Atenció a les onades!

Aquest estiu vaig passejar-me per una platja islandesa, la platja de sorra negra de Reynisfjara, que no sempre té la bandera verda atès el perill de cops de mar descontrolats. Hi vaig ser precisament deu dies després que una nena alemanya, de només nou anys, desaparegués dins del mar, enduta per unes onades traïdores. Hi vaig pensar mentre m'hi passejava. Molt atent a no aproximar-m'hi massa, tot i que el dia estava encalmat i les onades no inspiraven desconfiança.

El record de la desaparició de la menor em va fer pensar en les persones que cada any s'ofeguen a les nostres platges. Unes platges que, en un principi, no presenten cap mena de perill, però no cal anar desprevingut i s'ha d'estar sempre vigilant.

Ahir escoltava les notícies i deien que enguany ja hem superat el nombre de víctimes de l'any passat, i la temporada encara no s'ha acabat. Les morts, segons s'explicava, són majoritàriament persones grans, quan la bandera està en verd, i joves quan és vermella. S'interpretava que les morts dels adults podien tenir causes naturals, i les dels joves eren més aviat fruit de l'atreviment i de no respectar l'avís de perill.

Com a persona de terra endins, no soc un assidu de les platges, encara que la tinc a deu minuts de casa. Potser per això quan hi vaig, soc molt curós i respectuós. No m'allunyo de la vora i malfio de les fortes onades. Quan està massa esvalotada no m'hi fico, sense necessitat de mirar quina bandera hi ha penjada.

Segurament les morts a les nostres platges continuaran augmentant, com també passa amb les morts per accident de trànsit, on cada vegada hi ha més motos implicades. Tot i això, seria bo que s'advertís d'alguna manera del risc de no obeir els avisos de perill, i recordar què està passant quan un passa de tot i s'aventura a ficar-se a l'aigua. El perill és arreu, però hi ha llocs on tens més números per rebre.

Adeu, Ciudadanos

Aquests dies he prioritzat altres temes i aquest m'ha quedat al calaix. Si una cosa positiva podem trobar d'aquestes eleccions europees, i d'aquesta manera aixecar una mica els ànims, és la desaparició de Ciudadanos a la darrera institució on encara es movien, sempre en negatiu i amb la mateixa obsessió: atac frontal a Catalunya.

    Molts comentaristes ho diuen, i els dono la raó, que el mal ja està fet i la seva manera d'actuar i parlar ha quedat entre els polítics i, a més, molts militants han abandonat el vaixell, com les rates quan s'enfonsa al mar, i han anat a parar a altres partits polítics que els han acollit amb els braços oberts. El partit ha fracassat, però els seus dirigents s'han buscat la vida per continuar vivint del rotllo.

    Seria desitjable que els partits polítics que continuen presents a les institucions canviessin la manera de fer. Sense renunciar a la seva ideologia ni principis, poden defensar-se educadament, sense insultar. Ciudadanos no era un projecte polític constructiu, sinó només un grup de persones amb ganes d'atacar la llengua catalana i els drets i singularitats dels catalans. Una colla de fanàtics espanyolistes, que vivint a Catalunya se sentien forans i gens integrats al territori que els havia acollit o vist néixer. Quan no tens res a construir, i només et dediques a destruir, tard o d'hora arriba el final. Lentament, massa lentament pel meu gust, el partit polític ha anat desapareixent i només en guardem un trist i nefast record.

    Diuen que tornaran, i tot és possible, ja que, si una formació com la de l'influencer Alvise aconsegueix tres diputats al Parlament Europeu, ens podem esperar qualsevol cosa. De totes maneres, com ja he dit més amunt, els líders de Ciudadanos ja s'han buscat la vida i en algun lloc o altre es ficaran per continuar amb les seves dèries. Avui, partits polítics com Vox o PP no amaguen les vergonyes.

    Algú podrà dir que podem trobar altres partits polítics molt pitjors que Ciudadanos. Tot és opinable, però jo valoro la transparència i claredat dels missatges. Quan parla Vox, per exemple, tothom entén què vol i pretén. Quan parlava Ciudadanos, t'amagaven els seus objectius i els disfressaven amb una aparença de partit polític liberal i democràtic. Al meu entendre, els pitjors són els que t'enganyen a l'hora de definir-se què són i què pretenen. Després la majoria de partits no acaben de complir les promeses, però això ja és un altre tema.

La solidaritat a les xarxes socials

Sovint critiquem les xarxes socials perquè d'alguna manera han esdevingut una vàlvula d'escapament a la pressió que rebem, i que no sempre s'utilitzen de manera raonada. Massa vegades l'anonimat permet insults contra les persones sense cap mica de respecte, o bé s'aprofiten per enganyar amagant la realitat. 

Malgrat tot jo sempre penso que la gent és bona, fins que no es demostra el contrari. No m'agrada partir de la base que les persones actuen de mala fe, però això no treu que al cap del dia et puguis trobar amb algunes d'elles que, de manera descarada, no diuen la veritat, sent-ne conscients.

Tot i així, a les xarxes socials també podem veure-hi mostres de solidaritat, i probablement seria bo entretenir-nos-hi una mica i valorar-ho positivament. Com totes les coses, en pots fer un bon ús o no, i per això és bo reconèixer els casos en què el seu ús pot resultar beneficiós per a la gent.

Aquests dies a Arenys i el Maresme en general, s'ha publicat la desaparició d'una noia, sense que se'n coneguin les causes. La família ha demanat publicitat de la notícia per intentar trobar-la sana i estàlvia el més aviat possible. L'escampada ha estat espectacular i t'ha arribat per multitud de bandes, ocupant bona part de les pàgines web i xarxes socials per on et bellugues.

En el moment d'escriure aquest post la Carla encara no ha aparegut, malgrat que ja han passat un parell de dies, i tothom desitja que tot pugui acabar bé. Aquest neguit que es respira entre la població que la coneix i la que ha rebut la notícia, fa evident la bondat de la gent, i les ganes que el sofriment de la família sigui el menor possible.

No sabem com han succeït els fets i en el fons desitjaries que es tractés d'una decisió personal, sense la intervenció de cap altra persona que li hagi pogut ocasionar cap mal. T'entra el dubte sobre la llibertat personal de moviments i de prendre decisions, i la precaució de no intervenir en els fets de les altres persones, però davant la possibilitat que la Carla hagi pogut patir alguna agressió, segrest, o accident fortuït, deixes de banda els prejudicis, i en tot cas ja seràs a temps de valorar si la teva actuació ha estat l'apropiada o no.

Des del meu racó virtual desitjo el millor per a la Carla i la seva família, i m'agradaria que no tingués ni temps de penjar aquest escrit a la xarxa, que ja es conegués la seva troballa en perfectes condicions de salut.

La Reforma Laboral al Congrés de Diputats

La Reforma Laboral que avui es vota al Congrés de Diputats és una mostra més de la incapacitat de l'esquerra de tombar tot allò que defensa i aprova la dreta, en perjudici dels treballadors. Una incapacitat que ens ve amagada amb paraules que pretenen convèncer-nos que tot es fa per als treballadors. I això passa amb el govern més progressista de la història, segons les paraules del seu president.

Però no és el PSOE que una vegada més s'arronsa davant de la dreta del país, sinó que en aquesta ocasió ho fa també el partit polític que representa que és més a l'esquerra. Aquell partit polític que d'alguna manera hauria d'evitar el que sempre acaba fent el PSOE.

La promesa electoral era derogar la reforma del PP i això no ha passat. Simplement s'ha fet alguna pinzellada, forçats per Europa, que la patronal ha vist molt bé, i el PP ha jugat el paper de perdedor, quan sap que no és així, sinó que la seva reforma continua endavant amb pocs matisos retocats.

L'aprovació de la Reforma Laboral que ha liderat Yolanda Díaz, és també una vergonya per als dos sindicats majoritaris, però també per partits polítics que hi votaran en contra, com és el cas d'ERC, que una vegada més demostra la seva inoperància en la seva lluita per jugar algun paper a Madrid.

Només el PNB surt enfortit, malgrat que la seva opció sigui perdedora, però que ho ha sabut argumentar molt bé, i els seus electors podran continuar sentint-se orgullosos. No és el cas dels votants d'ERC que, si són sincers, comprendran que es tracta d'una nova derrota dels seus líders i dels interessos que diuen defensar a la capital d'Espanya.

Ciutadans, per la seva part, intenta jugar amb les poques possibilitats que li permetin subsistir, davant unes enquestes que els presenten un futur molt magre, que els condueix pràcticament a la seva desaparició. Han intentat, després del desastre que va portar Rivera a dimitir, actuar com a crossa del PSOE, per desmarcar-se del PP i Vox, que són els seus rivals directes. La seva incongruència, però, ha fet que els resultats no hagin estat positius. Veurem quins són els efectes d'aquest vot favorable a la reforma, i si aconsegueixen allargar la seva agonia.

L'odi de Ciutadans els destrueix les entranyes

En política acostuma a ser difícil ser optimista, sobretot si pretens que la democràcia sigui una realitat en un país amb una transició enganyosa, on els tics dictatorials s'han mantingut en massa institucions, sobretot la policial i la judicial. Quan llegeixes estadístiques voldries veure com la lleialtat, la coherència, la transparència, són motius suficients com per ocupar els primers llocs de les preferències de la ciutadania, però no sempre és així.

Espanya no s'està comportant tan diferent de la resta del món occidental, on cada vegada la democràcia està més en perill, per l'allau de populisme que impregna la política dels diferents països, que sembla que, sense remei, se'ls acosta un període difícil i amb poca justícia social.

Quan entres en el detall, a vegades tens alguna sorpresa agradable, que no pot enlluernar-te gaire, per no oblidar-te de quina és la realitat global. Avui, per exemple, podíem llegir que segons les dades estadístiques del CIS, el futur de Ciutadans és molt magre, i els pot portar a la desaparició.

Un partit que va néixer i ha viscut només a partir de l'odi, no pot aspirar a res més que acabar enfonsant-se. Això ha estat més lent del que seria desitjable, però la situació del país els ha permès viure tots aquests anys, degradant la política i la societat catalana i també espanyola. El seu odi, sobretot dirigit al fet català, no els ha deixat viure. Han fet mans i mànigues per desestabilitzar la política, i ho han aconseguit fins força enllà. Massa, per a la salut del nostre país.

Si es confirma la desaparició de Ciutadans, serà una bona notícia, encara que no podem deixar de pensar que els seus partidaris es buscaran els llocs i la forma de continuar atacant la política catalana. Quan veus la seva reacció a decisions com la d'avui del Tribunal Suprem sobre el rebuig als recursos contraris als indults als presos polítics, t'adones de qui són, i de com els sorprèn que un tribunal de justícia, que acostuma a afavorir ben poc els drets democràtics de Catalunya, pugui arribar a prendre una decisió contrària als seus anhels.

Celebrem que Ciutadans pugui desaparèixer, i concentrem-nos en trobar la manera que partits polítics com Vox, no tinguin el relleu que avui tenen a Catalunya i Espanya.

És això el final de C's?

Si l'altre dia comentava que C's estava més a prop del PSOE, avui potser hauria de dir que es troba més a prop de la seva desaparició. Què passarà amb C's? L'intent de desbancar el PP del govern de la Comunitat de Múrcia pot comportar un daltabaix a la formació d'Inés Arrimadas i, qui sap, si a la seva dimissió al capdavant del partit polític.

Només ha calgut que el PP oferís càrrecs a membres de C's com per fer-los canviar de bàndol i tirar per terra la moció de censura de Múrcia. Tan fàcil com això. És allò del plat de llenties. L'acostament al PSOE no ha agradat a una part de Ciutadans que se senten més propers al PP i Vox. Tornem als dubtes i discussions inicials del partit quan no es posaven d'acord si eren d'esquerres o de dretes. 

Madrid, si acaba convocant eleccions el mes de maig, pot comportar la desaparició de C's i la majoria absoluta del PP, amb el suport de Vox. Això no beneficia al PSOE i potser qui en traurà algun benefici serà ERC, que l'altre dia explicàvem que l'acostament entre C's i PSOE podia provocar-los una pèrdua de força dissuasiva.

Com podem veure, la lluita entre partits polítics està ben viva, i d'aquí en podem treure les conclusions que el menys important són la gent. És una baralla entre polítics per marcar paquet i obtenir-ne més beneficis personals. Una lluita de poder que no beneficia en res la població. Ens podem trobar molt bé que de la mateixa manera que va aparèixer C's, del no-res, ara desaparegui del mapa polític.

L'auge de l'extrema dreta ennegreix el futur

Entenc que el tema d’actualitat a tractar avui són les demandes de la Fiscalia als nostres polítics empresonats, des de 16 a 25 anys, però tot i la importància del tema i les repercussions que tindrà, i que donarà prou motius per parlar-ne i denunciar-ho, avui no en parlaré.

Per avui havia pensat parlar d’una preocupació que em té molt en alerta, fins al punt de no saber-hi trobar cap solució. Em refereixo al creixement de l’extrema dreta a Occident. No és res que puguem deixar de banda, perquè condicionarà el nostre futur i, sobretot la dels nostres fills.

La lectura aquests darrers mesos de l’obra d’Stefan Zweig, “El món d’ahir: memòries d’un europeu”, m’ha fet pensar en l’estupidesa del humans que no n’aprenem, i tornem a caure en els mateixos errors, sabent que resultaran fatals.

Ara fa un segle que Europa va veure créixer el moviment d’extrema dreta de la mà d’un boig que va enganyar tothom, i cent anys després hem escollit presidents com  Trump i Bolsonaro, i observem com estan creixent els partits d’extrema dreta a diferents països europeus, mig any abans de la celebració de les eleccions europees.

Us asseguro que estic preocupat i em dol la desaparició dels valors que defensava l’esquerra i també la desaparició dels partits d’esquerres que no han aconseguit mantenir-nos seduïts en la defensa dels drets humans i dels valors que durant tant de temps havíem conreat.

Us aconsello que llegiu l’article de Joan Majó “Trump, Boris Johnson, Bolsonaro”, a l'ARA. Com sempre, és un molt bon article.

Què passa a Can PDECat?

Aquests darrers dies hem vist molta bellugadissa dins del partit català que, des de la desaparició del nom tradicional de Convergència Democràtica, amb l'excusa del cas Pujol i tot el que en penja, no ha parat de donar voltes i voltes i ja no sé si són PDECat o JxCat o què són. Ara, per acabar-ho d'adobar, dins del mateix PDECat hi ha baralles i opinions diferents. En què acabarà tot plegat?

Molt em temo que no ens trobem en el millor moment per estar pensant en el procés, malgrat no podem oblidar que tenim presos i exiliats que no es mereixen ser ignorats, però pretendre avançar en el procés, amb el panorama que hi ha entre els partits independentistes i dins mateix dels partits, en aquest cas el PDECat, és cosa de bojos i no pot dur a cap resultat positiu.

I si ens poséssim a governar el país, aprofitant tot allò que tenim, i ens ho pensem una mica més això de la independència. L'objectiu és massa important com per agafar-nos-ho frívolament. Si quan semblava que tots anaven més o menys a la una no va funcionar, què podem esperar-ne ara que sembla una olla de grills?

Fem servir el cap i agafem-nos al seny, fins que no tinguem les coses prou clares i n'estiguem tots ben convençuts no ens abracem a la rauxa. Gosaria demanar al president Torra que deixi que el president Puigdemont vagi lligant caps des de Brussel·les, i ell es dediqui a governar el país, que fa massa mesos que estem aturats, i la vida ha de continuar, sobretot per a aquelles persones que tenen dificultats, el dia a dia, per sobreviure amb un mínim de dignitat. Siguem seriosos!

Un Parlament gens deliberatiu

Alguna vegada hem sentit a parlar de democràcia deliberativa, però no sempre ni tothom ho acaba d'entendre, i encara menys veure-hi l'aplicació. La idea no és meva, sinó que ha sortit aquest matí en una sessió sobre transparència, participació i bon govern. Parlàvem precisament de democràcia deliberativa, un model de democràcia diferent del tradicional, i el conductor del curs s'ha planyut de la desaparició del debat als parlaments actuals.

És ben cert que avui els diputats, quan assisteixen al Parlament, estan més atents en la mà del seu portaveu, per saber quin ha de ser el seu vot, que no pas pel discurs que pugui estar fent el ponent de torn, fins i tot el del seu mateix grup parlamentari.

Al Parlament no hi ha debat. Cada grup fa el seu discurs i vota allò que havien previst, digui el que digui el seu adversari. Només cal que l'escolti el diputat que haurà de sortir a respondre, per en cas que hagués dit alguna cosa diferent del que ja preveien.

Si les sessions parlamentàries són retransmeses per televisió o ràdio, l'escenificació encara és més evident, i tant els fa que a uns quants ens dolgui que la qualitat democràtica es vegi afectada. No és estrany, doncs, que l'opinió que tinguem dels polítics sigui cada vegada més negativa.

La llista de Mas i Junqueras fa por

Tot i que no hi ha res assegurat, sinó molta feina per fer, la llista d'Artur Mas i Oriol Junqueras, amb Raül Romeva al capdavant, fa por i provoca declaracions a la defensiva, i ja se sap, la millor defensa és un bon atac.

El PP i el PSC es mantenen en la mateixa línia, i ara s'hi ha afegit UDC que fins ara defensava les decisions de Mas, si més no públicament. Les declaracions més patètiques són les de Dolors Camats, d'ICV, i ho dic amb pena, perquè sempre he pensat que era una bona política, però ja se sap... les males companyies fan forat.

Dic que les declaracions de Camats són patètiques perquè justifica la llista única i sobretot el fitxatge de Romeva, per la por de Mas i ERC a la gran força del seu bloc trencador, el bloc format per Podemos i ICV, que en realitat es tracta de l'absorció d'ICV per evitar la seva desaparició. I ataca la CUP perquè els farà mal. 

Els independentistes d'esquerres tindran una llista a qui donar suport, sense haver de votar ni a Mas ni a Junqueras. La CUP és l'alternativa d'esquerres a la llista unitària, i Podemos, si és intel·ligent, valorarà molt la seva aliança amb ICV.

Entenc que els partits polítics han de treballar en positiu les seves propostes, i el PSC ha de demostrar que a les darreres eleccions municipals va aconseguir el punt d'inflexió i pot tornar a créixer en vots. Que deixin el PP i C's que s'entretinguin amb els seus atacs a Mas i es dediquin a recuperar el seus simpatitzants que els varen permetre presidir la Generalitat de Catalunya. Al final, els electors tindrem la paraula i estic segur que votarem en positiu i no en contra a ningú.

Torna Wert a l'atac

Sembla ser que feia massa temps que Wert no era notícia i ja en tenia ganes. De fet, el ministre Wert només troba sentit en la polèmica i és això el que sempre ha acompanyat les seves actuacions i decisions. Dissortadament les seves decisions, beneïdes pel govern de l'estat, són lleis que ens imposen gràcies a la seva majoria absoluta.

Avui, doncs, es tornava a parlar de Wert per la presentació de la seva llei del patrimoni cultural immaterial. Com tothom sap el govern de l'Estat va traspassar totes les competències en Cultura a totes les comunitats autònomes, però això no va suposar la desaparició del ministeri, sinó que fins i tot amb l'arribada de Wert aquest ministeri ha pres protagonisme, sempre treballant en contra de les autonomies, dictant lleis que regulen matèries traspassades que provoquen retallades a les competències de l'Estatut, en el cas de Catalunya.

Els grups polítics de l'oposició veuen en aquesta llei l'objectiu de protegir la festa dels toros i, en el cas de Catalunya, forçar que es restaurin les 'corrides' que el nostre Parlament va prohibir. No s'ha de ser gaire espavilat per saber que el tema és aquest, sobretot perquè des del primer dia el senyor Wert s'ha dedicat a inventar-se lleis per retallar l'Estatut i desautoritzar el Parlament català, ajudats des de dins pel Partit Popular català i C's. Llavors aquests partits s'estranyen que no se'ls consideri catalans, perquè se'ls en fot les institucions catalanes i signarien ara mateix poder eliminar-les.

De totes maneres la llei del patrimoni cultural immaterial no ha estat l'única polèmica del Congrés de diputats, sinó que l'ha acompanyat la llei de seguretat ciutadana que als ulls de l'oposició representa un retorn a l'estat policial i que s'han compromès a abolir-la quan el PP no governi o no tingui majoria absoluta. 

Dificultats per mantenir la il·lusió i la reivindicació

En més d'una ocasió m'haureu llegit que iniciar coses és fàcil, però mantenir-les ja costa més. Hi ha moltes persones disposades a inventar i començar projectes, però el que costa més és la seva continuïtat, fer que no només s'aguanti, sinó que vagi creixent i consolidant-se. Penso en l'Escola de Música d'Arenys de Mar, que vaig contribuir a crear, però que s'ha d'agrair a la Blanca Soler, en Sixte Ruiz i més persones, que hagin estat capaces de mantenir-la i fer-la créixer. Seria una llàstima que la nova llei de l'administració local provoqués la seva desaparició, quan ens sembla que Arenys no podria existir sense ella.

Tot això ho trec arran de les informacions que surten sobre les dificultats perquè la gent s'inscrigui a l'hora de conformar la 'V' l'Onze de Setembre. L'ANC va ser capaç d'engrescar una gran quantitat de persones per manifestar-se a favor del dret a decidir, els anys 2012 i 2013, però ara, precisament quan cal més força per donar més esperances al 9-N, sembla ser que no hi ha tantes empentes a l'hora d'inscriure's. 

No sé si els catalans ja estem cansats de tants mesos de reivindicacions i faci que molts hagin llançat la tovallola. Si més no aquesta és la impressió que dóna llegint la premsa, encara que segons quina ja li convé escampar-ho.

Veurem si la gent s'anima a darrera hora, però també cal entendre que el llistó estava molt alt, i encara que sigui aquest 2014 un any important per consolidar la reivindicació del dret a decidir, no serà estrany que la resposta sigui més baixa. També s'ha de tenir en compte que l'any passat la majoria dels participants ho feien a peu de casa, sense necessitat de desplaçar-se, i en canvi enguany es torna a la capital, amb el conseqüent desplaçament.

Sigui el que sigui, que ningú s'imagini que les coses es fan d'un dia per l'altre, i ara que dos consellers han manifestat que sense l'aval del Tribunal Constitucional no hi haurà consulta el 9-N, és molt fàcil que més gent es desmoralitzi, i tanquem un període de dos anys d'il·lusions sense cap resultat, i potser fins i tot assolint un tracte pitjor al que teníem inicialment.