esgarriat.

Durant aquestes properes setmanes el partit del president crearà les estructures per erigir-se en el primer partit, però caldrà veure quina és la resposta dels militants i simpatitzants del PDECat, ja que d'ells depèn que el nou partit tingui èxit o no. 

Puigdemont sap que no pot prescindir de la gent del PDECat, però si que està en contra de la seva direcció, i ha de fer mans i mànigues per convèncer les bases perquè s'apuntin amb ell, desobeint la demanda que els fa la direcció del PDECat. Penso que el carisma del president és prou important com per arrossegar molta gent, i d'això es refia. La seva situació d'exiliat l'ajuda, però no es pot estirar més la mà que la màniga, i arriba un punt que es pot trencar. Des de fora, no es veu de la mateixa manera, i tot dependrà de la capacitat dels dirigents d'ERC d'engrescar els seus, i poder continuar avançant amb les expectatives de primera força que les estadístiques els proporcionen.

Eficiència absent en la gestió del coronavirus

Ahir parlava del ball de xifres arran del nou mètode de la Generalitat per calcular el nombre de morts i de persones infectades pel virus. Fins ara només es comptabilitzaven les persones que morien en els hospitals, però ara també es pot saber les víctimes en residències i domicilis particulars, és a dir, totes les víctimes. Aquest canvi va ser motiu de crítica del govern de l'Estat, acusant la Generalitat de desorientar la població. Jo defensava que si es mantenia la informació inicial, no era cap problema pels sumatoris, si el govern espanyol no volia fer el canvi. La notícia d'avui és que allò que criticava ahir el govern de Madrid, avui és el que obliga que totes les comunitats autònomes l'informin. Ens posem a riure?

Una mostra més del desgavell en la gestió del govern dels millors. Dels que en saben més que tothom, encara que les estadístiques col·loquin Espanya en la darrera posició dels estats europeus en eficiència en la seva gestió del COVID-19.

Aquí no s'acaba tot, perquè els problemes van més enllà. Sembla ser que hi ha seriosos dubtes que es pugui multar les persones acusades d'haver fet cas omís al confinament. Segons he pogut llegir, la mateixa advocacia de l'Estat ho posa en dubte. Caldria demostrar que realment han desobeït el confinament, i que han posat en perill la salut de la resta de la població. És a dir, M. Rajoy ens va posar en perill pel fet de sortir a caminar de pressa als voltants de casa seva?

Si ara resulta que no hi ha motiu legal per imposar la sanció, ens farem tots plegats un altre tip de riure, sobretot tenint en compte que es basaven en la famosa llei mordassa del PP, que ni PSOE ni Podemos hi donaven suport. Com es pot veure, d'eficiència res de res!

Com llegim les estadístiques?

Avui em mirava les dades estadístiques que ha tret el CEO i pensava que la lectura que en fan uns i altres pot ser simplement contrària. Els interessos ideològics fan que unes mateixes dades tinguin un sentit o un altre, talment com si partissin d'estudis diferents.

Com que mai és blanc o negre, sinó que hi ha més de dues opcions, tens la possibilitat de llegir els resultats tenint en compte variables diferents, i el resultat pot semblar totalment distint. Els més aficionats a llegir parcialment les dades són els mitjans de comunicació, que es deuen als seus lectors, i per tant segueixen ideologies diferents.

Si us hi fixeu, el tema central de tots els estudis que es fan, es refereix al percentatge d'independentistes en front dels constitucionalistes. Com que els primers no aconsegueixen el 50%, els segons deixen molt clar aquesta mancança, i no manifesten en cap moment que ells obtenen un percentatge inferior. La manera de dir-ho sembla indicar que els constitucionalistes superen el 50%, i no és així.

Per part dels independentistes, a més de l'aspiració a superar el 50%, es fixen en l'avantatge que tenen respecte als constitucionalistes. No s'adonen que per canviar un sistema no és suficient superar el contrari, sinó que ha de convèncer-lo, i això passa per aconseguir percentatges molt més alts.

Sigui com sigui, estem ben distrets i de la mateixa manera que els resultats ens poden decebre, també aprenem a llegir-los de manera positiva, i així tan contents, encara que no avencem.

Amb aquest Sánchez no es pot parlar

Ho diu Rufián, el candidat d'ERC, per Barcelona, al Congrés de Diputats. Les eleccions les va convocar el candidat del PSOE i president en funcions perquè considerava que Podemos li bloquejava la presidència. Pedro Sánchez no volia quedar lligat als capricis de Pablo Iglesias i va trobar bona l'opció d'anar a eleccions i sortir més ben parat.

Les estadístiques que han anat sortint aquests dies no li atorguen millors resultats, si fa o no fa li assignen els mateixos escons, mentre el PP i Vox pugen gràcies a la pèrdua de vots de C's. Caldrà veure si aquests resultats es confirmen i quina és la reacció de l'agosarat president en funcions.

Espanya no sap pactar i ha viscut molts anys gràcies a les majories absolutes de PP i PSOE, alternativament, o el suport de Minoria catalana, quan encara no era independentista. En aquests moments la possibilitat de governar passa pel pacte que fins ara no ha reeixit. El dia 11 de novembre ens trobarem en la mateixa situació que ara? Quan trigarem a tenir nou govern?

Si es confirmen les previsions publicades, Pedro Sánchez només tindrà l'opció del gran pacte PP-PSOE, o bé dirigir-se a Podemos amb un altre estil, amb unes altres maneres, amb menys orgull i més capacitat estratègica per aconseguir el pacte que forçosament s'ha de produir.

Tenir en compte la CUP

ERC té coll avall que en aquestes eleccions els seus resultats seran encara millors que les anteriors, on varen obtenir un molt bon resultat. Creuen des d'ERC que són el partit capaç de liderar l'independentisme tal com ells el tenen previst, i probablement tinguin raó. Tot i així no podem oblidar que en aquesta ocasió s'hi presenta la CUP i és previsible que no només s'alimenti de l'abstenció, sinó que prengui vots als altres dos partits sobiranistes, en particular ERC.

Puc entendre que ERC no pateixi pel paper que puguin fer la gent de Junts per Catalunya. Aquests fa molt temps que la veuen ballar i molts dels possibles votants no tenen clar qui són uns i altres. ERC, però ha de tenir en compte la CUP que entra amb força i amb moltes ganes d'obtenir escons al Congrés de Diputats. El paper que ha jugat ERC en l'enfrontament amb Junts per Catalunya, i la seva participació en un govern passiu i encallat, pot afavorir el traspàs de vots a la CUP, que defensa una postura molt contundent davant la repressió que no només rebem de la dreta, sinó que també ens arriba del PSOE, el principal candidat a governar.

Les estadístiques del CIS han estat molt més favorables als rumors que apuntaven un descens en el nombre d'escons. Aquesta setmana rebíem unes xifres que animaven el PSOE a seguir lluitant per millorar encara més els resultats. Cal recordar, però que les eleccions s'han convocat per la incapacitat de pactar els dos partits d'esquerres, i les expectatives no són gaire més diferents, i caldrà veure si en aquesta ocasió el pacte es pot dur a terme.

Per als independentistes el repte està en sumar el màxim d'escons per continuar demostrant que la majoria del poble català està pel referèndum d'autodeterminació, i el dret a decidir.

Qui assessora el president?

Qui assessora el president? Aquesta pregunta la podríem aplicar al president del govern espanyol, però també al nostre. El president en funcions, el senyor Sánchez, podria molt ben ser que es penedeixi tota la vida d'haver convocat les eleccions del 10 de novembre. Sembla ser que les estadístiques no li són gaire favorables arribant a perdre fins a deu escons. Per altra banda, Casado recuperaria una bona colla d'escons a costa de C's. Les estadístiques també auguren un important creixement de Vox.

I tot això a què és degut? La manca de diàleg amb Catalunya continua i després de la sentència injusta als presos polítics, s'ha recorregut a la policia i l'empresonament preventiu d'unes trenta persones més. La seva postura ambigua per acontentar tothom li fa perdre prestigi i respecte, i això comporta vots que se'n van.

La seva visita a Barcelona per visitar només els seus policies, no només ha molestat als independentistes, sinó a tota la comunitat en general. El gest no li afavoreix de cara a guanyar les eleccions, o millor dit, a guanyar més escons per no haver de dependre de ningú per ser escollit president. Ho té magre.

Ja he dit al començament que la pregunta també la podíem aplicar al president de la Generalitat. En aquest cas penso que el president Torra no es deixa assessorar per ningú, a no ser que el seu assessor li vulgui mal. Encara és hora que li puguem veure un detall de bon dirigent, amb responsabilitat assumida en acceptar la presidència.

El PSC pot recuperar els vots en mans de C's

Caldrà veure què ens depara les properes eleccions, començant per les generals, però abans de conèixer resultats i les darreres estadístiques haig de dir que el fet que el PSC pugui recuperar els vots de l'Àrea Metropolitana que varen anar a parar a C's seria una normalitat política desitjable. El pas de C's per la política catalana i espanyola, a la llarga, haurà estat una anomalia política com aquell que passa el xarampió.

Ja a hores d'ara tenim prou elements de judici per aventurar-nos a afirmar que C's no haurà portat res de bo a la política del nostre país. Ni els seus objectius, ni la seva mala educació a l'hora d'exposar-los o de practicar la política parlamentària han estat modèlics, sinó tot el contrari. Han ensenyat la pitjor imatge del comportament humà en les relacions polítiques i socials a casa nostra.

No tindrem la sort encara que C's desaparegui de casa nostra. Les circumstàncies encara els són favorables, però hem de confiar que a la llarga, partits tradicionals, amb història democràtica com el PSC, puguin recuperar el seu estatus i la força política per demostrar que la política no ha mort, no ha sucumbit en mans de personatges menyspreables amagats dissimuladament en el joc democràtic del nostre país.

Catalunya s'hi juga molt en aquestes eleccions, on el perill que guanyi la dreta extrema i autoritària, de la mà de tres partits, podria representar-li un retrocés democràtic important, però Espanya també se la juga, i no tinc tan clar que els espanyols ho temin suficientment com per negar el seu vot als que volen fer-la retrocedir fins al franquisme, els nostàlgics disfressats de demòcrates del PP, C's i Vox.

Els vots catalans per al Congrés espanyol

Avui és molt difícil emetre pronòstics perquè tot canvia ràpidament. Hi ha imprevistos que de manera sobtada en modifiquen les expectatives creades. Dir que tal o tal altre partit guanyarà les eleccions resulta arriscat perquè avui és una cosa i el dia 28 d'abril en pot ser una de totalment diferent. Malgrat tot, els centres d'opinió no se n'estan de publicar els seus pronòstics a partir de les enquestes d'opinió.

Llegia que ERC sembla ser que guanyarà les generals a Catalunya, i que els Comuns en seran els més perjudicats. D'entrada, sense tenir informació contrastada, tothom ho afirmaria, simplement atenent el que està passant en els propis partits, amb un PDECat que no aixeca el cap, i uns Comuns que han perdut la bandera i tampoc s'han recuperat. Dels dos ERC en pot rebre votants.

També el PSC hi surt guanyant, però també s'ha de dir que parteix d'una situació molt magre i, per tant, té tota la lògica del món que puguin créixer, o això o morir. Un altre partit polític que a nivell de Catalunya perd pistonada és C's. No és fàcil aquest pronòstic, perquè no tenen una alternativa clara, a no ser que molts votants socialistes que es desviaren cap a C's en el passat, tornin al punt de sortida.

L'enquesta també parla del Front Republicà, on s'hi han apuntat els cupaires de Poble Lliure, i els situa dins del Congrés espanyol. M'imagino que serà l'opció que girarà al voltant del percentatge mínim per entrar-hi. 

Qui votarà el Front Republicà? O dit d'una altra manera, a qui li traurà vots? Segons les estadístiques, sembla ser que molts dels votants de la CUP en altres eleccions, per a les generals optaven per ERC. Ara que es presenten dins del Front Republicà és probable que votin als seus. També podran rebre vots dels que s'abstenien, però... el fet que no sigui la CUP, sinó Poble Lliure qui hagi pres la decisió de presentar-se podrien ser menys els que decidissin donar suport al Front Republicà.

Avui les enquestes ofereixen empats

Cada dia llegim diferents enquestes que pronostiquen quins seran els resultats electorals del dia 21 de desembre. Tenim clar que darrerament acostumen a fallar força, però si més no et donen una idea de cap on van les coses. Dir que el PSC pujarà, ja no sembla cap bestiesa i ajuda a pensar que potser sí varen tocar fons i recuperen alguns dels vots perduts els últims temps.

Avui llegia el pronòstic de dos empats, un per a cadascun dels dos bàndols. Sembla ser que el president, amb la candidatura Junts per Catalunya, es recupera i redueix distàncies amb ERC, amb qui gairebé estarien empatats. Molts pensem que una candidatura unitària hauria beneficiat els interessos sobiranistes d'ambdues opcions, però...

També les estadístiques donen un empat entre C'S i el PSC. Si fins ara Arrimadas apareixia com a principal força de l'oposició a l'independentisme, amb possibilitats de quedar com a primera força parlamentària, ara veiem que el PSC li va al darrere fins al punt d'empatar amb nombre de vots i escons.

Aquest segon empat m'agrada, i encara ho veuria millor si Iceta, qui m'avergonyeix veure'l ballar, superés Arrimadas. Estic convençut que és millor opció per a Catalunya un PSC més fort i un C's més residual, tenint en compte el seu menyspreu a la nostra llengua i cultura.

El perill que els tres partits independentistes no assoleixin el 50% dels escons parlamentaris, fa que el futur de la República sigui cada vegada més gris. Deixar-ho tot a les mans dels comuns no és gaire bo, sobretot per l'experiència que tenim d'ells, amb un fer i desfer que no ens mereix cap garantia ni seguretat. Amb ells, com a molt, podem aspirar a lluitar per a un referèndum pactat, però els seus dubtes i canvis d'opinió ens poden portar molt enllà, amb un país debilitat i sotmès als capricis dels partits espanyolistes.