L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

Què va passar amb la Sindicatura Electoral del Referèndum?

Ahir vaig assistir a una conferència a càrrec de qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, el senyor Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Per una estona vàrem poder imaginar-vos el patiment, però també la valentia d'unes persones enfrontades amb l'aparell de l'Estat espanyol. Només escoltant el seu relat et pots arribar a imaginar la força i brutalitat d'un Estat amenaçat pel poble.

Al marge de la teva ideologia, les teves creences i voluntats polítiques. Deixant de banda el teu interès per la independència de Catalunya o la continuïtat dins de l'Estat espanyol, intentes entendre què va passar i de quina manera va actuar l'aparell judicial espanyol, a instància del govern de l'Estat, o per iniciativa pròpia. Procures entendre com es pot negar el dret a consulta simplement perquè no t'agradi el possible resultat de la convocatòria i t'adones que això de viure en un estat de dret és molt qüestionable.

El conferenciant va seguir cronològicament els fets des del seu nomenament pel Parlament de Catalunya, el 7 de setembre de 2017, fins ahir mateix, quan encara estan pendents de judici o de l'aplicació de la llei d'amnistia que el Tribunal Suprem es nega a acceptar, malgrat que fos aprovada pel Congrés de Diputats.

Dissimulant el girament de budells que em genera tot aquest tema, em va semblar interessant conèixer de primera mà els fets gairebé silenciats o molt deixats de banda, d'unes persones escollides pels nostres representants polítics, per fer el seguiment de la consulta i donar fe del correcte funcionament de tot el procés. També de com ha jugat l'aparell judicial a l'hora de jutjar els fets amb una clara voluntat de venjança i total parcialitat.

De tot plegat, al marge de la satisfacció de conèixer uns fets que no han sortit gaire als diaris, et confirma la teva desconfiança en la Justícia d'aquest país, i en la manera establerta per administrar-la. En cap moment el conferenciant va comprometre el paper jugat pels dirigents polítics catalans d'aquell moment, cosa que no es pot dir el mateix d'algunes intervencions del públic assistent. Vaig tornar a casa amb molts interrogants oberts. Moltes preguntes i dubtes. Aquesta incertesa ens perseguirà durant molt de temps.

Del contingut de la conferència en podem parlar un altre dia, o esperar que se n'editi algun llibre. Només us diré que la vida de la sindicatura va ser efímera per necessitat.

Concentrats contra el terrorisme i el genocidi

Avui he participat en una concentració davant de l'Ajuntament a favor de la pau i en contra del genocidi perpetrat a Gaza durant els dos darrers anys. Hi he anat sense saber qui la convocava, però en tot cas convençut que no podem deixar de denunciar el genocidi contra els palestins i exigir judici contra Netanyahu i qui li hagi fet costat.

L'acte ha estat diferent d'altres que s'han convocat abans, amb la interpretació de cançons i recital de poemes, en defensa de la pau. Segons ens han informat, a la mateixa hora a moltes altres ciutats i pobles de l'estat espanyol se celebraven concentracions idèntiques. Una de les poques coses que podem fer per denunciar tot el que ha estat passant, i que els nostres governs no han sabut o volgut liderar.

Tothom és lliure d'assistir als actes que es convoquen segons la seva consciència i disponibilitat, però hi he trobat a faltar representants polítics del nostre consistori, encara que només fos per donar testimoni del rebuig als fets de Gaza. Quan s'ostenten càrrecs polítics un ha de saber que les actuacions no s'analitzen a títol personal, sinó que hi ha el component de la representativitat que pesa. Algú tindrà els motius per no haver-hi assistit, però convindria fer-s'ho mirar. Que hi haguessin partits polítics sense cap representació no té massa explicacions.

Vull destacar que a la pancarta on s'anunciava la concentració es deixava molt clar que no s'acceptava ni el terrorisme ni el genocidi. Ho dic perquè no serveixi d'excusa que només es combat un bàndol, per no assistir a l'acte.

Qui controla els jutges?

És una pregunta que ens fem sovint quan llegeixes decisions incomprensibles, sobretot si després ha passat quelcom greu. No és només el problema de la reincidència que considero que no està ben resolt, sinó sentències o decisions de primera instància que deixen lliure una persona que ha obrat malament sense tenir la certesa que no hi tornarà, o més aviat malfiant que serà així.

Avui llegia que han detingut per segona vegada, al cap de vint-i-quatre hores, un pare que violava la seva filla de vint anys. La mesura que va considerar correcte el jutge va ser deixar-lo en llibertat, tot i l'evidència, amb la prohibició d'acostar-se a la víctima. L'endemà es presentava a casa de la seva filla.

Si no vaig errat, els àrbitres de futbol que hagin pogut prendre una decisió injusta, massa evident, tenen un càstig. Els deixen uns dies sense poder arbitrar cap partit. Els jutges, que jo sàpiga, l'haurien de fer molt grossa perquè alguna autoritat els penalitzés, llevat que l'acció comporti judici i sentència. 

En aquests moments que la justícia està tan polititzada i que la majoria dels jutges no amaguen la seva ideologia i la preferència de partit polític, potser seria bo que algú controlés les seves decisions i en cas de resolucions increïbles o totalment interessades, se'ls apartés, si més no momentàniament, de la seva poltrona.

És evident que això ho podem aplicar a molts més llocs. Els polítics, que reben més bastonades, tampoc tenen tot el control que voldríem. Sí que és cert que des de fa un temps, els jutges, majoritàriament d'ideologia d'extrema dreta, s'encarreguen de posar totes les traves del món a les decisions de l'altre bàndol, però tampoc és això el que jo demano.

Podria estar-ho comparant amb el codi deontològic dels periodistes, però arribaríem a la conclusió que avui dia tampoc es té en compte i, per tant, al final de tot t'adones que tot està prou prostituït i cadascú va a la seva, buscant-se la vida i fent la guitza als altres sempre que es pot. No anem bé!

La responsabilitat d'un jutge

He llegit que una dona ha estat assassinada a Benalmádena, Màlaga, poques setmanes després d'haver denunciat el seu marit. Un jutge va descartar dictar ordre d'allunyament al marit. Quina responsabilitat hi té el jutge? Algú li exigirà responsabilitats, o bé no passa res, i a continuar dictant sentències, alegrament?

Ara que els jutges van tan forts i estan tan polititzats, potser fora bo que ens preocupéssim una mica més del que fan i exigíssim responsabilitats per allò que fan malament o que ocasionen danys irreparables a la ciutadania. No pot ser que visquin tan tranquils, immunes a qualsevol responsabilitat per les sentències que dicten, o les mesures que no prenen. 

Entenc que no sempre es pot encertar, però això no impedeix que se'ls exigeixi molta cura en les seves decisions per evitar fets com el que ha succeït a aquesta població malaguenya, amb resultat de mort. Han de ser conscients que la seva decisió afecta els altres i qualsevol error pot ser molt greu.

La violència de gènere és un drama que tenim a sobre i que dia rere dia ens colpeix. Sembla estrany que veient què està passant, els jutges no estiguin més a l'aguait i prenguin totes les mesures per evitar aquestes morts. Fa uns dies vàrem veure una filtració d'un judici on un jutge es mofava d'una denunciant. No sé si el fet acabarà en cap càstig, però ja seria hora que desaparegués aquesta impunitat dels jutges.

Avui lamentem la mort d'una dona en mans d'un assassí que s'ha valgut de la força i probablement els sentiments, per matar la seva víctima. I a tot això hi hem d'afegir el menysteniment de la situació per part del jutge, que voldria que patís la pressió de la seva mala decisió i que no ho tornés a fer mai més.

Si els polítics i tots nosaltres som responsables dels nostres actes i ens poden condemnar, els jutges no poden ser diferents i també han d'assumir la seva responsabilitat professional.

Le Pen, un bon exemple

Avui s'ha iniciat el judici a Marine Le Pen per malversació de diners procedents de l'Eurocambra. Potser això pot ajudar a fer obrir els ulls a una bona colla de gent que, desencisats pel funcionament dels partits polítics tradicionals, ha optat darrerament per votar l'extrema dreta, com si fossin els possibles salvadors del seu futur.

S'ha anat dient que el desencís i la manca de resposta als problemes de la ciutadania, per part dels partits polítics de sempre, ha fet que el vot es decantés cap a uns partits d'extrema dreta, que utilitzen el populisme per enlluernar la població i fer-los creure que ells sí que estan per la feina, i ells són els que els poden solucionar tots els problemes. El missatge de l'extrema dreta es reforça amb els casos de corrupció que s'han donat en els partits polítics. Un fet que posa en estat d'alerta la població, perquè està farta de sentir-se enganyada. Resulta, però, que l'extrema dreta no està lliure de pecat, i ara es podrà comprovar.

Espanya també va enviar, en les darreres eleccions europees, uns representants polítics que, utilitzant les xarxes socials per enredar la gent, varen aconseguir prou vots per sortir escollits i convertir-se en eurodiputats. Crec que ja tenen problemes. Què us penseu!

És una llàstima que per fer desistir la gent de votar l'extrema dreta, s'hagi d'arribar a aquestes situacions. Seria molt millor que quedessin en evidència per no solucionar res d'allò que prometen, sense haver d'anar a judici per unes actuacions fraudulentes. 

A veure, doncs, si aquest judici serveix per a alguna cosa i posa cadascú al seu lloc. Res justifica res. Ni els polítics de sempre seran més ben considerats. Caldria que els corruptes s'apartessin de la política i aconseguíssim uns representants honestos, treballadors i eficaços en la seva feina. Això a Brussel·les i a totes les institucions. Si no és així, no ens estranyem que la participació electoral vagi a la baixa.

La premsa es decanta per Harris?

He llegit alguns titulars sobre el debat electoral dels EUA, entre l'expresident Trump i la vicepresidenta Harris, tots ells molt favorables a la candidata demòcrata, com si ja hagués guanyat la cursa. No he seguit el debat i, per tant, m'haig de refiar dels comentaris dels periodistes, però permeteu-me un toc pessimista, partint de la base que no vull tornar a veure Trump com a president electe. Jo no em fio ni de la meva ombra. Com puc refiar-me dels electors nord-americans?

La derrota de Trump va costar suor i llàgrimes. La seva tossuderia i poder va fer que no estigués clar fins a darrera hora que el guanyador, Biden, pogués presidir el país. Ara, que les coses estan més equilibrades, podeu creure que Harris ho té bé per aconseguir la presidència?

Em puc creure que Trump hagi estat dient bajanades i estupideses, però també tinc clar que això no és motiu per pensar que té la derrota assegurada. Coses pitjors hem sentit. Trump, que presumptament és culpable d'alguns delictes, aconsegueix presentar-se a les eleccions perquè li han endarrerit el judici que tenia més proper. El seu partit polític ha dit Amén, i ha estat incapaç de trobar una alternativa que deixés sense sospita la seva honorabilitat. És evident que hi ha moltes persones interessades en la victòria de Trump, algunes innocents, però moltes d'altres còmplices del que pugui passar si assoleix la presidència.

Harris ha estat rescatada després que l'evidència deixés fora de la cursa electoral a l'actual president. Una vicepresidenta que durant quatre anys ha semblat que estava desapareguda, però que és responsable de totes les decisions preses pel seu president. I ara, quan no hi havia cap més solució, se li demana que faci el pas i que s'enfronti a Trump.

No li conec l'historial, però si fem servir allò d'agafar-nos al menys dolent, tenim clar que la seva opció és la preferent. Crec que per al món sencer, és bo que Trump no prengui el poder novament, i la premsa sembla que també ho desitja, i per això aquests comentaris tan afalagadors a favor de Harris. No siguem innocents i no ens ho creguem tot. Nosaltres no podem fer-hi gairebé res, però sí que podem animar els votants nord-americans a utilitzar el seny a l'hora d'emetre el seu vot. És per a un seu bé, però també per al nostre.

Relleu de protagonistes

Arran de l'aparició i desaparició immediata del president Puigdemont el dia de la investidura de Salvador Illa, ja vaig comentar en aquest blog que no ho veia clar ni ho trobava encertat. De totes maneres, cadascú té les seves raons i ja s'encarregaran de defensar-ho o criticar-ho. Tot i això, sí que voldria fer notar que l'arribada i sortida del president tindrà conseqüències. De fet, ja les està tenint. Els entesos en lleis ja han avançat que la jugada li pot comportar descrèdit entre els tribunals que fins ara l'han defensat, o si més no han evitat que els jutges espanyols l'engarjolessin. 

Avui llegia que Vox portarà als tribunals el president Rull com a còmplice de la fugida del president Puigdemont, per no haver permès, en primera instància, la inspecció del Parlament per comprovar que no s'hi amagava el president Puigdemont, i probablement hi haurà més persones a qui se citarà i, qui sap si també se'ls enviarà a judici. Tot això em recorda el discurs, de fa molts mesos, de Salvador Illa demanant girar full. Potser sí que convindria girar full, però ho hauria de fer tothom i no només els d'una banda, com semblava que l'actual president de la Generalitat apuntava.

En aquests moments ja no sé qui està encara encausat, a qui l'han indultat totalment, i qui està pendent de judici. La veritat és que no ens ho han posat fàcil, i potser per això moltes persones demanen un canvi de líders perquè tinguem tots clar amb qui podem comptar per dirigir el país, sobretot del bàndol independentista. Alguns ja han fet un pas al costat, o han dit que el farien, però d'altres continuen al davant, i ja no saps si fan més nosa que servei. 

Puigdemont, per una banda, i Junqueras, per l'altra, sembla que no volen llançar la tovallola i insisteixen en el seu protagonisme. Aquí és quan et preguntes si són prou conscients del fet que un país no pot dependre d'unes persones, i que aquestes li poden fer força mal. La idea que a la vida hi som de passada, i que no ens podem aferrar a res, sembla que no tothom ho té clar. Desitgem que no ens perjudiquin més i puguin entendre que tenen relleu, que ho pot fer tan bé o millor que ells.

Tot depèn de qui ho diu

Avui la premsa es feia ressò d'una carta enviada per un grup de militars retirats on es demanava que l'exèrcit destituís el recent investit president del govern. La notícia, després de tot el que hem estat veient aquests dies, provocat per l'actitud de la dreta i l'extrema dreta representada al Congrés dels Diputats, i amb majoria absoluta al Senat espanyol, no ens hauria de venir de nou, la qual cosa no vol dir que no sigui significativa i preocupant al mateix temps.

La preocupació ve del fet que tot i haver passat més de quaranta anys de la desaparició del dictador, els seus principis i anhels continuen vigents, no només entre els supervivents nostàlgics d'aquella època, que ja en queden pocs en vida, sinó també en els seus hereus, que en són uns quants més.

L'exèrcit espanyol és el que és, i els seus comandaments no es troben gens lluny de les tesis colpistes del senyor Tejero, com a figura visible, com també ho trobem en el col·lectiu de jutges i magistrats, formats sota la idea que Espanya és de dretes i que qualsevol intent de canviar-ho és un atac al seu estat de dret. Un atac a normalitat que ells volen per a la seva, i no dels altres, nació.

A mi em preocupa que segons quins moviments i accions reben tota la repressió haguda i per haver, i segons d'on venen els fets, no passa res. Quan hi ha una amenaça a la democràcia caldria suposar que es posa en marxa una maquinària destinada a posar les coses al seu lloc, en defensa d'aquesta democràcia. Però això no passa. No es pot bloquejar el pas dels parlamentaris catalans al Parlament del nostre país, però no hi ha cap problema que el president en funcions del govern espanyol es trobi amenaçat i bloquejat el seu vehicle. I això és així perquè qui actua en un cas i en l'altre no té el mateix color polític.

És per això que m'indigna sentir a dir als nostres jutges que s'està posant en dubte la seva imparcialitat i legitimitat judicial, quan hi ha prou senyals que la seva actuació difereix en un cas o un altre, en funció de les seves simpaties, i tots sabem quines són aquestes simpaties.

La salut democràtica d'Espanya està molt tocada. No diria tocada de mort, perquè sempre tens aquella esperança de poder sortir del clot on hem caigut, però sí que es tracta d'una situació molt complicada i que no ho tenim fàcil. 

Probablement als exmilitars signants de la carta no se'ls pot acusar de gaires coses pel fet de ser 'ex', però estigueu convençuts que si una colla de catalans gosés fer unes declaracions d'aquest estil, però de signe contrari, ja haurien estat titllats de terroristes, perseguits, enrajolats i pendents de judici. Un judici a càrrec dels seus enemics declarats.

Polítics que van fent amics

Aquests dies Ernest Benach, polític d'ERC, que fou president del Parlament català, ha sortit a les primeres pàgines dels diaris pels privilegis dels funcionaris del Parlament i els diners que exparlamentaris han cobrat gràcies a la seva gestió, essent ell un dels més beneficiats. Benach sempre dona la mateixa excusa, dient que tot s'ha de contextualitzar, però el que és evident és que la seva butxaca va rebre molts més calerons dels que probablement hauria estat just.

Hi ho dic arran de les declaracions de la portaveu d'ERC, la senyora Marta Vilalta, que aprofita totes les ocasions per atacar Junts, i intentar convèncer-nos que ells són els més nets i honrats del món. Avui manifestava que cap polític d'ERC està acusat de corrupció.

No entraré a investigar si hi ha polítics d'ERC corruptes o acusats de corrupció, però precisament tot el que s'ha sabut d'Ernest Benach, no els deixa en gaire bona posició. Si bé és cert que tot s'hauria fet legalment, no podem deixar de pensar que és lleig, i que no és la millor demostració d'honradesa i esperit de treball pel país. Els polítics no han de treballar de franc, però tampoc cal que es facin rics a costa de tots.

La senyora Marta Vilalta faria bé de mirar cap a dins i no fixar-se tant en els altres. Avui l'hi anava bé criticar a la senyora Borràs que està sent jutjada per pràctiques no gens clares i que s'ha trobat amb uns companys de judici que l'hi han fet el llit, sembla ser que a canvi de reducció de penes. Sempre he dit que a la senyora Borràs no se la jutja per la seva actuació en el Procés, encara que estic convençut que no se la mirarien de la mateixa manera si no s'hagués significat com ho ha fet.

Si normalment els catalans hem estat l'ase dels cops, en els darrers anys s'ha intensificat la repressió i, arran del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, la venjança pel nostre atreviment i èxit obtingut. I això farà que qui porti l'etiqueta no serà jutjat de la mateixa manera. És per tot això que els polítics d'ERC haurien de ser més cauts a l'hora de parlar dels seus adversaris, sobretot tenint en compte el fracàs del seu suport al govern del PSOE.

Que cadascú es cuidi de les seves coses, que prou feines tenim tots per tirar endavant, i si volem ser crítics, hem de començar per nosaltres mateixos. Els nostres polítics no ho han fet prou bé, però... i nosaltres?

Quan els polítics estan de festa

Aquest cap de setmana la primera ministra finlandesa tenia la seva agenda lliure i va decidir d'anar de festa amb les seves amigues. Sembla ser que s'ho varen passar molt bé i que es varen animar amb música i ballarugues. Com és habitual, algú ho va enregistrar i posteriorment ho va penjar a les xarxes perquè tothom que ho volgués en veiés les imatges. La reacció no es va fer esperar, i tot seguit algú va acusar la primera ministra de disbauxa i d'haver consumit drogues i alcohol.

La primera ministra ha admès que durant la festa varen ingerir alcohol, però que en cap cas va consumir drogues, i va acceptar ser sotmesa a unes proves de control perquè quedés constància de la seva afirmació i innocència. La primera ministra no va passar desapercebuda com hauria estat en algun altre cas. El seu càrrec públic, encara que no l'estigués exercint, l'ha fet sotmetre a judici de la gent. No pot fer el que vol!

És cert que en funció de les nostres responsabilitats, no sempre tenim la llibertat d'actuar de la manera que voldríem, o si més no hem de saber que a algú no els hi agradarà que ens comportem com un mortal més. Considero que un polític ha de donar exemple les vint-i-quatre hores del dia, i no pot actuar al marge de la llei, però enlloc està escrit que un polític no pugui sortir de festa i gaudir-ne amb les seves amistats.

No sé si en el rerefons hi ha una motivació política que vol desgastar la primera ministra, però en tot cas la publicitat que se n'ha fet em sembla desproporcionada. Es tracta d'una persona desconeguda arreu. No hi ha tanta gent que conegui qui és la primera ministra de Finlàndia, com passaria amb molts altres càrrecs públics de països europeus. És per això que no es pot entendre que hi hagi gent que s'esquinci les vestidures en veure les imatges de la primera ministra ballant.

El cas ens ha de fer reflexionar i saber distingir quan estem parlant d'una càrrec públic en exercici de les seves responsabilitats, o bé quan dedica el seu temps lliure amb els seus amics i familiars. Aquest cas no té res a veure amb el que va protagonitzar el primer ministre britànic amb les festes clandestines en època d'epidèmia. Allà hi havia un trencament amb les ordres dictades pel propi govern. En aquest cas de Finlàndia ningú ha prohibit sortir de festa. Siguem més curosos a l'hora d'analitzar les notícies, i estalviem problemes allà on no n'hi ha. A mi em sembla molt bé que la primera ministra surti de festa i en gaudeixi mentre pugui fer-ho. Ja tindrà prou problemes a resoldre quan es posi al davant del seu gabinet.

Dret a l'habitatge i a la propietat privada

Aquesta setmana s'ha celebrat a Arenys de Mar un judici ràpid per l'ocupació d'un pis de Calella, propietat d'una família resident a França i que, segons sembla, han tingut el pis ocupat durant molt temps, amb diferents ocupants. De fet la notícia va sorgir perquè els propietaris, cansats que de manera legal no poguessin aconseguir fer fora els ocupants, varen decidir obrar pel seu compte. Els ocupants en veure's atacats pels propietaris varen trucar a la policia, i aquesta va detenir els propietaris. 

Com us podeu imaginar, la reacció de veïns, alguns amb problemes semblants, no es va fer esperar, i tothom es va solidaritzar amb els propietaris detinguts i a qui encara hi ha pendent un judici per haver actuat com ho varen fer. En el judici ràpid, però, es jutjava l'ocupació del pis, i la jutgessa va ordenar sancionar els ocupants i fer-los fora del pis. Finalment, doncs, els propietaris han recuperat el pis, però no saben què passarà quan se'ls jutgi per haver actuat pel seu compte.

Dit això voldria deixar clar que l'ocupació de pisos és un tema que massa vegades es jutja de manera molt simplista, tant a favor com en contra dels ocupants, i no hauria de ser així. Hi ha moltes casuístiques i no es poden ventilar a la primera de canvi, sovint empesos per afirmacions gratuïtes, normalment molt arbitràries.

D'entrada l'ocupació d'un pis no pot estar emparada per cap llei. El fet que la Constitució proclami el dret a l'habitatge no vol dir que cadascú de nosaltres ens puguem instal·lar allà on vulguem sense seguir cap tipus de protocol. L'administració pública té l'obligació de treballar perquè totes les famílies tinguin un habitatge digne, i s'hi ha d'esforçar no només de paraula, sinó amb fets. 

Aprofitant la vulnerabilitat de moltes famílies hi ha sempre qui delinqueix i en fa negoci fraudulent. Hi ha ocupants que no tenen cap necessitat d'habitatge i ho fan per saltar-se les normes sense respectar el dret a la propietat, que també existeix i s'ha de protegir.

És lloable que hi hagi persones i organitzacions que lluitin perquè no hi hagi famílies sense llar, però això mai haurà d'anar de la mà de l'ocupació de la propietat privada. L'administració s'ha d'avançar als fets i procurar-se habitatges suficients per poder cedir a les persones necessitades, però al mateix temps protegir els petits propietaris que, a vegades, fruit del treball han aconseguit comprar-se un habitatge i viure del lloguer que puguin obtenir.

Si som capaços de diferenciar el dret a l'habitatge del dret a la propietat privada, podrem començar a parlar del tema, que és important i necessita resposta i solucions el més aviat possible. És per això que soc partidari d'una administració pública potent, capaç de reorganitzar el sistema econòmic, equilibrant les economies, potenciant els més vulnerables i determinant impostos per a les rendes més altes. Una manera de pensar que no té res a veure amb els principis de la dreta ultralliberal que ho vol deixar tot a mans de l'oferta i la demanda, sense tenir en compte les desigualtats existents que, sense control, es fan més grans.

Els dies comptats de Laura Borràs

Tot fa pensar que Laura Borràs té els dies comptats com a presidenta del Parlament català, i un futur polític magre. Això, si es confirma el judici per corrupció en la seva etapa com a responsable de l'Institut de les Lletres Catalanes. Segons l'acusació, Laura Borràs va fraccionar pagaments per afavorir un amic i evitar el concurs públic. 

Moltes persones creuen que Borràs és víctima del Procés. Pensen que sense tenir un paper destacat a la política catalana, del bàndol independentista, la pressió judicial que està patint no existiria, o si més no sense la força que està tenint. Personalment crec que és ben cert que el fet d'ostentar el càrrec que té i tot el seu currículum independentista la fa més vulnerable, però això no vol dir que no pugui ser culpable d'haver actuat d'una manera il·legal o fraudulenta en la seva vida a l'administració pública.

El fraccionament de contractes és una pràctica massa habitual i il·legal, que sempre he pensat que calia combatre i castigar la seva pràctica, la faci qui la faci. La gestió pública ha de fer-se de manera transparent i complint tota la normativa, per evitar casos de corrupció que, malauradament, el nostre país en té una bona colla.

És també cert que hi ha personatges que han actuat de manera corrupta amb conseqüències tant o més greus i en canvi no han estat jutjats, o si ho han estat, se n'han sortit sense càstig o amb la mínima expressió. La comparació amb altres polítics de formacions amb més poder i, sobretot, defensores de la sagrada unitat de la pàtria, resulta ofensiva, i aquí és on molta gent es basa per perdonar o menystenir el possible frau o corrupció de Laura Borràs. Una cosa no treu l'altra.

És bo que en política es castigui el frau i la corrupció, i serveixi d'escarment i exemple per evitar casos pitjors i continuats. Sap greu que no tothom sigui jutjat de la mateixa manera i que, per tant, la Justícia no actuï igual per a tothom, però no podem permetre que els casos de corrupció o mala praxis quedin impunes.

En altres situacions i altres protagonistes la causa potser no aniria més enllà i s'arxivaria amb alguna lleu amonestació. Probablement aquest no serà el cas de Laura Borràs, i haurà de carregar amb totes les conseqüències. Cal transparència i honestedat, i si la presidenta del Parlament català és conscient que no va actuar bé, el millor que podria fer per la institució i el país, seria acceptar l'error i dimitir.

Laura Borràs defuig Lídia Heredia

Desconec la lletra menuda de tot el procés judicial contra la presidenta del Parlament català, a qui s'acusa de corrupció quan era presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes. M'agradaria pensar que el judici, si s'acaba celebrant, serà just i resoldrà el cas correctament, sense prejudicis ni ganes de fer caure qui s'ha manifestat clarament a favor de la independència. Dit això, però, tinc certs dubtes.

Avui he escoltat l'entrevista que la periodista Lídia Heredia li feia als matins de TV3, i m'ha sorprès la manera com la presidenta deixava sense resposta una pregunta que podia ser molt clarificadora sobre la seva manera d'actuar i les decisions que va prendre el seu dia. Segons he pogut entendre, algú ha declarat que se la va advertir que allò que estava fent era un fraccionament del contracte i que per tant era una anomalia sancionable. La presidenta, a pregunta de la periodista, no ha volgut respondre si això era cert, i ha anat dissimulant, força malament, afirmant només que mai havia fet res malament.

Aquesta posició de la presidenta m'ha fet dubtar sobre la seva sinceritat, i he pensat que probablement ella era conscient que si responia afirmativament a la pregunta, es col·locaria en una situació arriscada de cara el judici, i que no podia respondre negativament, perquè hi havia la declaració esmentada que ho afirmava.

No és la primera vegada que escolto alguna entrevista a la presidenta del Parlament, i acostuma a ser massa normal la seva reacció, defugint tot allò que la pot comprometre. Entenc que ningú vol acusar-se públicament d'allò que no és legal, però també penso que tothom ha de ser responsable dels seus actes, i no es pot anar predicant mentides, per evitar assumir les responsabilitats.

Ja he dit al començament que desconec els detalls de tot com ha anat fins ara, però sí que m'ha decebut la postura de la presidenta en aquesta entrevista, i la conclusió a què he arribat és que sí que va ser avisada que allò que feia no estava bé, però que ella no en va fer cas, i ara serà jutjada per la seva acció contrària a la llei. Tots som responsables dels nostres actes. 

Arran del judici a la consellera Garriga

Sense que això justifiqui la paràlisi del nostre govern independentista, seria bo recordar les paraules del candidat socialista a la presidència del govern, quan demanava passar pàgina, i només es fixava en els independentistes a qui acusava de no deixar de parlar del mateix. 

Ho dic, perquè avui continuen les acusacions i judicis contra polítics catalans en exercici durant el procés independentista, i la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Potser molta gent hauria signat passar pàgina si hagués tingut la certesa que això es tindria en compte des de cada bàndol, però molts sabíem que Espanya no deixaria de perseguir tots els polítics i alts càrrecs que es varen atrevir a plantar cara les forces de l'Estat.

Era aquesta incredulitat, que repetidament s'ha confirmat, la que em feia desconfiar de les paraules del candidat Illa, i la poca credibilitat que se'n podia desprendre. Les seves paraules només buscaven justificar una posició unionista del PSC, que a moltes persones va decebre, sobretot aquelles persones que en un temps varen confiar en la catalanitat del PSC i les seves proclames federalistes. 

Ha passat molt temps, i cada vegada s'ha confirmat més quina era la postura dels socialistes catalans, totalment subordinats al PSOE, no tant per imposició com per convenciment perquè és el que pensen i creuen.

La llàstima de tot plegat és que tenim una oposició que estima poc el nostre país, i un govern ple d'ineptes que tenen el país encallat. La societat civil està molt desencisada dels seus polítics, però al mateix temps molt paralitzada i escarmentada. Fins i tot les organitzacions més actives fins ara, Òmnium i l'ANC, passen per hores baixes, amb un discurs gens clar i amb molt poques idees. Probablement la nostra generació ha dit prou, i caldrà que passin molts anys perquè hi torni a haver moviments ciutadans amb la voluntat clara de fer avançar el nostre país. Entretant haurem d'aguantar uns polítics mediocres, a mercè de tot el que ve de fora. 

Possible retorn a la política de Santi Vila

Davant la notícia del possible retorn a la política del qui fou conseller de la Generalitat, el senyor Santi Vila, ens toca una mica rebobinar la història i mirar què va fer en la seva etapa passada, o millor dir, etapes, ja que el seu historial polític ve de lluny.

Santi Vila es va trobar al mig del merder, amb la història del Procés, però va baixar del tren abans que les coses es compliquessin més, perquè tampoc ho veia clar, i discrepava del seu president. Es va parlar molt de les gestions que va fer per evitar l'aplicació de l'article 155, i s'ha de dir que no va quedar gaire ben parat, si més no a les xarxes socials.

Hi ha un fet que em va portar a parlar-ne en aquest blog, ara fa dos anys, i és la manera com va quedar desemparat davant la responsabilitat com a conseller de Cultura, acusat d'obstaculitzar el retorn de les obres de Sixena. De fet, si no ho tinc malentès, encara hi ha un judici pendent el mes de maig. Entenc que un polític en exercici ha d'estar emparat, quan actua de bona fe i defensa els interessos del govern i país a qui serveix. Una cosa és que sigui culpable de corrupció, i l'altra que se'l jutgi per la seva activitat normal al capdavant d'una conselleria.

M'imagino que el càstig per haver baixat del tren, va ser el de no rebre suport davant la fiança que se li reclamava. Desconec com està el tema i les conseqüències que s'hagin pogut derivar del seu patrimoni personal.

Diuen que mai segons parts han estat bones, i no sé si el seu retorn a la política, si es confirma, serà aplaudit per l'opinió pública. Tampoc sé si el lloc on sembla ser que podria optar, l'alcaldia de Barcelona, és el més adient per a ell i la ciutadania. Sembla ser que Centrem, que és la força política que li donaria suport, també s'ha reunit amb l'expresident del Barça, el senyor Sandro Rosell. La seva líder, la senyora Àngels Chacón, té molt d'interès en reunir primeres figures de la política catalana, per evitar que li passi el mateix que a les passades eleccions, amb el PDECat, quan va quedar fora del Parlament.

Polònia i Romania de la mà d'Espanya

Sembla ser que Polònia i Romania són els dos països europeus que s'han posicionat amb Espanya per la via judicial, en contra de la decisió dels jutges belgues de no extradir els polítics catalans exiliats. Com es pot veure, doncs, aquest és el nivell del Poder Judicial espanyol i quins són els seus amics de campanya.

La veritat és que ha passat tant temps i hi ha hagut tantes sentències i resolucions judicials que jo m'he perdut una mica. Sigui com sigui, Espanya continua batallant per aconseguir que els polítics catalans que es varen exiliar a diferents països europeus, puguin ser extradits i jutjats a Espanya.

Se'm fa difícil endevinar com acabarà tot, però de moment Espanya està rebent carbassa a totes les seves iniciatives. El jutge Llarena no ha enretirat les euroodres encara que des d'Europa se l'hagi convidat a fer-ho.

Segons he llegit, en la notícia, el magistrat Pablo Llarena ha posat en dubte la capacitat dels jutges belgues per no extradir els polítics catalans exiliats. Em fa pensar que des de Bèlgica es veu molt clar que la Justícia espanyola té molt que desitjar. Crec que si es tractés d'un altre país, segurament no hi posarien tants entrebancs, però l'exemple que dona el Poder Judicial espanyol fa que des de fora es qüestioni la seva imparcialitat. Probablement veuen que tot el que s'està movent a Espanya és més fruit d'un esperit de venjança que no pas d'aplicar la Justícia.

Entretant, però, els nostres polítics continuen sense poder tornar a casa, perquè s'haurien d'enfrontar a un judici, com els dels ex-presos polítics, que acabaria amb una sentència condemnatòria que caldria valorar si tindrien un indult per part del govern i quan trigaria a arribar, potser quan el PSOE ja no fos al govern, i que difícilment prendria la decisió un possible govern de la dreta extrema espanyola.

Els partits de l'oposició pressionen el govern socialista

El rebuig a l'indult del Tribunal Suprem continua sent la notícia més comentada i tot el que se'n deriva, com ara les manifestacions dels grups polítics de l'oposició i les mesures que pensen prendre per pressionar el govern perquè no el concedeixi.

Com no podia ser d'una altra manera continuem barrejant política amb justícia perquè mai havia d'haver sortit de l'àmbit polític. Les declaracions del Tribunal Suprem són clarament polítiques i no s'adeqüen a l'àmbit judicial. És per això que animen els partits constitucionalistes a fer el que sigui per evitar l'indult.

També veiem aquests dies l'historial d'indults i els arguments per anar-hi a favor o en contra. Una de les conclusions a què es pot arribar és que el judici i la sentència del Procés és política, però se la vol revestir de judicial.

Els jutges han actuat en ànim venjatiu, com també ho fan els líders de l'oposició. Volen un escarment al marge de la seva adequació judicial. És clar que Europa no pensa de la mateixa manera i que només la seva independència dels poders judicial i polític permetrà a la llarga conèixer la veritat de tot plegat. Políticament els estats es protegeixen, però els tribunals europeus sentenciaran al marge dels criteris polítics. La llàstima és que això passarà massa tard, quan els nostres polítics hauran complert una bona part del seu càstig que no havien d'haver rebut mai.

Meritxell Serret ha tornat

La notícia d'avui és el retorn de l'exconsellera Meritxell Serret, que es trobava a l'exili a Brussel·les, i que avui s'ha presentat davant el Tribunal Suprem. L'exconsellera, a diferència dels altres líders independentistes, no tenia cap euroordre en contra i està acusada de malversació i desobediència, i tot fa pensar que només serà condemnada per desobediència. Després de la presentació al Tribunal Suprem, ha sortit lliure amb l'obligació d'estar localitzable i haurà d'acudir davant del jutge Llarena a primers d'abril.

La tornada de l'exconsellera ha sorprès a tothom, ja que ho portava molt amagat. M'imagino que la situació en què es trobava, a diferència dels altres exiliats, ha fet creure convenient la tornada al país, ja que una condemna per desobediència no l'ha de portar a la presó, sinó simplement ser inhabilitada per desenvolupar càrrecs públics durant un temps.

L'altre dia, escoltant una tertúlia televisiva, sentia com comentaven que molt probablement el futur dels exiliats serà el de no poder tornar mai més al país, a no ser que decideixin afrontar el judici, amb el resultat que tots coneixem a través dels actuals presos polítics. És dur.

Els passos per a l'indult o l'amnistia estan encallats, i els nous canvis polítics d'aquests dies fan pensar que encara s'allargaran més en el temps. La possibitat que ERC perdi protagonisme en benefici de C's, o les possibles eleccions generals a la tardor d'aquest mateix any, buscant una pujada de vots socialistes en detriment de Podemos, poden comportar una aturada a les expectatives que s'havien creat.

Més irregularitats del rei emèrit

La sèrie Joan Carles I "el corrupte" continua avançant i van apareixent capítols nous. Avui llegíem a la premsa el pagament de més de quatre milions d'euros per regularitzar una situació il·legal no declarada, i la pregunta que ens fèiem tots era: d'on haurà tret els diners? D'alguna altra estafa?

Sembla ser que el rei emèrit té molts bons amics i li han deixat els diners perquè d'aquesta manera no hagués d'anar a judici, perquè... esclar, encara no li han requerit res, i per tant ho pot anar regularitzant, cosa que una persona normal, de carrer, no ho podria fer. Llavors diu, ell mateix, que la Justícia és igual per a tothom. Ja s'ha vist!

Se m'escapa una cosa. Si a mi em regalen quatre milions per pagar a Hisenda, no hauré de declarar aquest ingrés? I les ànimes caritatives com justificaran aquesta generositat? Suposo que no ho acabo d'entendre perquè ni he tingut ni tindré l'oportunitat d'experimentar-ho, però estaria bé que algú ens ho expliqués.

Ha sorprès el to del president espanyol queixant-se de la manera d'actuar del rei emèrit. No sé si ha exagerat la nota per reforçar el seu suport i confiança en el rei actual, però si més no ha estat un canvi de posicionament, que de totes maneres no ens portarà enlloc. Seria bo que ara donés suport a algun tipus d'investigació, però això ja seria demanar massa. Potser ha estat una picada a l'ullet al seu soci de govern.

Sigui com sigui, és de lamentar la situació que estem vivint i tot el que es de domini públic sobre la manera de fer del monarca espanyol. Fa dos dies que se li feia un reconeixement públic per la seva actuació arran del 23 de febrer de 1981, però alguns creiem que no se sap tota la veritat, sinó que hi ha alguna cosa que se'ns amaga. No tenim tan clar que el rei no jugués un paper més que de salvador de la democràcia, i que no hagués tramat alguna operació política que finalment no va acabar de funcionar. A hores d'ara t'ho pots imaginar tot. No hi ha aigua clara en el rei emèrit.