Remoure la consciència

Hi ha notícies i fets que ens fan remoure la consciència. No sabem ni podem fer res per solucionar-ho, però, podem estar callats? Podem viure tranquils sabent el què passa i no fer absolutament res. Ningú no hi pot posar cullerada? 

La Mònica Bernabé, a través de l'ARA ens ho recorda de tant en tant. Ella hi va viure força temps i hi va sovint i ens trasllada imatges i comentaris. Entrevistes camuflades que s'escolen malgrat la repressió absoluta d'uns governants fanàtics que no haurien d'existir, però que hi són.

Els occidentals no podem tenir la consciència tranquil·la. Russos i Nord-americans hi han estat i n'han marxat deixant plantada la gent, les dones bàsicament, que viuen sotmeses a una dictadura i total menyspreu. Pitjor que les bèsties. Estic segur que tots els que llegim les cròniques de la Mònica no estem gens tranquils, i ens fa mal. Com pot ser que passi una cosa així?

Les notícies de l'entorn de Trump també ens indignen i ens fan sentir malament, però hi ha una gran diferència. A l'Afganistan les dones no poden viure amb la mínima dignitat d'una persona. No és que hi hagi desigualtat de sexe, sinó que són tractades pitjors que els animals. És molt fàcil de dir, però se't fa un nus a l'estómac.

Rellegint la història t'adones de la irresponsabilitat dels països que ens considerem civilitzats. T'expliquen la girada d'esquena davant de la repressió franquista, sense cap consideració. Però allò, malgrat els crims de la dictadura feixista, no és comparable amb tot el que està passant a l'Afganistan. I el món continua avançant, però allà la gent, però bàsicament les dones, malviuen per culpa d'uns fanàtics repressors i malvats.

Passen més coses

Aquest cap de setmana la notícia destacada és, evidentment, l'atac dels EUA i Israel a l'Iran. Molts pensarem que ningú en queda al marge. Tothom ho sap i ho comenta, però ens sorprendria observar que hi ha més persones de les que ens pensem que ni tan sols se n'han assabentat. Ens sembla que allò que surt a la premsa o a la televisió arriba a tothom, però no és cert.

Hi ha molta gent que té prou maldecaps per a estar al dia del que passa arreu del món. Que no té temps per preocupar-se si aquí o allí hi ha una guerra declarada i això ens hauria de fer pensar. No es tracta de persones desinteressades de la vida dels altres. Són persones que tenen problemes per viure el dia a dia. D'arribar a finals de mes, d'alimentar-se i aixoplugar-se dignament. 

Si passa això tenim una responsabilitat que caldria assumir, cadascú segons les seves possibilitats i el lloc que ocupa en aquesta societat. Si no som capaços que tothom tingui el mínim per viure dignament és que alguna cosa hem fet malament, i això s'arrossega i no es resol sol, sinó amb la intervenció dels nostres representants polítics i la col·laboració de tothom.

M'agradaria saber què està passant avui mateix a Badalona. Aquelles persones que varen ser foragitades de l'equipament que els servia de refugi, encara es troben sota l'autovia? Han aconseguit un lloc per descansar? No se'n parla, i ens sembla que allò que no sabem no està passant.

Hem deixat de parlar de Gaza. Els palestins que hi resideixen han resolt els seus problemes? Han aconseguit estabilitzar la seva vida, disposar d'habitatge i aliments? Tampoc se'n parla. I nosaltres, que estem atents a tot el que passa al món, perquè tenim la sort de tenir les nostres necessitats bàsiques cobertes, tampoc coneixem tot el que passa arreu, només allò de què ens informen. I vivim tranquils.

El Pakistan i l'Afganistan estan en guerra, però ara la notícia és el que passa a l'Iran. Una guerra declarada pel president dels EUA, per insistència del genocida israelià, sense l'autorització del Congrés. Els representants del poble nord-americà. Un president no pot fer tot allò que vol. No ho ha de poder fer!

Regularitzar una situació anòmala

El govern ha decidit regularitzar la situació d'unes persones que són entre nosaltres des de fa molt temps, anys fins i tot, però que no poden exercir els seus drets més bàsics per culpa d'una legislació errònia i encallada des de sempre. Persones que venen al nostre país per diferents motius, però bàsicament per poder viure dignament, i es troben amb tots els entrebancs inimaginables.

Viure en un país que no t'autoritza a treballar no té cap mena de sentit. De què han de viure? Si obres les portes a unes persones els has de donar totes les facilitats perquè es puguin integrar i no hi ha millor manera que poder accedir al treball, obtenir un salari que els permeti viure.

No és la primera vegada que un govern espanyol regularitza la situació d'immigrants. Ho han fet representants dels dos grans partits polítics que han governat el país en democràcia. És un fet que no pot sorprendre a ningú. No hauria de sorprendre a ningú! Si algú se n'estranya és perquè està mal informat, o encara pitjor, manipulat per interessos polítics.

Hi ha partits polítics que han fet un discurs xenòfob contra els immigrants, relacionant-los amb la delinqüència. I hi ha qui s'ho creu. Això és el pitjor de tot. Cal analitzar a fons la situació d'aquestes persones vingudes de fora. Les dificultats que tenen per fer una vida normal. Per trobar una feina, fins i tot quan ja han aconseguit el permís de treball. Les traves amb què es troben a l'hora de llogar un habitatge. Sovint pel color de la seva pell.

Hem de conèixer la realitat. Adonar-nos que necessitem els immigrants per tirar endavant la nostra economia. Hi ha moltes feines que els autòctons no volen fer i que són necessàries. I si no demaneu-ho a les famílies que tenen persones grans a cuidar, per posar un exemple que afecta a molts. 

Només tinc paraules de rebuig per aquelles formacions polítiques que manipulen la gent amb tics racistes i xenòfobs, i aconsello al ciutadà del carrer a no deixar-se influir per missatges que només provoquen problemes de convivència.

La salut en primer lloc

Avui és el dia de la salut, com a consolació per no haver guanyat la grossa de Nadal. Tothom acaba agraint tenir salut, ja que la sort no ens ha acompanyat. Som prou conscients de la importància de la salut? A vegades penso que no ho valorem fins que tenim els primers símptomes. Quan nosaltres o algun familiar o amic proper pateix problemes que li impedeixen actuar normalment. 

No cal esperar el dia 22 de desembre per adonar-nos de la importància de tenir bona salut, i tampoc del fet que sigui un servei universal, no només per aquells que tenen recursos per pagar-se una mútua o una clínica privada. En això, molts països ens han d'envejar. No tothom ho té plantejat de la mateixa manera.

És important, doncs, assegurar que aquesta universalitat de la medicina estigui emparada per un bon servei, uns especialistes preparats i empàtics que t'atenen les vint-i-quatre hores del dia, durant tot l'any, sigui un dia feiner o festiu. I això vol dir destinar-hi recursos i no escatimar esforços. Vol dir disposar d'una plantilla de metges i metgesses ben remunerades i amb uns horaris que els permetin atendre correctament tots els pacients.

I aquesta universalitat abraça totes les persones independentment dels seus orígens, cultura, raça i creences. Aquí rau la importància de considerar tothom de la mateixa manera, i no deixar-se portar per aquestes veus xenòfobes i racistes que cada dia són més presents a la nostra societat.

Aquests dies que estem veient tot el que està passant a Badalona, ho hauríem de tenir molt clar. Sap greu la reacció d'uns veïns que no tenen cap mena d'escrúpol de defensar que uns éssers humans hagin de passar el fred i la pluja al carrer. Tots ells etiquetats com a delinqüents i violents.

Els nostres polítics han de legislar bé per no permetre que unes persones estiguin sense feina ni permís de residència només pel fet d'haver nascut lluny del país. Cal que tothom respecti les normes de convivència, però també tothom ha de tenir els mateixos drets de viure amb dignitat. 

Desnonar alegrament

Em sembla greu el que ha passat a Badalona, amb el desnonament de les persones que vivien a l'institut abandonat, on, segons sembla, hi han viscut fins a quatre-centes persones, algunes de les quals en varen marxar quan van conèixer la decisió de la jutgessa que ha portat el cas. Em sap greu per com s'ha tractat a persones humanes, i per les declaracions del seu alcalde justificant l'actuació policial.

Deixar al carrer a aquestes persones, al marge dels problemes de convivència que poguessin provocar, és un fet molt greu, si no s'ofereix una alternativa digna. Estem parlant de persones, molt vulnerables, amb una situació d'incertesa constant, bàsicament perquè la llei d'estrangeria permet que una persona visqui al nostre país sense poder treballar ni obtenir el permís de residència. 

Analitzo els fets de Badalona intentant ser molt imparcial. Puc entendre els motius que els veïns puguin tenir per avalar la decisió de l'alcalde, però ells també han d'entendre que són persones que tenen moltes dificultats per sobreviure, i que se'ls ha d'oferir una alternativa clara i digna. 

I em desagraden les declaracions de l'alcalde perquè menysté unes persones que no hi tenen cap culpa. M'imagino que si són aquí entre nosaltres és perquè al seu país de procedència hi ha guerra o fam. Tenen dificultats per viure i busquen un món millor. La nostra feina és facilitar-los la vida i no treure'ns-els del damunt com si fossin una plaga. 

Reconec que es tracta de situacions complexes, però fa massa anys que tot segueix igual, i no hem estat capaços de legislar per evitar moments i realitats com aquesta. Els nostres polítics tenen l'obligació, fins i tot moral, de trobar solucions humanes per aquestes persones, i nosaltres n'hem de ser conscients i valorar què representa que et facin fora de casa teva i et deixin al carrer. 

El risc de carregar totes les culpes als més vulnerables és fruit del discurs de l'extrema dreta i, malauradament, hi ha massa gent que s'hi agafa. Hem de ser justos i saber entendre quina és la realitat dels que tenim a prop. No són ells els culpables, sinó les víctimes. No totes aquestes persones es comporten correctament. El mateix podem dir dels autòctons que ens creiem la flor i nata i els únics que tenim drets.

S'acumula la feina

Hi ha setmanes que sembla que s’hagi d’acabar el món. Suposo que també us ha passat. I dies que tot et surt al revés. Com si haguessis trepitjat merda, que es diu vulgarment. M'imagino que també us hi heu trobat. Doncs avui és un d'aquests dies, en una setmana que no hi podia encabir res més. Tant allò que havia planificat com la suma dels imprevistos.

Diuen que ens ho hem de saber agafar bé, però és cert que passes una estona malament. No saps ben bé per què has concentrat totes les coses en uns mateixos dies, sabent que, per la llei de Murphy el pastís et caurà a terra pel costat de la nata.

Dies així penses en les persones que tot això no els passa només en uns dies o setmanes concretes, sinó que bona part de la seva vida està farcida de problemes i situacions injustes. No cal pensar en casos extrems, com els palestins de Gaza, sinó que en podem trobar de més propers. Famílies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. En part no s'ho hauran muntat bé, però segur que arrosseguen quelcom que no han pogut escollir.

I és en aquests moments que penses que els governs estatals es preocupen poc dels més vulnerables, encara que siguin governs progressistes. La vista se'ns en va cap a les coses amables i agraïdes, esquivant tot allò que no funciona. Les persones que tenen problemes per trobar un habitatge, una feina, un grup d'amics per viure plenament i dignament.

Continuen arribant persones immigrants, sigui per la guerra o la fam, i nosaltres encara no hem resolt com encaixar-los a la nostra societat. Volem que s'integrin, però els hi posem totes les traves del món per aconseguir el permís de residència, el permís de treball. Què esperem que els hi passi? Si els nostres tenen problemes per trobar un lloc on viure, què no hauran de patir aquelles persones que no poden demostrar uns ingressos fixos, i a més tenen la cara més fosca que la nostra? 

No ho estem fent bé, i pensant en tot això arribes a la conclusió que el cúmul de problemes que has patit no té gens d'importància al costat del que pateixen ells. No ens podem queixar!

L'alternativa a l'extrema dreta

Generar confiança, promoure la prosperitat econòmica i el benestar de les comunitats, donar als joves, esperances de futur, i frenar la deriva cap al populisme de l'extrema dreta. Ho llegia en un article del diari ARA, referit a Alemanya, pensant en les eleccions del pròxim 23 de febrer.

També Salvador Cardús es preguntava si el Partit Demòcrata dels EUA seria capaç d'aprofitar-se de la probable desfeta i fracàs en l'incompliment de les expectatives generades per Donald Trump. Perquè cal tenir clar que l'auge de l'extrema dreta és una conseqüència del fracàs de l'alternativa de govern, dels partits polítics que s'han anat alternant en el poder als estats d'Occident.

Quan una societat ha perdut l'esperança que els seus governants els resolguin els seus problemes, que no són capricis, sinó necessitats de subsistència i dignitat, la gent s'agafa a ferro roent. És quan surten els discursos populistes, totalment fraudulents, que prometen allò que la gent reclama, sense cap garantia que ho portin a terme. Després, quan obren els ulls, ja és massa tard. La història ens ho ha demostrat, però nosaltres no n'hem fet cas i ensopeguem en la mateixa pedra.

Si no som capaços de canviar la dinàmica actual i afrontar els problemes reals de la gent, el populisme anirà prenent territori fins que esclatarà, però s'endurà moltes víctimes innocents. No es tracta d'atacar els estafadors, sinó deixar-los en evidència. Es tracta de treballar perquè el llistó de la pobresa no vaig pujant, deixant cada vegada més famílies en situació de crisi econòmica persistent.

Desaprensius com Donald Trump n'hi haurà molts, i faran molt mal, però aquests marxaran i la feina de formigueta no es pot ignorar. En el fons és el treball constant, sovint silenciós, el que acaba resolent els problemes. Amb ferides greus i el risc que tot se'n vagi a l'aire, però amb constància i fermesa es pot arribar a aconseguir capgirar una tendència que avui resulta preocupant i perillosa, i ens deixa amb el cor enlaire, sense saber massa què hi podem fer.

PIB, atur i habitatge

Aquests darrers dies hem pogut llegir diferents articles parlant de la situació econòmica del nostre país. Tot això arran de la publicació, a la revista The Economist, de la notícia del creixement del PIB espanyol i la reducció de l'atur, encara que estigui per sobre de la majoria dels països europeus. De fet, quan s'està molt avall és més fàcil aconseguir millores significatives, però que no et treuen de la cua. També l'OCDE ha arribat a dir que la nostra economia és la millor d'Europa. Una altra cosa és, però, la sensació que tenim, i el que es troben moltes famílies espanyoles. És que ens menteixen?

Les xifres són enganyoses i ens poden aportar informacions que no s'ajustin a la realitat, o que simplement es quedin al paper, però que en el dia a dia no en notem els efectes.

Si ens referim a Catalunya, ens trobem amb problemes d'habitatge significatius on tothom hi diu la seva. El govern català ens promet la construcció de cinquanta mil habitatges públics atès el dèficit, una xifra difícil d'aconseguir, però que, així i tot, com molt bé diu l'economista Miquel Puig, no resol el problema actual. En aquest article, Puig deixa clar quin és el gran problema de la situació econòmica: els sous són massa baixos per poder adquirir un pis.

És cert que falta habitatge públic assequible, però els problemes no es resolen subvencionant, sinó aconseguint que la població pugui, amb el seu treball, aconseguir viure dignament i també disposar d'un habitatge en condicions. Si els nostres governants no legislen correctament en aquesta direcció, no aconseguirem una justícia social i ens continuarem discutint on hi ha el problema.

Les dades econòmiques diuen que l'atur es redueix i que cada vegada és més fàcil trobar una feina, però amb quines condicions? Té sentit disposar d'una feina que el sou no et permeti viure dignament? Si els sous són tan baixos, si les feines no requereixen cap mena de qualificació acadèmica, quin país estem construint? Ens queixem de la immigració i el desarrelament, però no fem res per arrelar-los i donar-los una feina que els permeti viure, afrontant les despeses bàsiques d'alimentació i habitatge. 

Hi ha desafecció política perquè la gent ja no confia en els polítics, perquè aquests no encaren els problemes reals de la població i tot això és un peix que es mossega la cua.

Pendents de les xifres

Acaba el mes de novembre i les persones a qui se'ls hi ha de revisar la hipoteca estan pendents de l'euríbor, i saber si la nova quota mensual baixarà més o menys. Després d'uns anys d'una gran crescuda, s'està observant una davallada, lenta, però constant que deixa respirar una mica més a totes aquelles famílies que tenen una hipoteca d'interès variable, i que ara fa dos anys varen experimentar un ensurt important.

Paral·lelament, els jubilats que tenen la sort de cobrar una pensió contributiva, també s'han fixat en la xifra final de l'IPC anual, que serà l'increment que s'aplicarà a la seva pensió del 2025. I també els llogaters a qui se'ls hagi de revisar la mensualitat, hauran estat atents al valor de l'IPC del mes de novembre.

És evident que les xifres resultants provoquen sensacions diferents segons quina sigui la situació de cadascú. Per a un pensionista, és bo que l'increment proposat es mantingui a l'alça. Per a un llogater, no li haurà agradat gaire veure com el darrer mes l'increment ha estat més alt que en els mesos anteriors. I per als hipotecats, obtindran una rebaixa que no els solucionarà la vida, però si més no mantindrà la tendència dels darrers mesos.

Sovint ens preguntem si aquestes xifres estan ben calculades i s'adapten a la realitat. La impressió que tens és que els sous i pensions creixen molt a poc a poc, i els preus dels productes, també els més bàsics i imprescindibles, cada vegada són més cars.

Necessitem xifres de referència per saber a què atendre'ns, però seria convenient revisar-les per assegurar-nos que són certes, i analitzar els components que les determinen. Hi ha productes i serveis que no es tenen en compte a l'hora de determinar l'increment de preus, i que en algun moment donat experimenten uns increments que capgirarien les xifres obtingudes.

Tenim les xifres, però també les dades del nivell de pobresa al nostre país. Avui no només les persones sense feina tenen problemes per arribar a finals de mes. Tenim persones que treballen i, així i tot, estan per sota del llindar de la pobresa. Moltes d'elles amb problemes per poder gaudir d'un habitatge digne. És per això que els nostres governants han d'esforçar-se per treure'ns d'aquesta situació i vetllar perquè tothom pugui viure amb dignitat i respecte. 

Cuidem i respectem la gent gran

Al marge de discutir si l'opció d'ingressar les persones grans en residències és millor que no pas contractar el servei a casa, i de si estem en condicions de poder optar a ambdues possibilitats, el que està clar és que l'administració està obligada a controlar que el tracte a les persones i els serveis que s'ofereixen tinguin un mínim de garanties de bon tracte i respecte i compliment de les obligacions assumides. Estem farts d'escoltar comentaris sobre deixadesa i mal servei en algunes residències, algunes de les quals són de titularitat pública, o bé tenen un conveni amb l'administració.

Avui llegia que la Generalitat ha sancionat a una residència de Vilassar de Dalt per maltractar de manera reiterada els seus usuaris, deixant-los quinze hores sense menjar, subministrar-los medicaments equivocats o caducats. Desconec el temps que han trigat a investigar el cas, i la quantitat de persones que ho han patit, però en tot cas és bo saber que la Generalitat ha actuat, i cal suposar que a partir d'ara el servei que oferirà aquesta residència serà l'adequat.

La pregunta que em faig és quantes residències continuen amb les males pràctiques, la deixadesa i el menyspreu als seus residents, sense que la Generalitat se n'hagi adonat, o hagi fet cas a les denúncies que ha rebut d'algunes d'elles. És trist pensar en el temps que ha de passar fins que no es resol un cas, perquè estem parlant de persones, la majoria de les quals no es poden valdre per elles mateixes, i pateixen les molèsties estoicament i resignades.

Hi ha experiències d'altres països on les persones grans són tractades al seu domicili, sense que hagin d'abandonar-lo, que d'alguna manera els provoca un desarrelament. El cost no té res a veure amb el sistema de residències, i ni l'administració ho pot assumir ni la majoria de les famílies s'ho poden permetre. És evident, però, que cal millorar el funcionament de les residències, per acostar-les més a l'hàbit de les persones i, sobretot, evitar que hi pugui haver casos com el de Vilassar de Dalt, que malauradament no és únic. 

Des d'aquí, doncs, la meva insistència perquè la Generalitat s'esforci a controlar el funcionament de les residències, tant privades com públiques. Que no es limiti a calcular si compleixen les ràtios, sinó que vetlli perquè el tracte sigui humà i aporti una vida digna a les persones, que per les circumstàncies que siguin, han anat a viure en una residència per a la gent gran.

El dret a un habitatge digne

El president de la Generalitat acaba de prometre la construcció de 50.000 habitatges públics, una promesa que voldria veure complir-se i que no passi com amb promeses semblants que han quedat en un calaix. El problema d'accés a l'habitatge és real i necessita una solució urgent, i caldria que totes les forces polítiques s'hi sumessin, des de la seva responsabilitat, sigui autonòmica, estatal o local.

I cal legislar bé. Comentava en un post de mitjans de setembre que calia legislar bé i que les lleis aprovades no resultessin contraproduents. En temes d'habitatge també hi ha hagut problemes perquè, a vegades, en lloc de legislar a favor d'algun objectiu es fa en contra de. La llei de l'habitatge tenia més interès a castigar els especuladors que en trobar la manera d'aconseguir més habitatge al mercat, assequible per a totes les butxaques.

S'ha constatat que en el mercat de lloguer d'habitatges n'ha desaparegut una bona colla, molts dels quals han anat a parar a lloguer de temporada, per un buit legal que no es va saber veure en el seu moment, i que darrerament s'ha intentat resoldre sense obtenir la majoria parlamentària suficient per aprovar-ho. Tot un desfet de temps!

Portem molts anys d'endarreriment, amb un parc d'habitatges públics que fa pena. La Constitució espanyola, que en segons quins aspectes s'és molt intransigent en el seu compliment, quant a habitatge, que en parla específicament, no se n'ha fet cas, i l'administració pública no ha vetllat per aquest dret constitucional.

A la nostra vila, per exemple, quan parlem d'habitatges socials o protegits, ens hem de remuntar a moltes dècades enrere, amb la pèrdua de la categoria i l'especulació subsegüent. Fa anys que parlem d'uns pisos, que la seva construcció tot just sembla que comença a caminar. I això és extrapolable a tot el territori.

La lluita per aconseguir respectar el dret a l'habitatge digne continuarà i caldrà estar molt amatent perquè les institucions públiques facilitin el camí, i aconsegueixin millorar la situació del país. No perdem l'esperança, però estem una mica desencisats.

La regulació de l'estrangeria

Aquests dies que s'està tramitant la nova llei d'estrangeria i es té compte també estudiar l'aplicació de la directiva europea del permís únic de residència i treball, voldria pensar que els nostres polítics estaran a l'altura i ho faran bé. Portem massa anys amb unes normes desfasades i incongruents. Al marge del que pugui pensar cadascú de nosaltres sobre l'entrada d'estrangers al país, el que no es pot acceptar és que les normes siguin inconsistents i que, com passa ara, no es permeti treballar als estrangers que s'acullen, convidant-los a delinquir o treballar d'amagat per poder viure.

Hi ha coses que són dubtoses, que són a criteri d'uns o altres, amb un component ideològic important que fa que es prenguin unes decisions o unes altres, o fins i tot que no es desencalli res. El cas de la llei d'estrangeria i la manera com es regula a Espanya no és un tema ideològic, sinó de desmanec. De paràlisi governamental, d'irresponsabilitat dels nostres polítics.

Fa molts anys que es demana que es reguli amb cara i ulls. No pot ser deixar a la indigència milers de persones que, vingudes de fora, pretenen obtenir un lloc de treball per viure com a persones, dignament. A tot això cal afegir-hi el problema de l'empadronament, un certificat que et permet gaudir dels serveis essencials, com són l'educació i la salut. Es barregen les coses i llavors els xenòfobs, que en són molts, ho aprofiten per carregar contra les persones innocents. L'extrema dreta, i no tan dreta, posa en el mateix sac la immigració i la delinqüència, sense argumentar-ho ni tenir la informació precisa per poder opinar.

Quan arreglem tot això llavors podrem parlar si el nostre país necessita o no mà d'obra. Si aquesta mà d'obra és bo que sigui qualificada o no cal. Els serveis del turisme, per exemple, són els grans damnificats per aquesta mala qualificació d'una bona part dels seus treballadors. Mà d'obra barata, sense suficient formació, primant l'especulació davant del servei. I com el turisme, podríem parlar d'altres sectors que també reben uns contingents importants de mà d'obra sense la preparació adequada. Pensem en la dependència, per exemple. I amb això cal precisar que no tothom és igual, sinó que en aquests i altres sectors hi ha gent molt ben preparada, però paguen justos per pecadors. La conclusió és que abans de dir res, cal mesurar bé les paraules i, sobretot, tenir un bon coneixement de la realitat, i no tant d'allò que interessa a alguns escampar.

Ens falta sensibilitat

Vivim uns temps amb una manca de sensibilitat vers els problemes dels altres que és preocupant. No n'hi ha prou en legislar i acatar fidelment les lleis. El component de la sensibilitat és necessari tenir-lo present si no volem acabar essent una societat agressiva, intolerant i injusta.

    Els nostres legisladors tenen l'obligació de redactar les lleis que ens han de regir per avançar, tenint clar les normes de conducte. Després ja els jutges s'encarregaran d'analitzar i decidir si la ciutadania compleix les lleis. Tot això se'n va enlaire quan al darrere hi ha interessos partidistes, ideologies que marquen la dinàmica, interpretacions interessades d'un poder sovint força dubtós. Hi ha, però la manca de sensibilitat que agreuja la situació dels més vulnerables. I aquí hi podem col·locar la majora d'immigrants que no tenen tots els drets reconeguts, i també les famílies amb dificultats per arribar a finals de mes.

    A Catalunya hi ha un moviment molt actiu i sensibilitzat que, en forma de defensors de la ciutadania, treballen per aconseguir el reconeixement i la dignitat de famílies i persones que els poder polítics i judicials a vegades menystenen. Aquesta sensibilitat que desprenen aquestes persones que, de manera altruista la majoria d'elles, treballen amb els més vulnerables, s'encomana i això és bo. Si perdem la sensibilitat perdem la dignitat.

    No és normal que l'administració pública segueixi un camí i la societat civil organitzada un altre. Tots hauríem d'anar de la mà per intentar resoldre aquestes situacions injustes en què es troben algunes famílies. El dia a dia a vegades ens perd, i ens fa oblidar que no vivim aïllats, i deixem d'agrair tot el que tenim, sobretot quan al costat nostre no tothom es troba en la mateixa situació.

    Tots tenim l'obligació de comprometre'ns amb la resta de la comunitat, però d'una manera especial i decidida, els nostres governants, des de la seva responsabilitat i càrrec, han de vetllar perquè ningú es quedi al marge de la societat, ni pateixi les conseqüències d'una mala gestió de les institucions, públiques i privades. 

    Avui sortia la notícia de les dificultats per empadronar-se a la ciutat de Martorell. N'he parlat moltes vegades en aquest blog, i no em cansaré de repetir que cap alcalde ni govern municipal té el dret de negar l'empadronament dels seus residents, contravenint la normativa vigent, sobretot perquè és el padró el certificat per accedir als drets més bàsics de tota persona. Negar aquest dret és una demostració d'insensibilitat majúscula, al marge d'una interpretació il·legal de la norma que està escrita.

Per què ho fem tan malament?

Arriben els temporers a les terres de Lleida i dormen al carrer. Una situació que es repeteix any rere any sense que ningú no faci res per evitar-ho. Què estem fent malament? Estem jugant amb persones vulnerables, que es desplacen a molts quilòmetres de distància per trobar feina i recaptar uns diners que els han de permetre viure tot l'any, tota la família. No hauríem d'estar improvisant sempre, sinó trobar la manera que aquest moviment sigui digne. Dignitat és el que es mereixen aquestes persones.

    Si llegeixes les notícies ningú no assumeix la culpa. Aquesta sempre és dels altres. Sigui qui sigui el que fa malament les coses, al darrere hi ha unes persones que en reben les conseqüències, essent tractats de manera indigna. 

    I resoldre la situació no és feina de les entitats socials. Tenim una administració amb uns dirigents que han decidit dedicar el seu temps a tirar endavant aquest país, que han d'assumir aquesta responsabilitat. No es tracta d'actes de beneficència ni voluntariat. Es tracta de planificar i organitzar correctament un mercat laboral, on els treballadors rebin un sou just i puguin viure de manera digna, i no al mig del carrer.

    Mentre siguem incapaços de donar respostes adequades a totes les circumstàncies ens trobarem amb la desconfiança de la població i el rebuig a una manera de fer sense responsabilitats. Governar no és només tallar les cintes de les inauguracions i celebrar les festes. Governar implica prendre decisions quan les coses no es fan correctament, defensant les persones, sobretot les més vulnerables, i denunciar les males pràctiques.

    El que està passant a les terres lleidatanes amb els temporers és una vergonya i no hi ha excuses que valguin. Limitar-se a treballar en les coses que funcionen no és l'objectiu dels polítics ni l'administració pública. Si per alguna cosa necessitem bons gestors públics és precisament per resoldre els conflictes, i trobar una bona solució a totes les problemàtiques. Si no estan disposats a fer això, que pleguin i deixin que uns altres s'encarreguin de posar ordre i facilitar les coses. 

Vint anys després no reconeixen l'engany

Avui toca parlar de l'11 de març d'ara fa vint anys quan un impresentable president del govern espanyol, el senyor Aznar, i tota la seva colla, varen voler manipular la ciutadania per evitar una derrota electoral. No els importava tant la mortaldat d'espanyols com perdre les eleccions. Així és com varen actuar i encara avui ho volen negar. No tenen ni vergonya, ni moral, ni res. Són uns desgraciats!

    Ens queixem que la gent està tipa dels polítics, però alguns d'aquests ho provoquen descaradament. És molt trist que estiguem governats per una colla de gent que només busquen satisfer els seus interessos, enganyant a qui faci falta i abusant del poder que els hi concedeixen les urnes. Quan deixen la política se'n van a cobrar de multinacionals o monopolis que ells mateixos han protegit quan han estat al poder.

    Em repugnen i em farien dir disbarats. El PP és un especialista en agombolar polítics corruptes i tenen la complicitat del poder judicial, els mitjans de comunicació i el poder econòmic. Hi ha de tot a la vinya del senyor, però al PP hi ha un reguitzell de figures que fan vergonya i ràbia. 

    Avui llegia un article al diari ARA que parla de la presidenta del Comitè de Peticions de l'Eurocambra, la senyora Dolors Montserrat, i com de sectària és a favor del seu partit polític. No tenen escrúpols de cap mena i saben que sempre se'n sortiran, ja sigui des de la política com des del món professional que després hi entraran. 

    Avui li ha tocat el rebre al PP, però és que porta una acumulació que fa feredat. I avui es commemora el trist atemptat de Madrid, en què Aznar i els seus es varen trobar a sobre i només van pensar en les repercussions electorals. Sortosament varen perdre les eleccions. Al fons de tot hi havia l'engany de les armes de destrucció massiva que hi havia d'haver a l'Iraq, i que va servir d'excusa per entrar en guerra. 

    Amb tot el currículum que té el senyor Aznar, el millor que hauria de fer, si fos una persona digna, seria callar i no dir res. Si voleu, li estalviem demanar perdó, però que calli per sempre!

Felicitar per Nadal

El costum de felicitar-nos es manté, no sé si tant o més que abans, però el que ha canviat ha estat la manera. Com ja ha passat amb les cartes, que molts ja no recordem el dia que vàrem enviar la darrera, les postals i targetes de Nadal també han gairebé desaparegut. Són molt pocs els amics i familiars que ens envien postals. Ara tot ho trobem a través de les xarxes socials. 

    Penso que és bo que, d'una manera o altra, no ens oblidem de les persones que formen o han format part de la nostra vida, per desitjar-los el millor que els pugui passar. I fer-ho en aquestes dates també ens ajuda a recordar els vells temps, a casa amb els pares i com esperàvem aquests dies de festa per celebrar-ho tots plegats.

    La llàstima és que no tothom ho pugui celebrar ni gaudir de la pau i bonança que tant desitgem. Aquests dies he vist a més d'un lloc com representaven el naixement de Jesús en mig de les runes ocasionades per la guerra, sobretot a Gaza on s'hi està cometent un genocidi i no som capaços d'aturar-ho. Aquesta injustícia fa mal i no permet gaudir plenament del missatge de pau que sempre ha presidit aquestes dates.

    Vivim en un món ple de contradiccions, on el poder econòmic preval sobre totes les coses. Ens reunim per parlar de la pau o per intentar resoldre els problemes del canvi climàtic, i al final tot queda en no-res. Les mateixes víctimes de sempre, a qui no podem oferir res de bo. Aquest egoisme és totalment contrari a les nostres paraules i desitjos de pau al món. I aquesta contradicció pot fer que es perdi el veritable sentit de les festes que procurem mantenir en el temps.

    I aquesta pau i bons desitjos comença a dins nostre, adreçant-se a l'entorn més immediat que tenim. La majoria de nosaltres no podem resoldre grans conflictes, ni solucionar molts dels problemes que es produeixen al món, però sí fer feliços als que tenim al costat, i amb això ajudar a que la felicitat s'escampi més enllà de casa, del nostre carrer, de la nostra vila.

    Hem d'exigir als nostres governants que siguin resolutius a l'hora d'aconseguir la pau al món, a l'hora d'oferir una vida digna a tothom, i nosaltres hi hem de col·laborar alegrant la vida als que tenim a l'abast. Sovint les petites coses esdevenen importants, si més no hem de tenir la voluntat de contribuir a aquesta pau que diem desitjar amb totes les nostres forces.

La UE no espera les eleccions del juny

Darrerament es parla molt de la pujada de vots de la dreta que es preveu a les eleccions europees del mes de juny, i algú es posa les mans al cap tement la força que pot arribar a tenir l'extrema dreta. S'ha vist l'evolució de molts països europeus, on l'extrema dreta ha guanyat pes, per acabar governant, ja sigui en solitari o amb altres forces polítiques que li han donat la mà. Què no ha de passar a Europa?

    De totes maneres no ens adonem que el discurs de l'extrema dreta ja governa a Europa. Només cal veure quines lleis i a quins acords arriben els nostres eurodiputats, per adonar-se que la influència de la dreta és gran. Per què ho fan? Per evitar que guanyin les eleccions? Em fa riure, per no plorar, com l'esquerra cedeix davant la dreta en els seus postulats. No s'adonen que els electors deixen de confiar en ells? Per què hem de votar l'esquerra, si estan fent polítiques de dreta?

    El darrer exemple és en clau migratòria, posant tota mena d'entrebancs per normalitzar la situació de moltes persones que viuen en països europeus, amb moltes dificultats per aconseguir viure dignament. Posant traves a l'accés a la sanitat pública a persones que viuen dins la UE, no és la millor manera de resoldre els problemes de la població, i encara menys els sanitaris. 

    A casa nostra encara hi ha ajuntaments que són reticents a l'hora d'empadronar immigrants, molts dels quals no tenen papers per culpa d'una llei d'estrangeria que impedeix normalitzar la seva situació, amb un bucle impossible de superar. El padró permet l'accés a l'educació i a la sanitat i a molts serveis necessaris i que tots els humans hi tenen dret. I no són necessàriament ajuntaments governats per la dreta, sinó que n'hi ha alguns on sempre hi ha governat l'esquerra.

    És per això que no ens cal esperar a veure què passarà el mes de juny, si realment l'extrema dreta acabarà agafant la direcció política a la UE, perquè ja fa temps que està marcant la seva línia, aconseguint que per por, desídia o manca de lideratge ferm, l'esquerra faci política de dreta perjudicant els més dèbils. 

    A vegades parlen molt del cordó sanitari a l'extrema dreta, però al mateix temps estan agafant el seu model, i amb més o menys intel·ligència l'estan posant en pràctica. De què servei el cordó sanitari?

Observem i reflexionem

Quan arriba el vespre i penses en tot el que has vist i fet durant el dia t'adones que sovint t'emportes unes impressions que probablement no són reals. Són aparences que els teus ulls retenen, perquè no vas més enllà. Les imatges que t'han passat pel davant et porten a unes conclusions que probablement t'enganyen. 

    És cert que no podem ser transcendents en tot moment i tenim també el dret de conviure amb la superficialitat de les coses, sobretot si aquesta és amable. Després ja ens encarregarem d'analitzar-ho més a fons i no deixar-nos portar fàcilment per tot allò que ens ha entrat pels ulls, d'una manera automàtica i sense filtres.

    Avui hem passejat per Vic i hem vist el mercat ple de gent comprant i venent, les botigues amb cua de persones esperant ser ateses, i sortint amb paquets i cabassos ben plens. Les converses que t'arribaven a les orelles tenien un to positiu, pràcticament tothom parlant en la teva llengua, fins i tot aquelles persones de trets evidentment forans, però que et feien pensar que estaven plenament integrades a la població que els havia acollit, a ells o als seus pares.

    Ara quan la teva ment fa un repàs de tot el que has viscut, penses que probablement no tothom amb qui t'has creuat pel camí té la vida fàcil. Segurament que algunes persones tenen problemes per trobar feina, o un pis per poder emancipar-se dels pares, o uns recursos per pagar aquells deutes pendents. 

    No podem anar tota la vida enfadats i amb mala cara. És bo que puguem sortir al carrer amb la rialla als llavis, i les ganes de parlar amb aquell veí amb qui no et trobes mai, o la botiguera que sempre va tan enfeinada, o simplement retornar al teu poble on vares néixer i adonar-te dels canvis, de la varietat de botigues i petits negocis, que de ben segur costen suor i llàgrimes, però que se't presenten de manera alegre, convidant-te a participar d'aquestes ganes d'avançar i de fer-ho de la manera més fàcil i positiva possible.

    Després, ja valorarem si tot allò que ens ha sembla bonic és totalment real, i si cal treballar a fons per millorar molts aspectes de la nostra vida, per fer més fàcil la vida de tothom. No ens podem quedar amb l'anècdota, però hem de procurar no amargar-nos més del compte. De ben segur, malgrat tots els problemes que hem d'afrontar diàriament, hem de reconèixer que hem tingut la sort de viure en un país molt més ben endreçat que d'altres. Ara cal que pensar en els que, tot hi viure al nostre costat, les coses no els hi van tan bé i, s'hi hi podem fer alguna cosa, contribuir a que la seva vida sigui digna i feliç.

Catorze anys de la ILP

No sé realment com ens hem de definir. Avui fa just 14 anys que ens reunírem per valorar l’èxit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una nova llei electoral catalana. Fa riure, oi? O millor que plorem junts una estona?

Mirar enrere et permet adonar-te de quina mena estem fets i, el que és més fort i preocupant, què podem acabar sent i aconseguir. Perquè ja llavors ens lamentàvem de ser l’única comunitat autònoma sense llei electoral pròpia, i confiàvem que amb la feina esmerçada en l’elaboració d’un model de llei adient per al nostre país, gràcies als signants de la ILP, posaríem punt i final a aquesta anomalia. Però no. Catorze anys després el més calent és a l’aigüera. 

I volem avançar com a país, i fer front comú a les dificultats externes, i no som capaços d’organitzar-nos internament. Ens queixem que ens imposen lleis injustes i nosaltres som incapaços de redactar les nostres pròpies lleis, aquelles que sí podríem aprovar. Trist, és mol trist.

Per això començava dient que no sabia com ens havíem de definir. Què som, què volem, on pretenem arribar? Potser que deixem de criticar els altres per tot el que ens fan i ens dediquem a reflexionar què podem fer per acabar amb aquesta dinàmica autodestructiva i ineficaç.

Ens trobàvem per dir que la ILP havia estat un èxit i que d’aquí en sortiria una llei electoral que s’adaptaria a la nostra realitat de país. Res! tot allò no va servir de res, o potser per adonar-nos que ens creiem molt llestos, però que tothom ens passa la mà per la cara.

És culpa de tots, i no podem posar la llufa només als altres, però sí que és cert que els nostres polítics hi tenen una responsabilitat més gran. Uns polítics organitzats en partits polítics que miren més per als interessos de partit que no pas del país a qui diuen voler servir. Si no canviem aquesta manera de fer i pensar, no ens en sortirem. Anirem tapant forats més o menys matusserament, però el país patirà per avançar i això comportarà greus problemes a la població, sobretot a la més fràgil, la que no té assegurada la subsistència amb un mínim de dignitat.

M'agradaria continuar pensant que podem treballar per aconseguir millorar com a país, aprofitar les nostres singularitats i adaptar les lleis i reglaments a la nostra manera de ser, però ja veig que és una il·lusió innocent, que no és un objectiu dels nostres polítics, unes persones que marquen el nostre camí, farcit de sotracs i trampes que ens servim nosaltres mateixos, sense necessitat que ens vinguin de fora, però ens agrada dir que no ens estimen, que ens odien, que ens volen mal, i nosaltres ens alliberem de qualsevol responsabilitat. Són els altres. Nosaltres ho fem tot bé.

Que ningú sàpiga la veritat!

Aquests dies he seguit les notícies de la guerra entre Gaza i Israel a través de l’agència Al-Jazeera, en llengua anglesa. S’ha de dir que han estat fent una gran cobertura de tot el conflicte, amb imatges i cròniques en viu. Ho he seguit a estones, per temps, però també per l’impacte, que és molt fort. 

Acabo de llegir que el govern israelià vol tallar en sec aquesta informació, si més no prohibint l’accés dels corresponsals al seu país i evitant que puguin transmetre la informació, que segons Israel és esbiaixada i tendenciosa contra els interessos de la seva nació.

Quan seguim la informació a través d’uns canals informatius hem de saber qui són i imaginar-nos els seus interessos ideològics. Feta aquesta consideració pots continuar seguint-los, sobretot si ho contrastes amb altres canals informatius. Al final sempre has de tenir en compte que les notícies passen uns filtres, i a partir d’aquí creure’t allò que consideris creïble.

Que el govern d’Israel vulgui fer callar Al-Jazeera té tot el sentit del món, sobretot quan ets conscient que estàs incomplint tots els tractats internacionals, amb accions immorals i criminals. En una situació així no voldràs que ningú dir res, perquè se n’assabentin el nombre més reduït de persones, i en tot cas que ho sàpiguen per tu, que ja t’encarregaràs de tergiversar-ho perquè t’afavoreixi.

Les notícies falses són arreu i la feinada està en intentar desxifrar què és veritat i què no. Aquest és el motiu pel qual hem de ser molt curosos a l’hora de transmetre informacions que no sabem del cert si són verídiques.

Ens vingui d’on ens vingui la informació de tot el que passa a Gaza, encara que no em puguem tenir la certesa absoluta, sabem que s’està perpetrant un genocidi, amb la complicitat d’Occident, i amb un resultat incert, però que de moment està torturant milers de persones que els és impossible viure amb dignitat, ni gairebé viure.