Preparant el començament del curs escolar

A tres setmanes per començar el curs escolar detecto molt de nerviosisme entre els polítics catalans i que no s'acaben de posar d'acord. Entenc que no és fàcil preveure què pot passar, però també hi veig molt poca claredat d'idees. No es podrà dir que no hi ha hagut temps de planificar i fer-ho tocant de peus a terra. No sabem amb què ens trobarem, però podem preveure una situació adversa que cal afrontar. Ara no pot passar el mateix que el mes de març quan ningú no s'ho esperava.

Penso que la conselleria d'Ensenyament no ha actuat amb prou celeritat i es deixa per a últim moment prendre decisions extremes. A començaments d'estiu es parlava de mesures dràstiques que requerien molta inversió, i penso que se'n parlava massa alegrament. Les mesures que s'avançaven eren força irrealitzables, per manca de recursos i, sobretot, d'espais per poder desdoblar les línies.

Avui hi ha prevista una reunió entre Ensenyament i Salut, i seria bo que es posessin d'acord i es prenguessin decisions realitzables i que tothom ho conegués d'antuvi. No es pot decidir segons què sense tenir en compte les persones que dia rere dia es troben al mig de la qüestió. Des dels despatxos no sempre es veu bé, i cal tenir en compte el professorat i els seus directors o directores.

Les notícies que ens arriben sobre la incidència del coronavirus no són positives i tot fa pensar que hi puguin haver rebrots importants de cara el setembre i octubre. Això endurirà les mesures a prendre, i no estem encara en disposició de resoldre el tema quedant-nos a casa. L'ensenyament presencial és més que un contacte directe amb el professor, hi ha tot el tema de la socialització que és important tenir en compte, al marge dels problemes perquè tots els alumnes estiguin en les mateixes condicions per rebre l'ensenyament des de casa, encara que només sigui parcialment.

Demà confinament total a Espanya

Finalment el govern espanyol ha decretat el confinament total a Espanya, després de dies que se li demanava des de Catalunya i altres comunitats autònomes. No és moment de dir qui ha guanyat o perdut en aquesta baralla sobre el confinament, perquè ja hi haurà temps de fer-ho quan s'hagi acabat tot. Ara és hora d'anar junts, malgrat les discrepàncies, per poder afrontar de manera més segura el coronavirus.

Avui es veu el govern català més tranquil i dedicant més esforços a reclamar mesures econòmiques que afavoreixin les empreses i treballadors afectats per la situació de confinament. És clau que el govern espanyol financi la pèrdua d'ingressos i lluiti per evitar el tancament de les empreses que es troben en risc.

Hem de seguir les noves instruccions presentades i les persones que tenim la possibilitat de treballar des de casa, fer tots els esforços per fer més lleu la situació de les persones que es troben a primera línia i aquelles més desfavorides, per recursos econòmics, soledat i edat avançada. És el moment de la solidaritat i aprofitar l'estada a casa per millorar les nostres relacions familiars. 

Animo des d'aquí les persones que treballen en serveis essencials, i agrair-los que són ells els que amb la seva actitud personal podran fer més fàcil la vida de tots, i acabar amb aquest mal són del coronavirus.

Hi ha qui canta les absoltes al PDECat

Aprofitant que és Setmana Santa hi ha qui ja canta les absoltes al PDECat, fins i tot abans de conèixer els resultats electorals d'aquest abril i maig. És cert que el panorama és força dantesc i el seu problema no ve tant de fora com de dins mateix.

Si bé és cert que el PDECat no té substitut, i això frena una caiguda estrepitosa, sí que es fa difícil que puguin aturar la gran davallada que se'ls hi espera. Penso que no ho podien fer pitjor, i les lluites internes no les han sabut canalitzar. Viuen del record i de la mala consciència de molts, que veuen com els seus dirigents són a la presó o a l'exili. Els companys de partit que els han substituït no ho han sabut fer millor, però tampoc s'ha entès les instruccions rebudes des de Brussel·les.

Tot fa pensar que finalment ERC els passarà al davant, no sé si per mèrits propis o per demèrit del PDECat. Amb les baralles entre els dos partits independentistes, i l'obsessió dels partits de dreta per fer el discurs més dramàtic, el PSC haurà aconseguit recuperar tot allò que havia perdut durant els darrers anys electorals, i sense haver fet res més que torejar la situació, canviar el discurs a conveniència i presentar-se com el partit polític català de centre, el partit polític assenyat, tornarà a tenir el protagonisme que havia perdut amb la seva desfeta interna.

Estem, doncs a l'expectativa si de veritat toca cantar les absoltes al PDECat, i a l'espera de si són capaços de confeccionar una nova opció política que tingui cara i ulls, per afrontar la realitat i fer avançar el país.

La CUP diu no a Europa

Avui la CUP, en Assemblea, ha decidit no concórrer a les eleccions europees de l'any vinent. Ho argumenten perquè el seu projecte polític no té cabuda en les institucions europees, i que es volen concentrar en la seva tasca als ajuntaments. La decisió és respectable sobretot pel fet que ha estat decidit en assemblea i per tant ha obtingut la majoria dels seus vots.

Personalment no hi estic d'acord i hauria preferit que la CUP hagués optat per presentar-se a les eleccions, encara que no tingués opcions d'obtenir cap representació. No voldria pensar que és aquesta nul·la possibilitat la que ha empès a no presentar-s'hi. A mi m'agrada afrontar els reptes i defensar els meus ideals, encara que pensi que no hi tinc res a fer, ni m'agradi el marc on puc anar a defensar-los.

Entenc millor la seva posició sobre el Congrés i el Senat espanyols, que no l'opció europea. Si l'esquerra  hi renuncia, l'extrema dreta hi presenta totes les seves forces i el poc que es pot decidir des de les institucions europees anirà agafant un color molt fosc.

La CUP tampoc volia presentar-se a les eleccions al Parlament català i bé o ho va fer més endavant. En què havia canviat? Crec que les coses s'han de canviar des de dins, arremangats i amb els peus al mig del fangar i assumint responsabilitats. No ha estat així al Parlament des de que hi són?

Des dels ajuntaments es pot fer molt bona feina, molta més de la que s'acostuma a fer, però no podem oblidar els marcs on ens belluguem i la repercussió que tenen sobre nosaltres. Massa sovint ens escudem en què això o allò no és competència nostra. El que cal, doncs, és procurar que això o allò arribi ser de la nostra competència per canviar el que no ens agrada i millor l'actual funcionament.

El projecte Radars, una bona notícia per a Arenys

Sortosament la vida continua, potser amb més dificultats que en altres moments, però no podem obsessionar-nos en un sol tema, encara que sigui transcendental. He vist que es torna a parlar del projecte Radars a la nostra vila i he pensat que era important comentar-ho en aquest bloc. 

La web municipal anuncia la presentació del projecte el dia 26 d'octubre, aprofitant, si no vaig errat, la celebració de la festa de la gent gran. En el projecte ja fa temps que s'hi està treballant i s'ha comptat amb l'assessorament de l'ajuntament d'Arenys de Munt, que és un dels municipis on aquest programa ja està funcionant.

El projecte Radars és evidentment un programa de voluntariat en l'àmbit assistencial i comunitari en què tots ens hi hem de sentir cridats. Desconec els detalls del model que prendrà la nostra vila, però conec altres experiències que no poden ser gaire diferents a la que es vol implantar a Arenys. Es tracta de detectar possibilitats de risc en persones grans que viuen soles.

Probablement anys enrere el programa no tenia tanta raó de ser, perquè la vida en comunitat ja comportava aquest coneixement del nostre veí i de les necessitats que pogués tenir. Avui, fins i tot en poblacions petites com la nostra, és fàcil que desconeguem qui viu al pis del costat de casa i encara més que ens preocupem per com viu i si necessita res. La posada en funcionament del projecte Radars, doncs,  és una bona notícia per a la gent gran d'Arenys i de tots nosaltres, perquè ens permetrà implicar-nos més amb els nostres convilatans, aquells que tenen més dificultats per afrontar el dia a dia.

El perill que es trenqui o ens arrossegui per terra

Tot i que avui volia parlar de l'estratègia per no parlar de feixisme, segons les referències i plantejament que fa del populisme el fundador i president del Nexus Institut, Rob Riemen, la notícia d'aquest migdia sobre la decisió pactada de no aixecar el 155, fa qui m'hi refereixi.

Avui és el tercer dia consecutiu que opino sobre la decisió del president de la Generalitat de nomenar consellers a polítics presos i a l'exili. Continuo pensant que és un error, i m'imagino que la decisió consensuada per Rajoy, Sánchez i Rivera, es deu principalment al nomenament del nou govern.

Si juguem a veure qui té més resistència, sento dir que el govern de l'estat té la paella pel mànec, perquè té els poders judicial, executiu i policial al seu bàndol, i nosaltres, el nostre govern, pot presumir de músculs, però tenim les de perdre.

Continuo pensant que està molt bé la idea de recuperar allò que il·legítimament ens han pres, però ara és hora d'avançar, i amb aquesta actitud no veig que puguem arribar molt lluny. Estem donant massa facilitats perquè els partits estatals vagin units, en part gràcies a la claudicació del PSOE a ser alternativa de govern. És així, ells ho han volgut, però els fem forts contra nosaltres.

Desitjo que el nostre president rectifiqui, ja sigui obligat per la impossibilitat de nomenar-los, o a voluntat pròpia, després d'haver ensenyat les dents, i no voler anar més lluny en el conflicte. També m'agradaria que es confirmés la trobada amb el president del govern espanyol, i que en aquesta ocasió s'actués de manera més brillant, sense improvisar i calculant totes les conseqüències.

La tasca del nostre president i del govern que en resulti nomenat no serà fàcil. Caldrà afrontar molts entrebancs, la majoria dels quals no hi podem renunciar, però és bo que coneguin què és essencial, i què es prioritari, i es deixi una mica de banda els simbolismes que no necessitem, o bé no són vitals, en un moment com l'actual.

A Espanya li agafa la por, però hi són a temps

Dóna la impressió que a darrera hora a Rajoy i altres dirigents polítics espanyols els ha agafat la por. La por a pensar que potser sí que hi ha una bona part de catalans que volen la independència de veritat i que faran mans i mànigues per aconseguir-la. Aquell discurs amenaçador en forma de posar por al cos dels que demanaven ser independents s'està convertint en por en el propi cos de que pugui arribar a passar. 

El president del govern espanyol, el PP i PSOE com els dos grans partits polítics d'Espanya, han tingut molt temps per asseure's a valorar què s'estava demanant des de Catalunya, i estudiar què es podia fer per no arribar a la situació on ara som. Ningú no ens podrà negar que els catalans fa molts anys que negociem i que som conscients que sempre tenim les de perdre, però malgrat això no ens tanquem en banda. Per què ara no ha estat possible?

Sempre defensaré la meva opinió que l'orgull quixotesc dels dirigents espanyols, menystenint la possibilitat que els catalans diguéssim prou!, ha fet que estiguem on som. Si quan hi havia unanimitat en l'elaboració del nou Estatut, excepte els senyors del PP i posteriorment amb l'ajuda del PSOE, s'hagués atès com calia les reivindicacions catalanes, aprovades en el Parlament català i referendades, malgrat les retallades, no hauríem arribat a la situació actual, i només quatre nostàlgics estarien pensant en la independència.

El mal obrar dels governs espanyols successius ha provocat que molts catalans hagin dit prou, i el que defensaven uns quants, s'hagi convertit en la reivindicació de molts, a comprovar el dia 27 de setembre.

Que ningú, doncs, ens vingui a donar lliçons, ni jugui brut amb nosaltres. El que s'ha de fer primer és reconèixer la mala praxis política dels governants espanyols i rectificar. El que ha de fer el president espanyol Mariano Rajoy és reconèixer que es va equivocar amb la recollida de signatures en contra de l'Estatut català, i que s'ha continuat equivocant fins ara, i afrontar una reforma constitucional que tingui en compte la realitat territorial. Però que no vulgui enganyar ningú, perquè encara que ara pogués frenar la reivindicació d'independència, aquesta tornaria amb tanta o més força.