Feijóo es decideix

Sembla ser que Feijóo ja ha manifestat que optarà al relleu de Casado al capdavant del PP espanyol. De fet estava cantat i no es coneix ningú que li pugui fer ombra, la qual cosa no vol dir que no hi hagi persones dins del partit que li puguin fer la punyeta. Ayuso ha deixat molt clar que, tot i no voler liderar el partit, sí que no deixarà de marcar una línia dissident.

El PP necessita passar pàgina d'aquesta situació que ha portat a deixar al carrer el seu president. El més greu de tot això no és la pèrdua de Casado, que ha demostrat la seva ineptitud, sinó el fet que la persona denunciada per corrupció sigui qui en surt més reforçada de l'esdeveniment.

I encara, el que és pitjor, és que Ayuso tingui el suport de la militància, si més no la madrilenya, que no la castiga per la possible prevaricació a favor del seu germà. La gent ho troba com una cosa normal, utilitzar el poder públic per beneficiar-se econòmicament. 

Casado va voler allargar la seva agonia per tenir l'oportunitat d'acomiadar-se de tothom amb la cara alta, però s'ha trobat en què la seva adversària, qui l'ha fet caure, ho ha aprofitat per posar més llenya al foc, i exigir l'expulsió del partit de les persones que la varen espiar. És la millor defensa, a partir de l'atac, per demostrar que té molt clar que ha actuat bé, i que són els altres els que s'han equivocat, i hauran de pagar la culpa.

Entretant, a casa nostra tenim els ànims esvalotats amb les declaracions de Josep Borrell, a qui s'acusa d'estar constantment atacant Puigdemont. No sé què hi ha de cert, però sí que és veritat que no pot pair gaire tenir els exiliats al Parlament europeu. Li fan nosa, però no sé si tanta com per tenir-los en el seu pensament a tothora.

Cau el secretari general del PP

En el recorregut d'aquests darrers dies al voltant de la crisi del PP, avui s'ha arribat a la dimissió de qui s'ha emportat totes les culpes, la mà dreta de Casado, el secretari general del partit, Teodoro García Egea. Feia dies que Casado rebia molta pressió perquè el fes dimitir, i m'imagino que tirava llargues perquè la conseqüència més lògica és que després d'ell hi vagi el propi Casado.

En moments com aquests, en què un home es resisteix davant la pressió de la majoria del seu partit polític és quan t'adones que encara funcionen els personalismes. És cert que cada persona imposa la seva manera de fer i pensar, però no té sentit que tot es mogui al voltant d'una sola persona, sobretot quan la resta de dirigents s'hi posen d'esquena.

Entenc que ha de ser molt dolorós per a una persona com Casado, que somiava en ser el proper cap del govern espanyol, que ara hagi de dimitir i quedar-se amb les ganes. Que vegi com la seva adversària interna li passa la mà per la cara i se'n surt amb la seva. En un món com la política, en què un es menja els altres per anar escalant posicions, cal adonar-se que es fa difícil acceptar el fracàs. Si bé és cert que tota persona que entra en política hauria de ser capaç d'imaginar finals tràgics com aquest, suposo que un s'ho treu del cap com un mal pensament i només pensa en la victòria.

Tot polític que té ganes de liderar un partit, s'envolta d'amics fidels que el protegeixen de les enveges i crea un espècie d'escut per evitar quedar-se amb el cul a l'aire. És per això que guardava el roc a la faixa del seu secretari general, l'última defensa a la seva pròpia destitució. Els fets han anat massa enllà, i encara que continua allargant-se l'agonia, tot fa preveure que la història no durarà gaires dies més, i el desenllaç més probable és la dimissió del president Casado.

L'altra incògnita és saber qui el substituirà. Molts parlen del president gallec, però ell va despistant. No vol fracassar abans d'hora, sobretot veient la força que té Ayuso, animada per uns militants i simpatitzants que la voldrien a la Moncloa. Ayuso diu que només aspira a liderar Madrid, però tots sabem com de llaminera és la política i el poder que genera. Qui s'ha d'acontentar amb una comunitat autònoma si té la possibilitat d'assolir el govern del país?