La fama no t'ho permet tot!

No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.

L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.

Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.

M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.

Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres. 

Tots els matins del món

Acostumo a escoltar l'emissora Catalunya Música mentre faig el meu exercici diari de gimnàstica que coincideix amb el programa 'Tots els matins del món', que presenten els mataronins Joan Vives i Esther Pinart. Un programa d'unes tres hores de durada que jo acostumo a sentir durant una hora, gairebé sempre coincident amb el moment del seu esmorzar, una entrevista amb una persona lligada al món de la música.

Haig de dir que m'agrada sintonitzar l'emissora de ràdio per poder escoltar música, més que no pas sentir gaires parlaments, malgrat puguin ser d'interès. En aquest cas, però, sempre m'agrada sentir explicar experiències de joves músics, i de no tan joves, alguns dels quals estan vivint a l'estranger, ja sigui estudiant o exercint la seva professió. 

Les experiències de les persones entrevistades són agradables d'escoltar, perquè sempre aprens alguna cosa, o si més no t'adones de la riquesa que hi ha dins de molta gent, la seva virtut i les ganes d'aprendre i viure de la música allà on sigui. També t'adones de la necessitat de conèixer noves ciutats i països, no tant pensant que a casa nostra no es fan bé les coses, sinó per descobrir-ne de noves i adaptar-les a la teva formació i coneixements personals. Quan, uns moments abans, anuncien qui sera el protagonista de l'esmorzar, intento imaginar l'interès que em despertarà la seva entrevista. Sempre resulta més interessant del que he imaginat que seria.

Aquesta setmana un dels entrevistats era en Lluís Gual, de Berga i molt implicat amb la festa de la Patum. Ell afirmava que va ser el seu amor a la festa que el va animar a estudiar música. Cridava l'atenció el seu entusiasme a l'hora de respondre les preguntes que li feien els dos presentadors. Se li notava que vivia plenament de la música i encomanava il·lusió. 

A vegades, a través de les xarxes socials, veig alguna fotografia de les persones entrevistades i que he escoltat prèviament i no sempre la imatge és la que m'havia format mentre escoltava l'entrevista. Aquest és el poder de la ràdio que no fa necessari veure qui et parla i et concentres més en el que t'està dient. En el cas de Lluís Gual la imatge explicava ben bé la idea que m'havia fet del personatge entrevistat. Coincidia plenament amb l'empenta i dinamisme de la persona i l'entusiasme que despertava mentre l'escoltaves. Això no passa sempre.

Felicito en Joan Vives i l'Esther Pinart per la manera com condueixen el programa, i em sap greu pensar que durant unes setmanes hauré de continuar exercitant-me sense poder gaudir-ne. No deixaré d'escoltar l'emissora, però estaré esperant la nova temporada de després de l'estiu.

Jo ho sóc més que tu, elis!

Com de pati d'escola hem pogut llegir les baralles entre el PDCAT i ERC per demostrar qui ho ha fet millor, o gràcies a qui estem on estem. De fet, a vegades sembla que valdria més la pena passar desapercebut i no voler ser protagonista del lloc on ens trobem.

Pere Aragonés parla de les finestres d'oportunitat i que aviat en vindran més. Que les coses no surten perquè sí. En això últim hi estic del tot d'acord, però hauria d'afegir, que és bo saber d'antuvi què pot passar si fem aquella o aquella altra acció. La impressió que tenim molts és que, sigui qui sigui qui va portar la veu cantant, no havia estudiat prou la continuïtat.

Els nostres polítics tenen la sort que el poble és al darrere, i que aguanta més del que calia suposar. A hores d'ara hi ha massa incògnites sense resoldre i les expectatives es troben en un punt mort. Només falta que els dos principals partits independentistes es tirin els trastos pel cap, només per aconseguir protagonisme.

El que convé és que defineixin estratègia, però sobretot objectiu, perquè no torni a quedar interromput a mig fer, i amb moltes persones a presó i esperant judici.

L'engany de C's

Adormits amb el bipartidisme Espanya es va despertar pels crits d'uns regeneracionistes que es presentaven com els grans salvadors de l'estat, massa temps en mans de dos partits tatxats de corruptes i vivint d'esquena de la ciutadania. C's i Podemos venien a sanejar la política.

C's tenia molt clar que s'havia de frenar la corrupció (i el català) i fer fora de la política tots els polítics corruptes. Rajoy no podia continuar dirigint el país! És per això que va pactar amb el PSOE, tot i saber que no sumaven, i atacant Podemos per no posar-s'hi bé. No se'n varen sortir.

El següent pas era pactar amb el gran corrupte, ja no se'n recordaven, la qüestió era ser protagonista. Per això han estat setmanes pressionant el PSOE perquè s'hi posés bé i permetés un nou govern de Rajoy. On és la coherència? No n'hi ha! Els electors som prou babaus que ens ho creiem tot i no tenim memòria. Ja no recordem que Rajoy no podia ser novament president, No! Ara els perversos són els del PSOE perquè no canvien d'opinió. 

Jo sempre defensaré el consens i les negociacions. Això vol dir cedir, però no enganyar la gent. Si els votants de C's haguessin sabut que Rivera pactaria amb Rajoy, potser s'ho haurien pensat dues vegades abans de donar-los el vot.

En una cosa sí que s'ha de donar la raó a Rivera i els seus. El seu gran objectiu de fer fora el català de l'espai públic i retornar-nos al període predemocràtic no ha variat i, si pot pactar amb el PP, ho podrà treballar més còmodament. La corrupció però...

La corrupció escenificada

Fins i tot la teatralització del govern espanyol amb el fiscal com a protagonista és bo si serveix per descobrir els culpables del frau i la corrupció, i posar-los entre reixes. Malauradament massa sovint veiem escenificacions molt aparatoses que acaben en un no-res. Si només es busca el teatre i fer mal a l'altre sense cap indici o possibilitat de descobrir res de nou, llavors és un engany i no ho hauríem de permetre.

Ningú no es creu que al darrera dels partits polítics no hi hagi frau en el seu finançament. Ara, gairebé ningú no es creu que els partits polítics no tinguin alguna responsabilitat en accions de corrupció. No sé qui ho deia un dia d'aquests, afirmant que probablement a Catalunya no hi ha moltes persones que s'hagin corromput per un benefici particular, però sí que n'hi haurien molts que haurien treballat el benefici col·lectiu, el rèdit per al partit polític.

No sé si es pot considerar un corrupte millor que l'altre, perquè en el fons es busca el benefici propi, ja sigui amb diners a la butxaca, o bé enriquint el partit que d'alguna manera et beneficia si no és que se't recompensa.

Tothom té la mirada fixada en la CUP, i altres partits nous, per descobrir si la persecució que fan a la corrupció els manté lliures de pecat, i són molts els que els voldrien enganxar in fraganti. Probablement és per això que són tan reticents al pacte per evitar no quedar atrapats en casos de corrupció, o bé que els titllin de col·laboradors o socis de corruptes. La virtut, però està en actuar sense caure en el mal, més que no fer res per no caure-hi. En política, o bé ets un fracassat, o tard o d'hora portes la teva motxilla. El que cal, doncs, és portar-la amb dignitat. 

Nova ofensiva del PP contra la immersió lingüística

L'auge de C's farà que puguem alternar-lo de protagonista amb el PP, ja que està previst que ens donin suficients motius com per parlar-ne contínuament. Ahir era el torn de C's i avui, tot i que també en podríem parlar, la perla ve de la mà del PP, concretament del ministre Wert.

Aquest senyor té com a única obsessió el català i Catalunya. És també l'excusa per dissimular i treure pressió a les corrupcions del PP, que ha guanyat per golejada la primera posició del rànquing de corrupteles al país.

L'obsessió del PP, personificada en el senyor Wert, no és una cosa que ens ho haguem d'agafar de broma. Està dit per activa i passiva que el PP necessita ser més espanyolista que C's, com a casa nostra necessita ser més xenòfob que PxC.

Aquesta cursa entre PP i C's per ser més anticatalans, amb la complicitat dels seus a casa nostra, dispara els atacs i els aguditza. És per això que cal prendre-s'ho molt seriosament i exigir als nostres polítics, els de veritat, que actuïn junts per rebutjar aquesta opressió asfixiant que ens estan aplicant.

Us haig de dir que em produeix indignació, fàstic i rebuig a tot allò que es pugui relacionar al PP i C's, i en reben les conseqüències els veïns i convilatans que em pugui trobar pel carrer. No em crec que ells puguin veure bé tot el que s'està fent des de Madrid, amb la complaença de Rivera i Sánchez-Camacho.

Com que no tinc cap mena de confiança en cap dels estaments judicials, espero que els partits polítics sensats de casa nostra deixin de barallar-se entre ells, i s'oposin a aquesta conspiració i a les que encara aniran arribant. També desitjo que la gent d'ICV, a Barcelona, facin veure a l'Ada Colau i la seva gent, que a més de defensar una política social més justa, s'apuntin a defensar el dret dels catalans a parlar i conèixer la nostra llengua, encara que desagradi al senyor Wert.

Des d'aquí tot el meu suport a les formacions polítiques que avui han denunciat, de manera conjunta, les maniobres del govern espanyol contra el sistema d'immersió lingüística.

El bufó que desprèn odi

Llegint les declaracions d'Albert Boadella em fa pensar que tants anys fent de bufó se li ha anat l'olla.  Ha estat un personatge original, especial, únic. Li ha agradat anar sempre contra corrent, destacar en les notícies, ser protagonista, però sobretot polèmic. 

Els que tenim ja una edat recordem molt bé tota la campanya per la llibertat d'expressió, l'obra 'la torna'... els partits democràtics varen signar un document a favor de la llibertat d'expressió com a dret fonamental de la persona. 

A vegades pensant en Boadella em ve a la memòria aquelles manifestacions i em sembla impossible que ens moguéssim per la mateixa persona. Sens dubte el personatge ha fet un canvi molt gran. La seva obsessió per atacar les institucions catalanes l'ha embogit fins arribar a dir el que està dient aquests dies. No pot suportar que els catalans puguin qüestionar la prepotència del govern i institucions espanyoles. De ser una víctima del franquisme s'ha convertit en un col·laborador del govern més radicalment conservador d'Espanya.

Boadella continuarà fent de bufó, encara que se li escapa l'odi per entremig de les dents, però la seva credibilitat ja fa temps que la va perdre. Molt abans d'ensenyar-nos el cul.

Elena eclipsat pel rei Felip VI

Els comentaris d'avui els podríem agrupar en dos blocs: la proclamació del nou rei i l'eliminació de "la Roja". Dic això, però fins a mitja tarda no els he pogut llegir, més que escoltar. Amb dos anys hem viscut la renúncia d'una papa i l'abdicació d'un rei, dos fets que no són gens freqüents. El que ens fa falta al nostre país és que hi hagi més renúncies i dimissions de polítics corruptes.

La indumentària militar del rei, el seu discurs, l'absència del pare i la germana a l'acte, o el fet que Artur Mas no aplaudís el discurs, són algunes de les anècdotes i comentaris que s'han pogut llegir a les xarxes socials. Els diaris i mitjans informatius han estat molt respectuosos amb la monarquia, fins i tot a Catalunya, on republicans i independentistes tenen una important presència.

Amb tot això, el protagonisme del PSC ha quedat eclipsat, però no per massa temps. Elena ha reconegut que ha fracassat en el seu intent de canviar el PSC i ha llançat la tovallola davant d'Iceta que, en aquests moments, no té contrincant que li pugui fer ombra.

Em preocupa la situació actual a Espanya en què molesta més una estelada o una bandera republicana que no pas una creu gammada. Es dediquen més esforços a perseguir independentistes que no la ultradreta feixista.

I avui, si alguna persona deu estar dolguda és monsenyor Rouco Varela. Podia haver estat el protagonista de la jornada i l'han deixat a casa. No sé si amb un altre arquebisbe el rei hauria accedit a incorporar-hi l'Església en aquesta entronització, però és evident que Rouco Varela no li hauria fet cap favor.

Es busca voluntari per liderar el PSOE

En hores baixes per al PSOE cada dia hi ha renúncies a optar a la seva secretaria general. A l'anunciada per Rubalcaba s'hi ha anat sumant les de Patxi López, Carmen Chacón i ara Susana Díaz. És com si ningú es volgués complicar la vida o, en algun cas, es reservés per liderar la candidatura a cap del govern espanyol.

He llegit les raons de Susana Díaz a la seva renúncia i les he entès. La presidència del govern andalús és prou significativa i implica suficient dedicació com per rebutjar altres funcions. El PSOE a Andalusia ha resistit, encara que sigui amb el suport d'IU. A Andalusia no ha passat el mateix que a Extremadura on, els que no coneixem tots els entrellats, no entenem que IU donés suport al PP.

Però els catalans vivim les nostres històries i tenim un singular protagonista en la persona de Duran i Lleida. Aconsegueix el que es proposa: sortir a les primeres pàgines dels diaris, sense cap motiu important; només es tracta de fer reflexions en veu alta i després negar-ho tot. I nosaltres hi caiem una vegada rere l'altra. No ens el creiem, però en parlem i li donem protagonisme, que és exactament el que busca.

Però també en Pere Navarro ha badat boca. Insisteix en la necessitat de modificar la Constitució i reconèixer les singularitats de la nació catalana. Ha 'perdonat' els diputats 'díscols' i sembla que vol refer llaços, però alguns pensen que ha fet tard. Sigui com sigui, el més important és sortir als diaris, encara que sigui a la manera Duran i Lleida. Els lectors i opinadors som tan innocents, que continuem fent-los cas. D'això viuen.